Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí

Blas, un gos especial

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, etc. tot allò que s’espera d’un gos.

Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

M’ha agradat el relat i com està il·lustrat. Té un format gran i les imatges estan fetes sobre un fons blanc que defuig de detalls (només els imprescindibles) i usant colors poc habituals. No trobareu groc ni vermell ni blau. Només colors secundaris, amb predomini del verd i del carbassa. L’autora també es val de les trames per vestir els personatges i ho combina amb diferents tècniques que recorden a Eric Carle, entre d’altres. Molt bonic, tot plegat, dins l’aparent i buscada simplicitat.

Hi ha detalls que van directament a l’inconscient de l’adult que acompanya el lector de cicle infantil, com les al·lusions a Miró o a Pink Floid.

Un personatge que va apareixent des de les primeres pàgines resultarà fonamental en el desenllaç del misteri. És la veïna que saluda des del pis de sota. Seguiu-la.

S’inclou una darrera pàgina amb cinc peces de música clàssica que ens inviten a buscar-les. Enginyós!

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos.

Veieu algunes imatges en el següent youtube, trobat al web de l’editorial:

LES DADES:
Títol: ¡Blas!
Autora i il·lustradora: Elena Hormiga
Editorial: Apila
Pàgines: 48
Saragossa, 2020

Les imatges estan extretes del web de Apila ediciones.

Quan ve el temps de menjar castanyes…

L’origen de la Castanyada es perd en la nit dels temps però a les escoles es dediquen estones a recordar-ne els elements que conformen aquesta festa. Es programen accions per descobrir els elements de la natura que s’hi apleguen en la tardor, tant en el món vegetal (caiguda de les fulles, els bolets, les herbes oloroses que s’escampen pel bosc, els fruits de la tardor, les castanyes) com en el món animal (migracions d’ocells, desaparició dels insectes) i els canvis climàtics (dies més curts, tonalitats més suaus del cel, els colors de la natura).

També hi són presents, a l’hora d’organitzar la festa, els aspectes que la cultura popular ha anat conservant fins als nostres dies o que, parcialment oblidats, les mestres entossudides s’entesten en recuperar: cantarelles, poemes, dites i contes.

Excursions al bosc, visites al mercat o a la pastisseria per veure i preguntar com fan els panellets, realització de murals, disfresses de castanyeres, etc. tot un ventall d’observació i ambientació que ens dona l’oportunitat de viure aquest primer parèntesis en l’activitat escolar. Bé ,aquest any, la cosa anirà d’una altra manera però, ni que sigui en la bombolla de l’aula o via telemàtica, estarà bé que hi dediquem alguna estona a viure la castanyada.

Pel que fa als contes, hi ha força reeixits. Potser el d’en «Benet i el seu roure» i el de «L’indi errant que dugué la tardor» siguin dels més explicats. També «la Maria Castanya i els follets» i altres de populars o que s’han anat publicant durant els darrers anys.

Bé, avui us n’explicaré un que no s’ha arribat a traduir. Primer aniré al bosc a buscar algunes castanyes…

«L’eriçó i la castanya»
Un conte de l’autor turc Feridun Oral, del qual s’ha publicat a casa nostra «La poma vermella» un relat que conserva la mateixa estructura que aquest: un inici amb un conflicte i una recerca de la solució que passa per trobar col·laboradors. Finalment, un accident que resol el problema i un final feliç. El conte original «Kirpi ile Kestana» comença així:

Era un dia assolellat. El petit eriçó dormia profundament als peus del castanyer.
“Plof!” alguna cosa va caure al seu damunt.
El petit eriçó es va despertar. No entenia que havia passat.
Va mirar a la seva dreta i no va veure res. Va mirar a l’esquerra i tampoc va veure res.
—Es veu que dormia profundament —es va dir a si mateix.
Volia caminar, però li costava perquè notava un pes a l’esquena.
—Potser estic creixent, les meves espines es tornen pesades —va pensar.
En aquell moment va sentir una veu: “Hola!”
El petit eriçó va mirar al seu voltant, però no sabia d’on provenia el so.
“Ei, em sents?”

Aquesta història narra l’amistat entre l’eriçó i la petita castanya que li cau a l’esquena. L’eriçó no entén què passa però aviat s’adona que es tracta d’una castanya. Li diu que baixi per veure-la però resulta impossible, perquè les punxes d’ambdós estan enredades. El petit eriçó salta i salta, però no aconsegueix treure’s la castanya de sobre. Fins i tot fa tombarelles, però només aconsegueix que s’enredin més. Llavors busquen ajuda per resoldre aquest problema. Però els animals que van trobant no els ajuden per molts motius diferents. Tots tenen altres coses importants a fer. Al final, quan es fa fosc, el petit eriçó corre tan de pressa que rellisca i roda costa avall, fent que la castanya es separi. Quan obren els ulls, es troben. Problema resolt.
El petit eriçó torna cap a casa seva, la castanya es queda sola i, just en aquell moment, alguna cosa cau de l’arbre que té al costat…

Us deixo el Powerpoint amb les imatges per si us ve de gust aprofitar-lo aquests propers dies. Només cal clicar a l’enllaç següent: KIRPI ILE KESTANE

Bona Castanyada, mestres!

De qui és la Lluna?


«La guineu és una de les poques criatures salvatges del món que pot sobreviure amb èxit a la ciutat» és la primera frase d’aquest àlbum. Imagino que és veritat perquè les guineus són prou llestes per adaptar-se a qualsevol ecosistema. A més, a la rondallística popular, normalment formen part del cicle d’«el llop i la guineu» on representen la saviesa i l’astúcia i els llops la força i la beneiteria.

L’inici del llibre és potent. A més a més de la frase que llegim a la pàgina esquerra, veiem a la banda dreta una guineu, asseguda a la butaca de casa, endormiscada, amb un tassa de cafè al costat i una finestra oberta que ens apunta que està en un pis de la ciutat. Al seu darrera el dibuix d’un quadre de Van Gogh (Camp de blat amb xiprers) que va fer quan es va ingressar voluntàriament en un manicomi, a França. El quadre reflecteix el que veia Van Gogh des de la seva finestra del sanatori i en aquesta imatge de l’àlbum fa de contrapunt, de mirall, de la finestra del pis de la guineu. Ben pensat.

A més, hi ha un altre element que connecta amb tot plegat (amb la casa, amb Van Gogh) i és la pila de llibres que hi ha al terra. Si ens hi fixem bé, veurem que el que hi ha al damunt és un de les tires còmiques de Charlie Brown. L’autor explica que l’Snoopy és un dels seus ídols i que en una vinyeta va veure com es cremava la caseta del gos, mentre es lamentava per la pèrdua dels seus llibres, de la seva taula de billar i del seu VAN GOGH! Tot casa, ja ho veieu.

A la portada de «La lluna no és de ningú» veiem un altre personatge, un ruc. És l’altra cara de la moneda. Llegim que «no sempre té una adreça fixa» que ens pot indicar que és un sense-sostre. El veiem assegut en una escala qualsevol, i a les parets que l’envolten hi ha cartells que conviden a somiar: circs, mags, teatres,…

La guineu es fa dir Clive Prendergast, que és un nom força elegant, tot i que de debò ningú que no sigui una guineu pot pronunciar el seu nom real. Treballa en una fàbrica, on no sap que hi fabriquen. I la imatge ens remet a la mítica pel·lícula de Chaplin “Temps moderns”.

L’ase es diu Humphrey i és força maldestre. No acaba de sortir-se’n a les feines que se li presenten.

Entre els dos animals hi ha una bona amistat i l’àlbum ens mostra un episodi força bonic i curiós on cauen a les seves mans dues entrades per anar al teatre, amb tiberi posterior inclòs.

Un llibre on, aparentment, no hi passa gran cosa, però que ens ofereix una visió del que significa ésser amics i de com, de vegades, la vida por ser meravellosa.

Les il·lustracions estan fetes de manera artesanal. L’autor, Tohby Riddle, primer dibuixa els personatges, després els pinta, a continuació els retalla i finalment els enganxa sobre el fons. Una mena de collage que resulta bonic de veure.

Cada vegada que torneu a mirar el llibre, trobareu noves relacions i detalls que abans no havíeu vist.

Crec que és una lectura que pot oferir bones converses filosòfiques amb infants de cicle mitjà.

Proveu de començar amb la frase que hi ha al final del relat quan els dos amics passegen entre el carrusel de llums que fan pampallugues i els sorolls de la ciutat i es diuen l’un a l’altre:

«Aquesta és la nostra ciutat»

Plantegeu què significa «Pertànyer a un lloc», us sorprendran les idees dels nois i noies.

Al web de l’editorial Babulinka podem llegir:

«Tot un clàssic modern, una història magistral d’amistat i dignitat que encaixa perfectament en qualsevol cor, mà, pota o peülla». Shaun Tan.

En Clive Prendergast és una guineu que viu amb un cert èxit a la ciutat. Té un amic ase anomenat Humphrey. Aquesta és la història de la seva amistat i de les coses meravelloses que, de vegades, passen un cop a la vida i que deixen a l’ànima una sensació triomfant. Perquè qui té poc, quan arriba una fortuna, per petita que sigui, se sent envaït per la gratitud i l’alegria.

La Lluna no és de ningú és considerat un dels llibres per a nens més importants que s’han publicat a Austràlia durant els últims 10 anys. El pas del temps ha confirmat la seva condició de clàssic modern de la literatura infantil. Tot i celebrar-se el 10è aniversari de la seva primera publicació, segueix sent un dels llibres més venuts a Austràlia.

LES DADES:
Títol: La lluna no és de ningú
Autor: Tohby Riddle
Il·lustrador: Tohby Riddle
Traductora: Marina Espasa
Editorial: Babulinka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

La senyora Jensen i les estrelles de la felicitat

A Copenhaguen es troba el Tívoli, un parc molt antic que és visita obligada, sobretot a l’època de Nadal. Allà s’instal·len les paradetes de productes nadalencs. És molt semblant a d’altres fires que podem gaudir pel centre d’Europa (Alemanya, Bèlgica, etc).

En aquest espai màgic se situa la novel·la «Agafi’s fort el barret, senyora Jensen!». Ens narra un episodi de la vida d’una velleta entranyable, la senyora Jensen, vídua de fa temps, que acostuma a visitar el parc sovint. La senyora Jensen s’entreté fent pastissos que li piquen l’ullet, feineja de gust al seu hivernacle i té per norma fer la migdiada fins que és hora d’anar a dormir.

Una de les coses que més li agraden és anar a passejar al Tívoli. Els veïns la veuen sovint amb un barret ben elegant i un cotó de sucre a la mà.

Un dia, en una de les seves passejades pel parc, a la senyora Jensen li succeix una cosa ben curiosa. Mentre observa les figures del poblat de nans, s’adona que un dels nans s’atansa on és ella i li dóna un paquet. Li diu que és un regal i que a dins del paquet hi ha “estrelles de la felicitat” que fan que qui les tingui sigui feliç. Un gran regal. Després li ofereix unes xocolatines i comencen a parlar i a caminar pel Tivoli i es van explicant les seves vides, pensaments i records.

Un fragment:

El que de debò valia la pena visitar, però, era el poblat dels nans. La velleta s’hi passava hores senceres perquè n’hi havia molts, de follets, i cadascun reclamava la seva part d’atenció amb més o menys gràcia. Semblaven ben bé de veritat, aquells ninots! Calia tenir paciència, perquè alguns detalls costaven de veure però, en canvi, eren molt importants per saber com funcionava aquella comunitat menuda. Per exemple, al balcó d’una caseta que quedava a l’ombra, hi havia un test amb flors d’un color viu una mica sospitós si es tenia en compte la capa de neu espessa que ho cobria tot. Això volia dir que en aquell poble tan curiós les estacions de l’any s’havien fet amigues i no es barallaven. La senyora Jensen també havia arribat a la conclusió que els follets que hi vivien no eren bons esquiadors. N’hi havia un que duia els esquís posats i feia cara de no veure-ho gaire clar, perquè havia perdut l’equilibri i estava a punt de caure. Un altre encara havia tingut més mala sort: ja tenia el cap enfonsat en un munt de neu i movia les cames d’una manera que feia patir.

Aparentment, no hi passa gran cosa però aquesta és la gràcia del relat, que et deixes endur per una narrativa suau, bonica, on de mica en mica vas entrant i estimant aquesta dona, fins que trobes cap al final, com si fos una muntanya russa, un desenllaç inesperat.Una novel·la per llegir en companyia. Per gaudir de les paraules i de les imatges que acompanyen la narració.

Recomanat a partir de 4t de primària.

LES DADES:
Títol: Agafi’s fort el barret, senyora Jensen!
Autora: Diana Coromines
Il·lustradora: Cinta Fosch
Editorial: Mosaics Llibres
Pàgines: 96
Barcelona, 2016

Mosaics Llibres és una editorial independent que es va fundar fa sis anys. En aquest blog ja vam ressenyar un altre dels seus llibres: El sembrador d’estrelles

Podeu veure el seu catàleg i més informacions entrant al seu web: http://www.mosaicsllibres.com/
O seguir-los al facebook: https://www.facebook.com/MosaicsLlibres/

Amb la Mertxe París, editora de Mosaics llibres

 

El primer cas del comissari Gordon

Aquests dies estic buscant llibres que tinguin capítols curtets i es puguin llegir en veu alta, un cada dia. N’he trobat de ben bonics.

L’Oblit (Casa Anita) me’n va recomanar un bon grapat. Un és d’en Ulf Nilsson, un autor suec de força prestigi i que té una sèrie de llibres amb el mateix protagonista, el comissari Gordon, un gripau amb molta experiència però una mica gran per anar pujant arbres i fer segons quines coses.

De què va «El primer cas»? És una novel·la que reprodueix alguns estereotips de les novel·les policíaques per a adults. Va de resoldre el cas d’un robatori. A l’esquirol li han robat durant la nit una pila de nous i va a la comissaria de policia a comentar-ho al comissari Gordon. Aquest detectiu farà tot el possible per esbrinar qui són els lladres però necessitarà algú que l’ajudi perquè ell es troba vell i cansat. Aquí és on entra en joc una ratolina que esdevindrà la seva ajudant i junts formaran un tàndem molt entranyable, ple d’una saviesa càlida i divertida.

Deixant de banda l’entrellat del cas, hi ha diàlegs i pensament filosòfics tendres com quan la ratolina diu que no té nom:

Si no tens un nom, és com si no fossis ningú —va dir en Gordon— Sense un nom és com si no existissis.
El ratolí es va observar les mans i les va bellugar del dret i del revés. «Així doncs, no existeixo?», va pensar.

I el que segueix són les reflexions del gripau fins que li assigna un nom:

—Et diràs Pat—va decidir el comissari—. És un nom preciós.

O, quan al final de llibre parlen de la presó:

—Nosaltres dos, com a policies que som, desitgem que no hi hagi crims ni delictes. Un bon districte policial ha d’estar lliure de crims!

I més endavant diu: El millor és que no passi res. Res de res!

Aquest parell són els protagonistes de tota una sèrie de llibres que, tant de bo, els de Viena edicions els puguin traduir perquè segur que valen la pena.

D’aquest primer cas se n’ha fet una pel·lícula. El tràiler, a continuació:

https://www.youtube.com/watch?time_continue=97&v=w7Ow4bctbhM&feature=emb_logo

Les il·lustracions que acompanyen els capítols són de la Gitte Spee i són càlids, amb tons pastel, com fets amb guixos de colors.

LES DADES:
Títol: El primer cas
Autor: Ulf Nilssson
Il·lustradora: Gitte Spee
Traductora: Elena Martí
Editorial: Viena
Col·lecció: El jardí secret de Viena, 26
Pàgines: 104
Barcelona, 2019

«Pèl i plomes», el teatre de l’amistat

Soc seguidor de l’obra de la Kathrin Schärer des de l’extraordinari «Johanna en el tren», un àlbum que em va tenir molt de temps admirant la manera com estava relatat i la quantitat de detalls formidables que fan d’aquesta història un petit tresor. A la porqueta Johanna li van seguir altres llibres amb animals protagonistes. El seu estil és molt personal. Vam fer una entrada en aquest blog lloant les seves produccions. La podeu veure AQUÍ.

Però avui comentarem “Pèl i plomes”, un àlbum curiós perquè situa l’escenari en un teatre. És com el relat d’una obra de teatre i allò que passa abans i després darrera del teló.

Només obrir la primera pàgina, ens trobem que l’aventura ja ha començat. Un gos i una gallina comenten com estan de neguitosos perquè ells són els protagonistes de l’obra. Els veiem mirant cap a la platea per una escletxa del teló.

Unes pàgines després, amb el teló alçat, comença de debò el llibre i la representació teatral que ens parla d’una amistat especial. Veiem la gallina com fuig del corral a la recerca d’aventures i de tresors pirates. Veiem també el gos que, al seu torn, està buscant un amic especial, un amic gran, fort, intel·ligent i que li expliqui contes. La gallina decideix que ajudarà al gos a trobar el seu amic i prepara un pla… que no acaba de sortir tal com ella pensava.

I aquí es tanca el teló perquè s’arriba a la pausa de la mitja part.

Comença la segona amb els dos animals que han compartit diverses peripècies adonant-se que potser la gallina ja no vol trobar un tresor i el gos potser no sap exactament si li cal seguir buscant un amic.

Acaba la representació amb frase que diu que tenir un amic diferent és la millor cosa que ens pot passar. El gos i la gallina fan mutis i es tanca el teló. Aplaudiments.

A les dues darreres pàgines, els dos actors se’n van cap a casa comentant que sembla que al públic els ha agradat l’obra i que el teatre sovint és un reflex de la vida real.

Les il·lustracions són fantàstiques i els ulls no es poden apartar dels dos protagonistes. Hi ha pocs detalls que destorbin i es respira un ambient càlid i amb un humor fi que es d’agrair.

Si el podeu llegir amb els vostres alumnes, notareu com us el tornen a demanar perquè explica perfectament què vol dir l’amistat i, a més, durant el relat gaudiran dels moments melancòlics i tristos i d’altres més alegres i esbojarrats. En acabar, deixeu-los que dibuixin els seus propis animals i els donin vida.

La fitxa que han preparat els de l’editorial Takatuka, la podeu veure AQUÍ

Lectura recomanada a partir de 6 anys

LES DADES
Títol: Pèl i plomes
Autor: Lorenz Pauli
Il·lustradora: Kathrin Schärer
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

Les aventures d’una guineu i un pollet

Aquest és el segon llibre de les aventures de Fox i Chick, una guineu i un pollet molt amics que ens recorden als Sapo i Sepo del gran Arnold Lobel. Bé, ens ho recorden les seves aventures perquè el format és força diferent. Aquí, l’autor, en Sergio Ruzzier, es val del format còmic i introdueix globus, moviments cinètics, onomatopeies i els altres elements propis d’aquest tipus de relat, en especial el ritme narratiu.

El pollet és mogut, actiu, s’emociona ràpidament i la seva imaginació desbordant contrasta amb el to pausat de la guineu, molt més reflexiva, assenyada, seguint el que la raó i la lògica li manen. Malgrat els caràcters tan dispars, són dos platets de la mateixa balança perquè s’ho passen prou bé junts.

A la primera aventura, veiem la guineu delerosa de fer una passejada tranquil·la pel llac, amb la seva barca, però aquest intent es transformarà en una aventura èpica quan el pollet comença a imaginar pirates, monstres i illes amb nàufrags.

El segon capítol comença amb certa angoixa per un paquet misteriós que li arriba al pollet però acabarà essent una festa perquè al paquet hi ha un pastís de xocolata.

El darrer capítol explica el viatge que fan, de nit, amb la intenció d’arribar a veure sortir el sol.

Tres històries ben construïdes, amb il·lustracions senzilles, fetes a tinta i aquarel·les amb tons suaus. Convé estar atents a les expressions facials perquè estan ben aconseguides.
Narració recomanada per als infants d’entre 4 i 7 anys. Gaudiran amb unes aventures d’un humor subtil i intel·ligent. També hi ha certs tocs surrealistes.

LES DADES:
Títol: Una passejada en barca i altres històries
Autor i il·lustrador: Sergio Ruzzier
Editorial: Liana
Traductora: Berta Carreras
Pàgines: 56
Madrid, 2020

Podeu llegir una interessant entrevista a l’autor, al web de “Liana editorial”:
http://lianaeditorial.com/entrevistas-a-sergio-ruzzier/

 

 

De vacances amb l’escarabat, les tres formigues, el grill, el centpeus, la papallona i la llagosta

Arriben les vacances i és un bon moment d’anar de viatge amb l’escarabat i tota la seva troupe.
Fa un parell d’anys vam referenciar “Escarabajo en compañía”. Ara volem comentar el segon títol de la sèrie d’aquests insectes entranyables que en Pep Bruno i la Rocío Martínez situen de camí a casa de la llagosta que els espera per gaudir de les vacances, més o menys com estem esperant molts de nosaltres aquests dies.
Escarabajo de vacaciones” situa l’escenari en un viatge que ha de fer l’escarabat amb els seus amics fins a la casa de la llagosta. Amb el grill, el centpeus i les tres formigues inicien un periple des de casa de l’escarabat fins a l’hort que hi ha al final de la vall, a tocar d’un petit rierol. Pel camí trobaran a la papallona, un nou insecte que s’ajuntarà a l’expedició i amb el que compartiran diferents aventures.
El relat està estructurat en cinc capítols que convé llegir seguint l’ordre natural per fer-lo més entenedor. Segueix l’estil “arnoldlobelià” de l’anterior i resulta delicat i entranyable en les converses dels insectes.


Les il·lustracions de la Rocío, molt acolorides, combinen plans panoràmics que ens fan veure la menudesa d’aquestes bestioletes, amb primers plans que ens acosten als detalls que convé mirar i remirar. Hi ha també una mena de joc “buscant a Wally” que consisteix en trobar qui fa les fotografies de l’àlbum. Les veiem a la darrera pàgina i ens obliga a tornar a mirar les il·lustracions.
Un bon relat per als infants de cicle inicial, poètic i que ens convida a conèixer la fauna que tenim al nostre voltant.
Per saber-ne més, podeu entrar al blog d’en Pep Bruno. Hi trobareu anècdotes de com es va gestar aquest llibre.

LES DADES:
Títol: Escarabajo de vacaciones
Autor: Pep Bruno
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 80
Barcelona, 2019
Podeu veure l’issuu que ha preparat l’editorial AQUÍ

Un altre Ungerer! La bèstia del senyor Racine

Llegir les obres d’en Tomi Ungerer ens fa sentir més humans i ens alegra el dia. Recordo haver aconseguit alguns dels seus llibres en versió francesa fa uns quants anys i haver comentat que aquí no els veuríem mai publicats perquè les censures, els pudors, o les pors al què diran, ens tenallen sovint. Em vaig equivocar i ara els podem aconseguir-los gràcies a la bona feina d’editorials com Kalandraka, Ekaré i Blackie Books, entre d’altres, que han recuperat per al nostre goig i coneixement, tota la seva producció per a infants.
Acaba d’aparèixer «The beast of Monsieur Racine», traduïda com a «La bèstia del senyor Racine», una de les històries on es combina un text bonic i tendre amb unes imatges curioses (diguem-ho així) on podem veure, entremesclades, al senyor Racine fumant la seva pipa d’aigua, accidents inversemblants, assassinats, cops i altres bestieses.

El relat explica que el senyor Racine és un recaptador d’impostos jubilat que viu en una caseta tranquil·la i apartada. Es passa el dia anant amunt i avall, contemplant els núvols i sentint cantar els ocells. Al seu jardí té una perera magnífica que fa unes peres boníssimes. És el seu tresor. El senyor Racine ha guanyat mots premis a les fires locals, amb les seves peres.
Però, desgraciadament, un dia, les seves sucoses peres desapareixen. Bé, només en queda una que li servirà d’ham per enxampar al culpable dels robatoris. Es posa el seu vestit de sodat de cavalleria i prepara una trampa. Lliga la pera a una corda i aquesta a una campana que sonarà quan algú intenti arrabassar-li la fruita.

Una estona després, cap al tard, la campana dringa! El senyor Racine surt i es troba amb l’ésser més estrany que mai no ha vist: Una mena de cosa fosca, amb la cabellera grenyuda, el morro caigut, les orelles llargues que cauen a banda i banda, els peus com monyons i els genolls boteruts.
El senyor Racine i la bèstia es fan amics. Cada tarda jeuen a escoltar música i berenar plegats. L’home no es resisteix a saber quina mena d’animal és la bèstia i el porta a París perquè la valorin els cientìfics. De seguida es convertirà en una nova sensació. Li oferiran molts diners (els dels zoo, els del circ) però el senyor Racine diu que hi ha coses a la vida que no es poden comprar amb diners.
El final resulta sorprenent i extraordinari.


Lectura per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La bèstia del senyor Racine
Autor: Tomi Ungerer
Traductor: Jordi Martín
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 44
Barcelona, 2019
ISBN: 978-84-17552-51-0