Tancho, guardià de les grues

Agafo el llibre «Tancho». És el primer, el que està al damunt de la petita pila de llibres que esperen torn per ser disfrutats. No puc evitar repassar els títols de les properes lectures i descobreixo que molts estan basats en fets reals. És una idea que em volta pel cap de fa temps. M’agraden els relats que tenen una part que ha passat de debò. Bé, potser també és temporal. A la nostra vida tenim èpoques amb inquietuds diverses. Recordo quan devorava novel·les de misteri i policíaques, sobretot dels USA (Hammett, Chandler, Ellroy, etc), o quan em vaig aficionar als autors sud-americans (Puig, Amado, Serrano, etc), els humanistes europeus (Goethe, Rilke, Sweig, etc) i altres moments de lectures variades, eclèctiques. Ara estic amb les basades en fets reals. Ves! quines coses…

L’àbum «Tancho» té un format bonic, amb una portada sense plastificar que fa de bon tocar, on es veu la carona d’un nen —després sabrem que es diu Yoshitaka, però li diuen Tancho que és el nom que li donen a les grues per la taca vermella que tenen al cap— i la seva mirada cap al cel i un mig somriure als llavis, un dia d’hivern nevat. Va ben abrigat amb gorra de llana i bufanda.

El relat explica la vida d’aquest nen i la seva relació amb les grues que cada hivern, amb les primeres neus, arribaven a l’illa de Hokkaido. El noi queda fascinant amb el ball que fan les grues i cada any espera la seva arribada, però se n’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho, s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions estan molt bé. Els vestits, les mirades de les persones, el paisatge, tot plegat recorda, i molt, la cultura japonesa.

Una bona lectura per a infants a partir de quatre anys, amb un missatge ecologista potent al darrera.

LES DADES:
Títol: Tancho
Autor: Luciano Lozano
Il·lustrador: Luciano Lozano
Traductora: Elena Valls
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akialbum, 18
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2021

El booktrailer:
https://vimeo.com/526631961

Autoestop, un divertit conte acumulatiu que va sobre rodes

Guilherme Karsten és un autor i il·lustrador brasiler de qui només coneixia el seu «Iaia, para de fer fotos!» que va publicar Baula fa uns tres anys. Ara, acabo de descobrir aquest altre llibre seu.

El títol és prou explícit per als qui en algun moment de la nostra vida vam voler viatjar i, amb pocs recursos, ens vam aventurar a fer dit esperant una ànima caritativa que ens portés. Parlo de fa quaranta anys enrere, esclar!

Quan vaig veure el conte, en un primer moment en va cridar força l’atenció la portada, un vermell potent, senyal de perill, d’indicació que cal aturar-se, i una mà aixecada. A l’interior, unes il·lustracions amb colors llampants.

Vaig pensar que potser els nens de cicle infantil no n’havien sentir a parlar d’això de fer “autoestop”. M’equivocava. Em van dir que es fa autoestop per parar els cotxes… potser van fer una connexió amb la paraula “stop”. Van entendre el relat i fins i tot van fer les seves aportacions, sobretot referides als dos malfactors que hi surten: el lladregot i el llop.

El conte explica el viatge en cotxe d’un surfista que va a la platja i pel camí es va trobant tot de personatges que fan autoestop. Els va encabint com pot dins dels seu petit vehicle fins que es produeix el drama…

Son nou personatge curiosos que, cadascun d’ells, donen per a converses divertides. Per exemple, un submarinista que està a punt de casar-se o un heroi cansat que ha decidit convertir-se en un ciutadà normal.

El llibre és divertit i el text està rimat amb uns rodolins senzills i entenedors.

Crec que és una bona història per començar una sessió de biblioteca i parlar dels personatges que hi apareixen, ara que arriba l’estiu, la platja, les vacances, etc.

Com sol ser cada vegada més habitual, les il·lustracions són fetes a l’ordinador.

LES DADES:
Títol: Autoestop
Autor: Guilherme Karsten
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Si entreu al web de l’autor, podreu veure el Making Off d’aquest llibre. Cliqueu a:

https://www.guilhermekarsten.com/portfolio/carona

«Clara Campoamor» a L’ofici d’educar

Tinc un amic que només llegeix biografies. A la biblioteca del barri, entra i va directe a la prestatgeria «92 Biografies». Si quedem a la biblio, ja sé on és, sempre.

Quan li comento alguna que altra novetat que m’ha agradat, de seguida em pregunta si està basada en fets reals. Si és que sí, m’escolta, però quan li dic que és una ficció, em demana que no continuï, que ho deixi estar. A ell només li interessen les biografies perquè li agrada saber què va passar i a qui. Em recorda sovint que «la realitat sempre supera a la ficció». Llegeix biografies variades. Tant és que sigui Napoleó o Juli Cèsar com Ramón i Cajal, allò que busca és conèixer quan van viure, on i com van resoldre les seves inquietuds.

Per sort, en els darrers anys algunes editorials han anat fornint une col·leccions fantàstiques basades en biografies adreçades als infants. Una és Alba Ediciones i una altra és Shakelton Books. D’aquesta darrera, ahir al programa de Catalunya Ràdio, «L’Ofici d’educar», dins la secció «Llibres per somiar» vam presentar el dedicat a Clara Campoamor, la vida d’una lluitadora, la dona que va aconseguir el dret al vot de les dones a Espanya. Està escrit per una altra gran dona de la política, Manuela Carmena.

Podem llegir a la contraportada:
La majoria d’herois que coneixem són éssers extraordinaris amb poders màgics i una capa onejant en les seves espatlles. Però també hi ha herois de carn i ossos, tan humans com tu i com jo, que algunes vegades s’equivoquen i altres encerten en gran.
Clara Campoamor va ser una d’ells. Els seus poders van ser un gran sentiment de justícia i un infatigable compromís amb la lluita contra la desigualtat entre dones i homes. Gràcies a ells va aconseguir canviar les lleis espanyoles i que, per primera vegada en la història del nostre país, les dones poguessin exercir el seu dret a vot. Tal és la proesa de Clara Campoamor, i aquesta és la seva història.

La primera part del relat se centra en oferir-nos dades de la seva vida remarcant els moments significatius (l’arribada d’una màquina d’escriure a casa, la mort del seu pare, la seva feina com a professora de mecanografia, els seus estudis de dret, etc.) i la segona ens narra les dificultats que va tenir fins que l’u d’octubre del 1931 (ep!, l’1 d’octubre) en plena República, per aconseguir que s’aprovés la llei del dret a vot per a les dones.
Un llibre que pot interessar als nois i noies de cicle mitjà i superior.

LES DADES:
Títol: Clara Campoamor
Autora: Manuela Carmena
Traductora: Carla Pascual
Editorial: SHACKLETON BOOKS
Pàgines 32
Barcelona, 2021

Si voleu saber-ne més, aneu a l’entrada que vam fer en aquest mateix blog: https://jaumecentelles.cat/2021/03/03/clara-campoamor-i-la-lluita-pel-sufragi-femeni/

Al mateix programa van recordar el nom de la guanyadora de l’anterior concurs i que va guanyar el llibre “La feria de medianoche”: la Meritxell Cano. Enhorabona!

Per al concurs del llibre “Clara Campoamor” demanem que digueu què va aconseguir la Clara Campoamor per al nostre país. Fàcil, no?
Per concursar heu d’enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat
Teniu temps fins al proper diumenge dia 13 de juny.

El podcast de “Clara Campoamor”: https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/clara-campoamor-de-manuela-carmena/audio/1103207/

En el mateix programa es va parlar de teràpia amb playmòbils. La teràpia amb ninos és un recurs terapèutic habitual en el context clínic, útil també en l’àmbit educatiu, social i l’empresa. A partir de la tria de figures de playmobil, del joc amb ells en el cas dels més petits, la teràpia amb ninos ajuda infants i adults a expressar l’inconscient, prendre consciència dels malestars i curar ferides emocionals. Podeu sentir el que n’opinen l’Anna Ferre, psicòloga, terapeuta Gestalt, facilitadora de constel·lacions i autora del llibre “Cuéntalo con muñecos”; Gus Bas, psicòleg, terapeuta familiar i coautor del llibre “Un món en un dia” i la Marta Darnés, educadora social a l’Institut Pere Alsius de Banyoles i gerent del projecte Ulisses.

Aquí: https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/terapia-amb-ninos-que-diuen-els-playmobils-sobre-tu-i-la-teva-familia/audio/1103206/

«Negra», un còmic que explica la vida desconeguda de la Claudette Colvin

Claudette Colvin té 81 anys i per alguns de nosaltres ha estat una desconeguda fins no fa gaire. En concret, des que es va publicar el darrer febrer la seva història de lluita en defensa dels drets de la població afroamericana. Coneixíem, això sí, la peripècia de la Rosa Parks, abastament referida i posada com a exemple de lluita. El que no sabíem és que uns mesos abans, una noia de quinze anys, la Claudette Colvin, ja va fer un acte de resistència igual al de la Rosa Parks, negant-se a cedir el seu seient a un passatger blanc.

El cas de la Parks va esdevenir el detonant de la lluita pels drets civils als Estats Units i va suposar el final de la segregació, amb un matís: No es van acabar les tensions racials, com hem pogut comprovar en els darrers mesos.

He llegit amb interès aquest còmic ben editat que ens explica la vida de la Claudette Colvin. Està explicada de manera senzilla, evitant les emocions personals i mostrant les coses tal com van passar. L’inici és molt potent, adreçant-se al lector, adreçant-se a nosaltres directament, endinsant-nos ràpidament en la pell de la jove Colvet i situant-nos perfectament en els anys 50 del segle passat a la ciutat de Montgomery, Alabama.

Diu:
Inspira profundamente. Deja el lugar en el que te encuentras y cruza arroyos, ríos, el océano Siente la brisa. Sobrevuela Nueva York, la estatua de la Libertad, el Empire State Building. Bordea la costa y dirígete hacia el sur. El aire se vuelve más caliente. Virginia, Carolina del Norte, Carolina del Sur. Ahora estás en tierras algodoneras. Te alejas de la costa, te adentras en los campos de cultivo. Y giras hacia el oeste. Estás en Montgomery. A partir de ahora, eres negro. Un negro de Alabama. En los años cincuenta.

Els dibuixos són de la il·lustradora francesa Émilie Plateau i és una adaptació de l’obra del mateix títol escrita per la Tania de Montaigne. La majoria són imatges panoràmiques, sense entrar al detall dels primer plans, per evitar emocions i cenyir-se als fets. Uns dibuixos senzills, infantils, on destaca l’ús del color per a enfosquir les cares dels negres quan a la mateixa imatge hi ha persones blanques i deixant-les blanques quan està la Claudette sola en el dibuix. Curiós.

Algunes pàgines en negre i amb un text en blanc són realment colpidores.

Resulta interessant comprovar com la història ens mostra un Luther King vergonyós de la Claudette perquè és jove, estudiant i sobretot perquè es queda embarassada, en circumstàncies una mica tèrboles, d’un home blanc. Sembla que aquest no era el moment que esperava la comunitat negra. Van albirar la seva oportunitat uns mesos després amb els fets de la Rosa Park.

A les darreres pàgines hi ha una informació prou entendora i aclaridora de conceptes com les lleis « Jim Crown», l’associació nacional per al progrés de les persones de color, el consell de ciutadans blancs, el consell polític de les dones. També coneixem qui va ser la Jo Ann Gibson, en Fred Gray, en E.D. Nixon, la Rosa Parks, en William Gayle, etc.

Lectura recomanable per al primer cicle de l’ESO.

LES DADES:

Títol: Negra, la vida desconocida de Claudette Colvin
Autora: Émilie Plateau
Il·lustradora: Émilie Plateau
Traductora: Sara Bourehiyi
Editorial: Duomo
Pàgines: 136
Milan, 2021

Podeu veure una animació promocional de la versió original francesa, a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=k-uMl_6MrxY

«Los distintos»: una guerra, dos germans i una diàspora

Ekaré és una editorial que té en el seu catàleg libres molt potents, amb contingut social i que ens fan reflexionar: «Els capibares», per exemple, és una delícia que ens interpel·la i ens colpeix.

L’últim que he llegit d’Ekaré també m’ha emocionat. Es titula «Los distintos» i d’entrada ja em tenia el cor robat per dos motius: Perquè les il·lustracions són de l’Eva Sánchez (de qui parlaré els propers dies) i perquè la primera part de la narració se situa al País Valencià.

Comença amb el pare de dos nens marxant del país per culpa de la guerra civil, o millor, perquè ell és un «rojo», la guerra ha acabat i està en el bàndol dels que han perdut. Aquesta presentació ja m’ha tocat perquè a la família vam viure quelcom de semblant. Recordo que mon pare m’explicava que va néixer a França perquè els meus avis van sortir del poble sense saber on anaven i allà van trobar acolliment i feina. El meu pare i la seva germana van viure força anys a França fins que van tornar al poble, a la província de Castelló. Podeu imaginar com he entès el relat.

De què va “Los distintos”?
És el relat de dos germans, Paquito i Socorro, que han d’amagar la identitat del pare, malviure com poden en un poblet controlat pels falangistes i patint gana i les mirades de veïns i companys d’escola.

El relat combina capítols amb la veu narrativa del nen i la nena. Venen marcats pel color del títol i la lletra capital. Està basat en uns fets reals, la qual cosa afegeix interès a la història d’aquests dos germans. Les il·lustracions són efectives i complementen i acompanyen la narració de manera fluida.

Hi ha final feliç. Els germans i la mare es retrobaran amb el pare en un altre país, iniciant una nova vida.

Lectura molt recomanable per a cicle superior de primària. Pot obrir un debat força ric i endinsar els infants en un dels episodis més dramàtics del nostre país.

LES DADES:
Títol: Los distintos
Autora: Mónica Montañés
Il·lustradora: Eva Sánchez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 52
Barcelona, 2020

Podeu veure el vídeo de presentació, amb nombroses opinions d’expertes i també de l’autora i l’il·lustradora. És una mica llarg però val la pena. El trobareu a: http://www.ekare.com/ekare/los-distintos/

«L’aleteig de la papallona», un relat ecologista

Jordi Vila Delclòs és l’il·lustrador de la portada i també dels dibuixos a llapis de l’interior del llibre «L’aleteig de la papallona». N’hi ha una dotzena, a una plana, i ens ajuden a seguir la narració i a comparar el que hem imaginat amb el que ell interpreta (sovint diferent, aquesta és la gràcia). Per exemple, a la pàgina 24 es narra el següent:

I quan ho llegeixes et fas una composició mental del lloc, de l’aspecte dels personatges i del que estan fent. Després mires el d’en Vila Delclòs i confirmes o et sorprens del resultat.

En general, les il·lustracions que acompanyen els relats ajuden a seguir-lo i també són petits parèntesi que ens permeten respirar.

A la portada ja hem vist de què va la cosa perquè ens dona moltes pistes. Hi ha una noia al centre de la imatge. És la Rita, la protagonista i la narradora del que succeirà a l’interior del llibre. S’intueix un cert aire combatiu, tant per la samarreta reivindicativa com pel seu posat, amb les mans a la cintura. Al seu costat hi ha els altres dos protagonistes, el seu germà Jep i el seu amic Max, el dels cabells esbullats i ulleres. Tots tres seran els que miraran de fer realitat l’efecte papallona al seu poble. La idea que subjau sustenta la teoria que un simple moviment pot provocar grans efectes. Diu: L’aleteig de les ales d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre costat del món. És una metàfora per recordar-nos que una simple i senzilla acció, l’aleteig d’una papallona, per exemple, pot canviar el món.

A la portada, també veiem una dona amb uns fulls sota el braç on hi ha dibuixada una papallona blava semblant a la que vola per sobre dels caps dels nois. La dona en qüestió es diu Àgata i és la Tronada que hem llegit en el fragment anterior.

Al darrera d’ells intuïm una munió de persones que semblen fer-los costat, algunes com la vella Xuclà que apareixerà al relat de manera determinant.

Amb aquesta pista i la lectura del que hi ha a la contraportada, sovint en tenim prou per imaginar de què anirà la història. A la contraportada llegim:

Un matí de principis d’estiu, la Rita i el seu germà Jep s’adonen que tenen un veí nou: es diu Max i s’acaba d’instal·lar a la casa del costat amb el seu oncle. En Max té molta imaginació i és curiós de mena. Gràcies a ell, la Rita i en Jep també coneixeran la Tronada, la dona misteriosa que viu al final del carrer i que els alertarà d’un perill imminent: l’extinció de la papallona blaveta.

L’acció se situa en un poble imaginari i combina els conflictes i les relacions entre les persones d’una mateixa família amb els altres personatges del poble. Per sota, amplificant-ho hi ha una altra capa que ens remet a una qüestió ecologista: el canvi climàtic i la conservació del planeta.

L’autora, l’Anna Vilar ho fa molt bé. Amb un llenguatge amè, culte, directe, i farcit de diàlegs que li confereixen un bon ritme narratiu, ens fa entrar en la vida d’uns infants i d’uns adults que canviaran la percepció que tenen els uns dels altres i s’uniran per aconseguir que al seu poble es plantin “espantallops” i tornin les papallones blavetes.

El relat inclou, de manera discreta dades i referències a la contaminació, a les fàbriques que aboquen residus, a la emergència climàtica i també ens recorda les accions de la Greta Thunberg i els seus “divendres pel futur”.

En resum, un bon relat que pot agradar als infants a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: L’aleteig de la papallona
Autora: Anna Vilar
Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Animallibres
Col·lecció: la formiga vermella, 112
Pàgines: 124
Barcelona, 2021

Infants de tot el món

Escrivia Gianni Rodari a «Contes per telèfon» un breu relat titulat «Un que n’eren set». que es va fer molt popular quan en Xesco Boix el cantava i també en Toni Giménez.
Potser el coneixeu. Fa així:

He conegut un noiet que era set noiets.
Vivia a Roma, es deia Paolo i el seu pare era tramviaire.
Però també vivia a París, es deia Jean i el seu pare treballava en una fàbrica d’automòbils.
Però també vivia a Berlín i es deia Kurt, i el seu pare era professor de violoncel.
Però també vivia a Moscou, es deia Iuri, com Gagarin, i el seu pare feia de paleta i estudiava matemàtiques.
Però vivia també a Nova York, es deia Jimmy i el seu pare tenia una gasolinera.
Quants n’he dit fins ara? Cinc. Me’n falten dos:
L’un es deia Txú, vivia a Xanghai i el seu pare era pescador; l’últim es deia Pablo, vivia a Buenos Aires i el seu pare feia de pintor de parets.
Paolo, Jean, Kurt, Iuri, Jimmy, Txú i Pablo eren set, però eren tanmateix el mateix noiet que tenia vuit anys, que ja sabia llegir i escriure i anava en bicicleta sense posar les mans al manillar.
En Paolo tenia el cabell negre, en Jean ros i en Kurt castany, però eren el mateix noiet. Iuri teni la pell blanca, Txú la tenia groga, però eren el mateix noiet. En Pablo anava al cinema en castellà i Jimmy en anglès, però eren el mateix noiet, i reien en una mateixa llengua.
Ara han crescut tots set, i ja no podran fer-se la guerra, perquè tots set són un sol home.

Un altre llibre formidable que ens parla dels nens que hi viuen arreu del planeta és «El món es casa meva»

Ens presenta un munt d’infants, un de cada país i ens explica les seves singularitats: la família, l’escola, a què juguen, quines festes celebren, quin són els seus menjars preferits i, sobretot, quins són els seus somnis.

Així, sabrem que l’Akito viu al Japó i té una mascota que és un escarabat que dorm a la tauleta de nit, i que la Fatjatiana viu a Madagascar, allà on hi ha la papallona nocturna més gran del món, i que en Joy Malina viu a l’Àrtic on les temperatures poden arribar a 50 graus sota zero, etc.

El llibre és una mena de document que barreja coneixements i ficció i destaca especialment per unes il·lustracions molt acolorides de la Karine Daisay. El format és gran i són els nens els qui expliquen en primera persona la seva vida i el lloc on viuen.

Aquests dies l’he pogut compartir amb la meva neta i he comprovat com li ha interessat descobrir països i altres nens que, com ella, tenen somnis compartits, igual que al conte d’en Rodari.

Una bona lectura, recomanada a partir de sis anys.

Una curiositat sobre la Maïa Brami. Quan vaig llegir el seu cognom em va venir un flash molt gran perquè fa uns vint anys em va impressionar molt el llibre “Salva’t Elies!” escrit, precisament, per la seva mare, l’Elisabeth Brami. Quines coses!

LES DADES:
Títol: El món és casa meva
Autora: Maïa Brami
Il·lustradora: Karine Daisay
Traductora: María del Mar Vidal
Editorial Zahorí
Pàgines: 96 pàgines
Mides: 24 x 30 cm
Barcelona, 2020

El vídeo pujat per l’editorial:

L’erugueta goluda està d’aniversari!

S’acaba de publicar la revista “GUIX D’INFANTIL”. És la número 109 i correspon als mesos de maig i juny. El lema d’aquesta revista és “conversar, dialogar per comprendre el món“.

A l’editorial podem llegir unes reflexions molt actuals sobre la pandèmia i les pantalles. M’ha agradat especialment una frase que comparteixo i que diu:

En el cas de l’educació infantil és ben clar que no hi ha cap solució digital substitutiva de la vivència del temps escolar. Per més meravelles tècniques que pugui fer la mestra, res que provingui del món virtual pot suplir el contacte, la calidesa, la complicitat, la compartició de vivències. Criatures de fins a 6 anys no gaudeixen del contacte síncron virtual ni necessiten més temps de pantalla, sinó que la majoria de vegades, tenint en compte la societat urbana en què vivim, és més important que l’escola proporcioni a la mainada riques experiències de contacte amb la realitat en interacció amb companyes, companys i persones adultes.

A la revista trobareu el segon articlet sobre literatura infantil. L’han escrit les companyes de l’Institut de la Infància, la Diana Comes i la Núria Vouillamoz i fa referència a un personatge mític: L’erugeta goluda.

Un parell de frases:

Us heu preguntat mai com pot ser que una erugueta tan goluda no tingui boca? No deixa de sorprendre’ns aquest petit insecte que menja i menja, i creix i creix, i mai veiem com. Aquesta llicència artística de l’autor Eric Carle també condueix a altres reflexions: sense boca, no sabem si somriu o està trista, i per tant obre una porta a la imaginació dels infants que tan acostumats estan a que els protagonistes dels contes expressin d’una manera clara les seves emocions.

Quan tenim entre les mans L’erugueta goluda, ens adonem que hem entrat a l’univers 0-3. Les seves pàgines de cartró gruixudes acabades en rodó, els forats que ens conviden a passar d’una pàgina a una altra, la simplicitat de la història que ens evoca els processos vitals… Tot això atrapa ràpidament al petit lector.


I més endavant es poden llegir propostes per presentar el llibre als infants.

La vida «En un pot de vidre»

Seguint amb la idea del conte «No sin mis cosas preferidas» que comentàvem fa uns dies, un altre llibre que ens parla de canvis de població i de deixar enrere amistats i moments únics és «En un pot de vidre».

Aquest àlbum ens parla d’en Liam, un conill blanc amb unes llargues orelles a qui agrada col·leccionar tota mena d’objectes. Tot el que troba ho guarda en pots. Són coses petites, normals i corrents, com ara plomes, pedres o flors.
Un dia el cel es tenyeix de color pastís de cirera i en Liam baixa al moll carregat de pots de vidre. Allà coneix a l’Evelyn i quan té tots els pots plens de llum color de cirera li’n regala un.

A partir d’aquell moment, en Liam i l’Evelyn es fan amics i recullen tota mena de tresors al bosc. Passen junts algunes temporades fins que un dia l’Evelyn li diu que ella i la seva família se’n va a viure lluny, a un altre lloc. Llegim: «El Liam va sentir una buidor al cor tan profunda com un pot de vidre sense res a dins»

Aleshores en Liam té una idea…

«En un pot de vidre» és un llibre que ens parla de les coses intangibles, de moments que podem visualitzar com si fossin estels fugaços que il·luminen la nostra vida per uns instants. Són metàfores que ens parlen de les amistats que perduren al llarg dels anys.

Les il·lustracions són boniques i sobretot ens magnetitzen els pots plens dels objectes més estranys i curiosos que el conill va guardant: Petites meravelles de vivències extraordinàries, com postes de sol, tulipes, boles de neu, xocolata calent, meteorits, etc.

Estem davant d’un llibre que ens parla de records i d’amistats perdurables. Recomanable a partir de quatre anys.

Al web de l’editorial Astronave podem llegir que la Deborah Marcero és una autora i il·lustradora de diversos llibres infantils que han guanyat el reconeixement de la crítica. Després d’ensenyar en escoles públiques de Chicago com a professora de literatura, la Deborah va adonar-se que la seva gran passió era escriure i il·lustrar llibres.

LES DADES:
Títol: En un pot de vidre
Autora: Deborah Marcero
Il·lustradora: Deborah Marcero
Traductora: Isabel Rosell
Editorial: Astronave
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

«L’abecedari entremaliat», un joc en forma de llibre

Hi ha jocs de taula que es basen en l’observació i l’agilitat visual. Els preferits dels infants són el «Piktureka» i el «Kaleidos». Tenen moltes possibilitats i es poden fer normes adaptades a les diferents edats. En algunes escoles els tenen i també en biblioteques que promouen el préstec de jocs de taula.

Si un joc té les normes fàcils de comprendre, té l’èxit assegurat. No sempre passa, però. Penso en el «Joc de les famílies» on, abans de jugar, has de dedicar molta estona a explicar les normes.

Ara, l’editorial Takatuka ens sorprèn amb una publicació que està a camí de la lectura d’imatges i el joc: L’abecedari entremaliat.

Com es juga? A cada doble pàgina trobem a l’esquerra una lletra en diversos formats (majúscula, minúscula, lletra d’impremta, lletra lligada, en codi Morse, en l’alfabet Braille) i a la dreta una pila d’il·lustracions d’objectes diversos que comencen per aquesta lletra. Es tracta de trobar la paraula intrusa, la que no comença per la proposada.

Sembla fàcil oi? Aparentment sí, però hi ha un parell de dificultats que fan del joc quelcom enginyós. D’una banda, l’idioma. Mireu aquestes imatges. Són a la pàgina de les que comencen per la lletra “R”. Alguns nois no s’adonen de la solució perquè interpreten la granota com a “rana”.

De l’altra, un vocabulari de nivell elevat. Algunes imatges requereixen uns coneixements previs (culturals, històrics, etc.) que els infants menors de vuit anys no tenen i caldrà ajudar-los. Potser és bona idea, abans de jugar, presentar les diferents pàgines i anar anomenant el que veiem. Per exemple, a la primera pàgina és possible que no sàpiguen que és «armadillo», «ant» o «alfil».

Les il·lustracions són divertides i el llibre està ben editat, és resistent i segur que se us acudeixen moltes altres possibilitats de joc.

Un encert són les pàgines annexes que hi ha al final, amb el solucionari i informacions sobre el codi Morse i l’alfabet Braille.

Llibre-joc recomanat a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: L’abecedari entremaliat
Autora: Anna Aparicio Català
Il·lustradora: Anna Aparicio català
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

Al web de Takatuka podem llegir:
Aquest llibre de cantells roms i atractives il·lustracions a tot color té una estructura de doble pàgina. A l’esquerra apareixen de forma elegant els diferents tipus de representació possible de cada lletra (majúscula i minúscula, lletra d’impremta i lletra lligada), així com les seves equivalències en codi Morse i alfabet Braille, i a la dreta apareix una divertida i variada selecció d’imatges d’objectes, espais, animals, plantes, accions o personatges de la literatura i el cinema.
L’abecedari il·lustrat de Takatuka representa tot un repte per als nostres petits lectors i lectores: per identificar la imatge-paraula intrusa, caldrà que esbrinin a quina paraula correspon cada imatge i descartar aquells sinònims que no comencin per la lletra seleccionada. Al final del llibre hi trobaran les solucions, a més de divertides propostes de jocs per aprendre a utilitzar el codi Morse i l’alfabet Braille

El booktrailer:
https://www.youtube.com/watch?v=WF7mfq5hSII&t=4s