Felicitats, Michael Rosen!

Aquest 2021 celebrarem els 75 anys del naixement d’un dels autors anglesos més prestigiosos: En Michael Rosen. Té més de 140 obres infantils publicades i estaria bé que a les escoles el coneguéssim i llegíssim els seus llibres. Podeu començar remenant (trastejant, com diu una amiga) el seu lloc web perquè és formidable. Allà hi trobareu tota la informació sobre els seus libres, la seva vida, els seus vídeos, i molt més. Un web Imprescindible per conèixer aquest magnífic autor. Cliqueu a:

https://www.michaelrosen.co.uk/

Potser l’àlbum que li ha donat més alegries i l’ha fet popular és «Anem a caçar un ós» on s’explica una història d’anada i tornada. A la portada veiem un pare (bé, hi ha qui opina que és el germà gran) i els seus quatre fills.


Decideixen anar a caçar un ós. Se senten valents i forts i emprenen un viatge fins a la cova de l’ós. Caminen sense descans i pel camí van travessant llocs i paisatges diversos. Primer un camp d’herba, després un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu i al final arriben davant la cova. La cova és fosca i profunda… Entren i es troben l’ós. Un ós enorme que comença a perseguir-los. Tornen a casa corrent, esperitats, seguint el mateix camí, en sentit invers i, en arribar s’aixopluguen sota el cobrellit fins que se’ls passa l’ensurt i l’ós torna a la seva cova.
És un llibre joc, amb onomatopeies i possibilitat de cantar les frases que es repeteixen en cada escenari.

Podeu veure a en Michael Rosen explicant aquest conte amb el seu estil fresc, divertit i encomanadís, a continuació:

Hi ha un joc que permet recrear el conte. És una mena de “Joc de l’oca” i resulta divertit quan al final arribes a la cova perquè llavors has de tornar abans que l’ós. Tires dos daus i l’ós un però, alerta! Vés que no t’alcanci!

LES DADES
Títol: Anem a caçar un ós
Autor: Michael Rosen
Il·Lustradora: Helen Oxenbury
Editorial: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2013

“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

A la nit, es posa en marxa «La feria de medianoche»

L’any 2019 vaig comprar un llibre pop up que em va encantar i vaig pensar que algunaeditorial el traduiria i el publicaria a casa nostra. No ha estat així, de moment. Es titula “Les lueurs du soir” i és poètic i bonic perquè ens porta l’esplendor d’una nit estelada.


Explica com una nena i el seu pare viuen en un poble de pescadors i una nit van amb la seva barca a veure l’espectacle de les estrelles al cel i la llum de la lluna reflectida a l’aigua del mar. Com que és un pop up les pàgines permeten moure discos que fan saltar els dofins, fan brillar les estrelles i il·luminen els llums del far i, sobretot, una sínia que atrau la noia i el pare perquè és festa major al poble.


L’exemplar el tenia guardat fins que he vist “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, publicat per Edelvives. Va ser una recomanació de la llibretera Montse Marcet. És un àlbum sense text (bé, només hi ha una petita explicació a la contraportada i algun rètol en alguna pàgina) que ens narra l’arribada d’una troupe de les que arriben a les ciutats i pobles quan és festa major i que tots coneixem. En aquest cas, però, el recinte firal està a tocar d’un bosc i durant la nit, quan la fira és buida, els animals s’aventuren a passar una nit màgica i memorable.


Quan en mapatxe tira de la palanca, les muntanyes russes i les atraccions es posen en marxa en una explosió de llum i de color. Cérvols que es gronxen als gronxadors de cadiretes, un ós que guany un ós de peluix, un teixó conduint un cotxe dels autos de xoc, etc. Un espectacle fascinant.


Un llibre que ens acosta a la imatge benèvola dels animals, que ens els fa estimar i ens fa pensar en ells com criatures amables, intel·ligents i nobles que mereixen el nostre respecte. Serà veritat que les bèsties també disfruten jugant?

“La feria de medianoche” és un àlbum misteriós que val pena posar en mans dels infants.

Veieu-ne la presentació que fan els de l’editorial Edelvives:
https://www.youtube.com/watch?v=c3SXC3pQyJQ

Recomanat per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La feria de medianoche
Autor: Gideon Sterer
Il·lustradora: Mariachiara di Giorgi
Editorial: Edelvives
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

Des de 1880, una pinzellada per la història

Hi va haver una època que els directors de cinema només tenien una càmera i la seva preocupació era com moure els actors amb el punt de mira fixe. També, el gran Harvey Keitel, a la pel·lícula “Smoke”, cada dia, a la mateixa hora, surt al carrer i fa la mateixa fotografia. Els canvis semblen imperceptibles, però hi són. Només és qüestió de fixar-s’hi.

Actualment, en canvi, cada escena es grava amb diverses càmeres alhora i després es fa el muntatge al laboratori. El resultat és més espectacular, és clar.

Però alguns també disfrutem veient les pel·lis antigues, en blanc i negre, amb poc diàleg o mudes.

Com en un d’aquests films, en Pietro Gottuso ha plantat el seu cavallet en un carrer i ha retrat el que passa pel seu davant durant cent quaranta anys. El resultat és aquest bell àlbum il·lustrat. Són unes imatges pintades sobre fusta on, a doble cara i a sang, catorze moments diferents ens acompanyen pel segle XX.

A la pàgina de l’esquerra hi ha la botiga que serà la llibreria, testimoni dels canvis en els vestuaris de les persones, en els vehicles, en les modes, i també canvis en els llibres que es mostren a l’aparador. Bé, alguns només s’intueixen. No sé si l’autor ho fa intencionadament. Fixeu-vos, per exemple, en la portada, les pinzellades d’alguns llibres semblen conegudes, no? Veieu “El petit príncep”?, Harry Potter? El lleó? Alguna més?

Passem planes i a la primera imatge ens situem en el moment que s’inaugura la llibreria, l’any 1880.

El llibreter espera cofoi i pacient l’arribada dels lectors i la seva mirada es perd vorera enllà convidant-nos a passar plana i descobrir qui hi apareixerà. Es de nit i només la llum de l’interior de la botiga i un fanal dibuixen les ombres de l’home. Enmig de les dues pàgines, a sobre de la porta principal de l’edifici, la cara de pedra del déu Cronos ens anirà acompanyant pel pas del temps i segons com vagi, el veurem més trist, més sorprès, més content, etc.

A la pàgina següent, un parell de dones ben abillades i en conversa tranquil·la, un parell d’homes asseguts llegint, un altre que va muntant en una calessa, un carruatge tirant per un cavall, i encara un senyor gran que camina recolzant-se en un bastó a punt de desaparèixer de la pàgina (potser és el llibreter de la doble pàgina anterior que s’ha fet gran…)

Anem avançant pels anys i ens fixem en la roba de la gent, en els vehicles de cada moment, el pas per la primera i la segona guerra mundial, etc. fins a arribar als nostres dies. No falta el personatge amb mascareta.


M’ha agradat. Hagués anat bé una història que lligués el pas del temps amb les lectures que es mostren a l’aparador o amb la vida del llibreter. En qualsevol cas, pot ser un bon exercici, a l’escola o l’institut, investigar sobre els moments històrics que s’apunten.

Aquest «des de 1880» va ser mereixedor del Premi d’Il·lustració Compostela que lliura l’editorial Kalandraka. Diuen que enguany s’han presentat 400 originals.
Podeu veure la notícia clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: Des de 1880
Autor i il·lustrador: Pietro Gottuso
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

 

Dins l’ou, una història que passa fora de l’ou

Dins l’ou ens mostra a la primera pàgina dotze ous de diferents mides i colors i una frase que comença dient “Tot era fosc i silenciós”.

Quan passem pàgina veiem l’interior dels ous on hi ha dotze animals simpàtics que sembla que estan satisfets i encantats de la vida que els espera. Llegim “calent i confortable

A la tercera doble pàgina els animals (l’ànec, el pingüí, la tortuga, el cocodril, la serp, etc.) han crescut i estan a punt de sortir de l’ou. En aquest moment imaginem què passarà, esclar, quan girem full. I així és. Neixen…

i després els veiem en una doble pàgina magnifica ocupant tot l’espai com en una mena de «tetris». Aquesta:


Més endavant una veu desconeguda diu “quan vaig sortir del meu ou, em va sorprendre constatar que no estava sola” i no serà fins més tard que no sabrem que qui parla és la serp pitó. Aggg!

Anem veient com a cada pàgina desapareix un animal i la panxa de la pitó s’infla i pren formes estranyes. Ai, ai, ai! S’està empassant els seus companys, sense dir ni “hola”, ni “bon dia” ni “encantada de saludar-te”.

Un àlbum per anar comptant. Molt divertit i que, quan l’expliqueu a classe, provocarà comentaris ben interessants dels infants perquè el que es desprèn del relat és que el més fort es menja el més feble.

Al final, serà la pròpia pitó qui desvelarà què li passa. Dirà que té molta fam. Bé, però sempre hi haurà algú més fort i amb més gana que la serp, no?

Aquest àlbum també pot servir per jugar a veure qui ha desaparegut. Com si juguéssim una partida de Pictureka.

Les imatges dels animals també van variant a mesura que avança la història i així la felicitat inicial i les cares de bonhomia, de mica en mica, es transformen en sorpresa i por. Els animals sembla que van entenent que el món exterior no és tan acollidor com imaginaven!

Un àlbum ben fet i que recomanem per a cicle infantil, especialment.

LES DADES:
Títol: Dins l’ou
Autora i il·lustradora: Emma Lidia Squillari
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Mides: 23,5 x 28,5 cm
Barcelona, 2020

El pdf de l’editorial AQUÍ

Blas, un gos especial

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, etc. tot allò que s’espera d’un gos.

Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

M’ha agradat el relat i com està il·lustrat. Té un format gran i les imatges estan fetes sobre un fons blanc que defuig de detalls (només els imprescindibles) i usant colors poc habituals. No trobareu groc ni vermell ni blau. Només colors secundaris, amb predomini del verd i del carbassa. L’autora també es val de les trames per vestir els personatges i ho combina amb diferents tècniques que recorden a Eric Carle, entre d’altres. Molt bonic, tot plegat, dins l’aparent i buscada simplicitat.

Hi ha detalls que van directament a l’inconscient de l’adult que acompanya el lector de cicle infantil, com les al·lusions a Miró o a Pink Floid.

Un personatge que va apareixent des de les primeres pàgines resultarà fonamental en el desenllaç del misteri. És la veïna que saluda des del pis de sota. Seguiu-la.

S’inclou una darrera pàgina amb cinc peces de música clàssica que ens inviten a buscar-les. Enginyós!

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos.

Veieu algunes imatges en el següent youtube, trobat al web de l’editorial:

LES DADES:
Títol: ¡Blas!
Autora i il·lustradora: Elena Hormiga
Editorial: Apila
Pàgines: 48
Saragossa, 2020

Les imatges estan extretes del web de Apila ediciones.

Llibres i propostes per al confinament – 4 (Bárbaro)

L’any 2016 vaig descobrir aquest llibre. No té text. El format és vertical i es veu un bàrbar i el seu cavall que s’enfronten a una sèrie de monstres i bèsties terribles.
El bàrbar i el seu cavall van amunt i avall en una mena de dansa regular, monòtona, ara a la cantonada superior dreta, després cap avall a la part inferior i tornem-hi. El bàrbar sembla que mou el braç i l’espasa però el cavall sempre el veiem igual.
S’enfronten a tota mena de perills (plantes carnívores, llamps, serps, dracs, etc.) i cap al final hi ha unes pàgines en blanc que anticipen el sorprenent final.

Convé fixar-s’hi en els detalls. Per exemple, la imatge que hi ha a la portada té una fina línia negra que travessa pel mig i creua el cos del cavaller. Si la mirem bé, potser ens recorda algun moment joiós de la nostra infantesa o de la infantesa dels nostres fills.
Crec que qui més disfrutaran amb el conte són els adults…

PROPOSTA DIDÀCTICA: Sons, sorolls, onomatopeies.
Gianni Rodari, al seu llibre «Contes per telèfon» incorpora un parell de relats («Brif, bruf, braf», «El ratolí dels còmics») que juguen amb les onomatopeies. Els personatges s’expressen amb sons del tipus «sloom», «grong», «tzziiuu», «flash»… Són paraules que no estan al diccionari, una mena de grunys que, malgrat tot, comprenem.

Els llibres «Sense mots», com aquest «Bárbaro», malgrat no tenir text ens permeten seguir el relat i entendre la història perquè les imatges són prou expressives. És el cas de títols com «Un camí de flors», «El vent!», «Off» o «Mientras tú duermes», entre d’altres que s’han de llegir amb calma i anar veient els indicadors que ens permeten seguir la narració.

A França publiquen una col·lecció que és ideal per comprendre aquesta forma d’art. Són les «Histoires sans paroles», publicades per Autrement Jeunesse. Valen molt la pena. Algun títol s’ha traduït al castellà, com «Ladrón de gallinas».

Una activitat molt divertida és situar-se davant del televisor, treure-li la veu i deixar només les imatges. A partir d’aquí es tracta de verbalitzar el que imaginem que estan dient els diferents personatges, fent sons, modulant la veu. Si som més d’una persona, assignem un personatge a cadascú i… a veure qui la diu més grossa!

Una variable és fer el mateix però amb els veïns que teniu al balcó de l’edifici del davant de casa.

 

 

Tomie dePaola, in memoriam

Tomie dePaola va morir dilluns passat, 30 de març, degut a les complicacions sorgides després d’una operació. segons ha informat la CNN. Tenia 85 anys.

La primera vegada que vaig tenir notícies de la seva obra va ser al voltant de mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. Estàvem a la Pobla de Segur i un grup de gent celebràvem un festival de narració oral. Allà hi eren en Carles Cano i en Llorenç Giménez que van venir de València i també la Mercè Escardó, la Roser Ros, l’Àngels Ollé, en Ferran Martínez i altres apassionats de la paraula.

Un d’ells ens va fer riure moltíssim amb la narració d’una vella fetillera -l’Strega Nona- que guaria els mals de cap, ajudava les dones solteres a trobar marits i feia desaparèixer les berrugues. Però el conte es complicava quan de la seva olla màgica va començar a sortir una muntanya d’espaguetis que inundaven tot el poble. Recordo que semblava talment que la plaça on contàvem es veia colgada per la pasta. Vaig saber, una estona més tard, que el conte era obra d’en Tomie dePaola. Si teniu curiositat per conèixer la història la podeu seguir a continuació.

El nom em va quedar en la memòria i he anat seguint les seves originals aventures perquè aquest autor, nascut als Estats Units d’Amèrica, va escriure prop de 300 llibres. De tots ells, en destaco un parell: “L’avia de dalt i l’avia de baix”, una història una mica trista però molt emotiva i, sobretot “L’Oliver Button és una nena“.

Aquest darrer l’acaben de reeditar els de l’editorial Kalandraka. Han fet un llibre bonic, de mides generoses, recomanable. Si teniu oportunitat de fer-li una ullada notareu que el seu estil recorda lleugerament al d’en Maurice Sendak, coetani en el temps, potser per la paleta de colors i els materials emprats en aquella època.

La informació relacionada que hi ha al web de Kalandraka, la trobareu clicant a http://www.kalandraka.com/es/colecciones/nombre-coleccion/detalle-libro/ver/oliver-button-es-una-nena/

Al web de l’autor també hi ha molta informació sobre la seva vida, els premis i les seves obres: https://www.tomie.com/

Una carrera épica en un hipòdrom

La primera pàgina d’«Una carrera épica» ens mostra els assistents a la cursa molt ben vestits, engiponats com es tractés del «Gran National» anglès. És una festa i alguns estan mirant pels prismàtics per no perdre’s detall.


A la segona pàgina hi ha els cavalls neguitosos i els genets mirant-se els uns als altres, expectants a que comenci la cursa. De sobte, un ¡BANG! dona el tret de sortida i corren a gran velocitat camí a la meta.

Les següents pàgines són molt plàstiques i veiem diverses argúcies divertides per intentar guanyar. També hi ha alguns que queden eliminats directament.

Les il·lustracions, humorístiques, són de línia clara, i el forma és molt gran, allargat (crec que té un nom però no n’estic segur… Italià, potser?)
L’autora, la Marie Dorléans ha confegit un relat senzill però enginyós que acaba de manera espatarrant.
A casa nostra no tenim hipòdroms però en d’altres països les curses són habituals i els espectadors coneixen els noms dels genets i les característiques dels cavalls per poder fer apostes i endevinar qui pot guanyar.
Destaca la gama de colors suau i harmònica, amb força detalls de línia neta I clara.
El text és breu i les paraules estan ben triades.


Un llibre bonic per llegir amb els infants a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Una carrera épica
Autora: Marie Dorléans
Il·lustradora: Marie Dórleans
Traductora: Roser Sánchez
Editorial: Astronave
Pàgines:32
Barcelona, 2019

Quan anem a dormir, comencen altres històries…


«La il·lustració és un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar, i per aquesta raó mereix el mateix respecte que la paraula escrita». Són paraules de la Patrizia Zerbi, directora del concurs Silent Books Contest que premia els àlbums il·lustrats sense text. Ara, Kalandraka ens ofereix el primer de la sèrie: Mientras tu duermes, un llibre de format generós creat per la Mariana Ruiz Johnson de que hi ja hem comentat en aquest blog “La mare se’n va de viatge”·

«Mientras tu duermes» és un llibre bonic que presenta un història que requereix més d’una lectura perquè hi ha molt detalls que, d’entrada, passen desapercebuts. Perquè us en feu una idea, la primera part recorda el mític «Zoom» i la segona s’acosta al també mític «Allà on viuen els monstres», però amb els dibuixos personals de la Mariana.

El relat comença amb una mare llegint un conte al seu fill que està a punt de quedar-se adormit. És una imatge a doble plana, a sang, on només es veu un tros de l’habitació de l’infant, talment com si estiguéssim mirant a través de la finestra. El detall de la portada del llibre que la mare llegeix és clau per entendre què passarà al final i és probable que haguem de tornar a aquesta primera imatge per recordar-la i comparar-la.


A la plana següent, el nen ja s’ha adormit i la mare fa mutis per les escales. El pla s’obre i podem veure la casa, el cel ple d’estrelles i un mussol dalt d’un arbre. A la següent imatge el pla continua obrint-se en un zoom invertit, allunyant-nos de l’escena inicial però mantenint l’habitació del nen que dorm, dins de la imatge. A més, comencen a aparèixer altres personatges de la ciutat, alguns habituals com la noia que va amb bicicleta i d’altres inusuals com el tigre i el cérvol músics, a la terrassa contigua.

A mesura que avança la narració, cada vegada hi ha més personatges —de mida més petita, lògicament—, que emplenen les dues pàgines i ens presenten tota mena de situacions: algunes tristes com el nen que està a l’hospital, d’altres romàntiques com la de la mare i el pare del nen que dorm, d’altres festives com la dels amics que estan al restaurant sopant i xerrant animadament. També veiem un noi que estudia, una dona que pinta, un home que mira les estrelles pel telescopi, un veí que es dutxa i, sobretot, dos nous personatges que arrosseguen una barca en direcció a un mar que s’albira discretament a la dreta de la imatge.

S’acaba el zoom amb una imatge espectacular de tot el barri amb més de trenta personatges que fan, cadascú, alguna activitat relacionada amb la nit. Aquí, l’autora ens obliga, d’alguna manera, a retrocedir i tornar a retrobar el moviment d’alguns dels que hem anat veient en les planes anteriors.


Quan diem que les imatges no sempre són fàcils de llegir i que cal un aprenentatge ens referim a això, precisament. L’absència de text no implica absència de relat. El que cal és saber llegir, interpretar i connectar detalls, en un exercici que requereix un entrenament i, sovint, un acompanyament de la mestra o de l’adult.

La segona part del llibre narra un viatge que està connectat amb el llibre que llegeix la mare al principi i que és el somni de l’infant. Com hem assenyalat abans, és el mateix esquema narratiu d’”Allà on vien els monstres”. Una anada en barca —ensonyació de l’infant—, a l’illa perduda on se celebrarà una festa. En sortir el sol, retorn a l’habitació. Amb un zoom ens acostem, en companyia de gavines, novament a la imatge de l’inici, tancant el cercle i encetant un nou dia.


Hi ha un detall que no m’acaba de casar sobre l’edat dels possibles lectors. Al web de kalandraka el recomanen per a prelectors i primers lectors i, al meu entendre, crec que el disfrutaran especialment els infants de cicle inicial i mitjà.

Al web de Kalandraka podem llegir:
«Mientras tú duermes» va guanyar la segona edició del certamen, organitzat per Carthusia Edizioni en col·laboració amb el municipi de Mulazzo i l’associació Montereggio Paese dei Librai, més l’adhesió de l’IBBY Itàlia, la Fira del Llibre de Bolonya, el Saló del Llibre de Torí, i el Centre del Llibre i la Lectura.
Es tracta d’un projecte cultural i editorial audaç per a equiparar la paraula escrita amb la il·lustració, “un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar”, afirmen
des de Carthusia, que també valoren els llibres silents com una “oportunitat de creixement” en termes de diversitat, tolerància i respecte.

LES DADES:
Títol: Mientras tu duermes
Autora: Mariana Ruiz Johnson
Il·lustradora: Mariana Ruiz Johnson
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 36
ISBN: 978-84-1343-001-0
Pontevedra, 2020

Les imatges estan extretes del web de l’autora: https://marianaruizjohnson.wordpress.com/