Desconeguts. Dues històries, la mateixa nit i una fosca sospita.

—Digue’m un altre llibre que t’agradi, Lara.
—No seré gaire original.
—Tant me fa.
No està escrit a les estrelles, per exemple. La princesa prometida, Els avantatges de ser un marginat…

Aquest és un fragment de la conversa que mantenen una noia de disset anys, la Lara i un noi de dinou, en Wilde. S’acaben de conèixer personalment. De fet, és la primera vegada que ella el veu. Ell en canvi ja la coneix gràcies a les fotografies que ha pujat a la xarxa. Ambdós van començar a mantenir una relació d’amistat fa uns mesos i avui és el dia que han decidit veure’s en un lloc neutral, una estació de trens.
L’acció es situa al McDonalds de Sants, un lloc de pas on sempre hi ha molta gent que va i ve. Obren a les sis del matí i tanquen passada la mitjanit. Ningú no s’hi fixa en els clients i aquest és el lloc que han triat per aquest primer encontre.
M’ha agradat que bona part de la novel·la passi a l’estació de Sants. És un lloc per on passo sovint i a més, he recordat una magnífica obra d’en Bernardo Atxaga (esos cielos) que també comença en aquesta estació.

La novel·la té molt de trhiller i es va llegint i “veient” com una pel·lícula perquè hi ha tres escenaris, dos dels quals van en paral·lel en el temps i el tercer és un flashback de la preparació de la cita per part del noi i el seu company d’habitació. Molt cinematogràfic.

A més, l’acció va fluint i l’autor, en David Lozano, ens va endinsant en la psicologia i la personalitat dels dos protagonistes, mentre ens va deixant caure pistes del que podem intuir que passarà. De fet, a partir del segon capítol, ja sabem de la mort d’un jove que ens porta a relacionar-ho amb la noia i el sopar que s’està produint simultàniament al McDonalds.

Com que hi ha molts diàlegs, la novel·la és fàcil de seguir i avança a bon ritme. A més, de tant en tant, fa com una mena de recordatori i obre les diferents possibilitats i va apuntant als possibles culpables de la mort del noi i les seves motivacions.

Una molt bona història que val pena de llegir. Amb això ja n’hi hauria prou, però també ens obre el debat de les xarxes socials i dels seus perills. És en aquest espai virtual on s’amaguen éssers emmascarats que poden falsificar fàcilment la seva vida i aprofitar-se de la candidesa i la bonhomia d’altres persones. Crec que és un bon llibre per obrir aquests debat entre els alumnes de segon cicle de secundària i/o batxillerat.

Aquesta novel·la va ser mereixedora del premi edebé de literatura juvenil i confio en poder saludar l’autor ben aviat… (i fins aquí puc explicar)

LES DADES
Títol: Desconeguts
Autor: David Lozano
Traductora: Martina Garcia Serra
Col·lecció: Periscopi núm 38
Pàgines: 222
Barcelona, 2018


PREMI EDEBÉ DE LITERATURA JUVENIL 2018

Em dic Omar i soc una nou!

El jutge Bruno Panatta es va repenjar sobre els colzes i el va observar molt atentament.
—Com et dius?
El nen gairebé no es va atrevir a aixecar els ulls de terra.
—Nou —va respondre amb un fil de veu.
—Disculpa? —l’home el va contemplar sorprès per damunt de les seves ulleres petites i rodones.
—Soc una nou —va repetir, convençut, tot alçant la mirada.
-Em sembla que no m’has entès —va dir el jutge armant-se de paciència—. T’he preguntat qui ets.

Allò que sembla un inici delirant i surrealista, de mica en mica es va transformat en una història que et treu l’alè. «Soc una nou» explica el judici que pateix un nen, l’Omar, i com aconsegueixen enredar al jutge perquè acabi dictaminant al seu favor. La idea es sustenta en una llei molt antiga que diu que tot allò que cau d’un arbre pertany a l’amo del sòl i a partir d’aquí els veïns s’alien per defensar l’Omar perquè no sigui retornar al seu país. La estratègia es basa en considerar que no és un nen, sinó que és una nou. D’aquesta manera, un veí afirma que fa olor de nou, una altra veïna diu que té tacte rugós com les nous, etc.
Novel·la escrita en capítols breus, amb diferents tipografies i que, de mica en mica, et va embolcallant. Alternen els fragments del judici amb els records tristos del nen i les peripècies dels veïns que veuen com els ha canviat la vida. Els capítols finals acaben lligant tots els fils i no queda cap pregunta sense resposta.
La Beatriz Osés que va guanyar el premi Edebé amb aquesta obra és una escriptora molt sensible i que domina les emocions i el gènere poètic a la perfecció. Recordeu «El secreto del oso hormiguero», per exemple, un poemari que vam tenir a la Lliga dels llibres diversos anys.
Una molt bona història que tindrà molt de recorregut, sens dubte. A partir de vuit anys.
M’ha encantat!

Podeu veure un breu reportatge a l’Info K clicant a:
http://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/soc-una-nou-premiat-amb-ledebe/video/5724128/

Les dades:
Títol: Soc una nou
Autora: Beatriz Osés
Il·lustrador: Jordi Sempere
Traductora: Elisenda Vergés-Bó
Editorial: Edebé
Col·lecció: Tucà taronja
128 pàgines
Barcelona, 2018

Llegir i rellegir… Els enamorats del llibre

«Els enamorats del llibre» és un àlbum il·lustrat ideal per començar o cloure una sessió de narració de contes. El títol pot semblar enganyós perquè els enamorats no som els lectors, són els personatges que hi viuen a dins del llibre. Són dues persones que tenen una forma estranya, minimalista. Ell viu a la pàgina de l’esquerra (la parell) i ella a la senar, la de la dreta. En cap moment passen a l’altra banda ni un ni l’altra.

Ell viu a la pàgina de l’esquerra (hola!). Ella viu a la pàgina de la dreta (bon dia!)
Ell està molt enamorat d’ella (oh, sí sí sí sí sí!)
Ella està molt enamorada d’ell (oh, sí sí sí sí sí!)però hi ha un problema, un gran, gran problema i és que entre ells hi ha l’enquadernació, absolutament in-fran-que-ja-ble, rigorosament insuperable.

Mentre avancem en la lectura, veiem com passen el dia, ambdos fent la seva vida, feliços. I els qui llegim el llibre no ho acabem d’entendre.. Com poden ser feliços en la distància sense poder fer-se ni un petó?

Resulta molt bonic anar veient com cada vegada hi apareixen nous elements que emplenen les pàgines. Hi ha molts detalls: els espais blancs, els contorns, els buits, ofereixen múltiples relectures. La història avança, el dia es va acabant i podem imaginar que finalment faran un túnel que comunicarà ambdues cases o construiran un pont o apareixerà un helicòpter o vés a saber com s’ho faran per estar junts. La gràcia rau en esperar que arribi la nit i llavors es produeixi l’encontre. Finalment ho aconsegueixen, és clar i resulta meravellós veure com l’autor, en Frédéric Laurent, ho resol. Brillant.
Es tracta d’una proposta útil per iniciar converses sobre l’amor, un tema que sempre fascina als infants a partir de cinc anys.

Hi ha un punt en que es pot aturar la narració i pensar en solucions per fer que els amants es trobin.

Ah! I quan el llibre es tanca i retorna a la prestatgeria, passen coses…
Un llibre que funciona a cicle infantil i que agraïm a Edicions Tramuntana l’encert d’oferir-nos un producte de molta qualitat.

LES DADES:
Títol: Els enamorats del llibre
Autor: Frédéric Laurent
Traductora: María Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
40 pàgines
Sant Feliu de Guíxols, 2017

El bolígraf de Higgs, o què passaria si…


Fa gairebé sis anys d’aquesta imatge i de les paraules «crec que la tenim». Es referia a l’anomenada «partícula de Déu», una nova partícula subatòmica coneguda com el «Bossó de Higgs». Va ser un moment inoblidable, semblant a quan, anys més tard vam veure la pel·lícula Interstellar i vam saber dels «forats de cuc», o quan expliquen els perquès dels premis Nobel de Química i quedem meravellats de tot el que desconeixem.
Fa un any, aproximadament, l’editorial Animallibres va publicar «El bolígraf de Higgs» d’en Rubén Montanyà. D’aquests autor havíem llegit «La nena de l’arbre» a La lliga dels llibres de l’Hospitalet i vam disfrutar dels aspectes científics plantejats al voltant del pas del temps. La novel·la, ben construïda, aporta unes reflexions que van més enllà de la pròpia peripècia de la nena de l’arbre.
Ara he llegit El bolígraf de Higgs i també m’ha aportat coneixements suplementaris perquè m’ha fet pensar molt en «què passaria si…»
La idea del llibre no és nova. En realitat, ens parla de la possibilitat de posseir un objecte (com una vareta màgica) que ens concedeix els desitjos. En aquest cas és una bolígraf que fa que tot el que s’escrigui amb ell esdevingui realitat.
El llibre és recomanable per diferents motius, però sobretot perquè és divertit i manté la intriga durant totes les pàgines. També és interessant la doble o triple veu narrativa. Ara un narrador que explica la història, ara el protagonista que, en primera persona, a través d’unes redaccions ens fa avinent els seus estats d’ànim, ara unes notes a peu de pàgina superdivertides que ens interpel·len com a lectors.
Està a la tria del premi «Protagonista Jove», i me n’alegro.
A la contraportada llegim:
Tot allò que un pot imaginar és possible. Jules Verne i H. G. Wells van descriure avenços científics i tecnològics que s’han acabat produint, en bona mesura, tal com els van imaginar. I ara, jo, acabo de trobar un bolígraf d’una marca que es diu HIGGS tot just quan estic a punt de començar una novel·la sobre un bolígraf que es diu HIGGS. De segur que és un senyal per descobrir el sentit de la vida. O no?
Un bon llibre per llegir a l’ESO i per parlar de molts temes. També es una  bona tria per als clubs de lectura juvenils.

Si voleu llegir les primeres pàgines, cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: El bolígraf de Higgs
Autor:Rubèn Montañá
Editorial: Animallibres
Pàgines: 176
Barcelona, 2017

La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015

La clau, una història d’amor

A la literatura infantil actual hi ha des de coneixements (trens, flors) fins a ficcions (aventures d’animals, amistats) però, tal vegada  perquè les modes marquen tendències i potser el negoci també hi té a veure, de vegades hi ha sobrecàrrega de temes o personatges. Està passant amb les guineus que envaeixen les llibreries o els llibres d’emocions. Potser són modes temporals.

El que no falta és el conte clàssic, el de tota la vida. Ah! Els tres porquets, el llop, l’aneguet lleig, etc. segueixen sent protagonistes de narracions i aventures.

Un dels llibres que ha begut en les fonts de la narració oral és «La clau», una història situada en un sense-temps i en un espai també indefinit (encara que les il·lustracions transpiren flaires orientals) que ens explica com guarir una princesa que té el cor tancat en una gàbia d’or.

Podem llegir al web de l’editorial Tramuntana:

En Ferran era el millor serraller del regne. Un matí, mentre treballava amb un ferro roent, tres soldats van entrar al seu taller. Havia d’anar urgentment a veure el Rei. Necessito una de les teves claus! -li va exigir el monarca-. Una clau que obri la gàbia d’or on hi ha tancat el cor de la princesa. Pots portar tantes claus com vulguis, però si no aconsegueixes la clau que l’alliberi del seu mal abans de la pròxima lluna plena, et tancaré per sempre a les masmorres del palau. Una clau que alliberés el cor de la princesa? Com compliria el serraller aquell encàrrec impossible?


El conte està adreçat a uns nens i nenes de cicle infantil que poden entendre el missatge que subjau per sota, disfrutar d’unes il·lustracions molt generoses i sorprendre’s amb el final del conte.
El llibre té un plus afegit que és la cuidadíssima edició: El tacte del paper, la clau que acompanya a manera de punt de lectura, el desplegable, les mides de les pàgines.
El dia que el vaig comprar vaig tenir la sort que la Susana Peix estigués per allà i me’l dediqués. Envejeta, oi?

Les dades:
Títol: La clau
Autora: Susana Peix
Il·lustradora: Cristina Serrat
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 34

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Tramuntana.