«La noia ocell», volar amb les paraules.

Hi ha llibres que deixen petja i quan els acabes de llegir el deses a la prestatgeria dels especialment recomanats perquè saps que tindran un llarg recorregut i que estaran entre els tres millors de l’any. Un dels que segur en sentireu a parlar els propers mesos és «La noia ocell». L’he conegut a través d’una llibretera del grup de treball. Ens va enviar un correu on ens avisava que podria anar bé per a la recerca que estem fent enguany sobre «els ocells». Com que de les llibreteres te’n pots refiar perquè sempre l’encerten, el vaig comprar i vaig començar a llegir, a llegir sense parar, atrapat per la història. No sé d’on ens ve la fascinació que ens desperten els ocells. Potser és el simbolisme que genera el fet de volar, d’obrir les ales i deixar-se endur pel vent, planar, fer tirabuixons, picats i contrapicats, i notar l’oratge a la cara; o potser és que associem volar amb llibertat. Em va passar amb «Kulanjango» i ara m’ha tornar a passar amb «La noia ocell».

He notat la mateixa emoció que quan vaig llegir «l’arbre dels desigs» i he pensat que té la mateixa estructura: Són històries adreçades als nois i noies de cicle superior i que tenen un transfons, no explicitat, molt potent. Enganxen per l’aventura, però al seu darrera hi ha quelcom més que roman dins nostre i ens remou. L’autora és la Sandy Stark-McGinnis i empra una prosa molt poètica per narrar una història plena de temes difícils com la identitat i l’abandonament.

El llibre ens explica una part de la vida d’una nena d’onze anys, de nom December Lee Morgan que té un passat complicat i que va rebotant d’una casa d’acollida a una altra.
A la noia li encanten els ocells i està convençuda que li sortiran unes ales perquè a l’esquena té unes cicatrius i ella pensa que s’obriran i es desplegaran les ales, permetent-li volar i sobreviure pel seu compte, allunyada dels records de la seva vida humana. La noia s’enfila als arbres i salta des de dalt de tot esperant enlairar-se, alarmant els seus pares d’acollida. També menja llavors de gira-sol, llegeix obsessivament un llibre, «Guia completa d’ocells (Volum I)» regal de la seva mare, i escriu un diari de la seva vida, «La història extraordinària de la noia ocell», un diari que no ha llegit ningú.

La December veu amb cert perill apropar-se emocionalment a qualsevol persona, de manera que es manté a distància, sense confiar gaire en ningú. Les coses comencen a canviar quan arriba a una nova casa d’acollida on viu l’Eleanor, una dona amant dels ocells, taxidermista i especialista en rehabilitació d’animals. L’Eleanor li dona llibertat i confiança per ser ella mateixa i també li dona l’oportunitat de cuidar un aligot cua-roig ferit anomenat Henrietta. A mesura que la noia estreny lligams amb l’aligot i amb l’Eleanor, descobreix un nou sentit a la seva vida i experimenta un intens desig de romandre al mateix lloc per primera vegada a la seva vida i anirà descobrint que el camí cap a la curació no és fugir del passat sinó trobar persones que t’estimen, t’accepten i et donen un lloc segur per viure.

Al relat hi ha altres personatges potents com la Cheryllynn, una companya transgènere de qui anirem coneixent algunes coses a mesura que llegim.
«La noia ocell» és un llibre trist, però molt recomanable perquè planteja una història d’esperança, de confiança i d’amistat, una història que ens recorda que cal seguir els nostres desigs i no renunciar a ells.

Ah! I si no sou experts en el tema “ocells” no patiu perquè el llibre us mostrarà aspectes de la ciència del vol, de l’anatomia dels ocells i del seu comportament, que us agradaran.
Especialment recomanat per a cicle superior i primer de l’ESO.

LES DADES:
Títol: La noia ocell
Autora: Sandy Stark-McGinnis
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: Blackie Books
Pàgines:184
Barcelona, 2020

Quan anem a dormir, comencen altres històries…


«La il·lustració és un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar, i per aquesta raó mereix el mateix respecte que la paraula escrita». Són paraules de la Patrizia Zerbi, directora del concurs Silent Books Contest que premia els àlbums il·lustrats sense text. Ara, Kalandraka ens ofereix el primer de la sèrie: Mientras tu duermes, un llibre de format generós creat per la Mariana Ruiz Johnson de que hi ja hem comentat en aquest blog “La mare se’n va de viatge”·

«Mientras tu duermes» és un llibre bonic que presenta un història que requereix més d’una lectura perquè hi ha molt detalls que, d’entrada, passen desapercebuts. Perquè us en feu una idea, la primera part recorda el mític «Zoom» i la segona s’acosta al també mític «Allà on viuen els monstres», però amb els dibuixos personals de la Mariana.

El relat comença amb una mare llegint un conte al seu fill que està a punt de quedar-se adormit. És una imatge a doble plana, a sang, on només es veu un tros de l’habitació de l’infant, talment com si estiguéssim mirant a través de la finestra. El detall de la portada del llibre que la mare llegeix és clau per entendre què passarà al final i és probable que haguem de tornar a aquesta primera imatge per recordar-la i comparar-la.


A la plana següent, el nen ja s’ha adormit i la mare fa mutis per les escales. El pla s’obre i podem veure la casa, el cel ple d’estrelles i un mussol dalt d’un arbre. A la següent imatge el pla continua obrint-se en un zoom invertit, allunyant-nos de l’escena inicial però mantenint l’habitació del nen que dorm, dins de la imatge. A més, comencen a aparèixer altres personatges de la ciutat, alguns habituals com la noia que va amb bicicleta i d’altres inusuals com el tigre i el cérvol músics, a la terrassa contigua.

A mesura que avança la narració, cada vegada hi ha més personatges —de mida més petita, lògicament—, que emplenen les dues pàgines i ens presenten tota mena de situacions: algunes tristes com el nen que està a l’hospital, d’altres romàntiques com la de la mare i el pare del nen que dorm, d’altres festives com la dels amics que estan al restaurant sopant i xerrant animadament. També veiem un noi que estudia, una dona que pinta, un home que mira les estrelles pel telescopi, un veí que es dutxa i, sobretot, dos nous personatges que arrosseguen una barca en direcció a un mar que s’albira discretament a la dreta de la imatge.

S’acaba el zoom amb una imatge espectacular de tot el barri amb més de trenta personatges que fan, cadascú, alguna activitat relacionada amb la nit. Aquí, l’autora ens obliga, d’alguna manera, a retrocedir i tornar a retrobar el moviment d’alguns dels que hem anat veient en les planes anteriors.


Quan diem que les imatges no sempre són fàcils de llegir i que cal un aprenentatge ens referim a això, precisament. L’absència de text no implica absència de relat. El que cal és saber llegir, interpretar i connectar detalls, en un exercici que requereix un entrenament i, sovint, un acompanyament de la mestra o de l’adult.

La segona part del llibre narra un viatge que està connectat amb el llibre que llegeix la mare al principi i que és el somni de l’infant. Com hem assenyalat abans, és el mateix esquema narratiu d’”Allà on vien els monstres”. Una anada en barca —ensonyació de l’infant—, a l’illa perduda on se celebrarà una festa. En sortir el sol, retorn a l’habitació. Amb un zoom ens acostem, en companyia de gavines, novament a la imatge de l’inici, tancant el cercle i encetant un nou dia.


Hi ha un detall que no m’acaba de casar sobre l’edat dels possibles lectors. Al web de kalandraka el recomanen per a prelectors i primers lectors i, al meu entendre, crec que el disfrutaran especialment els infants de cicle inicial i mitjà.

Al web de Kalandraka podem llegir:
«Mientras tú duermes» va guanyar la segona edició del certamen, organitzat per Carthusia Edizioni en col·laboració amb el municipi de Mulazzo i l’associació Montereggio Paese dei Librai, més l’adhesió de l’IBBY Itàlia, la Fira del Llibre de Bolonya, el Saló del Llibre de Torí, i el Centre del Llibre i la Lectura.
Es tracta d’un projecte cultural i editorial audaç per a equiparar la paraula escrita amb la il·lustració, “un llenguatge complet, immediat i atractiu, amb capacitat de narrar”, afirmen
des de Carthusia, que també valoren els llibres silents com una “oportunitat de creixement” en termes de diversitat, tolerància i respecte.

LES DADES:
Títol: Mientras tu duermes
Autora: Mariana Ruiz Johnson
Il·lustradora: Mariana Ruiz Johnson
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 36
ISBN: 978-84-1343-001-0
Pontevedra, 2020

Les imatges estan extretes del web de l’autora: https://marianaruizjohnson.wordpress.com/

Eva Sánchez, la il·lustradora del mes (febrer 2020)

Quedem al davant la biblioteca Bonnemaison de Barcelona. Arriba amb un somriure que m’alegra un dia que estava essent fred, un d’aquells dies grisos que, de tant en tant, ens emplenen de cabòries. Conec el treball de l’Eva des que vaig llegir «El poltre de la Lluna», una llegenda dels Pirineus que va recrear l’Ester Farran per a l’editorial Salòria. D’això ja fa uns quants anys.
També me n’havia parlat l’Imma Palahí, en un dels viatges amb tren, camí de Lleida. L’Imma va treure la «tablet» i ens va mostrar alguns dibuixos fets a llapis. Després en va lloar el traç i la imaginació desbordant de l’Eva. Recordo que, capcota, va afegir que ella mai aconseguiria dibuixar tan bé. Vam riure.
I bé, després he anat trobant els seus dibuixos i les seves aquarel·les en diverses publicacions. Em va impressionar «L’espera» i em va recordar una tendència recent a antropoformitzar els personatges (ho vam comentar AQUÍ, recordeu?)

Davant de la Bonnemaison hi ha una cafeteria que està prou bé. Vam entrar a conversar-nos un cafè i em va explicar els seus projectes i les seves il·lusions. Li vaig contar alguna anècdota de Kabul (no es pot explicar) i vam comentar el seu darrer treball «Ningú com jo».
M’agraden els seus esbossos a llapis i especialment el seu traç amb les aquarel·les amb tants detalls i evocacions d’espais onírics i boirosos que enamoren. Apunteu el nom perquè fa treballs bonics. I més que en farà!


Al seu web, acabat d’estrenar, podeu llegir que l’Eva és una il·lustradora freelance que viu a La Garriga. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i després es va centrar en la il·lustració a l’Escola Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona.

Va ser seleccionada per participar en el Catàleg Il·lustració IV Iberoamericà, i ha guanyat diversos premis aquí i a d’altres països com Itàlia.
Alguns dels seus àlbums publicats en català o castellà que podeu trobar a les llibreries o biblioteques són:
Dip. Más allá de la oscuridad, publicat amb Edelvives.
L’espera, publicat per Thule.
El poltre de la lluna i El trinxat no porta carbassa tots dos publicats per edicions Salòria.
Ningú com jo, publicat per Kalandraka.
El burrito que quería aprender a leer publicat amb Degomagom.

L’Eva Sánchez forma part d’una promoció de joves il·lustradors que estan super ben preparats com en Sebastià Serra, la Laura Borràs, l’Anna Aparicio i alguns altres que ens fan veure el futur dels artistes de casa nostra amb optimisme.

Visiteu el seu web, si voleu conèixer els seus treballs:  http://www.evasanchez.cat/

«Barbiana», una bona revista sobre el món de la criança

Una revista digital que es presenta com a «l’educació que ens inspira» fa venir ganes de seguir llegint i, ara mateix, passades uns pocs mesos de la seva aparició, té un aspecte formidable.
Al darrere hi ha l’Associació Arae, entitat sense ànim de lucre formada per professionals de l’educació i la teràpia, amb el suport de professionals de la comunicació i entronca, pel que he pogut intuir amb una pedagogia a temps complet, unida a la idea de transformar la societat per transformar el món.

No és estrany, doncs, trobar un excel·lent article amb les opinions de l’André Stern, autor de «Yo no fui a la escuela», a qui vaig poder sentir dissabte passat a Valls, organitzat per les companyes del MEAC (Moviment Educatiu de l’Alt Camp) i que ens va sacsejar els fonaments pedagògics a més d’un dels assistents. Després, vam compartir una calçotada… que tot s’ha de dir!

També m’ha agradat trobar un article sobre pel·lícules inspiradores com la del “Capità fantàstic” que conté l’escena memorable de la celebració de l’aniversari d’en Chomsky o l’entrevista a en Jordi Mateu, un dels impulsors del CAIEV, que explica la seva idea d’Escola viva d’unas manera molt reveladora on recorda que l’educació viva és una actitud, una manera de relacionar-se.

Estic agraït a les persones de la Barbiana perquè m’han permès col·laborar amb un petit escrit sobre «Els beneficis de la lectura».

Si podeu, feu una visita a la revista clicant a https://revistabarbiana.com/ i si us associeu, la rebreu en format paper.

Copio alguns paràgrafs bonics de la presentació:

A Barbiana creiem que l’educació és acompanyament, que l’acompanyament és una relació entre persones, que el desenvolupament de les persones és el més important i que amb l’educació, totes (infants, joves, adults) creixem.

A Barbiana volem una educació que ens ajudi a desplegar el que som, que ens faci més lliures, més rics del que la vida ens pugui donar i que potenciï tot allò que ens fa humans: la consciència de les nostres emocions i de les nostres necessitats, la connexió amb el propi cos, els vincles d’amor i de confiança, la cerca de la bellesa, la curiositat per aprendre, la reflexió, el raonament i l’esperit crític, valors com la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la cooperació o l’hospitalitat, l’impuls de la creativitat i del plaer, la responsabilitat, la comunicació, l’espiritualitat…

Els referents de Barbiana van des de la tradició pedagògica de l’Escola Nova i l’Escola Activa del segle XX, passant pels Moviments de Renovació Pedagògica, que traspassen les generacions, i l’Educació Lliure, l’Educació Viva i l’Escola Nova del segle XXI, així com la Pedagogia Crítica, l’Educació Popular, els moviments educatius del lleure (com l’Escoltisme i el moviment d’Esplai), els moviments que promouen l’aprenentatge sense escola o d’Escola a Casa, les Escoles del Bosc i altres moviments educatius o socials o que des de la Psicologia, la Sociologia, l’Art, l’Espiritualitat… dialoguen amb l’Educació. Pel camí, el saber fer, el saber pensar i el saber sentir de milers d’educadors i educadores i mares i pares, anònims o coneguts, que des de la pràctica o des de la teoria basada en ella han deixat la seva petjada i per tant, la seva llavor educativa.

 

Els àlbums il·lustrats, una nau per navegar… i arribar a bon port.

A la llibreria «Lectors, al tren!» (Rubí) aquest proper dijous 13 de febrer comença un curs de sis sessions a la recerca dels àlbums il·lustrats que ens ajuden a conversar, sentir i gaudir. De la mà de la Montse Marcet, llibretera de capçalera, cadascun dels dijous (de 18 a 20:30 h) es tractaran dos temes i els llibres imprescindibles que els donen llum.

He tingut la sort que la Montse m’hagi convidat a compartir dues de les sessions i estaré encantat d’aportar algunes opinions sobre alguns dels temes.

A la «promo» podem llegir:
Pares i mares, mestres, professores, frikies dels àlbums us ho podeu passar de meravella i, de passada, aprendre moltes cosetes sobre il·lustradors, editors, autors i com podem fer servir els àlbums per parlar de coses interessants.

La imatge promocional està extreta del llibre «La nena dels llibres» de l’Oliver Jeffers i ens acompanyarà en aquest viatge.

Si hi esteu interessades i voleu assistir, poseu-vos en contacte amb la llibreria, a través del seu web: http://www.lectorsaltren.cat/ i us facilitaran tota la informació.

Els polls ja són aquí, novament!

Mares i mestres em comenten que han tornat els inevitables polls a les escoles. És com una migració, cada any apareixen sense avisar. Ho notem perquè els infants comencen a gratar els caps i els adults reneguen i maleeixin a les imperceptibles bestioletes de no més d’un parell de mil·límetres.
De llibres que en parlen, n’hi ha alguns, però aquest «Salti qui pugui» de l’Agnès Lestrade és diferent perquè ens situa en el punt de vista del paràsit.
A la portada veiem el poll arrapat als cabell d’un infant com si fos un genet cavalcant per planes i muntanyes. El poll ens diu que té un súper cavall preferit que el porta a tot arreu.

El cavall, naturalment, es el nen i la crinera, els seus cabells. L’infant, sense adonar-se contribueixi a la felicitat del poll fins al punt que aquest, content i feliç convida a d’altres amics a unir-se a la festa. «No estaria bé guardar-me aquest cavall només per a mi!» diu.


Però hi ha un petit inconvenient i és que el poll s’enfada en veure que el seu cavall es posa nerviós, renilla i se’n va galopant… Així que pren la decisió de canviar de cavall i salta als cabells d’una nena.


El text és divertit i les imatges de l’Annick Masson, senzilles i amb plans molt grans ens acosten d’una manera força expressiva a la realitat. La imatge de tota la classe gratant-se, mestra inclosa, és genial.


El tema dels polls a les escoles dona per molt. En parlarem a l’Ofici d’educar (Catalunya ràdio), d’ací uns dies, amb metges, al·lergòlegs i altres especialistes que ens aportaran (o no) alguna solució.
Lectura recomanada a partir de 4 anys.

LES DADES:
Títol: Salti qui pugui!
Autora: Agnès de Lestrade
Il·lustradora: Annick Masson
Traductora: María Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 32
Sant Feliu de Guíxols, 2017

«Bill i Janet», l’últim treball de la Julia Donaldson i l’Axel Scheffler


Aquests dies hem viscut un episodi estrany amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Els qui tenim familiars treballant a Londres ho hem anat seguint amb interès. Casualment ha arribat a les meves mans el darrer llibre de la Julia Donaldson i l’Axel Schefler, parella d’artistes de qui hem referenciat alguns dels seus àlbums. El seu títol és «Bill i Janet» i recorda l’estil de «El Grúfal», el seu llibre més icònic, o «Quina escombra més guapa!», «L’home pal», «Els cinc lletjos» i «El cargol i la balena», entre d’altres.
Aquest «Bill i Janet» explica que en un planeta molt llunyà vivia una jove vermelleta que es deia Janet i també, no gaire lluny, un jove blauet que es deia Bill. Ja veieu de què va la cosa, no?
La Janet vivia amb els vermells i li agradava banyar-se en el seu llac fins que un dia es va cansar i va decidir sortir a voltar pel planeta.

En Bill feia saltirons pel turó fins que un dia va pensar que allò era molt avorrit i va decidir sortir a passejar pels voltants.
Accidentalment, en Bill i la Janet es troben al Bosc Encantat, s’agraden i es posen a jugar junts fins que son descoberts pels respectius avis que els arrosseguen a cadascú amb els seus i els adverteixen que no ho tornin a fer. On s’és vist un blauet amb un vermellet!

Però ells continuen reunint-se en secret fins que, finalment, decideixen casar-se en contra de les seves famílies respectives. La única solució que troben és fugir, robar un coet i fugir del planeta.
Davant d’aquest fet insòlit les dues famílies s’alien i surten a la recerca dels amants. Pel camí comprendran que no hi ha tantes coses que els separen.
Trobaran els amants? Pots imaginar-ho, oi?

Un conte sobre la tolerància i l’acceptació de la diferència.
Com la resta de llibres de la Julia Donaldson, sospito que l’original també està escrit en forma de rima però no n’estic segur. De qualsevol manera, la traducció obvia aquest fet i es fa entenedora, a diferència d’altres traduccions anteriors que han cercat mantenir la rima. Amb poc èxit, tot s’ha de dir.
Lectura recomanada per a cicle infantil. Té moltes possibilitats plàstiques i de conversa.
Lectura oportuna, en un moment en que el Brexit qüestiona les relacions amb els immigrants i l’intercanvi de cultures. «Bill i Janet» té un missatge fàcil d’entendre. Tot i que els personatges visquin en planetes llunyans i tinguin formes estranyes, la realitat els fa més humans del que podem pensar.

LES DADES:
Títol: Bill i Janet
Autora: Julia Donaldson
Il·lustrador: Axel Scheffler
Traductora: Núria Riera
Editorial: Brúixola
Pàgines: 32
Barcelona, 2020