Un conte per a la nit de Reis

Demà arriben els Reis de l’Orient i entre els regals més estimats hi haurà algun llibre, segur.
Un dels contes que acostumem a explicar aquests dies a la canalleta de la família és «En Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis», una història molt divertida que ens explica els rituals i les emocions d’aquesta nit especial.
Comença amb la carta que fa un nen, en Martinet, on demana un tren amb una locomotora i tres vagons, el primer vermell, el segon blau i l’últim groc.


A la pàgina següent la mare li diu:
—Avui, has d’anar a dormir ben d’hora. Aquesta nit, vénen els Reis!
—No! Jo els vull veure! – rondina en Martinet.
—Però, què dius? No saps que els Reis no deixen cap joguina als nens que estan desperts? –li diu el pare.
—Doncs me’n vaig a dormir ara mateix!
En Martinet prepara tres gots de llet i nous per als Reis i tres cubell d’aigua per als camells i s’adorm somiant amb el tren. Però enmig de la nit es desperta perquè té ganes de fer pipí i sent unes veus que comenten on deixaran el tren.
En Martinet no pot aguantar el pipí i va corrents al lavabo. La imatge és fantàstica: el nen pujat dalt d’un tamboret, fent pipí, tremolant per si l’enganxen, quan de sobte algú (una ombra deformada que sembla un rei) li pregunta, amb veu fonda: «I tu, què hi fas aquí?». Aggg, pillat! En Martinet corre a amagar-se sota els llençols i l’endemà quan es desperta comença a buscar el tren.


La narració, humorística, reflecteix la innocència i complexitat de l’imaginari infantil. Les il·lustracions destaquen per la seva expressivitat, per la representació peculiar de les formes, les perspectives canviants i la seqüència de plans. Són difícils de llegir i convé aturar-se a analitzar amb els infants tots els detalls enginyosos que hi ha.
Lectura recomanada per a cicle infantil.
Hi ha una cantarella que es va repetint i que pot ser fàcilment cantada.
Al programa l’Ofici d’educar, el vam presentar dimarts passat. Podeu sentir els comentaris clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: En Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis
Autor: Chema Heras
Il·lustrador. Kiko Dasilva
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2015

Anuncis

L’hort d’en Simó, un conte ecològic

Als qui vivim en zones urbanes, envoltats d’edificis, ens sorprèn veure com diversos col·lectius més o menys organitzats, alliberen espais abandonats per fer-ne horts amb l’objectiu de l’aprofitament d’un terreny sense ús pel cultiu de productes agrícoles. Cada vegada n’hi ha més, arreu.
Ara tenim un llibre per a infants que ho explica perfectament; a més, va ser mereixedor del X Premi Internacional Compostela per a àlbums il·lustrats que organitza l’editorial Kalandraka.
L’ha escrit i dibuixat la Rocío Alejandro, es titula L’hort d’en Simó i és el seu primer llibre com a autora. La Rocío és una il·lustradora argentina que podeu seguir al seu blog https://rocioalejandro.blogspot.com

L’àlbum comença així:
Havia arribat la primavera!
En Simó, com cada any, havia decidit plantar les seves pastanagues.
Primer de tot, va encerclar l’hort amb una tanca.
Després va preparar la terra, va agafar unes llavors i els va escampar.

Veiem un conill —fet amb amb la tècnica de la estampació amb segells, amb predomini dels tons terrosos─ com va plantant, regant, cuidant i esperant que creixin les seves pastanagues. Moltes.
Quan les està collint, arriba en Pol, un ratolí que li diu que també podrien plantar enciams. I més tard una gallina li diu que calen tomàquets i així es van afegint diferents animals, cadascú amb la seva demanda.
De mica en mica l’hort es va fent gran gràcies al treball col·lectiu.
El conte és acumulatiu i promou una visió ecològica de la vida i de la convivència en harmonia.
La tècnica de l’estampació mitjançant segell de tinta és «un procés creatiu molt laboriós, ja que totes i cadascuna de les parts de tots els personatges i elements representats, són impresos de manera individual amb el seu corresponent segell.» 

Recorda molt al que fem a l’escola quan fem estampació amb patates o escuma.

Recomanat a partir de cinc anys

Les dades:
Títol: L’Hort d’en Simó
Autora/il·lustradora: Rocío Alejandro
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 44
Barcelona, 2017

Un més. L’arribada d’un germà a la família.

L’il·lustrador Marc Taeger ens va regalar fa molts anys les il·lustracions d’un dels contes més explicats i que han generat més activitats amb els infants de cicle infantil. Parlo d’Aquil·les el puntet. Recordo haver-lo explicat «a la manera» d’en Marc, sobre un paper continu i amb les parts del cos prèviament retallades amb papers de colors que els infants anaven enganxant amb cola fins a completar la figura del personatge i que després es quedava a l’aula durant tot el curs. Des d’Aquil·les, he anat seguint el periple d’aquest il·lustrador (el Patufet, l’Artur, l’elefant golafre, etc.) que sempre ens ofereix quelcom diferent.

en Marc i l’Olalla

Ara, juntament amb l’Olalla González acaben de publicar «Un més», un àlbum il·lustrat que ens explica l’arribada del segon fill a la família i com el veu qui fins llavors ocupa tot l’espai. Segons expliquen els autors, el llibre narra un fet familiar viscut per ells i apunta com la preocupació d’explicar que algú altre arribarà a casa es pot encarar de manera entranyable, tendra i positiva.

El llibre comença amb aquest diàleg:
Un dia el conillet va mirar la seva mare.
–Mama, què tens a la panxa? Em sembla que tindràs un bebè!
–Doncs sí, aviat serem un més.
–I quan naixerà?
–Quan ja no em pugui veure els peus…

Els personatges són conills i a mesura que la pregunta es va repetint (seguint l’estructura repetitiva dels contes acumulatius) el conill fill va anunciant als altres habitants del bosc —que representen el avis, els veïns, els amics i coneguts— la bona nova.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Tendresa, solidaritat, alegria, emoció —i una sorpresa final— són els sentiments que planegen sobre la història, plasmada en il·lustracions de traçades definides, línies irregulars, esquemàtiques, i aquarel·les de tons suaus sobre fons blanc.
Destaca la dicotomia entre les escenes a tot color i altres monocromes a on s’evidencien els somnis i els desitjos de qui es prepara per a ser el germà major.

És un llibre recomanat per a infants a partir de quatre anys.
Molt bonic, pot esdevenir un referent de l’alçada del mític «Endevina com t’estimo»!

LES DADES:
Títol: Un més
Autora: Olalla González
Il·lustrador: Marc Taeger
Traducció: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

Podeu fullejar les primeres pàgines, a continuació:

 

Un “Inventari il·lustrat de les flors” que incita a la curiositat

«All de bruixa», «botó d’or», «barba d’ermità», «ocell del paradís» són alguns dels noms que ens conviden a descobrir les seixanta dues flors del magnífic Inventari il·lustrat de les flors, un llibre que identifica i classifica les flors atenent al color (Els que no en sabem gaire de botànica ho agraïm).
Entre les plantes de les flors en trobem de salvatges i d’hortícoles. A cada pàgina hi ha una il·lustració feta a la manera dels quaderns dels naturalistes, combinant retoladors amb la tinta xinesa i  aquarel·les. Primer hi ha el nom comú i després el nom científic en llatí, a més a més de l’alçada i l’època de floració.
A continuació unes poques línies presenten informacions clau sobre les característiques de la flor i petites anècdotes que ens sorprenen. Per exemple, de la dàlia sabem que els asteques ja la consumien com a verdura o que el botó d’or, també anomenat «flor de la mantega» si te’l poses damunt la barbeta aparèixer un reflex daurat a la pell.
El llibre està recomanat a partir de cinc-sis anys.
Se m’acut que pot ser l’inici d’un quadern de camp on els alumnes vagin fent descripcions de les flors que hi ha a la seva zona i que no surten al llibre. Pot ser també un bon motiu per acostar-nos als llibres de coneixements que sovint queden en segon pla.

Al web de Faktoria K de llibres llegim:
Al món hi ha unes 230.000 espècies de plantes i de flors. On n’hi ha més és a les selves tropicals. A Europa hi ha unes 12.000 espècies, de les quals a la Península Ibèrica se n’observen unes 5.000…
Les pàgines de l“Inventari il·lustrat de les flors” són un festival de colors -i d’aromes suggeridores- que, a través de 62 tipus de flors, ens porten de viatge per tot el món: des de les regions de l’Àfrica del Sud a on viu l’ocell del paradís, fins a l’illa de Sumatra d’on és originari l’efímer arum tità, tot passant per les praderes pròximes, a on creixen les margarides.

Le dades:
Títol: Inventari il·lustrat de les flors
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Màriam Chaïb
Editorial: Faktoria K de llibres
Pàgines 72

Ernest i Celestina, músics de carrer

Estem de sort perquè l’editorial Kalandraka continua amb la tasca de publicar els grans títols de la literatura infantil i juvenil que estaven descatalogats. Ara acaba de sortir un de la sèrie sobre l’ós Ernest i la rateta Celestina, obra de l’artista belga Gabrielle Vincent de qui vam parlar en aquest mateix blog l’any 2014 (el 26 d’abril) amb motiu de la presentació de la pel·lícula «Ernest i Celestine».

«Ernest i Celestina, músics de carrer» és un llibre emotiu que convida a pensar sobre la bellesa de la vida quotidiana; un àlbum il·lustrat atemporal que convé tenir a l’escola malgrat hi hagi alguns petits detalls que avui no passarien la censura.

Les il·lustracions són suaus i ben treballades. Desprenen un optimisme va d’acord amb el fil de la història que es narra. Els vincles entre la ratolina i l’ós són particulars, gairebé familiars, on l’ós representa la figura paterna, o millor adulta, mentre que la Celestina representa la infantesa. Ambdós personatges tenen les seves imperfeccions: la rateta pot mostrar-se capritxosa i malhumorada però és reflexiva, intuïtiva i llesta; l’Ernest, en canvi,  és un personatge bo, mancat de confiança en ell mateix, que viu amb el mínim i valorant els plaers senzills.
Els dos personatges es complementen, s’encoratgen i es tranquil·litzen mútuament. Són amics!

Hi ha una lectura paral·la que va per sota i té a veure amb les preguntes que —en alguns dels llibres de la sèrie— plantegen assumptes com la mort, les malalties o la pobresa, per exemple, sempre presentats amb delicadesa.

Al web de l’editorial Kalandraka podem llegir:
“Ernest i Celestina, músics de carrer” és un dels 30 llibres d’una exitosa sèrie que Gabrielle Vicent va començar a publicar als anys 80, sobre les peripècies d’un ós bondadós i d’una ratolineta amb molta iniciativa. Viuen modestament en una casa que necessita reparacions i, per poder pagar les obres, la Celestina proposa a l’Ernest que toqui el violí al carrer.
Les diferències entre tots dos són més que evidents, no només des del punt de vista físic, per l’aspecte robust de l’Ernest i la petitesa de la Celestina, sinó que també tenen personalitats
molt diferents: ella representa la iniciativa, el dinamisme, la tenacitat i l’optimisme davant del caràcter més mandrós, protector i pessimista d’ell.
Es tracta d’un àlbum d’estructura dialogada que destaca pel seu llenguatge senzill i l’equilibri entre el text i les il·lustracions, de manera que, l’absència de paraules en determinades escenes es recolza en la narrativa visual de la història. Són imatges pictòriques; suaus aquarel·les amb dibuixos de traçades lliures.
Un relat que desprèn tendresa, pinzellades amb molt d’humor i que ens parla de l’amistat, la generositat, la unió i l’esperit emprenedor per superar dificultats; que aposta per trobar
la felicitat en les coses més senzilles i en compartir els bons moments.”

Per a cicle infantil.

Dades:
Títol: Ernest i Celestina, músics de carrer
Autora/il·lustradora: Gabrielle Vincent
Traductora: Teresa Durán
Editorial: Kalandraka
Col·lecció: Clàssics contemporanis
Pàgines: 32

la finestra d’en Kenny (de Maurice Sendak)

Vaig agafar el llibre «La finestra d’en Kenny» amb poc interès, tot s’ha de dir. D’entrada, que ara es traduís una obra publicada inicialment el 1956 no m’atreia però, oh! sorpresa! vaig quedar atrapat des de la primera línia.
L’autor, en Maurice Sendak, el mateix d’«Allà on viuen els monstres» va escriure aquest primer llibre quan només en tenia vint, potser influenciat per un altre llibre que s’havia publicat feia poc més de deu anys, també a Nova York, «El petit príncep» d’Antoine de Saint Exupery. O almenys és la sensació que he tingut perquè ambdues obres ens parlen de l’amor, de la solitud i comparteixen un rerefons filosòfic molt potent.
La dedicatòria del principi és curiosa. Diu «per als meus pares, i Úrsula i Bert Slaff».Que dediqui el llibre als seus pares o la seva editora (Úrsula) és normal però que també inclogui al seu psiquiatre (Bertram Slaff) em fa pensar en un Sendak sensible i atribolat per mil i una inseguretats com a persona i com artista.
El conte està protagonitzat per un infant que es relaciona amb els objectes que hi ha a la seva habitació i que veu el món a través de la finestra (que és un símbol, és clar).
Les primeres línies ens expliquen que en Kenny es desperta d’un somni revelador. Aquest és un aspecte emprat per altres autors que interpreten aquest somni com l’entrada a un món existencial que cal desxifrar. Del somni, el nen recorda que hi ha un jardí en el que conviuen el dia i la nit i on hi ha també un gall de quatre potes que li lliura un paper amb set preguntes que seran la base del desenvolupament de llibre. Semblant al viatge del Petit Príncep pels set planetes.
Les set preguntes que ha de contestar si vol entrar al jardí màgic són els set capítols de que consta el llibre i cadascuna d’elles amaga un pensament filosòfic profund. En aquests capítols apareixen personatges fantàstics com un cavall que s’està al sostre de la casa, dos soldadets de plom, un ós de peluix d’un sol ull, etc.
La primera pregunta diu: «Pots fer un dibuix a la pissarra quan hi ha algú que no ho vol?» Aquest algú és en Bucky, l’ós de peluix que ha passat la nit a sota del llit per culpa d’un descuit del noi. Discuteixen i finalment l’amor (tornem a recordar la rosa del Petit Príncep) i l’estimació faran que tot torni a la normalitat. Maurice Sendak ens fa pensar què res és gratuït.
La segona pregunta diu: «¿Què és una cabra única?» i és tant i tant bonic que l’has de llegir dues vegades seguides amb el cor encongit. Llegiu, sinó, només aquest petit fragment del moment el que el noi troba la cabra a les muntanyes suïsses:

—Què és una cabra única? —pregunta.
—Una cabra única —diu en Kenny— és la cabra que estimo.
—Com m’estimes? —pregunta la cabra.
—T’estimo més que la cascada —fa ell—, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
—Ah —sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
—Quan deixaràs d’estimar-me? —pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
—Mai!—diu ell.
—Mai —fa la cabra blanca— és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
—Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades d’Amèrica?
—No —respon en Kenny—, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
—Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
—No —fa ell—, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
—Podré jeure al fang, a Amèrica?
—No —fa en Kenny—, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: —Una cabra única és una cabra trista —diu.
—Però jugarem plegats —crida ell— i ens explicarem històries divertides.
—No sé cap història divertida —diu al cabra blanca.
—Cap ni una?
—No.
—Aleshores potser…—comença en Kenny.
—Potser què? —pregunta ella.
—…no ets la meva cabra única —conclou tristament.

Tot el llibre és molt emotiu i planteja molts interrogants. Crec que pot ser una bona lectura per fer a classe o a casa i plantejar els dubtes existencials que sempre tenim.
Al web de l’editorial Kalandraka llegim:
Un deliciós relat literari, ple de lirisme i sensibilitat, amb diàlegs tendres que fan partícips els lectors dels profunds pensaments del protagonista. La delicadesa de les traçades, la suavitat dels colors, el component màgic i fantàstic dels personatges representats conformen l’univers gràfic d’aquesta obra. En «La finestra d’en Kenny» aflora el jo més íntim de l’autor, la seva preocupació per la societat i l’afecte, l’imaginari infantil i les expectatives sobre l’experiència vital. Sense sortir físicament de l’habitació, en Kenny construeix al seu voltant tot un món marcat per la companyia de les seves joguines i la seva mascota. La finestra simbolitza la frontera entre la realitat del seu dormitori i el paratge desconegut que hi ha a l’altre costat; però també l’horitzó amb si mateix i la capacitat de somniar.

Recomanat (molt) a partir de cicle mitjà.

Visca! Ja tinc el llibre que regalaré aquest Sant Jordi!

Dades:
Títol: La finestra d’en Kenny
Autor: Maurice Sendak
Traductor: Miquel Desclot
Kalandraka Editora
64 pàgines

Un encontre amb el poeta Antonio Rubio, autor de “Las alas del avecedario”

Convidats per Kalandraka a la presentació del nou llibre de poemes de l’Antonio Rubio, ens vam aplegar un bon grapat de mediadors i la biblioteca de Can Fabra al barri de Sant Andreu.
El motiu de la trobada era la possibilitat de parlar i escoltar les vivències de l’Antonio, mestre acabat de jubilar que s’ha mogut sempre per la zona de Castella i que ha estat lligat als moviments de renovació pedagògica que sota l’aixopluc d’Acción educativa ha anat fornint una manera de fer que ens és molt propera. En la seva intervenció va fer esment de dues persones amb les que he tingut la sort de coincidir: amb en Federico Martín allà pels anys vuitanta en unes jornades a Saragossa i sobretot la Dolors Rius, amb qui he compartit experiències a Fuenlabrada, a Novelda i a Ocaña en diferents moment i de qui no puc més que estar-ne agraït per les seves orientacions. Em va emocionar tornar a sentir els seus noms…
L’Antonio Rubio va insistir molt en la necessitat de recuperar la oralitat, els contes, els poemes, les cantarelles. Recordo que fa uns mesos enrere quan va venir la Mar Benegas a una trobada amb alumnes de les escoles de l’Hospitalet també anava en la mateixa direcció i quan va començar la cantarella “en la calle, lle, veinticuatro….” tots els infants la van seguir, deixant clar que la tradició i la necessitat de donar-li música a la vida és quelcom comú a tots els pobles.
L’Antonio és responsable de nombroses publicacions per a infants, totes elles relacionades amb la poesia. Són molt conegudes la sèrie “del Bressol a la Lluna” (amb la mítica Lluna, lluna, lluna…) i també altres llibre com “Aurelio”, “Almanaque musical”, “La mierlita”, “El pollito de la avellaneda” i altres. A la seva intervenció ens va mostrar com elabora els poemes per a infants i com de fàcil (segons ell) és inventar-ne de nous.
Va ser un matí genial que vam acabar sentint a l’Antonio recitant alguns dels poemes del nou “Las alas del avecedario”, un llibre per a infants a partir de set anys; crec que és un poemari exigent i que, si el mestre és capaç de fer un bon modelatge, pot obrir moltes afeccions literàries.
També vam poder gaudir de les narracions de la Manuela Rubio en gallec i de la Gina en català. Els podeu sentir, a continuació, en aquest petit vídeo.

A la informació que ens facilita l’editorial Kalandraka respecte a “Las alas del avecedario” podem llegir:

Una golondrina
y otra golondrina
se ejercitan en el vuelo
de los aires y la rima…

Todo lo que se dice de las aves es cierto; son así de variopintas y originales. Las protagonistas de este poemario conforman un abecedario muy personal y sugieren múltiples ‘avecedarios’. Este de Antonio Rubio quiere ser veraz, simpático, poético y algo estrambótico. Sugiere lecturas en voz alta, bien rítmicas y un poco peripatéticas… También se puede leer en voz baja, en silencio, para escuchar el batir de sus alas.
El autor ha utilizado diversas fórmulas poéticas porque cada pájaro tiene su propio plumaje lírico -y científico-. Casi todos visten colores, plumas y tamaños diferentes; y cantan trinos para cada estación y estado de ánimo. Pero todos tienen una visión del mundo y del vuelo muy humorada y llena de gracia. Así, unos poemas tienen un tono coloquial y otros más formal; incluso algunos en formato dialogado. Y en esa variedad de registros suenan ecos del romancero tradicional, de la poesía neopopular, hasta de inspiración en las sonoridades, onomatopeyas y juegos de palabras de la ‘centenaria’ Gloria Fuertes.
Entre el misterioso ñacurutú, el cotidiano gorrión o el exótico quetzal y otras 25 aves, abundan las referencias geográficas, artísticas y musicales, la riqueza léxica y las metáforas que aluden a su fisonomía, plumaje, canto o costumbres.
Y a la fuerza literaria de este alado ‘avecedario’ se une la exuberancia plástica que aporta Rebeca Luciani: il·lustracions que combinan lo figurativo con los personajes humanizados, que rebosan colorido y luminosidad, naturaleza y vida.
Sus aves arrullan los versos con la elegancia de sus poses y la audacia de sus acrobacias.

Amb l’Àlex Cosials i l’Antonio Rubio

 

Títol: Las alas del avecedario
Autor: Antonio Rubio Herrero
Il·lustradora: Rebeca Luciani
Editorial: Faktoría K de Libros
Pontevedra, 2017
Pàgines: 48
Edat recomanada: A partir de set anys