Ahir, vam presentar aquesta novel·la per a joves artistes, recomanada per a lectors a partir de 12 anys.
L’autor, en Roberto Piumini, és un dels grans autors de llibres per a infants i joves. Les seves històries mai fallen. Tinc anotat que és el quart llibre que presentem d’en Piumini. Els anteriors van ser En Mattia i l’avi, Topotip i Topotap i Un amor de llibre.
“L’estralaga” ens narra una història a mig camí entre un conte de fades i Les mil i una nits. El tema central és com afrontar el misteri de la mort però també aborda altres temes universals com la malaltia o l’amistat però sobretot es centra en el poder de l’art com a eina d’alliberament.
El relat ens presenta a Sakumat, un pintor molt reconegut, quan es cridat a un país llunyà per un senyor ric que vol crear una obra única.
Resulta que aquest home poderós té un fill, en Madurer, que no pot viure a l’aire lliure i no pot sortir mai de les seves habitacions a causa d’una malaltia greu i inexplicable que el fa al·lèrgic a l’aire i a la llum.
Aquest pare vol pintar una obra imponent, colossal, que porti el món sencer a les parets de les habitacions silencioses. El pintor accepta i aquí comença una història d’amistat i de coneixement mutu entre ell i l’infant.
A mesura que passen els mesos, en Sakumat no només pinta paisatges reals, sinó que, a petició i en complicitat amb el nen, comença a crear un món imaginari ple de detalls, plantes i criatures inventades. Entre aquestes creacions destaca l’estralaga, una planta inventada que brilla amb llum pròpia a la foscor. L’habitació es converteix en un espai viu on neix una profunda amistat entre tots dos, transformant els últims mesos de vida del nen en un viatge ple de bellesa i llibertat espiritual.
Al final del relat , entenem com l’habitació pintada deixa de ser una presó i estransforma en l’univers sencer. Gràcies a les pintures es mostra el pas del temps, de les estacions, com un recurs narratiu extraordinari, representant el cicle de l‘any.
L’estralaga és una història plena de simbolismes. Per exemple, l’hivern que pinten a les parets va associat al final de la vida del nen i l’hivern real es transforma, gràcies a l’art, en una nit càlida i estelada.
Una gran, gran novel·la. I, com a cada programa plantegen una pregunta senzilla. Entre les persones que hi participen i contesten es fa un sorteig i es regala el llibre, gentilesa de l’editorial Animallibres.
En aquest cas, la pregunta sobre «L’estralaga» és:
La guanyadora de l’anterior concurs del llibre «Animals que cauen del cel» és la Maria Bote. L’enhorabona!
…………………..
Al mateix programa de “L’ofici d’educar” l’Elisabet Pedrosa va conversar amb la Laura Gutman, escriptora, terapeuta i creadora de la metodologia de la Biografia Humana. Va ser una de les pioneres a posar paraules a les vivències reals, complexes i sovint silenciades de la maternitat, i és autora de llibres com “La maternitat i l’encontre amb la pròpia ombra” i “El poder del discurso materno”.
Es va parlar de les etiquetes familiars, del personatge que construïm per sentir-nos estimats, de l’ombra i de les ferides que podem projectar sobre els fills.
Divendres, 23 d’octubre, vam gaudir de la vint-i-cinquena tertúlia clandestina. Va ser una d’aquelles tardes que quedaran en la memòria dels qui vam assistir. Vam fer una decoració festiva i amb els amics de Trobaversos vam cantar, contar, ballar, establir vincles i entendre com de necessari és apropar la poesia i la literatura als infants.
Trobaversos són la Tinna Pla, mestra a Altea, i en Rubén Suárez, trobador i músic. En la seva xerrada ens van cantar algunes cançonetes del seu repertori i ens van explicar com les presentaven i com de positives eren les respostes dels infants amb els quals interaccionaven a les escoles, teatres, biblioteques, centres culturals i places. Cantant, ballant i jugant amb els versos.
Vam entendre perquè la música és molt més que un recurs per calmar els infants. El contacte amb la música, el ritme, la melodia i la cançó activa el desenvolupament del cervell i aporta moltíssims beneficis pel que fa al llenguatge, la coordinació motriu, la socialització i la gestió de les emocions.
Ho vam poder comprovar personalment perquè van presentar la xerrada de manera pràctica i ens van fer cantar, ballar i jugar. Es va crear un ambient bonic de debò, us ho juro per Sendak, l’esperit del qual va estar present tota l’estona.
La majoria de les cançons de Trobaversos són dels llibres de les poetes Maria Dolors Pellicer, Fina Girbés, Empar de Lanuza, Joana Raspall, etc. a les que han posat música. També vam cantar a Lorca, Miquel Desclot i altres.
Us passem les referències de les peces que vam aprendre però la gràcia, ja ho podeu imaginar, va ser estar allà, viure i compartir aquells moments.
En la següent imatge trobareu els títols dels versos que vam cantar. Algunes de les peces les podreu escoltar al canal youtube de Trobaversos (Bon dia poesia, Tan tan, La rateta) o al cedé que acompanya el seu llibre Pugem amb globus (La biblio, Una és la lluna, Dos fantasmetes, Vestida de pruna), i també al cedé del llibre Una cançoneta i a dormir (A la non non, Totes les gallines) etc.
Va ser una gran, gran tarda.
Vam acabar amb “Res millor que una cançó” de Fina Girbés.
Com cada 24 d’octubre, el proper dissabte se celebrarà el Dia de les Biblioteques.
Des del 2019 hi ha un fil conductor temàtic diferent cada any. El d’ara és “Sense professionals, no hi ha biblioteques” i vol posar al centre les persones que fan possible que les biblioteques siguin molt més que un simple conjunt de recursos, prestatgeries i espais.
Llegim al web de la Dirección General del Libro, del Cómic y de la Lectura, aquestes frases que transcric:
Les biblioteques, com a institucions democràtiques, són un servei essencial per a la ciutadania, que hi busca un lloc de trobada, d’intercanvi d’opinions i coneixement. Darrere de cada préstec, cada consulta, cada activitat, cada recomanació i cada projecte hi ha professionals que treballen per garantir l’accés a la cultura, acompanyar les seves comunitats i fer de les biblioteques espais oberts, inclusius i accessibles per a tothom.
Reconèixer i visibilitzar els qui exerceixen aquesta tasca, que sovint roman invisible, resulta fonamental per comprendre el veritable valor de les biblioteques. Perquè una biblioteca no és únicament allò que veiem quan hi entrem: és també el treball de les persones que seleccionen i organitzen les seves col·leccions, preserven el patrimoni, faciliten l’accés a la informació, fomenten la lectura, acompanyen l’aprenentatge i creen activitats i serveis per respondre a les necessitats dels usuaris.
Reconèixer els bibliotecaris/àries és reconèixer les pròpies biblioteques i el valor que tenen per a la nostra societat.
Tot el que es diu es pot aplicar a les biblioteques escolars però amb matisos, si ens referim al que tenim a Catalunya. Són poques les escoles que disposen de bibliotecàries. Les que conec han marxat a la recerca d’una feina millor i més reconeguda.
Em dol, perquè són persones que han sacsejat el funcionament dels centres pel que fa a la lectura, millorant-la. I, resulta curiós que en un moment en que els indicadors (les proves PISA i altres) ens apunten a la necessitat de fer un gir copernicà, no es tingui en compte l’enorme potencial que permet fer dels nostres alumnes lectors o, el que es el mateix, crítics amb el món que ens envolta.
Em dol que no es tingui en compte a les poques que encara resisteixen i que, de mica en mica, vagin abandonant el lloc de treball a la recerca de noves oportunitats laborals.
Ja tenim la propera tertúlia clandestina a tocar. Serà especial perquè és la vint-i-cinquena, i això s’ha de celebrar. També serà especial perquè farà cinc anys que vam obrir l’Espai Llamps i Centelles i estem contents d’haver ajudat a fer de l’Hospitalet una ciutat una mica més lectora.
Com ha passat els anys anteriors, la primera tertúlia del curs la fem coincidir amb el Dia de les Biblioteques.
Parlarem de literatura i música perquè, des de sempre, en qualsevol lloc, circumstància o societat, la música ens ha acompanyat. Des de les antigues tribus paleolítiques, on tenia una funció unificadora, la música ha anat associada als moments alegres i al joc, tant si la practiquen els infants com els músics professionals, perquè té una càrrega simbòlica i és una forma agradable de trobar l’altre.
La música és, a més, una eina altament educativa i, probablement, a l’escola on es canta hi haurà bons mestres i bons alumnes. Música i literatura van del bracet. Hi ha nombroses obres literàries que tenen com a protagonista un instrument (El violí d’en Patrick), un músic (Sofia, la vaca que estimava la música), un estil musical (Ruby canta un blues), una cançó (Paf, el drac màgic) o una referència musical (El cant de les balenes). A través de la literatura podem fer el pas, de forma natural i directa, envers aquesta àrea de coneixement.
La música relaciona la poesia, les matemàtiques, la geografia, la ciència i la llengua. Abans d’escoltar les cançons, es pot llegir el seu text, comentar-ne el significat i analitzar-ne les rimes. També es juga amb les paraules, es creen ritmes, es descobreixen sonoritats, etc.
Ens acompanyaran dues persones especialistes en música per a infants. Venen del País Valencià i d’aquí ve el títol de la tertúlia. Qui cante, els mals espante és un refrany popular que significa que cantar ajuda a animar-se, a oblidar les preocupacions i a superar les tristeses.
RECORDEU: Tertúlia clandestina “Qui cante, els mals espante” Data: divendres 23 d’octubre de 2026 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir-hi: Trobaversos Lloc: Espai Llamps i Centelles Adreça: carrer de Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i bus (L16, M15 i M12)
No cal inscripció. Si veniu, tots contents. Si no teniu el carnet VIP, haureu de dir la contrasenya per accedir a l’Espai.
Hem començat el curs sense saber encara que va passar del cert amb els resultats de les proves PISA (Programme for International Student Assessment), que van suposar un fiasco a Catalunya.
Per motius misteriosos, malgrat els intents de donar explicacions més o menys creïbles, no tindrem dades desglossades ni es podran comparar amb les d’altres comunitats o països, ni amb els mateixos resultats d’anys anteriors. A la pràctica, això vol dir que no sabrem com van els alumnes i que es debilitarà la possibilitat de prendre mesures correctores en el cas que alguna cosa falli, detectar desigualtats o corregir les possibles bretxes que s’estiguin produint.
Coincidència o no, per aquelles dates, el Centre National du Livre (CNL) va presentar, el 14 d’abril, els resultats del seu estudi sobre els hàbits de lectura dels joves francesos, un estudi que es fa cada dos anys des de fa una dècada. És minuciós, tracta moltíssims temes i és força fiable.
L’estudi del CNL, que depèn del Ministeri de Cultura, vol donar resposta a preguntes clau:
• Quina és la relació entre els joves, els llibres i la lectura? Quin lloc ocupa la lectura a les seves llars? • I a les seves vides, en comparació amb altres activitats d’oci? Quant de temps dediquen a la lectura? • Llegeixen per plaer o només perquè ho han de fer? Com trien els llibres que llegeixen? Què els agrada llegir? • Què els aporta la lectura? Com els podem animar a llegir més?
L’informe ocupa 96 pàgines amb gràfiques, taules i frases que aporten molta informació i ens obren un bon grapat de reflexions. Si les comparem amb el que coneixem de casa nostra, tot i saber que la distància entre ambdós països fa anys que s’està escurçant, podem intuir que la tendència serà acostar-nos, en un futur immediat, al que llegim en aquest informe francès.
En una primera lectura en diagonal es pot deduir que les coses no van gaire bé i que, de seguir la mateixa regressió, encara poden empitjorar, perquè cada any que passa s’observa un descens preocupant dels hàbits lectors.
De l’informe, les idees principals que cal retenir són aquestes:
Malgrat un nombre estable de lectors joves, la taxa d’abandonament de la lectura durant l’adolescència continua sent significativa i la qualitat de la lectura està disminuint.
De les dades analitzades es veu clarament el descens lector a mesura que avança l’edat: un terç dels joves d’entre 16 i 19 anys han abandonat completament aquesta activitat. Entre els nois, la caiguda és considerable: el 56% dels joves d’entre 16 i 19 anys llegeixen per oci, en comparació amb el 91% dels joves d’entre 7 i 9 anys.
Quant a l’oci, els joves encara passen deu vegades més temps davant les pantalles que llegint llibres.
Es veu amb preocupació, també, com el temps de lectura és fagocitat per les pantalles. Els joves, mentre llegeixen, acostumen a enviar missatges o a veure vídeos, interrompent el temps de lectura.
Una possible explicació del descens de la lectura diària podria ser l’exemple que donen els pares i la importància que es dona a la lectura a casa. El 18% dels joves diuen que cap dels seus pares llegeix llibres.
Una dada que m’ha sorprès: entre pantalles i llibres, la dedicació diària de temps és particularment dispar entre els joves de 16 a 19 anys: una mitjana de 3 hores i 1 minut dedicades a les pantalles, i una mitjana de 18 minuts dedicats a la lectura per oci.
També s’aprecia una pèrdua de les habilitats lectores i es nota especialment en els majors de 16 anys, que, en lloc d’augmentar la seva fluïdesa lectora, tenen més dificultats per llegir.
Quan llegeixen per oci, recorren principalment als còmics, al manga i a les novel·les. Les novel·les d’aventures són les més populars, seguides de la ciència-ficció i les novel·les romàntiques.
Llegeixen principalment per relaxar-se, per plaer i per mantenir-se ocupats, però sovint prefereixen fer altres coses… en pantalla.
De la lectura de l’informe em quedo amb la reflexió que cal augmentar els recursos que es dediquen a l’escola, a casa, als mitjans informatius, etc. Si volem que es llegeixi més, cal continuar potenciant les visites dels autors a les aules, dotar de mitjans les biblioteques —totes les biblioteques—, fer campanyes de conscienciació i tot allò que ens ajuda a fer-nos més crítics, més amables, més hospitalaris, millors, en definitiva.
Potser son obvietats però sembla que costi d’entendre, oi?
Sabem que llegir no és una activitat natural. S’ha d’aprendre i això suposa un esforç, però val la pena, perquè, quan s’aconsegueix, els beneficis són indescriptibles i els infants i joves aprenen, s’emocionen i gaudeixen.
Ahir, als Llibres per somiar vam presentar aquest llibre de poemes situats dins d’una casa, un lloc on acostumem a sentir-nos segurs i protegits. El fil conductor és una nena que fa d’exploradora i descobreix els misteris i les meravelles que s’amaguen en els diferents espais de casa seva.
En el primer poema: “A la boca” compara la porta amb una boca de fusta que s’obre com si badallés per donar-li pas a la nena que ens acompanya en tots els versos. Diu:
Poso un peu a dintrei la boca es tanca. Deixo escapar un sospir de tranquil·litat. Ja soc a casa.
Després va passant per totes les habitacions i va imaginant com són els objectes que hi ha, quins misteris guarden i ens fa descobrir detalls, idees extraordinàries que segur que tots hem tingut en alguna ocasió. Però ho fa amb ulleres de poeta.
Així, a la cuina imaginarà que la nevera és un iglú, quan trobi l’armari creurà que és el rebost d’una bruixa, a l’estenedor veurà fantasmes i la seva habitació serà el millor lloc per explicar secrets. I també recorrerà la cambra de bany i altres estances de la casa.
Les il·lustracions transmeten energia positiva. La il·lustradora, la Raquel Catalina, ha fet una interpretació extraordinària i ha afegit detalls que no es mencionen, objectes com un porquet de peluix que acompanya la nena durant tot el poemari, un os, un mussol o un cavallet de fusta de joguina.
És un poemari per mirar, remirar i memoritzar els poemes, recitar-los i gaudir-los. Aprendrem a veure les coses que ens envolten amb uns altres ulls, imaginant formes, situacions, com fa la protagonista d’aquests poemes.
Com a cada rpgrma plantegen una pregunta (fàcil) per al concurs. En aquest cas és:
Quin peluix acompanya la nena per cada racó de la casa?
Entre les participants sortejarem un exemplar del llibre, gentilesa de l’editorial Akiara. Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 4 d’octubre.
La guanyadora del anterior concurs del llibre «En Vingavà. La història d’un robot valent» és la Margarita Nogués. L’enhorabona!
………………………………..
Al mateix programa es va parlar de com encaren els fills el ritme després de l’estiu: Canvi de classe, d’etapa o d’amistats; començar l’institut; tornar a les rutines; sortir sol de l’escola; assumir nous reptes…
Els fills creixen i guanyen autonomia, però sovint som els adults els que vivim els canvis amb més angoixa que ells. Com podem acompanyar-los sense projectar-hi les nostres pors? Com sabem quan hem de protegir i quan toca confiar i deixar anar? I com recuperem rutines sense convertir la vida familiar en una cursa? Al programa hem convidat per parlar-ne a l’Anna Ramis, pedagoga i mestra, autora de “De 0 a 3, res de pantalles?”, i Sílvia Palou, psicòloga de 3Sentits mestra i autora de “Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infància”, a partir de les urgències reals que ens han fet arribar pares i mares.
Juan Infante escribia al Diario de Jaen, a propòsit del Festival de las Palabras que es va celebrar del 16 al 19 de juliol a Valdepeñas de Jaen:
Recuerdo en mi infancia, en las calurosas noches de verano, aquella frase, tras la cena, de vamos a “tomar el fresco”. Esta expresión, de la costumbre tan arraigada en muchos pueblos de Jaén y Andalucía, de sacar las sillas a la calle, no solo era un remedio doméstico para aliviar el calor del verano, era una forma de buena vecindad y de convivencia.
Aquest “sortir a la fresca” a conversar ho recordo de quan la meva mare i les seves cosines es trobaven, cada vespre dels estius que passàvem al poble, al carrer, sempre al mateix lloc. Eren les seves xarxes socials, on es parlava de tot.
Amb dues companyes de l’Espai Llamps i Centelles —la Maria Bote i la Laura Lagunas— vam enfilar en un viatge de deu hores (Marededeu!) fins a Valdepeñas de Jaen que d’haver-lo fet jo sol no hagués arribat ni al Delta de l’Ebre, però com que ens anàvem canviant per conduir, es va fer prou agradable.
Les jornades van ser molt profitoses. Vam poder conversar amb l’Alejandro Pedregosa del seu treball sobre Maria Goyri, amb en Raúl Vacas del seu poemari “27 casas” amb la gran Victoria Gullón i la seva capacitat extraordinària per contar i cantar els “Romances”, amb la Nieves García i els Trobaversos que ens van presentar i dramatitzar les cançons creades per als més menuts, amb la Sara de la Fuente, la Bianca y Genio, la Isabel Bermejo, i altres companyes d’aquest mon de l’educació i la literatura.
De les Jornades ens queda un record inesborrable i unes amistats amb les que hem establert noves aliances amb la intenció d’anar creant vincles entre la bona gent que hi ha escampada per la península amb la intenció de deixar de ser com una mena d’arxipèlag en que cadascú va a la seva i així poder compartir i aprendre els uns dels altres.
Nosaltres vam poder participar en tres moments.
Un, al Museu del Molino on vam llegir un relat fet exprés per a l’ocasió —Donde viven las palabras, el van titular. No vam ser prou agosarats com per fer un “romance”.
També vam participar amb la lectura de poemes quan vam fer el recorregut poètic pel “pasaje de las Chorreras”, un entorn idíl·lic seguint el camí que fa el riu fins arribar al final del camí
I, el darrer dia vam presentar de les activitats que fem a l’Hospitalet.
Vaig tornar content i vaig pensar que ma mare s’equivocava quan em deia “Deixa’t estar de romanços” perquè els romances que vaig sentir formen part de la tradició d’un poble que explica com veu els lloc on viu i les persones que l’habiten.
Com escribia Juan Infante:
[…] un amplio abanico de actividades culturales, en las que tendrán especial protagonismo: presentaciones de libros, recitales, cuentos, música, teatro, y sobre todo romances. La presencia de poetas, escritores, músicos, trovadores, narradoras… convertirá, a la “Ciudad de los Jilgueros”, en el “Pueblo de los Romances”; y los vecinos volverán a sacar sus sillas bajo las estrellas.
Vam tornar amb l’esperança de repetir un altre any!
Sóc un admirador de l’obra de Roberto Piumini. Ara, l’editorial Animallibres ha publicat “L’estralaga” (l’exemplar que conservo és de l’any 2012 i el va publicar Estrella Polar).
D’aquest llibre us en parlaré més endavant perquè, per coincidències curioses, dissabte passat, l’Ignasi Blanch ens va fer una visita guiada a la magnífica exposició, comissariada per l’Àngel Burgas, que es pot visitar al Museu de Montserrat on podem gaudir d’una selecció d’obres del mateix Ignasi.
El títol fa referència a una idea que ens parla de portar al món allò que és tangible tot el que pertany a la imaginació, als somnis, als records. «Porta’m a la terra en un dibuix» vol dir això precisament i per a l’Ignasi Blanch té a veure amb “presències” (així les anomena) perquè tot el que ha viscut, escoltat, vist, imaginat, ho transforma en imatges.
Ens vam aplegar una vintena de persones que vam gaudir de les explicacions generoses i farcides d’anècdotes de cadascuna de les èpoques o etapes que, amb mota paciència i detalladament, l’Ignasi ens anava comentant. Un parell d’hores de gaudi complert en que vam poder comprendre el perquè de determinats colors, temes i persones que l’han acompanyat durant gairebé vint-i-cinc anys que és el període que ocupa la selecció de les obres.
Vam aprendre molt i vam entrar en el seu món oníric d’una manera tan preciosa que em va semblar que el cervell m’explotava d’emoció: pintures que en realitat són criatures i persones reals. La exposició té uns límits i, en acabar, vaig pensar que l’Ignasi podia haver emplenat parets i més parets, fins a l’infinit, del seu exhuberant mon.
En acabar, vaig reviure la presència del pintor turc de l’obra de Piumini, que d’una manera refinada i total, com ho fa en Blanch, transforma les seves pintures en obres poètiques.
La mostra la podeu visitar fins al 22 de novembre. Val la pena. Molt.
Ahir ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Josep Vallverdú i em va venir al cap el darrer Encontats de Balaguer on vam poder conversar, cantar i riure amb en Vallverdú un matí de dissabte envoltats de grans autors i il·lustradors de la literatura infantil i juvenil. Ho podeu recordar anant a l’entrada que vaig fer en aquest mateix blog: https://jaumecentelles.cat/2025/09/24/10-anys-de-lencontats-a-balaguer/
Vaig tenir l’honor de recollir els pensaments i les memòries de cadascun d’ells que van quedar escrits en un volum commemoratiu.
En el capítol dedicat a Vallverdú vaig escriure el que ara us comparteixo:
«Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.»
L’any 2016, en Josep Vallverdú va ser el padrí del primer Encontats, el mercat del conte infantil que es va celebrar a Balaguer, un honor merescudíssim per aquest fill adoptiu de la ciutat.
L’Encontats es va celebrar en diferents espais de la ciutat, assignats cadascun d’ells amb el nom d’un personatge de les obres d’en Vallverdú. Així, l’Espai Rovelló (del llibre Rovelló) estava a la plaça del CEI, l’Espai Norga (del llibre Terra de llops) a la plaça del Pou, l’Espai Bernat (del llibre Bernat i els Bandolers) al carrer dels Velluters i fins a nou espais amb noms sorgits dels seus llibres per a joves En Mir, l’esquirol, Un cavall contra Roma, L’alcalde Ferrovell, Primi quatre estrelles, Xau el gos nàufrag, i En Roc Drapaire.
Un altre moment molt emotiu que voldria recordar es va produir l’any 2020, durant la cinquena edició de l’Encontats, amb motiu de la inauguració d’una escultura del popular Rovelló que podem veure a la plaça del Pou. Es tracta d’una escultura de dues peces formada pel famós personatge assegut al costat de tres rovellons, obra de l’artista balaguerí Sergi Molina. A l’acte inaugural, presidit pel president de la Generalitat, Quim Torra, en Josep Vallverdú va recordar que va escriure el conte Rovelló feia cinquanta-dos anys i des de llavors ha estat traduït en nombrosos idiomes i l’han llegit més de dos milions de persones, pel cap baix.
El president Torra va explicar que un dels seus somnis és que Catalunya tingui un espai dedicat als seus autors i il·lustradors, i va posar com a exemple el Museu Junibacken d’Estocolm, dedicat a Astrid Lindgren. També va recordar com el van marcar tres llibres de la col·lecció Els grumets de la Galera: Rovelló i en Roc Drapaire d’en Josep Vallverdú i El zoo d’en Pitus d’en Sebastià Sorribes.
Precisament amb en Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó i Emili Teixidor, en Vallverdú va formar una mena de pòquer d’autors que a finals dels anys cinquanta van començar a publicar novel·les d’aventures en català per a infants i joves. Venien d’un anys foscos i grisos on el règim franquista prohibia escriure en català, llevat algun episodi bíblic i poca cosa més. Quan es va poder publicar, en Vallverdú veient que la literatura juvenil en català era un desert, va editar una primera novel·la, El venedor de peixos amb l’editorial Arimany, a la que van seguir un parell més, Trampa sota les aigües amb la que va obtenir el premi Joaquim Ruyra i Rovelló mereixedora del premi Josep Maria Folch i Torres, dos dels guardons cabdals de la literatura juvenil en català.
Aquests premis, juntament amb l’aparició de l’editorial La Galera, la revista Cavall Fort i la bona feina dels autors mencionats —els deien “els quatre asos”— que apostaven per nodrir de bones històries als joves lectors, van convèncer a en Josep Vallverdú que era un bon camí endinsar-se en la literatura per a joves.
La prosa elegant d’en Vallverdú i les històries que sorgien del seu magí, van permetre que en aquells anys daurats publiqués títols tan reconeguts com En Roc Drapaire, Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell i altres relats amb els quals gaudia escrivint-los, tant com els joves llegint-los.
Recordo que l’estiu de l’any 2023, al Palau Robert de Barcelona, vaig visitar una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Vallverdú. L’exposició, senzilla, permetia la seva itinerància arreu de Catalunya i estava formada per uns plafons que feien un recorregut per la seva vida i uns expositors amb els llibres que havia escrit i traduït. També hi havia una petita sala on es podia veure una entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324.
Recordant els títols vaig topar amb Saberut i Cua-verd, un llibre que vam llegir a l’escola, allà per l’any 1985, amb els alumnes de cicle mitjà, un fet avui impensable. Saberut i Cua-verd, va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983 i és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic que es troben cada dia i conversen de diversos temes, sobretot, dels humans, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans.
Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i encara el conservo perquè rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual d’aquest escriptor.
Aquelles dues dècades dels anys setanta i vuitanta van ser de molta producció de novel·les estimulants.
Segons Vallverdú, abans de començar a escriure havia de trobar el personatge o l’ambient i d’aquesta manera la història fluïa sola. Diu:
—Sempre que se m’ha acudit una trama consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes.
Un cop trobada la idea, el relat avança perquè en Vallverdú, des de menut, s’ha preocupat per les paraules, les locucions, les frases fetes i, sobretot, d’usar el diccionari per anar descobrint, aprenent i ampliant el seu vocabulari. Per això la seva obra està escrita amb un llenguatge concís, suggeridor, amable i farcit de diàlegs vius i versemblants. D’aquesta aparent senzillesa, es deriva la identificació del lector i la seva emoció. A més, en les aventures, sempre aconsegueix un doble objectiu: que el lector, quan arribi al final, en surti transformat, talment com si alguna escena, detall o fet l’hagi tocat i, també, es preocupa que el protagonista, al seu torn, esdevingui millor persona, pugi de nivell.
Hi ha una anècdota que explica de quan tenia quatre anys. És l’exemple de com empra les paraules precises. Recorda:
—Tenia la vida dividida en dos períodes: a l’hivern era a Lleida, amb la mare, el pare i la meva germana petita. I a l’estiu el meu padrí em reclamava a Sant Martí de Maldà, on tenia un hort amb enciams, tomateres, mongeta tendra, cols, patata. També hi havia pruneres i una figuera. I un dia, quan tenia quatre anys, ell plantava patates, i vaig dir: “Oh, quin bé de Déu de patates”. No vaig dir “quin munt de patates”. Això és la prova que havia sentit l’expressió, i que de ben petit ja tenia un instint de llenguatge.
Vingueren després uns anys, una segona etapa, en què en Vallverdú va ocupar el temps amb un bon grapat de traduccions (més de setanta), llibres de text, obres de teatre i altres escrits per a adults on es recollien vivències més íntimes i personals. Els escrits dels records i les evocacions dels llocs on havia viscut i havia visitat són molt celebrats. Les narracions juvenils es van anar reduint i la majoria van ser publicades per l’editorial Pagès: La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops, tot i que també, a La Galera, va veure la llum l’extraordinari El testament de John Silver.
N’hi ha prou de recordar els viatges que va fer per tot Catalunya escrivint amb la companyia del fotògraf Ton Sirera amb qui, durant cinc anys, van recórrer quinze mil quilòmetres. Fruit d’aquelles caminades en van resultar vuit volums on ens mostraven la terra més propera però també llocs com la franja d’Aragó i llocs de la Catalunya Nord com el Rosselló i el Conflent.
Aquest anar i venir trepitjant diferents indrets fa que en Vallverdú tingui una visió de país ampla, amb una perspectiva plena de matisos. A més, les circumstàncies de la vida l’han portat a viure en llocs diferents —Lleida, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí de Maldà, Puiggròs, L’Espluga de Francolí i, des del 2015, Balaguer— i de cadascun dels llocs on ha residit s’ha emportat records que conserva com a tresors. A canvi, ha deixat la seva petja, el rastre brillant que l’acompanya allà per on passa.
—En tots els casos he canviat de lloc de residència per necessitats de la feina, per necessitats d’educació del fill o, en temps que molt pocs recorden, molt enllà, per la guerra i la postguerra.
I encara convé recordar una tercera etapa com a autor. Passats els vuitanta-cinc, va fer un canvi de registre que el va portar a explorar la poesia. Els poemes li permeten endinsar-se de manera més exigent i emotiva a definir i evocar, amb paraules afinades, indrets, anècdotes, persones, moments de la seva vida. En aquests darrers anys ha vist la publicació de set volums de poemes amb molt bona rebuda dels lectors.
El reconeixement d’un autor de literatura infantil i juvenil ve marcat per la qualitat de les seves obres, òbviament. Es venen milers de llibres, els gaudeixen els infants i joves, la cadena del llibre se’n beneficia dels ingressos (editorials, llibreries, etc.) però no hi ha res comparable a la satisfacció que produeixen les trobades amb els grups escolars.
Si el docent ha compartit les lectures amb el seu alumnat, ha generat debat, ha contribuït al fet que infereixin què s’hi amaga a les diferents capes de la història, té la gosadia de convidar l’autor a conversar sobre el relat, i finalment, el moment es produeix, llavors el cicle es tanca de manera extraordinària.
És el que va passar el desembre de 1982, quan Josep Vallverdú va visitar un grup de 4t i 5è d’EGB on un extraordinari mestre, en Josep Maria Aloy i el seu alumnat havien llegit el llibre Rovelló.
A la presentació del llibre Camins i paraules: Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, Josep M. Aloy diu:
—Tot va esdevenir d’una manera molt suau però emotiva. Tenia per costum llegir-ne un capítol cada dia als meus alumnes de 4t i 5è d’EGB. No fou massa difícil observar que aquella estona de lectura els agradava i de seguida vaig notar que un cop acabava de llegir el capítol del dia, i abans de passar a les següents activitats escolars, se succeïen uns segons d’un silenci sorprenent durant els quals molts dels nois contenien fins i tot l’alè i no acabaven de reaccionar davant la meva invitació a continuar la classe. Un cop “xops” de Vallverdú, vàrem convidar-lo a visitar l’escola. L’escriptor va acceptar i el contacte va resultar molt enriquidor i estimulant per a tots. L’autor va compartir generosament tot un matí amb nosaltres mostrant-nos la seva bonhomia i el seu tarannà obert i agradable. És difícil descriure què senten els nois i noies quan tenen l’oportunitat de dirigir-se personalment a l’autor d’aquells llibres que han llegit a classe. En el cas de Josep Vallverdú va servir, entre altres coses, per assaborir més a flor de pell el seu carisma i la seva personalitat.
Aquella jornada es va convertir en memorable. A aquell primer encontre, li succeïren molts més, tant és així que en Josep M. Aloy va esdevenir el biògraf d’en Vallverdú i va crear un blog on es troben totes les ressenyes i informacions sobre l’autor i la seva obra. El podeu consultar anant a Vallverdú.org, un blog, molt recomanable, estructurat en cinc grans apartats:
• Inici: notícies i ressenyes sobre Vallverdú i les seves obres. • Biografia, agrupada en diferents epígrafs significatius com “L’avi i el pare: dos homes influents”, “El matrimoni Vallverdú” o “El Vallverdú nonagenari”. • Bibliografia sobre l’autor, organitzada per ordre alfabètic de l’autor de l’article, parlament o pròleg referenciat. • L’obra, agrupada en “Obra per a adults”, “Premis i reconeixements”, “Traduccions” i “L’obra infantil i juvenil”. • Enllaços: enllaços d’interès sobre escriptors i literatura.
Aprofito els períodes de poca activitats per llegir i investigar què es cou arreu del món referit a les escoles i sobretot a la lectura.
Un dels estudis recents es va presentar el mes d’abril a França on, monitoritzant els hàbits de lectura dels francesos d’edats compreses entre els 7 i els 19 anys, s’observa una disminució preocupant. Les coses no van bé, seria el resum, però encara poden anar a pitjor. Quan acabi d’analitzar les dades, us faré un resum però no espereu sorpreses perquè les fórmules màgiques no existeixen.
Podríem presumir de ser un país lector, sobretot apostant per la biblioteca escolar de qualitat. Ho vam veure i ho vam viure durant la pandèmia. La biblioteca escolars d’alguns centres es va tancar i es va ocupar per a altres menesters. És molt fàcil tancar una biblioteca però tornar-la a obrir i que sigui un element imprescindible requereix molts esforços.
Tot el que estic escrivint té a veure amb l’Institut Sants de Barcelona que ha perdut la seva biblioteca escolar tot just un mes després d’inaugurar-la per acollir un grup addicional de 1r d’ESO.
Han enviat un Manifest on expliquem amb detall com està la situació. Us el comparteixo. Diu:
Tal i com es va informar a les famílies el passat 30 de juny, de cara al curs vinent, s’ha assignat a l’Institut Sants un grup addicional de 1r d’ESO.
Tot i que el centre no disposa d’espais necessaris per poder acollir el nou alumnat amb un mínim de condicions, assumim el compromís d’oferir una educació pública i de qualitat. Se’ns assigna un grup nou però no ens proporcionen recursos per poder-ho dur a terme.
S’ha intentat negociar amb el Consorci d’Educació de Barcelona la finalització de les obres d’una aula sense acabar que hi ha a l’institut, però l’únic que hem rebut per part seva és una negativa constant i ja ens han informat que no faran cap tipus d’actuació fins a l’estiu del 2027.
Atès que el centre no disposa de cap aula amb la capacitat suficient per acollir un grup classe més, la única opció possible serà destinar la biblioteca a aula ordinària. Per tant, el funcionament habitual d’aquesta es veurà afectat i no es podrà utilitzar com a espai de lectura, estudi i consulta, moltes activitats educatives, culturals i de foment de la lectura que s’hi desenvolupaven habitualment.
El projecte de la biblioteca es va engegar fa quatre anys amb la voluntat d’oferir un centre de recursos a l’alumnat i per consegüent al districte de Sants- Montjuïc. El passat 3 de juny es va inaugurar la biblioteca i des d’aleshores s’ha estat treballant en la programació d’activitats destinades a millorar l’adquisició de les competències contemplades al Currículum. La comissió de biblioteca ha treballat incansablement en la creació de l’espai i assolir els objectius de crear aquesta biblioteca. L’equip de Visual i Plàstica ha elaborat un mural a la biblioteca i s’ha pintat la porta d’aquesta amb el seu nom “El far de Sants”. El far com a llum que ens guia a la lectura. Una de les components de la comissió de biblioteca està cursant el Màster en Biblioteca Escolar i Promoció Lectora que coordinen la Universitat de Barcelona junt amb la Universitat Autònoma de Barcelona. S’ha treballat molt en la creació d’una aplicació per catalogar els llibres i fer el préstec, atès que el programa E-Pèrgam ha quedat en desús.
L’espai de biblioteca és clau per atendre la diversitat i ajudar aquells alumnes que necessiten suport i reforç. L’esporgada de llibres i l’adquisició de fons s’ha anat realitzant a poc a poc en funció dels pocs recursos que el Departament destina a aquest àmbit del centre. El mobiliari el van crear usuaris del centre d’Higiene mental de les Corts i la voluntat de gran part del claustre en fer activitats per confeccionar els coixins, les recomanacions de llibres de coneixements i l’ajuda en accions com folrar llibres, ordenar i catalogar.
Els resultats de les avaluacions diagnòstiques de tots els nivells alerten de la manca de comprensió lectora entre l’alumnat de Catalunya, però quan fem accions i treballem perquè això millori, ens posen pedres en el camí per no poder continuar aquestes iniciatives que en la majoria no disposen de dotació de temps ni econòmica.
Quina llàstima haver de sentir els crits de socors de les persones que hi creuen en la biblioteca, com les biblioprecàries formades per donar suport als infants i joves.
