XXV Certamen Literari Candel 2018

S’han presentat les bases per al certamen que fa vint-i-cinc!
La idea, com sempre, és incentivar les activitats literàries i homenatjar la figura de Francesc Candel i per això les tres Biblioteques del Districte de Sants-Montjuïc (la Francesc Candel, la Francesc Boix i la Vapor Vell), en col·laboració amb el propi Districte conviden a la seva participació. Hi ha diverses modalitats, una de les quals va adreçada als joves d’entre 14 i 18 anys. És la de relat curt juvenil i es regeix pels criteris següents:
El tema és lliure, però integrat dins dels paràmetres de la narrativa, realista o de ficció. L’extensió màxima ha de ser de 5 fulls. El guanyador serà premiat amb un trofeu i 600 € bruts. El finalista serà premiat amb un trofeu i 250 € bruts.
Els treballs s’han de fer arribar del 21 de març al 16 d’abril de 2018.
Podeu consultar les bases clicant AQUÍ.
Els relats guanyadors d’anteriors certàmens els podeu consultar als webs de les biblioteques del districte.

És una oportunitat per als nois i noies d’aquestes edats. L’única pega és que la participació no és gaire nombrosa, en comparació amb les altres categories.
Estic content de tornar a formar part del jurat!

La revista escolar Mil Lletres

Fa molts i molts anys quan estudiava per a mestre va caure a les meves mans una col·lecció de llibres sobre la pedagogia Freinet. Eren uns volums fàcils de llegir, molt pràctics i que estaven inspirats en la manera d’entendre l’escola d’aquest pedagog francès. Encara en conservo alguns. El de “El diario escolar” és un d’ells. En aquest llibret s’explica com entenia Freinet el text lliure i el treball que feia amb la impremta.

Després, a l’escola, vam continuar editant revistes periòdicament. De vegades amb el suport de l’AMPA. Eren revistes d’escola, de cicle o d’aula fetes amb la mateixa múltiple intenció:  explicar el que es fa al centre (això implica escriure el text, posar-lo en comú, intercanviar coneixements, formular hipòtesis, conservar, difondre.), partint de la realitat que ens envolta (la vida dels infants, la seva realitat, la família) però també l’actualitat del món.

El treball cooperatiu, l’aprenentatge per tanteig experimental, el text lliure, la creació, la correspondència, el càlcul, etc. tot el que va idear Freinet encara avui té sentit però adaptat a les noves eines que ens faciliten la vida (ordinadors, internet)

Moltes escoles fan revistes i les publiquen al seu web. És una bona manera de compartir i així veiem el que fan, de vegades lluny de nosaltres. Aquest dies m’ha arribat la «Mil Lletres» que fan a l’escola de Sant Lluís (Menorca) i m’ha agradat molt comprovar amb quina passió viuen el fet lector, les activitats que emanen directament de la biblioteca i la implicació de bona part de la comunitat escolar. No puc fer altra cosa que compartir-la per si us ve de gust  fer-li una ullada perquè potser trobareu alguna idea per adaptar-la a la vostra realitat.

A l’índex veureu que tot gira al voltant de la biblioteca escolar, veritable mort de l’acció comunitària de l’escola.

Podeu llegir tota la revista clicant a MIL LLETRES

Gràcies Montse per l’enviament! Seguiu així, sou un referent del que es fa a Menorca.

VIII Concurs internacional de literatura ràpida 2016. L’Exprés

literaturaexpres-570x321Un any més, des de la biblioteca Vapor Vell, s’organitza aquest concurs de literatura exprés. Tant el tema, com la seva realització i el veredicte es fan al llarg del mateix dia. Serà el proper dissabte 5 de novembre. Les inscripcions ja estan obertes i les places són limitades, per qüestió d’espai, a 55 participants.
És una festassa literari increïble i val molt la pena perquè tothom s’ho passa prou bé.

Les BASES són les de cada any. N’apunto algunes però teniu tota la informació al web de la biblioteca i al cartell que adjunto.

  • L’activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell, s/n), el dissabte 5 de novembre a partir de les 10.30 h del matí. Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos.
  • Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim, dos fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Seran escrits en fulls pautats que facilitarà la pròpia biblioteca.
  • El mateix dia 5 de novembre, a les 17 h. es farà públic el veredicte final a la mateixa biblioteca.
  • Els premis consistiran en:dsc03646
    200 € i una cafetera pel guanyador
    100 € i una cafetera pel finalista
    Ambdós rebran un diploma acreditatiu.
  • Per participar cal inscriure’s a la biblioteca. El termini finalitza 15 minuts abans del començament del concurs. La inscripció és gratuïta, i s’ha de fer en persona a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell s/n), o bé telefònicament trucant al telèfon 93 409.72.31. El període d’inscripció serà de l’1 d’octubre al 5 de novembre a les 10.15 h.
dsc03676

Guanyadors de L’exprés 2015 amb la cia de Teatre La Casona

lexpress-16

Lápices primos, de José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov

lapicesprimos

portada

Després de dos anys sense publicar res, ja teníem ganes d’un nou llibre d’OQO, sobretot per a la col·lecció Q. Bé, sí que van fer una reimpressió de Montañas en la cama, imagino que per la gran demanda i la quantitat de peticions que hauran rebut al seu correu electrònic.

El cert és que ens n’alegrem de la presentació de Lápices primos, un àlbum il·lustrat escrit per José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov.

Los lápices no lo saben.
No saben que tienen primos
y que un día descubrimos
su parentesco, que son
nietos todos de la Tiza
y del abuelo Tizón.

lapices_primos_2

imatge de Làpices primos extreta del web d’OQO

Per escriure utilitzem llapis, bolígrafs, plomes, retoladors, guixos… però, què passaria si provéssim a fer-ho amb els cosins dels llapis?, quins són? Això és el que ens presenta el llibre i ho fa amb una gran dosi d’imaginació i fantasia.
Perquè es pot escriure i dibuixar amb altres estris i elements de la vida quotidiana. Es pot dibuixar amb una canya de pescar? Es poden escriure històries amb una agulla de fer mitja? I tant! Les possibilitats són infinites i les anem descobrint pàgina rere pàgina acompanyades d’unes imatges que conviden a la seva contemplació perquè la proposta plàstica de la Natalie Pudalov no ens deixa indiferents amb la quantitat de detalls que s’amaguen a totes les pàgines.

Un àlbum il·lustrat molt poètic recomanat per a infants entre vuit i dotze anys. Es presta a treballar-o a l’aula i a inventar noves formes i nous estris d’escriptura.

Dades:
Lápices primos
José A. Ramírez Lozano & Natalie Pudalov
15,50 €
40 pàgines
Setembre 2016

lapices_primos_3

imatge de Lápices primos, extreta del web d’OQO editora

Gran Slam d’Escriptura

Comparteixo informació sobre un esdeveniment que se celebrarà el proper divendres 16 de setembre:

gran-slam

El Gran Slam d’Escriptura, un concurs literari que tindrà lloc a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona.

damm2-1

Antiga Fàbrica Damm (Barcelona)

Què és un SLAM D’ESCRIPTURA?

El Gran Slam d’Escriptura és la gran final de la primera temporada de l’Slam d’Escriptura, una competició d’escriptura ‘en viu’ on 10 escriptors professionals han d’improvisar els seus textos davant dels espectadors, els quals participen de l’acte creatiu a mesura que es crea i els textos resultants es projecten en la pantalla.
També hi haurà actuacions musicals en directe i  audiovisuals.. tot plegat pot resultar un espectacle original.
En aquesta ocasió, els membres del jurat són en Sergi Belbel, la Care Santos, la Sandra Bruna, la Rocío Carmona (Ed. Urano) y l’Anna Soldevila (Ed. Destino).

jurado_banner

els membres del jurat

Les entrades les podeu aconseguir a Atrapalo:
https://www.atrapalo.com/entradas/slam-de-escritura_e4791794/

Aquesta primera temporada ha constat de 7 edicions (d’octubre a juny) en les que han concursat més de 25 escriptors i amb la festa de divendres, la gran final, es conclou
el Gran Slam d’Escriptura.
En un Slam mai es repeteixen les proves, convertint-se en un veritable laboratori de creativitat literària.
El proper divendres s’enfrontaran els 10 escriptors finalistes en tres rondes d’eliminació en 9 proves diferents.

screenshot_167

PREMIS
Diuen que el premi és la experiència que es viu durant l’Slam però també lliuraran un trofeu en forma de màquina d’escriure i el guanyador s’emportarà un ‘Querty d’Or’, a més de diversos regals proporcionats per les empreses col·laboradores.

Podeu consultar el DOSSIER DE PREMSA, clicant AQUÍ

RESENYES A LA PREMSA
Catalunya Ràdio / Entrevista al programa “Això és Mordor”:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/aixo-es-mordor/tematica-mordor-llengua-i-literatura/audio/930201/#.V6xC1Gt-JUY.facebook

Barcelona Més / Artícle: http://bcnmes.com/columns/jam-escritura/

El Periódico de Catalunya / Artícle:  http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/escritura-vivo-slam-barcelona-5120924

RTVE / Entrevista al programa “Siglo XXI”: http://www.rtve.es/alacarta/audios/siglo-21/siglo-21-suuns-03-05-16/3596282/

Yorukobu / Artícle: http://www.yorokobu.es/escritura-en-vivo/

 TimeOut / Artícle: http://www.timeout.es/barcelona/es/blog/la-nueva-fiebre-jam-slam-en-barcelona-050216

Setena edició del concurs de literatura ràpida L’Exprés

1889_50077491094_5185_n

DSC03662

Un moment de la dramatització

Hem celebrat la setena edició del concurs de literatura ràpida L’Exprés a la biblioteca Vapor Vell del barri de Sants.
Con en les darreres edicions la participació ha estat excel·lent. El funcionament sempre és el mateix. Es convoca als participants a les 10:30 del matí, es donen les dues paraules que són les consignes que han d’aparèixer en el relat i disposen de 90 minuts per desenvolupar una narració.
Enguany les dues paraules triades han estat “cinturó” i “revelació” i, en general, el caire de tot plegat ha estat una mica colpidor, potser pels esdeveniments succeïts a París en les darreres hores.
També hi ha hagut narracions divertides, poesies i algun microrrelats.
Al migdia, amb en Julián Figueras i en Ricardo Reitano, hem fet la lectura de totes les narracions i després de deliberar hem triat (uff! com ens costa triar-ne només dues) les millors.
El finalista ha estat el relat “El tresor”, amb el pseudònim Alvocat, escrit per Xavier Silvestre. El guanyador ha estat el relat “Los rusos”, amb el pseudònim Aida Lafuente, escrit per Jesús Martínez.
A la tarda s’ha fet el lliurament de premis (els euros i les cafeteres) i els actors de La Casona han fet un parell d’improvitzacions sobre aquests dos relats.
Ha estat una jornada literària meravellosa, com sempre.

DSC03676

Els dos guanyadors amb els membres de La Casona

Podeu llegir els treballs guanyadors, escanejats tal qual al facebook de la biblioteca Vapor Vell.
Podeu veure algunes imatges de la festa de lliurament de premis a continuació.

Cortázar, el cronopio

DSC03247Avui fa 101 anys que va néixer Julio Cortázar a Ixelles (Brussel·les). Fa cinc dies vaig visitar la casa on va viure aquells primers anys, al número 116 de la rue Louis Lepotre. Just al seu davant, des del 2005, hi ha un bust de l’escriptor, obra d’Edmund Valladares. Vam estar contents d’anar a deixar una pedreta en record d’aquella altra que ja vam deixar sobre la seva tomba a París, fa uns quants anys.
Les seves obres ens van acompanyar durant la nostra joventut. I també a l’escola hem fet servir els seus contes per entendre de que va això de l’escriptura.
Us deixo un parell dels seus contes: Instrucciones para subir una escalera i Lucas, sus pudores.

Instrucciones para subir una escalera
Nadie habrá dejado de observar que con frecuencia el suelo se pliega de manera tal que una parte sube en ángulo recto con el plano del suelo, y luego la parte siguiente se coloca paralela a este plano, para dar paso a una nueva perpendicular, conducta que se repite en espiral o en línea quebrada hasta alturas sumamente variables. Agachándose y poniendo la mano izquierda en una de las partes verticales, y la derecha en la horizontal correspondiente, se está en posesión momentánea de un peldaño o escalón. Cada uno de estos peldaños, formados como se ve por dos elementos, se sitúa un tanto más arriba y adelante que el anterior, principio que da sentido a la escalera, ya que cualquiera otra combinación producirá formas quizá más bellas o pintorescas, pero incapaces de trasladar de una planta baja a un primer piso.

Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas. La actitud natural consiste en mantenerse de pie, los brazos colgando sin esfuerzo, la cabeza erguida aunque no tanto que los ojos dejen de ver los peldaños inmediatamente superiores al que se pisa, y respirando lenta y regularmente. Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie).

Llegado en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso.
cortázar
Lucas, sus pudores
En los departamentos de ahora ya se sabe, el invitado va al baño y los otros siguen hablando de Biafra y de Michel Foucault, pero hay algo en el aire como si todo el mundo quisiera olvidarse de que tiene oídos y al mismo tiempo las orejas se orientan hacia el lugar sagrado que naturalmente en nuestra sociedad encogida está apenas a tres metro del lugar donde se desarrollan estas conversaciones de alto nivel, y es seguro que a pesar de los esfuerzos que hará el invitado ausente para no manifestar sus actividades, y los de los contertulios para activar el volumen del diálogo, en algún momento reverberará uno de esos sordos ruidos que oír se dejan en las circunstancias menos indicadas, o en el mejor de los casos el rasguido patético de un papel higiénico de calidad ordinaria cuando se arranca una hoja del rollo rosa o verde.
Si el invitado que va al baño es Lucas, su horror sólo puede compararse a la intensidad del cólico que lo ha obligado a encerrarse en el ominoso reducto. En ese horror no hay neurosis ni complejos, sino la certidumbre de un comportamiento intestinal recurrente, es decir que todo empezará lo mas bien, suave silencioso, pero ya al final, guardando la misma relación de la pólvora con los perdigones en un cartucho de caza, una detonación más bien horrenda hará temblar los cepillos de dientes en sus soportes y agitarse la cortina de plástico de la ducha.
Nada puede hacer Lucas para evitarlo; ha probado todos los métodos, tales como inclinarse hasta tocar el suelo con la cabeza, echarse hacia atrás al punto de que los pies rozan la pared de enfrente, ponerse de costado e incluso, recurso supremo, agarrarse las nalgas y separarlas lo más posible para aumentar el diámetro del conducto proceloso. Vana es la multiplicación de silenciadores tales como echarse sobre los muslos todas las toallas al alcance y hasta las salidas de baño de los dueños de casa; prácticamente siempre, al término de lo que hubiera podido ser una agradable transferencia, el pedo final prorrumpe tumultuoso.
Cuando le toca a otro ir al baño, Lucas sufre por él pues está seguro que de un segundo a otro resonará el primer alelí de la ignominia; lo asombra un poco que la gente no parezca preocuparse demasiado por cosas así, aunque es evidente que no están desatentas de lo que ocurre e incluso lo cubren con choques de cucharitas en las tazas y corrimientos de sillones totalmente inmotivados. Cuando no sucede nada, Lucas se siente feliz y pide de inmediato otro coñac, al punto que termina por traicionarse y todo el mundo se da cuenta de que había estado tenso y angustiado mientras la señora de Broggi cumplimentaba sus urgencias. Cuán distinto, piensa Lucas, de la simplicidad de los niños que se acercan a la mejor reunión y anuncian: Mamá, quiero caca. Qué bienaventurado, piensa a continuación Lucas, el poeta anónimo que compuso aquella cuarteta donde se proclama que no hay placer más exquisito / que cagar bien despacito / ni placer más delicado / que después de haber cagado. Para remontarse a tales alturas ese señor debía estar exento de todo peligro de ventosidad intempestiva o tempestuosa, a menos que el baño de su casa estuviera en el piso de arriba o fuera esa piecita de chapas de zinc separada del rancho por una buena distancia.
Ya instalado en el terreno poético, Lucas se acuerda del verso del Dante en el que los condenados avevan dal cul fatto trombetta, y con esta remisión mental a la más alta cultura se considera un tanto disculpado de meditaciones que poco tienen que ver con lo que está diciendo el doctor Berenstein a propósito de la ley de alquileres.

Rayuela-Julio-Cortázar