«Uugh! Un relat del Plistocè» o el naixement del primer conte

«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.

La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.

És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern.
Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.

Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.

Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.

Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!

Lectura molt recomanable.

Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.

https://issuu.com/ekare/docs/ugh-issuu

LES DADES:
Títol: Uugh! Un relat del Plistocè
Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng
Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pagines: 64
Barcelona, 2022

«Viatges en trens de primera classe», un conte amb olor de menta i mandarina

Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:

«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».

Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…


En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.

També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.

Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.

De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:

La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.

L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?

Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.

Lectura per als nois i noies de l’ESO.

LES DADES:

  • Títol: Viatges en trens de primera classe
  • Autor: Dani Torrent
  • Il·lustrador: Dani Torrent
  • Editorial: Triqueta
  • Pàgines: 72
  • Vigo, 2022

«El brou de llumins», les aventures d’un nen i un drac a la recerca del foc perdut.

En Lolo és un noi normal que té una missió: salvar el món!

La història comença un dia que en Lolo, mentre estat berenant al parc, un drac que ha perdut la capacitat de treure foc s’asseu al seu costat. El nen decideix ajudar-lo però la missió no serà fàcil. Primer usa l’estratègia de donar-li a tastar una sopa de llumins. Com que no funciona prova una altra estratègia, fer-li aspirar espelmes d’aniversari. Tampoc. Prova una tercera i una quarta i una cinquena, etc. Finalment, desesperat i abatut, acudeix a la seva germana petita que li dona la clau per recuperar la seva autoestima i l’empeny a seguir intentant que la flama encengui el foc que ha perdut el drac.

«El brou de llumins» és un àlbum en forma de còmic molt divertit. Els tres personatges són genials: en Lolo, un nen amb bon cor (no és el seu nom de debò, però ja sabem que als superherois no se’ls coneix pel seu nom), la seva germana i el drac. Estan dibuixat amb traços molt acolorits, amables i simpàtics. Acompanyen el relat un grapat de petits detalls que ens ajuden a obrir noves vies de lectura visual.

M’agrada la manera com l’autor va col·locant el text a cada pàgina. De vegades, de manera convencional a la part superior de la plana, de vegades dins de bombolles. També és fantàstic com va canviant la tipografia per emfatitzar els llocs on se situen les estratègies que va provant per aconseguir que el drac recuperi el foc.

Llegiu-lo en veu alta, riureu una bona estona.

Recomanat per a infants entre 5 i 9 anys.

LES DADES:

Títol: El brou de llumins
Autor: Patrice Michaud
Il·lustrador: Guillaume Perrault
Traductor: Oriol González
Editorial: Birabiro
Pàgines: 48
Barcelona, 2022

«Juguem a amagar-nos», un àlbum per mirar i jugar

«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»

Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.

«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia.
Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.

És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.

Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.

Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats)
LES DADES:
Títol: Juguem a amagar-nos
Autora: Verónica Fabregat
Il·lustradora: Verónica Fabregat
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akimira, 1
Pàgines: 36
Barcelona, 2022

Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books

La lluna de Gianni Rodari

«Àlbum» és un col·lectiu format per diverses editorials que tenen en comú una aposta decidida per la qualitat dels llibres infantil que editen i, a més, la seva associació es mou per uns principis ètics que estan encaminats a aconseguir una societat lliure i literària. Aquestes 25 editorials independents organtitzen cada any una Setmana dedicada a l’Àlbum, fan formació per a professionals del món editorial i mantenen contacte amb totes aquests escoles i grups d’educadors que els ho demanen.

Abans d’ahir vaig assistir a la presentació —a la llibreria Finestres (Barcelona)—, d’un llibre solidari que han publicar i que té com a objectiu recaptar fons per als nens i nenes afectats per la guerra a Ucraïna.

El llibre en qüestió és un poema de Gianni Rodari, escrit l’any 1955. Es titula «La lluna de Kíiv», les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna, i la traducció de la Teresa Duran.

En la publicació han col·laborat desinteressadament traductors, correctors i editors que han fet possible aquest projecte, especialment d’Enquadernacions Baró S. XXI, la distribuïdora Les Punxes i la impremta Novoprint, que han renunciat al seu marge de benefici. D’aquesta manera, els guanys de la venda aniran íntegrament a Save the Children, que els destinarà a ajudar als nens ucraïnesos refugiats i al fons d’emergències global per a atendre la infància vulnerable.

A la presentació es va explicar la història d’aquest poema i també la situació dels milions d’infants refugiats que han hagut de fugir del seu país. Van parlar en Xavier González president del COBDC, l’Elodie Bourgeois de l’Editorial Joventut, en Lluis Zendrera, president del IBBYCAT, l’Alla Gordienko, presidenta de l’IBBY Ucraïna (va enviar un vídeo d’agraïment i explicant la situació actual de les biblioteques al seus país) i el periodista de TV3, Óscar Armengol, que va passar uns fragments dels reportatges que va fer in situ a Ucraïna i va explicar alguns episodis colpidors de les seves visites als diferents escenaris d’Ucraïna. Va ser una presentació molt sentida i emotiva.

Si voleu contribuir, és molt fàcil: Aneu a la llibreria més propera i compreu el llibre o els llibres i els regaleu als vostres coneguts. La qüestió és que no oblidem que la guerra continua i que hi ha molts infants que estan patint.

Un dels vídeos que es van passar:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/la-destruccio-de-la-guerra-arriba-fins-a-la-biblioteca-infantil-de-makariv/video/6154309/

Uns dies amb Werner Holzwarth

foto “La Vanguardia”

Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació  d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.

El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.

A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.

En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/

Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.

Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.

Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.

No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.

Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:

“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.

“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”

Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/veure-multimedia?xarxaId=628e08ce30b28a1fece2cbcb&vimeoId=undefined&video=&titol=La%20biblioteca%20Tecla%20Sala%20fa%20un%20homenatge%20al%20conte%20%22La%20Talpeta%20que%20volia%20saber%20qui%20li%20havia%20fet%20all%C3%B2%20al%20cap%22#.YpNDbUuiFlM.link

L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!

Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:  

La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.

El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.

“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.

“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.

Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.

L’article sencer a:

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20220527/8298805/werner-holzwarth-cuentos-infantiles-caca-lij-topo-talpeta.html

Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a  continuació.

I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.

Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).

Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.

Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.

Tertúlia Clandestina #4: En Werner Holzwarth ens visita

Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.

A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.

Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.

No cal inscripció prèvia. Us hi esperem!

«Tribus»… que tenen moltes coses per ensenyar-nos

Als grups de persones que compateixen costums, tradicions i origen se’ls anomena “tribus”. Aquesta paraula s’associa també als grups de joves que viuen a les ciutats i tenen en comú gustos musicals o afinitats en el vestuari.

En un moment o altre de la vida potser us heu sentit que formeu part d’alguna tribu, tal vegada sense ser-ne conscients. Són modes, grups que apareixen, desapareixen o queden residuals. Recordeu els punks, els gòtics, els rockers, els mods, el heavies, etc.

Però hi ha un altre grup de persones que també formen tribus i estan allunyats dels vertigen urbà. Malauradament, el turisme, la civilització, l’expansió a la recerca de nous espais els ha anat arraconant i estan en veritable perill d’extinció. Pot semblar que són pocs però al nostre planeta hi ha —ni més ni menys— 370 milions de persones que formen part de minories o pobles indígenes escampats per diverses zones de tots els continents. Alguns pobles o tribus ens són més coneguts per la proximitat geogràfica (els tuaregs) o perquè els hem vist sovint en documentals televisius (els ianomami).

«Tribus. Viatge per alguns dels pobles més sorprenents de la Terra» és un llibre de coneixements fascinant. A cada doble plana ens presenta un d’aquests pobles i amb unes breus indicacions ja sabem on viuen, de què viuen, si són nòmades, com es relacionen, com es diverteixen, els seus rituals, etc. Una meravella. Fixeu-vos per exemple en la tribu Matsé, la de les dones gat:

Un llibre de coneixements per a infants curiosos i que ens pot anar bé per entendre altres maneres de viure i, de passada, per entendre com vivim nosaltres.

Al llibre trobareu tribus d’Amèrica (Seri, Bribri, Ianomami, Maputxes, Matsé, Abenaki, Innu), de l’Àfrica (Tuareg, Aka, Suri, Zulú), de l’Àsia (Dones Yao, Changpa, Hezhen, Kazaakhs, Ainu, Mosou, Moken, Kayan), d’Austràlia (aborígens australians) i altres.
Lectura recomanable per a infants de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Tribus. Viatge per alguns dels pobles més sorprenents de la Terra
Autor: Sam G. C.
Il·lustradora: Raquel Martín
Editorial: Mosquito books
Pàgines: 44
Barcelona, 2022

«Amics» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat vam presentar l’àlbum «Amics», d’Andrea Hensgen, il·lustrat per Beatrice Rodríguez i editat per Libros del Zorro Rojo.

És un llibre sense mots, només amb imatges, que comença amb un infant que va a l’escola tot sol i té una mica d’angoixa perquè ha de passar per un túnel, per davant de la casa on hi ha un gos que sempre borda, i, de vegades, un home malcarat que fa molt mal aspecte.

Un dia, quan surt de l’escola, es troba amb un amic que l’acompanya fins a casa. L’endemà el torna a acompanyar i així els dies successius. D’aquesta manera l’infant va perdent la por. Però un dia, en sortir de casa per anar a escola, l’amic no hi és…

És una història que ens parla de l’amistat i del pas del temps. Una lectura ideal per als infants a partir de tres anys.

Les il·lustracions de la Beatrice Rodríguez són suaus i boniques i la història és fàcil de seguir. La Beatrice ja ens va emocionar amb la formidable trilogia de la gallina i la guineu. Recordeu “Lladre de gallines”, “La revenja del gall” i “Un dia de pesca”.

Si voleu participar al concurs dels “Llibres per somiar” només cal que contesteu la pregunta següent:

Qui són els amics protagonistes d’aquest llibre?

Serem molt feliços si ens envieu les respostes al correu electrònic l’oficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 17 d’abril.

Al darrer concurs, van resultar guanyadores l’Ariadna i la Itzel. El llibre “Què s’amaga al cel de nit?” és per a elles!

L’audio del programa el teniu a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/amics-dandrea-hensgen/audio/1131118/

El proper diumenge, tindrem un programa especial dedicat a la Diada de Sant Jordi amb la participació d’editors i editores (Combel, Joventut, Takatuka, Edebé, Akiara). Valdrà la pena, segur!

«La platja màgica», el poder de les paraules i de la imaginació

Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.

Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.

Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.

«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»


I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.

Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.

És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.

Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.

A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.

L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.

Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.

«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.

LES DADES:
Títol: La platja màgica
Autor: Crockett Johnson
Il·lustrador: Crockett Johnson
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: Corimbo
Pàgines: 62
ISBN: 978-84-8470-633-5
Barcelona, 2021