L’home del llibres i la biblioteca «La fuerza de las palabras»

fotografia extreta de la revista Eltiempo

A Barcelona, hem vist com en els darrers anys s’obren negocis de llibres de segona mà a cada barri. N’hi de ben organitzats i altres de més caòtics. Al barri de Sants, per exemple, hi ha establiments d’aquest estil al carrer de la Creu Coberta, al carrer Galileu, al carrer Tinent Flomesta i darrerament n’he vist un al vestíbul del metro. Són una bona idea per moure uns llibres que, d’una altra forma, potser acabarien a les escombraries.

Ara acabo de conèixer la història d’en José Alberto Gutiérrez, un treballador del servei de recollida d’escombraries de Bogotà (Colòmbia) que, des de fa vint anys, va apartant els llibres que es llencen a la basura i els porta a casa seva on ha format una biblioteca de més de vint mil llibres. La planta baixa de la seva petita casa s’ha convertit en una biblioteca comunitària amb textos de tota mena.
En José Alberto creu que els llibres que recull són un luxe per als nens i les nenes del seu barri que venen cada tarda i ells els hi regala. Diu:
«Això hauria de tenir cada barri i cada cantonada de cada barri. Hauria d’estar en totes les ciutats, en tots els districtes i en totes les zones rurals»
«Els llibres són la nostra salvació»
Com no podia ser d’altra manera, explica que l’afecció li ve de petit, dels contes que li explicava la seva mare totes les nits.
S’ha fet molt popular i l’han convidat a explicar la seva experiència a diverses fires de llibres d’arreu de Sud-Amèrica. «Per a mi, els llibres són la millor invenció i són el millor que li pot passar a un ésser humà», diu.
Si el voleu conèixer, dediqueu cinc minutets a veure aquest vídeo. Segur que també us fareu fans de «l’home dels llibres» i de la seva Biblioteca «La fuerza de las palabras»

Si teniu llibres que no sabeu que fer-ne amb ells, sapigueu que hi ha llocs que els recullen i els reaprofiten, però els heu de dur vosaltres. Podeu preguntar en esplais, escoles, biblioteques, ajuntament, casals d’avis, etc. que segur que us donaran raó i seran ben acollits.

Tres poemes

Avui , 21 de març, dia mundial de la poesía es fa difícil triar-ne una, només una, així que en copio tres de les que més m’agraden i  m’emocionen.

Les tres poesies són prou conegudes. La primera (el camí no explorat) és d’en Robert Lee Frost, la segona, d’en Fernando Pessoa, també parla d’un camí i la tercera (A veces) és d’en José Agustín Goytisolo.
Que les disfruteu!

El camino no elegido

Dos caminos se bifurcaban en un bosque amarillo,
Y apenado por no poder tomar los dos
Siendo un viajero solo, largo tiempo estuve de pie
Mirando uno de ellos tan lejos como pude,
Hasta donde se perdía en la espesura;

Entonces tomé el otro, imparcialmente,
Y habiendo tenido quizás la elección acertada,
Pues era tupido y requería uso;
Aunque en cuanto a lo que vi allí
Hubiera elegido cualquiera de los dos.

Y ambos esa mañana yacían igualmente,
¡Oh, había guardado aquel primero para otro día!
Aun sabiendo el modo en que las cosas siguen adelante,
Dudé si debía haber regresado sobre mis pasos.

Debo estar diciendo esto con un suspiro
De aquí a la eternidad:
Dos caminos se bifurcaban en un bosque y yo,
Yo tomé el menos transitado,
Y eso hizo toda la diferencia.

Robert Lee Frost

Más allà de la curva del camino

Más allá de la curva del camino
tal vez haya un pozo y tal vez un castillo,
o tal vez tan sólo continúe el camino.
No lo sé ni pregunto.
Mientras voy por el camino que hay antes de la curva
sólo miro el camino que hay antes de la curva,
porque no puedo ver más que el camino que hay antes de la curva.
De nada me habría de servir el mirar a otro lado
o hacia lo que no veo.
Impórtenos nada más que el lugar donde estamos.
Hay belleza suficiente en estar aquí y no en otra parte.
Si alguien existe más allá de la curva del camino,
quienes se preocupan por lo que hay más allá de la curva del camino
ahí tienen el camino que es el suyo.
Si ahí hemos de llegar, al llegar lo sabremos.
Por ahora tan sólo sabemos que ahí es donde no estamos.
Aquí no hay más camino que el de antes de la curva, y antes de la curva
el camino que hay no tiene curva alguna.

Fernando Pessoa

A veces

A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es
hoy en la sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con
envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar.

A veces
encuentras en las páginas de un libro
una vieja foto de la persona que amas
y eso te da un tremendo escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más mil kilómetros
por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y te pones a dar gritos.

A veces
una muchacha canta y estás triste y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.

A veces
explican por la radio una historia ridícula
y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello
y enseguida te enamoras de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan lentamente las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.

A veces
esperando en un bar a que ella vuelva
escribes un poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso
repican las campanas y amas al campanero
o al cura o a Dios si es que
existiera
miras a quien te mira y quisieras tener todo
el poder preciso para mandar
que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.

A veces
sólo a veces gran amor.

José Agustín Goytisolo

la finestra d’en Kenny (de Maurice Sendak)

Vaig agafar el llibre «La finestra d’en Kenny» amb poc interès, tot s’ha de dir. D’entrada, que ara es traduís una obra publicada inicialment el 1956 no m’atreia però, oh! sorpresa! vaig quedar atrapat des de la primera línia.
L’autor, en Maurice Sendak, el mateix d’«Allà on viuen els monstres» va escriure aquest primer llibre quan només en tenia vint, potser influenciat per un altre llibre que s’havia publicat feia poc més de deu anys, també a Nova York, «El petit príncep» d’Antoine de Saint Exupery. O almenys és la sensació que he tingut perquè ambdues obres ens parlen de l’amor, de la solitud i comparteixen un rerefons filosòfic molt potent.
La dedicatòria del principi és curiosa. Diu «per als meus pares, i Úrsula i Bert Slaff».Que dediqui el llibre als seus pares o la seva editora (Úrsula) és normal però que també inclogui al seu psiquiatre (Bertram Slaff) em fa pensar en un Sendak sensible i atribolat per mil i una inseguretats com a persona i com artista.
El conte està protagonitzat per un infant que es relaciona amb els objectes que hi ha a la seva habitació i que veu el món a través de la finestra (que és un símbol, és clar).
Les primeres línies ens expliquen que en Kenny es desperta d’un somni revelador. Aquest és un aspecte emprat per altres autors que interpreten aquest somni com l’entrada a un món existencial que cal desxifrar. Del somni, el nen recorda que hi ha un jardí en el que conviuen el dia i la nit i on hi ha també un gall de quatre potes que li lliura un paper amb set preguntes que seran la base del desenvolupament de llibre. Semblant al viatge del Petit Príncep pels set planetes.
Les set preguntes que ha de contestar si vol entrar al jardí màgic són els set capítols de que consta el llibre i cadascuna d’elles amaga un pensament filosòfic profund. En aquests capítols apareixen personatges fantàstics com un cavall que s’està al sostre de la casa, dos soldadets de plom, un ós de peluix d’un sol ull, etc.
La primera pregunta diu: «Pots fer un dibuix a la pissarra quan hi ha algú que no ho vol?» Aquest algú és en Bucky, l’ós de peluix que ha passat la nit a sota del llit per culpa d’un descuit del noi. Discuteixen i finalment l’amor (tornem a recordar la rosa del Petit Príncep) i l’estimació faran que tot torni a la normalitat. Maurice Sendak ens fa pensar què res és gratuït.
La segona pregunta diu: «¿Què és una cabra única?» i és tant i tant bonic que l’has de llegir dues vegades seguides amb el cor encongit. Llegiu, sinó, només aquest petit fragment del moment el que el noi troba la cabra a les muntanyes suïsses:

—Què és una cabra única? —pregunta.
—Una cabra única —diu en Kenny— és la cabra que estimo.
—Com m’estimes? —pregunta la cabra.
—T’estimo més que la cascada —fa ell—, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
—Ah —sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
—Quan deixaràs d’estimar-me? —pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
—Mai!—diu ell.
—Mai —fa la cabra blanca— és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
—Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades d’Amèrica?
—No —respon en Kenny—, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
—Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
—No —fa ell—, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
—Podré jeure al fang, a Amèrica?
—No —fa en Kenny—, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: —Una cabra única és una cabra trista —diu.
—Però jugarem plegats —crida ell— i ens explicarem històries divertides.
—No sé cap història divertida —diu al cabra blanca.
—Cap ni una?
—No.
—Aleshores potser…—comença en Kenny.
—Potser què? —pregunta ella.
—…no ets la meva cabra única —conclou tristament.

Tot el llibre és molt emotiu i planteja molts interrogants. Crec que pot ser una bona lectura per fer a classe o a casa i plantejar els dubtes existencials que sempre tenim.
Al web de l’editorial Kalandraka llegim:
Un deliciós relat literari, ple de lirisme i sensibilitat, amb diàlegs tendres que fan partícips els lectors dels profunds pensaments del protagonista. La delicadesa de les traçades, la suavitat dels colors, el component màgic i fantàstic dels personatges representats conformen l’univers gràfic d’aquesta obra. En «La finestra d’en Kenny» aflora el jo més íntim de l’autor, la seva preocupació per la societat i l’afecte, l’imaginari infantil i les expectatives sobre l’experiència vital. Sense sortir físicament de l’habitació, en Kenny construeix al seu voltant tot un món marcat per la companyia de les seves joguines i la seva mascota. La finestra simbolitza la frontera entre la realitat del seu dormitori i el paratge desconegut que hi ha a l’altre costat; però també l’horitzó amb si mateix i la capacitat de somniar.

Recomanat (molt) a partir de cicle mitjà.

Visca! Ja tinc el llibre que regalaré aquest Sant Jordi!

Dades:
Títol: La finestra d’en Kenny
Autor: Maurice Sendak
Traductor: Miquel Desclot
Kalandraka Editora
64 pàgines

La Biblioteca Escolar… facilitadora de la millora educativa?

Em plau compartir la informació d’un acte en línia sobre biblioteca escolar que organitzen des de la Fundació Jaume Bofill pel dijous 30 de març a les 18h. Sembla que serà potent, atenent a les persones que hi participen. Si esteu interessats podeu fer la inscripció gratuïta entrant a http://www.fbofill.cat/

Aquest acte es podrà seguir amb qualsevol dispositiu amb connexió a Internet.

La difusió que estan fent diu:
Com pot contribuir la biblioteca escolar a les necessitats educatives del s. XXI? Sota quines condicions? Quins nous usos i serveis permeten contribuir a la millora metodològica de l’escola?
Com convertir les biblioteques escolars en centres de recursos per a l’aprenentatge? I en laboratoris per a les alfabetitzacions múltiples?
Quins serveis de suport necessiten les biblioteques escolars? Quines iniciatives han resultat exitoses?
Com implicar a tota la comunitat educativa en el servei de biblioteca escolar? Quin paper han de tenir els diversos agents educatius?
Quina biblioteca escolar té futur i a quins reptes ha de donar resposta?

Aquest seminari està organitzat per la Fundació Jaume Bofill en el marc del programa LECXIT-Lectura per a l’Èxit Educatiu.
El seminari serà moderat per Eulàlia Espinàs, gestora de biblioteques i centres culturals, i comptarà amb la participació de:
Mònica Baró, professora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.
Inés Miret, directora de Laboratorio Emilia http://www.laboratorioemilia.com.
Mariona Trabal, mestra i responsable de la Biblioteca Marta Mata de l’Escola Orlandai de Barcelona.
La durada prevista del seminari web és de 60 minuts. http://www.fbofill.cat. L’accés és gratuït i i obert a tothom (equips directius, mestres i professors, responsables de biblioteques escolars i bibliotecaris, etc.)
També es podrà participar via Twitter amb el hashtag #bibliotecaescolar

Recordeu:
Quan? 30 de març de 2017 de 18 h a 19 h
On? Allà on tingueu un dispositiu connectat a Internet.

L’art d’explicar contes (jornada de formació)

Fa dos anys i mig us vam parlar del projecte Cal Llibre.  Deiem «…la idea és que sigui un punt de trobada entre els professionals implicats en el foment de la lectura.» Podeu recuperar l’entrada AQUÍ

Ara, han fet arribat la informació d’una jornada de formació que organitzen el dia  1 d’abril i on podem llegir que:

Quan compartim contes, hi ha tant que no sabem del subtil i profund misteri que amaguen!
Podem intentar saber què ens mou a fer-ho i esbrinar aquest misteri seguint el consell d’en Rudyart Kipling que ens endinsa en l’art de preguntar: Sis honrats servidors em van ensenyar tot el que sé; els seus noms són: com, quan, on, què, qui i per què.
Si aquestes son també les teves preguntes, vine!
Si vols o pots ajudar a respondre-les: Vine també!
Aquesta jornada de formació està dirigida a totes aquelles persones que volen endinsar-se en l’art de compartir contes i comptarà amb la participació d’escriptors i contacontes professionals.

Tota la informació i el formulari per inscriure-us si hi esteu interessats el trobareu a:

 www.calllibre.cat

Un encontre amb el poeta Antonio Rubio, autor de “Las alas del avecedario”

Convidats per Kalandraka a la presentació del nou llibre de poemes de l’Antonio Rubio, ens vam aplegar un bon grapat de mediadors i la biblioteca de Can Fabra al barri de Sant Andreu.
El motiu de la trobada era la possibilitat de parlar i escoltar les vivències de l’Antonio, mestre acabat de jubilar que s’ha mogut sempre per la zona de Castella i que ha estat lligat als moviments de renovació pedagògica que sota l’aixopluc d’Acción educativa ha anat fornint una manera de fer que ens és molt propera. En la seva intervenció va fer esment de dues persones amb les que he tingut la sort de coincidir: amb en Federico Martín allà pels anys vuitanta en unes jornades a Saragossa i sobretot la Dolors Rius, amb qui he compartit experiències a Fuenlabrada, a Novelda i a Ocaña en diferents moment i de qui no puc més que estar-ne agraït per les seves orientacions. Em va emocionar tornar a sentir els seus noms…
L’Antonio Rubio va insistir molt en la necessitat de recuperar la oralitat, els contes, els poemes, les cantarelles. Recordo que fa uns mesos enrere quan va venir la Mar Benegas a una trobada amb alumnes de les escoles de l’Hospitalet també anava en la mateixa direcció i quan va començar la cantarella “en la calle, lle, veinticuatro….” tots els infants la van seguir, deixant clar que la tradició i la necessitat de donar-li música a la vida és quelcom comú a tots els pobles.
L’Antonio és responsable de nombroses publicacions per a infants, totes elles relacionades amb la poesia. Són molt conegudes la sèrie “del Bressol a la Lluna” (amb la mítica Lluna, lluna, lluna…) i també altres llibre com “Aurelio”, “Almanaque musical”, “La mierlita”, “El pollito de la avellaneda” i altres. A la seva intervenció ens va mostrar com elabora els poemes per a infants i com de fàcil (segons ell) és inventar-ne de nous.
Va ser un matí genial que vam acabar sentint a l’Antonio recitant alguns dels poemes del nou “Las alas del avecedario”, un llibre per a infants a partir de set anys; crec que és un poemari exigent i que, si el mestre és capaç de fer un bon modelatge, pot obrir moltes afeccions literàries.
També vam poder gaudir de les narracions de la Manuela Rubio en gallec i de la Gina en català. Els podeu sentir, a continuació, en aquest petit vídeo.

A la informació que ens facilita l’editorial Kalandraka respecte a “Las alas del avecedario” podem llegir:

Una golondrina
y otra golondrina
se ejercitan en el vuelo
de los aires y la rima…

Todo lo que se dice de las aves es cierto; son así de variopintas y originales. Las protagonistas de este poemario conforman un abecedario muy personal y sugieren múltiples ‘avecedarios’. Este de Antonio Rubio quiere ser veraz, simpático, poético y algo estrambótico. Sugiere lecturas en voz alta, bien rítmicas y un poco peripatéticas… También se puede leer en voz baja, en silencio, para escuchar el batir de sus alas.
El autor ha utilizado diversas fórmulas poéticas porque cada pájaro tiene su propio plumaje lírico -y científico-. Casi todos visten colores, plumas y tamaños diferentes; y cantan trinos para cada estación y estado de ánimo. Pero todos tienen una visión del mundo y del vuelo muy humorada y llena de gracia. Así, unos poemas tienen un tono coloquial y otros más formal; incluso algunos en formato dialogado. Y en esa variedad de registros suenan ecos del romancero tradicional, de la poesía neopopular, hasta de inspiración en las sonoridades, onomatopeyas y juegos de palabras de la ‘centenaria’ Gloria Fuertes.
Entre el misterioso ñacurutú, el cotidiano gorrión o el exótico quetzal y otras 25 aves, abundan las referencias geográficas, artísticas y musicales, la riqueza léxica y las metáforas que aluden a su fisonomía, plumaje, canto o costumbres.
Y a la fuerza literaria de este alado ‘avecedario’ se une la exuberancia plástica que aporta Rebeca Luciani: il·lustracions que combinan lo figurativo con los personajes humanizados, que rebosan colorido y luminosidad, naturaleza y vida.
Sus aves arrullan los versos con la elegancia de sus poses y la audacia de sus acrobacias.

Amb l’Àlex Cosials i l’Antonio Rubio

 

Títol: Las alas del avecedario
Autor: Antonio Rubio Herrero
Il·lustradora: Rebeca Luciani
Editorial: Faktoría K de Libros
Pontevedra, 2017
Pàgines: 48
Edat recomanada: A partir de set anys

El más rápido (Paula Carbonell)

Un dels vint llibres premiats aquest 2017 per la Fundación Cuatrogatos és «El más rápido», un àlbum il·lustrat, escrit per la Paula Carbonell, que ens parla de pobresa i d’infants que han de treballar per sobreviure. Un relat que alhora és un relat molt poètic que va acompanyat d’unes il·lustracions de l’Ester García que juguen perfectament combinant  el blanc i negre amb tocs de color. Paral·lelament al relat més cru hi ha un cant al somni i un altre als lligams familiars i a la terra.
La Paula Carbonell té altres llibres molt bonics i sempre ha tingut l’encert de trobar bons il·lustradors que entenguin el seus relats, com és el cas de Chené Gómez amb «Un perro y un gato» o Philip Giordano a «Gallito pelón», per exemple.
Quan busquem llibres per als nostres alumnes, demanem que siguin bonics i que el tema els ajudi a pensar; busquem que els commogui i els aporti alguna cosa més i, per això demanem als editors que no siguin conservadors i apostin per anar unes passes per davant de nosaltres. Els de Lóguez ho fan sovint i els ho agraïm.

Felicitats a tot l’equip!

«…Y ese es el mejor momento,
Dula cierra los ojos y espera la señal.
– A la de una, a la de dos, y a la de tres….
Y sale disparado.»

Les dades:
Títol: El más ràpido
Autora: Paula Carbonell
Il·lustracions d’Ester García
Editorial: Lóguez
36 pàgs.