Tres personatges de la vida quotidiana de 1960 il·lustrats per en Cesc

Fa uns dies comentàvem la reedició del llibre d’en Paco Candel «Una nova terra» i ens centràvem en la història que explicava sense fer-li massa afalacs a les il·lustracions. L’atzar, sempre oportú, ha volgut que uns altres llibres d’en Cesc (també reedicions) vegin la llum aquests dies. És una trilogia que va editar Lumen l’any 1962 i que aplegava personatges típics de l’època. Són uns llibres bonics, molt cuidats, gairebé obres d’art. Es diuen «el peó de camins», «la florista» i «l’escombracarrers», tres oficis de l’època que estan retratats amb estimació, dolçor i tendresa, acompanyats d’unes magnífiques il·lustracions.
Els mestres tenim certa debilitat per l’obra d’en Cesc, perquè ens és molt proper i el recordem cada vegada que entrem als locals de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona o llegim el web del col·lectiu Bibliomèdia, el logo del qual també és obra d’en Cesc.

Respecte a la trilogia, circula una història molt bonica sobre les circumstàncies de la seva reedició. Així m’ho han fet saber les amables companyes de Kalandraka Catalunya i així ho explica en Toni Vall a la revista Nació digital on escriu:
El Xosé Ballesteros, l’editor de Kalandraka, va visitar un dia el Mercat de Sant Antoni, indret on cada diumenge s’hi oficien infinits números de màgia. Va trobar els llibres d’en Cesc en una de les parades, se’n va enamorar i els va comprar. Els va dir a la Cristina i l’Helena, les seves companyes catalanes de l’editorial, que a veure si fos possible reeditar aquella meravella. Gràcies a la família de l’artista van anar fent passos endavant. Van descobrir, per exemple, que el projecte original va néixer gràcies a l’olfacte d’Esther Tusquets, ànima de Lumen. Primer li va voler encarregar la idea a Miguel Delibes, una de les seves firmes més potents, però ell no sabia dibuixar. Cesc era la persona ideal. I així van néixer.
I així han persistit, així han passat a la posteritat i així han renascut ara, amb aquesta edició tan exacta, tan perfecta. Quina meravella quan hi ha tan bones notícies, quan et trobes amb regals inesperats de tan alta categoria. Quan tens la certesa que continua existint el bon gust. Perquè per sobre de tot reeditar aquests llibres és una demostració de bon gust, d’encert, de criteri, de saber veure què és bonic, de tenir clar què és l’art.

Les primeres frases de cadascun dels llibres ens marquen el to:

L’escombracarrers procedeix d’altres indrets del país.
Ha vingut per estar amb nosaltres i treballar.
Ell sap que si no es treballa no es pot viure.
Estima els seus fills i li plau de veure’ls menjar grans trossos de pa.

El peó de camins és tot magristó però gairebé no s’afaita mai.
No sap de lletra ni de números.
Sap cargolar els cigarrets a la perfecció i els seus encenedors no fallen mai.

La florista ven flors perquè se les estima i li agraden els colors
que tenen i la flaire que exhalen.
No ven rams de núvia ni corones per als difunts,
Ni toies luxoses d’aquelles que s’envien a domicili.

Al web de Kalandraka podem llegir:

Publicats per primera vegada el 1962, “L’escombracarrers”, “El peó de camins” i “La florista” són tres clàssics de Cesc, un dels principals referents de l’humor gràfic català del segle XX.
La seva obra és el reflex d’una societat de la qual va ser cronista, tot retractant el seu paisatge i els seus habitants: escombracarrers, peons i floristes com els que protagonitzen aquesta sèrie,
són el reflex de les gents senzilles i treballadores.
Les il·lustracions d’aquests llibres -acompanyats per textos breus i amables, reflexius i no exemptes de certes complicitats poètiques i humorístiques- condensen les qualitats d’un estil elegant i expressiu forjat durant tota la seva trajectòria: traços àgils i delicats que defineixen la figura del protagonista, i línies esbossades que el situen en l’espai natural, amb la tinta
present i exercint -a través de la taca- un paper estètic i simbòlic.
En els seus dibuixos s’aprecia la suavitat cromàtica, la tendresa que envolta els personatges, tot un reflex de la vida quotidiana.

Aquests llibres són un bon regal per a tots nosaltres i sobretot per als que vam viure i recordem, encara que sigui de forma boirosa i allunyada, els anys posteriors al «desarrollisme». Estic segur que als meus pares els hagués agradat molt llegir aquests relats.

Les dades:
Títols: L’escombracarrers
El peó de camins
La florista
Textos i il·lustracions: Cesc
Editorial: Kalandraka Catalunya
Llengua: Català
Mides: 11 x 24 cm.
Pàgines: 44
Edat recomanada: totes les edats.

Com a curiositat, la col·lecció de personatges populars es completava amb un «le torero» que només es va publicar en francès, il·lustrat per Eduardo. És un llibre il·localitzable i del que us en presento algunes imatges.

L’última carta

portada.inddEra l’últim dia de feina del senyor Costas. L’últim dia de ser l’únic carter de tota l’illa. En aquella època no hi havia telèfon ni correu electrònic i totes les notícies viatjaven a peu…

Aquest dies estic enviant les felicitacions de Nadal als amics i coneguts que no s’han passat a la fredor del uasap o el correu electrònic i amb els quals encara ens enviem el sobre amb els segells que després retallarem i guardarem (no sé perquè) en una capsa de sabates o de puros.
Fa goig fa obrir la bústia i trobar-te la postaleta de cada any d’aquell amic que fa temps que no veus. El cas és que, sensibilitzat o no, mentre preparava les recomanacions de Nadal han passat per les meves mans diversos llibres en el quals la figura del carter hi és present. N’he vist un de molt estrambòtic a Entrega especial, el llibre d’en Philip C. Stead i una cartera tradicional a L’arbre de l’escola d’Antonio Sandoval, però el més entranyable és el protagonista de L’última carta.

L’última carta ens proposa un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters, en un temps en que les notícies viatjaven a peu; ens transporta a una petita illa on els habitants tenen la sort de comptar amb un carter amable i molt professional que arriba, després de més de cinquanta anys de servei a una última jornada de treball que resultarà inoblidable per a tots. carta-2
L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa un homenatge sentit als carters compromesos amb el material que transporten, paquets gran i petits, bones i males notícies.
Les il·lustracions completen i enriqueixen el text amb un original collage d’imatges relacionades: sobres, segells, paraules manuscrites que tracen la forma dels personatges. La il·lustradora, l’Iris Samartzi, combina diferents tipus de plans, fins i tot dins de la bossa del carter. Molt cinematogràfic.
Aquest àlbum va ser mereixedor del IX Premi Internacional Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat.
És molt recomanable.

El tex tés d’Antonis Papatheodoulou (El Pireu, Grècia, 1977)
Ha estudiat Animació i actualment cursa Llengua i Cultura espanyola a la Hellenic Open University. Té més de 40 llibres infantils publicats. Ha rebut el Premi de llibre infantil de la revista Diavazo el 2011; el Premi Nacional Grec el 2011 i el 2012, aquest últim per una obra il·lustrada amb l’Iris Samartzi; i el Premi de Llibre Il·lustrat de la secció grega de l’IBBY. Quatre
obres seves han estat incloses a les llistes The White Ravens.
http://www.antonispapatheodoulou.com

La il·lustradora és l’Iris Samartzi (Atenes, 1979)
Ha estudiat Disseny Gràfic i Art. Treballa com a il·lustradora de llibres infantils i com a professora de dibuix d’educació primària. Ha rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de Llibre Il·lustrat de la secció grega de l’IBBY el 2012 per un llibre amb text d’Anthonis
Papatheodoulou, guardó que va repetir el 2015. Una de les seves obres també figura a la Llista d’Honor IBBY 2015.
http://www.irissamartzi.gr