Un camí de flors (JonArno Lawson i Sydney Smith)

Un camí de flors és un àlbum il·lustrat sense paraules que explica la història d’una nena que va camí de casa amb un pare despistat amb el telèfon mòbil. La nena, una Caputxeta contemporània caminant pel bosc urbà, s’hi fixa en tot: un home tatuat, una dona que va dins d’un taxi, i sobretot les flors que broten a qualsevol lloc de la ciutat grisa, com les dents de lleó que cull als peus d’un pal de la llum on algú ha fermat la bicicleta. Mentre van caminant la nena troba altres flors fins que arriba a fer un ram. A la segona part del llibre les flors que la noia ha collit seran un regal. Com podem llegir a les úniques paraules que hi ha (a la contraportada) «cada flor es converteix en un regal que obre un camí a la tendresa enmig de la indiferència de la ciutat», i veiem com li fa un regal silenciós a un sense-sostre que dorm en un banc del parc, a un ocell mort, al gos d’un veí i finalment a la seva mare i als seus dos germans.

Hi ha una escena final preciosa en que la nena es fica una flor silvestre darrere de l’orella, representant el mateix gest que fa el pare quan parla amb el telèfon mòbil.
La història la va pensar l’autor mentre passejava amb una de les seves filles i és talment com ho veiem en el llibre.

En paraules del propi Lawson:
«La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008.
Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.»

Sovint em pregunto com s’ho fan els autors de llibres sense text per transmetre la seva idea. Molts dels llibres que no porten text solen anar signats per una sola persona però en aquest cas consta l’autor del text (inexistent) i l’il·lustrador.

Segons expliquen en JonArno Lawson i en Sydney Smith, la historia concebuda pel primer va ser explicada i també dibuixada com si fos un guió cinematogràfic i es va ajudar de fotografies dels carrers per on solen passejar. Amb aquestes indicacions, l’il·lustrador ha fet una meravella amb un ús espectacular de les perspectives que, juntament amb l’ús del color i una tècnica brillant fa que el conte ens transmeti emocions fortes.
Quan ens preguntem perquè ens agrada un llibre, sempre diem que és perquè «ens diu algo», «ens emociona», «ens fa pensar», «ens recorda a…», «pel seu simbolisme», etc. i aquest conte ho aplega tot.
Un bon llibre per posar en mans dels infants perquè entenguin com va això de la perspectiva, del color, de les emocions, dels detalls que els adults no veuen.
La història és creïble, la ciutat és creïble, (ni massa neta ni massa bruta), el to és tranquil, la nena caminant sempre cap a la dreta ens ajuda a avançar en la lectura. Un llibre per explicar i disfrutar.