La guineu i l’aviador, homenatge a El Petit Príncep

—Guineu, mira quina meravella, la terra vist des d’aquí dalt.
Ho vaig haver de reconèixer: era una vista extraordinari.
—Per què voleu, els homes, si la natura no us ha donat ales? — vaig preguntar. No ho entenia.
—Per fer realitat un somni —va respondre l’Antoine.
—Ah, és clar —vaig dir jo.

Un dels llibres que més m’ha emocionat dels que he llegit darrerament és «La guineu i l’aviador», formidable tant per la història que explica com pel format generós. Ens l’ofereixen els de l’editorial Joventut per a goig dels amants d’«El Petit Príncep» ara que celebrem els 75 anys de la seva publicació.

El llibre ens explica que un avió de guerra pilotat per un tal Antoine s’estavella a prop d’un bosc i un fragment es clava accidentalment a la pota d’una guineu.
L’aviador es salva i s’encarrega de curar la guineu i llavors comença comença un procés de domesticació mútua. Passen, primer, per un període de desconfiança però al final es fan amics, l’home i l’animal. D’aquesta amistat sorgirà el coneixement del món estrany i diferent de l’altre.
Quan avances en la història hi ha un moment en que la guineu puja a l’avió, quan ja està reparat, i marxa amb l’aviador cap a la base militar on veurà i viurà el desenvolupament de les missions de guerra (la segona Mundial).

Un llibre molt bonic que convida a tocar-lo perquè les il·lustracions són belles i les textures sorprenents fan que tinguis ganes de perdre’t en aquest bosc d’arbres entortolligats, per exemple, i sense adonar-te notes com la mà passa per sobre la pell suau i rogenca de la imatge de la guineu, obres el braços com si volessis per sobre dels núvols amb l’aviador i quan descobreixes que l’únic llibre que apareix dibuixat dins del conte és el Walden de Thoreau, amagat al costat d’un paquet de «Gitanes»… llavors et cau la llagrimeta.

L’escena de l’avió que hem copiat al principi es sublim: L’Antoine explicant els seus somnis a una guineu que descobreix sorpresa el món des de dalt.

Un llibre imprescindibles pels seguidors del Petit Príncep (en som molts) i pels que volen aprofundir en la filosofia oculta que s’amaga darrera l’evident malenconia que traspua la història.
La veu narrativa és la de la guineu.
M’ha encantat.

LES DADES:
Títol: La guineu i l’aviador
Autor: Luca Tortolini
Il·lustradora: Anna Forlati
Traductor. Carlos Mayor
Editorial: Joventut
44 pàgines
Barcelona, 2017

Imatges extretes del web d’editorial Joventut. (http://www.editorialjuventud.es/)

El booktrailer:

Anuncis

Em dic Omar i soc una nou!

El jutge Bruno Panatta es va repenjar sobre els colzes i el va observar molt atentament.
—Com et dius?
El nen gairebé no es va atrevir a aixecar els ulls de terra.
—Nou —va respondre amb un fil de veu.
—Disculpa? —l’home el va contemplar sorprès per damunt de les seves ulleres petites i rodones.
—Soc una nou —va repetir, convençut, tot alçant la mirada.
-Em sembla que no m’has entès —va dir el jutge armant-se de paciència—. T’he preguntat qui ets.

Allò que sembla un inici delirant i surrealista, de mica en mica es va transformat en una història que et treu l’alè. «Soc una nou» explica el judici que pateix un nen, l’Omar, i com aconsegueixen enredar al jutge perquè acabi dictaminant al seu favor. La idea es sustenta en una llei molt antiga que diu que tot allò que cau d’un arbre pertany a l’amo del sòl i a partir d’aquí els veïns s’alien per defensar l’Omar perquè no sigui retornar al seu país. La estratègia es basa en considerar que no és un nen, sinó que és una nou. D’aquesta manera, un veí afirma que fa olor de nou, una altra veïna diu que té tacte rugós com les nous, etc.
Novel·la escrita en capítols breus, amb diferents tipografies i que, de mica en mica, et va embolcallant. Alternen els fragments del judici amb els records tristos del nen i les peripècies dels veïns que veuen com els ha canviat la vida. Els capítols finals acaben lligant tots els fils i no queda cap pregunta sense resposta.
La Beatriz Osés que va guanyar el premi Edebé amb aquesta obra és una escriptora molt sensible i que domina les emocions i el gènere poètic a la perfecció. Recordeu «El secreto del oso hormiguero», per exemple, un poemari que vam tenir a la Lliga dels llibres diversos anys.
Una molt bona història que tindrà molt de recorregut, sens dubte. A partir de vuit anys.
M’ha encantat!

Podeu veure un breu reportatge a l’Info K clicant a:
http://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/soc-una-nou-premiat-amb-ledebe/video/5724128/

Les dades:
Títol: Soc una nou
Autora: Beatriz Osés
Il·lustrador: Jordi Sempere
Traductora: Elisenda Vergés-Bó
Editorial: Edebé
Col·lecció: Tucà taronja
128 pàgines
Barcelona, 2018

El lleó blanc, un amic especial

El Lleó blanc és un bonic llibre d’imatges escrit per Jim Helmore i il·lustrat per Richard Jones que tracta d’una nena que canvia de casa i de les dificultats que té  per trobar nous amics. El tema no és nou —recordem, per exemple, Canviem de casa de Marta Altés— però aquí està tractat amb calidesa i el personatge del lleó resulta força entranyable.
Comença amb una primera doble pàgina que mostra un cotxe avançant en la foscor de la nit envers la nova llar. No ens expliquem perquè canvien de casa ni d’on venen però la imatge de la nit il·luminada per una lluna plena i algunes finestres de les cases veïnes transmet la sensació de por que la Caro, la nena protagonista de la història, sent. És una imatge potent: la casa dalt del turó, el cotxe solitari carregat de maletes, una guineu i un cavall desproporcionats i irreals… mentre la mirada del lector avança d’esquerra a dreta i convida a passar a la següent pàgina.

La Caro, a continuació, comença a explorar la seva nova casa —tenia les parets blanques, els sostres blancs, i fins i tot les portes eren de color blanc— que disposa d’un munt de racons solitaris i misteriosos però el seus pensament no poden evitar voler «tenir algú amb qui jugar».
Un dia, descobreix, entre les brillants parets blanques, un lleó amable amb un pelatge blanc com la neu. Aquest lleó serà l’amic que jugarà amb ella a tota mena de jocs divertits com a fet i amagar, li oferirà la seguretat que necessita i l’encoratjarà a fer el pas de sortir a jugar amb els nens que hi ha al parc. Serà un primer pas que l’ajudarà a sentir-se segura i confiada en fer nous amics.

Allò que més m’ha agradat del conte són les il·lustracions d’un desconegut, per a mi, Richard Jones i els tons suaus, gairebé màgics dels personatges. Al seu web, ell mateix explica la gestació de l’àlbum amb aquestes paraules:
El Lleó blanc va ocupar moltes, moltes pàgines d’esborranys abans que jo estigués satisfet d’haver trobat el personatge. Tanmateix, tenia clar que les seves mides relatives (les del lleó i les de la Caro) serien importants per comprendre la seva relació: Un lleó massa gran semblaria esborronador, mentre que més petit, semblaria que no tindira les qualitats de suport que necessitava oferir-li a la nena.
Encara que la història suggereix que “les parets eren blanques, els sostres eren blancs, fins i tot les portes eren blanques …” no vam voler que els espais quedessin massa buits als ulls dels joves lectors.

Tot i que la casa estava nua quan arriben volíem mostrar que també era un lloc ple de possibilitats i diversió i que indiqués que algun dia es convertiria en una casa càlida i amigable. A mesura que la Caro comença lentament a tenir més confiança i veiem el lleó cada vegada menys, hem fet que el color es vagi introduint, oferint caràcter i un toc de confort a les pàgines sense desfer la trama de la història. Em va interessar, especialment, pintar catifes. Estic content de la que apareix estesa al terra a la pàgina on la Caro i el lleó estant junts per darrera vegada dins la casa.

El conte ens explica que la soledat i la tristesa són quelcom natural, però mai no perduren per sempre.
Amb els infants de cicle infantil es pot explicar què passa amb el lleó blanc i les parets també blanques si agafem diversos papers de colors i els fem observar en quines superfícies es percep bé el contrast i en quines el color a penes es distingeix. Així s’entendrà millor què ha passat amb el lleó quan juguen a fet i amagar. Es pot aprofitar per gaudir dels treballs inspiradors de l’artista japonesa Yayoi Kusama. Es poden observar algunes de les seves produccions plàstiques per entendre el concepte de contrast.

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web http://www.paintedmouse.com/town-mouse-country-mouse-2/
I del web de l’editorial
https://andana.net/llibre/el-lleo-blanc/
Lectura recomanada per al cicle infantil, a partir de 4 anys.

Les dades:
Títol El lleó blanc
Autor: Jim Helmore
Il·lustrador: Richard Jones
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
València, 2017

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017

 

 

Enfonsat! Una de pirates

Un barret de pirata.
Un dia assolellat.
En Blau el pingüí
Un nou joc ha trobat…
Així comença aquest àlbum «Enfonsat!» que és una nova aventura del pingüí que ja ens va divertir a l’anterior «Quin vent». En aquest, en Blau el pingüí viu una aventura de pirates, tresors i amistat.
Mentre naveguen pels set mars, el capità pingüí i els seus amics Pere Simitarra, el contramestre Raimon, l’ós Bernat i la foca Marcel pateixen un inesperat enfonsament! Però el naufragi els porta a trobar a un personatge desconegut perdut en una illa deserta. La possibilitat de trobar un tresor, encara està oberta… Perquè en Blau té un sorprenent pla per rescatar un vaixell enfonsat. La història acaba amb un nou i meravellós ús per al vaixell que «val molt més que tot l’or».
Un llibre molt divertit il·lustrat amb els colors vibrants i emotius que empra sovint en Rob Biddulph.
El text original en anglès està pensat per ser llegit en veu alta i disfrutar de les rimes. La traducció de l’Anna Llisterri és molt encertada perquè manté la simpatia de les rimes gracioses que fan que sigui un plaer llegir-les:
«Un moment: hi ha una bandera… Un pal… Un timó
Calamars i sirenes, és tot un galió!»
A l’escola pot oferir-nos moltes possibilitats de treball perquè el tema enganxa des de la primera pàgina però també pot ser un bon motiu de generar discussions i imaginar el que pot passar a continuació: Com tornaran a casa, com es va enfonsar el galió pirates, etc. i naturalment per parlar de l’amistat.

Un àlbum ideal per ser llegit en lectura compartida (Shared reading), a la manera com s’expliquen els contes a les aules de cicle infantil.
Un llibre bonic, poètic gairebé, que quan el rellegeixes et transmet una sensació molt plaent i t’obliga a mirar més i més detalls. Fixeu-vos, per exemple, com ens presenta l’autor en una doble pàgina espectacular el galió enfonsat o fixeu-vos en l’ós i la seva bossa d’anar a la compra o les ulleres de busseig que l’acompanyen.


LES DADES:
Títol: Enfonsat!
Autor: Rob Biddulph
editorial: Andana
Traductora: Anna Llisterri
32 pàgines
València,2017
Al web de l’autor (http://www.robbiddulph.com) podeu descarregar-vos molts jocs relacionats amb les seves obres (totes publicades a Andana edicions), com aquest barret pirata:

Jo no sóc la teva mama, un àlbum sobre l’amistat

Un matí, l’esquirol Otto descobreix una bola verda amb punxes davant de la porta de casa seva, a l’arbre gran on viu, un arbre amb fulles acollidores. Quan la bola s’obre, hi apareix una criatura blanca que se’l mira i li diu MAMA!


Després d’alguns dubtes, l’Otto li diu a la criatura que entri a casa seva per passar la nit. L’endemà, el «pelut» ha crescut molt i l’Otto surt a la recerca de la seva mare. No la troba i els dies següents continua buscant-la. Mentrestant la criatura, de nom Piu, continua creixent i creixent. Sembla el Yeti, blanc i cada cop més gran. L’esquirol no sap com desfer-se del Piu que li fa malbé la seva casa fins el dia, el Piu li salva la vida, evitant que una àliga l’enxampi.

Aquest àlbum, amb tapes dures, explica el naixement d’una amistat entre una esquirol i una simpàtica criatura peluda. Els diversos intents de l’esquirol per trobar la mare de la criatura marquen la primera part de la narració, i la successió dels dies ve marcada pel sorprenent creixement del “pelut”.
La narració que acompanya les il·lustracions de la canadenca Marianne Dubuc, amb alguns diàlegs, està formada per frases curtes, fàcils d’entendre.
Les il·lustracions mesclen dibuix i aquarel·les, expliquen molt bé aquesta història de coneixement, amistat i ajuda mútua.
El disseny del llibre és senzill però efectiu, amb petits detalls (per exemple, a la casa de l’esquirol) que convé observar. Les cares dels personatges mostren una fesomia molt expressiva, així com altres detall de l’anatomia de l’esquirol i de la criatura.
Un àlbum serè que ens explica que els llaços del cor poden ser més forts que els de la sang.
Recomanat per al cicle infantil. Ideal per explicar l’amistat i les emocions.

Web de l’autora: http://www.mariannedubuc.com/

LES DADES:
Títol: Jo no sóc la teva mama
Autora/il·lustradora: Marianne Dubuc
Editorial: Joventut
Any: 2017
Pàgines: 72

La Immortal, el món vist a través dels escacs

En els escacs es donen les mateixes situacions que en la vida: Hi ha naixements, morts, atacs, guerres, alegries, sacrificis, imaginació, defenses, lleialtat, covardia, valor…

En una tauler s’hi pot dibuixar la vida.

Aquesta no és una partida normal, és la més important que ha jugat la Judit mai amb Mister Aliyat i quan acabi, el futur de tots dos podria canviar per sempre.

les frases anterior són de La Immortal, la darrera novel·la d’en Ricard Ruiz Garzón, i ens narra una història amb molts fils. Centrada en el joc dels escacs i en una partida que esdevé mítica, la narració ens porta pels camins de l’art, la història, les relacions personals entre la protagonista i el seu avi o els conflictes amb els refugiats representats pel gran mestre d’escacs Mister Aliyat, entre altres, tot explicat per un narrador misteriós.
La novel·la manté un ritme i una intriga que no es resol fins a les darreres pàgines. M’ha agradat que ho embolcalli amb l’apassionant món dels escacs (la seva història, els grans jugadors, els orígens, les anècdotes, les jugades bàsiques, els enrocaments, etc.) perquè ho fa més interesant.  Crec que l’autor s’ha documentat força per oferir-nos una vessant fascinant d’aquest joc.
Tan si sabeu jugar a escacs com si no (si en sabeu ho xalareu més) la novel·la val molt la pena i així ho van considerar els membres del jurat del Premi Edebé de Literatura Infantil que la van premiar com a guanyadora.
Recomanada per al cicle superior.

La portada l’ha dibuixada la Maite Gurrutxaga i és un gran exercici de síntesi perquè en aquest petit rectangle es concentren els elements principals de l’obra d’una forma extraordinària, i si se sap llegir es descobreixen moltes pistes. La Maite també n’es l’autora de les il·lustracions interiors.

A la contraportada llegim:
La Judit té gairebé dotze anys i un do per dibuixar. Viu amb la seva mare i el seu avi a Ginebra. El seu pare, un famós pintor, va marxar a Hongria quan era petita.
La Judit està preparant-se per a un concurs de dibuix quan, inesperadament, els escacs es creuen en el seu camí i comença a aficionar-s’hi. La Judit jugarà moltes partides, però una d’elles li canviarà la vida: la que jugarà contra Mr. Aliyat, un estrany mestre dels escacs, nascut a l’Iran, que es comunica a través de notes enigmàtiques.

Les dades:
Títol: La immortal
Autor: Ricard Ruiz Garzón
Il·lustradora: Maite Gurrutxaga
Editorial: Edebé
Col·lecció´: Tucà
Pàgines: 200

Al web de l’editorial Edebé podem llegir el primer capítol. Cliqueu AQUÍ