25 Novembre 2020 by jcentell

Cooperar per escriure

L’escriptura és una de les activitats que més costen als nostres alumnes. Hi ha una certa reticència a deixar-se anar a l’hora d’escriure textos (poètics, de ficció o informatius, tant se val) perquè sovint es tracta d’una tasca que es fa en solitari i, a més, s’afegeixen les dificultats de comprensió lectora i la manca de pràctica.

Sabem que només al voltant d’un trenta per cent dels infants són prou competents en escriptura i aquesta dada ens obliga a incrementar les hores de dedicació a aquesta activitat.

Si volem superar les mancances, cal una pràctica regular. En temps de tota mena de pantalles, costa captar l’atenció dels alumnes i que s’afeccionin a gaudir d’aquest moment de trobar-se amb ells mateixos per compartir idees, ser capaços de crear alguns pensaments o reflexions atractives. Per això, emprem diversos recursos per aconseguir que els infants activin les ganes d’escriure i inverteixin el temps que sigui necessari en fer córrer el bolígraf sobre el full blanc, deixant aquell rastre de color blau que mostra les seves produccions.

Dues de les idees més reeixides per aconseguir corregir aquest dèficit impliquen que l’escriptura sigui divertida i compartida. Perquè sigui divertida i compartida, cal que sigui creativa i cal que l’infant hi posi de la seva part una mica d’imaginació i d’esforç.

Hi ha nombroses accions engrescadores mitjançant les quals els alumnes aprenen a definir els personatges, construir els escenaris, escriure diàlegs o estructurar el relat de manera correcta. A la revista GUIX del mes de novembre en presentem algunes com «paraules a l’atzar», «aventura a les fosques» o «el cercle creatiu»

Es tracta d’activar el motor de l’escriptura i d’oferir enunciats engrescadors, idees divertides o esbojarrades, perquè es converteixen en perles sortides de la mà de l’escriptor que comença a gaudir escrivint.

Quan aconseguim que els alumnes entrin en el món de l’escriptura de manera eficaç, no només els hem donat quatre trucs o tècniques més o menys exitoses, també els hem proporcionat la possibilitat d’obtenir la clau que obre la porta a un dels descobriments més formidables de la nostra societat.

Podeu llegir l’article sencer a la secció «viure l’escriptura» de revista GUIX (AULA, en castellà) del mes de novembre de 2020.

7 Setembre 2020 by jcentell

Zooescrivint

En algunes biblioteques s’organitzen sessions de lectura amb gossos. Es tracta de llegir-li un conte a un amic pelut. Hi ha associacions com «Perros y Letras – R.E.A.D. España», «Comparteam» i altres, gestionen un servei de lectura amb gossos. Ho he vist a la biblioteca de Bellvitge i es tracta d’una sessió de trenta minuts en que l’infant li llegeix en veu alta al gos. Com que són animals tranquils, els lectors se senten més relaxats i llegeixen sense pressió.

Els avantatges són molts perquè es reforcen les habilitats lectores i comunicatives de l’infant, es promou la lectura, s’estimula la concentració, es redueix l’estrès, s’afavoreix un clima de confiança, seguretat i tranquil·litat, i es milloren l’autoestima i el resultats acadèmics, de manera significativa.

Les mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat. Probablement heu tingut a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. oi?

No és estrany, doncs, que a la literatura infantil veiem animals en accions típicament humanes i puguin resultar inquietants, amables, poètics o malvats. La gràcia és que són transparents i permeten una identificació ràpida. La guineu és astuta, l’os és fort.

A l’hora d’escriure passa el mateix. La proposta d’escriure una història sobre un dofí, un pardal, un cavall o una zebra, sol ser ben rebuda i les connexions neuronals es posen en marxa per redactar les peripècies més fantàstiques que puguem imaginar. Les mascotes, i els animals en general, són un bon estímul per a l’aventura formidable d’emplenar els fulls amb paraules boniques, màgiques i divertides.

A la revista guix del mes de setembre presentem una proposta d’escriptura a partir del llibre La caimana que segurament us pot inspirar altres accions d’escriptura. Ho podeu llegir a la GUIX núm. 470, dins la secció «viure l’escriptura». En castellà a la revista AULA.

En aquest mateix número trobareu un molt bon article de la Vanesa Amat sobre lectura i escriptura a cicle inicial.

21 Juliol 2020 by jcentell

En temps de vacances. Propostes d’escriptura a partir de normes de jocs coneguts

A la revista GUIX (AULA) d’aquest mes de juliol presentem algunes activitats d’escriptura per a realitzar en els períodes de vacances o els dies de festa, a casa, al càmping o als espais comuns. Són activitat senzilles i que es poden fer amb molt poc material.

Es tracta d’empènyer els infants a escriure i ajudar-los a pensar, a recordar moments que potser tenien oblidats, a imaginar personatges i situacions, i viure d’una manera més reflexiva, emocionant i intensa. Fer lliscar el llapis sobre el paper és força econòmic i, a més, qualsevol moment és bo per deixar volar la imaginació. Les vacances, també.

Alguns dels jocs que proposem són adaptacions de jocs coneguts. Per exemple:
Una “Oca personalitzada” en que les ordres i els paranys els escriuen els jugadors abans de la partida.
Un “Joc de pistes” basat en les xarxes de metro.
La «Xarranca de les paraules» en que un infants pensa una paraula o frase curta i la va marcant lletra a lletra, talment com si fos una peça d’escacs que va saltant. Els altres jugadors intenten esbrinar què està escrivint.

El «Trencaclosques de frases» en que els infants agrupats formant trios consensuen una frase que és una ordre a realitzar pel grup que la composi. L’escriuen i es retalla en tres parts, a manera de peces de trencaclosques. Després es mesclen amb les altres frases i es llença a l’aire com pluja de papers. Cadascú n’agafa una i ha de trobar els altres dos companys que comparteixen missatge. El llegeixen i fan el que diu la frase («Aneu a la finestra i crideu: M’avorreixo!», per exemple).

Podeu llegir l’article complet a la revista GUIX número 468 corresponent a juliol-agost. En castellà a AULA-295 (Patios con una mirada feminista)

30 Desembre 2019 by jcentell

«La mare i el mar», una història real de sirenes coreanes

Llegim per entretenir-nos, emocionar-nos i sobretot per conèixer altres vides. De vegades cauen a les nostres mans llibres que ens mostren persones que estan a milions d’anys llum de nosaltres, sobretot per com viuen, quina filosofia els acompanya i com estimen el lloc on han nascut. M’ha passat recentment amb «Si’ahl / Ted Perry: Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble» i sobretot amb «La mare i el mar».
En aquest àlbum il·lustrat per l’Eva Armisén i l’adaptació d’en Santi Balmes he conegut a unes dones increïbles, les haenyeo, dones del mar coreanes que viuen a l’illa de Jeju i amb una història que ve de molt lluny i resulta modèlica, ara que tant es parla de canvi climàtic, contaminació i respecte a la natura. Faríem bé d’aprendre una miqueta de la seva manera d’entendre la relació de les persones amb la natura.

«La mare i el mar» ens presenta la història de tres generacions d’haenyeo: Una filla, la seva mare i l’àvia. La mare i les seves companyes es preparen cada dia per anar al mar: S’equipen amb aletes per nedar, ulleres per bussejar, un cinturó de llastre per submergir-se i una xarxa per guardar la seva pesca. Aquestes dones bussegen el fons marí, on atrapen pops, recullen algues i pesquen marisc. Les haenyeo practiquen una tècnica mil·lenària de busseig mitjançant la qual se submergeixen sense bombones d’oxigen.
L’àvia d’aquesta família també és una haenyeo. La seva xarxa sempre està més plena que la de la mare, i és que moltes haenyeo són dones grans i experimentades que ensenyen a les més joves.

Un dia, la mare va intentar atrapar una orella de mar molt gran, però es va quedar sense aire als pulmons. L’àvia la va rescatar i li va oferir una valuosa lliçó: el mar no perdona la cobdícia humana, i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua, pots morir. Les haenyeo han fet una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites. D’aquesta forma, coexisteixen amb el medi ambient, respectant i cuidant l’ecosistema com si fos el seu propi jardí.
Les haenyeo són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des del 2016.
«La mare i el mar» és un llibre per a educació primària i secundària perquè té moltes lectures i permet aprofundir en la vida i cultura d’aquesta dones extraordinàries.

Vaig conèixer aquest llibre gràcies a la passió amb que em va explicar la seva peripècia l’Eva Armisén a qui coneixia de les col·laboracions amb la revista Catorze i els llibres de poemes i cançons escrits i il·lustrats en equip amb en Marc Parrot.

Amb l’Eva Armisén

L’autora és la Heeyoung Ko, una directora de cine sud-coreana que va dirigir el documental Breathing Underwater, que dóna a conèixer l’exemplar vida d’aquesta comunitat de dones.
Només cal que feu una cerca a internet i allà hi trobareu unes fotos que us emocionaran i si teniu una mica de curiositat, llegiu sobre aquestes dones i el cap us bullirà de pensaments, idees i reflexions sobre què fem i on anem.

LES DADES:
Títol: La mare i el mar
Autora: Heeyoung Ko
Il·lustracions: Eva Armisén
Adaptació: Santi Balmes
Editorial: Principal dels Llibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

12 Setembre 2019 by jcentell

Escriure amb intenció

A la revista Guix d’aquest mes de setembre, les companyes Charo Arias i María Bote de l’escola Gras i Soler (Esplugues de Llobregat) ens expliquem una experiència fantàstica relacionada amb l’escriptura creativa.
Diuen que «els infants tenen dins seu un món imaginari i meravellós ple d’imatges sorprenents i aventures divertides, emotives i increïbles. N’hi ha prou en oferir-los la possibilitat d’explicar les seves «aventis» per veure com fabulen viatges, resolen misteris i evoquen secrets inconfessables.» I ho exemplifiquen amb la pràctica «No li he dit mai a ningú que…», una experiència que van realitzar amb els alumnes de sisè i que consistia en inventar uns textos i llegir-los als infants de cicle infantil mitjançant uns xiuxiuejadors.

Algunes de les frases de l’article:

No li he dit mai a ningú que el Ratolí Pérez amaga les dents que recull a la meva habitació. Imagineu-vos com n’està de plena! Estic segur que alguna d’aquestes dents és teva (…)

Així comença un del textos de l’activitat d’escriptura que consisteix en inventar un relat breu i fantàstic partint de la frase: “No li he dit mai a ningú que…”
Albert Einstein deia que la imaginació és més important que el coneixement perquè el coneixement és limitat i la imaginació ho abasta tot.
La proposta s’inicia escoltant cançons i explicant històries de missatges trobats al mar, dins d’ampolles. A mode d’exemple, s’ensenya una ampolla i es llegeix el text que conté en el seu interior.
Els alumnes, individualment, escriuen el seu propi secret (que pot ser real o imaginat). En acabar, llegeixen en veu alta els seus missatges, i la resta de companys hi fa aportacions que poden ser incloses o no, en el text original.
Al pati, es produeix la trobada entre ambdós grups. Els alumnes de sisè fan una presentació en la que expliquen que a la platja han trobat unes ampolles amb missatges secrets, que volen compartir amb ells, només amb ells!
Per parelles, es distribueixen pel pati i s’inicia la lectura i escolta dels secrets, a través dels xiuxiuejadors.

Amb aquesta proposta puntual el que s’aconsegueix és, per una banda, fer que l’escriptura esdevingui funcional i per l’altra, afavorir la relació entre alumnes de diferents cicles o nivells, més o menys com la coneguda activitat “Padrins de lectura”.

L’article complet el podeu llegir a la revista GUIX número 459 (setembre 2019) i a la revista AULA, en castellà.

5 Juliol 2019 by jcentell

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.

Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

2 Novembre 2018 by jcentell

De mà en mà

— Va ser increïble. Vam començar 10 persones que havíem de córrer entre les dues botigues i vam acabar 250 passant els llibres de mà en mà —així s’expressava una veïna que va ajudar al trasllat de la llibreria October Books de Southampton (Anglaterra) al nou edifici.

Un grup de voluntaris es van reunir diumenge passat per transportar més de 2.000 llibres a la nova ubicació situada a 150 metres en un antic edifici que van comprar amb fons recaptats a partir de donacions i préstecs.
October Books va ser fundada el 1977 i quan van anunciar que necessitaven fons per subsistir, els van començar a arribar donacions. De seguida van aconseguir recaptar les 487.800 lliures per comprar l’antic edifici del banc NatWest.

Emociona pensar que la comunitat de Southampton sigui amant de la lectura i entengui que les llibreries són un servei imprescindible.

Recordo quelcom de semblant que hem viscut a Barcelona, al barri de Gràcia, i em fa pensar que les persones som extraordinàriament bones i generoses.

Si voleu més informació podeu anar a The Guardian, clicant AQUÍ

i també a la BBC News, clicant AQUÍ

26 Abril 2018 by jcentell

Inauguració de la biblioteca escolar Roger Zanni

Carta oberta a l’escola Gras i Soler d’Esplugues de Llobregat:

L’equip de mestres de l’escola Gras i Soler heu dedicat tot el curs a renovar i organitzar les activitats al voltant de la biblioteca escolar. Una de les dates que teníeu marcades era la del 23 d’abril i volíeu inaugurar el nou equipament literari del centre. I hi ho heu aconseguit. La tarda de dilluns va ser inoblidable i agraeixo que em convidéssiu a participar de la festa. Amb estimació, elegància i cuidant tots els detalls vau fer possible el pensament de l’Emili Teixidor quan sovint emprava el conegut proverbi africà que diu «a un nen l’educa la tribu sencera» per indicar que ni la família sola, ni l’escola sola eduquen.

Al pati de l’escola es va aplegar tota la comunitat: Els familiars joiosos i contents de veure l’espectacle i sentir els poemes que havien fet els seus fills, les àvies enganxades al mòbil cremant megues, les mestres tutores totes de blanc (amb detallets en forma de roses i algun que altre mitjó de colors perquè no s’ha de perdre mai la singularitat), l’equip directiu ansiós perquè no fallés l’equip de so, que tot estigués a punt i se seguís l’horari establert, en Gonzalo Conserge Imprescindible, etc. Entre els convidats hi era present en Roger Zanni qui, des del primer instant va dir que estava content de formar part d’aquesta família i d’apadrinar la biblioteca escolar, els companys del CRP, l’EAP, la Marina assessora LIC, la regidora de l’Ajuntament, el tinent d’alcalde, la Montse i en Narcís de la biblioteca d’Esplugues, còmplices principals de la bibliorevolució i algú més a qui no coneixia.

Em va semblar molt emotiu, la veritat, i amb actes i activitats com la que vaig viure s’evidencien molts dels meus somnis, sobretot la idea d’una escola que aposta per sumar amb la mirada posada en la idea de formar part d’una ciutat literària, d’un país lector.

Em va agradar molt que els primers reconeixement fossin per a les famílies col·laboradores. Després, van arribar els drac, la Mariona i en Llegendari, dos símbols de l’escola que van mostrar-nos el camí fent-se un petó ben gran.

I també vaig tenir l’honor de poder dir unes paraules en les que, entre altres reflexions relacionades amb la lectura, vaig recordar la Doris Lessing i fer-m’ho venir bé per comparar l’escola d’Eton amb la Gras i Soler per dir que a diferència de l’anglesa, aquesta d’Esplugues «disposa d’una comunitat implicada en el procés de construcció d’espais de llibertat, d’espais per aprendre, per comprendre i que ajudarà a emprendre camins nous, itineraris diferents, a no restar impassibles enfront els múltiples interrogants i les inèrcies conformistes, generant consciència col·lectiva entorn la necessitat d’un ús efectiu de la biblioteca escolar com a dinamitzadora d’accions que afavoreixin el gust per la lectura. La biblioteca escolar facilitarà el treball interdisciplinari, la recerca significativa que ajudi a transformar la informació en coneixement i oferir possibilitats d’aprenentatge global perquè els mestres de la Gras i Soler creieu que la lectura ens ajuda a ordenar els pensaments, ens fa més lliures i ens permet viure millor».

A continuació, la part més important: la lectura de poemes i contes que havien fet els infants i el repartiment de llibres i roses als més reeixits.

El moment culminant el va protagonitzar en Roger Zanni, l’il·lustrador que dóna nom a partir d’ara a la biblioteca escolar. Va explicar els seus records i vivències a la ciutat que el va veure néixer i créixer. L’home estava emocionat i se li notava que encara no havia paït el reconeixement. En una propera entrada us en faré cinc cèntims de la vida d’en Roger, amb qui, en conversa posterior, vam trobar coincidències i persones conegudes relacionades amb el món dels còmics,… quines coses!

Diuen els etnògrafs i folkloristes que perquè una festa sigui realment una festa no pot faltar la música, el ball i el tiberi. I així va anar: Ball del Rogle i coca.

I després a visitar el nou espai.

Gràcies amics i amigues, per obrir-me les portes i per construir el pont que ens uneix, un pont molt més sòlid que el del Drina d’Ivo Andric que ens ha inspirat aquests mesos.

Continuarà.

11 Març 2015 by jcentell

El projecte JUNTS de l’escola Drassanes (Barcelona)

La lectura pot jugar amb diverses funcions. Buscar un país en un mapa, adquirir coneixements sobre una ciutat, escoltar música d’una cultura diferent, llegir contes populars d’un altre lloc són diversos tipus de lectura que ens enriqueixen com a persones i ens connecten amb el món.
A l’escola Drassanes participen des de fa molts anys d’un projecte intercultural anomenat JUNTS en el que, entre altres objectius es plantegen escriure un conte conjuntament amb alumnes d’altres països.

La Susana López, mestra responsable de la biblioteca escolar, ens ho explica:

Aquest pla de treball funciona des de fa més de 8 anys i s’ofereix a aquelles escoles de Barcelona interessades en intercanviar experiències amb escoles d’altres continents. I quan diem intercanviar experiències ens referim a intercanviar aprenentatges, coneixements culturals, cartes, fotos, treballs manuals, contes i cançons.

I és aquí on entra la biblioteca escolar ja que aquesta pot donar recolzament al grup de nens i nenes que hi participen durant tot el procés d‘intercanvi. A més a més, com a cloenda del projecte Junts s’edita un llibre amb el recull dels contes o cançons intercanviats en els diferents idiomes i com ja podeu imaginar, ¿Quin millor lloc per guardar aquests llibres que a la biblioteca de l’escola?

Cada curs escolar el projecte s‘associa amb l’escola d’un país diferent: Romania, Marroc, Equador, Senegal, etc. Aquest curs les escoles que hi participen treballen conjuntament amb una escola de la Xina.

Si voleu més informació sobre el projecte la podeu veure AQUÍ

L’article on s’explica aquesta eXperiència el podeu llegir a la revista GUIX del mes de març, o també clicant AQUÍ

4 Març 2014 by jcentell

No conec el company de taula. La literatura infantil i els nouvinguts

L’escola és un lloc privilegiat on els infants poden viure experiències que els ajudin a modelar la seva personalitat. L’escola és una mena de societat, una petita societat, on trobar significat a la construcció de les normes i valors que li expliquin com és, com funciona el món.

Aquesta socialització, aquesta construcció de normes o acceptació de les regles de convivència (aixecar la mà per poder parar, evita el soroll) demana una lògica de la cooperació que és una bona manera de créixer junts.

A l’escola emprem la literatura infantil i juvenil com un suport, com un mitjà, per anar inculcant els valors. I ho fem emprant aquelles obres que tenen una intenció, que serveixen per iniciar els alumnes en la descoberta dels problemes que han d’afrontar els protagonistes, tot confrontant-los amb les actituds i els pensaments dels destinataris lectors. Bé, també emprem la literatura com a eina d’evasió perquè no hem d’oblidar que el gust de llegir hi és present en les indicacions curriculars.

Ara mateix hi ha un ventall de lectures amb textos polisèmics que ens interroguen sobre la societat actual i que parlen de racisme, d’integració i de nouvinguts. I ho fan seguint l’esquema dels contes clàssics en els que els dolents són castigats i els bons son recompensats. Normalment el protagonista viu un conflicte que es resol amb la força de l’amistat i de l’amor, amb un fort sentiment de justícia social que fa que el lector es pugui projectar en el personatge.

Un dels temes que apareix darrerament en les converses de classe és la figura del nouvingut, de l’estranger, d’aquests alumnes que hi ha a totes les classes. Ens preguntem què vol dir sentir-se estranger, amb quines barreres lingüístiques, culturals, físiques i socials es troben, quines reaccions d’intolerància, prejudicis, pors, exclusió o racisme generen i com podem acollir, integrar o comprendre aquests companys de taula. La literatura ens ajuda mostrant-nos pautes de comportament, mitjançant llibres com La isla, El nen nou i diferent o El meu carrer, per exemple.

Precisament d’aquest darrer, hem fet la proposta que podeu llegir a la revista GUIX del mes de març.
El meu carrer explica la història d’una mestra de l’escola del poble de La Garriga que proposa un treball de recerca al grup classe. Hauran d’investigar sobre la història del carrer on viuen. És un treball en grup i cadascú s’ha d’ajuntar amb els companys que hi viuen al mateix carrer. Això implica que la Mònica i en Luka, que viuen al carrer Ripoll, s’han de posar d’acord per treballar plegats en el projecte.
En Luka és un noi que ha arribat fa poc al poble, ve d’un país de la zona dels Balcans i la Mònica és una noia la família de la qual és del poble de tota la vida. Junts viuran una aventura que els portarà a evocar la guerra civil espanyola i els fets que van ocórrer en el poble.
El llibre està escrit en primera persona pels dos infants protagonistes, un capítol cadascú, alternativament. D’aquesta manera el lector té dues visions diferents dels mateix fets, dels mateixos llocs.

Hi podem llegir frases com aquesta:
Al carrer on visc, també hi viu una nena de la classe, la Mònica. Hauré de fer el treball amb ella. Hi ha viscut tota la vida, ella, i els seus pares, els seus avis i seus besavis. Segur que sap moltes coses del carrer i del poble, i si no les sap ho farà veure, perquè és molt creguda i es pensa que ho sap tot.
Es passa el dia xerrant amb les amigues i llegint llibrers sense dibuixos. No em saluda mai, ni a classe ni al carrer. En tot el curs només hem intercanviat dues frases. Em va dir: “Et pots apartar que no veig la pissarra?” I jo li vaig respondre: “Jako mi je zao”. Es va quedar igual, és clar.