De tant en tant, ensopegues amb un llibre que sorprèn. És el que m’ha passat amb aquest Yo caminé en zapatos de hierba. Sobretot he quedat fascinant per les il·lustracions.
El text és com un poema que explica un viatge. Qui narra és un nen. S’expressa com a “yo” i ens va explicant els llocs per on passa fins arribar a una porta. Entra i al darrera hi ha un jardí i unes escales llarguíssimes que el condueixen a una casa. La seva casa, on viuen una dona, un home i un gat.
El gat és un dels protagonistes. L’hem vist a les guardes i en una de les escenes que hi ha en acabar el relat.
El llibre és brillant perquè l’il·lustrador explica situacions que no apareixen en el text, com quan el nen va cap a la lluna i allà veiem la cara del gat reflectida. Aquesta imatge ens fa pensar que el nen torna al seu mon oníric, a una mena de regne de la fantasia, com el que ha començat el relat.
No sé quina tècnica ha usat en Hannes Binder però és extraordinària. Diria que és gravat sobre alguna superfície negra però no ho sé.
És un bon llibre per llegir en grup i anar descobrint tots els matisos que ens aporten les imatges, les perspectives, els objectes, etc. i també per analitzar el text, les paraules que es repeteixen, la relació entre allò estrany i allò més proper, entre l’aventura i el lloc segur.
Lectura recomanada per a nois i noies a partir de 8 anys.
LES DADES: Títol: Yo caminé en zapatos de hierba Autor: Heinz Janisch Il·lustrador: Hannes Binder Traducció: L. Rodríguez Editorial: Lóguez Pàgines: 32 Santa Marta de Tormes, Salamanca, 2026
Fa uns quants anys, vaig investigar sobre l’escriptura i com hem anat emprant diverses formes de comunicació. El jeroglífics egipcis, els glifos maies, els caràcters xinesos, etc. És fascinant comprovar com ens les empesquem per fer saber als altres què volem dir.
Em va interessar, també, la curiosa història de com les abelles es comuniquen mitjançant el ball. Sembla increïble que hagin desenvolupat un sistema de moviments per fer avinent a les altres abelles del rusc cap on han de volar i a quina distància es troben les millors flors.
Ho he tornat a llegir en aquest preciós llibre que ens parla de les coreografies animals, i m’ha fet gràcia recordar aquells temps -llunyans- de fascinació per les abelles.
En aquest llibre s’expliquen, de manera entenedora, sis moviments que han desenvolupat diferents de grups d’animals. Per exemple, els estornells volen tots junts i fan uns moviments imprevisibles (com els de les papallones) com a mecanisme defensiu. Quan els veiem movent-se pel cel, sembla impossible que no topin els uns dels altres. Al llibre, la Núria Solsona ens explica com és possible i quines estratègies empren els estornells per comunicar-se. Sembla màgia.
Els infants i joves amants de la natura podran conèixer els moviments de sis grups d’animals: La formació en «V» de les oques per estalviar energia, les cadenes de pingüins per conservar la calor, les espirals de sardines al mar, les xarxes cooperatives de formigues, el vol dels estornells per a la supervivència del grup i el ball de les abelles, sis extraordiàries coreografies naturals dels animals que s’organitzen en grups per ser més resistents i efectius.
El format de llibre, amb pàgines desplegables, està molt ben presentat i, a la biblioteca escolar serà molt útil, perquè té il·lustracions precioses i informació precisa i rigorosa.
Em vaig perdre la presentació d’aquest llibre a la llibreria Oryx, al carrer Balmes de Barcelona. Em feia moltíssima il·lusió perquè hi eren la Lola, autora dels poemes, i en Swen, l’il·lustrador. Han anat passant les setmanes (i els mesos) fins que l’he pogut llegir.
Coneixia la peripècia de com l’Swen Schmitz, un muralista que ha crescut al poble d’Ivars d’Urgell, on es desenvolupa el projecte Enciclopèdia Mural, que ha estat la inspiració d’aquest llibre preciós que relaciona pintura, poesia i natura.
De què va el llibre “Poble d’ocells”?
El seu títol ja ens ho avança. És un poemari escrit per la Lola Casas i, a cada doble pàgina, els versos van acompanyats per unes il·lustracions que tenen els ocells com a protagonistes. És preciós i en algunes imatges apareix la Lola i l’Swen passejant pel poble admirant l’espectacle de les espècies ornitològiques que hi ha representades a les parets.
Cigonya blanca No us deixeu entabanar. Elles conviuen felices fent niu dalt del campanar.
Amb la ciutat de París, no volen tenir aventures. Que les panxes de les mares són el lloc ideal per portar al món criatures.
El llibre també conté un pròleg de la Marta Miguet , directora de l’escola del poble i un glossari dels 25 ocells que apareixen al llibre. S’acompanya d’informació dels autors i del projecte Enciclopèdia Mural. Molt entenedor!
La Lola, en una presentació per a la televisió de Mataró, on ella viu, va dir:
Un llibre d’ulls, jo en dic. És una visió d’un poble (per això es diu ‘Poble d’ocells’) on hi ha ocells pintats a les façanes. És a dir, en aquest poble, que és Ivars d’Urgell, hi viu un noi molt alt, que fem molt de riure perquè ell és molt alt i molt jove, i jo soc petita i amb una edat. Aquest noi és muralista, de fer murals, i pinta parets i pinta ocells. Uns ocells grans, de tota la façana. I llavors, vas girant pels carrers i et trobes els murals amb els ocells, i és molt impactant. I llavors, vaig pensar que aquest noi el volia conèixer, perquè això és molt interessant. A veure, en un poble petit, qui coneixerà tothom?: l’escola!. I vaig trucar a l’escola. Mira, soc la Lola Casas. I diuen, la Lola Casas!, ha trucat la Lola Casas!. Estaven molt contents. Llavors, els vaig dir si coneixien aquest noi. Home, l’Swen ha estat alumne tota la vida de l’escola. I la Marta, que és la directora, em va dir que si volia conèixer l’Swen, que havia de visitar i veure els nens de l’escola. Clar que sí. I ens vam trobar amb l’Swen i de seguida ens vam entendre, per fer un llibre junts. Tu veus el llibre, veus les il·lustracions, i ens descobriràs a ell i a mi, que estem dins de la història, de la pintures que hi ha al poble. El que té més importància per mi son les il·lustracions. Els meus poemes acompanyen.
Pardal xarrec Molla de pa, o una crosteta, grana de blat… dins la panxeta! …
Una recomanació per si mai passeu per Ivars d’Urgell: atureu-vos i passegeu pels seus carrer gaudint dels murals que presenten espècies de la fauna que es troben a la zona, sobretot a l’Estany d’ivars i Vila-sana.
En alguna ocasió l’il·lustrador i l’Enric Morera (ornitòleg i tècnic dels Espais Naturals de Ponent) fan visites guiades pels murals. L’experiència ha de ser única (i divertida).
He tingut l’oportunitat de conèixer la Marta Amigó, editora de La Musca i he pogut saber de la bona feina que fan. Felicitats!
Lectura recomanada a partir de 6 anys
LES DADES: Títol: Poble d’ocells Autora: Lola Casas Il·lustrador: Swen Schmitz Editorial: la Musca Pàgines: L’Espluga de Francolí, 2025
Al fons del mar, un cranc està buscant un lloc on descansar. Ha participat en una cursa d’anar marxa enrere i això és esgotador. En una doble pàgina el veiem lluny, a l’esquerra, i també en un primer pla a la pàgina senar.
Quan passem pàgina el tornem a veure buscant un lloc on amagar-se perquè s’acosta un depredador.
I en girar full el veiem (l’intuïm, millor dit) en una doble pàgina negra, a sang, on només es destaquen els ulls del cranc.
I ja està la seqüència completa. Apareix el cranc, busca un lloc per descansar, s’ensuma el perill i s’amaga. Creu que està segur. Es torna a començar però en aquest cas és un calamar. Busca un lloc per descansar els tentacles, veu el perill i troba on amagar-se, però ai! resulta que es la mateixa cova on està al cranc.
Aquesta escena s’anirà repetint cada vegada que hi apareix un nou animal. El següent és el bacallà i després arriba el tauró. Tots a les fosques.
És molt enginyós i el final ja us el podeu imaginar perquè qui arriba és el peix llanterna que il·lumina la cova. Hahaha, cames ajudeu-me!
És una bona lectura per ser narrada a l’inici d’una sessió de contes i per fer conversa sobre què s’imaginen què ha passat amb els animals i per què el peix llanterna fuig esperitat i mirant cap enrere.
Té els elements necessaris per a cicle infantil: animals, natura, repeticions, encadenament, misteri i final sorpresa.
Una amiga amb va comentar que les seves filles llegien amb molta afició els còmics de la sèrie “Emili i Margot” i he llegit els sis que s’han publicat en català (en la versió original francesa n’hi ha setze). Entenc perquè m’ho va dir. Són divertits, imaginatius, amb unes il·lustracions acolorides i plenes de detalls que aconsegueixen captar l’atenció dels infants.
El nom de la sèrie fa referència als protagonistes, un príncep i una princesa que es diuen Emili i Margot, tenen sis i set anys, i viuen en un gran castell amb els seus pares, el rei i la reina. El seu regne és una mica especial perquè està poblat de monstres, amb els quals els nois fan tota mena de entremaliadures.
A cada número hi ha 14 petites històries de sis pàgines cadascuna protagonitzades pels mateixos personatges, la qual cosa permet que els puguem identificar fàcilment i anticipar el seu comportament.
A més a més de la Margot i l’Emili hi ha la seva institutriu, la senyoreta Filiprima que té la funció de mantenir l’ordre i que els nens facin cas. També apareix sovint el mestre, el senyor Feshomillor, un personatge seriós encarregat de l’educació dels nens. I els pares dels nens, esclar, els reis.
Però sobretot hi ha els monstres del bosc, unes criatures amables, divertides, que viuen amagades prop del castell i són els aliats dels nois a l’hora d’organitzar embolics, jugar i escapar de la rutina de la institutriu. Els monstres ho fan tot al revés. Poden fer que algú sigui molt xerraire, provocar un munt de lapsus de memòria, envellir tothom cent anys, aturar el temps una estona o canviar l’hivern en estiu. Per als nois això és fantàstic i així poden descansar de la vida del castell, dels deures escolars i sobretot de les bones maneres!
Els còmics estan recomanats per a infants de cicle infantil i mitjà. Se situen en una Edat Mitjana molt diferents a la que coneixem perquè està plena d’elements futuristes que fan que tot sigui una sorpresa contínua.
Agraeixo a la Marta pels comentaris i per fer-me veure que per als infants que els costa entrar en la lectura, aquestes aventures que comencen i acaben a cada capítol són ideals. Els recomano perquè, tal com hem comentat en alguna ocasió, en aquestes edats costa trobar històries on només es pretén divertir sense moralitzar. Aquesta sèrie ens presenta uns còmics que defugen l’allau de llibres per a infants que semblen escrits per als pares, més que una altra cosa. Ja m’enteneu.
LES DADES DEL DARRER TÍTOL:
Títol: Emili i Margot. Son per tot arreu! Autors: Anne Didier i Olivier Muller Il·lustrador: Olivier Deloye Traductora: Marga Gómez Borrás Editorial: Kómikids Pàgines: 96 Madrid, 2024
M’agrada perdre’m per les lleixes de la biblioteca i descobrir autors i llibres que no coneixia. De vegades, poques, trobo llibres insòlits, diferents, o poètics. Això em va passar fa uns dies quan, remenant els adreçats als infants de 7 a 10 anys, els que ja saben llegir sols, vaig ensopegar amb aquest personatge curiós: Murdo. Per a mi és una novetat i em recorda que quan un llibre no l’has llegit és novetat encara que, com aquest cas, va ser escrit fa tres anys.
Comença així: Tothom em diu que els ietis no existeixen. I doncs, ue hi faig jo aquí?. Em dic Murdo i soc un ieti. Llavors em responen que els ietis només existeixen als contes. A les llegendes. Entre les pàgines dels llibres. Per això, la primera cosa impossible que sempre he somiat fer és existir fora dels llibres. Viure en una muntanya que no sigui de paper.
Vas llegint i te n’adones que, en Murdo, el petit ieti imaginari, és el narrador i, a cada pàgina va descrivint un somni. Alguns són impossibles per a ell però no per a nosaltres, com fer un castell de sorra a la platja. D’altres són del tot impossibles per a tothom com viatjar dalt d’un arbre, teixir un jersei amb les paraules d’un poema, amagar-se en una sabata, construir un pont entre el dia i la nit, etc.
Els infants que el llegeixin potser no ha sentit a parlar del ieti, aquell ésser imaginari que es descriu com “l’abominable home de les neus” i és bon moment per recordar on l’hem vist abans en altres contes o còmics. Tintín, per exemple).
Cada pàgina comença amb una mena d’anàfora perquè totes contenen les paraules “Sempre he somiat que…” i tot seguit s’expliquen diàlegs, anècdotes dels seus amics, i moltes imatges impossibles. Tal com les narra semblen quasi reals, o al límit del que podem considerar possible.
Són cinquanta-nou somnis impossibles que ens captiven per la seva bellesa, ens diverteixen per la gran imaginació, ens commouen i ens conviden a imaginar, nosaltres també, els nostres propis somnis impossibles.
Les il·lustracions de l’Eva Offredo tenen una mena d’estil retro, dels anys 60 o 70, i només usen el blau, el marró i el vermell.
Per a infants a partir de cicle mitjà
LES DADES:
Títol: Murdo, el llibre dels somnis impossibles Autor: Alex Cousseau Il·lustradora: Eva Offredo Traductora: Ester Gómez Editorial: Librooks Pàgines: 88 Barcelona, 2023
Després de llegir aquest àlbum he pensat en com han canviat les històries des de fa quaranta anys ençà. Per una banda, les il·lustracions han experimentat un creixement exponencial i són una meravella per la quantitat de registres i matisos que s’han anat incorporant i millorant.
Incís: No parlo dels que estan fets amb ordinador i en quatre dies, que aquest es veuen de seguida que són fabricats perquè l’editorial tingui catàleg i pugui rebre les subvencions corresponents. A Catalunya, les empreses editorials poden optar a diferents tipus d’ajuts públics gestionats principalment pel Departament de Cultura de la Generalitat (a través de l’Institut Català de les Empreses Culturals – ICEC i la Institució de les Lletres Catalanes) i per l’Institut Ramon Llull)
Seguim: Els infants poden gaudir de les il·lustracions d’un nombre d’il·lustradors fantàstic que tenen obra publicada aquí i a altres països. A la revista Cornabou, per exemple, hi ha censats més de vuit-cents (https://www.andreusotorra.com/cornabou/docus/illustlist.html) i això dona idea de la potència i el creixement del sector.
Aquest àlbum que presentem està dibuixat per en Francesc Rovira, un autor del qual han passat per les vostres mans molts llibres i la majoria amb un estil personal i fàcilment reconeixible. Si voleu, feu-li una ullada al seu portafoli que trobareu al blog https://francescrovira.net/ i entendreu de què us parlo.
El mateix podem dir dels que, per aquells anys 80, van començar a la revista Cavall Fort. Són noms que mereixerien un espai (museu?, centre de documentació?) gestionat pel Departament de Cultura on poguéssim disposar d’exposicions temporals, per exemple. Un lloc estable on els estudiants trobessin obres de Roser Capdevila, Francesc Infante, Carme Solé Vendrell, Maria Rius, Fina Rifà, Pilarin Bayés, Montserrat Ginesta, Arnal Ballester, Jordi Vila Delclòs, Lluïsot, Gemma Sales i molts altres.
I dels actuals també podríem fer un llistat prou extens per entendre que estem en el bon camí: Marta Altés, Anna Aparicio, Luciano Lozano, Xavier Salomó, Màriam Ben-Arab, Roger Olmos, etc.
Em venen al cap les frases de Paco Abril, a la darrera revista Lazarillo d’aquest 2026 quan feia un elogi dels il·lustradors. A “Carta del director”, amb el títol ILUSTRACIONES: LAS BOTAS DE SIETE LEGUAS DE LA LITERATURA INFANTIL, entre altres frases deia:
«Los buenos ilustradores no son los que muestran en dibujos aquello que el texto ya cuenta. Los verdaderos ilustradores narran historias con imágenes. Parten del texto del autor, por supuesto, pero jamás aceptan lo escrito como una limitación, sino como un acicate para la creación.»
«Tenemos en España –nacidos aquí o que viven en nuestro país– grandes artistas, hombres y mujeres que poseen el don de la iluminación, pues dan nueva luz a los textos que les ofrecen y, sin contradecirlos, los amplían y los engrandecen con sus imágenes.»
«Ahora que la inteligencia artificial pretende sustituir a los creadores humanos con obras robóticas sin alma y sin vida, hay que reivindicar más que nunca el valor de la ilustración hecha con el prodigio de las manos humanas.»
En canvi, amb els textos, em passa que em costa entrar en les històries actuals. Noto que han canviat els temes, els valors, la manera de presentar els personatges i és com s’hi hi hagués una mena de autocensura i un intent de mirar que tot tingui “correcció política” i sobretot que inclogui temes on no s‘oblidin la perspectiva de gènere, la igualtat entre nois i noies, la diversitat familiar i cultural, la inclusió, la identitat i altres problemàtiques socials.
Em costa trobar relats que expliquin bones històries, amb personatges més profunds, històries que incorporin més fantasia, aventures, humor i també realisme crític. Potser és cosa meva i segurament el que succeeix és que les problemàtiques socials són diferents.
Bé, tots aquests pensament van vingut al cap després de llegir el que fa l’elefant sota la pomera i m’ha agradar que l’animal mengi les pomes de quatre en quatre, faci una tifa per adobar les plantes, s’enfili fins a la copa per cantar-li a la lluna, es grati el cos contra el troncs, etc.
Un àlbum il·lustrat per al cicle infantil per llegir, gaudir dels dibuixos i jugar a imaginar, que sempre ve de gust.
LES DADES:
Títol: Què fa un elefant sota la pomera? Autora: Elisa Ramon Il·lustrador: Francesc Rovira Editorial: Iglú Pàgines: 32 València, 2024
A la darrera revista Graó 6-12 hi ha un article que reflexiona i aporta exemples de contes i narracions que promouen el desenvolupament de la competència matemàtica.
Els autors, l’Àngel Alsina i la Ester Bosch donen resposta a la pregunta “què aporten els contes i les narracions?” relacionant-los amb les matemàtiques i ens mostren diversos exemples per a les etapes educatives d’educació infantil, primària i secundària.
Divideixen l’article en diferents punts:
A Contes i narracions per desenvolupar el sentit algebraic ens parlen de la presència de patrons que obren la possibilitat de predir, d’anticipar el que passarà, de buscar regularitats i de generalitzar.
A Contes i narracions per desenvolupar el sentit numèric expliquen que els contes infantils poden ajudar a promoure reconèixer quantitats d’un cop d’ull, la correspondència un a un, la seriació i el comptatge verbal.
A Contes i narracions per desenvolupar el sentit espacial ens recorden que ajuden a construir el sentit espacial, atès que ofereixen escenaris on els objectes es mouen, es transformen i se situen en relació amb els altres, la qual cosa ajuda a passar de l’espai viscut a l’espai representat.
També trobareu exemples sobre numeració. Un article molt pràctic que ajuda a entendre la relació estreta entre literatura i matemàtica. Si el llegiu, us serà molt útil.
El títol és prou explícit i ens avança de què va el relat. Veiem un noi i una noia parlant per ràdio i també hi ha un coet dels que van a l’espai. Imaginem que estan parlant amb algú de la NASA o a l’escola, emetent informació sobre els viatges espacials a través de les ones de la ràdio del centre. No anem malament però la novel·la va d’una aventura molt més emocionant perquè —ho descobrirem al final, a la informació extra que ens aporta l’autor—el que es conta està inspirat en uns fets que van passar realment fa un grapat d’anys.
Els protagonistes de la història són dos nois, l’Achille i la Gianna que als afores del poble d’Itàlia on viuen troben amagat un búnquer de la segona guerra mundial on no hi va ningú perquè es diu que encara hi ha mines i poden explotar. El cas és que l’Achille, quan entra al búnquer fa un descobriment que els capgirarà la vida.
Podem llegir:
Tot i que no funcionés, aquell lloc era increïble, era com estar en una nau espacial. Era com l’Sputnik, el satèl·lit que havien llançat els russos. Però no servia per a res. Era millor que tornés a buscar la bici i acabés de repartir les cartes. I aleshores ho va veure: unes claus posades en una caixeta de la paret. Com si el guiés una força invisible, l’Achille s’hi va acostar lentament… i va girar les claus. De sobte, els aparells van fer un bip-bip i es van il·luminar. Ell va fer un bot de l’ensurt. Funcionaven! Encara funcionaven! Els auriculars que hi havia a sobre d’una de les taules plenes d’interruptors feien un soroll estrany. Els va agafar, se’ls va posar… i va sentir el brunzit inconfusible d’una ràdio a mig sintonitzar.
I a través d’aquell aparell de ràdio afeccionats entren en contacte amb una cosmonauta russa que està perduda per l’Espai els demana ajuda. Sembla inversemblant però continues llegint i, de mica en mica, et veus immers en la vida d’aquests nois, dels seus familiars i dels problemes que els envolten.
El relat està ben trenat i manté el ritme narratiu gràcies a l’emoció de saber si podran o no ajudar la cosmonauta perduda i si ells mateixos podran resoldre els nombrosos conflictes que els envolten. Escrit de manera lineal, per als nois i joves a partir de deu anys resultarà relativament fàcil de seguir.
Potser hi ha un excés de situacions d’una certa violència que no aporten gaire al fil narratiu i es podrien haver simplificat, al meu entendre.
Una felicitació a l’editorial Animallibres per presentar-nos aquesta magnífica col·lecció “L’ARCA”.
Amb un títol tan misteriós com poètic, en Ramon Besora ens anticipa de què va la cosa. A més, podeu llegir també a la portada la paraula Antologia, i això ja és prou definitori: ens avisa que, en obrir el llibre, trobarem una tria de les peces que ha anat escrivint al llarg dels anys. Hi ha sobretot poesia, molta poesia, però també endevinalles, contes, fotografies, etc., en una selecció que segueix una temàtica similar.
En Ramon va néixer a Peramola (Alt Urgell) el 28 de setembre de 1946, el mateix dia que Sinatra estrenava una cançó molt elegant que va titular Five Minutes More. Aviat farà vuitanta anys i, per aquest motiu, ho celebrarem presentant l’Antologia a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el mateix dilluns 28 de setembre.
Estic agraït perquè tindré l’honor i el plaer de fer la presentació i de recordar alguns moments de la seva trajectòria com a mestre, editor, poeta, llibreter i amic.
Recordaré que l’any del seu naixement, el Premi Nobel de Literatura va ser per a un autor alemany, Hermann Hesse, de qui als anys setanta vaig llegir les obres en una mítica col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial. Em va impressionar la novel·la El lobo estepario, amb una coberta en què un llop ens mira de cara. La novel·la té un to místic i existencialista que, llavors, no vaig acabar d’entendre.
Recordaré altres fets curiosos de l’any que va néixer en Besora, com ara que la lliga de futbol la va guanyar el València CF. En Besora ha estat lligat al Barça durant una època de la seva vida i em consta que encara segueix l’equip i està al cas de les peripècies sociològiques que envolten aquest esport.
Explicaré alguns aspectes de la vida d’en Ramon que podeu trobar en diferents articles i escrits, com el que hi ha al web de la Fundació Miquel Martí i Pol, amb qui està vinculat per l’amistat amb el poeta de Roda de Ter i perquè és, per voluntat de la junta, el president de l’Associació d’Amics de la Fundació Miquel Martí i Pol. Podeu llegir una extensa biobibliografia escrita per Montse Caralt (FMMP, UVic) i Mercè Franquesa (FMMP) clicant aquí:
M’agradarà fer alguns comentaris sobre com podem definir la poesia d’en Besora, a qui va adreçada, què hi ha de singular en la seva obra i per què enganxa tant els infants i els joves. Serà inevitable mencionar els autors de la generació dels setanta que van renovar el llenguatge poètic, com Maria-Mercè Marçal, Joan Margarit, Marc Granell, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol i altres.
M’ajudaran en aquest sentit alguns convidats que ens aportaran paraules sàvies, i trobadors que ens recitaran poemes i ens faran emocionar. Serà la manera d’entendre per què la poesia i els seus pensaments ens arriben al cor i ens fan pensar.
Al cartell que anuncia l’acte hi trobareu tota la informació i també hi podreu confirmar l’assistència. És aquest:
Aquesta és la idea, però, com podeu imaginar, hi haurà altres sorpreses que, si us les expliquem, ja no serien sorpreses.
En acabar les presentacions, podreu comprar el llibre i en Ramon us el dedicarà. Són dues-centes cinquanta-dues pàgines amb unes il·lustracions delicades de Zuzanna Celej.
Estic content de formar part d’aquest esdeveniment i també d’haver pogut deixar la meva lloança de l’Antologia a la contracoberta, amb aquestes paraules:
Obriu els ulls de bat a bat i en cada una de les pàgines d’aquesta obra hi descobrireu una meravella. Sabeu qui balla al compàs del vent? Heu escoltat mai la història de l’homenet de cotó que s’amaga entre les boirines? Coneixeu el conte del ratolí elegant? Qui s’amaga dins d’una closca de nou plena de pluja? Qui és capaç de volar sense ales? On es troba aquell polsim valuós que desprèn una aroma irresistible que atreu els insectes? Aquesta antologia és un refugi de tendresa, de màgia i de creativitat, un espai en què les paraules, amb els seus múltiples matisos, celebren la bellesa de la natura, dels petits misteris quotidians i dels mons fantàstics. Deixeu-vos seduir per uns poemes plens de musicalitat, de ritme, d’ironia i d’humor, i per uns relats que emocionen, que desperten la imaginació i que fan créixer el gust per les paraules. Aquesta obra, doncs, és un autèntic tresor literari, en què la delicadesa de la poesia es fon amb la saviesa i amb la màgia d’uns contes que són pura fantasia. Llegir-la i compartir-ne la lectura és una aventura que ens transforma, perquè Ramon Besora ha fet de la paraula un espai de joc, d’emoció i de descoberta.
Les dades: Títol: Una formiga hi neda. Antologia Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Zuzanna Celej Editorial: Meraki Pàgines: 252 La Seu d’Urgell, 2026
