«Hi havia una forma», un conte geomètric

Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.

Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.

Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…

Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.

Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.

“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)

És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.

Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.

Recomanable a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Hi havia una forma
Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Barrett
Pàgines: 60
Sevilla, 2022

«Viatges en trens de primera classe», un conte amb olor de menta i mandarina

Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:

«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».

Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…


En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.

També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.

Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.

De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:

La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.

L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?

Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.

Lectura per als nois i noies de l’ESO.

LES DADES:

  • Títol: Viatges en trens de primera classe
  • Autor: Dani Torrent
  • Il·lustrador: Dani Torrent
  • Editorial: Triqueta
  • Pàgines: 72
  • Vigo, 2022

Estar ahí. Qué sientes tú? Un àlbum per a la primera infància

La Diana Comes i la Núria Vouillamoz, companyes de l’Institut de la Infància (Sant Cugat del Vallès) presenten a la revista Guix d’Infantil una activitat relacionada amb el llibre de la Kathrin Schärer «Estar ahí ¿Qué sientes tú?». Es tracta d’una obra senzilla però profunda, de cobertes i pàgines gruixudes i cantonades arrodonides.

La Diana i la Núria apunten que “des de les primeres planes descobrim un món ple d’animals que s’emocionen, però uns estan… i d’altres són… Uns estan tristos i d’altres són feliços; uns estan sols i d’altres són valents»

I continuen explicant que «lluny de ser una enciclopèdia d’emocions, cada pàgina ens invita a la lectura d’imatges introduint-nos en un nou vocabulari que ajudarà els nostres petits infants a expressar tot allò que senten, i els adults a acompanyar-los en l’exploració dels seus sentiments.»

A la segona part de l’article ens aporten idees per aprofundir en aquest àlbum il·lustrat des de diferents àmbits. Per exemple, és perfecte per aprendre el nom d’emocions que els nens i nenes no fan servir habitualment, descobrir els animals del bosc a través de les il·lustracions del conte, proposar activitats creatives intentant esbrinar quina història es pot amagar darrera cada pàgina, etc.

Un article molt pràctic que trobareu a la revista Guix d’Infantil núm 113 del mes de març de 2022.

Recomanat per als infants de tres-quatre anys, especialment.

Hi ha un vídeo molt interessant on l’autora explica el procés de creació del llibre. El podeu veure a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=F-yCVuvqst4&t=1s

Les dades:
Títol: estar ahí ¿Qué sietnes tú?
Autora: Kathrin Scharer
Il·lustradora: Kathrin Scharer
Editorial: Lóguez
Pàgines: 64
Salamanca, 2021

«La giganta», un conte de transformacions

«La giganta» és un relat preciós que ens ofereix l’escriptora sueca Anna Höglund per a gaudi dels narradors de contes que volten per biblioteques, escoles i festes diverses.

Crec que l’autora parteix d’un relat popular al seu país i que l’ha recreat a la seva manera delicada i efectiva.

Hi ha una nena i el seu pare que és un cavaller que surt a lluitar contra una geganta que té atemorida la població. La geganta és capaç de convertir en pedra a tothom qui la miri. Aquí la referència a la mitologia és evident i recordem la Medusa que va ser vençuda per Perseu.

El relat flueix molt bé i seguim a la noia en el seu periple a la recerca del pare que no torna.

Hi ha algunes pàgines que són una pura delícia. Mireu, per exemple, aquesta:

Emotiu, oi?

El conte és ple de símbols ( el viatge, la trobada amb la vella auxiliadora que li facilitarà l’objecte que la protegirà de la geganta, el mirallet, el bosc, la transformació, etc.)

M’ha agradat la idea que sigui un personatge femení qui aconsegueix vèncer la geganta, allà on el seu pare, el valent guerrer ha fracassat. I a més, sense violència, emprant l’astúcia per enganyar la geganta.

Les il·lustracions semblen fetes amb litografies i acolorides amb posterioritat amb llapis, creant un efecte molt bonic.

Ah! I quan tanques el llibre i veus la contracoberta amb el mirall que et reflecteix la teva cara difuminada, llavors ho acabes d’entendre tot.

Un bon llibre que és adient per a infants de cicle inicial però que també pot ser explicat, a manera de narració oral, als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: La geganta
Autora: Anna Höglund
Il·lustradora: Anna Höglund
Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

Les primeres pàgines:

https://issuu.com/ekare/docs/lagiganta_issuu

Un Sant Jordi molt bàrbar

M’ha arribat un regal molt emotiu que no puc estar-me de comentar.

Fa un parell de setmanes vaig presentar el llibre «Bárbaro» de Renato Moricone i una nena de segon de primària, de nom Daia, el va veure i va decidir fer un conte semblant però amb una «Bárbara» de protagonista. Ahir me’l va enviar per correu electrònic.

A la portada, el títol i una caixa oberta. A l’interior, una nena que es fica dins de la capsa i juga a imaginar que viatja amb un vaixell, un cotxe, una nau espacial…

La gràcia és que ella l’explica fent els sons dels objectes que apareixen. Ho he trobat genial, entranyable i per això li he demanat permís per compartir-lo.

És el millor regal que em podien fer. Gràcies, Daia, per ser com ets. Gràcies, Anna.

 

 

FELIÇ SANT JORDI A TOTA LA BONA GENT QUE COMPARTEIX L’ESTIMACIÓ PER LA LECTURA!

El senglar té singlot, un conte hospitalari

AcompanyArt és una entitat sense ànim de lucre que sota el lema «Fem que la nostra sanitat creixi en humanitat», intenta promoure una atenció pediàtrica més amable, posar en contacte el món escolar amb el sanitari, estimular el coneixement dels hàbits que permeten una vida més saludable i oferir a les famílies idees i recursos per acompanyar de manera tranquil·la la visita al centre mèdic, entre altres objectius.
Una de les accions que proposen és la creació de narracions que ajudin els nens i joves a conèixer i empatitzar amb el personal mèdic que els atén en les seves visites ordinàries al Centre d’Atenció Primària.

He tingut la sort de poder compartir durant aquest any el projecte de creació d’un dels contes (adreçat a infants de cicle infantil i inicial) sobre un petit senglar al que la visita al CAP li causa cert temor.


«El senglar té singlot» explica com són algunes de les àrees d’un centre mèdic i els procediments que se segueixen en la visita (perquè cal vacunar-se, els beneficis de menjar fruita, com guarir un refredat, etc.) Es tracta que l’infant lector connecti amb les seves pròpies emocions, obri la ment i el pensament a unes experiències que l’ajudin a afrontar la situació no sempre agradable que suposa la visita a cal metge.
El conte es complementa amb quaderns d’activitats, jocs de cartes específics, ninots manipulables, cançons sobre els personatges de les històries, etc., que estan en procés d’edició i difusió.
El projecte està en fase de desenvolupament i encara no podem oferir resultats avaluables. Ens caldrà més temps per comprovar la seva eficàcia, però segons l’experiència de les «Child Life Specialist» americanes i en les pràctiques dels centres experimentals en els quals s’ha iniciat el projecte, podem entreveure que anem en la bona direcció.
El «corpore sano» que preconitzava Juvenal continua tenint sentit i amb iniciatives que apostin per una «mens sana» farem un país millor.

El conte el presentarem a la biblioteca de Palafrugell el dia 29 de gener de 2020. Anirem informant.

LES DADES:
Títol: El senglar té singlot
Text: Laura Lagunas i Jaume Centelles
Il·lustracions: Raúl Castillo
Editorial: LluNNa
Pàgines: 36
ISBN: 9788494667855
Barcelona, 2019

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

La clau, una història d’amor

A la literatura infantil actual hi ha des de coneixements (trens, flors) fins a ficcions (aventures d’animals, amistats) però, tal vegada  perquè les modes marquen tendències i potser el negoci també hi té a veure, de vegades hi ha sobrecàrrega de temes o personatges. Està passant amb les guineus que envaeixen les llibreries o els llibres d’emocions. Potser són modes temporals.

El que no falta és el conte clàssic, el de tota la vida. Ah! Els tres porquets, el llop, l’aneguet lleig, etc. segueixen sent protagonistes de narracions i aventures.

Un dels llibres que ha begut en les fonts de la narració oral és «La clau», una història situada en un sense-temps i en un espai també indefinit (encara que les il·lustracions transpiren flaires orientals) que ens explica com guarir una princesa que té el cor tancat en una gàbia d’or.

Podem llegir al web de l’editorial Tramuntana:

En Ferran era el millor serraller del regne. Un matí, mentre treballava amb un ferro roent, tres soldats van entrar al seu taller. Havia d’anar urgentment a veure el Rei. Necessito una de les teves claus! -li va exigir el monarca-. Una clau que obri la gàbia d’or on hi ha tancat el cor de la princesa. Pots portar tantes claus com vulguis, però si no aconsegueixes la clau que l’alliberi del seu mal abans de la pròxima lluna plena, et tancaré per sempre a les masmorres del palau. Una clau que alliberés el cor de la princesa? Com compliria el serraller aquell encàrrec impossible?


El conte està adreçat a uns nens i nenes de cicle infantil que poden entendre el missatge que subjau per sota, disfrutar d’unes il·lustracions molt generoses i sorprendre’s amb el final del conte.
El llibre té un plus afegit que és la cuidadíssima edició: El tacte del paper, la clau que acompanya a manera de punt de lectura, el desplegable, les mides de les pàgines.
El dia que el vaig comprar vaig tenir la sort que la Susana Peix estigués per allà i me’l dediqués. Envejeta, oi?

Les dades:
Títol: La clau
Autora: Susana Peix
Il·lustradora: Cristina Serrat
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 34

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Tramuntana.

En Paco Abril, defensor del valor dels contes

pluja al sablonEscric des del barri del Sablon, a Brussel·les. A fora plou, suaument, i fa una estona he vist les notícies de la televisió belga. No deixa de sorprendre’m que sempre acabin el programa amb la presentació d’una novetat o reedició literària. Sovint es tracta només d’un especialista que recomana el best-seller de moda, però de vegades descobreixo bones novel·les d’autors no tan mediàtics. I és llavors quan faig la comparativa amb les nostres televisions, migrades de sensibilitat envers els llibres, des de fa massa anys. No m’estranya que siguem un país poc lector…
Tornant a la televisió belga (RTL, La Une, etc), avui presentaven “Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier” de Patrick Modiano i feien un recorregut per l’obra de l’autor. M’ha agradat i he recordat una conversa amb una companya mestra, la Julia, que em feia veure com fa molts anys, en arribar les vacances d’estiu, es preguntava als polítics de torn quines lectures hi duien a la maleta. Ara, ni això… ─concloïa, amb tristesa.
Una conversa semblant vaig tenir amb en Paco Abril, un matí de setembre, durant una passejada tranquil·la pel “Barrio de las Letras” de Madrid.
pacoEn Paco Abril és un agitador cultural, un enamorat de la lectura, que ha dedicat i hi dedica molts esforços a fer-nos entendre el poder de la paraula com a eina que pot ens canviar la vida, o fer-nos-la més plaent, més brillant.
Un dels seus darrers treballs és un magnífic llibre que porta per títol “los dones de los cuentos” i on defensa les bondats de la narració, de la literatura oral, com a font de coneixements i de creixement personal. Us el recomano especialment. En Paco ens presenta la cuina, els fonaments teòrics del que, de vegades, només intuïm quan, a l’aula, ens trobem amb els ulls dels infants que, emocionats, escolten i viuen una narració que flueix dels nostres llavis. És la recepta màgica. Per defensar-la, per tenir els arguments (si és que els necessitem) convé llegir aquesta proposta, aquests “dones de los cuentos” , farcida d’anècdotes i d’agradable lectura.

El propi Abril ens explica el perquè d’aquest llibre. Diu:
Las preguntas que han impulsado esta investigación son: ¿Por qué todas las noches, antes de disponerse a dormir, miles de bocas infantiles en diferentes lenguas solicitan que se les relate un cuento como si fuera el pasaporte imprescindible para adentrarse en el país de los sueños? ¿Por qué los cuentos tienen ese enorme y misterioso poder de atracción? ¿Por qué los niños y las niñas solicitan cuentos como si les fuera la vida en ello? ¿Qué les dan esas ficciones que tanto les atraen?

La part central de llibre són els tretze capítols que es dediquen als diversos dones.

Capítulo 2. El don del afectodones portada
Capítulo 3. El don del consuelo
Capítulo 4. El don de la palabra
Capítulo 5. El don del pensamiento
Capítulo 6. El don de la identificación o del espejo
Capítulo 7. El don de la imaginación
Capítulo 8. El don de la fuga
Capítulo 9. El don del deseo lector
Capítulo 10.El don de la empatía
Capítulo 11. El don del conocimiento
Capítulo 12. El don de la atención
Capítulo 13. El don de la verdad
Capítulo 14. El don de la prevención

Una bona lectura per a aquestes properes vacances de Nadal.
Si voleu tenir més informació sobre aquest assaig podeu entrar a la pàgina de l’editorial OCTAEDRO, clicant AQUÍ. Trobareu molta informació sobre el llibre i sobre l’autor.
I també al web d’en Paco: http://abrilpaco.blogspot.com.es/
I, amb el seu permís i el del cuiner Francesco Barili, un deixo una de les seves receptes: Buñuelos de cuento relleno de manzanas mágicas.

Fairy Tale Fantasy Book Imatge

Fairy Tale Fantasy Book Imatge

En la casa hay un ratón

En les darreres visites a Palma vaig explicar el conte de “en la casa hay un ratón”. Va ser editat per Fondo de Cultura Económica fa molts anys i m’acompanyo de la cancó que la Gabriela Huesca va fer d’aquesta història.
Una companya mestra, la Marian Galmés, que va assistir a la xerrada, l’explica als seus al·lots amb dues titelles que es dieun en Jaume i na Centella i m’ha enviat la foto de les ratetes i el permís per mostrar-les aquí.
Si no coneixeu el conte, el podeu veure clicant AQUÍ. Si voleu sentir la cançó, també ho podeu fer clicant sobre la imatge següent.

Aquestes ratetes són En Jaume i na Centella