Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació:

Anuncis

Un més. L’arribada d’un germà a la família.

L’il·lustrador Marc Taeger ens va regalar fa molts anys les il·lustracions d’un dels contes més explicats i que han generat més activitats amb els infants de cicle infantil. Parlo d’Aquil·les el puntet. Recordo haver-lo explicat «a la manera» d’en Marc, sobre un paper continu i amb les parts del cos prèviament retallades amb papers de colors que els infants anaven enganxant amb cola fins a completar la figura del personatge i que després es quedava a l’aula durant tot el curs. Des d’Aquil·les, he anat seguint el periple d’aquest il·lustrador (el Patufet, l’Artur, l’elefant golafre, etc.) que sempre ens ofereix quelcom diferent.

en Marc i l’Olalla

Ara, juntament amb l’Olalla González acaben de publicar «Un més», un àlbum il·lustrat que ens explica l’arribada del segon fill a la família i com el veu qui fins llavors ocupa tot l’espai. Segons expliquen els autors, el llibre narra un fet familiar viscut per ells i apunta com la preocupació d’explicar que algú altre arribarà a casa es pot encarar de manera entranyable, tendra i positiva.

El llibre comença amb aquest diàleg:
Un dia el conillet va mirar la seva mare.
–Mama, què tens a la panxa? Em sembla que tindràs un bebè!
–Doncs sí, aviat serem un més.
–I quan naixerà?
–Quan ja no em pugui veure els peus…

Els personatges són conills i a mesura que la pregunta es va repetint (seguint l’estructura repetitiva dels contes acumulatius) el conill fill va anunciant als altres habitants del bosc —que representen el avis, els veïns, els amics i coneguts— la bona nova.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Tendresa, solidaritat, alegria, emoció —i una sorpresa final— són els sentiments que planegen sobre la història, plasmada en il·lustracions de traçades definides, línies irregulars, esquemàtiques, i aquarel·les de tons suaus sobre fons blanc.
Destaca la dicotomia entre les escenes a tot color i altres monocromes a on s’evidencien els somnis i els desitjos de qui es prepara per a ser el germà major.

És un llibre recomanat per a infants a partir de quatre anys.
Molt bonic, pot esdevenir un referent de l’alçada del mític «Endevina com t’estimo»!

LES DADES:
Títol: Un més
Autora: Olalla González
Il·lustrador: Marc Taeger
Traducció: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Podeu fullejar les primeres pàgines, a continuació:

 

El jardiner nocturn és un artista

Un dels àlbums amb els que he disfrutat darrerament és els dels germans Fan, L’Eric i en Terry. Un bon treball sobre la transformació de les persones a partir de l’art, en aquest cas del topiari. L’han titulat «El jardiner nocturn».

A la primera pàgina veiem un carrer gris, desordenat, amb persones que caminen capcotes i abatudes per les voreres descuidades. Un rètol ens indica el nom del carrer: Grimloch Lane.


A la pàgina següent el nen William dibuixa un mussol al terra amb un pal. Pel davant passa un personatge d’aspecte asiàtic que carrega una escala i una bossa amb eines: És el jardiner màgic que es convertirà en una mena de catalitzador i rejovenirà el carrer i de passada l’esperit dels veïns. El jardiner quan arriba la nit s’atura davant d’un arbre que hi ha enfront de l’orfenat on viu en William i dóna forma de mussol a la copa de l’arbre. D’aquest art se’n diu «art topiària» i és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga.


Quan en William es desperta l’endemà, troba el seu mussol representat a l’arbre del costat de la seva finestra que ha canviat màgicament durant la nit.
A partir d’aquí, cada nit es produeix una transformació en un arbre del veïnat. Apareixen un gat, un conill, un periquito i un elefant. Les persones es reuneixen al carrer per admirar les obres i nosaltres com a lectors veiem com tot es va transformant. El carrer comença a prendre color, les mirades de tothom assenyalen l’alegria que torna, el arbres amb formes acaronen les cases i van fent noves connexions entre elles.


Cap al final, en Wiliam descobrirà al Jardiner nocturn i, sota la llum de la lluna plena ambdós aniran al Parc Grimloch i faran unes escultures meravelloses. Definitivament, la vida del barri ha canviat.


Un llibre que ens parla de creativitat i de com la màgia de l’art transforma no només el món físic sinó també l’espiritual.
He fet la proba de llegir només les imatges i també funciona. Potser el text es podria obviar. També m’hagués agradat una mica més de brillantor en algunes imatges, però això ja és una percepció meva.
Aquest àlbum obre la porta a nombroses activitats a l’aula, començant pel tractament del color de les imatges i de com canvien al llarg de llibre, fina a aprofundir en l’art del topiari i/o també dels bonsais; fins i tot, per conèixer les eines de la jardineria.
Recomanat per a infants a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El jardiner Nocturn
Autors: The Fan Brothers
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 48

Què bé que ens ho hem passat!, una novel·la de Michael Morpugo, inspirada en fets reals

Acabo de llegir un llibre que es basa en fets succeïts a la granja “Farms for City Children”. L’ha publicat Bambú i es titula Qué bé que ens ho hem passat!
El llibre narra les vivències d’un grup escolar que va a fer una estada d’una setmana a la granja i es centra en un nen, en Ho, un vietnamita que va ser adoptat per una família anglesa i que no parla ni es relaciona amb ningú.
Al web de l’editorial podem llegir:
La setmana que passen a la granja de Nethercott és la més esperada per la mestra i els alumnes d’una escola de Londres. Allà hi fan feina de grangers de debò: alleten els vedells, pasturen les ovelles, planten arbres, arrenquen patates, cullen ous, pomes, móres… Cada any tornen a la ciutat carregats d’anècdotes per explicar, però l’any que hi va anar en Ho, un noi orfe i refugiat, fou certament extraordinari.
El tema és seriós i ens remunta a infants que fugien de la guerra del Vietnam. Refugiats que van perdre tota la seva família a la guerra i que no tenien altre remei que fugir a un país estranger i intentar sobreviure.
El relat ens recorda, malauradament, el que vivim ja fa massa temps al Mediterrani. Històries que sovint escoltem a les notícies: històries de nens que han arribat a un altre país, esperant als seus pares i que no volen acceptar que els seus pares mai no vindran…
La nostra resposta als refugiats, als infants que fugen de la mort, de vegades no és l’adequada i sovint no entenem que hi ha una raó per la qual aquests refugiats estan fugint dels seus propis països. Venen perquè no tenen altra opció. Venen perquè estan desesperats.
Per això he dit que el tema és seriós, perquè en acabar de llegir el llibre tens una sensació de tristesa, malgrat la bellesa de les paraules i l’emoció que sempre ens produeix llegir a Morpugo (recordeu El regne de Kensuke o Cavall de guerra, per exemple) presentant-nos a en Ho no com a un en refugiat sinó com algú que té dificultats i com entre tots els qui l’acompanyen estableixen uns límits que no traspassen per no fer-li mal.


El llibre es llegeix ràpidament, només té 40 pàgines, però pot donar molt de joc per a posteriors converses.

Les dades:

Títol: Que bé que ens ho hem passat!
Autor: Michael Morpurgo
Il·lustrador: Quentin Blake
Traductor: Yannick Garcia
Editorial Bambú
Col·lecció Joves lectors
A partir de 8 anys

En Michael Morpugo i la seva esposa Clare van fundar unes granges per a nens de ciutat a Nethercott House (Devon) l’any 1976, que és on situen la novel·la. En aquestes granges ofereixen als nens de les ciutats angleses una oportunitat única per viure i treballar junts durant una setmana en una granja real, vivint una experiència intensa, “aprenent a través de l’experiència” d’una vida diferent. Diuen: Per als nens que no saben d’on procedeixen els seus aliments i tenen poques oportunitats d’explorar el món exterior.
En l’actualitat ja disposen de tres granges de treball on acullen uns 3.200 nens i 400 professors cada l’any.

Podeu fer un tastet del llibre, clicant AQUÍ
Ah! Les il·lustracions són d’en Quentin Blake.
En el vídeo següent podeu conèixer el projecte de les Farms for City Children:

 

Namaka, una revista divertida i salvatge

Ara que sembla que el temps de penúries econòmiques ha passat, és un bon moment perquè des de les biblioteques, esplais i escoles es faci un pensament per recuperar l’hàbit de rebre periòdicament publicacions en format revistes adreçades als infants. També des de les famílies, és clar. De revistes infantils n’hi ha de moltes i de molt bones, algunes clàssiques i que han acompanyat a una pila de generacions d’infants i joves com és el cas de «Cavall fort», d’altres que ja estan arrelades i són una garantia de producte acurat i bonic com «Cucafera», «El tatano», «Tiroliro», «Reporter Doc», etc., i finalment hi ha les que arriben amb força per ajudar a fer d’aquest país un lloc on la lectura formi part de la quotidianitat. És el cas de la nova revista «Namaka», un projecte impulsat aquest 2017 per l’Helena Ortiz i la Sara Molina i fet realitat gràcies a un micromecenatge Verkami.
A l’escola, quan arriba una publicació, des de la biblioteca es fan algunes fotocòpies de la portada i els alumnes ajudants les reparteixen per les aules a les que pot interessar i també es pengen algunes als suros de la sala de mestres, passadissos, etc. Es tracta que tothom sàpiga que ha arribat. El mestre que valora el producte, la llegeix i si hi ha algun article que valgui molt la pena el presenta als seus alumnes. Normalment les revistes es guarden un parell de cursos i, si hi ha algun monogràfic molt valuós perquè és un tema recurrent (l’espai, les granotes, l’home primitiu,etc.) llavors es fitxa i es guarda en l’espai corresponent de coneixements.
Aquests dies ha arribar a les meves mans el número 2 de la «Namaka» i una lectura acurada ja ens fa veure per on anirà aquesta «revista infantil més divertida i salvatge» que és com podem llegir a la portada.
El format és l’idoni per a les mans d’uns infants d’educació primària i la tipografia és molt estimulant, especialment el tractament dels títols. Vegeu-ne uns exemples:

M’ha agradat la intenció de fer participar els nois i noies, convidant-los a escriure contes, resoldre entreteniments, pintar, dibuixar, etc., de fet, és una de les idees de la revista. Al seu web podem llegir: Es tracta d’una revista participativa, que els suposa un repte i un estímul visual i creatiu. Volem que els nostres lectors formin part activa de la revista i que esdevinguin editors de Namaka!
Al llarg de les pàgines del número 2 trobareu tres contes (trampolinistes, Súper Xop!, El secret de l’avi), curiositats relacionades amb l’aigua (superherois, pluges estranyes, criatures d’aigua, la moda de bany al llarg del temps), entreteniments (con dues gotes d’aigua, la pesca de lletres, laberint, pintar el far, les dotze diferències, com un autèntic tatuador), poemes, lectures recomanades, orientacions per fer manualitats, una secció de cuina, informació científica, etc. En total, 34 pàgines relaciones entre sí per un fil conductor: «L’aigua».
No podem encara valorar la revista perquè cal, al menys, tenir a les mans els quatre primers números per poder intuir si el projecte serà exitós o no. El número quatre és el clau perquè vol dir que la cosa tira. Confiem en que hi arribin.
A la revista també he trobat coses a millorar, però els la faré arribar les propostes de millora directament a les editores, via correu electrònic, que ara el que toca és celebrar i desitjar llarga vida a la NAMAKA.
Si voleu llegir unes pàgines cliqueu AQUÍ.
Més informació al web de la revista: https://www.revistanamaka.com/

 

Juguem? un àlbum il·lustrat que reflexiona sobre els conceptes de plaer i felicitat

Si us pregunten «què és un álbum il·lustrat?» només cal que els mostreu Juguem? de l’Ilan Brenman i la Rocío Bonilla perquè concentra totes les qualitats que ha de tenir un bon àlbum  per a infants d’entre 3 i 7 anys (tractament del color, repeticions, imatges boniques, narracions paral·leles, sorpreses, fantasia, imaginació, etc.)
A la portada veiem un nen —en Pere— envoltat del seu cercle d’éssers estimats (la seva germana ,el seu amic, els companys d’escola, la mare, el pare i els avis. Tots mirant-lo a ell, tots somrients, cadascú amb un objecte a la mà, disposats a compartir uns moments de joia i de joc amb el noi. Enmig del cercle veiem al Pere, seriós, concentrat, la mirada absorta a una tauleta. La il·lustradora ens el presenta sense color, (una picada d’ullet, potser, al mític Hombrecillo vestido de gris?).
Aquesta primera imatge és la que cal que els lectors interpretin i sapiguem deduir perquè no hi ha decorat, què vol dir que el nen no tingui color, quina mena de jocs li proposen els qui l’estimen.,,
El conte planteja una situació que es va repetint amb diferents personatges. Sempre es veu el nen amb un dispositiu a la mà (un mòbil, una tauleta, el comandament de la consola) i algú que li pregunta:
—Pere, juguem?
I ell que contesta:
—Però si ja estic jugant.
Paral·lelament al text (breu) veiem algun personatge, molt acolorit, vivint una situació de joc realment divertida: la germana jugant a la banyera, el seu millor amic construint una nau espacial amb caixes de cartró, els companys d’escola amb el monopatí, el pare investigant la natura, etc. A un costat, sempre en petit i en tons grisos, el noi, la majoria de les vegades amb els ulls tancats, com absent. La gràcia de cada situació (per repetida és esperada i ajuda a avançar la història, anticipant la resposta per part de lector) és un desplegable que s’obre i ens fa deixar anar un «oooh» de sorpresa en veure el desplegament, en espacial, el darrer, el que tanca la història de manera rodona.

M’ha agradat molt veure referències als còmics de Tintín, al berenar a casa del barreter de l’Alicia, a Star Wars i fins i tot, m’ha semblat intuir una picada d’ullet a la bufanda del Petit Príncep.
És un bon àlbum il·lustrat i el que s’explica no està tan allunyat al que malauradament certifiquen els psicòlegs i educadors. No sé si us heu trobat amb un cas semblant però és trist comprovar aquests infants que estan amorrats al dispositiu i ni tan sols et saluden quan et veuen. En aquest sentit, el llibre s’ha d’interpretar com un toc d’alerta. No vol dir que s’hagi de prohibir l’ús de la tauleta, sinó fer-ne un ús adequat i pensar que hi ha temps per a tot.
Molt bones les reflexions de l’Ilan al final del llibre, en una mena d’epíleg per als adults on diu:
—He preguntat a moltes criatures què els fa felices i en cap resposta he trobat les paraules mòbil, tauleta tàctil o videojoc. Ben al contrari, el que he escoltat és: «estar amb la família», «un berenar calentó», «jugar a pilota», «anar al a piscina», «jugar amb els amics», «dinar amb la mare i el pare», «viatjar» i «escoltar contes».

Les dades:
Títol: Juguem?
Autor: Ilan Brenman
Il·lustradora: Rocío Bonilla
Editorial: Animalllibres
Pàgines: 24
Maig 2017

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015