Escriure amb intenció

A la revista Guix d’aquest mes de setembre, les companyes Charo Arias i María Bote de l’escola Gras i Soler (Esplugues de Llobregat) ens expliquem una experiència fantàstica relacionada amb l’escriptura creativa.
Diuen que «els infants tenen dins seu un món imaginari i meravellós ple d’imatges sorprenents i aventures divertides, emotives i increïbles. N’hi ha prou en oferir-los la possibilitat d’explicar les seves «aventis» per veure com fabulen viatges, resolen misteris i evoquen secrets inconfessables.» I ho exemplifiquen amb la pràctica «No li he dit mai a ningú que…», una experiència que van realitzar amb els alumnes de sisè i que consistia en inventar uns textos i llegir-los als infants de cicle infantil mitjançant uns xiuxiuejadors.

Algunes de les frases de l’article:

No li he dit mai a ningú que el Ratolí Pérez amaga les dents que recull a la meva habitació. Imagineu-vos com n’està de plena! Estic segur que alguna d’aquestes dents és teva (…)


Així comença un del textos de l’activitat d’escriptura que consisteix en inventar un relat breu i fantàstic partint de la frase: “No li he dit mai a ningú que…”
Albert Einstein deia que la imaginació és més important que el coneixement perquè el coneixement és limitat i la imaginació ho abasta tot.
La proposta s’inicia escoltant cançons i explicant històries de missatges trobats al mar, dins d’ampolles. A mode d’exemple, s’ensenya una ampolla i es llegeix el text que conté en el seu interior.
Els alumnes, individualment, escriuen el seu propi secret (que pot ser real o imaginat). En acabar, llegeixen en veu alta els seus missatges, i la resta de companys hi fa aportacions que poden ser incloses o no, en el text original.
Al pati, es produeix la trobada entre ambdós grups. Els alumnes de sisè fan una presentació en la que expliquen que a la platja han trobat unes ampolles amb missatges secrets, que volen compartir amb ells, només amb ells!
Per parelles, es distribueixen pel pati i s’inicia la lectura i escolta dels secrets, a través dels xiuxiuejadors.


Amb aquesta proposta puntual el que s’aconsegueix és, per una banda, fer que l’escriptura esdevingui funcional i per l’altra, afavorir la relació entre alumnes de diferents cicles o nivells, més o menys com la coneguda activitat “Padrins de lectura”.

L’article complet el podeu llegir a la revista GUIX número 459 (setembre 2019) i a la revista AULA, en castellà.

 

El punt que tots tenim

Ara que comença el segon trimestre de curs és un bon moment per recordar com podem ser de valuosos els mestres, si tenim una actitud positiva i sabem encomanar l’esperit Einstein (recordeu que Einstein va suspendre matemàtiques) i valorar els infants que aparentment fracassen en el sistema escolar.
Si aquests alumnes que (aparentment, repeteixo) no se’n surten troben una mestra com la del conte «El punt» segur que la seva vida canviarà i podran entendre què és la felicitat intel·lectual. D’alumnes com la Vashti n’hi ha a totes les aules però de mestres com la del conte també, afortunadament.
«El punt» és un conte magnífic que va escriure Peter H. Reynolds fa quinze anys. Quan recorda com el va fer, diu que va decidir escriure alguna cosa al seu diari, cada nit, abans d’anar a dormir, per recordar que estava viu. En certa ocasió, estava cansat i només va fer un punt a la llibreta i es va adormir sense tapar la ploma. Mentre dormia es va anar escampant la taca de tinta per sobre del full fins a esdevenir un gran punt negre.


En despertar, va veure el punt i no ho va considerar com un error; ans al contrari va pensar que potser era una de les seves millors idees.
«El punt» ens parla de la importància de donar als infants l’oportunitat de desenvolupar les seves capacitats, motivant-los, recordant que tots tenim el nostre «punt» i quan aconseguim trobar-lo, és genial.
El llibre explica que “la classe d’art s’ha acabat, però la Vashti continua enganxada a la cadira davant del paper en blanc. La seva professora l’anima a dibuixar quelcom, el que sigui! Però la Vashti no pot dibuixar. Ella no és cap artista! Per demostrar-li-ho, clava el llapis al paper, molt enfadada. “Ja està”, li diu. El que la Vashti no sap és que aquell petit punt serà el començament d’un viatge interior ple de sorpreses, que l’ajudarà a descobrir l’artista que duu a dins.”


M’agrada imaginar una mestra començant una reunió amb els pares i mares dels seus alumnes explicant aquest conte i veure com la força d’aquesta senzilla història penetra en tots els cors i canvia la percepció que tenim de determinats infants.

LES DADES
Títol: El punt
Autor i il·lustrador: Peter H. Reynolds
Adaptació: Muntsa Fernández
Editorial: RBA
36 pàgines
Barcelona, 2018 (quarta edició)

Ah! El dia internacional del punt és el 15 de setembre. “Dotday”, li diuen als EEUU.

El garatge d’en Gus

En Gus és l’encarregat d’una benzinera situada enmig del no-res amb una, aparentment, feina monòtona. El llibre ens mostra un dia qualsevol de la seva vida. El veiem de bon matí endreçant una pila de trastos al costat de la caseta de la benzinera. Són objectes que podem reconèixer fàcilment: una banyera, una estufa, tres bidons, una butaca, una nevera, un telèfon antic, etc. En Gus està feliç i podem llegir la frase, breu, que hi ha a sota:
Avui será un dia excel·lent. En Gus es posa a treballar content.
Totes les frases estan rimades i li confereixen un cert ritme musical a la lectura, sobretot el rodolí que es va repetint a pàgines alternes.
El primer client no ve a posar benzina, és un rinoceront que arriba damunt de la seva vespa.


Què hi ha Rico? Et veig molt encongit! —diu en Gus.
Ajuda’m Gus, que el meu seient és molt petit.

I llavors es produeix l’inici de l’encadenament de situacions. És un conte que funciona per acumulació inversa. A cada animal que arriba amb el seu problema en Gus els dóna una solució que passa per tunejar el vehicle amb alguna de les andròmines que hem vist al principi i que ara van desapareixent d’una en una.
És un àlbum il·lustrat molt divertit i els nens segur que juguen a trobar quin estri li pot anar bé per arreglar el vehicle, abans de passar pàgina.
Per exemple, a la morsa que arriba deshidratada li prepara una mena de banyera amb rodes


I al conill li transforma el seu trasto lentíssim en un fòrmula 1 amb l’ajuda del trombó i alguna que altra caixa de fusta. Gus és un MacGuiver si és que recordeu qui era en MacGuiver. No dic res del professor Franz de Copenhaguen que aquest sí que us sonarà raro.


Un llibre divertit i que agradarà molt als nen que disfruten fent construccions i inventant objectes.
Per mirar i remirar i descobrir cada vegada nous detalls.
Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El garatge d’en Gus
Autor i il·lustrador: Leo Timmers
Traductora: Marta Arguilé
Editorial: Harper Kids
40 Pàgines
Madrid, 2018

 

Ens veiem en tornar de vacances!

Què en fas, d’una idea? Un àlbum il·lustrat filosòfic

Hi ha àlbums il·lustrats que són tan bons que a la primera fullejada ja els hi veus un extraordinari potencial. Un d’aquests és «Què en fas, d’una idea?», un llibre que té unes il·lustracions magistrals i una història filosòfica que el sustenta i obre nombrosos interrogants i possibilitats de conversa.

«Què en fas, d’una idea?» explica la història d’un nen (o potser és una nena) a qui se li apareix una idea representada en forma d’ou amb cames i amb una corona que ens recorda la mítica Princeseta d’en Tony Ross.

A la portada veiem el nen a la dreta (en blanc i negre) i l’ou a l’esquerra (en color). La imatge es repeteix a la primera pàgina amb una petita diferència perquè el somriure s’ha transformat en un gest de dubte, d’incertesa, com si l’infant es preguntés «Què en faig, d’això?».

A mesura que anem passant pàgines el nen mostra diferents estats d’ànim que reflecteixen un primer intent de negació de l’existència de la idea, després el neguit pel que puguin pensar els demés, seguit de l’intent d’amagar-la i, finalment —la idea persisteix i creix— l’acceptació. A partir d’aquí el nen se sent còmode amb la idea i comença a compartir-la, bo i sabent que alguns se’n riuran. La seva perseverança i el pas del temps ajudaran a estimar una idea que li canviarà la vida.

En aquests àlbum destaca l’ús del color. Hi predomina el blanc que fa que la lectura respiri molt. La il·lustradora Mae Besom es val dels llapis de colors per acompanyar la bellesa narrativa i un missatge que sovint ens recorda a El petit príncep. A mesura que anem avançant pel relat, el blanc i negre va virant a uns colors alegres i lluminosos. La progressió és una manera perfecta de retratar com la idea va arrelant en vida del nen. El gris simbolitza la vida quotidiana i el color un esclat de joia inimaginable.

El missatge que ens arriba és que cal acollir i cuidar les idees amb paciència, totes les idees, les grans i les petites, les estranyes i les comunes, perquè totes poden canviar el món. Sembla, talment un missatge d’anunci televisiu, d’aquells que s’usen a les empreses per pujar l’estima del personal i /o per sentir-se copartícips de determinat projecte.

«Què en fas, d’una idea?» aborda algunes qüestions filosòfiques i com que el concepte d’idea pot ser difícil de comprendre per als infants està bé que abans de mostrar el llibre se’n parli i es recordin alguns personatges que han tingut idees brillants, senzilles, i que han canviat les nostres vides. Perquè algunes idees s’han acabat convertint en invents que alhora han esdevingut objectes quotidians. No cal anar a l’inventor de la vacuna de la malària o de l’accelerador de partícules, podem recordar qui va inventar el xupa-xups, el pal d’escombra, el carro del supermercat o el telèfon mòbil, per exemple. I també podem tenir a mà el divertit «Els grans invents del TBO».

És un llibre molt recomanable per a totes les edats; està ple de símbols, alguns molt evidents com els rellotges que van apareixent o les fulles que esdevenen ocells. M’ha agradat molt; el final és sorprenent.

Les dades:

Títol: Què en fas, d’una idea?
Autor: Kobi Yamada
Il·lustradora: Mae Besom
Editorial: BiraBiro
Pàgines:36
Barcelona, 2017

A aquest primer llibre el seguirà (confiem) la traducció d’un altre del mateix estil «Què en fas, d’un problema?».

El llibre ha estat guardonat als USA i alguns centres educatius l’han treballat amb propostes tan enginyoses com aquesta de CENTENNIALSINGS

 

Cuinant un poema amb la Mar Benegas

Segons la Mar Benegas «la poesia és la gran oblidada de les aules, però ofereix unes il·limitades eines per promoure la lectura i la creativitat»
Ens ho explica en un article a la revista GUIX d’aquest mes d’abril (a AULA en castellà).
La primera part de l’escrit la centra a contestar tres preguntes basant-se en la seva experiència quan visita escoles i/o en tallers amb mestres. A partir de les preguntes «per què no és llegeix poesia?» «per què cal llegir poesia?» i «en què ajuden als infants els tallers d’escriptura creativa i poètica?» ens exposa els seus motius i fa una defensa de la paraula poètica a l’escola.

A la segona part de l’article ens aporta una pràctica concreta que anomena
«Tilín, tilín, tilín, tocando el violín» basada en la construcció d’un poema encadenat al que es van afegint una rima entre cada objecte incorporat, per crear un ritme.

Les fases de la creació són quatre:

Ambientació:
Podem recitar i llegir alguns poemes encadenats del folklore popular per anar entrant en matèria.

Poema encadenat:
El poema s’inicia amb una casa (podem tenir-la realitzada en paper, cartolina o feltre, segons vulguem fer l’activitat final). Cada nen tria un objecte: arbre, elefant, puça, vaixell…
Es crea el poema: dalt de la casa hi havia un arbre / dalt de l’arbre hi havia un elefant / dalt de l’elefant hi havia una puça…
Com és molt senzill es pot fer fins i tot amb alumnes de cicle infantil.

La rima entre els objectes:
Per afegir el ritme entre objecte i objecte donem tres rimes:
1-Tilín-tilín-tilín, tocando el violín.
2-Toló-tolón-tolón, tocando el trombón.
3-Tilete-tilete-tilete, tocando el clarinete.
Recitat: cada nen aprèn el seu objecte i la seva rima, es recita en grup. «Arriba de la casa había un árbol / Tilín-tilín-tilín, tocando el violín. / Arriba del árbol había un elefante / Tolón-tolón-tolón, tocando el trombón…»

Activitat plàstica:
Realitzem el poema (els objectes) en cartolines, papers de color o feltre, segons les capacitats de cada grup.

L’article complet el podeu llegir al número 433 de la revista GUIX corresponent al mes d’abril.

Les imatges d’aquesta entrada són gentilesa de la Mar Benegas, de qui ja vam parlar en aquest blog l’any 2016, concretament els dies 16 i 23 de març.

Hirameki, un llibre que estimula la creativitat

portada-hiramekiL’Imma Palahí, mestra amiga, m’ha presentar aquest llibre fascinant i divertit titulat HIRAMEKI, una paraula japonesa que significa «inspiració».
El llibre conté una gran quantitat de taques de colors, fetes amb aquarel·les i de dificultat creixent que ens conviden a dibuixar a sobre segons la nostra inspiració. Té poques indicacions i totes les possibilitats (moltes) hi tenen cabuda. Les formes estranyes es poden transformar afegint ales i becs i es converteixen en ocells. També es poden dibuixar mans i cames i trobar-te amb algú que balla.
Els autors, Gunter Mayer (Peng) i Rudi Hurlzmeier (Hu), expliquen per a ells la taca és el principi d’una gran obra d’art i d’històries i que per aquest motiu van idear el llibre. És van adonar que qualsevol taca té la capacitat d’esdevenir una altra cosa, limitada tan sols per la capacitat de l’observador, més o menys com quan mirem núvols i imaginem formes.
Sembla que el llibre crea una mena d’addicció similar al que passa amb els sudokus i que un cop comences quedes enganxat… o això diuen.
Del que es tracta és de divertir-se.

hirameki2hirameki-interiorEl llibre és molt potent per estimular la creativitat dels alumnes (i dels adults també). Està estructurat en nivells de dificultat i, de mica en mica, es va millorant el procés creatiu, en la capacitat per veure i crear figures i, segurament, també milloren les habilitats com a dibuixant.
A partir de 6 anys.
Se m’acut que pot ser un bon llibre per, a partir dels éssers imaginaris que anem creant, passar a escriure les seves aventures.
Les primeres pàgines les pots disfrutar AQUÍ.

Dades:
HIRAMEKI
Peng + Hu
Editorial Sexto Piso
Any de publicació: 2016
Format: 21 cm x 16 cm
Pàgines: 192
13 €


Els llenguatges del coneixement: Creació i lectura a partir de l’art

Imagen2 La companya Nati Calvo, bibliotecària a la Biblioteca Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i dinamitzadora dels Laboratoris de Lectura ha escrit un breu article a la revista GUIX de juny on explica que és el programa Llenguatges del coneixement.
Segons ella, aquest programa pretén potenciar l’impuls d’experimentar, és a dir, de crear per conèixer o conèixer per crear, intrínsec en l’infant. En aquest punt, la comunitat educativa i la biblioteca juguen un paper important a l’hora d’estimular la creativitat dels infants i l’hàbit lector a partir d’experiències positives d’aprenentatge i lectura

El programa Llenguatges del coneixement pretén que les visites escolars a la biblioteca esdevinguin experiències positives d’aprenentatge i facilitin l’harmonització de la lectura i el coneixement a partir de diferents llenguatges.

Seguint l’ideari dels Laboratoris de lectura i entenent que la missió de la biblioteca pública passa per esdevenir un espai generador d’aprenentatge, vam modelar un nou model:
– Creant espais d’escolta i interacció on ensenyar a descobrir el món.
– Acostant els coneixements als infants d’una manera engrescadora, buidant continguts, seguint la filosofia “less is more” (menys és més).
– Potenciant les habilitats de pensament, les actituds intel·lectuals i les sensitives.
– Fomentant la capacitat d’observació i interpretació, la imaginació, la creativitat i l’emotivitat.

Imagen1 (1)A partir d’un primer eix d’aprenentatge, l’art de la pintura abordem diferents aspectes de la temàtica a través de tres sessions pautades, dirigides a grups d’edats determinats:
Què veig al museu? per a alumnat de 6 a 8 anys
Descobrir l’art per a alumnat de 8 a 10 anys
Els sentits del petit museu per a l’alumnat de 10 a 12 anys

L’estructura d’aquestes dinàmiques, amb algunes variacions, normalment segueix el mateix format, amb les quatre fases que assenyalem a la pràctica de la pàgina següent.
El desenvolupament de cada apartat sempre juga en dos dimensions:
• Un temps individual d’escolta, visió, observació, tria i relació.
• Un altre temps d’interacció del grup, experimentació i creació a partir de propostes.el punt punt vermell

A la revista GUIX d’aquest mes de juny podeu llegir la pràctica que realitzen amb els alumnes de cicle inicial i que anomenen “Què veig al museu?”. Ho fan a partir dels llibres El Punt, d’en Peter H. Reynolds i Un punt vermell, de l’autor David A. Carter.