Em dic Omar i soc una nou!

El jutge Bruno Panatta es va repenjar sobre els colzes i el va observar molt atentament.
—Com et dius?
El nen gairebé no es va atrevir a aixecar els ulls de terra.
—Nou —va respondre amb un fil de veu.
—Disculpa? —l’home el va contemplar sorprès per damunt de les seves ulleres petites i rodones.
—Soc una nou —va repetir, convençut, tot alçant la mirada.
-Em sembla que no m’has entès —va dir el jutge armant-se de paciència—. T’he preguntat qui ets.

Allò que sembla un inici delirant i surrealista, de mica en mica es va transformat en una història que et treu l’alè. «Soc una nou» explica el judici que pateix un nen, l’Omar, i com aconsegueixen enredar al jutge perquè acabi dictaminant al seu favor. La idea es sustenta en una llei molt antiga que diu que tot allò que cau d’un arbre pertany a l’amo del sòl i a partir d’aquí els veïns s’alien per defensar l’Omar perquè no sigui retornar al seu país. La estratègia es basa en considerar que no és un nen, sinó que és una nou. D’aquesta manera, un veí afirma que fa olor de nou, una altra veïna diu que té tacte rugós com les nous, etc.
Novel·la escrita en capítols breus, amb diferents tipografies i que, de mica en mica, et va embolcallant. Alternen els fragments del judici amb els records tristos del nen i les peripècies dels veïns que veuen com els ha canviat la vida. Els capítols finals acaben lligant tots els fils i no queda cap pregunta sense resposta.
La Beatriz Osés que va guanyar el premi Edebé amb aquesta obra és una escriptora molt sensible i que domina les emocions i el gènere poètic a la perfecció. Recordeu «El secreto del oso hormiguero», per exemple, un poemari que vam tenir a la Lliga dels llibres diversos anys.
Una molt bona història que tindrà molt de recorregut, sens dubte. A partir de vuit anys.
M’ha encantat!

Podeu veure un breu reportatge a l’Info K clicant a:
http://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/soc-una-nou-premiat-amb-ledebe/video/5724128/

Les dades:
Títol: Soc una nou
Autora: Beatriz Osés
Il·lustrador: Jordi Sempere
Traductora: Elisenda Vergés-Bó
Editorial: Edebé
Col·lecció: Tucà taronja
128 pàgines
Barcelona, 2018

Anuncis

l’àlbum il·lustrat a l’ESO

La revista Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia té com a objectiu proporcionar informació útil per a la pràctica docent i per a l’autoformació del professorat. Es publica trimestralment i aquest mes ha sortit el número 91 (ABRIL 18) que hi dedica el seu monogràfic a l’Àlbum il·lustrat com a eina per a l’aprenentatge de les ciències socials i on comprovem que la idea que l’àlbum il·lustrat TAMBÉ és per a l’Educació Secundària queda palesa.

La Pilar Rivero, com a coordinadora del número, ens fa la presentació a les primeres pàgines on diu:

“El libro-álbum –también conocido como álbum ilustrado– constituye un modo específico de comunicación. Como su nombre indica, este tipo de productos editoriales presentan un protagonismo compartido por el texto y la imagen. En cierta medida, establecen dos niveles complementarios de lectura entre el aparato gráfico y las palabras, aunque muchos autores prefieren entender que se trata de un mensaje diferente que alude a realidades distintas de un mismo proceso de cognición.
La utilización de los álbumes ha sido habitual en los primeros niveles de aprendizaje al considerarse que facilita el acceso a ideas, sensaciones o asociaciones de un modo directo e intuitivo que están presentes en amplios sectores del conocimiento, incluido el ámbito científi co. Por ello la alfabetización visual que potencia el libro-álbum constituye una competencia fundamental en la formación de los estudiantes.
En algunos casos la imagen es en sí el contenido y el texto se limita a proporcionar instrucciones para su utilización –como en el caso del libro juego– o ni siquiera se considera necesario –como ejemplifica el magnífico Emigrantes , de Shaun Tan–, obras a partir de las cuales puede establecerse un tratamiento en el aula de temas conflictivos actuales.
En el caso de las ciencias sociales en general y de la historia en particular, la ilustración favorece la comprensión de ese «país extraño» que es el pasado, cada vez más lejano y ajeno a nuestros alumnos, facilitando la comparación entre el hoy y el ayer en sus aspectos materiales y la creación en el alumnado más joven de una imagen de época, de una identifi cación de la cultura o los períodos históricos con sus elementos de la vida cotidiana más característicos y el establecimiento de manera espontánea de una comparación entre pasado y presente que lleva a reflexionar sobre el cambio y la permanencia.
En función de los formatos y contenidos podremos establecer un tipo u otro de actividad. En la actualidad el libro-álbum ofrece una gran variedad para trabajar las ciencias sociales. Lo más habitual es recurrir a libros informativos cuya temática específi ca sea la historia o el arte. Se trata de obras –generalmente narratives y con un rico aparato ilustrado– que se centran en el desarrollo de un tema concreto para explicarlo a jóvenes de diferentes edades. En ciencias sociales suelen focalizarse en civilizaciones del pasado (egipcios, griegos, romanos, etc.) y en determinados aspectos histórico-culturales característicos de ellas (momias, gladiadores, piratas, mitología clásica, etc.), pero también en biografías, no exentas en su selección del peso de la ética en la historia como disciplina escolar –aunque se puedan tratar de manera crítica determinados aspectos o acciones del personaje seleccionado–, las cuales nos facilitan trabajar con los estudiantes refl exiones relativas a la propia relevancia histórica del personaje protagonista.
Con menor frecuencia se encuentran ejemplos en los que se atiende a la evolución a lo largo del tiempo de un elemento de la vida cotidiana (como una calle o un puerto a través del tiempo), muy útiles para el desarrollo del pensamiento temporal y para trabajar los conceptos de cambio y permanencia.
Especial mención ha de hacerse de las publicaciones que recientemente están lanzando museos y editoriales para facilitar la comprensión del arte, centradas en un museo o en un autor concreto. En estos casos el contenido gráfi co constituye una forma visual de acercamiento a la signifi cación del artista no limitado a la merareproducción de sus obras. Suelen tratar de responder a cuestiones como por qué un determinado artista hace lo que hace y por qué esto lo convierte en algo relevante en la historia, cuál es su aportación y su rasgo propio.
Esta variada tipología de contenidos se refleja en las diferentes propuestas de trabajo que presenta este monográfico, destinadas a animar a hacer uso del libro-álbum en la clase de ciencias sociales (historia, arte, geografía, economía…) desde infantil hasta secundaria y bachillerato, y según una perspectiva crítica y multidisciplinaria.
Este monográfico constituye en realidad una guía de iniciación dirigida al profesorado cuyo objeto es incluir el libro-álbum entre los materiales didácticos fundamentales en la enseñanza-aprendizaje de las ciencias sociales desde infantil a bachillerato. Una educación de la mirada, un aprendizaje por proyectos, un pensamiento crítico, transversalidad y educación en valores son las claves.”

L’index de la primera part de la revista, allà on hi ha el monogràfic, és el següent:
Álbum ilustrado para el aprendizaje de ciencias sociales
Rivero Gracia, M. Pilar

Cómo trabajar con libros-álbum en el aula de historia
Rivero Gracia, M. Pilar / Gil-Díaz Usandizaga, Ignacio

El álbum ilustrado, una herramienta para interpretar la realidad
Centelles Pastor, Jaume

El libro-álbum en la enseñanza del arte actual
Palacios Garrido, Alfredo / Uyá, Nívola

De conquistadores y conquistados
Molina Puche, Sebastián / Ruíz Guerrero, Leonor

La casa, de Innocenti
Lobato Suero, Mª José / Hoster Cabo, Beatriz

«Busca y encuentra» en el libro-álbum de tema histórico
Pelegrín Campo, Julián

Com heu comprovat he tingut la sort de participar en aquest monogràfic. En una posterior entrada us faré cinc cèntims del meu article.

Un regal sense obrir

Alguns capítols d’ «Un regal sense obrir» comencen de manera similar:
“Si un bon dia ets a Copenhaguen…”
“Si un bon dia, cap a dos quarts de quatre de la tarda, passes pel carrer…”
“Si un diumenge de març passes per l’avinguda..”
És fantàstic! Recordeu «Sostiene Pereira»? Només la lectura de les primeres frases de cada capítol ja et fan sentir tan bé que no pots parar de llegir. Vegeu-ne per exemple, el començament del capítol «Un regal de Nadal en ple estiu». Diu:

Si una tarda càlida de maig te’n vas fins a la plaça de Vesterbro, veuràs que la majoria de finestres i balcons de les cases dels voltants són obertes de bat a bat i que, a les terrassetes dels cafès, hi ha tot de gent asseguda d’un humor excel·lent. També veuràs uns quants menuts que, segurament, aquell vespre aniran a dormir una mica més tard del que tocaria, i una nena que camina al costat d’una dona molt guapa amb un vestit elegant i unes sandàlies de taló daurades.

«Un regal sense obrir» és una novel·la que ens recorda a les novel·les d’Astrid Lingren, per les descripcions desgavellades però també per l’optimisme per la vida i per la confiança en les persones.
Al llibre hi ha dues veus narratives, una és la de nena protagonista, la Mona, que viu amb el seu pare, en Jan, un home que ha patit la mort de la dona i ha deixat la feina de carter. L’altra veu és la del narrador que ens va conduint pels mesos posteriors a la pèrdua de la mare de la Mona.
La nena i el seu pare viuen junts en un apartament petit però fan un canvi de pis i van a compartir casa amb la Susanne, una cantant d’una gran orquestra que viatja oferint concerts per tot el món, una persona vital i alegre que els influirà i els oferirà l’impuls necessari per superar les tristors.
Sobre aquests tres personatges avança la història però amb la presència constant del record de la Debbie, la mare de la Mona.
El canvi de barri comportarà conèixer noves amistats que suposaran un repte per a la nena però alhora li oferiran oportunitats de fer amics intel·ligents i optimistes.
«Un regal sense obrir» ens arriba directament al cor. Una bona lectura, molt adequada per compartir a l’aula. Un llibre amb diverses capes que recomanem especialment. Llegiu-lo per a vosaltres, per als vostres fills i alumnes perquè hi trobareu bona literatura, una història bonica i ben narrada.
Està recomanat a partir de deu anys però si es fa una lectura compartida pot anar bé a partir dels vuit.

L’autora amb la versió original danesa a la mà.

A la contaportada llegim:
L’autora, la Marianne Verge va néixer el 1976 a Skanderborg, Dinamarca. A més d’escriure, és dissenyadora de moda, una professió que va estudiar a la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts. El 2010 va escriure la seva primera novel·la, Wendys Vidunderlige Verden (El meravellós univers de la Wendy), una obra breu inspirada en part
en els personatges de Peter Pan, la novel·la de James Matthew Barrie.
La il·lustradora, l’Ester García va néixer el 1984 a Càceres. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, on descobreix la il·lustració com a vocació. Des de 2008 resideix i treballa a Madrid com a il·lustradora, encara que quan pot li agrada viatjar fora de la taula i del paper.
Recentment ha estat seleccionada en mostres com la 30a edició de la Mostra Internazionale d’lllustrazione de Sarmede, la IV Edició del Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, la Biennal de Bratislava o The Sharjah Exhibition for Children Books Illustrations.

LES DADES:
Títol: Un regal sense obrir
Autora: Marianne Verge
Il·lustradora: Ester García Cortés
Editorial. Pagès
Col·lecció: Nandibú
148 pàgines
Lleida, 2017

Àlbums il·lustrats. Per saber-ne més.

El proper Sant Jordi se’n vendran molts, d’àlbums il·lustrats. Els autors i il·lustradors d’aquest tipus de llibre ja fa temps que ens ofereixen uns materials que podem considerar evocadors i sofisticats, llibres totals que estimulen la imaginació i contribueixen a que el lector sigui alhora, també, creador d’històries i pensador crític.
Fa vuit anys vam poder llegir una obra que abraçava aquest món complex dels àlbums il·lustrats. Fernando Zaparaín va escriure CRUCES DE CAMINOS. Álbumes ilustrados, Construcció y lectura, un llibre força útil per entendre com funcionen els àlbums il·lustrats i sobretot perquè les referències que hi apareixen són de llibres que tenim al nostre abast.

El 2016 l’Ana Castagnoli va publicar Manuale dell’illustratore, un altre llibre —en italià— que també ens ofereix recursos per entendre com funcionen els àlbums.

Encara un tercer assaig: Álbum[es] un magnífic treball de Sophie Van der Linden amb traducció i notes de la Teresa Duran. Una obra que ens aporta molta llum i analitza aquest fascinant món dels llibres àlbums. Álbum[es] té un objectiu clar: explicar com funciona la narració de les imatges i del text i orientar sobre com s’articulen els diversos elements dins dels àlbums. Es divideix en capítols que abasten els principis de construcció del propis registres (fabricació, tècnica, estil, signe i color, ús del punt de vista, ritme, muntatge, etc), el seu funcionament, les nombroses configuracions possibles en què es poden articular el text i la imatge i el camí que en el segle vint va determinar la seva forma tal i com els coneixem actualment.
Un llibre recomanable per als qui posem en mans dels infants aquestes joies que els ajuden a créixer.
Durant aquest mes, ja ho anticipem, en seguirem parlant i farem esment dels àlbums il·lustrats adreçats als adolescents, perquè la revista Íber ha programat un monogràfic sobre aquesta qüestió.

Les dades:
Títol: Álbum[es]
Autora: Sophie Van der Linden
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Ekaré
148 pàgines
Edició en castellà
Barcelona, 2015

Les següents imatges estan extretes del web d’Ekaré:

El garatge d’en Gus

En Gus és l’encarregat d’una benzinera situada enmig del no-res amb una, aparentment, feina monòtona. El llibre ens mostra un dia qualsevol de la seva vida. El veiem de bon matí endreçant una pila de trastos al costat de la caseta de la benzinera. Són objectes que podem reconèixer fàcilment: una banyera, una estufa, tres bidons, una butaca, una nevera, un telèfon antic, etc. En Gus està feliç i podem llegir la frase, breu, que hi ha a sota:
Avui será un dia excel·lent. En Gus es posa a treballar content.
Totes les frases estan rimades i li confereixen un cert ritme musical a la lectura, sobretot el rodolí que es va repetint a pàgines alternes.
El primer client no ve a posar benzina, és un rinoceront que arriba damunt de la seva vespa.


Què hi ha Rico? Et veig molt encongit! —diu en Gus.
Ajuda’m Gus, que el meu seient és molt petit.

I llavors es produeix l’inici de l’encadenament de situacions. És un conte que funciona per acumulació inversa. A cada animal que arriba amb el seu problema en Gus els dóna una solució que passa per tunejar el vehicle amb alguna de les andròmines que hem vist al principi i que ara van desapareixent d’una en una.
És un àlbum il·lustrat molt divertit i els nens segur que juguen a trobar quin estri li pot anar bé per arreglar el vehicle, abans de passar pàgina.
Per exemple, a la morsa que arriba deshidratada li prepara una mena de banyera amb rodes


I al conill li transforma el seu trasto lentíssim en un fòrmula 1 amb l’ajuda del trombó i alguna que altra caixa de fusta. Gus és un MacGuiver si és que recordeu qui era en MacGuiver. No dic res del professor Franz de Copenhaguen que aquest sí que us sonarà raro.


Un llibre divertit i que agradarà molt als nen que disfruten fent construccions i inventant objectes.
Per mirar i remirar i descobrir cada vegada nous detalls.
Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El garatge d’en Gus
Autor i il·lustrador: Leo Timmers
Traductora: Marta Arguilé
Editorial: Harper Kids
40 Pàgines
Madrid, 2018

 

Ens veiem en tornar de vacances!

Presentacions de novetats a l’Abracadabra

Es nota que s’acosta Sant Jordi perquè l’agenda es va emplenant d’actes de presentacions de novetats i d’esdeveniments diversos. Aquesta setmana, per exemple, a la llibreria Abracadabra  hi haurà dues presentacions ben boniques:

Avui, dijous 22 de març a les 19:00 h

L’Alba Besora, editora de Nandibú, presenta «La dona de la guarda» de Sara Bertrand y Alejandra Acosta. També hi serà present l’autora.
La dona de la guarda és un llibre de temàtica dura però que té quelcom d’experimental perquè combina pàgines amb unes il·lustracions “dalinianes” i màgiques amb una història força trista, la d’una nena que ha perdut la mare. El text està “encaixat” entre dos blocs de pàgines il·lustrades a dues tintes que obren i tanquen el llibre però les tres parts constitueixen un tot i ens permet diverses lectures.


Dissabte 24 de març a les 12:00 h

Taller i presentació d’«Harmonicus» de Sergi Raya.
Harmonicus és un seu original mètode per aprendre a tocar l’harmònica, per iniciar-se en el llenguatge musical.

 

L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!