El novè relat que el vent s’endugué l’ha escrit la Júlia Costa, mestra i llicenciada en Humanitats amb una àmplia experiència com a escriptora de novel·les de ficció, poemes i assaig.
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99. Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.
Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia.
Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva època, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.
L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres.
El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.
Els dos herois protagonistes del primer còmic conjunt dels danesos Kim Fupz Aakeson i Rasmus Bregnhøi, són dos nois descarats, que contínuament es fan bromes entre ells i tenen el cap ple de ximpleries (com ha de ser). Són les ximpleries habituals que tots recordem o coneixem.
El llibre ens mostra deu històries de les coses que els passen a en Marc i en Moha i no pretén moralitzar, ni educar ni res que se li assembli. Només és un entreteniment que l’únic que fa és generar ganes de llegir més aventures d’aquests nois descarats, sorollosos, que es barallen i al moment són els millors amics, i sobretot, usen un vocabulari que potser no agradarà a alguns adults que pertanyen al grup de pares i mares que tenen els seus fills entre cotons, en una bombolla. Està bé quan els adults deixem que els nens siguin nens i els llibres no venen amb càrrega de moralina afegida.
En Marc i en Moha van pels carrers vivint les seves petites aventures i no sempre són bones pensades.La primera de les situacions que llegim es titula “Nous veïns” i és quan es troben per primera vegada perquè en Moha s’acaba de traslladar al barri. Discuteixen però quan la mare d’en Marc el crida a dinar i després li pregunta amb qui parlava al carrer, ell li respon: Amb el meu nou amic.
Cada episodi té unes 8-10 pàgines i són realment divertits. Mengen panses durant el Ramadà, juguen a futbol, tornen boig al monitor de natació, busquen la disfressa perfecta per a Hallowen, són poc amables amb el nòvio de la mare, etc. De fet, són ells dos contra el món, o millor contra els adults.
Ja ho he dit abans, però torno a recordar que és un còmic que agradarà perquè és fàcil de llegir i perquè als nois (aquí no sé si tothom estarà d’acord) els anirà bé tenir una figura masculina amb qui identificar-se. Ara mateix, costa de trobar protagonistes nens que siguin positius, divertits i una mica gamberros. El mercat està apostant per les noies potents, valentes i formidables i els nois no acaben de trobar un model que s’assembli a ells o en qui emmirallar-se. Potser és qüestió de trobar l’equilibri. O, tal vegada són modes, no ho sé, però que hi ha tema, segur.
Un agraïment a l’editorial Takatuka per apostar per aquesta nova col·lecció de còmic infantil-juvenil que ens farà passar bons moments.
La traducció de la Maria Rossich és molt encertada. Introduir paraules com “mola”, “hòstia” o “mè”, per exemple, em sembla encertadíssim.
Lectura recomanada a partir de 9 anys.
LES DADES: Títol: En Marc i en Moha Autor: Kim Fupz Aakeson Il·lustrador: Rasmus Bregnhøi Traductora: Maria Rossich Editorial: Takatuka Pàgines: 104 Barcelona, 2023
Aquest còmic ha estat guardonat amb el Premi Scriver 2016 de Dinamarca.
He llegit Memento Mori (“Recorda que ets mortal”), un llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre la mort. És un tema del que se n’han fet molts llibres però no recordo cap que fos tan directe i tan profund pel text i per les imatges, plenes de simbolismes i molt pensades.
A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.
En aquest àlbum, les autores, Conce Codina i Aurore Petit, plantegen un diàleg entre una mare i el seu fill que comença a la sortida de l’escola. És una situació habitual, un en que s’abraça al seu pare, una mestra que s’ho mira des de la porta, i una mare que camina amb les mans a les butxaques. Tot força normal. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.
És una resposta general però en passar pàgina els veiem caminant pel parc i el nen torna a insistir: “Tot el que viu mor?” i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bacteries, tot el que està viu mor.
Però a la següent pàgina quan el nen insisteix per tercera vegada, la mare es gira i el mira als ulls, directament, mentre li agafa la mà. Són a la vorera, enmig d’uns aparadors de botigues d’aliments i s’albira, a la dreta, una llibreria. El nen pregunta: “Qui mor” i la mare contesta: Els humans.
És un gir en la història i ens fixem que alguns elements estan intents de negre i ens adonem que corresponen a tot allò que està mort, com els peixos de la peixateria, per exemple.
Aquest nou gir, ens porta a una segona fase on la conversa se centra en les persones i es troben davant d’una llibreria (librería de viaje, diu el rètol) i mentre la mare li explica la mort d’alguns herois literaris que veiem al seu voltant com la caputxeta vermella, Bambi, Maria Antonieta Dràcula, etc.
I encara recordant que hi ha hagut més morts que vius al llarg de la història veiem un mamut, Mozart, un dinosaure, Napoleó, Leonardo da Vinci, Neruda, etc.
I tornem a girar full i comença una nova tanda de preguntes que ens fan reflexionar. Són unes quantes pàgines que parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. Hi ha tensió en el relat, una tensió que contrasta amb les feines quotidianes que fan la mare i el fill en arribar a casa com cuinar, amanyagar el gat, jugar, sopar, etc. amb la discussió poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.
En aquestes pàgines hi ha detalls divertits o curiosos com el del nen jugant i a la pantalla es llegeix “game over”, el ram de flors o el taulell de l’oca.
El final és bonic, molt bonic. I la frase de la contracoberta és per emmarcar.
Torno a insistir en l´ús del color. M’ha semblat molt encertat.
Lectura recomanada á partir de sis anys però que pot ser una bona lliçó de filosofia per als més grans.
LES DADES: Títol: Memento Mori Autora: Conce Codina Il·lustradora: Aurore Petit Traductora: Maia F. Miret Editorial: Océano Travesía Pàgines: 36 Barcelona, 2023
Acaba de publicar-se la revista «Guix Infantil» número: 119 corresponent al mes de maig. En castellà Aula de infantil.
A la secció “MENJALLIBRES” presentem una pràctica relacionada amb el llibre «En tu cabeza».
A la coberta i es veu una mena d’explosió i un grapat d’objectes i animals que surten disparats en totes direccions. Obrim el llibre i a la primera doble pàgina veiem la cara d’un nen somrient i una advertència. Fins aquí tot normal, però a la segona pàgina comença l’aventura.
Una veu en off, la del narrador, envia una ordre negativa a l’infant que té els ulls tancats i està concentrat, escoltant. Aquest infant som nosaltres, els lectors, i és genial perquè aquest missatge està trencant la barrera invisible que ens separa del llibre, la quarta paret teatral. En aquest cas, la transgressió està molt ben usada i capta l’atenció del lector des de la primera línia.
L’ordre diu: NO has de pensar en un ELEFANT
I, esclar, a la pàgina següent… què hi apareix? Un ELEFANT!
Ja tenim el fil narratiu encetat. La veu en off proposa un altre objecte: NO pensis en un PARAIGÜES!
I, patapam! Talment com si fos màgia, a la pàgina següent apareix allò que suposadament no hem de pensar, el paraigües!
El joc està en marxa. El que ve després és un enfilall de situacions divertides en un joc formidable que potencia la imaginació de l’infant en una espècie de bogeria delirant. Tot és possible en el món de la fantasia.
En aquest article, expliquem també, la pràctica que va realitzar la mestra Laura Lagunas amb els seus alumnes d’I5, fent un llibre paral·lel a partir de la idea d’“En tu cabeza”.
El passat dimecres, 17 de maig, vam fer la tertúlia clandestina #8 amb el títol «Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants».
Abans de presentar la Noemí Villamuza, la convidada, vam explicar la coincidència que aquell mateix dia a Galícia era festiu perquè celebraven el dia de les lletres gallegues en record a la publicació dels “Cantares galegos” de Rosalía de Castro i, esclar!, com que l’Espai està situat al carrer Rosalía de Castro, la referència era obligada. Teníem prevista la lectura del poema Adiós ríos, adiós fontes (el podeu llegir al web de la fundació Rosalia de Castro: https://rosalia.gal/planeta-rosalia/adios-rios-ao-espanol/)
Adiós ríos, adiós fontes adiós, regatos pequenos; adiós, vista dos meus ollos, non sei cándo nos veremos. Miña terra, miña terra, terra donde m’eu criei, hortiña que quero tanto, figueiriñas que prantei. […]
Però no vam llegir aquest poema perquè uns dies abans la Noemí havia participat en unes jornades a l’illa de La Palma i les havien titulat “Bolboretas” — una paraula que en gallec vol dir “papallones”— i així és que vam recordar el conte que va escriure Xabier P. Docampo amb el mateix títol, publicat l’editorial Everest.
Després dels agraïments corresponents a la Biblioteca Tecla Sala pel préstec dels llibres de la Noemí Villamuza, a les persones assistents per la seva presència, a l’empresa Juvé&Camps per seu suport i també a Telepizza per la seva col·laboració desinteressada, vam comentar el perquè del títol («DIBUIXA’M UN XAI») i les referències al llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.
Vam recordar que el segon capítol comença amb l’aviador intentat reparar el motor del seu avió i se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu: — Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.
Després hem repartir una caixa que recorda aquest relat.
També hem explicat el perquè de la contrasenya (Ecolines). Sempre és una pista per intentar esbrinar qui vindrà. En aquest cas són uns retoladors especials que usa la Noemí per fer esbossos.
La presentació de la convidada va ser molt fàcil perquè només va caldre preguntar-li com va començar a dibuixar i ens va explicar detalls sincers de la seva infantesa i joventut, i els estudis que va fer fins que va començar a publicar les primeres il·lustracions per a l’editorial Anaya.
És una persona propera, entranyable, càlida i sensible que ens va obrir el seu pensament i ens va il·luminar (millor, il·lustrar) sobre aquest món de la literatura infantil i juvenil i com aconseguir que un text esdevingui quelcom emotiu gràcies a les imatges tendres i boniques que es capaç de mostrar-nos amb uns traços i unes línies que transmeten sensibilitat.
Li vaig mostrar el primer llibre on vaig veure les seves il·lustracions (L’Óscar i el lleó de correus) i li vam mostrar l’activitat que havíem fet amb els alumnes de l’escola, allà pel curs 2003-04, si no m’equivoco.
Després, a partir d’exemples ens va explicar com s’enfronta a un text per donar-li forma i ens va explicar el procés de realització d’un àlbum, un poemari o un relat, des del seu punt de vista. Ens vam centrar en els llibres “ABCdario”, “Els germans Cor de Lleó”, “Geografia humana y otros poemas”, i “Libro de nanas”.
També ens va explicar anècdotes i moments emotius que li han aportat les connexions amb persones que han conegut a Glòria Fuertes, el tracte amb diferents editorials, la relació amb la Marta Bercebal i el tàndem “Grillo en casa”, etc.
I vam tenir temps perquè ens mostrés alguns originals, ens llegís un llibre-poema i acceptés el repte de pensar en veu alta com dibuixaria un text que li vam passar sense que l’hagués vist.
Ahir, als «Llibres per somiar» vam presentar aquest llibre de coneixements històrics que ens explica la vida d’aquest personatge conegut com a Joan de Serrallonga del qual se n’han fet cançons, obres de teatre i imaginat mil històries.
El llibre, narrat en primera persona pel propi bandoler té un llenguatge molt entenedor i va seguin el fil de la seva vida apassionat, entremesclada amb detalls dels costums i creences de la Catalunya rural del segle XVII.
S’acompanya d’unes il·lustracions precises i detallistes que ens fan imaginar com era la vida dels catalans d’aquella època i la dels bandolers en qüestió: Com era viure ocult? On vivia un bandoler? Com es vestia? A qui robava i com ho feia? Etc.
I com a cada programa vam fer una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta i que gràcies a la col·laboració de les editorials el regalarem a una de les persones que contestin. Aquesta setmana la pregunta per participar al concurs de “llibres per somiar” és:
Quin és el nom de pila, el nom real, d’aquest mític bandoler?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 28 de maig.
La guanyadora de l’anterior concurs del llibre “Hi havia una forma” és l’Alba Dalmau. L’enhorabona!
Si podeu, escolteu tot el programa o llegiu l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa sobre un tema del que s’en parla poc i que us pot donar algunes idees i segur que us il·lumina. El transcrivim a continuació. Porta com a títol:
Com reaccionar davant la curiositat sexual infantil?
Un de cada cinc nens o nenes és o serà víctima d’abusos sexuals durant la infància. En una classe de primer, amb infants de 6 anys, van fer una sessió per parlar del consentiment i de les parts íntimes, explica l’antropòloga de Sex-AFINEstel Malgosa. Amb una sola sessió una nena va identificar un abús:
“A l’hora del pati un company de classe l’obligava a tocar-li el penis per jugar a un joc i poder accedir a jugar amb els altres companys; i es va adonar que l’estaven obligant i que no ho havien de fer i va trobar les eines per solucionar-ho: dir-ho al pare.”
Si això va passar en només una hora, apunta l’antropòloga, imaginem què passaria amb una educació sexual implementada per detectar situacions incòmodes i abusos. “Nosaltres que som fills i filles del silenci, hem de parlar-los, des de petites, a l’entorn familiar, de sexualitat”, reivindica la psicòloga Elisenda Pascual, autora del conte per prevenir abusos “L’ombra de la Clara“:
“El que no anomenem no existeix. Aleshores apareix la perversió. I la perversió no genera prevenció, que és l’objectiu de l’educació afectivosexual. La sexualitat és integrar la vida.”
Una eina per acompanyar la sexualitat de la petita infància són els contes, com “Aigua Marina“, de la sociòloga Júlia Sánchez. Des del 2015, a la cooperativa La Ciranda, fan tallers arreu de Catalunya d’educació afectivosexual.
Com és la sexualitat infantil, a diferència de l’adulta?
El projecte SexAFIN ha fet una enquesta amb nens i nenes de 3 a 12 anys per conèixer què saben sobre sexualitat, el cos, intimitat i plaer. L’Estel Malgosa explica que, pels més petits, la sexualitat és un concepte “massa complex”.
“Pels de 8-9-10 anys, sexualitat és sexe adult, el coit; una definició que exclou els infants, que des de la mirada adulta entenem com a asexuals. I quan explorem una mica més, els infants diuen que la sexualitat també és que t’agradi algú, que t’abracin, sentir plaer, i s’obre la definició de sexualitat.”
La primera confusió dels adults és reduir la sexualitat al sexe, lamenta l’antropòloga. Segons l’OMS, les persones neixen sexuades, amb sentiments, cos i plaers, i s’han de poder prendre decisions sanes, segures i plaents sobre sexualitat, i per això se’ls ha de donar informació.
La construcció psíquica de la criatura quan neix es fa a través del cos de la mare, argumenta la psicòloga perinatal Elisenda Pascual:
“I aquest pell a pell també és sexualitat. Els infants no són asexuats. Parlar de sexualitat infantil és parlar de plaer, desig, benestar, des d’un curiositat pura que no té res a veure amb el foc passional de la sexualitat adulta.”
Com podem reaccionar davant les mostres de sexualitat de l’infant?
Els nens i les nens quan es toquen la vulva i el penis senten pessigolles, explica l’Estel Malgosa. Quan ho fan els ensenyem amb indirectes que és un tema tabú i que no se’n pot parlar. A mesura que es fan grans, problematitzen aquest tipus de comportaments, que jutgem com a sexuals:
“Una mare va dir a la seva filla que si es tocava la vulva tindria una infecció, si els diem que tocar-se no és correcte creixerà amb la culpa, i el dia que hi hagi un abús o una situació incòmoda mai ho explicarà.”
En lloc d’això, podem aprofitar per preguntar: “On s’està tocant? Què creus que obté, quan es toca? Quines consignes li estàs donant?“, suggereix la sociòloga Júlia Sánchez, de La Ciranda:
“No és el mateix que un infant es posi les mans als genitals perquè es relaxa en fer la migdiada que un amb ansietat que es frega intensament els genitals, o un altre que explora el cos. I s’ha de veure també on ets: al supermercat? A l’escola? A casa? A casa els avis? Cada espai ha de tenir unes normes per protegir l’infant i orientar l’adult en l’acompanyament.”
A vegades els relats a les escoles són distreure’ls quan es toquen, explica la sociòloga, en lloc de: “Veig que t’estàs tocant els genitals”, i per això necessitem el vocabulari i dir-li si és o no el lloc adequat, i parlar-ho amb la família.
És essencial que com a adults revisem també la nostra motxilla sexoafectiva, ens recomana la psicòloga Elisenda Pascual, per acollir el que l’infant expliqui, i si cal buscar ajuda.
Quina educació sexual es pot donar a Infantil?
Quan no es dona l’espai ni l’oportunitat per parlar de sexualitat es crea el tabú. El tabú propicia situacions de vulnerabilitat, assegura la presidenta de la Fundació Vicki Bernadet:
“L’educació sexual és un dret i un deure; la informació i la formació són imprescindibles per prevenir abusos, perquè quan s’ofereixen un espai lliure i de seguretat, els infants i joves parlen i es propicien les revelacions d’abusos i agressions sexuals.”
S’ha de parlar de sexualitat amb un significat ampli a través de les sensacions del propi cos a l’escola, i que deixi de ser un tema tabú, defensa l’Estel Malgosa, i donar-los vocabulari perquè identifiquin què els agrada i què no.
L’eduació afectivosexual i la perspectiva de gènere ha entrat al currículum d’infantil, ja hi eren a primària i secundària, en el marc de l’Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius. A la cooperativa La Ciranda:
“Tenim un programa d’acompanyament d’infantil, primària i secundària, 30 tallers adaptats a cada edat de 3 a 16 anys amb una proposta d’educació afectivosexual integral orientativa, comptem amb la maleta de recursos pedagògics “Celebrem la sexualitat” i també és valuós el programa Coeduca’t de formació del professorat.”
“I en el dia a dia s’han d’aprofitar els moments quotidians: d’higiene, de nuesa, de vestir-se, de visita del pediatre, de canviar un bolquer, per posar nom”, assevera la sociòloga Júlia Sánchez.
Com detectar i prevenir abusos?
En una presentació del conte “L’ombra de la Clara” van deixar una Clara de mida real amb una capseta on els infants podien explicar coses, i es va destapar un grapat de vivències abusives i d’abusos sexuals infantils, relata la psicòloga l’Elisenda Pascual.
També en els tallers de coneixement del cos de La Ciranda detecten casos:
“No és només un ni dos ni tres, els agraïm i felicitem per la valentia d’explicar-ho i els derivem a Vicky Bernadet o s’obre el protocol de maltractament de la infància.”
Treballem l’assertivitat, assegura la sociòloga, perquè l’infant sigui capaç de posar límits al que no li agrada. Tot i que un infant mai pot aturar un abús sexual que ve d’algú més gran, alerta l’Elisenda Pascual, aquesta responsabilitat d’aturar l’abús i acompanyar l’infant sempre és nostra. Quotidianitzar la sexualitat a casa, proposa l’Estel Malgosa, fins i tot parlar-ne a la taula:
“Se’n pot parlar de manera indirecta, comentant un programa que en parla en família, o bé parlar des de les experiències personals dels adults, sobre relacions sexuals per crear un clima de confiança i que el fill o filla s’obri a parlar”.
I fer servir eines de detecció com els contes: l’àlbum il·lustrat “La bici de la Lola“, de la Laia Pibernat,l’Alba Barbé i la Judit Piella, el joc simbòlic o els dibuixos, que faciliten gran part de la detecció d’abusos a infantil i cicle inicial, conclouen les expertes.
Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.
Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.
Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.
En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.
Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.
L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.
L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”
La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.
Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.
En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.
Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?
L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.
Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.
“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.” https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle
Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.
També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.
En alguna ocasió he explicat que els llibres que més m’enganxen són els que estan basats en fets reals. Molt més que les aventures inversemblants o extraordinàries. Si al darrera hi ha quelcom que els dóna verosimilitud, les miro amb uns altres ulls, amb més interès.
És el que m’ha passat amb «Germanes», la segona novel·la gràfica d’una trilogia escrita i dibuixada per la Raina Telgemeier on explica uns fets que li van succeir durant un viatge amb cotxe juntament a la seva germana, el seu germà petit i la seva mare.
Van des de Sant Francisco a Colorado i durant aquells dies anirem coneixent la relació entre la Raina i la seva germana Amara, cinc anys més petita, amuntegades en una antiga Volkswagen durant centenars de quilòmetres, les dues germanes es barallen per tot i a tothora. Ja ens imaginem com anirà la cosa perquè les dues germanes tancades en un espai petit com és el cotxe, acabaran entenent-se o això és el que pensem.
Aquest relat interessa als preadolescents perquè les situacions que s’expliquen són tan habituals que no poden fer altra cosa que sentir-se emmirallats. Hi ha humor, sinceritat, angoixa i rivalitat entre germanes, esclar! El temps que necessiten per entendre’s i un espai tancat és l’ocasió ideal perquè les dues germanes s’acabin coneixent millor del que no pas sembla.
El relat, de fet, ens mostra dues històries que podem seguir fàcilment perquè canvia el color de la pàgina segons estigui parlant dels fets actuals o dels fets passats. Són com flashbacks que es van intercalant per fer-nos evident com és que la seva relació és tan visceral, de vegades.
Si no us atrau aquest tipus de format o no esteu del tot convençuts, us recomanem que li doneu una oportunitat a “Germanes” perquè us agradarà. Ve avalada per nombrosos premis (això no és cap garantia, ho sabem) i perquè les persones que porten l’editorial EntreDos són de confiança i amb molt bon ull i criteri.
Si llegiu aquest relat amb els vostres fills potser necessitaran que els expliqueu alguns incidents com, per exemple, la relació amb els walkmans (taula de salvació que molts tenien per fugir de la vida real tan poc emocionat i tan poc interessant que els tocava viure) on es podien sentir les cançons que els mostraven una altra realitat.
Un còmic que val la pena tenir a la biblioteca de l’Institut. Recomanat entre 11 i 13 anys.
Un dels responsables del blog de l’Escola de Llibreria és l’Amadeu Pons. Li estic agraït perquè de tant en tant em convida ressenyar algun llibre i em manté al dia del que es publica relacionat amb el mon de la literatura en general (estudis, informes, llibres, etc.)
El propòsit del blog de l’Escola de Llibreria és divulgar notícies relacionades amb el sector de la llibreria a Catalunya i al món, i facilitar el coneixement d’organismes, llibreries i fonts d’informació relacionades. El podeu consultar a:https://fima.ub.edu/edl/ca
Ara s’ha publicat una ressenya sobre «Lectures que fan lectors», de Cristina Correro i Joan Portell on comento de què va i què m’ha semblat.
La Fira del Conte de Medinyà se celebrarà el proper diumenge 21 de maig. Si no hi heu anat mai, reserveu-vos el dia i acosteu-vos a aquests petit poble (proper a Girona) perquè ho xalareu molt, tant si hi aneu sols o amb criatures.
Tot el poble s’aboca a gaudir i fer-nos gaudir d’un dia envoltats de contes, espais bonics i paradetes de venda de llibres. és, també, un punt de trobada per a infants, joves i grans al voltant del conte ja sia narració oral o en format paper.
La Fira va néixer l’any 2010 i la idea original va ser d’un veí del poble, en Joan Bahí, inspirat per un reportatge sobre el diari personal de Hans Christian Andersen segons el qual l’autor danès, de camí cap a Barcelona va fer parada a Medinyà, sorprès per uns forts aiguats.
Hi trobareu molts raconets on han plantant escenaris que acullen narradors, exposicions de literatura infantil i presentació de llibres per a infants.
La invitació a la lectura 