«Like blau», la dictadura dels like

La primera de les frases que he subratllat en llegir el darrer llibre de la Gemma Pasqual és aquesta. A la pàgina 15 diu:

Els likes atorgaven una puntuació a cadascun dels ciutadans en funció dels seus hàbits cívics, socials i de consum, les seves amistats i el seu compliment dels deures econòmics. Així mateix, la ciutadania també tenia el privilegi d’atorgar o treure likes als seus veïns, un fet que, a la pràctica, només podien fer els benestants, ja que la gent humil els necessitava per subsistir.

I tres línies més avall:
El nombre de likes marcava la posició dels ciutadans en l’escala social…

La novel·la està pensada per a un públic jove, té un ritme narratiu força fluid, amb un vocabulari entenedor i amb alguns apunts que els faran buscar l’origen de determinades frases o idees.

Si sou dels que disfruteu amb la ciència-ficció segurament trobareu elements que us recordaran a novel·les clàssiques d’Asimov, Huxley o Stanislav Lem però també a altres més moderns com els llibres de la Veronica Roth (sèrie «Divergent») i per descomptat a pel·lícules com «Blade Runner», «El show de Truman» i especialment a «In time». Si ho mescleu tot us sortirà «Like Blau»

Si no heu llegit ciència-ficció, potser us costarà entendre les primeres pàgines però de seguida quedareu atrapats en aquesta distòpia.

De què va «Like Blau»? Se centra en un període la vida de la Kas (Kassandra), una jove que viu en un món futur, anomenat de “la Reconstrucció”, sobrevingut després que la Terra passés per diversos cataclismes mediambientals i sanitaris.

Sota el comandament únic d’un tal Magnus, la societat es regeix per una normativa rígida (només hi has dos colors permesos —blau i blanc—, mengen barretes energètiques i batuts, no hi ha música, ni llibres, ni es poden mirar a la cara.) Naturalment els gestos d’afecte (petons i abraçades) no són ben vistos i tothom disposa d’un aparell anomenat rein que és com telèfon mòbil. La Kas, a més, té un robot que li fa d’ajudant, una espècie d’R2D2 d’Star Wars, anomenat Robbie (un robot de la sèrie T-245 descatalogat, en forma d’esfera, ampla i aplatada a la base, amb la superfície abonyegada i ratllada per l’ús. El cobria una fina capa d’un esmalt blau elèctric. Dues pantalles Il·luminades que semblaven els ulls l’humanitzaven. Feia olor d’oli de màquina.)

Un cert dia, es veu embolicada en un assumpte prohibit que la portarà a restar tancada durant tres mesos en un centre de reeducació. Serà aquí on coneixerà a altres persones que també estan recloses i el contacte amb elles farà que la seva vida canviï definitivament. Sabrà què està passant amb la gent gran que és enviada al “Paradís”, coneixerà un moviment anomenat “la Resistència” (com els maquis de la Guerra Civil) i ordirà un pla per despertar consciències.

El final m’ha descol·locat. Potser he vist massa pel·lícules… Si algun dia tinc ocasió de parlar amb la Gemma, tindrem un bon debat, segur.

Novel·la recomanada per a alumnes de segon cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Like Blau
Autora: Gemma Pasqual
Editorial: Barcanova
Pàgines: 192
Barcelona, 2020

 

Podríem parlar de l’educació dels somriures?

A les publicacions de l’Associació de Mestres Rosa Sensat hi ha diverses col·leccions. Algunes presenten pràctiques innovadores i que es poden aplicar directament a les aules, com és el cas de la col·lecció «Dossiers» i les revistes Perspectiva Escolar o In-fàn-ci-a, per exemple. També aposten per libres més teòrics i de reflexió sobre aquest món apassionant que és l’educació i, en aquest sentit, la col·lecció «Referents» és magnífica i inspiradora, amb noms tan potents com Philippe Meirieu, David Bueno o Pilar Benejam, entre d’altres.

Hi ha una altra col·lecció que a mi m’agrada molt, potser perquè per edat m’identifico amb els autors. És la «Testimonis» i allà els mestres que viuen o han viscut en contacte directe amb els infants ens expliquen les seves vivències, anhels, errors i encerts. Ho fan reflexionant en veu alta, amb fonaments, sense filtres, directes al moll de l’os. M’agrada llegir a en Jaume Cela, a Juan Sánchez-Enciso, a Sílvia Martínez i, en general, als diversos títols que configuren aquesta polièdrica mirada a les escoles.

L’últim que he llegit m’ha agradat especialment. Es titula «L’Educació i el Somriure dels Infants» i l’ha escrit la Maria Teresa Mas i Adell. Es tracta d’un assaig ben escrit i sobretot, ben documentat. M’han agradat molt dos dels capítols, el que dedica a la immersió lingüística i el que fa una lloança de la biblioteca escolar.

Comença el llibre amb un pròleg d’en Rafael Muñoz que li fa una pila d’elogis que ja ens indiquen quina mena de persona s’amaga darrera de cadascuna de les paraules de la Teresa. Per exemple quan diu en Muñoz que “ens trobem davant d’una de les millors anàlisis del nostre sistema educatiu i especialment pel que fa a l’eix fonamental de la nostra llengua”. Es refereix a l’episodi viscut per la Teresa l’any 1993 quan va rebre una demanda de sis anys amb suspensió de feina i sou. Imagino que aquell capítol de la seva vida la deuria marcar molt perquè hi dedica més de quaranta pàgines a explicar-nos què significa la llengua per a ella (per a tots nosaltres) i ho fa recordant-nos-ho amb dades, noms i dates cronològicament ordenades què ha passat a Catalunya des de les primeres aplicacions del Programa d’Immersió Lingüística a l’escola, el curs 1984-85, fins ara. És un gran capítol que mereixeria ser enquadernat a part i repartit a tots els mestres que comencen.

Biblioteca de l’Escola de Pràctiques de tarragona

Però, des d’aquest blog hem de parlar del capítol 7: La lectura i la biblioteca escolar. La Teresa explica de manera didàctica com va organitzar la biblioteca de l’Escola de Pràctiques de Tarragona i ho fa amanint anècdotes personals amb una acurada estructuració del que ha de ser una biblioteca escolar i els beneficis que suposa per als alumnes disposar d’aquest servei. Aquest capítol (50 pàgines) també s’hauria d’enquadernar a part i enviar-lo a qui correspongui del Departament d’Educació. No fa més que reforçar tot el que fa anys venim reclamant per poder-nos considerar una societat lectora. Una cosa tan senzilla i fàcil d’entendre com disposar d’un espai, un pressupost i una persona (amb hores) que dinamitzi la lectura. Algunes de les sentències de la Teresa:
«La lectura ens prepara per a la vida, per saber-nos desenvolupar, conviure socialment i no deixar-nos enganyar. La persona que té un alt nivell lector s’estalviarà molts problemes en qualsevol etapa de la seva vida; també en l’etapa adulta.»
«És imprescindible el suport específic i econòmic de l’Administració educativa, sense el qual és molt difícil disposar d’una biblioteca escolar de qualitat.»
«Què és una biblioteca sense bibliotecària? No té sentit, oi? Una biblioteca escolar no pot ser de cap manera una sala on hi ha molts o pocs llibres, revistes, DVD, que es deixen en préstec de tant en tant i ja està. No! Una biblioteca escolar ha de ser una eina viva, un recurs actiu, on hi hagi vida de lectura amb racons, animacions a la lectura, activitats lectores variades per als alumnes des d’educació infantil fins a sisè de primària, amb intervenció de les famílies,…»

D’aquest capítol, agraeixo molt que la Teresa hagi recordat les converses que hem mantingut vida email. Hem aprés i ens hem enriquit mútuament. M’agradarà saludar-la personalment el dia que es pugui fer la presentació del llibre.

«L’Educació i el somriure dels infants» és un lectura que no us deixarà indiferents. Segur que en tancar el llibre, esbossareu un somriure i agraireu les paraules sàvies de la Teresa, mestra compromesa, minuciosa, amable i generosa. Si encara no teníeu lectures per a l’estiu, aquesta és la vostra.

A la contraportada podem llegir:
Després de més de quatre dècades de mestra, Maria Teresa Mas Adell ens deixa el seu testimoni en aquest text viu, motivador i educatiu. L’autora repassa els principals temes que incideixen en l’educació com són la normalització lingüística, el dol, l’educació afectivosexual, els alumnes d’altes capacitats, la família, l’escola inclusiva, la biblioteca escolar…, sempre amb una mirada positiva i crítica. Un llibre amanit amb una pila d’anècdotes que il·lustren els darrers anys de l’educació al nostre país i mostren les seves llums i ombres amb la finalitat d’orientar el camí als actuals i futurs educadors. I és que, com diu aquesta mestra jubilada «viviu l’ensenyament amb un somriure, felicitat, alegria i sempre amb positivisme, i feu-lo viure als infants: tots sereu més feliços. Sí, crec que podem parlar de l’educació dels somriures!».

LES DADES:
Títol: L’Educació i el Somriure dels Infants
Autora: Maria Teresa Mas i Adell
Editorial: AMRS
Col·lecció: Testimonis, núm. 16
Pàgines: 208
Barcelona, 2020
El podeu comprar al web de l’Associació de Mestres Rosa Sensat (19 euros).

La jubilació de la Teresa, amb el suport de les companyes del claustre.

 

Amb la Z de Libros del Zorro Rojo

Una de les editorials que convé seguir és «Libros del zorro rojo» i, de fet, en aquest blog hem referenciat molts dels libres que tenen al seu catàleg infantil (Una casa al bosc, El venedor de felicitat, Migrants, Un zorro, Ser o no ser… una poma, etc.)

Fan llibres bonics de veres.

Al seu web (https://librosdelzorrorojo.com/ca/) podem llegir que
«Per a la nostra editorial, il·lustrar significa crear una obra mitjançant la confluència de dos llenguatges: la literatura i les belles arts. Paraula i imatge floreixen en el fèrtil terreny que les vincula: l’art d’editar.
Els llibres que articulen i defineixen el nostre catàleg, tant d’infantil com de juvenil i adult, són llibres que busquen, des de la singularitat, complaure aquest desig del lector de trobar significats propis. Una literatura que no uniformitzi, inconformista, no complaent, que plantegi preguntes, integradora, que desperti la curiositat i, sobretot, que provoqui el plaer de la lectura

Vaig coincidir fa uns dies amb un dels editors, en Fernando Diego, i em va recomanar que si volia saber coses d’ells el més fàcil era llegir l’entrevista que li va fer Jose Valenzuela. La podeu llegir clicant a:
https://www.jotdown.es/2018/02/editar-en-tiempos-revueltos-libros-del-zorro-rojo/

L’entrevista val molt la pena i segur que us fareu fans d’aquesta guineu que s’assembla molt a la del Petit Príncep.

Amb en Fernando Diego, editor de Libros del Zorro Rojo

 

«Cthulhu Kids», una novel·la de quan Lovecraft era jove

Els mestres som agraïts de mena. Sempre diem que aprenem molt dels infants, però també aprenem veient com treballen els companyes i companyes de cicle i d’escola, de les lectures que fem i de les persones que ens envolten.

He tingut la sort de relacionar-me amb famílies de tot tipus. De les compromeses i de les que amb prou feines arribes a conèixer, pares i mares que treballen en àmbits molt diferents al nostre i que tenen una visió del món i de la realitat que ens aporta una mirada més global, polièdrica, de la vida. Acabes estimant-los i els guardes en un racó molt especial del teu cor.

Un d’aquests pares és l’Eusebio Martínez. Un dels seus fills ha acabat l’escolaritat i estem contents perquè començarà una nova aventura a l’institut i tristos perquè encara que el contacte no l’acabarem de perdre, sí que viurem una mica més allunyats. És normal.

Recordo que l’Eusebio va participar en un dels “cafè i llibres” presentant un joc de rol molt interessant i ben documentat sobre l’Hospitalet medieval. El vam animar a seguir investigant i a buscar algú que li pogués publicar.

Ara he rebut la notificació que està a punt de publicar la seva primera novel·la i m’he alegrat molt. Ho gestiona via Verkami, una plataforma que coneixeu bé. M’ha demanat si en puc fer difusió i no m’he pogut negar.

Diu l’Eusebio que és un fan de les novel·les de H. P. Lovecraf i s’ha inspirat en un episodi real de quan l’autor era jove:
¿Te imaginas que Howard Phillips Lovecraft hubiese vivido una aventura de adolescente que le hubiese marcado toda la vida? ¿Podría ser que toda su obra escrita naciese de lo que le ocurrió en su juventud?
En esta novela conocemos al joven Lovecraft que junto a unos amigos van a descubrir que el mundo no es tal como lo imaginamos. ¿Estás preparado para vivir la aventura?
“La vida de Lovecraft cambiará cuando descubra a un policía y dos extraños individuos cargando una caja en un camión cuyo destino le es desconocido, al mismo tiempo que conocerá a amigos que se harán inseparables como Sonia Greene, los mellizos Alice y John Derrick, el joven Vicenzo Valtieri o a Wilbur Kovacs. Junto a ellos descubrirán aquello que nunca hubiesen imaginado”

De les seves motivacions ens recorda l’Eusebio que li va passar com a Michel Houellebecq quan va llegir a Lovecraft: “Como impacto fue de los fuertes, yo no sabía que la literatura podía hacer eso”.

El llibre “Cthulhu Kids” té unes 250 pàgines, tapa rústica i portada a color.

Podeu seguir tota la peripècia de la publicació a Verkami. Allà hi trobareu opinions, entrevistes, il·lustracions, les primers pàgines, etc. I si us feu “mecenas”, l’Eusebio estarà content.
https://www.verkami.com/projects/26970-cthulhu-kids-una-historia-de-lovecraft-adolescente?utm_medium=email&utm_source=transactional&utm_campaign=info%40verkami.com

En temps de vacances. Propostes d’escriptura a partir de normes de jocs coneguts

A la revista GUIX (AULA) d’aquest mes de juliol presentem algunes activitats d’escriptura per a realitzar en els períodes de vacances o els dies de festa, a casa, al càmping o als espais comuns. Són activitat senzilles i que es poden fer amb molt poc material.

Es tracta d’empènyer els infants a escriure i ajudar-los a pensar, a recordar moments que potser tenien oblidats, a imaginar personatges i situacions, i viure d’una manera més reflexiva, emocionant i intensa. Fer lliscar el llapis sobre el paper és força econòmic i, a més, qualsevol moment és bo per deixar volar la imaginació. Les vacances, també.

Alguns dels jocs que proposem són adaptacions de jocs coneguts. Per exemple:
Una “Oca personalitzada” en que les ordres i els paranys els escriuen els jugadors abans de la partida.
Un “Joc de pistes” basat en les xarxes de metro.
La «Xarranca de les paraules» en que un infants pensa una paraula o frase curta i la va marcant lletra a lletra, talment com si fos una peça d’escacs que va saltant. Els altres jugadors intenten esbrinar què està escrivint.


El «Trencaclosques de frases» en que els infants agrupats formant trios consensuen una frase que és una ordre a realitzar pel grup que la composi. L’escriuen i es retalla en tres parts, a manera de peces de trencaclosques. Després es mesclen amb les altres frases i es llença a l’aire com pluja de papers. Cadascú n’agafa una i ha de trobar els altres dos companys que comparteixen missatge. El llegeixen i fan el que diu la frase («Aneu a la finestra i crideu: M’avorreixo!», per exemple).

Podeu llegir l’article complet a la revista GUIX número 468 corresponent a juliol-agost. En castellà a AULA-295 (Patios con una mirada feminista)

Felicitats, Pippi!

Comencem al revés, talment com fa la Pippi quan dorm amb els peus sobre el coixí. L’últim capítol de la trilogia de llibres que l’Astrid Lindgren va escriure —La Pippi no es vol fer gran— ens mostra una nena asseguda a la taula de casa seva, a Villa Kunterbunt, amb el cap recolzat sobre les mans, mirant endavant amb ulls somiadors, i apagant l’espelma que il·lumina l’estança. És un final apoteòsic, que tanca el cicle d’aventures i que es llegeix amb emoció.

Aquest any, a Suècia i altres països nòrdics, se celebren nombrosos esdeveniments que ens recorden els 75 anys de la seva publicació. Obres de teatre, circ, exposicions, etc. ocupen la programació, fins al Nadal.

Pippi Langstrump va ser un cas curiós dins el món de la literatura infantil. La seva publicació va aixecar unes quantes crítiques entre alguns adults ben intencionats i molta alegria entre els infants. Si ens hi fixem en com algunes obres han esdevingut clàssics de la literatura infantil trobem els que han passat directament de la literatura d’adults a la dels infants, com és el cas d’en Robinson Crusoe, per exemple, i altres que han arribat als infants amb el vist-i-plau de pares, mestres i pedagogs, com podria ser el cas d’en Pinotxo. En canvi, amb la Pippi la cosa va ser més complicada, perquè si bé els infants la va estimar amb passió, els adults tenien les seves reticències.

La Pippi, amb el seu cabell de color carbassa, la cara plena de pigues, la boca gran, una mitja negra i una altra de ratlles i un vestit fet per ella mateixa, és una nena de nou anys amb una força descomunal (pot aixecar un cavall amb una mà), viu sola a la seva casa i té una caixa plena de monedes d’or. L’acompanyen un mico anomenat Senyor Nilsson i un cavall. Si va tenir tan bona acceptació va ser perquè la Pippi, malgrat que als adults no els feia gràcia que en lloc d’anar a l’escola preferís viatjar als Mars del Sud, o passejar per la ciutat amb el seu mico, allò que la distingia de les publicacions de l’època era el seu esperit aventurer, les seves bromes intel·ligents (que s’assemblen a les angleses), el seus esperit d’ajudar els més febles, la seva generositat i sobretot que va alliberar els nens de la nyonyeria del ratolí Mickey i altres personatges avorrits que campaven per les pàgines dels llibres adreçats a ells.

Al web de l’Astrid Lindgren https://www.astridlindgren.com/en/characters/pippi-longstocking/congratulations-pippi hi trobareu molta informació, activitats i retallables per als vostres alumnes. Va! Que no sigui dit i el proper curs incorporeu la lectura d’algun capítol de les aventures d’aquesta nena inoblidable.

L’Astrid i la Pippi, l’any 1969

Trobareu totes les aventures de la Pippi Langstrump editades en castellà per Blackie Books, en un sol volum, en una edició de l’any 2012.

En català, Kókinos ha fet un esforç considerable per presentar-nos els tres llibres tal com es van publicar, però amb les il·lustracions de l’Ingrid Vang Nyman. També han fet una nina de roba que és genial.

Ah! No deixeu passar l’oportunitat de reviure algun capítol de la mítica sèrie de televisió.

LES DADES:
Títol: Pippi Calcesllargues, La Pippi s’embarca, La Pippi a les Mars del Sud.
Autora: Astrid Lindgren
Il·lustracions: Ingrid Vang Nyman
Traductor: Antoni Garcia Llorca
Editorial: Kókinos
Pàgines: 144 els volums primer i tercer. 128 el segon volum.
Madrid, 2020

«La Nacionalien», una novel·la gràfica sobre la alienació digital

El passat divendres 10 de juny es va presentar «La Nacionalien», una obra gràfica dibuixada per Sandro Bassi, artista veneçolà, que va compartir amb els assistents els “intríngulis” de l’obra, les seves motivacions, els dubtes i el complex procés d’elaboració.

A la magnífica llibreria “Lectors al tren” de Rubí, la Montse Marcet es va adreçar als assistents—amb mascareta i guardant la distància de seguretat— explicant, en primer lloc, l’àlbum il·lustrat “El encargo” de Claudia Rueda, per fer-nos veure que darrera d’una obra com la que es presentava hi havia una pila d’hores, d’esbossos i d’anar endavant i endarrere en el procés.

Una molt bona introducció que va servir perquè l’editor de “Libros del Zorro Rojo”, Fernando Diego, ens expliqués les seves impressions sobre el tema que planteja «La Nacionalien», i ho ve fer personalitzant-ho en la seva experiència d’aquests mesos de confinament lluny de casa.

Després, l’autor, en Sandro Bassi, ens va explicar alguns detalls curiosos del procés d’elaboració de la novel·la, del perquè dels noms de les estacions, de l’ús del blanc i negre, de les cares monstruoses que miren embadalides, com posseïdes, mentre caminen amb els telèfons mòbils a la mà i dels detalls que emplenen les pàgines (la inscripció en llatí de l’estació de metro, el gos, l’home del barret, etc.)


La millor part va ser el debat o tertúlia posterior perquè qui més qui menys té una relació particular amb el mòbil i així es va poder contrastar què té d’alienant l’ús del dispositiu i què té de bo. Alguns dels qui estàvem a la llibreria érem del gremi de l’educació i coincidíem en que pot ser una bona obra per llegir i generar debat amb els alumnes grans, especialment als instituts. És un tema que està obert i que genera no poques discussions al si de les famílies amb joves adolescents. Particularment interesants van ser les intervencions de l’Andrea Rovira, cap de premsa de l’editorial, i les dels lectors que ja havien llegit la novel·la gràfica.

Al web de “Libros del Zorro Rojo” diuen: “Las imágenes de este libro están basadas en la realidad. Cualquier semejanza o parecido no es casual”, eso advierte Sandro Bassi al final de su obra, cuando “La Nacionalien” ya ha dejado al lector conmocionado por su crudo retrato de los tiempos actuales. Un accidente que causa interferencias en los teléfonos de los pasajeros del metro revela al lector nuestra dependencia tecnológica.

I és que d’això va la història. De com un mal ús del telèfon mòbil pot comportar una dependència que ens allunyi del contacte humà amb els altres.

El tràiler que han fet per a la presentació és molt bonic. És aquest:

Els originals de “la Nacionalien” estaran exposats a la llibreria durant tot l’estiu.

LES DADES:
Autor: Sandro Bassi
Il·lustrador: Sandro Bassi
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2020

Amb en Sandro Bassi

Plasticus marítimus, un “ecocidi” més

“Plasticus marítimus. Una especie invasora” és una mena de quadern o guia de camp de les que usen els biòlegs quan fan observacions científiques. M’ha agradat el format, amb els fulls arrodonits, els dibuixos amb llapis I retoladors de colors dels que emprem a l’aula i, tot plegat, amb un aspecte de llibreta «moleskine» ben agradable.

El contingut és una altra història perquè l’autora, l’Ana Pêgo, va directe al problema, que no és altre que la conservació del planeta.

Un llibre imprescindible per a l’escola. Bé, i també pot ser un bon company de viatge aquest estiu, tan si aneu a la platja, a la muntanya o com si us quedeu a casa.

El text ens recorda que per poc que fem cadascú de nosaltres, ja estarem contribuint a la conservació de la natura. L’autora ens proposa que ens fem “beach cleaners” i que tinguem consciència ecològica.

A la contraportada podem llegir:
Quan era petita, la biòloga Ana Pêgo no jugava al pati de casa, sinó que ho feia gairebé sempre a la platja. Hi feia passejades, observava els bassals de marea i col·leccionava fòssils. Tanmateix, a mesura que va anar creixent, va entendre que una nova espècie es tornava cada cop més comuna a la sorra: el plàstic.
Per alertar sobre les seves conseqüències a la vida del planeta, l’Ana va decidir col·leccionar i donar un nom a aquesta espècie. La va anomenar Plasticus maritimus, i des de llavors va començar un projecte de sensibilització per a un ús més sensat dels plàstics i mai més no els ha donat treva.
Inspirat en aquest projecte, aquest llibre conté informació sobre la relació entre el plàstic i els oceans.
També inclou una guia per preparar excursions a la platja i motivar el lector per aquest canvi. Aquest Plasticus maritimus, pel fet de ser artificial, invasor, contaminant i tenir una vida tan llarga, es mereix tenir els dies comptats!

El reportatge sobre el llibre que han fet els de “Kalandraka televisió” el podeu veure a continuació:
http://kalandraka.tv/es/seccion2.php?id=29&pagina=1&video=Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer#PD_Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer

Cada hora que passa, mil tones de plàstic van a parar al mar. Més o menys és el que aboca un camió ple de plàstic cada minut. És una bestiesa!

LES DADES:
Títol: Plasticus matítimus, una especie invasora
Autores: Ana Pêgo, Isabel Minhós
Il·lustrador: Bernardo P. Carvalho
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 178
Barcelona, 2020

«Coppelius, el creador d’autòmats», una història amb referències literàries i musicals

A finals del segle XVIII i principis del XIX pels pobles de centreeuropa corrien uns firaires que arribaven als pobles i mostraven els invents i les troballes més estrambòtiques. Un dels artefactes que més fascinaven eren els autòmats, éssers que podien moure’s gràcies als mecanismes articulats del seu interior.

A la literatura per a infants i adults hi ha algunes obres que parlen d’aquestes màquines, amb diferents punts de vista, més o menys ètics, científics o inquietants. Des dels clàssics l’innocent Pinotxo o el monstruós Frankenstein, els autors han trobat un camp obert on incloure tota mena d’aventures.

Especialment a la literatura juvenil, hi ha relats magnífics i que permeten afeccionar-se a la lectura. Probablement, ”La invenció de l’Hugo Cabret” de Brian Selznick, “El misterio de la mujer autómata” de Joan Manuel Gisbert i “L’extraordinari enginy parlant del Professor Palermo” de Jordi Sierra i Fabra en són tres dels millors.

La darrera novel·la que tracta aquests tema és “Coppelius, el creador d’autòmats”, títol que fa referència al ballet “Coppélia”. L’ha escrit la Rosa Maria Colom i ha estat mereixedora del Premi Fundació Bancaixa de narrativa Juvenil.

L’obra, molt ben escrita, narra les vivències d’un noi, en Jan, que ha perdut la seva mare, una famosa violinista. El noi pensa que el violí ha estat el culpable de la seva mort i creu que la única manera de tornar-li la vida a la mare és construir un autòmat que sigui com ella.

A la contraportada llegim:
Al cap de molts anys, el president d’un país minúscul rep una carta misteriosa on el citen a la Casa del Pou, on va viure en Jan quan era nen. A la reunió també estan convocats Sherlock Holmes i el Doctor Watson! L’amfitrió, l’enigmàtic professor Coppelius, els plantejarà un enigma que ens retorna a la història d’aquell violí.

Novel·la de lectura exigent i que potser requereix la mediació de l’adult. Per als afeccionats als misteris i per als nois i noies de segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Podeu llegir les primer pàgines AQUÍ
Al web de l’editorial Bromera, trobareu una proposta diàctica prou exhaustiva. També la podeu decarregar clicant a Proposta didàctica

LES DADES:
Títol: Coppelius, el creador d’autòmats
Autora: Rosa Maria Colom
Editorial: Bromera
Pàgines: 192
Alzira, 2020

Migdies Literaris

Ja s’han publicitat els tres migdies que dins del marc de la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat se celebraran la propera setmana. En representació del grup de treball «Passió per la lectura» comentaré el nostre “99 invitacions a la lectura” el dimecres dia 8. Compartiré sessió amb dues grans narradores de contes i estudioses de la literatura infantil, l’Elisabet Abeyà i la Roser Ros. Tot un honor i un plaer.

La promo diu:

L’Escola d’Estiu és sempre un moment de trobada i descoberta i de creació d’espais únics i sorprenents i per aquesta raó presentem els Migdies Literaris de la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat: tres xerrades de la mà d’autor/es de la casa, que presenten les seves novetats i que ens acompanyaran durant una hora de manera virtual.

La connexió a les xerrades és gratuïta i més endavant publicarem el canal.

7 de juliol de 14h a 15h
Literatura i primeres edat, amb Cristina Correro i Neus Real.

8 de juliol de 14 a 15h
«Hi havia tres vegades…» amb Elisabet Abeyà, Jaume Centelles i Roser Ros.

9 de juliol de 14h a 15h
El rap a l’aula, amb Pau Llonch.

Tota la informació al web de l’Associació: https://www.rosasensat.org/els-migdies-literaris-de-la-55a-escola-destiu/