Uns dies amb Werner Holzwarth

foto “La Vanguardia”

Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació  d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.

El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.

A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.

En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/

Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.

Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.

Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.

No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.

Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:

“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.

“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”

Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/veure-multimedia?xarxaId=628e08ce30b28a1fece2cbcb&vimeoId=undefined&video=&titol=La%20biblioteca%20Tecla%20Sala%20fa%20un%20homenatge%20al%20conte%20%22La%20Talpeta%20que%20volia%20saber%20qui%20li%20havia%20fet%20all%C3%B2%20al%20cap%22#.YpNDbUuiFlM.link

L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!

Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:  

La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.

El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.

“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.

“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.

Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.

L’article sencer a:

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20220527/8298805/werner-holzwarth-cuentos-infantiles-caca-lij-topo-talpeta.html

Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a  continuació.

I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.

Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).

Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.

Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.

Inauguració de l’exposició “la talpeta n’ha fet 30! …31! …32! …i 33!!!”

Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.  

Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.

També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.

Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…

A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.

Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.

Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!

http://www.bibliotequeslh.cat/852893_1.aspx?id=1

Tertúlia Clandestina #4: En Werner Holzwarth ens visita

Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.

A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.

Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.

No cal inscripció prèvia. Us hi esperem!

«CIRCO», l’espectacle més gran del món.

En alguna ocasió, als mestres se’ns passa pel cap canviar d’escola i veure altres maneres de treballar. Amb algunes companyes que conec, comentem com són de diferent les escoles urbanes que coneixem de les rurals, per exemple. Hi havia una mestra, a l’Hospitalet que tenia el somni de treballar en un circ. Ho explicava amb els ulls ben obert i brillants:

—T’imagines viure i seguir la caravana del circ i fer classe als nens i nenes fills dels actors i dels treballadors del circ? Ha de ser una experiència bonica de debò!

El circ té quelcom de màgic, és ben sabut.

L’editorial Kalandraka acaba de publicar «CIRCO», un poemari preciós que va ser mereixedor del Premi de Poesia Ciutat d’Oriola. L’he estat llegint aquests dies i, coincidint que a l’Hospitalet està instal·lat el “Circ du Soleil”, l’esperit del circ ens acompanya (millor, ens acomboia) tothora. Veiem els cartells a les parades del bus, albirem els pals de la carpa quan voltem per Bellvitge i en arribar a casa admirem altres llibres que han acollit en el seu racó a aquest CIRCO esplendorós.

Es tracta d’un poemari que va seguint l’esdevenir d’un dia al circ, des que «con la primera luz se cuela el circo en las rendijas, entra en el cuarto,…» i passant pels personatges meravellosos que allà hi viuen, actuen i es relacionen. (el maestro de ceremonias, la equilibrista, el payaso, el niño bala, la tragasables, el funambulista, etc.).

Són 31 poemes que també amaguen detalls tipogràfics genials. Mireu…

A la segona o tercera rellegida fas altres interpretacions i potser, només potser, fas relacions amb familiars o coneguts que t’envolten.

Poemari molt recomanable per a cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Circo
Autora: Rosa Ureña Plaza
Il·lustradora: Rosa Ureña Plaza
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 56
Pontevedra, 2022

El podeu conèixer una mica més al tràiler que va fer Kalandraka TV:

https://kalandraka.tv/videos/circo/

«L’escala vermella», amics que ajuden a pensar

Un ocell apareix caminant tranquil·lament amb una escala vermella sota l’ala. L’ocell té un bec rialler molt llarg, sembla un kiwi. No sabem on va però de seguida veiem que el seu propòsit és pujar dalt d’una teulada. I així ho fa. Recolza l’escala i s’enfila cap a munt. Com si volgués créixer, fer-se més gran, l’ocell va amunt, molt amunt.

Des d’allà estant, albira un arbre i té la idea d’enfilar-se damunt de la seva copa ajudant-se de la seva escala vermella. I després encara vol pujar més amunt (recordeu “a què fa gust la lluna? o “el pastís és tant amunt”?) fins als núvols i més enllà, ja imagineu on.

És un llibre bonic, ideal per als dos-tres anys, amb imatges molt ben definides. Un llibre tranquil que fa de bon explicar.

Quan arribem a la part central, el relat fa un retorn a la situació inicial i l’ocell torna a baixar. Pujada i baixada.

Després,  l’ocell i el seu amic, un conill que hem anat veien a totes les pàgines, es troben perquè l’ocell ha perdut la seva escala vermella.

És moment de tancar el llibre i deturar el relat per preguntar als infants com podrà fer l’ocell per trobar l’escala, o millor, com podrà l’ocell tornar a pujar tant amunt. Segur que troben la solució, oi?

Les imatges estan ben definides i és fàcil reconèixer els elements que hi apareixen.

Ens agrada trobar contes per als infants d’aquestes edats que, a més d’ajudar a descodificar el que estan veient, aportin un plus més, com en aquest cas que permet fer petites inferències, sobretot al final del relat.

Podeu veure un petit vídeo fet per Kalandraka televisió:

LES DADES:
Títol: L’escala vermella
Autor: Fernando Pérez Hernando
Il·lustrador: Fernando Pérez Hernando
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines:36
Barcelona, 2022

«Bèsties, poemes i altres bitxos» a l’Ofici d’Educar.

Ahir, a “L’ofici d’educar”, vam presentar el poemari de Leire Bilbao, publicat per Kalandraka, del que n’havíem parlat en aquest blog https://jaumecentelles.cat/2021/10/15/besties-poemes-i-altres-bitxos-poesia-que-enganxa/

No podíem estar-nos de recomanar-lo novament. Es tracta d’un llibre amb unes il·lustracions precioses i uns textos poètics que funcionen molt bé llegits en veu alta.

Dels poemes que tracten del animals que s’arrosseguen és d’on ens vam inspirar per fer la pregunta del concurs dels llibres per somiar:

Ens heu de dir un adjectiu que completi la rima de la coneguda cançó d’en Xesco Boix “Vaig conèixer un gripau blau, un gripau blau babau, que es creia ser, però de veritat, res més que un príncep…”

És relativament fàcil. Només hem de buscar un adjectiu que rimi amb «veritat» i no cal que sigui necessàriament el de la cançó! Segur que sou molt imaginatius.

Les respostes, com sempre, les podeu enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu de temps fins diumenge dia 20 de febrer.

I els guanyadors del darrer concurs són el Marc i els seus fills Lluc i Robin. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/besties-poemes-i-altres-bitxos-de-leire-bilbao/audio/1124981/

En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va mantenir una conversa molt emotiva i positiva amb l’escriptor Albert Espinosa, autor d’històries al·lucinants nascudes de la vivència personal amb el càncer que combinen patiment, alegria i coratge, com l’elogiada “Polseres vermelles”, de la que se n’ha fet 16 versions, també la de Steven Spielberg, i que ha triomfat a tot el món. Escriptor, actor, director i guionista de sèries i pel·lícules d’èxit com “Planta quarta” o “Los espabilados”, després d’un silenci a l’exposició pública, va explicar de què va el seus 11è llibre, que ha titulat “Estava preparat per a tot menys per a tu“, un llibre “salvaferides” que l’ajudarà a sobreviure al dolor el dia que mori la mare, i que se suma als ja publicats en 40 països, amb més de 2.500.0000 llibres venuts.

L’entrevista la podeu llegir al web de l’Ofici d’Educar o seguir-la al podcast:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/albert-espinosa-crear-en-catala-no-es-cap-impediment-per-arribar-a-tot-el-mon/noticia/3144860/

Un record per a l’Adela Turin

Aquests dies hem sabut que l’Adela Turin ens ha deixat, als 92 anys. Va ser l’autora de contes per a infants que tracten sobre el sexisme i els estereotips masclistes que limiten les dones i les nenes a l’esfera privada i a rols passius, uns llibres imprescindibles que ens han acompanyat durant cinquanta anys.
A la revista GUIX, al número 404 de maig de 2014, vam parlar d’un dels seus relats: «Una feliz catástrofe». Ho podeu recuperar clicant AQUÍ.


A l’escola, hem explicat moltes vegades «Rosa Caramel» i també «l’Artur i la Clementina». Són els meus preferits. Narrats de viva veu, llegits, amb suport del franel·lògraf, dramatitzat, mirats i remirats, han estat presents any rere any en la programació.

Recordo que els primers volums que teníem a l’escola eren de l’editorial Lumen i a la contracoberta un logo molt potent ens recordava que eren «a favor de las niñas».

Els que podem trobar ara són de l’editorial Kalandraka a qui agraïm que els tornin a reeditar. Tenen unes altres cobertes i el símbol «a favor de las niñas» ha desaparegut. Llàstima, perquè donava molt de joc a l’hora de fer conversa amb els infants en acabar de llegir.
Sempre ens quedaran els relats de l’Adela Turin, encara necessaris.

«Bèsties, poemes i altres bitxos», un gran poemari

Acabo de llegir el poemari de l’escriptora Leire Bilbao que ha publicat Kalandraka-Catalunya sota el títol «Bèsties, poemes i altres bitxos» i no puc estar-me de recomanar-lo.

Crec que si volem explicar que és la poesia per als infants, només cal que obrim el llibre de la Leire i llegir qualsevol poema.

Va! Provem-ho amb el primer dels poemes voladors (pàgines 8-9) que es titula “La mosca enamorada”. Doble pàgina. A l’esquerra una mosca morta (o estabornida, no ho sé) potes enlaire. Al mig, al plec, una taca de tinta vermella (entenem que és sang) i a la dreta el text del poema. Mireu i disfruteu:


Passem pàgina i ens trobem amb un poema capgirat. Es clar, es la poesia del ratpenat i s’ha de girar el llibre per llegir-lo. Bé, també hi ha entremig un efecte mirall genial.


I més poemes que tenen com a nexe les ales dels ocells i dels insectes (dos ocells damunt d’un cable, I el corb li diu a la merla, L’amor sona com un grill, El llum del sostre, Lluerna, La vespa, etc.) Fins a divuit pomes voladors.

Després venen els poemes d’aigua, i més endavant els poemes que repten, els poemes bramadors i acaba amb el poema de postres.

Les il·lustracions de la Maite Mutuberria i la traducció d’en Jaume Subirana deixen el nivell molt amunt.

Entreteniu-vos a mirar els detalls dibuixats a cada poesia perquè són una delícia. Es tracta d’un poemari ple de música, d’onomatopeies, de jocs de paraules, de creativitat.

Ideal per a iniciar-se a la poesia. Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Bèsties, poemes i altres bitxos
Autora: Leire Bilbao
Il·lustradora: Maite Mutuberria
Traductor: Jaume Subriana
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 72
Barcelona, 2021

«Por qué llora la maestra», un relat per aprendre a “escrivivir”

Gonzalo Moure és un dels autors més llegits a les escoles i biblioteques. Té una pila de bons libres amb contingut social i l’emoció està, sempre, assegurada.

De tota la seva obra hi ha dos títols que són especials per a mi.

Un és «El síndrome de Mozart» i és especial per diverses raons però sobretot per com està escrit, per com s’encadenen els capítols i perquè en el moment que va sortir publicat, teníem a l’escola un alumne amb aquesta mateixa síndrome. La lectura d’aquesta novel·la va ser molt comentada i aplaudida per l’equip de mestres perquè ens va il·luminar i ens va fer sentir còmplices d’un mateix saber.

L’altre és més personal. «Soc un cavall» es va publicar el 2007 i els mesos anteriors em va arribar l’encàrrec de fer la traducció al català. Imagineu-vos quina alegria em va suposar! Conté unes il·lustracions espectaculars de l’Esperanza León i narra les vivències d’un cavall que ens explica en primera persona els seus records i la seva relació amb la nena que el cuida.

Ara, en Gonzalo Moure acaba de fer un exercici de generositat publicant «Por qué llora la maestra» on fa un recorregut per les trobades amb lectors d’arreu del món amb qui ha coincidit fent tallers d’escriptura.

Reconec que vaig fer una inferència equivocada quan vaig veure el llibre. En un primer moment pensava que era un relat sobre educació però de seguida vaig llegir el subtítol «Carta larga para ti, que quieres escribir» i ho vaig entendre. De cop i volta em van venir al cap altres autors que fent exercicis similars i ens parlen de literatura i de com troben inspiracions diverses. Són prou conegudes les «Cartes a un jove poeta» de Rilke o les «Nuevas cartas a un joven poeta» de Joan Margarit. Molt entranyables també són les explicacions de Roberto Cotroneo a la carta que li fa al seu fill sobre l’amor als llibres a «Si un matí d’estiu» o els trucs que ens mostra Jordi Sierra i Fabra a «La página escrita». Hi ha d’altres autors que també han mostrat com s’ho fan per escriure. Recordeu Bukowski, Stephen King, Daniel Cassany, etc.

Gonzalo Moure ha bastit una obra que pot ser molt útil per als joves que volen escriure i no saben per on començar. Moure els convida, mitjançant propostes senzilles a iniciar els seus relats, mirant al seu voltant i deixant-se anar.

El llibre és brillant i el recomano a tots els mestres, també. Ben mirat, potser sí que és un llibre de pedagogia perquè ens mostra les inquietuds dels nois i noies amb qui s’ha anat trobant. A més, els exercicis que proposa (els microrrelats, les vint-i-cinc paraules, etc.) són fàcilment aplicables a l’aula, amb alumnes a partir de cicle mitjà.

Si encara no heu desconnectat, aprofiteu i aneu a buscar aquest llibre per a les vacances. Segur que us inspira!

LES DADES
Títol: Por qué llora la maestra. Carta larga para tí, que quieres escribir
Autor: Gonzalo Moure
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 104
Pontevedra, 2021

Les primeres pàgines aquí:
https://issuu.com/kalandraka.com/docs/por-que-llora-la-maestra-c/8

Autoestop, un divertit conte acumulatiu que va sobre rodes

Guilherme Karsten és un autor i il·lustrador brasiler de qui només coneixia el seu «Iaia, para de fer fotos!» que va publicar Baula fa uns tres anys. Ara, acabo de descobrir aquest altre llibre seu.

El títol és prou explícit per als qui en algun moment de la nostra vida vam voler viatjar i, amb pocs recursos, ens vam aventurar a fer dit esperant una ànima caritativa que ens portés. Parlo de fa quaranta anys enrere, esclar!

Quan vaig veure el conte, en un primer moment en va cridar força l’atenció la portada, un vermell potent, senyal de perill, d’indicació que cal aturar-se, i una mà aixecada. A l’interior, unes il·lustracions amb colors llampants.

Vaig pensar que potser els nens de cicle infantil no n’havien sentir a parlar d’això de fer “autoestop”. M’equivocava. Em van dir que es fa autoestop per parar els cotxes… potser van fer una connexió amb la paraula “stop”. Van entendre el relat i fins i tot van fer les seves aportacions, sobretot referides als dos malfactors que hi surten: el lladregot i el llop.

El conte explica el viatge en cotxe d’un surfista que va a la platja i pel camí es va trobant tot de personatges que fan autoestop. Els va encabint com pot dins dels seu petit vehicle fins que es produeix el drama…

Son nou personatge curiosos que, cadascun d’ells, donen per a converses divertides. Per exemple, un submarinista que està a punt de casar-se o un heroi cansat que ha decidit convertir-se en un ciutadà normal.

El llibre és divertit i el text està rimat amb uns rodolins senzills i entenedors.

Crec que és una bona història per començar una sessió de biblioteca i parlar dels personatges que hi apareixen, ara que arriba l’estiu, la platja, les vacances, etc.

Com sol ser cada vegada més habitual, les il·lustracions són fetes a l’ordinador.

LES DADES:
Títol: Autoestop
Autor: Guilherme Karsten
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Si entreu al web de l’autor, podreu veure el Making Off d’aquest llibre. Cliqueu a:

https://www.guilhermekarsten.com/portfolio/carona