Gerda Muller, la il·lustradora del mes (juny 2019)

imatge extreta del web de l’ecole des loisirs

«Endevina qui fa què» és un dels llibres que estan en el meu top ten personal dels àlbums per a infants. Es fantàstic per mirar les imatges i fer deduccions. Sovint parlem de fer “inferències” predictives (què passarà a continuació?) que, com passa també amb les deduccions, apel·len directament al raonament, al sentit comú, a la observació. En aquest llibre, la Gerda Muller ens explica un passeig invisible pels voltants de la casa en un paisatge nevat del que només veiem les petjades que deixen els animals i les persones. És feina del lector endevinar què està passant, què falta o que ha canviat a mesura que avança la història. Senzillament genial.

L’autora i il·lustradora és holandesa i enguany celebra els seus noranta-tres anys, dels quals seixanta-vuit els ha passat dibuixant i publicant una pila de llibres per a infants i joves. Més de 120.
La Gerda Muller té un estil minuciós, detallista, exigent que explica en els seus llibres aspectes relacionats amb la fauna i la flora. Ve a ser com una mena d’enciclopèdia de la natura però amb unes històries que estimulen la curiositat.
En els seus dibuixos veiem com s’ha documentat abastament, i així, les verdures, els ocells, els gossos, les flors, tot allò que fa referència a la natura més propera, ho explica amb precisió. Potser podríem dir que el seu estil entra dins del gènere naturalista, més que no pas realista.
Un altre dels aspectes curiosos i sorprenents de les seves imatges és la presència gairebé constant de la pluja perquè al seu país hi plou sovint i el paraigües és un element quotidià.


Depenent del tema i la composició de les imatges, l’autora tria una tècnica pictòrica o altra. Per exemple, veiem dibuixos fets amb ploma quan es requereixen molts detalls; quan es tracta de recrear una certa atmosfera llavors usa el gouache. Les aquarel·les no les fa servir mai perquè diu que és massa transparent i prefereix les formes més potents.
Tampoc treballa amb l’ordinador.
Un altre detall és que els seus personatges sempre estan en moviment i gairebé mai hi ha algú estàtic.
Tres dels llibres d’aquesta autora que destaco, a més de l'”Endevina qui fa què” són:

 

 

 

7a escola d’estiu de l’Institut de la Infància

Ja es coneix el programa definitiu de l’escola d’estiu que organitzen les companyes de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del 9 a l’11 de juliol. Tres dies que seran ben profitosos, certament. La idea que han tingut és dividir el matí en cinc franges horàries en les que a cada hora hi ha una acció o activitat diferent relacionada amb la literatura infantil.
A la primera part, cada dia es presenten diverses editorials que explicaran com treballen, seleccionen i quin és el seu catàleg. Serà una manera de saber com es couen els llibres i quins seran els temes estrella del curs vinent.
La segona estona la dediquen als “convidats especials”. No sé ben bé que vol dir “especials” però espero que sigui alguna cosa bona perquè és on em toca anar a mi. Les altres convidades “especials” són la Marta Roig (un luxe) i la Rocío Bonilla (un altre luxe).
La tercera estona és per als autors i il·lustradors que explicaran les seves darreres obres.
Després un descanset que aprofitarem per visitar les activitats que es faran al magnífic claustre del Monestir de Sant Cugat.
La quarta i la cinquena sessions són per a mostrar experiències reeixides d’aules i d’escoles. Serà molt pràctic i podrem treure moltes idees.
Bé, si us animeu, la inscripció ja està oberta! Ens veiem a «Santcu» (com diuen els nadius)

El programa complet amb tota la informació (preus, com arribar-hi, dates, etc.) el podeu veure si entreu al web de l’Institut de la Infància: https://institutdelainfancia.org/7a-escola-destiu-forum-literatura-i-infancia/

Un tangram? Un calidoscopi? No! Un trocoscopi

M’ha arribat un llibre ben curiós. Es diu «Trocoscópio». No té text i a cada pàgina hi ha les mateix peces geomètriques però ordenades de maneres diferents. En concret hi ha 142 peces: triangles, rectangles, cercles, semicercles, rombes, etc. i de molts colors que en combinar-se o superposar-se formen nous colors i noves formes.


A la primera pàgina, les 142 peces estan totes a la banda esquerra, formant una ciutat i a mesura que anem passant pàgines, com en un joc, veiem com van canviant de posició i les que estan mirant cap a una banda, ara miren cap a l’altra, les que estaven al damunt ara són a baix, tot molt esbojarrat.


Si ens aturem només en les imatges de l’esquerra el que estem veient és una mena de deconstrucció, de desaparició el paisatge. Si ens fixem en les pàgines de la dreta, el que veiem és com es va conformant una espècie de selva amb animals salvatges.


Trocoscópio es una mena de calidoscopi però més evolucionat.
És interessant comprovar com, a més del joc, l’àlbum té un missatge ocult que es fa evident només que rasquem una mica.
Un llibre per treballar la geometria, els colors i les seves combinacions, que recorda les propostes de l’Imapla.

Trobareu una pila de propostes didàctiques si entreu AQUÍ

LES DADES:
Títol: Trocoscópio
Autor: Bernardo Carvalho
Editorial: Planeta Tangerina
Carcavelos (Portugal), 2010

Matinal de contes amb l’Aquil·les, el puntet

Ahir em van convidar a fer una sessió de contes amb els nens de cicle infantil de l’escola Gras i Soler d’Esplugues. Va ser un matí força agradable i emotiu. Veure les carones dels infants i sentir els seus comentaris va ser impagable.
Als de P3 els vaig explicar alguns dels contes que el gran Xesco Boix tenia al seu repertori, alguna que altra anècdota relacionada amb l’estiu i la platja i ho vam acabar amb el conte «Aquil·les, el puntet».
Als de P4 els vaig explicar una variable personal del relat mític «Matrioska», amanit amb les imprescindibles matrioixques russes, un altre conte acumulatiu d’animals de la granja i vam repetir l’Aquil·les, el puntet.
Amb el grup de P5 ens vam centrar en contes de mar i d’estiu. La narració d’en Dino Buzzati «El colombre» els va agradar especialment i va provocar nombrosos comentaris, imagino que per aquell neguit de saber si serà o no veritat l’existència d’un tal monstre marí.

L’estrella del matí va ser el conte de la Guia Risari, amb il·lustracions d’en Marc Taeger, explicat com ho fa en Marc, amb la col·laboració dels infants.
Aquil·les el puntet és un conte que va creixent. Un punt inquiet que vol transformar-se contínuament: es fa créixer els ulls, la boca, el nas, les orelles, els braços i les cames; tot plegat amb la idea d’anar més enllà, d’experimentar noves vivències, de créixer com a ésser viu. Com llegim a la promo de l’editorial «l’Aquil·les vol conèixer tot el que l’envolta, explorar el seu entorn, gaudir amb les petites coses de la vida, experimentar sensacions com la felicitat, i enriquir-se dia rere dia en emocions i sentiments són algunes de les coses que Aquil⋅les ens convida a compartir»

Una bonica manera d’acabar el curs!

LES DADES:
Títol: Aquil·les, el puntet
Autora: Guia Risari
Il·lustrador: Tarc Taeger
Traductor: Joan Barahona
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2006

El reportatge que va fer l’escola:

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

Escriure i descriure. A propòsit dels textos descriptius

Els infants que llegeixen bé, també acostumen a tenir més facilitat en escriure bé. Sembla que hi ha una certa correlació però sabem que les diferències també són grans. Mentre que llegir implica passar del grafema al fonema, escriure comporta la operació inversa, molt més complexa. Aquesta asimetria, tanmateix, es reflecteix a les escoles en les hores que es dediquen a ambdues activitats. Així, mentre les hores que s’ocupen en la comprensió del textos són nombroses, les que es dediquen a la redacció són més limitades.

Potser caldria fer un esforç i capgirar o anivellar aquesta tendència i dedicar més hores a permetre que l’escriptura arreli en la ment de l’alumne perquè —així s’ha demostrat—, de retruc, augmentarà la capacitat lectora.

Un dels textos que empren els autors per situar al lector és el descriptiu. Serveix per explicar com són els personatges, els llocs on passa l’acció o els trets més significatius del que està passant. A la literatura infantil tenim nombrós exemples de descripcions de personatges (Era menut, no més alt que jo, l’home més vell que jo havia vist mai. També era prim. En segons quins llocs —sota els braços, al voltant del coll i a l’estómac— la pell bruna i fosca li penjava en plecs, com si s’hagués encongit per dins. Tenia molt poc cabell i una barba llarga, prima i blanca) que ens poden servir de model i veure quin aspecte físic tenen, com discuteixen, s’emocionen, riuen o parlen.

Les descripcions d’objectes són freqüents en els llibres per a infants (La bicicleta tenia una barra central que anava del manillar fins al seient i de la barra penjava una maleta negra amb la paraula TELEFONOS en lletres majúscules i un número a sota, 217. Tot escrit en blanc. Darrera del selló, al portaequipatges, hi duia molts cinturons curtets i amples) i també trobem nombrosos exemples de descripcions de llocs reals o imaginaris. Vegeu-ne qualsevol dels llibres d’en Jules Verne o d’en Joan Manuel Gisbert, entre d’altres.

L’escriptura dels textos descriptius es pot exercitar fàcilment amb imatges de vistes de llocs que empenyen el procés narratiu. Van força bé les fotografies aèries de zones de la Terra, per exemple, les que trobem a «La Tierra vista desde el cielo» o les que proposem a la pràctica, a partir d’imatges d’en Rob Gonsalves i que hem anomenat «Un skyline amb bolígraf»

L’explicació completa la podeu trobar al número 456 de la revista GUIX, corresponent al mes de juny de 2019 on també hem recuperat un cita genial del gran Emili Teixidor que al seu assaig «La lectura i la vida» ens recordava que “Joseph Brodsky diu que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l’increment del nostre cabal intel·lectual.”

El cocoter, una nova revista per a nois i noies

Quan fem reunions amb els pares i les mares, els proposem accions senzilles per encomanar l’hàbit de la lectura als infants i n’hi ha algunes que no fallen mai.
La més efectiva sol ser que el nen o la nena vegi a casa un ambient lector. Si la mare i el pare van amb un llibre, diari o revista sota el braç i passen estones llegint en silenci, diàriament, el nen, inevitablement, per imitació (que és com aprenem) valorarà i s’afeccionarà a aquesta activitat.
Una altra que resulta efectiva és assignar un dia a la setmana per anar a la biblioteca o llibreria més propera a remenar i deixar que triïn ells mateixos el que els vingui de gust. Després a casa, cal asseure’s i compartir la lectura (de lectura compartida ja n’hem parlat abastament).

Aquestes dues accions impliquen una dedicació i un temps que, de vegades, costa de trobar. En canvi, n’hi ha d’altres que són ben simples i que també actuen de manera poderosa per estimular el desig de saber, el gust per la lectura. Em refereixo a les subscripcions a les revistes. Al mercat en trobareu algunes de molt bones, per a totes les edats, fetes a casa nostra com El Tatano, Cavall fort o Namaka i també traduccions de potents grups editorials com Cucafera o Tiroliro.
Sigui com sigui, el ventall és prou ampli, indicatiu que tenen sortida i que hi ha interès en rebre a casa periòdicament un material que s’espera amb il·lusió perquè proporciona estones d’entreteniment familiar i ofereix motius de joc i de conversa.

Fa un dies vaig conèixer una nova iniciativa: la revista COCOTER. El primer número no l’he pogut llegir encara. Vaig comprar el segon.
Seran d’aparició trimestral. Aquest (i pel que he entès, tots seguiran el mateix format) és generós en la forma i el nombre de pàgines i està tan ben enquadernat que és fàcil de conservar i arxivar.
Cada revista tracta un tema sobre el que s’ofereixen tota mena de recursos. En aquesta segona es commemora el 50 anys del viatge a la Lluna i hi ha contes, poemes, còmics, informacions precises, dades curioses i fins i tot entreteniments que giren al voltant de la Lluna i els viatges espacials. Per als grups d’alumnes que facin un projecte sobre astronomia pot resultar un material molt valuós i per això, les escoles faran bé de subscriure’s i guardar-les a la biblioteca.
La revista està adreça a infants a partir de 7 anys. Si voleu fer una ullada al projecte podeu accedir-hi al seu web: http://www.cocoter.cat