SUPER-A contra les forces del mal

Estem vivint una edat d’or de l’àlbum il·lustrat que compta amb un nombrós grup d’il·lustradors amb molt de talent i unes editorials ben preparades amb especialistes en literatura infantil i juvenil, psicòlegs, grafistes i lingüistes que treballen per fer més fàcil l’accés a la lectura, atents a les respostes dels infants.

En les primeres edats és on l’àlbum ofereix unes possibilitats extraordinàries d’acostament a la lectura. La lectura de la imatge precedeix a la lectura del text i amb aquests tipus de llibres l’infant aprèn a passar les pàgines —bàsic— en sentit correcte, es familiaritza amb el temps particular de la història —pot aturar-se en una escena concreta, tornar enrere— i és un moment de reflexió, d’emoció, d’explorar la imatge, de fer-la seva o abandonar-la.

Si posem en mans dels infants una varietat prou àmplia d’estils i maneres de fer i de contar, els estarem ajudant a eixamplar el seu univers sensible, a llegir més enllà de l’evident i a valorar la realitat amb esperit crític.

Es tracta d’obrir el ventall a tot aquest món divers i extraordinari que ajuda al lector a prendre consciència de la història que s’explica i no encotillar-se en els estereotips visuals clàssics en els que les imatges sovint apareixen com a complement redundant del text.

Quan un text arriba a les mans de l’il·lustrador, les possibilitats de plasmació gràfica són múltiples, però hi ha uns codis comuns que activen la intel·ligència dels lectors. Els decorats se solen simplificar per facilitar la lectura, un senyal sol ser suficient per indicar-nos l’època de l’any o el lloc on passa l’acció (un parell d’arbres indiquen que estem al bosc, una oreneta que és primavera) i la tècnica emprada ens dona el to de la narració.

La imatge complementa allò que el text només insinua i afegeix detalls que fan més suggeridora la història que es narra. Aprendre a llegir les imatges, a interpretar el color i la forma, obre nous camins al coneixement i, també, a la fantasia.

Alguns autors per ressaltar la part còmica de la història juguen a dibuixar el contrari del que s’explica.

Ara, gràcies a la bona vista i al bon olfacte per descobrir les petites joies que circulen per les llibreries, la Montse Marcet, m’ha fet descobrir SUPER A, un àlbum que també juga amb les contradiccions.

El text d’en Txabi Arnal explica les peripècies d’una jornada d’una superheroïna i totes les missions que ha de vèncer. Imagineu, per exemple, que ens vol dir quan escriu:

SUPER-A gira amb la velocitat d’un tornado i aconsegueix escapolir-se de les urpes de Peluda Bèstia. L’esforç ha estat titànic. Se sent engarrotada. La nostra heroïna estira els músculs, llença el seu crit de guerra, creua la Gran Cascada i s’enfunda dins l’uniforme de superheröina.

O la missió número 6, quan diu:
De tornada al cau secret, un agent camuflat sol·licitarà la teva col·laboració per a transportar una mercaderia extremadament perillosa. Ajuda’l però ves amb cura. Si la mercaderia caigués a terra, esclataria i provocaria un bany de sang.

O quan ha de llençar un carregament de residus radioactius a un lloc segur.

I quan veiem les imatges que hi ha a la pàgina senar no podem fer altra cosa que petar-nos de riure quan veiem que la «Peluda Bèstia» és el seu gos, la «Gran Cascada» és la dutxa, la « mercaderia extremadament perillosa» és una síndria, el «carregament de residus radioactius» és la bossa de la brossa i així tot. Una història enginyosa.

Una activitat divertida consisteix en tapar el text i demanar als infants que n’escriguin un altre només veient les imatges. Després només cal llegir allò que hi diu a l’original i comparar les diferents maneres de veure la història.

Lectura recomanada a partir de quatre anys.

Els de la editorial “La Guarida” ja estan tardant en fer i comercialitzar el ninotet de la SUPER-A.

LES DADES:

Títol: Super-A
Autor: Txabi Arnal
Il·lustradora: Mercè Galí
Traductora: Susana Peix
Editorial: la Guarida
Pàgines: 40
Salamanca, 2021

«La gent de la meva escala», més que un poemari

Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

Cutxi-Cutxi, un gos que vol ser com els altres

«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.

Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.

Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».


«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.

Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.

M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).

Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.

LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo de presentació de l’editorial BAULA:

Paciència, paciència…

A l’edició d’ahir, diumenge 17 de gener, a l’Ofici d’educar vam parlar del llibre «El encargo», de Claudia Rueda, publicat per Océano Travesía, una lectura recomanada per a cicle inicial.
És un llibre preciós que explica que una vegada un emperador va cridar a Palau el millor artista perquè li pintés un quadre d’un gall, ja que era un amant d’aquestes aus i en volia una plasmació ben bonica en forma de pintura. El relat es centra en la importància de tenir paciència per aconseguir els nostres objectius.

La pregunta que fem per si voleu entrar al concurs i guanyar un exemplar del llibre comentat és la següent: Què us fa perdre la paciència?

Les respostes s’han d’enviar a l’adreça electrònica loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 24 de gener. També hi haurà un segon llibre de regal que ens han fet arribar els Mags de l’Orient.
La guanyadora de l’anterior concurs va ser la Zaira Pérez, que va contestar la pregunta del llibre «Ubú» correctament. L’enhorabona.

Podeu accedir al podcast del programa d’ahir, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-encargo-de-claudia-rueda/audio/1089541/

En el mateix programa es va tractar de com protegir-nos de la pandèmia amb la vacuna del sentit de l’humor i vam poder sentir les experiències i consells d’en Peyu, humorista i presentador d'”El búnquer”, de Catalunya Ràdio; Agnès Busquets, actriu i imitadora del “Polònia”; Oriol Dalmau, humorista a GolTV i el de capçalera de “L’ofici d’educar”; la psicòloga i sexòloga Marina Castro, i l’humorista Berto Romero.
L’humor, el sentit de l’humor, ens protegeix del dolor, ens salva, ens entreté, ens ajuda a relativitzar, ens connecta i ens fa còmplices dels altres, i posa veu a les crítiques i als tabús; no podríem viure sense sentit de l’humor, que apareix amb força en els pitjors moments de la vida i la criança.

Podeu sentir el programa sencer clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/protegir-nos-de-la-pandemia-amb-la-vacuna-del-sentit-de-lhumor/audio/1089543/

N’Esteisi, en Pimiento, Madame Baguette, Shannon i altres

Els de Takatuka tenen un olfacte especial per trobar petits tresors com “Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento”, una col·lecció de divertits còmics que expliquen les vivències d’una nena de sis anys i el seu cavall que parla, talment com si fos Mister Ed, aquell inoblidable cavall parlant de la sèrie de televisió homònima que veiem de petits allà pels anys 60.

De moment s’han publicat tres volums, de 40 pàgines cadascun. Son de mida reduïda, gairebé de butxaca (15 x 15 cm) i a cada volum hi ha dues històries de n’Esteisi, capiculades, que comencen una pel davant i l’altra pel darrera. Els títols de les sis històries són:
N’Esteisi i el millor lloc de la classe
N’esteisi no es vol dutxar
N’Esteisi va a la platja
N’Esteisi es fa pipí al llit
N’Esteisi té polls
La increïble història dels ponis parlants…

Les il·lustracions i el text són d’en Juan Feliu, molt actuals i amb gran sentit de l’humor.

El ventall de personatges és reduït, de manera que podem reconèixer fàcilment a la mestra, la senyoreta Madame Baguette, que parla en francès, les companyes de l’escola i les amigues totes amb noms anglesos, com Shannon o Chelsi; també hi ha les germanes grans de n’Esteisi i sobretot, el cavall Pimiento.

Les il·lustracions recorden els còmics per a adults de «El Jueves», especialment el traç de l’Ivà; els nassos ens fan pensar en les vinyetes punyents d’en Forges.

Si voleu que els vostres fills i alumnes riguin una estona, aquestes aventures (i les que vindran) són un bon inici.

Més detalls curiosos a l’entrevista que li van fer els de COMICAT a l’autor, en Juan Feliu. És força aclaridora.
http://www.comicat.cat/2020/07/entrevista-en-juan-feliu-sastre.html

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?time_continue=5&v=IxijCjqBXnI&feature=emb_logo

Resums, fitxes, ressenyes i altres informacions a Takatuka còmics:
http://www.takatuka.cat/llibres.php?col=comic

LES DADES:
Títol: Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento
Autor: Juan Feliu Sastre
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2020

 

Felicitats, Pippi!

Comencem al revés, talment com fa la Pippi quan dorm amb els peus sobre el coixí. L’últim capítol de la trilogia de llibres que l’Astrid Lindgren va escriure —La Pippi no es vol fer gran— ens mostra una nena asseguda a la taula de casa seva, a Villa Kunterbunt, amb el cap recolzat sobre les mans, mirant endavant amb ulls somiadors, i apagant l’espelma que il·lumina l’estança. És un final apoteòsic, que tanca el cicle d’aventures i que es llegeix amb emoció.

Aquest any, a Suècia i altres països nòrdics, se celebren nombrosos esdeveniments que ens recorden els 75 anys de la seva publicació. Obres de teatre, circ, exposicions, etc. ocupen la programació, fins al Nadal.

Pippi Langstrump va ser un cas curiós dins el món de la literatura infantil. La seva publicació va aixecar unes quantes crítiques entre alguns adults ben intencionats i molta alegria entre els infants. Si ens hi fixem en com algunes obres han esdevingut clàssics de la literatura infantil trobem els que han passat directament de la literatura d’adults a la dels infants, com és el cas d’en Robinson Crusoe, per exemple, i altres que han arribat als infants amb el vist-i-plau de pares, mestres i pedagogs, com podria ser el cas d’en Pinotxo. En canvi, amb la Pippi la cosa va ser més complicada, perquè si bé els infants la va estimar amb passió, els adults tenien les seves reticències.

La Pippi, amb el seu cabell de color carbassa, la cara plena de pigues, la boca gran, una mitja negra i una altra de ratlles i un vestit fet per ella mateixa, és una nena de nou anys amb una força descomunal (pot aixecar un cavall amb una mà), viu sola a la seva casa i té una caixa plena de monedes d’or. L’acompanyen un mico anomenat Senyor Nilsson i un cavall. Si va tenir tan bona acceptació va ser perquè la Pippi, malgrat que als adults no els feia gràcia que en lloc d’anar a l’escola preferís viatjar als Mars del Sud, o passejar per la ciutat amb el seu mico, allò que la distingia de les publicacions de l’època era el seu esperit aventurer, les seves bromes intel·ligents (que s’assemblen a les angleses), el seus esperit d’ajudar els més febles, la seva generositat i sobretot que va alliberar els nens de la nyonyeria del ratolí Mickey i altres personatges avorrits que campaven per les pàgines dels llibres adreçats a ells.

Al web de l’Astrid Lindgren https://www.astridlindgren.com/en/characters/pippi-longstocking/congratulations-pippi hi trobareu molta informació, activitats i retallables per als vostres alumnes. Va! Que no sigui dit i el proper curs incorporeu la lectura d’algun capítol de les aventures d’aquesta nena inoblidable.

L’Astrid i la Pippi, l’any 1969

Trobareu totes les aventures de la Pippi Langstrump editades en castellà per Blackie Books, en un sol volum, en una edició de l’any 2012.

En català, Kókinos ha fet un esforç considerable per presentar-nos els tres llibres tal com es van publicar, però amb les il·lustracions de l’Ingrid Vang Nyman. També han fet una nina de roba que és genial.

Ah! No deixeu passar l’oportunitat de reviure algun capítol de la mítica sèrie de televisió.

LES DADES:
Títol: Pippi Calcesllargues, La Pippi s’embarca, La Pippi a les Mars del Sud.
Autora: Astrid Lindgren
Il·lustracions: Ingrid Vang Nyman
Traductor: Antoni Garcia Llorca
Editorial: Kókinos
Pàgines: 144 els volums primer i tercer. 128 el segon volum.
Madrid, 2020

«Poca broma amb l’escola!», una nova aventura de la Judit i en Johan

Dos anys després del «Poca broma amb les vacances!», segon títol de la sèrie “Els embolics de la Judit i el Johan”, l’autora ens presenta «Poca broma amb l’escola!» amb noves aventures encara més esbojarrades i divertides que els dos anteriors llibres.

En aquesta ocasió, els dos amics van a la mateixa classe i estan confiats que tindran un bon curs però l’atzar el situa al grup d’un mestre que té fama de poc divertit: El senyor Amela. D’ell es diu que es tan avorrit que s’adorm a si mateix i que li agrada posar càstigs, entre altres animalades.

Durant el primer trimestre de curs, la Judit i en Johan, ho embolicaran tot però al final les coses sempre s’arreglaran i tot allò que podria esdevenir un desastre mundial acaba essent un bé de Déu per a tothom, des del conductor de l’autocar que els porta d’excursió fins al mateix senyor Amela que es convertirà en l’autèntic heroi de tots els seus alumnes.

L’estil de l’Ester Farran és directe, amb molts diàlegs i idees que, de tant ben explicades, semblen reals, viscudes per ella o per algun conegut, ves a saber!

La nena protagonista, aquesta Judit positiva, amb idees brillants o inversemblants, ens farà riure amb les seva mirada neta i els seus comentaris aguts. És ella qui ens narra el que està passant, en primera persona.

Els capítols tenen una mida justa —unes vint pàgines— i a cadascun d’ells es planteja una situació que s’acaba resolent amb l’enginy de la Judit i d’en Johan. Es parla, per exemple, del dia que arriben els polls a classe i de com cal eliminar-los, o del dia que toca fer el típic simulacre que acabarà amb una inundació descomunal al gimnàs de l’escola.

En aquest blog ja vam ressenyar l’anterior «Poca broma…»

Recordo que vam comentar amb l’il·lustrador, en Jordi Sales, que les dues primeres portades tenien un nexe. Veig que amb la tercera entrega continua jugant amb nosaltres. Si teniu els tres exemplars i els poseu un al costat de l’altre, ho entendreu.

Lectura recomanada a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: Poca broma amb l’escola!
Autora: Ester Farran
Il·lustrador: Jordi Sales
Editorial: Edicions del Pirata
ISBN: 978-84-417207-29-8
Pàgines: 244
Barcelona, 2020

 

Una carrera épica en un hipòdrom

La primera pàgina d’«Una carrera épica» ens mostra els assistents a la cursa molt ben vestits, engiponats com es tractés del «Gran National» anglès. És una festa i alguns estan mirant pels prismàtics per no perdre’s detall.


A la segona pàgina hi ha els cavalls neguitosos i els genets mirant-se els uns als altres, expectants a que comenci la cursa. De sobte, un ¡BANG! dona el tret de sortida i corren a gran velocitat camí a la meta.

Les següents pàgines són molt plàstiques i veiem diverses argúcies divertides per intentar guanyar. També hi ha alguns que queden eliminats directament.

Les il·lustracions, humorístiques, són de línia clara, i el forma és molt gran, allargat (crec que té un nom però no n’estic segur… Italià, potser?)
L’autora, la Marie Dorléans ha confegit un relat senzill però enginyós que acaba de manera espatarrant.
A casa nostra no tenim hipòdroms però en d’altres països les curses són habituals i els espectadors coneixen els noms dels genets i les característiques dels cavalls per poder fer apostes i endevinar qui pot guanyar.
Destaca la gama de colors suau i harmònica, amb força detalls de línia neta I clara.
El text és breu i les paraules estan ben triades.


Un llibre bonic per llegir amb els infants a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Una carrera épica
Autora: Marie Dorléans
Il·lustradora: Marie Dórleans
Traductora: Roser Sánchez
Editorial: Astronave
Pàgines:32
Barcelona, 2019

Max Velthuijs, l’il·lustrador del mes (octubre 2019)

Max Velthuijs és un il·lustrador i autor holandès que va néixer a l’Haia el 1923. Com a d’altres il·lustradors, de petit ja li agradava dibuixar i inventar històries. També deia que a l’escola era un alumne normal, no gaire brillant.
Va créixer i li va tocar va viure i patir la Segona Guerra Mundial. Això el va marcar perquè mentre estudiava pintura i disseny gràfic a l’ Acadèmia de les Arts Visuals, el 1944 tot es va aturar i va haver de marxar perquè la ciutat on vivia va ser evacuada.
Un cop acabada la guerra, va rebre diversos encàrrecs per a fer cartells, portades de llibres, publicitat i anuncis de televisió i així va ser com va descobrir la seva vocació: il·lustrar llibres.
Velthuijs és un dels il·lustradors infantils dels Països Baixos que ha rebut més premis i el seu prestigi és enorme, arreu del món. Entre el premis que va recollir, hi figura el Hans Christian Andersen, l’any 2004, per a il·lustradors.
Va morir el 2005.
Velthuijs dibuixa amb colors vius i alegres, fets amb ploma i tinta. De tota la seva producció, hi ha una sèrie que a l’escola és molt estimada i reconeguda: La de la Granota.

Els llibres de la Granota ens parlen d’amistat, d’amor, de natura, i també de persones. Són uns éssers molt entranyables, amb sentiments, pensaments filosòfics, missatges profunds i sentit d’un humor sa.
De la sèrie de la granota es van publicar 14 títols i val pena revisitar-los de tant en tant i posar-los en mans dels infants.

Alguns dels seus millors llibres són:

LA GRANOTA ÉS MOLT VALENTA
Plou durant molts dies seguits i tot s’inunda. Però la granota no dubta a tirar-se a l’aigua i anar a buscar ajut per als seus amics.

LA GRANOTA I LA MERLA
La granota troba una merla estirada a terra, que no belluga. És morta, i la granota i els seus amics l’enterren.

LA GRANOTA I L’ÀNEC
Que cansats però que feliços han arribat la Granota i l ‘ Ànec després de la seva passejada! Quantes coses han fet!

LA GRANOTA I LA RATA
La Granota i la Rata, tot buscant un tresor, fan un forat i damunt el forat construeixen una casa. Com que han de sobreviure, s ‘ alimenten del que els proporciona la terra.

LA GRANOTA I LA FORASTERA
Al bosc arriba una rata forastera, i els animals no l’accepten. Però la granota la va a veure i es fan amigues.

LA GRANOTA TÉ POR
La granota sent sorolls estranys i no pot dormir. Per això se’n va a ca l’ànec i després a cal porquet. Al final, per no tenir por, els tres amics acaben dormint junts.

LA GRANOTA A L’HIVERN
Ha arribat l’hivern i hi ha neu pertot arreu. La granota no té pèl, ni greix ni plomes, i es posa malalta de tan de fred.

LA GRANOTA I EL PORQUET
La Granota i el seu amic Porquet volien fer moltes coses plegats però no s ‘ acabaven de posar d ‘ acord… A la fi van decidir preparar-se un bon berenar!

I MOLTS MÉS!

Tot el que sap l’Alejandro, un clàssic reeditat

S’ha tornat a publicar «Tot el que sap l’Alejandro». Una bona notícia perquè estava exhaurit (L’havíem llegit en una edició d’Oxfort de l’any 2006) i ara Pagès editors l’ha traduït al català i el presenta amb una edició molt cuidada i que agradarà als nois de 10 anys.

La novel·la comença amb aquesta declaració:
“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”

El relat és dolç i ple d’humor. Els capítols són breus, com píndoles separades i que es poden llegir en qualsevol ordre. No cal seguir la numeració habitual però es recomanable.

L’Alejandro és un nen de vuit anys que va explicant tot el que li preocupa i l’envolta i pot pot ser un bon model per invitar als infants a explicar el que els hi passa “a la manera de l’Alejandro”. Per exemple, les lliçons de filosofia com, quan diu:

Ser algú a la vida vol dir ser enginyer o paleta o professor o policia. La mestra diu que, quan els nens es fan grans, acaben sent algú i que ens hem d’esforçar per arribar a ser algú bo. A mi em sembla que s’equivoca. Si és cert que ens tornarem algú ,ara què som, res? Jo crec que tots som alguna cosa, tant se val la mida que fem, ni si anem a l’escola o som grans i importants.

Les primeres pàgines aquí:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413030944_L33_23.pdf

LES DADES
TÍTOL: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductora: Yannick García
Editorial: Pagès
112 pàgines
170 x 240 mm
Col·lecció: Nandibú Singular
Lleida, 2019