Björn és un ós

Björn és com es diu «ós» en suec (segons el diccionari català-suec). Ara l’editorial Joventut ha traduït aquest llibre que ens farà passar molt bones estones. Són, com diu la portada, sis històries d’un ós però podríem afegir que són històries senzilles i divertides, protagonitzades pels animals del bosc i que expliquen la bellesa de la natura i l’encant de la vida tranquil·la.

Björn viu dins una cova.
Les parets són ben llises i suaus.
El terra és confortable.
I just al davant hi ha herba tendra i un arbre rugós que va perfecte per a gratar-s’hi l’esquena.

Al llarg dels capítols del llibre, l’autora, Delphine Perret, ens presenta alguns moments de la vida al bosc. El títols ja ens avancen de què va la cosa. Per exemple, el primer conte, “El sofà”, ens explica que Björn rep de regal un sofà que li ha tocat en un sorteig.

—Björn, et quedaràs aquest sofà?
—Mmm, sí, és fantàstic tenir un sofà.
—De debò?
—Tothom ho diu…
—Sí, però… tu ho trobes fantàstic?
—Ehem…, no —confessa Björn.

Al segon, “Ball de disfresses”, els animals del bosc juguen a imitar les persones i es disfressen amb roba, organitzant un carnaval.

A les set en punt tots arriben disfressats i amb alguna cosa per compartir: avellanes, un pastís de nabius o unes puces.

El tercer “Res” ens explica que en Björn sovint no fa res però no s’avorreix mai.

El quart, “El regal” ens narra l’amistat de l’Ós amb una nena, la Ramona, i les cartes que s’envien l’un a l’altra

Encara un parell de capítols més on sabem de la visita al metge per fer una revisió completa i l’arribada de l’hivern.

«Björn» és un llibre molt bonic per mirar i remirar i descobrir l’encant de les coses petites, dels detalls delicats i també per riure una estona.

La mirada de l’ós ens acompanya durant tota la lectura i ens fa reflexionar sobre el veritable valor de les coses, perquè tot i que les aventures narren coses trivials, de la vida quotidiana, el transfons amaga grans veritats.

Hi ha molts petits detalls que ens enamoren. Segur que quedareu encisats amb la bústia ubicada al tronc de l’arbre, la forquilla que li envia la Ramona o les ulleres gruixudes a ratlles.

Que el llibre estigui protagonitzat per animals amb actitud humana no és nou a la literatura infantil però sovint trobem en altres llibres animals massa humanitzats o bé que es comporten només com a animals. Aquí, la mescla està molt aconseguida i podem veure com en Björn disfruta de la mateixa manera mirant els catàlegs de roba com quan es grata l’esquena o menja mel.

Crec que en Björn formarà part del grup d’óssos mítics de la literatura infantil, com ho van ser l’Otto, en Paddington, el Salvatge i d’altres.

El treball gràfic és molt delicat: Les imatges en blanc i negre sobre fons de paper de color, el traç expressiu dels animals, la tipografia, el disseny, tot està molt cuidat.

Un llibre molt recomanable. Per a infants a partir de 7 anys o per ser llegit en companyia a partir dels 4.

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Joventut.

LES DADES:
Títol: Björn, sis històries d’un ós
Autora: Delphine Perret
Il·lustradora: Delphine Perret
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Joventut
Pàgines: 64
Barcelona, 2018

Carme Solé Vendrell, la il·lustradora del mes (juny 2018)

La Carme Solé Vendrell és una de les pioneres de la il·lustració per a infants i joves a casa nostra i no hi ha cap biblioteca escolar de Catalunya que no tingui alguns dels seus llibres, perquè n’ha fet molts i de molt bonics durant molts anys.
A la biblioteca de l’escola guardem com a veritable tresor un dibuix que ens va fer l’any 1999, amb motiu d’una visita a l’Hospitalet. Aquí el podeu contemplar:

El primer llibre que va editar va ser l’any 1968 i fins al dia d’avui n’ha il·lustrat més de 700, entre àlbums i llibres de text, alguns han esdevingut mítics i agraïm que l’editorial Mars (de l’Associació de Mestres Rosa sensat) els estigui reeditant com és el cas de Raspall, La lluna d’en Joan, Jo les volia, En Benet i el seu roure, L’Aniversari o Llívia, petita història d’un gos d’atura.

Al seu web (http://www.carmesolevendrell.com/ca), molt complet i recomanable, podem llegir:
Els seus llibres han tractat temàtiques molt diverses, per a diferents grups d’edat, explorant sempre noves tècniques i estils. La seva obra segueix la rica tradició catalana d’il·lustració, creant escola en noves generacions d’artistes.
Des del 1992 compagina la seva activitat amb la pintura, on destaquen els seus retrats d’infants, Nens del mar i Nens de la guerra.

Sovint recordem que l’Eric Carle i en Tomi Ungerer tenen un museu dedicat a la seva obra. Crec que la Carme Solé Vendrell també mereixeria que la seva obra tingués espai propi i faria bé el Departament de Cultura de promoure aquesta iniciativa.

Si podeu, no deixeu de visitar l’exposició sobre la seva obra al Palau Robert de Barcelona. Val molt la pena perquè hi ha moltíssims originals i podem seguir la seva evolució com a il·lustradora i els diferents estils i tècniques que ha emprat al llarg de cinquanta anys.
L’exposició es titula «Per què? Carme Solé Vendrell», està organitzada per la Generalitat de Catalunya i explica el recorregut vital de Carme Solé Vendrell com a persona i artista, i descobreix l’entrellat de l’ofici de la il·lustració a través dels seus dibuixos, mostrant com són els personatges de les històries, com vesteixen, què fan, què senten, on són… tot allò que fa que llegir un llibre narratiu il·lustrat sigui com assistir a una representació teatral.
L’exposició es pot visitar fins al 24 de setembre. Es nota la mà de la Teresa Duran, experta en literatura infantil i juvenil i que ja ha comissariat altres exposicions exitoses. També compta l’assessorament del cantautor i escriptor Jaume Escala.

L’exposició s’estructura en quatre apartats i acaba amb la campanya WHY?, que ha promogut perquè ens preguntem el perquè de la injustícia que pateixen molts nens i nenes que viuen situacions de misèria i marginalitat arreu del món.


A l’exposició hi destaquen els 11 llibres que van suposar girs en la seva trajectòria, llibres essencials que expliquen bé les seves il·lustracions. Aquest:
1973. El poll i la puça. Textos de Jordi Cots. Editorial La Galera. Carme Solé Vendrell adquireix un estil (llenguatge tècnic) propi.
1978. Potser sí, potser no. Editorial Casals. Mostra del que és un bon llibre per a l’escola.
1979. Un os nuvolós. Textos de Leslie Williams. Primer llibre editat a l’estranger. Editorial Blackie.
1982. La Lluna d’en Joan. Text de Carme Solé Vendrell. Editorial Blackie.

1984. Jo les volia. Text de Maria Martínez i Vendrell sobre una idea de Carme Solé Vendrell. Editorial Destino. Relat autobiogràfic. Transició del relat fantàstic al realisme.
1989. La Bíblia. Tria de textos de Josep Maria Rovira Belloso. Editorial Destino. Viatges per veure llums i escenaris. El teatre és molt present en les il·lustracions d’aquesta obra, amb referències a les representacions de La Passió o Els Pastorets d’Horta.
1991. Els nens del mar. Textos de Jaume Escala. Editorial Syros Altternative. Aposta clara per un text que oposa tradició (rondallística) i crua realitat. Inspirat en la destrucció de les barraques imposada per la Barcelona Olímpica.
1992. La luz es como el agua. Textos de Gabriel García Márquez. Editorial Grimm Press. Obra en què apareixen alguns canvis tècnics i estilístics i que li permet aconseguir una gran visibilitat internacional.
1994. La Lluna, la Terra i el Sol. Textos de Jaume Escala. Editorial Patmos Verlag. Text molt obert que, a partir dels moviments dels astres, permet als infants fer diverses interpretacions.

2001. Un puñado de besos. Textos de Antonia Rodenas. Editorial Anaya. Representa una ruptura respecte a treballs anteriors d’il·lustració.
2011. La croada dels nens. Textos de Bertolt Brecht. Editorial Magenta. Imprès amb els esbossos originals.

Al Telenotícies vespre de TV3 del dia 30 d’abril de 2018 se’n van fer ressò. Aquí, la notícia:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/una-exposicio-mostra-els-50-anys-de-professio-de-la-illustradora-carme-sole-vendrell/video/5763276/

Àlbums il·lustrats. Per saber-ne més.

El proper Sant Jordi se’n vendran molts, d’àlbums il·lustrats. Els autors i il·lustradors d’aquest tipus de llibre ja fa temps que ens ofereixen uns materials que podem considerar evocadors i sofisticats, llibres totals que estimulen la imaginació i contribueixen a que el lector sigui alhora, també, creador d’històries i pensador crític.
Fa vuit anys vam poder llegir una obra que abraçava aquest món complex dels àlbums il·lustrats. Fernando Zaparaín va escriure CRUCES DE CAMINOS. Álbumes ilustrados, Construcció y lectura, un llibre força útil per entendre com funcionen els àlbums il·lustrats i sobretot perquè les referències que hi apareixen són de llibres que tenim al nostre abast.

El 2016 l’Ana Castagnoli va publicar Manuale dell’illustratore, un altre llibre —en italià— que també ens ofereix recursos per entendre com funcionen els àlbums.

Encara un tercer assaig: Álbum[es] un magnífic treball de Sophie Van der Linden amb traducció i notes de la Teresa Duran. Una obra que ens aporta molta llum i analitza aquest fascinant món dels llibres àlbums. Álbum[es] té un objectiu clar: explicar com funciona la narració de les imatges i del text i orientar sobre com s’articulen els diversos elements dins dels àlbums. Es divideix en capítols que abasten els principis de construcció del propis registres (fabricació, tècnica, estil, signe i color, ús del punt de vista, ritme, muntatge, etc), el seu funcionament, les nombroses configuracions possibles en què es poden articular el text i la imatge i el camí que en el segle vint va determinar la seva forma tal i com els coneixem actualment.
Un llibre recomanable per als qui posem en mans dels infants aquestes joies que els ajuden a créixer.
Durant aquest mes, ja ho anticipem, en seguirem parlant i farem esment dels àlbums il·lustrats adreçats als adolescents, perquè la revista Íber ha programat un monogràfic sobre aquesta qüestió.

Les dades:
Títol: Álbum[es]
Autora: Sophie Van der Linden
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Ekaré
148 pàgines
Edició en castellà
Barcelona, 2015

Les següents imatges estan extretes del web d’Ekaré:

François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

Un vaixell anomenat Mexique

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines

Lectures recomanades a “L’Ofici d’educar”

catalunya_radioEstic agraït a Catalunya Ràdio per haver-me ofert la possibilitat de seguir, per segona temporada, recomanant un llibre infantil i juvenil cada setmana dins del programa L’Ofici d’educar. La setmana que ara acaba he recomanat “Qui-Què- Qui” d’Olivier Tallec i l’anterior “Train Kids”. Ho podeu seguir entrant a la pestanya de dalt (llibres per somiar – l’ofici d’educar) on vaig penjant els diferents programes que anem gravant: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/llibres-per-somiar/fitxa-programa/seccio/1647/5726/ofici-2

Aprofito per comentar que, demà dissabte 8 d’octubre a les 21h a l’antena de Catalunya Ràdio emeten el programa “Hi havia una vegada…” El poder transformador dels contes. També és una emissió de l’Ofici d’educar que dirigeix l’Elisabet Pedrosa i en aquesta ocasió parlarem de contes populars i de contes d’autor amb el mestratge de la Teresa Duran. Si no ho podeu sentir, no patiu perquè també es pot escoltar per internet entrant a Catalunya Ràdio i anant a l’apartat “A la carta”.

qui-que-qui

El poder dels contes

DSC04191Ahir es va emetre L’ofici d’educar, un programa de Catalunya ràdio conduit per l’Elisabet Pedrosa. Va per la tercera temporada i es va parlar d’“el poder dels contes”.
Vaig tenir la sort que em convidessin i sobretot, compartir taula amb la Teresa Duran, potser la persona que més en sap de contes, de folklore i de literatura infantil. La Teresa, és escriptora, il·lustradora, rondallaire i contacontes. Ha publicat més de 100 títols de literatura infantil i juvenil, com l’imprescindible “Setzevoltes”.

El programa es va iniciar amb una reflexió de Rafael Bisquerra, catedràtic d’Orientació Psicopedagògica a la Universitat de Barcelona, i després l’Elisabet va fer la presentació del tema:

“Hi havia una vegada….” aquestes paraules són com una mena de sortilegi que ens transporta a mons imaginaris, però que podem sentir com a familiars; i màgicament ens trobem davant de la cova d’Alí Babà, a les entrades secretes de Harry Potter, a la taula dels set nans, o cara a cara amb el mirall de l’Alícia al país de les meravelles. A través dels contes l’infant desenvolupa la creativitat, perquè quan el nen llegeix o escolta un conte posa en joc el poder de la seva fantasia i, en el millor dels casos, aconsegueix reconèixer-se a ell mateix en alguns dels personatges, en les seves peripècies i en la solució de les seves dificultats; perquè els contes també poden aportar importants missatges a l’inconscient.
Amb els contes l’infant viu a través dels personatges valors i sentiments, com l’amor, la bondat, l’alegria, la por, el desig o la tristesa. El contes poden contribuir a resoldre els petits conflictes que sorgeixen entre els infants dins i fora de l’escola; ajuden a compartir, a respectar i a ser respectats; i a establir vincles amb l’adult i amb els seus iguals. I els contes ajuden també a desenvolupar el llenguatge. Llegim al llibre “Setzevoltes” de Teresa Duran, que ens acompanya avui, “Amb els contes l’infant memoritza paraules i a poc a poc les va fixant i enriqueix i millora el seu llenguatge. El conte és el primer i importantíssim pas que porta l’infant a la lectura, al conte escrit. Un nen que s’hagi afeccionat de petit a escoltar contes tindrà un interès molt gran per desxifrar què diuen els llibres”.
Explicar contes crea un vincle afectiu que cap mare/pare educador no s’hauria de perdre, diu la mestra d’educació infantil Teresa Nolla. Un conte narrat amb calma, però amb entusiasme i mirant als ulls de qui l’escolta, és una de les vivències més gratificants per al que l’explica perquè permet veure com es transforma la cara de l’infant seguint el fil de la narració. Diu el mestre Jaume Centelles, que també ens acompanya, que la paraula té una acció poderosa i excitant sobre la imaginació de l’infant, i que fa sorgir com per art d’encantament imatges extraordinàries….
Avui a l’Ofici d’Educar “Hi havia una vegada”…el poder dels contes!!

Després va estar comentant aspectes relacionats amb els contes a casa i també a l’escola. Ho vaig pasar genial i m’agradaria compartir-ho amb els qui no vau poder sentir el programa. Si voleu, podeu escoltar tota la gravació al web del programa, clicant a l’enllaç següent:

http://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/fitxa-programa/1647/