El passat divendres 20 de març, quan només feia un parell d’hores que havíem entrat a la primavera, vam celebrar una tertúlia al voltant d’un llibre “La iaia no hi toca” i del seu autor, en José Ignacio Valenzuela, més conegut com “El Chascas”.

Volíem que fes una festa perquè fa deu anys es va publicar aquesta obra que ha tingut i encara té molts lectors aquí, als Estats Units i a tota Llatinoamèrica.

De fet, l’editorial mexicana Alfaguara, ha publicat una edició especial 10è aniversari que inclou un epíleg, una mena de making-of molt interessant i instructiu, on el propi Chascas fa una dissecció minuciosa de com va sorgir la idea i dels fets reals que podem llegir al llarg de la història.

Més que una presentació o anàlisi dels capítols (que també ho vam poder tractar) volíem celebrar que la literatura, la bona literatura infantil i juvenil, tingui aquesta vitalitat i esdevingui font d’inspiració per als joves lectors.

El que vam fer va ser una festa. I quins elements ha de tenir una festa perquè sigui una festa? Penseu en Nadal o Sant Joan, per exemple: cançó, regals, tiberi, riures i sobretot relat.

En la que vam poder viure, vam tenir música en directe perquè ens va acompanyar en Jordi Jardí, un dels músics fundadors de l’AMUC, l’associació de músics que toquen al metro. Els qui viviu a l’àrea metropolitana i aneu amb transport públic els haureu trobar als passadissos o vestíbuls de les estacions. En Jordi acostuma a tocar a la línia 5, la blava, i és l’únic músic que ho canta tot en català.

També vam tenir un moment de joc perquè es tractava d’endevinar tres moments en que la iaia del relat li demana al seu net que descrigui un objecte determinat sense emprar dues paraules. Per exemple “com descriuries un arbre sense dir tronc i branques?” o “Com descriuries papallona sense usar les paraules ales i colors?” El joc que vam plantejar va ser a la inversa. Vam donar la solució i calia endevinar de què es parlava. Dins de les caixetes, la solució.

La presentació va ser molt emotiva perquè ens vam sentir còmodes i el Chascas ens va explicar un munt de anècdotes personals i familiars, vam llegir un fragment del mític capítol setè, vam recordar el cartell publicitari de “Nitratos de Chile”, les cançons de Quilapayún, les obres d’escriptors xilens com Marcela Serrano o Alejandro Zambra, etc.

De què va “La iaia no hi toca”? Doncs es tracta de la relació d’una àvia excèntrica i el seu net. La poesia és el nexe i especialment l’amor per les paraules.

Els pares del Vicens, un nen de 10 anys, l’han de deixar algunes tardes, després de l’escola, a casa de la seva àvia Petúnia, o com diu el nen, la seva àvia boja.

L’àvia és una mica peculiar. Sempre porta un pentinat curiós, i cada matí es pinta una piga a una banda diferent de la comissura de la boca, segons el seu estat d’ànim. Gaudeix de la seva obsessió per escriure poemes i recita versos a ple pulmó quan el seu net, en Vicens baixa de l’autobús escolar, provocant el riure dels nois que van a l’autobús. L’avia és molt somiador i fantasiosa i per això hi ha qui pensa que no hi toca.

Una tarda, l’àvia li demana que descrigui el gran arbre del jardí sense dir les paraules tronc i branques. L’àvia s’emociona amb la resposta del nen i així comença el joc de les metàfores. En Vicens té molta facilitat i l’àvia li etziba que és poeta. A partir d’aquest moment, el nen comença a creure en si mateix, apren a descobrir la bellesa de l’escriptura, a veure el món d’una altra manera (amb els ulls tancats) i a gaudir de la vida des de la imaginació. Gràcies a la seva àvia descobrirà una infinitat de valors que fins ara no coneixia.

Bé, el final no l’expliquem però és molt emotiu, de llagrimeta.

En aquesta tertúlia també vam comptar amb la participació de l’editorial Birabiro. Qui va voler, va poder comprar un exemplar del llibre i el Chascas els el va dedicar.

El darrer quart d’hora li vam preguntar per la seva feina com a guionista de serials de les cadenes HBO i Netflix i ens va explicar com funciona aquest mon del mercat cinematogràfic i televisiu. Va ser molt interessant.

També es fa fer un sorteig del llibre per a la persona que endevinés el nom de la planta que hi havia a la taula (coincidia amb el nom de l’àvia). Vaig pensar que ningú coneixeria la petúnia, però oh! Sorpresa! em vaig equivocar.

Un dels moments més fantàstics de les tertúlies és el “cotorreo” que ve després, mentre prenem una copeta de cava (en aquesta ocasió, gentilesa de la D.O. Cava), parlem i comentem què ens ha semblat, establim connexions que van més enllà de la tertúlia, saludem a persones que fa tems que no vèiem, etc. No tinc més que paraules d’agraïment per als assistents per oferir-nos aquesta estona de felicitat. I un agraïment molt especial a les persones que van col·laborar directament en aquesta trobada. Gràcies Fali, Laura, Maria, Désirée i Ferran.

La propera tertúlia clandestina serà el dijous 7 de maig. Més endavant enviarem més informació però us podem avançar que tractarem dels jocs de taula i com estan entrant en les nostres vides en els darrers anys.