Vivint l’aventura d’anar a caçar un ós

Durant els mesos de confinament, a l’inici de la pandèmia l’any 2020, es va fer popular un joc inspirat en el llibre «Anem a caçar un ós» que consistia en amagar ossos de peluix a diferents llocs de la casa i anar a buscar-los.

«Anem a caçar un ós» és un dels llibres més llegits des que es va publicar fa 30 anys i explica la història d’uns germans que surten a caçar un ós. Se senten valents i forts i caminen travessant paisatges diversos: un camp d’herba, un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu fins arribar, finalment, a la cova de l’os, fosca i profunda.

És un llibre de gran format, amb onomatopeies i frases que es repeteixen a cada escenari:
Anem a caçar un os, i en volem un de gros.
Qui té por de l’ós dolent? Ningú!
Som molt i molt valents!

Les precioses il·lustracions de Helen Oxenbury combinen pàgines a carbonet, en blanc i negre, amb altres amb aquarel·les, a color. Li confereixen vida a la narració.

El llibre d’en Michael Rosen ens permet fer un munt d’accions relacionades amb totes les àrees de coneixement.

A la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL, en castellà) expliquem com el presentem a l’escola i quines accions ens ha anant bé. Ho podeu llegir a les revistes núm. 112 que corresponen als mesos de novembre-desembre.

«La meravellosa i horripilant casa de la iaia», un pop-up que juga amb la por

Aquesta setmana a l’escola s’explicaran contes de por. Segons el DIEC la por és un “torbament de l’ànim, especialment sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari” i l’infant en créixer percep les pors i les angoixes. És una emoció comuna a tots els infants. Hi ha por a la foscor, al soroll, als monstres que s’amaguen sota el llit, i també por a emmalaltir, a perdre’s, a ser abandonat, etc.

Quan expliquem un conte, l’infant percep que no és l’únic que sent aquestes pors i això el tranquil·litza. Si, a més, demanen una i alta vegada que els expliquem la mateixa història, significa que s’està enfrontant als calfreds que es generen en sentir el relat i, per tant, estan generant eines per vèncer aquesta por. Els contes de por són necessaris, beneficiosos, perquè la por concretada en forma de llop, fantasma o bruixa permet visualitzar-la i controlar-la.

Un exemple genial per als infants d’entre cinc i set anys és «La meravellosa i horripilant casa de la iaia», una novetat que acaba d’arribar a les llibreries fa tot just un parell de setmanes.

És un llibre de pestanyes que està ben fet. El relat ens evoca al millor Sendak, amb l’arribada d’un nen a casa de la seva àvia. És la visita mensual i a la portada i les primeres pàgines ja veiem que és tardor i que la casa, malgrat el color rosa de la façana, ens mostra alguns elements inquietants (un gat que treu el cap per la finestra, un pou, un corb que s’ho mira des de dalt de la branca de l’arbre, i el fum estrany que surt de la xemeneia) i a partir d’aquest moment, el nen entra a la casa i comença a buscar l’àvia. En aquest esdevenir veurem racons inversemblants i plans formidablement dibuixats. Fixeu-vos, per exemple en aquesta doble pàgina en la que el nen ensopega amb una trapa (a la pàgina de l’esquerra) i l’aixeca per veure que hi ha a sota (a la pàgina de la dreta), en un pla contrapicat en escorç formidable.

O aquesta altra (la millor del llibre) en que la biblioteca amb el rètol “sèsam, obre’t” ens dóna pas a una mena de viatge pel tren de la bruixa de les fires ambulants. No havíem vist res de similar des del mític “Imagina“ d’Aaron Becker.

Sovint diem que els pop-up a l’escola duren poc perquè les pestanyes (en aquest cas, finestretes) solen ser poc resistents. Aquí ens trobem, com en altres pop-up de la parella Martí-Salomó, amb un bon treball d’enginyeria de paper que fa que aguantin bastant bé les anades i vingudes dels nens que obren i tanquen les solapes.

El guió conté sorpresa final.

M’ha agradat i el recomano perquè necessitem llibres que facin viure aventures i que diverteixen. A més, si, com en aquests cas, s’allunyen de la tendència ensucrada de determinades imatges o relats, millor.

LES DADES:

Títol: La meravellosa i horripilant casa de la iaia
Autora: Meritxell Martí
Il·lustrador: Xavier Salomó
Editorial: Combel
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

El tràiler promocional:

«L’udol del bosc», a la recerca de la llegenda del Nonell

«L’udol del bosc» és el primer títol de la sèrie «Cercadors de llegendes» que l’Alberto Casamayor acaba de publicar. La novel·la està situada al Pirineu, al poble de Montellà del Cadí, a tocar de Martinet, entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

El relat s’inicia quan arriba al poble una família provinent de Barcelona. La mare, treballadora social, ha trobat una feina a Puigcerdà i el fill, l’Arnau, un noi de deu anys, no està gaire convençut que aquell poblet perdut a les muntanyes pugui ser un bon lloc per viure. A sobre, mentre estan arribant, senten un udol terrible i topen amb un munt d’animals que fugen esporuguits i, de ben poc, no els provoquen un accident.

Al poble, hi ha la Júlia, una noia amb els cabells de color lila, que viu a la casa del costat.

Aquest parell, la Júlia i l’Arnau, es veuran immersos en una aventura molt emocionant a la recerca de l’autor dels udols que provenen de la muntanya.

El relat, molt ben escrit, s’endinsa en el gènere de por i poua en una llegenda poc coneguda del Pirineu: El Nonell o Nonell de la neu, una mena de home de les neus, un Ieti bo i protector que és perseguit pels caçadors furtius.

He llegit amb interès el relat i sobretot m’ha interessat saber si el personatge del monstre té una base llegendària. He anat a cercar els documents d’en Joan Amades i d’altres folkloristes i he trobat unes referències ben curioses d’aquest Nonell, aquest ésser que apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

El Nonell s’assembla molt a d’altres éssers llegendaris com el Ieti, el gegant de Baffin, la Dona de Neu del Japó, l’Ymir i d’altres.

Una molt bona feina de l’Alberto Casamayor que ha sabut incorporar i millorar aspectes del llegendari pirinenc (les remeieres, per exemple), la problemàtica dels furtius i la vida al poble amb misteris fantasmagòrics que ens remeten a Poe o Lovecraft, autors dels quals segurament n’és un bon lector.

El format és bonic, amb tapa dura. Les il·lustracions són d’en Dani Gómez, que ha col·laborat amb Salòria edicions en altres publicacions. El seu llibre de coneixements “Ocells” és molt bo.

Lectura recomanada especialment per a nois i noies de quart de primària, a partir de nou anys.

Primeres frases de “L’udol del bosc”

Amb ganes de llegir els propers episodis de la Júlia i l’Arnau, els «Cercadors de llegendes». La segona, ja està anunciada a la darrera línia:
—Arnau —li diu amb veu grinyolant—heu de fugir, heu de fugir de la lluna plena!

Estic content perquè una companya del grup de treball, l’Andrea Moreno, s’ha incorporat a l’equip editorial de Salòria. Encara no saben el gran fitxatge que acaben de fer.

LES DADES:
Títol: L’udol del bosc
Autor: Alberto Casamayor
Il·lustrador: Dani Gómez
Editorial: Salòria
Pàgines: 114
La Seu d’Urgell, 2020

 

Llibres i propostes per al confinament – 3 (El oro de la liebre)


Un dels temes recurrents en la literatura infantil és la por. Tots en tenim, de por. És la primera de les emocions, la més potent i té un paper protector, de defensa contra alguna cosa: La foscor, els monstres, el desconegut, etc. Ho estem veien aquests dies amb l’experiència desagradable de la pandèmia que estem patint.

Una manera de vèncer les pors és conèixer-les. Quan el nen llegeix històries de por, aprèn a controlar-la, a distingir la por real de la imaginària i, amb l’ajuda o la presència tranquil·litzadora de l’adult, la supera.

Llegir contes de por ajuda a créixer i a domesticar les pors reals, les ansietats, els malsons. Trobar-se amb el llop o la bruixa alimenta la capacitat d’imaginar i permet que el nen conegui maneres de vèncer els seus propis temors, empatitzant amb el protagonista que aconsegueix guanyar, sempre, al monstre.

Avui expliquem “El oro de la liebre”, un conte escrit per Martin Baltscheit i il·lustrat per la Christine Schwartz que va publicar Lóguez l’any 2015. Una història impactant que ens explica com una llebre a punt de morir deixa en testament un bagul ple d’or per a qui demostri que és el més poruc, despertant la cobdícia entre els animals de bosc.

Unes il·lustracions molt expressives, sobretot en el tractament dels ulls que són el reflex del cor. El missatge és profund i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre qüestions com els diners, la prosperitat o la soledat.

PROPOSTA DIDÀCTICA. El Hedbanz de les pors.
El Hedbanz té com a objectiu endevinar una imatge, normalment situada al front del jugador que pregunta als altres jugadors.

És un joc divertit que permet desenvolupar la lògica, el raonament, el llenguatge oral i la memòria. Les normes s’aprenen ràpidament perquè són molt senzilles. El que s‘ha de fer és preparar les cartes. A cadascuna d’elles es dibuixa una por (dentista, gos, llamps, fantasma, foscor, ratolins, avions, sorolls, monstres, serps, aranyes, globus, pallassos, etc.) o també es pot escriure només el nom.

Les cartes es col·loquen al mig del grup, sobre la taula i de cap per avall.

Cada jugador disposa d’una cinta al voltant del seu cap. El primer jugador agafa una carta, sense veure-la, i la col·loca entre la cinta i el seu front, encarada als altres, de manera que tots, excepte ell, vegin la imatge. A continuació, formula preguntes als companys amb la intenció d’endevinar quin tipus de por és la que té al seu front. Les preguntes es contesten amb «sí», «no», «potser» o «no ho sabem».

Fins al proper dilluns… Dilluns de Pasqua!

El fantàstic món dels insectes

Arriba el temps de les vacances i comencem a pensar en els llibres que llegirem. Si anem a alguna zona on hi hagi biblioteca a prop, ho tenim resolt, però si fem ruta o anem pels móns de Déu, llavors hem de pensar en quines lectures carregarem a l’ebook o a la maleta.
Un llibre que pot anar molt bé si teniu fills d’entre set i deu anys és «El petit cuidador d’insectes», on podreu gaudir d’un món màgic al voltant dels insectes de tota mena i que serveix també com a guia de camp i per encetar un treball estiuenc al voltant de la biodiversitat que trobem als boscos.
El llibre, de mida petita (hi cap a la butxaca) i amb un cos de lletra generós que facilita molt la lectura, ens explica en poc més de setanta pàgines una història de pors, d’estima als insectes, d’igualtat, de família i d’altres aspectes que us poden ser útils per encetar múltiples converses.
Acompanyen al text les il·lustracions senzilles i delicades de la Charline Collette.
Ep! I per a les mestres que ja estan pensant en el curs vinent, aquesta pot ser una molt bona lectura i l’inici d’un projecte sobre els insectes del pati de l’escola, per exemple, però primer caldrà que cada infant es proveeixi d’una capa i d’una vareta màgica com les que apareixen en aquesta delicadíssima novel·la. Amb la capa posada es llegeix millor, això ja ho sabem.


A la contraportada podem llegir:
Si una mosca o un escarabat tenen una ala o una pota trencada, necessiten urgentment el Cuidador d’Insectes. El Cuidador fa meravelles amb la seva Agulla Guaridora, però s’apropa el moment de la seva jubilació i necessita passar el relleu al seu fill Noc. Al cap i a la fi, és una feina que es transmet de pares a fills. Sempre ha estat així.
El problema és que en Noc tem als insectes i a més a més l’Agulla no sembla respondre davant la seva inseguretat. Per contra, la seva germana gran, la Lulu, estaria encantada de continuar amb la tradició.


Si voleu llegir les primeres pàgines, l’editorial les han pujat en castellà. Cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: El petit cuidador d’insectes
Autora: Nastasia Rugani
Il·Lustradora: Charline Colette
Traductor: Oriol Sánchez
Editorial: Nórdica
12,5 x 18 cm.
Pàgines: 72
ISBN: 978-84-17281-24-3
Madrid, 2018

 

Pueblo frente el mar, un llibre preciós que provoca una certa tristesa

Pueblo frente al mar és un llibre especial que està inspirat en fets reals: la dura vida dels miners de Cape Town (Canadà) on hi havia, el segle passat, una comunitat minera de carbó.
A la portada veiem un nen assegut dalt d’una teulada contemplant un mar brillant i immens que s’escampa davant seu. Les pàgines següents són un anar i venir dels espais tancats (casa, mina) als espais oberts (carrers, parcs i, sobretot, el mar).
El llibre produeix certa tristesa perquè el destí de l’infant sembla marcat d’antuvi i ell va recordant constantment que el seu pare és a la mina i que algun dia serà el seu torn, com ho va ser el de l’avi i el pare. «Soc fill de miner —diu— A la meva ciutat, és així.» Un cercle del que es difícil sortir. I malgrat el mar s’obre davant seu oferint la possibilitat d’anar a llocs llunyans, alhora és la barrera que el reté al seu món.

La part gràfica és molt bonica, amb unes tintes potents que remarquen molt bé el contrast entre els dos mons (el poble i la mina, l’exterior i sota el mar) perquè mentre anem veient què fa el noi durant el dia (jugar amb els amics, visitar la tomba de l’avi) ens va recordant que els seu pare està treballant a la mina que hi ha sota el mar i llavors, en passar pàgina veiem una negror que només ens deixa intuir, a la part de sota del full, les siluetes dels miners picant carbó. Impressionant.

Allò més colpidor és saber que aquestes mines existien de debò a diferents parts del món (es parla de Xile, d’Anglaterra i de Canadà) i de com als deu o dotze anys els nois ja començaven a treballar. No és estrany que el col·lectiu de miners hagin estat dels més reivindicatius i combatius pels seus drets laborals i per l’escurçament d’unes jornades de 12 hores diàries.

Per al cicle mitjà. Molt recomanable.

Ha rebut diveros (i merescuts) premis.

LES DADES:
Títol: Pueblo frente al mar
Autora: Joanne Schwartz
Il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Verónica Uribe
Editorial: Ekaré
28 x 21 cm
52 pàgines
Barcelona, 2019
ISBN 978-84-948900-2-4

Imatges extretes del web d’Ekaré.

El tràiler (bonic):

Bufaré, bufaré i la casa ensorraré

portada cerdos.indd

portada del conte

L’editorial Kalandraka té una especial cura amb les reedicions dels clàssics. A la seva col·lecció de contes tradicionals els trobem gairebé tots. Ara han incorporat una versió d’Els tres porquets, un dels contes més explicats als infants de cicle infantil, tant de viva veu com amb les nombroses versions que circulen.
Aquesta adaptació d’en Xosé Ballesteros  explica que hi havia una vegada una truja que tenia tres fillets. Se’ls estimava molt, però com que ja eren prou grans, els va animar perquè marxessin a córrer món i fer fortuna.
Els tres germans se’n van anar a viure al bosc. Un dia van sentir que rondava per allí un llop molt ferotge… Casa de palla, casa de fusta, casa de pedra i maons… Materials diversos per a tres porquets ben diferents -un mandrós, un poc treballador i un altre molt treballador que malgrat tot tenen una cosa en comú: la por al llop.

img179

detall del conte

Aquesta adaptació del conte popular anglès destaca també per la seva proposta plàstica, de tonalitats suaus i plena de detalls, tant a l’arquitectura i decoració dels espais domèstics, com en l’expressivitat dels personatges. L’il·lustrador és en Marco Somà, un jove italià que val la pena conèixer (http://marcosoma.blogspot.com.es/)

img178

detall

Els tres porquets és un conte molt conegut arreu del món. Simbolitza el procés de creixement i desenvolupament de la personalitat. El nen que escolta el conte aprèn, per mitjà de la identificació amb cadascun dels porquets, que les persones evolucionen i que créixer té avantatges. És per aquest motiu que el porquet gran és qui aconsegueix vèncer al llop gràcies al seu esforç en construir una casa de maons i a la seva intel·ligència preparant l’olla on li cremarà el cul.

El conte ens mostra el simbolisme de les cases que es construeixen que va paral·lel a l’evolució de la humanitat i passa d’una casa sense estabilitat, la de palla, seguint per la de fusta, fins a una de més sòlida i duradora, la de maons.

img180

detall de la contraportada

Si, habitualment, en els contes, el germà petit és el més llest i eixerit, el qui troba la solució, Els tres porquets se’ns surt de la norma i ens mostra que el germà gran (la representació d’un estadi més avançat de la personalitat) és el més madur, el més racional, el més realista, capaç de vèncer el llop.

El conte va ser publicat per primera vegada a Londres, l’any 1843, i en aquella versió el llop es menjava els dos porquets petits. Amb el temps la versió més coneguda és la que presentem, on els dos germans petits van a buscar aixopluc a casa del germà gran i sobreviuen.

Dades del llibre:

ELS TRES PORQUETS

Xosé Ballesteros (text)
Marco Somà (il·lustració)
María Luchetti (traducció)
40 Pàg. 22 x 22 cm.
ISBN: 978-84-8464-279-4
Preu: 13,00 €