«Un estiu de luxe» en un paradís inversemblant

Fa uns dies, una amiga ha tornat d’un viatge a Noruega, a Bergen concretament. Me n’ha parlat meravelles d’aquell país, de la seva cultura i del seu nivell de vida. No he estat mai a Noruega i la imatge que tinc coincideix amb el que m’ha explicat.

La lectura d’«Un estiu de luxe» m’ha fet veure que, a tot arreu, les classes socials estan ben incrustades, que la pobresa no és patrimoni de determinats països i que les desigualtats existeixen vagis on vagis.

Aquesta novel·la extraordinària de Marianne Kaurin presenta una història romàntica, malgrat que pugui semblar un cant a l’amistat i a l’aventura. També hi ha un transfons que ens fa pensar que les mentides no porten enlloc i que cal acceptar-se tal com és cadascú.

Al primer capítol ens explica el darrer dia de curs d’un grup d’alumnes de sisè que s’acomiaden fins al setembre, quan es trobin al primer curs de la secundària. Justament aquell últim dia de curs arriba un nou alumne, en Vilmer:

Té una mà a la butxaca i a l’altra hi té una gorra. La samarreta que porta és de les que venen al zoo, i fa l’efecte que els pantalons curts marrons com un cagarro li venen una mica grans perquè li fan bosses, però no la mena de bosses que estan de moda i que queden tan bé.Porta unes sabatilles de roba que fa un segle o dos devien ser blanques. Té els braços i les cames prims i més aviat pàl·lids, i sembla que tots aquells rínxols no parin de bellugar-se-li dalt del cap fins i tot quan s’està ben quiet.

En Vilmer i la protagonista de la història, l’Ina, son els dos joves que viuen en un barri deprimit, pobre, i són els únics que aquell estiu no aniran de vacances enlloc.

L’últim dia de classe, l’Ina explica als seus companys que ella i la seva mare passaran uns dies al sud en un complex hoteler de somni. «El sud no és cap lloc concret», protesta una de les nenes de la classe. I és ben cert que el sud no és cap país que un pugui assenyalar al mapa del món.

És una mentida ben grossa perquè la realitat és que l’Ina no sortirà del barri on viu amb la amb la seva mare.

El sud no és cap lloc concret, però si es pensa bé potser que el sud sigui qualsevol lloc.

A partir d’aquest punt, la novel·la va explicant l’estiu de l’Ina i com s’ho passarà de bé amb en Vilmer, el seu veí, amb qui construiran una mena de paradís perdut en un soterrani abandonat a prop de casa seva. Es barallaran, riuran, s’enamoraran i viuran unes vacances úniques.

És una novel·la que es llegeix força bé, que té bon ritme i que, de tant en tant, com a les bones novel·les, un fet inesperat fa trontollar tot el que estem esperant que passi.

M’ha agradat força i és una bona lectura per a recomanar als alumnes de primer d’ESO.


LES DADES:
Títol: Un estiu de luxe
Autora: Marianne Kaurin
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú
Pàgines: 286
Lleida, 2022

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…

Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.

Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada
día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

Tot el que sap l’Alejandro, un clàssic reeditat

S’ha tornat a publicar «Tot el que sap l’Alejandro». Una bona notícia perquè estava exhaurit (L’havíem llegit en una edició d’Oxfort de l’any 2006) i ara Pagès editors l’ha traduït al català i el presenta amb una edició molt cuidada i que agradarà als nois de 10 anys.

La novel·la comença amb aquesta declaració:
“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”

El relat és dolç i ple d’humor. Els capítols són breus, com píndoles separades i que es poden llegir en qualsevol ordre. No cal seguir la numeració habitual però es recomanable.

L’Alejandro és un nen de vuit anys que va explicant tot el que li preocupa i l’envolta i pot pot ser un bon model per invitar als infants a explicar el que els hi passa “a la manera de l’Alejandro”. Per exemple, les lliçons de filosofia com, quan diu:

Ser algú a la vida vol dir ser enginyer o paleta o professor o policia. La mestra diu que, quan els nens es fan grans, acaben sent algú i que ens hem d’esforçar per arribar a ser algú bo. A mi em sembla que s’equivoca. Si és cert que ens tornarem algú ,ara què som, res? Jo crec que tots som alguna cosa, tant se val la mida que fem, ni si anem a l’escola o som grans i importants.

Les primeres pàgines aquí:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413030944_L33_23.pdf

LES DADES
TÍTOL: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductora: Yannick García
Editorial: Pagès
112 pàgines
170 x 240 mm
Col·lecció: Nandibú Singular
Lleida, 2019

«L’arbre dels desig», un relat ben construït

La Katherine Applegate té la mà trencada en això d’explicar històries i emocionar-nos. Ja ens va fer creïble la història de l’Ivan, el goril·la del centre comercial, posant la narració en primera persona, com si fos l’Ivan qui ens expliqués què li va passar. Ara ho ha tornat a fer, però encara és més fascinant perquè seguim els pensaments i les converses d’un arbre, un roure que ens explica els fets que van ocórrer els dies previs a l’u de maig, data en que se celebra una tradició centenària on moltes persones lliguen a les seves branques cintes, draps, notes, etiquetes, etc. amb els desigs més diversos que puguem imaginar.
«L’arbre dels desig» l’han situat a la franja «per a infants a partir de deu anys» i crec que està bé, però sobretot els adolescents —i els adults— podem disfrutar molt amb el llibre. A més a més de la peripècia que es narra, hi ha frases i pensament molt potents que són un tractat de filosofia de vida. Genial.
«L’arbre dels desigs» ens explica que el Roig és un arbre de ciutat, un roure vermell força alt, de mitjana edat —216 anys, com els anells que té—, i en el que hi viu un corb amic, la Bongo, pessimista, amb l’oïda fina i amb capacitat per emetre sons estranys i peculiars, i altres animals que ocupen les cavitats que hi ha al tronc (cries d’opòssum, cries d’òliba, petits ossets rentadors, etc.)
La única regla que hi ha en aquest arbre que és la casa de tots ells és que no poden parlar amb els humans.
Al barri on està l’arbre dels desigs hi han viscut des de fa molts de temps famílies vingudes d’arreu del món, italianes, xineses, espanyoles, africanes. Tot sembla estar en ordre, però un bon dia s’instal·la una família musulmana i aquí és on comencen els problemes perquè la comunitat (o una part d’ella) no els accepta. Hi ha conductors que els criden i els insulten quan passen pel davant amb els cotxes, hi ha qui els llença ous a la façana i, el pitjor de tots, un jove que amb un tornavís grava a l’escorça del roure la paraula «FORA!»
Aquest rebuig atrau a bona part de la comunitat. Els periodistes i la policia es presenten, i fins i tot, la propietària de les cases i de l’arbre vol aprofitar l’ocasió per tallar-lo, amb l’excusa que les seves arrels malmeten les voreres, que les fulles cauen als canalons que recullen l’aigua de pluja, que és molest, vaja! Decidida, contracta una empresa que ha de talar l’arbre de soca-rel.
A partir d’aquest punt, la novel·la fa un gir espectacular i la narració es torna més vital i ens toca molt la fibra sensible, convidant-nos a participar del conflicte veïnal, perquè al cap i a la fi, es tracta d’una situació que també vivim a casa nostra. Només hi ha una petita diferència i és que nosaltres no sempre tenim un roure com el del llibre, capaç de fer miracles, com si fos l’àngel de la guarda de la Samar, fent-nos entendre el poder que tenim les persones i com de valuosa n’és l’amistat.
L’arbre del desig es llegeix bé i recomanem la seva lectura amb una llibreta al costat per anar anotant els pensament filosòfics que seran un bon motiu de comentari i discussió a l’aula o al club de lectura.
Una de les accions que veiem al llibre pot ser fàcilment exportable perquè al pati de l’escola sempre hi ha un arbre que està esperant que li pengem cintes, llaços, dibuixos, fotografies, llaminadures o el que vulguem perquè, com el Roig, té la seva màgia i només cal que obrim bé els ulls i les orelles per sentir-la.

LES DADES:
Títol: L’arbre dels desigs
Autora: Katherine Applegate
Il·lustrador: Anna Clariana
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès (Col·lecció Nandibú)
ISBN: 978-84-1303-059-3
218 pàgines
14 x 20 cm
Lleida, 2019