Els qui vivim a Barcelona, ens agrada passejar pel carrers i descobrir detalls de la nostra història ho tenim fàcil perquè n’hi ha a cabassos.
A la Rambla de les Flors hi ha un lloc on anaven els barcelonins a posar en hora el seu rellotge perquè allà hi ha la unitat de mesura del temps, a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, al número 115, i ens marca l’hora oficial. Bé, ara mirem l’hora al mòbil. Els temps canvien.
A prop de la catedral es conserva encara un vestigi de la Inquisició. Molt a prop, en una cantonada, també veiem una mena de canal que usaven els comerciants per prendre les mesures de longitud. Se’ns fa estrany però en temps reculats les mesures eren parts del cos (pams, peus, braços) i això provocava no poques discussions entre compradors i venedors.
Hi va haver un moment que es va fer evident que calia una unitat que servís per a tothom, tant si vivia a la Xina, com a Paraguai. I la comunitat científica es va posar mans a l’obra. La gràcia de tot plegat és que es va decidir que es fes a Barcelona. Era a finals del segle XIX i, prenent com a referències l’Observatori Fabra i el Castell de Montjuïc, es va anunciar la mesura universal del metre que emprem actualment a gairebé tot el món, amb excepcions perquè els anglesos van a la seva i mesuren amb iardes, per exemple, i a la navegació marina les distàncies són en milles.
Si aneu a Montjuïc, a prop del Fossar de Santa Eulàlia i el Passeig del Migdia, encara es conserva una mena de perxa de colors blanc i blau que ens recorda les mesures que es van fer.
Un metre dels que usaven els fusters és també un bon estri per explicar contes perquè amb ell pots fer aparèixer com per art de màgia una casa, una espasa, o altres elements que acompanyen el relat, permetent el joc simbòlic tan estimulant per a la ment dels infants.
Segurament a casa teniu, a la capsa de la costura, un altre metre plegable que useu per mesurar la distància del terra a la ratlleta que marqueu amb un llapis darrera la porta de l’habitació per seguir el creixement de les criatures i que quedarà allà, inesborrable, durant molts anys.
Un metre és també l’inici del títol de l’àlbum il·lustrat que en Ramon Besora i l’Albert Asensio presenten aquests dies a diferents llibreries del país. Es titula Un metre d’històries de metre i han tingut molta cura en que aquest llibre acordió tingui precisament un metre de llargària quan està obert. Són quatre fulls de 25 centímetres cadascun. Un metre.
Apareix en un moment que el seu anterior treball «La lletra que tot ho canvia» ha estat guardonat amb el premi Crítica “Serra d’or” 2024 i és un doble motiu de celebració festiva de la creativitat i l’originalitat.
Dolors Feixas, del Grup Cultura matemàtica de les persones, a la contracoberta, sintetitza molt bé de què va el relat. Diu:
Què és un metre?—Pregunten els cucs de seda quan se’ls encomana fer un vestit per a la Kira, una serp que fa un metre de llargada. I gràcies a les explicacions de l’esquirol, del mussol i del pit-roig, poden començar a filar. Faran un vestit de metre!
En Ramon Besora, com a bon poeta i amant de la natura, es val d’uns animalons prou coneguts a casa nostra per fer-nos imaginar una situació que acaba amb sorpresa i un somriure còmplice.
En un article publicar a la revista “Viure als Pirineus” ens parla de l’art de la desproporció referint-se a aquest llibre i ho relaciona de forma enginyosa amb la literatura infantil i juvenil de tots els temps. El podeu llegir a continuació:
Per la seva banda, l’il·lustrador, l’Albert Asensio, ha sabut adaptar, amb el seu estil reconeixible, cadascuna de les tres micro-històries de la part del davant del leporello i fer-nos admirar l’esclat de color que trobem en girar el llibre.
Un llibre que es pot gaudir a partir de quatre anys.
LES DADES: Títol: Un metre d’històries de metre Autor: Ramon Besora Il·lustrador: Albert Asensio Editorial: Meraki Pàgines: 16 Barcelona, 2024
500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.
Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.
He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.
Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.
De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:
Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.
La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.
En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.
Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!
I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.
Ahir, als «Llibres per somiar» vam presentar aquest llibre de coneixements històrics que ens explica la vida d’aquest personatge conegut com a Joan de Serrallonga del qual se n’han fet cançons, obres de teatre i imaginat mil històries.
El llibre, narrat en primera persona pel propi bandoler té un llenguatge molt entenedor i va seguin el fil de la seva vida apassionat, entremesclada amb detalls dels costums i creences de la Catalunya rural del segle XVII.
S’acompanya d’unes il·lustracions precises i detallistes que ens fan imaginar com era la vida dels catalans d’aquella època i la dels bandolers en qüestió: Com era viure ocult? On vivia un bandoler? Com es vestia? A qui robava i com ho feia? Etc.
I com a cada programa vam fer una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta i que gràcies a la col·laboració de les editorials el regalarem a una de les persones que contestin. Aquesta setmana la pregunta per participar al concurs de “llibres per somiar” és:
Quin és el nom de pila, el nom real, d’aquest mític bandoler?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 28 de maig.
La guanyadora de l’anterior concurs del llibre “Hi havia una forma” és l’Alba Dalmau. L’enhorabona!
Si podeu, escolteu tot el programa o llegiu l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa sobre un tema del que s’en parla poc i que us pot donar algunes idees i segur que us il·lumina. El transcrivim a continuació. Porta com a títol:
Com reaccionar davant la curiositat sexual infantil?
Un de cada cinc nens o nenes és o serà víctima d’abusos sexuals durant la infància. En una classe de primer, amb infants de 6 anys, van fer una sessió per parlar del consentiment i de les parts íntimes, explica l’antropòloga de Sex-AFINEstel Malgosa. Amb una sola sessió una nena va identificar un abús:
“A l’hora del pati un company de classe l’obligava a tocar-li el penis per jugar a un joc i poder accedir a jugar amb els altres companys; i es va adonar que l’estaven obligant i que no ho havien de fer i va trobar les eines per solucionar-ho: dir-ho al pare.”
Si això va passar en només una hora, apunta l’antropòloga, imaginem què passaria amb una educació sexual implementada per detectar situacions incòmodes i abusos. “Nosaltres que som fills i filles del silenci, hem de parlar-los, des de petites, a l’entorn familiar, de sexualitat”, reivindica la psicòloga Elisenda Pascual, autora del conte per prevenir abusos “L’ombra de la Clara“:
“El que no anomenem no existeix. Aleshores apareix la perversió. I la perversió no genera prevenció, que és l’objectiu de l’educació afectivosexual. La sexualitat és integrar la vida.”
Una eina per acompanyar la sexualitat de la petita infància són els contes, com “Aigua Marina“, de la sociòloga Júlia Sánchez. Des del 2015, a la cooperativa La Ciranda, fan tallers arreu de Catalunya d’educació afectivosexual.
Com és la sexualitat infantil, a diferència de l’adulta?
El projecte SexAFIN ha fet una enquesta amb nens i nenes de 3 a 12 anys per conèixer què saben sobre sexualitat, el cos, intimitat i plaer. L’Estel Malgosa explica que, pels més petits, la sexualitat és un concepte “massa complex”.
“Pels de 8-9-10 anys, sexualitat és sexe adult, el coit; una definició que exclou els infants, que des de la mirada adulta entenem com a asexuals. I quan explorem una mica més, els infants diuen que la sexualitat també és que t’agradi algú, que t’abracin, sentir plaer, i s’obre la definició de sexualitat.”
La primera confusió dels adults és reduir la sexualitat al sexe, lamenta l’antropòloga. Segons l’OMS, les persones neixen sexuades, amb sentiments, cos i plaers, i s’han de poder prendre decisions sanes, segures i plaents sobre sexualitat, i per això se’ls ha de donar informació.
La construcció psíquica de la criatura quan neix es fa a través del cos de la mare, argumenta la psicòloga perinatal Elisenda Pascual:
“I aquest pell a pell també és sexualitat. Els infants no són asexuats. Parlar de sexualitat infantil és parlar de plaer, desig, benestar, des d’un curiositat pura que no té res a veure amb el foc passional de la sexualitat adulta.”
Com podem reaccionar davant les mostres de sexualitat de l’infant?
Els nens i les nens quan es toquen la vulva i el penis senten pessigolles, explica l’Estel Malgosa. Quan ho fan els ensenyem amb indirectes que és un tema tabú i que no se’n pot parlar. A mesura que es fan grans, problematitzen aquest tipus de comportaments, que jutgem com a sexuals:
“Una mare va dir a la seva filla que si es tocava la vulva tindria una infecció, si els diem que tocar-se no és correcte creixerà amb la culpa, i el dia que hi hagi un abús o una situació incòmoda mai ho explicarà.”
En lloc d’això, podem aprofitar per preguntar: “On s’està tocant? Què creus que obté, quan es toca? Quines consignes li estàs donant?“, suggereix la sociòloga Júlia Sánchez, de La Ciranda:
“No és el mateix que un infant es posi les mans als genitals perquè es relaxa en fer la migdiada que un amb ansietat que es frega intensament els genitals, o un altre que explora el cos. I s’ha de veure també on ets: al supermercat? A l’escola? A casa? A casa els avis? Cada espai ha de tenir unes normes per protegir l’infant i orientar l’adult en l’acompanyament.”
A vegades els relats a les escoles són distreure’ls quan es toquen, explica la sociòloga, en lloc de: “Veig que t’estàs tocant els genitals”, i per això necessitem el vocabulari i dir-li si és o no el lloc adequat, i parlar-ho amb la família.
És essencial que com a adults revisem també la nostra motxilla sexoafectiva, ens recomana la psicòloga Elisenda Pascual, per acollir el que l’infant expliqui, i si cal buscar ajuda.
Quina educació sexual es pot donar a Infantil?
Quan no es dona l’espai ni l’oportunitat per parlar de sexualitat es crea el tabú. El tabú propicia situacions de vulnerabilitat, assegura la presidenta de la Fundació Vicki Bernadet:
“L’educació sexual és un dret i un deure; la informació i la formació són imprescindibles per prevenir abusos, perquè quan s’ofereixen un espai lliure i de seguretat, els infants i joves parlen i es propicien les revelacions d’abusos i agressions sexuals.”
S’ha de parlar de sexualitat amb un significat ampli a través de les sensacions del propi cos a l’escola, i que deixi de ser un tema tabú, defensa l’Estel Malgosa, i donar-los vocabulari perquè identifiquin què els agrada i què no.
L’eduació afectivosexual i la perspectiva de gènere ha entrat al currículum d’infantil, ja hi eren a primària i secundària, en el marc de l’Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius. A la cooperativa La Ciranda:
“Tenim un programa d’acompanyament d’infantil, primària i secundària, 30 tallers adaptats a cada edat de 3 a 16 anys amb una proposta d’educació afectivosexual integral orientativa, comptem amb la maleta de recursos pedagògics “Celebrem la sexualitat” i també és valuós el programa Coeduca’t de formació del professorat.”
“I en el dia a dia s’han d’aprofitar els moments quotidians: d’higiene, de nuesa, de vestir-se, de visita del pediatre, de canviar un bolquer, per posar nom”, assevera la sociòloga Júlia Sánchez.
Com detectar i prevenir abusos?
En una presentació del conte “L’ombra de la Clara” van deixar una Clara de mida real amb una capseta on els infants podien explicar coses, i es va destapar un grapat de vivències abusives i d’abusos sexuals infantils, relata la psicòloga l’Elisenda Pascual.
També en els tallers de coneixement del cos de La Ciranda detecten casos:
“No és només un ni dos ni tres, els agraïm i felicitem per la valentia d’explicar-ho i els derivem a Vicky Bernadet o s’obre el protocol de maltractament de la infància.”
Treballem l’assertivitat, assegura la sociòloga, perquè l’infant sigui capaç de posar límits al que no li agrada. Tot i que un infant mai pot aturar un abús sexual que ve d’algú més gran, alerta l’Elisenda Pascual, aquesta responsabilitat d’aturar l’abús i acompanyar l’infant sempre és nostra. Quotidianitzar la sexualitat a casa, proposa l’Estel Malgosa, fins i tot parlar-ne a la taula:
“Se’n pot parlar de manera indirecta, comentant un programa que en parla en família, o bé parlar des de les experiències personals dels adults, sobre relacions sexuals per crear un clima de confiança i que el fill o filla s’obri a parlar”.
I fer servir eines de detecció com els contes: l’àlbum il·lustrat “La bici de la Lola“, de la Laia Pibernat,l’Alba Barbé i la Judit Piella, el joc simbòlic o els dibuixos, que faciliten gran part de la detecció d’abusos a infantil i cicle inicial, conclouen les expertes.
M’agrada anar al País Basc i conèixer la seva cultura, la seva geografia i la seva gastronomia. Fa uns anys (no gaires) en una de les escapades de tres dies, vaig anar a dinar a Zarautz, un poble amb una platja enorme i un restaurant prou conegut perquè el propietari és en Karlos Arguiñano. Recordo que vam arribar caminant des d’un poble preciós que hi ha a la vora, Getaria. Des d’allà pots agafar un camí ben asfaltat i turístic que et porta directament a Zarautz en poc més d’una hora. És un passeig molt recomanable perquè vas a tocar de la costa i pots gaudir dels flysch, una formació rocallosa de roques dures i roques blandes que s’intercalen i formen uns plecs increïbles.
D’aquella escapada em va emocionar molt el poble de Getaria, i especialment la seva església construïda en un lloc impossible i envoltada de carrerons estrets i empinats. El poble fa olor de mar i notes la presència d’Elkano, un mariner que fa cinc cents anys fa fer la primera circumval·lació al planeta i que va néixer a Getaria precisament.
Per commemorar l’efemèride, l’editorial Kalandraka ha traduït un relat —publicat inicialment en èuscar— d’en Joseba Sarrionandia que explica aquella gesta, aquell viatge èpic que va començar amb cinc naus i 237 persones, de les que només van tornar 18, a bord de l’única nau que va quedar, la Victoria.
El relat està narrat en forma de diàleg. Una nena li demana a la seva àvia, professora d’història, a punt de jubilar-se que li expliqui una història de debò. I l’àvia comença a explicar-li “la volta al món d’Elkano i Magallanes al segle XVI”
Entremig, la nena li fa moltes preguntes i comentaris que li serveixen a l’autor per narrar altres històries curioses que podem veure en aquest planeta nostre.
La conversa té moments humorístics i també ens parla de poder, economia, diferències culturals, racisme, memòria històrica, etc. M’ha agradat, especialment, quan l’autor es posiciona del costat dels indígenes que vivien feliços abans de la arribada dels conqueridors.
Lectura recomanable a partir d’onze anys.
LES DADES: Títol: Una volta al món Autor: Joseba Sarrionandia Il·lustrador: Ares Traductor: Pau Joan Hernández Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 158 Barcelona, 2023
Així feia la tornada d’una cançó que el grup “Els esquirols” va popularitzar fa un grapat d’anys, més de quaranta.
La cançó, patriòtica i ecologista, recordava les peripècies d’un bandoler català del segle XVII del qual la llegenda ens ha fet pensar que era una mena de Robin Hood, que robava als rics per donar-ho als pobres. La realitat era una mica diferent i si voleu conèixer la seva història i els fets que succeïren en aquella època, s’ha publicat un llibre molt ben editat que és una delícia: El bandoler llegendari.
Forma part d’una col·lecció de textos de la col·lecció “els llibres del Petit Sàpiens” que ens mostra grans personatges que han fet història.
Aquest volum està escrit de manera entenedora i amb unes il·lustracions detallades i precises que ens situen enmig del relat. És com un viatge de més de quatre-cents anys per conèixer i entendre la seva història i la dels catalàns d’aquella època: com era viure ocult? On vivia un bandoler? Com es vestia? A qui robava i com ho feia?
El llibre, a més, inclou una pila d’activitats i continguts extra per jugar i aprendre.
Conté un formidable desplegable amb els bandolers més coneguts.
Lectura recomanable per als amants de la història, especialment i per saber més. I per als infants a partir de cicle mitjà.
LES DADES: Títol: El bandoler llegendari. Joan de Serrallonga i la vida fora de la llei. Autor: Arnau Cònsul Il·lustrador: David Parcerisa Editorial: Ara Llibres Pàgines: 48 Barcelona 2022
Als inicis dels any 90 vam llegir una novel·la que ens va fer veure la filosofia d’una manera entenedora, senzilla, amable i entretinguda.
Vaig comprar l’edició castellana de Siruela de l’any 91, un volum que vaig llegir i conversar amb diverses persones. Després he anat llegint altres obres d’en Jostein Gaarder com «El vendedor de cuentos» o «La joven de las naranjas», sempre amb interès per aprendre. La gràcia d’aquest autor és que et presenta els conceptes en forma de novel·la, cosa que és agrair perquè es més fàcil d’entendre el missatge.
Fa unes setmanes, s’ha tornat a publicar “El món de Sofia”, però en format d’aventura gràfica i actualitzada.
L’essència del relat és la mateixa i pot ser una bona manera de tornar a rellegir i pensar en els conceptes vitals que ens acompanyen.
El guió adaptat és d’en Vicent Zabus i les il·lustracions d’en Nicoby. Està molt encertada la manera com presenten la història de la Sofia i aporta un plus de riquesa per seguir les passes de Plató, de Sòcrates i de Sant Agustí, entre d’altres. També ens mostra com era la vida d’algunes ciutats com Atenes o Roma en aquella època, la qual cosa ens permet veure-les amb uns altres ulls.
Si la novel·la d’en Gaarder de l’any 1991 començava amb la pregunta «Qui ets?» enviada de manera anònima a la Sofia, la novel·la gràfica, trenta anys després, comença igualment amb la pregunta que li arriba a una adolescent, també per correu postal.
Però la Sofia Amundsen actual és diferent, està preocupada pel canvi climàtic, per la igualtat, el feminisme, l’ecologia i la justícia, té mòbil i s’hi assembla a una adolescent del segle XXI.
La novel·la inclou situacions humorístiques i ens endinsa de manera vertiginosa en la història de la filosofia, gràcies en part al tractament de les infinites possibilitats que ens ofereixen els actuals creadors de còmics: Tractaments tipogràfics, trencament dels marcs que formen les vinyetes, perspectives curioses, etc.
De moment només ha sortit la primera de les dues parts que formen l’obra: 1. La filosofia de Sòcrates a Galileu.
Molt recomanable a partir de dotze anys.
LES DADES: Títol: El món de Sofia. 1 La filosofia, de Sòcrates a Galileu Autor: Vincent Zabus Il·lustrador: Nicoby Traductora: Queralt Vila Editorial: Empúries Pàgines: 266 Barcelona, 2022
La tertúlia d’aquest mes ens endinsarà en el món del vi.
Malgrat la poca presència del vi en la literatura infantil i juvenil, el podrem localitzar en algunes obres de Selma Lagerlöf o Roald Dahl, per exemple. També a la rondallística tradicional i als còmics trobem persones que beuen vi, de vegades més del compte, com li acostuma a passar al capità Haddock.
Per aquesta tertúlia hem convidat un Ambaixador de la Cultura del Vi, una persona que ha viscut i viu investigant una relació que prové de vuit mil anys d’història compartida.
És un humanista i ens parlarà de filosofia, d’ètica, d’art, de viatges, de poesia, de Rilke, de Josep Pla, de Maurice Sendak, del Quitxot, de censura i d’autocensura, i potser, potser, farem un tast d’algun dels vins de les seves vinyes riojanes.
Ah! També parlarem de Neruda i la seva «Oda al vino» que conté versos tan bonics com aquests:
… vino encaracolado y suspendido, amoroso, marino, nunca has cabido en una copa, en un canto, en un hombre,…
LES DADES:
Data: Dissabte, 26 de novembre de 2022 Hora d’inici: 12:00 h. Hora d’acabament: 13:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles (carrer Rosalía de Castro 80, 08901 l’Hospitalet de Llobregat) Contrasenya per accedir a l’Espai: «Nautilus»
Com és habitual, si aviseu que us deixareu caure per l’Espai, us ho agrairem. Si no ens dieu res i us presenteu a l’hora indicada també sereu benvinguts/des; això sí, fins a completar l’aforament. Correu electrònic: espaillampsicentelles@gmail.com
El passat dijous, 20 d’octubre, vam celebrar la quarta tertúlia clandestina de la que només havíem anunciat el títol —ELS LLIBRES MÉS ENLLÀ DELS LLIBRES— i la contrasenya per accedir a l’Espai —Peramola—. Hi van acudir a la cita mestres però també hi havia bibliotecaris, una llibretera i, curiosament, alumnes del convidat a qui els deuria arribar alguna filtració.
La idea era fer aquesta tertúlia coincidint amb la inauguració de l’Espai fa un any i, de passada, recordar el dia de les biblioteques i apostar per aquests equipaments magnífics, imprescindibles, que tenim a Catalunya.
El convidat va ser el mestre, editor i poeta, Ramon Besora, una persona generosa en les seves explicacions i que, com a bon coneixedor del món escolar, ha col·laborat activament en la formació de mestres i és autor d’una bona colla de llibres destinats als infants.
En Ramon és conegut també pels seus poemes, molts dels quals han estat musicats i cantats pels infants de diferents indrets de Catalunya. També és autor de diverses publicacions i articles sobre didàctica, creativitat infantil, la construcció del lector i poesia i escola, entre altres.
Ha rebut diversos premis nacionals i internacionals entre els quals destaquen el Premi Baldiri i Reixac per les seves aportacions en el camp de la didàctica de la llengua, el Premi de literatura infantil Atrapallibres pel seu poemari «Zoo de paraules» i l’Octogone d’Honneur, atorgat pel Centre Internacional d’Études en Littérature de Jeunesse de París.
Les seves edicions han estat guardonades amb el Premi Nit de l’Edició 1993 al llibre més original i, a la Fira del Llibre de Bolònia, el 1992 amb el Critici in Erba Prize i el 1997 amb el Premi Internacional d’Innovació.
Va ser fundador i president de l’Associació Miquel Martí i Pol. Actualment és patró de la Fundació del poeta.
El vam convidar perquè ens parlés d’un període de la seva vida, en concret els anys que va estar al capdavant d’Aura Comunicacions i l’aposta per editar llibres diferents, llibres per a infants i joves que aportessin, més enllà d’un text i unes imatges riques i potents, la possibilitat d’entendre el llibre com a objecte artístic, com a element sorprenent capaç de generar emocions diverses, com una joia.
La tertúlia va tenir tres moments.
Primer es va centrar en els anys que va treballar com a mestre a l’Hospitalet i com a corresponsal del Diari de Barcelona al Baix Llobregat. Les anècdotes que ens va contar ens van servir per conèixer-lo com a persona i entendre el seu tarannà inquiet i intrèpid.
La segona, la més divertida, la va plantejar com si d’una tarda nadalenca fos. Picava un tió imaginari, descobrint els regals (els llibres) que ens anava mostrant. D’aquesta manera vam saber del llibres torrons, dels llibres botella de cava, dels llibres ous amb dos rovells, dels llibre acordions, dels llibres galetes, etc. Més que el tió allò semblava el barret d’un mag!
Finalment, va acabar comentant alguns dels seus immeditats projectes i vam jugar a “La lletra que tot ho canvia”.
Va ser una tertúlia —en realitat semblava una masterclass— en la que vam aprendre a obrir la ment a noves propostes plàstiques i literàries. Algunes de les idees que semblaven “carioques” de ben segur seran aplicades a les escoles de les companyes que allà hi eren.
Podeu veure un petit vídeo amb algunes imatges significatives de la tertúlia, a continuació.
Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!
A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…
Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.
La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.
De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.
Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.
Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.
No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre. Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.
Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!
La bruixeria és difícil de definir. L’Enciclopèdia Britànica la classifica com una creença religiosa i la defineix com «l’exercici o la invocació de suposats poders sobrenaturals per controlar persones o esdeveniments, pràctiques generalment que impliquen bruixeria o màgia».
Sembla mentida, però la caça de bruixes encara és una pràctica del segle XXI a algunes parts del món, especialment a l’Àfrica subsahariana, l’Índia i Papua Nova Guinea.
«Bruixes» és un llibre amb deu relats de dones sàvies i màgiques de la nostra història. L’autora, la Glòria Sabaté, s’ha documentat exhaustivament i ens presenta uns relats ficcionats d’aquestes dones que guarien amb les seves mans, coneixien les plantes remeieres, preparaven aliments i ajudaven a néixer i morir.
Són relats situats en diferents èpoques i llocs (la majoria, a Catalunya), escrits amb molta delicadesa i que ens fan còmplices dels misteris que acompanyen cada relat. Molt ben escrits.
Les il·lustracions, oníriques i precioses, són obra de l’Eva Sánchez.
Una bona activitat és anar a visitar els indrets on es produeixen els fets perquè estan localitzats a les explicacions que hi ha als annexes del final.
Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.
Si hi esteu interessats en saber-ne més o en gaudir dels originals, el mes de febrer a Rubí, teniu una bona oportunitat.
LES DADES: Títol: Bruixes. Deu relats de dones sàvies i màgiques de la nostra història Autora: Glòria Sabaté Il·lustradora: Eva Sánchez Editorial: Bindi Books Pàgines:94 Barcelona, 2021
La invitació a la lectura 