Tertúlia #24: Llegim les ciutats

El dijous, 4de juny, vam fer la darrera tertúlia d’aquest curs.

Vam convidar a en Gerard Lara, un historiador col·laborador del Centre d’Estudis de l’Hospitalet on participa fent rutes vinculades a la divulgació del patrimoni i la història de la ciutat.

També el podem veure a la televisió local explicant anècdotes i curiositats del patrimoni arquitectònic de la ciutat al programa Primer Segona. Podeu veure’l a l’enllaç següent:

https://lhdigital.cat/programes/pagines-dhistoria/

En Gerard és especialista en la figura i l’obra de Ramon Puig i Gairalt, arquitecte municipal de l’Hospitalet i figura rellevant del municipi el primer terç del segle XX.

Aquest proper dijous, 11 de juny, farà un conferència a Can Riera (Riera de l’Escorxador, 19) amb el títol “ El Pla d’Eixample i Reforma Interior de Ramon Puig i Gairalt. Una aproximació històrica“, Serà a les 18.30 a Can Riera. Si hi esteu interessats trobareu més informació i us podreu inscriure a:

https://celh.cat/agenda/el-pla-deixample-i-reforma-interior-de-ramon-puig-i-gairalt-una-aproximacio-historica

Abans de començar la tertúlia van recordar que el proper mes d’octubre farà cinc anys que vam iniciar les activitats a l’Espai.

Coincidirà amb la tertúlia clandestina número 25. Com és fàcil d’imaginar serà especial. No podem donar més detalls, de moment.

També vam informar que el proper 25 de juliol (horari per determinar) l’Ignasi Blanch ens farà una visita guiada a la magnífica exposició que ha organitzat, amb un recorregut per tota la seva obra, al Museu de Montserrat.

Com que el tema de la vida a les ciutats té moltes ramificacions, ens vam centrar en tres aspectes concrets.

El primer va ser El patrimoni arquitectònic i la seva conservació

Vam explicar de què va el llibre L’Oscar i el lleó de correus, basat en una anècdota de l’autor Vicente Muñoz. Vam recordar que a moltes oficines de correus encara es conserva la boca del lleó on es dipositaven les cartes.

Aquest llibre parla de les pors d’un nen i de la manera de com vèncer-les. Una de les pors és la nit, la foscor, una por molt comuna. Tot i que el nen té el suport del pare i la mare que l’ajuden a comprovar cadascun del racons de la casa, arriba un moment, inevitablement que es queda sol a llit, a les fosques i llavors apareix la criatura de la nit.

L’altra por de l’Óscar és una bústia de Correus, d’aquelles que tenen forma de cap de lleó, amb la boca oberta. Una bústia de llautó que sembla d’or. El nen ha d’anar a dipositar algunes cartes i és llavors quan s’empesca una manera molt original de tenir ocupat el lleó mentre ell deixa les cartes.

A l’Hospitalet encara es conserva una còpia a l’oficina de correus.

Vam parlar del patrimoni arquitectònic i ens vam centrar en les masies i alguns edificis singulars. A l’Hospitalet encara es conserven (algunes en estat ruinós) 25 de les 300 masies que hi havia.

A diferents poblacions de l’Àrea metropolitana hi havia fàbriques de ceràmica, foneries, etc, que han anat desapareixent i —imagino que per rentar consciències—, només queden dempeus les xemeneies, com a testimoni d’un passat no gaire llunyà. A tocar de l’Espai, per exemple, hi havia una fàbrica, la Cosme Toda, que ara jo no existeix. Malgrat l’oposició dels veïns, organitzats en la plataforma Stop Massificació L’H, i tot i que l’antic recinte fabril noucentista estava protegit com a Bé Cultural d’Interès Local, no es va aconseguir que s’aturés la construcció de 1400 pisos en unes macroblocades de fins a tretze plantes d’alçada. No sé si ho sabeu però és una de les zones més densament poblades d’Europa.

Quelcom de semblant s’està produint a Santa Eulàlia un altre barri on es vol construir un poliesportiu que arrasarà el Parc de l’Alhambra, malgrat l’oposició veïnal.

El segon tema que vam abordar van ser Les zones verdes

Primer vam explicar un parell de llibres:


Un camí de flors
Una nena amb una caputxa vermella cull flors silvestres mentre camina amb el seu pare per una grisa ciutat. Cada flor es converteix en un regal que deixa un rastre inequívoc de bellesa: un camí de flors. Aquest llibre sense paraules, concebut per Jon Arno Lawson i il·lustrat per Sydney Smith, és una oda a la importància de les petites coses i els petits gestos que il·luminen la nostra quotidianitat. Reforça la idea de donar importància a les petites coses i sobre el fet de la poca atenció que avui en dia es dedica las detalls, envoltats de distraccions com ara els telèfons mòbils.

L’àvia a la ciutat

Un nen passa uns dies al pis nou de la seva àvia, a Nova York. Hi ha moltes coses que l’espanten de la ciutat i que el porten a pensar que no és un bon lloc per viure-hi: el soroll, les aglomeracions de gent, les obres al carrer. Al vespre, l’àvia li fa una capa que a l’endemà l’ajudarà a ser valent i veure les coses tan interessants que hi ha a la ciutat: la gent al parc, la música al carrer, els edificis il·luminats.

Ens vam centrar en un dels drets que tenen els infants. Dret a gaudir d’un medi ambient net, saludable i sostenible. L’ONU estableix que els Estats han de protegir la infància enfront del dany ambiental i el canvi climàtic. Aquest dret implica garantir a la pràctica:

Entorns segurs: El dret a viure en espais lliures de contaminació que permetin el seu desenvolupament físic i mental.

Accés a la natura: Espais verds i zones de joc a l’aire lliure accessibles per al lleure i el contacte amb el món natural.

Informació i participació: El dret a rebre educació ambiental i a que les seves opinions siguin escoltades en les polítiques climàtiques

A les ciutats actuals, des de fa temps, els carrers s’han perdut com a espai públic, com a lloc de trobada de les persones. Anem de pressa, sense aturar-nos a parlar amb els coneguts, envoltats del soroll de la circulació caòtica, sentint-nos captius del marasme.

Els nens també pateixen aquest desgavell, encara que en algunes ciutats es fan esforços per dissenyar zones de vianants i camins segurs cap a l’escola. Hi ha una mena de por generalitzada a deixar els nens caminar sols pels carrers de la ciutat, una por que es converteix gairebé en endèmica quan s’ajunten les pors a allò desconegut amb altres pors com la falta de seguretat.

Així, de mica en mica, ens anem tancant al nostre cercle de confiança i ens perdem el que José Agustín Goytisolo —en el seu poema “L’altra escola”— ens recordava sobre que sortir al carrer i observar és la millor escola de la nostra vida.

A la tertúlia vam parlar de la necessitat de disposar d’espais d’esbarjo on poder córrer, enfilar-se als arbres i pelar-se els genolls, cosa que no trobem actualment perquè els parcs que tenim, (pocs) tenen una mena de paviment de cautxú continu que pretén esmorteir els cops de les caigudes dels nens, no fa bassals perquè deixa passar l’aigua de la pluja (tant com agrada xipollejar a les criatures) i també té avantatges, esclar, perquè no s’hi amaguen excrements d’animals ni vidres, a diferència dels parcs de sorra.

Vam parlar de camins segurs a l’escola, de superilles, d’espais verds, de patis d’escola que no siguin ciment, de parcs on els nens es puguin pelar els genolls,…

El tercer aspecte que vam tractar va ser l’habitatge, ara mateix el tema que més opinions genera i més preocupa. Vam parlar de gentrificació, de veïns, del Walden de Sant Joan Despí, dels nostre mous vivendi individualista.

En Gerard ens va explicar com condiciona la vida la manera en que es construeixen els pisos. Molt interessant, tot plegat.

Vam presentar altres llibres relacionats amb el tema com “En Tolstoi, un conte de fades”,El meu carrer” o “Meravellosos veïns”.

Podeu trobar altres títols, amb resums i propostes didàctiques a https://jaumecentelles.cat/lectures/la-ciutat/

Va ser una bona tertúlia. Se’ns va fer curta.

La propera serà a l’octubre, pels vols del Dia de les biblioteques, però abans, el 25 de juliol, si us ve de gust, ens veiem a Montserrat. Anirem informant.

Tertúlia clandestina #22: La culpa és de la iaia

El passat divendres 20 de març, quan només feia un parell d’hores que havíem entrat a la primavera, vam celebrar una tertúlia al voltant d’un llibre “La iaia no hi toca” i del seu autor, en José Ignacio Valenzuela, més conegut com “El Chascas”.

Volíem que fes una festa perquè fa deu anys es va publicar aquesta obra que ha tingut i encara té molts lectors aquí, als Estats Units i a tota Llatinoamèrica.

De fet, l’editorial mexicana Alfaguara, ha publicat una edició especial 10è aniversari que inclou un epíleg, una mena de making-of molt interessant i instructiu, on el propi Chascas fa una dissecció minuciosa de com va sorgir la idea i dels fets reals que podem llegir al llarg de la història.

Més que una presentació o anàlisi dels capítols (que també ho vam poder tractar) volíem celebrar que la literatura, la bona literatura infantil i juvenil, tingui aquesta vitalitat i esdevingui font d’inspiració per als joves lectors.

El que vam fer va ser una festa. I quins elements ha de tenir una festa perquè sigui una festa? Penseu en Nadal o Sant Joan, per exemple: cançó, regals, tiberi, riures i sobretot relat.

En la que vam poder viure, vam tenir música en directe perquè ens va acompanyar en Jordi Jardí, un dels músics fundadors de l’AMUC, l’associació de músics que toquen al metro. Els qui viviu a l’àrea metropolitana i aneu amb transport públic els haureu trobar als passadissos o vestíbuls de les estacions. En Jordi acostuma a tocar a la línia 5, la blava, i és l’únic músic que ho canta tot en català.

També vam tenir un moment de joc perquè es tractava d’endevinar tres moments en que la iaia del relat li demana al seu net que descrigui un objecte determinat sense emprar dues paraules. Per exemple “com descriuries un arbre sense dir tronc i branques?” o “Com descriuries papallona sense usar les paraules ales i colors?” El joc que vam plantejar va ser a la inversa. Vam donar la solució i calia endevinar de què es parlava. Dins de les caixetes, la solució.

La presentació va ser molt emotiva perquè ens vam sentir còmodes i el Chascas ens va explicar un munt de anècdotes personals i familiars, vam llegir un fragment del mític capítol setè, vam recordar el cartell publicitari de “Nitratos de Chile”, les cançons de Quilapayún, les obres d’escriptors xilens com Marcela Serrano o Alejandro Zambra, etc.

De què va “La iaia no hi toca”? Doncs es tracta de la relació d’una àvia excèntrica i el seu net. La poesia és el nexe i especialment l’amor per les paraules.

Els pares del Vicens, un nen de 10 anys, l’han de deixar algunes tardes, després de l’escola, a casa de la seva àvia Petúnia, o com diu el nen, la seva àvia boja.

L’àvia és una mica peculiar. Sempre porta un pentinat curiós, i cada matí es pinta una piga a una banda diferent de la comissura de la boca, segons el seu estat d’ànim. Gaudeix de la seva obsessió per escriure poemes i recita versos a ple pulmó quan el seu net, en Vicens baixa de l’autobús escolar, provocant el riure dels nois que van a l’autobús. L’avia és molt somiador i fantasiosa i per això hi ha qui pensa que no hi toca.

Una tarda, l’àvia li demana que descrigui el gran arbre del jardí sense dir les paraules tronc i branques. L’àvia s’emociona amb la resposta del nen i així comença el joc de les metàfores. En Vicens té molta facilitat i l’àvia li etziba que és poeta. A partir d’aquest moment, el nen comença a creure en si mateix, apren a descobrir la bellesa de l’escriptura, a veure el món d’una altra manera (amb els ulls tancats) i a gaudir de la vida des de la imaginació. Gràcies a la seva àvia descobrirà una infinitat de valors que fins ara no coneixia.

Bé, el final no l’expliquem però és molt emotiu, de llagrimeta.

En aquesta tertúlia també vam comptar amb la participació de l’editorial Birabiro. Qui va voler, va poder comprar un exemplar del llibre i el Chascas els el va dedicar.

El darrer quart d’hora li vam preguntar per la seva feina com a guionista de serials de les cadenes HBO i Netflix i ens va explicar com funciona aquest mon del mercat cinematogràfic i televisiu. Va ser molt interessant.

També es fa fer un sorteig del llibre per a la persona que endevinés el nom de la planta que hi havia a la taula (coincidia amb el nom de l’àvia). Vaig pensar que ningú coneixeria la petúnia, però oh! Sorpresa! em vaig equivocar.

Un dels moments més fantàstics de les tertúlies és el “cotorreo” que ve després, mentre prenem una copeta de cava (en aquesta ocasió, gentilesa de la D.O. Cava), parlem i comentem què ens ha semblat, establim connexions que van més enllà de la tertúlia, saludem a persones que fa tems que no vèiem, etc. No tinc més que paraules d’agraïment per als assistents per oferir-nos aquesta estona de felicitat. I un agraïment molt especial a les persones que van col·laborar directament en aquesta trobada. Gràcies Fali, Laura, Maria, Désirée i Ferran.

La propera tertúlia clandestina serà el dijous 7 de maig. Més endavant enviarem més informació però us podem avançar que tractarem dels jocs de taula i com estan entrant en les nostres vides en els darrers anys.

Tertúlia clandestina#22: La culpa és de la iaia

A la literatura infantil i juvenil trobem una bona varietat de models de família, des de l’estereotipada família tradicional passant per famílies monoparentals, pares de cultures diferents, separats, fills únics, etc. Per això, va bé plantejar lectures que tractin aquests temes i que presentin diferents models.

A l’escola o a la biblioteca convé tenir algunes obres que facilitin el diàleg i la reflexió. L’àlbum “Tres amb Tango“, per exemple, explica la història real d’un pingüí adoptat per dos pingüins mascles, “El meu pare és mestressa de casa” se centra en els aspectes coeducatius, “Visc en dues cases” narra les vicissituds d’una nena amb els pares separats, “Endevina com t’estimo” aborda la relacions entre adults i petits, «La meva súper família» ens introdueix al complex arbre genealògic de la família d’un nen, i així fins a un nombre considerable de bones lectures que ens ajuden a entendre el laberíntic univers familiar.

La literatura, a més a més d’entretenir i emocionar-nos, ens mostra com és el món. A través de les històries que ens expliquen els llibres, l’infant obre la seva ment a realitats diferents.

Segurament heu sentit o llegit la cèlebre frase que obre una novel·la de Tolstoi. A Anna Karènina llegim: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera“.

Anys més tard, la periodista i autora alemanya, Cathrin Kahlweit, va escriure que «Hi ha famílies que, senzillament, són diferents de la nostra. En realitat, la majoria». És així i, si els infants coneixen les diverses realitats que tenen a l’escola o al barri on viuen, podran comprendre i empatitzar amb els companys i amics que viuen en famílies diferents.

De llibres infantil i juvenils que parlen dels familiars més propers n’hi ha molts però en aquesta tertúlia ens centrarem en la visió d’un autor i la relació amb la seva àvia. D’aquí el títol (la culpa és de la iaia) però entenen el significat positiu de la paraula “culpa”.

Serà una tertúlia divertida perquè també es parlarà de música (però la culpa no és del txa-txa-txa), poesia (molta poesia), cinema i aniversaris. No podem explicar més.

Les dades de la Tertúlia Clandestina #22 «La culpa és de la iaia»
Data: divendres, 20 de març de 2026
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h. aproximadament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Adreça: Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08901 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (Línies 1, 9 i 10) es troba a cent metres de l’Espai

La contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: El color del vent

Us hi esperem!

Tertúlia clandestina #21: «Cuando la noche cae en la cueva»

Isaac Bashevis Singer, autor guardonat amb el Nobel de literatura el 1978 va escriure també alguns contes infantils. En un dels contes s’explica la vida i viatges d’en Neftalí i allà vaig llegir aquest breu però aclaridor diàleg:

—Què fan aquests nens sense llibres de contes? ―va preguntar Neftalí.
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no en podria viure sense ―va dir Neftalí.

Ai, els contes! Que faríem sense ells? Sense les persones que ens els expliquen? Com la mare d’en Neftalí que cada nit li explicava històries al seu fill, com els amics del barri amb qui, de petits, ens asseiem en un petit mur que hi havia a la cantonada del carrer Galvany amb Joan Maragall i ens contàvem les aventis que havíem llegit als tebeos o, com explicà en Carles Cano, l’autor valencià.

En Carles recorda que en els anys de la seva infantesa i joventut, una de les seves diversions era anar al cinema els diumenges. Sessió doble i No-Do. L’endemà, a l’escola, els companys li reclamaven que expliqués la pel·lícula. S’asseien al seu voltant i amb el suport dels seus gestos dramàtics, les onomatopeies, els silencis que creaven tensió i els diàlegs que s’inventava els feia viure i imaginar les aventures del genet solitari, les lluites del setè de cavalleria amb els indis sioux o com en Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn, descendien riu avall a través de la selva.

El conte és un art que ve de lluny. Antigament els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.

L’emoció que provoca escoltar un conte, sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives farcides de repeticions, de ritme, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris, de somnis, fa que l’infant que les escolta se senti lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.

Els contes també són literatura, literatura oral.

La propera tertúlia Clandestina la dedicarem a parlar de contes, però incidirem en els contes escrits per autors mítics com Leo Lionni, Chris Van Alsburg, Roberto Innocenti, Arnold Lobel, Maurcie Sendak, Astrid Lindgren, Michael Rosen, Roald Dhal i altres grans autors que ens han deixat obres immortals.

Com ho farem? De la millor manera possible. Ens acompanyaran dues persones que dediquen la seva vida a voltar per escoles, pobles, teatres i biblioteques, contant històries com si fossin joglars medievals. El seu territori principal és Andalusia, d’on són ells, però també han tingut la sort de poder narrar a altres regions de la península. Hem aconseguit que facin una aturada en el seu tour per explicar-nos les seves vivències i, de passada, contar-nos i cantar-nos algun relat.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia divertida i amb un punt de nostàlgia.

No podem explicar més, perquè aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà.

Les dades de la Tertúlia Clandestina #21 «Cuando la noche cae en la cueva»

Data: divendres, 20 de febrer de 2026
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h aproximadament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Adreça:
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08901 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (Línia 1, la vermella) es troba a cent metres de l’Espai
La Contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: Colorin Colorado

Tertúlia clandestina #20: Un regal d’hivern amb Concha Pasamar

«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.

A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.

Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.

Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.

Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).

Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.

Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.

També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.

Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.

Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.

La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:

Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.

Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.

En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.

L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.

Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.

L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.

I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.

Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.

La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.

Us hi esperem!

Tertúlia clandestina #20: Un regal d’hivern

El trimestre s’està acabant i potser anem una mica més tensionats que de costum, però si voleu compartir una estoneta parlant de llibres, de literatura i del que calgui us esperem el dia 11 de desembre, a l’Espai Llamps i Centelles.

En aquesta darrera tertúlia de l’any ens acompanyarà una persona que ha escrit i ha il·lustrat molts llibres. Li plantejarem d’on treu les idees perquè ara mateix sembla impossible millorar allò que ens mostren les notícies, cada dia. Només cal fullejar algun diari o mirar els telenotícies per quedar bocabadats de les coses que ens expliquen. El més curiós de tot plegat és que sembla que ens estem acostumant. Com si ens estiguéssim aletargant?

També comentarem algunes de les seves obres plàstiques i podrem resseguir el procés d’elaboració d’algunes. Serà interessant sentir com, davant d’un text, el procés creatiu bull en el cervell i, a continuació, sobre el full en blanc cobra vida i ens ofereix una visió (diferent?) del que cadascú de nosaltres s’imagina.
Hi haurà venda i signatura de llibres.

La contrasenya per entrar, en aquesta ocasió és “El pensament viu” i fa referència a la darrera trobada amb la Inês Castel-branco. Els qui vau assistir, ja sabeu de què parlem.

Recordeu:
Data: dijous 11 de desembre de 2025
Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre.
Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: El pensament viu

Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)

No cal inscripció. Si veniu, tots contents. Si no teniu el carnet VIP, haureu de dir la contrasenya per accedir a l’Espai.

L’equip que col·labora preparant les tertúlies estarem contents de veure-us el proper dia 11 de desembre.

Tertúlia clandestina #18: El cistell de la Caputxeta

Dijous passat vam celebrar la darrera tertúlia clandestina del curs, dedicada a la relació de l’alimentació amb la literatura.

Vam convidar a la Núria Bàguera, persona amb molta experiència sobre la història de l’alimentació, coneixedora dels plats que es cuinen i es cuinaven ara i abans arreu del món. La seva visió ens va aportar unes reflexions de molt nivell.

Es tractava de relacionar i reflexionar sobre diversos temes. Potser vam voler ser massa ambiciosos i abraçar molts aspectes perquè el temps del que disposem és el que és i se’ns va passar volant.

Es van apuntar alguns aspectes per anar pensant.

Fam zero
Uns giraven a l’entorn de l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 2 (Fam zero) que ens parla de com posar fi a la fam al món, de com assolir la seguretat alimentària, la millora de la nutrició, i promoure l’agricultura sostenible. Sembla difícil d’aconseguir tal com està muntat el negoci del menjar.

Pel que fa a l’alimentació, algunes veus expertes com en Jordi Masjuan, autor de Canviar el món des de la taula empren el terme “sobirania alimentària” que significa que cal recuperar el dret a decidir què mengem i com es produeix allò que consumim. També ens recorda aquest autor que si no ho decidim nosaltres, ho fan els mercats i les multinacionals que tenen uns altres criteris i interessos econòmics per damunt de la sostenibilitat i la salut. Els mercats i les multinacionals que s’hi dediquen a aquest comerç, per exemple, estan lluny d’assegurar uns preus dignes per als pagesos i apostar pels aliments frescos i de proximitat.
Només cal fixar-se d’on venen els productes que consumim per entendre que hi ha força baules que no funcionen. Arcadi Oliveres referent dels moviments socials, ho advertia fa molts anys:

Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns venen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.

Un altre tema que es va tocar va ser el menjador escolar

A la majoria de centres educatius hi ha menjador i acullen un nombre elevat d’alumnes. És una bona oportunitat per conèixer com funciona el sistema alimentari i proposar un model que aposti per productes saludables com la verdura, els cereals, la fruita i paral·lelament redueixi el consum de sucres i carn. Són hàbits que es poden modificar fàcilment i que ajuden a menjar sa i menjar millor. Adoptar petites mesures com menjar tranquil·lament, sense presses, són una bona oportunitat de fer salut.
Es va plantejar què passa amb els alumnes que presenten intoleràncies diverses i es va generar un debat sobre si l’escola té prou recursos per atendre tota la varietat de situacions i les que es preveuen que s’aniran afegint.

Vam comentar el llibre Em dic Maryam basat en l’experiència de l’autora, on relata com de petita va marxar del país on vivia (Iran) i va deixar enrere l’àvia i totes les seves joguines.

El lloc on arriba (França) no s’assembla gens a la seva antiga llar. Ni tan sols parlen el mateix idioma. El menjar tampoc no sap igual i com que no li agrada, deixa de menjar. La Maryam, se sent sola fins que un dia, a l’hora del pati, sent una veueta darrere seva que li pregunta: «Com et dius?». Una pregunta aparentment simple però que ho pot canviar tot.
Vam recordar que cada any arriben a Catalunya moltíssims infants provinents d’altres països, amb uns costums i creences respecte al menjar que convé conèixer.

Què menjaven els romans?
La Núria bona coneixedora en el menjar de l’època dels romans ens va mostrar el còmic de l’Àstèrix “La volta a la Gàlia”, on els dos irreductibles, l’Astèrix i l’Obèlix, fan un recorregut per tota la Gàlia. Així, anem coneixent els productes típics de cada zona. Un àlbum molt didàctic perquè ens mostra que a Lutècia menjaven pernil, a Camacurum, s’endolçaven a mb Bestieses (uns caramels típics de la zona), a Massilia, la bullabessa, a Nicae, l’amanida niçoise, etc. Un còmic molt divertit per llegir a l’aula o a casa i anar cuinant i tastant totes les menges que es relacionen.

Fideus a la cassola
Amb la presència d’en Ramon Besora, vam saber de com es va crear el poemari d’en Martí i Pol i , de passada, ens va recitar “Fideus a la cassola”

Ens els mengem fent tabola
els fideus a la cassola.
Llargs o curts són divertits
i bons per llepar-s’hi els dits.
Quan el suc ens regalima
la mare, de por, s’aprima.
Però si ens els acabem
fins perdona que ens taquem

Estris
Vam recordar que, al món, la majoria de gent menja amb les mans i també n’hi ha molta que empra els “palillos”. En som una minoria els que usem forquilla o cullera.

L’alimenció forma part de la nostra vida i la trobem en el món de l’art, la música, la geografia, les matemàtiques, etc.

Literatura i alimentació
Uns bons aliats per saber més sobre com ens alimentem són els llibres, mitjançant lectures relacionades. En trobem de molt bones i ens permeten reflexions i converses que avancen en la mateixa direcció.

Vam intentar obrir aquest tema però les posicions no són coincidents i el deixem per a una altra ocasió perquè hi ha molt a comentar. De fet, a la literatura infantil i juvenil trobem nombrosos exemples en els quals el menjar forma part principal de l’argument. Recordeu la caseta de xocolata, la carabassa de la Ventafocs, la poma enverinada de la Blancaneus, les galetes de l’Alicia, les fruites de l’erugueta goluda, la xocolata d’en Charlie, etc. El menjar ha tingut i té una simbologia com a socialització.

També hi ha obres de coneixement que intenten alertar sobre el sobrepès i l’obesitat, llibres que posen l’accent en els hàbits alimentaris saludables, en els perills d’una dieta desequilibrada i en les bondats de fer esport habitualment. Intenten donar resposta a l’interès creixent d’uns pares conscienciats que volen educar millor els seus fills. La bona literatura que tenim al nostre abast ens pot ajudar a parlar amb els infants sobre els aliments.

Un agraïment molt especial a la Núria Bàguena per aportar-nos els seus coneixements.

Vam acabar fent una breu explicació de com va anar la rebuda del Premi Pep Sempere i, qui va voler, va agafar algun dels cinquanta llibres del premi i un grapat de cireres.

Tertúlia clandestina #17 «L’ofici d’explicar les coses»

«L’ofici d’explicar les coses» és el títol de la propera tertúlia clandestina. La frase l’emprava un periodista, en Joan Barril, que també era pare de cinc fills. Segurament el recordareu pel programa “El cafè de la República” que s’emetia cada dia de 9 a 10 del vespre, a Catalunya Ràdio. Hi havia un espai dins del programa anomenat La Pissarra, on mestres de moltes escoles explicaven les seves reflexions i experiències al voltant de la seva feina.

En Barril, també va fer alguns llibres. Un, “Condició de pare”, el va presentar el juny de 1987 a l’Auditori Barradas, a la rambla Just Oliveres. Va parlar de criança, d’educació i de lectures. Una de les seves idees tenia a veure amb la bicicleta. Deia:

“Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra. Fins ara anàvem al seu costat. Sabíem que una gambada adulta podia arribar més lluny que les seves petites passes. Però la bicicleta són les ales dels nens, és el giny de conquesta de camins desconeguts i de soledat en moviment. Ensenyar a anar amb bicicleta és ofici de pares. Els donem un món perquè l’explorin a condició que mai no s’aturin perquè puguin tornar i explicar-nos totes les meravelles que han descobert…”

En aquesta clandestina parlarem d’educació, de joves, de lectures, de pares, mares, mestres i de com està la situació dels centres educatius actualment. Ho farem de la mà d’una persona sàvia que ha llegit gairebé tots els llibres que puguem imaginar sobre el tema i que coneix a persones com Francesco Tonucci, David Bueno, Marina Garcés o Pep Guardiola, per citar-ne alguns.

També aprofitarem per fer una celebració, que sempre ve de gust i ajuda a teixir aliances entre nosaltres.
Estarem encantats de compartir amb vosaltres la tertúlia clandestina número 17.

Recordeu les dades:
Dia: Dijous 13 de març de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir-hi: Carxofa

Us hi esperem!

Tertúlia clandestina #15 «Llapis, paper i tisora»

A la cova d’Acum, a la península de Yucatán (Mèxic) hi ha pintures prehistòriques fetes amb les mans. A la Xina, al segle XVI van començar a emprar una tècnica (art) que s’anomena papercut i que consisteix en retallar amb les mans. Arreu trobem artistes que es valen d’esponges, tampons, aerògrafs, i altres elements que no són només pinzells.

Als àlbums il·lustrats també trobem tota una varietat increïble de tècniques, algunes de les quals les podem reproduir a l’escola.

A la propera tertúlia parlarem amb una persona que ens sap i que ha experimentat amb les tisores, el cúter i el bisturí per crear algunes de les seves obres. Aprendrem amb les seves explicacions, conversarem sobre l’ofici ‘d’il·lustrar i gaudirem d’alguns dels seus relats… i potser, fins i tot, cantarem.

Si voleu venir, recordeu que la tertúlia serà el dijous catorze de novembre a les sis de la tarda, com sempre.

La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Frankenstein
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de castro, 80 baixos
08910 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)

Tertúlia clandestina #14: Ricardo Alcántara, un senyor escriptor

Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.

La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)

Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:

«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»

Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.

Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.

Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.

També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.

Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.

Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.

A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)

El primer glosa la seva història:

Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera.
Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç.
El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.

Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent.
Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte.
Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara.
El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner.
Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la.
L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.

L’escrit d’en Ricardo, a continuació:

Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal.
Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los.
Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar.
Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps.
Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí.
Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé.
No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.

Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.

I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.