«Negra», un còmic que explica la vida desconeguda de la Claudette Colvin

Claudette Colvin té 81 anys i per alguns de nosaltres ha estat una desconeguda fins no fa gaire. En concret, des que es va publicar el darrer febrer la seva història de lluita en defensa dels drets de la població afroamericana. Coneixíem, això sí, la peripècia de la Rosa Parks, abastament referida i posada com a exemple de lluita. El que no sabíem és que uns mesos abans, una noia de quinze anys, la Claudette Colvin, ja va fer un acte de resistència igual al de la Rosa Parks, negant-se a cedir el seu seient a un passatger blanc.

El cas de la Parks va esdevenir el detonant de la lluita pels drets civils als Estats Units i va suposar el final de la segregació, amb un matís: No es van acabar les tensions racials, com hem pogut comprovar en els darrers mesos.

He llegit amb interès aquest còmic ben editat que ens explica la vida de la Claudette Colvin. Està explicada de manera senzilla, evitant les emocions personals i mostrant les coses tal com van passar. L’inici és molt potent, adreçant-se al lector, adreçant-se a nosaltres directament, endinsant-nos ràpidament en la pell de la jove Colvet i situant-nos perfectament en els anys 50 del segle passat a la ciutat de Montgomery, Alabama.

Diu:
Inspira profundamente. Deja el lugar en el que te encuentras y cruza arroyos, ríos, el océano Siente la brisa. Sobrevuela Nueva York, la estatua de la Libertad, el Empire State Building. Bordea la costa y dirígete hacia el sur. El aire se vuelve más caliente. Virginia, Carolina del Norte, Carolina del Sur. Ahora estás en tierras algodoneras. Te alejas de la costa, te adentras en los campos de cultivo. Y giras hacia el oeste. Estás en Montgomery. A partir de ahora, eres negro. Un negro de Alabama. En los años cincuenta.

Els dibuixos són de la il·lustradora francesa Émilie Plateau i és una adaptació de l’obra del mateix títol escrita per la Tania de Montaigne. La majoria són imatges panoràmiques, sense entrar al detall dels primer plans, per evitar emocions i cenyir-se als fets. Uns dibuixos senzills, infantils, on destaca l’ús del color per a enfosquir les cares dels negres quan a la mateixa imatge hi ha persones blanques i deixant-les blanques quan està la Claudette sola en el dibuix. Curiós.

Algunes pàgines en negre i amb un text en blanc són realment colpidores.

Resulta interessant comprovar com la història ens mostra un Luther King vergonyós de la Claudette perquè és jove, estudiant i sobretot perquè es queda embarassada, en circumstàncies una mica tèrboles, d’un home blanc. Sembla que aquest no era el moment que esperava la comunitat negra. Van albirar la seva oportunitat uns mesos després amb els fets de la Rosa Park.

A les darreres pàgines hi ha una informació prou entendora i aclaridora de conceptes com les lleis « Jim Crown», l’associació nacional per al progrés de les persones de color, el consell de ciutadans blancs, el consell polític de les dones. També coneixem qui va ser la Jo Ann Gibson, en Fred Gray, en E.D. Nixon, la Rosa Parks, en William Gayle, etc.

Lectura recomanable per al primer cicle de l’ESO.

LES DADES:

Títol: Negra, la vida desconocida de Claudette Colvin
Autora: Émilie Plateau
Il·lustradora: Émilie Plateau
Traductora: Sara Bourehiyi
Editorial: Duomo
Pàgines: 136
Milan, 2021

Podeu veure una animació promocional de la versió original francesa, a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=k-uMl_6MrxY

El viatge dels veïns al voltant del món en dotze dobles pàgines

Si vau disfrutar amb «Meravellosos veïns», esteu de sort perquè el tercer llibre de la sèrie («El viatge dels veïns») és una meravella.
La Hélène Lasserre i en Gilles Bonotaux han imaginat un viatge que fan una bona colla dels coneguts veïns, al voltant del mon. Es desplacen a bord d’una mena d’artefacte que anomenen “Aspiranou” que sembla una aspiradora gegant molt divertida.


En el seu recorregut fan nou parades a llocs emblemàtics de tots els continents. Així, la primera parada és Venècia. A doble pàgina veiem els veïns passejant (amb gòndola) pel canal que hi ha darrera del Palau Ducal i fent noves amistats. Podem veure el Pont dels Sospirs i si ens aturem en els diferents personatges segur que podrem reconèixer als de la Comèdia de l’Arte i també al Pinotxo…

A la pàgina següent l’Aspiranou ens porta a Atenes, i després a Kènia, l’Índia, el Japó, al Fons del mar, a Perú, als Estats Units, al Pol Nord i de retorn a casa.

La gràcia del llibre és doble. Per una banda ens permet gaudir de les aventures dels coneguts veïns i veure com es van relacionant amb els personatges que van trobant. D’aquesta manera podem triar-ne un a l’atzar i pàgina a pàgina anar resseguint la seva peripècia. Després en triem un altre i tornem a començar. Resulta un joc divertit que ens permet escriure o viure mil aventures.
Hi ha un altre aspecte curiós. A cada doble pàgina hi ha un escenari i dins d’aquest escenari trobem els trets característics, històrics o actuals del lloc on ens trobem. Per exemple, si us hi fixeu en la parada als Estats Units que reproduïm a continuació…

…potser sereu capaços de trobar superherois cinematogràfics (Superman, Batman), l’hipopòtam fent de Gene Kelly (Singing in the rain), personatges de cinema (Charlot, Dumbo, King Kong, ET); també podreu localitzar a l’ànec Donald al costat d’un altre Donald (Trump) i intuir referències a Marilyn Monroe, Easy rider, l’Oncle Sam, les hamburgueses, en Woody Allen, James Dean, etc. Mil i una possibilitats de conversa que també trobareu a les altres pàgines.

El text va a la part de sota de cada pàgina i ens aporta pistes per no deixar d’observar els aspectes més significatius. Senzillet i molt útil.

«El viatge dels veïns», un llibre a camí de l’aventura i del coneixement que està il·lustrat de manera precisa, amb línia blanca, amb molts detalls i que agradarà als infants a partir de set anys. Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: El viatge dels veïns
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

Audàcia i enginy a «Robatoris de llegenda»

En els darrers anys s’ha popularitzat «La casa de papel», una sèrie televisiva que té com a leiv motiv un robatori a gran escala a la casa de la Moneda a Madrid.  Es tracta d’una ficció, naturalment, però en la base de la història subjau la idea robinhoodiana d’anar contra el poderós i no fer mal als febles. Imagino que per aquest motiu ens hem sentit atrets pels personatges i hem desitjat que el robatori acabés tenint èxit.

Un llibre que ens parla de robatoris que han emplenat pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió és «Robatoris de llegenda» i també té aquest puntet de presentar com a herois els malfactors que van realitzar proeses que abans ningú no havia intentat.

Alguns dels casos els tinc ben presents perquè en el seu dia, també em van interessar, sobretot el que va fer popular a Ronnie Bigs, l’únic que va aconseguir escapar al Brasil després d’assaltar el tren que anava des de Glasgow a Londres. A casa, els pares i els tiets en parlaven i feien les seves pròpies càbales sobre el cas. Jo els escoltava sense entendre gran cosa fins que vam anar al cinema a veure “El gran robo”, recreació del cas citat. Era l’any 1968 i recordo que vaig disfrutar molt. En aquelles dècades, anar al cine era una de les distraccions habituals i, algunes pel·lícules ens marcaven i ens deixaven petja a la memòria.

Potser també us sonarà el nom de Dionisio Martínez, més conegut com «El Dioni», el que va desaparèixer amb la furgoneta de l’empresa de seguretat plena de diners. Això va passar l’any 1989.

«Robatoris de llegenda» és un llibre que recrea nou dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats. Estan organitzats temporalment, començant pel robatori de la Mona Lisa al Museu del Louvre l’any 1911 fins al túnel de 80 metres que van excavar a Fortaleza (Brasil) per buidar el Banc Central, l’any 2005. Aquest robatoris tenen com a armes l’enginy, la planificació, l’astúcia i una mica de sort. Com van deixar escrit els lladregots als murs del banc de Niça: Ni armes ni violència i sense odi.

Cada robatori està explicat seguint el mateix guió: Planificació, execució pas a pas, investigació policial i judici quan cal.

Un llibre de coneixements recomanat per als alumnes a partir de cicle superior. Es llegeix amb interès i per moments, resulta apassionant. Una bona lectura per iniciar un projecte (geografia, història, matemàtica, observació, fotografia, etc)

LES DADES:
Títol: Robatoris de llegenda
Autora: Soledad Romero
Il·lustrador: Julio Antonio Blasco
Traductora: Diana Novell
Editorial: Zahorí
Pàgines: 64
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:

Des de 1880, una pinzellada per la història

Hi va haver una època que els directors de cinema només tenien una càmera i la seva preocupació era com moure els actors amb el punt de mira fixe. També, el gran Harvey Keitel, a la pel·lícula “Smoke”, cada dia, a la mateixa hora, surt al carrer i fa la mateixa fotografia. Els canvis semblen imperceptibles, però hi són. Només és qüestió de fixar-s’hi.

Actualment, en canvi, cada escena es grava amb diverses càmeres alhora i després es fa el muntatge al laboratori. El resultat és més espectacular, és clar.

Però alguns també disfrutem veient les pel·lis antigues, en blanc i negre, amb poc diàleg o mudes.

Com en un d’aquests films, en Pietro Gottuso ha plantat el seu cavallet en un carrer i ha retrat el que passa pel seu davant durant cent quaranta anys. El resultat és aquest bell àlbum il·lustrat. Són unes imatges pintades sobre fusta on, a doble cara i a sang, catorze moments diferents ens acompanyen pel segle XX.

A la pàgina de l’esquerra hi ha la botiga que serà la llibreria, testimoni dels canvis en els vestuaris de les persones, en els vehicles, en les modes, i també canvis en els llibres que es mostren a l’aparador. Bé, alguns només s’intueixen. No sé si l’autor ho fa intencionadament. Fixeu-vos, per exemple, en la portada, les pinzellades d’alguns llibres semblen conegudes, no? Veieu “El petit príncep”?, Harry Potter? El lleó? Alguna més?

Passem planes i a la primera imatge ens situem en el moment que s’inaugura la llibreria, l’any 1880.

El llibreter espera cofoi i pacient l’arribada dels lectors i la seva mirada es perd vorera enllà convidant-nos a passar plana i descobrir qui hi apareixerà. Es de nit i només la llum de l’interior de la botiga i un fanal dibuixen les ombres de l’home. Enmig de les dues pàgines, a sobre de la porta principal de l’edifici, la cara de pedra del déu Cronos ens anirà acompanyant pel pas del temps i segons com vagi, el veurem més trist, més sorprès, més content, etc.

A la pàgina següent, un parell de dones ben abillades i en conversa tranquil·la, un parell d’homes asseguts llegint, un altre que va muntant en una calessa, un carruatge tirant per un cavall, i encara un senyor gran que camina recolzant-se en un bastó a punt de desaparèixer de la pàgina (potser és el llibreter de la doble pàgina anterior que s’ha fet gran…)

Anem avançant pels anys i ens fixem en la roba de la gent, en els vehicles de cada moment, el pas per la primera i la segona guerra mundial, etc. fins a arribar als nostres dies. No falta el personatge amb mascareta.


M’ha agradat. Hagués anat bé una història que lligués el pas del temps amb les lectures que es mostren a l’aparador o amb la vida del llibreter. En qualsevol cas, pot ser un bon exercici, a l’escola o l’institut, investigar sobre els moments històrics que s’apunten.

Aquest «des de 1880» va ser mereixedor del Premi d’Il·lustració Compostela que lliura l’editorial Kalandraka. Diuen que enguany s’han presentat 400 originals.
Podeu veure la notícia clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: Des de 1880
Autor i il·lustrador: Pietro Gottuso
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

 

Visita de l’il·lustrador Iván García a l’IES Cassà

La visita d’un autor a l’aula pot ser l’inici d’un nou camí lector. La trobada amb la persona que escriu o Il·lustra sempre és motiu de festa. Es crea una expectació enorme i l’alumnat està encuriosit i atret per la possibilitat de conèixer algú que ha escrit o il·lustrat un llibre que ells coneixen.

És el que ha passat aquests darrers dies amb l’il·lustrador de còmics Iván García en la seva visita a l’IES Cassà. Allà s’ha trobat amb els alumnes de primer curs de l’ESO i els ha explicat en què consisteix la seva feina i com s’estructura un còmic, el seu camp de treball.

Vaig poder acompanyar-lo i assistir com a espectador a una de les sessions i vaig veure com el grup estava expectant, impacient per conèixer, per preguntar, per compartir.

Convidar un autor o il·lustrador a l’escola és una bona pensada. Per tal que la visita sigui màgica i l’alumnat pugui treure’n el màxim de profit és convenient, en primer lloc, que els nois hagin llegit la seva obra i si, a més a més, es pot preparar alguna mena d’acció (exposició a la biblioteca, representació d’alguna escena, lectura en veu alta, etc.) al voltant del llibre o l’autor, millor.

En el cas de l’Ivan, va començar presentant-se i explicant com funciona aquest món dels còmics. En va mostrar alguns de curiosos i diferents i després, a la pissarra, va anar fent esbossos de com distribuir l’espai, les vinyetes, els globus, les perspectives, etc. No hi va haver gaire més temps per poder fer una pràctica però d’això ja se n’encarreguen les professores a posteriori.

L’Ivan és autor d’un còmic que relata uns fets situats a la Grècia antiga i on els protagonistes són els atenienses i els espartans. Podeu veure de què va «Por un puñado de dracmas» clicant a https://www.grafitoeditorial.com/comic/punado-dracmas/

 

A través dels ulls de Tom Haugomat

«A través» és un còmic sense text. Bé, hi ha un breu text que ens indica l’any on transcorre l’acció i el lloc i res més. Ens serveix per veure com va creixent el personatge i on es troba en cada moment. El llibre segueix la vida d’un home que, des de petit, està marcat per un destí curiós perquè el seu somni és convertir-se en astronauta. El llibre ens mostra tot el seu cicle vital, des del naixement fins a la mort, i veiem els moments principals de la seva vida (alguns molt coneguts de tots nosaltres com l’arribada a la Lluna o la caiguda de les Torres Bessones, per exemple).

La idea del llibre es basa en un joc de mirades. A cada doble pàgina veiem a l’esquerra el que veu el personatge, sempre A TRAVÉS d’un prisma particular (el barrots del bressol, un forat, una lupa, una finestra, una pantalla, etc.) i a la dreta el que està veient. Així, anem seguint la seva peripècia a l’escola, la mort de la mare, la universitat, la NASA i el viatge a l’espai. A partir d’aquí, el retorn a la Terra, el seu casament, el naixement del seu fill, etc.

Aquest còmic (o novel·la gràfica, o llibre mut) és un bon exemple d’allò que diem quan expliquem que la literatura, la bona literatura, no sap d’edats lectores perquè els adults podem disfrutar moltíssim llegint aquesta aventura (Ungerer ho tenia clar). De fet, a la llibreria on el vaig comprar el tenien a la secció d’art.

L’autor diu que li va ocupar gairebé set anys fer aquest llibre, format per una sèrie de petits paisatges extraordinaris que van des de la mirada d’un telescopi sobre el sistema solar, una tarda a Alaska a través d’una finestra, un embrió vist des de la pantalla d’una ecografia.

M’ha agradat força i m’ha recordat un altre còmic sense text que també explica la vida d’un home, des del naixement fins a la seva mort. El va escriure Pascal Blanchet i el va titular «La fuga». En aquest cas, el món i tot el que li passa, és vist amb un altre sentit, l’oïda, i les músiques que acompanyen la vida del protagonista.

Les formes són senzilles i els colors, plans.

«A través» és un llibre bonic, recomanat per a l’Educació Secundària.

LES DADES:
Títol: A través
Autor: Tom Haugomat
Editorial: AH Pípala
Pàgines: 185
Buenos Aires, 2020

Un reportatge molt interessant (en francès) on l’autor, Tom Haugomat, explica el perquè i el com va fer aquest llibre. El podeu seguir clicant a: https://vimeo.com/289241763

Un senyor anomenat Miquel Martí i Pol

Un poema molt conegut comença així:

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Un altre, encara més conegut, acaba:

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
La necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

I tanmateix, la remor persisteix

I encara un tercer ben musical que fa:

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n’iria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca
el cor, d’un blau com d’encís,
i els ulls, d’un verd d’esperança.

Són només tres exemples de la extraordinària tria que han fet les companyes vigatanes Maica Bernal i Carme Rubio, que continuen descobrint als ulls dels infants i joves d’aquests país els tresors que tenim.

El novè llibre de la sèrie Tant de gust… està dedicat al poeta Miquel Martí i Pol. És un llibre curt però deliciós per la tria tan acurada que han fet com pels comentaris i les observacions de la vida i l’obra del poeta que ens descobreixen o ens recorden aspectes emotius d’un dels més grans creadors dels segle XX a casa nostra, si més no dels més llegits.

Els textos han estat escrits segons el mètode de LECTURA FÀCIL de l’IFLA (Internacional Federation of Library Associations and Institution), adreçats a col·lectius amb dificultats lectores i de comprensió.

M’ha arribat especialment un comentari de les autores quan expliquen que «quan algú viu un esdeveniment especial i vol expressar el seu sentiment íntim, ho fa sovint amb versos d’aquest autor» i és ben cert perquè encara recordo a la mare recitant de memòria un dels seus poemes triat per recordar l’absència del pare.

A la Fundació Martí i Pol podreu trobar versos, entrevistes, fotografies, etc. que us poden ajudar a conèixer encara més aquest autor.

I dins d’aquest web, per exemple, també hi ha una quinzena de poemes musicats.

…que tot és possible!!!

Us passo unes emotives imatges de la presentació que es va fer a Roda de Ter, precisament :

Llibre molt recomanable, com tota la sèrie, per a infants a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Tant de gust… senyor Martí i Pol
Autores : M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustrador: Jordi Sunyer
Editorial : Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Pàgines: 79

Els altres llibres de la sèrie són:

 

La Sachiko, una nena que va sobreviure a la bomba atòmica

De llibres sobre les guerres n’he llegit molts, la majoria sobre la Guerra Civil Espanyola, però com aquest cap que m’hagi «tocat» tant. El vaig agafar amb cert interès, tot s’ha de dir, perquè recordava el bon gust que em va produir l’anterior Sweet sexteen i a mesura que anava passant les pàgines, creixia el meu interès per la protagonista, fins al punt que no vaig parar fins que no vaig arribar al final.
I després vaig pensar en Mozart que deia que el silenci que es produeix a la sala en acabar un concert, també forma part de la simfonia. Això em va passar, vaig necessitar una bona estona per processar el que havia llegit i per anotar el que trobava a faltar i com estava escrit i les paraules que no coneixia i….
Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki narra un fet històric, el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, quan un bombarder B29 va llençar dues bombes atòmiques, la segona de les quals va caure a Nagasaki.

L’obra se centra en els hibakusha, els supervivents dels bombardejos i, en concret, en la Sachiko, una nena que tenia sis anys quan va explotar la bomba a prop de casa seva casa.
Els primers capítols es situen en els dies previs a l’atac i ens van presentat la família de la nena. Són capítols amb frases breus i que acoten l’espai i el temps. L’autora, la Caren Stelson, no es recrea gaire perquè, com després veurem, no li interessa explicar els perquès de la guerra, qui són els culpables o qui va guanyar o va perdre. Ella s’ha centrat en una nena que veu com la seva vida queda totalment desfeta i perd família, casa, amics, salut, tot, i que el dia 9 d’agost de 1945 veu com els seus quatre amics que juguen amb ella moren a l’instant. També mor el seu germà de 2 anys.

La resta de la familia se salva però els hi queden seqüeles que, de mica en mica, van acabant amb la seva vida; un altre germà mor per malaltia de radiació i un tercer per infecció.
Uns dies després, afamats i malalts, la família, juntament amb un oncle supervivent, marxen a una altra zona del país, però amb això no n’hi ha prou, la radiació ja els ha afectat i un darrere l’altre van morint, l’oncle i dos germans més en són els següents.
La família torna a Nagasaki i intenta reconstruir la seva vida, però no els hi serà fàcil perquè estan marcats, són hibakusha.
Amb el pas del temps i la influencia positiva del seu pare que li parla de Ghandi, d’Anna Keller i el coneixement de les teories de Luther King la Sachiko troba les paraules que li serviran per explicar la seva pròpia història i transmetre-la al món. Amb 56 anys finalment pot dirigir-se a un públic d’infants de sisè de primària i parlar d’aquell dia fatídic.
La novel·la no explica perquè els Estats Units van bombardejar Nagasaki sense esperar les conseqüències de la primera bomba llençada sobre Hiroshima, ni tampoc entra en judicis partidistes. Se centra, i potser està bé que sigui així, en la vida d’aquesta dona. Com deia Conrad, el lector és qui ha d’escriure l’altra meitat. De ben segur que els joves que llegeixin aquesta obra tindran ganes de saber-ne més del que va passar i del perquè i del com.

L’autora va entrevistar la Sachiko diverses vegades i ha captat perfectament les seves vivències. Aprofita també per ficar-hi cullerada sobre els efectes de la radiació a curt i llarg termini. Es nota que ha treballat molt el text. També s’ajuda de diverses fotografies de la Sachiko i la seva família.
A destacar el glossari que hi ha al final de llibre amb les paraules japoneses que apareixen al relat.
M’ha agradat també la traducció perquè probablement no ha estat fàcil per la quantitat de conceptes i paraules en cursiva que hi ha incloses. La Dolors Udina ho fa molt bé.
Lectura recomanable per a joves a partir de tretze anys.

A la contraportada l’autora explica el següent:
Durant la Segona Guerra Mundial, el meu pare va lluitar contra els nazis a Alemanya. No em va explicar mai res de la guerra i jo no li ho vaig demanar. Em preguntava: com es viu quan hi ha guerra? D’adolescent vaig llegir el Diari d’Anna Frank i de gran vaig entrevistar uns quants sobrevivents de la guerra. Em preguntava: després de la guerra, com es fa per trobar la pau? El 2005, vaig sentir Sachiko Yasui explicar la seva història de supervivent de la bomba atòmica de Nagasaki. El que va dir em va impressionar molt. Volia saber-ne més.

LES DADES:
Títol: Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki
Autora: Caren Stelson
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Pagès
Colecció: Nandibú Horitzons núm. 03
Pàgines: 140
Lleida, 2018

Caren Stelson és escriptora i professora. Viu a Minneapolis (Minnesota). Podeu visitar la seva pàgina a http://www.carenstelson.com.
A la xarxa trobareu molta informació i testimonis d’aquesta colpidora història. Per exemple, al vídeo següent podeu sentir la pròpia Sachiko narrant les seves vivències.

Sayonara.

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

Víkings! Qui van ser realment?

Hi ha temes pels quals alguns infants senten certa predilecció com és el cas dels dinosaures o les aventures medievals; d’altres s’estimen més els de ciència, els viatges espacials o els trens. Tan uns com d’altres troben en els llibres de coneixements la seva via d’esbarjo. Les editorials ho saben i s’esforcen en publicar tota mena de títols.
Un dels darrers llibres que tracten un tema apassionant és aquest Víkings!, sobre un poble força desconegut en general i sobre el que circulen llegendes i se solen associar amb mariners que recorrien les costes amb els seus característics vaixells amb cap de drac a la cerca de brega, sang i pillatge.
El llibre intenta donar resposta fefaent als que va suposar aquest poble i ho fa de la mà d’en Vincent Carpentier, un arqueòleg de l’INRAP (Institut nacional de recerques arqueològiques preventives) que explica com durant més de cent anys, de finals del segle VIII a principis del segle X, els víkings van descobrir Islàndia, Groenlàndia i Amèrica del Nord, (cinc segles abans de Colom!) i també van arribar a lloc tan allunyats com Sevilla, el nord d’Àfrica, Rússia, el Mar Negre i l’Imperi bizantí.

La primera part del llibre ens introdueix a les seves expedicions marítimes, explicant com funcionaven els regnes escandinaus i incidint en el medi ambient particularment dur que és en part responsable de la seva partida. A continuació es presenten les exploracions amb uns mapes senzills i canviant el colors dels títols per fer-ho més visible. Els darrers capítols ens parlen de les inscripcions rúniques, de la vida quotidiana (la casa, la roba, esl vaixells, la mitologia, etc) i ens expliquen anècdotes curioses com que els víkings, coneguts pels seus vaixells també eren «els reis del lliscament» perquè ja usaven esquís i trineus.
Les explicacions s’acompanyen d’unes il·lustracions a tota pàgina que les fan més entenedores.
Recomanat per a infants a partir de 9 anys ( i per a nostàlgics de la sèrie Vicky el vikingo!)

Les dades:
Títol: Víkings!
Autor: Vincent Carpentier
Traductor: Oriol Sánchez
Il·lustrador: Jeff Pourquié
Editorial: Nórdica Libros
Abril 2017
Pàgines: 80