Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

La col·lecció de fotos de l’avi

La colección del abuelo és un àlbum il·lustrat espectacular, una mica inquietant, que et convida a rellegir-lo i comentar-lo. De tant en tant, ens trobem aquestes meravelles i ens n’alegrem de poder-les veure i admirar.
La història ens narra com un llobató, en arribar a casa de l’avi, s’asseu a la seva butaca preferida i s’adona que hi ha un vell àlbum de fotografies. L’agafa, l’obre lentament, descobreix fotografies de moltíssims llocs i persones (?) i es pregunta com és que l’avi no li ha dit mai que té tants amics.
A la pàgina següent, l’avi s’hi asseu amb ell i comença a explicar-l i una a una totes les fotografies i, a mesura que anem llegint el que li explica ens adondem qui és en realitat i què amaguen aquells retrats perquè ell és, ni més ni menys que el llop dels contes.
L’àlbum és una faula on els personatges tenen cos de persona i cares d’animals, la qual cosa ens fa pensar i ens aporta pistes sobre com són, quins trets tenen i alhora ens fa pensar en quins comportaments animals tenim nosaltres.
Les imatges són magnífiques i la història resulta una mica estranya i no saps ben bé què està passant o per què t’ho expliquen. Bé, és quan estàs llegint les darreres pàgines, cap al final, hi caus i tornes a llegir el text d’una altra manera… i llavors tot té sentit.

一Mira, el de la silla es el director del periódico de Marsella en el que trabajé. Era un tipo duro. Los de abajo eran nuestros vecinos cuando vivíamos en Niza. La del vestido verde trabajaba conmigo en un diario en Génova. Tuvimos relación difícil; desconfiaba siempre. El papá con sus pequeños fue mi jefe en un hotel de Florencia. Estábamos de vacaciones. Era muy rico. Y aquellas dos amigas de tu padre, gritaban todo el tiempo en la piscina y, además, eran muy empalagosas.

Aquest àlbum va ser mereixedors del premi internacional «àlbum ilustrado Edelvives».
A la portada han tingut el detall d’escriure primer el nom de la il·lustradora, la Bruna Valls, perquè el seu treball és formidable.
Si cau en mans dels alumnes de l’ESO, ja ho hem dit, els enganxa, segur.

LES DADES:
Títol: La col·lecció del abuelo
Autor: Javier García Sobrino
Il·lustradora: Bruna Valls
Editorial: Luís Vives (Edelvives)
Pàgines 40
24 x 31 cm.
ISBN: 9788414016039
Saragossa, 2018

Una maleta, testimoni de la Història del segle XX

Me n’adono que quan comento un llibre que m’ha agradat anoto «Les dades» al final i afegeixo qui l’ha escrit, qui l’ha il·lustrat, el traductor, si és el cas, l’editorial que l’ha publicat i poca cosa més. No apunto l’isbn ni les mides del llibre. Així, qui llegeix el comentari no sap que, per exemple, el darrer llibre que vam presentar «Endevinacontes» és de format gran (37 x 24 cm, més que un full DINA4), o que el que comento avui és petit, petit. La dada és significativa i quan els veieu (a la llibreria o biblioteca) potser us sorprèn perquè us heu fet una idea diferent de com és físicament.

És curiós tenir tots els llibres junts, un al costat de l’altre, i comprovar la varietat de formats, colors, mides, etc. que hi ha.

Les guardes, el tipus de lletra, els capítols, la disposició de les imatges, són elements que tenen la seva raó de ser. Se’n diu «paratextualitat» i, sobretot en els àlbum il·lustrats, ens donen moltes pistes.
Ho explico perquè el llibre que avui comentem n’és un bon exemple. Es titula La maleta i té una mida de 18 x 12 cm. aproximadament. Si fa no fa és ample com els cedé, la mida dels quals es va dissenyar per encabir-los a les butxaques de la camisa, quan eren més grans que les d’ara, esclar.
Miraré d’incloure aquesta dada significativa de les mides, així com l’ISBN.

La maleta és una novel·la molt original perquè és un enfilall de petits relats (no passen de deu línies) que expliquen molts episodis històrics, succeïts als segle XX, i així podem veure els diversos costums i com es van produint els canvis. L’autora, la Núria Parera, ho fa d’una manera força enginyosa usant el personatge d’una maleta que va passant de mà en mà, el recorregut de la qual anem seguint com a lectors. La maleta sempre hi és present i és testimoni dels esdeveniment. Recorda, salvant les distàncies, el «Cavall de guerra» d’en Michael Morpugo, que també ens explicava les guerres des del punt de vista d’un cavall que anava canviant d’amos i ens oferia les visions dels dos bàndols.
La maleta comença quan un pare que viu al Pirineu li fa una maleta a sa filla que es casa i ha de marxar a viure a una colònia tèxtil del Llobregat. Després la maleta passa a mans d’un foraster que arriba al poble a projectar pel·lícules per entretenir a la gent. Som a principis del segle XX. Després la maleta anirà viatjant per diversos continents fins acabar a Lesbos, l’any 2012.
A les darreres pàgines hi ha un recopilatori d’esdeveniments que pot resultar molt útil als nois i noies, per iniciar noves recerques i aprofundir en els temes apuntats.
Un llibre que fa venir ganes de llegir com aquella beguda alcohòlica que ens donaven de petits i que alguns recordareu, oi? Si no ho sabeu, pregunteu als vostres pares.
Novel·la recomanada per a joves a partir de 14 anys.
La vaig descobrir gràcies a les companyes del grup de treball, la Montse i la Pilar, dues grans llibreteres.

Al web de l’editorial llegim:
Una maleta que passa de mà en mà, testimoni silenciós de vides diferents que transcorren durant el segle XX. Les colònies tèxtils, la revolució obrera, la guerra civil, l’exili, el fes l’amor i no la guerra, la caiguda del franquisme. I les migracions –volgudes o no– que mai s’aturen.
Un relat poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

LES DADES:
Títol: La maleta
Autora: Núria Parera
Il·lustradora: Maria Hergueta
Editorial Babulinka books
Col·lecció: Petites joies per a grans lectors
108 pàgines
12,5 x 17,5 cm.
ISBN: 9788494584275
Barcelona, 2018

Escriure sense por. Instruccions per a escriptors valents

Aconseguir que els infants escriguin bé requereix hores de pràctica i inversió d’energies, sí!, però els esforços paguen la pena i els resultats són positius perquè sovint es descobreixen les fortaleses i els talents ocults que tenen els nois i noies. També fa veure les deficiències que tenim com a mestres, genera més preguntes que respostes i ens porta a un camí —màgic, sens dubte— sense retorn on alguns dels nostres hàbits queden sacsejats, definitivament.
Escriure és difícil i complex: Per aconseguir que els textos que es construeixen siguin reeixits, al crear un ambient que ajudi els alumnes a exposar els seus pensaments, emocions i opinions pròpies i que permeti que ells mateixos es facin les preguntes —els dubtes ortogràfics, per exemple— i avancin sense deturar-se, impulsant les idees que flueixen.
L’escriptura ajuda els alumnes a pensar com explicar determinada història, quines paraules usar, quines són les més adients i com s’escriuen, quina estratègia és la millor i com sortir-se’n quan es queden en blanc.
L’escriptura ens porta directament a la lectura. Com apunta en Víctor Moreno, els nois i joves que són escriptors habituals són també lectors, sempre. A l’inrevés, això no passa: els nens i joves lectors no són necessàriament escriptors.
Aquest mes de febrer encetem una nova sèrie d’articles que venen a ocupar l’espai que durant vuit anys s’ha anomenat «viure la lectura» i que ara passa a anomenar-se «viure l’escriptura».
La idea és oferir pistes i pràctiques que ens reconcilien amb l’escriptura perquè tots els infants tenen coses a dir i només cal trobar les paraules oportunes perquè la por al que pensin els altres, la por a equivocar-se i els dubtes, s’esvaeixin. Exposarem idees que ajudin a trobar el plaer d’escriure en llibertat i ho acompanyarem de textos literaris que proposen idees genials que poden servir de model i referència.
En el primer article expliquem una pràctica d’escriptura en la que relacionem el quadre realista de Hooper «Four lane road» amb un d’en Dalí «La persistència de la memòria» i mostrem com les obres d’art serveixen de rampa d’enlairament al fet creatiu.
El podeu llegir a la revista GUIX número 452 del mes de febrer de 2019. També en castellà a AULA.

Com ho fan els ratpenats? La vida amorosa dels animals

A les biblioteques escolars, el racó on hi ha els llibres que parlen de sexe són els més visitats. Allà solem tenir els antics (mítics) —«¿De dónde venimos?» o «¿Qué me está pasando?» — amb les pàgines esgrogueïdes i rebregades de tant fullejar-los, però també els més nous com «Explica-m’ho» o la sèrie «La Mia es fa gran» i «En Bru es fa gran». És un senyal que el tema interessa, i molt, als nois i noies.
Ara acaba de publicar-se un nou llibre de la Katherina von der Gathen que és molt bo perquè ens explica una pila de coses sobre la sexualitat dels animals que desconeixem. Sembla estrany, però és així perquè malgrat l’allau d’informacions que ens arriben a través de la tele, les revistes i les tanques publicitàries, continuem sense saber gaire (poquíssim) sobre la vida amorosa dels animals. Perquè, a veure: Qui sap… Com ho fan les serps?, Quantes vegades fan sexe els pandes? Quants penis té un coala? Com és el part de les granotes de Surinam? No ens ho han explicat, oi?


Ara tenim l’ocasió de saber la resposta a aquestes i altres centenars de preguntes curioses sobre les pràctiques amatòries d’infinitats espècies animals, de totes les mides i formes, perquè el llibre ho explica extraordinàriament bé, i segurament ajudarà als pares i mares a parlar d’aquestes qüestions d’una manera divertida i natural. Penso, sobre tot, en els infants de ciutat, que gairebé no tenen contacte amb els animals —llevat dels gossos, els gats, les gavines, els coloms i alguna que altra bestiola que plana pel carrers i parcs—, i ben poc saben de llebres, aranyes o orenetes, posem pel cas.
I encara gràcies que a Barcelona tenim un zoològic on viuen (o malviuen, això no ho sé) en captivitat algunes espècies que d’altra manera només veuríem en documentals o fotografies.
«La vida amorosa dels animals» m’ha semblat un llibre interesantíssim i que ens atrapa, obrim la pàgina que obrim, i no cal que seguim l’ordre numèric dels capítols. De fet, és un llibre de biologia i és dels que anomenem “valents” perquè el tema encara és força tabú i els adults tenim resistències a parlar amb els infants, ja sigui a l’aula, a la biblioteca o a casa. Vergonyes antigues ens tenallen, diria.Un llibre ple de detalls i imatges enginyoses i boniques fetes per l’Anke Kulh, amb el que aprendrem un munt d’anècdotes fascinants i així sabrem que el sexe és divertit, sorprenent i, de vegades, esgotador, molest o violent.
Llibre per tenir a la biblioteca de l’escola. Ideal per als infants a partir de deu anys.

LES DADES:

Títol: La vida amorosa dels animals
Text: Katharina von der Gathen
Il·lustracions: Anke Kuhl
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Barcelona, 2018

Les primeres pàgines AQUÍ

 

Un Robinson Crusoe de carnaval

Peter Sis va néixer i crèixer a l’antiga Txecoslovàquia, on va estudiar a l’escola d’art. Però l’atzar i un premi que va guanyar al Festival de Berlín el van portar als EEUU el 1982 on va treballar en un projecte de cinema d’animació i on es va quedar a viure.
Sempre explica que el seu mestre va ser el gran Maurice Sendak, qui el va empènyer a esdevenir il·lustrador de contes per a infants.
L’últim dels llibres que publicat en castellà és Robinson i té molt d’autobiografia perquè està basat en uns records de la seva infantesa.
Tot va començar quan es va disfressar de Robinson Crusoe per a una festa escolar on tots els seus amics van anar disfressats de pirates. En veure’l amb els parracs se li van riure i el van ridiculitzar.

Com que a en Peter li va fer vergonya, va marxar i es va refugiar en els llibres i en els somnis que el van portar a una illa deserta, un lloc ple
d’arbres estranys, belles flors i ocells multicolors, on es va sentir com si ell fos l’autèntic Robinson.
Les imatges d’aquest àlbum il·lustrat són plenes d’efectes enginyosos, com quan el seu llit es converteix en un vaixell en diverses fases, amb la del mig amb un llibre obert que fa de pal major. Genial.

 

Ara que s’acosten les setmanes prèvies al carnaval, és un bon moment per llegir aquesta aventura i disfrutar amb les imatges que ens presenta Peter Sis.

LES DADES:
Títol: Robinson
Autor/il·lustrador: Peter Sís
Traductora: Teresa Malawer
Editorial: Ekaré
48 pàgines
Barcelona, 2018

El punt que tots tenim

Ara que comença el segon trimestre de curs és un bon moment per recordar com podem ser de valuosos els mestres, si tenim una actitud positiva i sabem encomanar l’esperit Einstein (recordeu que Einstein va suspendre matemàtiques) i valorar els infants que aparentment fracassen en el sistema escolar.
Si aquests alumnes que (aparentment, repeteixo) no se’n surten troben una mestra com la del conte «El punt» segur que la seva vida canviarà i podran entendre què és la felicitat intel·lectual. D’alumnes com la Vashti n’hi ha a totes les aules però de mestres com la del conte també, afortunadament.
«El punt» és un conte magnífic que va escriure Peter H. Reynolds fa quinze anys. Quan recorda com el va fer, diu que va decidir escriure alguna cosa al seu diari, cada nit, abans d’anar a dormir, per recordar que estava viu. En certa ocasió, estava cansat i només va fer un punt a la llibreta i es va adormir sense tapar la ploma. Mentre dormia es va anar escampant la taca de tinta per sobre del full fins a esdevenir un gran punt negre.


En despertar, va veure el punt i no ho va considerar com un error; ans al contrari va pensar que potser era una de les seves millors idees.
«El punt» ens parla de la importància de donar als infants l’oportunitat de desenvolupar les seves capacitats, motivant-los, recordant que tots tenim el nostre «punt» i quan aconseguim trobar-lo, és genial.
El llibre explica que “la classe d’art s’ha acabat, però la Vashti continua enganxada a la cadira davant del paper en blanc. La seva professora l’anima a dibuixar quelcom, el que sigui! Però la Vashti no pot dibuixar. Ella no és cap artista! Per demostrar-li-ho, clava el llapis al paper, molt enfadada. “Ja està”, li diu. El que la Vashti no sap és que aquell petit punt serà el començament d’un viatge interior ple de sorpreses, que l’ajudarà a descobrir l’artista que duu a dins.”


M’agrada imaginar una mestra començant una reunió amb els pares i mares dels seus alumnes explicant aquest conte i veure com la força d’aquesta senzilla història penetra en tots els cors i canvia la percepció que tenim de determinats infants.

LES DADES
Títol: El punt
Autor i il·lustrador: Peter H. Reynolds
Adaptació: Muntsa Fernández
Editorial: RBA
36 pàgines
Barcelona, 2018 (quarta edició)

Ah! El dia internacional del punt és el 15 de setembre. “Dotday”, li diuen als EEUU.