Club de lectura en veu alta

A la biblioteca central Tecla Sala de l’Hospitalet fa més de deu anys que funciona un club de lectura en veu alta. Normalment llegeixen obres potents com Cien años de soledad o Guerra i pau i ho combinen amb d’altres més curtes com Pedra de tartera, per exemple. Durant una hora, els dimarts a les dotze del migdia, i amb la coordinació dels bibliotecaris, l’Olga i en Carles, van fent via, tranquil·lament, que és com es fan bé les coses. De tant en tant, en acabar el trimestre, els hi queden algunes sessions que aprofiten per llegir altres literatures més breus que es poden acabar en una o dues sessions. Aquestes dues setmanes han llegit Les galetes del Saló del Te Continental i van tenir l’amabilitat de convidar-me a la darrera trobada.
dsc06092 dsc06091

No cal ni dir-ho que va ser un plaer conversar amb persones que tenen uns records molt presents del que va ser la seva infantesa, una infantesa que, com la del protagonista del llibre, va viure i patir la Guerra Civil. Em va agradar sentir opinions sobre com, en realitat no es tracta de la Guerra Civil, o de la Segona Guerra Mundial, o de altres conflictes, del que es tracta és de la condició humana.
dsc06089Per acabar-ho d’amanir l’Olga havia preparat unes galetes que, com en el llibre, estaven decorades en forma de lletres. Bé, i també un vinet dolç que ens va alegrar el dia.
Va ser un matí memorable perquè vaig veure persones amb ganes d’aprendre, de saber, de relacionar-se, de compartir, de divertir-se. Va ser un plaer i un honor que m’haguessin deixar entrar en el seu cercle virtuós i que em deixessin fer fotografies, algunes de les quals les he compartit en aquesta entrada.

dsc06097

dsc06088 dsc06087

 

L’última carta

portada.inddEra l’últim dia de feina del senyor Costas. L’últim dia de ser l’únic carter de tota l’illa. En aquella època no hi havia telèfon ni correu electrònic i totes les notícies viatjaven a peu…

Aquest dies estic enviant les felicitacions de Nadal als amics i coneguts que no s’han passat a la fredor del uasap o el correu electrònic i amb els quals encara ens enviem el sobre amb els segells que després retallarem i guardarem (no sé perquè) en una capsa de sabates o de puros.
Fa goig fa obrir la bústia i trobar-te la postaleta de cada any d’aquell amic que fa temps que no veus. El cas és que, sensibilitzat o no, mentre preparava les recomanacions de Nadal han passat per les meves mans diversos llibres en el quals la figura del carter hi és present. N’he vist un de molt estrambòtic a Entrega especial, el llibre d’en Philip C. Stead i una cartera tradicional a L’arbre de l’escola d’Antonio Sandoval, però el més entranyable és el protagonista de L’última carta.

L’última carta ens proposa un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters, en un temps en que les notícies viatjaven a peu; ens transporta a una petita illa on els habitants tenen la sort de comptar amb un carter amable i molt professional que arriba, després de més de cinquanta anys de servei a una última jornada de treball que resultarà inoblidable per a tots. carta-2
L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa un homenatge sentit als carters compromesos amb el material que transporten, paquets gran i petits, bones i males notícies.
Les il·lustracions completen i enriqueixen el text amb un original collage d’imatges relacionades: sobres, segells, paraules manuscrites que tracen la forma dels personatges. La il·lustradora, l’Iris Samartzi, combina diferents tipus de plans, fins i tot dins de la bossa del carter. Molt cinematogràfic.
Aquest àlbum va ser mereixedor del IX Premi Internacional Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat.
És molt recomanable.

El tex tés d’Antonis Papatheodoulou (El Pireu, Grècia, 1977)
Ha estudiat Animació i actualment cursa Llengua i Cultura espanyola a la Hellenic Open University. Té més de 40 llibres infantils publicats. Ha rebut el Premi de llibre infantil de la revista Diavazo el 2011; el Premi Nacional Grec el 2011 i el 2012, aquest últim per una obra il·lustrada amb l’Iris Samartzi; i el Premi de Llibre Il·lustrat de la secció grega de l’IBBY. Quatre
obres seves han estat incloses a les llistes The White Ravens.
http://www.antonispapatheodoulou.com

La il·lustradora és l’Iris Samartzi (Atenes, 1979)
Ha estudiat Disseny Gràfic i Art. Treballa com a il·lustradora de llibres infantils i com a professora de dibuix d’educació primària. Ha rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de Llibre Il·lustrat de la secció grega de l’IBBY el 2012 per un llibre amb text d’Anthonis
Papatheodoulou, guardó que va repetir el 2015. Una de les seves obres també figura a la Llista d’Honor IBBY 2015.
http://www.irissamartzi.gr

 

Book and bed Tokyo, un paradís per als ratolins de biblioteca

book-and-bed-3

Seguim al Japó. S’acaba d’inaugurar un nou concepte d’hotel. Es tracta del Book and Bed Tokyo i la idea consisteix en passar una nit en una mena d’hotel-biblioteca.
Algú va pensar que moltes persones llegeixen al llit, abans de dormir i va idear aquest hotelet en el que estàs envoltat de llibres que pots llegir. En pots agafar un o en pots fullejar tres mil, tu decideixes.book-and-bed-2

A l’hotel hi ha 30 llits i com és habitual al Japó els clients dormen en espais petits (molt petits!) situats entre les prestatgeries d’una biblioteca farcida de bones lectures.
Al facebook de l’hotel (https://www.facebook.com/bookandbedtokyo/?fref=ts)
ens avisen que “L’entorn perfecte per gaudir d’una bona nit és una cosa que no trobaràs aquí. No hi ha còmodes matalassos, coixins tous ni edredons lleugers i càlids”, però si que prometen una experiència especial, alguna cosa que la majoria d’afeccionat a la lectura sabem: “El que oferim és l’experiència de llegir un llibre fins a les dues de la matinada, si cal, fins que les parpelles se’t tanquin.
El seu preu és de 30 euros per nit d’estada, però els divendres és una mica més car (36 euros). A cada habitació hi ha un matalàs i un llum de lectura. També disposes de wifi.book-and-bed-1
Els llibres no estan a la venda, hi són només per al gaudi dels clients.

Unes imatges per anar fent gola!

 

Katsumi Komagata, l’il·lustrador del mes (novembre 2016)

L’ikomagatal·lustrador que recomanem aquest mes és un artista total. Els seus llibres costen de trobar perquè són cars i encara cap editorial s’ha arriscat a invertir els seus diners en aquestes obres meravelloses que se centren en aspectes bàsics de l’aprenentatge com són el plaer de les paraules, les imatges i els jocs. A les biblioteques públiques, crec que estan exclosos de préstec.
Les companyes bibliotecàries, algunes mestres i jo mateix hem pogut comprovar l’èxit de les propostes d’en Komagata i els tallers que hem fet a partir dels seus llibres, especialment els de la sèrie Little Eyes, sempre han resultat exitosos.

Els seus llibres els recomano per a les primeres edats, també, perquè són una porta d’accés a l’art i a la imaginació. Potser ara que s’acosta una època de pensar en regals, aquesta proposta us pugui convèncer.

komagata4

Qui és Katsumi Komagata? Un artista gràfic japonès que, procedent del món del disseny i de la moda, va descobrir la literatura infantil i juvenil a través de l’univers d’en Bruno Munari, l’italià que va revolucionar la manera d’explicar els contes i del qual podem gaudir el brutal I prelibri. Komagata, quan va nèixer la seva filla, va fer una sèrie de targetes que van ser l’origen de la seva obra Little Eyes. Paral·lelament va crear la seva pròpia agència One Stroke, amb la qual ha editat fins a 25 títols que són tot un referent en el que coneixem com a llibre-objecte.
Al seu últim llibre, Little Tree (el petit arbre) Komagata fa un homenatge a la natura: un arbre creix des del plec de les pàgines. Al principi es veu un brot, una senzilla piràmide, i a mesura que anem passant pàgines veiem com va creixent primer el tronc i després les branques que es van cobrint de fulles de forma gradual. El contrast entre els colors brillants de les fulles i la doble pàgina és espectacular, pel joc d’ombres que es crea.

Aquest conte ens ensenya a percebre el món de manera diferent, a aturar el temps i a respirar per mirar amb els ulls i amb el cos.

komagata2A little eyes, una sèrie de llibres en els que l’estructura normal del que entenem com a llibre es trenca, no anem passant pàgines sinó que anem desplegant les cartolinetes com si fossin mapes per descobrir el que s’hi amaga, les formes, els colors, les relacions, els vincles, les imatges que es relacionen, etc.
Jugant amb les superfícies de les pàgines, els talls, els contrastos de colors, en Komagata dóna força al seu treball, i ens convida a somiar i imaginar. Imprescindible.komagata5

Komagata té molts llibres preciosos. No us passo llistat perquè, ja ho hem comentat, a casa nostra només es poden comprar en algunes llibreries especialitzades. N’he vist a Laie i potser a Abracadabra, Casa Anita o Al·lots prèvia comanda us en poden aconseguir.
Una altra opció és contactar directament on-line a Les trois Ourses, l’editorial francesa.

A la revista Babar li van fer una entrevista que val molt la pena: http://revistababar.com/wp/entrevista-a-katsumi-komagata/

Gran i Petit 1

portadaUn dels llibres que m’ha fet riure molt darrerament és Gran i Petit, un còmic que acaba de publicar Pagès editors. Es tracta d’un recull dels quatre primers títols d’una sèrie de còmics molt populars a l’Argentina, on ja van pel volum desè.
El llibre ens explica que un nen, en Nacho, és el centre de l’univers fins que…  arriba el seu germà! Des d’aquest moment l’autor ens va narrant les peripècies familiars però amb la mirada de l’infant. Hi surten els pares, els avis, els amics dels pares, la tieta, etc.
És realment brillant la manera com presenta les situacions quotidianes i els raonaments dels nens que tantes vegades ens sorprenen a casa i a l’escola. L’autor és en Chanti, pseudònim del dibuixant Santiago González Rigael que segons explica es va inspirar en els seus nebots per fer la tira que cada diumenge publica a la revista Rumbos.

En una entrevista a la revista Imaginaria, l’autor deia :
“Gran i petit és una historieta per a tota la família que reflecteix les relacions que es donen entre germans.
Tinc una gran afinitat amb els nois. Ells tenen una manera de pensar més lliure, raonen per si mateixos, i treuen les seves pròpies conclusions (cosa que molts grans hem oblidat). Em va semblar bo mostrar tot aquest univers i especialment el de les relacions entre germans; que tot i tenir els mateixos pares no és el mateix néixer primer o segon. Les relacions són diferents. Tinc nebots i ells van ser la meva musa inspiradora.
Mai vaig pensar que fora a atrapar a públics tan diversos i de totes les edats, des nois que estan aprenent a llegir fins avis superlectors”.

La traducció al català ha comportat alguns problemes d’adaptació, com quan l’acció passa al Nadal i es veuen tots els protagonistes amb poca roba (a l’Argentina és estiu).

dsc06081

També comenta en Chanti que no va permetre canviar la samarreta esportiva que llueixen els nens quan animen a la selecció de futbol argentina per una altra del Barça, per exemple.dsc06080

Es va optar per deixar el nom del nen com a Nacho, malgrat que en català no es fa servir com a substitutiu afectiu d’Ignasi.
A l’Argentina, sobretot a les zones de l’interior, les tires còmiques d’en Nacho i Tobi tenen molta acceptació, gairebé a l’alçada de les de Mafalda i en algunes escoles s’usen com a material didàctic per entendre els vincles entre germans.
mayormenorEl llibre es pot anar llegint tira a tira i segur que moltes de les situacions us son conegudes, sobretot per als que heu conviscut amb germans.
Les il·lustracions són molt expressives i tenen el punt de vista a nivell del terra, talment com si fóssim nens. M’agrada també el traç ample de les línies perquè ajuden a centrar l’atenció i defineixen perfectament els personatges. Tot queda reforçat pels fons plans, gairebé neutres i de colors càlids.

Un bon regal per a aquests nadals. Per a infants a partir de vuit i sobretot per als adults amb fills.

Facebook: https://www.facebook.com/mayorymenorsitiooficial/

Dades:
Gran i Petit
Chanti
Pagès editors, S. L.
19,50 €
25 x 19 cm
192 pàgines

Temps de Jornades literàries, temps de premis

Les jornades literàries que organitza l’Associació de Mestres Rosa Sensat arriben a la tercera edició. Serà el dissabte 26 de novembre i enguany estarà dedicada a la narració oral. Estic content perquè m’han convidat a presentar els ponents de la taula de la tarda, en David Altimir i la Maria Lluïsa Erill,  i serà un luxe i un plaer.

Tota la informació la trobareu al web de l’Associació, així com l’aplicatiu per inscriure-us (http://www.rosasensat.org/cursos/183/?CUCodCur=61603)

sensat-jornada

Cartell de la III Jornada

Se’ns gira feina perquè tres dies després (dimarts 29 de novembre a les 18 hores a la seu de l’associació (avinguda de les Drassanes, 3, Barcelona) es lliuren els Guardons Marta Marta i un dels premiats és en Joaquim Carbó. El jurat de l’Associació l’ha clavat!
Allà hi serem!

joaquim_carbo_0

Joaquim Carbó

Roald Dahl i la fàbrica d’històries

20150420_144829

Totes les fotografies d’aquesta entrada corresponen a l’exposició sobre Roald Dahl que es va fer a l’escola Sant Josep-El Pi de l’Hospitalet

Recordo i conservo el primer llibre que vaig llegir d’en Roald Dahl: Danny, el campió del món, una historia situada a Anglaterra i protagonitzada per un nen de nou anys que viu en una caravana antiga, de les que anaven tirades per cavalls, amb el seu pare vidu.
La novel·la és fàcil de llegir i posa l’accent en el vincle afectiu entre pare i fill. El noi, un dia descobreix que el seu pare es dedica a la caça furtiva de faisans al boscos del senyor Hazell, un nou-ric molt desagradable. Hi ha altres personatges i aventures que condueixen al moment en que s’acosta la festa de la cacera del faisà que prepara en Hazell, una festassa a la que hi són convidats ducs, lords, barons, homes de negocis rics, etc. és llavors quan en Danny i el seu pare decideixen humiliar-lo capturant abans tots els faisans del bosc, amb un mètode insòlit, ideat pel noi: hi posen el contingut d’unes píndoles per dormir dins les panses que mengen els faisans. Amb aquest sistema poden capturar dos-cents faisans la nit abans de la gran cacera, però l’efecte de les píndoles s’acaba, els faisans es desperten i l’enrenou és considerable…
D’aquest llibre, em va impressionar la seva filosofia, les descripcions humorístiques de la vida al camp, els contes que el pare explica al seu fill —com el del gegant amic— i com de ben trenada està la narració. La frase final em va “tocar” i em va empènyer a llegir els altres llibres d’en Roald Dahl i a conèixer més sobre la seva vida. Des de llavors el tinc a la prestatgeria dels preferits.

Sovint es comenta que cal encomanar l’estimació per la lectura des de petits. Ben cert. Però, de vegades, la lectura costa d’empassar perquè als infants i joves els resulta poc atractiva, més o menys com quan es troben davant d’un plat de bledes. Per això convé que els llibres que posem a les seves mans siguin prou interessants, els serveixin per créixer i que no se’ls vegi el llautó pedagògic perquè llavors ho noten i els rebutgen. Alguns autors són una aposta segura per enfortir el desig de llegir com és el cas de J.K. Rowling o Astrid Lindgren. També en Roald Dahl ho és perquè ens fa riure, ens fa somiar, ens fa viure aventures extraordinàries i mai no deixa que ens avorrim.

L’any del centenari

p1220479Arreu del món es commemora el centenari del naixement d’en Dahl, nascut a Gal·les el 13 de setembre de 1916 —va morir el 1990 a Oxford—, un autor que va deixar escrites dues dotzenes de novel·les, contes i altres històries per a infants, joves i adults.
La millor manera de celebrar-ho és, sens dubte, llegint alguna de les seves històries. Aquest és l’ambiciós objectiu i per aconseguir-ho s’han fet adaptacions de les seves obres al cinema —la més sonada, El meu amic gegant dirigida per Steven Spielberg— obres de teatre, reedicions, tallers culinaris a partir de Charlie i la fàbrica de xocolata, exposicions, lectures en veu alta, etc. Fins i tot, el prestigiós diccionari Oxfort ha inclòs sis de les paraules que va inventar i que formen part de l’imaginari col·lectiu com “ticket daurat”, “Umpa Lumpa” o “dahlesc”, per exemple.

Particularment intensa és l’activitat al seu país d’origen on a la localitat de Missenden, un tranquil poble anglès on va viure i va treballar l’autor els darrers 36 anys de la seva vida, hi ha un museu molt didàctic (The Roald Dahl Museum and Story Centre) que aplega bona part del seu món real i imaginari.

A casa nostra, també s’està vivint l’efemèride: llibreries, biblioteques, esplais i escoles dediquen estones a conèixer i a difondre la seva obra, unes novel·les que els infants frueixen amb delit perquè perceben que ells en són protagonistes i que en Roald Dahl els defensa com ningú altre.

Connexions de la seva vida amb les seves novel·les

En Dahl presenta els infants protagonistes força llestos i no dubta en oferir-los algun poder màgic si la relació amb els adults es complica, com en el cas de Matilda i, és clar, immediatament aconsegueix connectar amb uns lectors que veuen com a normal algunes situacions. A Matilda, per exemple, no estranya que la nena tingui poders telequinètics que usa contra la malvada directora, la senyoreta Trunchbull; a una altra obra, El Dit Màgic, una noia té l’estranya habilitat d’emetre un feix d’energia que s’activa quan s’enfada i transforma els seus veïns odiosos en persones minúscules amb ales d’ocell enlloc de braços, mentre que la seva casa l’ocupen quatre ànecs de mida humana amb braços en comptes d’ales.p1220474

El cas de la nena Matilda és realment extraordinari. Ella té tots els números per viure una vida trista i desgraciada, amb una mare que es passa el dia al bingo, un pare que ven cotxes usats i els trampeja per guanyar més diners i un germà enganxat a la televisió. Però la Matilda és tan intel·ligent, divertida i plena d’energia que és capaç de sortir-se’n amb èxit de la situació. Amb quatre anys aprèn a llegir amb els llibres de cuina de la seva mare i als cinc descobreix la biblioteca del seu poble on devora les obres de Dickens, Conrad, Austin, Hemingway, Kipling, Faulkner o Stevenson, entre d’altres, precisament els mateixos clàssics que el propi Dahl havia llegit quan era jove.

La Matilda també les passa magres a l’escola, una escola que recorda a les que el propi Roald Dahl va conèixer en la seva infantesa, unes escoles terribles, rígides i autoritàries. Ell mateix explica que primer, dels set als nou anys, va anar era l’Escola de la catedral de Llandaff i després, fins als tretze, al Saint Peter’s, un internat anglès: “Aquells van ser dies d’horror, de disciplina ferotge, de no parlar als dormitoris, de no córrer pels passadissos,… només regles i més regles que calia obeir. I la por a la palmeta planava constantment sobre nosaltres, com la por a la mort. (…) Ens pegaven per parlar al dormitori després d’apagar-se els llums, per parlar a classe, per no fer bé els treballs, per gravar les nostres inicials al pupitre, per saltar murs, per anar deixats, per llençar clips, per oblidar-nos de canviar-nos les sabates a la nit, per no penjar les peces que ens posàvem per fer esport i, sobretot, per causar la menor ofensa a qualsevol mestre. Dit d’una altra manera, ens pegaven per fer tot el que era natural que fessin uns nens com nosaltres.”

p1220458Moltes de les seves vivències apareixen novel·lades i en llegir-les en veu alta ens adonem que són genials —probablement el propi autor les contava als seus fills— i en aquell moment apareix el riure i la tendresa, apareix l’humor, la sorpresa, la por, en definitiva apareixen totes les emocions. Ho podem viure en els seus llibres per a infants i joves però també a les obres per a adults, als guions de pel·lícules —va col·laborar amb Hichcock, va fer guions para la sèrie de James Bond i va participar en el musical Chitty Chitty Bang Bang—i també a programes de televisió. La seva pròpia vida és de pel·lícula. Recomano especialment les seves autobiografies, sobretot El nen, per fer-nos idea de com va ser d’apassionant la seva vida: quan treballava a la Shell i va ser traslladat a Tanzània, quan es va allistar com a pilot d’avions a la RAF en esclatar la Segona Guerra Mundial, quan va estar hospitalitzat a Líbia degut a un accident d’aviació, quan va marxar a Washington i va publicar els seus primers relats, el seus casament, els seus cinc fills, la mort per xarampió d’una filla als set anys, etc. Una vida molt intensa que una leucèmia va truncar el 23 de novembre de 1990.

Per sort ens queden els seus llibres (Charlie i la fàbrica de xocolata, Versos perversos, Els Culdolla, El fantàstic senyor Guillot, Les bruixes, Agu Trot, etc.) la meravellosa pàgina web on hi ha fotografies, esbossos dels personatges, vídeos, i molt de material per aprofundir en el seu coneixement.

Si encara no veieu prou motius per obrir els llibres de Roald Dahl i donar-los l’oportunitat, uns n’apunto un parell més. D’una banda, les il·lustracions del gran , col·laborador en molts dels seus títols, que ajuden a entendre millor la lectura i afegeixen una dosi d’humor extra i d’irreverència, i de l’altra la sospita que hi ha quelcom transgressor i necessari que encara molesta a alguns adults, els quals, regularment, prohibeixen alguns dels seus llibres en algunes escoles.

Aquesta entrada s’ha publicat en format paper a la revista Viure en família, al número 66 corresponent als mesos de novembre i desembre de 2016.portada

Viure en família és una revista que tracta de tot allò que interessa a les famílies i a tothom qui viu amb nens i nenes de qualsevol edat, des de l’embaràs fins a la preadolescència. Temes permanentment actualitzats relatius a salut, alimentació, educació, psicologia, lleure, cultura… tant dels nens i les nenes, com de qui viu amb ells. Articles amb un punt de vista innovador, que busca fer compatible el respecte als propis ritmes dels nens i nenes, amb la realitat de la vida quotidiana. Fan propostes per redescobrir la vida saludable, natural i solidària, aprofitant l’experiència de viure amb nens i nenes.

En aquest número 66 podreu llegir articles molt interessants com:
Una pregunta: “No vol res triturat”
A mi també em passa: “Ser mare o pare sobre el paper és més fàcil que a la vida real”
Parir a casa. Una opció més. Una opció segura
“El meu fill també ho sap fer!” L’art abstracte i els nens
Un record d’en Xesco Boix
I altres.