«Hi havia una forma», un conte geomètric

Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.

Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.

Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…

Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.

Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.

“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)

És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.

Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.

Recomanable a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Hi havia una forma
Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Barrett
Pàgines: 60
Sevilla, 2022

Paraules de Caramel, el camell poeta

Fa gairebé vint anys, a les escoles de l’Hospitalet, els alumnes de cinquè de primària que participaven de “la Lliga dels llibres” llegien “Palabras de caramelo”, una història sobre un nen sahrauí que era sord i la seva relació amb un camell acabat de néixer a qui va posar el nom de “Caramelo”.

Aquella lectura va tenir força èxit per diversos motius. El primer perquè està ben escrita, és lineal i és entenedora. El segon tenia a veure amb la proximitat que hi ha amb els infants sahrauí que cada estiu passen uns mesos amb famílies de la ciutat. I el tercer és perquè els fets que s’expliquen resulten versemblants.

Ara, s’acaba de publicar una edició especial per celebrar els vint anys d’aquesta novel·la i, a més, la podem llegir per primera vegada en català, gràcies a l’Editorial Kalandraka i la bona traducció d’en Joan Pau Hernández. Les noves il·lustracions fetes per la Maria Girón són molt boniques i sensibles.

Lectura recomanada per als nois i noies del cicle superior d’Educació Primària.

Podeu llegir les primeres pàgines entrant a l’enllaç següent:
https://issuu.com/kalandraka.com/docs/paraules-de-caramel-cat

LES DADES:
Títol: Paraules de caramel
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Maria Girón
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 80
Pontevedra 2022

«Viatges en trens de primera classe», un conte amb olor de menta i mandarina

Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:

«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».

Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…


En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.

També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.

Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.

De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:

La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.

L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?

Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.

Lectura per als nois i noies de l’ESO.

LES DADES:

  • Títol: Viatges en trens de primera classe
  • Autor: Dani Torrent
  • Il·lustrador: Dani Torrent
  • Editorial: Triqueta
  • Pàgines: 72
  • Vigo, 2022

«Pardaleta», un còmic per a bons lectors

Vaig agafar amb molt d’interès aquesta novel·la gràfica amb aspecte de quadern de viatges dels naturalistes (tapa tova, blanc i negre, cantons arrodonits, mida ideal per portar a la motxilla) atret pel títol.

M’explico.
Si en alguna ocasió heu fet el qüestionari de Proust, recordareu que una de les preguntes ens interpel·la sobre el nostre ocell preferit. I, de sempre, he tingut certa fascinació pels pardals.

Quan els veig pel carrer, no puc fer altra cosa que aturar-.me i seguir les seves peripècies, veient com saltironen a la recerca d’aliment. M’admira la seva capacitat de supervivència. Uns animalons que, tot i ésser febles, petits i d’aspecte més aviat insignificant, resulta que són ocells que trobem allà on anem. A més, si hagués nascut a l’Orient, segurament en la meva creença seria la reencarnació d’un pardal. Segur.

Però aquest «Pardaleta» també em va interessar abans de començar a llegir-lo perquè l’autora és portuguesa i l’editorial on es va publicar originalment —Planeta Tangerina— sol apostar pels llibres valents.

La seva lectura no m’ha decebut. És un llibre d’una certa complexitat, adreçat a joves que siguin bons lectors, que inclou aspectes culturals, geogràfiques o musicals que requereixen coneixements previs per gaudir de les referències que van apareixent constantment.

De què va?
Escrit en primera persona, una noia, la Raquel, ens narra els seus pensament, les seves vivències en una mena de diari on barreja il·lustracions en blanc i negra, fetes en forma de còmic, amb frases que li ballen pel cap i la remeten a una descoberta fascinant sobre un amor que ni s’imaginava que podia existir.

Un sentiment cap a una altra noia, la Pardaleta que dóna títol al llibre, és el fil conductor de les seves aventures íntimes. Gestos senzills pensament poètics, presència del moviment LGTBIQ, etc.

Una recomanació de lectura: Si us perdeu alguns detalls, acabeu el llibre i torneu a començar pel principi perquè llavors tot encaixarà, com les peces d’un trencaclosques, fins a arribar a les darreres sis dobles pàgines, amb les dues noies assegudes veient la posta de sol amb les cames penjant sobre el riu Tajo. Un final extraordinari.

Felicitem a les editores de Meraki pel seu compromís amb la literatura de qualitat.

LES DADES:
Títol: Pardaleta
Autora: Joana Estrela
Il·lustradora: Joana Estrela
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Meraki
Pàgines: 216
Seu d’Urgell, 2022

«Cueto Negro», el despertar a la realitat

A les primera pàgina d’aquest emotiu relat hi ha quinze frases en vint línies. Són frases curtes, directes, que ens situen en el lloc, en el temps (Los fines de semana de invierno subíamos a Pajares.) i ens presenten els personatges. Així, amb frases directes, l’autora, la Mónica Rodríguez, ens mostra què li passa a una noia, la Cecília, durant un cap de setmana.

És un d’aquells moments que potser hem viscut i recordem, i que queda fixat indeleblement en la nostra memòria perquè ens marca un canvi. Sol estar associat a una emoció molt forta (un accident, un desengany, una persona que passa per la nostra vida i ens il·lumina, una paraula).

El llibre, tot ell, com a objecte està fet amb una delicadesa extraordinària. Sovint em declaro admirador de l’editorial Lóguez i recomano amb vehemència els seus llibres. No els conec personalment i em sap greu perquè segur, segur, que una conversa amb ells pot resultar enriquidora per la manera com entenen la literatura infanti l i juvenil i l’estimació amb que presenten les seves publicacions.

«Cueto negro» és el relat d’un cap de setmana en una estació d’esquí que està entre Astúries i Lleó presidia pel cim del Cueto Negro. Si heu anat mai al Pirineu, probablement algunes de les descripcions que ens ofereix la Mónica us poden resultar familiars i evocadores.

La trama gira al voltant de les emocions que viu una noia, la Cecília, que està en aquella edat en que comença albirar el mon amb uns altres ulls, analitza i observa el que fan els adults i nota com a dins seu una sensació nova pren cos. És l’amor, agradable, sa, efervescent, envers un altre dels nois que també puja habitualment a esquiar al Cueto Negro.

Paral·lelament a aquest amor bonic, el relat també ens mostra la part més fosca de les relacions entre les persones i sense caure en l’explícit ens deixa entreveure una situació que trasbalsa molt a la noia. També hi ha un noi que, novament sense dir-ho, entenem que es autista i víctima d’abusos sexuals. Molt colpidor. I un pare i una mare i una germana, cadascú amb els seus conflictes personals.

«Cueto Negro» és una novel·la curta que es llegeix en dues o tres hores i que en mans d’un adolescent (recomanable per als 12-14 anys, sols o guiats en la lectura) pot tenir aquell efecte transformador que busquem.

La veu narrativa és la de la protagonista i ens fa molt creïble el que explica.

LES DADES:
Títol: Cueto Negro
Autora: Mónica Rodríguez
Il·lustració coberta: Eva Vázquez
Editorial: Lóguez
Pàgines: 176
Santa Marta de Tormes (Salamanca) 2021

Una foca al balcó

«La foca del señor Cleghorn» és una historia inspirada en un record de l’autora, la Judith Kerr, i té a veure amb una foca dissecada que tenia el seu pare a casa seva.

És un relat adient per als infants de cicle mitjà i va acompanyada per un munt d’il·lustracions fetes a llapis i recreant una època passada com es port apreciar per la vestimenta del senyor Cleghorn i de la senyoreta Craig.

La novel·la comença amb el senyor Cleghorn acabat de jubilar i sense un propòsit concret a la seva nova vida. La visita a uns familiars que viuen a la costa servirà per conèixer una petita foca que ha quedat òrfena i que el senyor Cleghorn adoptarà i s’endurà al seu apartament.

Allà, amb l’ajuda de la veïna miraran d’alimentar la foca i li buscaran un lloc on viure millor, lluny de les mirades del conserge de l’edifici que els té prohibides les mascotes.

Com es pot imaginar, la relació entre el senyor Cleghorn i la senyoreta Craig acabarà en enamorament i la novel·la tindrà in final feliç. Com ha de ser.

La historia està situada en un món que podria assemblar-se al de la infantesa de l’autora, allà pels anys 30 del segle XX. Hi veiem al·lusions al tabac, als carros tirats per cavalls, es parla del circ i del zoològic de Brighton com una possible casa per a la foca i sobretot, la roba que porten ens recorda a temps reculats, com el seu barret de bombí i el corbatí d’en Cleghorn.

Quan la relació amb la veïna comença a ser més evident, coneixerem els seus noms de pila (Albert i Millicent) i també el de la petita foca (Charlie).

Amb la Laura Lagunas, companya del grup de treball, vam col·laborar proposant algunes activitats a fer abans, durant i després de la lectura i un joc relacionat amb les imatges. Es pot sol·licitar la guia de lectura a info@editorialmeraki.co, o les podeu descarregar clicant a la-foca-del-senyor-cleghorn_guia-lectura

Lectura recomanada per a infants a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: la foca del senyor Cleghorn
Autora: Judith Kerr
Il·lustradora: Judith Kerr
Traductor: Marc Donat
Editorial: Meraki
Pàgines: 96
Barcelona, 2022

«La promesa del capgròs», un relat d’amoretes

A «Cuentos para pensar», Jorge Bucay ens explica en un dels contes la història d’una parella d’enamorats que acaba fatal. Es titula “Sólo por amor” i segurament l’haureu llegit en alguna ocasió. Recordeu aquell final mític?

Aquí estoy. Por fin he pasado. Me miraste, te miré, me enamoré. He pagado todos los costos por ti… Todo vale en la guerra y el amor. No importan los sacrificios… valían la pena si eran para encontrarse contigo… para poder seguir juntos… juntos para siempre… Ella me mira, se le escapa una mueca y me dice:

Así no, así no quiero… A mí me gustabas cuando estabas entero.

Si fa no fa, el tema és similar al que ens explica “La promesa del capgròs”. En el relat, fregant lo políticament incorrecte —que és el que ens agrada de debò—, un capgròs diu que estima a una eruga.

Allà on el salze arriba a l’aigua, un capgròs va conèixer una eruga.
Es van mirar als ulls..,
I es van enamorar.

L’eruga li demana que li prometi que no canviarà mai.

Però ja sabem que els capgrossos, van canviant. Primer els hi surten dues potes, després dues més, després els hi cau la cua, etc.

Paral·lelament l’eruga també pateix alguns canvis i acabarà convertida en papallona. El final ja us el podeu imaginar. Sorprenent i genial!

Jeanne Willis i Tony Ross han col·laborat en diverses ocasions i els seus relats sempre resulten fascinants. En aquest cas, la composició de les pàgines amb el plec que separa el riu del terra és una solució perfecta per entendre el relat.

Aquest conte, a més a més de ser llegit, narrat i disfrutat, permet una pila d’activitats relacionades amb els canvis que experimenten alguns animals, i nosaltres mateixos. També ens pot portar a accions plàstiques i artístiques diverses, a escriure històries d’amor i a trobar altres finals, a cantar “Tot caminant per la vora del riu” amb lletra de Pete Seeger que va adaptar Xesco Boix, i altres accions educatives que són fàcils d’imaginar.

Un álbum il·lustrat ideal per a explicar-lo a infants de més de set anys, en aquesta època primaveral de canvis de tot tipus.

LES DADES:

Títol: La sorpresa del capgròs
Autora: Jeanne Willis
Il·lustrador: Tony Ross
Traductora: Clara Jubete
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes, 2022

L’amor i la guerra. Un llibre i un joc

Els Mags de l’Orient em van deixar un parell de regalets que no esperava i que no puc estar-me de comentar. Un és un àlbum per a adults i l’altre és un joc de taula. Llibres i jocs, ja ho veieu, allò que sovint definim com l’imprescindible per créixer i ser una mica més feliços.

El llibre es diu «T’estimo» i té un format generós, amb il·lustracions d’en Quentin Gréban i text de l’Hélène Delforge. Les imatges són encantadores, suaus, dolces, amb un puntet vintage que ens remet als principis del segle XX. El text és molt poètic i ens presenta històries de tota mena que ens fan emocionar.

A la contraportada podem llegir:

Estimar. Una manera de ser, un cop de sort, una sorpresa, un sentiment, una sensació, una emoció.
L’amor es viu, l’amor es diu, l’amor s’explica, l’amor es comparteix, l’amor comença, l’amor s’acaba… a vegades. Però no sempre.
Hi ha tantes maneres de dir «T’estimo» com gent que estima.

I això és el que trobem: Una pila de situacions romàntiques, de parella, que van des de les més passionals fins a les més tristes (que també formen part de la vida). El flirteig, l’eufòria, la tendresa, la nostàlgia, etc.


Amors per a joves i adolescents, amors que arribin quan menys ho esperes, amor a les dones, als soldats, amors ocults, amors que perduren, etc. Els relats estan condensats en una pàgina, a vegades en unes paraules que et toquen la fibra sensible i et fan plorar.

El llibre no té una història que es vagi seguint. Són retalls de vides, de manera que podem obrir-lo per qualsevol pàgina i deixar-nos endur per les paraules i la bellesa de les imatges. Ah! I si pot ser amb una música que us emocioni… Proveu amb Lakmé, Bocelli, Zaz, Sam Cook, etc.

LES DADES:
Títol: T’estimo
Autora: Hélène Delforge
Il·lustrador: Quentin Gréban
Traductora: Núria Sales
Editorial: Símbol
Pàgines: 72
Sant Cugat, 2020

L’altre regal ha estat un joc de taula: La batalla de Can Vies.

Es un joc que recorda el que va passar al barri de Sants l’any 2014 quan hi va haver l’intent de desallotjar i enderrocar la casa ocupada de Can Vies. Aquelles jornades les vam viure a primera fila i encara avui, els veïns recordem els aldarulls, les corredisses, els desperfectes i sobretot, la imatge de la grua de l’ajuntament cremant, durant la primera nit.

La batalla de Can Vies és un joc d’estratègia on els dos bàndols enfrontats -institucions i moviments socials- hauran de rivalitzar i competir per derrotar a l’altre.
Has de triar si vols si vols comandar les forces policials, polítiques i mediàtiques fent-te càrrec de les institucions públiques. O, si pel contrari, el teu cor rebel et porta a voler coordinar la multitud que s’ha aplegat als carrers, liderant els moviments socials en aquest moment de revolta.

El vídeo promocional:

Ara estem llegint les instruccions de joc però pel que veig és molt semblant als jocs de rol tradicionals.

 

Pa i lioneses de xocolata

«La fleca del carrer dels diumenges» és una novel·la d’aquelles que, d’entrada, t’atrauen pel seu aspecte bonic, els colors, les tapes dures i, en aquest cas, per la suggestió d’un títol que et fa notar l’olor del paper, talment com la magdalena proustiana. T’atrau també la imatge en tons sèpia de la portada, i quan l’obres i passes ràpidament per les pàgines veus una tipografia elegant i unes il·lustracions molt franceses, molt tomiungereses. I vols tenir-lo, esclar! Perquè a més, saps que els de l’editorial Birabiro fan pocs llibres però ben triats.

El tema principal és l’amor però també es parla de superació, de constància, de creure en els teus somnis, d’anar a poc per la vida i disfrutant dels petits plaers. En aquest sentit, «La fleca del carrer dels diumenges» té certes similituds de fons amb les obres de Charles Dickens, especialment, però amb algun toc de Roald Dalh.

Comença quan en Louis Talboni i l’Adèle Pelviaire es coneixen. Tenen quinze anys i s’enamoren. Ambdós són músics (ella, tuba i ell, flauta travessera) i comencen a practicar “les quatre estacions de Vivaldi” sota l’ombra d’un desmai, cada dissabte.

Els dies, els anys, passen, i no aprenen cap ofici, entestats en estimar-se i practicar Vivaldi, de manera que es troben casats i amb una criatura, més pobres que una rata, vivint en un pis petit i humit i dormint asseguts a una cadira.

Quan el seu fill, en Jack, té sis anys i ja va a l’escola, una nit l’Adèle i en Louis moren plegats i en silenci. Es un moment dramàtic que l’autor (l’Alexis Galmot) i l’il·lustrador (en Till Charlier) ens mostren de manera molt poètica.

De fet, aquí és on comença la novel·la perquè anirem veient com en Jack va creixent i va aprenent a sortir-se’n a la vida. Primer, en un orfenat, després com a aprenent de pastisser i finalment canviant la vida del carrer i del barri on s’instal·la i on, gràcies a la seva traça fent pa no massa cuit i lioneses de xocolata, aconsegueix que tothom el conegui i se l’estimi.

El llibre té tocs surrealistes, diàlegs una mica “marcians” i situacions còmiques i delirants, és fresc i diferent al que estem acostumats.
M’ha agradat perquè defuig la moralina i, senzillament, ens presenta una aventura vital que es fa bé de llegir (sobretot en veu alta) i ens atrau.

Si alguna cosa es podria canviar és el final que queda un xic precipitat i potser es podria haver esplaiat més en la relació amorosa d’en Jack i fer-la més semblant a l’amor amb majúscules dels seus pares.

Lectura per a nois a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: La fleca del carrer dels diumenges
Autor: Alexis Galmot
Il·lustrador: Till Charlier
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Birabiro
Pàgines: 80 pàgines
Barcelona, 2020

Desconeguts. Dues històries, la mateixa nit i una fosca sospita.

—Digue’m un altre llibre que t’agradi, Lara.
—No seré gaire original.
—Tant me fa.
No està escrit a les estrelles, per exemple. La princesa prometida, Els avantatges de ser un marginat…

Aquest és un fragment de la conversa que mantenen una noia de disset anys, la Lara i un noi de dinou, en Wilde. S’acaben de conèixer personalment. De fet, és la primera vegada que ella el veu. Ell en canvi ja la coneix gràcies a les fotografies que ha pujat a la xarxa. Ambdós van començar a mantenir una relació d’amistat fa uns mesos i avui és el dia que han decidit veure’s en un lloc neutral, una estació de trens.
L’acció es situa al McDonalds de Sants, un lloc de pas on sempre hi ha molta gent que va i ve. Obren a les sis del matí i tanquen passada la mitjanit. Ningú no s’hi fixa en els clients i aquest és el lloc que han triat per aquest primer encontre.
M’ha agradat que bona part de la novel·la passi a l’estació de Sants. És un lloc per on passo sovint i a més, he recordat una magnífica obra d’en Bernardo Atxaga (esos cielos) que també comença en aquesta estació.

La novel·la té molt de trhiller i es va llegint i “veient” com una pel·lícula perquè hi ha tres escenaris, dos dels quals van en paral·lel en el temps i el tercer és un flashback de la preparació de la cita per part del noi i el seu company d’habitació. Molt cinematogràfic.

A més, l’acció va fluint i l’autor, en David Lozano, ens va endinsant en la psicologia i la personalitat dels dos protagonistes, mentre ens va deixant caure pistes del que podem intuir que passarà. De fet, a partir del segon capítol, ja sabem de la mort d’un jove que ens porta a relacionar-ho amb la noia i el sopar que s’està produint simultàniament al McDonalds.

Com que hi ha molts diàlegs, la novel·la és fàcil de seguir i avança a bon ritme. A més, de tant en tant, fa com una mena de recordatori i obre les diferents possibilitats i va apuntant als possibles culpables de la mort del noi i les seves motivacions.

Una molt bona història que val pena de llegir. Amb això ja n’hi hauria prou, però també ens obre el debat de les xarxes socials i dels seus perills. És en aquest espai virtual on s’amaguen éssers emmascarats que poden falsificar fàcilment la seva vida i aprofitar-se de la candidesa i la bonhomia d’altres persones. Crec que és un bon llibre per obrir aquests debat entre els alumnes de segon cicle de secundària i/o batxillerat.

Aquesta novel·la va ser mereixedora del premi edebé de literatura juvenil i confio en poder saludar l’autor ben aviat… (i fins aquí puc explicar)

LES DADES
Títol: Desconeguts
Autor: David Lozano
Traductora: Martina Garcia Serra
Col·lecció: Periscopi núm 38
Pàgines: 222
Barcelona, 2018


PREMI EDEBÉ DE LITERATURA JUVENIL 2018