La vida secreta de les llavors

Veient les imatges esfereïdores dels actuals incendis a Austràlia sembla que aquell país no tornarà a ser mai més igual. Les imatges circulen per les xarxes socials, pels diaris i per televisió. Em venen al cap llibres que expliquen als infants què cal fer per regenerar la natura. N’hi ha molts. Alguns clàssics com «Wangari i els arbres de la pau», «L’home que plantava arbres» o «Los viajes del abuelo» i d’altres més actuals. Dels que han sortit recentment, en comento un parell:

CENT LLAVORS QUE VAN VOLAR

Un arbre esperava, ple d’esperances. Què esperava? El dia adequat, el dia perfecte per alliberar les seves llavors!
I aquell dia, l’aventura comença. L’arbre allibera cent llavors…
Estem davant d’un llibre que ens convida a comptar. És com una classe de matemàtiques perquè a cada pàgina que passem anem veient com de les cent llavors que van volar, algunes cauen enmig de la carretera, a d’altres se les mengen els ocells o acaben al fons del riu… i així el nombre va minvant. Al final, n’hi haurà alguna que acabi en un bon terreny? Alguna acabarà convertida en un arbre adult? No perdem l’esperança!
«Cent llavors que van volar» és un llibre que ens acosta al coneixement de l’entorn i ens explica com poden ser de resistents les llavors, els arbres i la natura en general.
Escrit per la Isabel Minhós i il·lustrat per la Yara Kono segueix aquest estil peculiar dels llibres portuguesos que edita Planeta Tangerina.
A les darreres pàgines hi ha una informació que val la pena sobre els diferents tipus de llavors.
A partir de cinc anys

LES DADES:
Títol: Cent llavors que van volar
Autora: Isabel Minhós
Il·lustradora: Yara Kono
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 32
Barcelona, 2018

QUÈ ENS CAL?
Un altre llibre que ens parla d’arbres i de llavors acaba de ser publicat per Kalandraka. Es tracta d’un relat breu d’en Gianni Rodari titulat «Què ens cal?».
Comença amb una afirmació: Per fer una taula ens cal la fusta. I després va explicant el que cal per fer la fusta, el que cal per fer un arbre i així successivament… una llavor, etc. fins a un final que ens retorna, a manera de sil·logisme, a la situació inicial.
Al web de l’editorial llegim que «El relat segueix una successió lògica i esglaonada sobre l’origen d’un objecte quotidià, que culmina en una de les coses més profundes i, a la vegada, més belles de la naturalesa: per aconseguir quelcom ben gran, a vegades n’hi ha prou amb el mínim. Un llibre que uneix l’elegància de la geometria, tot seguint una estructura literària circular, amb la fragància de la poesia i l’originalitat de la proposta estètica.
Els collages de Silvia Bonanni practiquen aquest salt creatiu i transformador de l’art, amb una proposta elaborada i plena de colors que combina tota mena de retalls de paper imprès amb elements tèxtils
A partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Què ens cal?
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Silvia Bonanni
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

“Cantacontes” rodarià

El 23 d’octubre de 2020 farà cent anys del naixement de Gianni Rodari. Per aquest motiu, hi haurà moltes celebracions i serà una temporada plena d’iniciatives per recordar a un dels autors més creatius i que més va fer per dignificar l’educació dels infants.
Rodari va ser mestre, periodista, activista polític i escriptor. Acabada la Segona Guerra Mundial, va començar a publicar obres per a nens que van ser acceptades per les criatures amb força d’èxit. Va continuar escrivint i el seu estil innovador va ser determinant per guanyar, l’any 1970, el premi Hans Christian Andersen, considerat el premi Nobel de la literatura infantil.


A la biblioteca Pare Miquel d’Esplugues, el divendres passat, 22 de novembre, vam fer una sessió de «CANTACONTES» amb alguns contes d’en Rodari. Un de viva veu, un altre dramatitzat i un tercer amb titelles de cartolina. «En Tres botons», «Josa» i «Un que n’eren set» van fer passar una bona estona al més de cent infants de la ciutat que s’hi van aplegar.
La cirereta la van posar els músics, en Paco i en Jordi i la cantant, la Sandra, que ens van deixar embadalits amb les seves melodies. Tan de bo puguem repetir l’experiència amb altres contes perquè així també es fan lectors!
Us passo, algunes de les fotos que fa ver la Cristina Mínguez.

 

 

Escola de fantasia. L’aposta insubornable de Gianni Rodari per un ensenyament més ple i creatiu

Els mestres estem agraïts als qui han treballat i treballen amb infants i ens han explicat els seus pensaments. Agraïm a Maria Montessori, a Ovide Decroly, a Paulo Freire, a Ken Robinson, etc. i també a mestres d’aquí com en Jaume Cela, Marta Mata o César Bona per posar tres bon exemples. Agraïm molt que Philippe Meirieu, Dolors Rius o Noam CHomsky deixin escrites les seves idees i els seus dubtes. Són els nostres referents, qui ens mostren el camí a seguir.
Normalment podem trobar els seus pensaments a editorials lligades al món educatiu com Graó, Octaedro o Rosa Sensat.
Però avui vull comentar la publicació de l’editorial Blackie Books Escola de fantasia que recull articles escrits pel gran Gianni Rodari i que ve acompanyada d’un subtítol prou eloqüent: Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens.
Es tracta d’una edició molt acurada —portada de Bruno Munari, traducció de Bel Olid— que ofereix reflexions i propostes concretes al voltant del poder de la imaginació i del poder alliberador de la paraula
En Gianni Rodari pensava —alerta! Fa cinquanta anys— que l’escola no només és el lloc on els nens aprenen i els mestres ensenyen, sinó un espai que ho inclou tot: pares, mestres, estudiants, biblioteques, ajuntaments, televisió… Tot. Considerava que tot és o pot ser educatiu i tot pot influir de manera positiva (o negativa, esclar) en les nostres vides. Les reflexions de Rodari encara són vàlides i farien bé a les facultats de magisteri recomanant aquesta lectura.

El recull està estructurat en tres parts diferenciades: Ensenyar a aprendre, aprendre a ensenyar i imaginar. I en voldria destacar el capítol inclòs a la primera part intitulat Nou maneres d’ensenyar els nens a odiar la lectura, un article mític i que val pena tornar a llegir, reflexionar i comparar amb la nostra pràctica diària. Abans dels nou subapartats hi ha una breu introducció que diu així:
Hi ha moltes maneres d’ensenyar a llegir després de la desaparició (tardana) de l’antiga i cruel «la b amb la a, ba, la c amb la a, ca…». però també hi ha moltes maneres de fer odiar els llibres als nens. No tothom coneix les millors tècniques ni les més modernes per alfabetitzar les criatures ràpidament i sense gaire esforç. En canvi, gairebé tothom coneix i practica amb fidelitat i coherència dignes d’una causa més noble els diversos sistemes per fer néixer en els nens una nàusea inextingible per la lletra impresa. Permeteu-me que n’indiqui alguns, sense floritures però no sense convicció.
I després els nou apartats que volen ser reflexions del que no s’ha de fer però que alhora ens serveixen per pensar en el com cal actuar. L’encapçalamant dels apartats és el següent:

1. Presentar el llibre com una alternativa a la televisió
2. Presentar el llibre com una alternativa al tebeos
3. Dir als nens d’avui que els d’abans llegien més
4. Considerar que els nens tenen massa distraccions
5. Culpar els nens si no els agrada llegir
6. Transformar el llibre en un instrument de tortura
7. Negar-se a llegir al nen
8. No oferir prou varietat
9. Obligar a llegir

Les dades:
Títol: Escola de fantasia. Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens
Autor: Gianni Rodari
Traductora: Bel Olid
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 186
Barcelona, 2017

A la contraportada es remarquen algunes frases:
La lectura és un privilegi i no pas un deure.
Riure és crucial: és un regal inesperat, més enllà de la protecció i seguretat.
Un nen, cada nen, és un fet nou. I amb ell el món comença de zero.