Un vaixell anomenat Mexique

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines

Anuncis

Cases. Atles de les llars del món

L’ànima és el que fa que una casa sigui especial, i això no està relacionat amb el seu estil, el nombre d’habitacions, la seva grandària o el luxe. És la sensació que transmet quan entres en ella, és la seva personalitat… són algunes de les frases que podem llegir a l’inici del llibre que ahir es va presentar a la llibreria Abracadabra: Cases, atles de les llars del món, un àlbum escrit per la Mia Cassany i il·lustrat per la Paula Blumen.

La Paula

la Mia

 

La trobada va ser molt concorreguda i l’autora i la il·lustradora ens van explicar tot el procés de gestació del llibre. Es van fer moltes preguntes sobre el perquè de determinades cases, els esbossos, els animals i les persones que hi surten, l’ordre aleatori o no de les pàgines, etc. S’agraeix la predisposició a mostrar la feina, els dubtes, les il·lusions, i els projectes.
El llibre Cases presenta setze localitzacions d’arreu del món de llocs coneguts acompanyades d’uns textos breus, poètics i que conviden a somiar. Ens situen una família o uns personatges imaginaris en un lloc concret (de vegades reconeixible, de vegades inventat) i sempre van acompanyats d’algun animal. Per exemple, a la primera imatge podem llegir:

Dash – The Hamptons, EUA
Quan fa mal temps, les cases d’estiueig queden com aturades per la malenconia i els records. L’hivern és llarg i solitari, però elles saben esperar amb paciència, revivint el xivarri i els jocs dels dies de vacances.

I la imatge ens presenta un parell de cases dels Hamptons, una molt coneguda i força fidel a la realitat i l’altra adapta l’estil de les cases típiques de la zona i canvia la paleta de colors.
També veiem un parell de personatges (en Dash i companyia) i un gos que mira cap a l’horitzó. Aquesta imatge és molt potent i dins de la seva aparent simplicitat hi ha detalls de gran artista (els dos personatges situats a la banda esquerra que, d’entrada, fixen la nostra mirada i després ens conviden a avançar en sentit de la lectura, el punt de vista una mica per sota de l’habitual, el color del cel que crea una atmosfera hivernal, etc.) Si teniu al cap el conte d’en Benji Davies La balena segur que us transporta perquè és probable que la Paula i en Benji emprin les mateix eines informàtiques per aconseguir l’efecte concret. Aquesta és una de les gràcies de la lectura: la possibilitat de relacionar situacions, objectes, vivències, entre sí i amb nosaltres mateixos.
El mateix passa amb la resta d’imatges, cadascuna d’elles —com van explicar a la presentació— feta des d’un angle diferent i facilitant la sorpresa en passar pàgina.

Cases és un àlbum molt bonic, per mirar i remirar perquè cada vegada hi trobes nous detalls. Un àlbum que transmet pau, serenor, on tots els personatges són feliços, somriuen i ens mostren com som de diversos i d’iguals alhora.
Recomanat a partir de cicle inicial.
Si he triar una cosa on viure, em quedo amb la de l’Anika (Holanda), però, és clar, això va a gustos.

Les dades:

Títol: Cases. Atles de els llars del món
Autora: Mia Cassany
Il·lustradora: Paula Blumen
Editorial: Mosquito books
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Jo no sóc la teva mama, un àlbum sobre l’amistat

Un matí, l’esquirol Otto descobreix una bola verda amb punxes davant de la porta de casa seva, a l’arbre gran on viu, un arbre amb fulles acollidores. Quan la bola s’obre, hi apareix una criatura blanca que se’l mira i li diu MAMA!


Després d’alguns dubtes, l’Otto li diu a la criatura que entri a casa seva per passar la nit. L’endemà, el «pelut» ha crescut molt i l’Otto surt a la recerca de la seva mare. No la troba i els dies següents continua buscant-la. Mentrestant la criatura, de nom Piu, continua creixent i creixent. Sembla el Yeti, blanc i cada cop més gran. L’esquirol no sap com desfer-se del Piu que li fa malbé la seva casa fins el dia, el Piu li salva la vida, evitant que una àliga l’enxampi.

Aquest àlbum, amb tapes dures, explica el naixement d’una amistat entre una esquirol i una simpàtica criatura peluda. Els diversos intents de l’esquirol per trobar la mare de la criatura marquen la primera part de la narració, i la successió dels dies ve marcada pel sorprenent creixement del “pelut”.
La narració que acompanya les il·lustracions de la canadenca Marianne Dubuc, amb alguns diàlegs, està formada per frases curtes, fàcils d’entendre.
Les il·lustracions mesclen dibuix i aquarel·les, expliquen molt bé aquesta història de coneixement, amistat i ajuda mútua.
El disseny del llibre és senzill però efectiu, amb petits detalls (per exemple, a la casa de l’esquirol) que convé observar. Les cares dels personatges mostren una fesomia molt expressiva, així com altres detall de l’anatomia de l’esquirol i de la criatura.
Un àlbum serè que ens explica que els llaços del cor poden ser més forts que els de la sang.
Recomanat per al cicle infantil. Ideal per explicar l’amistat i les emocions.

Web de l’autora: http://www.mariannedubuc.com/

LES DADES:
Títol: Jo no sóc la teva mama
Autora/il·lustradora: Marianne Dubuc
Editorial: Joventut
Any: 2017
Pàgines: 72

El jardiner nocturn és un artista

Un dels àlbums amb els que he disfrutat darrerament és els dels germans Fan, L’Eric i en Terry. Un bon treball sobre la transformació de les persones a partir de l’art, en aquest cas del topiari. L’han titulat «El jardiner nocturn».

A la primera pàgina veiem un carrer gris, desordenat, amb persones que caminen capcotes i abatudes per les voreres descuidades. Un rètol ens indica el nom del carrer: Grimloch Lane.


A la pàgina següent el nen William dibuixa un mussol al terra amb un pal. Pel davant passa un personatge d’aspecte asiàtic que carrega una escala i una bossa amb eines: És el jardiner màgic que es convertirà en una mena de catalitzador i rejovenirà el carrer i de passada l’esperit dels veïns. El jardiner quan arriba la nit s’atura davant d’un arbre que hi ha enfront de l’orfenat on viu en William i dóna forma de mussol a la copa de l’arbre. D’aquest art se’n diu «art topiària» i és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga.


Quan en William es desperta l’endemà, troba el seu mussol representat a l’arbre del costat de la seva finestra que ha canviat màgicament durant la nit.
A partir d’aquí, cada nit es produeix una transformació en un arbre del veïnat. Apareixen un gat, un conill, un periquito i un elefant. Les persones es reuneixen al carrer per admirar les obres i nosaltres com a lectors veiem com tot es va transformant. El carrer comença a prendre color, les mirades de tothom assenyalen l’alegria que torna, el arbres amb formes acaronen les cases i van fent noves connexions entre elles.


Cap al final, en Wiliam descobrirà al Jardiner nocturn i, sota la llum de la lluna plena ambdós aniran al Parc Grimloch i faran unes escultures meravelloses. Definitivament, la vida del barri ha canviat.


Un llibre que ens parla de creativitat i de com la màgia de l’art transforma no només el món físic sinó també l’espiritual.
He fet la proba de llegir només les imatges i també funciona. Potser el text es podria obviar. També m’hagués agradat una mica més de brillantor en algunes imatges, però això ja és una percepció meva.
Aquest àlbum obre la porta a nombroses activitats a l’aula, començant pel tractament del color de les imatges i de com canvien al llarg de llibre, fina a aprofundir en l’art del topiari i/o també dels bonsais; fins i tot, per conèixer les eines de la jardineria.
Recomanat per a infants a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El jardiner Nocturn
Autors: The Fan Brothers
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 48

Juguem? un àlbum il·lustrat que reflexiona sobre els conceptes de plaer i felicitat

Si us pregunten «què és un álbum il·lustrat?» només cal que els mostreu Juguem? de l’Ilan Brenman i la Rocío Bonilla perquè concentra totes les qualitats que ha de tenir un bon àlbum  per a infants d’entre 3 i 7 anys (tractament del color, repeticions, imatges boniques, narracions paral·leles, sorpreses, fantasia, imaginació, etc.)
A la portada veiem un nen —en Pere— envoltat del seu cercle d’éssers estimats (la seva germana ,el seu amic, els companys d’escola, la mare, el pare i els avis. Tots mirant-lo a ell, tots somrients, cadascú amb un objecte a la mà, disposats a compartir uns moments de joia i de joc amb el noi. Enmig del cercle veiem al Pere, seriós, concentrat, la mirada absorta a una tauleta. La il·lustradora ens el presenta sense color, (una picada d’ullet, potser, al mític Hombrecillo vestido de gris?).
Aquesta primera imatge és la que cal que els lectors interpretin i sapiguem deduir perquè no hi ha decorat, què vol dir que el nen no tingui color, quina mena de jocs li proposen els qui l’estimen.,,
El conte planteja una situació que es va repetint amb diferents personatges. Sempre es veu el nen amb un dispositiu a la mà (un mòbil, una tauleta, el comandament de la consola) i algú que li pregunta:
—Pere, juguem?
I ell que contesta:
—Però si ja estic jugant.
Paral·lelament al text (breu) veiem algun personatge, molt acolorit, vivint una situació de joc realment divertida: la germana jugant a la banyera, el seu millor amic construint una nau espacial amb caixes de cartró, els companys d’escola amb el monopatí, el pare investigant la natura, etc. A un costat, sempre en petit i en tons grisos, el noi, la majoria de les vegades amb els ulls tancats, com absent. La gràcia de cada situació (per repetida és esperada i ajuda a avançar la història, anticipant la resposta per part de lector) és un desplegable que s’obre i ens fa deixar anar un «oooh» de sorpresa en veure el desplegament, en espacial, el darrer, el que tanca la història de manera rodona.

M’ha agradat molt veure referències als còmics de Tintín, al berenar a casa del barreter de l’Alicia, a Star Wars i fins i tot, m’ha semblat intuir una picada d’ullet a la bufanda del Petit Príncep.
És un bon àlbum il·lustrat i el que s’explica no està tan allunyat al que malauradament certifiquen els psicòlegs i educadors. No sé si us heu trobat amb un cas semblant però és trist comprovar aquests infants que estan amorrats al dispositiu i ni tan sols et saluden quan et veuen. En aquest sentit, el llibre s’ha d’interpretar com un toc d’alerta. No vol dir que s’hagi de prohibir l’ús de la tauleta, sinó fer-ne un ús adequat i pensar que hi ha temps per a tot.
Molt bones les reflexions de l’Ilan al final del llibre, en una mena d’epíleg per als adults on diu:
—He preguntat a moltes criatures què els fa felices i en cap resposta he trobat les paraules mòbil, tauleta tàctil o videojoc. Ben al contrari, el que he escoltat és: «estar amb la família», «un berenar calentó», «jugar a pilota», «anar al a piscina», «jugar amb els amics», «dinar amb la mare i el pare», «viatjar» i «escoltar contes».

Les dades:
Títol: Juguem?
Autor: Ilan Brenman
Il·lustradora: Rocío Bonilla
Editorial: Animalllibres
Pàgines: 24
Maig 2017

Querida tía Agatha

Querida tía Agatha: Espero que estés disfrutando del viaje Por aquí todo va bien. Estamos cuidando unas de otras, y también de la casa.
Aquestes són les primeres paraules d’aquests preciós àlbum il·lustrat per la Beatriz Martín i que juga a la doble narració. Per una banda, hi ha un text escrit en forma de carta i per l’altra unes imatges, la majoria a doble plana, que recorden els impressionistes francesos i ens mostren el món de somni que tres germanes viuen durant les vacances, mentre la tia que les cuida és de viatge.

Per exemple, quan escriu «Empezó con un estornudo» veiem això:

O quan diu «Se ha vuelto más madura y responsable, aunque de vez en cuando carezca de gravedad» ens trobem amb aquesta meravella:

Ara hi ha una exposició dels seus originals a El LOBO FEROZ, la llibreria de referència de Valladolid i voltants. Vaig tenir la sort de visitar aquests espai fa un parell d’anys i em va impressionar el gran nivell de coneixement de la literatura infantil i juvenil que tenen les llibreteres.

 

 

 

 

 

 

Si voleu saber més d’aquesta autora-il·lustradora podeu visitar el seu web:
http://beatrizmartinvidal.com/

LES DADES:

Títol: Querida tía Agatha
Autora: Beatriz Martín Vidal
Editorial: Thule
Col·lecció. Fuera de órbita
Any: 2017
Pàgines:40

Un talpet força inquiet

Quan en Talpet es lleva, s’acaba la calma!
Amunt i avall, ho toca tot. Es distreu. Perd les coses.
No para mai quiet.
Li diuen:
Plom, hiperactiu, nerviós, pesat, impulsiu…
Els pares estan preocupats. Els mestres estan desesperats. I ara, a sobre, ha de presentar un treball de fi de curs…

Aquest és el text que hi ha a la contraportada del darrer llibre de l’Anna Llenas que continua el camí començat amb «El monstre de colors» donant visibilitat a les emocions i apuntant com canalitzar-les. En aquest cas, el protagonista és el Talpet terratrèmol, un talp amb tanta energia que li generarà conflictes amb la família, els amics i els companys d’escola.

Els de Beascoa no han estalviat esforços ni recursos per editar un llibre molt bonic, generós amb la mida i bellament presentat.


Demà dissabte dia 27 de maig , a les 12, el presenten a la Casa del Llibre de Barcelona (Rambla de Catalunya, 37) i, pel que hem pogut saber, hi haurà activitats per als infants inquiets (o no) i també una presentació a càrrec de l’Anna Llenas que estarà acompanyada de la Verónica Bronstein  (psicòloga i fundadora de l’Institut de la Infància) i l’Esther Martínez (mestra i mare bloguera)


Recordeu que el mes de novembre de 2015, la vam tenir com a il·lustradora del mes.
Lectura recomanada a partir de quatre anys.

Les dades:
Títol: Talpet terratrèmol
Autora/il·lustradora: Anna Llenas
Editorial: Beascoa
Pàgines: 48
Maig 2017