«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.

Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.

A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.

I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.

Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:

Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.

Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.

La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.

Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.

Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».

Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».

Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.

Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.

Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!

A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!