La vida efímera dels paraigües

Ahir vaig sortir a fer uns encàrrecs. Plovia molt. Feia vent. I fred. El transport, com acostuma a passar en aquestes circumstàncies, exigia paciència. Vaig arribar tard.
En tornar, em va tocar fer un bon tros a peu i el vent em va girar el paraigües quatre vegades. La darrera, va quedar inservible i va acabar a la paperera. Vaig seguir caminant i vaig observar com a d’altres papereres hi havien deixat altres paraigües, també inservibles, amb les barnilles doblegades o trencades.


La imatge no deixa de ser poètica i vaig recordar un llibre bonic de la Maria Villa que es diu «Paraguas».

Es tracta d’un relat (o potser és una poesia) dels paraigües que, com el meu, acaben trencats i abandonats enmig de la pluja. El llibre compara les barnilles amb els ossos de les ales d’un ocell.

Les imatges en blanc i negre, a llapis, semblen extretes de fotografies. Algunes tenen un toc de blau.

El text, amb frases breus, potents, ens fa pensar en la sensació de rebuig i abandó que també es viu entre les persones.

«Paraguas» és una metàfora de la vida que poden entendre els nois i noies de primer curs de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Paraguas
Autora i il·lustradora: Maria Villa
Editorial: Tragaluz Editores
Pàgines: 32
2014

La vida secreta de les llavors

Veient les imatges esfereïdores dels actuals incendis a Austràlia sembla que aquell país no tornarà a ser mai més igual. Les imatges circulen per les xarxes socials, pels diaris i per televisió. Em venen al cap llibres que expliquen als infants què cal fer per regenerar la natura. N’hi ha molts. Alguns clàssics com «Wangari i els arbres de la pau», «L’home que plantava arbres» o «Los viajes del abuelo» i d’altres més actuals. Dels que han sortit recentment, en comento un parell:

CENT LLAVORS QUE VAN VOLAR

Un arbre esperava, ple d’esperances. Què esperava? El dia adequat, el dia perfecte per alliberar les seves llavors!
I aquell dia, l’aventura comença. L’arbre allibera cent llavors…
Estem davant d’un llibre que ens convida a comptar. És com una classe de matemàtiques perquè a cada pàgina que passem anem veient com de les cent llavors que van volar, algunes cauen enmig de la carretera, a d’altres se les mengen els ocells o acaben al fons del riu… i així el nombre va minvant. Al final, n’hi haurà alguna que acabi en un bon terreny? Alguna acabarà convertida en un arbre adult? No perdem l’esperança!
«Cent llavors que van volar» és un llibre que ens acosta al coneixement de l’entorn i ens explica com poden ser de resistents les llavors, els arbres i la natura en general.
Escrit per la Isabel Minhós i il·lustrat per la Yara Kono segueix aquest estil peculiar dels llibres portuguesos que edita Planeta Tangerina.
A les darreres pàgines hi ha una informació que val la pena sobre els diferents tipus de llavors.
A partir de cinc anys

LES DADES:
Títol: Cent llavors que van volar
Autora: Isabel Minhós
Il·lustradora: Yara Kono
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 32
Barcelona, 2018

QUÈ ENS CAL?
Un altre llibre que ens parla d’arbres i de llavors acaba de ser publicat per Kalandraka. Es tracta d’un relat breu d’en Gianni Rodari titulat «Què ens cal?».
Comença amb una afirmació: Per fer una taula ens cal la fusta. I després va explicant el que cal per fer la fusta, el que cal per fer un arbre i així successivament… una llavor, etc. fins a un final que ens retorna, a manera de sil·logisme, a la situació inicial.
Al web de l’editorial llegim que «El relat segueix una successió lògica i esglaonada sobre l’origen d’un objecte quotidià, que culmina en una de les coses més profundes i, a la vegada, més belles de la naturalesa: per aconseguir quelcom ben gran, a vegades n’hi ha prou amb el mínim. Un llibre que uneix l’elegància de la geometria, tot seguint una estructura literària circular, amb la fragància de la poesia i l’originalitat de la proposta estètica.
Els collages de Silvia Bonanni practiquen aquest salt creatiu i transformador de l’art, amb una proposta elaborada i plena de colors que combina tota mena de retalls de paper imprès amb elements tèxtils
A partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Què ens cal?
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Silvia Bonanni
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Coses que se’n van, que es transformen, que passen.


El títol és prou explícit. Les coses se’n van, ens diu. Però perquè marxin, abans han d’haver arribat, no?
L’autora italiana Beatrice Alemagna ens presenta unes situacions quotidianes en la vida dels infants per recordar-nos que, a la vida, tot passa (o gairebé tot) i ho fa amb alguns exemples compartits per molts de nosaltres. Comença recordant que la son se’n va i ens despertem però també que la pluja i el mal temps, donen pas al sol. A partir d’aquí, un enfilall de situacions que podem reconèixer: les notes musicals, les bombolles de sabó, els polls (agg!), els mals pensament, el fum d’una tassa de cafè, les llàgrimes, etc.
La curiositat de l’àlbum és que presenta les situacions a doble pàgina i entremig hi ha un full de paper vegetal translúcid que deixa entreveure i anticipar què passarà. Per exemple, a l’esquerra llegim «Una ferideta desapareix (gairebé)»

I en girar el paper vegetal veiem «sense deixar marques.»

De fet, el full vegetal sembla que s’endugui els problemes, és com una mena de filtre de les emocions.
A l’escola ho vivim contínuament. Des del moment que arriben acompanyants del pare o la mare i aquests desapareixen. O quan hem d’aturar l’activitat perquè ha parat de ploure i anem a veure l’arc de Sant Martí.
Les il·lustracions a gouache confereixen un aspecte curiós, diferent, i ressalten l’estil particular d’aquesta autora.
És un llibre per llegir en companyia dels nens petits i anar comentant les situacions. Primer, llegir la pàgina de l’esquerra i, després, pensar que passarà quan girem el full semitransparent. És divertit veure ara els ulls tancats, ara oberts, ara una boca amb dents, ara sense dents.
Un llibre per parlar de les pèrdues, de les físiques i les emocionals. Comentar les situacions que s’esmenten serveix per esvair la possible angoixa que es genera en alguns infants.
El final està ben pensat perquè ens parla de la única cosa que no canvia, de la seva immutabilitat i solidesa.

I sobre el format, una mica més de generositat en les mides potser hagués fet l’obra més lluïda. Ei, potser…
Els full de paper vegetal semblen prou sòlids. En mans dels nostres alumnes aguantaran, oi?
Recomanat a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Les coses que se’n van
Autora i il·lustradora: Beatrice Alemagna
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
40 pàgines
Barcelona, 2019

La “promo” de l’editorial:

«El mur al mig del llibre», una narració sobre els prejudicis

El llibre que ha tingut més èxit entre les criatures de la família aquestes vacances de Nadal ha estat «El mur al mig del llibre». L’he llegit moltes vegades i he trobat detalls que el fan molt recomanable, malgrat la seva aparent senzillesa.
Perquè els ha agradat tant a la canalleta? Què el fa tan atractiu? Una de les singularitats és que (com passa cada vegada més amb diversos autors, i en aquest cas també l’il·lustrador) trenca la famosa «quarta paret» i fa que els personatges interactuïn amb el lector que és qui se n’adona del que està passant realment.
Quan arriba el llibre a les teves mans has d’estar atent a diversos detalls que són els punts forts de la narració. Per exemple, al principi t’has d’adonar que al terra hi ha un maó caigut. És crucial perquè és el maó que falta al mur que hi ha al mig del llibre i que el personatge principal —una mena de petit cavaller medieval amb armadura— s’afanya a agafar i mirar de col·locar al capdamunt del mur.
Mentrestant, a les pàgines senars veiem el que hi ha a l’altra banda i quan avancem pàgines ens n’adonem que el rinoceront, el tigre i el goril·la que semblaven perillosos fugen espantats per un ratolí. Bé, altra cosa és l’aparició de l’ogre.
En paral·lel, a la banda de l’esquerra, a les pàgines parells, mentre el cavaller està reparant el mur que segons ell el protegeix, un cocodril amenaçador apareix i les aigües comencen a pujar.
Anem passant pàgines i els esdeveniments succeeixen ràpidament mentre que el petit cavaller ni se n’adona del que està passant a la seva banda de mur. Està convençut que és la segura i que a l’altra banda passen coses terribles. Fins i tot hi ha un ogre!


És una història encantadora, ben construïda i que permet observar com en Jon Agee ha cuidat tots els detalls. Per exemple, l’ús dels espais blancs. És genial comprovar com van passant de l’esquerra a la dreta progressivament.
L’ús de les formes també mereix especial atenció. Fixeu-vos en l’escala, per exemple, com es recolza sobre el mur formant un triangle que s’equilibra amb les figures dels animals de la dreta on fins i tot el tigre sembla que adopta una posició simètrica amb l’escala. Quelcom de semblant passa amb l’ogre i el cocodril, «figures mirall» podríem dir.


L’ús del text és curiós perquè sempre està a la part on és el cavaller. Primer a l’esquerra i quan el cavaller passa a la dreta del mur, el text també salta.
L’ús del color, ah!, està ben pensat. Tons blaus i verd a l’esquerra, marrons i carbassa a la dreta.
No us perdeu les imatges còmiques de l’ànec o els ulls dels personatges que recorden als magnífics ulls que dibuixa el gran Jon Klassen.


Un llibre molt potent que, sobretot, conté un missatge sobre els prejudicis que tenim les persones. És el que cal reforçar quan l’expliquem als infants de cicle infantil. És allò que ens vol transmetre l’autor.
A l’editorial diuen que «Jon Agee ens parla de com n’és, d’important, eixamplar horitzons, obrir-nos a nous mons (interiors i exteriors) que ens enriqueixen i són la nostra veritable fortalesa.» Totalment d’acord.
Recomanat per a infants de cicle infantil i inicial.

LES DADES:
Títol: El mur al mig del llibre
Autor: Jon Agee
Il·lustrador: Jon Agee
Editorial: La casita roja
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

«La mare i el mar», una història real de sirenes coreanes

Llegim per entretenir-nos, emocionar-nos i sobretot per conèixer altres vides. De vegades cauen a les nostres mans llibres que ens mostren persones que estan a milions d’anys llum de nosaltres, sobretot per com viuen, quina filosofia els acompanya i com estimen el lloc on han nascut. M’ha passat recentment amb «Si’ahl / Ted Perry: Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble» i sobretot amb «La mare i el mar».
En aquest àlbum il·lustrat per l’Eva Armisén i l’adaptació d’en Santi Balmes he conegut a unes dones increïbles, les haenyeo, dones del mar coreanes que viuen a l’illa de Jeju i amb una història que ve de molt lluny i resulta modèlica, ara que tant es parla de canvi climàtic, contaminació i respecte a la natura. Faríem bé d’aprendre una miqueta de la seva manera d’entendre la relació de les persones amb la natura.

«La mare i el mar» ens presenta la història de tres generacions d’haenyeo: Una filla, la seva mare i l’àvia. La mare i les seves companyes es preparen cada dia per anar al mar: S’equipen amb aletes per nedar, ulleres per bussejar, un cinturó de llastre per submergir-se i una xarxa per guardar la seva pesca. Aquestes dones bussegen el fons marí, on atrapen pops, recullen algues i pesquen marisc. Les haenyeo practiquen una tècnica mil·lenària de busseig mitjançant la qual se submergeixen sense bombones d’oxigen.
L’àvia d’aquesta família també és una haenyeo. La seva xarxa sempre està més plena que la de la mare, i és que moltes haenyeo són dones grans i experimentades que ensenyen a les més joves.

Un dia, la mare va intentar atrapar una orella de mar molt gran, però es va quedar sense aire als pulmons. L’àvia la va rescatar i li va oferir una valuosa lliçó: el mar no perdona la cobdícia humana, i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua, pots morir. Les haenyeo han fet una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites. D’aquesta forma, coexisteixen amb el medi ambient, respectant i cuidant l’ecosistema com si fos el seu propi jardí.
Les haenyeo són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des del 2016.
«La mare i el mar» és un llibre per a educació primària i secundària perquè té moltes lectures i permet aprofundir en la vida i cultura d’aquesta dones extraordinàries.

Vaig conèixer aquest llibre gràcies a la passió amb que em va explicar la seva peripècia l’Eva Armisén a qui coneixia de les col·laboracions amb la revista Catorze i els llibres de poemes i cançons escrits i il·lustrats en equip amb en Marc Parrot.

Amb l’Eva Armisén

L’autora és la Heeyoung Ko, una directora de cine sud-coreana que va dirigir el documental Breathing Underwater, que dóna a conèixer l’exemplar vida d’aquesta comunitat de dones.
Només cal que feu una cerca a internet i allà hi trobareu unes fotos que us emocionaran i si teniu una mica de curiositat, llegiu sobre aquestes dones i el cap us bullirà de pensaments, idees i reflexions sobre què fem i on anem.

LES DADES:
Títol: La mare i el mar
Autora: Heeyoung Ko
Il·lustracions: Eva Armisén
Adaptació: Santi Balmes
Editorial: Principal dels Llibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

De vacances amb l’escarabat, les tres formigues, el grill, el centpeus, la papallona i la llagosta

Arriben les vacances i és un bon moment d’anar de viatge amb l’escarabat i tota la seva troupe.
Fa un parell d’anys vam referenciar “Escarabajo en compañía”. Ara volem comentar el segon títol de la sèrie d’aquests insectes entranyables que en Pep Bruno i la Rocío Martínez situen de camí a casa de la llagosta que els espera per gaudir de les vacances, més o menys com estem esperant molts de nosaltres aquests dies.
Escarabajo de vacaciones” situa l’escenari en un viatge que ha de fer l’escarabat amb els seus amics fins a la casa de la llagosta. Amb el grill, el centpeus i les tres formigues inicien un periple des de casa de l’escarabat fins a l’hort que hi ha al final de la vall, a tocar d’un petit rierol. Pel camí trobaran a la papallona, un nou insecte que s’ajuntarà a l’expedició i amb el que compartiran diferents aventures.
El relat està estructurat en cinc capítols que convé llegir seguint l’ordre natural per fer-lo més entenedor. Segueix l’estil “arnoldlobelià” de l’anterior i resulta delicat i entranyable en les converses dels insectes.


Les il·lustracions de la Rocío, molt acolorides, combinen plans panoràmics que ens fan veure la menudesa d’aquestes bestioletes, amb primers plans que ens acosten als detalls que convé mirar i remirar. Hi ha també una mena de joc “buscant a Wally” que consisteix en trobar qui fa les fotografies de l’àlbum. Les veiem a la darrera pàgina i ens obliga a tornar a mirar les il·lustracions.
Un bon relat per als infants de cicle inicial, poètic i que ens convida a conèixer la fauna que tenim al nostre voltant.
Per saber-ne més, podeu entrar al blog d’en Pep Bruno. Hi trobareu anècdotes de com es va gestar aquest llibre.

LES DADES:
Títol: Escarabajo de vacaciones
Autor: Pep Bruno
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 80
Barcelona, 2019
Podeu veure l’issuu que ha preparat l’editorial AQUÍ

Blackout, poesia amagada

La pel·lícula «70 binladens» narra el robatori, amb ostatges, d’una entitat bancària. Una de les dones que pateix el segrest troba la manera de comunicar-se amb la policia sense que se n’adonin els lladres. Ho fa mitjançant un codi ocult en els missatges que envia com a interlocutora dels malfactors. És una astúcia digna de les novel·les d’Edgar Allan Poe i que es fa servir al Blackout Poetry.
El «Blackout» és una manera molt senzilla de crear un poema partint d’un text escrit (article de diari o revista, fotocòpia d’una pàgina de llibre) i seguint unes instruccions concretes.
La idea és aprofitar algunes de les paraules que hi ha en el text i fer brollar el poema que s’hi amaga. No cal llegir amb deteniment, només triar una paraula que ens agradi i que estigui carregada de significat.
Aquesta paraula triada serà l’àncora on pivotarà el poema. S’encercla i s’anota en un full apart.
Després es van encerclant i anotant les paraules que es vulguin emprar. Es recomana no encerclar tres paraules seguides. L’atzar és part de la diversió.
Quan tinguem les paraules triades, es llegeixen i, si cal, es busquen lletres o connectors (“de”, “i”, “la”) i també s’encerclen.
Amb el poema elaborat, toca agafar el retolador, pinzell o bolígraf negre i emmascarar o tapar tot el que no forma part del poema. És el moment més divertit i s’agraeix una mica de música relaxant.
D’aquest recurs en parlem a la revista GUIX núm. 462 (en castellà, AULA) d’aquest mes de desembre, a la secció «viure l’escriptura». Estic força content de les aportacions de les companyes i companys que han col·laborat durant aquest any. A l’editorial, em consta que també i per això ens han demanat que continuem oferint idees per encomanar el gust d’escriure. De moment, ja tenim confirmat un article escrit per un conserge, un altre per un poeta, el següent per una bibliotecària i encara algunes mestres s’han ofert a compartir les seves experiències. Si us animeu, les pàgines de la revista estan obertes a les vostres col·laboracions.