Què bé que ens ho hem passat!, una novel·la de Michael Morpugo, inspirada en fets reals

Acabo de llegir un llibre que es basa en fets succeïts a la granja “Farms for City Children”. L’ha publicat Bambú i es titula Qué bé que ens ho hem passat!
El llibre narra les vivències d’un grup escolar que va a fer una estada d’una setmana a la granja i es centra en un nen, en Ho, un vietnamita que va ser adoptat per una família anglesa i que no parla ni es relaciona amb ningú.
Al web de l’editorial podem llegir:
La setmana que passen a la granja de Nethercott és la més esperada per la mestra i els alumnes d’una escola de Londres. Allà hi fan feina de grangers de debò: alleten els vedells, pasturen les ovelles, planten arbres, arrenquen patates, cullen ous, pomes, móres… Cada any tornen a la ciutat carregats d’anècdotes per explicar, però l’any que hi va anar en Ho, un noi orfe i refugiat, fou certament extraordinari.
El tema és seriós i ens remunta a infants que fugien de la guerra del Vietnam. Refugiats que van perdre tota la seva família a la guerra i que no tenien altre remei que fugir a un país estranger i intentar sobreviure.
El relat ens recorda, malauradament, el que vivim ja fa massa temps al Mediterrani. Històries que sovint escoltem a les notícies: històries de nens que han arribat a un altre país, esperant als seus pares i que no volen acceptar que els seus pares mai no vindran…
La nostra resposta als refugiats, als infants que fugen de la mort, de vegades no és l’adequada i sovint no entenem que hi ha una raó per la qual aquests refugiats estan fugint dels seus propis països. Venen perquè no tenen altra opció. Venen perquè estan desesperats.
Per això he dit que el tema és seriós, perquè en acabar de llegir el llibre tens una sensació de tristesa, malgrat la bellesa de les paraules i l’emoció que sempre ens produeix llegir a Morpugo (recordeu El regne de Kensuke o Cavall de guerra, per exemple) presentant-nos a en Ho no com a un en refugiat sinó com algú que té dificultats i com entre tots els qui l’acompanyen estableixen uns límits que no traspassen per no fer-li mal.


El llibre es llegeix ràpidament, només té 40 pàgines, però pot donar molt de joc per a posteriors converses.

Les dades:

Títol: Que bé que ens ho hem passat!
Autor: Michael Morpurgo
Il·lustrador: Quentin Blake
Traductor: Yannick Garcia
Editorial Bambú
Col·lecció Joves lectors
A partir de 8 anys

En Michael Morpugo i la seva esposa Clare van fundar unes granges per a nens de ciutat a Nethercott House (Devon) l’any 1976, que és on situen la novel·la. En aquestes granges ofereixen als nens de les ciutats angleses una oportunitat única per viure i treballar junts durant una setmana en una granja real, vivint una experiència intensa, “aprenent a través de l’experiència” d’una vida diferent. Diuen: Per als nens que no saben d’on procedeixen els seus aliments i tenen poques oportunitats d’explorar el món exterior.
En l’actualitat ja disposen de tres granges de treball on acullen uns 3.200 nens i 400 professors cada l’any.

Podeu fer un tastet del llibre, clicant AQUÍ
Ah! Les il·lustracions són d’en Quentin Blake.
En el vídeo següent podeu conèixer el projecte de les Farms for City Children:

 

Namaka, una revista divertida i salvatge

Ara que sembla que el temps de penúries econòmiques ha passat, és un bon moment perquè des de les biblioteques, esplais i escoles es faci un pensament per recuperar l’hàbit de rebre periòdicament publicacions en format revistes adreçades als infants. També des de les famílies, és clar. De revistes infantils n’hi ha de moltes i de molt bones, algunes clàssiques i que han acompanyat a una pila de generacions d’infants i joves com és el cas de «Cavall fort», d’altres que ja estan arrelades i són una garantia de producte acurat i bonic com «Cucafera», «El tatano», «Tiroliro», «Reporter Doc», etc., i finalment hi ha les que arriben amb força per ajudar a fer d’aquest país un lloc on la lectura formi part de la quotidianitat. És el cas de la nova revista «Namaka», un projecte impulsat aquest 2017 per l’Helena Ortiz i la Sara Molina i fet realitat gràcies a un micromecenatge Verkami.
A l’escola, quan arriba una publicació, des de la biblioteca es fan algunes fotocòpies de la portada i els alumnes ajudants les reparteixen per les aules a les que pot interessar i també es pengen algunes als suros de la sala de mestres, passadissos, etc. Es tracta que tothom sàpiga que ha arribat. El mestre que valora el producte, la llegeix i si hi ha algun article que valgui molt la pena el presenta als seus alumnes. Normalment les revistes es guarden un parell de cursos i, si hi ha algun monogràfic molt valuós perquè és un tema recurrent (l’espai, les granotes, l’home primitiu,etc.) llavors es fitxa i es guarda en l’espai corresponent de coneixements.
Aquests dies ha arribar a les meves mans el número 2 de la «Namaka» i una lectura acurada ja ens fa veure per on anirà aquesta «revista infantil més divertida i salvatge» que és com podem llegir a la portada.
El format és l’idoni per a les mans d’uns infants d’educació primària i la tipografia és molt estimulant, especialment el tractament dels títols. Vegeu-ne uns exemples:

M’ha agradat la intenció de fer participar els nois i noies, convidant-los a escriure contes, resoldre entreteniments, pintar, dibuixar, etc., de fet, és una de les idees de la revista. Al seu web podem llegir: Es tracta d’una revista participativa, que els suposa un repte i un estímul visual i creatiu. Volem que els nostres lectors formin part activa de la revista i que esdevinguin editors de Namaka!
Al llarg de les pàgines del número 2 trobareu tres contes (trampolinistes, Súper Xop!, El secret de l’avi), curiositats relacionades amb l’aigua (superherois, pluges estranyes, criatures d’aigua, la moda de bany al llarg del temps), entreteniments (con dues gotes d’aigua, la pesca de lletres, laberint, pintar el far, les dotze diferències, com un autèntic tatuador), poemes, lectures recomanades, orientacions per fer manualitats, una secció de cuina, informació científica, etc. En total, 34 pàgines relaciones entre sí per un fil conductor: «L’aigua».
No podem encara valorar la revista perquè cal, al menys, tenir a les mans els quatre primers números per poder intuir si el projecte serà exitós o no. El número quatre és el clau perquè vol dir que la cosa tira. Confiem en que hi arribin.
A la revista també he trobat coses a millorar, però els la faré arribar les propostes de millora directament a les editores, via correu electrònic, que ara el que toca és celebrar i desitjar llarga vida a la NAMAKA.
Si voleu llegir unes pàgines cliqueu AQUÍ.
Més informació al web de la revista: https://www.revistanamaka.com/

 

Juguem? un àlbum il·lustrat que reflexiona sobre els conceptes de plaer i felicitat

Si us pregunten «què és un álbum il·lustrat?» només cal que els mostreu Juguem? de l’Ilan Brenman i la Rocío Bonilla perquè concentra totes les qualitats que ha de tenir un bon àlbum  per a infants d’entre 3 i 7 anys (tractament del color, repeticions, imatges boniques, narracions paral·leles, sorpreses, fantasia, imaginació, etc.)
A la portada veiem un nen —en Pere— envoltat del seu cercle d’éssers estimats (la seva germana ,el seu amic, els companys d’escola, la mare, el pare i els avis. Tots mirant-lo a ell, tots somrients, cadascú amb un objecte a la mà, disposats a compartir uns moments de joia i de joc amb el noi. Enmig del cercle veiem al Pere, seriós, concentrat, la mirada absorta a una tauleta. La il·lustradora ens el presenta sense color, (una picada d’ullet, potser, al mític Hombrecillo vestido de gris?).
Aquesta primera imatge és la que cal que els lectors interpretin i sapiguem deduir perquè no hi ha decorat, què vol dir que el nen no tingui color, quina mena de jocs li proposen els qui l’estimen.,,
El conte planteja una situació que es va repetint amb diferents personatges. Sempre es veu el nen amb un dispositiu a la mà (un mòbil, una tauleta, el comandament de la consola) i algú que li pregunta:
—Pere, juguem?
I ell que contesta:
—Però si ja estic jugant.
Paral·lelament al text (breu) veiem algun personatge, molt acolorit, vivint una situació de joc realment divertida: la germana jugant a la banyera, el seu millor amic construint una nau espacial amb caixes de cartró, els companys d’escola amb el monopatí, el pare investigant la natura, etc. A un costat, sempre en petit i en tons grisos, el noi, la majoria de les vegades amb els ulls tancats, com absent. La gràcia de cada situació (per repetida és esperada i ajuda a avançar la història, anticipant la resposta per part de lector) és un desplegable que s’obre i ens fa deixar anar un «oooh» de sorpresa en veure el desplegament, en espacial, el darrer, el que tanca la història de manera rodona.

M’ha agradat molt veure referències als còmics de Tintín, al berenar a casa del barreter de l’Alicia, a Star Wars i fins i tot, m’ha semblat intuir una picada d’ullet a la bufanda del Petit Príncep.
És un bon àlbum il·lustrat i el que s’explica no està tan allunyat al que malauradament certifiquen els psicòlegs i educadors. No sé si us heu trobat amb un cas semblant però és trist comprovar aquests infants que estan amorrats al dispositiu i ni tan sols et saluden quan et veuen. En aquest sentit, el llibre s’ha d’interpretar com un toc d’alerta. No vol dir que s’hagi de prohibir l’ús de la tauleta, sinó fer-ne un ús adequat i pensar que hi ha temps per a tot.
Molt bones les reflexions de l’Ilan al final del llibre, en una mena d’epíleg per als adults on diu:
—He preguntat a moltes criatures què els fa felices i en cap resposta he trobat les paraules mòbil, tauleta tàctil o videojoc. Ben al contrari, el que he escoltat és: «estar amb la família», «un berenar calentó», «jugar a pilota», «anar al a piscina», «jugar amb els amics», «dinar amb la mare i el pare», «viatjar» i «escoltar contes».

Les dades:
Títol: Juguem?
Autor: Ilan Brenman
Il·lustradora: Rocío Bonilla
Editorial: Animalllibres
Pàgines: 24
Maig 2017

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015

Llibres inspirats en fets reals

Durant el curs 2016-16, el grup de treball Passió per la lectura hem elaborat un material al voltant dels llibres que tenen com a denominador comú que estan basats en fets reals. N’hem llegit molts i hem fet una tria d’una vintena —per a cicle infantil i educació primària— dels que es troben al mercat i que la història narrada es pugui comprovar amb documentació diversa.
El material elaborat pot servir per a projectes o treballs que es puguin realitzar a la biblioteca escolar o a les aules ordinàries.
El llistat de llibres dels quals hem elaborat una proposta i dels quals podeu veure’n la fitxa resum i la proposta de treball si entreu a la pestanya superior Propostes didàctiques i aneu a l’apartat Basats en fets reals és:

Per al cicle infantil

Una mare per a l’Owen
Amb la Tango en som tres
Diez patitos de goma
Letras al carbón
Cosita linda

Per al cicle inicial

El desig de la Ruby
Biblioburro
Quan el mar va desaparèixer
Pols d’estrelles
Plantant els arbres de Kènia (Wangari)
21 elefants al pont de Brooklin

Per al cicle mitjà

Iván, la increible historia del gorila del centro comercial
El bomber de Lilliputia
¡Bravo Rosina!
Sofia viaja a la Antártida
La historia del Rainbow Warrior

Per a cicle superior

El autobús de Rosa
La nena dels pardals
Hachiko, el gos que esperava
La historia de Erika
Fill de rojo
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Fuera de juego

Si necessiteu més informació, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres. De tot el material elaborat en deixem una còpia a la biblioteca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

El secret de l’avi, cinc contes d’en Carles Cano

A la «Gramàtica de la fantasia», en Gianni Rodari presenta nombroses maneres de crear històries i podem llegir la seva aplicació als «Contes per jugar», un llibre imaginatiu, atemporal i farcit de bons contes.
Ara acabo de llegir un altre que agradarà als infants de cicle superior i que m’ha recordat la màgia rodariana: El secret de l’avi. Es tracta d’un recull de cinc contes que no tenen relació entre ells però que estan lligats mitjançant les converses d’un parell d’infants bessons i el seu avi, un home capaç d’inventar tants contes com cabells té al cap (i no és calb).
No puc assegurar que el mètode seguit sigui totalment rodarià, però no importa. A cada conte es parteix de tres objectes (a diferencia del binomi d’en Rodari) que aparentment no tenen cap relació però a mesura que anem llegint van casant els uns amb els altres. Per exemple, a la primera història (el rei pelat) són una pinta, un naip i una pedra, al segon conte (París, el peix i el cadenat) és un clauer, un cadenat i un esquer, a El missatge de l’ampolla un escarabat dissecat, un botó i un pinyol, etc.
L’autor, en Carles Cano, com a excel·lent narrador i coneixedor de la literatura infantil i de la rondallística popular que és, ens submergeix en un món ple d’imatges sorprenents i ens fa voltar per tot el món amb uns personatges d’allò més curiosos.
M’ha agradat. Es llegeix bé.
Les il·lustracions d’en Federico Delicado fan d’aquest llibre un objecte bonic.
Va ser mereixedor del Premi Lazarillo de creación Literària 2016.

Visteu la magnífica pàgina web d’en Carles clicant a  https://carlescano.com/es/ Hi trobareu tota la informació de la seva activitat i de les seves obres narratives i poètiques.

Les dades:
Títol: El secret de l’avi
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Federico Delicado
Editorial: Barcanova
Núm. de pàg.: 104
Data de publicació: 14-03-2017

Amb en Carles, retrobament després de trenta anys.

 

Lectors al tren! Una nova nova llibreria obre les portes

Quan es tanca una llibreria ens entristim i ho comentem abastament, per això quan se n’inaugura una de nova ho celebrem molt. És el cas del nou espai «Lectors, al tren! Espai de llibres», a iniciativa de la Montse Marcet, amb un concepte de llibreria ben personal perquè només es troben aquells llibres infantil i juvenils que recomana especialment, sobretot d’editorials petites que no tenen espai a les llibreries més potents.
Fa poc, en una xerrada, una llibretera em preguntava perquè recomanava determinats títols si després no els comprava gairebé ningú. Li vaig dir que aquesta és la feina dels prescriptors (llibreters, mestres, bibliotecaris) precisament: mostrar, oferir, promocionar els llibres més exigents, més bonics, que aportin quelcom al lector.
I qui ho fa estupendament és la Montse.
Ara mateix no sé si el projecte tindrà futur però tan de bo li vagi bé i el seu exemple contamini altres iniciatives similars.


A la presentació de la llibreria, el seu amic Carles va recordar una cita de Jaume Cabré:
Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n’hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.
I després va explicar l’anècdota següent:
Viatjo cada dia amb tren a la feina: el paisatge humà habitual darrerament és el de persones mirant un mòbil o una tablet, però pocs dies enrere, al mirar al meu voltant, d’un cop d’ull, vaig descobrir sis persones llegint un llibre!!.
Gairebé m’emociono; per dues coses. Primer perquè em va fer pensar que no està tot perdut per al llibre i que el que estem treballant en el nostre projecte val la pena i, en segon lloc, pel sol fet de veure tanta gent amb un llibre obert a les mans, compartint viatges en silenci, cap a destins interiors i exteriors, en aquest moviment en repòs que fem quan anem en tren, tot plegat donant sentit a les paraules de Amos Oz:
Si viatges veuràs paisatges, cases, museus i carrers; i la gent del país que visites. Però si llegeixes, entres al món interior d’aquest país; entres a les cases que el turista veu per fora; fins i tot entres a l’interior de les persones i coneixes els seus temors i anhels. Viatjar et pot fer obert. La lectura és el viatge més poderós; el viatge que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres.


Si teniu ocasió d’atansar-vos a Rubí (mitja horeta amb tren des de BCN) no quedareu decebuts. La Montse us atendrà meravellosament i n’aprendreu un munt d’aquest sàvia lectora. Diu:
Ens agradaria ser un petit granet de sorra per ajudar a que es continuï llegint i per engrescar als que encara no ho fan. Encetem doncs aquest viatge per la lectura, les il·lustracions i la vida.

Adreça:
Lectors, al tren! Espai de llibres
C/Magí Raméntol, 3 Rubi
a/e: montse@lectorsaltren.cat
Tota la informació al web: http://www.lectorsaltren.cat/