«Bicicletes», història i anècdotes d’aquest vehicle

Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!

A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…

Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.

La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.

De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.

Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.

Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.

No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre.
Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.

Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!

LES DADES
Títol: Bicicletes
Autor: Fleur Daugey
Il·lustradora: Karine Maincent
Traductor: Gustau Raluy
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32 pàgines
Barcelona, 2022

«Tribus»… que tenen moltes coses per ensenyar-nos

Als grups de persones que compateixen costums, tradicions i origen se’ls anomena “tribus”. Aquesta paraula s’associa també als grups de joves que viuen a les ciutats i tenen en comú gustos musicals o afinitats en el vestuari.

En un moment o altre de la vida potser us heu sentit que formeu part d’alguna tribu, tal vegada sense ser-ne conscients. Són modes, grups que apareixen, desapareixen o queden residuals. Recordeu els punks, els gòtics, els rockers, els mods, el heavies, etc.

Però hi ha un altre grup de persones que també formen tribus i estan allunyats dels vertigen urbà. Malauradament, el turisme, la civilització, l’expansió a la recerca de nous espais els ha anat arraconant i estan en veritable perill d’extinció. Pot semblar que són pocs però al nostre planeta hi ha —ni més ni menys— 370 milions de persones que formen part de minories o pobles indígenes escampats per diverses zones de tots els continents. Alguns pobles o tribus ens són més coneguts per la proximitat geogràfica (els tuaregs) o perquè els hem vist sovint en documentals televisius (els ianomami).

«Tribus. Viatge per alguns dels pobles més sorprenents de la Terra» és un llibre de coneixements fascinant. A cada doble plana ens presenta un d’aquests pobles i amb unes breus indicacions ja sabem on viuen, de què viuen, si són nòmades, com es relacionen, com es diverteixen, els seus rituals, etc. Una meravella. Fixeu-vos per exemple en la tribu Matsé, la de les dones gat:

Un llibre de coneixements per a infants curiosos i que ens pot anar bé per entendre altres maneres de viure i, de passada, per entendre com vivim nosaltres.

Al llibre trobareu tribus d’Amèrica (Seri, Bribri, Ianomami, Maputxes, Matsé, Abenaki, Innu), de l’Àfrica (Tuareg, Aka, Suri, Zulú), de l’Àsia (Dones Yao, Changpa, Hezhen, Kazaakhs, Ainu, Mosou, Moken, Kayan), d’Austràlia (aborígens australians) i altres.
Lectura recomanable per a infants de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Tribus. Viatge per alguns dels pobles més sorprenents de la Terra
Autor: Sam G. C.
Il·lustradora: Raquel Martín
Editorial: Mosquito books
Pàgines: 44
Barcelona, 2022

«Què s’amaga al cel de nit?», a l’Ofici d’educar

Ahir a “L’ofici d’educar”, vam presentar “Què s’amaga al cel de nit?”, d’Aina Bestard i publicat per Zahorí Books. És tracta d’un llibre amb sorpresa, un llibre per conèixer algunes constel·lacions gràcies a les pistes d’unes endevinalles i a l’observació del cel des de diferents punts del món.

Unes il·lustracions molt elaborades sobre fons blau que ens situen en vuit països del món, a dins d’unes habitacions des d’on, obrint unes solapes que són les finestres, hi veurem constel·lacions.
Si tenim a ma una llanterna i la posem al darrera, a contrallum, com per art de màgia, podem veure el animals que donen nom a les estrelles de cada constel·lació. Un joc i unes endevinalles per gaudir i compartir, recomanades per a infants a partir de segon de primària.

La darrera pàgina doble del llibre recull totes les constel·lacions que han sortit prèviament i en proporciona algunes característiques principals, com l’estrella més brillant de cadascuna d’elles.

Com a cada programa, fem una pregunta per al concurs de “Llibres per somiar “ i entre les respostes encertades es fa una rifa i se li regala el llibre en qüestió.
Per aquest llibre, la pregunta del concurs és la següent:

Quina constel·lació correspon a l’endevinalla que diu
«Rei de la selva durant el dia,
a la nit es converteix en guia.
Mira les estrelles fixament
i cerca un gran felí al firmament».

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 3 d’abril.

Al darrer concurs va resutalr guanyadora l’Amancay que s’endu el llibre «Gilan, la princesa de les serps»

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-samaga-al-cel-de-nit-daina-bestard/audio/1129595/

En aquest mateix programa vam poder escoltar a un bon nombre de joves, els anomenats «generació Z», nois i noies nascuts entre el 1994 i el 2010, en plena era digital. que no conceben el món sense internet, tot i que defensen també la presencialitat malmesa per la pandèmia. Davant d’un futur molt incert, reivindiquen noves formes de comunicar-se, estimar i divertir-se. Porten a l’ADN la pluralitat, l’activisme planetari, el feminisme, una sexualitat més oberta i fluida; i el seu clam unànime és ser més escoltats.

Hi van participar l’Aina Ahumada, de l’Institut del Voltreganès, la Reda El Ghrari, de l’Institut Antoni Cumella, en Cesc Fernandez, de l’Institut Serra de Noet, en Jaume Salat i Irene Altés, de l’Institut de Gurb, i Alba Pueyo, de l’Institut Vilamajor. Tots ells participen del Projecte de Recerca, Educació i Servei del Departament d’Educació en col·laboració amb Catalunya Ràdio.

Els podeu escoltar clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-pessimisme-creixent-de-la-generacio-z-quin-futur-els-espera/audio/1129596/

«Gorazde zona segura», periodisme en forma de còmic

Fa tres anys vaig estar visitant Bòsnia. M’interessaven un parell d’enclavaments. La biblioteca de Sarajevo i el pont del Drina.

La biblioteca ja no existeix i s’ha creat com una mena de mite al seu voltant recordant que va ser bombardejada i destruïda durant l’assetjament de l’exercit serbi. Bé, quan ets allà te n’adones que no va ser exactament així perquè, si bé és cert que la van destruir, resulta que estava en el mateix edifici on hi havia el govern municipal. En canvi el pont del Drina, a Visegrad, sí que em va fascinar. Era un somni estar allà i recordar la gran novel·la d’Ivo Andric.

La ciutat de Gorazde va ser una sorpresa. A indicació del guia que ens acompanyava, ens vam desviar de la ruta marcada i vam passar la tarda visitant aquell enclavament. Vam veure les restes de la guerra, els túnels i la passarel·la que usaven per creuar el riu sense ser abatuts pels franctiradors, etc. Un record colpidor i que et marca, sens subte.

Ara, he acabat de llegir el magnífic document en forma de còmic on Joe Sacco recull les seves vivència durant els dos anys que va estar fent periodisme i visitant la zona.

Recordo que quan a Bosnia es mataven entre ells, a Barcelona estàvem celebrant els Jocs Olímpics. Quines coses, oi? A dues hores d’avió, una guerra terrible i nosaltres de festa.

«Gorazde, zona segura» és una passada, un document que combina coneixements, art i emocions. Hem sentit a parlar molt de Sarajevo però el que va passar a Gorazde, a la Bòsnia Oriental, va ser encara pitjor: assassinats en massa i i el fracàs de l’ONU i la seva intervenció humanitària.

Durant aquell temps, el periodista Joe Sacco va fer quatre visites a Gorazde i va reunir material per al seu magnífic còmic. «Gorazde zona segura» mescla les pròpies experiències amb històries breus dels seus habitants, testimonis de primera mà. Es diferencien les seccions d’una forma enginyosa que és usar diferents fons de color blanc o negre segons sigui el cas.

El seu estil m’ha recordat a dos grans del còmic, Robert Crumb i Art Spielgeman.

Un còmic documental que hauria d’estar a les biblioteques dels Instituts.

Si us heu de fer un regal, aquesta és una bona opció.

LES DADES:
Títol: Gorazde, zona segura
Autor: Joe Sacco
Il·lustrador: Joe Sacco
Traductor: José Torralba
Editorial: Planeta
Pàgines: 298
Barcelona, 2016

«Astronautas», un passeig per l’estació espacial

¡Nos vamos de viaje a la estación espacial!
Estaremos unos días en el espacio exterior.
Vamos a ser astronautas y descubrir
cómo es el universo.
¡Bruuum!
El gran cohete que lleva la astronave despega.
Vuela a toda velocidad para alejarse de la Tierra.
¿Cómo se verá el espacio exterior?

Amb aquestes primeres frases, ja podeu entendre de què va “Astronautas. Bitácora de un viaje espacial”. Es un dels temes preferits dels infants, com ho són “els dinosaures”, per exemple.

Llibres que parlin d’altres mons, d’astronomia, de viatges per l’espai, n’hi ha molts i de molt bons. Tenim els clàssics de ficció com «Objectiu: La Lluna» o «El Petit Príncep», i els no tan clàssics com «Papá, consígueme la Luna», «Antípodas», «A què fa gust la Lluna? » «La señora regañona», «L’home de la Lluna», «L’astrònom», «Petita quitxé», etc.

Pel que fa als llibres de coneixements, la relació és més extensa però més limitada en contingut. De fet, molts expliquen el mateix amb fotografies o il·lustracions més o menys boniques.

L’Univers és un bon tema per tractar-lo a l’escola, des de diversos angles (des de la poesia, la ciència, la geografia, la música, la matemàtica, etc.)

Un dels darrers llibres sobre aquest tema i que m’ha agradat força és «Astronautas. Bitácora de un viaje espacial» i ens mostra la fascinació que suposa veure la Terra des de l’espai i imaginar quines sensacions senten els astronautes amb la ingravidesa. També veurem com s’ho fan per dutxar-se, quins experiments fan allà dalt i quins perills els esperen quan fan una passejada espacial.

M’ha agradat la manera de combinar els dibuixos dels tres infants que ens acompanyen en aquesta aventura amb uns esquemes que ens informen de manera científica i entenedora com funciona una estació espacial. Tot amanit amb unes dosis raonables d’humor.

Una bona lectura per a infants de cicle inicial i per a afeccionats a l’astronomia i els viatges espacials.

LES DADES:
títol: Astronautas. Bitácora de un viaje espacial
Autor: Chang-hoon Jung
Il·lustradora: In-kyung Noh
Traductor: Ismael Funes
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

Audàcia i enginy a «Robatoris de llegenda»

En els darrers anys s’ha popularitzat «La casa de papel», una sèrie televisiva que té com a leiv motiv un robatori a gran escala a la casa de la Moneda a Madrid.  Es tracta d’una ficció, naturalment, però en la base de la història subjau la idea robinhoodiana d’anar contra el poderós i no fer mal als febles. Imagino que per aquest motiu ens hem sentit atrets pels personatges i hem desitjat que el robatori acabés tenint èxit.

Un llibre que ens parla de robatoris que han emplenat pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió és «Robatoris de llegenda» i també té aquest puntet de presentar com a herois els malfactors que van realitzar proeses que abans ningú no havia intentat.

Alguns dels casos els tinc ben presents perquè en el seu dia, també em van interessar, sobretot el que va fer popular a Ronnie Bigs, l’únic que va aconseguir escapar al Brasil després d’assaltar el tren que anava des de Glasgow a Londres. A casa, els pares i els tiets en parlaven i feien les seves pròpies càbales sobre el cas. Jo els escoltava sense entendre gran cosa fins que vam anar al cinema a veure “El gran robo”, recreació del cas citat. Era l’any 1968 i recordo que vaig disfrutar molt. En aquelles dècades, anar al cine era una de les distraccions habituals i, algunes pel·lícules ens marcaven i ens deixaven petja a la memòria.

Potser també us sonarà el nom de Dionisio Martínez, més conegut com «El Dioni», el que va desaparèixer amb la furgoneta de l’empresa de seguretat plena de diners. Això va passar l’any 1989.

«Robatoris de llegenda» és un llibre que recrea nou dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats. Estan organitzats temporalment, començant pel robatori de la Mona Lisa al Museu del Louvre l’any 1911 fins al túnel de 80 metres que van excavar a Fortaleza (Brasil) per buidar el Banc Central, l’any 2005. Aquest robatoris tenen com a armes l’enginy, la planificació, l’astúcia i una mica de sort. Com van deixar escrit els lladregots als murs del banc de Niça: Ni armes ni violència i sense odi.

Cada robatori està explicat seguint el mateix guió: Planificació, execució pas a pas, investigació policial i judici quan cal.

Un llibre de coneixements recomanat per als alumnes a partir de cicle superior. Es llegeix amb interès i per moments, resulta apassionant. Una bona lectura per iniciar un projecte (geografia, història, matemàtica, observació, fotografia, etc)

LES DADES:
Títol: Robatoris de llegenda
Autora: Soledad Romero
Il·lustrador: Julio Antonio Blasco
Traductora: Diana Novell
Editorial: Zahorí
Pàgines: 64
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:

Els museus, llocs d’encontres inesperats i troballes impressionant

Un llibre extraordinari per entendre conceptes sobre art. En aquest cas no es parla directament de pintors, escultors o artistes; tampoc és una historia de l’art, ni ens ensenya a dibuixar o pintar. Aquest «Cómo se hace un museo» ens convida a endinsar-nos en el món dels museus i entrar en els espais comuns, els que coneixem, i en els llocs on no hi podem accedir.

Qui treballa en un museu?

Totes les preguntes que sovint ens fem quan anem a un museu, aquí tenen resposta. Per exemple: ¿Què fa aquella senyora que sembla que estigui dormint, asseguda en una cadira? ¿Com arriben les obres d’art al museu? ¿Com es protegeixen de possibles accidents, robatoris o destrosses?, etc.

El llibre fa un recorregut que abasta des de la primera idea d’exposar una col·lecció, passant per la seva instal·lació i acabant amb la inauguració i les visites.
Mireu l’índex:

El gran format fa de ben llegir però, tot i així, hi ha algunes pàgines que es desdoblen i ens mostren uns desplegables increïblement bonics. Les il·lustracions d’en David Böhm i el disseny gràfic del propi llibre semblen fets per persones que en saben molt d’art. Per exemple, una infografia ens explica una breu història dels llocs on es poden veure obres d’art.

Les explicacions tenen tocs humorístics i són entenedores. El text que acompanya ens fa saber que els museus són llocs on totes les coses es miren de manera diferent. Per exemple, el llit desfet a casa no és igual que el que veiem en un museu, enmig d’una sala gran, d’un cub blanc enorme.

Hi trobem petites histories, que en una primera lectura potser ens passen desapercebudes. Son com miniatures que descobrim a la segona o a la tercera relectura.

És aquest el pintor?

També hi ha joc: Un dels personatges apareix repetidament. És un joc que veurem a les pàgines finals, convidant-nos a trobar i a conèixer un munt d’obres d’art.

Una lectura recomanable per a infants a partir de vuit anys i per a adults.

El llibre va ser guardonat a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, l’any 2017.

LES DADES:
Títol: Cómo se hace un libro
Autors: Ondřej Chrobák, Martin Vaněk
Il·lustrador: David Böhm
Traductora: Patricia Gonzalo de Jesús
Editorial: Nórdica
Pàgines: 64
Madrid, 2020

Com són les persones que visiten un museu?

 

Playlist: Una introducció a la música clàssica

Música. Tanqueu els ulls un moment i intenteu imaginar-vos només uns segons un món sense música. Se us acudeix una cosa més avorrida, depriment o insulsa? Seria com viure en un univers en blanc i negre. La música dona sabor i color al món en què vivim. Ens inspira, ens uneix i, fins i tot, ens converteix en millors persones. Però, sigui quina sigui la música que us agradi, la veritat és que sempre tindrà les arrels en la música clàssica. Perquè la moderníssima música va néixer fa centenars d’anys.

Aquestes són els primeres frases d’aquest llibre de coneixements. És llegeix amb emoció i resulta una bona porta d’entrada a la música clàssica que agradarà als alumnes de secundària. No pot faltar a les biblioteques dels Instituts.

A “Playlist: Rebels i revolucionaris de la música”, James Rhodes ens convida a compartir la seva alegria i la seva passió per la música salvadora.

Se centra en les obres mestres de set grans compositors: Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Shubert, Rakhmàninov i Ravel. De cadascun d’ells ens explica, seguint el mateix esquema, un parell d’obres.

Primer hi ha una pàgina de presentació que, a manera de pòster, ens recorda aquells cartells dels ídols musicals o cinematogràfics que els joves (i no tan joves) pengen a la seva habitació.

Després hi ha un parell de pàgines on ens explica detalls de la seva vida. Els agradables i els no tan bonics. Se centra en la manera com cadascun d’aquests músics extraordinaris va superar els reptes de la seva època per crear una música preciosa que encara ressona.

I ho acaba amb quatre pàgines en les que comenta dues obres de cada músic.

Per exemple, de Bach sabrem com Pau Casals va trobar en una botiga de música del Port Vell de Barcelona les partitures que després s’han popularitzat de la “suite per a violoncel núm. 1 en sol major” i l’origen de “les variacions Goldberg”. I així amb cadascú dels set compositors.

La gràcia està en que Rhodes ens convida a escoltar les catorze peces a través de qualsevol cercador d’internet escrivint l’enllaç: tinyurl.com/jamesrhodesplaylist. També es poden trobar les peces escrivint el títol del llibre.

M’ha encantat l’aspecte del llibre —amb una forma que recorda els antics LP de l’època pop, els collages surrealistes i psicodèlics— i com presenta els compositors, talment com si parlés de Marley, Satriani, Hendrix, Joplin o Cocker, per exemple.

Resulta fàcil deixar-se endur per les melodies i entendre perquè aquests músics van ser les autèntiques estrelles del rock.

Un llibre exquisit, acolorit i salvatge, recomanat per a l’Educació Secundària.

Un apunt per aquests dies que a les escoles i instituts estan preparant el nou curs que es preveu complicat. Si s’han d’assignar reforços a les aules i aquests reforços han de ser els especialistes, penseu-vos-ho bé. Potser aquest curs, especialment, convindria dedicar més hores que mai a la música, a l’educació física, a la joie de vivre que diuen els francesos, i esponjar els continguts curriculars.

LES DADES:
Títol: Play list. Rebels i revolucionaris de la música
Autor: James Rhodes
Il·lustrador: Martin O’Neill
Traductora: Mariona Barrera
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 72
Barcelona, 2019

Plasticus marítimus, un “ecocidi” més

“Plasticus marítimus. Una especie invasora” és una mena de quadern o guia de camp de les que usen els biòlegs quan fan observacions científiques. M’ha agradat el format, amb els fulls arrodonits, els dibuixos amb llapis I retoladors de colors dels que emprem a l’aula i, tot plegat, amb un aspecte de llibreta «moleskine» ben agradable.

El contingut és una altra història perquè l’autora, l’Ana Pêgo, va directe al problema, que no és altre que la conservació del planeta.

Un llibre imprescindible per a l’escola. Bé, i també pot ser un bon company de viatge aquest estiu, tan si aneu a la platja, a la muntanya o com si us quedeu a casa.

El text ens recorda que per poc que fem cadascú de nosaltres, ja estarem contribuint a la conservació de la natura. L’autora ens proposa que ens fem “beach cleaners” i que tinguem consciència ecològica.

A la contraportada podem llegir:
Quan era petita, la biòloga Ana Pêgo no jugava al pati de casa, sinó que ho feia gairebé sempre a la platja. Hi feia passejades, observava els bassals de marea i col·leccionava fòssils. Tanmateix, a mesura que va anar creixent, va entendre que una nova espècie es tornava cada cop més comuna a la sorra: el plàstic.
Per alertar sobre les seves conseqüències a la vida del planeta, l’Ana va decidir col·leccionar i donar un nom a aquesta espècie. La va anomenar Plasticus maritimus, i des de llavors va començar un projecte de sensibilització per a un ús més sensat dels plàstics i mai més no els ha donat treva.
Inspirat en aquest projecte, aquest llibre conté informació sobre la relació entre el plàstic i els oceans.
També inclou una guia per preparar excursions a la platja i motivar el lector per aquest canvi. Aquest Plasticus maritimus, pel fet de ser artificial, invasor, contaminant i tenir una vida tan llarga, es mereix tenir els dies comptats!

El reportatge sobre el llibre que han fet els de “Kalandraka televisió” el podeu veure a continuació:
http://kalandraka.tv/es/seccion2.php?id=29&pagina=1&video=Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer#PD_Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer

Cada hora que passa, mil tones de plàstic van a parar al mar. Més o menys és el que aboca un camió ple de plàstic cada minut. És una bestiesa!

LES DADES:
Títol: Plasticus matítimus, una especie invasora
Autores: Ana Pêgo, Isabel Minhós
Il·lustrador: Bernardo P. Carvalho
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 178
Barcelona, 2020

Gerda Muller, la il·lustradora del mes (juny 2019)

imatge extreta del web de l’ecole des loisirs

«Endevina qui fa què» és un dels llibres que estan en el meu top ten personal dels àlbums per a infants. Es fantàstic per mirar les imatges i fer deduccions. Sovint parlem de fer “inferències” predictives (què passarà a continuació?) que, com passa també amb les deduccions, apel·len directament al raonament, al sentit comú, a la observació. En aquest llibre, la Gerda Muller ens explica un passeig invisible pels voltants de la casa en un paisatge nevat del que només veiem les petjades que deixen els animals i les persones. És feina del lector endevinar què està passant, què falta o que ha canviat a mesura que avança la història. Senzillament genial.

L’autora i il·lustradora és holandesa i enguany celebra els seus noranta-tres anys, dels quals seixanta-vuit els ha passat dibuixant i publicant una pila de llibres per a infants i joves. Més de 120.
La Gerda Muller té un estil minuciós, detallista, exigent que explica en els seus llibres aspectes relacionats amb la fauna i la flora. Ve a ser com una mena d’enciclopèdia de la natura però amb unes històries que estimulen la curiositat.
En els seus dibuixos veiem com s’ha documentat abastament, i així, les verdures, els ocells, els gossos, les flors, tot allò que fa referència a la natura més propera, ho explica amb precisió. Potser podríem dir que el seu estil entra dins del gènere naturalista, més que no pas realista.
Un altre dels aspectes curiosos i sorprenents de les seves imatges és la presència gairebé constant de la pluja perquè al seu país hi plou sovint i el paraigües és un element quotidià.


Depenent del tema i la composició de les imatges, l’autora tria una tècnica pictòrica o altra. Per exemple, veiem dibuixos fets amb ploma quan es requereixen molts detalls; quan es tracta de recrear una certa atmosfera llavors usa el gouache. Les aquarel·les no les fa servir mai perquè diu que és massa transparent i prefereix les formes més potents.
Tampoc treballa amb l’ordinador.
Un altre detall és que els seus personatges sempre estan en moviment i gairebé mai hi ha algú estàtic.
Tres dels llibres d’aquesta autora que destaco, a més de l'”Endevina qui fa què” són: