Carme Solé Vendrell

La Carme Solé Vendrell és una de les pioneres de la il·lustració per a infants i joves a casa nostra i no hi ha cap biblioteca escolar de Catalunya que no tingui alguns dels seus llibres, perquè n’ha fet molts i de molt bonics durant molts anys.
A la biblioteca de l’escola guardem com a veritable tresor un dibuix que ens va fer l’any 1999, amb motiu d’una visita a l’Hospitalet. Aquí el podeu contemplar:

El primer llibre que va editar va ser l’any 1968 i fins al dia d’avui n’ha il·lustrat més de 700, entre àlbums i llibres de text, alguns han esdevingut mítics i agraïm que l’editorial Mars (de l’Associació de Mestres Rosa sensat) els estigui reeditant com és el cas de Raspall, La lluna d’en Joan, Jo les volia, En Benet i el seu roure, L’Aniversari o Llívia, petita història d’un gos d’atura.

Al seu web (http://www.carmesolevendrell.com/ca), molt complet i recomanable, podem llegir:
Els seus llibres han tractat temàtiques molt diverses, per a diferents grups d’edat, explorant sempre noves tècniques i estils. La seva obra segueix la rica tradició catalana d’il·lustració, creant escola en noves generacions d’artistes.
Des del 1992 compagina la seva activitat amb la pintura, on destaquen els seus retrats d’infants, Nens del mar i Nens de la guerra.

Sovint recordem que l’Eric Carle i en Tomi Ungerer tenen un museu dedicat a la seva obra. Crec que la Carme Solé Vendrell també mereixeria que la seva obra tingués espai propi i faria bé el Departament de Cultura de promoure aquesta iniciativa.

Si podeu, no deixeu de visitar l’exposició sobre la seva obra al Palau Robert de Barcelona. Val molt la pena perquè hi ha moltíssims originals i podem seguir la seva evolució com a il·lustradora i els diferents estils i tècniques que ha emprat al llarg de cinquanta anys.
L’exposició es titula «Per què? Carme Solé Vendrell», està organitzada per la Generalitat de Catalunya i explica el recorregut vital de Carme Solé Vendrell com a persona i artista, i descobreix l’entrellat de l’ofici de la il·lustració a través dels seus dibuixos, mostrant com són els personatges de les històries, com vesteixen, què fan, què senten, on són… tot allò que fa que llegir un llibre narratiu il·lustrat sigui com assistir a una representació teatral.
L’exposició es pot visitar fins al 24 de setembre. Es nota la mà de la Teresa Duran, experta en literatura infantil i juvenil i que ja ha comissariat altres exposicions exitoses. També compta l’assessorament del cantautor i escriptor Jaume Escala.

L’exposició s’estructura en quatre apartats i acaba amb la campanya WHY?, que ha promogut perquè ens preguntem el perquè de la injustícia que pateixen molts nens i nenes que viuen situacions de misèria i marginalitat arreu del món.

A l’exposició hi destaquen els 11 llibres que van suposar girs en la seva trajectòria, llibres essencials que expliquen bé les seves il·lustracions. Aquest:
1973. El poll i la puça. Textos de Jordi Cots. Editorial La Galera. Carme Solé Vendrell adquireix un estil (llenguatge tècnic) propi.
1978. Potser sí, potser no. Editorial Casals. Mostra del que és un bon llibre per a l’escola.
1979. Un os nuvolós. Textos de Leslie Williams. Primer llibre editat a l’estranger. Editorial Blackie.
1982. La Lluna d’en Joan. Text de Carme Solé Vendrell. Editorial Blackie.

1984. Jo les volia. Text de Maria Martínez i Vendrell sobre una idea de Carme Solé Vendrell. Editorial Destino. Relat autobiogràfic. Transició del relat fantàstic al realisme.
1989. La Bíblia. Tria de textos de Josep Maria Rovira Belloso. Editorial Destino. Viatges per veure llums i escenaris. El teatre és molt present en les il·lustracions d’aquesta obra, amb referències a les representacions de La Passió o Els Pastorets d’Horta.
1991. Els nens del mar. Textos de Jaume Escala. Editorial Syros Altternative. Aposta clara per un text que oposa tradició (rondallística) i crua realitat. Inspirat en la destrucció de les barraques imposada per la Barcelona Olímpica.
1992. La luz es como el agua. Textos de Gabriel García Márquez. Editorial Grimm Press. Obra en què apareixen alguns canvis tècnics i estilístics i que li permet aconseguir una gran visibilitat internacional.
1994. La Lluna, la Terra i el Sol. Textos de Jaume Escala. Editorial Patmos Verlag. Text molt obert que, a partir dels moviments dels astres, permet als infants fer diverses interpretacions.

2001. Un puñado de besos. Textos de Antonia Rodenas. Editorial Anaya. Representa una ruptura respecte a treballs anteriors d’il·lustració.
2011. La croada dels nens. Textos de Bertolt Brecht. Editorial Magenta. Imprès amb els esbossos originals.

Al Telenotícies vespre de TV3 del dia 30 d’abril de 2018 se’n van fer ressò. Aquí, la notícia:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/una-exposicio-mostra-els-50-anys-de-professio-de-la-illustradora-carme-sole-vendrell/video/5763276/

El dia 24 d’octubre i per iniciativa de l’Associació Espanyola d’Amics del Llibre Infantil, se celebra el Dia de la Biblioteca com a homenatge i reconeixement a la tasca que desenvolupen els bibliotecaris.
Aquesta iniciativa va néixer amb la finalitat de conscienciar la nostra societat de la importància de la lectura, especialment entre els infants i joves.
La celebració d’aquest dia és fa en record de la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo, incendiada el 1992 durant el conflicte balcànic.
A moltes biblioteques municipals, i també escolars, es celebra el dia llegint el pregó que cada any s’encomana a un escriptor. Aquest any el text és de l’Antonio Rodríguez Almodóvar i la il·lustració de la Carme Solé Vendrell.
Avui, a la Casa del Lector amb seu a Madrid, en col•laboració amb la Fundació Germán Sánchez Ruipérez es fa l’acte institucional. Intervindran la Carme Solé i l’Antonio Rodríguez i es farà un homenatge a Ana María Matute.
El text de l’escrit és el següent:

PREGÓN HOMENAJE A ANA MARIA MATUTE
-¡Ana María, despierta!
El príncipe se quedó contemplándola. Era guapa, el pelo negro, los ojos grandes, la boca carnosa. Luego la sacudió suavemente, por un hombro. Insistió: -Vamos, mujer, que ya es hora.
Ana María, solo después de un rato, empezó a moverse. Primero movió un dedo, luego una ceja, luego entreabrió un ojo.
-¿Y tú… quién… eres? –preguntó, no sin gran esfuerzo.
-¡Soy el Príncipe Azul!
-¿El qué?
-El príncipe… ¿No te acuerdas? Tenemos que amarnos.
-¿Es obligatorio?
-Claro, lo manda la tradición.
-¡Pues entonces vete a hacer gárgaras!
Ana María se giró hacia un lado y volvió a dormirse. El príncipe quedó sumamente desconcertado. Se incorporó del filo del lecho y se puso a pasear la estancia.Vio las telarañas del tiempo colgando de los pesados cortinajes, vio a un par de alabarderos durmiendo de pie, la nariz del uno apoyada en la nariz del otro. Vio, o mejor dicho, escucuchó la estridente sinfonía de ronquidos que le llegaban de todas partes de aquel palacio encantado; ronquidos atronadores de guardianes forzudos, ronquidos silbantes de cocineros exquisitos, ronquidos trascendentes de capellanes gordinflones, ronquidos, ronquidos… Como que tuvo que taparse las orejas para no ser víctima de aquel terremoto sónico… y entonces se dio cuenta: ¡el fuego de la chimenea también dormía! Se acercó, aproximó una mano a aquellas llamas petrificadas y quedó ensimismado… Luego de un tiempo incontable, levantó la vista y vio sobre la repisa una hilera de libros. Eran libros de cuentos, los únicos objetos de aquel lugar que no habían acumulado polvo ni telarañas. Con un temblique en el dedo índice de la mano derecha, impropio de todo un príncipe, fue recorriendo los títulos: Cuentos de antaño, de Charles Perrault, Cuentos de los hermanos Grimm,
Cuentos de H. C. Andersen, Cuentos de Ana María Matute… Al leer este último, el corazón empezó a repicarle. Sacó el libro y lo abrió. Al azar fue leyendo: “Todos nos acostamos con el lobo, pero lo que no podemos hacer es confundirlo con la abuelita.” “La infancia es más larga que la vida”. “El que no ama está muerto”.
Justo al acabar esta frase, cesaron los ronquidos y el fuego de la chimenea cobró repentina vitalidad. El príncipe se apartó.
-Eso, ahora ponte a curiosear en mis cosas -oyó a sus espaldas. Levantó un poco más la vista y vio, en el espejo de la chimenea, cómo se incorporaba en su magnífico lecho una dama todavía más magnífica. Casi cien años de edad, el pelo totalmente blanco y la sonrisa totalmente pura. -¿Se puede saber qué día es hoy?
-¿Hoy? -El príncipe no tenía ni la menor idea.
-¡Me acabo de acordar!- Exclamó ella-. ¡Es 24 de octubre, día de la Biblioteca! ¡No te quedes ahí pasmao, que los niños nos están esperando! ¡Vamos, Príncipe Azul, mueve el culo!
Antonio Rodríguez Almodóvar
El cartell és el següent.