Una nova terra. Una vivència compartida.

L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar la reedició d’aquest llibre clàssic d’en Paco Candel, amb les il·lustracions originals d’en Cesc i la traducció de la Marta Mata.
Es tracta de la primera edició en català d’aquest conte que és va publicar l’any 1971, dins de la col·lecció «Desplegavela» de l’editorial La Galera. El text en castellà és anterior, del 1967. La col·lecció «Desplegavela» es deia així perquè les pàgines del final s’obrien en forma d’acordió. En l’edició que ara s’ha reeditat, aquest detall no hi apareix, imagino que per estalviar costos.
El llibre és un regal per diversos motius.
Primer perquè recupera un text mític i ens recorda la figura d’aquests escriptor tan proper per als qui, com jo, ens hem mogut pels mateixos espais físics. Sovint hi vaig a la Zona Franca on hi viu part de la meva família i on hi ha la magnífica biblioteca que porta el nom d’en Paco Candel. Mentre passejo pel barri i pels carrers on vivia l’autor, el recordo.
També perquè els qui som de l’Hospitalet tenim un deute amb ell des de l’època en que va ser elegit regidor de la ciutat per la llista del PSUC i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. Era l’any 1979.
En tercer lloc perquè la història que explica «Una nova terra» és la història de moltes de les nostres famílies que van arribar a Catalunya els anys 50 i 60 amb les mateixes condicions dels protagonistes del relat. A més, les anècdotes i les situacions que s’expliquen són compartides.
I finalment perquè «Una nova terra» continua essent actual i encara avui hi ha fluxos migratoris que viuen la mateixa circumstància vital.

El relat l’explica un infant i comença quan ell, la germana i la mare reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat. Agafen el poc que tenen i emprenen un llarg viatge de tres dies en tren fins a la ciutat. Hi van neguitosos perquè no saben què es trobaran.
S’instal·len en una barraca que el pare ha comprat.

El pare pregunta:
—Què us sembla?
—Estupenda! Està molt bé!
La barraca, si fa no fa és com la cova que teníem al poble.
El que jo no sé és d’on sóc, ara. Jo era del meu poble; però ara, d’on sóc?

La narració continua explicant com els infants van a l’escola, com juguen al parcs, com fan nous amics i com van descobrint els espais que els envolten.
El somni de la família és aconseguir un dels pisos que s’estan construint a l’extraradi.

Aquests jardins tenen a la vora unes cases molt, molt altes. Al poble no n’hi havia pas. Aquestes cases es diuen pisos. Uns amics meus hi viuen. Jo hi he pujat. M’agraden els pisos perquè hi ha lloc per a tot. I també perquè es veuen moltes coses i moltes cases de la ciutat des de la finestra.

Al web de l’Associació han penjat un Vimeo amb imatges del conte que podeu veure a continuació:
https://vimeo.com/238939856
Al grup de treball «Passió per la lectura» el comentarem en la propera sessió i valorarem si l’incloem en la tria sobre llibres que parlen de les ciutats. Diria que sí.
Aquest llibre i la resta de títols de la Col·lecció (que comença a fer molta patxoca) els podeu aconseguir entrant a http://rosasensat.org/editorial/ca/colleccions/?colleccio=MARS

LES DADES:
Títol: una nova terra
Autor: Francesc Candel
Il·lustrador: Cesc
Traductora: Marta Mata
Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat
Col·lecció: MARS, 10
Pàgines: 28

Anuncis

La unió fa la força. Les gallines s’organitzen

El galliner està en ebullició i el pànic s’ha apoderat de les gallines blanques. Ha desaparegut un gall, en Marcel, i això amoïna especialment la Noemí, la seva esposa que pensa que ha estat culpa de la mostela. D’altres gallines comenten que han vist la guineu pels voltants. El cert, però, és que ningú no sap que ha passat.
Entre les gallines negres no hi ha cap absència però entre les pèl-roges també es troba a faltar la Glòria, una gallina grossa.
El galliner prepara una reunió d’emergència del Consell de gallines per parlar-ne i s’arriba a la conclusió que cal organitzar-se i sortir a lluitar contra l’enemic, abans no sigui massa tard.
Però les gallines són moltes i sorolloses i l’acord es fa difícil. Després d’algunes tèbies intervencions, les veus més potents es deixen anar i finalment s’aprova la constitució d’un exèrcit.
I aquí comencen els problemes. Com s’organitzen? En batallons? Per colors? Per grandària? Qui anirà al capdavant del nou exèrcit de gallines? Les negres potser, ja que el seu gall té molt de carisma? I per què ha de tenir el comandament un gall i no una gallina?
Després de moltes discussions decideixen anar mesclades.
—Unir-se no és dividir-se, és barrejar-se!— criden.
Finalment estan preparades per lluitar i avancen juntes en la mateixa direcció, amb les mateixes intencions, però amb prou feines han començat la seva marxa que s’aturen en sec…Per què?


La unió fa la força és un àlbum que parla de gallines i de política i ens ofereix algunes idees sobre la solidaritat, la tolerància, la democràcia i la convivència. El seu gran format (25×35 cm) convida a la lectura compartida.
Les il·lustracions de les gallines són fantàstiques i divertides. La manera com està enfocat el punt de vista una mica elevat, deixant la part de dalt lliure i eliminant els decorats ajuda a copsar la idea de multitud però també de la singularitat de determinades gallines.
El text és senzill i el final és divertit. Els adults que llegeixen el conte ja intueixen com acabarà des d’un bon començament però, tot i així, la sorpresa és agradable.
A l’escola és un àlbum que pot donar moltes opcions de conversa sobre el gènere, el poder, la democràcia, les races, etc.
Molt recomanable.
L’autor, en Laurent Cardon, va néixer a França i actualment viu a Brasil. Aquest crec que és el primer llibre d’ell que s’edita en català, encara que ha il·lustrat més de quaranta llibres per a la mainada.

LES DADES:
Títol: La unió fa la força. Una història de gallines
Autor/ il·lustrador: Laurent Cardon
Traductora: Maria Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Girona, 2017
52 pàgines

 

Sopar literari. Una iniciativa de Tres Quarts per Cinc Quarts i la Xarxa de Biblioteques de L’H

A l’Hospitalet hi ha un espai de reflexió que s’anomena L’H ESPAI DE DEBAT. L’impulsen diverses entitats, una de les quals —potser la més activa i potent—és la «Tres Quarts per Cinc Quarts», un grup que es basa en el respecte cap a les opinions i sensibilitats de cadascú i que fomenta accions des de la societat civil. El nom té relació amb la referència que feien servir els antics pagesos per anomenar la distància que es trigava en travessar, amb carro, tot el terme municipal, d’est a oest, de la Riera Blanca a la Remonta, i de sud a nord, de la Marina (actual Zona Franca) a Sant Pere Màrtir: Tres Quarts per Cinc Quarts. Darrerament han entrat a formar part de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco (FCACU), com a Associació Unesco de L’Hospitalet, cosa que mostra el seu compromís.
Des de fa cinc anys, a més, s’hi ha afegit el servei de Biblioteques de la ciutat potenciant les tertúlies al voltant de la lectura. També hi col·labora la llibreria Perutxo i tenen el recolzament del Casino del centre que ofereix el seu espai.
Per un dels espais de debat, l’anomenat  «Tertúlies literàries» hi han passat escriptors i escriptores de prestigi com la Sílvia Soler, en Rafel Nadal, la Care Santos, en Xavier Bosch, en Pep Coll, la Laura Borràs, en Vicenç Villatoro, l’Almudena Grandes, etc. i altres no tant coneguts però amb obres interessants.
Aquest proper divendres està dedicat a la literatura infantil i juvenil i han tingut la generositat de convidar-me, cosa que agraeixo moltíssim perquè a molts d’ells els conec de sempre, de quan fa gairebé quaranta anys ens trobàvem al centre d’estudis de la ciutat un grup que ens vam batejar com a «Sopa de lletres» i que estava format per persones del món de les biblioteques, un llibreter i alguns mestres. Recordo amb molt de sentiment aquells migdies compartint idees i projectes. Recordo a la Nelly, a l’Anna Riera, al Joan Font, a la Laura i al José Luís, a la Núria Vila, a la Dolors, al Cristóbal Urbano, etc., persones increïbles que han fet de l’Hospitalet un referent dins del món de la lectura i les biblioteques.
Agraeixo també les paraules tan generoses que m’han dedicat a la presentació: (http://lhespaidebat.com/sopar-literari-amb-jaume-centelles-divendres-17-de-novembre/)

Si voleu venir, us passo les dades.
El sopar tindrà lloc al Casino del Centre (C/ d’Enric Prat de la Riba, 337-339), el divendres 17 de novembre de 2017 a les 20:30h.
Preu del sopar: 22 € (Socis de Tres Quarts per Cinc Quarts, 20 €).
Caldrà fer la reserva abans del dia 15 de novembre, enviant un correu electrònic a espaidebat@gmail.com o bé trucant al telèfon 93 338 89 25.
I si voleu veure en què consisteixen els sopars literaris, us passo un vídeo de L’H DIGITAL que es va gravar el mes de febrer amb motiu del 5è aniversari Sopars Literaris de l’Espai de Lletres. Cliqueu a:
http://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/11185671

 

El hada acaramelada (Gloria Fuertes)

Diverses editorials s’han preocupat de recuperar els poemes de Gloria Fuertes fent que l’aniversari que ara acaba hagi estat un festival poètic inoblidable.
Vam comentar l’efemèride el 7 de novembre de 2016 en un post que intitulàvem Centenari Gloria Fuertes i ens fèiem ressò d’un recull de l’editorial Kalandraka. Amb posterioritat s’han anat editant nous poemaris (Anaya, Blackie Books, etc.) i l’últim que he llegit (El hada acaramelada) és magnífic, sobretot per la estimació amb que la Rocío Martínez, la il·lustradora, ha tractat cada poema.
La primera edició d’aquest llibre va ser l’any 1973 i és, per tant, un dels primers poemaris de la Gloria Fuertes.

Sovint diem que llegir poesia també es llegir, òbviament, i tot el que es diu de la lectura en general serveix per a la lectura de poemes, però amb un matís: El text poètic no és com els altres. La diferència no rau en les característiques de la rima, del ritme, etc. sinó en l’atenció particular que exigeix la poesia.
Georges Jean va escriure una vegada que “llegir poesia significa recórrer un univers conegut i nou alhora i captar les paraules no solament pel que diuen sinó pel que són”.
Amb els poemes de la Glòria Fuertes es posa en marxa la capacitat de commoure, d’accedir a un món imaginari i d’expressar vivències personals a través d’un codi conegut, ric i subjectiu que, a l’infant que llegeix o escolta llegir l’adult, li suggereix sensacions i sentiments que permeten veure el món amb uns altres ulls.

El hada acaramel·lada comença amb el conte poema que dóna títol al volum, la història d’una nena que vol ser fada:

De pequeña atolondrada
Pues soñaba con ser hada
De cucurucho y varita.
Su madre doña Rosita,
Dándole beso tras beso,
Le dijo: ¡Nada de hada,
Que ya no se lleva eso!
¿Cómo vas a ser un hada
Con ese flequillo tieso
Y esos ojos de ratón,
Si ya no se lleva eso?
-Somos pobres, no hay castillo,
Tu padre suda en el trillo,
Yo sudo en el lavadero

Segueixen un enfilall de poemes amb molt de ritme i musicalitat que recorden les cantarelles i jocs dels infants que juguen a les places dels pobles o als patis de les escoles. Vegeu l’inici d’alguns poemes i penseu què us recorda:

Cucú, cantaba la rana;
Cucú, debajo del agua.
Cucú asomó al cabeza.
Cucú, quería cerveza.
Cucú, pasó un tendero,
Cucú, vendiendo carero.

Este dedo uno
Es muy tuno.
Este dedo dos
Reza a Dios.
Este dedo tres
El más largo es.
Este dedo cuatro
Parece un pato.
….
¡Al carro de la zanahoria!
Comeremos escarola,
Lo que comen los jilgueros.
El puré para el abuelo.
¡Al corro de la batata!
Comeremos mermelada,
….

Hi ha, també, molts poemes que afavoreixen el joc creador i són fàcils de memoritzar. Per exemple, el que comença amb

Soy una mosca,
Me quiero casar
Con un mosquito
que sepa volar.
Soy un mosquito
me quiero casar
con una mosca
que sepa bailar.
….

Menció apart mereixen les il·lustracions, amb tons pastel. Són precioses perquè cada poema està tractat com si fos únic i especial i en passar pàgina ens trobem amb una sorpresa compositiva diferent i veiem com imatge i text es fusionen formant un cos únic. Podríem dir que les imatges són poètiques per se perquè van més enllà del propi text. Per exemple, el poema La luna es un globo (us sona?) acaba amb:

Y las ranas cantan,
y las vacas piensan
lamiendo su campo
que es todo de menta.


Y la Rocío, no té prou en dibuixar les granotes cantant i una vaca damunt d’un prat sino que va una passa per endavant i ens dibuixa una vaca verda, del color de la menta (que és com deuen quedar les vaques que mengen menta, i aquí la picada d’ullet a Rosa Caramel és evident)
El hada acaramelada és un llibre per tenir a casa però que a l’aula ens pot anar anar molt bé per jugar amb les paraules. M’ha recordat molt la poesia de Jiménez, d’Alberti i sobretot de Lorca. Alguns poemes són fàcils de passar a gestos per fer Poesia amb els braços, n’hi ha d’altres que són genials per practicar la Poesia amb forats i molts poden ser llegits com si d’un cor musical es tractés.
Com tota l’obra de Glòria Fuertes, aquest llibre també ens obre la porta a inventar-ne de nous “a partir de…”


Recomanat per a infants a partir de cinc anys

Títol: El hada acaramelada
Autora: Gloria Fuertes
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Nórdica Libros
Madrid, 2017
48 pàgines

Podeu llegir-ne les primeres pàgines AQUÍ

La profesión más arriesgada del mundo, según Paco Abril

imagen extraida de la revista Biblioasturias.com

En la revista digital Biblioasturias, el incombustible Paco Abril acaba de publicar unas reflexiones sobre el oficio de bibliotecario que, como siempre, dan en clavo. Tengo su permiso para reproducir y difundir el escrito y con mucho gusto lo comparto a continuación.

La profesión más arriesgada del mundo

Existe una profesión realmente arriesgada, quizá sea la más peligrosa de todas. Me estoy refiriendo a la profesión bibliotecaria. Esta afirmación provocará más de un asombro. ¿Arriesgada por qué? ¿Acaso quienes la practican trepan por imposibles rocas, como los alpinistas? ¿Acuden a la primera línea de fuego de cualquier guerra, como los reporteros? ¿Descienden a las profundidades de la tierra para extraer sus minerales, como los mineros? ¿O se enfrentan a mares embravecidos, como los marinos y los pescadores? No, claro que no realizan ninguna de las actividades descritas. Entonces, ¿por qué esa exageración? ¿A qué viene hablar de riesgo bibliotecario?

Es cierto que a un observador superficial podría parecerle una profesión no sólo sedentaria, sino tranquila, relajada y alejada de cualquier amenaza. Ni siquiera se les exige el uso de casco protector ni de ninguna otra precaución. Sin embargo, las apariencias engañan, y mucho. Estos profesionales trabajan con dos de los elementos más inflamables que existen: libros y lectores.

Los bibliotecarios saben, mejor que nadie, que un libro, puesto en contacto con un lector, produce una reacción impredecible e imprevisible.

Si juntamos un átomo de oxígeno con dos de hidrógeno, sabemos que obtendremos agua. Pero si unimos un lector con un libro, jamás podremos adivinar lo que va a ocurrir, dado que el mismo libro causará efectos distintos en diferentes lectores. Será una reacción química de efectos insospechados, esto es, no controlables.

No es de extrañar que la primera medida que suelen tomar las dictaduras es intervenir en las bibliotecas, bien para clausurarlas, bien para permitir sólo los libros que a ellos les interesan. Es el caso, entre tantos, de Corea del Norte. Ninguna dictadura va a consentir que se les cuele literatura subversiva ni tampoco degenerada, como así tildaban los nazis a libros como La metamorfosis, de Kafka.

Qué duda cabe de que quienes mejor han entendido el poder de los libros son los dictadores. Por eso los prohibieron nada más alzarse con el poder. Stalin acabó, sin temblarle el pulso, tanto con los libros como con los autores que le molestaban, que eran casi todos. Él aplicaba ese viejo refrán de muerto el perro se acabó la rabia, aunque murió sin saber que la rabia era él.

En las democracias estas instituciones inflamables que son las bibliotecas peligran también, porque hay muchos dirigentes políticos con tentaciones totalitarias que miran los libros con recelo. Se les nota enseguida, primero porque hablan de autores y títulos que no han leído, segundo, porque ponen todo tipo de trabas y cortapisas para su potenciación, aún proclamando que las apoyan. Y tercero, y sobre todo, porque quienes rigen los destinos de los ciudadanos, saben, o intuyen, que aunque las bibliotecas públicas dependen de los poderes políticos, quienes las frecuentan tienen la posibilidad de aprender en ellas a desconfiar de cualquier poder, de cualquier imposición, de cualquier manipulación. Saben, o intuyen, que son instituciones extrañas que se nutren de pensamiento concentrado. Y saben, o intuyen, que pensar siempre resulta subversivo. Ya hay quien las considera, aunque no se atreva a decirlo en público, un peligro mayor que el de un polvorín a punto de estallar.

Comprenderá ahora, quien haya leído hasta aquí, que la actividad bibliotecaria exija delicadeza, prudencia, valor, atención y conocimiento para afrontar con éxito los altos riesgos que supone. Quienes se dediquen a esta profesión, deberán estar alerta ante lo que pueda ocurrir.

En la mítica película de 1951 La mujer pirata, dirigida por Jacques Tourneur, la capitana, después de expoliar un navío, ordena amontonar en la cubierta de su barco todo el botín conseguido, y les pide a sus subordinados que cojan el objeto que más les apetezca. La mujer transmite esta petición al médico del barco.

–Elegid, doctor.

El médico observa por encima aquel tesoro, en el que destacan joyas y vestidos lujosos, sin darle importancia.

–Dudo que haya algo aquí que me guste. ¡Ah, sí! –dice tomando un pequeño libro.

La mujer pirata lo contempla sorprendida.

–¿Un libro? ¿Eso es todo?

–Los libros tienen un poder mágico –responde el médico.

La mujer pirata replica con indignada rapidez.

–¡Más poder tiene una andanada de cañón! ¿Puede un libro hundir un barco?

–Los libros han hundido los barcos más poderosos, destruido ejércitos y derrumbado imperios –concluye el médico alejándose con su peligroso trofeo.

Los tiranos de cualquier especie, incluidos los que llevan la piel de demócratas, saben que los libros, y quienes los cuidan, son un peligro real.

Por eso esta es la profesión más insegura del mundo.

Cuando se reconozcan de verdad los riesgos que corren los bibliotecarios, seguro que se les añadirá, a su merecido sueldo, un incremento o plus de peligrosidad, y es más que probable que se les exija también, a estos sufridos profesionales, el uso de casco y otras necesarias medidas preventivas.

Sobre Paco Abril: Escritor y polifacético activista en la promoción de la lectura, ha impartido cursos y conferencias, realizado numerosos artículos, y ha contado cuentos en los más diversos lugares de España, y en París, Casablanca, Lisboa, Nueva York y México. Trabajó como coordinador de bibliotecas, promoción de la lectura y área de infancia de la Fundación Municipal de Cultura de Gijón desde 1983 hasta 1993. En la actualidad es director de programas educativos en dicha institución. Fue guionista, director y presentador del programa de televisión regional El Hórreo del Trasgu. Desde 1989 dirige el suplemento infantil La Oreja Verde -del diario La Nueva España-, y es autor de obras como Jovellanos, la aventura de la razón (1995), La niña de la nube (1998), La pregunta del cuco (2000), Colores que se aman (2004) y El espejo de los monstruos (2006).

El viatge extraordinari de l’Olga

Duomo és una editorial que ha començat a publicar llibres per a infants i joves com el que comento tot seguit. Es titula Olga de papel i el personatge principal és l’Olga Tindal, una nena d’onze anys que pot contar unes històries meravelloses tan vives i detallades que semblen reals.

«Cuando empezaba a contar, quienes estaban cerca aguzaban el oído, las ventanes se entreabrían, en los patios las voces cesaban, rostros de curiosidad asomaban entre la ropa tendida y quienes estaban en casa salían arrastrando consigo una silla.»

Un dia, l’Olga comença a explicar la d’una nena de paper que desitja convertir-se en persona de carn i ossos i per aconseguir-ho comença un llarg viatge, un viatge extraordinari, que l’ha de portar a casa de la maga Auselia, que és qui té la solució.

«El viaje era largo y peligroso. El niño de barro y la niña de vidrio lo habían emprendido años atrás, pero solo uno de ellos había regresado…»

A la novel·la hi ha un relat paral·lel que és la vivència de l’Olga Tindal quan explica les aventures que s’inventa als seus dos millors amics, l’Oruga i la Mima. És fàcil de seguir perquè ambdós relats estan escrits amb diferent tipologia, permetent que sempre sapiguem què està passant i on ens trobem.  A més la narració és lineal, amb la qual cosa no cal fer altra cosa que disfrutar del que es llegeix.

Al conte principal, el que narra el viatge, l’Olga de paper viurà nombroses i inversemblants aventures, farcides d’emocions i sorpreses.

«Es la historia de cuando el oso amaestrado del señor Yubat, al final, me cortó en dos y el hombrecito muelle me pegó con celo. Él siempre lleva encima un rollo de celo, porque de vez en cuando se despega del fondo de la caja y cae fuera. La mujer voladora quería prestarme una de sus tiritas, pero yo opino que, si te cortan en dos, hace falta algo más fuerte para mantenerte junta.»

Olga de Papel té diversos nivells de lectura. Un primer nivell és l’aventura en si i pot anar adreçat a infants a partir de nou anys. Un segon nivell de lectura ens porta a extrapolar els missatges que s’amaguen darrera de les situacions i dels personatges, i ens condueixin al simbolisme de la veritat i de l’amor subjacent.


Vam tenir la sort que ens visités l’autora, l’Elisabetta Gnone, convidada per Duomo Ediciones i vam poder parlar amb ella en una trobada informal a l’Abacus de Balmes. Va explicar els tres anys invertits en la gestació del llibre, el perquè de la tria d’un nom tan rodó com Olga per a un personatge tan fràgil fet de paper (que té por del vent, i la terroritza la possibilitat de mullar-se) i sobretot ens va explicar que a Itàlia fa un any que circula el llibre i té força èxit entre els adolescents, entre les noies especialment. També vam poder parlar de literatura infanti l juvenil en general, de Rodari, d’Innocenti i de Piumini, entre d’altres autors del seu país.
A la Casa del libro (Rambla de Catalunya) hi ha una exposició de les il·lustracions. Com no podia ser d’una manera estan fetes amb papers retallats. Una joia. En el vídeo següent podeu veure el procés que ha seguit la Linda Toigo per a la seva elaboració.

i si hi esteu interessats en treballar la novel·la, també hi ha una guia de lectura. Us l’escannejo i la podeu obrir aquí.

LES DADES:
Títol: Olga de papel
Autora: Elisabetta Gnone
Il·lustradora: Linda Toigo
Traductor: Miguel García
Editorial: Duomo
Barcelona, 2017
Pàgines: 324

 

La Setmana de l’àlbum il·lustrat


La Setmana de l’Àlbum, que se celebra del 6 al 12 de novembre de 2017, és una de les iniciatives més importants d’Àlbum Barcelona, l’Associació de tretze editorials independents que tenen com a objectiu principal donar visibilitat i rellevància social a l’àlbum il·lustrat amb propostes que desenvolupen conjuntament amb llibreters, biblioteques i escoles.
Fa relativament poc que estan organitzats però els indicis apunten a un futur profitós i potent. Recordeu el MANIFEST tan fantàstic que van presentar i del que ja vam donar notícia aquí mateix.

Ara posen la directa i organitzen aquesta SETMANA espatarrant amb un centenar d’activitats a Barcelona ciutat i comarques al voltant del gènere. Les accions podran ser a llibreries, escoles o biblioteques i c consistiran en trobades amb autors, tallers, xerrades al voltant del gènere i activitats lúdiques, destinades tant a nens com a joves i adults.
El cartell es obra de l’il·lustrador Joan Negrescolor.
Si voleu consultar les activitats ho podeu fer anant al web: http://www.albumbarcelona.org/la-setmana-del-album/
Podreu obrir les programacions per espai, per data o per autor.

Val molt la pena, molt!

presentació de la Setmana a la llibreria Abracadabra