la finestra d’en Kenny (de Maurice Sendak)

Vaig agafar el llibre «La finestra d’en Kenny» amb poc interès, tot s’ha de dir. D’entrada, que ara es traduís una obra publicada inicialment el 1956 no m’atreia però, oh! sorpresa! vaig quedar atrapat des de la primera línia.
L’autor, en Maurice Sendak, el mateix d’«Allà on viuen els monstres» va escriure aquest primer llibre quan només en tenia vint, potser influenciat per un altre llibre que s’havia publicat feia poc més de deu anys, també a Nova York, «El petit príncep» d’Antoine de Saint Exupery. O almenys és la sensació que he tingut perquè ambdues obres ens parlen de l’amor, de la solitud i comparteixen un rerefons filosòfic molt potent.
La dedicatòria del principi és curiosa. Diu «per als meus pares, i Úrsula i Bert Slaff».Que dediqui el llibre als seus pares o la seva editora (Úrsula) és normal però que també inclogui al seu psiquiatre (Bertram Slaff) em fa pensar en un Sendak sensible i atribolat per mil i una inseguretats com a persona i com artista.
El conte està protagonitzat per un infant que es relaciona amb els objectes que hi ha a la seva habitació i que veu el món a través de la finestra (que és un símbol, és clar).
Les primeres línies ens expliquen que en Kenny es desperta d’un somni revelador. Aquest és un aspecte emprat per altres autors que interpreten aquest somni com l’entrada a un món existencial que cal desxifrar. Del somni, el nen recorda que hi ha un jardí en el que conviuen el dia i la nit i on hi ha també un gall de quatre potes que li lliura un paper amb set preguntes que seran la base del desenvolupament de llibre. Semblant al viatge del Petit Príncep pels set planetes.
Les set preguntes que ha de contestar si vol entrar al jardí màgic són els set capítols de que consta el llibre i cadascuna d’elles amaga un pensament filosòfic profund. En aquests capítols apareixen personatges fantàstics com un cavall que s’està al sostre de la casa, dos soldadets de plom, un ós de peluix d’un sol ull, etc.
La primera pregunta diu: «Pots fer un dibuix a la pissarra quan hi ha algú que no ho vol?» Aquest algú és en Bucky, l’ós de peluix que ha passat la nit a sota del llit per culpa d’un descuit del noi. Discuteixen i finalment l’amor (tornem a recordar la rosa del Petit Príncep) i l’estimació faran que tot torni a la normalitat. Maurice Sendak ens fa pensar què res és gratuït.
La segona pregunta diu: «¿Què és una cabra única?» i és tant i tant bonic que l’has de llegir dues vegades seguides amb el cor encongit. Llegiu, sinó, només aquest petit fragment del moment el que el noi troba la cabra a les muntanyes suïsses:

—Què és una cabra única? —pregunta.
—Una cabra única —diu en Kenny— és la cabra que estimo.
—Com m’estimes? —pregunta la cabra.
—T’estimo més que la cascada —fa ell—, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
—Ah —sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
—Quan deixaràs d’estimar-me? —pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
—Mai!—diu ell.
—Mai —fa la cabra blanca— és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
—Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades d’Amèrica?
—No —respon en Kenny—, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
—Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
—No —fa ell—, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
—Podré jeure al fang, a Amèrica?
—No —fa en Kenny—, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: —Una cabra única és una cabra trista —diu.
—Però jugarem plegats —crida ell— i ens explicarem històries divertides.
—No sé cap història divertida —diu al cabra blanca.
—Cap ni una?
—No.
—Aleshores potser…—comença en Kenny.
—Potser què? —pregunta ella.
—…no ets la meva cabra única —conclou tristament.

Tot el llibre és molt emotiu i planteja molts interrogants. Crec que pot ser una bona lectura per fer a classe o a casa i plantejar els dubtes existencials que sempre tenim.
Al web de l’editorial Kalandraka llegim:
Un deliciós relat literari, ple de lirisme i sensibilitat, amb diàlegs tendres que fan partícips els lectors dels profunds pensaments del protagonista. La delicadesa de les traçades, la suavitat dels colors, el component màgic i fantàstic dels personatges representats conformen l’univers gràfic d’aquesta obra. En «La finestra d’en Kenny» aflora el jo més íntim de l’autor, la seva preocupació per la societat i l’afecte, l’imaginari infantil i les expectatives sobre l’experiència vital. Sense sortir físicament de l’habitació, en Kenny construeix al seu voltant tot un món marcat per la companyia de les seves joguines i la seva mascota. La finestra simbolitza la frontera entre la realitat del seu dormitori i el paratge desconegut que hi ha a l’altre costat; però també l’horitzó amb si mateix i la capacitat de somniar.

Recomanat (molt) a partir de cicle mitjà.

Visca! Ja tinc el llibre que regalaré aquest Sant Jordi!

Dades:
Títol: La finestra d’en Kenny
Autor: Maurice Sendak
Traductor: Miquel Desclot
Kalandraka Editora
64 pàgines

Un encontre amb el poeta Antonio Rubio, autor de “Las alas del avecedario”

Convidats per Kalandraka a la presentació del nou llibre de poemes de l’Antonio Rubio, ens vam aplegar un bon grapat de mediadors i la biblioteca de Can Fabra al barri de Sant Andreu.
El motiu de la trobada era la possibilitat de parlar i escoltar les vivències de l’Antonio, mestre acabat de jubilar que s’ha mogut sempre per la zona de Castella i que ha estat lligat als moviments de renovació pedagògica que sota l’aixopluc d’Acción educativa ha anat fornint una manera de fer que ens és molt propera. En la seva intervenció va fer esment de dues persones amb les que he tingut la sort de coincidir: amb en Federico Martín allà pels anys vuitanta en unes jornades a Saragossa i sobretot la Dolors Rius, amb qui he compartit experiències a Fuenlabrada, a Novelda i a Ocaña en diferents moment i de qui no puc més que estar-ne agraït per les seves orientacions. Em va emocionar tornar a sentir els seus noms…
L’Antonio Rubio va insistir molt en la necessitat de recuperar la oralitat, els contes, els poemes, les cantarelles. Recordo que fa uns mesos enrere quan va venir la Mar Benegas a una trobada amb alumnes de les escoles de l’Hospitalet també anava en la mateixa direcció i quan va començar la cantarella “en la calle, lle, veinticuatro….” tots els infants la van seguir, deixant clar que la tradició i la necessitat de donar-li música a la vida és quelcom comú a tots els pobles.
L’Antonio és responsable de nombroses publicacions per a infants, totes elles relacionades amb la poesia. Són molt conegudes la sèrie “del Bressol a la Lluna” (amb la mítica Lluna, lluna, lluna…) i també altres llibre com “Aurelio”, “Almanaque musical”, “La mierlita”, “El pollito de la avellaneda” i altres. A la seva intervenció ens va mostrar com elabora els poemes per a infants i com de fàcil (segons ell) és inventar-ne de nous.
Va ser un matí genial que vam acabar sentint a l’Antonio recitant alguns dels poemes del nou “Las alas del avecedario”, un llibre per a infants a partir de set anys; crec que és un poemari exigent i que, si el mestre és capaç de fer un bon modelatge, pot obrir moltes afeccions literàries.
També vam poder gaudir de les narracions de la Manuela Rubio en gallec i de la Gina en català. Els podeu sentir, a continuació, en aquest petit vídeo.

A la informació que ens facilita l’editorial Kalandraka respecte a “Las alas del avecedario” podem llegir:

Una golondrina
y otra golondrina
se ejercitan en el vuelo
de los aires y la rima…

Todo lo que se dice de las aves es cierto; son así de variopintas y originales. Las protagonistas de este poemario conforman un abecedario muy personal y sugieren múltiples ‘avecedarios’. Este de Antonio Rubio quiere ser veraz, simpático, poético y algo estrambótico. Sugiere lecturas en voz alta, bien rítmicas y un poco peripatéticas… También se puede leer en voz baja, en silencio, para escuchar el batir de sus alas.
El autor ha utilizado diversas fórmulas poéticas porque cada pájaro tiene su propio plumaje lírico -y científico-. Casi todos visten colores, plumas y tamaños diferentes; y cantan trinos para cada estación y estado de ánimo. Pero todos tienen una visión del mundo y del vuelo muy humorada y llena de gracia. Así, unos poemas tienen un tono coloquial y otros más formal; incluso algunos en formato dialogado. Y en esa variedad de registros suenan ecos del romancero tradicional, de la poesía neopopular, hasta de inspiración en las sonoridades, onomatopeyas y juegos de palabras de la ‘centenaria’ Gloria Fuertes.
Entre el misterioso ñacurutú, el cotidiano gorrión o el exótico quetzal y otras 25 aves, abundan las referencias geográficas, artísticas y musicales, la riqueza léxica y las metáforas que aluden a su fisonomía, plumaje, canto o costumbres.
Y a la fuerza literaria de este alado ‘avecedario’ se une la exuberancia plástica que aporta Rebeca Luciani: il·lustracions que combinan lo figurativo con los personajes humanizados, que rebosan colorido y luminosidad, naturaleza y vida.
Sus aves arrullan los versos con la elegancia de sus poses y la audacia de sus acrobacias.

Amb l’Àlex Cosials i l’Antonio Rubio

 

Títol: Las alas del avecedario
Autor: Antonio Rubio Herrero
Il·lustradora: Rebeca Luciani
Editorial: Faktoría K de Libros
Pontevedra, 2017
Pàgines: 48
Edat recomanada: A partir de set anys

El cocodril i la girafa, una parella d’enamorats

kulot-daniela_01

Daniela Kulot

Estem d’enhorabona perquè s’acaben de traduir al català els dos primers llibres de la sèrie de cinc protagonitzats per una parella d’amants ben peculiar, un cocodril i una girafa: «El cocodril enamorat» i «Una parella diferent».
L’autora i il·lustradora de les aventures d’aquests dos és la Daniela Kulot i l’ha clavat amb els personatges, tot i que, en realitat, és una història d’adults.
Les aventures resulten divertides i xocants perquè a casa de la girafa, per exemple, la tassa del vàter és molt alta i al cocodril li pengen les cames i, en canvi, a casa del cocodril la girafa ha de treure el cap fora de la xemeneia perquè no hi cap. Dos personatges molt diferents però que troben la felicitat quan estan junts.

Krokodil UmschlagSobre «El Cocodril enamorat» llegim al web de Kalandraka:
«Aparentment, la seva relació pot resultar complicada perquè la diferència més notable entre ells és l’alçada. Per evitar aquesta desigualtat el Cocodril fa servir tot el seu enginy, per fer-se veure i cridar l’atenció de la Girafa.
Així, se succeeixen situacions plenes d’humor amb les que el Cocodril procura que ambdós es trobin i així la Girafa pugui percebre el seu interès per ella. Però l’atzar s’encarrega de frustrar aquests encreuaments de mirades i de somriures, tan necessaris perquè sorgeixi l’espurna de l’amor.
Un llibre infantil sobre un sentiment universal, que explica -amb un llenguatge senzill i proper- el munt de sensacions i emocions que es produeixen quan un s’enamora.
També destaca per abordar aquest tema de manera global, tot partint de situacions quotidianes. En una societat que procura la integració de les persones de diferents orígens, cultures i creences, i a on cada vegada són més habituals noves tipologies de famílies, aquest àlbum transmet un missatge fonamental: no és qüestió d’alçada, pes, idioma o cultura; quan l’amor apareix, totes les barreres són superables»

 

images-1

Krokodil UmschlagI sobre «Una parella diferent» diuen:
«El Cocodril i la Girafa s’han enamorat, construeixen una casa per viure-hi i comencen una vida en comú que, lamentablement, xoca amb la incomprensió dels altres. Les visites als pobles de l’un i de l’altre els deixen una desagradable impressió de com jutgen la seva relació. Aquesta parella, peculiar i entranyable, pateix les mirades, les burles i comentaris dels veïns, grans i petits.
Malgrat tot, sense donar importància a les crítiques alienes, els protagonistes no s’ho pensen dues vegades quan veuen que un accident posa en perill una família. L’alçada de la Girafa i l’habilitat del Cocodril els hi van salvar les vides i van demostrar que la cooperació i la solidaritat són els fonaments de la bona convivència, por sobre de qualsevol diferència.
Juntament amb aquest missatge, el relat també està carregat d’humor, tant a les il·lustracions –que destaquen pels seus colors com al text, amb simpàtiques picades a l’ullet lingüístiques: el “Girodril” amb el qual es desplacen o el nom dels pobles en són un bon exemple de fusió.»

Després de deu anys, toca tornar a comprar aquests llibres que són dels més prestats a la biblioteca escolar, ara en català.images

Un agraïment a les companyes de Kalandraka, la Cristina i l’Helena, perquè imagino que han estat les instigadores d’aquesta bona notícia. De passada, aprofitem per demanar la traducció dels altres tres per completar la col·lecció. I que afegeixin «Leopoldo y Casilda», no?

El web de l’autora: http://daniela-kulot.de/

 

una-casa-a-medida-c_01

Kulot 4 v7:Giraffe 4

Bufaré, bufaré i la casa ensorraré

portada cerdos.indd

portada del conte

L’editorial Kalandraka té una especial cura amb les reedicions dels clàssics. A la seva col·lecció de contes tradicionals els trobem gairebé tots. Ara han incorporat una versió d’Els tres porquets, un dels contes més explicats als infants de cicle infantil, tant de viva veu com amb les nombroses versions que circulen.
Aquesta adaptació d’en Xosé Ballesteros  explica que hi havia una vegada una truja que tenia tres fillets. Se’ls estimava molt, però com que ja eren prou grans, els va animar perquè marxessin a córrer món i fer fortuna.
Els tres germans se’n van anar a viure al bosc. Un dia van sentir que rondava per allí un llop molt ferotge… Casa de palla, casa de fusta, casa de pedra i maons… Materials diversos per a tres porquets ben diferents -un mandrós, un poc treballador i un altre molt treballador que malgrat tot tenen una cosa en comú: la por al llop.

img179

detall del conte

Aquesta adaptació del conte popular anglès destaca també per la seva proposta plàstica, de tonalitats suaus i plena de detalls, tant a l’arquitectura i decoració dels espais domèstics, com en l’expressivitat dels personatges. L’il·lustrador és en Marco Somà, un jove italià que val la pena conèixer (http://marcosoma.blogspot.com.es/)

img178

detall

Els tres porquets és un conte molt conegut arreu del món. Simbolitza el procés de creixement i desenvolupament de la personalitat. El nen que escolta el conte aprèn, per mitjà de la identificació amb cadascun dels porquets, que les persones evolucionen i que créixer té avantatges. És per aquest motiu que el porquet gran és qui aconsegueix vèncer al llop gràcies al seu esforç en construir una casa de maons i a la seva intel·ligència preparant l’olla on li cremarà el cul.

El conte ens mostra el simbolisme de les cases que es construeixen que va paral·lel a l’evolució de la humanitat i passa d’una casa sense estabilitat, la de palla, seguint per la de fusta, fins a una de més sòlida i duradora, la de maons.

img180

detall de la contraportada

Si, habitualment, en els contes, el germà petit és el més llest i eixerit, el qui troba la solució, Els tres porquets se’ns surt de la norma i ens mostra que el germà gran (la representació d’un estadi més avançat de la personalitat) és el més madur, el més racional, el més realista, capaç de vèncer el llop.

El conte va ser publicat per primera vegada a Londres, l’any 1843, i en aquella versió el llop es menjava els dos porquets petits. Amb el temps la versió més coneguda és la que presentem, on els dos germans petits van a buscar aixopluc a casa del germà gran i sobreviuen.

Dades del llibre:

ELS TRES PORQUETS

Xosé Ballesteros (text)
Marco Somà (il·lustració)
María Luchetti (traducció)
40 Pàg. 22 x 22 cm.
ISBN: 978-84-8464-279-4
Preu: 13,00 €

 

La Nit de l’àlbum il·lustrat

nitLa setmana passada es va celebrar la primera festa del que es va anomenar Nit de l’àlbum Il·lustrat i que van organitzar onze petites (i no tan petites) editorials que estan donant un impuls espectacular a la literatura per infants i joves. En alguns casos es tracta d’editorials gestionades per una o dues persones.
No hi eren totes les editorials que haurien de ser, llàstima! però aquesta primera trobada va estar prou reeixida. Els vam fer costat il·lustradors, llibreteres, contacontes, mestres i lletraferits en general que vam poder compartir unes estones de conversa tranquil·la en un espai preciós, la sala Valkiria.
El moment àlgid, el més esperat va ser quan la Mar, editora de Babulinka, va llegir, en representació de les onze editorials (A buen Paso, Babulinka, Coco Books, Corimbo, Ekaré, Flamboyant, Joventud, Kalandraka, Libros del Zorro rojo, Takatuka i Thule) el Manifest. El podeu sentir a continuació.
Tant de bo hi hagi més trobades d’aquest tipus. Serà senyal de bona salut lectora i un pas més cap a la normalització d’una societat que volem més culta.

 

dsc06145

Amb l’estimat equip de Kalandraka, l’Helena i la Cristina

dsc06156

dsc06157

Els onze punts del Manifest

dsc06148

dsc06149

dsc06153

dsc06159

L’última carta

portada.inddEra l’últim dia de feina del senyor Costas. L’últim dia de ser l’únic carter de tota l’illa. En aquella època no hi havia telèfon ni correu electrònic i totes les notícies viatjaven a peu…

Aquest dies estic enviant les felicitacions de Nadal als amics i coneguts que no s’han passat a la fredor del uasap o el correu electrònic i amb els quals encara ens enviem el sobre amb els segells que després retallarem i guardarem (no sé perquè) en una capsa de sabates o de puros.
Fa goig fa obrir la bústia i trobar-te la postaleta de cada any d’aquell amic que fa temps que no veus. El cas és que, sensibilitzat o no, mentre preparava les recomanacions de Nadal han passat per les meves mans diversos llibres en el quals la figura del carter hi és present. N’he vist un de molt estrambòtic a Entrega especial, el llibre d’en Philip C. Stead i una cartera tradicional a L’arbre de l’escola d’Antonio Sandoval, però el més entranyable és el protagonista de L’última carta.

L’última carta ens proposa un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters, en un temps en que les notícies viatjaven a peu; ens transporta a una petita illa on els habitants tenen la sort de comptar amb un carter amable i molt professional que arriba, després de més de cinquanta anys de servei a una última jornada de treball que resultarà inoblidable per a tots. carta-2
L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa un homenatge sentit als carters compromesos amb el material que transporten, paquets gran i petits, bones i males notícies.
Les il·lustracions completen i enriqueixen el text amb un original collage d’imatges relacionades: sobres, segells, paraules manuscrites que tracen la forma dels personatges. La il·lustradora, l’Iris Samartzi, combina diferents tipus de plans, fins i tot dins de la bossa del carter. Molt cinematogràfic.
Aquest àlbum va ser mereixedor del IX Premi Internacional Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat.
És molt recomanable.

El tex tés d’Antonis Papatheodoulou (El Pireu, Grècia, 1977)
Ha estudiat Animació i actualment cursa Llengua i Cultura espanyola a la Hellenic Open University. Té més de 40 llibres infantils publicats. Ha rebut el Premi de llibre infantil de la revista Diavazo el 2011; el Premi Nacional Grec el 2011 i el 2012, aquest últim per una obra il·lustrada amb l’Iris Samartzi; i el Premi de Llibre Il·lustrat de la secció grega de l’IBBY. Quatre
obres seves han estat incloses a les llistes The White Ravens.
http://www.antonispapatheodoulou.com

La il·lustradora és l’Iris Samartzi (Atenes, 1979)
Ha estudiat Disseny Gràfic i Art. Treballa com a il·lustradora de llibres infantils i com a professora de dibuix d’educació primària. Ha rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de Llibre Il·lustrat de la secció grega de l’IBBY el 2012 per un llibre amb text d’Anthonis
Papatheodoulou, guardó que va repetir el 2015. Una de les seves obres també figura a la Llista d’Honor IBBY 2015.
http://www.irissamartzi.gr

 

Centenari Gloria Fuertes

gloria_fuertes

imatge extreta del web gloriafuertes.org

En els propers mesos reviurem la poesia de Gloria Fuertes, una de les autores més estimada entre els infants, o almenys això és el que pensem quan els veiem llegint els seus llibres amb tanta afició.

La Gloria Fuertes va néixer al madrileny barri de Lavapiés l’any 1917 i cent anys després, convé celebrar-ho com cal, és a dir, llegint i revivint la seva obra.

A més de ser una de les representants femenines de la poesia social a Espanya, va conrear la literatura infantil i juvenil amb enorme èxit. A partir de mitjans dels anys 70 va col·laborar activament en diversos programes infantils de Televisió Espanyola, com Un globo, dos globos, tres globos que li van donar molta popularitat entre els infants.

Entre molts altres premis, va ser guardonada amb el diploma d’Honor del Premi Internacional de Literatura Infantil Hans Christian Andersen.norwegian1

Per anar escalfant l’ambient, una empresa d’aviació noruega, la Norwegian, ha triat l’últim dels avions que acaba de posar en marxa, un Boeing 737-800, de 186 places, per portar la imatge de Gloria Fuertes a la seva cua. Serà un dels 81 avions que l’empresa identifca amb un personatge de la història, les arts o les ciències, com ja va fer amb Roald Dahl, Roald Amundsen o Greta Garbo, entre d’altres.
He tingut la sort de pujar en alguna ocasió a l’avió de la Brussels airlines que fa la ruta Barcelona-Brussel·les i que és un homenatge a Hergé. Sempre ha resultat un viatge diferent.

tintinThomas Ramdahl, director de Norwegian ha dit que «l’homenatge de Norwegian a Gloria Fuertes precedeix en uns mesos a la celebració del centenari del naixement de l’autora, que tindrà lloc el 2017. Gloria Fuertes és un dels referents de la poesia i literatura infantil i juvenil del segle XX i està estretament lligada a la història sentimental de milions d’espanyols, motiu pel qual és un honor per Norwegian comptar amb la seva figura en el nostre elenc d’herois».

oca-loca

Una visita al web de la Fundación Gloria Fuertes és molt recomanable. Allà hi trobareu tota la informació per preparar el merescut homenatge a aquesta dona que ens va deixar l’any 1998. De moment l’editorial Kalandraka acaba de publicar “la oca loca”. Serà un bon moment de bescanviar els vells exemplars que circulen per les biblioteques escolars o personals, com aquests dos de la colección Chicolibro que volten per casa des de fa més de trenta anys.dsc06032

No puc estar-me d’incloure alguns poemes per als qui no conegueu com n’és de divertida i compromesa la seva poesia.

Autobiografía

Gloria Fuertes nació en Madrid
a los dos días de edad,
pues fue muy laborioso el parto de mi madre
que si se descuida muere por vivirme.
A los tres años ya sabía leer
y a los seis ya sabía mis labores.
Yo era buena y delgada,
alta y algo enferma.
A los nueve años me pilló un carro
y a los catorce me pilló la guerra;
A los quince se murió mi madre,
se fue cuando más falta me hacía.
Aprendí a regatear en las tiendas
y a ir a los pueblos por zanahorias.
Por entonces empecé con los amores,
-no digo nombres-,
gracias a eso, pude sobrellevar
mi juventud de barrio.
Quise ir a la guerra, para pararla,
pero me detuvieron a mitad del camino.
Luego me salió una oficina,
donde trabajo como si fuera tonta,
-pero Dios y el botones saben que no lo soy-.
Escribo por las noches
y voy al campo mucho.
Todos los míos han muerto hace años
y estoy más sola que yo misma.
He publicado versos en todos los calendarios,
escribo en un periódico de niños,
y quiero comprarme a plazos una flor natural
como las que le dan a Pemán algunas veces.

Doña Pito Piturra

Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
muy elegantes.
Doña Pito Piturra
tiene un sombrero,
Doña Pito Piturra
con un plumero.
Doña Pito Piturra
tiene un zapato,
Doña Pito Piturra
le viene ancho.
Doña Pito Piturra
tiene toquillas,
Doña Pito Piturra
con tres polillas.
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
le están muy grandes.
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
¡lo he dicho antes!

http://www.rtve.es/alacarta/videos/personajes-en-el-archivo-de-rtve/gloria-fuertes-recita-gato-garabato-1982/2877331/