guerra

by

La lluna de Gianni Rodari

«Àlbum» és un col·lectiu format per diverses editorials que tenen en comú una aposta decidida per la qualitat dels llibres infantil que editen i, a més, la seva associació es mou per uns principis ètics que estan encaminats a aconseguir una societat lliure i literària. Aquestes 25 editorials independents organtitzen cada any una Setmana dedicada a l’Àlbum, fan formació per a professionals del món editorial i mantenen contacte amb totes aquests escoles i grups d’educadors que els ho demanen.

Abans d’ahir vaig assistir a la presentació —a la llibreria Finestres (Barcelona)—, d’un llibre solidari que han publicar i que té com a objectiu recaptar fons per als nens i nenes afectats per la guerra a Ucraïna.

El llibre en qüestió és un poema de Gianni Rodari, escrit l’any 1955. Es titula «La lluna de Kíiv», les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna, i la traducció de la Teresa Duran.

En la publicació han col·laborat desinteressadament traductors, correctors i editors que han fet possible aquest projecte, especialment d’Enquadernacions Baró S. XXI, la distribuïdora Les Punxes i la impremta Novoprint, que han renunciat al seu marge de benefici. D’aquesta manera, els guanys de la venda aniran íntegrament a Save the Children, que els destinarà a ajudar als nens ucraïnesos refugiats i al fons d’emergències global per a atendre la infància vulnerable.

A la presentació es va explicar la història d’aquest poema i també la situació dels milions d’infants refugiats que han hagut de fugir del seu país. Van parlar en Xavier González president del COBDC, l’Elodie Bourgeois de l’Editorial Joventut, en Lluis Zendrera, president del IBBYCAT, l’Alla Gordienko, presidenta de l’IBBY Ucraïna (va enviar un vídeo d’agraïment i explicant la situació actual de les biblioteques al seus país) i el periodista de TV3, Óscar Armengol, que va passar uns fragments dels reportatges que va fer in situ a Ucraïna i va explicar alguns episodis colpidors de les seves visites als diferents escenaris d’Ucraïna. Va ser una presentació molt sentida i emotiva.

Si voleu contribuir, és molt fàcil: Aneu a la llibreria més propera i compreu el llibre o els llibres i els regaleu als vostres coneguts. La qüestió és que no oblidem que la guerra continua i que hi ha molts infants que estan patint.

Un dels vídeos que es van passar:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/la-destruccio-de-la-guerra-arriba-fins-a-la-biblioteca-infantil-de-makariv/video/6154309/

by

«Cuando brillan las estrellas», una novel·la gràfica inspiradora

«Cuando brillan las estrellas» és una novel·la gràfica basada en fets reals. Narra la vida d’un noi, l’Omar i el seu germà, en Hassan, que és mut i pateix convulsions.
L’Omar no recorda els primers anys de la seva arribada a Dadaab (Kènia), un camp de refugiats a Kenya. Només recorda que una vegada va tenir una família i que el seu poble va ser envaït pels soldats, a Somàlia, fet que els va obligar a fugir, a ell i al seu germà. No van tornar a saber res del seu pare ni de la seva mare.
Viuen en tendes de campanya esperant l’oportunitat d’emigrar als Estats Units, però l’espera és llarga, dura anys.
Un dia, li arriba l’oportunitat d’anar a escola i deixar al seu germà a càrrec d’una dona, la Fatuma, que fa com de mare per a ells. Aquest fet, anar a escola, li canviarà la vida.

El relat explica molt bé què vol dir ser refugiat. Per a l’Omar, significa despertar-se amb malsons, tenir cura del seu germà petit, escombrar cada dia el terra de la seva tenda, jugar a futbol amb una pilota feta amb bosses de plàstic i sobretot, sobretot, esperar. Espera a la cua per aconseguir aigua, esperar a la cua per aconseguir menjar, esperar a ser entrevistat per l’ONU per veure si ell i el seu germà són candidats a sortir del campament i ser enviats a algun lloc com Amèrica, Canadà o Suècia. I quan finalment, aconsegueixen l’entrevista, tornar a esperar quatre anys més. Esperar, esperar i esperar.

Una història sorprenent, colpidora, que per moments et fa enrabiar en veure la crua realitat.
Les frases curtes i una paleta de colors on predomina la foscor ens permet sentir les emocions de la narració.

Hi ha moments durs, implacables, com quan els roben la roba, o quan albiren el desert que els envolta i els impedeix sortir del campament, o la visió dels homes que no tenen feina i masteguen unes fulls de qat per esvair-se de seva trista existència.

M’ha faltat saber més d’una nena, la Maryam. Mereixeria una segona part perquè transmet uns valors extraordinaris. La Maryam és la millor estudiant de tota l’escola, somia amb aconseguir una beca per estudiar al Canadà i portar la resta de la seva família amb ella. Però el pare de la noia té altres plans, la treu de l’escola secundària i la casa amb un home gran a canvi d’altres beneficis.

Una novel·la molt recomanable, per a nois i noies de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Cuando brillan las estrelles
Autors: Victoria Jamieson i Omar Mohamed
Il·lustradora: Victoria Jamieson
Traductor: José C. Vales
Editorial: Maeva
Pàgines: 272
Madrid 2021

Al web de l’editorial Maeva trobareu la guia de lectura: https://www.maeva.es/guias-lectura-centros
Podeu veure, també, el tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=jKRhoyqBStM

by

«Gorazde zona segura», periodisme en forma de còmic

Fa tres anys vaig estar visitant Bòsnia. M’interessaven un parell d’enclavaments. La biblioteca de Sarajevo i el pont del Drina.

La biblioteca ja no existeix i s’ha creat com una mena de mite al seu voltant recordant que va ser bombardejada i destruïda durant l’assetjament de l’exercit serbi. Bé, quan ets allà te n’adones que no va ser exactament així perquè, si bé és cert que la van destruir, resulta que estava en el mateix edifici on hi havia el govern municipal. En canvi el pont del Drina, a Visegrad, sí que em va fascinar. Era un somni estar allà i recordar la gran novel·la d’Ivo Andric.

La ciutat de Gorazde va ser una sorpresa. A indicació del guia que ens acompanyava, ens vam desviar de la ruta marcada i vam passar la tarda visitant aquell enclavament. Vam veure les restes de la guerra, els túnels i la passarel·la que usaven per creuar el riu sense ser abatuts pels franctiradors, etc. Un record colpidor i que et marca, sens subte.

Ara, he acabat de llegir el magnífic document en forma de còmic on Joe Sacco recull les seves vivència durant els dos anys que va estar fent periodisme i visitant la zona.

Recordo que quan a Bosnia es mataven entre ells, a Barcelona estàvem celebrant els Jocs Olímpics. Quines coses, oi? A dues hores d’avió, una guerra terrible i nosaltres de festa.

«Gorazde, zona segura» és una passada, un document que combina coneixements, art i emocions. Hem sentit a parlar molt de Sarajevo però el que va passar a Gorazde, a la Bòsnia Oriental, va ser encara pitjor: assassinats en massa i i el fracàs de l’ONU i la seva intervenció humanitària.

Durant aquell temps, el periodista Joe Sacco va fer quatre visites a Gorazde i va reunir material per al seu magnífic còmic. «Gorazde zona segura» mescla les pròpies experiències amb històries breus dels seus habitants, testimonis de primera mà. Es diferencien les seccions d’una forma enginyosa que és usar diferents fons de color blanc o negre segons sigui el cas.

El seu estil m’ha recordat a dos grans del còmic, Robert Crumb i Art Spielgeman.

Un còmic documental que hauria d’estar a les biblioteques dels Instituts.

Si us heu de fer un regal, aquesta és una bona opció.

LES DADES:
Títol: Gorazde, zona segura
Autor: Joe Sacco
Il·lustrador: Joe Sacco
Traductor: José Torralba
Editorial: Planeta
Pàgines: 298
Barcelona, 2016

by

«Un llarg viatge», un llibre que ens emmiralla com a societat

Acaba de publicar-se un llibre que és una denúncia del que està passant al món. És una obra colpidora però alhora molt poètica. El seu títol ens avança de què va l’aventura: «Un llarg viatge».
Comença amb dues planes que marquen el que anirem veient. A la primera es veuen dues ànegues que miren cap a la dreta, cap a l’horitzó, cap al futur, i mantenen el diàleg següent:

—Es hora de marxar, filla.
—Per què, mare?
—S’acosta el fred i no podem quedar-nos aquí.
—I on anirem?
—Al sud.
Els dibuixos tenen un to grisós, marronós, que transmeten una certa tristesa.


A la plana següent veiem, amb la mateixa paleta cromàtica, mirant cap a l’esquerra, una família, un pare i dos fills, amb expressió abatuda que també conversen:
—Prepareu-vos, nois. Hem de marxar!
—On, pare?
—No ho sé, però a algun lloc lluny d’aquí.
—Per què?
—Perquè la guerra ja ha començat!


Pam! Ja t’ha enganxat. A partir d’aquí no pots parar de llegir i anar seguint les duies històries en paral·lel.
Amb unes il·lustracions molt expressives, magnífiques, d’en Federico Delicado, anem veient els entrebancs que suposen els dos viatges (la pluja, la gana, el cansament, els enemics, etc.) però també situacions positives (companyia, suport, ajuda, etc.)
La narració té un to realista molt marcat i, per tant, el final ens deixa abatuts perquè és com una pedrada al cap.
Un bon llibre per llegir en grup i obrir el debat posterior amb els alumnes.

Al web de Kalandraka Catalunya podem llegir:
En un temps marcat pel drama dels refugiats, aquesta obra oportuna i necessària de Daniel Hernández Chambers i Federico Delicado encoratja a la reflexió amb una mirada tendra i dura
alhora: tendra per reflectir el costat més humà d’un conflicte per mitjà de la metàfora de les aus; dura per la contundència d’un final que ens colpeja amb la crua realitat. Les il·lustracions descriptives i naturalistes –no exemptes d’acurats elements simbòlics– reforcen el missatge. Són imatges de gran plasticitat que transmeten emocions: la tristesa, la penúria, l’extenuació…
i malgrat tot, la lluita, la dignitat, els somnis… de milions de persones que tenen dret a viure en pau i en llibertat.

El booktrailer:

El recomano a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Un llarg viatge
Autor: Daniel H. Chambers
Il·lustrador: Federico Delicado
Traductora: Bel Olid
Editorial: Kalandraka Catalunya
Barcelona, 2018

by

La Sachiko, una nena que va sobreviure a la bomba atòmica

De llibres sobre les guerres n’he llegit molts, la majoria sobre la Guerra Civil Espanyola, però com aquest cap que m’hagi «tocat» tant. El vaig agafar amb cert interès, tot s’ha de dir, perquè recordava el bon gust que em va produir l’anterior Sweet sexteen i a mesura que anava passant les pàgines, creixia el meu interès per la protagonista, fins al punt que no vaig parar fins que no vaig arribar al final.
I després vaig pensar en Mozart que deia que el silenci que es produeix a la sala en acabar un concert, també forma part de la simfonia. Això em va passar, vaig necessitar una bona estona per processar el que havia llegit i per anotar el que trobava a faltar i com estava escrit i les paraules que no coneixia i….
Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki narra un fet històric, el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, quan un bombarder B29 va llençar dues bombes atòmiques, la segona de les quals va caure a Nagasaki.

L’obra se centra en els hibakusha, els supervivents dels bombardejos i, en concret, en la Sachiko, una nena que tenia sis anys quan va explotar la bomba a prop de casa seva casa.
Els primers capítols es situen en els dies previs a l’atac i ens van presentat la família de la nena. Són capítols amb frases breus i que acoten l’espai i el temps. L’autora, la Caren Stelson, no es recrea gaire perquè, com després veurem, no li interessa explicar els perquès de la guerra, qui són els culpables o qui va guanyar o va perdre. Ella s’ha centrat en una nena que veu com la seva vida queda totalment desfeta i perd família, casa, amics, salut, tot, i que el dia 9 d’agost de 1945 veu com els seus quatre amics que juguen amb ella moren a l’instant. També mor el seu germà de 2 anys.

La resta de la familia se salva però els hi queden seqüeles que, de mica en mica, van acabant amb la seva vida; un altre germà mor per malaltia de radiació i un tercer per infecció.
Uns dies després, afamats i malalts, la família, juntament amb un oncle supervivent, marxen a una altra zona del país, però amb això no n’hi ha prou, la radiació ja els ha afectat i un darrere l’altre van morint, l’oncle i dos germans més en són els següents.
La família torna a Nagasaki i intenta reconstruir la seva vida, però no els hi serà fàcil perquè estan marcats, són hibakusha.
Amb el pas del temps i la influencia positiva del seu pare que li parla de Ghandi, d’Anna Keller i el coneixement de les teories de Luther King la Sachiko troba les paraules que li serviran per explicar la seva pròpia història i transmetre-la al món. Amb 56 anys finalment pot dirigir-se a un públic d’infants de sisè de primària i parlar d’aquell dia fatídic.
La novel·la no explica perquè els Estats Units van bombardejar Nagasaki sense esperar les conseqüències de la primera bomba llençada sobre Hiroshima, ni tampoc entra en judicis partidistes. Se centra, i potser està bé que sigui així, en la vida d’aquesta dona. Com deia Conrad, el lector és qui ha d’escriure l’altra meitat. De ben segur que els joves que llegeixin aquesta obra tindran ganes de saber-ne més del que va passar i del perquè i del com.

L’autora va entrevistar la Sachiko diverses vegades i ha captat perfectament les seves vivències. Aprofita també per ficar-hi cullerada sobre els efectes de la radiació a curt i llarg termini. Es nota que ha treballat molt el text. També s’ajuda de diverses fotografies de la Sachiko i la seva família.
A destacar el glossari que hi ha al final de llibre amb les paraules japoneses que apareixen al relat.
M’ha agradat també la traducció perquè probablement no ha estat fàcil per la quantitat de conceptes i paraules en cursiva que hi ha incloses. La Dolors Udina ho fa molt bé.
Lectura recomanable per a joves a partir de tretze anys.

A la contraportada l’autora explica el següent:
Durant la Segona Guerra Mundial, el meu pare va lluitar contra els nazis a Alemanya. No em va explicar mai res de la guerra i jo no li ho vaig demanar. Em preguntava: com es viu quan hi ha guerra? D’adolescent vaig llegir el Diari d’Anna Frank i de gran vaig entrevistar uns quants sobrevivents de la guerra. Em preguntava: després de la guerra, com es fa per trobar la pau? El 2005, vaig sentir Sachiko Yasui explicar la seva història de supervivent de la bomba atòmica de Nagasaki. El que va dir em va impressionar molt. Volia saber-ne més.

LES DADES:
Títol: Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki
Autora: Caren Stelson
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Pagès
Colecció: Nandibú Horitzons núm. 03
Pàgines: 140
Lleida, 2018

Caren Stelson és escriptora i professora. Viu a Minneapolis (Minnesota). Podeu visitar la seva pàgina a http://www.carenstelson.com.
A la xarxa trobareu molta informació i testimonis d’aquesta colpidora història. Per exemple, al vídeo següent podeu sentir la pròpia Sachiko narrant les seves vivències.

Sayonara.

by

Per què?, el clàssic de Nikolai Popov

S’acaba de reeditar i és una bona notícia. A l’escola teníem una versió — vull recordar que editada per Grijabo— amb uns textos que sobtaven per innecessaris i que després vam saber que l’edició original anglesa només tenia imatges. Molt millor, esclar. L’editorial Kalandraka ha recuperat aquests clàssic, sense text, i ho aplaudim.
Per què? és un conte que ens parla de manera prou eloqüent sobre la inutilitat de la guerra, de totes les guerres. Els personatges que hi apareixen, pintats amb tons suaus, són granotes i ratolins que es barallen entre si. La situació s’accelera ràpidament fins a esdevenir un conflicte que pren forma de guerra destructiva.
A la primera imatge veiem una granota asseguda pacíficament sobre una roca, amb una flor a la ma i una expressió tranquil·la. De sobte, un ratolí surt d’un forat que ha excavat, al costat de la granota, amb un paraigua. El ratolí mira la granota i la granota mira el ratolí. L’expressió de la granota sembla suggerir: “Potser és un nou amic”.


Però no! El ratolí també vol una flor. N’hi ha moltes però ell vol la flor que té la granota (us sona?), així és que salta sobre la granota i li pren.
Dues granotes adultes arriben al rescat de la petita i persegueixen el ratolí. Però el ratolí torna, amb els seus propis amics, muntats en un cotxe blindat (una atrotinada bota militar) amb metralladora i rodes.


Les granotes fugen, però preparen una trampa força intel·ligent per als ratolins, amb l’esquer del paraigües que li han tret al ratolí. A partir d’aquest punt la situació es descontrola i arriba a una catarsi i bogeria extrema.
Al final, el ratolí i la granota del començament de la història es tornen a mirar, confusos. El ratolí té una flor marcida, la granota té el paraigua trencat.

El conte està molt ben construït: personatges potents, trama que segueix els tres passos (inici, nus i resolució) i possibilitats d’inferències en algunes imatges (especialment en la de la trampa sota el pont) i missatges amagats.


Lectura molt recomanable per als infants entre 4 i 8 anys.
La Fitxa que trobem a Kalandraka Catalunya hi diu:
Si els nens i les nenes són capaços de comprendre la insensatesa de la guerra, si s’adonen de com n’és de fàcil caure en un cicle de violència, potser en un futur es convertiran en impulsors de la pau.
Nikolai Popov

L’absurditat de la guerra, la violència, la venjança, la devastació i la mort es deixen veure, amb tota la seva cruesa, en les pàgines d’aquest llibre visual; una faula que comença amb una bucòlica imatge d’una granota gaudint de l’aroma d’una flor, fins a la irrupció d’un ratolí que l’ataca per arrabassar-li la flor. Sorgeix llavors una lluita entre dos bàndols cada cop més nombrosos, en individus i en mitjans bèl·lics que deixa pas a emboscades i bombardejos. D’un prat florit passem a un lloc desolat; d’una minúcia, a un gran conflicte sense haver intercedit ni una sola paraula.
La Segona Guerra Mundial va deixar una profunda petjada en la infància de Nikolai Popov: l’avançament de l’exèrcit nazi sobre la Unió Soviètica, les sirenes marcant la fugida de la població cap als refugis, jugar entre les restes de les bombes sense comprendre el seu efecte letal fins que una d’elles va esclatar a les mans d’un altre nen, el record dels soldats mutilats regressant després de la rendició alemanya… Però va ser l’obra de Tolstoi, Dostoyevsky, Hemingway i Remarque la que va decantar la ideologia pacifista de l’autor de “Per què?”.

LES DADES:
Títol: Per què?
Autor: Nikolai Popov
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Barcelona, 2018
El booktràiler:

by

Obriu les portes: Diàleg i respecte entre cultures

Sembra Llibres és un segell independent, un projecte cooperatiu arrelat al territori que té la voluntat de publicar en català, des de València. Ara acaben de publicar el seu primer llibre per a infants i ho fan per la porta gran amb un àlbum imprescindible basat en la cançó Obriu les portes de Txarango i les il·lustracions de la Gemma Capdevila. Ho celebrem molt.

Veieu-ne el booktrailer promocional:

Obriu les portes és un àlbum il·lustrat magnífic que explica l’aventura de les persones que han de fugir de casa seva per culpa de les guerres i la fam. La publicació arriba en un moment clau perquè sembla com si estiguéssim oblidant la tragèdia terrible que pateixen milers de persones a la Mediterrània i als campaments de refugiats dels països costaners. El drama ha perdut espai en l’agenda mediàtica, els diaris en parlen poc i la notícia ha desaparegut de les portades.

Quan agafes el llibre entre les mans per primera vegada ja perceps que et marcarà, ja intueixes que el que llegiràs et transformarà, et farà pensar i et remourà per dins. D’això es tracta. A la portada (convé obrir-la per admirar-la juntament amb la contraportada) hi ha una família que camina enmig de la nit envers el desconegut, envoltada d’estrelles, unes lletres que conformen constel·lacions imaginàries però que apunten al que després veurem — algunes d’aquest constel·lacions esdevindran cases acollidores— i el predomini del color blau, un blau mediterrani molt potent. Una gran portada. La Gemma Capdevila ha estat capaç de dotar les il·lustracions d’una càrrega poètica i de símbols que potser els infants no acabaran d’entendre però que hi són.


Al web de Sembra llibres  llegim que aquestes imatges «haurien d’ajudar a espantar els fantasmes de l’odi i sembrar, amb el diàleg entre diferents generacions, les llavors de la tolerància, el respecte i la diversitat»
El text és la cançó de Txarango però les imatges expliquen una altra història amb diferents lectures o capes. M’ha agradat molt com es resolen les darreres pàgines amb el cantant (el personatge de la portada) arribant a un poble petit i convidant la gent a sumar-se al clam «obriu les portes, obriu fronteres!» i fent una cadena humana interminable que arriba a la darrera imatge espectacular on veiem un parell de mans entrellaçades.


Molt recomanable. L’he entrat a cicle superior però no n’estic segur. L’hauré de presentar als alumnes i veure com reaccionen.
Us deixo unes imatges de la Gemma il·lustrant la cançó “La tendència natural” del disc “Nòmades” de Guillem Roma.

LES DADES
Títol: Obriu les portes
Autors: Txarango
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Editorial: Sembra
Pàgines: 56
València, 2017

by

Adam i Thomas, una història de supervivència

_23SAF_167539.pdfAquest llibre està a mig camí de la autobiografia, la novel·la d’aventures i el conte meravellós. Ben bé no sé com definir-lo perquè hi ha un aspecte metafòric i un munt de preguntes que es fan els protagonistes relacionades amb l’amistat, la religió, la tolerància, la generositat, l’altruisme, etc. que el col·loquen en un espai atemporal i fora dels corrents actuals.

La novel·la està situada cap al final de la Segona Guerra Mundial. Comença quan una mare i el seu fill surten del gueto on viuen i es dirigeixen a un bosc proper. La mare li diu al seu fill Adam, de nou anys, que no tingui por i que es quedi al bosc, un lloc que ell coneix prou bé de les vegades que hi ha anat amb el seu pare. Li diu que tornarà quan pugui i li deixa una manta, una motxilla amb menjar i un llibre.

L’endemà , un altre noi, també de nou anys, en Thomas, apareix al bosc i es troba amb l’Adam a qui li explica que la seva situació és la mateixa. L’Adam i en Thomas, companys d’escola, decideixen continuar junts al bosc.

De dia busquen menjar i parlen entre ells de la seva situació. Com que tots dos són força diferents, els diàlegs són molt interesants. L’Adam creu que Déu els ajudarà a aconseguir menjar i els seus pensaments positius contrasten amb els d’en Thomas, un noi més racional que ha viscut en el si d’una família dedicada a l’estudi i a la ciència.

Els nois decideixen construir un niu en un arbre molt alt per a la seguretat. Pel bosc passen fugitius que fugen dels nazis i ells entenen que la seva vida també perilla perquè són jueus.

descarga

Il·lustració de Philippe Dumas

Un dia descobreixen una vaca en un prat i comencen a munyir-la per aconseguir una mica de llet. Un altre dia troben una noia que anava a la seva classe. És la Mina que també s’amaga dels nazis a casa d’un pagès.

Els dies van passant, i les setmanes i els mesos i les mares no apareixen. Tot i que sembla que el final de la guerra és a prop, el temps comença a ser cada vegada més fred i comença a nevar. ¿Com sobreviuran al dur hivern, amb poc menjar, sense un lloc on arrecerar-se i ni tan sols un foc per escalfar-se?

La història de l’Adam i en Thomas va ser escrita originàriament en hebreu i segons conta l’autor, està basada en les seves pròpies experiències. Aharon Apelfeld, quan era jove, va perdre a la seva mare assassinada en un camp pels nazis. Ell va poder fugir del camp de concentració, on havia estat empresonat amb el seu pare, i va estar molts mesos amagat en un bosc d’Ucraïna.

El llibre està escrit amb claredat, amb un vocabulari senzill, frases curtes i pocs adjectius. Forma part de la tria del Premi Protagonista Jove.

Dades:
ADAM I THOMAS
Aharon Appelfeld
Cruïlla, 2016
128 pàgs.

by

La guerra i la literatura infantil i juvenil

zapatilla rojaSi mai us heu preocupat de fullejar els manga que circulen entre els alumnes de cicle superior, potser us haurà sorprès la quantitat d’imatges violentes, de conflictes entre colles, lluites interestelars, batalles i assassinats que es presenten de forma banal, sense cap mena de reflexió sobre la seva naturalesa ni les seves causes.

Malauradament, les imatges dels horrors de les guerres que es produeixen arreu formen part de les nostres vides. Les veiem als manga pero tambè a la televisió i als videojocs. A més, la violència sovint és present als jocs del pati de manera verbal o física, els catàlegs de joguines van plens de “superherois” que usen la força i de tota mena d’artilugis bèlics, etc.

Fer entendre i involucrar els alumnes amb les emocions que experimenten les persones que han patit una guerra i adonar-se de les conseqüències dels diferents conflictes, són alguns dels aspectes que es persegueixen en llegir determinats àlbums il.lustrats.
Si els nois i noies es poden familiaritzar amb la naturalesa dels conflictes, ja hem fet el primer pas cap a l’educació per a la pau.

rosaEl mestre que vulgui fer conscients els seus alumnes de la necessitat de la pau, de què signifiquen els conflictes bèlics, què o qui els provoca, etc. pot trobar en la literatura contemporània un ampli ventall d’àlbums i novel.les per entendre i per abordar el tema de la guerra des d’una perspectiva educativa i així ajudar els infants que pateixen quan veuen les imatges sagnants que ens acompanyen cada dia.

A la revista Guix núm. 408 i a AULA núm. 233 presentem una experiència basada en alguns àlbums il.lustrats. Podeu llegir l’article complet AQUÍ o entrant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.