pors

by

«Amics» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat vam presentar l’àlbum «Amics», d’Andrea Hensgen, il·lustrat per Beatrice Rodríguez i editat per Libros del Zorro Rojo.

És un llibre sense mots, només amb imatges, que comença amb un infant que va a l’escola tot sol i té una mica d’angoixa perquè ha de passar per un túnel, per davant de la casa on hi ha un gos que sempre borda, i, de vegades, un home malcarat que fa molt mal aspecte.

Un dia, quan surt de l’escola, es troba amb un amic que l’acompanya fins a casa. L’endemà el torna a acompanyar i així els dies successius. D’aquesta manera l’infant va perdent la por. Però un dia, en sortir de casa per anar a escola, l’amic no hi és…

És una història que ens parla de l’amistat i del pas del temps. Una lectura ideal per als infants a partir de tres anys.

Les il·lustracions de la Beatrice Rodríguez són suaus i boniques i la història és fàcil de seguir. La Beatrice ja ens va emocionar amb la formidable trilogia de la gallina i la guineu. Recordeu “Lladre de gallines”, “La revenja del gall” i “Un dia de pesca”.

Si voleu participar al concurs dels “Llibres per somiar” només cal que contesteu la pregunta següent:

Qui són els amics protagonistes d’aquest llibre?

Serem molt feliços si ens envieu les respostes al correu electrònic l’oficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 17 d’abril.

Al darrer concurs, van resultar guanyadores l’Ariadna i la Itzel. El llibre “Què s’amaga al cel de nit?” és per a elles!

L’audio del programa el teniu a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/amics-dandrea-hensgen/audio/1131118/

El proper diumenge, tindrem un programa especial dedicat a la Diada de Sant Jordi amb la participació d’editors i editores (Combel, Joventut, Takatuka, Edebé, Akiara). Valdrà la pena, segur!

by

«La meravellosa i horripilant casa de la iaia» a L’ofici d’educar.

A “L’ofici d’educar” vam presentar “La meravellosa i horripilant casa de la iaia” de Meritxell Martí amb il·lustracions de Xavier Salomó, publicat per Combel. És un llibre de pestanyes amb sorpreses i precioses il·lustracions, que explica la història d’un nen que una vegada al mes va a casa de la seva iaia, i hi fa un misteriós recorregut en el qual descobreix què fa l’àvia en realitat. Un llibre que ens permet parlar de la por.

La pregunta d’aquesta setmana és ben senzilla. De fet, demanem que ens digueu
Quina és la vostra por, la por més horripilant que teniu?

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge vinent, 6 de febrer.

La guanyadora del darrer concurs és la Maria José. Per a ella és el llibre de poemes “Bèsties, poemes i altres bitxos”. L’enhorabona!

En el mateix programa es va parlar d’un tema que té algunes famílies ben alterades. Hi ha tanta demanda d’atenció psicològica que les llistes d’espera creixen alhora que l’esgotament, la incertesa, la ràbia i la frustració de moltes famílies. Infants atemorits i limitats per les restriccions, joves que no es volen treure la mascareta, més intents de suïcidi i autolesions; i pares i mares desbordats i amb sentiment de culpa per no arribar a tot.

La dificultat per satisfer les necessitats de les famílies accentua les violències invisibles dins de la família, tal com apunten M. Ángeles Jové i Andrea Zambrano al llibre “El valor de cuidar, desterrar las violencias invisibles de la infància”, on aposten per fer un canvi al paradigma de les cures perquè curar, diuen, és revolucionari. Vam sentir també l’opinió de la psicòloga i terapeuta infantil i familiar Lara Terradas.

by

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
—Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano
però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!

by

«La noche de la huida», un homenatge al poder dels contes

Adolfo Córdova és un autor mexicà de qui darrerament hem vist algunes de les seves obres publicades aquí. A Meraki van traduir «El drac blanc» i els de Ekaré li van publicar una antologia poètica que va obtenir el Premi Bologna Ragazzi i que es titula «Cajita de fósforos. Antología de poemes sin rima.»

Aquest mes de setembre, també a Ekaré, ha aparegut «La noche de la huida», un llibre amb un títol i una portada inquietant. Es veu a una nena que sembla fugir, no sabem de què, espantada i mirant enrere, mentre s’endinsa en el bosc fosc i ombrívol.

Abans d’obrir-lo penses que potser és un altre llibre que parla dels refugiats i dels migrants però t’equivoques perquè ja a la segona pàgina llegeixes això:

Abre los ojos, grandes. Los cierra, recuerda. La punta del machete, la voz del hombre, el chillido de un jabato. Habían querido matarla.

I entens què està passant perquè recordes el conte dels Grimm on es parla de la Blancaneu i els set nanets i, en concret, el capítol on la seva madrastra, la Reina Malvada, ordena a un caçador que mati a la Blancaneu per tornar a ser ella la dama més bella del reialme. Bé, la història ja la sabeu, oi?

Però no és ben bé la Blancaneu la que fuig perquè més endavant s’entremesclen altres contes i veiem com aquesta fugida i entrada al bosc (símbol) és la mateixa que van viure els germans Ton i Guida (les pedretes al camí ens ho indiquen) i el Petit Polzet. També hi ha referències a la Princesa del pèsol, la bella Dorment i alguna altra més.

Bé, això són referències que ens recorden com els contes estan connectats i provenen d’un temps reculat i serveixen per explicar-nos la vida.

Es tracta d’un bon àlbum il·lustrat que inclou al final un escrit de l’Adolfo Córdova molt bonic i poètic que acaba dient “las historias sobrevuelan la oscura realidad, o la atraviesas, y nos guían hacia otros bosques”

Grans il·lustracions de la Carmen Segovia. En l’Issue que ha publicat l’editorial (el copiem al final de l’entrada) surten més clares del que veiem en el paper, que resulten més fosques i en destaca l’ús del vermell (un altre símbol).

Àlbum recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: la noche de la huida
Autor: Adolfo Córdova
Il·lustradora: Carmen Segovia
Editorial: Ekaré
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

by

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

by

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.

Ja hem apuntat que l’obra no té text i, per tant, cadascú, interpreta allò que l’autor i l’il·lustrador ens volen mostrar.

Molts dels dibuixos ocupen dues planes i tots estan enquadrats, limitats pel blanc. La última vinyeta és espectacular.

Novel·la gràfica recomanada per a alumnes de l’ESO

LES DADES:
Autor: Davide Calì (Cornelius)
Il·lustrador: Tommaso Carozzi
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

by

«El conill i la moto», un álbum sobre com superar les pròpies pors.

El nostre conill vivia en un camp de blat molt tranquil, i no se n’havia mogut mai –ni un sol cop–, tot i que cada nit somiava que ho feia.
El gos, en canvi, s’havia passat mitja vida recorrent el país en moto. Li agradava moltíssim parlar amb el conill i explicar-li històries sobre els llocs on s’havia sentit més viu.
Però un mal dia el gos se’n va anar, i no va poder explicar més històries al conill.

Aquest és el text de la contraportada d’un àlbum que explica una història de com afrontar les pors i ser capaços de fer coses noves i diferents.

El relat comença amb la imatge d’un conill que viu en una casa envoltada de camps de blat i mai no ha sortit de la seva zona de confort. El conill espera, cada dia, que el seu amic gos li faci una visita i li expliqui històries dels camins i dels llocs que hi ha carretera enllà. El gos és un aventurer que va amb moto, abillat amb la una jaqueta negra de cuir, casc i botes de motard.

Un dia, el gos no arriba. Veiem el conill assegut al porxo de la casa amb les orelles caigudes (les flors també caigudes). És una imatge trista però alhora molt poètica.

Unes setmanes més tard li arriba la moto que el gos li ha deixat en herència. Primer el conill amaga la moto, abandonada en mig del camp de blat, però finalment decideix agafar-la i portar-la a l’interior de la casa i (ja us ho podeu imaginar) allà, s’emprova la jaqueta negra i pensa que amb la moto pot anar «fins al capdavall de la carretera»… però la carretera és llarga, mooolt llarga.

El tema no és nou però l’autora, la Kate Hoefler, li confereix un bon ritme narratiu, talment com si expliques un conte de falda. Les il·lustracions, pastels i aquarel·les, de la Sarah Jacoby, són delicades i ajuden a entendre les emocions del conill i sobretot a interpretar els silencis. Combina les il·lustracions de detall amb dobles pàgines amb plans panoràmics que ajuden a seguir el ritme elegant de la història.

He comprat la versió en català —no conec el text original— i m’ha costat de seguir la traducció.

Un bon llibre per llegir, gaudir de les imatges i comentar les nostres pròpies pors. Per a cicle inicial.

LES DADES
Títol: El conill i la moto
Autora: Kate Hoefler
Il·lustradora: Sarah Jacoby
Traductora: Maria Cabrera
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

by

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

by

Escriure sense por. Instruccions per a escriptors valents

Aconseguir que els infants escriguin bé requereix hores de pràctica i inversió d’energies, sí!, però els esforços paguen la pena i els resultats són positius perquè sovint es descobreixen les fortaleses i els talents ocults que tenen els nois i noies. També fa veure les deficiències que tenim com a mestres, genera més preguntes que respostes i ens porta a un camí —màgic, sens dubte— sense retorn on alguns dels nostres hàbits queden sacsejats, definitivament.
Escriure és difícil i complex: Per aconseguir que els textos que es construeixen siguin reeixits, al crear un ambient que ajudi els alumnes a exposar els seus pensaments, emocions i opinions pròpies i que permeti que ells mateixos es facin les preguntes —els dubtes ortogràfics, per exemple— i avancin sense deturar-se, impulsant les idees que flueixen.
L’escriptura ajuda els alumnes a pensar com explicar determinada història, quines paraules usar, quines són les més adients i com s’escriuen, quina estratègia és la millor i com sortir-se’n quan es queden en blanc.
L’escriptura ens porta directament a la lectura. Com apunta en Víctor Moreno, els nois i joves que són escriptors habituals són també lectors, sempre. A l’inrevés, això no passa: els nens i joves lectors no són necessàriament escriptors.
Aquest mes de febrer encetem una nova sèrie d’articles que venen a ocupar l’espai que durant vuit anys s’ha anomenat «viure la lectura» i que ara passa a anomenar-se «viure l’escriptura».
La idea és oferir pistes i pràctiques que ens reconcilien amb l’escriptura perquè tots els infants tenen coses a dir i només cal trobar les paraules oportunes perquè la por al que pensin els altres, la por a equivocar-se i els dubtes, s’esvaeixin. Exposarem idees que ajudin a trobar el plaer d’escriure en llibertat i ho acompanyarem de textos literaris que proposen idees genials que poden servir de model i referència.
En el primer article expliquem una pràctica d’escriptura en la que relacionem el quadre realista de Hooper «Four lane road» amb un d’en Dalí «La persistència de la memòria» i mostrem com les obres d’art serveixen de rampa d’enlairament al fet creatiu.
El podeu llegir a la revista GUIX número 452 del mes de febrer de 2019. També en castellà a AULA.

by

L’Olivia ha tornat!

Feia molt de temps que l’Ian Falconer no publicava una nova aventura de l’Olivia. Per als qui encara no coneixeu a la porqueta més entranyable de la literatura infantil, us explico que és un clàssic multipremiat que s’ha traduït a més de 20 idiomes i que fins i tot té una sèrie de televisió pròpia. Un dels vídeos:

El nou volum de les aventures de l’Olivia és titula L’Olivia l’espia i ens envia un missatge tant per als adults com per als infants.

En aquest àlbum, l’Olivia escolta les converses de la seva mare i malinterpreta algunes frases que sent. En concret, quan la mare diu d’enviar-la «a un lloc on li poguessin ensenyar a fer cas…» l’Olivia comença una investigació per saber a quin lloc la volen portar i s’imagina que la volen tancar en una institució sinistra com la presó, per exemple. Al final, la sorpresa serà gran quan s’adoni que la porten al teatre a veure una funció de ballet.


La història és divertida, com totes les de la sèrie. Les il·lustracions són impressionants i el missatge ens alerta dels perills d’escoltar d’amagat el que diuen els pares però també serveix de precaució per als pares.
Lectura recomanada a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: L’Olivia l’espia
Autor i il·lustrador: Ian Falconer
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 38
València 2017