Dolent, un llibre sobre els límits de les bromes

De tant en tant passen per les nostres mans libres que són autèntiques joies. Aquest «Dolent» m’ho va semblar des que el vaig veure (o potser em va veure ell a mi, que això mai se sap) en una llibreria. El vaig fullejar i m’hi vaig enamorar. Per diversos motius, és clar, però sobretot per les imatges tan expressives i per la maquetació tan original.

Després, en llegir-lo amb deteniment he vist que, a més, té un missatge potent i fàcilment extrapolable a la nostra realitat habitual. Ah! ¿Quantes vegades no ens hem trobat amb nens a l’aula fent entremaliadures aparentment innocents i que després han resultat molestes i ofensives pels companys (o pel mestre)? Unes quantes, diríem. I sí, els nens bons fan entremaliadures en un moment donat per riure o per fer riure als altres perquè resulta divertit fer bromes… Fins que la broma passa de la ratlla i llavors la cosa no funciona com havíem previst. D’això va aquest magnífic àlbum il·lustrat.


«Dolent» és un bon exemple de com funciona la complementarietat narrativa text/imatge. En aquest cas, el text té el seu propi ritme però s’alia de forma espectacular amb unes imatges que t’atrapen i fan que et capbussis en la història.
Llegit en veu alta pot funcionar de meravella.

La història comença amb un grup d’animals de granja (porcs, un gat, una cabra, un gos, un cavall) que estan en conversa animada explicant cadascun d’ells una malifeta. Així, el gos explica com una vegada va espantar el gall, la cabra com es va menjar les flors de l’hort, el porc com va enganyar els altres dient que s’havia cruspit tot el que hi havia a la menjadora, etc., però en aquell moment apareix el ratolí i el gat diu que va a fer una dolenteria. Tots se’l mirem i s’espanten perquè el coneixen i saben quina en porta de cap:

El gos mira el gat.
El gall mira el gat.
La cabra mira el gat.
El gart s’acosta al ratolí.
Els porcs mirem el gat.
El colom mira el gat.
El gat s’apropa cada cop més al ratolí.

En aquell moment, el cavall té una reacció inesperada…

Un final sorpresa que ens fa pensar sobre el bé i el mal i sobre com les aparences enganyen.

Recomanat a partir de 5 anys.
Al web de Takatuka trobareu més informació.
Pàgina web de la il·lustradora: http://kathrinschaerer.ch/

LES DADES
Títol: Dolent
Autor: Lorenz Pauli
Il·lustradora: Kathrin Schärer
Traducció: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2018

El comedor, un còmic humorístic boig, boig

«El comedor. Primer turno» és un llibre que recull tires còmiques al voltant d’aquest espai escolar on els infants passen cada dia una estona més o menys agradable i on es produeixen situacions còmiques que l’autor ha sabut recollir i dona’ls-hi una nova mirada.
El llibre segueix el curs de l’any per presentar els moments més bojos i també els més filosòfics al voltant del menjar, dels companys de taula, del cuiner i dels monitors de menjador. Trobem batalles de bròquil, els inevitables espinacs i les cols de Brussel·les, motiu de bromes divertides.


El llibre té una portada brillant i atractiva i a cada pàgina hi trobem el títol del gag i quatre caixes de colors suaus i línia clara amb una sèrie de personatges prou fidel a la realitat i a la diversitat que hi ha a les nostres escoles. Hi trobem nois grassonets que tot s’ho mengen (el seu plat i el dels altres), infants que amaguen el menjar, nois que s’adormen, la parella que menja els espaguetis com “la dama i el vagabund”, els qui parlen amb la boca plena, etc. Un llibre ple d’històries insòlites per llegir en companyia i que, de ben segur, agradarà també als pares que recordaran moments mítics del menjador escolar.
Imprescindible per a monitores de menjador.
Un còmic que combina la tendresa i l’humor.
Brutals algunes pàgines com “la ruleta de la gula” on la sort decideix què menjarà cadascú.
Un còmic per a infants a partir de set anys i que gairebé gairebé fa venir ganes d’apuntar-se al menjador (gairebé, eh!)

A la «promo» de l’editorial podem llegir:

Cuando eres pequeño, pasas muuuchas horas en la escuela. A veces es divertido, otras aburrido. Las lecciones, los exámenes, los recreos, los amigos… y el comedor. Aprendes a contar, escribir, situar los ríos en el mapa, quiénes fueron los Reyes de España, recitar una poesía de Verlaine… y a comer. El comedor es un poco como el recreo, un momento de pausa y relajación en la escuela. Aprovechas para reír y jugar con los amigos.
Una vez más Nob nos habla de la infancia con todo el talento gráfico y la sutileza narrativa que ya le conocemos gracias a sus otras obras publicadas en Dibbuks (Marieta. Los recuerdos de Naneta, Dad, La cocina de Naneta). Una vez más el trazo es colorido y dinámico, la narración fluida e intuitiva. Junta dos de sus pasiones, los más pequeños y la comida, para recordarnos que alimentarse es una fiesta y que es fuente de mucha diversión hasta en la propia escuela, donde, al fin y al cabo, estás con tus mejores amigos (y peores enemigos). Cada página es un gag, con su propio título, que te saca una sonrisa y te trae recuerdos, que hayas dejado la escuela o sigas yendo a ella. En este tomo seguimos a niños de primaria, los alimentos que les gustan y los que odian, los juegos y las travesuras que se inventan al comer, la gula, los modales… Nob no se olvida de nada y recuerda lo bien que lo pasas comiendo.
Esas páginas se publicaron en Francia por entrega en una reconocida y muy longeva revista para niños (J’aime lire, o “me gusta leer” del popular y gigantesco Grupo Bayard). Esta edición para España es una selección de los mejores chistes posteriormente publicados por tomos en Francia.

LES DADES:
Títol: El comedor. Primer turno
Autor i il·lustrador: Nob
Traducció: Fabián Rodríguez
Editorial: Dibbuks
Pàgines: 114
Madrid, 2017

Després de la tempesta

Una companya del grup de treball, la Pilar, ens ha presentat aquest divertit i curiós llibre per a infants petits. És un llibre d’imatges genial que, aparentment, és per anar descodificant les imatges:
Mira, un avió! I això és una ambulància. Oh! Un cotxe de bombers!
Són paraules i imatges d’objectes coneguts i familiars però la gràcia està en que a la pàgina de la dreta observem, amb sopresa, com tot canvia i es transforma pel pas del temps o pels esdeveniments.
Les preguntes que ens fem:
—Què li ha passat al lleó després de la tempesta? Doncs que la seva melena està despentinada.
—Què li ha passat a la pera després del pas de l’elefant? Que ha quedat com una compota!
—Què li ha passat a la granota que ara és un príncep?
La fórmula que empra l’Éric Vaillé és senzilla però molt efectiva: Una pàgina doble, a l’esquerra un llibre d’imatges normal al voltant d’un tema, a la dreta les mateixes imatges però canviades perquè ha passat alguna cosa.
Fixeu-vos en aquesta imatge, per exemple:
A l’esquerra els aliments i a la dreta els mateixos aliments després de dinar.


Explicar el pas del temps, l’abans i el després amb aquest llibre és fàcil i gairebé tan divertit con els diàlegs d’en Blas i l’Epi del Barri Sèsam… abans, després, abans, després, abans,…
Recomanat per a cicle infantil però també per a més grans (adults inclosos).

LES DADES
Títol: Els meus dibuixos després de la tempesta
Autor: Éric Veillé
Traductor: Eloi Marcoda
Editorial: Harper Collins
32 pàgines

 

De què treballa el cocodril?

Profesión: Cocodrilo, escrit per la italiana Giovanna Zoboli i il·lustrat per Mariachiara Di Giorgio, és un àlbum sense paraules que explica un matí qualsevol en la vida del cocodril. El veiem com es desperta, esmorza, es vesteix i camina pels carrers, agafa el metro i arriba a la feina.

El recomanem per la seva bellesa i per la cura en l’observació dels detalls del comportament humà i dels petits gestos quotidians. Per exemple, la manera tranquil·la i educada de relacionar-se a l’ascensor, el respecta als qui llegeixen al metro en hora punta i ple de gent que es desplaça també a la feina.


Les il·lustracions ens mostren també els olors de la ciutat. Les botigues d’aliments i la floristeria són tan reals que podem flairar i assaborir aquests moments que recorden els nostres barris, els passeigs per la ciutat.

El llibre és per infants a partir de set anys perquè la lectura de les imatges té una certa complicació. Comença amb una del cocodril al llit, amb pijama i màscara de dormir, somiant amb la vida salvatge. Quan es desperta, fa les rutines diàries: raspallar-se les dents, seure al vàter, esmorzar o triar una corbata. Les il·lustracions combinen els detalls amb els plans generals i convé aturar-se a descodificar cadascuna de les «vinyetes» i observar què fa i amb qui es relaciona el cocodril.

El final és sorprenent perquè no t’imagines que pot treballar a… bé, millor que ho descobriu vosaltres mateixos.
És un llibre ben pensat, començant pel format allargat que en obrir-lo fa la sensació de tenir un cocodril a les mans. Un llibre intel·ligent, enginyós, dolç, tendre i ple d’encant. Hi ha molts detalls que veuran els nens, com els animals que viatgen al metro i conviuen amb els humans o l’infant i la mare que van amb el cotxe que esquitxa el cocodril amb l’aigua del bassal.
És un cant a la vida, a la celebració dels plaers quotidians.

LES DADES
Títol: Profesión: Cocodrilo
Autora: Giovanna Zoboli
Il·lustradora: Mariachiara Di Giorgio
Editorial: Adriana Hidalgo Editora
32 pàgines

 

Hi ha una vaca dins del bric de llet?

No us podeu imaginar la quantitat de vegades que a la rotllana de cicle infantil hem sentit afirmacions que han trencat la nostra lògica adulta. Només cal iniciar una conversa sobre un fet desconegut i els alumnes troben ràpidament la solució simple i lògica. Si preguntes com aconseguir diners, la resposta és «al banc!» perquè és allà on n’hi ha i on, segons ells, els has d’anar a buscar. Així de fàcil. Si preguntes què passa quan ens morim, perquè creixen les ungles o com funciona la rentadora, per exemple, la solució sempre és la més senzilla, tot i que no sempre és la correcta, però això ja és una altra història.

S’acaba de publicar un llibre adreçat a aquestes primeres edats que juga amb aquesta lògica. La vaca del bric de llet explora una idea contundent:

«A la llauna de pèsols hi ha dibuixats pèsols, a la llauna de sardines hi ha dibuixades sardines, al paquet de cereals hi ha dibuixat cereals.
Per tant, si hi ha una vaca dibuixada al bric de llet, és que a dins n’hi ha una»

Aquest és el pensament d’un nen que està convençut que a dins del seu cartró de llet hi viu una vaca i tots els seus raonaments van dirigits a verificar aquesta teoria.

El llibre és ben curiós. Per la forma, perquè d’entrada sorprèn que tingui la mateixa forma d’un cartró de llet: allargada, amb una vaca dibuixada a la portada, un indicador de capacitat (1litre), un logo de producte naturals (bio) i les indicacions nutricionals al darrera. Ben pensat.

Quan el llegeixes, comproves que és intel·ligent, misteriós i divertit alhora. El nen que hi apareix és curiós i va fent les preguntes habituals que solen fer molts nens: relaciona la mida de la vaca que deu ser petita per viure dins del bric amb les que ell ha vist de lluny al camp, pateix quan el pare agafa les tisores per obrir un bric nou no fos cas que li fes mal a la vaca de dins, es sorprèn quan mira pel forat obert i no veu res perquè està fosc, o para l’orella per sentir les vaques dins la nevera i no les sent sospitant que dormen, etc.
Lògica irrefutable! Si la vaca de la llet desnatada és verda té una explicació, naturalment!

Hi ha una doble narració ben lligada. El text, amb una tipologia força gran que agrairan els nens que llegeixin el llibre, i unes il·lustracions que ens mostren l’infant, les seves elucubracions i tot allò que imagina o creu veure. És formidable!

Hi ha detalls afegits que són d’agrair. Per exemple, la nevera oberta mostrant que tots els productes són naturals i no hi ha carn o el tractament dels residus que també hi és present i ben resolt.

L’únic que m’ha posat nerviós són les tisores (al meu gust, massa grans).
A l’escola pot ser un bon àlbum per parlar de l’alimentació, de les vaques i de la llet.

També es presta a fer alguna activitat plàstica amb brics reciclats.
Lectura recomanada per a cicle infantil.

Les dades:
Títol: La vaca del bric de llet
Autora: Sophie Adriansen
Il·lustradora: Mayana Itoïz
Editorial: Birabiro
Pàgines: 28
febrer 2018

 

El bolígraf de Higgs, o què passaria si…


Fa gairebé sis anys d’aquesta imatge i de les paraules «crec que la tenim». Es referia a l’anomenada «partícula de Déu», una nova partícula subatòmica coneguda com el «Bossó de Higgs». Va ser un moment inoblidable, semblant a quan, anys més tard vam veure la pel·lícula Interstellar i vam saber dels «forats de cuc», o quan expliquen els perquès dels premis Nobel de Química i quedem meravellats de tot el que desconeixem.
Fa un any, aproximadament, l’editorial Animallibres va publicar «El bolígraf de Higgs» d’en Rubén Montanyà. D’aquests autor havíem llegit «La nena de l’arbre» a La lliga dels llibres de l’Hospitalet i vam disfrutar dels aspectes científics plantejats al voltant del pas del temps. La novel·la, ben construïda, aporta unes reflexions que van més enllà de la pròpia peripècia de la nena de l’arbre.
Ara he llegit El bolígraf de Higgs i també m’ha aportat coneixements suplementaris perquè m’ha fet pensar molt en «què passaria si…»
La idea del llibre no és nova. En realitat, ens parla de la possibilitat de posseir un objecte (com una vareta màgica) que ens concedeix els desitjos. En aquest cas és una bolígraf que fa que tot el que s’escrigui amb ell esdevingui realitat.
El llibre és recomanable per diferents motius, però sobretot perquè és divertit i manté la intriga durant totes les pàgines. També és interessant la doble o triple veu narrativa. Ara un narrador que explica la història, ara el protagonista que, en primera persona, a través d’unes redaccions ens fa avinent els seus estats d’ànim, ara unes notes a peu de pàgina superdivertides que ens interpel·len com a lectors.
Està a la tria del premi «Protagonista Jove», i me n’alegro.
A la contraportada llegim:
Tot allò que un pot imaginar és possible. Jules Verne i H. G. Wells van descriure avenços científics i tecnològics que s’han acabat produint, en bona mesura, tal com els van imaginar. I ara, jo, acabo de trobar un bolígraf d’una marca que es diu HIGGS tot just quan estic a punt de començar una novel·la sobre un bolígraf que es diu HIGGS. De segur que és un senyal per descobrir el sentit de la vida. O no?
Un bon llibre per llegir a l’ESO i per parlar de molts temes. També es una  bona tria per als clubs de lectura juvenils.

Si voleu llegir les primeres pàgines, cliqueu AQUÍ

LES DADES:
Títol: El bolígraf de Higgs
Autor:Rubèn Montañá
Editorial: Animallibres
Pàgines: 176
Barcelona, 2017

«Palabra de ratón», la aventura inciàtica d’un ratolí de laboratori

Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:

Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.

I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.

Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:

Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»

I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»

També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.

La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.

La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.

 

LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018