Allà on passen les aventures

Les descripcions dels llocs reflecteixen el que veuen i com se senten els personatges en aquell lloc, i permeten que els lectors visualitzem millor l’acció. Per ajudar els infants a fer bones descripcions convé que observin bé els detalls, que siguin precisos i curiosos, i quantes més coses sàpiguen del lloc que volen descriure —el seu passat, on es troba o qui el freqüenta— millor.

A «El senyor dels anells», per exemple, Tolkien descriu el bosc de Lothlórien d’aquesta manera tan bonica:

... a la tardor les fulles no cauen, però groguegen. Només quan arriba la primavera i apareixen els nous brots, cauen les fulles, i en aquesta època llavors les branques ja estan carregades de flors grogues; i el terra del bosc és daurat, i el sostre és daurat, i els pilars de bosc són de plata, ja que l’escorça dels arbres és llisa i grisa.

En les narracions que llegim, els personatges parlen, s’emocionen i es mouen per espais concrets. A aquests llocs se’ls anomena de diferents maneres (paisatge, ubicació, decorat), expliquen els estats d’ànim i, a més a més, actuen com a generadors d’emocions en el lector perquè l’atmosfera que es crea dona pistes sobre què els passarà als personatges. Ho veiem en les novel·les de por quan apareixen casalots foscos, atrotinats, amb portes que grinyolen i teranyines pels racons.

Però crear una atmosfera no és tasca fàcil. De fet, aquest ambient ha de casar amb la resta de la història. Els llocs que es descriuen han de transmetre alguna emoció i la manera d’aconseguir-ho és posar en marxa tots els sentits. Cal estar atents als colors, a les formes, però també a les olors, als sons i als records que ens evoca el que veiem.

A la secció «Viure l’escriptura» de la revista GUIX en parlem i també mostrem una pràctica prou exitosa i divertida que hem anomenat com «A través del barret». Es tracta d’una pràctica que hem experimentat al pati de l’escola, amb tot el grup, però presentem una variable perquè puguin participar els familiars.

Ho podeu llegir al GUIX núm. 471 del mes d’octubre o a l’AULA 298 en castellà. El tema central d’aquest número tracta de «La investigació científica dins de l’aula».

 

 

El poder de la paraula, segons Roser Ros

«Manual de l’oralitat en set jornades i set contes», és un assaig novel·lat per la Roser Ros, que ens recorda com de necessàries són els contes narrats de forma oral, sense cap mena de suport que no sigui la paraula, primera eina de comunicació i de lligam entre les persones.

La Roser té una llarga experiència i coneixements de folklore, i ha escrit diversos estudis que confirmen el que molts sabem, sobretot els mestres: Cal explicar contes a les criatures, des de l’escola bressol fins a la Universitat, perquè són una bona manera de combatre el fracàs escolar, millorar l’expressió oral, ordenar el pensament, centrar l’atenció i desenvolupar la intel·ligència emocional. Dominar el llenguatge oral és necessari si volem que els infants creixin crítics i sociables.

Les mestres de cicle infantil practiquen la narració de contes en diferents suports (també «de viva veu») en les estones que hi dediquen a l’hora del conte. A l’educació primària i a la secundària, en canvi, aquesta pràctica comença a esvair-se fins a desaparèixer de les aules. És a aquest professorat que li aniria bé llegir el «Manual de l’oralitat»

El llibre està estructurat en dues parts.

A la primera, s’enfila un relat situat en un hostal on arriben tres velletes per descansar i refrescar-se. Són la «memòria», la «veu» i l’«oïda» i allà coincidiran amb un grup de vint joves que s’estan explicant històries.
Durant set jornades, s’aniran trobant a l’hostal (malgrat que cada dia alguns joves van abandonant) i conversaran sobre la narració oral. Així, els capítols —set— fan referència a diversos elements que cal tenir en compte per ser un bon narrador: Quins contes són els més adients, com recordar l’argument, quines paraules emprar, en què es diferencies els relats populars dels relats d’autor, etc.
La primera part s’acaba presentant uns exercicis que es poden fer a casa i ajuden a tenir confiança en sí mateix i a perdre la por a narrar.

A la segona part, la Roser ens regala alguns contes —set, novament— per a gaudi de tots nosaltres i tancar de manera emotiva el relat.

El «Manual» convé llegir-lo a poc a poc, perquè el vocabulari emprat és ric i farcit de paraules que cal anotar en llibreta apart —o si sou dels qui ratlleu els llibres, podeu anar subratllant o fent anotacions al marge, tot s’hi val. Crec que aquesta idea li agrada a la Roser— per poder recordar i revisitar-les després.

Si voleu saber-ne més, encara hi sou a temps d’apuntar-vos a la presentació que es farà el proper dijous 21 d’octubre al Zoom de la llibreria Sendak, a les 18:30h. Us podeu inscriure entrant al web de la llibreria o clicant a:

http://www.llibreriasendak.cat/project/manual-doralitat/

Contarà amb dos convidats de luxe: La M. Carme Bernal, professora emèrita de la UVic-UCC i especialista en literatura infantil i en Gabriel Janer Manila, Catedràtic emèrit d’Antropologia de l’Educació i escriptor.  Ambdós conversaran amb la Roser Ros.

Les primeres pàgines del llibre, AQUÍ

LES DADES:
Títol: Manual d’Oralitat en set jornades i set contes
Autora: Roser Ros i Vilanova
Editorial: Tantàgora
Pàgines: 152
Barcelona, 2020

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.

Ja hem apuntat que l’obra no té text i, per tant, cadascú, interpreta allò que l’autor i l’il·lustrador ens volen mostrar.

Molts dels dibuixos ocupen dues planes i tots estan enquadrats, limitats pel blanc. La última vinyeta és espectacular.

Novel·la gràfica recomanada per a alumnes de l’ESO

LES DADES:
Autor: Davide Calì (Cornelius)
Il·lustrador: Tommaso Carozzi
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

De qui és la Lluna?


«La guineu és una de les poques criatures salvatges del món que pot sobreviure amb èxit a la ciutat» és la primera frase d’aquest àlbum. Imagino que és veritat perquè les guineus són prou llestes per adaptar-se a qualsevol ecosistema. A més, a la rondallística popular, normalment formen part del cicle d’«el llop i la guineu» on representen la saviesa i l’astúcia i els llops la força i la beneiteria.

L’inici del llibre és potent. A més a més de la frase que llegim a la pàgina esquerra, veiem a la banda dreta una guineu, asseguda a la butaca de casa, endormiscada, amb un tassa de cafè al costat i una finestra oberta que ens apunta que està en un pis de la ciutat. Al seu darrera el dibuix d’un quadre de Van Gogh (Camp de blat amb xiprers) que va fer quan es va ingressar voluntàriament en un manicomi, a França. El quadre reflecteix el que veia Van Gogh des de la seva finestra del sanatori i en aquesta imatge de l’àlbum fa de contrapunt, de mirall, de la finestra del pis de la guineu. Ben pensat.

A més, hi ha un altre element que connecta amb tot plegat (amb la casa, amb Van Gogh) i és la pila de llibres que hi ha al terra. Si ens hi fixem bé, veurem que el que hi ha al damunt és un de les tires còmiques de Charlie Brown. L’autor explica que l’Snoopy és un dels seus ídols i que en una vinyeta va veure com es cremava la caseta del gos, mentre es lamentava per la pèrdua dels seus llibres, de la seva taula de billar i del seu VAN GOGH! Tot casa, ja ho veieu.

A la portada de «La lluna no és de ningú» veiem un altre personatge, un ruc. És l’altra cara de la moneda. Llegim que «no sempre té una adreça fixa» que ens pot indicar que és un sense-sostre. El veiem assegut en una escala qualsevol, i a les parets que l’envolten hi ha cartells que conviden a somiar: circs, mags, teatres,…

La guineu es fa dir Clive Prendergast, que és un nom força elegant, tot i que de debò ningú que no sigui una guineu pot pronunciar el seu nom real. Treballa en una fàbrica, on no sap que hi fabriquen. I la imatge ens remet a la mítica pel·lícula de Chaplin “Temps moderns”.

L’ase es diu Humphrey i és força maldestre. No acaba de sortir-se’n a les feines que se li presenten.

Entre els dos animals hi ha una bona amistat i l’àlbum ens mostra un episodi força bonic i curiós on cauen a les seves mans dues entrades per anar al teatre, amb tiberi posterior inclòs.

Un llibre on, aparentment, no hi passa gran cosa, però que ens ofereix una visió del que significa ésser amics i de com, de vegades, la vida por ser meravellosa.

Les il·lustracions estan fetes de manera artesanal. L’autor, Tohby Riddle, primer dibuixa els personatges, després els pinta, a continuació els retalla i finalment els enganxa sobre el fons. Una mena de collage que resulta bonic de veure.

Cada vegada que torneu a mirar el llibre, trobareu noves relacions i detalls que abans no havíeu vist.

Crec que és una lectura que pot oferir bones converses filosòfiques amb infants de cicle mitjà.

Proveu de començar amb la frase que hi ha al final del relat quan els dos amics passegen entre el carrusel de llums que fan pampallugues i els sorolls de la ciutat i es diuen l’un a l’altre:

«Aquesta és la nostra ciutat»

Plantegeu què significa «Pertànyer a un lloc», us sorprendran les idees dels nois i noies.

Al web de l’editorial Babulinka podem llegir:

«Tot un clàssic modern, una història magistral d’amistat i dignitat que encaixa perfectament en qualsevol cor, mà, pota o peülla». Shaun Tan.

En Clive Prendergast és una guineu que viu amb un cert èxit a la ciutat. Té un amic ase anomenat Humphrey. Aquesta és la història de la seva amistat i de les coses meravelloses que, de vegades, passen un cop a la vida i que deixen a l’ànima una sensació triomfant. Perquè qui té poc, quan arriba una fortuna, per petita que sigui, se sent envaït per la gratitud i l’alegria.

La Lluna no és de ningú és considerat un dels llibres per a nens més importants que s’han publicat a Austràlia durant els últims 10 anys. El pas del temps ha confirmat la seva condició de clàssic modern de la literatura infantil. Tot i celebrar-se el 10è aniversari de la seva primera publicació, segueix sent un dels llibres més venuts a Austràlia.

LES DADES:
Títol: La lluna no és de ningú
Autor: Tohby Riddle
Il·lustrador: Tohby Riddle
Traductora: Marina Espasa
Editorial: Babulinka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

«Ubú», o l’abús de poder

Recordeu «Home de color» o «Quatre petites cantonades de color»? Sí? Doncs s’acaba de publicar una altra obra d’en Ruillier que es fa tan imprescindible com els dos citats.

Portada

És «Ubú», un àlbum il·lustrat que ens dona la possibilitat de gaudir del relat però també d’obrir finestres a altres narracions que formen part del nostre corpus vital. Perquè això sigui possible, el mestre, bibliotecari o prescriptor ha de tenir un cert coneixement, ha d’haver llegit o s’ha d’haver format adequadament a la facultat de Magisteri o Biblioteconomia. Es tracta de poder apuntar, insinuar o mostrar d’on ve aquest nom d’Ubú. Per què Ubú i no Ramón o Humbert? El mestre hauria de saber que «Ubú rei» és una obra escrita per l’Alfred Jarry i portada al teatre. És un cicle d’obres dedicades a aquest personatge arquetípic, l’Ubú, símbol del dictador insaciable. A Barcelona, al teatre Capsa, es va representar amb força controvèrsia una primera «Operació Ubú» que va capgirar l’escena del teatre clàssic. Recordo l’impacte que ens va produir. Era cap als anys 70 (?) però no puc precisar la data concreta.

Quan llegeixes el conte, també et ve al cap el conegut poema de Martin Niemöller «Vaig guardar silenci…». Segurament l’heu llegit en alguna ocasió (quan els nazis van venir a buscar el comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista, quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci,…)

Quan compartim una lectura amb els nostres alumnes convé estar atents als senyals que els autors o il·lustradors ens deixen perquè puguem fer les connexions oportunes i reflexionar sobre què ens volen explicar. Per exemple, en breu presentaré en aquest blog «El día de las ballenas» on ha indicis que ens recorden a Moby Dick que no es poden copsar si no es coneix la història o s’ha llegit la novel·la.

Sigui com sigui, l’«Ubú» de Jérôme Ruillier, ens pot enganyar si ens deixem endur pel format o pel seu aspecte senzill, perquè quan l’obrim es veu que es tracta de petites cercles de colors i que al darrera hi ha una història amb un missatge potent, sobretot actualment en que sembla que s’acosten temps incerts. He vist que a la promoció de l’editorial Joventut el classifiquen «a partir de 3 anys». Al meu entendre, crec que tindrà molt de recorregut amb l’alumnat de cicle superior.

L’argument explica una història molt terrible, perquè ens remet a les dictadures. Només cal que ens fixem en les cobertes. Agafeu el llibre i obriu-lo i tanqueu-lo. Ho noteu? És l’Ubú (cercle negre, un altre símbol) que ocupa les dues guardes i s’està cruspint l’interior, mentre persegueix un petit cercle gris (el protagonista del conte).

Els personatges que hi apareixen són cercles de colors. Representen la diversitat de la població: Races, religions, idiomes, etc. i a través d’aquesta simbologia els infants podran entendre què està passant.

El conte explica que, un dia, l’Ubú es menja el Rei i ocupa el seu lloc. Ningú no protesta per por de ser el següent i l’Ubú, amb ànsies de poder i un ego enorme comença a menjar-se a tothom fins que ja no hi queda ningú.
Bé, després passa el que passa i tot sembla tornar a la normalitat. Però, alerta! A la darrera imatge, mig amagada a la part inferior de la guarda interior, ens fa pensar que després d’un dictador en pot venir un altre i un altre…

Convé seguir què fa el cercle gris i com acaba perquè ens remet a les pintades que veiem, des de fa tres anys, a les parets d’alguns pobles i ciutats de Catalunya perquè ningú no oblidi els fets passats.

El cercles estan fets amb tintes de colors sobre fons llis excepte les pàgines en que l’Ubú es menja els cercles on s’aplica un altre fons.

Lectura recomanada per al cicle superior.

LES DADES:
Títol: Ubú
Autor i il·lustrador: Jérôme Ruillier
Traductora: Teresa Farran
Editorial: Joventut
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

 

La senyora Jensen i les estrelles de la felicitat

A Copenhaguen es troba el Tívoli, un parc molt antic que és visita obligada, sobretot a l’època de Nadal. Allà s’instal·len les paradetes de productes nadalencs. És molt semblant a d’altres fires que podem gaudir pel centre d’Europa (Alemanya, Bèlgica, etc).

En aquest espai màgic se situa la novel·la «Agafi’s fort el barret, senyora Jensen!». Ens narra un episodi de la vida d’una velleta entranyable, la senyora Jensen, vídua de fa temps, que acostuma a visitar el parc sovint. La senyora Jensen s’entreté fent pastissos que li piquen l’ullet, feineja de gust al seu hivernacle i té per norma fer la migdiada fins que és hora d’anar a dormir.

Una de les coses que més li agraden és anar a passejar al Tívoli. Els veïns la veuen sovint amb un barret ben elegant i un cotó de sucre a la mà.

Un dia, en una de les seves passejades pel parc, a la senyora Jensen li succeix una cosa ben curiosa. Mentre observa les figures del poblat de nans, s’adona que un dels nans s’atansa on és ella i li dóna un paquet. Li diu que és un regal i que a dins del paquet hi ha “estrelles de la felicitat” que fan que qui les tingui sigui feliç. Un gran regal. Després li ofereix unes xocolatines i comencen a parlar i a caminar pel Tivoli i es van explicant les seves vides, pensaments i records.

Un fragment:

El que de debò valia la pena visitar, però, era el poblat dels nans. La velleta s’hi passava hores senceres perquè n’hi havia molts, de follets, i cadascun reclamava la seva part d’atenció amb més o menys gràcia. Semblaven ben bé de veritat, aquells ninots! Calia tenir paciència, perquè alguns detalls costaven de veure però, en canvi, eren molt importants per saber com funcionava aquella comunitat menuda. Per exemple, al balcó d’una caseta que quedava a l’ombra, hi havia un test amb flors d’un color viu una mica sospitós si es tenia en compte la capa de neu espessa que ho cobria tot. Això volia dir que en aquell poble tan curiós les estacions de l’any s’havien fet amigues i no es barallaven. La senyora Jensen també havia arribat a la conclusió que els follets que hi vivien no eren bons esquiadors. N’hi havia un que duia els esquís posats i feia cara de no veure-ho gaire clar, perquè havia perdut l’equilibri i estava a punt de caure. Un altre encara havia tingut més mala sort: ja tenia el cap enfonsat en un munt de neu i movia les cames d’una manera que feia patir.

Aparentment, no hi passa gran cosa però aquesta és la gràcia del relat, que et deixes endur per una narrativa suau, bonica, on de mica en mica vas entrant i estimant aquesta dona, fins que trobes cap al final, com si fos una muntanya russa, un desenllaç inesperat.Una novel·la per llegir en companyia. Per gaudir de les paraules i de les imatges que acompanyen la narració.

Recomanat a partir de 4t de primària.

LES DADES:
Títol: Agafi’s fort el barret, senyora Jensen!
Autora: Diana Coromines
Il·lustradora: Cinta Fosch
Editorial: Mosaics Llibres
Pàgines: 96
Barcelona, 2016

Mosaics Llibres és una editorial independent que es va fundar fa sis anys. En aquest blog ja vam ressenyar un altre dels seus llibres: El sembrador d’estrelles

Podeu veure el seu catàleg i més informacions entrant al seu web: http://www.mosaicsllibres.com/
O seguir-los al facebook: https://www.facebook.com/MosaicsLlibres/

Amb la Mertxe París, editora de Mosaics llibres

 

Vull aquest pastís!, entre l’obediència i el desig

Hi ha portades que t’enganxen i et conviden a obrir el llibre. M’ha passat amb «Vull aquest pastís!» on es veu una nena disfressada de cowboy (estrella de sheriff i cartutxeres) i al seu costat un gos amb barret i cinturó. En lloc de pistoles duen una cullera i una forquilla. És genial perquè, a més, la seva mirada denota que estan a punt de fer una malifeta.

La Lucia Gaggiotti és la il·lustradora d’aquest àlbum i m’ha recordat l’estil d’en Benji Davies (La balena, L’illa de l’avi, El Grotlin, Grans amics), amb imatges divertides, grans i directes. Recorden una mica els manga pel traç enèrgic, les accions que semblen reals, i un dinamisme una mica salvatge.

La història comença amb una flaire que arriba procedent de la cuina. És l’olor d’un pastís i la nena no pot deixar de mirar-lo fixament. Un pastís de xocolata és quelcom irresistible, sobretot si ets un infant. Així que la nena decideix que vol menjar-se’l.

Però hi ha un petit problema. Els pares han deixat una nota que hi diu: NO ET MENGIS EL PASTÍS!

A partir d’aquí, es solapen dues sensacions. D’una banda, fer cas als pares i resistir la temptació, i de l’altra deixar-se portar pel desig.

Mentre passa la història anem veient la nena amb diferents disfresses (ninja, exploradora, superheroïna) i al seu costat el gos, com si fos el seu còmplice, el company ideal per al crim que estan a punt de cometre.

Els nens de cicle infantil s’aliaran directament amb la noia entremaliada, però encantadora, i entendran que primer hi faci una llepadeta a la xocolata (només una llepadeta) i després una mossegadeta i una altra i una altra fins que no quedin més que les engrunes.

Un relat que ens parla de controlar els impulsos, d’acceptar els errors, i de reparar els danys comesos. Escrit i dibuixat amb humor i estimació.

Si esteu amb criatures de cicle infantil, veureu com riuen i, al final,  a més a més de desitjar el pastís, també voldran que els torneu a explicar el conte.

Recomanat per a cicle infantil.

Aquest àlbum va rebre el Premi del Llibre Infantil Waterstone, l’any 2018.

LES DADES:
Títol: Vull aquest pastís!
Autor: Simon Philip
Il·lustradora: Lucia Gaggiotti
Traductora: Núria Riera
Editorial: Brúixola
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

Trobareu a youtube, un vídeo on l’autor, en Simon Philip, explica el conte. Observeu com, en anglès, el relat està rimat:

https://www.youtube.com/watch?v=gXXcMRsTS24

«La meva Guia, el meu Capità», veure més enllà de les limitacions visuals

A cada grup classe hi ha algun alumne amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil, i un dels autors més sensibles a aquestes realitats és en Gonzalo Moure. Potser recordareu l’extraordinària novel·la «El síndrome de Mozart», que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams. Ara, ha publicat «La meva Guia, el meu Capità» on explica, amb força emoció i amb unes imatges molt boniques, l’amor entre un pare cec i la seva filla. I ho fa, resseguint el camí de casa a l’escola en un trajecte que sembla una aventura per la selva amb criatures salvatges, sons fascinants i altres misteris.

De camí a l’escola, el pare i jo avancem per una selva de llums
i ombres. I de sons. Juguem a endevinar cotxes-animals:
–Aquest és un Panda.
–Escolta! Un Escarabat!
–Un Jaguar, un Jaguar!
–M’ha semblat sentir un Seat León.
I somien arribar a sentir algun dia un Chevrolet Impala.
O un Ford Mustang, un cavall salvatge galopant per la ciutat!

Les il·lustracions són de la Maria Girón, que es manté fidel al seu estil, amb fons blancs, perspectives contrapicades, vistes des del darrera, com a l’anterior «L’espera».

Si us interessa el tema, un document molt útil és la bibliografia comentada «La discapacidad en la literatura infantil y juvenil» editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line, o clicant a: https://sid.usal.es/idocs/F8/FDO20396/Discapacidadyliteratura.pdf.

Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

«La meva Guia, el meu capità» el recomanem a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La meva Guia, el meu Capità
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Maria Girón
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

Missió Planeta, una col·lecció sobre els objectius de l’Agenda 2030

Des de fa uns mesos s’estan publicant força libres que tracten els objectius de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. Les editorials s’esforcen en fer comprensibles els 17 objectius i els adapten a les edats dels infants amb il·lustracions entenedores i explicacions senzilles.

Un dels que m’ha agradat és «Escombraries i més escombraries» adreçat al cicle inicial. Editat per Barcanova, forma part de la col·lecció MISSIÓ PLANETA.

Dona respostes a preguntes relacionades amb les tres R (reduir, reciclar reutilitzar) i ho acompanya d’unes il·lustracions prou directes.

Al darrera llegim: Què passa amb les coses que llencem a les escombraries? Per què és important consumir de manera responsable? Tots podem fer coses per cuidar el nostre planeta, la casa on vivim, i intentar deteriorar-los el mínim possible. Què pots fer tu? Descobreix idees per reduir el consum, reutilitzar i reciclar millor.

M’ha agradat perquè, a més a més d’explicar què vol dir reciclar, reduir i reutilitzar, planteja situacions pràctiques en que ens hem de preguntar què cal fer, com per exemple, no comprar a la babalà.

Recomanat per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Escombraries i més escombraries
Autora: Lucía Serrano
Il·lustradora: Lucía Serrano
Traductora: Mercè Estévez
Editorial: Barcanova
Pàgines: 32
Barcelona, maig de 2020

Altres títols de la col·lecció MISSIÓ PLANETA:

 

 

 

 

 

L’Associació de Mestres Rosa Sensat, també ha publicat un dossier força extens i acurat on podreu trobar un bon grapat de libres que us ajudaran a tractar els objectius de l’Agenda 2030 amb els vostres alumnes. eL Podeu descarregar clicant AQUÍ.

El primer cas del comissari Gordon

Aquests dies estic buscant llibres que tinguin capítols curtets i es puguin llegir en veu alta, un cada dia. N’he trobat de ben bonics.

L’Oblit (Casa Anita) me’n va recomanar un bon grapat. Un és d’en Ulf Nilsson, un autor suec de força prestigi i que té una sèrie de llibres amb el mateix protagonista, el comissari Gordon, un gripau amb molta experiència però una mica gran per anar pujant arbres i fer segons quines coses.

De què va «El primer cas»? És una novel·la que reprodueix alguns estereotips de les novel·les policíaques per a adults. Va de resoldre el cas d’un robatori. A l’esquirol li han robat durant la nit una pila de nous i va a la comissaria de policia a comentar-ho al comissari Gordon. Aquest detectiu farà tot el possible per esbrinar qui són els lladres però necessitarà algú que l’ajudi perquè ell es troba vell i cansat. Aquí és on entra en joc una ratolina que esdevindrà la seva ajudant i junts formaran un tàndem molt entranyable, ple d’una saviesa càlida i divertida.

Deixant de banda l’entrellat del cas, hi ha diàlegs i pensament filosòfics tendres com quan la ratolina diu que no té nom:

Si no tens un nom, és com si no fossis ningú —va dir en Gordon— Sense un nom és com si no existissis.
El ratolí es va observar les mans i les va bellugar del dret i del revés. «Així doncs, no existeixo?», va pensar.

I el que segueix són les reflexions del gripau fins que li assigna un nom:

—Et diràs Pat—va decidir el comissari—. És un nom preciós.

O, quan al final de llibre parlen de la presó:

—Nosaltres dos, com a policies que som, desitgem que no hi hagi crims ni delictes. Un bon districte policial ha d’estar lliure de crims!

I més endavant diu: El millor és que no passi res. Res de res!

Aquest parell són els protagonistes de tota una sèrie de llibres que, tant de bo, els de Viena edicions els puguin traduir perquè segur que valen la pena.

D’aquest primer cas se n’ha fet una pel·lícula. El tràiler, a continuació:

https://www.youtube.com/watch?time_continue=97&v=w7Ow4bctbhM&feature=emb_logo

Les il·lustracions que acompanyen els capítols són de la Gitte Spee i són càlids, amb tons pastel, com fets amb guixos de colors.

LES DADES:
Títol: El primer cas
Autor: Ulf Nilssson
Il·lustradora: Gitte Spee
Traductora: Elena Martí
Editorial: Viena
Col·lecció: El jardí secret de Viena, 26
Pàgines: 104
Barcelona, 2019