M’expliques un emoticonte? Llegim un bookface?

L’Albert Correa del Col·legi Sant Andreu (Badalona) ens explica a la revista GUIX 459 del mes d’octubre (AULA 287 en castellà) una experiència en la que es fa una aproximació als contes tradicionals des d’un nou punt de vista. L’experiència l’han anomenat «M’expliques un emoticonte?».

Emma Pérez

Algunes de les frases que podem llegir:
Els nens i nenes d’avui en dia no llegeixen! Abans es llegia més! Aquestes frases les hem sentit durant anys i anys. Sempre la generació posterior a la nostra ha llegit més, ha estudiat més i ha treballat més però això és realment cert? Han baixat els índex de lectura? Els joves no reben inputs que facin necessària la lectura?
És possible que un nen/a no hagi sentit/llegit mai durant l’etapa d’educació Infantil i Primària no conegui el conte de les set cabretes i el llop? O el de la Princesa i el pèsol? o el soldadet de plom? És possible que un alumne no sàpiga qui és en Patufet? La resposta és un rotund: no! Aquesta literatura és part de la nostra tradició i de la nostra cultura i és imprescindible que els infants i joves les coneguin.
La manera en que els infants i joves arriben a la lectura s’ha ampliat i diversificat enormement en els últims anys així com les formes i materials amb que ho fan. Igualment hem de ser conscients que la relació que tenen amb la tecnologia és molt intensa i que aquest fet ha modificat els hàbits de relació i consum de cultura i de relació amb el seu entorn. Han variat els focus d’interès, la forma en que accedim a la informació, els continguts i els espais i fonts principals de documentació i el consum cultural.

A la segona part de l’article hi ha les dues experiències explicades amb detall. Semblen fàcils de realitzar i el resultat és espectacular:

Les activitats que es proposen pretenen, al marge del treball en l’aspecte més tècnic i literari, fomentar la imaginació i la creativitat de l’alumnat a partir d’un petit repte. Seguint amb aquesta idea se’ls hi plantejar el repte de “traduir” els títols dels contes tradicionals dels que s’ha parlat durant el projecte al llenguatge “emoji”, un “idioma” molt proper a ells i que fan servir de manera habitual i amb el que estan molt relacionats però en aquesta ocasió amb una intenció molt concreta.

Clàudia Lleixà

“Lota, la catxalota” i la contaminació dels mars

Demà, dimarts 22 d’octubre es presenta Lota, la catxalota a la Biblioteca Manuel Arranz de Poblenou (Barcelona). Es tracta d’un àlbum que ha editat Takatuka i té com tema de fons la contaminació dels mars per l’acumulació de plàstics i altres deixalles.
L’ha escrit i dibuixat un col·lectiu d’il·lustradores que es fan dir «Rosa Sardina» i l’escriptora Roser Rimbau. També hi serà l’Ignasi Blanch, coordinador de l’Àrea d’Il·lustració de l’Escola de la Dona, que n’ha sigut el seu mentor. Tots junts conversaran sobre el procés creatiu i de tots els temes i reflexions que han sorgit durant la creació d’aquest llibre coral.
Serà a les 18h a la Sala d’Actes. Allà hi serem i m’agradarà saludar a la gran Imma Palahí, que també ha participat del projecte.

 

 

QÜESTIÓ D’ARMES (Arms Issue)

Amics i amigues, els propers dies aquest web estarà inactiu. Els post que estaven escrits, els he desprogramat. Confio en que ens puguem retrobar aviat.

Us deixo amb un poema d’en Franz Morrissey, poeta suís, que es diu Qüestió d’armes i fa així:

Potser la solució de tot
Hi era
A l’aeroport internacional de Belfast
Aquell matí d’octubre gris quan

El guàrdia de seguretat que buscava
Les armes amagades dels passatgers
S’agenollà i obrí els braços en creu
Per demostrar el que havien de fer i

El nen petit
Va arrencar a córrer com un llamp
I va abraçar el coll
De l’home estupefacte.

Poema extret del web Viu la poesia

 

La sopa de l’avi, a Catalunya ràdio

Ahir, 13 d’octubre, a l’Ofici d’educar es va parlar d’un tema complicat: SUÏCIDI JUVENIL. Tot i que el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves a Catalunya, continua sent un tabú. Com ens podem adonar que un jove es vol suïcidar? Es pot evitar? I com es pot gestionar la culpa després del suïcidi d’un fill?
Amb les veus autoritzades del psicòleg Andrés Cuartero, la Marta Albaladejo (autora de “Cartes a la mare”) i la Gloria Iniesta, formada en pedagogia de la vida i de la mort i membre APSAS (Associació per a la Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent), vam poder entendre una mica les causes d’aquesta situació i sentir, a més, diversos testimonis, gràcies a les entitats Obertament i la Unitat de Crisi i Prevenció del Suïcidi del Centre de Psicoteràpia de Barcelona Serveis Salut Mental.

A la secció “Llibres per somiar” vaig presentar «la sopa de l’avi» que ens explica la situació d’una adolescent anorèxica i de com és salvada in extremis pel seu avi jubilat que la cura amb un “senzill” plat de sopa.

Al web de l’editorial Babulinka llegim:
Una bella història que ens ensenya que no hi ha vis medica que superi l’amor i que ens mostra una relació entre un avi i una néta que pot inspirar molta gent. Una joia de gran valor literari que emociona des de la primera pàgina i que ens il·lumina amb petites perles de saviesa. Ideal per transmetre als adolescents la importància de l’amor cap a un mateix i cap als altres i per gaudir d’ una lectura serena i inspiradora els adults. Les delicades il·lustracions d’Albert Asensio acaben d’arrodonir el valor artístic d’aquesta Petita Joia per a Grans Lectors.

Un llibre preciós i molt emotiu.

LES DADES:
Títol: La sopa de l’avi
Autor: Mario Satz
Il·lustracions: Albert Asensio
Traducció: Iñaki Tofiño
Editorial: Babulinka
Pàgines 66
Barcelona 2016

Podeu sentir el potcast clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar-el-suplement/la-sopa-de-lavi-de-mario-satz/audio/1051691/

L’Ari Mendoza i en Dante Quintana descobreixen els secrets de l’univers i molt més

Hi ha llibres que els llegeixes perquè algú amb més criteri que tu te’l recomana, però, de vegades, tafanejant per la llibreria, una portada et crida l’atenció i sense saber-ne res, vas i te’l fires. Això em va passar amb aquesta portada tant bonica.
El llibre està escrit d’una manera molt cinematogràfica, amb diàlegs que fan que les pàgines passin molt de pressa. Ritme, ritme, ritme, imatges i personatges ben definits i impactants.

La història d’«Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers» està situada a l’any 1987 i se centra en un noi mexicà, de nom Aristòtil. És un jove força solitari i que té una família complicada, amb un pare trist que no parla gaire i que viu dels records de la Guerra de Vietnam i alguns secrets que el fan ser com és, un germà gran, que està a la presó i del qual ningú no en parla, i una mare, professora d’institut, molt activa amb les causes veïnals.

Un dia, a la piscina, l’Aristòtil coincideix amb un altre noi de la seva edat, de nom Dante, i fan amistat. Ambdós tenen 15 anys però són molt diferents de caràcter. En Dante és curiós, xerraire, el seu aspecte físic i el color de la seva pell fan que no sembli el típic noi mexicà, i, a més, se sent allunyat de la seva comunitat cultural.

Avançada la novel·la, en Dante li revela a Ari que li agraden els nois i això, a la comunitat mexicana no resulta gaire escaient. De totes formes, la relació dels dos nois es bella i els obliga a mirar-se dins seu per trobar el consol, l’amistat i l’ajuda que els caldrà per superar els obstacles que s’aniran trobant (accidents, allunyaments, etc).
A la novel·la, l’autor cola temes musicals de l’època i novel·les mítiques que potser els lectors de secundària no coneixeran, però seran un bon motiu per atansar-s’hi a les grans obres de la literatura universal com «Guerra i pau» o «El cor de les tenebres», entre d’altres.

Aquest relat és valent i compromès. Afronta temes com el tabaquisme o la masturbació que obren la porta a converses serioses entre els joves.
Potser li sobren algunes pàgines perquè hi ha passatges que són repetitius en excés. També hagués estat bé nomenar d’una altra manera els capítols; això d’un, dos, tres, quatre, cinc, … està poc treballat, al meu entendre.
M’ha recordat, pel tema i per la manera com està escrit, a «la increïble història de… El noi del vestit» de David Walliams.

A la contraportada podem llegir:

 

Lectura recomanada per als alumnes de tercer i quart de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers.
Autor: Benjamín Alire
Traductora: Maria Climent
Editorial: L’altra tribu
Pàgines: 344
Barcelona, 2019

Max Velthuijs, l’il·lustrador del mes (octubre 2019)

Max Velthuijs és un il·lustrador i autor holandès que va néixer a l’Haia el 1923. Com a d’altres il·lustradors, de petit ja li agradava dibuixar i inventar històries. També deia que a l’escola era un alumne normal, no gaire brillant.
Va créixer i li va tocar va viure i patir la Segona Guerra Mundial. Això el va marcar perquè mentre estudiava pintura i disseny gràfic a l’ Acadèmia de les Arts Visuals, el 1944 tot es va aturar i va haver de marxar perquè la ciutat on vivia va ser evacuada.
Un cop acabada la guerra, va rebre diversos encàrrecs per a fer cartells, portades de llibres, publicitat i anuncis de televisió i així va ser com va descobrir la seva vocació: il·lustrar llibres.
Velthuijs és un dels il·lustradors infantils dels Països Baixos que ha rebut més premis i el seu prestigi és enorme, arreu del món. Entre el premis que va recollir, hi figura el Hans Christian Andersen, l’any 2004, per a il·lustradors.
Va morir el 2005.
Velthuijs dibuixa amb colors vius i alegres, fets amb ploma i tinta. De tota la seva producció, hi ha una sèrie que a l’escola és molt estimada i reconeguda: La de la Granota.

Els llibres de la Granota ens parlen d’amistat, d’amor, de natura, i també de persones. Són uns éssers molt entranyables, amb sentiments, pensaments filosòfics, missatges profunds i sentit d’un humor sa.
De la sèrie de la granota es van publicar 14 títols i val pena revisitar-los de tant en tant i posar-los en mans dels infants.

Alguns dels seus millors llibres són:

LA GRANOTA ÉS MOLT VALENTA
Plou durant molts dies seguits i tot s’inunda. Però la granota no dubta a tirar-se a l’aigua i anar a buscar ajut per als seus amics.

LA GRANOTA I LA MERLA
La granota troba una merla estirada a terra, que no belluga. És morta, i la granota i els seus amics l’enterren.

LA GRANOTA I L’ÀNEC
Que cansats però que feliços han arribat la Granota i l ‘ Ànec després de la seva passejada! Quantes coses han fet!

LA GRANOTA I LA RATA
La Granota i la Rata, tot buscant un tresor, fan un forat i damunt el forat construeixen una casa. Com que han de sobreviure, s ‘ alimenten del que els proporciona la terra.

LA GRANOTA I LA FORASTERA
Al bosc arriba una rata forastera, i els animals no l’accepten. Però la granota la va a veure i es fan amigues.

LA GRANOTA TÉ POR
La granota sent sorolls estranys i no pot dormir. Per això se’n va a ca l’ànec i després a cal porquet. Al final, per no tenir por, els tres amics acaben dormint junts.

LA GRANOTA A L’HIVERN
Ha arribat l’hivern i hi ha neu pertot arreu. La granota no té pèl, ni greix ni plomes, i es posa malalta de tan de fred.

LA GRANOTA I EL PORQUET
La Granota i el seu amic Porquet volien fer moltes coses plegats però no s ‘ acabaven de posar d ‘ acord… A la fi van decidir preparar-se un bon berenar!

I MOLTS MÉS!

Llarga vida a les biblioteques


D’ací a no-res, el 24 d’octubre, tornarem a celebrar el «Dia de la biblioteca». Com cada any, des del 1997, es recorda la necessitat de disposar de bones biblioteques i es fan molts actes arreu del món. La proposta va ser una iniciativa de l’Associació d’amics del llibre Infantil en record de la destrucció de la biblioteca de Sarajevo, que es va produir el 1992.

Enguany el cartell (bonic) l’ha dissenyat en Miquel Calatayud i el Pregó (emotiu) és de la Gemma Pasqual. El podeu llegir a continuació:

La senseconte

No volia ser princesa, no volia ser alliberada pel príncep blau. Tampoc que el bes d’un príncep la tornara a la vida; ni que la salvara de l’explotació infantil. No volia amagar-se a la casa dels set nans i ser la seua criada fins que un príncep la vinguera a rescatar. No era capaç de renunciar a la seua veu per l’amor d’un xicot; ni esperava que Sant Jordi la salvara del drac. Nobles princeses condemnades a dormir o al silenci, per ordre d’una madrastra, d’un pare o d’una fada bona.
I es va calçar les sabates roges i va fugir del seu conte. Va córrer i córrer buscant refugi, i es va convertir en una senseconte. Era una sensellibre, una sensepapers, no la volien enlloc.
Amb una closca de nou va navegar per la Mar de les Lletres, i va naufragar. Nadava contra corrent, fortes onades de frases l’ofegaven, i quan es va donar per vençuda i es va abandonar a la seua sort, de sobte la va salvar la capitana Pippi Långstrump, una xiqueta lliure, generosa, que mai no s’avorria, que s’atrevia a qüestionar el raonament dels adults. Acompanyada de Matilda navegaven per la Mar de les Lletres per rescatar tots aquells personatges que s’aventuraven a creuar la mar buscant un conte millor. Heroïnes amb un fort sentit de la justícia i del deure de protegir els més dèbils.
Finalment, després de moltes tribulacions van arribar a port segur, el Port de la Biblioteca, el Paradís del qual li havia parlat Borges. Un lloc ple de tresors enfonsats, com li havia dit Virginia Woolf; una nau espacial que la portaria als punts més llunyans de l’univers; una màquina del temps que la transportaria al passat llunyà i al llunyà futur; una eixida a una vida millor, més feliç i més útil, com li va explicar Isaac Asimov. Un lloc en el qual no necessitava ser princesa per ser la protagonista de tots els contes.
Llarga vida a les biblioteques, refugi de tots, també dels senseconte, dels sensellibre, dels sensepapers, de les xiquetes que no volen ser princeses i dels xiquets que no volen ser herois. Llarga vida als bibliotecaris i bibliotecàries, guardians del Paradís, de màquines del temps i de grans tresors com ara els llibres.

Estaria bé que aquell dijous, féssim quelcom especial. Per la meva part, visitaré una biblioteca escolar, els portaré un grapadet de bones lectures i farem una sessió de treball amb els alumnes de cicle superior…