Un talpet força inquiet

Quan en Talpet es lleva, s’acaba la calma!
Amunt i avall, ho toca tot. Es distreu. Perd les coses.
No para mai quiet.
Li diuen:
Plom, hiperactiu, nerviós, pesat, impulsiu…
Els pares estan preocupats. Els mestres estan desesperats. I ara, a sobre, ha de presentar un treball de fi de curs…

Aquest és el text que hi ha a la contraportada del darrer llibre de l’Anna Llenas que continua el camí començat amb «El monstre de colors» donant visibilitat a les emocions i apuntant com canalitzar-les. En aquest cas, el protagonista és el Talpet terratrèmol, un talp amb tanta energia que li generarà conflictes amb la família, els amics i els companys d’escola.

Els de Beascoa no han estalviat esforços ni recursos per editar un llibre molt bonic, generós amb la mida i bellament presentat.


Demà dissabte dia 27 de maig , a les 12, el presenten a la Casa del Llibre de Barcelona (Rambla de Catalunya, 37) i, pel que hem pogut saber, hi haurà activitats per als infants inquiets (o no) i també una presentació a càrrec de l’Anna Llenas que estarà acompanyada de la Verónica Bronstein  (psicòloga i fundadora de l’Institut de la Infància) i l’Esther Martínez (mestra i mare bloguera)


Recordeu que el mes de novembre de 2015, la vam tenir com a il·lustradora del mes.
Lectura recomanada a partir de quatre anys.

Les dades:
Títol: Talpet terratrèmol
Autora/il·lustradora: Anna Llenas
Editorial: Beascoa
Pàgines: 48
Maig 2017

Un “Inventari il·lustrat de les flors” que incita a la curiositat

«All de bruixa», «botó d’or», «barba d’ermità», «ocell del paradís» són alguns dels noms que ens conviden a descobrir les seixanta dues flors del magnífic Inventari il·lustrat de les flors, un llibre que identifica i classifica les flors atenent al color (Els que no en sabem gaire de botànica ho agraïm).
Entre les plantes de les flors en trobem de salvatges i d’hortícoles. A cada pàgina hi ha una il·lustració feta a la manera dels quaderns dels naturalistes, combinant retoladors amb la tinta xinesa i  aquarel·les. Primer hi ha el nom comú i després el nom científic en llatí, a més a més de l’alçada i l’època de floració.
A continuació unes poques línies presenten informacions clau sobre les característiques de la flor i petites anècdotes que ens sorprenen. Per exemple, de la dàlia sabem que els asteques ja la consumien com a verdura o que el botó d’or, també anomenat «flor de la mantega» si te’l poses damunt la barbeta aparèixer un reflex daurat a la pell.
El llibre està recomanat a partir de cinc-sis anys.
Se m’acut que pot ser l’inici d’un quadern de camp on els alumnes vagin fent descripcions de les flors que hi ha a la seva zona i que no surten al llibre. Pot ser també un bon motiu per acostar-nos als llibres de coneixements que sovint queden en segon pla.

Al web de Faktoria K de llibres llegim:
Al món hi ha unes 230.000 espècies de plantes i de flors. On n’hi ha més és a les selves tropicals. A Europa hi ha unes 12.000 espècies, de les quals a la Península Ibèrica se n’observen unes 5.000…
Les pàgines de l“Inventari il·lustrat de les flors” són un festival de colors -i d’aromes suggeridores- que, a través de 62 tipus de flors, ens porten de viatge per tot el món: des de les regions de l’Àfrica del Sud a on viu l’ocell del paradís, fins a l’illa de Sumatra d’on és originari l’efímer arum tità, tot passant per les praderes pròximes, a on creixen les margarides.

Le dades:
Títol: Inventari il·lustrat de les flors
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Màriam Chaïb
Editorial: Faktoria K de llibres
Pàgines 72

Suzy Lee, la il·lustradora del mes (maig 2017)

La il·lustradora del mes, la coreana Suzy Lee, ens mostra ens els seus àlbums un camí que es mou entre la realitat i la fantasia i ho fa amb molt de gust i valent-se només de les imatges, sense text. En la seva exitosa «Trilogia de la frontera» ens condueix per l’aventura de la mà d’una nena curiosa que juga amb les onades, amb un mirall o unes ombres molt animades.
Suzy Lee treballa amb una paleta de colors limitada, però amb materials evocadors com el carbó i aquarel·la i pensa també en el format que ha de tenir el llibre, la forma física, com si formés part del paisatge que ens permet fer algunes trobades inesperades entre les seves pàgines. Darrerament també empra l’aerograf i ho remata, com la majoria d’autors, amb l’ordinador.
La il·lustradora va néixer a Seül el 1974 i, com sol passar amb els il·lustradors es va afeccionar al dibuix des de ben petita. Va estudiar pintura a la Universitat Nacional de Seül, i es va especialitzar fent un Màster al Camberwell College of Arts de Londres.
El seu primer llibre va recrear l’Alícia al país de les meravelles, utilitzant una tècnica monocromàtica que combinava el dibuix amb la fotografia i fragments d’obres d’art occidentals per produir escenes força estranyes.
Però la seva gran aportació és la trilogia de llibres (Border Trilogy) Mirall (2003), L’Onada (2008) i Ombres (2010). En cadascun d’ells, una jove es deixa portar per la curiositat a la recerca de les ombres de la casa quan s’apaguen els llums, o a la platja a la vora del mar, o mirant al seu propi reflex al mirall.

En aquests tres llibres, la gràcia és que el centre del llibre és, en certa manera, la frontera. El primer, Espejo, és vertical i s’obre a un costat. La ola, en canvi, és horitzontal. Ambdós comparteixen mida i idea: cadascuna de les pàgines esquerra i dreta del llibre funciona com una frontera entre la fantasia i la realitat.
El tercer, Sombras, s’obre de baix a dalt, i representa un món superior i un inferior dividit per la frontera entre realitat i fantasia que són les ombres.
D’aquesta manera, la forma del llibre condiciona la història.

Els altres dos llibres que recomanem d’aquesta autora són:

Zoo

El pájaro negro

 

Al web de Barbara Fiore Editora (BFE) podem trobar un reportatge amb els comentaris de la pròpia Suzi Lee que fan de bon llegir. Diu així:

Álbum ilustrado sin palabras. Comentarios de Suzy Lee

Los libros de la trilogía (Espejo, La ola y Sombras) no tienen palabras o bien incluyen muy pocas. La gente a menudo me pregunta porqué excluyo las palabras de mis álbumes ilustrados, aunque ésa no sería la pregunta más exacta. Lo que hice no fue omitir palabras que ya estaban escritas, como tampoco decidí crear un libro sin palabras cuando empecé con el proyecto. El hecho de si el libro tendrá palabras o no no es lo primero que pienso cuando creo un álbum ilustrado. Me interesa más centrarme en cómo expresar la idea de la mejor forma posible.

Si me dejo llevar a la hora de desarrollar la historia, en ocasiones acaba tomando la forma de álbum ilustrado sin palabras. Ciertas historias se me ocurren en forma de imágenes. Incluso hay veces en las que me limito a añadir historias a las imágenes que me apetece utilizar. En ocasiones pienso que contar historias puede ser una excusa para mostrar ciertas imágenes.

Cuando sitúo una imagen al lado de la otra, aparece una historia entre ellas como por arte de magia. En ese punto, lo importante no son cada una de las imágenes por separado, sino la historia que crean en conjunto. Cuando distribuyo las imágenes y las altero, la historia empieza a desarrollarse sola gracias al poder que tienen cada una de las imágenes. Cuando ya no queda nada por añadir o quitar, el libro está terminado. Añadir palabras a este álbum ilustrado completo sería como añadir una ilustración a un poema. Un poema ilustrado es excesivo, puesto que entorpece el ensueño del lector y elimina la posibilidad de imaginar a partir de unas palabras poéticas.

Ciertas historias piden ser explicadas con el lenguaje de las imágenes y tratadas con la lógica visual. Esas historias suelen ocurrírseles de forma natural a los creadores más acostumbrados a pensar de manera visual. Si primero hubiera existido un texto tipo «hay un espejo» y luego hubiera venido la ilustración para el texto, Espejo habría sido un libro bastante diferente. Por otro lado, si el motivo del proyecto ya es visual como «la página opuesta es un espejo», de forma natural nos lleva a contar la historia de un modo visual y es probable que el proyecto termine adoptando la forma de un libro sin palabras.

Los álbumes ilustrados sin palabras corren el riesgo de acabar siendo demasiado lógicos o aclaratorios por culpa de la ansiedad que produce la posibilidad de que el lector pueda no entender el argumento por la falta de palabras. No habría espacio para respirar si la historia sólo se centrara en hacer avanzar una serie de acontecimientos. La parte más exigente del proceso creativo de los álbumes ilustrados sin palabras es la de guiar a los lectores y a la vez dejar abiertas todas las posibilidades para que puedan experimentar cosas diversas al leerlo. Un buen álbum ilustrado deja espacio para la imaginación del lector, mientras que un mal álbum ilustrado no deja espacio, sino que lo llena por completo con las imágenes de un artista poco imaginativo.

Aunque quizás depende de la capacidad de leer imágenes, un álbum ilustrado sin palabras sólo es una de las numerosas formas distintas que puede adoptar un álbum ilustrado. En un buen álbum ilustrado, una historia y la forma en la que está expresada encajan a la perfección como el tejido externo y el forro en un traje bien confeccionado. Incluso da la impresión de que sin esa forma de expresión concreta, esta historia no podría existir. La «forma de expresión» no se refiere simplemente a las palabras o a las imágenes, sino a todos los métodos que pueden transmitir el mensaje al lector de forma efectiva: la forma en la que se combinan las palabras y las imágenes, el estilo y la estrategia de las imágenes, la forma del libro y la dirección en la que se pasan las páginas, etcétera. El artista piensa en cómo contar la historia de forma óptima y simplemente selecciona entre las ventajas y los efectos que puede ofrecer cada tipo de formato de álbum ilustrado.

También existen varios aspectos en los álbumes ilustrados sin palabras. Creo que los álbumes ilustrados sin palabras son especialmente efectivos a la hora de expandirse y extenderse en un momento dado. Puesto que no utilizan subtítulos explicativos en películas del tipo «diez años más tarde» para indicar saltos temporales, los álbumes ilustrados sin palabras tienden a centrarse en retratar acontecimientos continuos dentro de un espacio de tiempo limitado. Mientras trabajo, en ocasiones tengo la sensación de que estoy dibujando fotogramas para una película de animación.

Espejo, La ola y Sombras se centran en los «actos» continuos dentro de un tiempo y espacio determinados. De repente, los personajes principales aparecen, juegan y se van; todo sin causalidad. Son verdaderos personajes superficiales que sólo aparecen para jugar. El breve espacio de tiempo que ocupan los personajes podría haberlo prolongado el libro. Parece como si el libro alargara el tiempo y el espacio en el que tiene lugar el juego y nos muestra las alegrías, los temores, la ansiedad y el entusiasmo de la niña a cámara lenta, uno a uno.

Describir el estado de «pasárselo en grande» es una de las cosas más difíciles de conseguir. Es la ilusión tensa ante un estallido de alegría, la sensación de flotar en el espacio como si el tiempo se hubira detenido, esos momentos apabullantes en los que muchas cosas suceden al mismo tiempo. La única manera de «mostrar» esos momentos tan estimulantes es intentando reflejar su esencia. Supongo que Maurice Sendak estaría de acuerdo conmigo, ya que él representó las tres escenas del jaleo que montan Max y los monstruos en Donde viven los monstruos solo con ilustraciones.

Parece como si los libros sin palabras dijeran: «yo solo te lo muestro, tú tienes que sentirlo». En cierto sentido puede impresionar, pero también puede resultar frustrante, algo así como estar delante de un gran sabio silencioso. El lector tal vez no esté acostumbrado a los libros sin palabras. Aunque las imágenes son más intuitivas, eso no significa necesariamente que resulten más sencillas de comprender. Para leer álbumes ilustrados sin palabras son necesarias unas habilidades deductivas básicas y la capacidad de comprender los códigos y señales de las imágenes. Por consiguiente, es posible que se tarde un poco en «entrar» en el libro.

Una vez me llevé una maqueta de Espejo a la Feria del Libro Infantil de Bolonia. Un editor se interesó por el libro y dijo que quería publicarlo siempre y cuando cambiara ese final sombrío por un final feliz. Yo me quedé estupefacta ante aquella sugerencia tan descuidada. A continuación, se me acercó y me dio otro consejo: «Los padres no lo comprarán si no tiene palabras. ¿Por qué no añades unas cuantas?».

La mayoría de lectores suelen avergonzarse un poco ante los álbumes infantiles sin palabras, porque literalmente no hay «nada que leer». Sin una dirección concreta, los álbumes infantiles exigen la participación activa de los lectores. Cuando los padres dudan si deben intentar leer el álbum ilustrado sin palabras, los niños intervienen enseguida y empiezan a contar la historia con sus propias palabras. En una ocasión, a un joven lector le preguntaron de dónde salía el lobo de Sombras. Su respuesta fue la siguiente: «La niña está demasiado distraída jugando y no se ha dado cuenta de que ha abierto la caja secreta prohibida de la que ha salido el lobo».

Es el lector quien tiene que avanzar a partir de las pistas que le ofrece el álbum ilustrado sin palabras. Disfrutando de esa ambigüedad sin prisas, haciendo preguntas y deduciendo las respuestas sin ayuda podrían ser varias maneras de disfrutar de un álbum ilustrado sin palabras. Hay cosas que se revelan de forma furtiva cuando no hay palabras que las indiquen. ¿Importa de dónde procede esa caja secreta de la que ha salido el lobo? Basta con disfrutar gracias a la imaginación, saltando de aquí para allá a partir de las imágenes. Una historia que cambia cada vez que la lees, ¿no es divertido eso?

Los álbumes ilustrados son herramientas para jugar. No hay ningún motivo para sentirse incómodo con un proceso confuso de comprensión de la historia basado en la información limitada que ofrecen las imágenes. Es como descifrar un acertijo. Es posible que sea el momento más creativo de todo el proceso. Perry Nodelman mencionó en Pleasures of Children’s Literature que leer libros no era la respuesta que se debía aceptar, sino el origen de la pregunta que tenemos que hacernos en todo momento. Es importante explorar continuamente, extender nuestro hilo mental y no elegir la salida más fácil confiando en la autoridad de las «respuestas correctas». Creo que ésas son actitudes importantes para leer libros de forma creativa.

Ernest i Celestina, músics de carrer

Estem de sort perquè l’editorial Kalandraka continua amb la tasca de publicar els grans títols de la literatura infantil i juvenil que estaven descatalogats. Ara acaba de sortir un de la sèrie sobre l’ós Ernest i la rateta Celestina, obra de l’artista belga Gabrielle Vincent de qui vam parlar en aquest mateix blog l’any 2014 (el 26 d’abril) amb motiu de la presentació de la pel·lícula «Ernest i Celestine».

«Ernest i Celestina, músics de carrer» és un llibre emotiu que convida a pensar sobre la bellesa de la vida quotidiana; un àlbum il·lustrat atemporal que convé tenir a l’escola malgrat hi hagi alguns petits detalls que avui no passarien la censura.

Les il·lustracions són suaus i ben treballades. Desprenen un optimisme va d’acord amb el fil de la història que es narra. Els vincles entre la ratolina i l’ós són particulars, gairebé familiars, on l’ós representa la figura paterna, o millor adulta, mentre que la Celestina representa la infantesa. Ambdós personatges tenen les seves imperfeccions: la rateta pot mostrar-se capritxosa i malhumorada però és reflexiva, intuïtiva i llesta; l’Ernest, en canvi,  és un personatge bo, mancat de confiança en ell mateix, que viu amb el mínim i valorant els plaers senzills.
Els dos personatges es complementen, s’encoratgen i es tranquil·litzen mútuament. Són amics!

Hi ha una lectura paral·la que va per sota i té a veure amb les preguntes que —en alguns dels llibres de la sèrie— plantegen assumptes com la mort, les malalties o la pobresa, per exemple, sempre presentats amb delicadesa.

Al web de l’editorial Kalandraka podem llegir:
“Ernest i Celestina, músics de carrer” és un dels 30 llibres d’una exitosa sèrie que Gabrielle Vicent va començar a publicar als anys 80, sobre les peripècies d’un ós bondadós i d’una ratolineta amb molta iniciativa. Viuen modestament en una casa que necessita reparacions i, per poder pagar les obres, la Celestina proposa a l’Ernest que toqui el violí al carrer.
Les diferències entre tots dos són més que evidents, no només des del punt de vista físic, per l’aspecte robust de l’Ernest i la petitesa de la Celestina, sinó que també tenen personalitats
molt diferents: ella representa la iniciativa, el dinamisme, la tenacitat i l’optimisme davant del caràcter més mandrós, protector i pessimista d’ell.
Es tracta d’un àlbum d’estructura dialogada que destaca pel seu llenguatge senzill i l’equilibri entre el text i les il·lustracions, de manera que, l’absència de paraules en determinades escenes es recolza en la narrativa visual de la història. Són imatges pictòriques; suaus aquarel·les amb dibuixos de traçades lliures.
Un relat que desprèn tendresa, pinzellades amb molt d’humor i que ens parla de l’amistat, la generositat, la unió i l’esperit emprenedor per superar dificultats; que aposta per trobar
la felicitat en les coses més senzilles i en compartir els bons moments.”

Per a cicle infantil.

Dades:
Títol: Ernest i Celestina, músics de carrer
Autora/il·lustradora: Gabrielle Vincent
Traductora: Teresa Durán
Editorial: Kalandraka
Col·lecció: Clàssics contemporanis
Pàgines: 32

El cocodril i la girafa, una parella d’enamorats

kulot-daniela_01

Daniela Kulot

Estem d’enhorabona perquè s’acaben de traduir al català els dos primers llibres de la sèrie de cinc protagonitzats per una parella d’amants ben peculiar, un cocodril i una girafa: «El cocodril enamorat» i «Una parella diferent».
L’autora i il·lustradora de les aventures d’aquests dos és la Daniela Kulot i l’ha clavat amb els personatges, tot i que, en realitat, és una història d’adults.
Les aventures resulten divertides i xocants perquè a casa de la girafa, per exemple, la tassa del vàter és molt alta i al cocodril li pengen les cames i, en canvi, a casa del cocodril la girafa ha de treure el cap fora de la xemeneia perquè no hi cap. Dos personatges molt diferents però que troben la felicitat quan estan junts.

Krokodil UmschlagSobre «El Cocodril enamorat» llegim al web de Kalandraka:
«Aparentment, la seva relació pot resultar complicada perquè la diferència més notable entre ells és l’alçada. Per evitar aquesta desigualtat el Cocodril fa servir tot el seu enginy, per fer-se veure i cridar l’atenció de la Girafa.
Així, se succeeixen situacions plenes d’humor amb les que el Cocodril procura que ambdós es trobin i així la Girafa pugui percebre el seu interès per ella. Però l’atzar s’encarrega de frustrar aquests encreuaments de mirades i de somriures, tan necessaris perquè sorgeixi l’espurna de l’amor.
Un llibre infantil sobre un sentiment universal, que explica -amb un llenguatge senzill i proper- el munt de sensacions i emocions que es produeixen quan un s’enamora.
També destaca per abordar aquest tema de manera global, tot partint de situacions quotidianes. En una societat que procura la integració de les persones de diferents orígens, cultures i creences, i a on cada vegada són més habituals noves tipologies de famílies, aquest àlbum transmet un missatge fonamental: no és qüestió d’alçada, pes, idioma o cultura; quan l’amor apareix, totes les barreres són superables»

 

images-1

Krokodil UmschlagI sobre «Una parella diferent» diuen:
«El Cocodril i la Girafa s’han enamorat, construeixen una casa per viure-hi i comencen una vida en comú que, lamentablement, xoca amb la incomprensió dels altres. Les visites als pobles de l’un i de l’altre els deixen una desagradable impressió de com jutgen la seva relació. Aquesta parella, peculiar i entranyable, pateix les mirades, les burles i comentaris dels veïns, grans i petits.
Malgrat tot, sense donar importància a les crítiques alienes, els protagonistes no s’ho pensen dues vegades quan veuen que un accident posa en perill una família. L’alçada de la Girafa i l’habilitat del Cocodril els hi van salvar les vides i van demostrar que la cooperació i la solidaritat són els fonaments de la bona convivència, por sobre de qualsevol diferència.
Juntament amb aquest missatge, el relat també està carregat d’humor, tant a les il·lustracions –que destaquen pels seus colors com al text, amb simpàtiques picades a l’ullet lingüístiques: el “Girodril” amb el qual es desplacen o el nom dels pobles en són un bon exemple de fusió.»

Després de deu anys, toca tornar a comprar aquests llibres que són dels més prestats a la biblioteca escolar, ara en català.images

Un agraïment a les companyes de Kalandraka, la Cristina i l’Helena, perquè imagino que han estat les instigadores d’aquesta bona notícia. De passada, aprofitem per demanar la traducció dels altres tres per completar la col·lecció. I que afegeixin «Leopoldo y Casilda», no?

El web de l’autora: http://daniela-kulot.de/

 

una-casa-a-medida-c_01

Kulot 4 v7:Giraffe 4

¿Mau iz io? de Carson Ellis

978-84-15208-88-4_mau_iz_io-cover

¿Mau iz io? és el títol d’aquest genial àlbum il·lustrat per Carson Ellis, una artista que viu a Portand, Oregon.

«¿Mau iz io?» ve a dir quelcom que podríem traduir com «Què és això?». La frase la diu un insecte molt ben vestit i pentinat mentre assenyala una planta que brota del terra. Un altre insecte li contesta «Yuyo yaneta, muña-muña» que podem traduir com a «crec que és una planta». Bé, això és que intueixo perquè potser el significat és un altre i aquí rau la diversió del conte: El mestre o l’alumne va llegint les paraules impossibles i ha d’anar interpretant-les.

978-84-15208-88-4_mau_iz_io-03
M’ha recordat molt a una activitat que fem a l’escola i que anomenem «la carta polonesa» en que es presenta als infants un text escrit en polonès i han d’anar deduint el que hi diu a partir dels indicis (números, paraules repetides, etc). també m’ha recordat al meravellós «Sr. Minino» de David Wiesner on uns extraterrestres aterren en una cosa i podem anar seguint el que hi diuen en el seu estrany idioma.
En aquest cas, com que els dibuixos ens van explicant la història i algunes paraules es van repetint, resulta relativament fàcil entendre el seu significat.
El conte comença amb unes pàgines on l’autora ha situat a baix de tot uns petits insectes que veuen com creix un petit brot verd. Durant succesius dies i nits, apareixen insectes diversos: una eruga que formarà un capoll, un cargol que surt del seu cau per facilitar als altres insectes una escala («bacano»?) per enfilar-se dalt de la planta, un grill que toca el violí a la llum de la lluna, una aranya amenaçadora que sembla decidida a teixir una xarxa al voltant de la planta, etc.
Un àlbum molt divertit que val la pena conèixer.
Aquest llibre ha estat mereixedor d’un dels Premis Caldecott l’any 2016.
Recomanable per a l’alumnat de cicle inicial (5-7 anys) amb el que podem fer l’activitat d’escriure el text i al costat el que creiem que pot significar en realitat.

du-3


978-84-15208-88-4_mau_iz_io-01

Les imatges que acompanyen aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Bárbara Fiore.

La nena dels llibres. Perquè la imaginació és lliure

la-nena-de-llibres-portadaLa nena dels llibres és una història d’amor envers el món de les paraules i els contes.  Els autors Sam Winston i Oliver Jeffers ens submergeixen en un passeig pel país de la lectura i ho fan convidant-nos a seguir a una nena valenta amant dels llibres i un noi que dubta en fer la immersió al país de les lletres.

mqdefault

A les primeres pàgines veiem com la nena agafa el noi de la mà i suaument el guia a través de muntanyes imaginàries, descobrint tresors en la foscor, perdent-se en el bosc dels contes i fugint dels monstres dels castells embruixats. Finalment ambdós trobaran una sorpresa càlida i bonica.

El llibre és un homenatge als clàssics de la literatura, un homenatge afectuós i una invitació a descobrir els personatges que s’amaguen en els textos-cal·ligrames de totes les pàgines i que ens recorden a l’Alícia de la terra de les meravelles, a Gulliver, a les vint mil llegües de viatge submarí, a Frankenstein, etc.

nena
nenallibres_interior2
L’edició és molt acurada i el detallet de la clau que obre les portades dels llibres és realment magnífic.
Un agraïment a Andana Edicions per seguir apostant per les obres d’Oliver Jeffers.
Us deixo amb el vídeo de presentació i un pdf amb activitats (en anglès) per fer a l’escola. Cliqueu guia-de-lectura-la-nena-dels-llibres

Dades:
Autors: Oliver Jeffers i Sam Winston
Traductora: Anna Llisterri
Edat recomanada:+ 5 anys
Format: 26 x 26,5 cm. Tapa dura
Pàgines: 40 a color
Edició: Novembre 2016.

18 00083023-620x387

maxresdefault