Estels als ulls

Fa une setmanes vaig seguir per televisió, a la plataforma Netflix, la minisèrie Unorthodox. Està basada en l’autobiografia de Deborah Feldman, una noia que va abandonar el moviment satmar, una comunitat hassídica de la ciutat de Nova York. He conegut molts aspectes curiosos d’aquesta comunitat.

Casualment, dies després, vaig conèixer una novetat que ha publicat l’editorial Joventut amb el títol «Els estels». En mirar la portada vaig veure un personatge caminant amb una mena de barret com els que apareixen a la sèrie mencionada. Quines coses, oi? Bé, la portada ens dona moltes pistes sobre el contingut. Veiem un noi jueu menjant bagel, una mena de pa que té l’origen a Israel, acompanyat d’una noia amb un mocador al cap que ens indica que és musulmana. Passen pel davant d’una llibreria i assenyalen llibres i objectes relacionats amb l’espai. Els ulls se’ls il·luminen. Reconeixem un coet rus i un altre americà i també el d’en Tintin. Amb aquestes pistes gràfiques ja intuïm de què pot anar la història.

De què va «Els estels»? En Jacob, el noi jueu, ens explica que no té temps de fer allò que més li agrada, mirar els estels, perquè ha de cuidar a les seves germanes petites. A més, el seu pare vol que continuï amb el negoci familiar, una botiga de queviures i deixi de somiar amb els estels, el cosmos i els viatges espacials. Les poques estones que té són quan acompanya les petites al parc i llavors ell s’entafora entre les pàgines dels llibres que expliquen els misteris de l’espai. De fet, el seu somni és ser astronauta o treballar a la NASA.

Un dia, però, coneix a l’Aisha, una noia que tampoc té temps de pensar en les estrelles perquè ha de cuidar als seus tres germans petits. En Jacop i l’Aisha es troben al parc i així s’inicia una aventura, una amistat que va teixint uns vincles molt forts entre ells.

La passió per l’espai i les converses entre el noi jueu i la noia musulmana no seran ben vistes per la comunitat, la seva amistat no s’adapta als que s’espera d’ells. I, a partir d’aquí, comencen els problemes. Però no patiu, perquè hi ha retrobament, anys després, i un final feliç.

Aquest llibre és una mena de Romeu i Julieta que ens recorda les barreres culturals que aixequem pels nostre prejudicis. M’ha agradat l’enfocament que es dona al tema. Les il·lustracions estan molt aconseguides i ajuden a entendre el relat d’una manera extraordinària.

L’autor aborda el tema de les religions d’una manera delicada, sense ofendre, amb humor i valorant les coses que ens uneixen, més que les que ens separen.
Algunes escenes són antològiques, com quan el noi descobreix els dits dels peus de l’Aisha.

Bé, també hi ha una escena que no m’ha agradat. A la biblioteca es presenta una bibliotecària malcarada i un rètol enorme de “SILENCI” que ens fa mal.


Un àlbum amb un relat intel·ligent, que recomanem per a infant de cicle mitjà. Es poden estirar molts fils: Astronomia, història, religions, etc.
Preneu nota per aquest proper Sant Jordi.

LES DADES:
Títol: Els estels
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
Pàgines: 68
Barcelona, 2021

“Toni o cómo conseguir las Ronaldo Flash”, una divertida novel·la gràfica

Toni o cómo conseguir las Ronaldo Flash” no va de futbol, malgrat que ho pugui semblar la imatge de la portada on es veu un noi (En Toni) al·lucinant amb l’anunci de les formidables botes. Pensa que amb unes com aquestes la seva vida canviarà radicalment: serà millor jugador, la seva futura carrera professional millorarà i ell mateix serà un altre de ben diferent.

Només hi ha un petit handicap: Com aconseguir els diners per a tenir les famoses botes? I sobre aquest punt se centra tota la novel·la.

En Toni viu amb la seva mare, una dona alegre, positiva, però que li diu que ni parlar-ne, que les que té encara estan bé. El noi insisteix i li diu que el futbol és art, que el seu futur serà el de una superestrella. Sense èxit. Després ho prova amb l’avi amb el mateix resultat. Conclusió: S’encarregarà de guanyar diners per comprar-se-les ell mateix.

A partir d’aquest moment,  veurem el noi fent les feines més inversemblants, però totes elles amb nul resultat econòmic: Repartir fulletons propagandístics per les bústies, passejar els gossos dels veïns, fer de músic de carrer, vendre les seves andròmines al mercat, etc.

Philip Waechter resol totes les situacions plantejades amb el estil senzill, efectiu i divertit. Imagineu, per exemple, que a la primera feina, només aconsegueix repartir tots els fulletons amb l’ajut dels seus amics, amb qui s’haurà de repartir els calers guanyats. O quan passeja un gos i aquest es fa les seves necessitats al terra i multen al noi per no recollir-la, etc.

Una cosa que aprendrà en Toni és què és allò que realment importa: l’amistat dels companys, la generositat, el valor.

Les il·lustracions són de línia clara, amb unes cares on destaquen els nassos grans i uns ulls que només son dos puntets negres. Per diferenciar els diferents capítols usa una estratègia senzilla: cada capítol té un color diferent de fons.

Un llibre recomanable per a cicle superior i per a adults. Els infants als qui els costa o no els agrada gaire llegir, aquí tenen el llibre ideal; amb molta probabilitat, l’entendran i s’hi enganxaran.

LES DADES:
Títol: Toni o cómo conseguir las Ronaldo Flash
Autor: Philip Waechter
Il·lustrador: Philip Waechter
Traductora: Marta Armengol
Editorial: Maeva
Pàgines: 66
Madrid, 2020

«Destellos» a l’Ofici d’Educar

Ahir, al programa «l’Ofici D’educar» de Catalunya Ràdio, dins la secció «LLibres per a somiar» vam presentar el llibre “Destellos” de la Jen Wang.

“Destellos” està inspirat en una situació que va viure l’autora quan era nena: Un problema mèdic que va desembocar en una operació d’importància. Aquella experiència està en aquest relat de dues noies que personifiquen dos punts molt distants en l’espectre de la comunitat xinesa que hi viu a Los Ángeles (USA)

D’una banda hi ha la Christine, una noia amb la família perfecta amb uns pares que la pressionen amb classes setmanals de xinès i de música, i que treballa dur per estar al nivell que la comunitat xinesa sembla imposar-se.

Un dia arriba al barri, a l’escola, a la seva vida, una altra noia, la Moon que és tot el contrari: és vegetariana, de vegades es fica en embolics, es pinta les ungles dels peus quan li dona la gana, balla amb una llibertat inusitada, no té ni idea de xinès (ni ganes d’aprendre’l) i, en definitiva, va a la seva bola.

A través de la història de la Christine i la Moon, l’autora parla de la necessitat de trobar un espai propi més enllà del camí que els nostres pares hagin planejat per a nosaltres.
La novel·la gràfica té un missatge clar i és una bona lectura per als nois de cicle superior que ens permet estirar de molts fils: La música, la malaltia, les ganes de viure, les relacions entre persones, la família, etc.

La part gràfica és formidable i val la pena entretenir-se a analitzar com estan distribuïdes i maquetades les pàgines.

La pregunta que fem per als qui vulgueu participar al concurs  és la següent:
Quin estil de música ballen les noies del llibre “Destellos”?

Teniu temps fins al 21 de març per enviar les respostes loficideducar@ccma.cat. Podeu guanyar un exemplar del llibre “Destellos”.

Podeu sentir el podcast de la secció entrant al web del programa: https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/

I la guanyadora del llibre «¡Blas!» que va contestar correctament la pregunta de l’anterior concurs ha estat la Lorena (i la seva filla Rita). Enhorabona! Gaudiu amb la lectura del llibre.

L’elefant, la tortuga i la bicicleta

De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:

Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.

Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:

—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.

Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.

L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.

Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.

A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.

M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes  siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.

No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.

Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)

Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.

Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.

També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.

“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.

Recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:

títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021

Les primeres pàgines aquí

El video de presentació:

La vida tranquil·la d’en Mus

Hi ha personatges inclassificables i que es fan estimar des del primer moment que els veus. En Mus n’és un. No sé ben bé quina mena d’animal és, sembla un mitjó de ratlles que viu tranquil en una caseta arran de platja. Se’l veu feliç, allunyat del brogit del món. L’acompanya la remor del mar mentre passeja, cada matí, per la sorra, carregat amb una mena de xarxa per recollir (i vendre-ho per internet!) tot allò que la marea escampa per l’arena.

El llibre consta de tres parts (La marea, l’esternut i Adéu, Bitxo!) i explica un dia qualsevol en la vida d’aquest personatge. A la primera part, se’l veu fent el que fa habitualment fins que apareix un visitant estrany que arriba a la seva sala d’estar. Es tracta d’una mena de morsa que es presenta dient:

—Hola, Mussol! Em dic Bitxo. Encantat de conèixer-te.

I a partir d’aquest moment, la vida d’en Mus canvia. La seva filosofia es veu alterada i tot el temps que tenia per pensar, per triar el seu vestit, per retornar al mar els animals perduts, tot plegat es converteix en una preocupació per desfer-se d’aquest Bitxo enganxós que s’ha instal·lat a casa seva.

A la segona part, en Mus s’encarregarà de cuidar al nou company que s’ha refredat i d’aquesta relació neixerà una amistat curiosa.

La tercera part explica la tornada a la pau quan en Bitxo marxa. En Mus s’entristeix perquè li ha agafat afecte i s’imagina al seu nou amic assegut en un banc de sorra al fons del mar. Bé, això és el que s’imagina perquè els lectors veiem què està passant en realitat.

La història i les il·lustracions són suaus, càlides i ens fan estimar la vida a prop del mar, notant com la marea s’acosta i envaeix la casa.

Els tons pastel, la línia finíssima que silueteja les il·lustracions aquarel·lades són un dels encerts d’aquest llibre que agradarà als nens que comencen a llegir de manera autònoma. Lectura recomanada per al cicle inicial.

Ai, què fàcil és fer un Mus amb un mitjó i una mica de traça! L’espectacle de titelles ja és a punt de començar…

LES DADES:
Títol: Un dia amb en Mus
Autora: Claire Lebourg
Il·lustradora: Claire Lebourg
Traductor: Yannick García
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 88
Barcelona, 2020

La lectura i l’escriptura, una aposta segura

A la revista Guix de desembre presentem una pràctica d’escriptura a partir del llibre “la guineu i l’aviador” d’en Luca Tortolini, un llibre especial que he triat per a aquests darrer article de la secció.

Fa onze anys iniciàvem, amb molta il·lusió, l’aventura de compartir experiències des d’aquest racó de la revista. La bona gent de Graó ens va fer confiança i així va ser com el primer text va veure la llum el gener de 2010. Era el número 361 de GUIX i el vam titular «Els llibres, tresors a compartir». La idea inicial era oferir recursos i reflexions sobre com fer de les nostres biblioteques escolars, llocs funcionals, espais acollidors, amb recursos viscuts, accessibles, eficaços. Preteníem facilitar l’encontre d’un nen i un llibre, amb les limitacions pressupostàries, d’espai i de personal que teníem. Afegiria que encara les tenim.

Des de sempre hem cregut que dominar la lectura i l’escriptura permet pensar millor i de manera més oberta. La comprensió del que llegim és el pas anterior a accedir a altres aprenentatges i créixer feliços, tant a l’escola com a la vida. Llegir i escriure ens fa més humans i, per això mateix, l’aposta per la lectura és un bon camí per arribar al coneixement, per obrir-nos als altres, per ser més tolerants i respectuosos, i per fugir de l’encotillament mental en que sovint ens trobem.

Al llarg d’aquests anys, hem posat a mans dels alumnes els llibres valents que els ajudin a desenvolupar el pensament crític, permetent que la seva curiositat trobi respostes, ajudant a ampliar les seves experiències, amb la intenció d’activar dos processos complementaris: D’una banda —essencial—, la millora en la comprensió lectora oferint models i també formes d’escriptura; de l’altra, obrint la possibilitat de trobar el plaer de la lectura, un plaer que potser trigarà en arribar, però segur que, tard o d’hora, arriba.

Aquesta secció que ara acabem ha estat només una baula en el compromís de l’equip que forma la revista envers la lectura com a un dels eixos que sostenen les nostres vides. Estem agraïts i seguirem col·laborant amb el mateix entusiasme (ingenu, de vegades) en tot allò que ens demanin.

Ara toca tancar el «viure l’escriptura» però, com apunten els versos del gran Ángel González… Hi haurà paraules noves!

No es bueno repetir lo que está dicho.
Después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreíd:
nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.

Desitjo que passeu un Nadal tranquil, emotiu i esperançador, amics i amigues! Ens tornem a conversar el mes de gener!

Jefferson, una novel·la policíaca i vegana

Un eriçó anomenat Jefferson és l’heroi accidental d’aquesta aventura policíaca. És petit, només fa 72 cm però són 72 centímetres de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en que en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupé. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar però sobretot li agrada anar perquè allà hi ha la seva neboda, la Carole, i en Jefferson avui té intenció de demanar-li d’anar a fer una copa, en acabar la feina.

Ai, però avui és un mal dia per anar a la perruqueria perquè quan entra es troba al senyor Edgar mort:

En Jefferson va fer una passa més i va descobrir les dues cames paral·leles alineades a terra, la bata blanca acuradament cordada fins a baix de tot, i més amunt les grans tisores amb una de les làmines clavades fins al mànec al tors del senyor Edgar.

L’eriçó, horroritzat s’acosta al cadàver, s’agenolla al seu costat i sense pensar-ho gaire agafa les tisores per treure-les del pit. Error! En aquest moment, una clienta que estava mig endormiscada es desperta i veu a en Jefferson amb les tisores a la mà i el perruquer mort al seu costat. Ja sabem què imagina la clienta, una cabra que comença a cridar.

L’eriçó, —per cert, es diu Jefferson Bouchard de la Poterie, un nom ben bonic — fa el que tots faríem, cames ajudeu-me i sortir a tota pastilla, fugint del lloc, la qual cosa fa pensar a tothom que n’és el culpable.

La policia el busca, la seva casa està vigilada i només li queda demanar ajuda a en Gilbert, el seu millor amic. Gilbert és un porc i des del primer moment confia en la innocència d’en Jefferson.

Arribats a aquest punt comencem a saber que els animals i els humans viuen en zones distintes. Els animals són com nosaltres, parlen, es vesteixen i fan la seva vida. De vegades animals i humans poden coincidir, i malgrat que les relacions són de cortesia, procuren no confraternitzar gaire.

En Jefferson i en Gilbert investigaran la mort del perruquer i sabran que cada setmana feia una escapada a Vilaburg, ciutat dels humans. Seguint les seves passes s’embarcaran en una aventura perillosa en una investigació, a lo Holmes i Watson, que els mostrarà una terrible realitat.

M’ha agradat la novel·la, està escrita amb humor però hi ha una part que et fa pensar en la relació que establim amb els animals. També ens fa reflexionar sobre les idees preconcebudes i com ens comportem els uns amb els altres.

La novel·la té 276 pàgines que es llegeixen molt bé i, a més, hi ha intercalades unes il·lustracions fetes a llapis que són una delícia.

Els nois i noies de nou anys el poden llegir perfectament i segur que disfrutaran d’aquesta premiada història policíaca.

LES DADES:
Títol: Jefferson
Autor: Jean-Claude Mourlevat
Il·lustradors: Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon
Traductor: Oriol Vaqué
Editorial: Nórdica
Pàgines: 276
Madrid, 2020

 

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí

Blas, un gos especial

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, etc. tot allò que s’espera d’un gos.

Però en Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

M’ha agradat el relat i com està il·lustrat. Té un format gran i les imatges estan fetes sobre un fons blanc que defuig de detalls (només els imprescindibles) i usant colors poc habituals. No trobareu groc ni vermell ni blau. Només colors secundaris, amb predomini del verd i del carbassa. L’autora també es val de les trames per vestir els personatges i ho combina amb diferents tècniques que recorden a Eric Carle, entre d’altres. Molt bonic, tot plegat, dins l’aparent i buscada simplicitat.

Hi ha detalls que van directament a l’inconscient de l’adult que acompanya el lector de cicle infantil, com les al·lusions a Miró o a Pink Floid.

Un personatge que va apareixent des de les primeres pàgines resultarà fonamental en el desenllaç del misteri. És la veïna que saluda des del pis de sota. Seguiu-la.

S’inclou una darrera pàgina amb cinc peces de música clàssica que ens inviten a buscar-les. Enginyós!

Lectura recomanada per a infants de cicle infantil, amants dels gossos.

Veieu algunes imatges en el següent youtube, trobat al web de l’editorial:

LES DADES:
Títol: ¡Blas!
Autora i il·lustradora: Elena Hormiga
Editorial: Apila
Pàgines: 48
Saragossa, 2020

Les imatges estan extretes del web de Apila ediciones.

Quan ve el temps de menjar castanyes…

L’origen de la Castanyada es perd en la nit dels temps però a les escoles es dediquen estones a recordar-ne els elements que conformen aquesta festa. Es programen accions per descobrir els elements de la natura que s’hi apleguen en la tardor, tant en el món vegetal (caiguda de les fulles, els bolets, les herbes oloroses que s’escampen pel bosc, els fruits de la tardor, les castanyes) com en el món animal (migracions d’ocells, desaparició dels insectes) i els canvis climàtics (dies més curts, tonalitats més suaus del cel, els colors de la natura).

També hi són presents, a l’hora d’organitzar la festa, els aspectes que la cultura popular ha anat conservant fins als nostres dies o que, parcialment oblidats, les mestres entossudides s’entesten en recuperar: cantarelles, poemes, dites i contes.

Excursions al bosc, visites al mercat o a la pastisseria per veure i preguntar com fan els panellets, realització de murals, disfresses de castanyeres, etc. tot un ventall d’observació i ambientació que ens dona l’oportunitat de viure aquest primer parèntesis en l’activitat escolar. Bé ,aquest any, la cosa anirà d’una altra manera però, ni que sigui en la bombolla de l’aula o via telemàtica, estarà bé que hi dediquem alguna estona a viure la castanyada.

Pel que fa als contes, hi ha força reeixits. Potser el d’en «Benet i el seu roure» i el de «L’indi errant que dugué la tardor» siguin dels més explicats. També «la Maria Castanya i els follets» i altres de populars o que s’han anat publicant durant els darrers anys.

Bé, avui us n’explicaré un que no s’ha arribat a traduir. Primer aniré al bosc a buscar algunes castanyes…

«L’eriçó i la castanya»
Un conte de l’autor turc Feridun Oral, del qual s’ha publicat a casa nostra «La poma vermella» un relat que conserva la mateixa estructura que aquest: un inici amb un conflicte i una recerca de la solució que passa per trobar col·laboradors. Finalment, un accident que resol el problema i un final feliç. El conte original «Kirpi ile Kestana» comença així:

Era un dia assolellat. El petit eriçó dormia profundament als peus del castanyer.
“Plof!” alguna cosa va caure al seu damunt.
El petit eriçó es va despertar. No entenia que havia passat.
Va mirar a la seva dreta i no va veure res. Va mirar a l’esquerra i tampoc va veure res.
—Es veu que dormia profundament —es va dir a si mateix.
Volia caminar, però li costava perquè notava un pes a l’esquena.
—Potser estic creixent, les meves espines es tornen pesades —va pensar.
En aquell moment va sentir una veu: “Hola!”
El petit eriçó va mirar al seu voltant, però no sabia d’on provenia el so.
“Ei, em sents?”

Aquesta història narra l’amistat entre l’eriçó i la petita castanya que li cau a l’esquena. L’eriçó no entén què passa però aviat s’adona que es tracta d’una castanya. Li diu que baixi per veure-la però resulta impossible, perquè les punxes d’ambdós estan enredades. El petit eriçó salta i salta, però no aconsegueix treure’s la castanya de sobre. Fins i tot fa tombarelles, però només aconsegueix que s’enredin més. Llavors busquen ajuda per resoldre aquest problema. Però els animals que van trobant no els ajuden per molts motius diferents. Tots tenen altres coses importants a fer. Al final, quan es fa fosc, el petit eriçó corre tan de pressa que rellisca i roda costa avall, fent que la castanya es separi. Quan obren els ulls, es troben. Problema resolt.
El petit eriçó torna cap a casa seva, la castanya es queda sola i, just en aquell moment, alguna cosa cau de l’arbre que té al costat…

Us deixo el Powerpoint amb les imatges per si us ve de gust aprofitar-lo aquests propers dies. Només cal clicar a l’enllaç següent: KIRPI ILE KESTANE

Bona Castanyada, mestres!