by

«Hi ha monstre a la meva habitació» a l’Ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest llibre misteriós que tracta de la por a la foscor, un tema inesgotable a la literatura infantil.

“Hi ha monstre a la meva habitació” és molt eficaç per abordar les pors i despertar la imaginació a través de la seva tècnica perquè si usem una llanterna, estem descobrint una nova relació text/imatge, per sorprendre els infants.

Les pàgines són blanques i juguen amb la transparència. Imagineu un full doblegat. A la cara del davant hi ha el text i a la cara del darrera, amagat, hi ha el monstre dibuixat, tot negre.

Si llegim el llibre a les fosques i proveïts d’una llanterna podrem veure els monstres que apareixen com ombres quan la llum brilla a través del paper.

M’ha semblat una bona idea explicar primer el relat a les fosques, amb la llanterna. Després, amb llum, poden observar com està fet i entendre el misteri que s’hi amaga.

I, a l’escola o a casa, si us proveïu de cartolina negra i paper blanc (amb un bon gramatge, de 160 o més) els infants poden inventar els seus monstres (banyes, cues, pèls, urpes, etc.) i després retallar-los enganxar-los sobre el paper blanc. El resultat és espectacular.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial MTM.

La pregunta per al concurs sobre el llibre ««Hi ha monstre a la meva habitació» és:

On s’amaguen els monstres?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 22 de febrer.

La guanyadora del llibre «Ai, renoi!» és la Maite Rillo. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/hi-ha-monstres-a-la-meva-habitacio-de-fanny-paceaud/audio/1270444/

………………………..

Al mateix programa, es parla de L’educació de 0 a 3, una etapa que, les educadores consideren que és una de les etapes més invisibilitzades i maltractades. Opinen que és una etapa “menystinguda i maltractada” i per això es planten per reivindicar millores a través d’una iniciativa legislativa popular (ILP).

Per què és essencial l’educació de 0 a 3? Amb quines dificultats es troben en el seu dia a dia les educadores? I quines són les seves demandes més urgents?

A “L’ofici d’educar”, obrim la “Sala de 0 a 3” per conèixer el dia a dia de les educadores, que fan mans i mànigues per arribar a tot arreu, amb Sandra Ruiz Juvé, psicopedagoga, mestra d’educació infantil i directora de l’escola bressol municipal El Rial, a Sant Cebrià de Vallalta; Olga del Amo, mestra d’educació infantil i directora de l’escola bressol municipal La Casa dels Arbres, de l’Hospitalet de Llobregat; Míriam Oliva, pedagoga i directora de la llar d’infants Pit Roig, de Sant Pere de Vilamajor; Anna Vila, mestra i directora de la llar d’infants Ralet Ralet, de Santa Eugènia de Berga, i l’educadora infantil Aina Cabau Vallverdú, que treballa a les escoles bressol de Barcelonaa.

El programa el podeu seguir a:

https://www.3cat.cat/3cat/leducacio-de-0-a-3-es-planta-letapa-base-menystinguda-i-maltractada/audio/1270445/

by

«L’Estruç al mercat» i les normes (sovint) absurdes

“L’Estruç al mercat” és un àlbum il·lustrat magnífic, ideal per llegir en companyia i deixar-se endur per unes imatges plenes de detalls.

Ens presenta una història senzilla. La senyora Estruç vol anar a veure la seva amiga, la senyora Gacela, que està malalta, i pensa que, en acabar la jornada laboral, li portarà un regalet. A partir d’aquí, l’argument se centra en el recorregut que fa pel mercat a la recerca d’un detall per a la seva amiga. Però, aggg!, no serà fàcil perquè a totes les parades troba inconvenients i no la volen atendre.

Incís: Mentre llegia aquesta part central del relat, m’he sentit identificat amb l’estruç perquè, tot i que no és freqüent, quan he de fer alguna gestió trobo els mateixos inconvenients i sento que perdo el temps i no aconsegueixo resoldre res. He recordat les queixes dels pagesos quan expliquen les peripècies burocràtiques o les mestres que es passen hores i hores emplenat formularis, estadístiques i papers sovint incomprensibles. Però aquest és un altre tema.

Tornant a la senyora Estruç, els seus problemes comencen quan en una parada li diuen que no obren fins a més tard, a l’altra que allò que vol només es pot comprar els dimecres, a la següent que el regal que demana és per a animals sense ploma, etc. Un desfici i una frustració. Finalment marxa sense regal.

El final és bonic: El sentit comú, la solidaritat i la comprensió es fan present.

Les il·lustracions ,algunes a doble pàgina i d’altres més menudes amb enquadres com de còmic acompanyades d’un text, breu, ben visible.

Hi ha molts animals, tots ells coneguts pels infants, que són una delícia visual. També les fruites, verdures, una parada de llibres!, gelats, formatges, flors, etc. que conformen un esclat de colors i conviden a anomenar i recordar tot allò que coneixem.

L’argument està ben pensant, directe a l’estructura que ha de tenir un relat per a les primeres edats: Personatges amb els quals et pots identificar, un petit conflicte, la recerca d’una solució, repeticions, i un final feliç. Penseu en el clàssic “De què fa gust la lluna?” i ho entendreu.

Un llibre per mirar i remirar. A cada relectura trobareu detalls que us han passat desapercebuts (seguiu la mosca!).

Lectura recomanada per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: L’Estruç al mercat
Autora: Cristina Oleby
Il·lustradora: Paula Bossio
Traductora: Maria-Arboç Terrades
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 34
Barcelona, 2026

by

El projecte «Cap infant sense conte» està de celebració!

Quan un projecte fa deu anys, se sol dir que està consolidat. El d’en Toni Argent i companyia fa dotze anys, així que imagineu si està de ben arrelat, especialment a la comarca del Vallès Oriental.

Enguany estan d’aniversari perquè cap infant sense conte celebren el 12è any d’aquesta iniciativa cultural, educativa i social que té com a objectius fomentar l’ús del català, l’hàbit lector i la creativitat dels infants. A més, pretén que, des de petits, sapiguem apreciar el valor i el gust per la lectura ja que són molts els beneficis de llegir: ajuda a enriquir el vocabulari, a millorar la comprensió lectora, la concentració, les habilitats lingüístiques, l’èxit escolar.

El proper St. Jordi’26 publicaran el 12è conte del projecte i ho faran d’una forma ben especial: imprimint 200.000 exemplars d’un conte que porta per títol El peluix sota la pluja. Vol ajudar els infants a entendre l’essència de viure i que la veritable riquesa no és tenir molt, sinó saber donar, ajudar i estimar. Es tracten temes com l’empatia, la generositat, l’amistat, la desigualtat.

Per celebrar-ho faran un acte el diumenge 31 de maig, a les 11:30, a la Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. L’aforament és de 220 persones i segur que ho peten.

Si voleu més informació d’aquest magnífic projecte us podeu posar en contacte amb en Toni Argent, coordinador del projecte al web http://www.capinfantsenseconte.org

El conte:

EL PELUIX SOTA LA PLUJABaixa

by

«Pluto Rocket arriba a la ciutat», una extraterrestre en missió secreta

Les aventures gràfiques adreçades als primers lectors tenen força èxit. Em ve al cap la sèrie de Narval i Medu. També recordo el colom que volia conduir l’autobús. Històries divertides, hilarants per moments, que conviden a gaudir de la lectura.

En aquesta sèrie, en el primer número titulat “Pluto Rocket arriba a la ciutat” una extraterrestre anomenada Pluto Rocket es troba a un colom (Pep Colom) amant de les bromes, positiu, elegant i bon coneixedor del barri on ha aterrat la Pluto.

Quan es presenten, en Pep Colom s’ofereix a mostrar-li a la Pluto Rocket -està en missió secreta- com és la vida en el nostre planeta. Es fan amics de seguida, i el colom també acabarà aprenent alguna cosa. Aquesta és la gràcia de tenir amics, no?

El llibre està dividit en tres capítols (M’esclata el cervell, Mengem-nos un taco! i Missió secreta) amb unes imatges cridaneres però no carregades, i un text amb lletra de mida prou gran i adequada pels nens que comencen a llegir.

Lectura recomanada per al cicle inicial. Els farà riure molt, segur.

LES DADES:
Títol: Pluto Rocket arriba a la ciutat
Autor: Paul Gilligan
Il·lustrador: Paul Gilligan
Traductora: Bel Olid
Editorial: Andana
Pàgines: 88
Picassent, 2023

by

«Marató de ràdio escolar» a Sant Feliu de Llobregat

A moltes escoles de Catalunya, la ràdio és una eina que té un ús i uns resultats excel·lents. A més a més d’altres beneficis, permet treballar la comprensió lectora, l‘expressió escrita i la comunicació oral. També potencia l’autonomia, el treball en equip i l’anàlisi crític del món que els envolta.

De tant en tant se celebren trobades amb altres centres de la comarca per organitzar maratons de ràdio. Avui hi ha la 1a marató de ràdio escolar amb la participació de centres de sant Feliu i Molins de Rei. El leiv motiv d’aquesta trobada és el centenari d’Antoni Gaudí.

La Sala Ibèria de Sant Feliu de Llobregat es transformarà en un gran estudi de ràdio on alumnes de 6 escoles públiques —l’Escola Josep Monmany i Amat, l’Escola Nadal, l’Escola Salvador Espriu, l’Escola L’Estel, l’Escola L’Alzina i l’Escola Arquitecte Gaudí— que presentaran les seves recerques, pensaments, entrevistes etc. al voltant de la figura d’en Gaudí i la seva obra, tot vinculat a les seves “Situacions d’Aprenentatge” sobre la vida i obra de l’arquitecte.

Em fa especial il·lusió assistir com a espectador a l’esdeveniment i més que m’hagin deixat uns minuts per explicar un conte relacionat amb l’arquitectura. Narrare´una variable adaptada i amb referències a gaudí de “Los rascacielos” de Germano Zulo, un àlbum molt divertit amb il·lustracions d’Albertine, editat per Libros del Zorro Rojo.

La Marató comença a les 10:00 i dura un parell d’hores. La podeu seguir pels següents canals:

Segueix l’emissió en directe al canal de Youtube: ja.cat/1aMrBll

Directe des del canal de ràdio del CRP: ja.cat/CRPradiobll1

Emissió a radiosantfeliu.cat El divendres 13 de febrer a les 16 h al dial 105.3 FM

Precisament, a la meva petita col·lecció de cartells de cinema, en tinc un parell relacionats amb el món de la ràdio. Un és Dias de Ràdio i l’altre Solos en la madrugada.

by

«La iaia no hi toca» fa deu anys. Felicitats!

Com diries estel sense fer servir paraules com rombe o paper? Mmm… Jo, l’únic que sé, és que la meva iaia no hi toca. Ah, i que té la culpa de tot. Sí, de tot! Sempre hi ha algú que té la culpa que ens agradi allò que tant ens agrada, o que no ens agradi allò que mai no ens ha agradat. El cas és que entre el seu pentinat de Darth Vader, la seva obsessió per guanyar premis pels poemes que escriu i aquesta mania ridícula de recitar versos a ple pulmó quan baixo de l’autobús escolar, entre riallades i amb cara de voler desaparèixer (només per obligar-me a entrar ràpid a casa seva), jo també m’estic tornant boig.
Els meus pares tenen feina, i no em queda més remei que passar-me les tardes a casa de la iaia Petúnia. Però sospito que en porta alguna de cap, i no m’ho penso perdre…

Encara recordo la presentació del llibre. La vam fer a Casa Anita, el 7 de juny de 2017 i vaig tenir la sort de conversar amb el Chascas, l’autor, i la Tina Vallés, la traductora.

Va ser una d’aquelles situacions que passen gairebé per casualitat perquè el Chascas estava de pas per Barcelona. A més, aprofitant de la seva amabilitat el vam portar a una escola d’Esplugues on els nois i noies de cicle superior havien llegit el seu llibre.

Uns anys més tard, va tornar a venir a Barcelona i vaig coincidir amb ell a la llibreria Lectors al tren! on vam presentar “El millor germà del món”. Un altre dia per recordar.

I ara, ens arriba la notícia que fa deu anys de la publicació de “Mi abuela la loca” i, esclar, ho haurem de celebrar, oi?

Pels que no coneixeu la història de Vicente i la seva àvia Petúnia, la boja, us explico que és una novel·la curta i molt divertida, ideal per als nois i noies de 9-10 anys.

L’àvia li ensenya al nen a sentir i viure amb sensibilitat tot el que li passa, tot el que veu, preparant-lo per ser escriptor i descobrir el mon d’una altra manera.

És un excel·lent llibre per comprendre com la història i els personatges es determinen mútuament, per parlar de poesia, de literatura, d’ètica, de valors, d’art.

Recomanat per a cicle superior.

Les dades:
Títol: la iaia no hi toca
Autor: José Ignacio Valenzuela (el Chascas)
Il·lustrador: Patricio Betteo
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Birabiro
Pàgines: 150
Barcelona, 2018

by

«Faristol», la revista del llibre infantil i juvenil per estar ben informats

Els quioscos on anem a comprar els diaris semblen basars. Hi trobes de tot (joguines, llaminadures, cromos, recepció de paquets, etc.) i algun diari (pocs). Si vas tard et quedes sense. En canvi de revistes n’hi ha de tota mena: de viatges, de cuina, d’història, d’esoterisme, esportives, etc., del que vulguis.

De revistes, en compro poques, perquè les que m’interessen m’arriben per subscripció.

Les revistes es llegexien d’una altra manera, diferent a les novel·les. Mires l’índex, tries l’article que més t’atrau (pel títol o el contingut) i després el llegeixes, el subratlles o no, i quan acabes tanques la revista i l’aparques per llegir un altre dia un altre article. Bé, així és com ho faig.

Algunes revistes les conservo, però la majoria acaben al contenidor blau.

De les que conservo, voldria comentar la “Faristol”. Surt cada trimestre, quatre números l’any. M’agrada que la primera part sigui un monogràfic sobre un tema de literatura infantil i juvenil.

He acabat de llegir la darrera que va arribar a casa al desembre, fa més d’un mes. Està dedicada a Robert Louis Stevenson, l’escriptor de la gran aventura “L’illa del tresor” i els seus personatges mítics (Jim Hawkins, John Silver, John Trelawney, el capità Smollett).

Molt bona feina del consell de redacció que cuida i està amatent als detalls del text, la composició i el tipus de paper per fer una revista bonica, delicada, que convida a llegir (i rellegir) i sobretot a conservar-la.

En aquest número 102, l’Arantxa Bea, la directora, escriu:

Aprofitant que enguany es compleixen els cent setanta-cinc anys del naixement de Robert Louis Stevenson, dediquem el dossier als clàssics de l’aventura —i als contemporanis que tal volta esdevindran clàssics— perquè, rere el rum-rum dels que advoquen per cancel·lar obres per motius tan espuris i anacrònics com que potser contenen ideologia imperialista, sexista o racista —les idees polítiques, allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, existeix una multitud de lectors que reconeixen la grandesa d’El Casalot, de Kim o de L’illa del tresor.
Com recorda Italo Calvino, els clàssics no es lligen per deure o per respecte, sinó solament per amor i, per tant, llegir-los no serveix per a res. Però tot seguit, l’italià recorda unes paraules de Cioran sobre Sòcrates: mentre li preparaven la cicuta, el filòsof aprenia una ària per a flauta. «De què li servirà?», li preguntaren, i ell respongué: «Per saber-la abans de morir».

Molt interessant l’entrevista a en Toni Galmés: la llibertat creativa d’un il·lustrador.

Al web de l’Ibbycat trobareu més informació:
https://www.ibbycat.cat/publicacions/faristol/

by

Tertúlia clandestina #21: «Cuando la noche cae en la cueva»

Isaac Bashevis Singer, autor guardonat amb el Nobel de literatura el 1978 va escriure també alguns contes infantils. En un dels contes s’explica la vida i viatges d’en Neftalí i allà vaig llegir aquest breu però aclaridor diàleg:

—Què fan aquests nens sense llibres de contes? ―va preguntar Neftalí.
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no en podria viure sense ―va dir Neftalí.

Ai, els contes! Que faríem sense ells? Sense les persones que ens els expliquen? Com la mare d’en Neftalí que cada nit li explicava històries al seu fill, com els amics del barri amb qui, de petits, ens asseiem en un petit mur que hi havia a la cantonada del carrer Galvany amb Joan Maragall i ens contàvem les aventis que havíem llegit als tebeos o, com explicà en Carles Cano, l’autor valencià.

En Carles recorda que en els anys de la seva infantesa i joventut, una de les seves diversions era anar al cinema els diumenges. Sessió doble i No-Do. L’endemà, a l’escola, els companys li reclamaven que expliqués la pel·lícula. S’asseien al seu voltant i amb el suport dels seus gestos dramàtics, les onomatopeies, els silencis que creaven tensió i els diàlegs que s’inventava els feia viure i imaginar les aventures del genet solitari, les lluites del setè de cavalleria amb els indis sioux o com en Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn, descendien riu avall a través de la selva.

El conte és un art que ve de lluny. Antigament els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.

L’emoció que provoca escoltar un conte, sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives farcides de repeticions, de ritme, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris, de somnis, fa que l’infant que les escolta se senti lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.

Els contes també són literatura, literatura oral.

La propera tertúlia Clandestina la dedicarem a parlar de contes, però incidirem en els contes escrits per autors mítics com Leo Lionni, Chris Van Alsburg, Roberto Innocenti, Arnold Lobel, Maurcie Sendak, Astrid Lindgren, Michael Rosen, Roald Dhal i altres grans autors que ens han deixat obres immortals.

Com ho farem? De la millor manera possible. Ens acompanyaran dues persones que dediquen la seva vida a voltar per escoles, pobles, teatres i biblioteques, contant històries com si fossin joglars medievals. El seu territori principal és Andalusia, d’on són ells, però també han tingut la sort de poder narrar a altres regions de la península. Hem aconseguit que facin una aturada en el seu tour per explicar-nos les seves vivències i, de passada, contar-nos i cantar-nos algun relat.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia divertida i amb un punt de nostàlgia.

No podem explicar més, perquè aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà.

Les dades de la Tertúlia Clandestina #21 «Cuando la noche cae en la cueva»

Data: divendres, 20 de febrer de 2026
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h aproximadament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Adreça:
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08901 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (Línia 1, la vermella) es troba a cent metres de l’Espai
La Contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: Colorin Colorado

by

Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Demà, 30 de gener, se celebra a les escoles el Dia Escolar de la No-violència i la Pau.

Una bona manera de recordar-ho és explicant contes o llegir relats que ens facin pensar. Alguns que són ideals per explicar i comentar són aquests:

Per a cicle inicial:

Per a cicle mitjà:

per a cicle superior:

La jornada que té com a objectius:
Sensibilitzar que la pau és molt més que l’absència de guerres i baralles.
Conèixer i familiaritzar-se amb els conceptes d’amor universal, de no-violència i de pau positiva, així com amb els procediments de reivindicació no-violenta dels drets humans.
Conèixer persones i/o grups que lluiten per la pau i la justícia al món.
Saber resoldre els conflictes de manera pacífica i dialogant, és a dir, expressant les opinions de forma tranquil·la, clara i ordenada.
Compartir una estona amb tots els alumnes i mestres amb la finalitat de celebrar la diada de la no-violència i la pau

Us comparteixo un dels contes que trobareu a “Sota la pluja”, un llibre adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys. Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.

L’HARMÒNICA

En Nikolai feia hores que caminava pel bosc. Estava perdut i cansat. S’havia separat de la seva patrulla en sentir els helicòpters enemics sobrevolant el lloc on havien acampat. Ara no sabia on anar, no coneixia la zona i estava afamat.

Es va asseure al peu d’un bedoll i va deixar el fusell repenjat al tronc. Va posar la mà a la butxaca de la jaqueta i va treure l’harmònica que li havia regalat el seu avi feia vint anys, quan el van admetre a l’escola de música de Grozni. Tenia només set anys però ja sabia que, de gran, seria músic. Va aprendre a tocar el violí, la seva passió i era un concertista reconegut arreu del món, malgrat la seva joventut.

Ara es trobava enmig d’una guerra absurda, com totes les guerres, lluitant per no sabia ben bé què, disparant als seus veïns desconeguts i esperant el moment que una bala perduda es creués en el seu camí.

Va agafar l’harmònica, la va netejar i se la va posar als llavis. Inspirà i bufà suaument una de les melodies populars txetxenes del gran compositor Alimsultanov, mort no feia gaire en circumstàncies misterioses.

—Maleïdes guerres! —va pensar, mentre l’emoció de les notes de la seva harmònica el feien plorar. Va sanglotar i es va aturar.
No va sentir les passes silencioses que s’atansaven pel darrera. No va veure a en Viktor, el soldat enemic que combatia a l’altre bàndol i que en aquell moment apuntava directament al clatell d’en Nikolai.

En Nikolai es va eixugar les llàgrimes i va tornar a tocar. Va triar el quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, l’«Himne a l’alegria». Mi, mi, fa, sol, sol, fa, mi, re, do, do, re, mi, mi,…

En Viktor s’aturà i va treure el dit del gatell. Coneixia la peça, l’havia tocada amb el trombó, al seu poble, quan formava part de la fanfàrria que animava els diumenges i els dies de festa.

Com pot ser? —es va preguntar— Algú que toca tan bé, algú que estima la música, ha de ser bona persona, segur.
Han passat els anys. La guerra va acabar. En Nikolai i en Viktor ara són amics i toquen junts en una petita orquestra de carrer. Sovint recorden el dia que es van conèixer, el dia que es van saludar allà en mig del bosc i es van prometre que quan acabés la guerra es buscarien i tocarien junts.

Els darrers anys hem vist l’abast de la invasió d’Ucraïna, i les seves conseqüències. El relat de “L’harmònica” va ser escrit molt abans i feia referència a la Primera Guerra de Txetxènia, un conflicte que esclatà quan l’exèrcit rus envaí Txetxènia el 1994, amb la finalitat de controlar un territori que des del 1991 gaudia de l’autoproclamada República Txetxena.
Malgrat les forces russes desplegaren un operatiu més gran, amb una enorme superioritat en nombre d’homes, armament i mitjans aeris, van ser incapaces de controlar la totalitat del territori txetxè, especialment el muntanyós. L’agost de 1996 es va signar l’acord de pau.
A més a més de la Guerra Txetxena, hi ha altres escenaris de conflicte oblidats a les fronteres de Rússia que ajuden a explicar el que està passat a Ucraïna. Un bon exercici és fer una recerca dels conflictes de Transnístria, de l’Alt Karabakh, d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud i les bessones del Donbass.

by

«Ai, renoi!» a L’Ofici d’educar

Dilluns passat vam presentar aquest àlbum il·lustrat perfecte per a a les primeres edats. Té protagonistes animals, imatges clares, format generós, repeticions, música, poesia, sorpresa i una estructura clara (inici, conflictes, final feliç). També xucla de la tradició anglesa, del nonsense d’Alicia en terra de meravelles.

L’argument és senzill. Es tracta d’un noi que va a fer unes compres. A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.

Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les pistes que ajuden a identificar-lo.

Destaco la sorpresa final quan, truquen a la porta, després dels descontrol que s’organitza amb totes les bèsties i veiem el nen obrin la porta que és com si nosaltres passéssim pàgina i llavors, ai! renoi!… Quin descans i quina tornada a la normalitat!

És un àlbum que convida a compartir, a ser amables, a cuidar-nos, a riure, a recordar, a rimar, etc.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial Ekaré.

La pregunta per al concurs sobre el llibre «Ai, renoi!» és:

Quin animal li donen al protagonista quan va a comprar pastanagues?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 1 de febrer.

La guanyadora del llibre «El Jim i la Janis» és la Bet Solà. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/ai-renoi-de-michael-rosen-i-helen-oxenbury/audio/1268071/