relacions familiars

by

«La carta de l’avi», una història optimista

Hi ha autors que són com els nostres cantants preferits i dels quals en som fans incondicionals. Això és el que em passa amb Michael Morpugo, des que vaig llegir “El regne de Kensuke”.

Ara acaba de publicar-se “La carta de l’avi” i pel que veiem a la coberta podem pensar que es tracta d’un conte de Nadal. I ho és en part, només en part…

S’acompanya d’unes imatges espectaculars d’en Jim Field. Crec que són les més boniques de les que he vist d’ell.

Comença la història amb una dona, la Mia, que ens explica un ritual que fan a casa seva, cada Nadal. S’apleguen al voltant de l’arbre a llegir una carta que li va escriure el seu avi :

“… aquest Nadal, en comptes d’una postal de Nadal, en tindràs un munt, i en comptes d’un regal, també en tindràs molts, t’envio una carta…”

La carta és el record de la infantesa de la Mia i també està ple de desitjos que van adreçats a tots nosaltres. Són pensaments sobre el nostre món i sobre com l’hem de cuidar. És un discurs càlid, emotiu, escrit amb passió i amb advertències dels perills que ens amenacen. Tot plegat ens sona molt, especialment aquests dies que hem assistit a l’espectacle trist de les infructuoses conferències celebrades a Egipte amb motiu de la cimera climàtica COP27.

I si he dit que en part, només en part, és un conte de Nadal, és perquè es pot llegir en qualsevol estació. Hi ha moltes imatges que fan referència a l’estiu, per exemple. De fet, el Nadal només apareix a l’inici i al final.Si el llegiu a l’escola o a casa, segur que us pot oferir molts motius de conversa sobre la natura, sobre els arbres, els animals, la contaminació dels mars, el desglaç dels casquets polars, etc.

Lectura recomanada per als cicles infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: La carta de l’avi
Autor: Michael Morpugo
Il·lustrador: Jim Field
Traductor: David Guinard
Editorial: Andana
Pàgines: 48
Picassent (Valencia), 2022

by

Blas, un gos especial

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, etc. tot allò que s’espera d’un gos.

Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

M’ha agradat el relat i com està il·lustrat. Té un format gran i les imatges estan fetes sobre un fons blanc que defuig de detalls (només els imprescindibles) i usant colors poc habituals. No trobareu groc ni vermell ni blau. Només colors secundaris, amb predomini del verd i del carbassa. L’autora també es val de les trames per vestir els personatges i ho combina amb diferents tècniques que recorden a Eric Carle, entre d’altres. Molt bonic, tot plegat, dins l’aparent i buscada simplicitat.

Hi ha detalls que van directament a l’inconscient de l’adult que acompanya el lector de cicle infantil, com les al·lusions a Miró o a Pink Floid.

Un personatge que va apareixent des de les primeres pàgines resultarà fonamental en el desenllaç del misteri. És la veïna que saluda des del pis de sota. Seguiu-la.

S’inclou una darrera pàgina amb cinc peces de música clàssica que ens inviten a buscar-les. Enginyós!

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos.

Veieu algunes imatges en el següent youtube, trobat al web de l’editorial:

LES DADES:
Títol: ¡Blas!
Autora i il·lustradora: Elena Hormiga
Editorial: Apila
Pàgines: 48
Saragossa, 2020

Les imatges estan extretes del web de Apila ediciones.

by

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/

by

En Sid i en Kevin, el seu amic imaginari

El darrer llibre d’en Rob Biddulph és ben diferent dels anteriors «Enfonsat», «Grrrrr!», «No com tots» o «Quin vent». Es nota un canvi en el seu estil i en la narració elaborada amb frases més llargues. M’ha agradat.
El conte planteja una situació prou coneguda: Un nen, en Sid, fa una malifeta (trenca un plat) i la mare el renya. No és la primera vegada i la paciència s’ha acabat. Ell, llavors, culpa a un altre, a un tal Kevin, un amic seu imaginari. Quan la mare li pregunta com és en Kevin, ell dibuixa una mena de personatge gran i pelut, de color vainilla i rosa, amb una sola dent. Molt entranyable.
El tractament del color i les imatges és força impactant i hi ha detalls que apunten a una especial dedicació per part de l’autor. Fixeu-vos, per exemple, en la gorra del nen o en les sabatilles de la mare.
La història és alegre i mostra els contrastos entre el món real, gris i trist, i el món imaginari, acolorit i explosiu.
L’argument està ben pensat i cap a la meitat hi ha un gir sorprenent quan en Sid va al país dels éssers imaginaris i allà ell és el diferent, ell és l’amic imaginari dels amics imaginaris, en un món  amb arbres liles i insectes de molts colors.


Hi ha alguns detalls que no he acabat de comprendre però suposo que l’autor volia mostrar com és la vida en determinats barris de classe mitjana baixa de les grans ciutats i per això dibuixa al pare darrera del diari, aliè a la discussió familiar, o dibuixa a la mare amb un got de cafè a la mà, botes i bolso al coll, disposada a sortir al carrer.


Les imatges de les darreres pàgines són per mirar i remirar: Impressionant el parc infantil ple de detalls, genial la pàgina següent amb la mare i el seu propi amic i encara la sorpresa de les guardes mostrant com l’autor també forma part d’aquest món oníric.
Si sou seguidors dels llibre d’en Rob Biddulph trobareu al·lusions als seus llibres anteriors, com una mena de picada d’ullet o joc divertit entre ell i els seus seguidors.
En un moment en que sembla que només hi hagi llibres d’emocions, de coneixements, amb intencions pedagògiques, trobar aquests divertiments resulta agradable. S’agraeixen els contes que ens fan somiar i ens fan veure que la vida pot ser d’una altra manera.
No cal ni dir-ho però a l’escola, «Kevin» obre un ventall d’accions plàstiques immens. Lectura recomanada a partir de 4 anys.

LES DADES
Títol: Kevin. L’amic imaginari en què pots creure de debò
Autor:Rob Biddulph
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
32 pàgines
València 2018

El tràiler:

by

La Sara i el Pelut (un poni que sembla un gos!)

Arriba un dia (sempre hi arriba) que el nen demana als pares que li comprin un animal… Amb una mica de sort la demanda és petita, de la mida d’un peix, un hàmster o un ocell però, de vegades, la demanda és més gran i complicada, en forma de gat o de gos. I fins i tot, com li succeeix a la Sara, la protagonista del relat, la petició és més salvatge.
La Sara i la seva mare acaben d’arribar a la ciutat. Mentre la mare s’afanya posant ordre al nou pis, la nena està preocupada perquè no té amics. Com que la mare està molt enfeinada i no la pot atendre, baixa al carrer a provar de fer noves amistats però es troba amb el rebuig dels nois que hi juguen i li diuen que no la volen allà.
La Sara torna a casa i es refugia en els llibres. Mentre llegeix un conte d’indis, se li acudeix que potser un cavall podria ser una bona companyia i així tindria un amic.


La mare li diu que no, és clar, perquè un cavall no hi cap a l’ascensor, però la nena pensa que si el cavall és petit, de la mida d’un poni, tot quedarà resolt. Tal dit, tal fet.
La Sara se’n va directa a la “botiga-que-ven-de-tot” i troba immediatament un gos gran i llanut a qui ella bateja com a «Pelut», i després fa veure que és un poni i se l’emporta a casa. Damunt del Pelut, la nena és feliç, se sent com al llibre que llegia i el més important és que el Pelut hi cap a l’ascensor.

A partir d’aquí, un seguit d’esdeveniments faran que la Sara acabi sent acceptada pels altres infants i s’integri a la nova comunitat. Bé, el Pelut també és acceptat com a poni.
M’ha agradat com el conte tracta la relació mare-filla perquè enlloc d’enfocar-ho com un seguit de complicacions perquè la mare treballa de nit i això sol ser un focus de problemes emocionals i dificultats diverses, l’autor, en Jan Bick, ho positivitza i les presenta valentes, independents i intrèpides. Com que l’autor també es l’il·lustrador, es val d’unes imatges molt potents per mostrar-nos la personalitat de les dues, amb els cabells negres i esbullats, fortes, decidides, de persones que dominen la seva vida i que són capaces de trobar solucions a tot.

En Birck fa un bon treball gràfic incorporant i ressaltant paraules, canviant la direcció del text, emprant onomatopeies, etc. L’ús del color també es força encertat. A les il·lustracions a doble pàgina modifica el fons segons l’emoció que vol transmetre i també afegeix tocs de color en algunes pàgines en blanc i negre. Un treball molt creatiu.

Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES

Títol: La sara i el Pelut. Un poni que fa lladrucs
Autor/il·lustrador: Jan Birck
Traductora: Teresa Guilleumes
Editorial: Cuatro azules
72 pàgines
Madrid, 2018
La fitxa que ha preparat l’editorial: AQUÍ

Val la pena fer una visita al web de Cuatro azules: http://www.loscuatroazules.com/

by

Estimat Bau, un llibre que parla de llibres

Els llibres tracten tots els temes imaginables però hi ha alguns que formen part d’allò que es diu metaliteratura, llibres que parlen de llibres. A la producció adreçada a infants i joves també en trobem que tenen com a protagonista el llibre, així com altres on el llibre és un element important en la narració. Esquemàticament podem classificar-los en:

Narracions en les quals els personatges entren i surten dels llibres, com per exemple Sorra a les sabates, Historia de la ratita encerrada en un libro, o El libro en el libro.
Narracions que expliquen històries dels llibres com és el cas d’Artefactes, o Los libros errantes.
Narracions que presenten tipus de llibres com passa a Me gustan los libros.
Narracions que passen al lloc on viuen els llibres, a les biblioteques: Guillermo un ratón de biblioteca, El monstruo y la bibliotecària, o El segrest de la bibliotecària.
Narracions que ens transporten a d’altres móns a partir d’un llibre concret com és el cas de El saber perdut, La història interminable, etc.

Veiem-ne alguns exemples:

Olívia. Una porqueta feliç de ser-ho a qui agrada molt ballar i que acaba totes les seves aventures a la nit, amb un llibre entre els mans, abans d’anar a dormir.

—Avui només cinc llibres, mare —diu.
—No, Olivia, només un.
—Què et sembla si són quatre?
—Dos.
—Tres.
—Bé, d’acord, tres… Però ni un més!

Me gustan los libros
Un àlbum d’Anthony Browne que fa una repassada als diferents llibres per a infants. Les il·lustracions d’aquests autor són goril·les, com a gairebé totes les seves obres.

Me gustan los libros.
Los libros chistosos y los de espantos.
Los cuentos de hadas y las rimas.
Las historietas, y los cuadernos para colorear.
Los libros gordos y los delgados.
Estimat BauLos libros de dinosaurios y los de monstruos.
Me gustan los libros de números y los libros de letras.
Los libros sobre el espacio y los libros de piratas.
Los libros de canciones y los libros extraños.
Sí, de veras, me gustan mucho los libros.

L’Ot llegeix un conte
L’Ot, el bruixot, ha arribat de la biblioteca amb un llibre sota el braç.
—Quin llibre és aquest que portes? —li pregunta la Berta, curiosa.
—Es diu El viatge d’en Robert —li contesta l’Ot—. Vols que te’l llegeixi?
—D’acord —diu ella. I es disposa a escoltar.
—En Robert sempre s’estava a casa seva i no havia viatjat mai —llegeix l’Ot—. Un dia, en Robert va dir «He de sortir a conèixer món!»

La història interminable
—Magradaria saber, es va dir a si mateix, què passa realment en un llibre mentre és tancat. És clar, a dins només hi ha lletres impreses sobre el paper, però, malgrat tot… Alguna cosa hi deu passar, perquè quan l’obro, hi apareix tot d’una una història sencera. Hi ha personatges que encara no conec, i totes les aventures i heroïcitats i batalles possibles… i, alguns cops, s’esdevenen tempestes al mar o algú que arriba a ciutats i països estrangers. D’alguna manera, tot això es troba dins del llibre. És clar, s’ha de llegir per poder-ho viure…

Sorra a les sabates
Va agafar el llibre obert i va aixecar-lo amb les dues mans per sobre el cap, com si es tractés d’una samarreta que anava a posar-se. I el va fer baixar, de mica en mica, com un avió de paper.
Però en arribar als cabells, ja no va poder anar més avall. No hi havia manera.
—Com s’ho deuen fer, l’Adrià i en Marcel, per ficar-se dins dels llibres? —es va preguntar.
Aleshores, la Maria es va estirar de panxa a terra i amb la mirada damunt del llibre. Va obrir-lo per la primera pàgina i va començar a llegir a poc a poc. No en sabia més. Tenia sis anys.

I podríem seguir amb L’ós que estimava els llibres (L’amistat entre un ós i una dona que llegeix i tot el que va passar un estiu a la cabana del bosc), On és el llibre de la Clara? (La Clara ha perdut el llibre que ha de tornar avui a la biblioteca), El segrest de la bibliotecària (Uns bandolers segresten la bibliotecària per demanar un rescat a l’Ajuntament però les coses es compliquen per culpa d’una inoportuna malaltia) El señor Todoazul, abrillantador de placas callejeras (Un funcionari de l’Ajuntament que té una feina ben especial, netejar els rètols dels carrers, es pregunta qui deuen ser els personatges que es poden llegir en aquelles plaques.) El monstruo y la bibliotecària (Un monstre que té molta calor somia en viure al Pol Nord però troba refugi a l’aparell d’aire condicionat de la biblioteca municipal), etc.

Estimat Bau

El darrer llibre que tracta d’aquest tema és «Estimat Bau», un àlbum il·lustrat amb text de la Mar Pavón i il·lustracions encertades de la Gemma Zaragüeta.
Explica la història d’un nen de cinc anys, en Bau (diminutiu d’Arquimbau), que viu amb una mare escriptora i un pare il·lustrador (quina sort, no?) i un dia, ell mateix, escriu i dibuixa un conte. Quan el té enllestit li demana a la seva mare que li llegeixi i la mare així ho fa. Li explica la història d’una nena que té el cap ple de cors vermells que un dia es converteixen en papallones i se’n van volant.

Un altre dia li demana al pare que li torni a llegir i el pare li explica que és la història d’una jove que estava enamorada.
—No! —protesta en Bau — l’estàs llegint malament.

Però el pare li explica que és un conte màgic i que cada cop que algú el llegeix sona diferent.
A la tercera part és el propi Bau qui el llegeix i és clar, la història torna a ser diferent. Ara és una nena que estima molt la seva mare i el seu pare i que està plena de cors per dintre seu.

La idea és potent  -recorda Roberto Piumini a Un amor de libro-  i serveix per reflexionar sobre el poder la imaginació i de com les paraules i les imatges ens ajuden a ser més feliços.
Estimat Bau és un conte de relacions familiars i d’estimació i que traspua tendresa. Els qui seguiu a la Mar ja sabeu quin és el seu estil (recordeu, per exemple, l’emotiu Inseparables) però potser el que més ens sorprèn d’aquest àlbum són les il·lustracions, unes imatges on es combinen les imitacions de dibuixos de nens de cinc anys amb altres que són primers plans, simetries i fins i tot veiem aproximacions al moviment (per exemple, a la pàgina central). Amb un format prou generós i un tractament del color força atractiu, és un bon àlbum que pot anar bé per a ser narrat a tot el grup quan al matí fem la rotllana de classe o a la sessió de contes a la biblioteca.
Recomanat per a infants a partir de 5 anys.

LES DADES:
Títol: Estimat Bau
Autora: Mar Pavón
Il·lustradora: Gemma Zaragüeta
Edicions del Pirata
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

by

L’Olivia ha tornat!

Feia molt de temps que l’Ian Falconer no publicava una nova aventura de l’Olivia. Per als qui encara no coneixeu a la porqueta més entranyable de la literatura infantil, us explico que és un clàssic multipremiat que s’ha traduït a més de 20 idiomes i que fins i tot té una sèrie de televisió pròpia. Un dels vídeos:

El nou volum de les aventures de l’Olivia és titula L’Olivia l’espia i ens envia un missatge tant per als adults com per als infants.

En aquest àlbum, l’Olivia escolta les converses de la seva mare i malinterpreta algunes frases que sent. En concret, quan la mare diu d’enviar-la «a un lloc on li poguessin ensenyar a fer cas…» l’Olivia comença una investigació per saber a quin lloc la volen portar i s’imagina que la volen tancar en una institució sinistra com la presó, per exemple. Al final, la sorpresa serà gran quan s’adoni que la porten al teatre a veure una funció de ballet.


La història és divertida, com totes les de la sèrie. Les il·lustracions són impressionants i el missatge ens alerta dels perills d’escoltar d’amagat el que diuen els pares però també serveix de precaució per als pares.
Lectura recomanada a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: L’Olivia l’espia
Autor i il·lustrador: Ian Falconer
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 38
València 2017

by

Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació:

by

les arrugues de l’àvia (Simona Ciraolo)

les-arrugues-de-laviaLlibres que parlen dels avis i les àvies n’hi ha un bon grapat. Alguns tracten la malaltia de l’Alzheimer i d’altres sobre la mort i el dol que suposa per a la família. Són llibres necessaris que ens ajuden a plantejar situacions delicades. En canvi, llibres que parlin de la saviesa que suposa l’edat, de les experiències i/o dels amors viscuts durant tota la vida, no n’hi ha tants.
«Les arrugues de l’àvia» explora aquesta idea partint de la conversa d’una nena que sent curiositat per les arrugues de la cara i li pregunta si li molesten. És l’inici d’un diàleg en que la nena descobrirà que cada arruga és un record: n’hi ha que recorden dies feliços, altres dies tristos, però totes i cadascuna representen com és de bonica la vida.
Aquest llibre és commovedor i ens vol recordar que la vellesa pot ser quelcom molt valuós.
Pintat amb suaus tons pastels es mostra un viatge per temps en que a cada pàgina trobem un emotiu record.

Les imatges (les dels records) van sense text i és d’agrair perquè no es necessita. Són memòries d’un dia de primavera, d’un picnic a la platja, de la nit que l’àvia va conèixer l’avi, etc. Són preguntes que aboquen a la darrera:
—Àvia, et recordes de la primera vegada que em vas veure?
I en la imatge veiem l’avia com somriu i com se li entén tot.
Un llibre molt bonic, des de la portada, passant per les guardes i un llom increïble, fins a la qualitat del paper. Segur que us podrà servir per encetar altres històries relacionades amb les vostres arrugues o les dels vostres familiars, arrugues que també amaguen misteris, somriures i alguna que altra tristor.

arrugues2
Les dades:
Títol: Les arrugues de l’àvia
Autora: Simona Ciraolo
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Edat recomanada: A partir de 5 anys
Pàgines: 40
Primera edició: novembre 2016

arrugues2

arrugues3

guardes

by

Retrobant Vasconcelos

drugstoreFa molts anys hi havia un espai increïble al Passeig de Gràcia de Barcelona. Es deia “El Drugstore” i tenia les portes obertes les vint-i-quatre hores del dia. Allà hi podies anar a prendre una cervesa o un cafè, quedar amb els amics o fer la darrera conversa de la nit. També era punt de trobada.
Recordo amb molt de carinyo que hi havia una llibreria a la part de dalt. Allà hi solíem anar en sortir del cinema i fèiem una passejada per les prestatgeries mirant les novetats. Sense presses i descobrint a Nietsche, Boris Vian o Rilke. Va ser allà on vaig comprar els llibres d’un autor que em va marcar aquella època de joventut i de descobertes. Parlo d’en José Mauro de Vasconcelos.
4 llibresEls llibres de Vasconcelos venien de l’Argentina. Eren de l’editorial “El Ateneo”. Encara en conservo quatre (Doidáo, El velero de cristal, El palacio japonés i Vamos a calentar el sol). La resta els he perdut o regalat. Eren novel·les que m’encongien el cor perquè presentaven uns personatges carregats de poètica, nens i adults que vivien en la misèria del Brasil de l’època, amb alegria i també amb frustracions, però que tenien valors humans, innocència, educació i respecte pels altres. Em vaig fer tips de plorar amb les aventures del nen Zezé…

I ara, quaranta-dos anys després m’assabento que l’editorial Libros del Asteriode acaba de publicar la traducció al català de La meva planta de taronja llima. L’he tornat a llegir i m’ha produït les mateixes emocions.
La-meva-planta-de-taronja-llimaLa meva planta de taronja llima, basada segons l’autor en les seves pròpies experiències a Bangu (Brasil) durant la seva infantesa a mitjans del anys 20, narra les aventis del nen Zezé, un nen molt intel·ligent i entremaliat que viu amb els seus germans, la Jandira, la Glòria i en Totoca. El pare de Zezé esta a l’atur i la seva mare treballa en una fàbrica. A causa d’aquestes dificultats, en Zezé i la seva família es veuen obligats a mudar-se a una casa més petita on coneix qui serà el seu company de confidències, l’arbre de taronja llima, que alimentarà el seu món de fantasia.
Zezé també coneix un home gran, el Portuguès, amb qui mantindrà una gran amistat. A la novel·la hi apareixen altres personatges potents com el senyor Ariovaldo, la mestra Cecília o el Magaratiba, el tren.
El tema principal de la narració són les relacions familiars, la fantasia i les desigualtats socials. Temes que es poden treballar a l’escola, perfectament.
Vasconcelos va escriure aquesta obra només en dotze dies (segons conta ell mateix) i forma part d’una sèrie de quatre llibres que recullen la seva vida. Una mena de memòries escrites de forma inusual: La meva planta de taronja llima recull la seva infància a Bangu, Vamos a calentar el sol, el seu trasllat a la ciutat de Natal, Doidao, la seva adolescència, i Las confesiones de Fray Calabaza, la seva vida adulta.vasconcelos

Actualment, als afores de les megalòpolis del Brasil com Sao Paulo i Rio de Janeiro hi ha un alt índex de violència, enfosquida per la infància que viu en aquests llocs amb uns pares amb problemes (atur, alcoholisme, bandes, etc.) i per això no se’ns fa especialment dolorosa la narració de La meva planta de taronja llima. La quotidianitat suavitza i relativitza. En canvi allò que ens crida l’atenció de la novel·la és, justament, la força emocional d’un infant que vol créixer i ens fa partícips dels seus pensaments (l’obra està escrita en primera persona) acompanyant-lo i imaginant que tot existeix per enfortir-lo:

-Minguinho, ara viurem sempre a prop l’un de l’altre. T’adornaré tan bonic que cap arbre t’arribarà als peus. Saps, Minguinho? Acabo de viatjar en un carro tan gran i suau que semblava una diligència d’aquelles de les pel·lícules de cine. Mira, tot el que sàpiga, vindré a dir-t’ho, d’acord?

Vasconcelos va morir a Sao Paulo, als 64 anys, el 25 juliol 1984 però ens va deixar joies com aquesta gran història que ara ja podem llegir en la cuidada traducció den Carles Sans. Val molt la pena. Ideal per als primers cursos de l’ESO, en els que ja són capaços de llegir a un altre nivell, i on tota la càrrega simbòlica es fa present.

Tant de bo Libros del Asteroide continuï traduint la resta d’obres d’en Vasconcelos.

Com a anècdota, comentem que es va fer una pel·lícula l’any 1970, amb els mitjans de l’època, que podeu trobar a youtube.

S’ha fet una versió moderna que, de moment, només es pot trobar en portuguès. El tràiler oficial és el següent: