Ernest i Celestina, músics de carrer

Estem de sort perquè l’editorial Kalandraka continua amb la tasca de publicar els grans títols de la literatura infantil i juvenil que estaven descatalogats. Ara acaba de sortir un de la sèrie sobre l’ós Ernest i la rateta Celestina, obra de l’artista belga Gabrielle Vincent de qui vam parlar en aquest mateix blog l’any 2014 (el 26 d’abril) amb motiu de la presentació de la pel·lícula «Ernest i Celestine».

«Ernest i Celestina, músics de carrer» és un llibre emotiu que convida a pensar sobre la bellesa de la vida quotidiana; un àlbum il·lustrat atemporal que convé tenir a l’escola malgrat hi hagi alguns petits detalls que avui no passarien la censura.

Les il·lustracions són suaus i ben treballades. Desprenen un optimisme va d’acord amb el fil de la història que es narra. Els vincles entre la ratolina i l’ós són particulars, gairebé familiars, on l’ós representa la figura paterna, o millor adulta, mentre que la Celestina representa la infantesa. Ambdós personatges tenen les seves imperfeccions: la rateta pot mostrar-se capritxosa i malhumorada però és reflexiva, intuïtiva i llesta; l’Ernest, en canvi,  és un personatge bo, mancat de confiança en ell mateix, que viu amb el mínim i valorant els plaers senzills.
Els dos personatges es complementen, s’encoratgen i es tranquil·litzen mútuament. Són amics!

Hi ha una lectura paral·la que va per sota i té a veure amb les preguntes que —en alguns dels llibres de la sèrie— plantegen assumptes com la mort, les malalties o la pobresa, per exemple, sempre presentats amb delicadesa.

Al web de l’editorial Kalandraka podem llegir:
“Ernest i Celestina, músics de carrer” és un dels 30 llibres d’una exitosa sèrie que Gabrielle Vicent va començar a publicar als anys 80, sobre les peripècies d’un ós bondadós i d’una ratolineta amb molta iniciativa. Viuen modestament en una casa que necessita reparacions i, per poder pagar les obres, la Celestina proposa a l’Ernest que toqui el violí al carrer.
Les diferències entre tots dos són més que evidents, no només des del punt de vista físic, per l’aspecte robust de l’Ernest i la petitesa de la Celestina, sinó que també tenen personalitats
molt diferents: ella representa la iniciativa, el dinamisme, la tenacitat i l’optimisme davant del caràcter més mandrós, protector i pessimista d’ell.
Es tracta d’un àlbum d’estructura dialogada que destaca pel seu llenguatge senzill i l’equilibri entre el text i les il·lustracions, de manera que, l’absència de paraules en determinades escenes es recolza en la narrativa visual de la història. Són imatges pictòriques; suaus aquarel·les amb dibuixos de traçades lliures.
Un relat que desprèn tendresa, pinzellades amb molt d’humor i que ens parla de l’amistat, la generositat, la unió i l’esperit emprenedor per superar dificultats; que aposta per trobar
la felicitat en les coses més senzilles i en compartir els bons moments.”

Per a cicle infantil.

Dades:
Títol: Ernest i Celestina, músics de carrer
Autora/il·lustradora: Gabrielle Vincent
Traductora: Teresa Durán
Editorial: Kalandraka
Col·lecció: Clàssics contemporanis
Pàgines: 32

Dédalo y Perdiz

Darrera de Lemniscates s’amaga la Carme, una il·lustradora que ens ha tornat a sorprendre amb el darrer llibre «Dédalo y Perdiz» que segueix la línia encetada amb «Filemón y Baucis» i que ara ens ofereix una altra història de les «Metamorfosi» d’Ovidi.
La primera part de «Dédalo y Perdiz» ens presenta un relat que ja l’hem llegit en nombroses versions. Sabem com Dèdal va fabricar unes ales perquè el seu fill Ícar i ell mateix escapessin de la torre on estaven presoners i sabem com acaben les ales d’Icar quan s’acosta massa al Sol. El que potser no coneixíem és que l’aventura de Dèdal continua amb el seu nebot Perdiu i les habilitats que demostra ja que el llibre ens explica a la segona part la vida del xicot i els invents que va idear, com la serra o el compàs, entre d’altres.
Les il·lustracions, en blanc i negre amb un toc de color verd, són boniques i evocadores d’un temps llunyà. Molt aconseguides, amb força detalls.


Que el llibre tingui les mides tan reduïdes (13 x 17 cm) potser ajudarà a que els nois a partir de deu anys el veig com una lectura a la que apropar-se.
Un llibre sobre l’enginy i les petites coses.

Les dades:
Títol: Dédalo y Perdiz
Autora: Lemniscates
Editorial: Ekaré
Pàgines:28

Zum!… Poca broma amb les vacances

El dijous dia 6 d’abril es va presentar el llibre «Poca broma amb les vacances», la segona de les aventures de la Judit i el Johan, una sèrie escrita per l’Ester Farran i il·lustrada per en Jordi Sales.
Va ser una tarda agradable. En nom d’Edicions del Pirata Bernat Cussó, va fer una primera aproximació a l’obra i va explicar com de fàcil havia estat col·laborar amb l’Ester i amb en Jordi. Després vam poder sentir de llavis de l’autora com s’havien gestat les peripècies i amb quines dificultats es va anar trobant per trenar aquesta aventura. També va ser un goig comptar amb la presència de l’il·lustrador que ens va explicar com li havia estat de plaent visualitzar els personatges.
Vaig tenir el plaer d’acompanyar-los i fer una petita introducció a l’obra.
El llibre explica les aventures d’aquest parell d’amics —molt amics— al poble del avis de la noia i tot el que allà s’esdevé, que és molt semblant al que passa en molts pobles durant l’estiu; així, trobarem el capítol espatarrant a la piscina municipal, les anades i vingudes amb les bicicletes, la colleta d’amics, la Festa Major, etc.
Es tracta d’una novel·la realista amb molt d’humor (molt) i que a alguns dels assistents a la presentació els recordava a Roald Dahl per la frescor de les imatges tant potents que es poden llegir i perquè no pretén en cap moment alliçonar ni enviar cap missatge explícit.
Vaig comentar que vaig llegir el «Poca broma amb la xocolata», el primer llibre de la col·lecció i em va ajudar a situar i conèixer l’univers dels personatges (o bona part d’ells) i així vaig saber que la Judit es diu en realitat Judit Casals Grau, en Johan és en Johan Ríos Cantalapiedra, i vaig conèixer el pare que regenta un restaurant, la mare veterinària, l’avi seguidor de l’Espanyol i l’àvia Ramona, més coneguda com a «Morrona».
De la novel·la m’agrada que la Judit sigui un personatge femení i que sigui una noia potent, una mica manaire, amb conviccions (les seves) ben clares i convençuda sempre del que fa, malgrat això li costi algun ensurt. M’ha agradat seguir els seus raonament i em recorda en aquest sentit a un llibre mític que va fer l’Elvira Lindo fa més de trenta anys, aquell memorable «Manolito Gafotas», del qual es van fer set llibres més i alguna que altra pel·lícula. I si, l’Elvira deia que “Manolito soy yo” n’estic convençut que l’Ester podria dir «la Judit sóc jo» o algú que ella coneix molt bé perquè el personatge està molt ben trobat, és creïble i representa l’arquetip de nena que hem conegut a l’escola, o la filla del veí, o l’amiga dels nostres fills (o néts).

Un moment de la presentació

El llibre està escrit en present, en primera persona, i és un present que alhora és un passat proper perquè només la Judit sap el que vindrà a continuació. És un exercici difícil per a l’autora però crec que ha trobat el to per fer-nos la lectura fluida, més àgil i divertida. En aquest sentit l’ús dels diàlegs ajuda a passar pàgines, així com l’absència de descripcions que, per als infants de cicle mitjà es fan complicades d’entendre. Hi ha un primer capítol del «Poca broma amb la xocolata en que la Judit diu»:
—La meva amiga, però no millor amiga, Paula, diu que casa meva és un laberint, però és mentida: és un lloc molt fàcil.
I ens ho explica amb un dibuix i mitja plana de text. En un plisplàs sabem com és de laberíntica casa seva.
L’univers de la Judit és la família, sempre hi són presents; en aquest segon llibre els avis.
El vocabulari és planer, com el que fan servir els infants, i sembla com si la narradora estigues explicant una pel·lícula o un fet emocionant. Quan llegiu aquesta novel·la fixeu-vos en els fantàstics raonaments que fa servir la Judit i en l’estructura tancada de cada capítol, amb final inesperat.
M’ha agradat també l’absència de moralina i crec que és un llibre per iniciar en el plaer de llegir que recomano especialment per a nois i noies a partir de nou anys.
Si hagués d’exposar algun «però» no ho faria perquè no val pena perdre el temps dient que és una llàstima que bones novel·les com aquesta passin inadvertides perquè les situen en el racó més amagat de la prestatgeria de les llibreries o perquè no arribaran als mass mèdia.
Els bons llibres funcionen gràcies al boca orella, entre els mestres, sortosament.

Amb l’autora, l’editor i l·lustrador

 

Moment de les dedicatòries

 

Les dades:
Títol: Poca broma amb les vacances
Autora: Ester Farran
Il·lustrador: Jordi Sales
Editorial: Edicions del Pirata
Pàgines: 232
Primera edició: Gener 2017

 

Cuinant un poema amb la Mar Benegas

Segons la Mar Benegas «la poesia és la gran oblidada de les aules, però ofereix unes il·limitades eines per promoure la lectura i la creativitat»
Ens ho explica en un article a la revista GUIX d’aquest mes d’abril (a AULA en castellà).
La primera part de l’escrit la centra a contestar tres preguntes basant-se en la seva experiència quan visita escoles i/o en tallers amb mestres. A partir de les preguntes «per què no és llegeix poesia?» «per què cal llegir poesia?» i «en què ajuden als infants els tallers d’escriptura creativa i poètica?» ens exposa els seus motius i fa una defensa de la paraula poètica a l’escola.

A la segona part de l’article ens aporta una pràctica concreta que anomena
«Tilín, tilín, tilín, tocando el violín» basada en la construcció d’un poema encadenat al que es van afegint una rima entre cada objecte incorporat, per crear un ritme.

Les fases de la creació són quatre:

Ambientació:
Podem recitar i llegir alguns poemes encadenats del folklore popular per anar entrant en matèria.

Poema encadenat:
El poema s’inicia amb una casa (podem tenir-la realitzada en paper, cartolina o feltre, segons vulguem fer l’activitat final). Cada nen tria un objecte: arbre, elefant, puça, vaixell…
Es crea el poema: dalt de la casa hi havia un arbre / dalt de l’arbre hi havia un elefant / dalt de l’elefant hi havia una puça…
Com és molt senzill es pot fer fins i tot amb alumnes de cicle infantil.

La rima entre els objectes:
Per afegir el ritme entre objecte i objecte donem tres rimes:
1-Tilín-tilín-tilín, tocando el violín.
2-Toló-tolón-tolón, tocando el trombón.
3-Tilete-tilete-tilete, tocando el clarinete.
Recitat: cada nen aprèn el seu objecte i la seva rima, es recita en grup. «Arriba de la casa había un árbol / Tilín-tilín-tilín, tocando el violín. / Arriba del árbol había un elefante / Tolón-tolón-tolón, tocando el trombón…»

Activitat plàstica:
Realitzem el poema (els objectes) en cartolines, papers de color o feltre, segons les capacitats de cada grup.

L’article complet el podeu llegir al número 433 de la revista GUIX corresponent al mes d’abril.

Les imatges d’aquesta entrada són gentilesa de la Mar Benegas, de qui ja vam parlar en aquest blog l’any 2016, concretament els dies 16 i 23 de març.

Plouen poemes! Poesia per a infants

A totes les escoles que conec encara conserven un dels llibres més llegits i treballats en els darrers quaranta anys, una joia anomenada «Recull de poemes per a petits i grans», un poemari amb un format generós que ens ha donat molts moments de joia amb tota mena d’infants.
Avui es presenta un de semblant. A lEs set de la tarda a la llibreria Al·lots de Barcelona. L’han titulat «Plouen poemes!» I és una antologia pensada per a primers lectors. Les compiladors són les companyes de la Universitat de Vic Vanesa Amat i Maica Bernal, juntament amb la Isabel Muntañá, mestra a l’escola El Despujol de les masies de Voltregá.
Les il·lustracions que acompanyen els poemes són molt alegres i fetes totes elles amb figures més o menys geomètriques. Les ha composat en Morad Abselam.
Des de l’editorial EUMO diuen que:
Plouen poemes! conté més de cent trenta textos poètics d’autors en llengua catalana, clàssics i contemporanis: des de Montserrat Abelló fins a Olga Xirinacs, passant per Núria Albó, Joan Brossa, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, Miquel Obiols, Joana Raspall i quaranta més.
Com que la selecció s’ha fet pensant en els infants, fins i tot en aquells que encara no llegeixen, els textos contenen sempre elements atractius per treballar i desenvolupar el llenguatge i la sensibilitat literària: repeticions de sons, jocs de paraules, rodolins, cal·ligrames, metàfores, històries amagades…
Per a les editores és important que el llibre sigui un recurs per a la lectura en veu alta, tant a casa com a l’aula. Per això, Plouen poemes! inclou també composicions de tradició oral, com refranys i embarbussaments, que permeten un treball ric d’expressió oral gràcies al ritme, la musicalitat i la rima dels seu versos.

Podeu llegir alguns dels poemes clicant AQUÍ

D’aquí no passa ningú!


Aquest és un àlbum il·lustrat  ideal per iniciar o acabar una sessió de narració de contes a la biblioteca escolar. Està il·lustrat amb retoladors dels que fem servir a l’escola, amb uns personatges de nas gran que no necessiten de decorats ni de línia de terra per fer-nos entenedor el missatge. El conte té molt de ritme i és força divertit. Presenta una història que ajuda a entendre què volen dir paraules com «revolució» «llibertat» o «desobediència» i s’agraeix que estigui adreçat a infants petits, perquè tot i ser un tema recurrent en la literatura feia temps que no n’apareixien.

Les guardes són fantàstiques perquè a la d’entrada se’ns presenten els més de seixanta personatges que anirem veient i dels quals podrem anar seguint la seva periècia a mesura qe avança el conte. Són gent normal: nens que juguen, una parella d’enamorats, famílies senceres, ciclistes, el doctor, el músic, el policia, etc. i alguns altres de més estrambòtics com el fantasma, l’astronauta, el grunf o la inclasificable Isabel. A baix a l’esquerra també hi veiem al general, el dolent de la pel·lícula.

A les primeres pàgines el general ordena a un soldat ras que no deixi passar a ningú a la banda dreta del llibre; la vol blanca i per a ell sol i les seves medalles. Amb aquesta absurditat ja quedem trasbalsats perquè veiem com la separació dels fulls esdevé com una mena de mur —invisible, però mur— on s’està palplantat el guàrdia, quiet, atent a que ningú no passi a l’altra banda del llibre.


Primer es veu un gos que entra per un cantó i després un jove despistat també apareix i preten arribar a la banda dreta de llibre. Llavors el guàrdia li crida:
«ALTO! Ho sento, però no es pot passar a la pàgina de la dreta»
El noi protesta :
«Però… per què? Que… és perillòs? Hi ha una invasió? Una manifestació?»
«No, no, i ara. El meu general es reserva el dret de mantenir la pàgina en blanc per passar a la història sempre que li vingui de gust» —contesta el guàrdia. I mentrestant van apareixent altres personatges (un àvi, dos nens que juguen a pilota, una parella que balla, etc..)

A mesura que anem avançant veiem com cada vegada hi ha més gent (amb la que ens idenfiquem perquè representa que som tots nosaltres) que protesta perquè vol anar a la pàgina en blanc de la dreta però que no pot passar perquè hi ha una mena de frontera, una tanca invisible que els hi ho impedeix.


Però, ah! En un moment donat la pilota dels nens que juguen s’escapa i «poing»«poing»«poing» va a parar a l’altra pàgina davant la mirada incrèdula de tothom.
El que vindrà a continuació és la revolta… però això ho haureu de descobrir… No vull espatllar-vos la sorpresa. Espòiler.
Un àlbum il·lustrat molt recomanable per a cicle inicial, que ens ajuda a pensar en el que representa el poder i l’absurditat de les dictadures.

Les dades:
Títol: D’aquí no passa ningú!
Autora. Isabel Minhós
Il·lustrador: Bernardo Carvalho
Editorial: Takatuka
Febrer 2017
40 pàgines

la finestra d’en Kenny (de Maurice Sendak)

Vaig agafar el llibre «La finestra d’en Kenny» amb poc interès, tot s’ha de dir. D’entrada, que ara es traduís una obra publicada inicialment el 1956 no m’atreia però, oh! sorpresa! vaig quedar atrapat des de la primera línia.
L’autor, en Maurice Sendak, el mateix d’«Allà on viuen els monstres» va escriure aquest primer llibre quan només en tenia vint, potser influenciat per un altre llibre que s’havia publicat feia poc més de deu anys, també a Nova York, «El petit príncep» d’Antoine de Saint Exupery. O almenys és la sensació que he tingut perquè ambdues obres ens parlen de l’amor, de la solitud i comparteixen un rerefons filosòfic molt potent.
La dedicatòria del principi és curiosa. Diu «per als meus pares, i Úrsula i Bert Slaff».Que dediqui el llibre als seus pares o la seva editora (Úrsula) és normal però que també inclogui al seu psiquiatre (Bertram Slaff) em fa pensar en un Sendak sensible i atribolat per mil i una inseguretats com a persona i com artista.
El conte està protagonitzat per un infant que es relaciona amb els objectes que hi ha a la seva habitació i que veu el món a través de la finestra (que és un símbol, és clar).
Les primeres línies ens expliquen que en Kenny es desperta d’un somni revelador. Aquest és un aspecte emprat per altres autors que interpreten aquest somni com l’entrada a un món existencial que cal desxifrar. Del somni, el nen recorda que hi ha un jardí en el que conviuen el dia i la nit i on hi ha també un gall de quatre potes que li lliura un paper amb set preguntes que seran la base del desenvolupament de llibre. Semblant al viatge del Petit Príncep pels set planetes.
Les set preguntes que ha de contestar si vol entrar al jardí màgic són els set capítols de que consta el llibre i cadascuna d’elles amaga un pensament filosòfic profund. En aquests capítols apareixen personatges fantàstics com un cavall que s’està al sostre de la casa, dos soldadets de plom, un ós de peluix d’un sol ull, etc.
La primera pregunta diu: «Pots fer un dibuix a la pissarra quan hi ha algú que no ho vol?» Aquest algú és en Bucky, l’ós de peluix que ha passat la nit a sota del llit per culpa d’un descuit del noi. Discuteixen i finalment l’amor (tornem a recordar la rosa del Petit Príncep) i l’estimació faran que tot torni a la normalitat. Maurice Sendak ens fa pensar què res és gratuït.
La segona pregunta diu: «¿Què és una cabra única?» i és tant i tant bonic que l’has de llegir dues vegades seguides amb el cor encongit. Llegiu, sinó, només aquest petit fragment del moment el que el noi troba la cabra a les muntanyes suïsses:

—Què és una cabra única? —pregunta.
—Una cabra única —diu en Kenny— és la cabra que estimo.
—Com m’estimes? —pregunta la cabra.
—T’estimo més que la cascada —fa ell—, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
—Ah —sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
—Quan deixaràs d’estimar-me? —pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
—Mai!—diu ell.
—Mai —fa la cabra blanca— és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
—Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades d’Amèrica?
—No —respon en Kenny—, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
—Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
—No —fa ell—, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
—Podré jeure al fang, a Amèrica?
—No —fa en Kenny—, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: —Una cabra única és una cabra trista —diu.
—Però jugarem plegats —crida ell— i ens explicarem històries divertides.
—No sé cap història divertida —diu al cabra blanca.
—Cap ni una?
—No.
—Aleshores potser…—comença en Kenny.
—Potser què? —pregunta ella.
—…no ets la meva cabra única —conclou tristament.

Tot el llibre és molt emotiu i planteja molts interrogants. Crec que pot ser una bona lectura per fer a classe o a casa i plantejar els dubtes existencials que sempre tenim.
Al web de l’editorial Kalandraka llegim:
Un deliciós relat literari, ple de lirisme i sensibilitat, amb diàlegs tendres que fan partícips els lectors dels profunds pensaments del protagonista. La delicadesa de les traçades, la suavitat dels colors, el component màgic i fantàstic dels personatges representats conformen l’univers gràfic d’aquesta obra. En «La finestra d’en Kenny» aflora el jo més íntim de l’autor, la seva preocupació per la societat i l’afecte, l’imaginari infantil i les expectatives sobre l’experiència vital. Sense sortir físicament de l’habitació, en Kenny construeix al seu voltant tot un món marcat per la companyia de les seves joguines i la seva mascota. La finestra simbolitza la frontera entre la realitat del seu dormitori i el paratge desconegut que hi ha a l’altre costat; però també l’horitzó amb si mateix i la capacitat de somniar.

Recomanat (molt) a partir de cicle mitjà.

Visca! Ja tinc el llibre que regalaré aquest Sant Jordi!

Dades:
Títol: La finestra d’en Kenny
Autor: Maurice Sendak
Traductor: Miquel Desclot
Kalandraka Editora
64 pàgines