Curiosament, aquesta setmana he llegit «Corre, Kuru, corre!» un relat curt, bonic i basat en fets més o menys reals. El va escriure en Patxi Zubizarreta i va guanyar el Premi Ala Delta fa quatre anys. El tenia pendent. He dit curiosament perquè un dels personatges principals és una camella formidable que cuida, alleta i protegeixi una petita girafa durant la travessa del desert. La camella, a més a més, la defensen els homes de la caravana perquè, ella no ho sap, el seu instint maternal els portarà al seu destí. Una gran història que comparteix protagonisme amb “Paraules de caramel”, un altre camell.
Hem triat “Paraules de caramel” per celebrar els 200 programes dels Llibres per somiar i ens feia una especial il·lusió que fos una de les obres de Gonzalo Moure, un gran escriptor de literatura juvenil a qui admirem, a més a més, pel seu compromís amb causes com la del poble sahrauí (algunes de les seves obres estan inspirades en les seves estades allà, com “El beso del Sáhara”, “Los gigantes de la luna” i aquest “Paraules de caramel”, un llibre que s’ha reeditat fa molt poc, ara en català. Fa vint anys ja e va publicar en castellà).
L’hem qualificat com un relat dels imprescindibles.
I com cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. La d’aquesta lectura és la següent:
Quin és el nom del nen que narra la història?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de febrer.
I la guanyadora de la recomanació anterior (En Charlie Brown i companyia) és la Rosa Soler. L’enhorabona!
Al mateix programa s’ha tractat de com un degoteig de casos d’abusos i violacions activa totes les alarmes. Les convidades al programa, la Laura Ferrer, educadora social especialista en educació sexual i emocional que treballa amb els Mossos per a la prevenció i detecció d’agressions sexuals; la Mireia Expósito, mossa d’esquadra que treballa fent formació a les escoles, i l’advocada Sílvia Soliguer, especialista en violència sexual masclista expliquen que els Mossos es troben amb nenes de 12-13 anys per a qui la primera relació sexual és una agressió sexual no consentida; les capten a través de les xarxes amb perfils falsos i acaben en una violació. Quines són les conseqüències psicològiques de patir una agressió sexual a aquesta edat? I les conseqüències penals de fer-la? Hi ha certa impunitat? Com podem erradicar la cultura de l’abús i les violacions?
Fa gairebé vint anys, a les escoles de l’Hospitalet, els alumnes de cinquè de primària que participaven de “la Lliga dels llibres” llegien “Palabras de caramelo”, una història sobre un nen sahrauí que era sord i la seva relació amb un camell acabat de néixer a qui va posar el nom de “Caramelo”.
Aquella lectura va tenir força èxit per diversos motius. El primer perquè està ben escrita, és lineal i és entenedora. El segon tenia a veure amb la proximitat que hi ha amb els infants sahrauí que cada estiu passen uns mesos amb famílies de la ciutat. I el tercer és perquè els fets que s’expliquen resulten versemblants.
Ara, s’acaba de publicar una edició especial per celebrar els vint anys d’aquesta novel·la i, a més, la podem llegir per primera vegada en català, gràcies a l’Editorial Kalandraka i la bona traducció d’en Joan Pau Hernández. Les noves il·lustracions fetes per la Maria Girón són molt boniques i sensibles.
Lectura recomanada per als nois i noies del cicle superior d’Educació Primària.
LES DADES: Títol: Paraules de caramel Autor: Gonzalo Moure Il·lustradora: Maria Girón Traductor: Pau Joan Hernàndez Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 80 Pontevedra 2022
He estat llegint la revista “In-fan-ci-a” núm. 248 del passat setembre i m’ha agradat comprovar la presència d’un parell d’articles sobre poesia. Un és d’en Ramon Besora i ens diu que “La poesia és el llenguatge de comunicació essencial per als infants: convida a la cançó, al ritme, al joc, desvetlla nous estímuls, causa plaer i potencia la capacitat de meravellar-se.”
L’altre és de la Roser Ros, l’Elisenda Llansana i l‘Equip Tantàgora que canvien la secció dedicada als contes per la poesia. Diuen que “Posem la mel a la boca, com a incentiu perquè la poesia ressoni per les escoles, aprofitant que els infants ja l’han tastada, que en porten molta de casa, en forma de cançons de bressol, moixaines, jocs de falda…”
Les editorials també han entès que la poesia és una bona eina de comunicació i publiquen llibres únics o en col·leccions que abasten totes les edats lectores. Us en presento quatre que han aparegut en els darrers mesos i que tenen com a eix temàtic la tardor.
Temps de haikus. Un poemari que, com el seu títol indica, ens presenta haikus, poemes breus, de només tres versos curts.
Vents de tardor. Tots els camins van plens de fulles mortes.
Es tracta d’un llibre ben editat per Akiara books, en format vertical, paper bo i amb la curiositat que el llom va amb fil vist. Serà l’inici d’una col·lecció que tindrà força recorregut.
Les il·lustracions d’en Luciano Lozano són boniques i molt ben casades amb els poemes d’en J. N. Santaeulàlia.
Les veus del bosc. Tot el que trobem aquests dies si vagareu pels boscos ho podeu reconèixer en aquests versos que expliquen el viatge que fa la Martina cada matí a la recerca dels secrets i les veus que s’amaguen a prop de la clariana on ella s’estira damunt l’herba, abans d’anar a escola, i escolta, veu, olora, sent tot el que l’envolta.
Són poemes que relacionen animals amb arbres i aporten molts coneixements naturalistes.
L’autora és la María José Domènech, companya mestra que participa enguany, també, de l’activitat “autors a les aules”. El llibre, de mida gran, està il·lustrat per la Isabel Fabregat. Editat per Lletra Impresa Edicions.
Versos de calendario. Poemes sobre el pas del temps a través de les estacions, la memòria, els llibres i la literatura. L’editorial Kalandraka ja fa uns quants anys que va començar una col·lecció sobre poesia que val molt la pena. Hi ha alguns en català i altres en castellà. A
quest poemari, escrit pèr Juan Carlos Martín, està il·lustrat per la Teresa Novoa. Val molt la pena.
Poemes de vent i fulles. Editat per El cep i la Nansa. Són sis poemes de la Núria Albertí i il·lustrats per la Mercè Galí que fan un recorregut per les sensacions que ens envolten aquests dies de tardor. En format de pàgines de cartró i cantons arrodonits.
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.
Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.
També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.
Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…
A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.
Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.
Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!
Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.
A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.
Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.
En alguna ocasió, als mestres se’ns passa pel cap canviar d’escola i veure altres maneres de treballar. Amb algunes companyes que conec, comentem com són de diferent les escoles urbanes que coneixem de les rurals, per exemple. Hi havia una mestra, a l’Hospitalet que tenia el somni de treballar en un circ. Ho explicava amb els ulls ben obert i brillants:
—T’imagines viure i seguir la caravana del circ i fer classe als nens i nenes fills dels actors i dels treballadors del circ? Ha de ser una experiència bonica de debò!
El circ té quelcom de màgic, és ben sabut.
L’editorial Kalandraka acaba de publicar «CIRCO», un poemari preciós que va ser mereixedor del Premi de Poesia Ciutat d’Oriola. L’he estat llegint aquests dies i, coincidint que a l’Hospitalet està instal·lat el “Circ du Soleil”, l’esperit del circ ens acompanya (millor, ens acomboia) tothora. Veiem els cartells a les parades del bus, albirem els pals de la carpa quan voltem per Bellvitge i en arribar a casa admirem altres llibres que han acollit en el seu racó a aquest CIRCO esplendorós.
Es tracta d’un poemari que va seguint l’esdevenir d’un dia al circ, des que «con la primera luz se cuela el circo en las rendijas, entra en el cuarto,…» i passant pels personatges meravellosos que allà hi viuen, actuen i es relacionen. (el maestro de ceremonias, la equilibrista, el payaso, el niño bala, la tragasables, el funambulista, etc.).
Són 31 poemes que també amaguen detalls tipogràfics genials. Mireu…
A la segona o tercera rellegida fas altres interpretacions i potser, només potser, fas relacions amb familiars o coneguts que t’envolten.
Poemari molt recomanable per a cicle mitjà.
LES DADES: Títol: Circo Autora: Rosa Ureña Plaza Il·lustradora: Rosa Ureña Plaza Editorial: Kalandraka Pàgines: 56 Pontevedra, 2022
El podeu conèixer una mica més al tràiler que va fer Kalandraka TV:
Un ocell apareix caminant tranquil·lament amb una escala vermella sota l’ala. L’ocell té un bec rialler molt llarg, sembla un kiwi. No sabem on va però de seguida veiem que el seu propòsit és pujar dalt d’una teulada. I així ho fa. Recolza l’escala i s’enfila cap a munt. Com si volgués créixer, fer-se més gran, l’ocell va amunt, molt amunt.
Des d’allà estant, albira un arbre i té la idea d’enfilar-se damunt de la seva copa ajudant-se de la seva escala vermella. I després encara vol pujar més amunt (recordeu “a què fa gust la lluna? o “el pastís és tant amunt”?) fins als núvols i més enllà, ja imagineu on.
És un llibre bonic, ideal per als dos-tres anys, amb imatges molt ben definides. Un llibre tranquil que fa de bon explicar.
Quan arribem a la part central, el relat fa un retorn a la situació inicial i l’ocell torna a baixar. Pujada i baixada.
Després, l’ocell i el seu amic, un conill que hem anat veien a totes les pàgines, es troben perquè l’ocell ha perdut la seva escala vermella.
És moment de tancar el llibre i deturar el relat per preguntar als infants com podrà fer l’ocell per trobar l’escala, o millor, com podrà l’ocell tornar a pujar tant amunt. Segur que troben la solució, oi?
Les imatges estan ben definides i és fàcil reconèixer els elements que hi apareixen.
Ens agrada trobar contes per als infants d’aquestes edats que, a més d’ajudar a descodificar el que estan veient, aportin un plus més, com en aquest cas que permet fer petites inferències, sobretot al final del relat.
Podeu veure un petit vídeo fet per Kalandraka televisió:
LES DADES: Títol: L’escala vermella Autor: Fernando Pérez Hernando Il·lustrador: Fernando Pérez Hernando Traductora: Helena García Editorial: Kalandraka Pàgines:36 Barcelona, 2022
No podíem estar-nos de recomanar-lo novament. Es tracta d’un llibre amb unes il·lustracions precioses i uns textos poètics que funcionen molt bé llegits en veu alta.
Dels poemes que tracten del animals que s’arrosseguen és d’on ens vam inspirar per fer la pregunta del concurs dels llibres per somiar:
Ens heu de dir un adjectiu que completi la rima de la coneguda cançó d’en Xesco Boix “Vaig conèixer un gripau blau, un gripau blau babau, que es creia ser, però de veritat, res més que un príncep…”
És relativament fàcil. Només hem de buscar un adjectiu que rimi amb «veritat» i no cal que sigui necessàriament el de la cançó! Segur que sou molt imaginatius.
Les respostes, com sempre, les podeu enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu de temps fins diumenge dia 20 de febrer.
I els guanyadors del darrer concurs són el Marc i els seus fills Lluc i Robin. L’enhorabona!
En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va mantenir una conversa molt emotiva i positiva amb l’escriptor Albert Espinosa, autor d’històries al·lucinants nascudes de la vivència personal amb el càncer que combinen patiment, alegria i coratge, com l’elogiada “Polseres vermelles”, de la que se n’ha fet 16 versions, també la de Steven Spielberg, i que ha triomfat a tot el món. Escriptor, actor, director i guionista de sèries i pel·lícules d’èxit com “Planta quarta” o “Los espabilados”, després d’un silenci a l’exposició pública, va explicar de què va el seus 11è llibre, que ha titulat “Estava preparat per a tot menys per a tu“, un llibre “salvaferides” que l’ajudarà a sobreviure al dolor el dia que mori la mare, i que se suma als ja publicats en 40 països, amb més de 2.500.0000 llibres venuts.
Aquests dies hem sabut que l’Adela Turin ens ha deixat, als 92 anys. Va ser l’autora de contes per a infants que tracten sobre el sexisme i els estereotips masclistes que limiten les dones i les nenes a l’esfera privada i a rols passius, uns llibres imprescindibles que ens han acompanyat durant cinquanta anys. A la revista GUIX, al número 404 de maig de 2014, vam parlar d’un dels seus relats: «Una feliz catástrofe». Ho podeu recuperar clicant AQUÍ.
A l’escola, hem explicat moltes vegades «Rosa Caramel» i també «l’Artur i la Clementina». Són els meus preferits. Narrats de viva veu, llegits, amb suport del franel·lògraf, dramatitzat, mirats i remirats, han estat presents any rere any en la programació.
Recordo que els primers volums que teníem a l’escola eren de l’editorial Lumen i a la contracoberta un logo molt potent ens recordava que eren «a favor de las niñas».
Els que podem trobar ara són de l’editorial Kalandraka a qui agraïm que els tornin a reeditar. Tenen unes altres cobertes i el símbol «a favor de las niñas» ha desaparegut. Llàstima, perquè donava molt de joc a l’hora de fer conversa amb els infants en acabar de llegir. Sempre ens quedaran els relats de l’Adela Turin, encara necessaris.
La invitació a la lectura 