François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

Anuncis

8a edició del FLIC

Fins al 10 de març, un grapat de propostes relacionades amb la lectura i la literatura per a infants i joves ens tornaran a fer gaudir de valent. A la programació podreu veure totes els activitats, a quines edats van adreçades, el preu de cadascuna, el lloc on es realitzen etc. Val al pena entretenir-se una estona i triar aquella que segur que ens atrapa.

A la presentació podem llegir:
El FLIC és un festival d’experiències i creació literària que convida a gaudir de la literatura i les arts. L’objectiu és promoure la relació entre les diverses arts a través de formats innovadors i experimentals, fomentant així la creació interdisciplinària i el foment pel gust literari, amb la participació de tots els agents implicats.
Ens apropa iniciatives internacionals a través del crossing art literar i posa especial atenció en incentivar l’acció literària en espais poc habituals, així com en fer-la arribar a públics amb risc d’exclusió social.
Es celebra a diverses ciutats de forma itinerant i té una programació per les famílies, un programa per a les escoles, per a joves creadors i una trobada professional.

El FLIC es concentra sobretot a Barcelona i enguany arriba a la vuitena edició amb una programació als grans centres culturals de la ciutat:
– Fotogrames literaris | Filmoteca de Catalunya | 20 i 21 de gener
– Escèniques | Mercat de les Flors | 27 de gener
– Experiències literàries | Museu Nacional d’Art de Catalunya | 28 de gener
– Creació | MACBA | 3 de febrer
– Fliquets | El Born CCM | 4 de febrer
– FLIC Escola | CCCB i La Seca – Espai Brossa | del 23 de gener al 2 de febrer
– Jornades Dissenyant Literatures | Museu del Disseny | 9 i 10 de març

Les entrades es poden adquirir anticipadament a http://www.flicfestival.com o a les taquilles dels diferents llocs el mateix dia.
El programa familiar el podeu descarregar clicant AQUÍ

La Mia es fa gran, un llibre sobre la pubertat

La informació (in-formare, formar cap endins) que els alumnes busquen en els llibres i a la xarxa té una relació clara amb la possibilitat de reunir llenguatge i pensament i, sens dubte, aquesta informació ajuda a augmentar el coneixement, sempre que aquesta recerca de dades condueixi a conclusions que puguin ser interpretades de forma correcta.
Alguns llibres ho permeten de forma meravellosa. És el cas de La Mia es fa gran, un llibre molt útil per als nois i noies que busquen respostes i explicacions als canvis que es produeixen en el cos de les noies entre els vuit i els tretze anys. Com diu el títol: Per saber-ne més sobre la pubertat de les nenes.

El llibre comença amb la presentació de la noia. Diu: Sóc la Mia i tinc nou anys i mig.
I en passar plana, ens explica el primer canvi: Avui mentre em dutxava he notat que el pit dret em feia mal.

A la plana següent: La mare de seguida m’ha tranquil·litzat i m’ha dit que el que passa és que m’estava fent gran.
I van a la consulta de la pediatra que els explica un munt de coses sobre les modificacions que es produiran al seu cos.


Combinant informacions textuals amb esquemes i unes il·lustracions molt boniques de la Cristina Losantos, el llibre parla dels pèls que sortiran, dels pits, de la regla, de compreses, etc. però també inclou apunts (al final, en forma de decàleg) sobre l’alimentació per créixer de manera sana.
M’ha agradat que tres dones (la pediatra, la mestra i la mare) donin els consells, informin i tranquil·litzin a la Mia.
M’ha agradat també (i potser no té gaire importància) que sigui literatura de Km.0
He pensat que aquest llibre també hauria d’estar recomanat per a nois.
El llibre l’ha escrit la Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia i Nutrició i que ha publicat contes sobre trastorns infantils. Un per a nens amb sobrepès i obesitat: El conte d’en Max, un altre sobre la diabetis, el Conte de l’Aina, i un altre que parla de la talla dels nens, El conte d’en Quim.

La Cristina Losantos és una il·lustradora de prestigi internacional i col·labora amb revistes com el Cavall Fort i El Tatano. Té el Premi Nacional d’Il·lustració. El seu blog: https://cristinalosantos.wordpress.com/

La Mia es fa gran ha rebut diversos premis:
•Premi Crítica Serra D’Or, 2017
•Premi Jaume Aiguader i Miró (divulgació i educació sanitàries), 2017
•Seleccionat Millor Llibre per a més de 9 anys, Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya, 2017
•Seleccionat entre els Millors Llibres del 2016 per la revista Faristol

Les dades:
Títol: La Mia es fa gran
Autora: Mònica Peitx
Il·lustradora: Cristina Losantos
Editorial: Joventut
Col·lecció: Aprenent del Nostre Cos (Com i Per Què?)
Format: 13,50 x 20,50 cm
48 Pàgines
Barcelona, 2016
Recomanat per a nois i noies a partir de vuit anys.

Velocirepte (12 mesos, 12 llibres)

Els qui vivim a prop d’una biblioteca som afortunats. Ahir vaig anar a tornar un parell de llibres i tres revistes i em vaig apuntar al Velocirepte. Havia vist les banderoles pels carrers i vaig pensar que era una bona iniciativa, molt semblant als cromocontes que fem a les escoles.
Al web del servei de Biblioteques he trobat la informació que ho explica. Pel que sembla la idea va néixer a la Biblioteca Sagrada Família quan el 2016 van decidir promocionar la lectura entre els seus usuaris a través de reptes mensuals, i per això es van inventar la figura del Velocirepte. Destinat tant a usuaris lectors com a no lectors, el programa va ajudar a descobrir obres que potser no haguessin escollit mai.

Ara la iniciativa s’ha escampat per tota Barcelona. M’agrada molt.  Potser no calia la despesa de banderoles, bossetes o punt de lectura, potser, però la proposta de participació i dinamització lectora és genial. L’objectiu és aconseguir llegir una gran varietat de llibres i descobrir autors i gèneres que d’una altra manera no triaríem. El repte és llegir dotze títols durant un any, de temàtiques diverses.
Em vaig inscriure i em van lliurar un passaport amb dotze caselles per segellar —quan llegeixi els llibres proposats en el repte— a la casella corresponent.


Com que el primer repte és «Àfrica no és un país» vaig agafar Bajo la jaima, un recull de contes populars del Sahara. Crec que m’agradarà.
El febrer, els protagonistes seran els monstres, mentre que el mes de març estarà dedicat a les dones pioneres. El mes d’abril, el repte continuarà amb una lectura d’una obra que tingui un llibre com a protagonista; el maig serà sobre un poeta contemporani; el juny la lectura serà sobre literatura i música, i el mes d’agost la temàtica serà París. Barcelona serà la protagonista de setembre, el cinema el mes d’octubre, els animals domèstics el novembre i, finalment, la gastronomia serà la protagonista del mes de desembre.
Si aconsegueixo llegir els dotze llibres proposats entraré en el sorteig de tres viatges que es donaran a conèixer per Sant Jordi.
A la web velocirepte.cat trobareu tota la informació.
Si esteu a altres poblacions i voleu fer quelcom semblant, ja ho sabeu, no és difícil, animeu-vos, segur que anirà bé.

Més informació AQUÍ

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

Cosimo (El baró rampant d’Italo Calvino, recreat per Roger Olmos)

El curs passat, vaig compartir algunes tardes amb pares i mares dels alumnes de els escoles que participen del programa Lecxit de la Fundació Bofill. Recordo que en una de reunions, a l’escola Mediterrània, una mare va explicar que la seva filla de vuit anys estava llegint El baró rampant. Ho vaig guardar al pensament com a exemple del que diem de vegades (aquesta lectura és per a tal edat o per a tal altra) i com ens equivoquem perquè els nens són tan diferents entre ells i els seus interessos tan variats que convé ser curosos amb determinades afirmacions.
Fa uns dies, els Reis de l’Orient em van regalar, precisament, una versió extraordinària de El baró rampant. Es titula Cosimo, com el protagonista de la novel·la i l’ha il·lustrat en Roger Olmos (de qui ja vam parlar en aquest blog el 2013: AQUÍ.)

Aquest és un llibre de només il·lustracions inspirat en la novel·la d’Italo Calvino, el protagonista del qual és el baró Cosimo Piovasco de Rondò i fa un seguiment de la narració d’en Calvino reinterpretant-la a través de les imatges. Veiem com en Cosimo, per exemple, en algunes imatge està tan mimetitzat amb els arbres que fins i tot les seves mans i cames són branques i arrels.
El llibre, de 76 pàgines, no té text i si no coneixes la història vas perdut, lògicament.
Comença amb la presentació de la família d’en Cosimo: el pare, la mare, el germà, la germana. Són quatre imatges impactants que donen pas a la narració i veiem el motiu pel qual el noi s’enfila dalt d’un arbre del jardí que envolta la casa amb la intenció de no baixar mai més.

A partir d’aquest moment, la vida de Cosimo passa entre els arbres al jardí de la casa i els boscos dels voltants, dedicat a la caça i llibres. Hi ha també uns episodis d’amor i sobretot el contacte amb en Gian dei Brughi, el lladregot que serà reformat gràcies a la lectura malgrat que el seu final esdevindrà tràgic.
Si heu llegit o recordeu la novel·la gaudireu amb el món que ens presenta en Roger -és magnífic el retrat de l’advocat afeccionat a l’apicultura, per exemple.

Amb aquestes il·lustracions oníriques i animades, en Roger Olmos ens guia a través de la novel·la de Calvino sense necessitat d’una sola paraula, deixant que les imatges parlin. Ens porta a un univers visual en què dominen el verd brillant dels arbres i un cert barroquisme mesclat amb imatges surrealistes.

Diu en Roger: “M’agradaria que hi haguessin més Cosimo al món, capaços de ser fidels a les seves decisions. He tornat a la meva infantesa, quan jugava a escalar arbres, fent i imaginant cases penjades a l’aire entre les branques. La seva vida és com un joc etern que desafia la gravetat i les lleis del món adult i, com tothom, també he pensat en el que m’hagués passat si tingués la mateixa força i determinació. M’he posat a la pell d’en Cosimo i he pujat amb ell a les branques i he mirat cap avall. He pogut veure com tot és diferent des de la seva perspectiva. I he rigut amb ell”

 

Títol: Cosimo
Autor: Roger Olmos
Editorial: Logos Edizioni
Pàgines: 76
Edat de lectura: Joves.
Mòdena (Itàlia) 2016

El booktràiler:

La nena dels pardals, al SAT

Hi ha històries que són tan bones que s’adapten a diferents maneres de ser contades. Una d’aquestes és «La nena dels pardals», un conte que manté l’emoció quan el narrem de viva veu i també quan el gaudim en forma d’àlbum il·lustrat amb les magnifiques il·lustracions de la Yoko Tanaka.
La nena dels pardals està basada en una història real que va passar a la Xina quan es va ordenar exterminar tots els pardals perquè es menjaven gran part de les collites. En aquella època, una nena, la Ming-Li, va decidir salvar-ne tants com pogués amb un gest valerós que va ser una lliçó per als qui no van saber veure la importància de cada espècie en el cicle de la vida.
El conte ens explica com les persones poden fer grans coses i també com, de vegades, anar contracorrent està justificat.

Com que està basat en fets reals, a la xarxa hi ha moltes evidències del que es narra. Per exemple al bloc ornitològic d’Abel Julien
http://abeljulien.blogspot.com.es/2016/10/matem-tots-els-pardals.html

podem veure imatges de l’època amb tota la gent sortint en massa a espantar pardals (a partir del minut 3:45):
https://www.youtube.com/watch?v=ehqmmIef6_w

És molt didàctic també el Bloc de l’Associació d’història veterinària de Catalunya:
https://achv.wordpress.com/2016/10/01/els-pardals-a-la-xina-a-lepoca-de-la-gran-fam/

Les dades del llibre
Títol: La nena dels pardals
Autora: Sara Pennypacker
Il·lustradora: Yoko Tanaka
Editorial: Joventut
Barcelona, 2010
33 pàgines

Aquests propers dies tenim l’oportunitat de veure el conte en format teatral. Serà els dies 13, 14, 20 i 21 de gener al SAT (Sant Andreu Teatre) on la Cia. Teatre al detall el presenta en català. Podeu trobar tota la informació entrant a
http://www.sat-teatre.cat/CA/event/la-nena-dels-pardals/
on hi ha tots els horaris de les funcions, preus, etc.

El trailer de la obra és aquest: