«Una invitació a viatjar amb els llibres», a la revista GUIX

Su vida había sido solamente una sucesión de días y viajes iguales, como los vagones de un tren: pero más allá de esas ventanillas, tal vez, había otra realidad. Por eso dicen que es peligroso asomarse.

La cita que encapçala l’article de la revista Guix del mes de març pertany a un llibre que forma part d’allò que s’anomena literatura fantàstica. «La hora azul» és un relat de viatges però també hi ha un viatge oníric que comença quan el protagonista, un home normal, col·leccionista de segells, puja al tren i troba un llibre al compartiment del vagó on s’acomoda. El llibre és un diari personal escrit dos cents anys abans per una noia jove anomenada Hortense. Quan l’obre i comença a llegir es produeix una metamorfosi estranya perquè a través del vidre de la finestra apareixen paisatges romàntics de muntanyes, núvols, arbres i cascades que tenen a veure amb el relat de la noia. Mentre el tren avança, l’home llegeix i descobreix una intriga amorosa i nosaltres, els lectors, anem seguint encuriosits aquest viatge gràcies a la relació entre text i imatges.

Un altre llibre que uneix somni i viatge és «Vuelo libre» de David Wiesner, un àlbum sense paraules on un infant se’n va a dormir i el somni el porta a viatjar per un món similar al del llibre que llegia mentre s’adormia. Somia una aventura llunyana on hi ha palaus, castells, boscos, dracs, criatures estranyes, peces d’escacs que parlen, etc. Recorda els viatges de Gulliver. Com és previsible, el viatge del noi acaba amb el retorn a la seguretat de la seva habitació.

I encara un tercer, «Imagina» d’Aaron Becker comença quan una nena obre una porta misteriosa que ens permet descobrir llocs increïbles. Aquí, el viatge porta la protagonista a un espai inversemblant on viu peripècies que ens remeten a altres obres formidables de la literatura infantil com el viatge en tren de «L’Exprés Polar» o la catifa voladora d’Aladí i la llàntia meravellosa, per exemple.

Els viatges són un dels temes que es remunten als orígens de la literatura i per això trobem tantíssims llibres que el tracten. Per citar-ne tres dels més coneguts, penseu en «Alícia en terra de meravelles», «Allà on viuen els monstres» o els «Viatges extraordinaris» de Jules Verne.

Viatjar és una activitat força usual i les persones ens movem d’un lloc a un altre per diferents motius. Viatgem per conèixer altres realitats, buscant un millor clima, fugint de les guerres, allunyant-nos de les ciutats a la recerca de la natura i la llibertat, pel plaer de l’aventura o per trobar-nos a nosaltres mateixos. Des de fa més de dos milions d’anys hem estat nòmades i no va ser fins que vam descobrir l’agricultura que vam esdevenir sedentaris.

També viatgem mentalment, gràcies a la lectura. Busquem conèixer llocs exòtics, saber dels perills i les belleses que hi ha en altres indrets. Ens complau agafar un llibre i explorar altres mons, reals o imaginaris, propers o allunyats, fantàstics o de ciència ficció; la qüestió és descobrir per conèixer-nos, també, a nosaltres mateixos. Evasió o exploració d’altres mons, la literatura de viatges ens permet abastar múltiples enfocaments de la nostra pròpia vida i alhora ens ofereix models on emmirallar-nos per créixer. Àlbums il·lustrats, llibres de coneixements, novel·les iniciàtiques, d’aventures o de colles, còmics, novel·les gràfiques, etc. tracten totes les possibilitats que els viatges ens faciliten.

De viatges i aventures va l’article que hem publicat al número 497 de la revista GUIX (en castellà a la 324 d’AULA) on també citem algunes bones lectures que estan relacionades amb la geografia, la fauna, els costums, les creences, l’alimentació, les matemàtiques, etc. Només es tracta d’obrir el llibre per la primera pàgina, com qui obre una finestra i es deixa sorprendre per les meravelles que hi ha a l’altra banda. De fet, aquestes finestres són reversibles i en obrir-les també ens coneixerem millor a nosaltres mateixos.

A la mateixa revista he tingut el goig de col·laborar amb la Maria del Mar Lluelles i les quatres escoles que presenten experiències relacionades amb els ODS i la Carta de la Terra. En parlarem en una propera entrada al blog.

«L’any de les abelles», a l’Ofici d’Educar

Ahir a vam presentar “L’any de les abelles”, de Petra Postert, publicat per Takatuka. Una novel·la fascinant que agradarà molt als infants a partir de deu anys i també als adults.

Al web de l’editorial, llegim aquest breu resum:

En morir l’avi, el testament revela que deixa un rusc d’abelles a la seva neta, la Josy. La nena, que viu en una gran ciutat i d’abelles no en sap res de res, decideix quedar-se-les i, per primera vegada a la vida, entén què vol dir sentir passió per alguna cosa. Un dia de juny, però, la situació es complica. Una part de l’eixam s’escapa, la Josy es troba envoltada d’un núvol d’abelles i han de venir els bombers. La seva mare té clar que ha arribat el moment de desfer-se de l’eixam, però la Josy lluitarà per conservar-lo i acabarà descobrint la importància de les abelles en la història familiar.

La novel·la està ben pensada perquè ens parla d’una aventura de superació i ho amaneix amb una pila de coneixements sobre les abelles. I, es clar, això pot resultar complicat quan estem parlant de literatura per a infants perquè s’ensumen que els estàs portant per un camí que no els interessa. En canvi, l’autora del relat, la Petra Postert usa un truc força intel·ligent perquè situa l’acció en un període d’un any i cada capítol és un mes. D’aquesta manera, a cada capítol mentre explica la història de la protagonista, una nena de nom Josy, paral·lelament descriu què està passant al rusc d’abelles, aturant-se en el moment més rellevant.

M’ha agradat, també, que l’estil narratiu sigui descriptiu, evitant la humanització de les abelles, com sol passar en altres relats (penseu en Disney, per exemple, o en la coneguda abella Maia).

Pels qui no tenim gaire idea d’apicultura resulta extremadament didàctic descobrir aquest món tan curiós, amb paraules molt entenedores que s’allunyen del vocabulari especialitzat i ens acosten a unes descripcions ben pensades perquè les puguin entendre els infants, sense deixar de ser del tot correctes. Un llenguatge clar, un vocabulari adequat a l’edat i una lectura molt entretinguda.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants triarem un a qui li regalarem el llibre del dia, gentilesa de l’editorial.

La pregunta del concurs és:

Com s’anomenen les cases que els apicultors fan per a les abelles?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de març.

Al darrer concurs va resultar guanyadora la Katia Maier, que s’emporta el llibre “Mites al cel”. L’enhorabona!

«El gran llibre de l’aigua», un llibre de coneixements fascinant, de debò.

A l’editorial Combel han encetat una nova col·lecció (preciosa) que han anomenat «ecosfera» i un dels primers títols és aquest «El gran llibre de l’aigua» que porta un subtítol prou explícit: De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis.

Ara que estem tan preocupats per la sequera que amenaça les collites i que ens arribi aigua a casa, és un moment molt oportú per conèixer un bon grapat de coses sobre l’aigua.

El llibre és de format gran, està molt ben presentat i té les explicacions justes perquè entenguem una pila de conceptes relacionats amb l’aigua, com saber com funciona una depuradora o perquè es produeixen les tempestes. També hi ha les informacions habituals del cicle de l’aigua, però a més a més sabrem que és la sabana tigrada, perquè hem de beure aigua, quina relació tenien els antics amb l’aigua, quina ciutat famosa es va originar en un oasi, com sobreviu un camell al desert, etc.

Sense aigua, no podríem sobreviure durant molt de temps i a la introducció al gran llibre de l’aigua, es diu que els historiadors creuen que la sequera va tenir un paper principal en la caiguda de les civilitzacions antigues com l’imperi maia a l’Amèrica Central.

Per sort, ara coneixem molt bé com tractar l’aigua i per això els científics ens alerten sobre el canvi climàtic i les sequeres i inundacions conseqüents a diferents zones del planeta.

Un molt bon llibre adreçat a infants de cicle mitjà i més grans on aprendrem curiositats com el nombre de litres d’aigua que hi ha a la Terra, o perquè diem que vivim al planeta blau quan la capa d’aigua és relativament prima a la superfície.

Les autores Sarah Garré i Marijke Huysmans són professors a universitats de Bèlgica i es dediquen a investigar el paper de l’aigua al nostre planeta. Les il·lustracions de Wendy Panders segur que resulten entenedores per als infants. El llibre explica de manera senzilla, amb il·lustracions molt boniques i acolorides, la importància de l’aigua per a tots nosaltres.

LES DADES:
Títol: El gran llibre de l’aigua. De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis
Autores: Sarah Garré i Marijke Huysmans
Il·lustradora: Wendey Panders
Traductora: Marta Pou
Editorial: Combel
Pàgines: 64
Barcelona, 2023

«Bicicletes», història i anècdotes d’aquest vehicle

Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!

A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…

Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.

La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.

De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.

Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.

Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.

No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre.
Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.

Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!

LES DADES
Títol: Bicicletes
Autor: Fleur Daugey
Il·lustradora: Karine Maincent
Traductor: Gustau Raluy
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32 pàgines
Barcelona, 2022

«Tribus»… que tenen moltes coses per ensenyar-nos

Als grups de persones que compateixen costums, tradicions i origen se’ls anomena “tribus”. Aquesta paraula s’associa també als grups de joves que viuen a les ciutats i tenen en comú gustos musicals o afinitats en el vestuari.

En un moment o altre de la vida potser us heu sentit que formeu part d’alguna tribu, tal vegada sense ser-ne conscients. Són modes, grups que apareixen, desapareixen o queden residuals. Recordeu els punks, els gòtics, els rockers, els mods, el heavies, etc.

Però hi ha un altre grup de persones que també formen tribus i estan allunyats dels vertigen urbà. Malauradament, el turisme, la civilització, l’expansió a la recerca de nous espais els ha anat arraconant i estan en veritable perill d’extinció. Pot semblar que són pocs però al nostre planeta hi ha —ni més ni menys— 370 milions de persones que formen part de minories o pobles indígenes escampats per diverses zones de tots els continents. Alguns pobles o tribus ens són més coneguts per la proximitat geogràfica (els tuaregs) o perquè els hem vist sovint en documentals televisius (els ianomami).

«Tribus. Viatge per alguns dels pobles més sorprenents de la Terra» és un llibre de coneixements fascinant. A cada doble plana ens presenta un d’aquests pobles i amb unes breus indicacions ja sabem on viuen, de què viuen, si són nòmades, com es relacionen, com es diverteixen, els seus rituals, etc. Una meravella. Fixeu-vos per exemple en la tribu Matsé, la de les dones gat:

Un llibre de coneixements per a infants curiosos i que ens pot anar bé per entendre altres maneres de viure i, de passada, per entendre com vivim nosaltres.

Al llibre trobareu tribus d’Amèrica (Seri, Bribri, Ianomami, Maputxes, Matsé, Abenaki, Innu), de l’Àfrica (Tuareg, Aka, Suri, Zulú), de l’Àsia (Dones Yao, Changpa, Hezhen, Kazaakhs, Ainu, Mosou, Moken, Kayan), d’Austràlia (aborígens australians) i altres.
Lectura recomanable per a infants de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Tribus. Viatge per alguns dels pobles més sorprenents de la Terra
Autor: Sam G. C.
Il·lustradora: Raquel Martín
Editorial: Mosquito books
Pàgines: 44
Barcelona, 2022

«Què s’amaga al cel de nit?», a l’Ofici d’educar

Ahir a “L’ofici d’educar”, vam presentar “Què s’amaga al cel de nit?”, d’Aina Bestard i publicat per Zahorí Books. És tracta d’un llibre amb sorpresa, un llibre per conèixer algunes constel·lacions gràcies a les pistes d’unes endevinalles i a l’observació del cel des de diferents punts del món.

Unes il·lustracions molt elaborades sobre fons blau que ens situen en vuit països del món, a dins d’unes habitacions des d’on, obrint unes solapes que són les finestres, hi veurem constel·lacions.
Si tenim a ma una llanterna i la posem al darrera, a contrallum, com per art de màgia, podem veure el animals que donen nom a les estrelles de cada constel·lació. Un joc i unes endevinalles per gaudir i compartir, recomanades per a infants a partir de segon de primària.

La darrera pàgina doble del llibre recull totes les constel·lacions que han sortit prèviament i en proporciona algunes característiques principals, com l’estrella més brillant de cadascuna d’elles.

Com a cada programa, fem una pregunta per al concurs de “Llibres per somiar “ i entre les respostes encertades es fa una rifa i se li regala el llibre en qüestió.
Per aquest llibre, la pregunta del concurs és la següent:

Quina constel·lació correspon a l’endevinalla que diu
«Rei de la selva durant el dia,
a la nit es converteix en guia.
Mira les estrelles fixament
i cerca un gran felí al firmament».

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 3 d’abril.

Al darrer concurs va resutalr guanyadora l’Amancay que s’endu el llibre «Gilan, la princesa de les serps»

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-samaga-al-cel-de-nit-daina-bestard/audio/1129595/

En aquest mateix programa vam poder escoltar a un bon nombre de joves, els anomenats «generació Z», nois i noies nascuts entre el 1994 i el 2010, en plena era digital. que no conceben el món sense internet, tot i que defensen també la presencialitat malmesa per la pandèmia. Davant d’un futur molt incert, reivindiquen noves formes de comunicar-se, estimar i divertir-se. Porten a l’ADN la pluralitat, l’activisme planetari, el feminisme, una sexualitat més oberta i fluida; i el seu clam unànime és ser més escoltats.

Hi van participar l’Aina Ahumada, de l’Institut del Voltreganès, la Reda El Ghrari, de l’Institut Antoni Cumella, en Cesc Fernandez, de l’Institut Serra de Noet, en Jaume Salat i Irene Altés, de l’Institut de Gurb, i Alba Pueyo, de l’Institut Vilamajor. Tots ells participen del Projecte de Recerca, Educació i Servei del Departament d’Educació en col·laboració amb Catalunya Ràdio.

Els podeu escoltar clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-pessimisme-creixent-de-la-generacio-z-quin-futur-els-espera/audio/1129596/

«Gorazde zona segura», periodisme en forma de còmic

Fa tres anys vaig estar visitant Bòsnia. M’interessaven un parell d’enclavaments. La biblioteca de Sarajevo i el pont del Drina.

La biblioteca ja no existeix i s’ha creat com una mena de mite al seu voltant recordant que va ser bombardejada i destruïda durant l’assetjament de l’exercit serbi. Bé, quan ets allà te n’adones que no va ser exactament així perquè, si bé és cert que la van destruir, resulta que estava en el mateix edifici on hi havia el govern municipal. En canvi el pont del Drina, a Visegrad, sí que em va fascinar. Era un somni estar allà i recordar la gran novel·la d’Ivo Andric.

La ciutat de Gorazde va ser una sorpresa. A indicació del guia que ens acompanyava, ens vam desviar de la ruta marcada i vam passar la tarda visitant aquell enclavament. Vam veure les restes de la guerra, els túnels i la passarel·la que usaven per creuar el riu sense ser abatuts pels franctiradors, etc. Un record colpidor i que et marca, sens subte.

Ara, he acabat de llegir el magnífic document en forma de còmic on Joe Sacco recull les seves vivència durant els dos anys que va estar fent periodisme i visitant la zona.

Recordo que quan a Bosnia es mataven entre ells, a Barcelona estàvem celebrant els Jocs Olímpics. Quines coses, oi? A dues hores d’avió, una guerra terrible i nosaltres de festa.

«Gorazde, zona segura» és una passada, un document que combina coneixements, art i emocions. Hem sentit a parlar molt de Sarajevo però el que va passar a Gorazde, a la Bòsnia Oriental, va ser encara pitjor: assassinats en massa i i el fracàs de l’ONU i la seva intervenció humanitària.

Durant aquell temps, el periodista Joe Sacco va fer quatre visites a Gorazde i va reunir material per al seu magnífic còmic. «Gorazde zona segura» mescla les pròpies experiències amb històries breus dels seus habitants, testimonis de primera mà. Es diferencien les seccions d’una forma enginyosa que és usar diferents fons de color blanc o negre segons sigui el cas.

El seu estil m’ha recordat a dos grans del còmic, Robert Crumb i Art Spielgeman.

Un còmic documental que hauria d’estar a les biblioteques dels Instituts.

Si us heu de fer un regal, aquesta és una bona opció.

LES DADES:
Títol: Gorazde, zona segura
Autor: Joe Sacco
Il·lustrador: Joe Sacco
Traductor: José Torralba
Editorial: Planeta
Pàgines: 298
Barcelona, 2016

«Astronautas», un passeig per l’estació espacial

¡Nos vamos de viaje a la estación espacial!
Estaremos unos días en el espacio exterior.
Vamos a ser astronautas y descubrir
cómo es el universo.
¡Bruuum!
El gran cohete que lleva la astronave despega.
Vuela a toda velocidad para alejarse de la Tierra.
¿Cómo se verá el espacio exterior?

Amb aquestes primeres frases, ja podeu entendre de què va “Astronautas. Bitácora de un viaje espacial”. Es un dels temes preferits dels infants, com ho són “els dinosaures”, per exemple.

Llibres que parlin d’altres mons, d’astronomia, de viatges per l’espai, n’hi ha molts i de molt bons. Tenim els clàssics de ficció com «Objectiu: La Lluna» o «El Petit Príncep», i els no tan clàssics com «Papá, consígueme la Luna», «Antípodas», «A què fa gust la Lluna? » «La señora regañona», «L’home de la Lluna», «L’astrònom», «Petita quitxé», etc.

Pel que fa als llibres de coneixements, la relació és més extensa però més limitada en contingut. De fet, molts expliquen el mateix amb fotografies o il·lustracions més o menys boniques.

L’Univers és un bon tema per tractar-lo a l’escola, des de diversos angles (des de la poesia, la ciència, la geografia, la música, la matemàtica, etc.)

Un dels darrers llibres sobre aquest tema i que m’ha agradat força és «Astronautas. Bitácora de un viaje espacial» i ens mostra la fascinació que suposa veure la Terra des de l’espai i imaginar quines sensacions senten els astronautes amb la ingravidesa. També veurem com s’ho fan per dutxar-se, quins experiments fan allà dalt i quins perills els esperen quan fan una passejada espacial.

M’ha agradat la manera de combinar els dibuixos dels tres infants que ens acompanyen en aquesta aventura amb uns esquemes que ens informen de manera científica i entenedora com funciona una estació espacial. Tot amanit amb unes dosis raonables d’humor.

Una bona lectura per a infants de cicle inicial i per a afeccionats a l’astronomia i els viatges espacials.

LES DADES:
títol: Astronautas. Bitácora de un viaje espacial
Autor: Chang-hoon Jung
Il·lustradora: In-kyung Noh
Traductor: Ismael Funes
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

Audàcia i enginy a «Robatoris de llegenda»

En els darrers anys s’ha popularitzat «La casa de papel», una sèrie televisiva que té com a leiv motiv un robatori a gran escala a la casa de la Moneda a Madrid.  Es tracta d’una ficció, naturalment, però en la base de la història subjau la idea robinhoodiana d’anar contra el poderós i no fer mal als febles. Imagino que per aquest motiu ens hem sentit atrets pels personatges i hem desitjat que el robatori acabés tenint èxit.

Un llibre que ens parla de robatoris que han emplenat pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió és «Robatoris de llegenda» i també té aquest puntet de presentar com a herois els malfactors que van realitzar proeses que abans ningú no havia intentat.

Alguns dels casos els tinc ben presents perquè en el seu dia, també em van interessar, sobretot el que va fer popular a Ronnie Bigs, l’únic que va aconseguir escapar al Brasil després d’assaltar el tren que anava des de Glasgow a Londres. A casa, els pares i els tiets en parlaven i feien les seves pròpies càbales sobre el cas. Jo els escoltava sense entendre gran cosa fins que vam anar al cinema a veure “El gran robo”, recreació del cas citat. Era l’any 1968 i recordo que vaig disfrutar molt. En aquelles dècades, anar al cine era una de les distraccions habituals i, algunes pel·lícules ens marcaven i ens deixaven petja a la memòria.

Potser també us sonarà el nom de Dionisio Martínez, més conegut com «El Dioni», el que va desaparèixer amb la furgoneta de l’empresa de seguretat plena de diners. Això va passar l’any 1989.

«Robatoris de llegenda» és un llibre que recrea nou dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats. Estan organitzats temporalment, començant pel robatori de la Mona Lisa al Museu del Louvre l’any 1911 fins al túnel de 80 metres que van excavar a Fortaleza (Brasil) per buidar el Banc Central, l’any 2005. Aquest robatoris tenen com a armes l’enginy, la planificació, l’astúcia i una mica de sort. Com van deixar escrit els lladregots als murs del banc de Niça: Ni armes ni violència i sense odi.

Cada robatori està explicat seguint el mateix guió: Planificació, execució pas a pas, investigació policial i judici quan cal.

Un llibre de coneixements recomanat per als alumnes a partir de cicle superior. Es llegeix amb interès i per moments, resulta apassionant. Una bona lectura per iniciar un projecte (geografia, història, matemàtica, observació, fotografia, etc)

LES DADES:
Títol: Robatoris de llegenda
Autora: Soledad Romero
Il·lustrador: Julio Antonio Blasco
Traductora: Diana Novell
Editorial: Zahorí
Pàgines: 64
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:

Els museus, llocs d’encontres inesperats i troballes impressionant

Un llibre extraordinari per entendre conceptes sobre art. En aquest cas no es parla directament de pintors, escultors o artistes; tampoc és una historia de l’art, ni ens ensenya a dibuixar o pintar. Aquest «Cómo se hace un museo» ens convida a endinsar-nos en el món dels museus i entrar en els espais comuns, els que coneixem, i en els llocs on no hi podem accedir.

Qui treballa en un museu?

Totes les preguntes que sovint ens fem quan anem a un museu, aquí tenen resposta. Per exemple: ¿Què fa aquella senyora que sembla que estigui dormint, asseguda en una cadira? ¿Com arriben les obres d’art al museu? ¿Com es protegeixen de possibles accidents, robatoris o destrosses?, etc.

El llibre fa un recorregut que abasta des de la primera idea d’exposar una col·lecció, passant per la seva instal·lació i acabant amb la inauguració i les visites.
Mireu l’índex:

El gran format fa de ben llegir però, tot i així, hi ha algunes pàgines que es desdoblen i ens mostren uns desplegables increïblement bonics. Les il·lustracions d’en David Böhm i el disseny gràfic del propi llibre semblen fets per persones que en saben molt d’art. Per exemple, una infografia ens explica una breu història dels llocs on es poden veure obres d’art.

Les explicacions tenen tocs humorístics i són entenedores. El text que acompanya ens fa saber que els museus són llocs on totes les coses es miren de manera diferent. Per exemple, el llit desfet a casa no és igual que el que veiem en un museu, enmig d’una sala gran, d’un cub blanc enorme.

Hi trobem petites histories, que en una primera lectura potser ens passen desapercebudes. Son com miniatures que descobrim a la segona o a la tercera relectura.

És aquest el pintor?

També hi ha joc: Un dels personatges apareix repetidament. És un joc que veurem a les pàgines finals, convidant-nos a trobar i a conèixer un munt d’obres d’art.

Una lectura recomanable per a infants a partir de vuit anys i per a adults.

El llibre va ser guardonat a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, l’any 2017.

LES DADES:
Títol: Cómo se hace un libro
Autors: Ondřej Chrobák, Martin Vaněk
Il·lustrador: David Böhm
Traductora: Patricia Gonzalo de Jesús
Editorial: Nórdica
Pàgines: 64
Madrid, 2020

Com són les persones que visiten un museu?