il·lustració

by

Marc Boutavant, il·lustrador de les aventures de l’Ariol

En Boutavant és força conegut perquè és l’il·lustrador de la sèrie de relats del Gos Pudent i el Gat Xafat però té altres sèries que també són molt llegides (a França, especialment). Una és la de l’Ariol, uns còmics per a primers lectors.

El personatge principal és l’Ariol, un ruc blau amb ulleres, una mica entremaliat i somiador. De vegades, mareja força als seus mestres i als seus pares amb les seves preguntes.

Els llibres estan estructurats en dotze capítols de deu pàgines cadascú. Són ideals per començar a llegir còmics i entendre’ls. El vocabulari és molt assequible i el somriure està garantit.

El millor amic de l’Ariol és un porc, de nom Ramono. Són inseparables i sempre troben idees absurdes per mantenir-se ocupats. Els altres personatges són els companys de classe, com la Pétula, una vaca amb pigues de qui està enamorat, el cavall Pánfilo, en Mosquita i sobretot el Cavaller Cavall, l’heroi més dur de tot l’univers.
També hi ha el senyor Pistón, un gos gran. És el mestre que s’inventa històries divertides perquè els seus alumnes recordin bé les seves lliçons. Hi ha un altre mestre, el d’educació física, el senyor Ribera, que és un pollastre que fa molta gràcia quan parla.

Cadascun dels personatges presenta un humor diferent i sentiments particulars.

Aquest estiu estic revisant l’obra d’en Boutavant i us aniré explicant algunes coses curioses d’aquest autor.

LES DADES del primer llibre de la sèrie:
Títol: Ariol, Un burrito como tú i como yo
Autor: Emmanuel Guibert
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Pilar Garí
Editorial: Harper Collins Ibérica
Pàgines: 128
Madrid, 2018

Booktrailer fet per l’editorial:
https://www.youtube.com/watch?v=VbaWaYk5z68

Un dels capítols de les seves aventures per a la televisió.
https://www.youtube.com/watch?v=ZVk6ydixb2M&t=1s

i si teniu ganes de fer-vos un Ariol de cartolina, aquí teniu la plantilla.

papertoy_ariolBaixa

by

«Un viaje en lápiz», autobiografia d’en Gusti

Joseph Conrad opinava que l’autor només escriu la meitat del llibre i que de l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector. És el que m’ha passat amb «Un viaje en lápiz» de l’il·lustrador Gusti (el mejor dibujante del mundo, com ell es defineix).

No conec en Gusti personalment. El vaig veure el dia que vaig assistir a la presentació d’un llibre que va escriure en Ricardo Alcántara fa una pila d’anys i que es va reeditar el novembre del 2019. Allà estava en Gusti, com a il·lustrador. Vaig fer un recordatori en aquest blog.

https://jaumecentelles.cat/2019/11/13/indis-i-pirates/

En canvi, sovint he narrat alguns llibres il·lustrats per en Gusti i, sobretot, tinc una devoció especial per «Camilón, comilón».

A «Un viaje en lápiz» ens mostra alguns dels apunts en forma de frases, dibuixos i retrats que han sortit dels nombrosos quaderns que, com altres dibuixants, porta sempre amb ell. Són alguns, només alguns —i aquí recordem a Hemingway que explicava que només es veu una vuitena part del que es vol explicar, com si fos un iceberg— dels millers de dibuixos que ha fet. Crec que, malgrat en acabar el llibre ens quedem amb ganes de més, ens fem una idea precisa del que ens vol explicar.

El llibre ens mostra la seva vida i la gent que l’envolta. D’aquesta manera coneixerem els seus pares, els seus fills i també els viatges que ha fet arreu del món, sobretot per Mèxic i Equador.

M’ha agradat quan explica que sempre va amb el llapis a la ma i dibuixa sense que el vegin a persones anònimes a l’aeroport, als bars, als parcs. Especialment emotives són les pàgines que dedica a la residència on anava sovint a retratar la gent gran que allà hi vivia.

En Gusti ens obre una finestra i ens deixa veure el seu món i una mica de la seva vida. Li agraïm la generositat.

Si teniu oportunitat de llegir-lo, no tingueu pressa. El text és relativament curt però les imatges s’han de poder assaborir i entendre veient-les diverses vegades, bo i sabent que res en improvisat, casual; al contrari, tot està pensat i té una explicació.

Bé, també pot passar que no us agradi el seu estil però igualment n’aprendreu molt.

LES DADES:
Títol: Un viaje en lápiz
Autor: Gusti
Il·lustrador: Gusti
Editorial: Océano
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

Potser tenim sort i els de l’Editorial Kalandraka organitzen una presentació de «La bruixa divertida», l’últim llibre del tàndem Alcántara -Gusti, un àlbum per a cicle infantil que segueix la sèrie començada amb «El pirata valent» i «El jove guerrer». En aquest cas, la protagonista és una nena aprenenta de bruixa.

Veieu-ne les primeres pàgines a continuació:
https://issuu.com/kalandraka.com/docs/la-bruja-divertida-c

LES DADES:
Títol: La bruixa divertida
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Gusti
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 16
Barcelona, 2023

Si voleu conèixer millor en Gusti, us recomanem aquesta entrevista publicada al portal Educ.ar
https://www.educ.ar/recursos/113480/gusti-cuadernos-de-viaje-de-un-ilustrador-primera-parte

by

Tertúlia clandestina amb la Noemí Villamuza

El passat dimecres, 17 de maig, vam fer la tertúlia clandestina #8 amb el títol «Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants».

Abans de presentar la Noemí Villamuza, la convidada, vam explicar la coincidència que aquell mateix dia a Galícia era festiu perquè celebraven el dia de les lletres gallegues en record a la publicació dels “Cantares galegos” de Rosalía de Castro i, esclar!, com que l’Espai està situat al carrer Rosalía de Castro, la referència era obligada. Teníem prevista la lectura del poema Adiós ríos, adiós fontes (el podeu llegir al web de la fundació Rosalia de Castro: https://rosalia.gal/planeta-rosalia/adios-rios-ao-espanol/)

Adiós ríos, adiós fontes
adiós, regatos pequenos;
adiós, vista dos meus ollos,
non sei cándo nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde m’eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei.
[…]

I si la voleu sentir cantada en la meravellosa veu d’Amancio Prada, cliqueu a https://www.youtube.com/watch?v=HKvC53AVQRw

Però no vam llegir aquest poema perquè uns dies abans la Noemí havia participat en unes jornades a l’illa de La Palma i les havien titulat “Bolboretas” — una paraula que en gallec vol dir “papallones”— i així és que vam recordar el conte que va escriure Xabier P. Docampo amb el mateix títol, publicat l’editorial Everest.

Després dels agraïments corresponents a la Biblioteca Tecla Sala pel préstec dels llibres de la Noemí Villamuza, a les persones assistents per la seva presència, a l’empresa Juvé&Camps per seu suport i també a Telepizza per la seva col·laboració desinteressada, vam comentar el perquè del títol («DIBUIXA’M UN XAI») i les referències al llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.

Vam recordar que el segon capítol comença amb l’aviador intentat reparar el motor del seu avió i se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
— Si us plau… dibuixa’m un xai!

L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.

Després hem repartir una caixa que recorda aquest relat.

També hem explicat el perquè de la contrasenya (Ecolines). Sempre és una pista per intentar esbrinar qui vindrà. En aquest cas són uns retoladors especials que usa la Noemí per fer esbossos.

La presentació de la convidada va ser molt fàcil perquè només va caldre preguntar-li com va començar a dibuixar i ens va explicar detalls sincers de la seva infantesa i joventut, i els estudis que va fer fins que va començar a publicar les primeres il·lustracions per a l’editorial Anaya.

És una persona propera, entranyable, càlida i sensible que ens va obrir el seu pensament i ens va il·luminar (millor, il·lustrar) sobre aquest món de la literatura infantil i juvenil i com aconseguir que un text esdevingui quelcom emotiu gràcies a les imatges tendres i boniques que es capaç de mostrar-nos amb uns traços i unes línies que transmeten sensibilitat.

Li vaig mostrar el primer llibre on vaig veure les seves il·lustracions (L’Óscar i el lleó de correus) i li vam mostrar l’activitat que havíem fet amb els alumnes de l’escola, allà pel curs 2003-04, si no m’equivoco.

Després, a partir d’exemples ens va explicar com s’enfronta a un text per donar-li forma i ens va explicar el procés de realització d’un àlbum, un poemari o un relat, des del seu punt de vista. Ens vam centrar en els llibres “ABCdario”, “Els germans Cor de Lleó”, “Geografia humana y otros poemas”, i “Libro de nanas”.

També ens va explicar anècdotes i moments emotius que li han aportat les connexions amb persones que han conegut a Glòria Fuertes, el tracte amb diferents editorials, la relació amb la Marta Bercebal i el tàndem “Grillo en casa”, etc.

I vam tenir temps perquè ens mostrés alguns originals, ens llegís un llibre-poema i acceptés el repte de pensar en veu alta com dibuixaria un text que li vam passar sense que l’hagués vist.

Si voleu conèixer què fa la Noemí Villamuza, podeu trobar molta informació al seu web:
https://www.noemivillamuza.com/

Podeu veure un petit vídeo amb algunes imatges significatives de la tertúlia, a continuació.

https://youtu.be/8d96kqsOpL8

by

«Els Rotllos de la Roser» a Lectors, al tren!

La Roser Capdevila va començar a il·lustrar llibres per a nens i nenes el 1980. Durant tots aquests anys, ha rebut molt premis i distincions —com ara la Creu de Sant Jordi— i ha dibuixat centenars de contes. Les seves il·lustracions han acompanyat a nombroses generacions de nois i noies que han gaudit, sobretot, amb les aventures de “les tres bessones”.

La Roser, a més a més de contes, també ha anat confegint un material ben curiós: «Els Rotllos», uns relats que s’expliquen com antigament feien els contadors de contes, els tale singers anglesos, el narradors de romanços de cec que anaven pels pobles contant i cantant auques i històries que anaven passant de pares a fills.

En els rotllos de la Roser queden plasmats relats basats en fets reals com el de “La Perla” aquella elefanta del zoo de Barcelona que va patir durant uns dies problemes d’estrenyiment, relats com “La gran patata” de l’autor francès Éric Battut, o contes populars que s’expliquen amb aquesta tècnica que ens recorda el cine NIC, però en gran.

A la llibreria “Lectors, al tren!” s’han pogut veure exposats aquests rotllos —hi seran fins al dia 27 de gener—, juntament amb altres materials inèdits que fan molta patxoca com “El circ” que presideix l’entrada amb els inefables ratolins articulats que es mouen com si fossin artistes de les pistes.

Dijous passat, vam fer un taller sobre l’exposició. És una activitat que organitzem a cadascuna de les exposicions i estic agraït a la Montse i en Carles per convidar-me a explicar com treballaria amb els alumnes les imatges i les idees dels quadres, escultures o, en aquest cas, els rotllos.

En aquesta ocasió, però, vaig tenir el privilegi d’estar acompanyat per la Roser i vam fer una sessió prou divertida.
Vaig explicar com llegir històries en format rotllo, partint dels còmics tipus Tintin, Astèrix, Lucky Luke, etc., també vaig mostrar un parell de contes barret i un altre amb imants.

Per la seva banda, la Roser ens va explicar tots els contes que hi havia exposats i algun més de regal. Amb el seu estil expressiu i divertit ens va fer passar una bona estona.

Vam acabar fent entre els assistents un parell de rotllos. Un per a primària, partint d’un conte popular holandès que va recollir Albert Jané en el llibre “La volta al món en vuitanta contes” i es diu “Kannitverstan” i un altre per a infantil inspirat en una aventura de l’Inger i la Lasse Sandberg que es titula “En Martí i les galetes de coco”.

Va ser una tarda que recordarem i l’única cosa que em dol és veure com els mitjans audiovisuals (ràdios, teles i premsa en general) no se’n fan ressò, malgrat que se’ls convida i se’ls explica que l’ocasió s’ho val. Sembla que la cultura no ven. Això sí, de l’afer de la cantant i el futbolista sabem tots els ets i uts, ens interessi o no.

Un vídeo que recull alguns moments, a continuació:

by

Taller “Els rotlles de la Roser” a la llibreria Lectors, al tren!

A la Llibreria Lectors al tren! (Rubí) hi ha una exposició d’originals de la Roser Capdevila, amb materials inèdits en forma de relats o anècdotes. Tenen format de rotllo.

La tindran exposada fons al 27 de gener i aquests proper dijous 19 farem un taller sobre aquesta tècnica que ens recorda els papirs egipcis, les pel·liculetes de cine NIC i els romanços de cec.

M’han convidat a participar i em fa molta il·lusió compartir aquesta estona amb la Roser parlant de les seves aventures. Si us hi animeu, inscriviu-vos a montse@lectorsaltren.cat. (Places limitades)

Un reportatge del dia de la inauguració, clicant a:

http://www.lectorsaltren.cat/roser-capdevila/

by

Pilarín Bayés: Rècords i records d’una il·lustradora de referència

Fa uns dies vaig anar a la llibreria «Lectors al tren». Han muntat una exposició amb originals de la Pilarín Bayés per celebrar algunes dades remarcables. Una és el nombre de libres que ha il·lustrat. Calculeu i penseu una xifra… segur que us quedeu a mig camí!

La Montse Marcet i en Carles Fort ens van mostrar els dibuixos i també ens van fer participar d’un joc de reconèixer personatges mítics i il·lustres dibuixats per la Pilarín Bayés (vam reconèixer a Tintín, a Picasso i altres artistes).

He tingut la sort de poder entrar a moltes escoles i sempre m’ha sorprès veure els dibuixos de la Pilarín als espais comuns o a les biblioteques escolars. A moltes, eh! Ves que no hagi anat a més escoles que llibres ha publicat! No m’estranyaria.

L’expo que han preparat a Rubí comença amb una fragment de la pel·lícula “La finestra indiscreta”. Si hi aneu, sabreu el motiu.

Gràcies al suport de l’Editorial Mediterrània es podrà gaudir durant dos mesos dels originals exposats: Hi ha quadres de personatges del circ, sobreel Servei Meteorològic de Catalunya i sobre altres “petites històries”.

Ep! El dia 18 de juny hi anirà la Pilarín a signar, a comentar les seves obres i a compartir vivències i anècdotes. Com l’aforament és limitat, recomanen que els feu un correu o passeu per la llibreria i us guardaran plaça.

Per als qui seguiu aquest blog des de fora de Catalunya potser us sorprendrà saber que la Pilarín és un dels referents de tota una generació (o de més d’una) i que va ser una de les pioneres de la il·lustració, amb el seu estil fresc, divertit, dinàmic, amb personatges riallers i entranyables.

Si voleu conèixer més de la Pilarín podeu entrar al seu magnífic web: https://pilarin.cat/ i trobareu molta informació sobre les seves obres i sobre la seva vida.

Il·lustradors de prestigi com l’Ignasi Blanch, la Noemí Villamuza i la Rocio Bonilla hi diuen la seva en el següent video:

by

Guido van Genechten, il·lustrador

imatge extreta de “la librería de la estafeta”

Els mestres de cicle infantil dediquem estones a explicar contes als nostre alumnes. Amb el temps et vas fent el teu propi repertori format per aquelles històries tradicionals o d’autor amb les que et sents més còmode o veus que agraden més als infants. En el meu cas, m’acompanyen la història d’en Martí i les galetes coco, Matrioska, En la casa hay un ratón, Els tres fadrins digodins, i alguns àlbums il·lustrats imprescindibles com Xocolata o Elmer i sempre procuro que n’hi hagi algun d’en Guido Van Guenechten.

Divendres passat em van convidar a fer una sessió de contes que havia de ser l’inici d’un projecte sobre una pintora japonesa, la Yayoi Kusama, artista coneguda pels quadres amb punts. Vaig incloure en les narracions Un llibre (Hervé Tullet), El juego de las formas (Anthony Browne), Quatre cantonades de no res de Jerome Ruillier, Triangles i quadrats d’en Tonucci i alguns més, entre els quals l’inimitable Quico de Van Guenechten.

Aquest autor i il·lustrador belga va començar en aquest món de la literatura infantil de manera casual. Després de treballar en feines variades com el disseny en una impremta, càrrega i descàrrega en una ferreteria, vendes, etc. va provar la il·lustració de llibres per a infants i va veure que allò li agradava i se li donava prou bé. Fins ara no ha parat de dibuixar i publicar.

El llibre d’en Quico (Rikki, en la versió original i també en les traduccions actuals que ha fet Nandibú) té una història bastant curiosa perquè inicialment era sobre ell i els seus germans i com es relacionaven, sovint barallant-se. Va triar exemplificar-ho amb conills i per ajudar-se amb els dibuixos va fer unes figuretes de fang. Quan es van assecar, a una d’elles l’orella li havia començat a caure. Aquest fet li va semblar interessant i va abandonar el projecte inicial centrant-se en què li passava a un conill amb l’orella caiguda, de qui els altres conills se’n reien.

Aquest conte i tota la sèrie s’ha traduït a una pila de països, més de trenta. A Bèlgica és molt popular. Recordo que en una estada a la ciutat de Bruges vaig veure a l’aparador d’una llibreria de la zona flamenca, una pila de merchandaising que feia feredat. No vaig poder resistir la temptació de comprar el ninotet i des de llavors que m’acompanya en algunes sessions de contes.
Aquest il·lustrador segueix un mètode de treball força habitual. Segons explica ell mateix:

Després de la idea i els primers esbossos, el següent pas és elaborar l’storyboard. Com que la història s’ha d’explicar en un nombre limitat de pàgines (32), intento adaptar la idea bàsica a aquest “format” el més ràpidament possible. Això passa per dividir la història en escenes. A continuació, comença la configuració dels personatges principals, l’ambientació i l’esquema de cada escena. Després d’aquesta fase, consulto al meu editor, faig els dibuixos finals i determinem el disseny (portada, tipus de lletra, col·locació del text, contraportada…) del llibre.
Faig servir de tot, com ara guaix, aquarel·la, llapis de colors, guix, tinta. Pinto, dibuixo, tallo, esquinço i enganxo. M’agrada provar noves tècniques i materials, només per mantenir l’emoció. Si no m’agrada a mi, és natural que no pugui fascinar els altres.

Altres llibres coneguts d’aquest autor són Què portes dins del bolquer?, Veig, veig, qui veus?, La meva mare, el meu pare, en Riqui no té por, Botes noves.

Enllaç al web de l’escola Gras i Soler: https://agora.xtec.cat/ceipgrasisoler/general/jaume-centelles-i-la-yayoi-kusama-a-infantil/

 

by

Eva Sánchez, la il·lustradora del mes (febrer 2020)

Quedem al davant la biblioteca Bonnemaison de Barcelona. Arriba amb un somriure que m’alegra un dia que estava essent fred, un d’aquells dies grisos que, de tant en tant, ens emplenen de cabòries. Conec el treball de l’Eva des que vaig llegir «El poltre de la Lluna», una llegenda dels Pirineus que va recrear l’Ester Farran per a l’editorial Salòria. D’això ja fa uns quants anys.
També me n’havia parlat l’Imma Palahí, en un dels viatges amb tren, camí de Lleida. L’Imma va treure la «tablet» i ens va mostrar alguns dibuixos fets a llapis. Després en va lloar el traç i la imaginació desbordant de l’Eva. Recordo que, capcota, va afegir que ella mai aconseguiria dibuixar tan bé. Vam riure.
I bé, després he anat trobant els seus dibuixos i les seves aquarel·les en diverses publicacions. Em va impressionar «L’espera» i em va recordar una tendència recent a antropoformitzar els personatges (ho vam comentar AQUÍ, recordeu?)

Davant de la Bonnemaison hi ha una cafeteria que està prou bé. Vam entrar a conversar-nos un cafè i em va explicar els seus projectes i les seves il·lusions. Li vaig contar alguna anècdota de Kabul (no es pot explicar) i vam comentar el seu darrer treball «Ningú com jo».
M’agraden els seus esbossos a llapis i especialment el seu traç amb les aquarel·les amb tants detalls i evocacions d’espais onírics i boirosos que enamoren. Apunteu el nom perquè fa treballs bonics. I més que en farà!


Al seu web, acabat d’estrenar, podeu llegir que l’Eva és una il·lustradora freelance que viu a La Garriga. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i després es va centrar en la il·lustració a l’Escola Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona.

Va ser seleccionada per participar en el Catàleg Il·lustració IV Iberoamericà, i ha guanyat diversos premis aquí i a d’altres països com Itàlia.
Alguns dels seus àlbums publicats en català o castellà que podeu trobar a les llibreries o biblioteques són:
Dip. Más allá de la oscuridad, publicat amb Edelvives.
L’espera, publicat per Thule.
El poltre de la lluna i El trinxat no porta carbassa tots dos publicats per edicions Salòria.
Ningú com jo, publicat per Kalandraka.
El burrito que quería aprender a leer publicat amb Degomagom.

L’Eva Sánchez forma part d’una promoció de joves il·lustradors que estan super ben preparats com en Sebastià Serra, la Laura Borràs, l’Anna Aparicio i alguns altres que ens fan veure el futur dels artistes de casa nostra amb optimisme.

Visiteu el seu web, si voleu conèixer els seus treballs:  http://www.evasanchez.cat/

by

En Raül Castillo, il·lustrador

La imatge que encapçalarà aquest any el blog és obra d’en Raül Castillo, il·lustrador del conte «El senglar té singlot».
En Raül viu al Baix Empordà i explica que des de ben petit li agradava dibuixar i que va estudiar Belles Arts i va fer cursos de còmic a l’escola Joso.
He tingut l’oportunitat de conèixer-lo gràcies al projecte «AcompanyArt» que té com a objectiu principal humanitzar la sanitat i on en Raül va crear el personatge principal, l’Aloa, que simbolitza tot allò que d’humanitat tenim les persones que ens dediquem a tenir cura dels infants, a l’escola, al centre d’atenció primària, a la família, entre els veïns, als esplais, etc.
En Raül diu que «l’art (en tots els sentits) pot curar o ser-ne un catalitzador important, perquè l’art estimula les capacitats pròpies de l’individu, desenvolupa la seva creativitat i expressió individual com a mitjà per aconseguir millorar a escala personal. L’art permet projectar conflictes interns i, per tant, ofereix la possibilitat de poder-los resoldre» i opina que tota persona és capaç de ser creativa i és en aquesta possibilitat de crear on els experts asseguren que resideix la gran força terapèutica de l’art.

Durant l’any 2019 ens hem anat veient per donar forma al text i a les imatges del conte. Em consta que hi ha dedicat moltíssimes hores de manera desinteressada al projecte i, per això, s’ha guanyat l’admiració de tot l’equip.

 

Una de les coses més curioses que he vist del seu treball és comprovar com els primers esbossos els fa amb bolígraf BIC directament sobre qualsevol paper. Prova i torna a provar fins que troba allò que li agrada. Després ho escaneja i ho passa a l’ordinador on acaba el procés d’acolorir les imatges i quadrar les escenes.

Quina sort haver-lo conegut!

by

Max Velthuijs, l’il·lustrador del mes (octubre 2019)

Max Velthuijs és un il·lustrador i autor holandès que va néixer a l’Haia el 1923. Com a d’altres il·lustradors, de petit ja li agradava dibuixar i inventar històries. També deia que a l’escola era un alumne normal, no gaire brillant.
Va créixer i li va tocar va viure i patir la Segona Guerra Mundial. Això el va marcar perquè mentre estudiava pintura i disseny gràfic a l’ Acadèmia de les Arts Visuals, el 1944 tot es va aturar i va haver de marxar perquè la ciutat on vivia va ser evacuada.
Un cop acabada la guerra, va rebre diversos encàrrecs per a fer cartells, portades de llibres, publicitat i anuncis de televisió i així va ser com va descobrir la seva vocació: il·lustrar llibres.
Velthuijs és un dels il·lustradors infantils dels Països Baixos que ha rebut més premis i el seu prestigi és enorme, arreu del món. Entre el premis que va recollir, hi figura el Hans Christian Andersen, l’any 2004, per a il·lustradors.
Va morir el 2005.
Velthuijs dibuixa amb colors vius i alegres, fets amb ploma i tinta. De tota la seva producció, hi ha una sèrie que a l’escola és molt estimada i reconeguda: La de la Granota.

Els llibres de la Granota ens parlen d’amistat, d’amor, de natura, i també de persones. Són uns éssers molt entranyables, amb sentiments, pensaments filosòfics, missatges profunds i sentit d’un humor sa.
De la sèrie de la granota es van publicar 14 títols i val pena revisitar-los de tant en tant i posar-los en mans dels infants.

Alguns dels seus millors llibres són:

LA GRANOTA ÉS MOLT VALENTA
Plou durant molts dies seguits i tot s’inunda. Però la granota no dubta a tirar-se a l’aigua i anar a buscar ajut per als seus amics.

LA GRANOTA I LA MERLA
La granota troba una merla estirada a terra, que no belluga. És morta, i la granota i els seus amics l’enterren.

LA GRANOTA I L’ÀNEC
Que cansats però que feliços han arribat la Granota i l ‘ Ànec després de la seva passejada! Quantes coses han fet!

LA GRANOTA I LA RATA
La Granota i la Rata, tot buscant un tresor, fan un forat i damunt el forat construeixen una casa. Com que han de sobreviure, s ‘ alimenten del que els proporciona la terra.

LA GRANOTA I LA FORASTERA
Al bosc arriba una rata forastera, i els animals no l’accepten. Però la granota la va a veure i es fan amigues.

LA GRANOTA TÉ POR
La granota sent sorolls estranys i no pot dormir. Per això se’n va a ca l’ànec i després a cal porquet. Al final, per no tenir por, els tres amics acaben dormint junts.

LA GRANOTA A L’HIVERN
Ha arribat l’hivern i hi ha neu pertot arreu. La granota no té pèl, ni greix ni plomes, i es posa malalta de tan de fred.

LA GRANOTA I EL PORQUET
La Granota i el seu amic Porquet volien fer moltes coses plegats però no s ‘ acabaven de posar d ‘ acord… A la fi van decidir preparar-se un bon berenar!

I MOLTS MÉS!