Autor: jcentell

by

Per a què serveix un nen?

Hi ha llibres que semblen fets per llegir-los en veu alta. És el que m’ha passat amb aquest “El nen” de Colas Gutman, autor de la sèrie “El gos pudent”.

Explica un episodi de la vida d’en Lleonard, un nen a qui no agrada anar al camp amb els seus pares perquè diu que tot és avorrit, verd i lleig. Ell és més de ciutat, d’anar al cinema i espantar els coloms del parc.

Però l’últim cap de setmana li va passar una cosa ben curiosa. Diu:

I també amb una gallina, una vaca i un llop. Tots li pregunten el mateix: per a què serveix un nen? I és que la vaca fa una llet molt bona, la gallina pon ous frescos i de la llana de l’ovella es fan unes armilles molt peludetes però un nen… per a què serveix?

He fet una connexió d’aquelles que et passen pel cap quan llegeixes un relat i he recordat un conte que va escriure “Ricardo Chávez” dins del llibre “El mundo de al lado” on ens parlava d’un adult. “Per a què serveixi un adult?” venia a dir. Començava així:

Para reconocer a un adulto solo hay que mirarle las piernas. Son largas. Tan largas como si estuvieran parados en dos cuellos de jirafa. Por eso los adultos estan lejos del suelo. No saben de hormigas, ni de chicles pegados en la banqueta, ni de las monedas que alguien perdió en la alcantarila. Los adultos se acostumbran a mirar desde la azotea de su cabeza y pocas veces escuchan a los niños….

De fet, els adult, fa molt de temps, també vam ser nens com el del conte.

Les il·lustracions de l’Emilio Urberuaga, molt acolorides com sempre, resulten divertides i en consonància amb el text.

La col·lecció ”l’Arca” fa molta patxoca i amb aquest relat ja son 17 els llibres que han editat i que valen molt la pena.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El nen
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Animallibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2022

by

«Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva», una apologia de l’espai més hospitalari que existeix.

El sisè “relat que el vent s’endugué” ja es pot llegir en format digital al web lhdigital https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

És un relat breu que ens ha compartit l’Ana de Lacalle, una persona sàvia i que coneix bé la condició humana perquè en els seus escrits hi predomina la reflexió filosòfica.

Les persones que coordinem “Els relats que el vent s’endugué” estem molt contentes perquè els relats que ens han enviat els autors i autores de l’Hospitalet són de molt nivell i ens permeten, a més, conèixer les persones que els han escrit.

Si tot va com ha d’anar, abans de Sant Jordi podrem fer la segona trobada amb els quatre autors dels mesos de gener a abril per conversar de les seves passions, els seus ideals i com escriuen i perquè. Serà molt interessant, seguríssim.

Qui és l’autora del mes de febrer?

L’Ana de Lacalle, als tretze anys arriba a L’Hospitalet –barri de La Torrassa- en un moment en què la majoria de nois/es de la seva edat eren fills de l’onada immigratòria provinent de la resta de l’Estat espanyol. Una generació que gràcies a l’esforç de les famílies va poder fruir d’uns estudis i una formació que no tenien els seus pares. Fet que va gestar alhora persones amb una sensibilitat social de la que es va beneficiar la ciutat a molts barris, mitjançant el moviment associatiu, i en concret en el que va participar, l’educació en el temps lliure. Avui aquestes entitats fan una tasca d’integració d’immigrants cabdal, a més de suplir la presencia dels pares per motius laborals o d’altres raons.

El seu primer contacte amb una biblioteca va ser amb la mítica Josep Janés, ubicada originalment a la Plaça Espanyola, i on va gaudir de mitjans que van facilitar els seus estudis.

Durant anys va fer voluntariat al camp de l’educació en el lleure del barri, comissió de festes…

Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i després de dedicar-se vint-i-tres anys a la docència, publica una sèrie de títols en què predomina el que tradicionalment es consideren formats narratius, però en què sempre subjau una pretensió de reflexionar filosòficament sobre qüestions rellevants de la condició humana —Huérfanos de Sofía (2015), Híbrido (2018), Relatos y Aforismos (2019), Existo, para vivir (2020) i El mal que nos hacemos (2022). Obres col•lectives com Tren sin parada (2019), Virginidad y Mujer (2021), Cánones de Belleza (2022).

Actualment, desenvolupa la seva activitat filosòfica vinculada al Club Mundial de Filosofia i al Centro de estudios sociales Desiderio Sosa d’Argentina, a la Societat Lambayecana de Filosofia del Perú –com a membre d’honor– participant i organitzant Congressos i Esdeveniments filosòfics.

També col•labora puntualment a revistes de Filosofia i Literatura (ANGAÚ, Polisemia, COMUNAS del LITORAL).

Podeu saber més de la seva obra entrant al blog que manté al dia: https://filosofiadelreconocimiento.com/

El relat que ens comparteix farà molt contents al lectors i usuaris habituals de les biblioteques perquè ens reconeixerem fàcilment.

Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva

Adentrarse entre los pasillos, más o menos amplios, de la casa por excelencia de los libros que, y esto no es ninguna menudencia, están a disposición de cualquier persona que desee acceder gratuitamente a ese mundo de oscura luminosidad, es una experiencia simultáneamente de intimidad y de acción colectiva.

La primera de las vivencias se produce en ese contacto casi seductor entre quien anhela leer y quien escribe para ser leído. Merodeando, abrumados por la infinidad de posibilidades que se nos presentan, tocamos, cogemos y ojeamos aquellos ejemplares que despiertan nuestro interés, y con los cuales iniciamos una conexión única e intransferible: el mundo interior se desvela sin pudor es esa íntima relación, en la que nos sabemos inmunes a cualquier juicio ajeno. Solo tras este tránsito pausado, saboreado y enigmático entre nuestro yo y esos libros que amagan algo de nosotros entre sus páginas, podemos avanzar hacia la interacción con los otros.

Este aspecto colectivo se desgrana al transformar las bibliotecas no solo en almacenes de libros, sino en centros de cultura que partiendo de los libros se expanden a otras expresiones artísticas. Y esta dimensión colectiva nos convierte en una comunidad cultural, cuyo fundamento son los libros.

La concepción de lo que debe ser hoy una biblioteca pública se ha amplificado y enriquecido. Tan solo con acceder a la web de cualquiera de ellas, o acercarnos a realizar una visita —acto inigualable— constataremos que esa morada de intimidad colectiva contribuye a la necesaria interacción entre humanos a partir de la lectura, y, en definitiva, a compartir vida, ese acto tan profundamente humano que en nuestras sociedades está siendo minimizado contundentemente —obviamente la pandemia ha ayudado en esa macabra tarea—

Así, diría que quien está seducido por la lectura, lo está, a su vez, por los otros que han sucumbido a las artes librescas y que la cuna de las palabras mágicas está en el seno familiar. En su útero se gesta el embrión de la curiosidad por el contacto con lo Otro -otros mundos- y los otros; primero mediante la palabra escrita a la que, como he narrado, todos podemos tener acceso; después el gusanillo de la cultura adopta diversidades enriquecedoras.

Visitemos bibliotecas, conozcamos qué son ahora, y a partir de ahí decidamos quedarnos o marchar…

I si voleu l’adhesiu que us identifica com a lectors dels relats només cal que aneu a qualsevol de les biblioteques de la ciutat i us el donaran de franc. Ah! i de passada us podreu fer el carnet (si és que no el teniu) també de franc i us podreu emportar en préstec un bon grapat de llibres, àlbums, vídeos, revistes, etc. que us faran passar bons moments.

by

«Mites al cel», a L’Ofici d’educar

Ahir, a la secció Llibres per somiar vam presentar “Mites al cel”, un llibre que està a camí dels coneixements astronòmics i les llegendes i mitologies que pouaven de la tragèdia grega, amb unes il·lustracions prou encertades que fan molt agradable la lectura.

Aquests dies que estem sentint i veient imatges d’objectes estanys al cel (globus als EEUU, línies de llums que creuen el cel català) és fàcil entendre que, quan desconeixem el fenomen que ho provoca ens inventem històries. Sempre és així i si, per exemple, cau un llamp i no sabem quin és el motiu ens inventem que hi ha un Déu al cel que ens l’envia.

“Mites al cel” ens recorda algunes de les constel·lacions més conegudes i la llegenda que hi ha al darrera. Per exemple la dels carros (ossa major i Ossa menor) i què hi tenia a veure Zeus en tot plegat, la d’Orió i les noies convertides en coloms (Plèiades), la del lleó, la del cigne, la dels bessons, i moltes altres.

Els qui vivim a ciutat i patim la contaminació lumínica no hi estem acostumats a veure estrelles, si de cas la Lluna i algun que altre planeta i poca cosa més. Quan sortim del nucli urbà i anem a Montserrat, al Montseny o a algun indret on poder gaudir del paisatge, ens sentim com els mariners que es guiaven per la Polar i reconeixien el camí que els marcaven les estrelles més brillants.
De tot plegat en parla aquest magnífic llibre.

I com a cada programa plantegem una pregunta relacionada per participar al concurs de “Llibres per somiar”. En aquesta ocasió preguntem:

Com s’anomenen les figures que formen les estrelles més brillants?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 26 de febrer.

La guanyadora del concurs anterior i que s’emporta el llibre “Paraules de caramel” és la Pilar Biescas. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast del programa si entreu a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/

by

Exposició de «Gardinella y el Gran Viaje» a Lectors, al tren!

Anar a “Lectors, al tren!” sempre és una festa i més quan tens la sort de poder admirar els originals d’un llibre. I molt més encara quan és la Montse, la llibretera, qui t’explica fil per randa els detalls ocults de cadascuna de les làmines exposades.

“Lectors al tren!” és un espai còmode, estimulant i amb una bona tria de novetats que sempre tenen una exposició sobre algun llibre que val la pena de conèixer, amb especial atenció a les imatges.

He estat gaudint de “Gardinella y el gran viaje”, un àlbum que ens parla d’una nena, la Gardinella, que emprèn un viatge abandonant el desert dels Silencis amb el seu poble, els “citintos”.

Els citintos són un poble imaginari que podria ser qualsevol poble i per això, veiem com alguns se n’alegren d’emprendre el Gran Viatge, i altres no tant.

Entenem que és una diàspora fugint de no se sap ben bé què, però ens ho imaginem. Pel camí, han de cremar algun objecte personal, deixar alguna cosa enrere per aconseguir passar “a l’altra banda”. Ve a ser com oblidar el passat i els patiments i començar una nova vida.

És un viatge metafòric que utilitza el recurs de la fantasia per explicar una història universal plena d’emoció, utilitzant el color com a element narratiu.

A l’inici del relat, a les primeres pàgines predomina el blanc i negre (tintes), fins que la Gardinella i els citintos troben un oasi on establir-se. Aquí es produeix un canvi i apareix el color perquè sembla que han trobat una llar on viure i on podran viure les futures generacions.

Una història actual per explicar des de la perspectiva de la infància la realitat dels refugiats i les migracions.

He estat mirant amb detall totes les imatges i amb la Montse hem preparat el taller sobre aquest relat que farem el dijous 16 de març.

Si us interessa assistir, podeu escriure a montse@lectorsaltren.cat i us n’informaran de com participar.

LES DADES:
Títol: Gardinella y el gran viaje
Autora: Daniela Godel
I·lustradora: Daniela Godel
Editorial: Libre Albedrío
Pàgines: 60
Barcelona, 2022

by

«El gran llibre de l’aigua», un llibre de coneixements fascinant, de debò.

A l’editorial Combel han encetat una nova col·lecció (preciosa) que han anomenat «ecosfera» i un dels primers títols és aquest «El gran llibre de l’aigua» que porta un subtítol prou explícit: De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis.

Ara que estem tan preocupats per la sequera que amenaça les collites i que ens arribi aigua a casa, és un moment molt oportú per conèixer un bon grapat de coses sobre l’aigua.

El llibre és de format gran, està molt ben presentat i té les explicacions justes perquè entenguem una pila de conceptes relacionats amb l’aigua, com saber com funciona una depuradora o perquè es produeixen les tempestes. També hi ha les informacions habituals del cicle de l’aigua, però a més a més sabrem que és la sabana tigrada, perquè hem de beure aigua, quina relació tenien els antics amb l’aigua, quina ciutat famosa es va originar en un oasi, com sobreviu un camell al desert, etc.

Sense aigua, no podríem sobreviure durant molt de temps i a la introducció al gran llibre de l’aigua, es diu que els historiadors creuen que la sequera va tenir un paper principal en la caiguda de les civilitzacions antigues com l’imperi maia a l’Amèrica Central.

Per sort, ara coneixem molt bé com tractar l’aigua i per això els científics ens alerten sobre el canvi climàtic i les sequeres i inundacions conseqüents a diferents zones del planeta.

Un molt bon llibre adreçat a infants de cicle mitjà i més grans on aprendrem curiositats com el nombre de litres d’aigua que hi ha a la Terra, o perquè diem que vivim al planeta blau quan la capa d’aigua és relativament prima a la superfície.

Les autores Sarah Garré i Marijke Huysmans són professors a universitats de Bèlgica i es dediquen a investigar el paper de l’aigua al nostre planeta. Les il·lustracions de Wendy Panders segur que resulten entenedores per als infants. El llibre explica de manera senzilla, amb il·lustracions molt boniques i acolorides, la importància de l’aigua per a tots nosaltres.

LES DADES:
Títol: El gran llibre de l’aigua. De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis
Autores: Sarah Garré i Marijke Huysmans
Il·lustradora: Wendey Panders
Traductora: Marta Pou
Editorial: Combel
Pàgines: 64
Barcelona, 2023

by

«Una volta al mon», un relat de geopolítica, filosofia i aventures.

M’agrada anar al País Basc i conèixer la seva cultura, la seva geografia i la seva gastronomia. Fa uns anys (no gaires) en una de les escapades de tres dies, vaig anar a dinar a Zarautz, un poble amb una platja enorme i un restaurant prou conegut perquè el propietari és en Karlos Arguiñano. Recordo que vam arribar caminant des d’un poble preciós que hi ha a la vora, Getaria. Des d’allà pots agafar un camí ben asfaltat i turístic que et porta directament a Zarautz en poc més d’una hora. És un passeig molt recomanable perquè vas a tocar de la costa i pots gaudir dels flysch, una formació rocallosa de roques dures i roques blandes que s’intercalen i formen uns plecs increïbles.

D’aquella escapada em va emocionar molt el poble de Getaria, i especialment la seva església construïda en un lloc impossible i envoltada de carrerons estrets i empinats. El poble fa olor de mar i notes la presència d’Elkano, un mariner que fa cinc cents anys fa fer la primera circumval·lació al planeta i que va néixer a Getaria precisament.

Per commemorar l’efemèride, l’editorial Kalandraka ha traduït un relat —publicat inicialment en èuscar— d’en Joseba Sarrionandia que explica aquella gesta, aquell viatge èpic que va començar amb cinc naus i 237 persones, de les que només van tornar 18, a bord de l’única nau que va quedar, la Victoria.

El relat està narrat en forma de diàleg. Una nena li demana a la seva àvia, professora d’història, a punt de jubilar-se que li expliqui una història de debò. I l’àvia comença a explicar-li “la volta al món d’Elkano i Magallanes al segle XVI”

Entremig, la nena li fa moltes preguntes i comentaris que li serveixen a l’autor per narrar altres històries curioses que podem veure en aquest planeta nostre.

La conversa té moments humorístics i també ens parla de poder, economia, diferències culturals, racisme, memòria històrica, etc.
M’ha agradat, especialment, quan l’autor es posiciona del costat dels indígenes que vivien feliços abans de la arribada dels conqueridors.

Lectura recomanable a partir d’onze anys.

LES DADES:
Títol: Una volta al món
Autor: Joseba Sarrionandia
Il·lustrador: Ares
Traductor: Pau Joan Hernández
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 158
Barcelona, 2023

Les primeres pàgines aquí:

by

«Hi havia una forma», un conte geomètric

Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.

Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.

Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…

Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.

Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.

“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)

És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.

Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.

Recomanable a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Hi havia una forma
Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Barrett
Pàgines: 60
Sevilla, 2022

by

«Els llops de la Lluna roja», una història d’amor i de guerra

Aquesta novel·la és un clàssic, si es pot dir així, que es va publicar per primera vegada fa vint anys. Encara conservo, la primera edició de “Columna” i també conservo (això és més valuós) l’amistat amb en Josep-Francesc, amb qui vam compartir els primers anys del Grup de treball “Passió per la lectura”.

El llibre el vam incloure en una de les primeres recomanacions que es deia “50 del XXI” i allà hi havia el bo i millor d’aquells dos primers anys de segle.

De què va “Els llops de la lluna roja”?

La Maria, la protagonista d’aquesta novel·la, és una pastora de tretze anys del Berguedà que té un molt bon amic: el seu gos Fílax. Quan arriba una llopada al poble, el gos s’enamora de la lloba i fuig dins del bosc. La Maria que no vol perdre el seu gos se’n va amb ell per protegir-lo.

Així, la primera part de la novel·la és el viatge d’aquests amics pels boscos i muntanyes de Catalunya. En la segona part de la novel·la, el final de la guerra civil pren tot el protagonisme.

En aquest relat seguim diverses trames interessants com la història d’amistat entre la Maria i els llops, la descripció minuciosa de la vida dels llops, la història d’amor de la Maria amb un soldat nacional i les conseqüències de la guerra en les famílies. Tot molt ben explicat fins arribar a un final del qual es desprèn que els dolents no són els llops, sinó les persones.

Com diu la Maria: Entre els llops he conegut gent més bona que entre les persones”. Aquella tarda no va parar de nevar. Els peus se m’ensorraven en la neu a sota els roures. La nit s’aventurava ben difícil. Però la tarda va ser el millor dia de la meva existència. Això que dic és injust, la meva família sempre m’havia estimat. Jo vaig tenir la sort de tenir uns pares i uns avis que m’estimaven i estaven per mi malgrat l’escassetat dels seus recursos. No tothom pot dir que els hagi tingut. Si dic que aquell dia va ser el millor és perquè uns animals tan perillosos com els llops m’estimaven.

Els llops de la lluna roja va obtenir el Premi Ramon Muntaner, l’any 2002.

Per als nois i noies, a partir de catorze anys és un gran relat que els pot portar a abordar diversos temes, com la geografia física (la Catalunya Nord, els Pirineus) i humana (el mon rural català), històrics (la Guerra Civil espanyola), filosòfics, morals, lingüístics (frases fetes, comparacions) i d’altres.

Podeu sentir l’autor explicant nombroses anècdotes i coneixements sobre aquesta novel·la en una entrevista que li van fer a Penedès televisió, clicant a:

https://www.youtube.com/watch?v=vDSj7dDCq_g&t=1s

Agraïm a Edicions del Roure de Can Roca, l’esforç per recuperar aquest títol que feia temps estava fora de circulació.

LES DADES:
Títol: Els llops de la lluna roja
Autor: Josep-Francesc Delgado
Editorial: El Roure de Can Roca
Pàgines: 320
La Garriga, 2022

by

«Paraules de caramel» a L’ofici d’educar

Curiosament, aquesta setmana he llegit «Corre, Kuru, corre!» un relat curt, bonic i basat en fets més o menys reals. El va escriure en Patxi Zubizarreta i va guanyar el Premi Ala Delta fa quatre anys. El tenia pendent. He dit curiosament perquè un dels personatges principals és una camella formidable que cuida, alleta i protegeixi una petita girafa durant la travessa del desert. La camella, a més a més, la defensen els homes de la caravana perquè, ella no ho sap, el seu instint maternal els portarà al seu destí. Una gran història que comparteix protagonisme amb “Paraules de caramel”, un altre camell.

Hem triat “Paraules de caramel” per celebrar els 200 programes dels Llibres per somiar i ens feia una especial il·lusió que fos una de les obres de Gonzalo Moure, un gran escriptor de literatura juvenil a qui admirem, a més a més, pel seu compromís amb causes com la del poble sahrauí (algunes de les seves obres estan inspirades en les seves estades allà, com “El beso del Sáhara”, “Los gigantes de la luna” i aquest “Paraules de caramel”, un llibre que s’ha reeditat fa molt poc, ara en català. Fa vint anys ja e va publicar en castellà).

L’hem qualificat com un relat dels imprescindibles.

I com cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. La d’aquesta lectura és la següent:

Quin és el nom del nen que narra la història?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de febrer.

I la guanyadora de la recomanació anterior (En Charlie Brown i companyia) és la Rosa Soler. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/paraules-de-caramel-de-gonzalo-moure/audio/1160825/

Al mateix programa s’ha tractat de com un degoteig de casos d’abusos i violacions activa totes les alarmes. Les convidades al programa, la Laura Ferrer, educadora social especialista en educació sexual i emocional que treballa amb els Mossos per a la prevenció i detecció d’agressions sexuals; la Mireia Expósito, mossa d’esquadra que treballa fent formació a les escoles, i l’advocada Sílvia Soliguer, especialista en violència sexual masclista expliquen que els Mossos es troben amb nenes de 12-13 anys per a qui la primera relació sexual és una agressió sexual no consentida; les capten a través de les xarxes amb perfils falsos i acaben en una violació. Quines són les conseqüències psicològiques de patir una agressió sexual a aquesta edat? I les conseqüències penals de fer-la? Hi ha certa impunitat? Com podem erradicar la cultura de l’abús i les violacions?

Podeu llegir l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/els-mossos-alerten-que-la-primera-relacio-sexual-per-a-moltes-noies-acaba-en-agressio/noticia/3210086/

També podeu sentir el programa entrant a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/

by

Un elefant amb ulleres ha caigut i…

«El búfalo y el pájaro», «Frederick» o «La fugida del pintor Notxa» són exemple de lectures que posen l’accent en aquells personatges que ens fan la vida més agradable. Un ocell que canta, un ratolí poeta o un pintor extraordinari, ens fan evident que hi ha treball, feines o vocacions que són imprescindibles. Està bé que els infants, a casa o a l’escola, els coneguin i els valorin.

S’acaba de publicar “L’elefant amb ulleres”, un àlbum per a infants menuts, dins la col·lecció Petit Nandibú i va d’això, precisament. Ho podem llegir a la contracoberta:

Un elefant no és res extraordinari.
Però si l’elefant porta ulleres el conte es posa interessant, oi?

La història ens parla d’un elefant amb ulleres que cau panxa enlaire i demana ajuda perquè té dificultats per tornar-se a posar dret. Van arribant diferents animals com la girafa, el paó, la serp, la tortuga i altres però cap d’ells és capaç de donar-li la solució per posar-se dempeus. Finalment apareix un ratolí (qui, sinó?) i ell ho aconseguirà. Serà el moment de preguntar-li a l’elefant què sap fer si no tan sols es pot posar dret.

«L’elefant amb ulleres» és un àlbum amb una seqüència repetitiva que ajuda a entendre el relat. Els diferents animals que van apareixent només són capaços de donar-li consells a l’elefant i menysprear la seva poca traça, però l’elefant, ja ho podeu imaginar, disposa d’un poder que cap altre bèstia té (mireu bé la coberta i ho comprendreu).

Les il·lustracions de la Natasha Domanova són prou explicites i sintètiques perquè els infants les puguin entendre.

M’ha agradat i, pel que sé, aquest serà l’inici d’una sèrie que tindrà l’elefant com a protagonista. Tan de bo sigui així.

Lectura recomanada a partir de tres anys

LES DADES:
Títol: L’elefant amb ulleres
Autora i il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Pagès
Col·lecció: Petit Nandibú, núm 18
Pàgines: 32
Lleida, 2023