Ci vuole un fiore

Ahir vam començar la cinquena temporada de «Llibres per somiar», una secció que forma part del programa «L’ofici d’educar» i que condueix l’Elisabet Pedrosa.
Aquest any, com es fàcil d’imaginar, es dedicaran molts programes a seguir l’evolució de la pandèmia i com ens afecta a les famílies i a les escoles. Informar és una de les funcions de la ràdio.

Es va fer un Especial Escoles Bressol i es va convidar a la Rosa Gimeno Ventura, mestra a la llar d’infants Agora, cooperativa de mestres sense ànim de lucre de l’Eixample de Barcelona, la Sandra Ruiz Juvé, mestra, psicopedagoga i directora de l’EBM El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta, la Lara Terradas, psicòloga i mestra d’educació viva, i la Meritxell Poch, mare de la Gaia, que està en edat d’anar a l’escola bressol. També va participar l’Eva Bach amb la secció “Les lliçons de la pandèmia”.

Estic content i agraeixo que em tornin a convidar a parlar de llibres infantil i juvenils. Enguany, incorporem una nova activitat relacionada amb el llibre que presentarem a cada programa. Com sempre, recomanarem una lectura adreçada als infants —les edats i les temàtiques aniran variant per abastar totes les franges— i plantejarem una activitat relacionada que impliqui la participació dels oients. Qui escolti el programa i vulgui participar podrà —segons el que es demani— contestar una pregunta, cantar una cançó, fer un rodolí, enviar un dibuix, etc. que serà valorada per l’equip de «l’Ofici d’educar». Si us ve de gust participar, estarem encantats i ja veureu com les preguntes no seran difícils. Al final d’aquesta entrada us expliquem com ho podeu fer.

Com que la secció anirà quinzenalment, teniu temps per sentir el podcast d’ahir clicant a

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/gianni-rodari-que-ens-cal/audio/1078235/

i enviar la resposta. Al primer programa, vam parlar de Gianni Rodari i de la seva filastroca “ci vuole un fiore”.

Vam presentar el llibre titulat «Què ens cal?». Comença amb una afirmació: “Per fer una taula ens cal la fusta”. I després va explicant el que cal per fer la fusta, el que cal per fer un arbre i així successivament… una llavor, etc.  fins a un final que ens retorna, a manera de sil·logisme, a la situació inicial.

Al web de l’editorial llegim que El relat segueix una successió lògica i esglaonada sobre l’origen d’un objecte quotidià, que culmina en una de les coses més profundes i, a la vegada, més belles de la naturalesa: per aconseguir quelcom ben gran, a vegades n’hi ha prou amb el mínim. Un llibre que uneix l’elegància de la geometria, tot seguint una estructura literària circular, amb la fragància de la poesia i l’originalitat de la proposta estètica.

El recomanem a partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Què ens cal?
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Silvia Bonanni
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32

El concurs: Qui vulgui participar ha d’enviar un tall de veu amb un trosset o breu fragment de la cançó que reprodueix el conte.

Podeu enviar les notes de veu a través del grup de Telegram de l’ofici d’educar o bé al correu loficideducar@ccma.cat . Entre tots i totes els que l’encerteu farem un sorteig, i qui guanyi s’emportarà el llibre de Gianni Rodari “Què ens cal”, gentilesa de Kalandraka Catalunya.

Aquí teniu el text de la cançó:

Le cose di ogni giorno raccontano segreti
a chi le sa guardare ed ascoltare.

Per fare un tavolo ci vuole il legno
per fare il legno ci vuole l’albero
per fare l’albero ci vuole il seme
per fare il seme ci vuole il frutto
per fare il frutto ci vuole un fiore
ci vuole un fiore, ci vuole un fiore,
per fare un tavolo ci vuole un fio-o-re.

Per fare un fiore ci vuole un ramo
per fare il ramo ci vuole l’albero
per fare l’albero ci vuole il bosco
per fare il bosco ci vuole il monte
per fare il monte ci vuol la terra
per far la terra vi Vuole un fiore
per fare tutto ci vuole un fio-r-e

Per fare un tavolo ci vuole il legno
per fare il legno ci vuole l’albero
per fare l’albero ci vuole il seme
per fare il seme ci vuole il frutto
per fare il frutto ci vuole il fiore
ci vuole il fiore, ci vuole il fiore,
per fare tutto ci vuole un fio-o-re.

Si feu una cerca per internet trobareu moltes versions perquè a Itàlia és una cançó que canten tots els infants a l’escola, més o menys com el “sol solet”, “plou i fa sol” o “cargol treu banya” que cantem aquí.

És una cançó molt alegre, amb missatge ecologista. M’agrada.

La podeu cantar emprant la base musical, com si fos karaoke. Aquesta:

https://www.filastrocche.it/contenuti/wp-content/audio/karaoke/k0342.mid

I si voleu sentir la versió d’en Sergio Endrigo, cliqueu a l’enllaç següent:
https://www.canzoncine.it/testi/sergio-endrigo/ci-vuole-un-fiore

Ah, i la partitura per als mestres de música…

 

A la carretera, un Kerouac retrobat

Repasso mentalment les prestatgeries amb les novel·les que m’han acompanyat (algunes les conservo, d’altres van ser prestades i no retornades, n’hi ha que les vaig agafar en préstec a la biblioteca) i veig quin itinerari eclèctic he seguit durant la meva vida. Com altres persones, molts anem passant per etapes lectores influenciats pels amics o per les circumstàncies personals. Algunes novel·les s’obliden perquè no aporten res, d’altres, en canvi, deixen una petja inesborrable en la nostra memòria i conformen el nostre corpus particular. Allà estan entre altres El petit príncep, El llop estepari, Lolita, Rayuela, La fiesta del chivo, El senyor dels anells, Crim i càstig, Cims borrascosos, Assassinat a l’Orient Exprés, Una realidad aparte, El beso de la mujer araña, La plaça del diamant, Madame Bovary, Pedro Páramo i tantes i tantes històries que ens han fet passar bones estones.

La llista és llarga i possiblement no compartida. Això va a gustos però el cert és que algunes de les grans obres de tots els temps ho són perquè enceten un nou camí, una nova manera de narrar, o presenten temes inexplorats. T’agradin o no, són com aquells ports d’alta muntanya que pugen els ciclistes del «Tour» de França i que estan considerats «hors catégorie». Per poder-les jutjar cal situar-se en el context, en el moment en que van ser escrites.

Algunes editorials fan bona feina recuperant títols que només es podien trobar a les llibreries de vell o en algunes biblioteques. Ens n’alegrem quan es tornen a editar.

Kalandraka és una d’aquestes editorials que fa aquesta bona feina, encara que no t’acabi d’agradar determinada obra. M’ha passat amb algunes de les seves propostes però probablement són qüestions personals.

Ara acaben de publicar «A la carretera», una de les novel·les mítiques de Jack Kerouac i m’ha fet molt content perquè és una de les històries que recordo amb estimació perquè em va obrir els ulls a un moviment que es produí als Estats Units d’Amèrica: El fenomen de la «generació beat» (paraula que deriva de “beatífic”, curiosament).

El llibre descriu una sèrie de viatges frenètics que fan diversos joves a través dels Estats Units. El destí no importa, allò que és transcendental és el viatge en si, estar “a la carretera” sense aturador, enamorats de la vida, la bellesa, el jazz, el sexe, les drogues, la velocitat i el misticisme, defugint els horaris, les hipoteques i totes les recompenses tradicionals nord-americanes.

Jack Kerouc i Neal Cassidy (a la carretera)

«A la carretera» es va convertir en un text clàssic de la contracultura literària nord-americana. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el relat del viatge d’en Sal Paradise a través d’Amèrica va representar la lluita per mantenir la llibertat del somni americà en un moment històric dur, auster i sobri. El viatge des de l’Est fins a la Costa Oest d’Amèrica, seguint la ruta 66, va ser clau de l’emergent cultura Beat, de la qual Kerouac —juntament amb figures literàries com Ginsberg i Burroughs— es convertiria aviat en un representant carismàtic.

Lectura recomanada per a joves que vulguin conèixer què va passar els anys 50 del segle XX als USA i per a estudiants de Batxillerat.

Podeu veure el què diuen des de l’editorial, clicant AQUÍ

LES DADES:
Títol: A la carretera
Autor: Jack Kerouac
Editorial: Kalandraka Catalunya
Traductor: Ferran Ràfols
Barcelona, 2020

Tomie dePaola, in memoriam

Tomie dePaola va morir dilluns passat, 30 de març, degut a les complicacions sorgides després d’una operació. segons ha informat la CNN. Tenia 85 anys.

La primera vegada que vaig tenir notícies de la seva obra va ser al voltant de mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. Estàvem a la Pobla de Segur i un grup de gent celebràvem un festival de narració oral. Allà hi eren en Carles Cano i en Llorenç Giménez que van venir de València i també la Mercè Escardó, la Roser Ros, l’Àngels Ollé, en Ferran Martínez i altres apassionats de la paraula.

Un d’ells ens va fer riure moltíssim amb la narració d’una vella fetillera -l’Strega Nona- que guaria els mals de cap, ajudava les dones solteres a trobar marits i feia desaparèixer les berrugues. Però el conte es complicava quan de la seva olla màgica va començar a sortir una muntanya d’espaguetis que inundaven tot el poble. Recordo que semblava talment que la plaça on contàvem es veia colgada per la pasta. Vaig saber, una estona més tard, que el conte era obra d’en Tomie dePaola. Si teniu curiositat per conèixer la història la podeu seguir a continuació.

El nom em va quedar en la memòria i he anat seguint les seves originals aventures perquè aquest autor, nascut als Estats Units d’Amèrica, va escriure prop de 300 llibres. De tots ells, en destaco un parell: “L’avia de dalt i l’avia de baix”, una història una mica trista però molt emotiva i, sobretot “L’Oliver Button és una nena“.

Aquest darrer l’acaben de reeditar els de l’editorial Kalandraka. Han fet un llibre bonic, de mides generoses, recomanable. Si teniu oportunitat de fer-li una ullada notareu que el seu estil recorda lleugerament al d’en Maurice Sendak, coetani en el temps, potser per la paleta de colors i els materials emprats en aquella època.

La informació relacionada que hi ha al web de Kalandraka, la trobareu clicant a http://www.kalandraka.com/es/colecciones/nombre-coleccion/detalle-libro/ver/oliver-button-es-una-nena/

Al web de l’autor també hi ha molta informació sobre la seva vida, els premis i les seves obres: https://www.tomie.com/

Autobiografia d’un tirà, amb il·lustracions d’Eva Sánchez

Entre les darreres novetats d’àlbums il·lustrats que he llegit, he pogut observar una tendència curiosa en la manera de tancar el text. M’ha passat amb «L’espera» de Gina Clotet, amb «La colección del abuelo» de Javier Sobrino i sobretot amb «Ningú com tu».

El text et va narrant uns esdeveniments que ens fan sospitar un desenllaç i al final, sorpresa!, resulta que no és el que hem previst.

A «Ningú com jo» (autobiografia d’un tirà) aquesta circumstància és molt evident i la darrera línia, la darrera imatge, capgira totalment el discurs. A més, pot passar que els lectors joves (i també els adults) desconeguin la identitat del personatge. Es tracta d’un animal que existeix en realitat. Això és fantàstic perquè ens obliga a fer una cerca a internet i conèixer una història molt curiosa i sorprenent, més sorprenent que els relats de “les mil i una nit”.

Les il·lustracions de l’Eva Sánchez reforcen el caràcter tirànic del personatge, juga perfectament amb els símbols i mostra unes metàfores que són evidents i que ajuden a avançar en la lectura. Les guardes aporten molta informació (el vestit nou de l’emperador?)

M’ha agradat però crec que l’edat lectora recomanada per l’editorial Kalandraka ha d’anar una mica més amunt, a sisè de primària o l’ESO.

LES DADES:
Títol: Ningú com jo» [autobiografia d’un tirà]
Autor: Ignacio Chao
Il·lustradora: Eva Sánchez
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: kalandraka
Barcelona, 2020

https://www.facebook.com/evasanchezilustracion/

Per saber-ne més… de fruites i hortalisses

Acaba de publicar-se el novè «Inventari il·lustrat» amb unes imatges boniques, aclaridores i acolorides que ens mostren tota mena de fruites i verdures de tot el món. N’hi ha de conegudes i d’altres més exòtiques. Veiem les que creixen sota terra i els que ho fan als arbres, les que són d’estiu i les que són d’hivern.
És graciós trobar també animals o objectes pul·lulant per les pàgines.
Cadascuna de les fruites o verdures ocupen una pàgina (o dues) i, a més del dibuix, llegim els noms comuns, el nom en llatí, i una breu explicació que ens ajuda a fixar-nos en els detalls més significatius.
És un llibre de gran format que fascina perquè cada pàgina és una oportunitat per aprendre alguna cosa sobre el que mengem habitualment.
Aquest llibre, així com tota la sèrie, són un bon recurs per tenir-los a la biblioteca de l’escola i a casa. Són com petits tresors i cada vegada que l’obrim, ens sentim com els antics exploradors a la recerca de la troballa meravellosa.

Al web de l’editorial llegim que «aquest inventari està escrit sota la supervisió científica de la doctora en enginyeria agrònoma Paule Lacroix i permet distingir entre el concepte botànic de la planta i el terme culinari que sorgeix de la seva elaboració per al consum humà. I sobretot, contribueix a reivindicar la biodiversitat, la sostenibilitat i l’alimentació saludable.»

LES DADES
Títol: Inventari il·lustrat de les fruites i les hortalisses
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Mariam Chaïb
Editorial: Kalandraka
21,5 x 30 cm.
80 pàgines
Barcelona, 2019

Tres personatges de la vida quotidiana de 1960 il·lustrats per en Cesc

Fa uns dies comentàvem la reedició del llibre d’en Paco Candel «Una nova terra» i ens centràvem en la història que explicava sense fer-li massa afalacs a les il·lustracions. L’atzar, sempre oportú, ha volgut que uns altres llibres d’en Cesc (també reedicions) vegin la llum aquests dies. És una trilogia que va editar Lumen l’any 1962 i que aplegava personatges típics de l’època. Són uns llibres bonics, molt cuidats, gairebé obres d’art. Es diuen «el peó de camins», «la florista» i «l’escombracarrers», tres oficis de l’època que estan retratats amb estimació, dolçor i tendresa, acompanyats d’unes magnífiques il·lustracions.
Els mestres tenim certa debilitat per l’obra d’en Cesc, perquè ens és molt proper i el recordem cada vegada que entrem als locals de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona o llegim el web del col·lectiu Bibliomèdia, el logo del qual també és obra d’en Cesc.

Respecte a la trilogia, circula una història molt bonica sobre les circumstàncies de la seva reedició. Així m’ho han fet saber les amables companyes de Kalandraka Catalunya i així ho explica en Toni Vall a la revista Nació digital on escriu:
El Xosé Ballesteros, l’editor de Kalandraka, va visitar un dia el Mercat de Sant Antoni, indret on cada diumenge s’hi oficien infinits números de màgia. Va trobar els llibres d’en Cesc en una de les parades, se’n va enamorar i els va comprar. Els va dir a la Cristina i l’Helena, les seves companyes catalanes de l’editorial, que a veure si fos possible reeditar aquella meravella. Gràcies a la família de l’artista van anar fent passos endavant. Van descobrir, per exemple, que el projecte original va néixer gràcies a l’olfacte d’Esther Tusquets, ànima de Lumen. Primer li va voler encarregar la idea a Miguel Delibes, una de les seves firmes més potents, però ell no sabia dibuixar. Cesc era la persona ideal. I així van néixer.
I així han persistit, així han passat a la posteritat i així han renascut ara, amb aquesta edició tan exacta, tan perfecta. Quina meravella quan hi ha tan bones notícies, quan et trobes amb regals inesperats de tan alta categoria. Quan tens la certesa que continua existint el bon gust. Perquè per sobre de tot reeditar aquests llibres és una demostració de bon gust, d’encert, de criteri, de saber veure què és bonic, de tenir clar què és l’art.

Les primeres frases de cadascun dels llibres ens marquen el to:

L’escombracarrers procedeix d’altres indrets del país.
Ha vingut per estar amb nosaltres i treballar.
Ell sap que si no es treballa no es pot viure.
Estima els seus fills i li plau de veure’ls menjar grans trossos de pa.

El peó de camins és tot magristó però gairebé no s’afaita mai.
No sap de lletra ni de números.
Sap cargolar els cigarrets a la perfecció i els seus encenedors no fallen mai.

La florista ven flors perquè se les estima i li agraden els colors
que tenen i la flaire que exhalen.
No ven rams de núvia ni corones per als difunts,
Ni toies luxoses d’aquelles que s’envien a domicili.

Al web de Kalandraka podem llegir:

Publicats per primera vegada el 1962, “L’escombracarrers”, “El peó de camins” i “La florista” són tres clàssics de Cesc, un dels principals referents de l’humor gràfic català del segle XX.
La seva obra és el reflex d’una societat de la qual va ser cronista, tot retractant el seu paisatge i els seus habitants: escombracarrers, peons i floristes com els que protagonitzen aquesta sèrie,
són el reflex de les gents senzilles i treballadores.
Les il·lustracions d’aquests llibres -acompanyats per textos breus i amables, reflexius i no exemptes de certes complicitats poètiques i humorístiques- condensen les qualitats d’un estil elegant i expressiu forjat durant tota la seva trajectòria: traços àgils i delicats que defineixen la figura del protagonista, i línies esbossades que el situen en l’espai natural, amb la tinta
present i exercint -a través de la taca- un paper estètic i simbòlic.
En els seus dibuixos s’aprecia la suavitat cromàtica, la tendresa que envolta els personatges, tot un reflex de la vida quotidiana.

Aquests llibres són un bon regal per a tots nosaltres i sobretot per als que vam viure i recordem, encara que sigui de forma boirosa i allunyada, els anys posteriors al «desarrollisme». Estic segur que als meus pares els hagués agradat molt llegir aquests relats.

Les dades:
Títols: L’escombracarrers
El peó de camins
La florista
Textos i il·lustracions: Cesc
Editorial: Kalandraka Catalunya
Llengua: Català
Mides: 11 x 24 cm.
Pàgines: 44
Edat recomanada: totes les edats.

Com a curiositat, la col·lecció de personatges populars es completava amb un «le torero» que només es va publicar en francès, il·lustrat per Eduardo. És un llibre il·localitzable i del que us en presento algunes imatges.

Vídeo resum de l’Escola d’Estiu 2015 a Can Butjosa.

Comparteixo el vídeo resum que ha fet la Júlia Baena tot recordant l’Escola d’Estiu “l’art de llegir imatges” que vam gaudir durant els primers dies de juliol, a la biblioteca de Can Butjosa, a Parets del Vallés. Va ser un veritable plaer i un goig poder compartir experiències.
Agraeixo, també a tot l’equip de la Biblioteca la seva dedicació. Felicitats Àngels, Blanca, Isabel, Mònica, Sònia i Gisela!