Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

Escriure i descriure. A propòsit dels textos descriptius

Els infants que llegeixen bé, també acostumen a tenir més facilitat en escriure bé. Sembla que hi ha una certa correlació però sabem que les diferències també són grans. Mentre que llegir implica passar del grafema al fonema, escriure comporta la operació inversa, molt més complexa. Aquesta asimetria, tanmateix, es reflecteix a les escoles en les hores que es dediquen a ambdues activitats. Així, mentre les hores que s’ocupen en la comprensió del textos són nombroses, les que es dediquen a la redacció són més limitades.

Potser caldria fer un esforç i capgirar o anivellar aquesta tendència i dedicar més hores a permetre que l’escriptura arreli en la ment de l’alumne perquè —així s’ha demostrat—, de retruc, augmentarà la capacitat lectora.

Un dels textos que empren els autors per situar al lector és el descriptiu. Serveix per explicar com són els personatges, els llocs on passa l’acció o els trets més significatius del que està passant. A la literatura infantil tenim nombrós exemples de descripcions de personatges (Era menut, no més alt que jo, l’home més vell que jo havia vist mai. També era prim. En segons quins llocs —sota els braços, al voltant del coll i a l’estómac— la pell bruna i fosca li penjava en plecs, com si s’hagués encongit per dins. Tenia molt poc cabell i una barba llarga, prima i blanca) que ens poden servir de model i veure quin aspecte físic tenen, com discuteixen, s’emocionen, riuen o parlen.

Les descripcions d’objectes són freqüents en els llibres per a infants (La bicicleta tenia una barra central que anava del manillar fins al seient i de la barra penjava una maleta negra amb la paraula TELEFONOS en lletres majúscules i un número a sota, 217. Tot escrit en blanc. Darrera del selló, al portaequipatges, hi duia molts cinturons curtets i amples) i també trobem nombrosos exemples de descripcions de llocs reals o imaginaris. Vegeu-ne qualsevol dels llibres d’en Jules Verne o d’en Joan Manuel Gisbert, entre d’altres.

L’escriptura dels textos descriptius es pot exercitar fàcilment amb imatges de vistes de llocs que empenyen el procés narratiu. Van força bé les fotografies aèries de zones de la Terra, per exemple, les que trobem a «La Tierra vista desde el cielo» o les que proposem a la pràctica, a partir d’imatges d’en Rob Gonsalves i que hem anomenat «Un skyline amb bolígraf»

L’explicació completa la podeu trobar al número 456 de la revista GUIX, corresponent al mes de juny de 2019 on també hem recuperat un cita genial del gran Emili Teixidor que al seu assaig «La lectura i la vida» ens recordava que “Joseph Brodsky diu que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l’increment del nostre cabal intel·lectual.”

El cocoter, una nova revista per a nois i noies

Quan fem reunions amb els pares i les mares, els proposem accions senzilles per encomanar l’hàbit de la lectura als infants i n’hi ha algunes que no fallen mai.
La més efectiva sol ser que el nen o la nena vegi a casa un ambient lector. Si la mare i el pare van amb un llibre, diari o revista sota el braç i passen estones llegint en silenci, diàriament, el nen, inevitablement, per imitació (que és com aprenem) valorarà i s’afeccionarà a aquesta activitat.
Una altra que resulta efectiva és assignar un dia a la setmana per anar a la biblioteca o llibreria més propera a remenar i deixar que triïn ells mateixos el que els vingui de gust. Després a casa, cal asseure’s i compartir la lectura (de lectura compartida ja n’hem parlat abastament).

Aquestes dues accions impliquen una dedicació i un temps que, de vegades, costa de trobar. En canvi, n’hi ha d’altres que són ben simples i que també actuen de manera poderosa per estimular el desig de saber, el gust per la lectura. Em refereixo a les subscripcions a les revistes. Al mercat en trobareu algunes de molt bones, per a totes les edats, fetes a casa nostra com El Tatano, Cavall fort o Namaka i també traduccions de potents grups editorials com Cucafera o Tiroliro.
Sigui com sigui, el ventall és prou ampli, indicatiu que tenen sortida i que hi ha interès en rebre a casa periòdicament un material que s’espera amb il·lusió perquè proporciona estones d’entreteniment familiar i ofereix motius de joc i de conversa.

Fa un dies vaig conèixer una nova iniciativa: la revista COCOTER. El primer número no l’he pogut llegir encara. Vaig comprar el segon.
Seran d’aparició trimestral. Aquest (i pel que he entès, tots seguiran el mateix format) és generós en la forma i el nombre de pàgines i està tan ben enquadernat que és fàcil de conservar i arxivar.
Cada revista tracta un tema sobre el que s’ofereixen tota mena de recursos. En aquesta segona es commemora el 50 anys del viatge a la Lluna i hi ha contes, poemes, còmics, informacions precises, dades curioses i fins i tot entreteniments que giren al voltant de la Lluna i els viatges espacials. Per als grups d’alumnes que facin un projecte sobre astronomia pot resultar un material molt valuós i per això, les escoles faran bé de subscriure’s i guardar-les a la biblioteca.
La revista està adreça a infants a partir de 7 anys. Si voleu fer una ullada al projecte podeu accedir-hi al seu web: http://www.cocoter.cat

Tot el que sap l’Alejandro, un clàssic reeditat

S’ha tornat a publicar «Tot el que sap l’Alejandro». Una bona notícia perquè estava exhaurit (L’havíem llegit en una edició d’Oxfort de l’any 2006) i ara Pagès editors l’ha traduït al català i el presenta amb una edició molt cuidada i que agradarà als nois de 10 anys.

La novel·la comença amb aquesta declaració:
“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”

El relat és dolç i ple d’humor. Els capítols són breus, com píndoles separades i que es poden llegir en qualsevol ordre. No cal seguir la numeració habitual però es recomanable.

L’Alejandro és un nen de vuit anys que va explicant tot el que li preocupa i l’envolta i pot pot ser un bon model per invitar als infants a explicar el que els hi passa “a la manera de l’Alejandro”. Per exemple, les lliçons de filosofia com, quan diu:

Ser algú a la vida vol dir ser enginyer o paleta o professor o policia. La mestra diu que, quan els nens es fan grans, acaben sent algú i que ens hem d’esforçar per arribar a ser algú bo. A mi em sembla que s’equivoca. Si és cert que ens tornarem algú ,ara què som, res? Jo crec que tots som alguna cosa, tant se val la mida que fem, ni si anem a l’escola o som grans i importants.

Les primeres pàgines aquí:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413030944_L33_23.pdf

LES DADES
TÍTOL: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductora: Yannick García
Editorial: Pagès
112 pàgines
170 x 240 mm
Col·lecció: Nandibú Singular
Lleida, 2019

Un dia molt normal (o no)

—Quin dia tan avorrit—diu la Sara—.
Has fet alguna cosa interessant, tu, Nil?
—No —diu ell—. He fet algunes coses, però interessant, interessant, no res.

Aquest és el primer diàleg de la Sara i el Nil, dos infants que es troben en acabar la jornada i es pregunten com els ha anat, si fa no fa com fem molts en anar a dormir i preguntar-nos si el dia ha valgut la pena.

M’ha agradat aquest llibre i m’ha recordat a altres com «El meu gat és el més bèstia» o la sèrie de «Carlota i Miniatura» perquè comparteixen el mateix joc: Mentre diuen una cosa, veiem la contrària i, com a lector, has de triar si segueixes el fil de la vida monòtona dels infants o entres a sac en la màgia de la fantasia infantil. Segurament, triaràs la màgia perquè les il·lustracions són molt suggerents i espectaculars, de gran format i molt acolorides i, a més, enfront de l’avorriment triem sempre la festa, esclar!

Si teniu oportunitat de compartir aquest àlbum a l’escola amb nens de cicle infantil o amb familiars d’entre 2 i 6 anys, no us ho perdeu perquè podreu mantenir una conversa xula, deixar que us expliquin què en pensen dels somnis de la Sara i el Nil, i els podreu invitar a contar els seus somnis.
No deixeu passar, tampoc, la possibilitat de preparar unes tintes i uns fulls grans, ben grans, perquè dibuixin el seu mon oníric, els seus animals, “a la manera” d’en Mark Janssen.
També podeu buscar sèries, patrons o sanefes amagades entre els dibuixos perquè n’hi ha moltes (les ratlles dels tigres, per exemple, o els colors dels peixos i els ocells).

Els valents, podeu anar comptant quants animals de cada espècies hi ha (bé, comptar els ratolins serà complicat!)

Us deixo amb el vídeo que va fer el mateix autor. Li va posar so i és bonic de veres. De passada, us en feu una idea de com és la història.

Al web de Flamboyant llegim:
Segurament la teva vida et sembla d’allò més normal, fins i tot un pèl monòtona, rutinària… una vida com qualsevol altra, vaja. A en Nil i la Sara els passa exactament el mateix. Total, què han fet avui? Saludar uns amics, descansar, menjar-se una poma, baixar pel tobogan… Res d’interessant. Res de res? Segur?
Aquest àlbum, amb il·lustracions d’explosius colors i fantasia, ens obligarà a revisitar el nostre dia a dia. És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem?
“ Normal? Què és normal? És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem.

LES DADES:

Títol: Un dia molt normal
Autor: Mark Janssen
Il·lustrador: Mark Janssen
Traductora: Maria Rossich
Editorial: Flamboyant
29,7 x 24,5 cm
40 pàgines
Barcelona, 2019

 

Quan sigui gran vull ser inútil

«La platja dels inútils» és un dels llibres més potents que he llegit aquest curs. I ho és, sobretot, per la temàtica. Es tracta d’una història que ens interpel·la com a adults i ens qüestiona com a pares.
Està escrit en primera persona per una nena d’onze anys, la Sofia, que un dia a classe quan la mestra pregunta que voldrien ser de grans i la majoria de companys diuen que futbolistes, metges, astronautes, etc. ella afirma que vol ser… inútil.
La mestra, primer s’enfada perquè pensa que se’n riu d’ella o vol fer la gracieta però després deriva l’assumpte a la directora que convoca una entrevista amb els pares de la noia. Preveient que li pot caure una bona esbroncada, la Sofía decideix deixar per escrit els motius que la porten a pensar que ser inútil és una bona opció de futur, entenent per inútil tot allò del que renega el seu pare i que a ella tant li agrada, com tocar la guitarra, pintar o col·leccionar petxines de la platja.
I aquest és el quid de la qüestió. Què volem que siguin els nostres fills? O dit amb paraules de la novel·la: Com volem que es guanyin la vida?

L’Alex Nogués ha bastit un bon relat, amè, amb moments emotius que ens fan pensar en el Frederick d’en Lionni, aquell ratolí poeta, en l’ocell de la Catherrine Zarcate que acompanyava el búfal que llaurava els camps d’arròs i, naturalment, en la formidable novel·la de Nuccio Ordine.

Al web de l’editorial podem llegir:
«Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil». Així comença un relat innocent, profund i commovedor d’una nena a qui li encanta la platja a l’hivern, que prefereix Mozart o Kandinsky a les mates i que no pot suportar que el pare li digui que algun dia haurà de «guanyar-se la vida».

La platja dels inútils és el primer llibre de la nova col·lecció d’Akiara books adreçada a infants a partir de nou anys i es llegeix prou bé perquè té poc més de vuitanta pàgines. El segon també fa bona pinta. Es diu «Mariner de terra endins».

No solem comentar gaire l’aspecte físic del llibre però aquest mereix que ho ressenyem perquè està molt cuidat tot: El disseny, el tipus de lletra, el paper, les il·lustracions, el format. Un objecte bell.
Anoteu aquesta lectura per al cicle mitjà. Val molt la pena.

LES DADES:
Títol: La platja dels inútils
Autor: Alex Nogués
Il·lustradora: Bea Enríquez
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Akiara books
Format: 12 x 20 cm
Pàgines: 88
Col·lecció: Akinarra, 1
Barcelona, 2019

Per saber-ne més… de fruites i hortalisses

Acaba de publicar-se el novè «Inventari il·lustrat» amb unes imatges boniques, aclaridores i acolorides que ens mostren tota mena de fruites i verdures de tot el món. N’hi ha de conegudes i d’altres més exòtiques. Veiem les que creixen sota terra i els que ho fan als arbres, les que són d’estiu i les que són d’hivern.
És graciós trobar també animals o objectes pul·lulant per les pàgines.
Cadascuna de les fruites o verdures ocupen una pàgina (o dues) i, a més del dibuix, llegim els noms comuns, el nom en llatí, i una breu explicació que ens ajuda a fixar-nos en els detalls més significatius.
És un llibre de gran format que fascina perquè cada pàgina és una oportunitat per aprendre alguna cosa sobre el que mengem habitualment.
Aquest llibre, així com tota la sèrie, són un bon recurs per tenir-los a la biblioteca de l’escola i a casa. Són com petits tresors i cada vegada que l’obrim, ens sentim com els antics exploradors a la recerca de la troballa meravellosa.

Al web de l’editorial llegim que «aquest inventari està escrit sota la supervisió científica de la doctora en enginyeria agrònoma Paule Lacroix i permet distingir entre el concepte botànic de la planta i el terme culinari que sorgeix de la seva elaboració per al consum humà. I sobretot, contribueix a reivindicar la biodiversitat, la sostenibilitat i l’alimentació saludable.»

LES DADES
Títol: Inventari il·lustrat de les fruites i les hortalisses
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Mariam Chaïb
Editorial: Kalandraka
21,5 x 30 cm.
80 pàgines
Barcelona, 2019