«Unas personas» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat a “L’ofici d’educar” vam presentar “Unas personas“, de Jairo Buitrago, i il·lustracions de Manuel Monroy, publicat per Océano Travesía. Un àlbum il·lustrat en què un conjunt de persones recorden moments concrets de la seva vida, i al final veiem totes aquestes persones en un escenari conjunt. N’havíem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/03/11/unas-personas-a-vista-de-ninotet-del-google-maps/). Un àlbum preciós que obre una porta a l’escriptura i a la imaginació.
Com a cada programa d’aquest curs, el llibre se n’anirà a casa d’algun dels participants que encertin la pregunta. En aquest cas és la següent:

En quin lloc de la ciutat coincideixen totes aquestes persones?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat teniu temps fins diumenge 15 de maig.

I en Rafael i el Max són els guanyadors de la darrera edició del concurs sobre «El llibre de la sort». Van encertar la resposta correctament. L’enhorabona!

El podcast de “llibres per somiar”:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/unas-personas-de-jairo-buitrago/audio/1134003/

En el mateix programa es va parlar dels infants i adolescents que no encaixen en una societat tan sexualitzada.

Els adults necessitem etiquetar, però les noves generacions tenen una ment més oberta de la identitat i l’orientació sexual. Més del 44% de les adolescents de Barcelona se senten atretes per altres noies i més del 18% dels nois entre 13 i 19 tenen tendències homosexuals i bisexuals, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

Alguna cosa està canviant; les dues categories tradicionals de gènere no semblen suficients per contenir la diversitat emergent d’identitats i orientacions. A “L’ofici d’educar” vam parlar amb la psicòloga Eli Soler i l’advocada Sílvia Vidal, del SAI, servei d’acompanyament a la diversitat afectivosexual i de gènere; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària; Gerard Minovas, metge responsable de la Unitat de Trànsit de Girona; i el testimoni de la Míriam, amb una filla amb dubtes de gènere.

Podeu sentir el programa clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-passa-quan-infants-i-adolescents-no-encaixen-en-una-societat-tan-sexualitzada/audio/1134004/

«Unas personas» a vista de ninotet del google maps

El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.

Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).

Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).

amb la Sònia Acevedo

El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).

De què va «Unas personas»?

Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”

A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.

I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.

Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.

Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.

Títol: Unas personas
Autor: Jairo Buitrago
Il·lustrador: Manuel Monroy
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano

però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!

Oscar Wilde i les escultures de Rubí

Les mestres que fan preguntes perquè els seus alumnes pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes, entenen que una de les activitats més reeixides és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habiten. Projecten passejades per aturar-se a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que els envolta, sorprendre’s perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

En els pobles i ciutats hi ha, a més, escultures dedicades a personatges locals o universals (poetes, músics, esportistes, etc.) i també a fets històrics relacionats.

A la llibreria «Lectors al tren!» vam parlar de tot plegat i ens vam centrar en les imatges de l’Albert Asensio a propòsit de l’edició de “El Princep feliç” d’Oscar Wilde.

Després ho vam relacionar amb Tonucci i les seves propostes de «ciutats educadores» i vam acabar entenent que si volem que les ciutats deixin de ser el lloc on només es treballa i es dorm i tornin a ser espais de convivència real, més enllà del centre comercial, llar d’infants o residència de gent gran, caldrà tenir més confiança en els infants i permetre’ls conèixer i repensar com volen viure.

Per acabar la sessió vam elaborar uns diorames a partir de les escultures de Rubí —El Bòdum, la dedicada a Anselm Clavé, a Montserrat Roig, a Machado, a l’Esbart dansaire, etc.—, una proposta senzilla i que es pot aplicar a l’aula amb els materials que tenim al nostre abans a l’escola.

Gràcies per les fotos, Désirée i Carles.

El Príncep Feliç a “Lectors al tren!”

Fa més de vint anys que es va estrenar «Tienes un e-mail», una pel·li que ho va petar als cinemes. Estava dirigida per Nora Ephron i és una comèdia romàntica que va ser un èxit de taquilla. Algunes escenes han quedat en el nostre imaginari col·lectiu, sobretot les que passen a l’interior de la llibreria «The Shop Around The Corner» (a la pel·li, La tienda de la vuelta de la esquina), un espai situat a la zona benestant de Nova York on hi treballa la Katheleen Kelly, protagonitzada per la Meg Ryan, que fa de llibretera.


De les llibreries boniques que hi ha pel món, a Rubí en tenim una que transmet la mateixa sensació de placidesa i acolliment. És “Lectors al tren”, un espai regentat amb delicadesa i amorosiment per la Montse Marcet. Hi vaig de tant en tant i sempre, sempre, torno amb alguna joia entre les mans, recomanacions encertades de la companya Montse.
Ara acaba d’enllestir el nou web i serà un lloc a visitar amb assiduïtat perquè també està fet de manera senzilla i entenedora.

Tot això ve per explicar que cada dos mesos faran una exposició de les il·lustracions originals d’algun àlbum il·lustrat. Per aquest curts n’han programat cinc. La primera és de les il·lustracions de l’Albert Asensio per al llibre d’Oscar Wilde “El Princep Feliç i altres contes”, amb traducció magnífica de Jordi Martín. La segona serà de les il·lustracions de l’Albert Arrayàs per al llibre “Un any de poemes”. Les dues seran aquest primer trimestre.

M’han convidat a preparar una acció per a cada exposició i estaré encantat de proposar maneres de promoure la lectura d’aquests llibres a les escoles i de com podem estirar del fil per aprofundir en temes relacionats. Tot plegat ho podeu seguir a les xarxes socials de “Lectors al tren” (web, facebook, instagram).

La primera intervenció la farem el 16 de setembre i comentarem les il·lustracions, parlarem de la vida atribolada d’Oscar Wilde i farem una acció al voltant d’un dels relats (shhh, de moment, secret).

Si us animeu, ja ho sabeu, cap a Rubí falta gent.

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

De qui és la Lluna?


«La guineu és una de les poques criatures salvatges del món que pot sobreviure amb èxit a la ciutat» és la primera frase d’aquest àlbum. Imagino que és veritat perquè les guineus són prou llestes per adaptar-se a qualsevol ecosistema. A més, a la rondallística popular, normalment formen part del cicle d’«el llop i la guineu» on representen la saviesa i l’astúcia i els llops la força i la beneiteria.

L’inici del llibre és potent. A més a més de la frase que llegim a la pàgina esquerra, veiem a la banda dreta una guineu, asseguda a la butaca de casa, endormiscada, amb un tassa de cafè al costat i una finestra oberta que ens apunta que està en un pis de la ciutat. Al seu darrera el dibuix d’un quadre de Van Gogh (Camp de blat amb xiprers) que va fer quan es va ingressar voluntàriament en un manicomi, a França. El quadre reflecteix el que veia Van Gogh des de la seva finestra del sanatori i en aquesta imatge de l’àlbum fa de contrapunt, de mirall, de la finestra del pis de la guineu. Ben pensat.

A més, hi ha un altre element que connecta amb tot plegat (amb la casa, amb Van Gogh) i és la pila de llibres que hi ha al terra. Si ens hi fixem bé, veurem que el que hi ha al damunt és un de les tires còmiques de Charlie Brown. L’autor explica que l’Snoopy és un dels seus ídols i que en una vinyeta va veure com es cremava la caseta del gos, mentre es lamentava per la pèrdua dels seus llibres, de la seva taula de billar i del seu VAN GOGH! Tot casa, ja ho veieu.

A la portada de «La lluna no és de ningú» veiem un altre personatge, un ruc. És l’altra cara de la moneda. Llegim que «no sempre té una adreça fixa» que ens pot indicar que és un sense-sostre. El veiem assegut en una escala qualsevol, i a les parets que l’envolten hi ha cartells que conviden a somiar: circs, mags, teatres,…

La guineu es fa dir Clive Prendergast, que és un nom força elegant, tot i que de debò ningú que no sigui una guineu pot pronunciar el seu nom real. Treballa en una fàbrica, on no sap que hi fabriquen. I la imatge ens remet a la mítica pel·lícula de Chaplin “Temps moderns”.

L’ase es diu Humphrey i és força maldestre. No acaba de sortir-se’n a les feines que se li presenten.

Entre els dos animals hi ha una bona amistat i l’àlbum ens mostra un episodi força bonic i curiós on cauen a les seves mans dues entrades per anar al teatre, amb tiberi posterior inclòs.

Un llibre on, aparentment, no hi passa gran cosa, però que ens ofereix una visió del que significa ésser amics i de com, de vegades, la vida por ser meravellosa.

Les il·lustracions estan fetes de manera artesanal. L’autor, Tohby Riddle, primer dibuixa els personatges, després els pinta, a continuació els retalla i finalment els enganxa sobre el fons. Una mena de collage que resulta bonic de veure.

Cada vegada que torneu a mirar el llibre, trobareu noves relacions i detalls que abans no havíeu vist.

Crec que és una lectura que pot oferir bones converses filosòfiques amb infants de cicle mitjà.

Proveu de començar amb la frase que hi ha al final del relat quan els dos amics passegen entre el carrusel de llums que fan pampallugues i els sorolls de la ciutat i es diuen l’un a l’altre:

«Aquesta és la nostra ciutat»

Plantegeu què significa «Pertànyer a un lloc», us sorprendran les idees dels nois i noies.

Al web de l’editorial Babulinka podem llegir:

«Tot un clàssic modern, una història magistral d’amistat i dignitat que encaixa perfectament en qualsevol cor, mà, pota o peülla». Shaun Tan.

En Clive Prendergast és una guineu que viu amb un cert èxit a la ciutat. Té un amic ase anomenat Humphrey. Aquesta és la història de la seva amistat i de les coses meravelloses que, de vegades, passen un cop a la vida i que deixen a l’ànima una sensació triomfant. Perquè qui té poc, quan arriba una fortuna, per petita que sigui, se sent envaït per la gratitud i l’alegria.

La Lluna no és de ningú és considerat un dels llibres per a nens més importants que s’han publicat a Austràlia durant els últims 10 anys. El pas del temps ha confirmat la seva condició de clàssic modern de la literatura infantil. Tot i celebrar-se el 10è aniversari de la seva primera publicació, segueix sent un dels llibres més venuts a Austràlia.

LES DADES:
Títol: La lluna no és de ningú
Autor: Tohby Riddle
Il·lustrador: Tohby Riddle
Traductora: Marina Espasa
Editorial: Babulinka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

 

«A cals veïns», diversitat, convivència i tolerància

Diuen que les segones parts mai no són tan bones com les primeres, però és una frase feta que prové del Quixot, crec, i no és certa del tot. Exemples que ho demostren n’hi ha a cabassos, al cinema i a la literatura. Recordeu la immensa segona part de “El padrino”.
L’àbum «A cals veïns», —un títol molt encertat— ens retroba amb les famílies que havíem conegut a «Meravellosos veïns», on es mostrava la transformació que viu un barri amb l’arribada de nous veïns. Un altre exemple del que apuntem.

En aquesta segona part, entrem dins els pisos per veure com viuen, què fan i amb qui es relacionen els personatges.
L’estructura del llibre és similar a l’anterior. Format allargat que simula un edifici, dotze pàgines que ens marquen el cicle de l’any i un text breu a la part de sota que ofereix pistes i ajuda a fixar-se en els detalls.


Alguns personatges són els que es van quedar a viure a l’edifici i d’altres són nouvinguts. Així descobrim pingüins que arriben, la senyora pop que se’n va, un arbre que creix per la finestra, un drac que es convida a casa de les seves parentes, serps, una ovella que vola sobre una escombra màgica, un estruç que balla, un gos Pare Noel, lleons aristòcrates, fantasmes i una bruixa.

La història comença amb el mateix narrador, una mena d’ovella, que saluda des de la finestra a la seva dona i la seva filla i ens obliga a buscar-los en l’anterior llibre per comprovar que, efectivament, és allà on es coneixen i s’enamoren.

Imatge de “Meravellosos veïns”

Es pot triar un personatge i anar resseguint la seva peripècia a través de les pàgines però la gràcia del llibre és la sorpresa que ens provoca veure com van caient els murs i descobrir què està passant a cada pis. És genial.

Si el voleu presentar als vostres alumnes, segur que se us passen pel cap un munt de possibilitats plàstiques per a després de llegir-lo i, també, idees d’escriptura, dramatitzacions i recreacions vàries. En aquest sentit, l’il·lustrador ens apunta què va fer amb els seus alumnes de l’escola Suger de Vaucresson:


Molt recomanable per a cicle mitjà.

LES DADES:
TÍTOL: A cals veïns
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona 2019
37 x 21 cm
ISBN: 978-84-16490-58-5

Amb la Mireia Guerola, editora de BIRABIRO, després de comprar el primer llibre.

 

Aquí vivía yo, un llibre de Dani Torrent que emociona

Hi ha una frase repetida que diu que «la pàtria és la infantesa» i que s’atribueix a Rilke, a Beaudelaire i a d’altres personatges. L’he recordat  en acabar de llegir “Aquí vivía yo” un bonic àlbum amb text i dibuixos d’en Dani Torrent (fa tres anys en vam parlar en aquest blog amb motiu de l’exposició d’originals del seu «àlbum per a dies de pluja») i m’ha fa reviure moments personals i records de la meva infància.
La lectura segueix la jornada de “Don Gregorio”, un home que treballa en una immobiliària, mostrant pisos.
En arribar a l’edifici que ha d’ensenyar exclama sorprès «¡Aquí vivía yo!» i busca delerosament un dibuix que va fer ell darrera de la porta de la seva habitació. Quan el troba, recorda que es va dibuixar a sí mateix. Ara el dibuix del petit Don Gregorio li parla i el convida a reviure els jocs i els viatges imaginaris que feien anys enrere. S’agafen de la mà i fan un vol fins al País de Mai Més, naveguen deu mil milles amb un submarí, caminen per la Terra de les Meravelles i fan enfadar els tres gats de Don Melitón.
Una estona després arriba la parella a qui ha d’ensenyar el pis i la tornada a la realitat li depararà noves sorpreses.
Les il·lustracions, tot i semblar naïfs, tenen una certa dificultat de lectura perquè combinen plans generals, amb primeríssims plans i d’altres que requereixen girar el llibre per entendre’ls. Aquí l’acompanyament de l’adult és necessari per fer una bona comprensió lectora.


M’ha agradat força i el recomano per a alumnes de cicle inicial de Primària.
Les possibilitats de conversa que ens ofereix són nombroses: Les famílies, els veïns, la ciutat, els oficis, etc.
Les pàgines on es troba don Gregorio amb el seu passat i viatgen fins a la Lluna són delicioses.

LES DADES:
Títol: Aquí vivía yo
Autor i il·lustrador. Dani Torrent
Editorial: Edelvives
20 x 30 cm
40 pàgines
ISBN: 9788414016060
Saragossa, 2018

Reflexions més enllà del binomi “cultura i educació”

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona un esdeveniment promogut per l’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona on es va parlar de cultura, art, educació i de tot allò que fa una ciutat més rica i més pròspera, culturalment parlant.
Ara, enllaçant amb les jornades citades, s’acaba de publicar un document força complet que recull catorze articles variats que ofereixen un ventall d’opinions sobre el binomi cultura i educació.
A la pàgina de la comunitat virtual Interacció podem llegir, entre altres, frases com aquesta:
Sabem del cert que els municipis contribueixen, des de la seva política cultural, a l’educació dels ciutadans. Com també ho fan des de la resta de polítiques públiques. Ara bé, per fer-ho de manera conscient, explícita i, perquè no, intencionada, cal aprofundir les relacions entre els àmbits de l’educació i la cultura, barrejar-les, compartir espais -físics i mentals-, treure-li la bata a una i el barret a l’altra, assumir coresponsabilitats i, en definitiva, pensar en la cultura des de l’educació i en l’educació des de la cultura.

Al llibre, trobareu un primer article molt potent de l’Eulàlia Bosch sobre la naturalesa lingüística de l’educació, de la cultura i de les persones. Després hi ha altres tretze articles que, des de angles diversos, reflexionen sobre el binomi esmentat.
Estic content perquè hi ha l’article que em van demanar (La biblioteca, centre de gravetat de l’escola). Juntament amb el de la Magalí Homs i la Roser Ros, que també parlen de biblioteques, crec que hem contribuït a donar-li visibilitat i presència al llibre com a agent cultural de primer ordre.
Si voleu consultar el llibre, us el podeu descarregar anant al Servei de Publicacions de la Diputació. El pdf és gratuït i si el voleu en paper, té un cost de 5 euros.

Trobareu tota la informació als enllaços següents:
El monogràfic a la llibreria de la Diputació:
https://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Diputacio&ID=60875
La ressenya a la comunitat virtual Interacció:
http://interaccio.diba.cat/blogs/2018/11/14/despullar-leducacio-cultura

Podeu descarregar el pdf, clicant AQUÍ