Mort

by

Els plans per anar al més enllà, segons Shinsuke Yoshitake

Els llibres de Shinsuke Yoshitake solen ser una garantia d’èxit. Recordem «Ser o no ser… una poma», «Atascado», «Aquest robot soc jo» i altres.

L’octubre passat, l’editorial “Libros del zorro rojo” va publicar «Com serà el més enllà?» i a la ressenya que van fer expliquen el següent:

En Kenta descobreix un quadern ple de dibuixos i apunts del seu avi sobre «l’altre món», concretament, els seus plans per a després de morir. Aquesta llibreta reuneix un pla de viatge, l’equip imprescindible per gaudir del paradís, les coses en què li agradaria reencarnar-se, com imagina els déus i deesses, i fins i tot els seus models de tombes preferits.

«Com serà el més enllà?» és una lectura senzilla, agradable i, sobretot, divertida que explora les idees d’un avi sobre què passarà quan es mori. Un nen troba un quadern que va escriure el seu avi on explica com s’imagina que serà el que es trobarà quan mori, com quin serà l’equip que li caldrà per anar al cel, amb quins Déus es trobarà, quines coses li passaran, si va a l’infern, quina tomba li agradaria tenir, etc.

El nen llegeix el quadern i, al final, decideix que ell també pot escriure un quadern que reculli les idees sobre la mort, sobre què passa quan perdem algun ésser estimat.

M’ha agradat perquè de llibres sobre la mort n’hi ha moltíssims, tot i que el tema no és fàcil d’abordar a casa o a l’escola, però aquest té un punt diferent, amb idees genials. Mireu la pàgina on explica el seu equip per anar al cel.

El relat explica creences que potser no compartim (per exemple es parla de reencarnació) i ens ofereix l’oportunitat de contrastar-les amb les nostres.

Recomanat a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: Com serà el més enllà?
Autor: Shinsuke Yoshitake
Il·lustrador: Shinsuke Yoshitake
Traductora: Verònica Calafell
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 32
Barcelona, 2022

by

«Veïns», a l’Ofici d’Educar

El diumenge 31 d’octubre vam presentar l’àlbum «Veïns», escrit i il·lustrat per Kasya Denisevich i publicat per l’Editorial Joventut.

És un llibre per a cicle infantil. Explica la història d’una nena que canvia de pis i ens va explicant com és la seva vida al nou pis i les seves reflexions sobre els veïns, cadascú amb la seva dèria. En vam parlar en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2021/08/25/veins-un-llibre-tranquil/)

Com a cada programa fem la pregunta del concurs dels «llibres per somiar». La d’aquest programa és difícil:
En quin carrer viu la protagonista del llibre “Veïns”?

Però si us serveix de pista, durant la gravació se m’ha escapat… agg!

Les respostes les heu d’enviar, si voleu participar, a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 7 de novembre.

I al darrer concurs van resultar guanyadores la Duna, la Vera i la Mar. L’enhorabona!

Podeu sentir la secció, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/veins-de-kasya-denisevich/audio/1113719/

El tema monogràfic del programa va ser al voltant de la Castanyada, el Halloween i la Castaween. L’Amadeu Carbó, educador social, folklorista, expert en tradicions i autor de “Fins aquí hem arribat”, la psicòloga sanitària i directora de Senda, Verónica Antón, i l’Anabel Ramos, mestra de primària i doctora en Educació, amb un doctorat en pedagogia de la mort, van recordar-nos què celebrem amb Halloween i Tot Sants. Van donar resposta a com podem ajudar un infant a regular la por i a afrontar la mort d’algú que estima i a com s’ha de parlar de la mort a l’escola. Temes tabús fins no fa gaire.

El programa sencer a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/castanyada-halloween-o-castaween-ens-ha-arribat-la-versio-hortera-dels-eua/audio/1113721/

by

“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

by

«Migrants», un àlbum colpidor i necessari

Acaba de publicar-se un llibre bonic de veres. Tot i que d’entrada veus que és un altre llibre sobre emigrants, diàspores i gent que ha d’abandonar el seu país fugint de la guerra, la fam o la misèria, quan l’obres quedes atrapat per la potència de les imatges.

De què va aquest «Migrants»? De gent que fuig, efectivament. Bé, en realitat són un grup molt nombrós de persones antropomòrfiques que surten d’un bosc d’arbres secs, en plena nit. És una migració sense retorn, on aniran patint tota mena de problemes i sacrificis. D’altra banda, és quelcom al que, malauradament, ens estem acostumant a veure. Segons les dades de l’Organització Internacional de la Migració (OIM) al món hi ha 258 milions d’immigrants (el 4 % del total de la humanitat). Poca broma.

Les il·lustracions són precioses. Veiem els animals caminant, silenciosos, tristos, amb patiments diversos i la constant presència de la mort, d’una mort que recorda molt al llibre de Wolf Elrbruch, «El pato y la muerte»).


Els fulls setinats emfasitzen el fons d’un color negre dramàtic per on transcorre l’aventura. Les il·lustracions d’Issa Watanabe són commovedores i expliquen les escenes que anem veient sovint als diaris o a la televisió.

A la contraportada hi ha aquestes paraules:
Migrants, refugiats, desplaçades, bombardejos, violència, guerra, fam, por, èxode, camps, nens, nenes, orfes, pasteres, rescats, ofegats, fronteres, il·legals, apàtrides, desaparegudes, crisi humanitària, pacte mundial sobre migració, drets humans… Silenci.

Un llibre que permet abordar des de diversos angles el què està passant a la Mediterrània, per exemple.

Recomanat per a cicle superior i l’ESO.

Issa Watanabe, la il·lustradora diu:
«Davant d’aquesta tristesa, què puc fer sinó dibuixar? Una il·lustració em va dur a l’altra, i així, poc a poc i sense tenir-ho previst, vaig acompanyar un camí. Vaig començar a entendre que, al bosc, al mar o al desert no existeix un camí traçat entre els arbres, sobre les onades o a la sorra.»

D’ací uns dies, amb motiu de la Setmana de l’Àlbum Il·lustrat, l’autora ens visitarà i potser tenim oportunitat de conversar amb ella. Crec que valdrà la pena.

Veieu el booktràiler a continuació:

LES DADES:
Títol: Migrants
Autora/il·lustradora: Issa Watanabe
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 38
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web de l’editorial.

by

No t’oblidis de mirar per la finestra

Edicions Salòria té diferents col·leccions per als infants i joves (Lola Anglada, el Petit Pirineu, Col·lecció Tralarí i Pessigolles). També editen llibres per a adults: Pirineus, Catalunya, Guies de muntanya, etc.
Un dels seus llibres que difícilment us arribarà a les mans si no viviu per la zona de l’Alt Urgell o l’encarregueu a la llibretera de confiança és aquest No t’oblidis de mirar per la finestra.
L’autora és l’Ester Farran de qui ja hem comentat els seus Poca broma amb la xocolata! I Poca broma amb les vacances!

No t’oblidis de mirar per la finestra planteja un tema dur (la mort d’un germà) i ho fa amb una delicadesa i sensibilitat extrema. Explicat en tercera persona, el relat segueix la vida d’un nen, en Pol, i els records del germà gran que va morir sis mesos abans. Realisme màgic.
A la contraportada hi llegim:
Ha arribat la primavera, època en què les cigonyes passen per davant de casa del Pol, i ell no treu els ulls de la finestra. El Roger, el seu germà, va morir fa uns mesos però li va prometre que es convertiria en una cigonya.
El relat, ben construït, és ideal per a quart de primària. Aquesta dada és rellevant perquè ens costa trobar bones històries per a aquesta edat.
Amb aquest llibre passen coses sorprenents com que els adults (pares i mestres) tenen certa recança a l’hora de comprar-lo i compartir la seva lectura i, en canvi, als nois i noies que l’han llegit els ha entusiasmat. Potser és perquè no tenen els prejudicis que tenim els adults amb aquest tema?
Sigui com sigui, val la pena fer-li una ullada. Imprescindible tenir un mocador a la vora.


Aquest conte va ser el guanyador del premi Contes que compten.

Podeu veure la presentació que va organitzar la Montse Marcet a la seva llibreria Lectors al Tren!, de Rubí el dia 6 d’abril del 2018.

LES DADES:
Títol: No t’oblidis de mirar per la finestra
Autora: Ester Farran
Il·lustrador: Jordi Sales
Editorial: Salòria
Col·lecció: Pessigolles 4
32 pàgines
La Seu d’Urgell, 2018

by

Un regal sense obrir

Alguns capítols d’ «Un regal sense obrir» comencen de manera similar:
“Si un bon dia ets a Copenhaguen…”
“Si un bon dia, cap a dos quarts de quatre de la tarda, passes pel carrer…”
“Si un diumenge de març passes per l’avinguda..”
És fantàstic! Recordeu «Sostiene Pereira»? Només la lectura de les primeres frases de cada capítol ja et fan sentir tan bé que no pots parar de llegir. Vegeu-ne per exemple, el començament del capítol «Un regal de Nadal en ple estiu». Diu:

Si una tarda càlida de maig te’n vas fins a la plaça de Vesterbro, veuràs que la majoria de finestres i balcons de les cases dels voltants són obertes de bat a bat i que, a les terrassetes dels cafès, hi ha tot de gent asseguda d’un humor excel·lent. També veuràs uns quants menuts que, segurament, aquell vespre aniran a dormir una mica més tard del que tocaria, i una nena que camina al costat d’una dona molt guapa amb un vestit elegant i unes sandàlies de taló daurades.

«Un regal sense obrir» és una novel·la que ens recorda a les novel·les d’Astrid Lingren, per les descripcions desgavellades però també per l’optimisme per la vida i per la confiança en les persones.
Al llibre hi ha dues veus narratives, una és la de nena protagonista, la Mona, que viu amb el seu pare, en Jan, un home que ha patit la mort de la dona i ha deixat la feina de carter. L’altra veu és la del narrador que ens va conduint pels mesos posteriors a la pèrdua de la mare de la Mona.
La nena i el seu pare viuen junts en un apartament petit però fan un canvi de pis i van a compartir casa amb la Susanne, una cantant d’una gran orquestra que viatja oferint concerts per tot el món, una persona vital i alegre que els influirà i els oferirà l’impuls necessari per superar les tristors.
Sobre aquests tres personatges avança la història però amb la presència constant del record de la Debbie, la mare de la Mona.
El canvi de barri comportarà conèixer noves amistats que suposaran un repte per a la nena però alhora li oferiran oportunitats de fer amics intel·ligents i optimistes.
«Un regal sense obrir» ens arriba directament al cor. Una bona lectura, molt adequada per compartir a l’aula. Un llibre amb diverses capes que recomanem especialment. Llegiu-lo per a vosaltres, per als vostres fills i alumnes perquè hi trobareu bona literatura, una història bonica i ben narrada.
Està recomanat a partir de deu anys però si es fa una lectura compartida pot anar bé a partir dels vuit.

L’autora amb la versió original danesa a la mà.

A la contaportada llegim:
L’autora, la Marianne Verge va néixer el 1976 a Skanderborg, Dinamarca. A més d’escriure, és dissenyadora de moda, una professió que va estudiar a la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts. El 2010 va escriure la seva primera novel·la, Wendys Vidunderlige Verden (El meravellós univers de la Wendy), una obra breu inspirada en part
en els personatges de Peter Pan, la novel·la de James Matthew Barrie.
La il·lustradora, l’Ester García va néixer el 1984 a Càceres. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, on descobreix la il·lustració com a vocació. Des de 2008 resideix i treballa a Madrid com a il·lustradora, encara que quan pot li agrada viatjar fora de la taula i del paper.
Recentment ha estat seleccionada en mostres com la 30a edició de la Mostra Internazionale d’lllustrazione de Sarmede, la IV Edició del Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, la Biennal de Bratislava o The Sharjah Exhibition for Children Books Illustrations.

LES DADES:
Títol: Un regal sense obrir
Autora: Marianne Verge
Il·lustradora: Ester García Cortés
Editorial. Pagès
Col·lecció: Nandibú
148 pàgines
Lleida, 2017

by

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015

by

L’illa de l’avi (Benji Davies)

l'illa de l'avi 6Fa uns dies em va arribar una postal. Feia anys que, en obrir la bústia, no me’n trobava cap. Normalment hi ha notificacions del banc, alguna revista a la que estic subscrit i la inevitable publicitat.
Aquesta postal venia directament de “l’illa de l’avi” i estava escrita a mà, amb bolígraf blau i una grafia apressada. Deia:

Benvolgut Jaume,
En Leo i jo ho hem passat molt bé a l’illa. En uns dies ho podràs descobrir al nostre nou llibre. esperem que t’agradi.
L’avi + Leo

Ho vaig trobar una manera molt original de promocionar un llibre. En concret “L’Illa de l’avi” de Benji Davies, editat per Andana.

A part de la bona pensada que han tingut els d’Andana i que m’han fet content per uns moments, voldria  comentar aquest segon àlbum il·lustrat que arriba de la mà d’un dels autors-il·lustradors que m’han sorprès més darrerament. Especialment després d’haver llegit La Balena, un àlbum que ja vam comentar en aquest mateix blog. 

l'illa de l'avi 4En aquesta aventura, un nen, en Leo, i el seu avi, un personatge que sembla Hemingway o el Pare Noel i que va vestit amb barret, sabatilles d’estar per casa, pantalons de pijama i l’inevitable bastó, fan un viatge a una illa.

El nen troba al seu avi a l’àtic de casa i a través d’una porta secreta, pugen a un vaixell (espectacular imatge del transatlàntic enmig de la ciutat, molt surrealista) i emprenen un viatge que, en realitat, és un viatge simbòlic, un viatge a un lloc del qual, com a la llacuna Estígia, l’avi no en tornarà.

l'illa de l'avi 1

La història va d’això, de la pèrdua d’un avi. El retorn a  casa del nen, trist i solitari, però alhora sabent que l’avi és molt més feliç allà on s’ha quedat, és una manera bastant subtil d’explicar els sentiments de dol i l’acceptació de la mort d’un ésser proper.l'illa de l'avi 3

Les il·lustracions són precioses, amb molt de detalls i uns colors molt alegres i vius. Recorden les illes paradisíaques dels fulletons propagandístics del Carib o dels Mars del Sud.

Ben aviat a les llibreries! Un deixo el booktrailer:

https://www.youtube.com/watch?v=LQ-wFuPmS6o