L’amor i la guerra. Un llibre i un joc

Els Mags de l’Orient em van deixar un parell de regalets que no esperava i que no puc estar-me de comentar. Un és un àlbum per a adults i l’altre és un joc de taula. Llibres i jocs, ja ho veieu, allò que sovint definim com l’imprescindible per créixer i ser una mica més feliços.

El llibre es diu «T’estimo» i té un format generós, amb il·lustracions d’en Quentin Gréban i text de l’Hélène Delforge. Les imatges són encantadores, suaus, dolces, amb un puntet vintage que ens remet als principis del segle XX. El text és molt poètic i ens presenta històries de tota mena que ens fan emocionar.

A la contraportada podem llegir:

Estimar. Una manera de ser, un cop de sort, una sorpresa, un sentiment, una sensació, una emoció.
L’amor es viu, l’amor es diu, l’amor s’explica, l’amor es comparteix, l’amor comença, l’amor s’acaba… a vegades. Però no sempre.
Hi ha tantes maneres de dir «T’estimo» com gent que estima.

I això és el que trobem: Una pila de situacions romàntiques, de parella, que van des de les més passionals fins a les més tristes (que també formen part de la vida). El flirteig, l’eufòria, la tendresa, la nostàlgia, etc.


Amors per a joves i adolescents, amors que arribin quan menys ho esperes, amor a les dones, als soldats, amors ocults, amors que perduren, etc. Els relats estan condensats en una pàgina, a vegades en unes paraules que et toquen la fibra sensible i et fan plorar.

El llibre no té una història que es vagi seguint. Són retalls de vides, de manera que podem obrir-lo per qualsevol pàgina i deixar-nos endur per les paraules i la bellesa de les imatges. Ah! I si pot ser amb una música que us emocioni… Proveu amb Lakmé, Bocelli, Zaz, Sam Cook, etc.

LES DADES:
Títol: T’estimo
Autora: Hélène Delforge
Il·lustrador: Quentin Gréban
Traductora: Núria Sales
Editorial: Símbol
Pàgines: 72
Sant Cugat, 2020

L’altre regal ha estat un joc de taula: La batalla de Can Vies.

Es un joc que recorda el que va passar al barri de Sants l’any 2014 quan hi va haver l’intent de desallotjar i enderrocar la casa ocupada de Can Vies. Aquelles jornades les vam viure a primera fila i encara avui, els veïns recordem els aldarulls, les corredisses, els desperfectes i sobretot, la imatge de la grua de l’ajuntament cremant, durant la primera nit.

La batalla de Can Vies és un joc d’estratègia on els dos bàndols enfrontats -institucions i moviments socials- hauran de rivalitzar i competir per derrotar a l’altre.
Has de triar si vols si vols comandar les forces policials, polítiques i mediàtiques fent-te càrrec de les institucions públiques. O, si pel contrari, el teu cor rebel et porta a voler coordinar la multitud que s’ha aplegat als carrers, liderant els moviments socials en aquest moment de revolta.

El vídeo promocional:

Ara estem llegint les instruccions de joc però pel que veig és molt semblant als jocs de rol tradicionals.

 

Arrecades d’avellaner, una novel·la exigent

Imagineu l’escena: Un avi i la seva neta juguen a construir la maqueta d’un telefèric. Ho explica una guineu que també hi és per allà.

«Després d’esmorzar, l’avi Pere i la Lisa munten el telefèric. Estan molt concentrats, i jo estic asseguda amb el cap ben alt i les potes del davant ben estirades, a punt d’ajudar, si cal. I quan dono a l’avi el tornavís que ha caigut a terra, em fa dues moixaines com quan al bosc em cauen dues arracades d’avellaner. Els dits de la Lisa, envermellits per la força, aguanten el cable que l’avi passa per la corriola…»

La Ketti és la guineu amiga de la Lisa, la noia que té una vida ordenada i conviu amb el pare, la mare, l’àvia, l’avi i una pila de joguines que li serveixen per construir un món oníric que li serveix per experimentar i l’ajuden a créixer. Tot va bé fins el dia que la mare els comunica que li han ofert una feina lluny, molt lluny, de casa seva. A Hong Kong, precisament. En aquest moment, la vida de la Lisa comença a canviar.

La novel·la que ha bastit la Montse Homs requereix per part del jove lector posar atenció als diferents registres i canvis d’escenaris que van del real a l’imaginari. L’esforç per seguir la història s’ho val perquè ens situa davant d’una aquelles situacions on aparentment no hi passa gran cosa però és un moment iniciàtic (si ho podem descriure així) i de creixement de la noia però també de la resta de la família.

El vocabulari és molt acurat. Les frases són curtes, ben pensada, amb diàlegs quan cal avançar el ritme i també amb descripcions de llocs reals que, si no es coneixen, són un repte per esbrinar on se situa l’acció.

L’obra «Arracades d’avellaner» va ser mereixedora del Premi Guillem Cifre de Colonya 2020.

Lectura recomanada per a cicle superior.

Podeu llegir un capítol clicant aquí

LES DADES:
Títol: Arracades d’avellaner
Autora: Montse Homs
Il·lustradora: Cristina Zafra
Pàgines: 152
Editorial: Barcanova
Barcelona, 2020

Al web de l’editorial Barcanova podem llegir:

Arracades d’avellaner és una novel·la de base realista amb tocs de fantasia protagonitzada per una nena de set anys, la Lisa, i la seva mascota, la Ketti, una guineu domesticada, que té dos anys.
La guineu és, precisament, la narradora dels esdeveniments i, com a les faules, ens apareix gairebé humanitzada. La Lisa viu en una mena de paradís o de bombolla idíl·lica (família, entorn natural i social, joguines…) que de cop trontolla per un fet aparentment insignificant que ho tensa tot. La tendresa i la placidesa que fins en aquell moment ho havien dominat tot esdevenen incertesa i temor, sensacions que afecten la vida familiar, i sobretot la Lisa, que emmalalteix i tot. La Ketti i l’avi Pere seran fonamentals a l’hora de superar-ho i tornar les aigües a port. En tot el relat, les transicions entre el que és real i que és pura fantasia se succeeixen d’una forma tranquil·la i, per al lector, encisadora.
Aquesta obra està adreçada al públic lector a partir de 10 anys i va acompanyada d’unes il·lustracions en blanc i negre de Cristina Zafra, que ha sabut reflectir amb mestria aquest món ple de fantasia que relata Montse Homs.
Fa uns mesos, quan es va comunicar la decisió del jurat, es va destacar “la poeticitat de la llengua, la riquesa de les descripcions, el bon enllaç dels diversos recursos literaris utilitzats, la versemblança dels ambients creats encara que siguin imaginaris i, especialment, la capacitat de l’autora de combinar fantasia i realitat en línia amb la millor literatura infantil universal”. Els que han tingut la sort de llegir ja aquesta obra diuen que “segueix el mestratge dels grans autors de la literatura, aquells que narren una realitat farcida de fantasia i imaginació com Jack London, Lewis Carrol, Antoine Saint-Exupéry o Pere Calders”.

 

A la nit, es posa en marxa «La feria de medianoche»

L’any 2019 vaig comprar un llibre pop up que em va encantar i vaig pensar que algunaeditorial el traduiria i el publicaria a casa nostra. No ha estat així, de moment. Es titula “Les lueurs du soir” i és poètic i bonic perquè ens porta l’esplendor d’una nit estelada.


Explica com una nena i el seu pare viuen en un poble de pescadors i una nit van amb la seva barca a veure l’espectacle de les estrelles al cel i la llum de la lluna reflectida a l’aigua del mar. Com que és un pop up les pàgines permeten moure discos que fan saltar els dofins, fan brillar les estrelles i il·luminen els llums del far i, sobretot, una sínia que atrau la noia i el pare perquè és festa major al poble.


L’exemplar el tenia guardat fins que he vist “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, publicat per Edelvives. Va ser una recomanació de la llibretera Montse Marcet. És un àlbum sense text (bé, només hi ha una petita explicació a la contraportada i algun rètol en alguna pàgina) que ens narra l’arribada d’una troupe de les que arriben a les ciutats i pobles quan és festa major i que tots coneixem. En aquest cas, però, el recinte firal està a tocar d’un bosc i durant la nit, quan la fira és buida, els animals s’aventuren a passar una nit màgica i memorable.


Quan en mapatxe tira de la palanca, les muntanyes russes i les atraccions es posen en marxa en una explosió de llum i de color. Cérvols que es gronxen als gronxadors de cadiretes, un ós que guany un ós de peluix, un teixó conduint un cotxe dels autos de xoc, etc. Un espectacle fascinant.


Un llibre que ens acosta a la imatge benèvola dels animals, que ens els fa estimar i ens fa pensar en ells com criatures amables, intel·ligents i nobles que mereixen el nostre respecte. Serà veritat que les bèsties també disfruten jugant?

“La feria de medianoche” és un àlbum misteriós que val pena posar en mans dels infants.

Veieu-ne la presentació que fan els de l’editorial Edelvives:
https://www.youtube.com/watch?v=c3SXC3pQyJQ

Recomanat per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La feria de medianoche
Autor: Gideon Sterer
Il·lustradora: Mariachiara di Giorgi
Editorial: Edelvives
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

La lectura i l’escriptura, una aposta segura

A la revista Guix de desembre presentem una pràctica d’escriptura a partir del llibre “la guineu i l’aviador” d’en Luca Tortolini, un llibre especial que he triat per a aquests darrer article de la secció.

Fa onze anys iniciàvem, amb molta il·lusió, l’aventura de compartir experiències des d’aquest racó de la revista. La bona gent de Graó ens va fer confiança i així va ser com el primer text va veure la llum el gener de 2010. Era el número 361 de GUIX i el vam titular «Els llibres, tresors a compartir». La idea inicial era oferir recursos i reflexions sobre com fer de les nostres biblioteques escolars, llocs funcionals, espais acollidors, amb recursos viscuts, accessibles, eficaços. Preteníem facilitar l’encontre d’un nen i un llibre, amb les limitacions pressupostàries, d’espai i de personal que teníem. Afegiria que encara les tenim.

Des de sempre hem cregut que dominar la lectura i l’escriptura permet pensar millor i de manera més oberta. La comprensió del que llegim és el pas anterior a accedir a altres aprenentatges i créixer feliços, tant a l’escola com a la vida. Llegir i escriure ens fa més humans i, per això mateix, l’aposta per la lectura és un bon camí per arribar al coneixement, per obrir-nos als altres, per ser més tolerants i respectuosos, i per fugir de l’encotillament mental en que sovint ens trobem.

Al llarg d’aquests anys, hem posat a mans dels alumnes els llibres valents que els ajudin a desenvolupar el pensament crític, permetent que la seva curiositat trobi respostes, ajudant a ampliar les seves experiències, amb la intenció d’activar dos processos complementaris: D’una banda —essencial—, la millora en la comprensió lectora oferint models i també formes d’escriptura; de l’altra, obrint la possibilitat de trobar el plaer de la lectura, un plaer que potser trigarà en arribar, però segur que, tard o d’hora, arriba.

Aquesta secció que ara acabem ha estat només una baula en el compromís de l’equip que forma la revista envers la lectura com a un dels eixos que sostenen les nostres vides. Estem agraïts i seguirem col·laborant amb el mateix entusiasme (ingenu, de vegades) en tot allò que ens demanin.

Ara toca tancar el «viure l’escriptura» però, com apunten els versos del gran Ángel González… Hi haurà paraules noves!

No es bueno repetir lo que está dicho.
Después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreíd:
nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.

Desitjo que passeu un Nadal tranquil, emotiu i esperançador, amics i amigues! Ens tornem a conversar el mes de gener!

Els museus, llocs d’encontres inesperats i troballes impressionant

Un llibre extraordinari per entendre conceptes sobre art. En aquest cas no es parla directament de pintors, escultors o artistes; tampoc és una historia de l’art, ni ens ensenya a dibuixar o pintar. Aquest «Cómo se hace un museo» ens convida a endinsar-nos en el món dels museus i entrar en els espais comuns, els que coneixem, i en els llocs on no hi podem accedir.

Qui treballa en un museu?

Totes les preguntes que sovint ens fem quan anem a un museu, aquí tenen resposta. Per exemple: ¿Què fa aquella senyora que sembla que estigui dormint, asseguda en una cadira? ¿Com arriben les obres d’art al museu? ¿Com es protegeixen de possibles accidents, robatoris o destrosses?, etc.

El llibre fa un recorregut que abasta des de la primera idea d’exposar una col·lecció, passant per la seva instal·lació i acabant amb la inauguració i les visites.
Mireu l’índex:

El gran format fa de ben llegir però, tot i així, hi ha algunes pàgines que es desdoblen i ens mostren uns desplegables increïblement bonics. Les il·lustracions d’en David Böhm i el disseny gràfic del propi llibre semblen fets per persones que en saben molt d’art. Per exemple, una infografia ens explica una breu història dels llocs on es poden veure obres d’art.

Les explicacions tenen tocs humorístics i són entenedores. El text que acompanya ens fa saber que els museus són llocs on totes les coses es miren de manera diferent. Per exemple, el llit desfet a casa no és igual que el que veiem en un museu, enmig d’una sala gran, d’un cub blanc enorme.

Hi trobem petites histories, que en una primera lectura potser ens passen desapercebudes. Son com miniatures que descobrim a la segona o a la tercera relectura.

És aquest el pintor?

També hi ha joc: Un dels personatges apareix repetidament. És un joc que veurem a les pàgines finals, convidant-nos a trobar i a conèixer un munt d’obres d’art.

Una lectura recomanable per a infants a partir de vuit anys i per a adults.

El llibre va ser guardonat a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, l’any 2017.

LES DADES:
Títol: Cómo se hace un libro
Autors: Ondřej Chrobák, Martin Vaněk
Il·lustrador: David Böhm
Traductora: Patricia Gonzalo de Jesús
Editorial: Nórdica
Pàgines: 64
Madrid, 2020

Com són les persones que visiten un museu?

 

Des de 1880, una pinzellada per la història

Hi va haver una època que els directors de cinema només tenien una càmera i la seva preocupació era com moure els actors amb el punt de mira fixe. També, el gran Harvey Keitel, a la pel·lícula “Smoke”, cada dia, a la mateixa hora, surt al carrer i fa la mateixa fotografia. Els canvis semblen imperceptibles, però hi són. Només és qüestió de fixar-s’hi.

Actualment, en canvi, cada escena es grava amb diverses càmeres alhora i després es fa el muntatge al laboratori. El resultat és més espectacular, és clar.

Però alguns també disfrutem veient les pel·lis antigues, en blanc i negre, amb poc diàleg o mudes.

Com en un d’aquests films, en Pietro Gottuso ha plantat el seu cavallet en un carrer i ha retrat el que passa pel seu davant durant cent quaranta anys. El resultat és aquest bell àlbum il·lustrat. Són unes imatges pintades sobre fusta on, a doble cara i a sang, catorze moments diferents ens acompanyen pel segle XX.

A la pàgina de l’esquerra hi ha la botiga que serà la llibreria, testimoni dels canvis en els vestuaris de les persones, en els vehicles, en les modes, i també canvis en els llibres que es mostren a l’aparador. Bé, alguns només s’intueixen. No sé si l’autor ho fa intencionadament. Fixeu-vos, per exemple, en la portada, les pinzellades d’alguns llibres semblen conegudes, no? Veieu “El petit príncep”?, Harry Potter? El lleó? Alguna més?

Passem planes i a la primera imatge ens situem en el moment que s’inaugura la llibreria, l’any 1880.

El llibreter espera cofoi i pacient l’arribada dels lectors i la seva mirada es perd vorera enllà convidant-nos a passar plana i descobrir qui hi apareixerà. Es de nit i només la llum de l’interior de la botiga i un fanal dibuixen les ombres de l’home. Enmig de les dues pàgines, a sobre de la porta principal de l’edifici, la cara de pedra del déu Cronos ens anirà acompanyant pel pas del temps i segons com vagi, el veurem més trist, més sorprès, més content, etc.

A la pàgina següent, un parell de dones ben abillades i en conversa tranquil·la, un parell d’homes asseguts llegint, un altre que va muntant en una calessa, un carruatge tirant per un cavall, i encara un senyor gran que camina recolzant-se en un bastó a punt de desaparèixer de la pàgina (potser és el llibreter de la doble pàgina anterior que s’ha fet gran…)

Anem avançant pels anys i ens fixem en la roba de la gent, en els vehicles de cada moment, el pas per la primera i la segona guerra mundial, etc. fins a arribar als nostres dies. No falta el personatge amb mascareta.


M’ha agradat. Hagués anat bé una història que lligués el pas del temps amb les lectures que es mostren a l’aparador o amb la vida del llibreter. En qualsevol cas, pot ser un bon exercici, a l’escola o l’institut, investigar sobre els moments històrics que s’apunten.

Aquest «des de 1880» va ser mereixedor del Premi d’Il·lustració Compostela que lliura l’editorial Kalandraka. Diuen que enguany s’han presentat 400 originals.
Podeu veure la notícia clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: Des de 1880
Autor i il·lustrador: Pietro Gottuso
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

 

Jefferson, una novel·la policíaca i vegana

Un eriçó anomenat Jefferson és l’heroi accidental d’aquesta aventura policíaca. És petit, només fa 72 cm però són 72 centímetres de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en que en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupé. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar però sobretot li agrada anar perquè allà hi ha la seva neboda, la Carole, i en Jefferson avui té intenció de demanar-li d’anar a fer una copa, en acabar la feina.

Ai, però avui és un mal dia per anar a la perruqueria perquè quan entra es troba al senyor Edgar mort:

En Jefferson va fer una passa més i va descobrir les dues cames paral·leles alineades a terra, la bata blanca acuradament cordada fins a baix de tot, i més amunt les grans tisores amb una de les làmines clavades fins al mànec al tors del senyor Edgar.

L’eriçó, horroritzat s’acosta al cadàver, s’agenolla al seu costat i sense pensar-ho gaire agafa les tisores per treure-les del pit. Error! En aquest moment, una clienta que estava mig endormiscada es desperta i veu a en Jefferson amb les tisores a la mà i el perruquer mort al seu costat. Ja sabem què imagina la clienta, una cabra que comença a cridar.

L’eriçó, —per cert, es diu Jefferson Bouchard de la Poterie, un nom ben bonic — fa el que tots faríem, cames ajudeu-me i sortir a tota pastilla, fugint del lloc, la qual cosa fa pensar a tothom que n’és el culpable.

La policia el busca, la seva casa està vigilada i només li queda demanar ajuda a en Gilbert, el seu millor amic. Gilbert és un porc i des del primer moment confia en la innocència d’en Jefferson.

Arribats a aquest punt comencem a saber que els animals i els humans viuen en zones distintes. Els animals són com nosaltres, parlen, es vesteixen i fan la seva vida. De vegades animals i humans poden coincidir, i malgrat que les relacions són de cortesia, procuren no confraternitzar gaire.

En Jefferson i en Gilbert investigaran la mort del perruquer i sabran que cada setmana feia una escapada a Vilaburg, ciutat dels humans. Seguint les seves passes s’embarcaran en una aventura perillosa en una investigació, a lo Holmes i Watson, que els mostrarà una terrible realitat.

M’ha agradat la novel·la, està escrita amb humor però hi ha una part que et fa pensar en la relació que establim amb els animals. També ens fa reflexionar sobre les idees preconcebudes i com ens comportem els uns amb els altres.

La novel·la té 276 pàgines que es llegeixen molt bé i, a més, hi ha intercalades unes il·lustracions fetes a llapis que són una delícia.

Els nois i noies de nou anys el poden llegir perfectament i segur que disfrutaran d’aquesta premiada història policíaca.

LES DADES:
Títol: Jefferson
Autor: Jean-Claude Mourlevat
Il·lustradors: Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon
Traductor: Oriol Vaqué
Editorial: Nórdica
Pàgines: 276
Madrid, 2020

 

la Natalie és prou “cool”

Una tendència lectora que estan arrelant entre els preadolescents és la novel·la gràfica. Algunes de les novetats aparegudes són La col·lecció de Barcanova «Llegendes del pati (Campions del mon)» amb textos de El hematocrítico, «Destellos» de la Jen Wang, editat per Sapristi i «El consentimimento (para ninos)» de Rachel Brian editat per Océano, entre d’altres.

Una de les que m’han cridat l’atenció és «Cool Nata» de l’escriptora estatunidenca Maria Scrivan.

El títol original “Nat Enough” juga amb l’expressió “Not enough” (“no hi ha prou”) i és una pràctica habitual de l’autora que en una altra novel·la gràfica ho repeteix amb “Forget me Nat”.

«Cool Nata» és una obra que tracta de les amistats entre joves i de les ruptures d’aquelles amistats que semblaven inamovibles.

La Natalie és una noia que es canvia d’escola i el pas a l’Institut la té il·lusionada perquè continuarà anant amb la seva millor amiga, la Lily. Són amigues des de segon de primària, ho fan tot juntes, són inseparables, com dos pèsols d’una mateixa beina.

El canvi a l’Institut també comporta canvis de relacions i així, la Lily troba que la Natalie no és prou atlètica, ni prou artística ni prou cool i la deixa de banda per anar-se’n amb l’Alex, una altra noia molt popular, molt “estilosa”, la noia ideal, vaja.

Però la Natalie no vol perdre l’amistat de la Lily i farà el possible i l’impossible per recuperar-la, des de comprar-se un barret nou fins a fer-li tota mena de regals.

Pel camí la Natalie trobarà altres companys que l’ajudaran a ser ella mateixa, a veure els seus punts forts, a pujar-li l’autoestima, a convèncer-la que és molt bona dibuixant, etc.

 

Als EUA aquesta novel·la va ser premiada com una de les millors del 2020. El seu humor, un estil com de còmic de tira de diari i uns diàlegs atractius, ajuden a que els lectors sentin empatia amb la Natalie perquè es tracta d’una història que hem vist repetida a la vida real, a les escoles, en nombroses ocasions.

Una lectura que farà passar una bona estona als nois i nies de cicle superior.

LES DADES:
Títol: Cool nata
Autora: Maria Scrivan
Il·lustradora: Maria Scrivan
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Brúixola
Pàgines: 238
Barcelona, 2020

 

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí