François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

Anuncis

La Setmana de l’àlbum il·lustrat


La Setmana de l’Àlbum, que se celebra del 6 al 12 de novembre de 2017, és una de les iniciatives més importants d’Àlbum Barcelona, l’Associació de tretze editorials independents que tenen com a objectiu principal donar visibilitat i rellevància social a l’àlbum il·lustrat amb propostes que desenvolupen conjuntament amb llibreters, biblioteques i escoles.
Fa relativament poc que estan organitzats però els indicis apunten a un futur profitós i potent. Recordeu el MANIFEST tan fantàstic que van presentar i del que ja vam donar notícia aquí mateix.

Ara posen la directa i organitzen aquesta SETMANA espatarrant amb un centenar d’activitats a Barcelona ciutat i comarques al voltant del gènere. Les accions podran ser a llibreries, escoles o biblioteques i c consistiran en trobades amb autors, tallers, xerrades al voltant del gènere i activitats lúdiques, destinades tant a nens com a joves i adults.
El cartell es obra de l’il·lustrador Joan Negrescolor.
Si voleu consultar les activitats ho podeu fer anant al web: http://www.albumbarcelona.org/la-setmana-del-album/
Podreu obrir les programacions per espai, per data o per autor.

Val molt la pena, molt!

presentació de la Setmana a la llibreria Abracadabra

 

Sígrid Martínez Peña, la il·lustradora del mes (octubre 2017)

La Sigrid Martínez és una il·lustradora nascuda a Barcelona, on viu en l’actualitat, i que va estudiar a l’escola d’art Pau Gargallo de Badalona i també a la Francesca Bonnameison.
Les seves primeres feines van ser dins del món tèxtil fent estampats i dissenys variats però actualment es dedica a il·lustrar llibres per a infants, tant de text com de ficció.
He tingut la sort de compartir un projecte amb ella. Són Els contes d’en Piula, un petit drac entremaliat que viu en un bosc misteriós de la Vall de la Ginesta. Les seves aventures estan adreçades als infants de tres anys i són el fil conductor del treball de llengua del projecte Cric Crac de l’editorial Cruïlla.

La gestació dels tres contes —En Piula al bosc, En Piula a la granja i en Piula al forat de fum— ha estat un treball d’equip perquè hem anat adaptant els textos i les imatges fins aconseguir un resultat prou lluït. He explicat els contes a infants d’aquesta edat i sobretot recorden el segon, el de la granja, on els personatges dels porquets els són més coneguts.
Els contes estan editats, de moment, en format gran (29×42) per ser explicats a l’aula seguint les orientacions de la lectura compartida.

Les il·lustracions estan resoltes de forma magnífica; per exemple, al tercer conte hi ha una imatge de la baixada a casa del drac en un contrapicat espectacular o una altra imatge on es presenta als pares del drac a través de la seva ombra projectada a la paret —ah! Plató i el mite de la caverna!— M’agrada també com s’ha resolt el pas del temps mitjançant el sol i les ombres.
La Lourdes Ribé, editora de Cruïlla, ens ha ajudat força. Li agraïm els seus consells i la visió global dels tres contes. Tant de bo, el proper curs els puguin editar en format petit i individual, com va passar amb els de l’anterior projecte Rialles.

Si voleu saber més de la Sigrid podeu entrar a la pàgina de Boolino: https://www.boolino.es/es/libros/autor/sigrid-martinez/
O a la de la seva agència IMC:
http://iemece.com/es/ilustrador-ilustraciones/129/sigrid-martinez


I per conèixer el projecte de Cruïlla cliqueu a CRIC CRAC

La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ

Cases. Atles de les llars del món

L’ànima és el que fa que una casa sigui especial, i això no està relacionat amb el seu estil, el nombre d’habitacions, la seva grandària o el luxe. És la sensació que transmet quan entres en ella, és la seva personalitat… són algunes de les frases que podem llegir a l’inici del llibre que ahir es va presentar a la llibreria Abracadabra: Cases, atles de les llars del món, un àlbum escrit per la Mia Cassany i il·lustrat per la Paula Blumen.

La Paula

la Mia

 

La trobada va ser molt concorreguda i l’autora i la il·lustradora ens van explicar tot el procés de gestació del llibre. Es van fer moltes preguntes sobre el perquè de determinades cases, els esbossos, els animals i les persones que hi surten, l’ordre aleatori o no de les pàgines, etc. S’agraeix la predisposició a mostrar la feina, els dubtes, les il·lusions, i els projectes.
El llibre Cases presenta setze localitzacions d’arreu del món de llocs coneguts acompanyades d’uns textos breus, poètics i que conviden a somiar. Ens situen una família o uns personatges imaginaris en un lloc concret (de vegades reconeixible, de vegades inventat) i sempre van acompanyats d’algun animal. Per exemple, a la primera imatge podem llegir:

Dash – The Hamptons, EUA
Quan fa mal temps, les cases d’estiueig queden com aturades per la malenconia i els records. L’hivern és llarg i solitari, però elles saben esperar amb paciència, revivint el xivarri i els jocs dels dies de vacances.

I la imatge ens presenta un parell de cases dels Hamptons, una molt coneguda i força fidel a la realitat i l’altra adapta l’estil de les cases típiques de la zona i canvia la paleta de colors.
També veiem un parell de personatges (en Dash i companyia) i un gos que mira cap a l’horitzó. Aquesta imatge és molt potent i dins de la seva aparent simplicitat hi ha detalls de gran artista (els dos personatges situats a la banda esquerra que, d’entrada, fixen la nostra mirada i després ens conviden a avançar en sentit de la lectura, el punt de vista una mica per sota de l’habitual, el color del cel que crea una atmosfera hivernal, etc.) Si teniu al cap el conte d’en Benji Davies La balena segur que us transporta perquè és probable que la Paula i en Benji emprin les mateix eines informàtiques per aconseguir l’efecte concret. Aquesta és una de les gràcies de la lectura: la possibilitat de relacionar situacions, objectes, vivències, entre sí i amb nosaltres mateixos.
El mateix passa amb la resta d’imatges, cadascuna d’elles —com van explicar a la presentació— feta des d’un angle diferent i facilitant la sorpresa en passar pàgina.

Cases és un àlbum molt bonic, per mirar i remirar perquè cada vegada hi trobes nous detalls. Un àlbum que transmet pau, serenor, on tots els personatges són feliços, somriuen i ens mostren com som de diversos i d’iguals alhora.
Recomanat a partir de cicle inicial.
Si he triar una cosa on viure, em quedo amb la de l’Anika (Holanda), però, és clar, això va a gustos.

Les dades:

Títol: Cases. Atles de els llars del món
Autora: Mia Cassany
Il·lustradora: Paula Blumen
Editorial: Mosquito books
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Meravellosos veïns, un àlbum alegre sobre la gentrificació i els nouvinguts

Meravellosos veïns, dotze pàgines dobles —com els dotze mesos de l’any— ens expliquen la transformació d’un edifici i d’un barri de París que ben bé podria ser el de qualsevol altra ciutat.
A les primeres pàgines veiem com de tranquil·la és la vida en aquest edifici, potser una mica massa i tot. A la part inferior un text breu però molt encertat ens dóna pistes i condueix la nostra mirada presentant-nos els personatges —la portera Xafardera, el senyor Vetesifils, la senyora Polsim, el narrador, etc.—, uns personatges que són tots, tots, ovelles.


Però un bon dia, ai! arriben uns veïns nous: Una família de llops! I més tard, unes cigonyes que s’instal·len a l’àtic, un porquet turista, una família dels elefants i fins i tot un pop. Nous habitants que canviaran la vida del barri i el faran molt més animat.


L’àlbum -de format allargat com un edifici- és ideal per anar resseguint en les incomptables relectures, la vida i els moviments de cadascun dels personatges i així gaudir de tot el que fa el narrador, el policia, el mestre, i els mil petits detalls que els autors han dibuixat i que prenen vida pròpia, provocant canvis fins i tot en l’estructura de l’edifici (pintades, un hort urbà, el porxo, etc.)
El llibre ens explica, de manera diàfana, que la diversitat cultural, la barreja ètnica, la diferència, és font de riquesa i que l’arribada de famílies nouvingudes provoca que alguns els acullin amb gust i alegria i, en canvi, d’altres decideixen marxar… Un tema ben actual, que es viu des de fa mesos a determinats barris de Barcelona.
Recomanat a partir de quatre anys, ideal per treballar-lo a cicle mitjà.

Probablement, entrarà a la selecció que farem enguany al grup de treball sobre la ciutat i com la presenta la literatura infantil i juvenil.
(s’accepten recomanacions de títols)

LES DADES:
Títol: Meravellosos veïns
Autors: Hélène Lasserre i Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Novembre 2016

Jo no sóc la teva mama, un àlbum sobre l’amistat

Un matí, l’esquirol Otto descobreix una bola verda amb punxes davant de la porta de casa seva, a l’arbre gran on viu, un arbre amb fulles acollidores. Quan la bola s’obre, hi apareix una criatura blanca que se’l mira i li diu MAMA!


Després d’alguns dubtes, l’Otto li diu a la criatura que entri a casa seva per passar la nit. L’endemà, el «pelut» ha crescut molt i l’Otto surt a la recerca de la seva mare. No la troba i els dies següents continua buscant-la. Mentrestant la criatura, de nom Piu, continua creixent i creixent. Sembla el Yeti, blanc i cada cop més gran. L’esquirol no sap com desfer-se del Piu que li fa malbé la seva casa fins el dia, el Piu li salva la vida, evitant que una àliga l’enxampi.

Aquest àlbum, amb tapes dures, explica el naixement d’una amistat entre una esquirol i una simpàtica criatura peluda. Els diversos intents de l’esquirol per trobar la mare de la criatura marquen la primera part de la narració, i la successió dels dies ve marcada pel sorprenent creixement del “pelut”.
La narració que acompanya les il·lustracions de la canadenca Marianne Dubuc, amb alguns diàlegs, està formada per frases curtes, fàcils d’entendre.
Les il·lustracions mesclen dibuix i aquarel·les, expliquen molt bé aquesta història de coneixement, amistat i ajuda mútua.
El disseny del llibre és senzill però efectiu, amb petits detalls (per exemple, a la casa de l’esquirol) que convé observar. Les cares dels personatges mostren una fesomia molt expressiva, així com altres detall de l’anatomia de l’esquirol i de la criatura.
Un àlbum serè que ens explica que els llaços del cor poden ser més forts que els de la sang.
Recomanat per al cicle infantil. Ideal per explicar l’amistat i les emocions.

Web de l’autora: http://www.mariannedubuc.com/

LES DADES:
Títol: Jo no sóc la teva mama
Autora/il·lustradora: Marianne Dubuc
Editorial: Joventut
Any: 2017
Pàgines: 72