Llibres i propostes per al confinament – 4 (Bárbaro)

L’any 2016 vaig descobrir aquest llibre. No té text. El format és vertical i es veu un bàrbar i el seu cavall que s’enfronten a una sèrie de monstres i bèsties terribles.
El bàrbar i el seu cavall van amunt i avall en una mena de dansa regular, monòtona, ara a la cantonada superior dreta, després cap avall a la part inferior i tornem-hi. El bàrbar sembla que mou el braç i l’espasa però el cavall sempre el veiem igual.
S’enfronten a tota mena de perills (plantes carnívores, llamps, serps, dracs, etc.) i cap al final hi ha unes pàgines en blanc que anticipen el sorprenent final.

Convé fixar-s’hi en els detalls. Per exemple, la imatge que hi ha a la portada té una fina línia negra que travessa pel mig i creua el cos del cavaller. Si la mirem bé, potser ens recorda algun moment joiós de la nostra infantesa o de la infantesa dels nostres fills.
Crec que qui més disfrutaran amb el conte són els adults…

PROPOSTA DIDÀCTICA: Sons, sorolls, onomatopeies.
Gianni Rodari, al seu llibre «Contes per telèfon» incorpora un parell de relats («Brif, bruf, braf», «El ratolí dels còmics») que juguen amb les onomatopeies. Els personatges s’expressen amb sons del tipus «sloom», «grong», «tzziiuu», «flash»… Són paraules que no estan al diccionari, una mena de grunys que, malgrat tot, comprenem.

Els llibres «Sense mots», com aquest «Bárbaro», malgrat no tenir text ens permeten seguir el relat i entendre la història perquè les imatges són prou expressives. És el cas de títols com «Un camí de flors», «El vent!», «Off» o «Mientras tú duermes», entre d’altres que s’han de llegir amb calma i anar veient els indicadors que ens permeten seguir la narració.

A França publiquen una col·lecció que és ideal per comprendre aquesta forma d’art. Són les «Histoires sans paroles», publicades per Autrement Jeunesse. Valen molt la pena. Algun títol s’ha traduït al castellà, com «Ladrón de gallinas».

Una activitat molt divertida és situar-se davant del televisor, treure-li la veu i deixar només les imatges. A partir d’aquí es tracta de verbalitzar el que imaginem que estan dient els diferents personatges, fent sons, modulant la veu. Si som més d’una persona, assignem un personatge a cadascú i… a veure qui la diu més grossa!

Una variable és fer el mateix però amb els veïns que teniu al balcó de l’edifici del davant de casa.

 

 

Tomie dePaola, in memoriam

Tomie dePaola va morir dilluns passat, 30 de març, degut a les complicacions sorgides després d’una operació. segons ha informat la CNN. Tenia 85 anys.

La primera vegada que vaig tenir notícies de la seva obra va ser al voltant de mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. Estàvem a la Pobla de Segur i un grup de gent celebràvem un festival de narració oral. Allà hi eren en Carles Cano i en Llorenç Giménez que van venir de València i també la Mercè Escardó, la Roser Ros, l’Àngels Ollé, en Ferran Martínez i altres apassionats de la paraula.

Un d’ells ens va fer riure moltíssim amb la narració d’una vella fetillera -l’Strega Nona- que guaria els mals de cap, ajudava les dones solteres a trobar marits i feia desaparèixer les berrugues. Però el conte es complicava quan de la seva olla màgica va començar a sortir una muntanya d’espaguetis que inundaven tot el poble. Recordo que semblava talment que la plaça on contàvem es veia colgada per la pasta. Vaig saber, una estona més tard, que el conte era obra d’en Tomie dePaola. Si teniu curiositat per conèixer la història la podeu seguir a continuació.

El nom em va quedar en la memòria i he anat seguint les seves originals aventures perquè aquest autor, nascut als Estats Units d’Amèrica, va escriure prop de 300 llibres. De tots ells, en destaco un parell: “L’avia de dalt i l’avia de baix”, una història una mica trista però molt emotiva i, sobretot “L’Oliver Button és una nena“.

Aquest darrer l’acaben de reeditar els de l’editorial Kalandraka. Han fet un llibre bonic, de mides generoses, recomanable. Si teniu oportunitat de fer-li una ullada notareu que el seu estil recorda lleugerament al d’en Maurice Sendak, coetani en el temps, potser per la paleta de colors i els materials emprats en aquella època.

La informació relacionada que hi ha al web de Kalandraka, la trobareu clicant a http://www.kalandraka.com/es/colecciones/nombre-coleccion/detalle-libro/ver/oliver-button-es-una-nena/

Al web de l’autor també hi ha molta informació sobre la seva vida, els premis i les seves obres: https://www.tomie.com/

Una carrera épica en un hipòdrom

La primera pàgina d’«Una carrera épica» ens mostra els assistents a la cursa molt ben vestits, engiponats com es tractés del «Gran National» anglès. És una festa i alguns estan mirant pels prismàtics per no perdre’s detall.


A la segona pàgina hi ha els cavalls neguitosos i els genets mirant-se els uns als altres, expectants a que comenci la cursa. De sobte, un ¡BANG! dona el tret de sortida i corren a gran velocitat camí a la meta.

Les següents pàgines són molt plàstiques i veiem diverses argúcies divertides per intentar guanyar. També hi ha alguns que queden eliminats directament.

Les il·lustracions, humorístiques, són de línia clara, i el forma és molt gran, allargat (crec que té un nom però no n’estic segur… Italià, potser?)
L’autora, la Marie Dorléans ha confegit un relat senzill però enginyós que acaba de manera espatarrant.
A casa nostra no tenim hipòdroms però en d’altres països les curses són habituals i els espectadors coneixen els noms dels genets i les característiques dels cavalls per poder fer apostes i endevinar qui pot guanyar.
Destaca la gama de colors suau i harmònica, amb força detalls de línia neta I clara.
El text és breu i les paraules estan ben triades.


Un llibre bonic per llegir amb els infants a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Una carrera épica
Autora: Marie Dorléans
Il·lustradora: Marie Dórleans
Traductora: Roser Sánchez
Editorial: Astronave
Pàgines:32
Barcelona, 2019

Quan anem a dormir, comencen altres històries…


«La il·lustració és un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar, i per aquesta raó mereix el mateix respecte que la paraula escrita». Són paraules de la Patrizia Zerbi, directora del concurs Silent Books Contest que premia els àlbums il·lustrats sense text. Ara, Kalandraka ens ofereix el primer de la sèrie: Mientras tu duermes, un llibre de format generós creat per la Mariana Ruiz Johnson de que hi ja hem comentat en aquest blog “La mare se’n va de viatge”·

«Mientras tu duermes» és un llibre bonic que presenta un història que requereix més d’una lectura perquè hi ha molt detalls que, d’entrada, passen desapercebuts. Perquè us en feu una idea, la primera part recorda el mític «Zoom» i la segona s’acosta al també mític «Allà on viuen els monstres», però amb els dibuixos personals de la Mariana.

El relat comença amb una mare llegint un conte al seu fill que està a punt de quedar-se adormit. És una imatge a doble plana, a sang, on només es veu un tros de l’habitació de l’infant, talment com si estiguéssim mirant a través de la finestra. El detall de la portada del llibre que la mare llegeix és clau per entendre què passarà al final i és probable que haguem de tornar a aquesta primera imatge per recordar-la i comparar-la.


A la plana següent, el nen ja s’ha adormit i la mare fa mutis per les escales. El pla s’obre i podem veure la casa, el cel ple d’estrelles i un mussol dalt d’un arbre. A la següent imatge el pla continua obrint-se en un zoom invertit, allunyant-nos de l’escena inicial però mantenint l’habitació del nen que dorm, dins de la imatge. A més, comencen a aparèixer altres personatges de la ciutat, alguns habituals com la noia que va amb bicicleta i d’altres inusuals com el tigre i el cérvol músics, a la terrassa contigua.

A mesura que avança la narració, cada vegada hi ha més personatges —de mida més petita, lògicament—, que emplenen les dues pàgines i ens presenten tota mena de situacions: algunes tristes com el nen que està a l’hospital, d’altres romàntiques com la de la mare i el pare del nen que dorm, d’altres festives com la dels amics que estan al restaurant sopant i xerrant animadament. També veiem un noi que estudia, una dona que pinta, un home que mira les estrelles pel telescopi, un veí que es dutxa i, sobretot, dos nous personatges que arrosseguen una barca en direcció a un mar que s’albira discretament a la dreta de la imatge.

S’acaba el zoom amb una imatge espectacular de tot el barri amb més de trenta personatges que fan, cadascú, alguna activitat relacionada amb la nit. Aquí, l’autora ens obliga, d’alguna manera, a retrocedir i tornar a retrobar el moviment d’alguns dels que hem anat veient en les planes anteriors.


Quan diem que les imatges no sempre són fàcils de llegir i que cal un aprenentatge ens referim a això, precisament. L’absència de text no implica absència de relat. El que cal és saber llegir, interpretar i connectar detalls, en un exercici que requereix un entrenament i, sovint, un acompanyament de la mestra o de l’adult.

La segona part del llibre narra un viatge que està connectat amb el llibre que llegeix la mare al principi i que és el somni de l’infant. Com hem assenyalat abans, és el mateix esquema narratiu d’”Allà on vien els monstres”. Una anada en barca —ensonyació de l’infant—, a l’illa perduda on se celebrarà una festa. En sortir el sol, retorn a l’habitació. Amb un zoom ens acostem, en companyia de gavines, novament a la imatge de l’inici, tancant el cercle i encetant un nou dia.


Hi ha un detall que no m’acaba de casar sobre l’edat dels possibles lectors. Al web de kalandraka el recomanen per a prelectors i primers lectors i, al meu entendre, crec que el disfrutaran especialment els infants de cicle inicial i mitjà.

Al web de Kalandraka podem llegir:
«Mientras tú duermes» va guanyar la segona edició del certamen, organitzat per Carthusia Edizioni en col·laboració amb el municipi de Mulazzo i l’associació Montereggio Paese dei Librai, més l’adhesió de l’IBBY Itàlia, la Fira del Llibre de Bolonya, el Saló del Llibre de Torí, i el Centre del Llibre i la Lectura.
Es tracta d’un projecte cultural i editorial audaç per a equiparar la paraula escrita amb la il·lustració, “un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar”, afirmen
des de Carthusia, que també valoren els llibres silents com una “oportunitat de creixement” en termes de diversitat, tolerància i respecte.

LES DADES:
Títol: Mientras tu duermes
Autora: Mariana Ruiz Johnson
Il·lustradora: Mariana Ruiz Johnson
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 36
ISBN: 978-84-1343-001-0
Pontevedra, 2020

Les imatges estan extretes del web de l’autora: https://marianaruizjohnson.wordpress.com/

Els polls ja són aquí, novament!

Mares i mestres em comenten que han tornat els inevitables polls a les escoles. És com una migració, cada any apareixen sense avisar. Ho notem perquè els infants comencen a gratar els caps i els adults reneguen i maleeixin a les imperceptibles bestioletes de no més d’un parell de mil·límetres.
De llibres que en parlen, n’hi ha alguns, però aquest «Salti qui pugui» de l’Agnès Lestrade és diferent perquè ens situa en el punt de vista del paràsit.
A la portada veiem el poll arrapat als cabell d’un infant com si fos un genet cavalcant per planes i muntanyes. El poll ens diu que té un súper cavall preferit que el porta a tot arreu.

El cavall, naturalment, es el nen i la crinera, els seus cabells. L’infant, sense adonar-se contribueixi a la felicitat del poll fins al punt que aquest, content i feliç convida a d’altres amics a unir-se a la festa. «No estaria bé guardar-me aquest cavall només per a mi!» diu.


Però hi ha un petit inconvenient i és que el poll s’enfada en veure que el seu cavall es posa nerviós, renilla i se’n va galopant… Així que pren la decisió de canviar de cavall i salta als cabells d’una nena.


El text és divertit i les imatges de l’Annick Masson, senzilles i amb plans molt grans ens acosten d’una manera força expressiva a la realitat. La imatge de tota la classe gratant-se, mestra inclosa, és genial.


El tema dels polls a les escoles dona per molt. En parlarem a l’Ofici d’educar (Catalunya ràdio), d’ací uns dies, amb metges, al·lergòlegs i altres especialistes que ens aportaran (o no) alguna solució.
Lectura recomanada a partir de 4 anys.

LES DADES:
Títol: Salti qui pugui!
Autora: Agnès de Lestrade
Il·lustradora: Annick Masson
Traductora: María Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 32
Sant Feliu de Guíxols, 2017

Coses que se’n van, que es transformen, que passen.


El títol és prou explícit. Les coses se’n van, ens diu. Però perquè marxin, abans han d’haver arribat, no?
L’autora italiana Beatrice Alemagna ens presenta unes situacions quotidianes en la vida dels infants per recordar-nos que, a la vida, tot passa (o gairebé tot) i ho fa amb alguns exemples compartits per molts de nosaltres. Comença recordant que la son se’n va i ens despertem però també que la pluja i el mal temps, donen pas al sol. A partir d’aquí, un enfilall de situacions que podem reconèixer: les notes musicals, les bombolles de sabó, els polls (agg!), els mals pensament, el fum d’una tassa de cafè, les llàgrimes, etc.
La curiositat de l’àlbum és que presenta les situacions a doble pàgina i entremig hi ha un full de paper vegetal translúcid que deixa entreveure i anticipar què passarà. Per exemple, a l’esquerra llegim «Una ferideta desapareix (gairebé)»

I en girar el paper vegetal veiem «sense deixar marques.»

De fet, el full vegetal sembla que s’endugui els problemes, és com una mena de filtre de les emocions.
A l’escola ho vivim contínuament. Des del moment que arriben acompanyants del pare o la mare i aquests desapareixen. O quan hem d’aturar l’activitat perquè ha parat de ploure i anem a veure l’arc de Sant Martí.
Les il·lustracions a gouache confereixen un aspecte curiós, diferent, i ressalten l’estil particular d’aquesta autora.
És un llibre per llegir en companyia dels nens petits i anar comentant les situacions. Primer, llegir la pàgina de l’esquerra i, després, pensar que passarà quan girem el full semitransparent. És divertit veure ara els ulls tancats, ara oberts, ara una boca amb dents, ara sense dents.
Un llibre per parlar de les pèrdues, de les físiques i les emocionals. Comentar les situacions que s’esmenten serveix per esvair la possible angoixa que es genera en alguns infants.
El final està ben pensat perquè ens parla de la única cosa que no canvia, de la seva immutabilitat i solidesa.

I sobre el format, una mica més de generositat en les mides potser hagués fet l’obra més lluïda. Ei, potser…
Els full de paper vegetal semblen prou sòlids. En mans dels nostres alumnes aguantaran, oi?
Recomanat a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Les coses que se’n van
Autora i il·lustradora: Beatrice Alemagna
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
40 pàgines
Barcelona, 2019

La “promo” de l’editorial:

«El mur al mig del llibre», una narració sobre els prejudicis

El llibre que ha tingut més èxit entre les criatures de la família aquestes vacances de Nadal ha estat «El mur al mig del llibre». L’he llegit moltes vegades i he trobat detalls que el fan molt recomanable, malgrat la seva aparent senzillesa.
Perquè els ha agradat tant a la canalleta? Què el fa tan atractiu? Una de les singularitats és que (com passa cada vegada més amb diversos autors, i en aquest cas també l’il·lustrador) trenca la famosa «quarta paret» i fa que els personatges interactuïn amb el lector que és qui se n’adona del que està passant realment.
Quan arriba el llibre a les teves mans has d’estar atent a diversos detalls que són els punts forts de la narració. Per exemple, al principi t’has d’adonar que al terra hi ha un maó caigut. És crucial perquè és el maó que falta al mur que hi ha al mig del llibre i que el personatge principal —una mena de petit cavaller medieval amb armadura— s’afanya a agafar i mirar de col·locar al capdamunt del mur.
Mentrestant, a les pàgines senars veiem el que hi ha a l’altra banda i quan avancem pàgines ens n’adonem que el rinoceront, el tigre i el goril·la que semblaven perillosos fugen espantats per un ratolí. Bé, altra cosa és l’aparició de l’ogre.
En paral·lel, a la banda de l’esquerra, a les pàgines parells, mentre el cavaller està reparant el mur que segons ell el protegeix, un cocodril amenaçador apareix i les aigües comencen a pujar.
Anem passant pàgines i els esdeveniments succeeixen ràpidament mentre que el petit cavaller ni se n’adona del que està passant a la seva banda de mur. Està convençut que és la segura i que a l’altra banda passen coses terribles. Fins i tot hi ha un ogre!


És una història encantadora, ben construïda i que permet observar com en Jon Agee ha cuidat tots els detalls. Per exemple, l’ús dels espais blancs. És genial comprovar com van passant de l’esquerra a la dreta progressivament.
L’ús de les formes també mereix especial atenció. Fixeu-vos en l’escala, per exemple, com es recolza sobre el mur formant un triangle que s’equilibra amb les figures dels animals de la dreta on fins i tot el tigre sembla que adopta una posició simètrica amb l’escala. Quelcom de semblant passa amb l’ogre i el cocodril, «figures mirall» podríem dir.


L’ús del text és curiós perquè sempre està a la part on és el cavaller. Primer a l’esquerra i quan el cavaller passa a la dreta del mur, el text també salta.
L’ús del color, ah!, està ben pensat. Tons blaus i verd a l’esquerra, marrons i carbassa a la dreta.
No us perdeu les imatges còmiques de l’ànec o els ulls dels personatges que recorden als magnífics ulls que dibuixa el gran Jon Klassen.


Un llibre molt potent que, sobretot, conté un missatge sobre els prejudicis que tenim les persones. És el que cal reforçar quan l’expliquem als infants de cicle infantil. És allò que ens vol transmetre l’autor.
A l’editorial diuen que «Jon Agee ens parla de com n’és, d’important, eixamplar horitzons, obrir-nos a nous mons (interiors i exteriors) que ens enriqueixen i són la nostra veritable fortalesa.» Totalment d’acord.
Recomanat per a infants de cicle infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: El mur al mig del llibre
Autor: Jon Agee
Il·lustrador: Jon Agee
Editorial: La casita roja
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

OFF, un llibre que ens alerta sobre els desastres nuclears

Inundacions a Venècia, contaminació a la Índia, desglaç dels pols, cimeres per pal·liar els estralls del canvi climàtic, etc. Estem arribant a un punt de no-retorn i cal posar-hi remei urgent. Una de les maneres és prendre consciència col·lectiva i en aquest sentit la literatura ajuda molt.
«Off» és un àlbum sense text en que les imatges expliquen una història relacionada amb les centrals nuclears (més de 400 al món segons la faixa que acompanya el llibre)

La protagonista és una nena abillada amb una capa amb caputxa vermella que va muntada a lloms d’un cérvol. Caminen per un lloc erm, trist, sec i solitari fins que veuen, allà lluny, una central nuclear abandonada. I entren.
La composició de les imatges, fetes amb ordinador, el tipus de paper setinat i el traç net i ben definit d’en Xavier Salomó permeten resseguir la narració perfectament, tot i que calen un parell o tres de lectures per copsar tots els detalls que s’hi amaguen.
La resolució la trobem a les pàgines centrals i estan relacionades amb la poètica de les banyes del cérvol que creixen i creixen i creixen fins a transformar el paisatge que envolta la central i emplenar-lo de vida. El cérvol perd les banyes, però li tornaran a créixer i són el senyal de l’esperança que encara ens queda.
Un bon llibre per recordar tragèdies com la de Txernòbil o Fuckushima, per citar les dues més bèsties. Nuclear?, No gràcies.
Recomanat per a infants a partir de 8 anys.

L’editorial Flamboyant ha preparat un material força útil per si volem treballar aquesta lectura amb els alumnes. Podeu descarreguar la guia AQUÍ

LES DADES:
Títol: OFF
Autor i il·lustrador: Xavier Salomó
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 56
Barcelona, 2019

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

Podria ser una poma

De vegades els bons amics et fan regals que et commouen. M’ha passat fa uns dies amb en Daniel. Em va regalar «It might be an apple», un llibre per a infants i grans que és un autèntic tractat de filosofia.
La història comença quan un nen torna a casa des de l’escola i veu a sobre la taula una poma vermella i llustrosa.
Alto! És realment una poma?—Es pregunta el nen. Perquè podria ser un peix vermell cargolat, o una cirera molt gran, o fins i tot podria estar plena de dispositius, com si fos el motor de la poma.
Fins i tot podria ser un ou amb tota mena de criatures a l’interior.
Potser si es rega cada dia, podria créixer i convertir-se en una casa enorme, amb tobogans i torres i un arbre propi!


«It might be an apple» (Podria ser una poma) és una història bulliciosa que segueix els pensaments divertits d’un nen a través de totes les coses que podria ser una poma si no fos que, de fet, és una poma.
Aquest llibre no només és divertit, sinó que també qüestiona el món que ens envolta. El final és genial i et venen ganes de tornar a començar.
L’autor és en Shinsuke Yoshitake i amb unes il·lustracions monocromàtiques d’escenes completes ens presenta un obra visualment molt atractiva.
Un llibre entretingut i que fa pensar als infants.
Ara només falta que alguna editorial el tradueixi al català. Bé, i també el següent «Can i build another me?» que diuen que agrada més encara als infants.
PD. Ara cada vegada que veig una poma m’enrecordo del llibre i em pregunto si realment és una poma. Aggg!