Definitivament, aquests any quedarà en el meu record com «L‘any dels talps», sobretot per l’experiència viscuda amb els amics de “La talpeta que volia saber qui li havia feta allò al cap” però també perquè aquest juliol he conegut a un altre talp, més antic però igual d’entranyable i estimat pels infants. Es diu KRTEK —en txec, l’idioma original de la sèrie de llibres i pel·lícules d’aquest animal— i té un historia curiosa.
Tot va començar l’any 1956, a Praga. Un il·lustrador, Zdeněk Miler, volia crear un personatge per explicar als nens com es fabrica la roba. Al seu imaginari estava Disney i per això va triar un animal. Com que els que li agradaven ja formaven part dels dibuixos animats de la factoria americana, va triar un talp. La primera pel·lícula sobre el talp es va projectar al Festival de Venècia i va tenir tan bona rebuda que van proposar-li fer altres episodis. Se n’han fet una cinquantena. Tenen entre cinc i deu minuts de durada i estan pensats per a infants de dos i tres anys. Com que les volien exportar a d’altres països i la seva intenció era que fossin fàcilment compreses, van optar per incloure només sons, exclamacions curtes que expressessin els sentiments dels personatges. Se’ls va ocórrer que les filles d’en Miler fossin les narradores d’aquests sons no figuratius i, alhora, els servien de testimoni dels seu procés de creació i així podien veure si el missatge arribava o no als infants.
Zdeněk Miler va néixer el 1921 i va morir el 2011 (Foto: Nguyen Phuong Thao, MF DNES)
El talp o, millor, El petit talp i els seus amics (la granota, l’eriço, la rateta, el conill) es presenta en format de petits contes per somriure, amb un missatge harmoniós amb la natura. Imagino que quan van ser creades, el 1956, a l’altra banda del mur, volien ser una alternativa a les històries que es produïen als Estats Units.
Si viatgeu a Txèquia, els trobareu a les llibreries, però també a les botigues de souvenirs i de joguines.
L’Editorial Ekaré ha traduït alguns dels títols emblemàtics d’aquest personatge com el primer “Topito y los pantalones”
Si voleu veure algunes pel·liculetes d’aquest talp, ho teniu fàcil: Aneu a youtube i escriviu “the little mole” o “krtek”.
Com cada estiu, limitem les entrades d’aquest blog a una per setmana, els dimecres.
Per segon any, l’ajuntament d’Abrera, municipi situat a l’extrem nord de la comarca del Baix Llobregat, a banda i banda del riu Llobregat, organitza «Pren la paraula» un esdeveniment cultural que es realitzarà a la Casa de Cultura.
Ho organitza el Departament d’Acció Cultural i Patrimoni de l’Ajuntament d’Abrera, es celebraran diversos aniversaris de coneguts escriptors, i que comptarà amb tallers creatius, la instal·lació «El camí que depèn del lloc on vulguis arribar», una exposició de narracions contemporànies i un photocall de Pipi Calcesllargues.
La persona que ho impulsa és la Maria José Orobitg, bibliotecària, escriptora, regidora de cultura de l’Ajuntament, amiga i activista de la cultura.
La festa serà demà divendres dia 12 de maig i dissabte 13 de maig i agraeixo que m’hagin convidat a la sessió de narració de contes.
Divendres 12
10:00h “Tu, contes”, narracions de contes a càrrec de veïns i entitats d’Abrera, i amb l’escriptor Pep Molist i Jaume Centelles.
17:00h Cinema infantil “Pas a pas”
17:00h Taller infantil “Pictogrames” a càrrec de Taleia Cultura
18:30h “Abrerap”, exhibició del participants del concurs de rap i lliurament del premi
22:00h “Sommeliers”, sopar amb degustacions a la carta Dissabte 13
12:00h Espectacle “Galaxis” a càrrec de Teia Moner
17:00h Cinema infantil “Pànic, Black & Whity i molts més
22:00h Recital literari “Fuertes” a càrrec de Sílvia Comes en homenatge a Gloria Fuertes.
El fulletó del programa el pots descarregar AQUÍ
La Festa de la Literatura es torna a celebrar a Barcelona els dies 4 i 5 de febrer de 2017 al recinte del CCCB i del MACBA. Es convida als nens i a les nenes d’entre 0 i 12 anys a gaudir, en família, de la literatura i les arts, apostant per la innovació i l’experimentació en els formats culturals.
Aquesta setena edició arriba amb Elisenda Roca, Clara Peya, Ariadna Peya, Nina Werhle, Jordina Biosca, Yoshihira Hioki, MediaLab Prado i Roser Ros com a caps de cartell.
Les famílies podran gaudir d’una vintena de propostes relacionades amb la Literatura i les Arts: contes, espectacles, performances, jocs, música, dansa i molt més!
El programa el podeu descarregar AQUÍ
Tota la informació a: http://flicfestival.com/barcelona/
El dia 9 de setembre, finalment, podrem veure la versió cinematogràfica de “El Petit Princep”, una cinta d’animació dirigida per Mark Osborne i inspirada en l’obra de Saint-Exupéry.
El director i el seu equip han dedicat deu anys a dissenyar un “petit príncep” modern i fidel als valors universals de l’obra. Pel que he llegit, la pel·lícula explica la història d’una nena que va a viure a una nova llar i amb el seu veí, un antic aviador, descobrirà un món meravellós i acolorit. L’aviador és qui, una vegada, es va trobar amb un misteriós Petit Príncep. D’aquell encontre conserva uns dibuixos que ajudaran a la nena per submergir-se en l’univers de Saint-Exupéry i poder conèixer al Petit Princep, a la guineu, la rosa, l’home de negocis i la serp que li explicarà allò que “l’essencial és invisible als ulls”
La cinta està feta amb dos tipus de tècniques. Una és el 3D i serveix per explicar la història de la nena (imatge de damunt) i una altra és l’stop motion que usen per narrar el conte del Petit príncep (imatge de sota).
Crec que valdrà la pena reviure els personatges del llibre d’una manera moderna però que permet seguir la trama i l’enigma del “Petit Príncep”.
Us deixo el tràiler oficial. Ens veiem al cinema!
I si aneu a París, passeu-vos per la botiga del Petit Princep (Rue Gregoire de Tours. Núm. 8) i trobareu tots els productes relacionats amb l’obra, alguns inimaginables.
Por las bibliotecas de película circulan todo tipo de personajes. Vemos a escritores, niños, femmes fatales e incluso maleantes, pero los usuarios más frecuentes, los que se llevan la palma, son los periodistas y los detectives. Como en el caso de El secreto del Unicornio, película basada en tres cómics de Hergé: El secreto del Unicornio, El cangrejo de las pinzas de oro y El tesoro de Rackham el Rojo.
La cinta de animación —se hizo una versión en 3D— utiliza la técnica de captura de movimiento que consiste en que los actores interpretan, además de las voces, los movimientos y gesticulaciones de sus personajes y luego en el estudio se digitalizan las imágenes con técnicas de fotogrametría.
Al principio de la película Las aventuras de Tintín, después de la presentación maravillosa de los créditos, de culto, vemos a Tintín paseando por un animado y popular mercadillo de antigüedades de Bruselas donde encuentra y compra una maqueta a escala de una antigua nave llamada El Unicornio.
Tras una serie de sucesos preocupantes, Tintín sospecha que el barco guardaba algún secreto y decide averiguarlo. Dirigiéndose a su perro Milú, le dice:
—Algo pasa con este barco. Iremos al único lugar donde pueden tener una respuesta.
Y, claro, encaminan sus pasos hacia la biblioteca. El espacio que aparece ante nuestros ojos es oscuro, con columnas imponentes, las típicas lámparas verdes sobre las mesas y mucha madera recubriendo las paredes. Es de noche y una tormenta descarga rayos furiosos cuyos destellos penetran por las altas vidrieras. La panorámica nos recuerda a algunas gélidas y silenciosas iglesias, un pensamiento recurrente y que quizá vaya asociado a que durante muchos siglos los conventos han sido los únicos lugares de lectura y de escritura, tranquilos y silenciosos, como las bibliotecas. Pero en nuestro pensamiento se cruza otra imagen, asimismo recurrente, y evocamos los cementerios, criptas del olvido, depósitos del saber, lugares donde moran los muertos, los escritores muertos, con los que nos comunicamos gracias a su obra. Hay una frase de Stefan Zweig, en Mendel el de los libros, refiriéndose a que detrás de cada libro hay un hombre, a menudo muerto. Esa es una de las virtudes de la lectura, la posibilidad de comunicarnos con personas que vivieron en otras épocas, hace diez, cien o mil años.
Un plano corto nos muestra a Tintín sentado en una mesa, rodeado de viejos y pesados libros, sosteniendo en sus manos un volumen abierto por la página que cuenta la tragedia de El Unicornio. Tintín lee en voz alta: —“¡Aquí está!… Francisco de Haddock, del castillo de Moulinsart, capitán del desafortunado El Unicornio. Su nave zarpó de Santo Domingo en 1698, en una de las peores travesías en la historia naval, y el barco jamás llegó a su destino. Fue atacado por piratas…”
Tintín lee en voz alta y para que los espectadores nos interesemos por los misterios que envolvieron aquella nave, de tanto en tanto se detiene y se dirige a su inseparable Fox terrier para preguntarle, por ejemplo, “¿Qué escondería el barco. Milú?”
Se puede disculpar que Tintín lea en voz alta porque en la biblioteca no hay nadie, exceptuando un personaje que se vislumbra escondido entre los anaqueles y que parece seguir las andanzas del protagonista. Pero lo que realmente sorprende es la presencia de un perro, Milú, en la biblioteca, sentado en una silla y babeando sobre los libros. Es una imagen que molesta a nuestro ego bibliotecario y que no se entiende, a no ser que el mensaje inconsciente sea que la biblioteca es un lugar de acceso libre, gratuito y agradable.
En las bibliotecas se permiten el acceso de perros en determinadas ocasiones y bajo control. Es el caso del Programa R.E.A.D. de Lectura con Perros (Reading Education Assistance Dogs) que, con fines terapéuticos, ayuda a mejorar las habilidades de lectura de los niños mediante la intervención de perros especialmente adiestrados para leer con ellos. También se permite el acceso de los perros guía o perros lazarillo que acompañan a las personas ciegas que van a consultar los libros escritos en braille o los audiolibros.
Unas escenas más adelante la cinta nos sitúa en casa de Arístides Silk, un carterista profesional, personaje curioso y ordenado que conserva las carteras que ha ido robando, alfabéticamente bien clasificadas en las estanterías, atendiendo a los principios de la biblioteconomía: Los nombres de los propietarios de las carteras bien visibles para facilitar su localización y los ejemplares más notables de la colección puestos de cara para despertar curiosidad.
Otra escena graciosa, relacionada con los libros, sucede cuando Tintín y el capitán Haddock subidos a una avioneta que no saben pilotar, abren el salpicadero y leen el manual de instrucciones allí depositado. ¡Ah! Los libros salvadores.
Los amantes de las aventuras de Tintín ya estamos esperando que llegue diciembre de 2016, fecha en que está previsto el estreno de una segunda entrega titulada Las aventuras de Tintín. Los prisioneros del sol, dirigida por Peter Jackson y basada en los cómics “Las siete bolas de cristal” y “El templo del sol“.
Aquest escrit forma part de la sèrie d’articles sobre Bibliotecas de Película que escrivim per a la revista MiBiblioteca. El podeu llegir complet al número 46 (veranos 2016)
El 14 de desembre s’estrena la primer part de la versió cinematogràfica de “El Hobbit”. Els qui ja tenim una edat encara conservem en la nostra memòria la mítica frase “Frodo lives” que ens donava un bri d’esperança en els anys foscos de les acaballes de la dècada dels seixanta i inicis dels setanta. Bé, Frodo no té gaire a veure amb aquesta trilogia però és un dels hobbits mítics del món creat per Tolkien (Segons he pogut llegir a la pàgina web de la Sociedad Española Tolkien l’any 1997, la BBC va realitzar una enquesta que va ser contestada per més de 25.000 lectors de parla anglesa, els quals van determinar que El Senyor dels Anells era “el millor llibre del segle XX” … segons els anglesos, és clar)
Fa més de 60 anys que Tolkien va publicar El Hòbbit, la història fantàstica de com Bilbo Bolsón va ser contractat per un grup de nans per anar a buscar el tresor del drac Smaug.
L’obra de Tolkien segueix viva per a milions de lectors de tot el món, que llegeixen, i rellegeixen, i comenten la seva obra, i es reuneixen, i juguen amb els seus personatges, i citen frases dels seus llibres.
Perquè tenen tanta tirada les seves obres? Uns diuen que el seu gran èxit va ser crear unes fantasies tan detallades i verídiques que semblen reals. Altres diuen que les seves obres ens ensenyen el significat de les coses importants: el deure, la lleialtat, l’amistat, l’amor, la natura, l’art, la mortalitat i, sempre en primer lloc, l’esperança. Per altres, Tolkien va aconseguir que l’home modern tornés a creure en mites, en déus, en herois, en gestes nobles i heroiques que en el nostre món gris no sabem trobar. Es diu també que ell va crear el modern gènere literari de l’Alta Fantasia, i que la seva Terra Mitjana va ser el primer de molts altres mons que avui segueixen les seves passes.
Sigui com sigui, només cal esperar l’estrena i, vist el fantàstic trailer que han preparat, segur que no ens defraudarà. Es veiem al cinema!
Si vols passar una bona estona, Rowan Atkinson et farà riure amb la seva visita a una biblioteca per consultar un llibre molt antic (i probablement molt valuós). Una filmació clàssica farcida d’un humor esbojarrat i hilarant.
The Fantastic Flying Books of Morris Lessmore va guanyar l’Óscar dins la categoria de millor curt d’animació amb una història que s’inspira en l’huracà del màgic d’Oz i amb la presència d’uin personatge que sembla talment Busten Keaton. L’il·lustrador és en William Joyce. Me l’ha recomanat la Sílvia Gràcia, companya mestra. Val molt la pena.
La invitació a la lectura 