Podria ser una poma

De vegades els bons amics et fan regals que et commouen. M’ha passat fa uns dies amb en Daniel. Em va regalar «It might be an apple», un llibre per a infants i grans que és un autèntic tractat de filosofia.
La història comença quan un nen torna a casa des de l’escola i veu a sobre la taula una poma vermella i llustrosa.
Alto! És realment una poma?—Es pregunta el nen. Perquè podria ser un peix vermell cargolat, o una cirera molt gran, o fins i tot podria estar plena de dispositius, com si fos el motor de la poma.
Fins i tot podria ser un ou amb tota mena de criatures a l’interior.
Potser si es rega cada dia, podria créixer i convertir-se en una casa enorme, amb tobogans i torres i un arbre propi!


«It might be an apple» (Podria ser una poma) és una història bulliciosa que segueix els pensaments divertits d’un nen a través de totes les coses que podria ser una poma si no fos que, de fet, és una poma.
Aquest llibre no només és divertit, sinó que també qüestiona el món que ens envolta. El final és genial i et venen ganes de tornar a començar.
L’autor és en Shinsuke Yoshitake i amb unes il·lustracions monocromàtiques d’escenes completes ens presenta un obra visualment molt atractiva.
Un llibre entretingut i que fa pensar als infants.
Ara només falta que alguna editorial el tradueixi al català. Bé, i també el següent «Can i build another me?» que diuen que agrada més encara als infants.
PD. Ara cada vegada que veig una poma m’enrecordo del llibre i em pregunto si realment és una poma. Aggg!

Kitty Crowther, la il·lustradora del mes (juny 2017)

La il·lustradora d’aquest mes es diu Kitty Crowther. De pare anglès i mare sueca, va nèixer el 1970 a Brussel·les on encara hi viu. Probablement el fet que en néixer patís un problema d’audició va provocar que li costés molt parlar. A les dificultats físiques potser es va ajuntar el batibull de llengües perquè el pare anglès i la mare sueca en un país de parla francesa o flamenca compliquen (o enriqueixen, que això no se sap mai) l’aprenentatge. El cert és que la Kitty va trobar en l’art la seva manera d’expressar sentiments i emocions i des d’aquells llunyans dies de la seva infantesa encara no ha parat de dibuixar i d’escriure.
L’any 2010 va ser guardonada amb el Premi Astrid Lindgren, el més prestigiós que existeix en el món de la literatura infantil i juvenil. Aquest premi li va donar l’oportunitat de ser més coneguda i que els seus llibres es traduïssin a molts idiomes.
La Kitty Crowther parla de temes com l’amistat, la soledat o la pèrdua d’un ésser estimat, subjectes quotidians com la por (Scric scrac bibib blub!), l’espera, el temps que passa (I doncs?) o els petits triomfs de cada dia (la sèrie Poka y Mina). La natura també és molt present en les seves obres.

Diu que no intenta fer llibres bonics, sinó històries que li interessen profundament i té la sensació que són aquests temes els que la trien a ella. Els seus contes estan plens de misteris i éssers estranys i pertorbadors però tendres i delicats. El seu món és força intens i combina la foscor amb els somnis. Un món màgic, vaja.
Segons la Kitty el dibuix és una forma d’escriptura. Ella escriu i dibuixa al mateix temps. Comenta que si la història l’emociona continua pàgina rere pàgina sense saber com acabarà. La mà li marca el ritme i ella va traudint el que li passa pel cap en imatges. Segons diu: «Una de les meves grans alegries és aquesta sensació de llibertat total.»

D’entre els seus moltíssims llibres, recomanem:

I doncs?
A la sala de jocs tot està tranquil. La nina llegeix un llibre.
Arriba l’ós blau.
—Llavors? —pregunta l’ós— Ha arribat?
—No —respon la nina
Arriba el conill rosa.
—Ha arribat?
—Encara no
—Llavors? Llavors? —pregunten tots… Xist, se sent un soroll…

La sèrie Poka y Mina
Las alas nuevas
El fútbol
De pesca
En el cine
Despertar

Són uns llibres protagonitzats per dos insectes farcits de bones intencions i sentiments que els infants poden reconèixer. Les frases són senzilles.

Mi amigo Juan
El Nico és una merla però el mar l’ha atret des de sempre. Un dia decideix deixar el bosc. Quan arriba a la vora de la mar troba a en Joan, la gavina. És el principi d’una gran amistat.

¡Scric scrac bibib blub!
Amb aquesta família de granotes, Kitty Crowther se les arregla per fer-nos riure i emocionar-nos. Les imatges senzilles fetes a llapis i una o dues frases són suficients perquè els lectors se submergeixin en aquesta història. El tema és clàssic. És l’hora d’anar a dormir i en Jerónimo, la petita granoteta, té por de quedar-se sol a la seva habitació, a les fosques. Els pares han fet el que cal per prendre totes les precaucions (llegir-li un conte, el petó de bona nit…) però, quan finalment es troba sol, els monstres i els sorolls de la nit tornen a aparèixer, especialment un estrany soroll: ¡SCRIC SCRAC BIBIB BLUB! La solució és anar a dormir al llit dels pares. Però el pare, despert, comença a sentir el mateix soroll …

El niño raiz
La guineu porta a en Leslie cap al bosc profund, un bosc que no apareix als mapes. En una clariana, trobarà un ésser estrany i misteriós que li canviarà la vida.

 

 

El Garbell 11. Lectures d’estiu

ja es pot consultar el nou Garbell “estiu 17” que es va presentar a la biblioteca de l’Associació de mestres Rosa Sensat, amb la selecció de les darreres novetats de literatura infantil i juvenil. Com hsempre, l’Amàlia Ramoneda va anar explicant tots i cadascun dels llibres i els perquè de la tria.

Podeu descarregar-vos les recomanacions entrant al web de Rosa Sensat
O clicant AQUÍ

 

Un talpet força inquiet

Quan en Talpet es lleva, s’acaba la calma!
Amunt i avall, ho toca tot. Es distreu. Perd les coses.
No para mai quiet.
Li diuen:
Plom, hiperactiu, nerviós, pesat, impulsiu…
Els pares estan preocupats. Els mestres estan desesperats. I ara, a sobre, ha de presentar un treball de fi de curs…

Aquest és el text que hi ha a la contraportada del darrer llibre de l’Anna Llenas que continua el camí començat amb «El monstre de colors» donant visibilitat a les emocions i apuntant com canalitzar-les. En aquest cas, el protagonista és el Talpet terratrèmol, un talp amb tanta energia que li generarà conflictes amb la família, els amics i els companys d’escola.

Els de Beascoa no han estalviat esforços ni recursos per editar un llibre molt bonic, generós amb la mida i bellament presentat.


Demà dissabte dia 27 de maig , a les 12, el presenten a la Casa del Llibre de Barcelona (Rambla de Catalunya, 37) i, pel que hem pogut saber, hi haurà activitats per als infants inquiets (o no) i també una presentació a càrrec de l’Anna Llenas que estarà acompanyada de la Verónica Bronstein  (psicòloga i fundadora de l’Institut de la Infància) i l’Esther Martínez (mestra i mare bloguera)


Recordeu que el mes de novembre de 2015, la vam tenir com a il·lustradora del mes.
Lectura recomanada a partir de quatre anys.

Les dades:
Títol: Talpet terratrèmol
Autora/il·lustradora: Anna Llenas
Editorial: Beascoa
Pàgines: 48
Maig 2017

La revista escolar Mil Lletres

Fa molts i molts anys quan estudiava per a mestre va caure a les meves mans una col·lecció de llibres sobre la pedagogia Freinet. Eren uns volums fàcils de llegir, molt pràctics i que estaven inspirats en la manera d’entendre l’escola d’aquest pedagog francès. Encara en conservo alguns. El de “El diario escolar” és un d’ells. En aquest llibret s’explica com entenia Freinet el text lliure i el treball que feia amb la impremta.

Després, a l’escola, vam continuar editant revistes periòdicament. De vegades amb el suport de l’AMPA. Eren revistes d’escola, de cicle o d’aula fetes amb la mateixa múltiple intenció:  explicar el que es fa al centre (això implica escriure el text, posar-lo en comú, intercanviar coneixements, formular hipòtesis, conservar, difondre.), partint de la realitat que ens envolta (la vida dels infants, la seva realitat, la família) però també l’actualitat del món.

El treball cooperatiu, l’aprenentatge per tanteig experimental, el text lliure, la creació, la correspondència, el càlcul, etc. tot el que va idear Freinet encara avui té sentit però adaptat a les noves eines que ens faciliten la vida (ordinadors, internet)

Moltes escoles fan revistes i les publiquen al seu web. És una bona manera de compartir i així veiem el que fan, de vegades lluny de nosaltres. Aquest dies m’ha arribat la «Mil Lletres» que fan a l’escola de Sant Lluís (Menorca) i m’ha agradat molt comprovar amb quina passió viuen el fet lector, les activitats que emanen directament de la biblioteca i la implicació de bona part de la comunitat escolar. No puc fer altra cosa que compartir-la per si us ve de gust  fer-li una ullada perquè potser trobareu alguna idea per adaptar-la a la vostra realitat.

A l’índex veureu que tot gira al voltant de la biblioteca escolar, veritable mort de l’acció comunitària de l’escola.

Podeu llegir tota la revista clicant a MIL LLETRES

Gràcies Montse per l’enviament! Seguiu així, sou un referent del que es fa a Menorca.

Suzy Lee, la il·lustradora del mes (maig 2017)

La il·lustradora del mes, la coreana Suzy Lee, ens mostra ens els seus àlbums un camí que es mou entre la realitat i la fantasia i ho fa amb molt de gust i valent-se només de les imatges, sense text. En la seva exitosa «Trilogia de la frontera» ens condueix per l’aventura de la mà d’una nena curiosa que juga amb les onades, amb un mirall o unes ombres molt animades.
Suzy Lee treballa amb una paleta de colors limitada, però amb materials evocadors com el carbó i aquarel·la i pensa també en el format que ha de tenir el llibre, la forma física, com si formés part del paisatge que ens permet fer algunes trobades inesperades entre les seves pàgines. Darrerament també empra l’aerograf i ho remata, com la majoria d’autors, amb l’ordinador.
La il·lustradora va néixer a Seül el 1974 i, com sol passar amb els il·lustradors es va afeccionar al dibuix des de ben petita. Va estudiar pintura a la Universitat Nacional de Seül, i es va especialitzar fent un Màster al Camberwell College of Arts de Londres.
El seu primer llibre va recrear l’Alícia al país de les meravelles, utilitzant una tècnica monocromàtica que combinava el dibuix amb la fotografia i fragments d’obres d’art occidentals per produir escenes força estranyes.
Però la seva gran aportació és la trilogia de llibres (Border Trilogy) Mirall (2003), L’Onada (2008) i Ombres (2010). En cadascun d’ells, una jove es deixa portar per la curiositat a la recerca de les ombres de la casa quan s’apaguen els llums, o a la platja a la vora del mar, o mirant al seu propi reflex al mirall.

En aquests tres llibres, la gràcia és que el centre del llibre és, en certa manera, la frontera. El primer, Espejo, és vertical i s’obre a un costat. La ola, en canvi, és horitzontal. Ambdós comparteixen mida i idea: cadascuna de les pàgines esquerra i dreta del llibre funciona com una frontera entre la fantasia i la realitat.
El tercer, Sombras, s’obre de baix a dalt, i representa un món superior i un inferior dividit per la frontera entre realitat i fantasia que són les ombres.
D’aquesta manera, la forma del llibre condiciona la història.

Els altres dos llibres que recomanem d’aquesta autora són:

Zoo

El pájaro negro

 

Al web de Barbara Fiore Editora (BFE) podem trobar un reportatge amb els comentaris de la pròpia Suzi Lee que fan de bon llegir. Diu així:

Álbum ilustrado sin palabras. Comentarios de Suzy Lee

Los libros de la trilogía (Espejo, La ola y Sombras) no tienen palabras o bien incluyen muy pocas. La gente a menudo me pregunta porqué excluyo las palabras de mis álbumes ilustrados, aunque ésa no sería la pregunta más exacta. Lo que hice no fue omitir palabras que ya estaban escritas, como tampoco decidí crear un libro sin palabras cuando empecé con el proyecto. El hecho de si el libro tendrá palabras o no no es lo primero que pienso cuando creo un álbum ilustrado. Me interesa más centrarme en cómo expresar la idea de la mejor forma posible.

Si me dejo llevar a la hora de desarrollar la historia, en ocasiones acaba tomando la forma de álbum ilustrado sin palabras. Ciertas historias se me ocurren en forma de imágenes. Incluso hay veces en las que me limito a añadir historias a las imágenes que me apetece utilizar. En ocasiones pienso que contar historias puede ser una excusa para mostrar ciertas imágenes.

Cuando sitúo una imagen al lado de la otra, aparece una historia entre ellas como por arte de magia. En ese punto, lo importante no son cada una de las imágenes por separado, sino la historia que crean en conjunto. Cuando distribuyo las imágenes y las altero, la historia empieza a desarrollarse sola gracias al poder que tienen cada una de las imágenes. Cuando ya no queda nada por añadir o quitar, el libro está terminado. Añadir palabras a este álbum ilustrado completo sería como añadir una ilustración a un poema. Un poema ilustrado es excesivo, puesto que entorpece el ensueño del lector y elimina la posibilidad de imaginar a partir de unas palabras poéticas.

Ciertas historias piden ser explicadas con el lenguaje de las imágenes y tratadas con la lógica visual. Esas historias suelen ocurrírseles de forma natural a los creadores más acostumbrados a pensar de manera visual. Si primero hubiera existido un texto tipo «hay un espejo» y luego hubiera venido la ilustración para el texto, Espejo habría sido un libro bastante diferente. Por otro lado, si el motivo del proyecto ya es visual como «la página opuesta es un espejo», de forma natural nos lleva a contar la historia de un modo visual y es probable que el proyecto termine adoptando la forma de un libro sin palabras.

Los álbumes ilustrados sin palabras corren el riesgo de acabar siendo demasiado lógicos o aclaratorios por culpa de la ansiedad que produce la posibilidad de que el lector pueda no entender el argumento por la falta de palabras. No habría espacio para respirar si la historia sólo se centrara en hacer avanzar una serie de acontecimientos. La parte más exigente del proceso creativo de los álbumes ilustrados sin palabras es la de guiar a los lectores y a la vez dejar abiertas todas las posibilidades para que puedan experimentar cosas diversas al leerlo. Un buen álbum ilustrado deja espacio para la imaginación del lector, mientras que un mal álbum ilustrado no deja espacio, sino que lo llena por completo con las imágenes de un artista poco imaginativo.

Aunque quizás depende de la capacidad de leer imágenes, un álbum ilustrado sin palabras sólo es una de las numerosas formas distintas que puede adoptar un álbum ilustrado. En un buen álbum ilustrado, una historia y la forma en la que está expresada encajan a la perfección como el tejido externo y el forro en un traje bien confeccionado. Incluso da la impresión de que sin esa forma de expresión concreta, esta historia no podría existir. La «forma de expresión» no se refiere simplemente a las palabras o a las imágenes, sino a todos los métodos que pueden transmitir el mensaje al lector de forma efectiva: la forma en la que se combinan las palabras y las imágenes, el estilo y la estrategia de las imágenes, la forma del libro y la dirección en la que se pasan las páginas, etcétera. El artista piensa en cómo contar la historia de forma óptima y simplemente selecciona entre las ventajas y los efectos que puede ofrecer cada tipo de formato de álbum ilustrado.

También existen varios aspectos en los álbumes ilustrados sin palabras. Creo que los álbumes ilustrados sin palabras son especialmente efectivos a la hora de expandirse y extenderse en un momento dado. Puesto que no utilizan subtítulos explicativos en películas del tipo «diez años más tarde» para indicar saltos temporales, los álbumes ilustrados sin palabras tienden a centrarse en retratar acontecimientos continuos dentro de un espacio de tiempo limitado. Mientras trabajo, en ocasiones tengo la sensación de que estoy dibujando fotogramas para una película de animación.

Espejo, La ola y Sombras se centran en los «actos» continuos dentro de un tiempo y espacio determinados. De repente, los personajes principales aparecen, juegan y se van; todo sin causalidad. Son verdaderos personajes superficiales que sólo aparecen para jugar. El breve espacio de tiempo que ocupan los personajes podría haberlo prolongado el libro. Parece como si el libro alargara el tiempo y el espacio en el que tiene lugar el juego y nos muestra las alegrías, los temores, la ansiedad y el entusiasmo de la niña a cámara lenta, uno a uno.

Describir el estado de «pasárselo en grande» es una de las cosas más difíciles de conseguir. Es la ilusión tensa ante un estallido de alegría, la sensación de flotar en el espacio como si el tiempo se hubira detenido, esos momentos apabullantes en los que muchas cosas suceden al mismo tiempo. La única manera de «mostrar» esos momentos tan estimulantes es intentando reflejar su esencia. Supongo que Maurice Sendak estaría de acuerdo conmigo, ya que él representó las tres escenas del jaleo que montan Max y los monstruos en Donde viven los monstruos solo con ilustraciones.

Parece como si los libros sin palabras dijeran: «yo solo te lo muestro, tú tienes que sentirlo». En cierto sentido puede impresionar, pero también puede resultar frustrante, algo así como estar delante de un gran sabio silencioso. El lector tal vez no esté acostumbrado a los libros sin palabras. Aunque las imágenes son más intuitivas, eso no significa necesariamente que resulten más sencillas de comprender. Para leer álbumes ilustrados sin palabras son necesarias unas habilidades deductivas básicas y la capacidad de comprender los códigos y señales de las imágenes. Por consiguiente, es posible que se tarde un poco en «entrar» en el libro.

Una vez me llevé una maqueta de Espejo a la Feria del Libro Infantil de Bolonia. Un editor se interesó por el libro y dijo que quería publicarlo siempre y cuando cambiara ese final sombrío por un final feliz. Yo me quedé estupefacta ante aquella sugerencia tan descuidada. A continuación, se me acercó y me dio otro consejo: «Los padres no lo comprarán si no tiene palabras. ¿Por qué no añades unas cuantas?».

La mayoría de lectores suelen avergonzarse un poco ante los álbumes infantiles sin palabras, porque literalmente no hay «nada que leer». Sin una dirección concreta, los álbumes infantiles exigen la participación activa de los lectores. Cuando los padres dudan si deben intentar leer el álbum ilustrado sin palabras, los niños intervienen enseguida y empiezan a contar la historia con sus propias palabras. En una ocasión, a un joven lector le preguntaron de dónde salía el lobo de Sombras. Su respuesta fue la siguiente: «La niña está demasiado distraída jugando y no se ha dado cuenta de que ha abierto la caja secreta prohibida de la que ha salido el lobo».

Es el lector quien tiene que avanzar a partir de las pistas que le ofrece el álbum ilustrado sin palabras. Disfrutando de esa ambigüedad sin prisas, haciendo preguntas y deduciendo las respuestas sin ayuda podrían ser varias maneras de disfrutar de un álbum ilustrado sin palabras. Hay cosas que se revelan de forma furtiva cuando no hay palabras que las indiquen. ¿Importa de dónde procede esa caja secreta de la que ha salido el lobo? Basta con disfrutar gracias a la imaginación, saltando de aquí para allá a partir de las imágenes. Una historia que cambia cada vez que la lees, ¿no es divertido eso?

Los álbumes ilustrados son herramientas para jugar. No hay ningún motivo para sentirse incómodo con un proceso confuso de comprensión de la historia basado en la información limitada que ofrecen las imágenes. Es como descifrar un acertijo. Es posible que sea el momento más creativo de todo el proceso. Perry Nodelman mencionó en Pleasures of Children’s Literature que leer libros no era la respuesta que se debía aceptar, sino el origen de la pregunta que tenemos que hacernos en todo momento. Es importante explorar continuamente, extender nuestro hilo mental y no elegir la salida más fácil confiando en la autoridad de las «respuestas correctas». Creo que ésas son actitudes importantes para leer libros de forma creativa.

Istvansch, l’il·lustrador del mes (abril 2017)

L’il·lustrador d’aquest mes és l’Istvanch, nom amb que signa els seus magnífics treballs l’Istvan Schritter, un dissenyador de llibres que empra els papers de colors, cartolines, tisores i ho enganxa i plega formant uns llibres originals i que als mestres de cicle infantil i inicial els poden inspirar un grapat de bones pràctiques plàstiques.
Els seus llibres estan plens d’humor i el que menys importa en ells és la història, ja que el que veritablement ens fascina és la manera com construeix els personatges, com crea les escenografies i com juga amb la composició.
A casa nostra només tenim uns poquets títols, el més conegut dels quals és «El ratolí més famós» que comença dient: “Sóc Pérez, molt de gust” i a partir d’aquestes paraules tenim la sensació de topar-nos amb algú que ja coneixem. El ritme hiperactiu del rosegador, la seva cua o fins i tot la veu que li atribuïm, tenen la virtut de fer-nos-el creïble i sentir nostàlgia per l’afany col·leccionista d’aquest infatigable cercador de dents que s’amaguen sota els coixins.

Un altre llibre que es pot trobar es «Abel regala soles» que explica la història d’un nen, l’Abel que no parla ni somriu, ni tan sols quan està content. L’Abel dibuixa sols per demostrar alegria, perquè els altres somriguin per ell. La ciutat brilla per tants sols.
Però quan tots tenen un munts de sols, es comencen a cansar i li diuen «Prou, Abel! Per què no dibuixes una altra cosa?» A partir d’aquí, els sols dibuixats deixen de brillar i arriba la tempesta…

Potser també recordareu un llibre curiós, crec que descatalogat, que es titula «l’home més pelut del món»
Sortosament, l’Itsvan ens regala una pàgina web personal, extraordinària on podem veure tots els seus dibuixos i, sobretot, accedir a nombrosos vídeos que ens ajuden a entendre no només la seva feina com a il·lustrador sinó també com crea, com explica i com es relaciona amb els infants.

Us el recomano especialment perquè segur que podreu extreure un grapat d’idees per aplicar-les a l’aula. Només cal que cliqueu a http://www.istvansch.com.ar/index.html i us passegeu pels diferents apartats. Segur que xalareu de valent!