El más rápido (Paula Carbonell)

Un dels vint llibres premiats aquest 2017 per la Fundación Cuatrogatos és «El más rápido», un àlbum il·lustrat, escrit per la Paula Carbonell, que ens parla de pobresa i d’infants que han de treballar per sobreviure. Un relat que alhora és un relat molt poètic que va acompanyat d’unes il·lustracions de l’Ester García que juguen perfectament combinant  el blanc i negre amb tocs de color. Paral·lelament al relat més cru hi ha un cant al somni i un altre als lligams familiars i a la terra.
La Paula Carbonell té altres llibres molt bonics i sempre ha tingut l’encert de trobar bons il·lustradors que entenguin el seus relats, com és el cas de Chené Gómez amb «Un perro y un gato» o Philip Giordano a «Gallito pelón», per exemple.
Quan busquem llibres per als nostres alumnes, demanem que siguin bonics i que el tema els ajudi a pensar; busquem que els commogui i els aporti alguna cosa més i, per això demanem als editors que no siguin conservadors i apostin per anar unes passes per davant de nosaltres. Els de Lóguez ho fan sovint i els ho agraïm.

Felicitats a tot l’equip!

«…Y ese es el mejor momento,
Dula cierra los ojos y espera la señal.
– A la de una, a la de dos, y a la de tres….
Y sale disparado.»

Les dades:
Títol: El más ràpido
Autora: Paula Carbonell
Il·lustracions d’Ester García
Editorial: Lóguez
36 pàgs.

Anuncis

Presentació del conte Sota l’acàcia

11722194_691363254329711_9101409657093911079_o

Amb la Maria del Mar, coordinadora del projecte Implica’t+, la Rosa Pujol, vicepresidenta de l’IEI, i la Rita Sañé, la il·lustradora del conte.

Onetti deia que ningú no sap com ha de ser un conte. Afegia que els contes, a més, són canviants, com les persones. Crec que depenent del moment en que el llegeixes, ara o d’aquí a deu dies, ja és un altre conte i cal tornar-lo a repensar perquè les paraules o el seu significat ja ha canviat i cal tornar a trobar el seu misteri, mentre les paraules passen a l’ull i d’aquí al cervell o millor, al cor que és on han d’anar, el centre de la diana és l’ànima o el cor. Recordo que algú va dir també que tota lectura ha de ser com una clatellada, t’ha de sacsejar, fer pensar, i que quan llegeixes no ets el mateix abans que després.

sota l'acacia 1

Foto de família

Bé, com podeu comprendre aquesta entrada és molt especial per a mi perquè la presentació del conte Sota l’acàcia, el passat dijous a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, va significar un final. Un final perquè des que vam començar a dissenyar la història, allà pel mes d’octubre, hem compartit amb les persones del projecte Implica’t+ moments de treball i converses molt agradables al voltant del document “La Carta de la Terra” (és l’eix de la narració). Però també és un principi perquè ara que ja està imprès, i començarà a circular per les escoles, imagino que malgrat passaré una mica de vergonya pels comentaris de tota mena que ens arribaran, els destinataris que són els infants de cicle superior i de la ESO tindran una altra eina que els servirà per comprendre que al món també hi ha persones bones.

A la presentació hi van venir unes quaranta persones, amics i companys del projecte Implica’t+ i em va agradar conversar amb la majoria d’ells. Allà hi eren la Desirée Gifré, en Raül Manzano, la Cristina Manyench,  la Montserrat Remacha, la Regina Pérez, en Robert Izquierdo, l’Anna Castro, l’Anna Teixidó, la mare de la Maria del Mar Lluelles, en Jaume, la Noemí Munné, l’Anna Fontelles i els altres que segur que em deixo (i els demano disculpes, els podeu veure a les fotos).

11042688_691381330994570_9212006520275210010_oA la taula, a més a més de la Rita Sañé, l’autora de les fantàstiques il·lustracions (aquí sí que hi ha consens) també m’acompanyaven la Maria del Mar Lluelles, ànima impulsora del projecte, i en Miquel Àngel Cullerés, Director dels Serveis Territorials d’Ensenyament a Lleida, que van dir unes paraules sentides i coratjoses. Va fer la presentació, com sempre de manera delicada, la Maria Bañeres.

Vaig poder comentar algunes interioritats del conte perquè sempre fa gràcia explicar el perquè dels noms i les situacions, i ara que repasso mentalment el que vaig dir m’adono que eren paraules farcides dels referents que m’han inspirat. Crec que vaig citar els noms de Hemingway, Neruda, Louis Germain, Iuri Gagarin, Pepita Castellví, Harry Potter i alguns altres.

Del conte se n’ha fet una tirada de 1000 exemplars, en la que hi han col·laborat el Departament d’Ensenyament, el CRP del Segrià, l’Institut d’estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida. Es repartirà a tots els centres educatius de la província de Lleida i també a les biblioteques municipals.

Us passo l’enllaç al Calaméo per si el voleu fullejar. http://es.calameo.com/read/0000646608cf49fea8d14

El podeu descarregar en format pdf clicant a  SOTA L’ACÀCIA

I també algunes fotos de la presentació.

Podeu trobar més informació al web de l’Implicat+: http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/
I al facebook: https://www.facebook.com/pages/Implicat/192304094235632

DSC02984

La Rita comenta algunes il·lustracions

DSC02957

Un moment de la presentació de l’acte a càrrec de la María Bañeres.

DSC02949

Amb la Desirée, companya d’aventures solidàries.

DSC02993

el plaent moment de les dedicatòries.

sota l'acacia 2

alguns dels assistents

Retrobant Vasconcelos

drugstoreFa molts anys hi havia un espai increïble al Passeig de Gràcia de Barcelona. Es deia “El Drugstore” i tenia les portes obertes les vint-i-quatre hores del dia. Allà hi podies anar a prendre una cervesa o un cafè, quedar amb els amics o fer la darrera conversa de la nit. També era punt de trobada.
Recordo amb molt de carinyo que hi havia una llibreria a la part de dalt. Allà hi solíem anar en sortir del cinema i fèiem una passejada per les prestatgeries mirant les novetats. Sense presses i descobrint a Nietsche, Boris Vian o Rilke. Va ser allà on vaig comprar els llibres d’un autor que em va marcar aquella època de joventut i de descobertes. Parlo d’en José Mauro de Vasconcelos.
4 llibresEls llibres de Vasconcelos venien de l’Argentina. Eren de l’editorial “El Ateneo”. Encara en conservo quatre (Doidáo, El velero de cristal, El palacio japonés i Vamos a calentar el sol). La resta els he perdut o regalat. Eren novel·les que m’encongien el cor perquè presentaven uns personatges carregats de poètica, nens i adults que vivien en la misèria del Brasil de l’època, amb alegria i també amb frustracions, però que tenien valors humans, innocència, educació i respecte pels altres. Em vaig fer tips de plorar amb les aventures del nen Zezé…

I ara, quaranta-dos anys després m’assabento que l’editorial Libros del Asteriode acaba de publicar la traducció al català de La meva planta de taronja llima. L’he tornat a llegir i m’ha produït les mateixes emocions.
La-meva-planta-de-taronja-llimaLa meva planta de taronja llima, basada segons l’autor en les seves pròpies experiències a Bangu (Brasil) durant la seva infantesa a mitjans del anys 20, narra les aventis del nen Zezé, un nen molt intel·ligent i entremaliat que viu amb els seus germans, la Jandira, la Glòria i en Totoca. El pare de Zezé esta a l’atur i la seva mare treballa en una fàbrica. A causa d’aquestes dificultats, en Zezé i la seva família es veuen obligats a mudar-se a una casa més petita on coneix qui serà el seu company de confidències, l’arbre de taronja llima, que alimentarà el seu món de fantasia.
Zezé també coneix un home gran, el Portuguès, amb qui mantindrà una gran amistat. A la novel·la hi apareixen altres personatges potents com el senyor Ariovaldo, la mestra Cecília o el Magaratiba, el tren.
El tema principal de la narració són les relacions familiars, la fantasia i les desigualtats socials. Temes que es poden treballar a l’escola, perfectament.
Vasconcelos va escriure aquesta obra només en dotze dies (segons conta ell mateix) i forma part d’una sèrie de quatre llibres que recullen la seva vida. Una mena de memòries escrites de forma inusual: La meva planta de taronja llima recull la seva infància a Bangu, Vamos a calentar el sol, el seu trasllat a la ciutat de Natal, Doidao, la seva adolescència, i Las confesiones de Fray Calabaza, la seva vida adulta.vasconcelos

Actualment, als afores de les megalòpolis del Brasil com Sao Paulo i Rio de Janeiro hi ha un alt índex de violència, enfosquida per la infància que viu en aquests llocs amb uns pares amb problemes (atur, alcoholisme, bandes, etc.) i per això no se’ns fa especialment dolorosa la narració de La meva planta de taronja llima. La quotidianitat suavitza i relativitza. En canvi allò que ens crida l’atenció de la novel·la és, justament, la força emocional d’un infant que vol créixer i ens fa partícips dels seus pensaments (l’obra està escrita en primera persona) acompanyant-lo i imaginant que tot existeix per enfortir-lo:

-Minguinho, ara viurem sempre a prop l’un de l’altre. T’adornaré tan bonic que cap arbre t’arribarà als peus. Saps, Minguinho? Acabo de viatjar en un carro tan gran i suau que semblava una diligència d’aquelles de les pel·lícules de cine. Mira, tot el que sàpiga, vindré a dir-t’ho, d’acord?

Vasconcelos va morir a Sao Paulo, als 64 anys, el 25 juliol 1984 però ens va deixar joies com aquesta gran història que ara ja podem llegir en la cuidada traducció den Carles Sans. Val molt la pena. Ideal per als primers cursos de l’ESO, en els que ja són capaços de llegir a un altre nivell, i on tota la càrrega simbòlica es fa present.

Tant de bo Libros del Asteroide continuï traduint la resta d’obres d’en Vasconcelos.

Com a anècdota, comentem que es va fer una pel·lícula l’any 1970, amb els mitjans de l’època, que podeu trobar a youtube.

S’ha fet una versió moderna que, de moment, només es pot trobar en portuguès. El tràiler oficial és el següent: