«Què s’amaga al cel de nit?», un llibre-regal

Els qui vivim en gran ciutats, quan obrim la finestra a la nit i mirem cap al cel, només veiem foscor i, potser, la llumeta d’un avió que passa. Si hi ha lluna, estem de sort perquè la podem admirar. Però de veure estrelles, poca cosa. Recordem, això sí, que quan arriben les vacances fem una escapada a la muntanya i, a la nit, caminem fins a un lloc on no hi hagi contaminació lumínica. És el moment de jeure mirant cap al cel, esperar que les pupil·les es dilatin i poder admirar l’espectacle del firmament curull d’estrelles. I tal vegada, en aquell moment, recordem alguna història com la dels indis iroquesos que van trobar l’Óssa major, cantem alguna cançó com “la Lluna”de Joan Amèric sobre un text de Vicenç Andrés Estellés, o recitem un poema d’Andreu Vidal…

M’estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és…
és un llac d’aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada.

Mentre això no passa tenim els llibres. Un que ens acosta a aquest món misteriós és «Què s’amaga al cel de nit?» i està format per vuit escenaris, cadascun d’ells ens recorda un lloc del planeta, en un dia determinat.

Hi veiem, per exemple, una habitació d’Ouarzazate on hi ha dibuixats diversos elements amb tinta blava i nombrosos detalls que ens situen al Marroc. Hi ha també una finestra tancada que ens convida a obrir-la discretament i llavors Oh! un cel amb una constel·lació determinada.

També hi ha un joc que ens permet endevinar quina constel·lació és mitjançant una petita endevinalla. És probable que no tinguem ni idea. Llavors es tracta d’agafar una llanterna, passar-la pel darrera i, com si fos cosa de màgia apareix la figura de l’animal que representa la constel·lació en qüestió. Brillant.

A la última doble pàgina trobarem l’explicació de les vuit constel·lacions, a manera de resum.

Un llibre per regalar als infants d’entre quatre i set anys, o per a més grans afeccionats a l’astronomia.

LES DADES:

Títol: Què s’amaga al cel de nit?
Autora: Aina Bestard
Il·lustradora: Aina Bestard
Editorial: Zahorí Books
Pàgines: 24
Barcelona, 2021

El tràiler:

«El meu gat és molt bèstia» a l’Ofici d’educar

Després d’uns dies de descans, encetem un nou any amb algunes novetats que anirem desvetllant de mica en mica. Intentarem seguir el ritme d’anar fent petites entrades (tres cada setmana, els dilluns, dimecres i divendres). En alguna ocasió, crec que ja he explicat que no estic pendent del blog cada dia i que les entrades estan escrites amb antelació, de manera que si veieu que a les 9:00 es publica una entrada, és perquè està programada així.

Enguany vincularem al blog “la invitació a la lectura” les activitats que anirem fent a l’”Espai Llamps i Centelles” perquè fer un altre wordpress ens suposa una inversió de temps i diners que no podem assumir.
Aprofito per desitjar-vos un any ple de bones lectures i de moments compartits que ens facin veure la vida amb optimisme.
Som-hi, doncs!

Comencem amb el programa “L’ofici d’educar” de diumenge passat en que vam presentar “El meu gat és molt bèstia“, de Gilles Bachelet, publicat per EntreDos. Un llibre molt ben il·lustrat imprescindible a la biblioteca de l’escola i a casa. Es basa en les contradiccions perquè quan l’obrim, el que diu el text i el que estem veiem és molt diferents, de manera que és com si estiguéssim compartint dos relats.
D’aquest llibre vam fer una pregunta per al concurs dels llibres per somiar. La següent:

De quina raça o tipus és el gat d’aquesta història?

Les respostes les podeu enviar a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins diumenge dia 9 de gener.
Al darrer concurs van resultar guanyadores la Cloe, l’Emma i l’Annabel. Es van endur el llibre “l’Olivia es prepara per al Nadal”. L’enhorabona!

El podcats de la secció:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-meu-gat-es-molt-bestia-de-gilles-bachelet/audio/1119889/

En aquest mateix programa vam poder sentir l’entrevista a l’Helena i a en Siddartha, més coneguts com la Jana i en Pau de “El Pot Petit”, el duet que emociona als infants amb les seves cançons i que podeu escoltar i veure a través del canal Youtube. L’entrevista la podeu seguir clicant al podcast:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/lestres-del-pot-petit-en-pandemia-ens-anullaven-vuit-actuacions-per-cada-roda-de-premsa/noticia/3136679/

En Will, el guerrer, vol ser reina

Hi ha llibres que costen d’explicar perquè en la mateixa explicació et carregues la gràcia del relat. És el que passa amb aquest «Vull ser reina» de la Susana Peix i amb il·lustracions d’en Dani Torrent.

Mirem la coberta i la contracoberta, i què veiem?
Al davant, la cara d’un nen molt ben pentinat que ens mira amb uns ullassos enormes. A la mà sosté una flor de color rosa amb molta delicadesa. Va vestit amb un jersei de coll alt amb una granota blava, com els seus guants. Imaginem que és hivern perquè al darrera es veuen uns arbres sense fulles i a la contracoberta els camps estan encatifats de blanc com si fos neu.

El títol diu «Vull ser reina». És una pista? Creiem que sí, i llavors el nostre cervell comença a fer connexions i inferències sobre el contingut del relat. Pensem en un infant «trans», recordem altres àlbums de temàtica LGTBI, i en aquest punt decidim si continuem o ho deixem perquè entenem que la història és previsible.
Si el deixem és un error perquè les nostres deduccions no han estat del tot precises. Millor que l’obrim i veiem quina sorpresa ens espera.

Les il·lustracions d’en Dani Torrent són boniques de veres i estan fetes seguint la tècnica d’una altra joia, el «Viatge al poble de les trenta senyoretes» de la Mercè Rodoreda. Llapis de colors amb presència notable del rosa, plans que van del primer pla fins al panoràmic oferint-nos una varietat de recursos que ens recorden que cada pàgina és, per se, una petita obra d’art.

Lectura recomanable a partir de 6 anys i que ens ofereix diversos camins i diferents formes d’entendre el significat, o millor dit, els significats evidents i els ocults.

LES DADES:
Títol: Vull ser reina
Autora: Susana Peix
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Triqueta verde
Pàgines: 36
Vigo, 2021

Un gat que no sembla un gat


Heu vist la portada aquí al damunt. Fixeu-vos que el títol està escrit amb lletres petites (majúscules, però petites) en comparació amb l’animal que hi ha representat. Diu “el meu gat” i el que veiem és un elefant i, de seguida, entenem que hi ha una contradicció, si no és que el gat aparegui a les pàgines interiors.

Obrim el llibre, encuriosits i veiem, altra vegada el títol i el dibuix però, en aquest cas, està tot canviat: les lletres són enormes i l’elefant és petit i camina cap a la dreta, com invitant-nos a passar pàgina. Ho fem i descobrim una història una mica boja. Són contradiccions que ens fan somriure i entrar en un joc ben divertit.

En aquest “El meu gat és molt bèstia” trobem detalls que ens mostren camins d’investigació, com la doble pàgina on es veu l’autor d’esquena pintant el seu “gat” a la manera d’altres artistes (podem reconèixer fàcilment a Jean de Brunoff, Picasso, Miró, Leger, Mondrian, etc.)

L’autor, Gilles Bachelet, segueix la línia clara d’una escola que podríem anomenar “francesa” perquè els seus dibuixos, la seva manera de presentar els personatges, i el seu sentit de l’humor adult, s’assembla força a Claude Ponti o a Gregoire Solotareff, entre d’altres. Una línia neta, amb fons blanc i un diàleg constant amb el lector.

Han tingut molt bon ull els de l’editorial EntreDos recuperant aquest clàssic que estava descatalogat i que ara, els nois i noies, a partir de cinc anys, podran tornar a disfrutar.

A l’escola, folreu el llibre, que no es vegi la coberta. Després feu la prova de llegir el text i demanar als vostres alumnes que expliquin que han entès o que intentin dibuixar el gat (que no han vist). Acabeu mostrant les imatges i riureu una bona estona, tots plegats.

També podeu partir del mateix títol o d’un altre similar inventat (el meu gos és molt perillós, per exemple) i jugar a imaginar contradiccions. Recordeu la sèrie d’aventures de «Carlota i Miniatura» o l’àlbum «l’Àfrica d’en Zigomar» que també van en aquesta línia.

LES DADES:
Títol: El meu gat és molt bèstia
Autor: Gilles Bachellet
Il·lustrador: Gilles Bachellet
Traductora: Teresa Duran
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes (Girona), 2021

«El conillet que volia pa de pessic», un relat rimat per a cicle infantil

L’estiu és ideal per a les converses tranquil·les. No hi ha pressa i les confidències i records afloren discretament per il·luminar-nos la vida de frases i pensament positius. Tinc la gran sort de conèixer persones formidables i que m’aporten la seva saviesa i la seva manera d’entendre la vida. Moltes són mestres o estan relacionades amb l’educació.

La setmana passada vaig conversar amb en Ramon Besora, compartint un berenar i revisant un projecte que tenim entre mans (de moment, secret). En Ramon és home generós i sempre té les portes obertes. A més, al watts que em va enviar m’avisava que no portés res. Ai!, quan et conviden a berenar és de bona educació aportar les pastetes, el gelats o una de les botelles reservades per ocasions significatives. Però en Ramon insisteix i li has de fer cas.

Vam estar xerrant de molts temes. Té una llarga història com a docent a l’aula i com a mestre que ha viscut èpoques fent d’editor on ha desenvolupat projectes originals i únics. Si algun dia ens fa cas als que li demanem que escrigui les seves memòries ho “fliparem”, com diu la meva neta.

El cas és que mentre berenàvem em va explicar, il·lusionat, que «El conillet que volia pa de pessic» s’estava traduint a l’alemany, també. És un àlbum il·lustrat per la Zuzanna Celej i que ja ha vist la llum en molt idiomes, coreà inclòs.

«El conillet que volia un pa de pessic» és un conte que té una estructura acumulativa i que llegit en veu alta té molta musicalitat perquè les frases estan rimades, amb uns versos elegants i fàcils de comprendre per la canalla de cicle infantil.

El relat explica que un dia el conill es lleva amb gana i decideix fer un pa de pessic. La resta de bestioles del bosc (un bosc mediterrani, fàcilment reconeixible) s’apunten a la festa i amb la col·laboració de tothom aconseguiran els ingredients necessaris per fer-lo.

Les il·lustracions són dolces i estan força treballades les expressions del animals, així com la flora abundosa, amb uns tons marronosos propis de la tardor.

Crec que és una bona lectura per llegir a la rotllana de la classe (o millor, a la biblioteca escolar) i parlar dels diferents animals que hi apareixen (conills, granotes, cargols, cérvols, formigues, eriçons, marmotes, pit-roigs, abelles, orenetes,esquirols, teixons, guineus, etc.) o dels ingredients per fer el pa de pessic.

No cal ni dir-ho però la narració ha d’acabar tastant un tros de pastís (amb xocolata, si pot ser).

Anoteu aquest relat per al primer trimestre del curs vinent.

LES DADES:
Títol: El conillet que volia pa de pessic
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: Edebé
Pàgines: 32
Barcelona, 2017

Fer mitja, un relat fascinant

No recordo especialment a la meva mare ni a la tieta o les altres dones de la família teixint però segur que ho feien perquè a casa hi ha una pila de roba feta amb llanes (jerseis per a totes els edats, peücs, guants, gorros i bufandes). Sé que no és comprada i em balla pel cap que en alguna ocasió la mare acompanyava a ma germana que, per cert, és molt hàbil amb les agulles. A mi, no m’ho van proposar mai…

·Fer mitja” és llibre molt bonic que he llegit induït per l’anterior «Els estels». està escrit per en Jacques Goldstyn i dibuixat amb molta delicadesa, amb imatges tendres i commovedores.

El relat explica que des de petita, l’àvia María ha estat teixint. Un dia li explica a la Bruna, la seva neta, com va fer una de color caqui per al seu oncle quan va anar a la guerra i una altra d’angora amb la que va sobrar del xal del casament de la tieta Teresa. L’àvia fa guants, gorres i jerseis. La idea és teixir reutilitzant les llanes de les peces velles de roba.
De tots els treballs de l’àvia, hi ha una peça molt estimada que és una bufanda molt llarga feta de trossos dels moments significatius de la seva vida. La bufanda va a parar a la neta que se la embolica al coll. La nena està encantada amb la seva bufanda i se l’emporta a l’escola però amb les presses no s’adona que hi ha un fil que es queda enganxat a la porta i la bufanda comença a desfer-se. Ai!

«Fer mitja» és una història preciosa sobre el pas del temps, sobre els records i la memòria. El missatge que apareix per sota es refereix al valor de les coses, a conservar els objectes carregats de sentiments.

M’ha agradat molt la idea d’anar i tornar pel mateix indret i veure els canvis que se succeeixen en els diferents carrers (són de Montreal) i sobretot el format italià molt encertat per seguir aquesta aventura.

Lectura recomanable a partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Fer mitja
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Núria Sales
Editorial: Símbol
Pàgines: 84
Barcelona, 2021

Autoestop, un divertit conte acumulatiu que va sobre rodes

Guilherme Karsten és un autor i il·lustrador brasiler de qui només coneixia el seu «Iaia, para de fer fotos!» que va publicar Baula fa uns tres anys. Ara, acabo de descobrir aquest altre llibre seu.

El títol és prou explícit per als qui en algun moment de la nostra vida vam voler viatjar i, amb pocs recursos, ens vam aventurar a fer dit esperant una ànima caritativa que ens portés. Parlo de fa quaranta anys enrere, esclar!

Quan vaig veure el conte, en un primer moment en va cridar força l’atenció la portada, un vermell potent, senyal de perill, d’indicació que cal aturar-se, i una mà aixecada. A l’interior, unes il·lustracions amb colors llampants.

Vaig pensar que potser els nens de cicle infantil no n’havien sentir a parlar d’això de fer “autoestop”. M’equivocava. Em van dir que es fa autoestop per parar els cotxes… potser van fer una connexió amb la paraula “stop”. Van entendre el relat i fins i tot van fer les seves aportacions, sobretot referides als dos malfactors que hi surten: el lladregot i el llop.

El conte explica el viatge en cotxe d’un surfista que va a la platja i pel camí es va trobant tot de personatges que fan autoestop. Els va encabint com pot dins dels seu petit vehicle fins que es produeix el drama…

Son nou personatge curiosos que, cadascun d’ells, donen per a converses divertides. Per exemple, un submarinista que està a punt de casar-se o un heroi cansat que ha decidit convertir-se en un ciutadà normal.

El llibre és divertit i el text està rimat amb uns rodolins senzills i entenedors.

Crec que és una bona història per començar una sessió de biblioteca i parlar dels personatges que hi apareixen, ara que arriba l’estiu, la platja, les vacances, etc.

Com sol ser cada vegada més habitual, les il·lustracions són fetes a l’ordinador.

LES DADES:
Títol: Autoestop
Autor: Guilherme Karsten
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Si entreu al web de l’autor, podreu veure el Making Off d’aquest llibre. Cliqueu a:

https://www.guilhermekarsten.com/portfolio/carona

«No sin mis cosas preferidas». Tot allò que hi cap en una maleta.

L’àlbum de la Sepideh Sarihi, amb il·lustracions de la Julie Völk comença amb les frases següents:

Cuando me estaba peinando,
papá dijo que pronto nos iríamos.
Mamá se alegro. También papá.

A la imatge que ocupa les dues pàgines veiem a la nena que és la que explica la història enmig d’una habitació dibuixada de manera exquisida, a llapis i amb uns tocs de color (només els primaris: vermell, groc i blau) que destaquen els aspectes més singulars. Després d’una bona estona mirant i remirant, descobreixes, per exemple, les marques que hi ha al marc de la porta que són els que molts tenim en algun lloc de la casa i que assenyalen com van creixent els fills. També veiem una peixera i una cadira que seran rellevants en les pàgines següents. I si esteu alerta veureu un autobús petit de color groc a tocar de la casa de nines. L’anireu veient més endavant. I més enllà de la porta, la taula parada amb l’esmorzar, un detall delicadíssim.

La il·lustració té línies fines, és dolça, emotiva, i ens permet imaginar què passarà a continuació. També l’acompanya un text breu, capaç de sintetitzar en unes poques paraules tranquil·les una història potent, que ens permet imaginar una sortida al dilema que viu la nena.

El relat explica com una nena i la seva família han d’anar a viure a un altre lloc. El viatge en avió no permet endur-se gaires coses i per això la mare li diu que només pot agafar el que hi càpiga dins la maleta. Això significa deixar moltes de les seves coses preferides com la peixera, la cadira de fusta que li havia fet l’avi, l’arbre, el conductor de l’autobús i el seu millor amic. Un dilema gran.

Però a mesura que anem passant pàgines veiem com ho resol de manera poètica i imaginativa permetent-nos als lectors investigar sobre els nostres pensaments i sentiments.

M’ha agradat com dibuixa la Julie Völk i com ens fa imaginar les cases com maletes i els símbols que acompanyen el relat com el mar i les botelles enviades al nou país.

Veurem, a les darreres il·lustracions, a la nena anant cap a la platja, muntada en una bicicleta, i fent noves amistats. Ah! I el mar com a símbol del pas del temps i d’acceptació de la pèrdua.

Un relat sobre les migracions i els records. Us agradarà si teniu més de sis anys.

Deia Conrad que els silencis també formen part del relat i que és el lector qui els ha d’emplenar de contingut. En aquest “No sin mis cosas preferidas” es fa evident.

Fan de Lóguez!!!

LES DADES:
Títol: No sin mis cosas preferidas
Autora: Sepideh Sarihi
Il·lustradora: Julie Völk
Traductora: L. Rodríguez López
Editorial: Lóguez
Pàgines: 32
Salamanca, 2020

«La Carlota i el sentit de la vida», a L’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar de Catalunya Ràdio vam parlar del llibre “La Carlota i el sentit de la vida“, de Deborah Freedman, publicat per EntreDos. És la història de la Carlota que es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós. Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li agafa una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a arrossegar-se, i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un os, a un ratpenat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. El missatge és bonic, ecologista, i ens indica que tots tenim una contribució a oferir, a la vida, per molt petits que siguem.

Vam acabar amb la pregunta d’aquesta setmana del concurs dels llibres per somiar, com sempre relacionada amb el llibre que presentem. La pregunta és:

Quin animal és la Carlota?

Les respostes a loficicideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge.

I donem l’enhorabona al Marc i família, que han guanyat un exemplar del llibre “Astronautes” del darrer concurs.

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-carlota-i-el-sentit-de-la-vida-de-deborah-freedman/audio/1099012/

En el mateix programa es va parlar de Rap a les aules. Van ser molt aclaridores totes les intervencions. Va participar en Pau Llonch que fa més de 10 anys que ensenya rap a l’aula i ho ha sintetitzat al llibre “Rap a l’aula, aprenentatges d’una revolució en marxa“, on defensa que rapejar és una eina pedagògica, emocional, cognitiva, terapèutica, d’autoafirmació cultural i de reivindicació que contribueix a transformar l’escola i que no podem desaprofitar.

També hi van participar l’Alba Martínez, “Bittah” rapera, de Versembrant i del grup Ascensa Furore i Tribade, la Cristina Aliagas, doctora en Humanitats i professora de la UAB, la Carme Ramilo i la Mireia Casals, professores i tutores de quart d’ESO de l’Institut El Vern de Lliçà de Vall, i el testimoni del Blai i la Berta, alumnes del taller de rap.

Ho podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-rap-entra-a-laula-amb-pau-llonch-quan-un-jove-rapeja-esta-trobant-el-seu-lloc-al-mon/audio/1099013/

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021