Aquí vivía yo, un llibre de Dani Torrent que emociona

Hi ha una frase repetida que diu que «la pàtria és la infantesa» i que s’atribueix a Rilke, a Beaudelaire i a d’altres personatges. L’he recordat  en acabar de llegir “Aquí vivía yo” un bonic àlbum amb text i dibuixos d’en Dani Torrent (fa tres anys en vam parlar en aquest blog amb motiu de l’exposició d’originals del seu «àlbum per a dies de pluja») i m’ha fa reviure moments personals i records de la meva infància.
La lectura segueix la jornada de “Don Gregorio”, un home que treballa en una immobiliària, mostrant pisos.
En arribar a l’edifici que ha d’ensenyar exclama sorprès «¡Aquí vivía yo!» i busca delerosament un dibuix que va fer ell darrera de la porta de la seva habitació. Quan el troba, recorda que es va dibuixar a sí mateix. Ara el dibuix del petit Don Gregorio li parla i el convida a reviure els jocs i els viatges imaginaris que feien anys enrere. S’agafen de la mà i fan un vol fins al País de Mai Més, naveguen deu mil milles amb un submarí, caminen per la Terra de les Meravelles i fan enfadar els tres gats de Don Melitón.
Una estona després arriba la parella a qui ha d’ensenyar el pis i la tornada a la realitat li depararà noves sorpreses.
Les il·lustracions, tot i semblar naïfs, tenen una certa dificultat de lectura perquè combinen plans generals, amb primeríssims plans i d’altres que requereixen girar el llibre per entendre’ls. Aquí l’acompanyament de l’adult és necessari per fer una bona comprensió lectora.


M’ha agradat força i el recomano per a alumnes de cicle inicial de Primària.
Les possibilitats de conversa que ens ofereix són nombroses: Les famílies, els veïns, la ciutat, els oficis, etc.
Les pàgines on es troba don Gregorio amb el seu passat i viatgen fins a la Lluna són delicioses.

LES DADES:
Títol: Aquí vivía yo
Autor i il·lustrador. Dani Torrent
Editorial: Edelvives
20 x 30 cm
40 pàgines
ISBN: 9788414016060
Saragossa, 2018

Reflexions més enllà del binomi “cultura i educació”

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona un esdeveniment promogut per l’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona on es va parlar de cultura, art, educació i de tot allò que fa una ciutat més rica i més pròspera, culturalment parlant.
Ara, enllaçant amb les jornades citades, s’acaba de publicar un document força complet que recull catorze articles variats que ofereixen un ventall d’opinions sobre el binomi cultura i educació.
A la pàgina de la comunitat virtual Interacció podem llegir, entre altres, frases com aquesta:
Sabem del cert que els municipis contribueixen, des de la seva política cultural, a l’educació dels ciutadans. Com també ho fan des de la resta de polítiques públiques. Ara bé, per fer-ho de manera conscient, explícita i, perquè no, intencionada, cal aprofundir les relacions entre els àmbits de l’educació i la cultura, barrejar-les, compartir espais -físics i mentals-, treure-li la bata a una i el barret a l’altra, assumir coresponsabilitats i, en definitiva, pensar en la cultura des de l’educació i en l’educació des de la cultura.

Al llibre, trobareu un primer article molt potent de l’Eulàlia Bosch sobre la naturalesa lingüística de l’educació, de la cultura i de les persones. Després hi ha altres tretze articles que, des de angles diversos, reflexionen sobre el binomi esmentat.
Estic content perquè hi ha l’article que em van demanar (La biblioteca, centre de gravetat de l’escola). Juntament amb el de la Magalí Homs i la Roser Ros, que també parlen de biblioteques, crec que hem contribuït a donar-li visibilitat i presència al llibre com a agent cultural de primer ordre.
Si voleu consultar el llibre, us el podeu descarregar anant al Servei de Publicacions de la Diputació. El pdf és gratuït i si el voleu en paper, té un cost de 5 euros.

Trobareu tota la informació als enllaços següents:
El monogràfic a la llibreria de la Diputació:
https://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Diputacio&ID=60875
La ressenya a la comunitat virtual Interacció:
http://interaccio.diba.cat/blogs/2018/11/14/despullar-leducacio-cultura

Podeu descarregar el pdf, clicant AQUÍ

De què treballa el cocodril?

Profesión: Cocodrilo, escrit per la italiana Giovanna Zoboli i il·lustrat per Mariachiara Di Giorgio, és un àlbum sense paraules que explica un matí qualsevol en la vida del cocodril. El veiem com es desperta, esmorza, es vesteix i camina pels carrers, agafa el metro i arriba a la feina.

El recomanem per la seva bellesa i per la cura en l’observació dels detalls del comportament humà i dels petits gestos quotidians. Per exemple, la manera tranquil·la i educada de relacionar-se a l’ascensor, el respecta als qui llegeixen al metro en hora punta i ple de gent que es desplaça també a la feina.


Les il·lustracions ens mostren també els olors de la ciutat. Les botigues d’aliments i la floristeria són tan reals que podem flairar i assaborir aquests moments que recorden els nostres barris, els passeigs per la ciutat.

El llibre és per infants a partir de set anys perquè la lectura de les imatges té una certa complicació. Comença amb una del cocodril al llit, amb pijama i màscara de dormir, somiant amb la vida salvatge. Quan es desperta, fa les rutines diàries: raspallar-se les dents, seure al vàter, esmorzar o triar una corbata. Les il·lustracions combinen els detalls amb els plans generals i convé aturar-se a descodificar cadascuna de les «vinyetes» i observar què fa i amb qui es relaciona el cocodril.

El final és sorprenent perquè no t’imagines que pot treballar a… bé, millor que ho descobriu vosaltres mateixos.
És un llibre ben pensat, començant pel format allargat que en obrir-lo fa la sensació de tenir un cocodril a les mans. Un llibre intel·ligent, enginyós, dolç, tendre i ple d’encant. Hi ha molts detalls que veuran els nens, com els animals que viatgen al metro i conviuen amb els humans o l’infant i la mare que van amb el cotxe que esquitxa el cocodril amb l’aigua del bassal.
És un cant a la vida, a la celebració dels plaers quotidians.

LES DADES
Títol: Profesión: Cocodrilo
Autora: Giovanna Zoboli
Il·lustradora: Mariachiara Di Giorgio
Editorial: Adriana Hidalgo Editora
32 pàgines

 

Meravellosos veïns, un àlbum alegre sobre la gentrificació i els nouvinguts

Meravellosos veïns, dotze pàgines dobles —com els dotze mesos de l’any— ens expliquen la transformació d’un edifici i d’un barri de París que ben bé podria ser el de qualsevol altra ciutat.
A les primeres pàgines veiem com de tranquil·la és la vida en aquest edifici, potser una mica massa i tot. A la part inferior un text breu però molt encertat ens dóna pistes i condueix la nostra mirada presentant-nos els personatges —la portera Xafardera, el senyor Vetesifils, la senyora Polsim, el narrador, etc.—, uns personatges que són tots, tots, ovelles.


Però un bon dia, ai! arriben uns veïns nous: Una família de llops! I més tard, unes cigonyes que s’instal·len a l’àtic, un porquet turista, una família dels elefants i fins i tot un pop. Nous habitants que canviaran la vida del barri i el faran molt més animat.


L’àlbum -de format allargat com un edifici- és ideal per anar resseguint en les incomptables relectures, la vida i els moviments de cadascun dels personatges i així gaudir de tot el que fa el narrador, el policia, el mestre, i els mil petits detalls que els autors han dibuixat i que prenen vida pròpia, provocant canvis fins i tot en l’estructura de l’edifici (pintades, un hort urbà, el porxo, etc.)
El llibre ens explica, de manera diàfana, que la diversitat cultural, la barreja ètnica, la diferència, és font de riquesa i que l’arribada de famílies nouvingudes provoca que alguns els acullin amb gust i alegria i, en canvi, d’altres decideixen marxar… Un tema ben actual, que es viu des de fa mesos a determinats barris de Barcelona.
Recomanat a partir de quatre anys, ideal per treballar-lo a cicle mitjà.

Probablement, entrarà a la selecció que farem enguany al grup de treball sobre la ciutat i com la presenta la literatura infantil i juvenil.
(s’accepten recomanacions de títols)

LES DADES:
Títol: Meravellosos veïns
Autors: Hélène Lasserre i Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Novembre 2016

Un camí de flors (JonArno Lawson i Sydney Smith)

dsc06776Un camí de flors és un àlbum il·lustrat sense paraules que explica la història d’una nena que va camí de casa  amb un pare despistat amb el telèfon mòbil. La nena, una Caputxeta contemporània caminant pel bosc urbà, s’hi fixa en tot: un home tatuat, una dona que va dins d’un taxi, i sobretot les flors que broten a qualsevol lloc de la ciutat grisa, com les dents de lleó que cull als peus d’un pal de la llum on algú ha fermat la bicicleta. Mentre van caminant la nena troba altres flors fins que arriba a fer un ram. A la segona part del llibre les flors que la noia ha collit seran un regal. Com podem llegir a les úniques paraules que hi ha (a la contraportada) «cada flor es converteix en un regal que obre un camí a la tendresa enmig de la indiferència de la ciutat», i veiem com li fa un regal silenciós a un sense-sostre que dorm en un banc del parc, a un ocell mort, al gos d’un veí i finalment a la seva mare i als seus dos germans.

flors3Hi ha una escena final preciosa en que la nena es fica una flor silvestre darrere de l’orella, representant el mateix gest que fa el pare quan parla amb el telèfon mòbil.
La història la va pensar l’autor mentre passejava amb una de les seves filles i és talment com ho veiem en el llibre.

dsc06778 flors1

flors2

En paraules del propi Lawson:
«La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008.
Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.»

dsc06780

Sovint em pregunto com s’ho fan els autors de llibres sense text per transmetre la seva idea. Molts dels llibres que no porten text solen anar signats per una sola persona però en aquest cas consta l’autor del text (inexistent) i l’il·lustrador.

dsc06781 dsc06782Segons expliquen en JonArno Lawson i en Sydney Smith, la historia concebuda pel primer va ser explicada i també dibuixada com si fos un guió cinematogràfic i es va ajudar de fotografies dels carrers per on solen passejar. Amb aquestes indicacions, l’il·lustrador ha fet una meravella amb un ús espectacular de les perspectives que, juntament amb l’ús del color i una tècnica brillant fa que el conte ens transmeti emocions fortes.
Quan ens preguntem perquè ens agrada un llibre, sempre diem que és perquè «ens diu algo», «ens emociona», «ens fa pensar», «ens recorda a…», «pel seu simbolisme», etc. i aquest conte ho aplega tot.
Un bon llibre per posar en mans dels infants perquè entenguin com va això de la perspectiva, del color, de les emocions, dels detalls que els adults no veuen.
La història és creïble, la ciutat és creïble, (ni massa neta ni massa bruta), el to és tranquil, la nena caminant sempre cap a la dreta ens ajuda a avançar en la lectura. Un llibre per explicar i disfrutar.

flors4

Dades:

UN CAMÍ DE FLORS
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Editorial: Libros del zorro rojo
Any edició: 2017
Pàgines:32

El booktrailer: