«La meva casa al bosc», un llibre-joc en forma d’acordió

«La meva casa al bosc» és un llibre dels que s’anomenen «Leporello», un llibre que es desplega com un acordió. No fa gaire, en vam presentar aquí mateix un altre, recordeu?: «La goteta»

Aquest és un àlbum de cartró que es desplega i ens convida a visitar la casa d’un narrador desconegut. Quan arribem a la darrera imatge la porta de la casa ens incita a entrar i continuar la visita pel seu interior, passant per totes les habitacions.

És genial perquè quan llegim el breu text que acompanya les il·lustracions de línia blanca trobem molts detalls que conviden a la conversa.

«La meva casa al bosc» és un objecte atractiu, bonic i que recorda les cases de nines on els infants poden construir la seva pròpia història, jugant amb els objectes que estan representants a cadascuna de les “pantalles” i que una mirada atenta permet descobrir. Ah! I el llibre va acompanyat d’una coberta que amaga a les guardes un joc de descoberta.

El viatge per arribar a la bonica casa de fusta que hi ha al bosc ens convida a baixar del tren, pujar a l’autobús i observar el poble, el riu i el bosc, en un viatge que és una oportunitat per descobrir animals, plantes i persones escampades al llarg dels quatre metres que ocupa el llibre desplegat.

A la part del darrera veiem la casa per dins. Hi ha mobles, objectes, joguines, però no apareixen humans i aquest detall ens obre la possibilitat a múltiples interpretacions: Qui hi deu viure? Què fan? Com són? Què els agrada?, etc.


Una proposta que es pot fer és dibuixar la nostra pròpia casa per fora (la façana) i per dins, a la manera de «La meva casa al bosc».

Amb el llibre desplegat podem fer joc simbòlic amb els ninotets que tinguem a casa o a classe. Ho xalareu!

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES
Títol: La meva casa al bosc
Autora: Laëtitia Bourget
Il·lustradora: Alice Gravier
Traductora: Andrea Rovira
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 34
Barcelona, 2019

Premiats sense pati!

A la revista GUIX del mes de març (núm. 464) hi ha una pràctica de lectura molt bonica. La protagonitza el conserge d’una escola i ens explica que:

«Els conserges de les escoles tenim un horari i unes funcions regulades i ben explícites. Ens correspon estar al cas de les portes de l’edifici i vetllar pel bon funcionament de les instal·lacions. Ens encarreguem de realitzar petites reparacions com canviar un pany malmès, collar quadres i taulers a les parets, canviar vàlvules i boies dels vàters, reparar endolls, interruptors o fluorescents, i altres feines relacionades.
Formem part, directament o mitjançant els nostres representants, dels Consells Escolars i ens sentim corresponsables del projecte educatiu del centre. A més, això ho sap tothom, som la primera cara que veuen els pares i les mares quan venen a l’escola a demanar informació, per exemple.
En el meu cas, puc dir sense vergonya que em sento afortunat de poder compartir moments màgics, d’una màgia que floreix d’una manera tan subtil que, de vegades, ni ens n’adonem. La màgia de la que parlo prové de l’energia que desprenen els infants quan arriben, cada dia, amb la mirada neta i ganes de parlar, de comunicar-se i de compartir.
No és estrany, doncs, si ens sentim implicats i oberts a fer més fàcil la vida dels nens i les nenes i a col·laborar en aquelles activitats que —sense interferir en la tasca educativa de les mestres— el temps del que disposem ens permet.


El curs anterior, a l’escola vam començar una acció, un dia a la setmana, a l’hora de l’esbarjo, que es deia «Li he llegit al Gonzalo» i es tractava d’asseure’s i escoltar els infants que volguessin venir a llegir-me. Va tenir força èxit i hi havia una llista d’espera tan llarga que ens va obligar a atendre dos alumnes cada divendres. Va ser un regal perquè en aquesta activitat no hi havia pressió i no s’avaluava la capacitat de llegir de l’infant. Ningú patia si llegia a poc a poc, no coneixia determinades paraules o s’entrebancava amb alguns mots de difícil pronunciació.»

Després ens conta com organitza els torns, l’espai de lectura, el desenvolupament de la sessió, etc.
El personatge en qüestió és el gran Gonzalo, conserge de l’Escola Gras i Soler d’Esplugues.

Podeu aconseguir l’article entrant al web de Graó.

 

 

La felicitat ja és aquí!

DRING! DRING! El so d’una campaneta ens avisa que el venedor de felicitat està arribant. El veiem, muntat dalt de la seva furgoneta. És el senyor Colom que ven felicitat; la ven en pots petits, grans o fins i tot familiars!

El senyor Colom va vestit molt elegant i es mou amb molta facilitat entre les cases colgades d’arbres altíssims, asimètrics, on hi viuen les diferents espècies d’ocells: la Guatlla, el Cargolet, la Mallerenga, la Puput, el Mosquiter, el Faisà, l’Estornell i el Pit-roig.

Tots li compren una mica de felicitat. Hi ha qui compra un pot de felicitat per compartir amb els amics, amb la família o per tenir-lo guardat. També hi ha qui no en vol o qui demana un descompte.

—La felicitat en pot! Quina bestiesa!— exclama el senyor Faisà.
Però, més tard, n’encarrega un parell per internet.

Un llibre amb unes imatges precioses que recreen molt bé les diferents especies d’aus i que les situen en uns escenaris bucòlics que ens recorden el modernisme o el París de principis del segle XX. Unes cases espaioses que conviden a gaudir-les abastament. Veiem el venedor, el senyor Colom, anat de casa en casa, lliscant amb artilugis tan diversos com un helicòpter de plomes, un trenet o un cubell.

Tots els animals queden satisfets amb el seu trosset de felicitat, fins i tot el ratolí que, a la darrera pàgina, veu com un pot cau de la furgoneta i l’agafa per a donar-li utilitat…

M’ha recordat molt l’espectacle de la companyia francesa “Les irreals

Molt recomanable per a totes les edats però especialment a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El venedor de felicitat
Autor: Davide Calì
Il·lustrador: Marco Somà
Traductor: Francesc Massana
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El trailer de l’editorial:

Victor Català, un nou títol de la col·lecció “Tant de gust…”

S’acaba de publicar l’onzè títol de la col·lecció «Tant de gust…», dedicat a l’escriptora Caterina Albert, que signava les seves obres amb el pseudònim «Víctor Català».

El llibre segueix l’estructura dels anteriors. Una primera part on les autores del recull, la M. Carme Bernal i la Carme Rubio, ens expliquen, de manera planera, didàctica i entenedora, la vida de l’escriptora: El seu naixement a l’Alt Empordà, els inicis com a narradora, les seves aficions, els seus estudis, les amistats, la família i la seva producció poètica i novel·lística. També ens narren la relació amb altres dones escriptores com Dolors Monserdà, Eulària Anzizu, Clementina Arderiu, Mercè Rodoreda, etc.

La segona part de llibre, els «Textos», analitza alguns relats, dites i narracions folklòriques i es centra en un extens resum i anàlisi de l’obra més coneguda de Víctor Català: Solitud.

Les explicacions s’acompanyen amb fragments de les obres comentades. El resultat de tot plegat és un bon llibre que ens acosta a una persona i una època que convé no oblidar. El llibre està amanit amb diverses fotografies i il·lustracions de la Gemma Capdevila a dos tintes (negra i rosa) i també s’agraeix que al peu de pàgina ens expliquin què signifiquen algunes expressions poc conegudes com “demora de goges”, “condícia”, “mal escarpida” o “boer”, per exemple.

Es desmillorà de pressa; no menjava ni feia res
i ella mateixa sentia fugir els colors i la tendror de la pell
i esborrar-se la claredat i vivesa de la mirada (…)
Perdé el gust de tot, fins i tot de la condícia,
i anava mal escarpida, amb les faldilles tortes,
i les mitges amb punts escorreguts…
(fragment de Solitud)

La col·lecció «Tant de gust…» està escrita sota les directrius de la Lectura Fàcil que identifica els materials elaborats amb la normativa de l’IFLA adreçats a col·lectius amb dificultats lectores i de comprensió.

Un bon llibre que hauria d’estar, juntament amb tota la col·lecció, a les biblioteques dels Instituts, per a gaudi dels alumnes de l’ESO.

LES DADES:
TÍTOL: Tant de gust de conèixer-la, senyora Víctor Català
Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Col·lecció: Tant de gust… núm. 11
Pàgines:88
Barcelona, 2020

25 contes d’en Joaquim Carbó

He acabat de llegir «Quin joc més bèstia!». L’he anat assaborint a poc a poc. Són vinc-i-cinc relats que es poden anar llegint independentment obrint el llibre a l’atzar i deixant-se endur per la prosa d’en Joaquim Carbó i per la seva mirada curiosa sobre tot el que ens envolta.

Llegint les seves històries et sens com si caminessis pel seu barri i ell mateix t’anés explicant anècdotes de cadascun dels racons, de les persones i dels animals que per allà es veuen, ja siguin quissos, coloms o formigues.

Els qui seguim els seus relats identifiquem el seu estil tranquil, didàctic, absent de moralina i que ens fa reflexionar sobre la nostra pròpia realitat.
M’han agradat els contes de caire social com “el preu d’una pilota”, per exemple.

Dels vint-i-cinc contes que composen el recull n’hi ha que ja els havia llegit perquè formaven part dels seus escrits a Cavall Fort o a campanyes com la de l’Alzheimer, i també he gaudit retrobant a l’inevitable Miquelet d’algunes de les seves aventures, com aquesta: https://jaumecentelles.cat/2015/06/07/la-selva-den-miquelet/

Crec que pot ser un llibre útil per tenir a l’aula i llegir cada dia un relat. Segurament ens portarà a raonaments sobre els valors que regeixen la nostra vida i també a recordar situacions similars viscudes a prop d’allà on siguem.

Lectura per a infants a partir de nou anys.

Al web de l’editorial podeu llegir una sinopsi del llibre, fer-ne una tastet i algunes ressenyes. Ho podeu llegir, clicant a
http://comanegra.com/ficcio/562-quin-joc-mes-bestia-joaquim-carbo.html

LES DADES:
Títol: Quin joc més bèstia! Tria personal
Autor: Joaquim Carbó
Editorial: Comanegra
Pàgines: 264
Barcelona, 2019

“El Petit Pelut”, una sèrie de còmics (genials) sense text

Els contes de “el petit Pelut” són una sèrie de vint-i-tres àlbums il·lustrats (traduïts al català) que tenen molt d’èxit entre els infants i també entre els adults, a França i Bèlgica. Estan a l’alçada de Tintin, Spirou, Els Barrufets o Lucky Luke, per citar els més coneguts aquí.

“El Petit Pelut” són uns còmics per als més petits, sense text, escrits per la Céline Fraipont i il·lustrats a tinta pel seu company Pierre Bailly.

El petit Pelut és una mena d’ésser negre (no és un infant, però tampoc sé si és una formiga o un eriçó…) que té un nas vermell; no parla però el seu món és ben entenedor, divertit i amb un humor intel·ligent.

Els temes que abasten no defugen situacions delicades com els refugiats, la solitud, la depressió, etc.

Si els llegiu amb els vostres alumnes, trobareu motius de conversa i reflexió a cada pàgina. A més hi ha detalls i constants que es van repetint a cada àlbum. Per exemple, tots comencen igual, de bon matí, amb el Petit Pelut acomiadant-se de la mare i marxant cap a l’escola. Mai hi arriba perquè viu situacions extraordinàries.

En algun moment de la historia passa per un cert neguit o tristor i llavors, agafa de la seva motxilla carbassa un amulet, una fotografia d’ell mateix amb la seva mare, que el tranquil·litza.

Aquest cap de setmana vaig portar un dels contes de “el Petit Pelut” a la néta i vam xalar de valent. Essent com és una introducció al còmic, pensava que li costaria d’entendre però no!, es va entusiasmar i ara ja sé quins seran els propers llibres que llegirem junts, sens dubte.

 

LES DADES:
Títol: El regal Pelut
Autora: Céline Fraipont
Il·lustrador: Pierre Bailly.
Editorial: Base
Pàgines: 32
Barcelona

«Te llamaré papà», un llibre ple d’emocions

Fa molt de temps, un home caminava i es va trobar a un nen que també caminava. Ambdós havien fet un llarg recorregut i, tot i que no es coneixien, van decidir fer-se companys de viatge.

L’home anava pel món a la recerca de tresors i tots els que trobava els guardava en una maleta molt gran. El nen, en canvi, només duia a l’esquena una motxilla on anava guardant coses, talment com si fossin secretes.

Una nit, els ocells del bosc s’enlairaren i van desaparèixer enmig de la foscor. Tres lladregots van robar la maleta del pare i el que van trobar a dins els va decebre. En canvi, el contingut de la motxilla del nen els va deixar “sense paraules” perquè eren…


«Te llamaré papá» és un llibre tendre que ens narra la relació entre un adult i un infant que caminen junts. A mesura que la història avança anem descobrint què significa aquests camí per on ells passen i podem entendre el seu simbolisme.

Les imatges són de format gran i permeten gaudir dels detalls. Com que la il·lustradora és xinesa, ens mostra i reconeixem alguns animals com el “pangolí” que s’ha fet popular darrerament.

Un llibre per reflexionar sobre la paternitat i sobre com el tracte ens fa estimar a la gent amb la que compartim la nostra vida. M’ha agradat el seu to poètic i dolç.

A partir de vuit anys el podran gaudir i parlar-ne.

Al web de l’editorial hi ha un petit quadern d’activitats. El podeu descarregar clicant a  ficha_de_lectura_te_llamare_papa.pdf

LES DADES:
Títol: Te llamaré papà
Autor: Can Ran
Il·lustradora: Daishu Ma
Traductora: Ana Romeral
Editorial: Siruela
Pàgines: 40
Madrid, 2020