àlbum

by

«El viatge d’en Jep» o quan el viatge és el destí

Una història que comença amb la imatge d’un personatge que trenca la quarta paret i ens mira amb posat de bon jan, agafant-se les manetes i mirant-nos amb ulls que denoten bondat, ens enamora des del primer moment i ens convertim en “fans” seus sense saber què li passarà ni quina mena d’animal és.

En Jep és convocat pel rei que li encarrega una missió perquè sap que és el animal més ràpid del reialme. Ha d’anar fins al palau del rei veí i li ha de lliurar un missatge important.

El nostre heroi surt a la carrera però no arriba gaire lluny perquè aviat, tot just arribar al primer turó, es troba amb el pare esquirol que està ferit i l’ajuda a refer-se.

Quan l’esquirol està millor, en Jep continua el viatge, però uns dies més tard, pel camí, es troba un altre animal que plora perquè ha perdut la pilota i també l’ajuda. Bé , ja us imagineu com va la cosa. Després trobarà a una mare molt esgotada amb molts fills, una cabra vella, etc. fins que finalment veu, no gaire lluny el castell del rei veí. Ah! però pel camí algú s’interposa i en Jep decideix agafar una altre camí abans no li prenguin el missatge.

Aquesta nova ruta el cansa molt i perd les poques forces que li queden. Afortunadament, una marmota el troba i se l’emporta a casa seva on l’ajudarà a posar-se bé. Passen el dies i quan vol marxar, nota que li costa separar-se de la marmota, li ha agafat “carinyo”.

Sí, al final arribarà al castell del rei però no és el castell on havia d’anar… El final no l’explico i quan el presenteu als vostres fills o alumnes fareu bé si us detureu i obriu el debat i fer inferències de on creuen que pot haver arribat.

Aquest llibre és molt original perquè la Jutta Bauer ha fet unes il·lustracions tan expressives que parlen més que el text i sobretot perquè hi ha un altre relat paral·lel extraordinari: A la part de sota hi ha una franja on anem veient, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, el que li està passant al rei durant tots els anys que en Jep triga a tornar al castell. Fascinant!

Un relat amb un missatge prou explícit i que ens recorda com de necessari és que ens ajudem els uns als altres.

Lectura molt recomanada a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El viatge d’en Jep
Autora: Jutta Bauer
Il·lustradora: Jutta Bauer
Traductora: Lourdes Bigorra
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«EL CAVALL TARONJA» a la revista Guix d’Infantil

Al número 123 del mes de març de 2024, presentem una proposta d’activitat a partir del llibre “El cavall taronja” de Hsu-Kung Liu, editat per Thule. Les activitats estan pensades per als infants del segon cicle d’Educació Infantil.

A l’escola vetllem perquè els infants mantinguin relacions amistoses amb els altres. Sabem que les amistats no han d’estar condicionades a interessos, ans al contrari, han de ser triades lliurament. Per tal que això sigui possible, hem de trobar moments i espais per a la conversa on es puguin mostrar models reeixits a imitar.

Si facilitem que els infants aconsegueixin establir vincles d’amistat positius, estem afavorint un millor creixement i que les possibles sensacions d’exclusió desapareguin.

Una bona manera d’aconseguir-ho és mitjançant la lectura de relats com el del cavall taronja, que explica la història d’un cavall que no ha perdut l’esperança de trobar el seu germà. Només té una pista: La meitat d’una fotografia. Pensa que si troba qui té l’altra meitat trobarà el seu germà.

La història és tendra i emotiva i les il·lustracions, molt acolorides, són potents i traspuen alegria.

«El cavall taronja» és una bona lectura per entendre quins lligams ens uneixen als altres, més enllà de la genètica. És un viatge físic a la recerca del germà perdut, però també és un viatge de creixement personal perquè permet diferents activitats relacionades amb la comunicació oral, l’expressió, la comprensió i el diàleg.

També es pot llegir en castellà a la revista Aula d’Infantil.

Si voleu llegir la proposta la podeu trobar a la secció “Menjallibres”.

En aquest mateix número, hi ha un monogràfic dedicat a l’aigua com a font de vida i d’aprenentatge, molt interessant.

by

«Cesc i Alabert» a l’Ofici d’Educar

Ahir, als «Llibres per somiar» vam presentar Cesc i Alabert, un àlbum per a cicle infantil que ens explica com aquest parell d’amics sempre juguen. Tot el relat és deliciós i, com passa sovint, en Cesc que és la guineu, sempre guanya a l’Alabert, l’os. El final és fantàstic perquè respon a la pregunta: I si guanyar no fos el més important? És un llibre molt divertit sobre l’amistat que forma part d’una trilogia ideal per a nens i nenes de fins a 6 anys.

Com a cada programa fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” i amb la gentilesa de l‘editorial regalem un exemplar del llibre entre els participants. En el cas de “Cesc i Alabert” la pregunta és :

“A què juguen en Cesc i l’Alabert?”

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 5 de maig.

Al darrer concurs la guanyadora va ser la Joana i s’emporta un exemplar de «En un tancar i obrir d’ulls» . L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/cesc-i-alabert-de-chris-naylor-ballesteros/audio/1205497

……………………………………………………………

Al mateix programa es va parlar de pors i de que no s’ha de salvar els nens de la por sinó escoltar-la i regular-la.

A “L’ofici d’educar “ es va fer una mena de consultori sobre pors infantils amb la psicòloga de la sèrie “Això no és Suècia” Elisenda Pascual, autora de “Criar i jugar”, i amb la psicòloga clínica Roser Batalla.

Amb les preguntes de l’Elisabet Pedrosa, es va parlar de com podem acompanyar la por als monstres, a la foscor, a dormir, als lladres, a la mort o a dormir fora de casa, a aprofundir en la reina de les pors (la por de la nit), a no projectar les nostres pors als fills i també es van donar recursos per expressar la por i regular-la.

Podeu sentir tot el programa, clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/no-sha-de-salvar-els-nens-de-la-por-sino-escoltar-la-i-regular-la/audio/1205499

by

«L’hora del conte, recer de lectura» Premi de Pedagogia 2022

La paraula “recer” referida a la biblioteca escolar, ens fa pensar en lloc amable, hospitalari, en un espai on només poden passar coses bones, un espai sense temps on viure gran aventures i compartir emocions amb els companys, colze a colze, viatjant acompanyats envers indrets meravellosos com Oz, l’aldea dels gals irreductibles, l’illa del tresor, la casa d’en Tres Botons, la cova d’Alí Babà, Moulinsart, el País de Mai Més, la casa de l’àvia de la Caputxeta, la Terra Mitjana, Villa Villekulla i centenars de llocs que potser no han existit mai però que ens semblen ben reals mentre hi som a refugi, a recer, de les preocupacions, maldecaps i neguits que potser ens acompanyen en la nostra quotidianitat.

Em fa feliç, molt feliç, tenir a les mans el llibre de la Núria i llegir les seves experiències, propostes i exemples que ens mostra en aquest assaig, premi Marta Mata de pedagogia.

És un llibre que ens convida a imaginar tot el que podríem fer si al nostre país tinguéssim biblioteques escolars de qualitat com la que ella i les companyes de l’Escola Gerbert d’Orlhac han tirat endavant durant els darrers vint anys, amb l’esforç de la seva comunitat educativa, com ens ho recorda la Sara en l’epíleg on també es lamenta de la manca de suport institucional.

De fet, aquest assaig és només una part petita de tot el que es cou en aquell espai fantàstic de l’escola, però n’hi ha prou, si sabeu llegir entre línies, per imaginar la sort que tenen els nois i noies de participar de les converses al voltant dels àlbums, perquè són una manera d’entrar en el món de la lectura.

No us espereu trobar mètodes per aprendre a llegir, ni explicacions sobre neurologia i funcionament del cervell lector, ni consciències fonològiques, ni res semblant perquè el relat està enfocat a entendre com les experiències que s’expliquen afavoreixen la competència lectora, el despertar el “cuc” de la lectura, la passió per llegir.

El llibre té diversos capítols però n’hi ha un que és de lectura imprescindible, el segon. Porta com a títol «L’Hora del conte. Lectura dialogada i àlbums il·lustrats» i ens parla de Psicoliteratura, Socioliteratura, Coneixement del món i Joc.

Trobareu també nombroses fotografies que capten instants de lectura a la biblioteca.

El llibre té un format agradable, ben aconseguit, amb unes pàgines que respiren molt bé i que fan de bon llegir.

Estic agraït a la Núria per haver-me convidat a fer el pròleg i deixar-me escriure algunes de les nostres vivències compartides en les presentacions d’àlbums il·lustrats per a infants i joves.

Llegiu-lo amb un llapis o un retolador fosforescent al costat perquè us cansareu d’apuntar bones idees.

LES DADES:
Títol: L’Hora del conte, recer de lectura
Autora: Núria Vouillamoz
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Pàgines: 152
Barcelona, 2024

Amb la Sara i la Núria.

by

«Un metre d’històries de metre» entre la poesia i la ciència.

Els qui vivim a Barcelona, ens agrada passejar pel carrers i descobrir detalls de la nostra història ho tenim fàcil perquè n’hi ha a cabassos.

A la Rambla de les Flors hi ha un lloc on anaven els barcelonins a posar en hora el seu rellotge perquè allà hi ha la unitat de mesura del temps, a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, al número 115, i ens marca l’hora oficial. Bé, ara mirem l’hora al mòbil. Els temps canvien.

A prop de la catedral es conserva encara un vestigi de la Inquisició. Molt a prop, en una cantonada, també veiem una mena de canal que usaven els comerciants per prendre les mesures de longitud. Se’ns fa estrany però en temps reculats les mesures eren parts del cos (pams, peus, braços) i això provocava no poques discussions entre compradors i venedors.

Hi va haver un moment que es va fer evident que calia una unitat que servís per a tothom, tant si vivia a la Xina, com a Paraguai. I la comunitat científica es va posar mans a l’obra. La gràcia de tot plegat és que es va decidir que es fes a Barcelona. Era a finals del segle XIX i, prenent com a referències l’Observatori Fabra i el Castell de Montjuïc, es va anunciar la mesura universal del metre que emprem actualment a gairebé tot el món, amb excepcions perquè els anglesos van a la seva i mesuren amb iardes, per exemple, i a la navegació marina les distàncies són en milles.

Si aneu a Montjuïc, a prop del Fossar de Santa Eulàlia i el Passeig del Migdia, encara es conserva una mena de perxa de colors blanc i blau que ens recorda les mesures que es van fer.

Un metre dels que usaven els fusters és també un bon estri per explicar contes perquè amb ell pots fer aparèixer com per art de màgia una casa, una espasa, o altres elements que acompanyen el relat, permetent el joc simbòlic tan estimulant per a la ment dels infants.

Segurament a casa teniu, a la capsa de la costura, un altre metre plegable que useu per mesurar la distància del terra a la ratlleta que marqueu amb un llapis darrera la porta de l’habitació per seguir el creixement de les criatures i que quedarà allà, inesborrable, durant molts anys.

Un metre és també l’inici del títol de l’àlbum il·lustrat que en Ramon Besora i l’Albert Asensio presenten aquests dies a diferents llibreries del país. Es titula Un metre d’històries de metre i han tingut molta cura en que aquest llibre acordió tingui precisament un metre de llargària quan està obert. Són quatre fulls de 25 centímetres cadascun. Un metre.

Apareix en un moment que el seu anterior treball «La lletra que tot ho canvia» ha estat guardonat amb el premi Crítica “Serra d’or” 2024 i és un doble motiu de celebració festiva de la creativitat i l’originalitat.

Dolors Feixas, del Grup Cultura matemàtica de les persones, a la contracoberta, sintetitza molt bé de què va el relat. Diu:

Què és un metre?—Pregunten els cucs de seda quan se’ls encomana fer un vestit per a la Kira, una serp que fa un metre de llargada. I gràcies a les explicacions de l’esquirol, del mussol i del pit-roig, poden començar a filar. Faran un vestit de metre!

En Ramon Besora, com a bon poeta i amant de la natura, es val d’uns animalons prou coneguts a casa nostra per fer-nos imaginar una situació que acaba amb sorpresa i un somriure còmplice.

En un article publicar a la revista “Viure als Pirineus” ens parla de l’art de la desproporció referint-se a aquest llibre i ho relaciona de forma enginyosa amb la literatura infantil i juvenil de tots els temps. El podeu llegir a continuació:

Per la seva banda, l’il·lustrador, l’Albert Asensio, ha sabut adaptar, amb el seu estil reconeixible, cadascuna de les tres micro-històries de la part del davant del leporello i fer-nos admirar l’esclat de color que trobem en girar el llibre.

Un llibre que es pot gaudir a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Un metre d’històries de metre
Autor: Ramon Besora
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Meraki
Pàgines: 16
Barcelona, 2024

by

«Caracolico», un cargol molt obstinat

Dins la literatura infantil, els caragols són animals arquetípics que simbolitzen la tossuderia i la constància. S’entesten en anar a un lloc i, xino-xano, cap allà qui hi van. A poc a poc i deixant un rastre brillant al seu darrera, que és una bona manera d’anar per la vida. Sense presses però deixant màcula del nostre pas.

Això és el que li passa al «Caracolico», un petit cargol que està decidit a volar com sigui i es llença des de la branca més alta d’una tomaquera. La trompada contra el fang és considerable, però no s’arronsa malgrat el que li diuen els altres cargols.

Però, ai! lluny hi ha una torre elèctrica molt alta i quan la veu pensa que potser si es llença des de dalt serà més fàcil que no pas des de la tomaquera. I cap allà que se n’hi va.

Quan comença a pujar, un gos pastor li diu que vagi amb compte perquè fa molt de vent. Després és un colom qui l’adverteix del perill, però ell caparrut, amunt, amunt! A continuació seran la garsa i la cigonya qui li fa veure com de fort bufa el vent a aquella alçada.

La història continua amb altres animals que l’avisen del perill, i mentre avancem en la lectura anem preveient i anticipant el que ens trobarem, naturalment.

Es tracta d’un àlbum per a infants a partir de tres anys que segueix un encadenament o repetició de situacions que ajuden a entendre el relat. Llegit en veu alta funciona millor.

El disseny està ben treballat perquè té el format allargat que ens recorda l’altura de la torre d’alta tensió per on va el cargol, mentre s’enfila cap al cel.

Les il·lustracions són efectives, van directes al quid del relat i no contenen detalls que puguin despistar al lector.

El final és bonic i queda oberta a una nova aventura del cargol que no es cansa de provar coses noves. És tot un explorador!

LES DADES:
Títol: Caracolico
Autora: Julia Jiménez
Il·lustradora: Mònica Solsona
Editorial: Sd
Pàgines: 36
Manresa, 2023

by

«Cesc i Alabert», els millors amics

De tant en tant vaig a Brussel·les per afers familiars i entre altres coses procuro passar per alguna de les llibreries que allà hi ha. La setmana passada, aprofitant que estàvem molt a prop de la Place Flagey, vaig visitar la llibreria que porta el mateix nom: Flagey. Estan especialitzats en còmics i també hi ha una secció d’infantil i juvenil.

Em va agradar veure una nova aventura d’en Cesc i Alabert, en aquest cas intentant fer una passejada amb bicicleta. Resulta que l’Alabert no és massa destre amb la bicicleta i, com podem imaginar, a mesura que avancen les pàgines la cosa apunta al desastre, com així succeeix. És molt còmic, tot plegat.

No el vaig comprar perquè els de l’editorial Cruïlla el publicaran aviat (el 7 de març) en català i potser, més endavant, encara la tercera aventura dels dos inseparables amics, que ja es pot trobar en anglès i va d’unes galetes desaparegudes, hahaha!

Pel qui no conegueu aquest parell, us recomano el primer Cesc i Alabert que ens explica com juguen a fet i amagar. Tot el relat és deliciós i, com passa sovint, en Cesc que és la guineu, sempre guanya a l’Alabert, l’os, perquè no és gaire bo amagant-se. El final és fantàstic perquè respon a la pregunta: I si guanyar no fos el més important?

Lectura recomanada per al cicle infantil

LES DADES:
Títol: Cesc i Alabert
Autor: Chris Naylor-Ballesteros
Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros
Traductora: Maria Bertran
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

by

«Parlo com el riu», recomanat pel Col·lectiu Pep Sempere

El novembre passat vam fer una tertúlia clandestina on vam conèixer a quatre dels membres del Col·lectiu Pep Sempere d’Elx.

Vegeu: https://jaumecentelles.cat/2023/11/27/tertulia-clandestina10-de-fil-i-coto-una-alianca-entre-lhospitalet-i-elx/ 

Aquell dia, vam establir un compromís per seguir vetllant per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves.

També vam pensar que fora bo establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultessin reeixits.

Pels qui no coneixeu el Col·lectiu Pep Sempere podeu entrar a aquestes adreces i així us en fareu una idea aproximada de la bona feina que fan:
https://www.eets.cat/colij/2024/01/
https://literaturapepsempere.blogspot.com/

Avui us presentem un dels llibres que recomanen i el presenten d’aquesta manera:


Parlo com el riu

No veuen que en comptes de llengua,
em neix un pi entre els llavis.
Només senten que no parlo com ells.
Només veuen que faig ganyotes
i que no puc amagar que estic espantat

El poeta canadenc Jordan Scott és l’autor de les paraules d’aquest àlbum que il·lustra de forma enlluernadora Sydney Smith (Nova Scotia, Canadá)

El resultat d’aquest exercici de creació compartida és Parlo com el riu, un bellíssim exemple d’autoreconeixement i de maneig de les dificultats; en definitiva, una veritable lliçó de vida des de la literatura.

L’autor i l’il·lustrador aborden la història d’un noi que quequeja. La desenvolupen d’una forma commovedora, que colpeix des de cada pàgina.

Es així com el llibre capta i acompanya les emocions del protagonista que s’enfronta amb angoixa a l’ambient escolar, alhora hostil i alienant.

És important remarcar el paper del pare qui, amb un encertadíssim enfocament de la dura situació que viu el seu fill, ofereix un espai afectiu on el riu i el contacte amb la natura interaccionen amb el protagonista i li fan canviar la percepció del seu quequeig.

El text, escrit en primera persona, té un marcat to poètic. De fet, ens ofereix, de tant en tant anàfores i repeticions de fórmules que donen un ritme molt peculiar a la lectura.

Per una altra banda, Jordan Scott utilitza oracions curtes, de sintaxi senzilla que s’adeqüen a la seua intenció: “normalitzar aquesta discapacitat i integrar-la de forma natural en el món en que vivim, on cada ésser humà forma part de l’ecosistema”.

La proposta visual de Sydney Smith, que declara haver necessitat una reunió amb l’autor per decidir com orientar el seu treball, és un desplegament de sensibilitat i mestria.

Les seues aquarel·les, el tractament de la llum, la paleta de colors, a la vegada tendra i potent, donen una dimensió exquisida al text.

Aquest regal estètic té el seu punt culminant en la doble pàgina central desplegable que el mateix artista qualifica com “el gran moment de catarsi” de la història.

Per últim, mereix una especial menció l’aposta de Libros del Zorro Rojo, que ha cuidat fins l’últim detall l’edició de Parlo com el riu, guardonat amb el Goodreads Choice Awards 2020 i amb el Millor Àlbum Il.lustrat Infantil del 2020, segons Publishers Weekly, Kirkus Reviews i School Library Journal.

LES DADES:
Títol: parlo com el riu
Autor: Jordan Scott
Il·lustrador: Sytney Smith
Traductor: Antoni Garcia Llorca
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

by

«El ninot de neu» 40 anys després

Ara fa un any i mig ens va deixar en Raymond Briggs, a l’edat de 88 anys. Va escriure molts llibres però sempre serà recordar per “El ninot de neu”.

Les editores d’EntreDos, sempre atentes a tornar a donar vida als clàssics, han fet una edició commemorativa dels 40 anys de la seva publicació original que data del 1978. En la seva primera publicació, “El ninot de neu” era un àlbum sense mots, molt net, fresc i entenedor, amb molta acció. Fins ara s’han publicat més de cinc milions d’exemplars, arreu del mon.

Potser es va fer molt conegut perquè uns anys més tard, el 1982 el llibre va ser passat a format pel·lícula d’animació amb una durada de 26 minuts. La pel·lícula va ser nominada per a l’Òscar al millor curtmetratge de dibuixos animats. Va ser una obra molt bonica que s’ha fet patrimoni dels anglesos i cada any la passen per televisió quan arriben aquestes dates nadalenques.

El seu argument explica que un dia nevat d’hivern, un nen fa un ninot de neu que cobra vida quan arriben les dotze de la nit. El nen i el ninot juguen amb els electrodomèstics, les joguines i la resta d’objectes que hi ha a la casa, mentre es mantenen prou en silenci per no despertar els pares.

Després, a la cuina, el ninot de neu prepara un àpat que es mengen a la llum de les espelmes. Mes tard, van a l garatge comencen a volar sobre els camps i les ciutats i veuen sortir el sol abans de tornar a casa.
Quan el nen es desperta l’endemà al matí, descobreix que el ninot de neu s’ha fos. Aquest és el final que costa de pair i on els nens poden plorar, però alhora és un ensenyament perquè ens recorda que el nadal té un punt trist. El ninot de neu i el nen han viscut una aventura extraordinària però l’endemà el ninot s’ha desfet i veiem el nen, a l’última pàgina mirant un munt de neu com si estigués intentant comprendre què ha passat. Ens recorda que totes els coses que estimem, més tard o més d’hora ens deixaran.

En una entrevista, Briggs va assenyalar: «No tinc finals feliços. Vaig crear el que sembla natural i inevitable. El ninot de neu es fon, els meus pares van morir, els animals moren, les flors moren. A tots els passa. No hi ha res particularment ombrívol sobre això. És un fet de la vida».

Si no coneixeu la pel·lícula, aquest mes de gener teniu l’oportunitat de veure-la a la Filmoteca.
A la FilmoXica comencen l’any 2024 programant un cicle dedicat a la neu. Diuen: “Ella serà la protagonista d’aquest cicle que ens durà a les profunditats d’un dels elements més màgics i vinculats a la memòria dels hiverns d’infància d’una part del planeta. La veurem emocionant en entorns urbans, desfent-se en plena natura o essent l’escenari perfecte per al regne de la imaginació.”

“El ninot de neu” el programen dos dies:
Diumenge, 21 gener a les 17:00 h.
Dissabte 27 gener a les 17:00 h.

Per a totes les edats.

LES DADES:
TÍTOL: El ninot de neu
Autor: Raymond Briggs
Il·lustrador: Raymond Briggs
Traductor: Jordi Ainaud
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes, 2023

by

«La cucurutxu» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam parlar del llibre “la Cucurutxu” dins la secció «Llibres per somiar». Ens explica la història d’una gelateria de Barcelona que fa els gelats més bons del món, pel seu gust i especialment perquè contenen un ingredient singular que fa viatjar. Tothom ho sap.

Un dia es presenta a la gelateria una àvia que vol un gelat que la faci viatjar. La Irene, la gelatera, li pregunta quina mena de viatge vol fer i l’àvia li respon que en vol fer un al passat. Com que ningú no li havia dement de fer un viatge en el temps, la gelatera es passa tota la nit preparant aquell gelat tan especial: Un gelat de cucurutxo de color ataronjat, amb olor de xocolata blanca i de forma caragolada.

I quan l’avia el tasta, passa una cosa fascinant però no tan sorprenent com el final del relat.

Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú l’àlbum «Trucada perduda» en Carlos Alberto Ruiz. L’ Enhorabona!

I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “La Cucurutxu” és:

Com es diu la gelatera?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 24 de desembre.

El podcast el podeu sentir clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/la-cucurutxu-deva-ferrer-paniagua/audio/1191541/