Un gat que no sembla un gat


Heu vist la portada aquí al damunt. Fixeu-vos que el títol està escrit amb lletres petites (majúscules, però petites) en comparació amb l’animal que hi ha representat. Diu “el meu gat” i el que veiem és un elefant i, de seguida, entenem que hi ha una contradicció, si no és que el gat aparegui a les pàgines interiors.

Obrim el llibre, encuriosits i veiem, altra vegada el títol i el dibuix però, en aquest cas, està tot canviat: les lletres són enormes i l’elefant és petit i camina cap a la dreta, com invitant-nos a passar pàgina. Ho fem i descobrim una història una mica boja. Són contradiccions que ens fan somriure i entrar en un joc ben divertit.

En aquest “El meu gat és molt bèstia” trobem detalls que ens mostren camins d’investigació, com la doble pàgina on es veu l’autor d’esquena pintant el seu “gat” a la manera d’altres artistes (podem reconèixer fàcilment a Jean de Brunoff, Picasso, Miró, Leger, Mondrian, etc.)

L’autor, Gilles Bachelet, segueix la línia clara d’una escola que podríem anomenar “francesa” perquè els seus dibuixos, la seva manera de presentar els personatges, i el seu sentit de l’humor adult, s’assembla força a Claude Ponti o a Gregoire Solotareff, entre d’altres. Una línia neta, amb fons blanc i un diàleg constant amb el lector.

Han tingut molt bon ull els de l’editorial EntreDos recuperant aquest clàssic que estava descatalogat i que ara, els nois i noies, a partir de cinc anys, podran tornar a disfrutar.

A l’escola, folreu el llibre, que no es vegi la coberta. Després feu la prova de llegir el text i demanar als vostres alumnes que expliquin que han entès o que intentin dibuixar el gat (que no han vist). Acabeu mostrant les imatges i riureu una bona estona, tots plegats.

També podeu partir del mateix títol o d’un altre similar inventat (el meu gos és molt perillós, per exemple) i jugar a imaginar contradiccions. Recordeu la sèrie d’aventures de «Carlota i Miniatura» o l’àlbum «l’Àfrica d’en Zigomar» que també van en aquesta línia.

LES DADES:
Títol: El meu gat és molt bèstia
Autor: Gilles Bachellet
Il·lustrador: Gilles Bachellet
Traductora: Teresa Duran
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes (Girona), 2021

«El conillet que volia pa de pessic», un relat rimat per a cicle infantil

L’estiu és ideal per a les converses tranquil·les. No hi ha pressa i les confidències i records afloren discretament per il·luminar-nos la vida de frases i pensament positius. Tinc la gran sort de conèixer persones formidables i que m’aporten la seva saviesa i la seva manera d’entendre la vida. Moltes són mestres o estan relacionades amb l’educació.

La setmana passada vaig conversar amb en Ramon Besora, compartint un berenar i revisant un projecte que tenim entre mans (de moment, secret). En Ramon és home generós i sempre té les portes obertes. A més, al watts que em va enviar m’avisava que no portés res. Ai!, quan et conviden a berenar és de bona educació aportar les pastetes, el gelats o una de les botelles reservades per ocasions significatives. Però en Ramon insisteix i li has de fer cas.

Vam estar xerrant de molts temes. Té una llarga història com a docent a l’aula i com a mestre que ha viscut èpoques fent d’editor on ha desenvolupat projectes originals i únics. Si algun dia ens fa cas als que li demanem que escrigui les seves memòries ho “fliparem”, com diu la meva neta.

El cas és que mentre berenàvem em va explicar, il·lusionat, que «El conillet que volia pa de pessic» s’estava traduint a l’alemany, també. És un àlbum il·lustrat per la Zuzanna Celej i que ja ha vist la llum en molt idiomes, coreà inclòs.

«El conillet que volia un pa de pessic» és un conte que té una estructura acumulativa i que llegit en veu alta té molta musicalitat perquè les frases estan rimades, amb uns versos elegants i fàcils de comprendre per la canalla de cicle infantil.

El relat explica que un dia el conill es lleva amb gana i decideix fer un pa de pessic. La resta de bestioles del bosc (un bosc mediterrani, fàcilment reconeixible) s’apunten a la festa i amb la col·laboració de tothom aconseguiran els ingredients necessaris per fer-lo.

Les il·lustracions són dolces i estan força treballades les expressions del animals, així com la flora abundosa, amb uns tons marronosos propis de la tardor.

Crec que és una bona lectura per llegir a la rotllana de la classe (o millor, a la biblioteca escolar) i parlar dels diferents animals que hi apareixen (conills, granotes, cargols, cérvols, formigues, eriçons, marmotes, pit-roigs, abelles, orenetes,esquirols, teixons, guineus, etc.) o dels ingredients per fer el pa de pessic.

No cal ni dir-ho però la narració ha d’acabar tastant un tros de pastís (amb xocolata, si pot ser).

Anoteu aquest relat per al primer trimestre del curs vinent.

LES DADES:
Títol: El conillet que volia pa de pessic
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: Edebé
Pàgines: 32
Barcelona, 2017

Fer mitja, un relat fascinant

No recordo especialment a la meva mare ni a la tieta o les altres dones de la família teixint però segur que ho feien perquè a casa hi ha una pila de roba feta amb llanes (jerseis per a totes els edats, peücs, guants, gorros i bufandes). Sé que no és comprada i em balla pel cap que en alguna ocasió la mare acompanyava a ma germana que, per cert, és molt hàbil amb les agulles. A mi, no m’ho van proposar mai…

·Fer mitja” és llibre molt bonic que he llegit induït per l’anterior «Els estels». està escrit per en Jacques Goldstyn i dibuixat amb molta delicadesa, amb imatges tendres i commovedores.

El relat explica que des de petita, l’àvia María ha estat teixint. Un dia li explica a la Bruna, la seva neta, com va fer una de color caqui per al seu oncle quan va anar a la guerra i una altra d’angora amb la que va sobrar del xal del casament de la tieta Teresa. L’àvia fa guants, gorres i jerseis. La idea és teixir reutilitzant les llanes de les peces velles de roba.
De tots els treballs de l’àvia, hi ha una peça molt estimada que és una bufanda molt llarga feta de trossos dels moments significatius de la seva vida. La bufanda va a parar a la neta que se la embolica al coll. La nena està encantada amb la seva bufanda i se l’emporta a l’escola però amb les presses no s’adona que hi ha un fil que es queda enganxat a la porta i la bufanda comença a desfer-se. Ai!

«Fer mitja» és una història preciosa sobre el pas del temps, sobre els records i la memòria. El missatge que apareix per sota es refereix al valor de les coses, a conservar els objectes carregats de sentiments.

M’ha agradat molt la idea d’anar i tornar pel mateix indret i veure els canvis que se succeeixen en els diferents carrers (són de Montreal) i sobretot el format italià molt encertat per seguir aquesta aventura.

Lectura recomanable a partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Fer mitja
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Núria Sales
Editorial: Símbol
Pàgines: 84
Barcelona, 2021

Autoestop, un divertit conte acumulatiu que va sobre rodes

Guilherme Karsten és un autor i il·lustrador brasiler de qui només coneixia el seu «Iaia, para de fer fotos!» que va publicar Baula fa uns tres anys. Ara, acabo de descobrir aquest altre llibre seu.

El títol és prou explícit per als qui en algun moment de la nostra vida vam voler viatjar i, amb pocs recursos, ens vam aventurar a fer dit esperant una ànima caritativa que ens portés. Parlo de fa quaranta anys enrere, esclar!

Quan vaig veure el conte, en un primer moment en va cridar força l’atenció la portada, un vermell potent, senyal de perill, d’indicació que cal aturar-se, i una mà aixecada. A l’interior, unes il·lustracions amb colors llampants.

Vaig pensar que potser els nens de cicle infantil no n’havien sentir a parlar d’això de fer “autoestop”. M’equivocava. Em van dir que es fa autoestop per parar els cotxes… potser van fer una connexió amb la paraula “stop”. Van entendre el relat i fins i tot van fer les seves aportacions, sobretot referides als dos malfactors que hi surten: el lladregot i el llop.

El conte explica el viatge en cotxe d’un surfista que va a la platja i pel camí es va trobant tot de personatges que fan autoestop. Els va encabint com pot dins dels seu petit vehicle fins que es produeix el drama…

Son nou personatge curiosos que, cadascun d’ells, donen per a converses divertides. Per exemple, un submarinista que està a punt de casar-se o un heroi cansat que ha decidit convertir-se en un ciutadà normal.

El llibre és divertit i el text està rimat amb uns rodolins senzills i entenedors.

Crec que és una bona història per començar una sessió de biblioteca i parlar dels personatges que hi apareixen, ara que arriba l’estiu, la platja, les vacances, etc.

Com sol ser cada vegada més habitual, les il·lustracions són fetes a l’ordinador.

LES DADES:
Títol: Autoestop
Autor: Guilherme Karsten
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Si entreu al web de l’autor, podreu veure el Making Off d’aquest llibre. Cliqueu a:

https://www.guilhermekarsten.com/portfolio/carona

«No sin mis cosas preferidas». Tot allò que hi cap en una maleta.

L’àlbum de la Sepideh Sarihi, amb il·lustracions de la Julie Völk comença amb les frases següents:

Cuando me estaba peinando,
papá dijo que pronto nos iríamos.
Mamá se alegro. También papá.

A la imatge que ocupa les dues pàgines veiem a la nena que és la que explica la història enmig d’una habitació dibuixada de manera exquisida, a llapis i amb uns tocs de color (només els primaris: vermell, groc i blau) que destaquen els aspectes més singulars. Després d’una bona estona mirant i remirant, descobreixes, per exemple, les marques que hi ha al marc de la porta que són els que molts tenim en algun lloc de la casa i que assenyalen com van creixent els fills. També veiem una peixera i una cadira que seran rellevants en les pàgines següents. I si esteu alerta veureu un autobús petit de color groc a tocar de la casa de nines. L’anireu veient més endavant. I més enllà de la porta, la taula parada amb l’esmorzar, un detall delicadíssim.

La il·lustració té línies fines, és dolça, emotiva, i ens permet imaginar què passarà a continuació. També l’acompanya un text breu, capaç de sintetitzar en unes poques paraules tranquil·les una història potent, que ens permet imaginar una sortida al dilema que viu la nena.

El relat explica com una nena i la seva família han d’anar a viure a un altre lloc. El viatge en avió no permet endur-se gaires coses i per això la mare li diu que només pot agafar el que hi càpiga dins la maleta. Això significa deixar moltes de les seves coses preferides com la peixera, la cadira de fusta que li havia fet l’avi, l’arbre, el conductor de l’autobús i el seu millor amic. Un dilema gran.

Però a mesura que anem passant pàgines veiem com ho resol de manera poètica i imaginativa permetent-nos als lectors investigar sobre els nostres pensaments i sentiments.

M’ha agradat com dibuixa la Julie Völk i com ens fa imaginar les cases com maletes i els símbols que acompanyen el relat com el mar i les botelles enviades al nou país.

Veurem, a les darreres il·lustracions, a la nena anant cap a la platja, muntada en una bicicleta, i fent noves amistats. Ah! I el mar com a símbol del pas del temps i d’acceptació de la pèrdua.

Un relat sobre les migracions i els records. Us agradarà si teniu més de sis anys.

Deia Conrad que els silencis també formen part del relat i que és el lector qui els ha d’emplenar de contingut. En aquest “No sin mis cosas preferidas” es fa evident.

Fan de Lóguez!!!

LES DADES:
Títol: No sin mis cosas preferidas
Autora: Sepideh Sarihi
Il·lustradora: Julie Völk
Traductora: L. Rodríguez López
Editorial: Lóguez
Pàgines: 32
Salamanca, 2020

«La Carlota i el sentit de la vida», a L’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar de Catalunya Ràdio vam parlar del llibre “La Carlota i el sentit de la vida“, de Deborah Freedman, publicat per EntreDos. És la història de la Carlota que es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós. Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li agafa una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a arrossegar-se, i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un os, a un ratpenat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. El missatge és bonic, ecologista, i ens indica que tots tenim una contribució a oferir, a la vida, per molt petits que siguem.

Vam acabar amb la pregunta d’aquesta setmana del concurs dels llibres per somiar, com sempre relacionada amb el llibre que presentem. La pregunta és:

Quin animal és la Carlota?

Les respostes a loficicideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge.

I donem l’enhorabona al Marc i família, que han guanyat un exemplar del llibre “Astronautes” del darrer concurs.

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-carlota-i-el-sentit-de-la-vida-de-deborah-freedman/audio/1099012/

En el mateix programa es va parlar de Rap a les aules. Van ser molt aclaridores totes les intervencions. Va participar en Pau Llonch que fa més de 10 anys que ensenya rap a l’aula i ho ha sintetitzat al llibre “Rap a l’aula, aprenentatges d’una revolució en marxa“, on defensa que rapejar és una eina pedagògica, emocional, cognitiva, terapèutica, d’autoafirmació cultural i de reivindicació que contribueix a transformar l’escola i que no podem desaprofitar.

També hi van participar l’Alba Martínez, “Bittah” rapera, de Versembrant i del grup Ascensa Furore i Tribade, la Cristina Aliagas, doctora en Humanitats i professora de la UAB, la Carme Ramilo i la Mireia Casals, professores i tutores de quart d’ESO de l’Institut El Vern de Lliçà de Vall, i el testimoni del Blai i la Berta, alumnes del taller de rap.

Ho podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-rap-entra-a-laula-amb-pau-llonch-quan-un-jove-rapeja-esta-trobant-el-seu-lloc-al-mon/audio/1099013/

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

«Si vens a la Terra», un llibre-regal reconfortant

Aquest àlbum de mides generoses ens explica en 80 pàgines com és el nostre planeta i ho fa de la mà d’un infant, en Quinn, que escriu una carta a uns imaginaris extraterrestres.
En Quinn s’està al seu dormitori, a casa seva, i ens portarà a fer una volta al món. Comença així:

Estimats visitants de l’espai exterior: Si veniu a la Terra, us caldrà saber unes quantes coses….
Vivim en tota mena de cases
Amb tota mena de famílies
Tots tenim un cos però cada cos és diferent

A la portada veiem el noi escrivint una carta que sembla no tenir final. Aquest mateix full anirà apareixent en diferents moments fins a l’acabament del relat.

És molt interessant l’explicació que en fa l’autora a la darrera pàgina on explica el com i el perquè d’aquest llibre. Recomano començar per aquí. Explica on va trobar la inspiració i ens parla dels milers d’infants que ha conegut en els seus viatges arreu del mon, en suport a l’UNICEF i a Save the Childrens.

En Quinn, el noi que narra, fa una crida als lectors a mantenir-nos units, a estimar el nostre bonic planeta, a tenir-ne cura els uns dels altres, a valorar les nostres semblances i les nostres diferències. El missatge filosòfic, ecologista, humanista, que apareix és força evident i s’agraeix perquè el llibre és una mena de compendi de tota mena d’essers vius i de la nostra forma d’habitar el món.
Hi ha unes pàgines centrals que són una meravella plàstica. A doble plana veiem, entre d’altres, aquestes dues:

Les il·lustracions estan fetes amb tinta xinesa i aquarel·la, i l’autora afegeix detalls delicats com els puntets daurats que podem veure repartits pel cel de la portada simulant estrelles brillants. Preciós.
Els diferents tons del color de la pell de les persones està ben aconseguits i acabareu enamorats de les galtes, ah! Quina cosa tan delicada.
M’ha encantat la imatge de gent reunida al voltant de la taula. Com es troba a faltar en temps de covid, oi?

Només de pensar com de divertit port ser llegir aquest llibre amb els nois i noies de cicle inicial i demanar-los després que dibuixin com imaginen els extraterrestres, ja ens fa somriure.

Convé estar alerta als petits detalls, els elements visuals que l’autora ha escampat per les pàgines. Per exemple, si torneu a mirar les il·lustracions segur que trobareu a en Quinn a moltes pàgines. Serà com el conegut joc On és en Wally?

I també hi ha picades d’ullet als adults perquè iniciem converses, com per exemple, a partir de la frase que escriu en Quinn «Vivim en tota mena de llars», però si us hi fixeu a la part inferior de la pàgina hi ha persones que han perdut la llar: «En un foc. En un aiguat. En una guerra».

Només fullejar-lo em van venir al cap dos nom: L’Oliver Jeffers pel seu memorable “On som” i la Rocío Bonilla per l’estil de les il·lustracions. Connexions que cadascú fa, no?
Llibre recomanat per a infants a partir de 6 anys

LES DADES.
TÍTOL: Si vens a la terra
Autora: Sophie Blackall
Il·lustradora: Sophie Blackall
Traductora: Muntsa Fernàndez
Editorial: Barcanova
Pàgines: 80
Barcelona, 2021

Si voleu sentir a la Sophie Blackall explicant els perquès d’aquesta obra, us passo un vídeo curtet però interessant on ho podreu entendre millor:

Felicitats, Andana!

Fa dotze anys naixia una nova editorial. Li van posar de nom «Andana». El març del 2018 ja en vam fer un elogi en aquest mateix blog. Ho podeu recordar AQUÍ.

Durant aquesta època han anat creixent i acompanyant-nos amb una pila de boníssimes lectures. Només cal que entreu al seu web per adonar-vos dels títols que ja formen part dels imprescindibles.

A la propera tria de Sant Jordi hem inclòs un parell de títols. Són els dos darrers que m’he firat. Un és de poesia i l’ha escrit la Fina Girbés. Es titula «El món al revés».



El segon és «Els invisibles», una història commovedora, en part basada en fets reals.

Està escrita i il·lustrada per Tom Percival i ens narra la història d’una nena que en un moment de la seva vida s’adona del que significa sentir-se “invisible”. Al web d’andana podem llegir:
Els invisibles ens narra la història d’una jove anomenada Isabel i la seva família. Hi havia moltes coses que la família d’Isabel no es podia permetre, però intentava no preocupar-se per les coses que no tenien. Però un dia, va passar que no hi havia prou diners per pagar el lloguer i totes les factures. Això els va obligar a deixar casa plena de records feliços i mudar-se a l’altre costat de la ciutat. Un lloc on eren invisibles.

M’ha semblat una història amable, commovedora, amb final feliç i un missatge potent. Un bon regal per a aquest proper Sant Jordi que pot donar motiu de conversa amb els nens i nenes a partir de sis anys. Conté una petita lliçó de vida que ens mostra com de freda es pot sentir una persona i com de fosc és sentir-se “invisible”. Bé, també és la història d’una nena que s’adona que tothom és digne i que alguna cosa es pot fer per canviar la dinàmica pròpia i la dels que t’envolten.

Les il·lustracions, fetes a ordinador, són expressives, recorden l’estil de Benji Davies, colors suaus, unes transparències ben aconseguides i que s’endinsen en el missatge directe i convincent del relat.

LES DADES:
Títol: Els Invisibles
Autor: Tom Percival
Il·lustrador: Tom Percival
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
Picassent (València), 2021

Estels als ulls

Fa une setmanes vaig seguir per televisió, a la plataforma Netflix, la minisèrie Unorthodox. Està basada en l’autobiografia de Deborah Feldman, una noia que va abandonar el moviment satmar, una comunitat hassídica de la ciutat de Nova York. He conegut molts aspectes curiosos d’aquesta comunitat.

Casualment, dies després, vaig conèixer una novetat que ha publicat l’editorial Joventut amb el títol «Els estels». En mirar la portada vaig veure un personatge caminant amb una mena de barret com els que apareixen a la sèrie mencionada. Quines coses, oi? Bé, la portada ens dona moltes pistes sobre el contingut. Veiem un noi jueu menjant bagel, una mena de pa que té l’origen a Israel, acompanyat d’una noia amb un mocador al cap que ens indica que és musulmana. Passen pel davant d’una llibreria i assenyalen llibres i objectes relacionats amb l’espai. Els ulls se’ls il·luminen. Reconeixem un coet rus i un altre americà i també el d’en Tintin. Amb aquestes pistes gràfiques ja intuïm de què pot anar la història.

De què va «Els estels»? En Jacob, el noi jueu, ens explica que no té temps de fer allò que més li agrada, mirar els estels, perquè ha de cuidar a les seves germanes petites. A més, el seu pare vol que continuï amb el negoci familiar, una botiga de queviures i deixi de somiar amb els estels, el cosmos i els viatges espacials. Les poques estones que té són quan acompanya les petites al parc i llavors ell s’entafora entre les pàgines dels llibres que expliquen els misteris de l’espai. De fet, el seu somni és ser astronauta o treballar a la NASA.

Un dia, però, coneix a l’Aisha, una noia que tampoc té temps de pensar en les estrelles perquè ha de cuidar als seus tres germans petits. En Jacop i l’Aisha es troben al parc i així s’inicia una aventura, una amistat que va teixint uns vincles molt forts entre ells.

La passió per l’espai i les converses entre el noi jueu i la noia musulmana no seran ben vistes per la comunitat, la seva amistat no s’adapta als que s’espera d’ells. I, a partir d’aquí, comencen els problemes. Però no patiu, perquè hi ha retrobament, anys després, i un final feliç.

Aquest llibre és una mena de Romeu i Julieta que ens recorda les barreres culturals que aixequem pels nostre prejudicis. M’ha agradat l’enfocament que es dona al tema. Les il·lustracions estan molt aconseguides i ajuden a entendre el relat d’una manera extraordinària.

L’autor aborda el tema de les religions d’una manera delicada, sense ofendre, amb humor i valorant les coses que ens uneixen, més que les que ens separen.
Algunes escenes són antològiques, com quan el noi descobreix els dits dels peus de l’Aisha.

Bé, també hi ha una escena que no m’ha agradat. A la biblioteca es presenta una bibliotecària malcarada i un rètol enorme de “SILENCI” que ens fa mal.


Un àlbum amb un relat intel·ligent, que recomanem per a infant de cicle mitjà. Es poden estirar molts fils: Astronomia, història, religions, etc.
Preneu nota per aquest proper Sant Jordi.

LES DADES:
Títol: Els estels
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
Pàgines: 68
Barcelona, 2021