«Un estiu de luxe» en un paradís inversemblant

Fa uns dies, una amiga ha tornat d’un viatge a Noruega, a Bergen concretament. Me n’ha parlat meravelles d’aquell país, de la seva cultura i del seu nivell de vida. No he estat mai a Noruega i la imatge que tinc coincideix amb el que m’ha explicat.

La lectura d’«Un estiu de luxe» m’ha fet veure que, a tot arreu, les classes socials estan ben incrustades, que la pobresa no és patrimoni de determinats països i que les desigualtats existeixen vagis on vagis.

Aquesta novel·la extraordinària de Marianne Kaurin presenta una història romàntica, malgrat que pugui semblar un cant a l’amistat i a l’aventura. També hi ha un transfons que ens fa pensar que les mentides no porten enlloc i que cal acceptar-se tal com és cadascú.

Al primer capítol ens explica el darrer dia de curs d’un grup d’alumnes de sisè que s’acomiaden fins al setembre, quan es trobin al primer curs de la secundària. Justament aquell últim dia de curs arriba un nou alumne, en Vilmer:

Té una mà a la butxaca i a l’altra hi té una gorra. La samarreta que porta és de les que venen al zoo, i fa l’efecte que els pantalons curts marrons com un cagarro li venen una mica grans perquè li fan bosses, però no la mena de bosses que estan de moda i que queden tan bé.Porta unes sabatilles de roba que fa un segle o dos devien ser blanques. Té els braços i les cames prims i més aviat pàl·lids, i sembla que tots aquells rínxols no parin de bellugar-se-li dalt del cap fins i tot quan s’està ben quiet.

En Vilmer i la protagonista de la història, l’Ina, son els dos joves que viuen en un barri deprimit, pobre, i són els únics que aquell estiu no aniran de vacances enlloc.

L’últim dia de classe, l’Ina explica als seus companys que ella i la seva mare passaran uns dies al sud en un complex hoteler de somni. «El sud no és cap lloc concret», protesta una de les nenes de la classe. I és ben cert que el sud no és cap país que un pugui assenyalar al mapa del món.

És una mentida ben grossa perquè la realitat és que l’Ina no sortirà del barri on viu amb la amb la seva mare.

El sud no és cap lloc concret, però si es pensa bé potser que el sud sigui qualsevol lloc.

A partir d’aquest punt, la novel·la va explicant l’estiu de l’Ina i com s’ho passarà de bé amb en Vilmer, el seu veí, amb qui construiran una mena de paradís perdut en un soterrani abandonat a prop de casa seva. Es barallaran, riuran, s’enamoraran i viuran unes vacances úniques.

És una novel·la que es llegeix força bé, que té bon ritme i que, de tant en tant, com a les bones novel·les, un fet inesperat fa trontollar tot el que estem esperant que passi.

M’ha agradat força i és una bona lectura per a recomanar als alumnes de primer d’ESO.


LES DADES:
Títol: Un estiu de luxe
Autora: Marianne Kaurin
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú
Pàgines: 286
Lleida, 2022

Retrobant Vasconcelos

drugstoreFa molts anys hi havia un espai increïble al Passeig de Gràcia de Barcelona. Es deia “El Drugstore” i tenia les portes obertes les vint-i-quatre hores del dia. Allà hi podies anar a prendre una cervesa o un cafè, quedar amb els amics o fer la darrera conversa de la nit. També era punt de trobada.
Recordo amb molt de carinyo que hi havia una llibreria a la part de dalt. Allà hi solíem anar en sortir del cinema i fèiem una passejada per les prestatgeries mirant les novetats. Sense presses i descobrint a Nietsche, Boris Vian o Rilke. Va ser allà on vaig comprar els llibres d’un autor que em va marcar aquella època de joventut i de descobertes. Parlo d’en José Mauro de Vasconcelos.
4 llibresEls llibres de Vasconcelos venien de l’Argentina. Eren de l’editorial “El Ateneo”. Encara en conservo quatre (Doidáo, El velero de cristal, El palacio japonés i Vamos a calentar el sol). La resta els he perdut o regalat. Eren novel·les que m’encongien el cor perquè presentaven uns personatges carregats de poètica, nens i adults que vivien en la misèria del Brasil de l’època, amb alegria i també amb frustracions, però que tenien valors humans, innocència, educació i respecte pels altres. Em vaig fer tips de plorar amb les aventures del nen Zezé…

I ara, quaranta-dos anys després m’assabento que l’editorial Libros del Asteriode acaba de publicar la traducció al català de La meva planta de taronja llima. L’he tornat a llegir i m’ha produït les mateixes emocions.
La-meva-planta-de-taronja-llimaLa meva planta de taronja llima, basada segons l’autor en les seves pròpies experiències a Bangu (Brasil) durant la seva infantesa a mitjans del anys 20, narra les aventis del nen Zezé, un nen molt intel·ligent i entremaliat que viu amb els seus germans, la Jandira, la Glòria i en Totoca. El pare de Zezé esta a l’atur i la seva mare treballa en una fàbrica. A causa d’aquestes dificultats, en Zezé i la seva família es veuen obligats a mudar-se a una casa més petita on coneix qui serà el seu company de confidències, l’arbre de taronja llima, que alimentarà el seu món de fantasia.
Zezé també coneix un home gran, el Portuguès, amb qui mantindrà una gran amistat. A la novel·la hi apareixen altres personatges potents com el senyor Ariovaldo, la mestra Cecília o el Magaratiba, el tren.
El tema principal de la narració són les relacions familiars, la fantasia i les desigualtats socials. Temes que es poden treballar a l’escola, perfectament.
Vasconcelos va escriure aquesta obra només en dotze dies (segons conta ell mateix) i forma part d’una sèrie de quatre llibres que recullen la seva vida. Una mena de memòries escrites de forma inusual: La meva planta de taronja llima recull la seva infància a Bangu, Vamos a calentar el sol, el seu trasllat a la ciutat de Natal, Doidao, la seva adolescència, i Las confesiones de Fray Calabaza, la seva vida adulta.vasconcelos

Actualment, als afores de les megalòpolis del Brasil com Sao Paulo i Rio de Janeiro hi ha un alt índex de violència, enfosquida per la infància que viu en aquests llocs amb uns pares amb problemes (atur, alcoholisme, bandes, etc.) i per això no se’ns fa especialment dolorosa la narració de La meva planta de taronja llima. La quotidianitat suavitza i relativitza. En canvi allò que ens crida l’atenció de la novel·la és, justament, la força emocional d’un infant que vol créixer i ens fa partícips dels seus pensaments (l’obra està escrita en primera persona) acompanyant-lo i imaginant que tot existeix per enfortir-lo:

-Minguinho, ara viurem sempre a prop l’un de l’altre. T’adornaré tan bonic que cap arbre t’arribarà als peus. Saps, Minguinho? Acabo de viatjar en un carro tan gran i suau que semblava una diligència d’aquelles de les pel·lícules de cine. Mira, tot el que sàpiga, vindré a dir-t’ho, d’acord?

Vasconcelos va morir a Sao Paulo, als 64 anys, el 25 juliol 1984 però ens va deixar joies com aquesta gran història que ara ja podem llegir en la cuidada traducció den Carles Sans. Val molt la pena. Ideal per als primers cursos de l’ESO, en els que ja són capaços de llegir a un altre nivell, i on tota la càrrega simbòlica es fa present.

Tant de bo Libros del Asteroide continuï traduint la resta d’obres d’en Vasconcelos.

Com a anècdota, comentem que es va fer una pel·lícula l’any 1970, amb els mitjans de l’època, que podeu trobar a youtube.

S’ha fet una versió moderna que, de moment, només es pot trobar en portuguès. El tràiler oficial és el següent: