El secret de l’avi, cinc contes d’en Carles Cano

A la «Gramàtica de la fantasia», en Gianni Rodari presenta nombroses maneres de crear històries i podem llegir la seva aplicació als «Contes per jugar», un llibre imaginatiu, atemporal i farcit de bons contes.
Ara acabo de llegir un altre que agradarà als infants de cicle superior i que m’ha recordat la màgia rodariana: El secret de l’avi. Es tracta d’un recull de cinc contes que no tenen relació entre ells però que estan lligats mitjançant les converses d’un parell d’infants bessons i el seu avi, un home capaç d’inventar tants contes com cabells té al cap (i no és calb).
No puc assegurar que el mètode seguit sigui totalment rodarià, però no importa. A cada conte es parteix de tres objectes (a diferencia del binomi d’en Rodari) que aparentment no tenen cap relació però a mesura que anem llegint van casant els uns amb els altres. Per exemple, a la primera història (el rei pelat) són una pinta, un naip i una pedra, al segon conte (París, el peix i el cadenat) és un clauer, un cadenat i un esquer, a El missatge de l’ampolla un escarabat dissecat, un botó i un pinyol, etc.
L’autor, en Carles Cano, com a excel·lent narrador i coneixedor de la literatura infantil i de la rondallística popular que és, ens submergeix en un món ple d’imatges sorprenents i ens fa voltar per tot el món amb uns personatges d’allò més curiosos.
M’ha agradat. Es llegeix bé.
Les il·lustracions d’en Federico Delicado fan d’aquest llibre un objecte bonic.
Va ser mereixedor del Premi Lazarillo de creación Literària 2016.

Visteu la magnífica pàgina web d’en Carles clicant a  https://carlescano.com/es/ Hi trobareu tota la informació de la seva activitat i de les seves obres narratives i poètiques.

Les dades:
Títol: El secret de l’avi
Autor: Carles Cano
Il·lustracions: Federico Delicado
Editorial: Barcanova
Núm. de pàg.: 104
Data de publicació: 14-03-2017

Amb en Carles, retrobament després de trenta anys.

 

Innovar per anar més lluny i més a fons

Acaba de sortir el darrer número de la revista Perspectiva Escolar. El monogràfic està dedicat a «Innovar per anar més lluny i més a fons»

La coordinació del monogràfic l’ha portada la Leonor Carbonell i la idea ha estat «donar veu a grups de treball que, plantegen els seus dubtes, s’organitzen, elaboren un pla, uns objectius i comencen la seva recerca. Innovar i renovar significa reflexionar sobre la pràctica diària, compartir aquestes reflexions i, tenint en compte uns referents teòrics, proposar-se canvis a les aules i als centres.»
Alguns dels grups de treball de la casa hi hem fet la nostra col·laboració. «Dinosaures, formigues i aneguets de goma» és l’article del grup de treball Passió per la Lectura on la Mercè Carner i jo mateix expliquem el funcionament del grup a partir de l’exemplificació d’un dels llibres valorats aquest curs.

Algunes de les frases que s’hi poden llegir a l’article, a continuació:

Com que l’aprenentatge és una pràctica social, aprenem mitjançant la interacció i per això, promovem la col·laboració entre els alumnes tenint en compte els coneixements que cal aprendre però també les emocions i la motivació, que són dos aspectes necessaris per tal que els infants avancin i creixin millor. Sabem del poder de les emocions, sabem que quan un alumne està molest per alguna situació familiar o escolar no aprèn i, en canvi, quan està motivat l’aprenentatge es torna significatiu i valuós.

Paradoxalment, els mestres ens trobem sols a l’aula moltes hores i necessitem, també, de l’intercanvi d’idees, d’opinions diverses que ens ajudin a millorar la pràctica diària. No n’hi ha prou en ser mestres innovadors que fem coses boniques i modernes a l’aula, no. El debat és un altre, hem de comprendre com està canviant l’escola i quina és la seva funció. L’escola ha deixat de ser un simple agent instructiu i el futur passa per facilitar la gestió dels conceptes a l’infant, mitjançant tècniques diverses, creant contextos d’aprenentatge, establint marcs de relació positius, aprofundint en l’administració del coneixement.

Comencem el dia llegint un conte filosòfic d’«El cercle dels mentiders», un poema de Martí i Pol o una notícia del diari i això ens ajuda a transformar l’aula en un àgora o laboratori en el que cadascú pot expressar els seus desitjos, dubtes o inquietuds que ens aboquen a noves iniciatives sorgides dels propis alumnes a partir de les lectures proposades. Animem els infants a escriure i a llegir perquè a llegir i escriure se n’aprèn com aprenem a parlar o a caminar, pel desig de saber. L’aprenentatge funciona d’aquesta manera i, a l’escola o a l’aula creem situacions, contextos, de manera natural, per tal que els nois i noies puguin satisfer el desig d’aprendre, segons els seus interessos, amb alegria, amb entusiasme.

Pels que formem part del grup, la lectura és una de les nostres passions, i alhora un dels aprenentatges vital pels humans. Trobar-nos per compartir notícies, preparar activitats a partir de les lectures, conèixer maneres diferents de fer i de relacionar-nos, interactuar amb companyes d’altres escoles i d’altres nivells educatius, ens és molt útil com a persones i ens ajuda extraordinàriament en la nostra pràctica diària, però hi ha un aspecte bàsic i que fa que pertànyer a un grup de treball pagui la pena: la mirada de l’altre.

Resulta fascinant —i alhora sorprenent— constatar que arribes amb una idea preconcebuda sobre una lectura i com l’opinió dels demés pot capgirar la teva opinió, com un detall que et passa desapercebut aflora i t’ofereix una nova perspectiva. Aquest és el punt clau. La possibilitat d’intercanviar mirades, opinions i creences és una experiència enriquidora per a tothom.

L’article complet el podeu trobar al número 394 de la revista Perspectiva Escolar (juliol-agost 2017).

Les imatges d’aquesta entrada són de l’escola Onze de setembre de Sant Quirze del Vallès

El Servei Educatiu Baix Llobregat-6 i la promoció de la lectura

En Jordi Dolcet és un company que treballa al Servei Educatiu Baix Llobregat-6 (Cervelló, Corbera de Llobregat, La Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Torrelles de Llobregat i Vallirana) i que impulsa conjuntament amb els centres educatius de la zona les accions sobre lectura i escriptura reconegudes com a prioritàries pel Sistema Educatiu de Catalunya, bàsicament sobre quatre eixos:
a) Gestió del coneixement: suport a les biblioteques escolars, maletes de lectura i baguls de coneixements per als centres que treballen per projectes.
b) Formació continuada: activitats i estratègies lectores a l’Educació Infantil i Primària, formació a caps d’estudi, coordinacions pedagògiques i de cicle i a la inspecció educativa sobre la implementació de 30’ de lectura, suport a la formació ILEC, etc.
c) Dinamització i l’acompanyament als centres: Aula Dial, Ronda de llibres, projecte de lectura i conversa literària Un petó de mandarina, guies de lectures recomanades (Nadal i Sant Jordi), Grup de Mestres de Música.
d) Entorn social: projectes d’aprenentatge i servei comunitari, rutes literàries, tallers d’estudi assistit.
Compten també amb les sinèrgies amb els ajuntaments, les biblioteques públiques i institucions com la Institució de les Lletres Catalanes, Rosa Sensat i diverses editorials.
En el darrer número de la revista GUIX expliquen una pràctica molt ferma que fa anys que realitzen i que anomenen Ronda de llibres, en la que hi participen alumnes de 4t d’educació primària i de 1r d’ESO.

Segons en Jordi:
La Ronda de llibres consisteix en una competició de lectura entre escoles. Per les característiques de la zona (set poblacions, dispersió d’escoles i dificultat en les comunicacions) a la Ronda hi ha sessions presencials i altres per videoconferència (mitjançant els hangouts de google).
Es fan dues edicions paral·leles de la Ronda de llibres, una per a 4t d’educació primària i una altra per a 1r d’ESO. A cadascuna es proposa la lectura de 8 llibres de temes i d’estils variats, escrits en català i castellà. Aquest llibres són les lectures prescriptives d’aquell curs.
Per a engrescar a la lectura, des del Servei Educatiu es va contactar amb diversos autors perquè enviessin un missatge als alumnes participants, així ho van fer Mercè Anguera, Carles Sala, Agustín Fernández Paz, Daniel Nesquens, Enric Larreula, Joan Manuel Gisbert i José Luís Alonso de Santos.
La participació és col·lectiva, cada grup-classe ha de llegir la totalitat dels 8 llibres proposats. No és obligatori que cada alumne els llegeixi tots. Un cop llegits es preparen 4 preguntes de cada llibre que són les que es faran a les sessions competitives (presencials i per videoconferència).
Les sessions presencials són dinamitzades per personal de les biblioteques públiques, mentre que les telemàtiques ho fan els docents d’escoles i instituts amb el suport tècnic del Servei Educatiu, que també va als centres a configurar el maquinari de les aules i aportar l’equipament necessari per al bon desenvolupament de les sessions.

Si voleu llegir l’article complet, el podeu trobar a la Revista GUIX del mes de juliol-agost.
Els articles de la revista GUIX es poden adquirir on-line de manera individual. Si hi ha un article que us interessa el podeu adquirir a un preu de 0,99€ sense necessitat de comprar tota a la revista.

 

La Crida, un conte sobre la degradació del medi marí

Tots hi eren. S’havien desplaçat per debatre i buscar solucions a la convocatòria presentada per la Secretaria General. El tema era transcendental, la nota deia:
“Alerta, perill! Causes i efectes de la contaminació en el nostre entorn”
Abans que comencés la sessió, l’indret era un guirigall, es feien petits grups i tothom comentava amb els companys de més a la vora la seva preocupació:
—No hi ha dret! On anirem a parar?… I diuen que els humans raonen… S’han begut l’enteniment! —s’exclamava un dofí, iradament.
—Vols dir? De debò n’hi ha per tant? Doncs jo trobo que no estem tan malament com dieu…

La crida és un conte que posa l’accent en la degradació dels nostres mars i oceans i el conseqüent patiment per a la fauna, la flora i, de retruc, per als humans i per al planeta. Situa l’acció inicial en una reunió de dofins que se celebra a les profunditats del mar, en un indret recòndit, allà on amb prou feines arriben els raigs de sol. Els dofins acorden fer arribar als humans la preocupació per la degradació de l’ecosistema marí i, amb l’ajuda dels ocells i altres animals, organitzen una cadena per l’aigua, pel cel i per la terra, alertant dels perills, amb la intenció d’arribar als humans i fer-los entendre que cal prendre mesures.

El conte està indicat especialment per als infants de cicle infantil i cicle inicial però les seves reflexions també poden ser útils als alumnes més grans.
A més a més de la versió en català, es pot llegir en occità, castellà, francès, anglès, italià i braille.

La crida conté una magnífica introducció del senyor Federico Mayor Zaragoza on, entre d’altres, es poden llegir els següents pensaments:

Vull destacar les paraules de la dofí femella, perquè «serà la dona —em va dir el President Nelson Mandela, a Pretòria, l’any 1996— la pedra angular de la nova era, ja que només utilitza la força excepcionalment, quan l’home només excepcionalment no l’utilitza».

Per primera vegada, des de l’origen dels temps, la humanitat ha d’elegir el seu futur. La «crida» ens ajuda a no dubtar de quin ha de ser el nostre comportament per assegurar una vida digna a tots els éssers humans.

També es poden llegir unes paraules emotives de la senyora Montserrat Macià, directora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, afirmant que «En el món aquest que ens ha tocat de viure, tan ple de desigualtats, que un projecte treballi perquè els nens, tots, puguin escolaritzar-se perquè en el seu demà tinguin les mateixes eines que aquells a qui d’aquest servei ja en disposen de naixença, vol dir treballar un dret fonamental que ens condueix a la igualtat.»

El conte forma part de les activitats que promou el col·lectiu Implica’t + format per més de cinquanta mestres i professors entestats en fer avinents els manaments del document «La carta de la Terra». Es tracta d’un col·lectiu liderat per la Maria del Mar Lluelles que promouen un seguit d’accions que es poden consultar a la pàgina web del projecte (http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/)

Ahir a l’Institut d’estudis Ilerdencs es va fer la presentació en un acte amable en el que van destacar les paraules elogioses de la Montserrat Macià, els comentaris encertats d’en Miquel Àngel Cullerés i la lectura que va fer la companya implicada María del pròleg que ha escrit el senyor Federico Mayor Zaragoza.

Trobareu el text del conte si aneu a la pàgina de l’xtec següent:

http://xtec.gencat.cat/ca/recursos/racodecontes

Si no hi ha biblioteca, l’escola pateix

Les biblioteques escolars encara segueixen buscant el camí, el seu lloc al món, a l’escola. Es debaten entre la paradoxa de veure’s avalades per les recomanacions d’organismes internacionals i les lleis del nostre país per una banda i per la invisibilitat de la figura del bibliotecari escolar o la manca de pressupostos destinats al servei, per l’altra.

Al discurs d’agraïment del lliurament del Premi Nobel, en Bob Dylan recordava com li havia estat de beneficiós, a l’escola, el contacte amb les obres de Rudyard Kipling, Bernard Shaw, Thomas Mann, Pearl S. Buck, Albert Camus o Ernest Hemingway, i explicava la impressió que li produeix pensar que els seus llibres també poden estar a les biblioteques d’arreu del món.
Un altre escriptor, l’Emili Teixidor deia que «els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics, que només existeixen gràcies a les paraules» i lloava les virtuts de la lectura i l’escriptura en un magnífic assaig que és un referents per a molts mestres i una guia per a pares i mares. A La lectura i la vida es troben molts pensaments favorables a l’existència de les biblioteques i la tasca immensa dels bibliotecaris com a promotors de la cultura.
Encara un tercer autor, l’Eduardo Galeano recomanava acostar els llibres a l’oïda i sentir com respiren les seves paraules, perquè són contagioses —deia— perillosament, carinyosament contagioses.
Són només tres de les opinions d’alguns de referents literaris i pedagògics argumentant a favor de la necessitat de la lectura com a bé cultural —s’ha d’aprendre— que ens pot fer millors persones.
Quelcom de semblant succeeix respecte a la biblioteca escolar. En diferents països s’han realitzat estudis d’investigació on queda palès que a les escoles que disposen d’una biblioteca escolar de qualitat i un bibliotecari qualificat —com és el cas dels centres educatius amb batxillerat internacional— els alumnes tenen més oportunitats d’èxit i els seus resultats acadèmics són millors. Al darrer estudi «Impact of school libraries on learning» realitzat a Escòcia es comprova que els alumnes dels centres amb biblioteca escolar obtenen puntuacions més altes en les proves de lectura, llenguatge, història o matemàtiques, i reïxen en alfabetització informacional, treballs per projectes, augment de coneixement i desenvolupament de la lectura, actitud més positiva cap a l’aprenentatge, major motivació i autoestima, etc.
Un altre efecte positiu que es constata es produeix quan alguna Institució pública o privada, promou tertúlies o xerrades per debatre sobre les BE. Immediatament les places queden ocupades, com va passar a la Jornada que va organitzar el grup Bibliomèdia l’11 de març amb la mirada posada en el futur; o se superen totes les expectatives com al webinar organitzat per la Fundació Bofill sobre les biblioteques escolars com a facilitadores de la millora educativa. Són dos dels nombrosos casos que serveixen d’exemple per entendre: primer, que els mestres valorem el servei de BE com una bona eina educativa i, segon, que no és una reivindicació dels darrers anys ni cap demanda explícita.
Recordem que, fruit de la necessitat de regular les biblioteques dels centres educatius, un organisme internacional (la ONU) va promoure l’any 2000 un manament mitjançant l’UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) indicant quin ha de ser el funcionament, finançament, personal, serveis, etc. que ha d’oferir la biblioteca escolar. Es tracta d’un document molt ben detallat i regulat. Tanmateix la Constitució Espanyola indica que «les comunitats autònomes podran assumir competències en els museus, les biblioteques i els conservatoris de música d’interès per a la comunitat autònoma» i les diferents lleis d’educació sempre han considerat com a beneficiós i recomanable el bon funcionament de la biblioteca escolar.
Amb aquest panorama, s’entén que la biblioteca escolar no és cap reivindicació, ans al contrari, és un dret irrenunciable, essencial, avalat per les lleis dels Estaments als quals pertanyem com a país. Sobre el paper no és una opció, es tracta d’un mandat regit per acords nacionals i internacionals.

Deixant de banda les escoles on ni tan sols es disposa de l’espai físic, ens trobem que a molts centres educatius el pressupost anual per compra de llibres i documents no arriba al 5% recomanat que apunta la IFLA/UNESCO, i la figura del bibliotecari és inexistent. Amb aquest panorama es fàcil entendre que si no hi ha llibres ni persona que s’hi dediqui, estem al final del camí.

Una idea que circula és que la biblioteca escolar és el lloc on es preserva el llibre enfront de les noves tecnologies. És un concepte equivocat perquè la biblioteca escolar (que no és com les  biblioteques municipals o públiques) és un espai obert a totes les tipologies textuals, a tot tipus de formes de lectura, ja sia en paper o en pantalla. La biblioteca escolar no és l’aldea gala de l’Astèrix i l’Obèlix; és un espai viu, comunicat amb la realitat més propera del barri, la ciutat, el país, el món, un espai on es promou la lectura en tota mena de formats, entenent que s’afavoreix el creixement personal, l’aprenentatge i el gaudi.

El mestre que mira al futur sap que els alumnes que hi ha ara a l’escola hauran de fer front a les exigències de la vida del segle XXI i molts d’ells viuran l’entrada al segle XXII. Per tant, s’ha de preocupar per ensenyar-los a pensar críticament, alimentar la seva necessitat d’aprenentatge, proporcionar recursos, fomentar la creativitat, establir un clima de confiança educatiu i desenvolupar mecanismes per absorbir nous coneixements, conscients que ara mateix ningú no sap amb què es trobaran, quines feines hauran de realitzar ni amb qui s’hauran de relacionar.
¿Com s’aconsegueix? Integrant el concepte d’escola literària en el projecte d’escola:
Per una banda, disposant d’una biblioteca escolar de qualitat, un lloc d’oportunitats per a tots els alumnes, amb recursos que els ajudin a esdevenir bons lectors, on es posi èmfasi en la comprensió lectora i en la recerca i l’ús de la informació per transformar-la en coneixement, un lloc que sigui un refugi on compartir, pensar i créixer.
Per una altra banda, amb la implicació de tothom (escola, família, mass media, etc.) Serem un país lector quan des de l’Administració educativa —principalment— es faci una aposta clara i decidida per les BEQ. No serveix adduir que des de l’inici de la crisi el 2008 hi ha menys diners i s’han hagut de fer retallades perquè, com s’ha apuntat més amunt, si les biblioteques escolars no es consideren una prioritat i un dret, si no s’inverteix en materials i personal adduint que la informació ja es pot cercar a internet, que la figura d’un bibliotecari escolar no és necessària, etc., els alumnes pateixen mancances, l’escola pateix.
Un aspecte bàsic és que la biblioteca escolar té una repercussió sobre els infants i joves que va més enllà dels aprenentatges, de potenciar el pensament crític, aprendre a trobar informació, ser competents en alfabetització mediàtica, etc. Alerta! Perquè la biblioteca escolar té un efecte —afecte— sobre la configuració de la memòria personal, és un espai de socialització, un cau com la cova d’en Batman on trobar-se, retrobar-se amb la paraula, amb el pensament, amb el coneixement, amb els altres, amb un mateix, amb la vida. La biblioteca és una finestra per mirar enfora però també per mirar endins —si voleu és un pensament poètic però també la constatació d’una realitat.

Aquesta i altres reflexions sobre les biblioteques escolars les pots llegir a la revista GUIX del mes de juny a l’apartat Reflexió.

Les imatges que acompanyen aquesta entrada són escultures fetes per JodyHarvey Brown a partir de llibres.

La clau, una història d’amor

A la literatura infantil actual hi ha des de coneixements (trens, flors) fins a ficcions (aventures d’animals, amistats) però, tal vegada  perquè les modes marquen tendències i potser el negoci també hi té a veure, de vegades hi ha sobrecàrrega de temes o personatges. Està passant amb les guineus que envaeixen les llibreries o els llibres d’emocions. Potser són modes temporals.

El que no falta és el conte clàssic, el de tota la vida. Ah! Els tres porquets, el llop, l’aneguet lleig, etc. segueixen sent protagonistes de narracions i aventures.

Un dels llibres que ha begut en les fonts de la narració oral és «La clau», una història situada en un sense-temps i en un espai també indefinit (encara que les il·lustracions transpiren flaires orientals) que ens explica com guarir una princesa que té el cor tancat en una gàbia d’or.

Podem llegir al web de l’editorial Tramuntana:

En Ferran era el millor serraller del regne. Un matí, mentre treballava amb un ferro roent, tres soldats van entrar al seu taller. Havia d’anar urgentment a veure el Rei. Necessito una de les teves claus! -li va exigir el monarca-. Una clau que obri la gàbia d’or on hi ha tancat el cor de la princesa. Pots portar tantes claus com vulguis, però si no aconsegueixes la clau que l’alliberi del seu mal abans de la pròxima lluna plena, et tancaré per sempre a les masmorres del palau. Una clau que alliberés el cor de la princesa? Com compliria el serraller aquell encàrrec impossible?


El conte està adreçat a uns nens i nenes de cicle infantil que poden entendre el missatge que subjau per sota, disfrutar d’unes il·lustracions molt generoses i sorprendre’s amb el final del conte.
El llibre té un plus afegit que és la cuidadíssima edició: El tacte del paper, la clau que acompanya a manera de punt de lectura, el desplegable, les mides de les pàgines.
El dia que el vaig comprar vaig tenir la sort que la Susana Peix estigués per allà i me’l dediqués. Envejeta, oi?

Les dades:
Títol: La clau
Autora: Susana Peix
Il·lustradora: Cristina Serrat
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 34

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Tramuntana.

La llegenda del Drac Dragui, un nou conte del projecte solidari «Cap nen sense conte»

M’ha arribat el tercer conte del projecte «Cap nen sense conte» que s’ha publicat amb motiu de la Diada de Sant Jordi d’enguany.
El conte porta per títol “La llegenda del Drac Dragui” i és obra com els dos anteriors d’en Toni Argent i la Núria Ramon. En aquesta història, el Drac Dragui i el cavaller Jordi cooperen per tal de salvar la princesa Elna, ja que el reialme on viu ha estat congelat per l’obra d’una bruixa dolenta.
Si us voleu descarregar el conte en format PDF només cal que cliqueu a LA LLEGENDA DEL DRAC DRAGUI

L’objectiu d’aquesta proposta és fomentar l’hàbit de la lectura entre els infants, així com la creativitat i la imaginació, amb unes històries plenes de valors en què es parla de temes com la importància d’educar en la diferència, del treball en equip, del valor de l’esforç, de superar les pors, etc.
El projecte “Cap nen sense conte” és possible gràcies a les aportacions d’empreses i institucions que han finançat tant l’edició dels contes com la seva distribució als centres hospitalaris, escoles i biblioteques. En els darrers dos anys, s’han fet arribar 40.000 exemplars de contes als nens i nenes de diferents escoles i hospitals de la província de Barcelona. Enguany amplia el seu àmbit d’influència per arribar també a centres de poblacions mitjanes i petites que disposin de servei de pediatria.
El mes d’octubre passat ja ens vam fer ressò d’aquesta bona iniciativa. Ho podeu consultar clicant AQUI
Felicitats als autors!