«Animals que cauen del cel», la màgia de les coses petites

Conec algunes persones que són molt aficionades a fer figuretes de paper. Em meravella i em sorprèn quan les veig fent plecs i, amb paciència i imaginació, apareixen com si fos màgia un animal, un personatge o un objecte. Em recorden la Sadako aquella nena japonesa que va fer populars les figuretes en forma de grua intentant fer-ne mil, un repte per guarir la seva malaltia, i que vam conèixer gràcies a la novel·la juvenil “Sadako vol viure”.

Ara, per fer origami ho tenim relativament fàcil perquè hi ha aplicacions i vídeos a youtube que expliquen pas a pas com aconseguir fer un “Petit Príncep”, un “elefant” o qualsevol altra figura. Només cal no atabalar-se i anar fent.

El 22 de juliol, en aquest blog, ja en vam parlar d’aquest tema. Recordeu: https://jaumecentelles.cat/2026/07/22/storytelling-explicar-un-conte-mentre-es-plega-paper/

Un llibre que també està relacionat amb el plegat de paper és “Animals que cauen del cel”. Es llegeix amb emoció i té una doble lectura: Una per als infants i joves i una altra per als adults.

El relat ens parlar d’una nena, l’Aina, i la seva relació amb la mare, la perruquera i una dona gran que és la misteriosa autora de les figures de paper.

Cada tarda, en tornar de l’escola, l’Aina va a la perruqueria de la Mercè, l’amiga de la seva mare, fa els deures i seu a mirar les sabates de tothom qui passa pel carrer: són adults que van tan ràpid que, de vegades, ni tan sols pot veure qui són.

Un dia, a l’Aina li cau una figura de paper. L’endemà, una altra. I una més al dia següent. Sense saber d’on venen ni per què, comença una col·lecció que guardarà com un tresor.

La nena vol saber qui envia aquests animals fets amb paper i comença una investigació secreta.

Una novel·la que va guanyar el premi Folch i Torres del 2026 i que recomanem especialment perquè està molt ben escrita i obre moltes oportunitats i temes de conversa al voltant de les nostres vides.

A partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: Animals que cauen del cel
Autor: Víctor Borràs
Il·lustradora: Carolina T. Godina
Editorial: laGalera
Pàgines: 128
Barcelona, 2026

«La iaia no hi toca» fa deu anys. Felicitats!

Com diries estel sense fer servir paraules com rombe o paper? Mmm… Jo, l’únic que sé, és que la meva iaia no hi toca. Ah, i que té la culpa de tot. Sí, de tot! Sempre hi ha algú que té la culpa que ens agradi allò que tant ens agrada, o que no ens agradi allò que mai no ens ha agradat. El cas és que entre el seu pentinat de Darth Vader, la seva obsessió per guanyar premis pels poemes que escriu i aquesta mania ridícula de recitar versos a ple pulmó quan baixo de l’autobús escolar, entre riallades i amb cara de voler desaparèixer (només per obligar-me a entrar ràpid a casa seva), jo també m’estic tornant boig.
Els meus pares tenen feina, i no em queda més remei que passar-me les tardes a casa de la iaia Petúnia. Però sospito que en porta alguna de cap, i no m’ho penso perdre…

Encara recordo la presentació del llibre. La vam fer a Casa Anita, el 7 de juny de 2017 i vaig tenir la sort de conversar amb el Chascas, l’autor, i la Tina Vallés, la traductora.

Va ser una d’aquelles situacions que passen gairebé per casualitat perquè el Chascas estava de pas per Barcelona. A més, aprofitant de la seva amabilitat el vam portar a una escola d’Esplugues on els nois i noies de cicle superior havien llegit el seu llibre.

Uns anys més tard, va tornar a venir a Barcelona i vaig coincidir amb ell a la llibreria Lectors al tren! on vam presentar “El millor germà del món”. Un altre dia per recordar.

I ara, ens arriba la notícia que fa deu anys de la publicació de “Mi abuela la loca” i, esclar, ho haurem de celebrar, oi?

Pels que no coneixeu la història de Vicente i la seva àvia Petúnia, la boja, us explico que és una novel·la curta i molt divertida, ideal per als nois i noies de 9-10 anys.

L’àvia li ensenya al nen a sentir i viure amb sensibilitat tot el que li passa, tot el que veu, preparant-lo per ser escriptor i descobrir el mon d’una altra manera.

És un excel·lent llibre per comprendre com la història i els personatges es determinen mútuament, per parlar de poesia, de literatura, d’ètica, de valors, d’art.

Recomanat per a cicle superior.

Les dades:
Títol: la iaia no hi toca
Autor: José Ignacio Valenzuela (el Chascas)
Il·lustrador: Patricio Betteo
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Birabiro
Pàgines: 150
Barcelona, 2018

«El Jim i la Janis» a l’Ofici d’educar

Ahir a l’Ofici d’educar vam presentar aquesta història d’amor que comença l’estiu que al protagonista, en Mitus, se li presenta d’allò més avorrit, perquè el seu millor amic se’n va a Chicago.

Però la situació es capgira d’una forma impensable quan al seu oncle Jaume l’han d’hospitalitzar per culpa d’un ictus, perquè d’aquell oncle vell i solitari no sap gairebé res.

El noi tindrà la possibilitat de conèixer-lo millor, i ho farà endinsant-se a casa seva a cuidar el gos i allà descobrirà una habitació secreta que, entre d’altres tresors, amaga una carta que no s’ha enviat mai.

La lectura ens permet resseguir les peripècies d’en Mitus a partir del moment en que descobreix la carta i s’assabenta que el seu oncle havia estat hippy i que el Canet Rock de l’any 1975 va ser molt important per a ell, però també va ser un esdeveniment clau de la història cultural contemporània de Catalunya, ja que es va celebrar sota la dictadura franquista.

En Mitus, amb l’ajuda de la seva amiga Jana, es veurà embolicat en una aventura a la recerca de la misteriosa Giovanna, la dona destinatària de la carta que no es va enviar mai per fer-li arribar abans que mori l’oncle Jaume. Però de la Giovanna només tenen una pista i res més.

Una novel·la que es llegeix força bé, amb diàlegs i una trama que ens acosta a la vida dels adolescents a través de la personalitat del protagonista, i ens mostra les seves pors, inseguretats i emocions, així com les seves relacions amb la família i els amics. Paral·lelament sabrem més coses d’aquells llunyans anys de la joventut d’en Jaume i la Giovanna i del seu amor.

La música és el fil conductor de la història, i serveix per entendre les emocions i les connexions entre els protagonistes, alhora que ens mostra una època vinculada a uns valors i a un estil de vida concrets.

Aquest relat va ser guanyador del premi Gran Angular 2025. És relativament breu (160 pàgines) i molt entenedor i emotiu.

Lectura recomanada a partir de 16 anys i si és possible escoltant les peces musicals que es mencionen i ens ajuden a entendre una mica la vida d’aquell jovent nascut a la dècada dels 50 del segle passat.

Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial Cruïlla.

La pregunta per al concurs sobre el llibre «El Jim i la Janis» és:

Com es diu el gos de l’oncle d’en Mitus?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 18 de gener.

La guanyadora del llibre «Nit de Reis» és l’Àngels Oliva. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/el-jim-i-la-janis-de-llorenc-capdevila/audio/1266608/

…………………………………….

Educar és donar la paraula

En el mateix programa, dos referents del món educatiu, Jaume Cela i Joan Domènech, parlen de l’essencialitat d’escoltar els alumnes al llibre “Educar és donar la paraula”.

Per Cela i Domènech, “una sola persona rebutjada, colpejada per l’escola, ens hauria de fer aturar a tothom, perquè representa un fracàs de la institució“.

Tothom pot aprendre? Què s’ha de fer amb els alumnes rebotats? Com s’ha de donar la paraula als alumnes? I quina autocrítica han de fer docents i sistema educatiu?

En aquesta conversa, també hi participa la Montserrat Ventura, mestra i directora de l’Escola Rivo Rubeo, de Rubí, i membre dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Podeu escoltar tot el programa, clicant a l’enllaç:

https://www.3cat.cat/3cat/lescola-no-ha-de-rebutjar-cap-alumne-ningu-es-negat-per-aprendre/audio/1266610/

Em va alegrar el dia saludar a l’admirat Jaume Cela, mestre de qui he aprés molt.

Les entremaliadures i els secrets d’en Pere

Un àlbum il·lustrat que farà pensar als pares que estan sempre estan a sobre de la canalla recordant-los que “res de pantalles”, “menja’t tota la verdura”. “endreça l’habitació”, “res de caramels i xiclets”, “no molestis” i , sobretot, “porta’t bé”.

Però, en algunes ocasions, els pares surten a sopar, han d’anar a comprar, deixar la criatura a casa dels avis, etc. Són aquells moments on lluny dels pares, passen coses diferents.

Les mestres saben que, quan els infants es troben lluny de la vigilància dels pares o les mestres, s’han d’espavilar a trobar la solució als conflictes que se’ls presenten, són veritables situacions d’aprenentatge. Potser tornaran amb els genolls pelats, hauran tocar una planta que els ha produït urticària, o vés a saber què. Aprenentatges.

El llibre de la Cristina Losantos es basa en quelcom de semblant. Ens narra la vida d’un nen de sis anys, en Pere, el qual, de tant en tant, s’ha de quedar sota la vigilància d’altres persones (la cangur, els avis materns, els avis paterns, el veí, la verdulera de la botiga de davant de casa, etc.) Amb cadascuna d’aquestes persones, en Pau viurà aventures extraordinàries que no es poden explicar als pares, són secrets.

L’autora ha trobat una idea fantàstica per tal que els secrets quedin amagats i només es puguin llegir obrint les solapes que acompanyen cada capítol: La Mercè, en Pau, la Lola, els avis de Barcelona, els avis del poble, les cosines, l’oncle Pep.

Il·lustracions divertides, fàcils de descodificar i amb l’estil característic de la Cristina Losantos.

La història ofereix moltíssimes oportunitats de conversa sobre el món dels secrets que tots amaguem.
Per a infants de cicle infantil i cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: En Pere dels 7 secrets
Autora: Cristina Losantos
Il·lustradora: Cristina Losantos
Editorial: Combel
Pàgines: 34
Barcelona, 2025

La Biblioteca Humana a l’Hospitalet

La HLO (Human Library Organization) és una organització que va néixer l’any 2000, a Copenhaguen. Promoguda per un grup de joves que volien denunciar l’homofòbia i els sentiments antiislamistes que percebien al seu voltant, partia d’una idea simple, aparentment. Es tractava de reconèixer en cada persona un “llibre”, algú que tingués una història per explicar.

Des d’aquella primera biblioteca humana fins avui, el moviment de Biblioteques Humanes s’ha anat estenent arreu del món. Ara arriba a l’Hospitalet.

Els usuaris d’aquesta biblioteca tenen l’oportunitat de parlar de manera informal durant una estona amb els llibres humans que triïn del catàleg que hi hagi. De vegades, es poden conèixer i comprendre la vida d’una bomber, d’un cirurgià militar, d’un sikh, d’un astrofísic, d’un alcohòlic en recuperació, d’un lampista, d’un cec, d’un policia gai, etc. Es tracta, com és fàcil imaginar, de promoure el diàleg, la comunicació positiva entre un grup variat de persones “en préstec”, persones molt diferents que ajudin a superar prejudicis, trencar estereotips i promoure la tolerància i la comprensió.

La idea es va inspirar en la novel·la Fahrenheit 451.

La 1ª Biblioteca Humana de L’Hospitalet se celebrarà el matí de dissabte 4 de novembre, a la Biblioteca La Florida.

En el catàleg de títols o “llibres humans”, trobareu persones que han patit discriminació o rebuig social a causa de les seves circumstàncies vitals i ens explicaran les seves històries (relacionades amb la salut mental, l’estatus social, la identitat de gènere, la migració o les relacions familiars, entre d’altres) amb la finalitat de trencar barreres socials, desafiar estereotips i prejudicis.

Per assistir-hi com a lector o lectora, us podeu inscriure (inscripció gratuïta), a la web del projecte o directament al taulell de la Biblioteca La Florida.

LES DADES:
Biblioteca Humana de L’Hospitalet
Edició Les Planes – La Florida
Dissabte 4 de novembre de 2023, a partir de les 10:30h
Biblioteca La Florida. Avda. del Masnou 40
08905 – L’Hospitalet del Llobregat

Més informació i inscripcions:
https://www.bibliotecahumanalh.com/
Esdeveniment gratuït. Places limitades.

La Biblioteca Humana de L’Hospitalet ha estat promoguda per l’Ajuntament de L’Hospitalet, amb la col·laboració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de la Diputació de Barcelona, i co-organitzada per Biblioteques de L’Hospitalet (Biblioteca La Florida), Pla Integral Les Planes – Blocs Florida, Servei d’Acollida i Integració, Servei de Mediació Comunitària i l’Àrea de Serveis a les Persones de l’Ajuntament de L’Hospitalet, i per les entitats Escola de Vida Les Planes La Florida, l’Escola Joaquim Ruyra i Artticco.
En el projecte també hi ha participat activament una àmplia xarxa de persones voluntàries i col·laboradores d’associacions, institucions i entitats del barri de Les Planes – La Florida.

«La carta de l’avi», una història optimista

Hi ha autors que són com els nostres cantants preferits i dels quals en som fans incondicionals. Això és el que em passa amb Michael Morpugo, des que vaig llegir “El regne de Kensuke”.

Ara acaba de publicar-se “La carta de l’avi” i pel que veiem a la coberta podem pensar que es tracta d’un conte de Nadal. I ho és en part, només en part…

S’acompanya d’unes imatges espectaculars d’en Jim Field. Crec que són les més boniques de les que he vist d’ell.

Comença la història amb una dona, la Mia, que ens explica un ritual que fan a casa seva, cada Nadal. S’apleguen al voltant de l’arbre a llegir una carta que li va escriure el seu avi :

“… aquest Nadal, en comptes d’una postal de Nadal, en tindràs un munt, i en comptes d’un regal, també en tindràs molts, t’envio una carta…”

La carta és el record de la infantesa de la Mia i també està ple de desitjos que van adreçats a tots nosaltres. Són pensaments sobre el nostre món i sobre com l’hem de cuidar. És un discurs càlid, emotiu, escrit amb passió i amb advertències dels perills que ens amenacen. Tot plegat ens sona molt, especialment aquests dies que hem assistit a l’espectacle trist de les infructuoses conferències celebrades a Egipte amb motiu de la cimera climàtica COP27.

I si he dit que en part, només en part, és un conte de Nadal, és perquè es pot llegir en qualsevol estació. Hi ha moltes imatges que fan referència a l’estiu, per exemple. De fet, el Nadal només apareix a l’inici i al final.Si el llegiu a l’escola o a casa, segur que us pot oferir molts motius de conversa sobre la natura, sobre els arbres, els animals, la contaminació dels mars, el desglaç dels casquets polars, etc.

Lectura recomanada per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: La carta de l’avi
Autor: Michael Morpugo
Il·lustrador: Jim Field
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 48
Picassent (Valencia), 2022

Blas, un gos especial

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, etc. tot allò que s’espera d’un gos.

Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

M’ha agradat el relat i com està il·lustrat. Té un format gran i les imatges estan fetes sobre un fons blanc que defuig de detalls (només els imprescindibles) i usant colors poc habituals. No trobareu groc ni vermell ni blau. Només colors secundaris, amb predomini del verd i del carbassa. L’autora també es val de les trames per vestir els personatges i ho combina amb diferents tècniques que recorden a Eric Carle, entre d’altres. Molt bonic, tot plegat, dins l’aparent i buscada simplicitat.

Hi ha detalls que van directament a l’inconscient de l’adult que acompanya el lector de cicle infantil, com les al·lusions a Miró o a Pink Floid.

Un personatge que va apareixent des de les primeres pàgines resultarà fonamental en el desenllaç del misteri. És la veïna que saluda des del pis de sota. Seguiu-la.

S’inclou una darrera pàgina amb cinc peces de música clàssica que ens inviten a buscar-les. Enginyós!

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos.

Veieu algunes imatges en el següent youtube, trobat al web de l’editorial:

LES DADES:
Títol: ¡Blas!
Autora i il·lustradora: Elena Hormiga
Editorial: Apila
Pàgines: 48
Saragossa, 2020

Les imatges estan extretes del web de Apila ediciones.

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/

En Sid i en Kevin, el seu amic imaginari

El darrer llibre d’en Rob Biddulph és ben diferent dels anteriors «Enfonsat», «Grrrrr!», «No com tots» o «Quin vent». Es nota un canvi en el seu estil i en la narració elaborada amb frases més llargues. M’ha agradat.
El conte planteja una situació prou coneguda: Un nen, en Sid, fa una malifeta (trenca un plat) i la mare el renya. No és la primera vegada i la paciència s’ha acabat. Ell, llavors, culpa a un altre, a un tal Kevin, un amic seu imaginari. Quan la mare li pregunta com és en Kevin, ell dibuixa una mena de personatge gran i pelut, de color vainilla i rosa, amb una sola dent. Molt entranyable.
El tractament del color i les imatges és força impactant i hi ha detalls que apunten a una especial dedicació per part de l’autor. Fixeu-vos, per exemple, en la gorra del nen o en les sabatilles de la mare.
La història és alegre i mostra els contrastos entre el món real, gris i trist, i el món imaginari, acolorit i explosiu.
L’argument està ben pensat i cap a la meitat hi ha un gir sorprenent quan en Sid va al país dels éssers imaginaris i allà ell és el diferent, ell és l’amic imaginari dels amics imaginaris, en un món  amb arbres liles i insectes de molts colors.


Hi ha alguns detalls que no he acabat de comprendre però suposo que l’autor volia mostrar com és la vida en determinats barris de classe mitjana baixa de les grans ciutats i per això dibuixa al pare darrera del diari, aliè a la discussió familiar, o dibuixa a la mare amb un got de cafè a la mà, botes i bolso al coll, disposada a sortir al carrer.


Les imatges de les darreres pàgines són per mirar i remirar: Impressionant el parc infantil ple de detalls, genial la pàgina següent amb la mare i el seu propi amic i encara la sorpresa de les guardes mostrant com l’autor també forma part d’aquest món oníric.
Si sou seguidors dels llibre d’en Rob Biddulph trobareu al·lusions als seus llibres anteriors, com una mena de picada d’ullet o joc divertit entre ell i els seus seguidors.
En un moment en que sembla que només hi hagi llibres d’emocions, de coneixements, amb intencions pedagògiques, trobar aquests divertiments resulta agradable. S’agraeixen els contes que ens fan somiar i ens fan veure que la vida pot ser d’una altra manera.
No cal ni dir-ho però a l’escola, «Kevin» obre un ventall d’accions plàstiques immens. Lectura recomanada a partir de 4 anys.

LES DADES
Títol: Kevin. L’amic imaginari en què pots creure de debò
Autor:Rob Biddulph
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
32 pàgines
València 2018

El tràiler:

La Sara i el Pelut (un poni que sembla un gos!)

Arriba un dia (sempre hi arriba) que el nen demana als pares que li comprin un animal… Amb una mica de sort la demanda és petita, de la mida d’un peix, un hàmster o un ocell però, de vegades, la demanda és més gran i complicada, en forma de gat o de gos. I fins i tot, com li succeeix a la Sara, la protagonista del relat, la petició és més salvatge.
La Sara i la seva mare acaben d’arribar a la ciutat. Mentre la mare s’afanya posant ordre al nou pis, la nena està preocupada perquè no té amics. Com que la mare està molt enfeinada i no la pot atendre, baixa al carrer a provar de fer noves amistats però es troba amb el rebuig dels nois que hi juguen i li diuen que no la volen allà.
La Sara torna a casa i es refugia en els llibres. Mentre llegeix un conte d’indis, se li acudeix que potser un cavall podria ser una bona companyia i així tindria un amic.


La mare li diu que no, és clar, perquè un cavall no hi cap a l’ascensor, però la nena pensa que si el cavall és petit, de la mida d’un poni, tot quedarà resolt. Tal dit, tal fet.
La Sara se’n va directa a la “botiga-que-ven-de-tot” i troba immediatament un gos gran i llanut a qui ella bateja com a «Pelut», i després fa veure que és un poni i se l’emporta a casa. Damunt del Pelut, la nena és feliç, se sent com al llibre que llegia i el més important és que el Pelut hi cap a l’ascensor.

A partir d’aquí, un seguit d’esdeveniments faran que la Sara acabi sent acceptada pels altres infants i s’integri a la nova comunitat. Bé, el Pelut també és acceptat com a poni.
M’ha agradat com el conte tracta la relació mare-filla perquè enlloc d’enfocar-ho com un seguit de complicacions perquè la mare treballa de nit i això sol ser un focus de problemes emocionals i dificultats diverses, l’autor, en Jan Bick, ho positivitza i les presenta valentes, independents i intrèpides. Com que l’autor també es l’il·lustrador, es val d’unes imatges molt potents per mostrar-nos la personalitat de les dues, amb els cabells negres i esbullats, fortes, decidides, de persones que dominen la seva vida i que són capaces de trobar solucions a tot.

En Birck fa un bon treball gràfic incorporant i ressaltant paraules, canviant la direcció del text, emprant onomatopeies, etc. L’ús del color també es força encertat. A les il·lustracions a doble pàgina modifica el fons segons l’emoció que vol transmetre i també afegeix tocs de color en algunes pàgines en blanc i negre. Un treball molt creatiu.

Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES

Títol: La sara i el Pelut. Un poni que fa lladrucs
Autor/il·lustrador: Jan Birck
Traductora: Teresa Guilleumes
Editorial: Cuatro azules
72 pàgines
Madrid, 2018
La fitxa que ha preparat l’editorial: AQUÍ

Val la pena fer una visita al web de Cuatro azules: http://www.loscuatroazules.com/