La biblioteca, escenari d’un crim. Activitat per a joves detectius lectors

A la secció «viure la lectura» de la revista GUIX del mes de juny, la Gisela Ruiz, bibliotecària especialista en infants i joves que, actualment, treballa a la Biblioteca Elisenda de Montcada ens presenta una pràctica molt inspiradora que va realitzar amb un grup de joves a la Hamilton Grange Library de Nova York: Hi ha un drac mort a la biblioteca!

Resulta que quan arriben els nois i noies es troben la zona acordonada amb cinta policial perquè la nit anterior hi ha hagut un “accident” i els demanen ajuda per resoldre el cas.

A l’escena del crim hi ha algunes evidències que serviran per intentar esbrinar què ha passat: Un cartell mig cremat on s’avisa del perill de voltar pel poble per la presència del drac, una taca de sang amb roses trencades per damunt, una tros de senyera, un ble de cabells de noia i un tros de tela vermella de la capa de Sant Jordi. Bé, i també dibuixada al terra la silueta d’un drac.

Ja podem imaginar de què va la cosa, no?

Diu la Gisela:

«Un dels objectius que tenim els bibliotecaris és aconseguir que els adolescents facin seva la biblioteca pública i gaudeixin dels recursos que tenen al seu abast i, per això es van reinventar les visites escolars per tal d’aconseguir quatre objectius bàsics:
• Fomentar l’ús de la biblioteca entre els adolescents
• Explicar-los com funciona el catàleg i com poden recuperar la informació
• Descobrir-los obres importants de la literatura infantil i juvenil
• Potenciar el treball en equip
És així com van aparèixer els Detectius-B, unes visites que es basen en la reconstrucció de l’assassinat d’un personatge literari, a la manera d’Agatha Christie i les sèries de detectius actuals»

L’activitat que presenta (911: There is a Dead Dragon in the Library) està inspirada en els Detectius-B i es centra en la llegenda de Sant Jordi i la cultura catalana.

AGENT: 911, digui’m?
TESTIMONI: Truquem de la Hamilton Grange Library. Acabem d’arribar i a la Teen Room hem… jo…
AGENT: Senyora, està bé? Expliqui’m, què li passa? En què la puc ajudar?
TESTIMONI: Bé… hi ha molta sang per tot arreu i ens ho hem trobat tot regirat. I hi ha un cos estès a terra. Sembla que està mort.
AGENT: Hi ha un mort a la biblioteca?
TESTIMONI: Sí.
AGENT: Enviem una patrulla immediatament. No toquin res. Fins ara.

Gran article que podeu trobar al número de juny. Si voleu saber més, cliqueu a:
https://www.grao.com/ca/producte/revista-guix-445-juny-18-museu-i-escola-gu445

 

 

 

Una corona va caure del cel

Acaba de sortir la revista GUIX  del mes d’abril on podem llegir una pràctica força interessant que ha escrit la companya Leonor Ruiz que compagina la seva feina a la Universitat de Murcia amb la docència en una escola pública de la zona. La Leonor és autora de la tesi doctoral: La construcción de ciudadanía en Educación Primaria a partir de lo literario. Un estudio sobre las aplicaciones didácticas del álbum ilustrado desde un enfoque interdisciplinar.
Al número 444 de la revista GUIX ens presenta «Una corona va caure del cel» una experiència sobre el poder i els excessos que practica, enemics de la llibertat a partir de l’àlbum il·lustrat Feliu, rei de les ovelles.

Algunes de les reflexions que podem trobar són aquestes:

  • Què significa tenir poder? reflexionar sobre aquesta qüestió pot ser més senzill si es convida a fer-ho per mitjà de la lectura compartida d’un àlbum il·lustrat. Si s’empeny suaument a confrontar punts de vista o a analitzar les diverses maneres com els sistemes de govern afecten la vida de la ciutadania, les idees de llibertat o de justícia brollen fàcilment quan es dóna l’oportunitat de dialogar a l’aula.
  • L’educació del criteri és fonamental perquè aquest pugui ser desenvolupat amb llibertat i plenitud a la vida social, i el nostre alumnat no n’està al marge.
  • No és possible parlar de l’assoliment de competències socials i cíviques si els nostres nens i nenes estan privats de la promoció d’una mirada crítica sobre el món. Els hem d’ensenyar a conèixer en profunditat la realitat que els envolta, indagant en els discursos, en les intencions, en els perquès del que passa.
  • Capacitar l’alumnat per qüestionar el poder i les seves formes és també un objectiu de la literatura.

A la segona part, explica, fil per randa com va treballar amb els alumnes de cicle superior al voltant del paper dels reis i les reines. Van convidar els nens i nenes a llegir l’àlbum Feliu, rei de les ovelles, d‘Olivier Tallec, on l’atribució d’aquest poder és arbitrària, i la seva gestió antidemocràtica. Després, la conversa i la redacció dels seus propis textos mostren com només necessiten que se’ls doni oportunitat i veu a l’aula.

Per reflexionar. El podeu trobar també en castellà a AULA.

l’àlbum il·lustrat a l’ESO

La revista Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia té com a objectiu proporcionar informació útil per a la pràctica docent i per a l’autoformació del professorat. Es publica trimestralment i aquest mes ha sortit el número 91 (ABRIL 18) que hi dedica el seu monogràfic a l’Àlbum il·lustrat com a eina per a l’aprenentatge de les ciències socials i on comprovem que la idea que l’àlbum il·lustrat TAMBÉ és per a l’Educació Secundària queda palesa.

La Pilar Rivero, com a coordinadora del número, ens fa la presentació a les primeres pàgines on diu:

“El libro-álbum –también conocido como álbum ilustrado– constituye un modo específico de comunicación. Como su nombre indica, este tipo de productos editoriales presentan un protagonismo compartido por el texto y la imagen. En cierta medida, establecen dos niveles complementarios de lectura entre el aparato gráfico y las palabras, aunque muchos autores prefieren entender que se trata de un mensaje diferente que alude a realidades distintas de un mismo proceso de cognición.
La utilización de los álbumes ha sido habitual en los primeros niveles de aprendizaje al considerarse que facilita el acceso a ideas, sensaciones o asociaciones de un modo directo e intuitivo que están presentes en amplios sectores del conocimiento, incluido el ámbito científi co. Por ello la alfabetización visual que potencia el libro-álbum constituye una competencia fundamental en la formación de los estudiantes.
En algunos casos la imagen es en sí el contenido y el texto se limita a proporcionar instrucciones para su utilización –como en el caso del libro juego– o ni siquiera se considera necesario –como ejemplifica el magnífico Emigrantes , de Shaun Tan–, obras a partir de las cuales puede establecerse un tratamiento en el aula de temas conflictivos actuales.
En el caso de las ciencias sociales en general y de la historia en particular, la ilustración favorece la comprensión de ese «país extraño» que es el pasado, cada vez más lejano y ajeno a nuestros alumnos, facilitando la comparación entre el hoy y el ayer en sus aspectos materiales y la creación en el alumnado más joven de una imagen de época, de una identifi cación de la cultura o los períodos históricos con sus elementos de la vida cotidiana más característicos y el establecimiento de manera espontánea de una comparación entre pasado y presente que lleva a reflexionar sobre el cambio y la permanencia.
En función de los formatos y contenidos podremos establecer un tipo u otro de actividad. En la actualidad el libro-álbum ofrece una gran variedad para trabajar las ciencias sociales. Lo más habitual es recurrir a libros informativos cuya temática específi ca sea la historia o el arte. Se trata de obras –generalmente narratives y con un rico aparato ilustrado– que se centran en el desarrollo de un tema concreto para explicarlo a jóvenes de diferentes edades. En ciencias sociales suelen focalizarse en civilizaciones del pasado (egipcios, griegos, romanos, etc.) y en determinados aspectos histórico-culturales característicos de ellas (momias, gladiadores, piratas, mitología clásica, etc.), pero también en biografías, no exentas en su selección del peso de la ética en la historia como disciplina escolar –aunque se puedan tratar de manera crítica determinados aspectos o acciones del personaje seleccionado–, las cuales nos facilitan trabajar con los estudiantes refl exiones relativas a la propia relevancia histórica del personaje protagonista.
Con menor frecuencia se encuentran ejemplos en los que se atiende a la evolución a lo largo del tiempo de un elemento de la vida cotidiana (como una calle o un puerto a través del tiempo), muy útiles para el desarrollo del pensamiento temporal y para trabajar los conceptos de cambio y permanencia.
Especial mención ha de hacerse de las publicaciones que recientemente están lanzando museos y editoriales para facilitar la comprensión del arte, centradas en un museo o en un autor concreto. En estos casos el contenido gráfi co constituye una forma visual de acercamiento a la signifi cación del artista no limitado a la merareproducción de sus obras. Suelen tratar de responder a cuestiones como por qué un determinado artista hace lo que hace y por qué esto lo convierte en algo relevante en la historia, cuál es su aportación y su rasgo propio.
Esta variada tipología de contenidos se refleja en las diferentes propuestas de trabajo que presenta este monográfico, destinadas a animar a hacer uso del libro-álbum en la clase de ciencias sociales (historia, arte, geografía, economía…) desde infantil hasta secundaria y bachillerato, y según una perspectiva crítica y multidisciplinaria.
Este monográfico constituye en realidad una guía de iniciación dirigida al profesorado cuyo objeto es incluir el libro-álbum entre los materiales didácticos fundamentales en la enseñanza-aprendizaje de las ciencias sociales desde infantil a bachillerato. Una educación de la mirada, un aprendizaje por proyectos, un pensamiento crítico, transversalidad y educación en valores son las claves.”

L’index de la primera part de la revista, allà on hi ha el monogràfic, és el següent:
Álbum ilustrado para el aprendizaje de ciencias sociales
Rivero Gracia, M. Pilar

Cómo trabajar con libros-álbum en el aula de historia
Rivero Gracia, M. Pilar / Gil-Díaz Usandizaga, Ignacio

El álbum ilustrado, una herramienta para interpretar la realidad
Centelles Pastor, Jaume

El libro-álbum en la enseñanza del arte actual
Palacios Garrido, Alfredo / Uyá, Nívola

De conquistadores y conquistados
Molina Puche, Sebastián / Ruíz Guerrero, Leonor

La casa, de Innocenti
Lobato Suero, Mª José / Hoster Cabo, Beatriz

«Busca y encuentra» en el libro-álbum de tema histórico
Pelegrín Campo, Julián

Com heu comprovat he tingut la sort de participar en aquest monogràfic. En una posterior entrada us faré cinc cèntims del meu article.

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

Guix, 40 anys amb l’educació!

Una de les fites d’aquest trimestre serà el dia 19 d’octubre, moment en que formalment es celebrarà l’acte de reconeixement a la feina feta per molts mestres durant els darrers quaranta anys i que, en bona mesura, s’ha anat recollint a la revista GUIX.
Serà a l’Espai Francesca Bonnemaison (Barcelona) i, en aquesta trobada, a partir de 10 de idees clau de l’educació que Graó ha defensat des dels seus inicis i que avui són més vigents que mai, s’aplegaran 10 professionals de prestigi en l’àmbit educatiu i escolar per parlar-ne i plantejar 10 reptes i 10 idees clau de futur. Allà hi seran en David Bueno, en Rafel Bisquerra, en César Coll, la Txus Martín, en Fernando Trujillo, en Paco Imbernón, la Marina Subirats, en Tonucci, l’Anna Manso, al Laura Lladós, en Jordi Canelles i altres sorpreses.
Però no només això… durant l’acte es compartiran les fotos que hem anat enviat mitjançant les xarxes a través del hashtag #Engraónat, gaudirem d’un pastís elaborat per l’Ada Parellada i, a més, obsequiarem als assistents amb una il·lustració exclusiva signada pel dibuixant Joan Turu.
Podeu descarregar-vos el programa oficial de l’acte fent clic AQUÍ
Si us hi voleu apuntar, només heu d’omplir el formulari que trobareu al web de Graó, a l’enllaç següent:
https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSf_3LNwdPd4fQ_8jv_m3URNhAqtpOjVzEKpk5Gx8ONjFjoVqw/viewform
(feu una inscripció per a cada persona interessada).
Les places són limitades!

Bon curs a tothom!

40 anys de la revista GUIX

EL mes de juny de l’any 1977 es publicava la primera revista Guix. Aquesta era la portada:

Una publicació en blanc i negre, gairebé artesanal, feta amb estimació i dedicant-hi moltes hores. Al primer editorial s’expressava un desig: «Fent i desfent, aprèn l’aprenent» , una declaració d’intencions que s’ha mantingut fins avui.
El proper juny farà quaranta anys i des de llavors, la revista ens ha acompanyat periòdicament. Alguns números els hem guardat perquè el monogràfic ens ha interessat o perquè s’explica alguna experiència que ens sembla reeixida o perquè senzillament apareix un article signat per nosaltres.
Personalment, estic agraït a les persones tan professionals que hi treballen. Han acceptat gairebé tots els meus articles i quan ha calgut m’han fet les esmenes amb elegància. No he comptabilitzat les col·laboracions que he fet amb ells però estan per sobre de les setanta, segur. Estic especialment content de la secció «viure la lectura» que he coordinat els darrers vuit anys i també recordo amb molt d’afecte un monogràfic que també vaig coordinar sobre la lectura a Europa i que em va permetre conèixer mestres d’altres països i una entrevista amb dos senyors escriptors, en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes.

Per celebrar-ho organitzaran diversos actes. El primer va ser la publicació d’un magnífic recull de les millors entrevistes que s’han reproduït a la revista. Es diu «15 diàlegs d’educació» i val molt la pena.

I ara veurà la llum un llibre que promet. Són reflexions d’en Francesc Imbernón i l’han titulat «Ser docente en una Sociedad compleja»
A la promoció hi diuen:
Aquest llibre analitza i desgrana amb minuciositat la figura dels i les docents i la seva situació actual, en una societat desigual, multicultural i complexa, tan diferent a la de fa unes dècades i tan diferent, sens dubte, a la qual ens depararà el demà . I també es qüestiona el rol docent en un moment en què el procés d’ensenyament és tan discutit, quan apareixen noves formes d’aprendre fora de l’escola.
El professorat és, doncs, l’autèntic protagonista d’aquest llibre. No es tracta de reproduir en aquestes pàgines el que diuen els informes nacionals i internacionals, amb estadístiques i dades quantitatives sobre com són o haurien de ser els docents, com si es tractés d’un producte més. El llibre pretendre valorar-los, a ells i a elles, i a la seva aportació, en la seva justa mesura, sense demonitzar-los, acusar-los o insultar-los com sovint es fa des d’algunes disciplines acadèmiques, per part d’alguns polítics i també, de vegades, des d’alguns mitjans de comunicació.
Amb una crítica constructiva molt ben fonamentada vers aquells aspectes que haurien de millorar en la professió docent, ja sigui en els ambients relacionats amb la formació inicial, la formació permanent o la cultura professional, entre d’altres, el llibre pretén que el professorat prengui consciència de la importància del seu compromís social, polític i educatiu en la tasca d’educar.
Al final de cada capítol es dona la paraula als protagonistes oferint testimonis de vida significatius del sentir docent.

L’índex és el següent:
¿Por qué este libro?
La sociedad, ¿premia o castiga al profesorado?
Ser docente en una sociedad desigual, multicultural y compleja
Desafíos y conflictos del nuevo siglo
¿Quiénes son los profesores y profesoras?
¿Cómo se llega a ser docente y quién los forma o los deforma?
La formación permanente del profesorado o, si se prefiere, la formación a lo largo de la vida
¿Cómo adquiere el profesorado su cultura profesional? ¿Y de qué culturas se trata?
¿Existe desarrollo profesional o carrera docente? El impacto de esa carencia
¿Las condiciones laborales del profesorado tienen alguna influencia en la enseñanza?
Epílogo: ¿hacia el futuro o hacia el pasado?
Referencias bibliográficas
Anexo: El profesorado y su formación como actores necesarios y comprometidos con la educación pública

els tres darrers números. Aquest any, les portades van de peus.

Roald Dahl i la fàbrica d’històries

20150420_144829

Totes les fotografies d’aquesta entrada corresponen a l’exposició sobre Roald Dahl que es va fer a l’escola Sant Josep-El Pi de l’Hospitalet

Recordo i conservo el primer llibre que vaig llegir d’en Roald Dahl: Danny, el campió del món, una historia situada a Anglaterra i protagonitzada per un nen de nou anys que viu en una caravana antiga, de les que anaven tirades per cavalls, amb el seu pare vidu.
La novel·la és fàcil de llegir i posa l’accent en el vincle afectiu entre pare i fill. El noi, un dia descobreix que el seu pare es dedica a la caça furtiva de faisans al boscos del senyor Hazell, un nou-ric molt desagradable. Hi ha altres personatges i aventures que condueixen al moment en que s’acosta la festa de la cacera del faisà que prepara en Hazell, una festassa a la que hi són convidats ducs, lords, barons, homes de negocis rics, etc. és llavors quan en Danny i el seu pare decideixen humiliar-lo capturant abans tots els faisans del bosc, amb un mètode insòlit, ideat pel noi: hi posen el contingut d’unes píndoles per dormir dins les panses que mengen els faisans. Amb aquest sistema poden capturar dos-cents faisans la nit abans de la gran cacera, però l’efecte de les píndoles s’acaba, els faisans es desperten i l’enrenou és considerable…
D’aquest llibre, em va impressionar la seva filosofia, les descripcions humorístiques de la vida al camp, els contes que el pare explica al seu fill —com el del gegant amic— i com de ben trenada està la narració. La frase final em va “tocar” i em va empènyer a llegir els altres llibres d’en Roald Dahl i a conèixer més sobre la seva vida. Des de llavors el tinc a la prestatgeria dels preferits.

Sovint es comenta que cal encomanar l’estimació per la lectura des de petits. Ben cert. Però, de vegades, la lectura costa d’empassar perquè als infants i joves els resulta poc atractiva, més o menys com quan es troben davant d’un plat de bledes. Per això convé que els llibres que posem a les seves mans siguin prou interessants, els serveixin per créixer i que no se’ls vegi el llautó pedagògic perquè llavors ho noten i els rebutgen. Alguns autors són una aposta segura per enfortir el desig de llegir com és el cas de J.K. Rowling o Astrid Lindgren. També en Roald Dahl ho és perquè ens fa riure, ens fa somiar, ens fa viure aventures extraordinàries i mai no deixa que ens avorrim.

L’any del centenari

p1220479Arreu del món es commemora el centenari del naixement d’en Dahl, nascut a Gal·les el 13 de setembre de 1916 —va morir el 1990 a Oxford—, un autor que va deixar escrites dues dotzenes de novel·les, contes i altres històries per a infants, joves i adults.
La millor manera de celebrar-ho és, sens dubte, llegint alguna de les seves històries. Aquest és l’ambiciós objectiu i per aconseguir-ho s’han fet adaptacions de les seves obres al cinema —la més sonada, El meu amic gegant dirigida per Steven Spielberg— obres de teatre, reedicions, tallers culinaris a partir de Charlie i la fàbrica de xocolata, exposicions, lectures en veu alta, etc. Fins i tot, el prestigiós diccionari Oxfort ha inclòs sis de les paraules que va inventar i que formen part de l’imaginari col·lectiu com “ticket daurat”, “Umpa Lumpa” o “dahlesc”, per exemple.

Particularment intensa és l’activitat al seu país d’origen on a la localitat de Missenden, un tranquil poble anglès on va viure i va treballar l’autor els darrers 36 anys de la seva vida, hi ha un museu molt didàctic (The Roald Dahl Museum and Story Centre) que aplega bona part del seu món real i imaginari.

A casa nostra, també s’està vivint l’efemèride: llibreries, biblioteques, esplais i escoles dediquen estones a conèixer i a difondre la seva obra, unes novel·les que els infants frueixen amb delit perquè perceben que ells en són protagonistes i que en Roald Dahl els defensa com ningú altre.

Connexions de la seva vida amb les seves novel·les

En Dahl presenta els infants protagonistes força llestos i no dubta en oferir-los algun poder màgic si la relació amb els adults es complica, com en el cas de Matilda i, és clar, immediatament aconsegueix connectar amb uns lectors que veuen com a normal algunes situacions. A Matilda, per exemple, no estranya que la nena tingui poders telequinètics que usa contra la malvada directora, la senyoreta Trunchbull; a una altra obra, El Dit Màgic, una noia té l’estranya habilitat d’emetre un feix d’energia que s’activa quan s’enfada i transforma els seus veïns odiosos en persones minúscules amb ales d’ocell enlloc de braços, mentre que la seva casa l’ocupen quatre ànecs de mida humana amb braços en comptes d’ales.p1220474

El cas de la nena Matilda és realment extraordinari. Ella té tots els números per viure una vida trista i desgraciada, amb una mare que es passa el dia al bingo, un pare que ven cotxes usats i els trampeja per guanyar més diners i un germà enganxat a la televisió. Però la Matilda és tan intel·ligent, divertida i plena d’energia que és capaç de sortir-se’n amb èxit de la situació. Amb quatre anys aprèn a llegir amb els llibres de cuina de la seva mare i als cinc descobreix la biblioteca del seu poble on devora les obres de Dickens, Conrad, Austin, Hemingway, Kipling, Faulkner o Stevenson, entre d’altres, precisament els mateixos clàssics que el propi Dahl havia llegit quan era jove.

La Matilda també les passa magres a l’escola, una escola que recorda a les que el propi Roald Dahl va conèixer en la seva infantesa, unes escoles terribles, rígides i autoritàries. Ell mateix explica que primer, dels set als nou anys, va anar era l’Escola de la catedral de Llandaff i després, fins als tretze, al Saint Peter’s, un internat anglès: “Aquells van ser dies d’horror, de disciplina ferotge, de no parlar als dormitoris, de no córrer pels passadissos,… només regles i més regles que calia obeir. I la por a la palmeta planava constantment sobre nosaltres, com la por a la mort. (…) Ens pegaven per parlar al dormitori després d’apagar-se els llums, per parlar a classe, per no fer bé els treballs, per gravar les nostres inicials al pupitre, per saltar murs, per anar deixats, per llençar clips, per oblidar-nos de canviar-nos les sabates a la nit, per no penjar les peces que ens posàvem per fer esport i, sobretot, per causar la menor ofensa a qualsevol mestre. Dit d’una altra manera, ens pegaven per fer tot el que era natural que fessin uns nens com nosaltres.”

p1220458Moltes de les seves vivències apareixen novel·lades i en llegir-les en veu alta ens adonem que són genials —probablement el propi autor les contava als seus fills— i en aquell moment apareix el riure i la tendresa, apareix l’humor, la sorpresa, la por, en definitiva apareixen totes les emocions. Ho podem viure en els seus llibres per a infants i joves però també a les obres per a adults, als guions de pel·lícules —va col·laborar amb Hichcock, va fer guions para la sèrie de James Bond i va participar en el musical Chitty Chitty Bang Bang—i també a programes de televisió. La seva pròpia vida és de pel·lícula. Recomano especialment les seves autobiografies, sobretot El nen, per fer-nos idea de com va ser d’apassionant la seva vida: quan treballava a la Shell i va ser traslladat a Tanzània, quan es va allistar com a pilot d’avions a la RAF en esclatar la Segona Guerra Mundial, quan va estar hospitalitzat a Líbia degut a un accident d’aviació, quan va marxar a Washington i va publicar els seus primers relats, el seus casament, els seus cinc fills, la mort per xarampió d’una filla als set anys, etc. Una vida molt intensa que una leucèmia va truncar el 23 de novembre de 1990.

Per sort ens queden els seus llibres (Charlie i la fàbrica de xocolata, Versos perversos, Els Culdolla, El fantàstic senyor Guillot, Les bruixes, Agu Trot, etc.) la meravellosa pàgina web on hi ha fotografies, esbossos dels personatges, vídeos, i molt de material per aprofundir en el seu coneixement.

Si encara no veieu prou motius per obrir els llibres de Roald Dahl i donar-los l’oportunitat, uns n’apunto un parell més. D’una banda, les il·lustracions del gran , col·laborador en molts dels seus títols, que ajuden a entendre millor la lectura i afegeixen una dosi d’humor extra i d’irreverència, i de l’altra la sospita que hi ha quelcom transgressor i necessari que encara molesta a alguns adults, els quals, regularment, prohibeixen alguns dels seus llibres en algunes escoles.

Aquesta entrada s’ha publicat en format paper a la revista Viure en família, al número 66 corresponent als mesos de novembre i desembre de 2016.portada

Viure en família és una revista que tracta de tot allò que interessa a les famílies i a tothom qui viu amb nens i nenes de qualsevol edat, des de l’embaràs fins a la preadolescència. Temes permanentment actualitzats relatius a salut, alimentació, educació, psicologia, lleure, cultura… tant dels nens i les nenes, com de qui viu amb ells. Articles amb un punt de vista innovador, que busca fer compatible el respecte als propis ritmes dels nens i nenes, amb la realitat de la vida quotidiana. Fan propostes per redescobrir la vida saludable, natural i solidària, aprofitant l’experiència de viure amb nens i nenes.

En aquest número 66 podreu llegir articles molt interessants com:
Una pregunta: “No vol res triturat”
A mi també em passa: “Ser mare o pare sobre el paper és més fàcil que a la vida real”
Parir a casa. Una opció més. Una opció segura
“El meu fill també ho sap fer!” L’art abstracte i els nens
Un record d’en Xesco Boix
I altres.