«Paraules de caramel» a L’ofici d’educar

Curiosament, aquesta setmana he llegit «Corre, Kuru, corre!» un relat curt, bonic i basat en fets més o menys reals. El va escriure en Patxi Zubizarreta i va guanyar el Premi Ala Delta fa quatre anys. El tenia pendent. He dit curiosament perquè un dels personatges principals és una camella formidable que cuida, alleta i protegeixi una petita girafa durant la travessa del desert. La camella, a més a més, la defensen els homes de la caravana perquè, ella no ho sap, el seu instint maternal els portarà al seu destí. Una gran història que comparteix protagonisme amb “Paraules de caramel”, un altre camell.

Hem triat “Paraules de caramel” per celebrar els 200 programes dels Llibres per somiar i ens feia una especial il·lusió que fos una de les obres de Gonzalo Moure, un gran escriptor de literatura juvenil a qui admirem, a més a més, pel seu compromís amb causes com la del poble sahrauí (algunes de les seves obres estan inspirades en les seves estades allà, com “El beso del Sáhara”, “Los gigantes de la luna” i aquest “Paraules de caramel”, un llibre que s’ha reeditat fa molt poc, ara en català. Fa vint anys ja e va publicar en castellà).

L’hem qualificat com un relat dels imprescindibles.

I com cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. La d’aquesta lectura és la següent:

Quin és el nom del nen que narra la història?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de febrer.

I la guanyadora de la recomanació anterior (En Charlie Brown i companyia) és la Rosa Soler. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/paraules-de-caramel-de-gonzalo-moure/audio/1160825/

Al mateix programa s’ha tractat de com un degoteig de casos d’abusos i violacions activa totes les alarmes. Les convidades al programa, la Laura Ferrer, educadora social especialista en educació sexual i emocional que treballa amb els Mossos per a la prevenció i detecció d’agressions sexuals; la Mireia Expósito, mossa d’esquadra que treballa fent formació a les escoles, i l’advocada Sílvia Soliguer, especialista en violència sexual masclista expliquen que els Mossos es troben amb nenes de 12-13 anys per a qui la primera relació sexual és una agressió sexual no consentida; les capten a través de les xarxes amb perfils falsos i acaben en una violació. Quines són les conseqüències psicològiques de patir una agressió sexual a aquesta edat? I les conseqüències penals de fer-la? Hi ha certa impunitat? Com podem erradicar la cultura de l’abús i les violacions?

Podeu llegir l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/els-mossos-alerten-que-la-primera-relacio-sexual-per-a-moltes-noies-acaba-en-agressio/noticia/3210086/

També podeu sentir el programa entrant a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/

Un elefant amb ulleres ha caigut i…

«El búfalo y el pájaro», «Frederick» o «La fugida del pintor Notxa» són exemple de lectures que posen l’accent en aquells personatges que ens fan la vida més agradable. Un ocell que canta, un ratolí poeta o un pintor extraordinari, ens fan evident que hi ha treball, feines o vocacions que són imprescindibles. Està bé que els infants, a casa o a l’escola, els coneguin i els valorin.

S’acaba de publicar “L’elefant amb ulleres”, un àlbum per a infants menuts, dins la col·lecció Petit Nandibú i va d’això, precisament. Ho podem llegir a la contracoberta:

Un elefant no és res extraordinari.
Però si l’elefant porta ulleres el conte es posa interessant, oi?

La història ens parla d’un elefant amb ulleres que cau panxa enlaire i demana ajuda perquè té dificultats per tornar-se a posar dret. Van arribant diferents animals com la girafa, el paó, la serp, la tortuga i altres però cap d’ells és capaç de donar-li la solució per posar-se dempeus. Finalment apareix un ratolí (qui, sinó?) i ell ho aconseguirà. Serà el moment de preguntar-li a l’elefant què sap fer si no tan sols es pot posar dret.

«L’elefant amb ulleres» és un àlbum amb una seqüència repetitiva que ajuda a entendre el relat. Els diferents animals que van apareixent només són capaços de donar-li consells a l’elefant i menysprear la seva poca traça, però l’elefant, ja ho podeu imaginar, disposa d’un poder que cap altre bèstia té (mireu bé la coberta i ho comprendreu).

Les il·lustracions de la Natasha Domanova són prou explicites i sintètiques perquè els infants les puguin entendre.

M’ha agradat i, pel que sé, aquest serà l’inici d’una sèrie que tindrà l’elefant com a protagonista. Tan de bo sigui així.

Lectura recomanada a partir de tres anys

LES DADES:
Títol: L’elefant amb ulleres
Autora i il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Pagès
Col·lecció: Petit Nandibú, núm 18
Pàgines: 32
Lleida, 2023

Torna en Felip Marlot!

Un criteri que sol anar bé a l’hora de triar una lectura és conèixer la persona que l’ha escrit, el seu estil, els temes que tracta i la seva manera d’entendre la vida. Si t’agrada, quedes enganxat a les seves obres i et costa ser crític perquè t’ha convertit en un “fan”. En aquell moment només esperes l’aparició d’una nova novel·la per ser dels primers en gaudir-la. Recordeu les cues que es feien a la porta de les llibreries per ser el primer en adquirir el darrer Potter, per exemple? Doncs, una cosa semblant em passa amb en Joaquim Carbó.

La seva última novel·la per a joves és una nova aventura d’en Felip Marlot. Sempre he pensat que en Marlot és, en realitat, en Carbó, perquè el que explica és tan versemblant, tan proper i tan viscut que no pot ser d’altra manera.

M’agrada llegir a en Joaquim Carbó, amb la seva prosa farcida d’anècdotes que ens sonen familiars, amb el seu vocabulari replet de frases fetes i el seu humor una mica irònic, àcid o sarcàstic (no sé com definir-lo). M’agrada veure com s’emociona i es sorprèn del que està passant al seu voltant, ell que està de tornada de tantes i tantes coses!

No soc, ja ho veieu, la millor persona per recomanar “En Felip Marlot, els drons i els sensellar” però vaig a intentar-ho.
El títol? Ja ens dona les pistes dels temes que tractarà. Per una banda, un de contingut social que ens interpel·la a tots nosaltres, els sensellar, i de l’altra el poder de la tecnologia, els drons, que tan poden servir per fer-nos la vida millor com per fer-nos mal.

L’inici? Un capítol que ens serveix per entrar en el mon d’en Joaquim. La nit de lloro, el titula i, es clar, no podem estar-nos de llegir què significa aquesta expressió que usem sense saber-ne l’origen. I després el recorregut nocturn pels carrers fent recompte de les persones que dormen al ras, a l’entrada de les oficines bancàries, entre cartons, algunes avergonyides de trobar-se ne aquella situació. I en Marlot no pot estar-se de parlar amb ells i de conèixer les peripècies que els han portat a aquest estat lamentable.

Hi ha alguns capítols que, per delirants, no deixen de ser més reals. Crec que en Carbó deu tenir a casa seva (o al seu ordinador) una pila de fets sorprenents extrets de les notícies del diari perquè tot el que llegim ens sona o ens ho fa creure com a versemblant. Per exemple, hi ha un capítol, el tercer, on apareixen la Clara i l’Enriquet, personatges de les anteriors històries, on en Felip els ajuda a enxampar uns lladregots de carteres que es mouen a la sortida de l’estació de metro i usen un truc enginyós per engatussar els passatgers.

A part de la Clara i l’Enriquet també llegirem amb un somriure els records del poble de Morvià i les aventures allà passades.

A la segona part, entrarem amb el nou (no tan nou) i misteriós mon dels drons, aquests borinots que alguns estem descobrint. Hi ha un capítol on ens explica com funcionen els drons que m’ha semblat molt educatiu i didàctic.

Un detall que cal considerar és que a la pàgina 160, quan s’acaba el relat, hi diu que va ser escrit el desembre de 2017. Alerta, perquè en aquells moments dels drons no en teníem coneixement o no se’n parlava, la qual cosa ve a dir que en Carbó va fer una aposta arriscada i visonària. També ens fa veure les dificultats que hi ha perquè es publiquin els llibres. Ens n’alegrem de tenir-lo, encara que sigui amb més de cinc anys de retard, a les nostres mans, finalment.

Bé, i que en Felip es desplaci amb la seva atrotinada vespa fins a l’Hospitalet, ja és la cirereta per recomanar-vos que us el llegiu.

Lectura recomanada a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: En Felip Marlot, els drons i els sensellar
Autor: Joaquim Carbó
Il·lustrador: Francesc Infante
Editorial: Animallibres
Col·lecció: Formiga vermella, núm. 124
Pàgines: 168
Barcelona, 2022

«Problemes de màrqueting», el cinquè relat que el vent s’endugué

A la revista L’Hdigital d’aquest mes de gener podeu llegir un text molt divertit de l’Ignasi García Barba, que ens narra les dificultats del Senyor Salvador per oferir-li a Déu els seus serveis i així organitzar un bon departament de màrqueting al Cel, donat com està el món de malament. Una reflexió àcida sobre el Bé i el Mal que fa de bon llegir i que us sorprendrà.

L’Ignasi, home polifacètic, és autor teatral, novel·lista, guionista i director escènic. Es va llicenciar en Història de l’Art i també és Diplomat en Interpretació. Ha publicat dues novel·les i 20 obres teatrals, moltes d’elles estrenades.

Com a guionista ha participat en nombroses sèries com Estació d’Enllaç, El Cor de la Ciutat, Un paso adelante, Los Serrano, Yo soy Bea, Amar es para siempre, Servir y proteger i moltes altres.

Entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil 2021; Premi Recull-Josep Ametller 2021; Millor llibre teatral a l’International Latino Book Awards 2019 (Estats Units); Premi Ciutat de Sagunt de textos teatrals 2018, Accèssit del Premi SGAE de Teatre infantil i juvenil 2005, Premi Buero Vallejo 2004, Premi Max de Noves Tendències Escèniques 2004 amb el grup Teatro del Común, Accèssit del Premi Ciutat d’Alcoi 1995 i finalista del Premio Teatro Breve 1994.

Si voleu conèixer més d’aquest autor, entreu al seu web i allà trobareu tota la informació ben organitzada i detallada:

https://ignasigarciabarba.com/about/

Podeu llegir el cinquè relat “problemes de màrqueting” entrant a:

https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

I recordeu que al diari en format paper també trobareu un banner que us dona accés al web. Si us passeu per qualsevol biblioteca de la ciutat i els comenteu que seguiu els relats i que en teniu tres, podreu obtenir un adhesiu exclusiu per enganxar-lo allà on més us agradi (normalment a la porta de casa).

Tertúlia clandestina # 6. La LIJ des de l’altra banda (del Carib a l’Espai)


«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.

Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.

A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.

I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.

Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:

Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.

Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.

La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.

Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.

Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».

Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».


Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.

Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.

Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!

A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!

Samsó, el gos detectiu

Heu jugat mai al “Lince”? És un joc de taula que prova l’agudesa visual per trobar una imatge concreta. Hi jugo de tant en tant (millor dit, perdo de tant en tant) amb la meva néta perquè els infants tenen una rapidesa tremenda en adonar-se d’on està la figura en qüestió. Quelcom de semblant m’ha passat amb el llibre “Detectiu Samsó”.

L’autora, la Katerina Gorelik, ha fet allò que podem anomenar “llibre-joc” perquè ens convida als lectors a fer detectius i cercar, a cada pàgina, uns objectes desapareguts (una flor, un gatet, un pollet, una bota, una peça de l’invent i una joia) a més a més dels nous problemes que li van encomanant els diferents personatges en els escenaris següents.

Proveït amb la inevitable lupa, en Samsó, el gos detectiu més famós de la ciutat, es requerit per veïns que han patit els robatoris o les pèrdues. Així la granota, la gata, la gallina, el centpeus, la musaranya i la garsa s’adrecen a ell perquè els ajudi.

I aquí, entrem en joc nosaltres, els lectors, perquè a cada pàgina hem de fer una cerca per anar descobrint on s’amaguen els objectes desapareguts. Ve a ser com “buscant a Wally” però a l’engròs.

Un llibre per llegir en companyia i passar una bona estona. Podeu fer de detectius o, senzillament, llegir i mirar els personatges de tota mena que hi apareixen, mentre feu un viatge acompanyant el gos Samsó en les seves investigacions.

Són pagines grans amb molts detalls on es mesclen animals de la fauna real amb especies del mon de l’imaginari. Podem trobar dracs, fantasmes, el Ieti, sirenes, a prop de gossos, castors o elefants. També ens serveix per reconèixer personatges dels contes més coneguts que estan escampats per les pàgines.

Ah! i si no us en sortiu, al final hi ha les solucions que us serviran per comprovar que ho heu encertat.

LES DADES
Títol: Detectiu samsó
Autora: Katerina Gorelik
Il·lustradora: Katerina Gorelik
Traductora: Marta Salvadó
Editorial: Baula
Pàgines: 36
Barcelona, 2022

«Els Rotllos de la Roser» a Lectors, al tren!

La Roser Capdevila va començar a il·lustrar llibres per a nens i nenes el 1980. Durant tots aquests anys, ha rebut molt premis i distincions —com ara la Creu de Sant Jordi— i ha dibuixat centenars de contes. Les seves il·lustracions han acompanyat a nombroses generacions de nois i noies que han gaudit, sobretot, amb les aventures de “les tres bessones”.

La Roser, a més a més de contes, també ha anat confegint un material ben curiós: «Els Rotllos», uns relats que s’expliquen com antigament feien els contadors de contes, els tale singers anglesos, el narradors de romanços de cec que anaven pels pobles contant i cantant auques i històries que anaven passant de pares a fills.

En els rotllos de la Roser queden plasmats relats basats en fets reals com el de “La Perla” aquella elefanta del zoo de Barcelona que va patir durant uns dies problemes d’estrenyiment, relats com “La gran patata” de l’autor francès Éric Battut, o contes populars que s’expliquen amb aquesta tècnica que ens recorda el cine NIC, però en gran.

A la llibreria “Lectors, al tren!” s’han pogut veure exposats aquests rotllos —hi seran fins al dia 27 de gener—, juntament amb altres materials inèdits que fan molta patxoca com “El circ” que presideix l’entrada amb els inefables ratolins articulats que es mouen com si fossin artistes de les pistes.

Dijous passat, vam fer un taller sobre l’exposició. És una activitat que organitzem a cadascuna de les exposicions i estic agraït a la Montse i en Carles per convidar-me a explicar com treballaria amb els alumnes les imatges i les idees dels quadres, escultures o, en aquest cas, els rotllos.

En aquesta ocasió, però, vaig tenir el privilegi d’estar acompanyat per la Roser i vam fer una sessió prou divertida.
Vaig explicar com llegir històries en format rotllo, partint dels còmics tipus Tintin, Astèrix, Lucky Luke, etc., també vaig mostrar un parell de contes barret i un altre amb imants.

Per la seva banda, la Roser ens va explicar tots els contes que hi havia exposats i algun més de regal. Amb el seu estil expressiu i divertit ens va fer passar una bona estona.

Vam acabar fent entre els assistents un parell de rotllos. Un per a primària, partint d’un conte popular holandès que va recollir Albert Jané en el llibre “La volta al món en vuitanta contes” i es diu “Kannitverstan” i un altre per a infantil inspirat en una aventura de l’Inger i la Lasse Sandberg que es titula “En Martí i les galetes de coco”.

Va ser una tarda que recordarem i l’única cosa que em dol és veure com els mitjans audiovisuals (ràdios, teles i premsa en general) no se’n fan ressò, malgrat que se’ls convida i se’ls explica que l’ocasió s’ho val. Sembla que la cultura no ven. Això sí, de l’afer de la cantant i el futbolista sabem tots els ets i uts, ens interessi o no.

Un vídeo que recull alguns moments, a continuació:

Uns infants a l’orfenat d’una illa màgica

«La casa a la mar més blava» és una novel·la situada en un món fantàstic que m’ha semblat molt bona i m’ha recordat l’emoció que vaig sentir fa més de vint anys quan va arribar a les nostres mans la primera aventura d’en Harry Potter. Allò va ser com una alenada de sensacions inimaginables. Amb aquesta d’en TJ KLune m’ha passat el mateix.

Vaig llegir que les bibliotecàries de Girona el recomanaven i, com normalment me’n refio d’elles, el vaig anar a buscar. Quan el vaig tenir a les mans vaig quedar fascinat per la coberta. Bonica, de debò.

He quedat enganxat des del principi. Per què? Perquè l’autor ha sabut fer versemblant un relat que, d’altra manera, hagués estat només un món imaginari on hi viuen éssers màgics. Aquest relat està ben escrit, és enginyós, amb tocs d’humor constants i moments de llagrimeta.

El protagonista és un home que podríem dir que és normal, avorrit, amb una vida rutinària, que treballa com a funcionari, treballador social, al Departament Responsable dels Infants Màgics. En Linus Baker (així es diu) té quaranta anys, viu en una petita casa amb un gat. Tot i la seva vida ensopida, amaga dins seu (aletargada) una passió i una empenta que durant la seva aventura a l’illa veurem com es desperta i el converteix en un personatge increïble.

Un dia, el Director del Departament el crida per a una missió que consisteix en investigar un orfenat molt especial que està molt allunyat, en una illa. És un cas especial perquè diuen que els nens són diferents als que hi ha als altres orfenats i el seu mestre, un tal Arhtur Parnassus, també és particular.

Com que no pot dir que no, passarà un mes a l’orfanat examinant els infants i també investigant el mestre Arthur Parnassus i la manera de fer la seva feina.

En Linus Baker agafa la maleta i puja al tren acompanyat del seu gat. Tan bon punt arriba a l’illa, s’adona que aquests nens són poderosos, peculiars, diferents, però encara són nens. Encara busquen amor, compassió. Encara necessiten que els cuidin, eduquin, alimentin.

Coneix també al seu mestre -enigmàtic, però encantador- i comprova com connecta amb ells i la feina increïble que fa.
Per primera vegada, en Linus trencarà totes les seves regles, empatitzarà amb aquests infants
(en Lucy, que té sis anys, la Txí, en Chauncey, la Talia, en Theodore, etc.) que tenen poders màgics i li faran entendre com som de diferents els uns dels altres.

«Les criatures tenen habitacions pròpies. Aquests primers dies he visitat les de la nana Talia (té les parets adornades amb més flors que els que sembla haver-hi al seu jardí), la fada Txí (em penso que el seu llit és, en realitat, un arbre que creix a través dels llistons de terra, tot i que no entenc de cap manera com és possible), el… Chauncey (hi ha un bassal permanent d’aigua salada a terra, tot i que se m’ha assegurat que el freguen un cop per setmana) i en Theodore (ha construït un niu a les golfes i només se’m va permetre visitar-lo en una ocasió…)»

Una història brillant sobre la descoberta d’un mateix, la recerca de la família i l’acceptació. Combina dos gèneres (una història d’amor i la fantasia) d’una manera subtil però commovedora.

No voldria explicar com acaba però ja podeu preveure que en Linus Baker en acabar la seva missió es replantejarà moltes coses de la seva vida, de la vida en general.

Lectura recomanada per a els joves a partir de catorze anys.

LES DADES:
Títol: La casa a la mar més blava
Autor: Travis Klune
Traductora: Anna Puente
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 464
Barcelona, 2022

Les primeres pàgines:

Feu clic per accedir a 49460_La_casa_a_la_mar_mes_blava.pdf

L’apassionant vida d’en Joan de Serrallonga, bandoler de llegenda

“Torna, torna, Serrallonga!
Que l’alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran!”

https://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA

Així feia la tornada d’una cançó que el grup “Els esquirols” va popularitzar fa un grapat d’anys, més de quaranta.

La cançó, patriòtica i ecologista, recordava les peripècies d’un bandoler català del segle XVII del qual la llegenda ens ha fet pensar que era una mena de Robin Hood, que robava als rics per donar-ho als pobres. La realitat era una mica diferent i si voleu conèixer la seva història i els fets que succeïren en aquella època, s’ha publicat un llibre molt ben editat que és una delícia: El bandoler llegendari.

Forma part d’una col·lecció de textos de la col·lecció “els llibres del Petit Sàpiens” que ens mostra grans personatges que han fet història.

Aquest volum està escrit de manera entenedora i amb unes il·lustracions detallades i precises que ens situen enmig del relat. És com un viatge de més de quatre-cents anys per conèixer i entendre la seva història i la dels catalàns d’aquella època: com era viure ocult? On vivia un bandoler? Com es vestia? A qui robava i com ho feia?

El llibre, a més, inclou una pila d’activitats i continguts extra per jugar i aprendre.

Si entreu a https://www.petitsapiens.cat/llibres-petit-sapiens/llibres/serrallonga_205986_102.html
trobareu el podcast, activitats on line i la guia didàctica. Molt ben fet i molt útil.

Conté un formidable desplegable amb els bandolers més coneguts.

Lectura recomanable per als amants de la història, especialment i per saber més. I per als infants a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: El bandoler llegendari. Joan de Serrallonga i la vida fora de la llei.
Autor: Arnau Cònsul
Il·lustrador: David Parcerisa
Editorial: Ara Llibres
Pàgines: 48
Barcelona 2022

“En Charlie Brown i companyia”, a l’Ofici d’Educar

Ahir, diumenge, 15 de gener, vam presentar el llibre “En Charlie Brown i companyia“, de Charles M. Schulz, publicat per l’Editorial Meraki per commemorar els 100 anys del naixement de l’autor. De poc va anar que no féssim coincidir l’efemèrides amb el programa 200 dels “Llibres per somiar”, una secció que vam començar el 16 de juny del 2016. Haurem d’esperar al proper programa per recordar-ho i presentarem un títol d’un dels meus autor preferits, en Gonzalo Moure.

Les aventures d’en Charlie Brown són tires còmiques que ens parlen d’un nen al que li passen moltes coses i que és molt aficionat als esports (beisbol, hoquei gel i futbol americà) També hi apareixen els seus amics: en Linus, la Lucy, la Sally i sobretot l’Snoopy, el gos. Són històries senzilles i divertides plenes d’aventures i en Charlie sempre intenta que la vida sigui millor per a tothom, tot i que, de vegades, no ho aconsegueix.

Com a cada programa fent una pregunta fàcil per si voleu participar del concurs i guanyar-vos el llibre presentat. En aquesta ocasió, la pregunta és:

Com es diu l’amiga saberuda que sempre molesta en Charlie Brown?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 22 de gener.

A l’anterior concurs va resultar guanyadora la Montserrat Grau, que s’emporta el llibre “Al bosc”. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/en-charlie-brown-i-companyia-de-charles-m-schulz/audio/1158519/

I aprofito per recomanar-vos que escolteu el programa sencer perquè tracta d’un tema una mica tabú, el de les mares que s’en penedeixen de ser mares i abandonen els fills. M’he quedat força confús amb les explicacions i sobretot desconeixia les històries de dones com la Ingrid Bergman, la Doris Lessing, la Maria Montessori o la Mercè Rodoreda.

Podeu escolar el programa sencer o llegir un resum molt ben escrit per l’Elisabet Pedrosa a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/penedir-se-de-ser-mares-lultim-gran-tabua/noticia/3206090/