La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

Anuncis

La clau, una història d’amor

A la literatura infantil actual hi ha des de coneixements (trens, flors) fins a ficcions (aventures d’animals, amistats) però, tal vegada  perquè les modes marquen tendències i potser el negoci també hi té a veure, de vegades hi ha sobrecàrrega de temes o personatges. Està passant amb les guineus que envaeixen les llibreries o els llibres d’emocions. Potser són modes temporals.

El que no falta és el conte clàssic, el de tota la vida. Ah! Els tres porquets, el llop, l’aneguet lleig, etc. segueixen sent protagonistes de narracions i aventures.

Un dels llibres que ha begut en les fonts de la narració oral és «La clau», una història situada en un sense-temps i en un espai també indefinit (encara que les il·lustracions transpiren flaires orientals) que ens explica com guarir una princesa que té el cor tancat en una gàbia d’or.

Podem llegir al web de l’editorial Tramuntana:

En Ferran era el millor serraller del regne. Un matí, mentre treballava amb un ferro roent, tres soldats van entrar al seu taller. Havia d’anar urgentment a veure el Rei. Necessito una de les teves claus! -li va exigir el monarca-. Una clau que obri la gàbia d’or on hi ha tancat el cor de la princesa. Pots portar tantes claus com vulguis, però si no aconsegueixes la clau que l’alliberi del seu mal abans de la pròxima lluna plena, et tancaré per sempre a les masmorres del palau. Una clau que alliberés el cor de la princesa? Com compliria el serraller aquell encàrrec impossible?


El conte està adreçat a uns nens i nenes de cicle infantil que poden entendre el missatge que subjau per sota, disfrutar d’unes il·lustracions molt generoses i sorprendre’s amb el final del conte.
El llibre té un plus afegit que és la cuidadíssima edició: El tacte del paper, la clau que acompanya a manera de punt de lectura, el desplegable, les mides de les pàgines.
El dia que el vaig comprar vaig tenir la sort que la Susana Peix estigués per allà i me’l dediqués. Envejeta, oi?

Les dades:
Títol: La clau
Autora: Susana Peix
Il·lustradora: Cristina Serrat
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 34

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Tramuntana.

En Paco Abril, defensor del valor dels contes

pluja al sablonEscric des del barri del Sablon, a Brussel·les. A fora plou, suaument, i fa una estona he vist les notícies de la televisió belga. No deixa de sorprendre’m que sempre acabin el programa amb la presentació d’una novetat o reedició literària. Sovint es tracta només d’un especialista que recomana el best-seller de moda, però de vegades descobreixo bones novel·les d’autors no tan mediàtics. I és llavors quan faig la comparativa amb les nostres televisions, migrades de sensibilitat envers els llibres, des de fa massa anys. No m’estranya que siguem un país poc lector…
Tornant a la televisió belga (RTL, La Une, etc), avui presentaven “Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier” de Patrick Modiano i feien un recorregut per l’obra de l’autor. M’ha agradat i he recordat una conversa amb una companya mestra, la Julia, que em feia veure com fa molts anys, en arribar les vacances d’estiu, es preguntava als polítics de torn quines lectures hi duien a la maleta. Ara, ni això… ─concloïa, amb tristesa.
Una conversa semblant vaig tenir amb en Paco Abril, un matí de setembre, durant una passejada tranquil·la pel “Barrio de las Letras” de Madrid.
pacoEn Paco Abril és un agitador cultural, un enamorat de la lectura, que ha dedicat i hi dedica molts esforços a fer-nos entendre el poder de la paraula com a eina que pot ens canviar la vida, o fer-nos-la més plaent, més brillant.
Un dels seus darrers treballs és un magnífic llibre que porta per títol “los dones de los cuentos” i on defensa les bondats de la narració, de la literatura oral, com a font de coneixements i de creixement personal. Us el recomano especialment. En Paco ens presenta la cuina, els fonaments teòrics del que, de vegades, només intuïm quan, a l’aula, ens trobem amb els ulls dels infants que, emocionats, escolten i viuen una narració que flueix dels nostres llavis. És la recepta màgica. Per defensar-la, per tenir els arguments (si és que els necessitem) convé llegir aquesta proposta, aquests “dones de los cuentos” , farcida d’anècdotes i d’agradable lectura.

El propi Abril ens explica el perquè d’aquest llibre. Diu:
Las preguntas que han impulsado esta investigación son: ¿Por qué todas las noches, antes de disponerse a dormir, miles de bocas infantiles en diferentes lenguas solicitan que se les relate un cuento como si fuera el pasaporte imprescindible para adentrarse en el país de los sueños? ¿Por qué los cuentos tienen ese enorme y misterioso poder de atracción? ¿Por qué los niños y las niñas solicitan cuentos como si les fuera la vida en ello? ¿Qué les dan esas ficciones que tanto les atraen?

La part central de llibre són els tretze capítols que es dediquen als diversos dones.

Capítulo 2. El don del afectodones portada
Capítulo 3. El don del consuelo
Capítulo 4. El don de la palabra
Capítulo 5. El don del pensamiento
Capítulo 6. El don de la identificación o del espejo
Capítulo 7. El don de la imaginación
Capítulo 8. El don de la fuga
Capítulo 9. El don del deseo lector
Capítulo 10.El don de la empatía
Capítulo 11. El don del conocimiento
Capítulo 12. El don de la atención
Capítulo 13. El don de la verdad
Capítulo 14. El don de la prevención

Una bona lectura per a aquestes properes vacances de Nadal.
Si voleu tenir més informació sobre aquest assaig podeu entrar a la pàgina de l’editorial OCTAEDRO, clicant AQUÍ. Trobareu molta informació sobre el llibre i sobre l’autor.
I també al web d’en Paco: http://abrilpaco.blogspot.com.es/
I, amb el seu permís i el del cuiner Francesco Barili, un deixo una de les seves receptes: Buñuelos de cuento relleno de manzanas mágicas.

Fairy Tale Fantasy Book Imatge

Fairy Tale Fantasy Book Imatge

En la casa hay un ratón

En les darreres visites a Palma vaig explicar el conte de “en la casa hay un ratón”. Va ser editat per Fondo de Cultura Económica fa molts anys i m’acompanyo de la cancó que la Gabriela Huesca va fer d’aquesta història.
Una companya mestra, la Marian Galmés, que va assistir a la xerrada, l’explica als seus al·lots amb dues titelles que es dieun en Jaume i na Centella i m’ha enviat la foto de les ratetes i el permís per mostrar-les aquí.
Si no coneixeu el conte, el podeu veure clicant AQUÍ. Si voleu sentir la cançó, també ho podeu fer clicant sobre la imatge següent.

Aquestes ratetes són En Jaume i na Centella