Al còmic “Les XII proves d’Astèrix” l’heroi gal s’ha d’enfrontar a Kermes el persa, un llançador de javelina molt fort, un campió que ha aconseguit que el seu artefacte travessi mars i oceans. A les il·lustracions, Uderzo hi dibuixa un personatge amb un braç molt més desenvolupat que l’altre i això provoca que ens preguntem si l’Astèrix podrà vèncer aquest superatleta. És una imatge metafòrica que ens serveix per demanar-nos, també, què convé llegir més: llibres de ficció o llibres de no-ficció?
La resposta seria clara, perquè apostem, sobretot, per llegir, llegir el que sigui, llegir en llibertat. Volem que sigui l’infant qui triï, i és feina dels mestres oferir-li un ventall ampli de tota mena de documents perquè tingui l’oportunitat d’escollir allò que li interessi, que pugui aprofundir en els seus temes preferits i gaudir amb nous coneixements, ja siguin informacions pràctiques, poemes, aventures o còmics.
Entre els hàbits lectors dels infants es constata que, en general, llegeixen més obres de ficció que no pas informatives. La tendència, però, està canviant i, amb les noves maneres de fer a les escoles, els textos de coneixement estan substituint els tradicionals llibres de text. Els nois i les noies descobreixen que poden ser de bon llegir.
De llibres de coneixements o no-ficció en parlem a la revista GUIX núm. 494 de novembre de 2022. També ho podeu llegir en castellà a AULA núm 321.
A la mateixa revista GUIX, m’ha agradat llegir l’article de les estimades companyes del Moviment Educatiu de l’Alt Camp (MEAC) on expliquen la seva peripècia des que van néixer per incrementar i incentivar les activitats de formació i reflexió. El seu objectiu és clar: enriquir pedagògicament el territori tot compartint experiències mitjançant l’enxarxament de la comunitat educativa.
De mica en mica, el moviment ha anat trobant el seu lloc i va destacant per les activitats proposades, que gaudeixen de molt bona acollida. Des del primer moment vam pretendre que el MEAC fos un moviment estructurat i que rebés el reconeixement que mereixia. Felicitats per l’article, meaqueres!
Ahir a L’ofici d’educar vam tornar a parlar del polls! A la secció Llibres per somiar vam presentar “Salti qui pugui” d’Agnès de Lestrade, il·lustrat per Annick Masson i publicat per Tramuntana.
És un àlbum que ens explica la història d’un poll que viu al cap d’un nen i tot el que li passa. Un llibre divertit per a nens de 4 i 5 anys en què gairebé tothom s’acaba gratant.
Com a cada programa, fem una pregunta o un repte per optar al premi del llibre presentat. Aquesta setmana el repte és el següent:
Digueu un remei contra els polls.
No cal que sigui un remei que hagi funcionat. Expliqueu quin remei coneixeu o recordeu de quan éreu infants.
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 d’octubre.
Al darrer programa va resultar guanyadora la Marta, l’enhorabona! El llibre “cors de gofra” li farà passar grans moments.
En el mateix programa es va parlar, com no?, de tot el que has de saber per mantenir a ratlla els polls.
És una de les afeccions més comunes entre els 3 i els 12 anys, fa més de 3.000 anys que hi convivim i no ens els traiem del cap. Per què no desapareixen de l’escola i són tan contagiosos amb la canalla? Hi ha infants que hi tenen més predisposició? Quines fakes hi ha sobre el polls? Quins tractaments són més eficaços? Es pot prevenir, l’aparició de polls?
Vam sentir la veu de la dra. Eulàlia Baselga, cap del Servei de Dermatologia de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona; la dra. Mercedes Gracenea, professora de Parasitologia de la Universitat de Barcelona i la pediatra Gemma Baulies.
I també les experiències amb els polls de la Pepa, la Maia, la Montse, la Laura i la Paloma.
Podeu llegir, l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa, clicant a :
Enmig de l’allau de llibres que parlen d’emocions i de com s’han de comportar els infants, apareix “El sot”, un àlbum que és tot just el contrari i que va adreçat, també, als adults, especialment als mestres.
Imagino la possibilitat de començar un claustre llegint aquest llibre i m’agrada pensar la conversa que se’n derivi resultarà enriquidora. El sot va directament al moll de l’ós del que sovint passa als patis de l’escoles i, de fet, el tema central va més enllà dels joc dels infants perquè es tracta de la relació de poder adult-infant.
Però, anem a pams. L’argument ens explica que darrera de l’edifici del gimnàs de l’escola hi ha un gran forat on els nens juguen. És un espai màgic, que està ple de sorpreses, i permet l’experimentació, on els nois i noies inventen jocs, juguen a fer equilibris, salten, preparen pistes d’obstacles, un espai meravellós.
Però la mirada dels mestres no és la mateixa perquè el veuen com un lloc on es poden fer mal, on és fàcil patir algun accident, una caiguda o una esgarrapada. No entenen el potencial creatiu del sot i segurament també han oblidat quan ells eren infants i com de bé s’ho haguessin passat. Els mestres prefereixen que els nens juguin a futbol, que saltin a la corda, que es gronxin suaument, o que juguin a jocs més tranquils sota la seva mirada.
La solució que troben és tapar el sot, i així ho fan. Problema resolt? No! La imaginació dels infants és desbordant i trobaran altres maneres de divertir-se, lluny de la mirada de l’adult, allà on veritablement es creix.
Resulta curiós que l’única escena on una nena es fa mal passa a la porta de l’escola, lluny del sot.
M’ha agradat el posicionament de l’autora, clarament al costat dels infants. No sé el motiu pel qual ens arriben des del països del nord d’Europa aquestes històries amb personatges arquetípics, nens i nenes lliures, que són actius, que gaudeixen del joc, de la natura, experimentant amb la fantasia contínuament. Són infants feliços, uns relats on els avorrits són els adults. M’agrada veure els infants units en la seva causa, en la defensa del seu joc, de la seva imaginació.
Les il·lustracions són efectives, boniques i fresques.
Recomanat per a Cicle inicial i per a mestres.
LES DADES: Títol: El sot Autora: Emma AdBäge Il·lustadora: Emma AdBäge Traductora: Carolina Moreno Editorial: entreDos Pàgines: 32 Blanes, 2022
Fa un parell anys van aparèixer el dos primers números de la col·lecció «Llegendes del patí». El primer es titula «La mitja hora dels herois».
El segon, «Campions del món», és el més divertit al meu parer perquè ens explica que els nens protagonistes de la sèrie juguen a «Fet i amagar» al pati de l’escola i apareix un personatge que fa més de trenta anys que està amagat i ho capgira tot.
A aquella història delirant —fa riure molt—, la va seguir la tercera «Viatge pels patis infinits» i també la quarta que és la que vull comentar, «Conspiració a l’ombra».
Aquesta conspiració comença un dia, a la mitja hora del pati, quan la Martina veu que tots els companys de classe tenen un Chinki Plonki, la joguina de moda.
Als patis de les escoles és una imatge recurrent i cíclica. Hi ha èpoques de jugar a la baldufa, a cromos, a la corda, etc. Sempre són petits artugis que hi caben a les butxaques, lluny de la mirada de la mestra. De fet, els Chinki Plonkis són uns estris estranys que tenen als infants força enganxats.
És així, sempre ha estat així. No fa gaire parlava amb una nena que col·leccionava cromos de Pokemon i no sabia com s’hi jugava, però com que tots els amics en tenien, doncs ella també…
La Martina, com que no té Chinki Plonkis se’n va a jugar tota sola als gronxadors i descobreix un personatge estrany que volta per allà. El segueix i descobreix una societat secreta, que pertany a la industria farmacèutica i que són els responsables —això ja ho sabem, perquè és una llegenda urbana— dels polls que cíclicament apareix al cap dels infants, dels refredats i altre accidents que succeeixen habitualment als patis. Són els qui “mouen els fils a l’ombra per obtenir tot el benefici que puguin dels nens i nenes del món!”.
«Llegendes del patí» és una sèrie de còmics força divertida i ben il·lustrada.
Per als infants de cicle inicial i mitjà.
Crec que aquests mesos, es faran algunes presentacions amb l’autor i, potser, també l’il·lustrador. Anirem informant.
LES DADES: Títol: Conspiració a l’ombra Autor: El Hematocrítico Il·lustrador: Albert Monteys Traductora: Mercè Estévez Editorial: Barcanova Pàgines: Barcelona, 2022
“El lleó sobre la porta” és una gran novel·la per a joves que explica una història força curiosa. Se centra en tres nois, en Leo, la Sangeeta i l’Olivia, que comparteixen grup classe en una escola d’un poble anomenat Whot. Tenen en comú el seu origen, amb uns avantpassats vinguts de Singapur, la Índia i Ghana.
Tot comença quan el mestre, el senyor Scott (un personatge singular), els proposa una sortida a visitar la catedral de Rochester. Allà, el noi Leo descobreix un nom en un memorial dedicat als herois de la Segona Gerra Mundial.
El nom és idèntic al seu i comença a fer-se preguntes sobre qui va ser aquest Leo Kai Lim, amb qui compateix nom i cognoms. No sé si us heu trobat mai en aquesta situació però resulta molt inquietant. Cada vegada que vaig al poble, a Castelló, visito pel cementiri on estan enterrats els meus pares, avis i altres familiars. Allà, en aquell petit cementiri hi ha una làpida d’un avantpassat amb el meu nom i els meus cognoms. Em crea cert neguit.
Tornem a la novel·la d’Onjali Q. Rauf. En Leo vol saber què va fer aquests heroi de les RAF britàniques i comença a investigar, preguntat als seus familiars, buscant informació a la biblioteca escolar, etc. Descobreix que els llibres d’història no esmenten els herois anònims, sodats d’Àsia i Àfrica que van lluitar ala Guerra Mundial, com el personatge en qüestió. Aquí el relat pren un aire de novel·la policíaca que segueix les passes dels tres nois, mentre la classe s’embarca en un projecte sobre els “herois oblidats”.
El racisme és present al llarg del llibre. Hi ha alguns nois de la classe, en Toby i la Catherine, que menyspreen al Leo i li generaran tota mena de problemes. Bé, és una bona oportunitat per parlar sobre el racisme que massa sovint aflora a les escoles i instituts.
La novel·la es llegeix en un tres- i-no-res, malgrat les 360 pàgines. M’han agradat molt les quaranta pàgines que hi ha al final, a manera d’annex, on s’esmenten casos reals i s’aporta molta informació sobre la Segona Guerra Mundial.
S’agraeixen novel·les per a infants i joves que tracten temes que sovint només podem llegir intercalats a les obres de ficció per a adults.
Lectura recomanada per als nois a partir de 12 anys i, especialment, per als mestres que trobaran una manera de fer i d’engrescar els alumnes en la recerca, discussió i presentació dels projectes.
LES DADES: Títol: El lleó sobre la porta Autora: Onjali Q. Rauf Traductora: Lara Estany Editorial: laGalera Pàgines: 360 Barcelona, 2022
Dijous passat vam tancar el curs amb les companyes del Grup de treball «Passió per la lectura». Ha estat un any estrany perquè les primeres sessions les vam fer a camí de la presencialitat i les pantalles i això ens alentia el ritme i complicava les converses però, sortosament, hem pogut tancar el tema amb la feina endreçada.
Aquest curs hem tractat com la literatura infanti li juvenil reflecteix la vida als centres educatius. Hem llegit molts i molt bons llibres i hem gaudit força. El resultat us el passem en format pdf por si us serveix. De tota manera, si necessiteu més aclariments sobre determinada proposta, estarem encantats de proporcionar-vos-les. Al document que podreu descarregar trobareu les fitxes ordenades per cicles educatius. N’hi ha set que corresponen al cicle infantil, tres a cicle inicial, cinc al cicle mitjà i deu als cicle superior i l’ESO. Són les propostes que corresponen a les lectures següents:
Cicle Infantil • Tots al bus! • Super-A • L’arbre de l’escola • El día que me convertí en pájaro • Aviat aniré a l’escola • El primer dia d’una escola • Día de campo en la Luna
Cicle Inicial • Anem a l’escola • Naval, un profe genial • N’Esteisi i el millor lloc de la classe
Cicle Mitjà • El dia que va arribar la guerra • Em dic Maryam • Que bé que ens ho hem passat! • Un nen molt estrany • L’escola de la Haru
Cicle superior i ESO • 9 kilómetros • La platja dels inútils • El cap als núvols • El nou • Un indi com tu i com jo • La petita coral de la senyoreta Collignon • La increïble història de … EL NOI DEL VESTIT • Sense Filtres • Cool nata • L’Amy i la biblioteca secreta
Algunes fitxes tenen materials annexes que incorporem en altres arxius pdf que podeu trobar en aquest mateix blog, al final de l’entrada, també en format pdf.
Un agraïment molt especial a les companyes i el company que han col·laborat en la discussió i l’elaboració d’aquest dossier:
Maribel Alarcón, Cristina Alcaraz, Clara Aragonés, Victòria Bertran, Anna Blasco, Maria Bote, Mercè Carner, Jaume Centelles, Bet Clapés, Ignasi Corral, Pilar Férriz, Sheila García, Désirée Grifé, Laura Lagunas, Montse Marcet, Maria José Martínez, Maria Montobbio, Maria del Mar Piera, Amàlia Ramoneda i Montse Riart.
Diumenge passat vam presentar l’àlbum «Amics», d’Andrea Hensgen, il·lustrat per Beatrice Rodríguez i editat per Libros del Zorro Rojo.
És un llibre sense mots, només amb imatges, que comença amb un infant que va a l’escola tot sol i té una mica d’angoixa perquè ha de passar per un túnel, per davant de la casa on hi ha un gos que sempre borda, i, de vegades, un home malcarat que fa molt mal aspecte.
Un dia, quan surt de l’escola, es troba amb un amic que l’acompanya fins a casa. L’endemà el torna a acompanyar i així els dies successius. D’aquesta manera l’infant va perdent la por. Però un dia, en sortir de casa per anar a escola, l’amic no hi és…
És una història que ens parla de l’amistat i del pas del temps. Una lectura ideal per als infants a partir de tres anys.
Les il·lustracions de la Beatrice Rodríguez són suaus i boniques i la història és fàcil de seguir. La Beatrice ja ens va emocionar amb la formidable trilogia de la gallina i la guineu. Recordeu “Lladre de gallines”, “La revenja del gall” i “Un dia de pesca”.
Si voleu participar al concurs dels “Llibres per somiar” només cal que contesteu la pregunta següent:
Qui són els amics protagonistes d’aquest llibre?
Serem molt feliços si ens envieu les respostes al correu electrònic l’oficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 17 d’abril.
Al darrer concurs, van resultar guanyadores l’Ariadna i la Itzel. El llibre “Què s’amaga al cel de nit?” és per a elles!
El proper diumenge, tindrem un programa especial dedicat a la Diada de Sant Jordi amb la participació d’editors i editores (Combel, Joventut, Takatuka, Edebé, Akiara). Valdrà la pena, segur!
Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.
Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.
L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.
El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?
L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.
El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.
Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.
Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.
Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.
L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:
Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta. Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.
Quan la poesia entra a l’aula sempre genera emocions. De vegades, ho fa a través de la paraula dita, recitada, i té a veure amb l’oralitat i la musicalitat. En altres ocasions, arriba amb la lectura d’un poema que no necessàriament ha de ser comprés de la mateixa manera per tots els infants, perquè la poesia té aquesta capacitat de generar interpretacions divergents segons el bagatge de cadascú. També entra a través de la mirada d’un poema il·lustrat, d’unes imatges que comporten una forma particular de lectura on tenen importància l’estètica o els paral·lelismes amb el text.
Avui és el dia mundial de la poesia i està bé que ho recordem perquè a l’escola pot ser un mitjà estimulant si es donen un parell de condicions:
En primer lloc, cal que el contacte amb la poesia no sigui esporàdic, cal que hi hagi una continuïtat, que sigui habitual. Segons el moment evolutiu dels infants, hi ha poemes adients per a tots ells.
Primer hi ha la poesia que senten els nadons. Són les cançonetes de falda, les moixaines que li fa la mare, els rodolins, els batecs del cor. (Aquest és el pare, aquesta és la mare, aquest fa les sopes,…) cançonetes per anar a dormir (Son, soneta, vine aquí, a la vora del coixí, quan la soneta vindrà, el (nom) s’adormirà), per conèixer el propi cos (Ball manetes, toca galtetes, toca-les tu, que les tens boniquetes…) Després hi ha la poesia que coneixen al pati de l’escola, quan salten a la corda, quan han de triar els equips, etc.: Una plata d’enciam, ben amanida… Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat… La gallina ponicana poni un ou cada setmana…
I per a cicle superior hi ha la música. Els infants coneixen una pila de cançons, les canten, i sovint són poemes. Només cal escoltar amb ells als seus cantautors preferits i posar sobre la taula les lletres per comentar-les. També podeu presentar alguns rapers que fan poemes combatius, feministes, de denúncia social i, depenent de la zona on esteu, teniu al vostre abast una mina en el folklore local. Per exemple, el projecte «Corranda» a les terres gironines, les «Albades» a València, «Ses Patacades» a Cadaqués, les «Jotes» de l’Ebre, etc.
En segon lloc, que el mestre tingui sensibilitat i sigui capaç de transmetre passió als seus alumnes. Que estigui al dia dels nous corrents poètics i conegui les novetats editorials. Si aconsegueix que a l’aula hi hagi un bon clima basat en la confiança i en la qualitat de les relacions, serà més fàcil. És funció seva posar-los en situació. Si ha previst tenir alguns poemes penjats a les parets i si el clima és favorable, estarà en disposició d’extreure dels alumnes la seva capacitat poètica, de permetre’ls expressar les seves sensibilitats a través d’un codi diferent, disposats i estimulats per practicar jocs amb paraules, sonoritats, metàfores i associacions inversemblants. Es tracta d’incloure la poesia a l’aula de manera vivencial, vital, entrant al fascinant món de la poesia, però per la porta gran, com qui va al teatre, ben mudats, disposats a gaudir d’un temps que ens canviarà la mirada de tot allò que ens envolta, però també la mirada que tenim de nosaltres mateixos. Poden entrar a través del joc, exercitant la lectura dels bells poemes que trobareu als poemaris, escrivint de manera individual o col·lectiva, emprant els sentits. Val la pena.
Avui és el dia mundial de la poesia i coincidències de la vida (o no) a la revista GUIX acaba de publicar-se un article on parlo de tot plegat i de com “jugar amb la poesia”, i també “sentir”, “escriure” i “llegir la poesia”. Si el voleu llegir sencer, el trobareu a la GUIX de març (número 486).
Si puc Alguna cosa ha entrat dins algun vers que sé que podré escriure, i no sé quan, ni com, ni què s’avindrà a dir. Si puc te’l duré cap a tu. Que digui els teus cabells o l’escata de sol que et tremola a aquesta ungla. Però potser no sempre tindré del tot present el que ara veig en tu. He sentit el so fosc d’una cosa que em cau dins algun pou. Quan suri, he de saber conèixer que ve d’aquest moment?
Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem. Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.
Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.
En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?
Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.
Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.
Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.
Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.
I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.
De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé: Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany… En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…
Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.
Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.
Recomanat a partir de cinc anys.
LES DADES: Títol: Un nen molt estrany Autor: Ricardo Alcántara Il·lustrador: Albert Asensio Editorial: Joventut Pàgines: 36 Barcelona, 2021
La invitació a la lectura 