«El nou», un alumne una mica estrany

La col·lecció «El Arca» Animallibres encara no té ni dos anys de vida i ja està consolidada en el mercat. La tria que en fan dels títols, molt acurada, l’enquadernació i la presentació, tot plegat és molt atractiu.

Aquest setembre van publicar «El nou», una història difícil d’explicar sense desvetllar-ne el misteri que amaga. Només puc avançar que si sou fans de la ciència ficció o, millor encara, si us vau emocionar amb aquell extraterrestre cinematogràfic que maldava per telefonar a casa seva, segur que us agrada aquest nen nou que arriba un bon dia a la classe d’en Daniel, el nen protagonista.

El tema sobre el que pivota la novel·la és l’amistat entre quatre nois, companys de classe i el nen nou. Bé, també cal contemplar un gat.

El llibre ens parla d’imaginació, d’esperança, de filosofia, de comunitat, de llibertat i d’ètica.

Molts capítols passen a l’escola i podem llegir els encertats diàlegs entre els alumnes i els mestres. M’ha agradat com es presenten els mestres. Sembla, talment que l’autor hagi aterrat a un aula i hagi recollit les converses d’uns i altres. Són mestres divertits, imaginatius, que saben guardar secrets. Els nois del grup són bona gent, solidaris i genials explicant tota mena d’acudits que els fan pixar de riure. Són nens que ens recorden com n’és de bonic emocionar-se i compartir vivències, alhora que viuen una aventura que els farà créixer.

Hi ha dolents en aquesta novel·la? Segons com es miri. Sí que hi apareixen un parell de personatges de sang freda, que fan certa por. Són els representants de la Corporació Nova Vida, la senyoreta Crystal i l’Eden Marsh.

Ah! I la mare d’en Daniel, el noi que explica en primera persona tot el que va passar aquells dies al seu poble, també és un personatge molt positiu que fa venir ganes d’estimar-la des del primer moment.

La novel·la té tres parts.

La primera és la millor. Ens presenta els personatges I la trama fins que es descobreix qui és en realitat el nou, el nen a qui anomenen George. Escrit amb ritme, amb molt de ritme, ens atrapa ràpidament.
La segona part, al meu entendre, és una mica llarga i anem veien com els quatre nois (i el gat) intenten salvar “el nou” d’una vida abocada a no se sap ben bé què.
L’última, la que resolt l’aventura, en canvi, ens deixa amb ganes de més.

Són més de tres-centes pàgines que agradaran als nois a partir de nou anys.

A l’aula o la biblioteca ens permetrà fer un treball plàstic ben lluït, amb volum i peces reciclades, com els que fa l’artista “Sátrapa” amb els seus androides i uns reflexions filosòfiques sobre on anem i què ens importa realment.

Hi ha un altre element que contribueix a fer d’aquest llibre un objecte bonic: les il·lustracions de la Marta Altés, que casen perfectament amb el to de la història. Bona feina d’aquesta artistassa.

LES DADES:
Text: David Almond
Il·lustracions: Marta Altés
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Animallibres
Col·lecció: L’Arca, núm. 7
Pàgines: 328
Barcelona, 2021

L’escola a la literatura infantil

A l’escola els nens passen moltes hores, durant molts anys. És un espai amable on es canta, es riu, es juga i s’aprèn, un espai propici per a l’aventura on la literatura troba l’escenari ideal per recrear tot tipus de situacions.

En general, la visió de l’escola de primària que es dona és la d’un lloc acollidor on els infants creixen feliços, fan amistats, viuen històries divertides i, des de la seva mirada, qüestionen i avaluen el sistema educatiu. Altra cosa és quan els protagonistes van a l’institut. En aquest cas, apareixen situacions més complicades com el bulling, les bandes o els primers enamoraments; els mals socials afloren, es fan evidents en aquest microcosmos adolescent, on no hi falten els estereotips del professorat.

Les històries que passen a les escoles tenen un component d’atracció envers els infants lectors perquè es veuen reflectits en les peripècies o les poden comparar amb el que ells coneixen. Per això és tan habitual i proliferen les novel·les de formació situades als centres educatius, un bon escenari on els autors fan viure als protagonistes.

Normalment són nens o nenes que narren en primera persona tot allò que els preocupa o els passa i així veiem com interactuen amb altres infants i amb els adults que treballen a l’escola, ja siguin mestres, psicòlegs o directors.

El model d’escola que veiem a les obres per a infants i joves varia força segons les edats a les quals van adreçades i també si són còmiques, de fantasia o informatives. En algunes, el centre educatiu és un lloc acollidor i en d’altres és terrorífic. Veiem escoles on l’intercanvi, la col·laboració, el foment de la curiositat, regeixen la vida. I n’hi ha d’altres on es veu com un lloc discriminador, competitiu, allunyat de la realitat.

Merveilleuse êcole

La literatura infantil és un mirall dels canvis socials, de l’evolució de les normes de convivència i de les relacions que estableixen les criatures a casa i a l’escola i, per això, posar en mans de l’alumnat relats on pugui comparar les seves pròpies experiències amb les dels herois de paper és una bona manera d’incentivar la lectura.

A diferència del que ens recorda Tolstoi en el formidable inici d’Anna Karènina —Totes les famílies felices s’assemblen— cada escola és singular. Només cal entrar en diferents escoles, observar i flairar el que allà es viu, per adonar-nos si hi ha un ambient que convida a l’estudi, a l’aprenentatge significatiu. Només cal passejar-se i parar atenció per copsar si es parla a les aules, si es canta, si els infants són feliços en aquell espai o si, per contra, es nota certa tensió. Bé, de fet, dins d’un mateix centre hi ha mestres que estableixen lligams i complicitats meravelloses amb els seus alumnes, amb mètodes diferents.

Cadascú de nosaltres tenim records de la nostra escola i, òbviament, els autors també recorden com era el centre on van anar de petits, coneixen el dels seus fills i els que han vist si han pogut entrar a les aules a presentar les seves novel·les.

A més, tot i que l’escola no va al mateix ritme que la vida, també va canviant. A la literatura infantil queda reflectit, i llegir com era l’escola de fa trenta, cinquanta, cent anys és un exercici interessant perquè ens permet comparar-la amb la que coneixem.

Los distintos

A la revista Guix d’aquest mes de gener, he publicat un article on parlo d’algunes bones lectures que ajuden a entendre com ha evolucionat l’escola i presento exemples de les més repressives com a lloc aterridor — “La composición” o “Los distintos”, per exemple — fins a d’altres que s’aboquen a la vena còmica o la sàtira, com a “Poca broma amb l’escola!” o “Llegendes del pati: La mitja hora dels herois”.

Podeu llegir l’article a la revista GUIX del mes de setembre, núm. 481. També a AULA en castellà.

«La mestra és un capità» a l’Ofici d’educar

Ahir vam encetar la sisena temporada de «Llibres per somiar» a Catalunya ràdio i estic content i molt agraït a tot l’equip de l’Ofici d’educar per la confiança envers la meva persona i per l’aposta per difondre la literatura infantil i juvenil.

La idea d’aquesta temporada seguirà sent la mateixa de l’anterior. Presentarem un llibre que ens ha agradat especialment i que transmeti bones sensacions. Molts d’aquests exemplars seran d’editorials que cuiden l’embolcall i el missatge i que, malgrat no ocupin els llocs preferents dels aparadors de les llibreries, creiem que valen molt la pena de fer-los-en difusió.

També, amb la complicitat de les editorials, de cada llibre que comenten, farem un sorteig i qui vulgui participar, d’una banda ens farà contents perquè voldrà dir que ens escolta i segueix, i de l’altra tindrà la possibilitat de guanyar el llibre en qüestió. Animeu-vos! Recordeu que el programa és setmanal però “Llibres per somiar” és quinzenal, alternant amb la magnífica secció de l’Eva Bach i les seves recomanacions per viure millor.

El primer llibre que vam presentar va ser «La mestra és un capità». La protagonista d’aquesta història és mestra a la feina, mestressa de casa a les tardes i les nits, mare les 24 hores, psicòloga durant els conflictes de l’escola, observadora, cridanera i també un sergent a ulls dels infants. Aquest llibre és com una mena de diari d’aquesta tutora que parla de les coses boniques que passen dins i fora de l’aula, i veus que darrere d’una mestra hi ha una persona. És una història tendra, emotiva i curteta. Ideal per llegir-la el primers dies de curs.

Si voleu participar al concurs, la pregunta que us fem és:

De quin curs és tutora la mestra?

Envieu les respostes al correu electrònic loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 12 de setembre i podeu guanyar un exemplar d’aquest llibre.

Podeu escoltar el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-mestra-es-un-capita-dantonio-ferrara/audio/1108903/

En aquest mateix primer programa d’ahir vam conèixer una realitat que no veiem als mitjans però que ens avergonyeix com a éssers humans: La realitat del poble inuit, o millor, la realitat de 130.000 infants indígenes que van ser separats de les famílies i enviats als internats canadencs per esborrar la seva identitat. És un programa que val molt la pena. Colpidor.

Si entreu a la pàgina de l’Ofici d’educar també podreu llegir l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa i escoltar tot el programa.

https://http://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/escoles-per-al-genocidi-al-canada-extirpar-lindigena-de-cada-infant/noticia/3116052/

«Avni», un petit heroi simpàtic i amable

Aquest estiu estic buscant lectures relacionades amb l’escola. Amb la Nora, que aviat farà set anys, hem llegit aquestes tires còmiques diverses vegades. El llibre són petites aventures de dues pàgines que fan de bon llegir i ens recorden el poder de l’amistat, les diferències, les enveges i tot allò que passa en un centre educatiu.

El protagonista és l’Avni i les primeres aventures el situen en els dies previs a l’inici de curs. Arriba a la nova escola primària d’Animalia i s’ha de situar i buscar el seu espai entre els nous companys. Fins aquí sembla tot normal però l’aspecte de l’Avni té a la resta d’alumnes desconcertats perquè no és un animal reconeixible: no és un os, ni un ocell ni una tortuga.

Per acabar-ho d’adobar té uns poders inversemblants que aviat el convertiran en l’atracció del pati del col·legi.
L’Avni és un «animal veritablement no identificat» que es fa estimar i sedueix per la seva fantasia, innocència i singularitat.

A les pàgines finals hi ha uns jocs senzills que ens fan passar una bona estona.

Lectura recomanada per a infants a partir de 6 anys.

LES DADES
Títol: Avni. Animal veritablement no identificat
Autor: Romain Pujol
Il·lustrador: Vincent Caut
Traductors: David Domínguez i Marion Carrière
Editorial: Astiberri
Pàgines: 64
Bilbao, 2020

L’oficial Correa i Glòria, amics i companys de feina

De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.

Un llibre que explica aquesta situació de visita d’un urbà a l’escola és «El oficial Correa y Gloria», un clàssic que va ser mereixedor de la medalla Caldecott fa molts anys i que, ara, l’editorial Ekaré ha tornat a recuperar.

A la portada de «El oficial Correa y Gloria» veiem al guàrdia amb el seu bigotet, la xapa de xèrif al pit, la llibreta de notes a la mà i una insígnia que és el dibuix d’una pell de plàtan ratllada a la màniga de la camisa.

La feina del oficial Correa és explicar les normes de seguretat però resulta tan avorrit que els nois s’adormen.


Un dia, li assignen un company, un gos policia anomenat Glòria i, a partir d’aquest moment, les coses canvien de manera radical. Els infants estan atents, riuen i aplaudeixen. Per què? Perquè la gossa que està al seu darrera dramatitza, sense que ell ho vegi, les consignes. La Glòria imita les terribles conseqüències de no fer cas a les normes que s’expliquen. Per exemple, la veiem saltant quan l’oficial diu “no hi deixis mai una xinxeta a la cadira on algú es pugui asseure” o amb els pèls electritzats quan diu “no vagis a nedar durant una tempesta elèctrica”, etc.


La demanda de visites es multiplica i totes les escoles volen que l’oficial Correa i Glòria vagin a fer les seves explicacions. Però, un cert dia, una cadena de televisió grava la rutina còmica i quan, al vespre, el guàrdia ho veu a la tele, s’adona que el mèrit no és seu i es deprimeix.

Bé, el que passa a continuació és genial perquè té una moralina que tanca el relat amb la norma de seguretat 101.

La història que ha bastit Peggy Rathmann (recordeu el seu altre best-seller “Buenas noches, Gorila”) ens parla del treball en equip. Allò que destaca són unes il·lustracions que ens recorden els dibuixos animats, amb una paleta de colors molt vibrant i un traç molt sòlid.

Lectura per fer en veu alta. Recomanada per a infants entre 4 i 8 anys.
No us perdeu les guardes. Són formidables.
De ben segur que la lectura d’aquest àlbum us farà venir al cap nombroses propostes plàstiques.

LES DADES:
Títol: El oficial Correa y Gloria
Autora: Peggy Rathmann
Il·lustradora: Peggy Rathmann
Traductora: Teresa Mlawer
Editoral: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Migdies Literaris

Ja s’han publicitat els tres migdies que dins del marc de la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat se celebraran la propera setmana. En representació del grup de treball «Passió per la lectura» comentaré el nostre “99 invitacions a la lectura” el dimecres dia 8. Compartiré sessió amb dues grans narradores de contes i estudioses de la literatura infantil, l’Elisabet Abeyà i la Roser Ros. Tot un honor i un plaer.

La promo diu:

L’Escola d’Estiu és sempre un moment de trobada i descoberta i de creació d’espais únics i sorprenents i per aquesta raó presentem els Migdies Literaris de la 55a Escola d’Estiu de Rosa Sensat: tres xerrades de la mà d’autor/es de la casa, que presenten les seves novetats i que ens acompanyaran durant una hora de manera virtual.

La connexió a les xerrades és gratuïta i més endavant publicarem el canal.

7 de juliol de 14h a 15h
Literatura i primeres edat, amb Cristina Correro i Neus Real.

8 de juliol de 14 a 15h
«Hi havia tres vegades…» amb Elisabet Abeyà, Jaume Centelles i Roser Ros.

9 de juliol de 14h a 15h
El rap a l’aula, amb Pau Llonch.

Tota la informació al web de l’Associació: https://www.rosasensat.org/els-migdies-literaris-de-la-55a-escola-destiu/

Una altra lectura (o relectura) per a l’inici del curs

Seguint amb l’entrada anterior, recordo un personatge mític dins la literatura escolar: El petit Nicolas.
El petit Nicolas és un nen com els altres però les seves aventures no deixen de sorprendre’ns pel nombre de ximpleries que ell i la seva petita banda d’amics desencadenen de manera permanent i pel desordre constant i divertit que sembren arreu.
Escrit en primera persona, recorda les aventures d’en Manolito Gafotas que també es una bona lectura relacionada amb el món escolar.
L’autor, en René Goscinny, també va ser el creador de sèries de còmics conegudes com la d’Astèrix o en Lucky Luke. Malauradament, va morir jove, amb 51 anys, d’una aturada cardíaca.
Les primers aventures d’El Petit Nicolas van aparèixer com a tires de tebeo al setmanari belga “Le Moustique”, entre el 1956 i el 1958 i després ja van passar a format llibre. Les signava amb el pseudònim “Agostini”.

Les aventures d’en Nicolas transcorren al voltant dels anys 60 i ens ofereixen una visió de la societat de l’època i són una mena de caricatura de la vida d’un nen divertit, malgrat els seus enuigs, que va descobrint la vida i les seves complexitats, els problemes dels pares, dels veïns, dels amics. També de la mestra (la seva classe és “mogudeta”, diu) perquè la vida d’en Nicolas passa entre l’escola i la família.


Els amics d’en Nicolas són personatges curiosos, cadascú amb les seva singularitat: L’Alceste és el millor amic d’en Nicolas i menja molt sovint, així que sempre té les mans greixoses de mantega, en Clotaire és l’últim de la classe perquè s’adorm fàcilment i s’asseu a la darrera fila, en Rufus és fill d’un policia i es pren molt seriosament la feina del seu pare, l’Eudes és el més fort i el seu mètode de resolució de conflictes és a cops, en Geoffroy té moltes joguines perquè el seu pare té molts calés i sovint porta disfresses, en Maixent té les cames més llargues i aconsegueix córrer molt més que els altres, en Joachim, l’Agnan i la Marie-Edwitge són uns altre companys de classe.

Una lectura recomanada per als infants a partir de nou anys.

El web oficial: http://www.petitnicolas.com/

El tràiler de la pel·lícula en castellà:
https://www.youtube.com/watch?v=wLX7y1-kfOc

LES DADES:
Títol: El petit Nicolas
Autor: René Goscinny
Il·lustrador: Jean-Jacques Sempé
Traductors: Núria Vilà i Enric Larreula
Editorial: La Galera
Col·lecció: Grumets, 39
148 pàgines
Barcelona, 1994

Quan sigui gran vull ser inútil

«La platja dels inútils» és un dels llibres més potents que he llegit aquest curs. I ho és, sobretot, per la temàtica. Es tracta d’una història que ens interpel·la com a adults i ens qüestiona com a pares.
Està escrit en primera persona per una nena d’onze anys, la Sofia, que un dia a classe quan la mestra pregunta que voldrien ser de grans i la majoria de companys diuen que futbolistes, metges, astronautes, etc. ella afirma que vol ser… inútil.
La mestra, primer s’enfada perquè pensa que se’n riu d’ella o vol fer la gracieta però després deriva l’assumpte a la directora que convoca una entrevista amb els pares de la noia. Preveient que li pot caure una bona esbroncada, la Sofía decideix deixar per escrit els motius que la porten a pensar que ser inútil és una bona opció de futur, entenent per inútil tot allò del que renega el seu pare i que a ella tant li agrada, com tocar la guitarra, pintar o col·leccionar petxines de la platja.
I aquest és el quid de la qüestió. Què volem que siguin els nostres fills? O dit amb paraules de la novel·la: Com volem que es guanyin la vida?

L’Alex Nogués ha bastit un bon relat, amè, amb moments emotius que ens fan pensar en el Frederick d’en Lionni, aquell ratolí poeta, en l’ocell de la Catherrine Zarcate que acompanyava el búfal que llaurava els camps d’arròs i, naturalment, en la formidable novel·la de Nuccio Ordine.

Al web de l’editorial podem llegir:
«Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil». Així comença un relat innocent, profund i commovedor d’una nena a qui li encanta la platja a l’hivern, que prefereix Mozart o Kandinsky a les mates i que no pot suportar que el pare li digui que algun dia haurà de «guanyar-se la vida».

La platja dels inútils és el primer llibre de la nova col·lecció d’Akiara books adreçada a infants a partir de nou anys i es llegeix prou bé perquè té poc més de vuitanta pàgines. El segon també fa bona pinta. Es diu «Mariner de terra endins».

No solem comentar gaire l’aspecte físic del llibre però aquest mereix que ho ressenyem perquè està molt cuidat tot: El disseny, el tipus de lletra, el paper, les il·lustracions, el format. Un objecte bell.
Anoteu aquesta lectura per al cicle mitjà. Val molt la pena.

LES DADES:
Títol: La platja dels inútils
Autor: Alex Nogués
Il·lustradora: Bea Enríquez
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Akiara books
Format: 12 x 20 cm
Pàgines: 88
Col·lecció: Akinarra, 1
Barcelona, 2019

Bon curs!

Companyes i companys! Us desitjo un curs extraordinari, ple de moments formidables.

M’ensumo que serà un bon any per a les biblioteques escolars…

Va! Un poema de Morita Carrillo, la poeta veneçolana, per començar amb l’alegria que ens caracteritza:

MI LÁPIZ

Mi lápiz
Usa ropa
de madera,
Cuello fuerte
de latón,
Y sombrerito
de goma,
Mi lápiz
con borrador.

Lleva bajo
su vestido
la punta negra
de un pie.
Cuando yo
dibujo rápido,
mi lápiz
baila ballet.

Si hago
las letras
muy feas,
invierte
su posición.
Baila entonces
de cabeza
mi lápiz
con borrador.

BON CURS A TOTHOM!

Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació: