IV edició de La Setmana de l’Àlbum

El proper divendres, 6 de novembre, comença una nova edició, la quarta, de la Setmana de l’Àlbum. Fins al dia 15 s’han programat un seguit d’activitats (algunes presencials i la majoria virtuals) adreçades a tot tipus de públic.

Com veieu al cartell —obra de la Neus Caamaño— el tema d’enguany és «La veu de l’àlbum», i es reflexionarà sobre el text, un element normalment breu, que complementa la imatge, sense solapar-se, i que ha de tenir ritme, musicalitat i ser capaç d’atrapar el lector. També es parlarà d’un altre llenguatge: la veu de les imatges. Text i imatge, imatge i text, dos complements que, si estan ben acoblats, formen veritables joies, obres d’art irrepetibles.

El festival presenta dos esdeveniments claus: la programació La Setmana de l’Àlbum, pensada tant per a petits com per a adults i el Fòrum l’àlbum a l’aula.

LA SETMANA DE L’ÀLBUM
A causa de la situació sociosanitària actual, La Setmana de l’Àlbum ofereix una programació majoritàriament digital, però també diverses activitats infantils i esdeveniments presencials que es duran a terme a Barcelona (La veu de l’àlbum i L’àlbum gegant).
Per al púbic adult hi haurà presentacions de novetats, xerrades amb experts i mediadors, trobades amb autors, etc. això sí, a través de l’aplicació zoom.

Per als professionals hi haurà l’activitat FÒRUM L’ÀLBUM A L’ÀULA. Aquest any, es celebrarà, en gran part, de forma online i constarà de quatre propostes: Xerrades, Tallers, De cerca i Presencial (al pati Llimona de Barcelona)

Podeu consultar tota la programació clicant a:
https://webdelalbum.org/ca/la-setmana-de-lalbum/
Segur que hi trobareu més d’una que us engrescarà. Normalment hi ha un parell o tres activitats cada dia. La majoria són gratuïtes però també n’hi ha que cal inscriure’s i abonar uns euros (pocs)

 

«Capgirat», una mirada polièdrica al món que ens envolta

Bindi Books és una editorial que he conegut aquests dies, de casualitat. Vaig anar a veure la Màriam Ben Arab, a qui segueixo de fa temps, perquè presentava un llibre a la Setmana i va resultar que el llibre en qüestió és «La Caseta de Fusta», un recull de vuit contes que tracten de temes relacionats amb la natura (alimentació sana, reciclatge, salut, ioga, etc.) Estan escrits per la Carla Zaplana, nutricionista i dietista.
Podeu veure el primer capítol clicant AQUÍ

Durant la conversa vaig coincidir amb l’editora, la Cristina Feliu, que em va estar explicant els títols que, des del febrer passat, estan publicant. Són llibres de l’Alba Castellví, la Mercè Galí, la Joana Raspall o la Carla Zaplana, entre d’altres. Diu la Cristina que la seva pretensió és fer entre quinze i vint llibres l’any per a infants d’entre 0 i 12 anys, llibres de ficció, de coneixements i d’activitats.
Em va comentar que el nom de l’editorial ve del petit puntet que, a l’India, es col·loquen al front algunes persones. El bindi simbolitza la saviesa, la concentració i la capacitat per veure més enllà del món que ens envolta.

De tots el que han publicat em va cridar molt l’atenció «Capgirat». El vaig agafar perquè la portada em va semblar molt atractiva i misteriosa. Em va hipnotitzar. Llavors vaig girar el llibre i vaig llegir el que hi diu al darrera, que sempre aporta pistes:

Un dia el món va començar a trontollar i tot va volar pels aires.
Quan el món va parar de tremolar, tot estava descol·locat i la meva gata Caliua havia desaparegut…
Una història poètica i evocadora d’Alba Dalmau i Cinta Vidal que ens proposa veure el món que ens envolta d’una manera diferent.

I és tal qual. La narració se centra en un d’aquells dies en que tot sembla desmuntar-se al nostre voltant. Ens descol·loquem. Al llibre no s’esmenta i cadascú podem pensar en què ha passat, quin daltabaix haurà succeït… és una metàfora de les nostre vides. Un accident, la pèrdua d’un conegut o familiar, un sotrac emocional, personal o social, etc. que tot ho canvia. A partir d’aquest moment, s’inicia la cerca d’allò que has perdut o busques el substitutiu. A l’àlbum, una veu en off (a la darrera pàgina sabrem qui és) ens diu que ha perdut la seva gata i va preguntant als amics i veïns si l’han vista, sense èxit. Resulta que tothom ha perdut alguna cosa: un canari, l’avi, un amic, etc. però al final descobrirem allò que ja sospitàvem: les coses són diferents segons com les enfoquem. Només cal obrir la mirada, obrir les orelleres i pensar des d’una altre angle (que vol dir ser capaços d’empatitzar, escoltar i raonar).

Les il·lustracions són curioses i boniques. Els personatges estan ben definits i hi ha una representació de totes les races, edats i condicions socials. Com la vida que ens envolta. En algunes imatges es veuen els personatges en estat d’ingravidesa, talment com si fossin astronautes flotant per l’espai sideral. Però lo més curiós són les perspectives, amb unes escales impossibles que recorden els quadres d’aquell matemàtic (M.C. Escher, referència inevitable) que jugava amb les columnes per fer-nos veure escenaris irreals.

Molt aconseguit l’efecte zoom, cap enrere, a mesura que passem pàgines.

Per l’alumnat de cicle mitjà i superior.

LES DADES:
Títol: Capgirat
Autora: Alba Dalmau
Il·lustradora: Cinta Vidal
Editorial: Bindi Books
Pàgines: 32
Barcelona, agost del 2020

«Bill i Janet», l’últim treball de la Julia Donaldson i l’Axel Scheffler


Aquests dies hem viscut un episodi estrany amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Els qui tenim familiars treballant a Londres ho hem anat seguint amb interès. Casualment ha arribat a les meves mans el darrer llibre de la Julia Donaldson i l’Axel Schefler, parella d’artistes de qui hem referenciat alguns dels seus àlbums. El seu títol és «Bill i Janet» i recorda l’estil de «El Grúfal», el seu llibre més icònic, o «Quina escombra més guapa!», «L’home pal», «Els cinc lletjos» i «El cargol i la balena», entre d’altres.
Aquest «Bill i Janet» explica que en un planeta molt llunyà vivia una jove vermelleta que es deia Janet i també, no gaire lluny, un jove blauet que es deia Bill. Ja veieu de què va la cosa, no?
La Janet vivia amb els vermells i li agradava banyar-se en el seu llac fins que un dia es va cansar i va decidir sortir a voltar pel planeta.

En Bill feia saltirons pel turó fins que un dia va pensar que allò era molt avorrit i va decidir sortir a passejar pels voltants.
Accidentalment, en Bill i la Janet es troben al Bosc Encantat, s’agraden i es posen a jugar junts fins que son descoberts pels respectius avis que els arrosseguen a cadascú amb els seus i els adverteixen que no ho tornin a fer. On s’és vist un blauet amb un vermellet!

Però ells continuen reunint-se en secret fins que, finalment, decideixen casar-se en contra de les seves famílies respectives. La única solució que troben és fugir, robar un coet i fugir del planeta.
Davant d’aquest fet insòlit les dues famílies s’alien i surten a la recerca dels amants. Pel camí comprendran que no hi ha tantes coses que els separen.
Trobaran els amants? Pots imaginar-ho, oi?

Un conte sobre la tolerància i l’acceptació de la diferència.
Com la resta de llibres de la Julia Donaldson, sospito que l’original també està escrit en forma de rima però no n’estic segur. De qualsevol manera, la traducció obvia aquest fet i es fa entenedora, a diferència d’altres traduccions anteriors que han cercat mantenir la rima. Amb poc èxit, tot s’ha de dir.
Lectura recomanada per a cicle infantil. Té moltes possibilitats plàstiques i de conversa.
Lectura oportuna, en un moment en que el Brexit qüestiona les relacions amb els immigrants i l’intercanvi de cultures. «Bill i Janet» té un missatge fàcil d’entendre. Tot i que els personatges visquin en planetes llunyans i tinguin formes estranyes, la realitat els fa més humans del que podem pensar.

LES DADES:
Títol: Bill i Janet
Autora: Julia Donaldson
Il·lustrador: Axel Scheffler
Traductora: Núria Riera
Editorial: Brúixola
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Autobiografia d’un tirà, amb il·lustracions d’Eva Sánchez

Entre les darreres novetats d’àlbums il·lustrats que he llegit, he pogut observar una tendència curiosa en la manera de tancar el text. M’ha passat amb «L’espera» de Gina Clotet, amb «La colección del abuelo» de Javier Sobrino i sobretot amb «Ningú com tu».

El text et va narrant uns esdeveniments que ens fan sospitar un desenllaç i al final, sorpresa!, resulta que no és el que hem previst.

A «Ningú com jo» (autobiografia d’un tirà) aquesta circumstància és molt evident i la darrera línia, la darrera imatge, capgira totalment el discurs. A més, pot passar que els lectors joves (i també els adults) desconeguin la identitat del personatge. Es tracta d’un animal que existeix en realitat. Això és fantàstic perquè ens obliga a fer una cerca a internet i conèixer una història molt curiosa i sorprenent, més sorprenent que els relats de “les mil i una nit”.

Les il·lustracions de l’Eva Sánchez reforcen el caràcter tirànic del personatge, juga perfectament amb els símbols i mostra unes metàfores que són evidents i que ajuden a avançar en la lectura. Les guardes aporten molta informació (el vestit nou de l’emperador?)

M’ha agradat però crec que l’edat lectora recomanada per l’editorial Kalandraka ha d’anar una mica més amunt, a sisè de primària o l’ESO.

LES DADES:
Títol: Ningú com jo» [autobiografia d’un tirà]
Autor: Ignacio Chao
Il·lustradora: Eva Sánchez
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: kalandraka
Barcelona, 2020

https://www.facebook.com/evasanchezilustracion/

Què vol dir ser “normal”?

Francesc Rovira és un dels il·lustradors més coneguts a casa nostra, potser perquè el seu estil és força singular. De tota la seva extensa obra en destaco les adaptacions que va fer amb la Rosa Navarro de «Los clásicos contados a los niños» que va publicar Edebé i que són uns dels imprescindibles a les biblioteques escolars. També l’hem anat seguint a través de les seves col·laboracions a la revista Cavall Fort.

L’últim llibre que ha il·lustrat és «Normal?», un enfilall de personatges, cadascú amb la seva dèria.

Una nena, la Martina, reflexiona sobre què vol dir ser normal quan la seva besàvia li diu:
—Martina, estigues quieta i porta’t com una persona normal.
I ella recorda a tota la gent que coneix, preguntant-se si és o no normal que…
El seu pare sempre que obre el diari comenci a llegir-lo pel final
El mestre de pràctiques porti una cresta al cap
La seva cosina Laia camini sense trepitjar les línies del terra
El pare de la Neus, quan estén la roba, posi les pinces del mateix color que la roba
Etc.

A cada plana trobem un personatge i l’explicació de la seva raresa.
M’han agradat els dibuixos fets a llapis de color i sobretot la solució que troba en Francesc perquè no quedin volant enmig de les pàgines amb el fons blanc. Si us hi fixeu, s’acompanya d’unes línies que fan sang i sostenen perfectament l’escena. Com per exemple aquestes dues:

També la combinació de plans frontals amb plans una mica picats fa que el llibre avanci prou bé.

Una altra estratègia que empra l’il·lustrador és fer que les mirades dels personatges estiguin enfocades cap a l’esquerra, obligant-nos a detenir-nos a observar i alentir la lectura.

Normal? és un llibre en el que segur, segur, us podreu identificar amb algun dels personatges perquè fan coses que vosaltres feu… Bé, a mi m’ha passat, però no és qüestió de mostrar les peculiaritats que queden dins l’àmbit privat.

LES DADES:
Títol: Normal?
Autora: Amparo Sena
Il·lustrador: Francesc Rovira
Editorial: Corimbo
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

Amb en Francesc Rovira

Un dia molt normal (o no)

—Quin dia tan avorrit—diu la Sara—.
Has fet alguna cosa interessant, tu, Nil?
—No —diu ell—. He fet algunes coses, però interessant, interessant, no res.

Aquest és el primer diàleg de la Sara i el Nil, dos infants que es troben en acabar la jornada i es pregunten com els ha anat, si fa no fa com fem molts en anar a dormir i preguntar-nos si el dia ha valgut la pena.

M’ha agradat aquest llibre i m’ha recordat a altres com «El meu gat és el més bèstia» o la sèrie de «Carlota i Miniatura» perquè comparteixen el mateix joc: Mentre diuen una cosa, veiem la contrària i, com a lector, has de triar si segueixes el fil de la vida monòtona dels infants o entres a sac en la màgia de la fantasia infantil. Segurament, triaràs la màgia perquè les il·lustracions són molt suggerents i espectaculars, de gran format i molt acolorides i, a més, enfront de l’avorriment triem sempre la festa, esclar!

Si teniu oportunitat de compartir aquest àlbum a l’escola amb nens de cicle infantil o amb familiars d’entre 2 i 6 anys, no us ho perdeu perquè podreu mantenir una conversa xula, deixar que us expliquin què en pensen dels somnis de la Sara i el Nil, i els podreu invitar a contar els seus somnis.
No deixeu passar, tampoc, la possibilitat de preparar unes tintes i uns fulls grans, ben grans, perquè dibuixin el seu mon oníric, els seus animals, “a la manera” d’en Mark Janssen.
També podeu buscar sèries, patrons o sanefes amagades entre els dibuixos perquè n’hi ha moltes (les ratlles dels tigres, per exemple, o els colors dels peixos i els ocells).

Els valents, podeu anar comptant quants animals de cada espècies hi ha (bé, comptar els ratolins serà complicat!)

Us deixo amb el vídeo que va fer el mateix autor. Li va posar so i és bonic de veres. De passada, us en feu una idea de com és la història.

Al web de Flamboyant llegim:
Segurament la teva vida et sembla d’allò més normal, fins i tot un pèl monòtona, rutinària… una vida com qualsevol altra, vaja. A en Nil i la Sara els passa exactament el mateix. Total, què han fet avui? Saludar uns amics, descansar, menjar-se una poma, baixar pel tobogan… Res d’interessant. Res de res? Segur?
Aquest àlbum, amb il·lustracions d’explosius colors i fantasia, ens obligarà a revisitar el nostre dia a dia. És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem?
“ Normal? Què és normal? És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem.

LES DADES:

Títol: Un dia molt normal
Autor: Mark Janssen
Il·lustrador: Mark Janssen
Traductora: Maria Rossich
Editorial: Flamboyant
29,7 x 24,5 cm
40 pàgines
Barcelona, 2019

 

Llegint Emily Gravett amb la Kanalla Inexplicable

El dissabte, 4 de maig, a la llibreria “la Inexplicable” vam gaudir de la setena sessió amb la «Kanalla Inexplicable». Aquesta vegada vam llegir un llibre de l’Emily Gravett, una autora i il·lustradora anglesa a qui hem anat seguint durant molts anys, des que va ser la triada per iniciar la secció «l’il·lustrador del mes» el gener de 2013.
La sessió la vam començar mirant i comentant alguns dels llibres de l’Emily i vam explicar la facilitat que té per dibuixar animals domèstics.


A continuació, ens vam centrar en la lectura de «Més!», un àlbum que ens parla de la llegenda de Sant Jordi, des del punt de vista d’un drac petit i la seva mare.
Vam acabar el matí fent-nos unes xapetes recordatori de la trobada. A cada sessió repartim una xapa que anem col·leccionant però en aquesta ocasió vam tenir la oportunitat de fer-nos-les “a mida”.
El «llibre de foc» no podia faltar, naturalment.

LES DADES:
Títol: Més!
Autora: Emily Gravett
Il·lustradora: Emily Gravett
Adaptació: Núria Font
Editorial: Cruïlla
32 pàgines
ISBN: 9788466129473
Barcelona, 2012

 

 

 

 

 

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/

Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

La col·lecció de fotos de l’avi

La colección del abuelo és un àlbum il·lustrat espectacular, una mica inquietant, que et convida a rellegir-lo i comentar-lo. De tant en tant, ens trobem aquestes meravelles i ens n’alegrem de poder-les veure i admirar.
La història ens narra com un llobató, en arribar a casa de l’avi, s’asseu a la seva butaca preferida i s’adona que hi ha un vell àlbum de fotografies. L’agafa, l’obre lentament, descobreix fotografies de moltíssims llocs i persones (?) i es pregunta com és que l’avi no li ha dit mai que té tants amics.
A la pàgina següent, l’avi s’hi asseu amb ell i comença a explicar-l i una a una totes les fotografies i, a mesura que anem llegint el que li explica ens adondem qui és en realitat i què amaguen aquells retrats perquè ell és, ni més ni menys que el llop dels contes.
L’àlbum és una faula on els personatges tenen cos de persona i cares d’animals, la qual cosa ens fa pensar i ens aporta pistes sobre com són, quins trets tenen i alhora ens fa pensar en quins comportaments animals tenim nosaltres.
Les imatges són magnífiques i la història resulta una mica estranya i no saps ben bé què està passant o per què t’ho expliquen. Bé, és quan estàs llegint les darreres pàgines, cap al final, hi caus i tornes a llegir el text d’una altra manera… i llavors tot té sentit.

一Mira, el de la silla es el director del periódico de Marsella en el que trabajé. Era un tipo duro. Los de abajo eran nuestros vecinos cuando vivíamos en Niza. La del vestido verde trabajaba conmigo en un diario en Génova. Tuvimos relación difícil; desconfiaba siempre. El papá con sus pequeños fue mi jefe en un hotel de Florencia. Estábamos de vacaciones. Era muy rico. Y aquellas dos amigas de tu padre, gritaban todo el tiempo en la piscina y, además, eran muy empalagosas.

Aquest àlbum va ser mereixedors del premi internacional «àlbum ilustrado Edelvives».
A la portada han tingut el detall d’escriure primer el nom de la il·lustradora, la Bruna Valls, perquè el seu treball és formidable.
Si cau en mans dels alumnes de l’ESO, ja ho hem dit, els enganxa, segur.

LES DADES:
Títol: La col·lecció del abuelo
Autor: Javier García Sobrino
Il·lustradora: Bruna Valls
Editorial: Luís Vives (Edelvives)
Pàgines 40
24 x 31 cm.
ISBN: 9788414016039
Saragossa, 2018