Anar a “Lectors, al tren!” sempre és una festa i més quan tens la sort de poder admirar els originals d’un llibre. I molt més encara quan és la Montse, la llibretera, qui t’explica fil per randa els detalls ocults de cadascuna de les làmines exposades.
“Lectors al tren!” és un espai còmode, estimulant i amb una bona tria de novetats que sempre tenen una exposició sobre algun llibre que val la pena de conèixer, amb especial atenció a les imatges.
He estat gaudint de “Gardinella y el gran viaje”, un àlbum que ens parla d’una nena, la Gardinella, que emprèn un viatge abandonant el desert dels Silencis amb el seu poble, els “citintos”.
Els citintos són un poble imaginari que podria ser qualsevol poble i per això, veiem com alguns se n’alegren d’emprendre el Gran Viatge, i altres no tant.
Entenem que és una diàspora fugint de no se sap ben bé què, però ens ho imaginem. Pel camí, han de cremar algun objecte personal, deixar alguna cosa enrere per aconseguir passar “a l’altra banda”. Ve a ser com oblidar el passat i els patiments i començar una nova vida.
És un viatge metafòric que utilitza el recurs de la fantasia per explicar una història universal plena d’emoció, utilitzant el color com a element narratiu.
A l’inici del relat, a les primeres pàgines predomina el blanc i negre (tintes), fins que la Gardinella i els citintos troben un oasi on establir-se. Aquí es produeix un canvi i apareix el color perquè sembla que han trobat una llar on viure i on podran viure les futures generacions.
Una història actual per explicar des de la perspectiva de la infància la realitat dels refugiats i les migracions.
He estat mirant amb detall totes les imatges i amb la Montse hem preparat el taller sobre aquest relat que farem el dijous 16 de març.
Si us interessa assistir, podeu escriure a montse@lectorsaltren.cat i us n’informaran de com participar.
LES DADES: Títol: Gardinella y el gran viaje Autora: Daniela Godel I·lustradora: Daniela Godel Editorial: Libre Albedrío Pàgines: 60 Barcelona, 2022
Heu jugat mai al “Lince”? És un joc de taula que prova l’agudesa visual per trobar una imatge concreta. Hi jugo de tant en tant (millor dit, perdo de tant en tant) amb la meva néta perquè els infants tenen una rapidesa tremenda en adonar-se d’on està la figura en qüestió. Quelcom de semblant m’ha passat amb el llibre “Detectiu Samsó”.
L’autora, la Katerina Gorelik, ha fet allò que podem anomenar “llibre-joc” perquè ens convida als lectors a fer detectius i cercar, a cada pàgina, uns objectes desapareguts (una flor, un gatet, un pollet, una bota, una peça de l’invent i una joia) a més a més dels nous problemes que li van encomanant els diferents personatges en els escenaris següents.
Proveït amb la inevitable lupa, en Samsó, el gos detectiu més famós de la ciutat, es requerit per veïns que han patit els robatoris o les pèrdues. Així la granota, la gata, la gallina, el centpeus, la musaranya i la garsa s’adrecen a ell perquè els ajudi.
I aquí, entrem en joc nosaltres, els lectors, perquè a cada pàgina hem de fer una cerca per anar descobrint on s’amaguen els objectes desapareguts. Ve a ser com “buscant a Wally” però a l’engròs.
Un llibre per llegir en companyia i passar una bona estona. Podeu fer de detectius o, senzillament, llegir i mirar els personatges de tota mena que hi apareixen, mentre feu un viatge acompanyant el gos Samsó en les seves investigacions.
Són pagines grans amb molts detalls on es mesclen animals de la fauna real amb especies del mon de l’imaginari. Podem trobar dracs, fantasmes, el Ieti, sirenes, a prop de gossos, castors o elefants. També ens serveix per reconèixer personatges dels contes més coneguts que estan escampats per les pàgines.
Ah! i si no us en sortiu, al final hi ha les solucions que us serviran per comprovar que ho heu encertat.
LES DADES Títol: Detectiu samsó Autora: Katerina Gorelik Il·lustradora: Katerina Gorelik Traductora: Marta Salvadó Editorial: Baula Pàgines: 36 Barcelona, 2022
Ben aviat començarem a veure els contenidors plens de caixes de cartró. Són els embolcalls de les joguines noves que han arribat a les cases dels veïns que tenen criatures.
Inevitablement, també veiem joguines velles i atrotinades mancades de peces, brutes o que pertanyien a infants que s’han fet grans. Fa una mica de pena.
«El nou» és un àlbum escrit i il·lustrat per la parella italiana Vecchini i Sualzo que ens explica precisament què passa a una casa on ha arribat el “nou”.
Les joguines estan amoïnades i tenen por que l’infant que juga amb elles les deixi de banda. No sabem qui és el nou però imaginem una joguina moderna, un superheroi, un robot o una mena de Buzz Lightyear que desbancarà als altres.
Les joguines s’imaginen que “el nou” serà més suau que el Xaiet, amb més coloraines que el Pop, amb un nas més bonic que el de l’Elefant, que no ha tingut cap accident com el gos Salsitxa amb el seu pedaç, que tindrà una cua més graciosa que la del Porquet, i unes orelles més llargues que la del Conill esgarriat. La seva preocupació creix quan el el Tatano els diu que “El Nou és fantàstic!“
És un molt bon llibre per als nois i noies de cicle infantil, amb una tendra història que ens parla de la importància de compartir i de saber acollir els canvis.
Els personatges (les joguines) són divertits i simpàtics i a la darrera pàgina hi ha una sorpresa que ens farà esbossar un somriure.
El relat està ben trenat perquè va pujant de to, en un continu crescendo que ens condueix, amb cert suspens, fins al bonic final.
Podeu escoltar la cançó original interpretada i cantada per Sualzo, l’il·lustrador. En italià:
«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.
La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.
És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern. Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.
Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.
Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.
Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!
Lectura molt recomanable.
Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.
LES DADES: Títol: Uugh! Un relat del Plistocè Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pagines: 64 Barcelona, 2022
Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:
«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».
Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…
En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.
També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.
Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.
De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:
La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.
L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?
Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.
En Lolo és un noi normal que té una missió: salvar el món!
La història comença un dia que en Lolo, mentre estat berenant al parc, un drac que ha perdut la capacitat de treure foc s’asseu al seu costat. El nen decideix ajudar-lo però la missió no serà fàcil. Primer usa l’estratègia de donar-li a tastar una sopa de llumins. Com que no funciona prova una altra estratègia, fer-li aspirar espelmes d’aniversari. Tampoc. Prova una tercera i una quarta i una cinquena, etc. Finalment, desesperat i abatut, acudeix a la seva germana petita que li dona la clau per recuperar la seva autoestima i l’empeny a seguir intentant que la flama encengui el foc que ha perdut el drac.
«El brou de llumins» és un àlbum en forma de còmic molt divertit. Els tres personatges són genials: en Lolo, un nen amb bon cor (no és el seu nom de debò, però ja sabem que als superherois no se’ls coneix pel seu nom), la seva germana i el drac. Estan dibuixat amb traços molt acolorits, amables i simpàtics. Acompanyen el relat un grapat de petits detalls que ens ajuden a obrir noves vies de lectura visual.
M’agrada la manera com l’autor va col·locant el text a cada pàgina. De vegades, de manera convencional a la part superior de la plana, de vegades dins de bombolles. També és fantàstic com va canviant la tipografia per emfatitzar els llocs on se situen les estratègies que va provant per aconseguir que el drac recuperi el foc.
Llegiu-lo en veu alta, riureu una bona estona.
Recomanat per a infants entre 5 i 9 anys.
LES DADES:
Títol: El brou de llumins Autor: Patrice Michaud Il·lustrador: Guillaume Perrault Traductor: Oriol González Editorial: Birabiro Pàgines: 48 Barcelona, 2022
«Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat», «Pito pito gorgorito», «Dalt del cotxe hi ha una nina», «La gallina ponicana pon un ou cada setmana», i altres cantarelles similars s’escolten encara als patis de les escoles. Formen part dels jocs de triar. Una que he escoltat als infants de cicle inicial i mitjà, en castellà i molt divertida, diu una cosa com «zapatito blanco, zapatito azul, dime cuantos años tienes tu…»
Segurament, n’hi moltes cantarelles que són locals i d’altres que han corregut pels patis de les escoles d’arreu. M’ho ha recordat una imatge d’aquest àlbum que explica un joc prou conegut amb unes normes senzilles i al que tots els infants han jugat. Es veu un rogle de sis peus i imaginem que algú està contant per anar eliminant-ne un a un fins a trobar qui pari. També hi ha un parell de sabates que no entren en el joc d’eliminar i quan passem pàgina descobrirem perquè.
«Juguem a amagar-nos» explica aquest joc i ho fa centrant-se en set infants de diferents edats que passen un dia al bosc. A mesura que anem passant pàgines anem descobrint on s’han amagat cadascun dels infants, en un recorregut per diferents espais, fent un camí d’anada i tornada. El final té gràcia. Les il·lustracions estan fetes a llapis de colors i combinen diferents plans que ajuden a seguir perfectament la història.
És un bon llibre per llegir-lo durant aquestes vacances i anar trobant tots els animals que hi apareixen: llebres, esquirols, guineus pica-soques, cérvols, pit-roigs, ratolins, àligues, abelles, ànecs, granotes, serps d’aigua, sargantanes, senglars, bernats pescaires, guatlles, mussols, conills.
Akiara books és una editorial que es caracteritza per cuidar moltíssim l’aspecte del llibre i, en aquests cas, s’han lluït triant un llom de tela, unes cobertes de cartró dur gruixut i un paper de qualitat que fa de molt bon llegir.
Una lectura per a infants a partir de quatre anys (millor acompanyats) LES DADES: Títol: Juguem a amagar-nos Autora: Verónica Fabregat Il·lustradora: Verónica Fabregat Editorial: Akiara Col·lecció: Akimira, 1 Pàgines: 36 Barcelona, 2022
Algunes de les imatges estan extretes de la pàgina web d’Akiara Books
«Àlbum» és un col·lectiu format per diverses editorials que tenen en comú una aposta decidida per la qualitat dels llibres infantil que editen i, a més, la seva associació es mou per uns principis ètics que estan encaminats a aconseguir una societat lliure i literària. Aquestes 25 editorials independents organtitzen cada any una Setmana dedicada a l’Àlbum, fan formació per a professionals del món editorial i mantenen contacte amb totes aquests escoles i grups d’educadors que els ho demanen.
Abans d’ahir vaig assistir a la presentació —a la llibreria Finestres (Barcelona)—, d’un llibre solidari que han publicar i que té com a objectiu recaptar fons per als nens i nenes afectats per la guerra a Ucraïna.
El llibre en qüestió és un poema de Gianni Rodari, escrit l’any 1955. Es titula «La lluna de Kíiv», les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna, i la traducció de la Teresa Duran.
En la publicació han col·laborat desinteressadament traductors, correctors i editors que han fet possible aquest projecte, especialment d’Enquadernacions Baró S. XXI, la distribuïdora Les Punxes i la impremta Novoprint, que han renunciat al seu marge de benefici. D’aquesta manera, els guanys de la venda aniran íntegrament a Save the Children, que els destinarà a ajudar als nens ucraïnesos refugiats i al fons d’emergències global per a atendre la infància vulnerable.
A la presentació es va explicar la història d’aquest poema i també la situació dels milions d’infants refugiats que han hagut de fugir del seu país. Van parlar en Xavier González president del COBDC, l’Elodie Bourgeois de l’Editorial Joventut, en Lluis Zendrera, president del IBBYCAT, l’Alla Gordienko, presidenta de l’IBBY Ucraïna (va enviar un vídeo d’agraïment i explicant la situació actual de les biblioteques al seus país) i el periodista de TV3, Óscar Armengol, que va passar uns fragments dels reportatges que va fer in situ a Ucraïna i va explicar alguns episodis colpidors de les seves visites als diferents escenaris d’Ucraïna. Va ser una presentació molt sentida i emotiva.
Si voleu contribuir, és molt fàcil: Aneu a la llibreria més propera i compreu el llibre o els llibres i els regaleu als vostres coneguts. La qüestió és que no oblidem que la guerra continua i que hi ha molts infants que estan patint.
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.
A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.
Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.
La invitació a la lectura 