Un “escape room” literari a l’Escola d’Estiu de L’Hospitalet

«Sense pastís no hi ha festa», el nom triat per a l’activitat de l’escola d’estiu de l’Hospitalet d’enguany fa referència als personatges de la literatura infantil i juvenil que han aguantat el pas del temps i han esdevingut clàssics com la Matilda, en Potter, en Manolito Gafotas, L’orugueta goluda, el Pollo Pepe o la Talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap.

Ho vam presentar en forma d’escape room a la biblioteca infantil de Bellvitge. L’activitat va anar així:
Amb el suport de l’Enric que ens va fer el vídeo de presentació de l’activitat, com a game master, vam aplegar les mestres (en grups de 15, per fer-ho més participatiu) i els va avisar que la festa corria perill.
El missatge es va gravar amb la tècnica Croma. L’Enric es va vestir elegantment amb jaqueta, camisa i corbata, com correspon a un senyor directiu. Assegut en una taula de despatx, amb posat seriós, al Croma hi vam projectar una prestatgeria i sobre la taula fulls i elements d’oficina.


Deia: Benvolguts i benvolgudes mestres!
Us parlo en nom del director del gremi d’editors de llibres infantil i juvenils. Soc el game master encarregat de la secció OFEGATS (Inicials d’Onomàstiques, Festes, Efemèrides i Grans Aventures Trepidants), i em dic Jordi Picamoixons i Casacoberta. Potser el meu nom no us dirà gran cosa però no té més importància.
Anem al gra: En aquesta biblioteca de Bellvitge, ja fa temps que estem detectant successos misteriosos i robatoris estranys cada vegada que s’organitza un sarau per passar-ho bé i celebrar l’esdeveniment de fets remarcables dins del món de la literatura infantil. Ens va passar recentment, el 25 de maig, a la festa dels 30 anys de l’elefant «Elmer» en que la nit anterior algú es va dedicar a petar tots els globus de colors que s’havien preparat, o quan va desaparèixer tota la xocolata comprada per celebrar els 55 anys de «Charlie i la fàbrica de xocolata». Ara estem patint perquè aviat serà el centenari del gran Gianni Rodari i molt ens temem que hi haurà circumstàncies que ens impediran celebrar com cal la festa. És com si les forces del mal s’hagessin aliat perquè no llegim, com si els interessés que fóssim illetrats, acrítics i els molestés la lectura, els llibres i volguessin retornar a l’època fosca de Fahrenheit 451.
Estem preocupats perquè avui us havíem convocat a celebrar la festeta de «la Talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap», la de «Matilda» i la d’en «Harry Potter» i vés per on!, en Mortadelo, del Serveis de contraespionatge i membre de mèrit de la T.I.A, ens ha avisat que ha vist com venien cap aquí tres personatges que ha reconegut com en Voldemort, la senyoreta Trunchbull i el gos Sant Pere. Pel que ens ha dit sembla que tenen intenció d’endur-se el pastís i esgarrar-nos la festa. Arribaran en 30 minuts que és el temps que teniu per trobar el pastís, amagar-lo i sortir de pressa abans no us trobin aquests malfactors. D’aquesta manera, quan vegin que no hi ha pastís, marxaran i podrem celebrar la festeta com cal, més tard.
Ah! És important que no us enfronteu a Voldemort, la Trunchbull o el Gos perquè els seus poders són grans i no tindran miraments amb vosaltres. O sigui que espavileu! Si no us veieu amb cor, ara és moment d’abandonar i anar-vos-en cap a caseta. He enviat a tres ajudants experts en aquesta mena de situacions que us podran ajudar (o no). Gràcies pel vostre suport i molt sort!
Un avís per als meus ajudants… que no torni a passar lo de l’altra vegada, vosaltres ja m’enteneu… No vull més ferits ni que haguem d’anar a l’hospital. He de tallar, adeu…

Després van fer un joc per agrupar els participants en tres grups aleatoris i a cada grup se li va assignar un itinerari (Harry Potter, Matilda i la Talpeta).
Se’ls va donar un temps (30 minuts) per trobar la clau que obrís el cadenat on hi havia el pastís. Acompanyats per un de nosaltres (Maribel Alarcón, Désirée Gifré i jo mateix) van anar desentrellant cadascun dels petits enigmes amagats entre els llibres de la biblioteca, a diverses seccions, i aconseguint els números que obrien el cadenat on hi havia el pastís per poder celebrar la festa. Les proves, variades, ens van obligar a descodificar qr, entrar a l’ordinador, llegir amb tinta simpàtica, relacionar conceptes, visitar la cdu, etc.


Els materials emprats van ser senzills per tal que les mestres veiessin que amb el que tenim a les escoles i una mica més (cadenats, paper de celofana o miralls, per exemple) es pot fer una acció força divertida i aprendre conceptes d’ordenació de llibres, tipologies textuals, etc.
Exemples de proves:

A la xarxa hi trobareu molt de material per organitzar el vostre escape room. Algunes de les pàgines que hem consultat nosaltres han estat les següents:

10 escape rooms sobre bibliotecas, libros y lectura en los que ponerte a prueba


https://tutoriacnh.wordpress.com/2017/12/20/atrapados-en-la-biblioteca/
https://tutoriacnh.files.wordpress.com/2017/12/escape_biblioteca.pdf
https://tutoriacnh.wordpress.com/escape-room/
https://tutoriacnh.wordpress.com/2019/04/25/generadores-de-pistas/
https://tutoriacnh.wordpress.com/2019/04/30/mensajes-ocultos/

El misterioso mensaje con letras de colores

Cifrado César


En acabar el joc ens vam reunir al voltant de la taula i vam explicar algunes activitats que es poden fer per motivar la lectura. Vam presentar un «memory» de la Talpeta, una «oca» de Tintin al Tíbet, un joc de pistes per trobar un títol de Roald Dahl i una acció de relacionar fragments de Harry Potter i la pedra filosofal amb els objectes que viuen a l’interior del llibre.


Amb la C de Corimbo

Corimbo és una editorial mítica pels qui seguim l’evolució de la literatura infantil i juvenil. Ara estan d’aniversari perquè fa vint anys que van començar a navegar a casa nostra. Recordo que les seves primeres publicacions en castellà o català van ser una sotragada perquè duien els aires innovadors de la casa mare francesa, la fantàstica “L’ecole des Loisirs”. Així va ser com vam tenir l’oportunitat de descobrir les obres de línia blanca, fina i delicada de Claude Ponti o Mario Ramos, les històries esbojarrades de Geoffroy de Pennart o algunes de les meravelles que dibuixaven autors clàssics com Arnold Lobel o Maurice Sendak.
Eren uns llibres que ens introduïen en la idea, molt arrelada a França, d’editar-los amb tapa tova, més econòmics, i per tant accessibles per a més famílies. També van començar a publicar uns àlbums il·lustrats més petits, la mida dels quals era DINA5, aproximadament.
El viatge de la mà de “L’ecole des Loisirs” va durar fins al 2013, moment en que van decidir seguir el camí en solitari i apostant també per autors d’aquí.

A Corimbo publiquen pocs llibres l’any, però intenten que siguin joies que es puguin mirar i remirar, una i cent vegades.
L’ànima del projecte actual és en Rafa Ros, amb qui vaig tenir l’oportunitat de conversar breument fa uns dies i agrair-li la feina que fan per la literatura infantil.
Se’m fa difícil triar els millors llibres de Corimbo. Entreu al web de Corimbo, remeneu el catàleg i segurament descobrireu molts dels llibres que hi ha a la biblioteca de la vostra escola.
Però, va!, m’arrisco i trio els tres que no haurien de faltar, al meu entendre, a la biblioteca escolar. Són àlbums que he explicat nombroses vegades als alumnes i em consta que han agradat força als de primària: Gos Blau, El príncipe tigre i Herman i Rosie.

L’últim llibre que han publicat es titula «Normal?», està escrit per l’Amparo Sena i amb il·lustracions d’en Francesc Rovira. El presentarem en una propera entrada.
Felicitats, Rafa!

amb en Rafa Ros

El fantàstic món dels insectes

Arriba el temps de les vacances i comencem a pensar en els llibres que llegirem. Si anem a alguna zona on hi hagi biblioteca a prop, ho tenim resolt, però si fem ruta o anem pels móns de Déu, llavors hem de pensar en quines lectures carregarem a l’ebook o a la maleta.
Un llibre que pot anar molt bé si teniu fills d’entre set i deu anys és «El petit cuidador d’insectes», on podreu gaudir d’un món màgic al voltant dels insectes de tota mena i que serveix també com a guia de camp i per encetar un treball estiuenc al voltant de la biodiversitat que trobem als boscos.
El llibre, de mida petita (hi cap a la butxaca) i amb un cos de lletra generós que facilita molt la lectura, ens explica en poc més de setanta pàgines una història de pors, d’estima als insectes, d’igualtat, de família i d’altres aspectes que us poden ser útils per encetar múltiples converses.
Acompanyen al text les il·lustracions senzilles i delicades de la Charline Collette.
Ep! I per a les mestres que ja estan pensant en el curs vinent, aquesta pot ser una molt bona lectura i l’inici d’un projecte sobre els insectes del pati de l’escola, per exemple, però primer caldrà que cada infant es proveeixi d’una capa i d’una vareta màgica com les que apareixen en aquesta delicadíssima novel·la. Amb la capa posada es llegeix millor, això ja ho sabem.


A la contraportada podem llegir:
Si una mosca o un escarabat tenen una ala o una pota trencada, necessiten urgentment el Cuidador d’Insectes. El Cuidador fa meravelles amb la seva Agulla Guaridora, però s’apropa el moment de la seva jubilació i necessita passar el relleu al seu fill Noc. Al cap i a la fi, és una feina que es transmet de pares a fills. Sempre ha estat així.
El problema és que en Noc tem als insectes i a més a més l’Agulla no sembla respondre davant la seva inseguretat. Per contra, la seva germana gran, la Lulu, estaria encantada de continuar amb la tradició.


Si voleu llegir les primeres pàgines, l’editorial les han pujat en castellà. Cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: El petit cuidador d’insectes
Autora: Nastasia Rugani
Il·Lustradora: Charline Colette
Traductor: Oriol Sánchez
Editorial: Nórdica
12,5 x 18 cm.
Pàgines: 72
ISBN: 978-84-17281-24-3
Madrid, 2018

 

Ciència, lògica i filosofia a “Ser o no ser… una poma”

Un dia, en tornar de l’escola, un nen veu una poma sobre la taula. Però, qui ens diu que és realment una poma?
Shinsuke Yoshitake ja ens va fer riure amb «Atascado» i, ara, finalment s’ha traduït el seu millor treball (n’havíem fet menció en aquest blog fa un parell d’anys)
Es tracta d’un àlbum molt curiós, molt boig i divertit, que es presenta com si fos un quadern on es van enumerant totes les possibilitats que la lògica filosòfica i les lleis de la ciència permeten.
A mesura que anem passant pàgines veiem tot el que l’autor imagina sobre què pot ser una poma vermella, què pot contenir al seu interior, què pot sentir o desitjar.
Les línies arrodonides i els tons carabassa de les imatges són força encertats i no et canses de mirar i remirar els detalls que hi ha amagats per tot el llibre.
Crec que aquest llibre pot servir, especialment, de model per inventar històries semblants partint d’altres objectes que tenim a casa o a l’escola.
Recomanat per a cicle inicial i mitjà

LES DADES
Títol: Ser o no ser… una poma
Autor: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Nuria Puyuelo
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

Entrevista a “Con mis hijos”

He estat aquests dies voltant per França, visitant llibreries i firant-me alguns títols que d’ací uns mesos potser els veurem traduïts al català. També he anat a la recerca de materials que expliquin què és un escape room i com preparar-ne a l’escola. N’he trobat uns quants, alguns força senzills i entenedors. És una tendència que ens està arribant. Sé d’alguns centres i biblioteques que preparen accions partint d’aquest recurs que posa en funcionament el raonament, la lògica i sobretot la capacitat de treball en equip.

De les visites a llibreries, també m’ha emocionat veure les revistes mítiques de la Bayard Presse, algunes de les quals les podem seguir mensualment a casa nostra en la seva versió traduïda i amb adaptacions. Pomme d’api, J’aime lire, Imatges Doc, Youpi, les belles histoires, Tralalire, etc. són publicacions periòdiques de molta qualitat i que tenen moltíssims subscriptors.

 


Ho explico perquè, casualment, fa unes tres setmanes vaig tenir l’oportunitat de conversar amb la María Dueñas, del Departament de Comunicació de la Bayard Revista, S. A. Tenen 11 publicacions mensuals (Popi, Cucafera, Tiroliro, Reporter Doc, etc). La Maria em deia que la seva missió és impulsar l’afició lectora des de les primeres edats i em demanava la meva opinió al respecte. No em vaig poder negar, òbviament. La conversa la podeu llegir al seu web https://www.conmishijos.com/educacion/lectura-escritura/

Estic agraït a tota la bona gent que pensa en els infants i la lectura com a eina imprescindible per fer un món millor.

Aprofito per fer-vos saber que estem en període estiuenc i les entrades en aquest blog, les aniré espaiant perquè toca descansar, desconnectar (una mica) i fer altres activitats.

La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.