34 Setmana del Llibre en Català

SETMANA-LLIBRE-EN-CATALÀ-2016Del 2 a l’11 de setembre de 2016 se celebrarà, a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, la 34a edició de la Setmana del Llibre en Català, una mostra que permet reconèixer la tasca de les editorials que editen en català, de les llibreries actives i de les revistes, donant visibilitat al llibre i a les publicacions periòdiques en català. També comptarà amb la col·laboració de les biblioteques públiques i entitats culturals que dinamitzen i faciliten l’accés a la cultura i posa, molt especialment, l’accent en facilitar l’accés als fons editorials, alhora que és un espai per presentar les darreres novetats i oferir eines de foment i recomanació lectora.
La Setmana, a més, ofereix un extens programa d’activitats amb tertúlies, lectures en veu alta, espectacles, cites amb entitats, etc.

Tot el que envolta aquest esdeveniment literari ho podeu trobar al seu web http://www.lasetmana.cat/

Pel que he llegit sembla que les tradicionals casetes de fusta se substituiran per uns mòduls que tindran una continuïtat estètica amb el mercat de Santa Caterina i, per protegir visitants i expositors de les inclemències climàtiques, es col·locaran lones de colors.

D’entre les presentacions de novetats en destaquen Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona (Edicions Proa), Curs de feminisme per a microones, de Natza Farré (Ara Llibres), Dies que acaben en una ampolla de Vichy (Pagès Editors), Agafi’s fort el barret, senyora Jensen, de Diana Coromines (Mosaics Llibres) i La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt (Edicions de 1984).

Tanmateix es lliurarà el premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas, que ha traduït del francès i italià al català Claudio Magris, Georges Simenon, Victor Hugo, Umberto Eco o Andrea Camilleri.

La Setmana també dedica una part de les seves activitats a la crisi dels refugiats. Serà el 4 de setembre. Hi haurà espectacles d’animació com  “En Gènius i la Valentina a la Setmana amb els refugiats”, de les Biblioteques de la Diputació de Barcelona, dues taules rodones sobre la situació dels refugiats: una serà “Corresponsals a les zones de conflicte: Un altaveu pels refugiats” i la segona “Testimonis, veus en primera persona dels refugiats”.

Manel Fuentes farà la lectura del manifest “La cultura escrita amb els refugiats”. El manifest denuncia que “en la crisi social dels refugiats hem trencat el marc legal ètic i polític” i exigeix als governs europeu, espanyol i català que “assumeixin la seva responsabilitat legal, política i moral de donar protecció a la gent que fuig de la guerra”.

Us podeu adherir al manifest enviant un correu a manifestlasetmana@gmail.com indicant el vostre nom, cognoms, DNI i professió.

 

Arnold Lobel, l’il·lustrador del mes (agost 2016)

LobelEls llibres de l’Arnold Lobel crec que m’han acompanyat durant els anys que he treballat amb infants de cicle infantil. Especialment la seva sèrie de les dues granotetes Gripau i Gripou, mes conegudes com a Sapo y Sepo, dos amics gairebé més que amics. Em plau especialment recordar-los i compartir-los amb vosaltres.
Ara potser la qualitat de les seves il·lustracions no són d’allò més novedoses però cal recordar que el primer conte de la sèrie Gripau i Gripou (Frog and Toad are Friends) es va publicar l’any 1970 i va ser mereixedor del premi Caldecott.
Si anem una mica més enllà en el temps ja trobarem contes amb una estructura similar. Acabada la segona Guerra Mundial van apareixer un seguit de contes que tenien un vocabulari basat en les paraules més conegudes i comunes, amb frases senzilles i entenedores i histories força emotives. Aquest és l’estil d’Arnold Lobel, un estil molt reconeixible d’altra banda.
Els contes de Sapo y Sepo segueixen aquesta línia de paraules fàcils de llegir (en anglès), frases curtes, paraules que es van repetint i capítols breus. Els llibres de les dues granotes, a més, tenen una força especial per les històries que expliquen.
Arnold Lobel va néixer l’any 1933 i als cinc anys, degut a la separació dels seus pares, es va instal·lar amb la seva mare a casa dels avis, a Schenectady, Nueva York. Des de ben petit ja va tenir vocació pel dibuix i per inventar històries i així va ser com va anar a parar al Pratt Institute, on va estudiar art i va conèixer a Anita Kempler, il·lustradora de contes infantils que es va casar amb ell i va passar a signar els seus contes amb el nom d’Anita Lobel.
sapo y sepo2Els llibres que va fer Arnold Lobel, arriben al centenar, setanta dels quals són escrits per ell mateix. Malauradament a casa nostra no han arribat gaires títols, però actualment l’editorial Kalandraka està fent un esforç per anar–los traduint.
Arnold Lobel va morir a Nueva York l’any 1987 víctima de la SIDA, però si ens hi fixem bé encara el podrem veure amagat en moltes de les seves meravelloses il·lustracions.
Alguns dels llibres que podem trobar en català o castellà són:
La sèrie de llibres sobre Sapo y Sepo que gira al voltant de l’amistat entre aquests dos personatges força diferents. L’un és neuròtic, poruc i irritable,l’altre és més assenyat i comprensiu.

Sapo y Sepo son amigos
Sapo convida al seu amic Sepo a passejar pel bosc, però Sepo no té ganes de fer res perquè vol dormir. Per això, el seu amic s’inventa amb molt enginy alguna cosa que el motivi. Tots dos comparteixen una vida amb experiències molt divertides, gaudint del que els succeeix dia a dia.sapo y sepo amigos
Sapo y Sepo, inseparables
Sapo i Sepo ho comparteixen tot. Els dos surten a passejar, tenen cura del jardí, comparteixen el menjar i viuen aventures fantàstiques. Encara que són força diferents l’un de l’altre, es complementen perfectament.
Sapo y Sepo, un año entero
Es descriuen les aventures de Sapo i Sepo al llarg d’un any. A l’hivern, Sepo no vol sortir de casa perquè té fred. A la primavera s’amaga darrere d’una cantonada. A l’estiu té por que calor desfaci els seus gelats i a la tardor cauen les fulles. La història finalitza amb el sopar dels dos amics la nit abans de Nadal.

un año entero
Días con Sapo y Sepo
Llibre dividit en cinc capítols.
En el primer, “Mañana”, es presenta a Sepo com un personatge mandrós i desordenat. La roba tirada pel terra de l’habitació… fins que decideix ser més endreçat.
En el segon, “La cometa”, Sapo i Sepo aconsegueixen que el seu estel voli molt alt, fins al cel.
En el tercer, “Escalofríos”, Sapo i Sepo tenen por i esgarrifances en recordar al “Viejo Sapo de las Tinieblas”.
En el quart, Sapo li regala a Sepo un barret pel seu aniversari però li va gran i per això, Sapo li recomana al seu amic que pensi en coses molt grans per a què li arribi a quedar a la seva mida.
I en l’últim, “Solo”, Sapo li explica a Sepo que el considera el seu millor amic però que hi ha estones en què li agradaria estar sol.

ratolinsHistories de ratolins
– Pare, ara ja som tots al llit –van dir els ratolinet. Si us plau, explica’ns una història.
– Faré una cosa millor –va dir el pare. Us explicaré set històries, una per cadascun de vosaltres…
No hi ha res millor que anar-se’n a dormir amb un conte, i si a sobre en són set, com els que explica el pare Ratolí, encara millor.
“Històries de ratolins” s’ha convertit en un referent inprescindible, pels seus textos i il·lustracions senzilles i evocadores.

El porquet
El porquet vivia a la porquera de la masia, li agradava menjar, recórrer la masia amunt i avall i fer bones becaines. Però el que més li agradava era asseure’s al fang tovet i sucós i anar-s’hi enfonsant. El pagès i la seva dona s’estimaven el porquet.
–Per a nosaltres ets el millor porquet del món –li deien.
La neteja de la porquera desencadena una sèrie de despropòsits que converteixen el porquet en el protagonista d’una complexa operació de rescat. La seva desventura ens commou, però alhora ens fa riure. Les il·lustracions reforcen aquest sentit de l’humor, portant-nos des del camp a la ciutat, en un viatge d’anada i tornada inoblidable.

sopaSopa de ratolí
Però jo no tinc cap conte -va dir la mostela.
-Jo sí que en tinc. Si vols, te’ls explico ara mateix -va dir el ratolí.
-Sí. I afanya’t que tinc molta gana -va dir la mostela…
Un ratolí, que està a punt de ser cruspit per una mostela, li diu que perquè la sopa de rosegador sigui molt més saborosa necessita ingredients de molts contes. D’aquesta manera el protagonista comença a explicar històries a la mustela, que es queda totalment enlluernada.

L’oncle elefant
…Va venir una tempesta i el veler no va tornar. El pare i la mare s’havien perdut al mar. Estava sol. Vaig seure a la meva habitació amb les cortines tancades. Vaig sentir com s’obria la porta. –Hola, sóc l’oncle Elefant -va dir una veu.
Tendresa i sensibilitat són algunes de les emocions que desprèn aquest entranyable relat. El petit elefant, degut a la desaparició dels seus pares, passa un temps amb el seu oncle, el qual gràcies als contes que li explica, a les cançons divertides i als jocs de paraules, aconsegueix mitigar una mica la tristesa del seu nebot. Aquesta dolça història, amb final feliç, està organitzada en 9 capítols que segueixen una estructura circular i amb les il·lustracions realistes, senzilles, de colors suaus i amb clarobscurs que accentuen les formes robustes dels protagonistes.

El libro de los guarripios.
El llibre dels guarripios o porcs que en on els protagonistes dels versos.
Un cerdo, entre todas las cosas,
gozaba al cazar mariposas
y luego al dejarlas
bailar y mirarlas
haciendo piruetas airosas.”

Saltamontes va de viaje
Està descatalogat fa molts anys però si aconseguiu un exemplar de Saltamontes va de viaje xalareu de valent perquè veureu com cada dia és l’inici d’una nova vida.
Saltamontes va de viaje ens explica el viatge d’una llagosta que es va trobant molts personatges i amb cadascun d’ells viu una aventura diferent.

Les il·lustracions d’en Lobel expressen la mateixa tendresa que les històries que explica i formen part essencial de l’obra. Sense les imatges no s’entendrien. Té un traç ferm i una gama molt reduïda de colors.

buho

fabulas

Gripaus

oncle elefant

sapo ysepo3

un año entero

 

Un perro en la biblioteca

El secreto del Unicornio. Las aventuras de Tintínlas-aventuras-de-tintin-cartel3

Por las bibliotecas de película circulan todo tipo de personajes. Vemos a escritores, niños, femmes fatales e incluso maleantes, pero los usuarios más frecuentes, los que se llevan la palma, son los periodistas y los detectives. Como en el caso de El secreto del Unicornio, película basada en tres cómics de Hergé: El secreto del Unicornio, El cangrejo de las pinzas de oro y El tesoro de Rackham el Rojo.

La cinta de animación —se hizo una versión en 3D— utiliza la técnica de captura de movimiento que consiste en que los actores interpretan, además de las voces, los movimientos y gesticulaciones de sus personajes y luego en el estudio se digitalizan las imágenes con técnicas de fotogrametría.

Al principio de la película Las aventuras de Tintín, después de la presentación maravillosa de los créditos, de culto, vemos a Tintín paseando por un animado y popular mercadillo de antigüedades de Bruselas donde encuentra y compra una maqueta a escala de una antigua nave llamada El Unicornio.
Tras una serie de sucesos preocupantes, Tintín sospecha que el barco guardaba algún secreto y decide averiguarlo. Dirigiéndose a su perro Milú, le dice:

—Algo pasa con este barco. Iremos al único lugar donde pueden tener una respuesta.

libroY, claro, encaminan sus pasos hacia la biblioteca. El espacio que aparece ante nuestros ojos es oscuro, con columnas imponentes, las típicas lámparas verdes sobre las mesas y mucha madera recubriendo las paredes. Es de noche y una tormenta descarga rayos furiosos cuyos destellos penetran por las altas vidrieras. La panorámica nos recuerda a algunas gélidas y silenciosas iglesias, un pensamiento recurrente y que quizá vaya asociado a que durante muchos siglos los conventos han sido los únicos lugares de lectura y de escritura, tranquilos y silenciosos, como las bibliotecas. Pero en nuestro pensamiento se cruza otra imagen, asimismo recurrente, y evocamos los cementerios, criptas del olvido, depósitos del saber, lugares donde moran los muertos, los escritores muertos, con los que nos comunicamos gracias a su obra. Hay una frase de Stefan Zweig, en Mendel el de los libros, refiriéndose a que detrás de cada libro hay un hombre, a menudo muerto. Esa es una de las virtudes de la lectura, la posibilidad de comunicarnos con personas que vivieron en otras épocas, hace diez, cien o mil años.

Un plano corto nos muestra a Tintín sentado en una mesa, rodeado de viejos y pesados libros, sosteniendo en sus manos un volumen abierto por la página que cuenta la tragedia de El Unicornio. Tintín lee en voz alta:
—“¡Aquí está!… Francisco de Haddock, del castillo de Moulinsart, capitán del desafortunado El Unicornio. Su nave zarpó de Santo Domingo en 1698, en una de las peores travesías en la historia naval, y el barco jamás llegó a su destino. Fue atacado por piratas…”

escena en la bibliotecaTintín lee en voz alta y para que los espectadores nos interesemos por los misterios que envolvieron aquella nave, de tanto en tanto se detiene y se dirige a su inseparable Fox terrier para preguntarle, por ejemplo, “¿Qué escondería el barco. Milú?”

Se puede disculpar que Tintín lea en voz alta porque en la biblioteca no hay nadie, exceptuando un personaje que se vislumbra escondido entre los anaqueles y que parece seguir las andanzas del protagonista. Pero lo que realmente sorprende es la presencia de un perro, Milú, en la biblioteca, sentado en una silla y babeando sobre los libros. Es una imagen que molesta a nuestro ego bibliotecario y que no se entiende, a no ser que el mensaje inconsciente sea que la biblioteca es un lugar de acceso libre, gratuito y agradable.

carteristaEn las bibliotecas se permiten el acceso de perros en determinadas ocasiones y bajo control. Es el caso del Programa R.E.A.D. de Lectura con Perros (Reading Education Assistance Dogs) que, con fines terapéuticos, ayuda a mejorar las habilidades de lectura de los niños mediante la intervención de perros especialmente adiestrados para leer con ellos. También se permite el acceso de los perros guía o perros lazarillo que acompañan a las personas ciegas que van a consultar los libros escritos en braille o los audiolibros.

Unas escenas más adelante la cinta nos sitúa en casa de Arístides Silk, un carterista profesional, personaje curioso y ordenado que conserva las carteras que ha ido robando, alfabéticamente bien clasificadas en las estanterías, atendiendo a los principios de la biblioteconomía: Los nombres de los propietarios de las carteras bien visibles para facilitar su localización y los ejemplares más notables de la colección puestos de cara para despertar curiosidad.

Otra escena graciosa, relacionada con los libros, sucede cuando Tintín y el capitán Haddock subidos a una avioneta que no saben pilotar, abren el salpicadero y leen el manual de instrucciones allí depositado. ¡Ah! Los libros salvadores.

Los amantes de las aventuras de Tintín ya estamos esperando que llegue diciembre de 2016, fecha en que está previsto el estreno de una segunda entrega titulada Las aventuras de Tintín. Los prisioneros del sol, dirigida por Peter Jackson y basada en los cómics “Las siete bolas de cristal” y “El templo del sol“.

Aquest escrit forma part de la sèrie d’articles sobre Bibliotecas de Película que escrivim per a la revista MiBiblioteca. El podeu llegir complet al número 46 (veranos 2016)

El trailer de la película, a continuació:

Han arribat les vacances…

6è aniversariAmigues i amics, moltes gràcies per acompanyar-me aquests mesos. Aquest dies he rebut la notificació de wordpress que ja fa sis anys que vam començar a penjar notetes (post, en diuen) i així, de mica en mica, n’hem anat deixant gairebé cinc-cents.
Ara toca desconnectar una mica i per això aquest blog també marxa de vacances.

Durant l’agost pujaré poques informacions i, potser, només potser, endreçaré una mica els enllaços.
Us desitjo un bon estiu! Ens retrobem al setembre!

 

tancat-per-vacances-2014

Nit d’estiu
(Joana Raspall)
Nit d’estiu, nit de calor.
L’herba s’asseca, però jo, no.
Com més calor fa,
més bé jo estic;
ella rondina, i jo, ric…, ric!…

Auferat hora duos eadem… la història de Filemó i Baucis

ekare-lemniscates-filemon-y-baucisHistòries d’amor n’hi ha a cabassos a la literatura i també a la literatura infantil i juvenil però una de les que m’ha acompanyat des de fa molts anys és la de Filemó i Baucis. Ovidi la va recollir al llibre Metamorfosis on trobem un bon grapat de llegendes, contes i mitologies. Fa uns mesos, l’editorial Ekaré va publicar, a proposta de Lemniscates, una adaptació d’aquesta història per a una nova col·lecció que s’ha encetat recentment. El resultat és un llibre de mides reduïdes (13 x 17 cm), molt bonic.
A dins trobem una adaptació lliure amb uns dibuixos fets amb linòleum en blanc i negre, que són força poètics. A cada pàgina, a més, hi ha un toc de color vermell que serveix perquè fixem la mirada en un detallet o dos que aparentment no són l’objecte principal de l’escena.vinetaFilemon
És un llibre que té un doble objectiu, al meu entendre. D’una banda, reforça la idea d’amor. La frase del llatí original (auferat hora, duos eadem…. que la mateixa hora se’ns endugui a tots dos) està al mateix nivell d’altres frases mítiques com aquella de “Love story” (amor significa…) però també hi ha un altre missatge molt potent, sobretot ara que durant els darrers mesos hem viscut (i encara vivim) la vergonya del tracte que hem donat als refugiats que truquen a la nostra porta.

Segons la mitologia, Filemó i Baucis eren una parella d’ancians units des del primer dia que es van conèixer. No tenien grans propietats ni fortunes i vivien en una casa senzilla i humil.

lemniscates-filemon-y-baucis-ekare-2
Un dia, el déu Zeus i el seu fill Hermes van baixar a la Terra amb aspecte d’ésser humà. Anaven demanant allotjament i hospitalitat casa per casa per veure l’amabilitat de la gent però ningú no va ser capaç d’obrir les portes a aquests dos déus disfressats de captaires. Els únics que els van rebre amb les mans obertes van ser Filemó i Baucis que els hi van oferir el poc que tenien i més.
Zeus, en recompensa, els hi va concedir un desig i li van demanar que poguessin morir junts, l’un al costat de l’altre. Aleshores, els va convertir en arbres, en Filemó es va transformar en un roure i la Baucis en un til·ler.
Crec que aviat sortirà una segona adaptació d’un conte d’Ovidi. Mentrestant podeu tafanejar pel web de Lemniscates, a qui recentment li han concedit un premi pel seu magnífic ARBRES.

http://www.lemniscates.com/

DSC04778 (2)

Leer es cosa del Burro

portadamibiblioteca14A l’últim número de la revista MiBibioteca que acaba de sortir hi ha un article que m’ha agradat de llegir. Es diu “Leer es cosa del Burro. Programa leer en familia en la Chucua del Burro.” L’ha escrit en Juan Camilo Tobón Cossio i descriu la posada en marxa i desenvolupament d’un programa anomenat Leer en familia que fan a Bogotà. Es tracta d’una proposta de promoció i animació a la lectura que busca alternatives que vagin més enllà de les parets de la biblioteca.
Al cor mateix de Bogotà, enmig de les presses, els embussos dels cotxes, el soroll de les màquines i l’estrès habitual, han trobat un lloc per llegir en família que els permet, de mica en mica, acostar-se a un silenci que costa de trobar, un diàleg interminable amb el que van ser, amb el que són i amb el que volen ser; una bonica utopia en la qual la Biblioteca Pública de Bogotà fa de companya de camí.
Els assistents a aquest programa tenen, l’últim dijous de cada mes, la possibilitat d’accedir a un espai conegut com Humedales del Burro i gaudir de la lectura, la història i la trobada amb altres persones en un ambient que, tot i estar enmig de la ciutat, els connecta amb el misteri, la tradició i la natura.
Aquestes sessions de lectura a l’aiguamoll es duen a terme en tres fases:

En primer lloc, les persones que volen assistir són convocades a les instal·lacions de la Biblioteca, on se les convida a un exercici d’escriptura en què redacten una carta per a la zona dels aiguamolls; allà aboquen els sentiments, records, bons desitjos i, sobretot, la memòria de la seva relació amb l’aiguamoll.tintal_1

En segon lloc, fan un recorregut a peu per la reserva natural, observant el paisatge sota les indicacions d’una persona experta en la vida de la zona: la seva flora, la fauna i la topografia.

Finalment s’explica o es llegeix un conte, mite, llegenda, poema, etc. que els quedi en el record. A los Humedales del Burro la natura i els llibres es donen la mà per conversar i descobrir un univers ple de correspondències, connexions i novetats.

humedal2

Podeu llegir l’article complet clicant AQUÍ

En aquest mateix número de MiBiblioteca hi ha un article que he escrit a la secció “bibliotecas de película” en el que parlo de “El secreto del Unicornio”, la cinta d’animació basada en els còmics de Tintín. Un altre día us en faré cinc cèntims.

Un hotel dedicat a Marcel Proust

façanaL’autor d’A la recerca del temps perdut, l’escriptor Marcel Proust, té un hotel dedicat a la seva obra. Es troba a Paris, a la Rue de Constantinoble, darrere de l’estació de Saint-Lazare i molt a prop del Boulevard Haussmann, on va viure Proust.
No és l’únic hotel monotemàtic del món però aquest és molt elegant i fa enveja que aquí no siguem una mica més chovinistes amb els nostres autors. Els francesos, això si que ho tenen; recordo, per exemple, que fa tres anys vam estar a un hotel dedicat a Jules Verne a Poitiers.
El que comento és l’hotel Swann i disposa de 82 habitacions repartides en sis plantes, cadascuna corresponent a un dels diferents universos esmentats a les seves obres: Combray, Balbec, barri de Sant-Germain, Verdurin, Venècia i els pintors. Hi ha una cambra dedicada al pintor Marià Fortuny, d’inspiració veneciana i amb el fragment on Proust parla d’ell a La presonera.

A cadascuna de les habitacions li han assignat el nom d’un personatge de les seves obres. A cada cambra hi ha un text en francès del personatge en qüestió, il·lustrat amb una aquarel·la. Gravat a la paret de vidre del bany, també hi ha un fragment d’una carta manuscrita de Proust, i sobre la tauleta de nit una de les seves fotografies.
Al vestíbul de l’hotel, es pot disfrutar d’una biblioteca proustiana que conté 500 volums (300 títols diferents) en tots els idiomes.
L’hotel és un quatre estrelles molt còmode i les habitacions valen molt la pena, són impecables: edredons tous, mobiliari elegant, bona il·luminació i màquines de cafè Nespresso.
I a en Marcel Proust també el sents a prop… a la taula de l’habitació, entre les càpsules de cafè o crema, hi ha el símbol màxim i més conegut de l’autor: embolicada en cel·lofana trobem… una magdalena!
Bé, si aquest estiu volteu per París o rodalies, potser us vindrà de gust fer-hi un tomb per aquest espai. Si no, sempre us podeu conformar llegint alguna de les novel·les de Proust.

Hotel-Litteraire-Gustave-Flaubert-4