Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

Premis Pissiganya i Sambori 2019

Ja han sortit les bases del Premi Pissiganya de poesia infantil 2019. Aquest premi té la intenció de difondre el gust per la creació poètica entre els alumnes de les escoles de primària dels territoris de parla catalana.
El premi, que es convoca des del 2012, contempla dues categories
-Poesia (acompanyada d’una il·lustració)
-Poesia visual (cal·ligrames, paraules en llibertat, collages, jeroglífics, etc.)
la data límit per lliurar els poemes és el 12 d’abril. Les bases les podeu consultar AQUÍ


També us recordem que hi ha un altre Premi, molt prestigiós, el Sambori, l’únic premi de narrativa en català dirigit als centres educatius dels Països Catalans i que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú i difondre l’ús del català dins de l’àmbit escolar, tot incentivant la imaginació, la creativitat i aquells valors pedagògics que es treballen en cadascun dels centres.
Òmnium Cultural organitza i impulsa el Premi Sambori Òmnium a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord, tot coordinant-se amb la Fundació Sambori, que organitza aquest concurs des del 1998 al País Valencià.
La participació, en aquest premi, ha anat en augment any rere any i en l’edició passada es va arribar a la participació total de 160.000 alumnes, una xifra que el converteix en el premi literari escolar amb més participació d’Europa.
Espavileu que la data límit de lliurament dels textos és l’1 de febrer.
Si voleu consultar les bases del Sambori, cliqueu AQUÍ

Bon curs!

Companyes i companys! Us desitjo un curs extraordinari, ple de moments formidables.

M’ensumo que serà un bon any per a les biblioteques escolars…

Va! Un poema de Morita Carrillo, la poeta veneçolana, per començar amb l’alegria que ens caracteritza:

MI LÁPIZ

Mi lápiz
Usa ropa
de madera,
Cuello fuerte
de latón,
Y sombrerito
de goma,
Mi lápiz
con borrador.

Lleva bajo
su vestido
la punta negra
de un pie.
Cuando yo
dibujo rápido,
mi lápiz
baila ballet.

Si hago
las letras
muy feas,
invierte
su posición.
Baila entonces
de cabeza
mi lápiz
con borrador.

BON CURS A TOTHOM!

«Bon dia: poemes de bon matí», un llibre de poesia amb rimes senzilles i boniques

Bon dia: poemes de bon matí és un poemari escrit per en Salvador Comelles i il·lustrat per Mercè Galí, continuació de l’exitós Bona nit: poemes per a l’hora d’anar a dormir que van publicar fa un parell d’anys.

En aquest volum es centren en els actes que fem a primera hora del dia des que ens despertem, obrim els ulls, diem bon dia, mirem el calendari, observem qui temps fa, ens rentem, ens vestim, esmorzem, preparem la motxilla i anem cap a l’escola.

Acompanyen els poemes quatre personatges que expliquen com viuen ells aquestes primeres hores de la jornada. Són l’astronauta, el músic, el pirata i el mag.

Així, per exemple, mentre es dutxa, el músic diu:
Es dutxa bé, amb aigua, i sabó,
en el temps que li dura una cançó

O, aquest altre del mag quan es vesteix:
Ben solemne es posa
La capa d’estrelletes
I de cop se n’adona
Que encara duu xancletes.

Són poemes frescos, breus, fàcils de recordar i aprendre, ben rimats, ideals per als infants de cicle inicial.
Les il·lustracions són expressives i divertides, amb un fons blanc que ajuda a oxigenar les pàgines, de per sí prou generoses.

La imatge de la portada és preciosa: un infant i el seu gos mirant cap al cel on hi ha un botó gran que fa de sol.
Al poema Bon dia, Sol! comparen l’astre amb un fruit roig, amb un ou ferrat, amb un gomet, amb un dineret, etc.

Un dels poemes que més m’agraden és Què hi porto, a la motxilla, un enfilall d’objectes comuns, divertits i emotius. Comença així:
Un acudit per explicar
Una llibreta amb gairebé tots els deures fets
Una aranya de mentida
Una lupa
L’entrepà d’avui
Mig entrepà que va sobrar d’ahir
Una goma nova, perquè l’altra me la van tirar perla finestra
Un petó dels pares
Cromos
Etc…

LES DADES:
Títol: . Bon dia: poemes de bon matí
Autor: Salvador Comelles
Dibuixos: Mercè Galí
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
32 pàgines
Barcelona: 2018

Lliurament dels premis Sambori i Pissiganya

El passat divendres 25 de maig al Casinet d’Hostafrancs es va celebrar, organitzat per Òmnium, el Tinter de les Lletres Catalanes, la festa que agrupa els premis literaris escolars d’autors d’entre 6 i 18 anys amb més prestigi dels Països Catalans, per tal de potenciar la creativitat dels infants i joves i reconèixer els valors emergents de les lletres catalanes.
Es van lliurar els guardons del premi Sambori i del premi Pissiganya.


El premi Pissiganya va néixer fa 7 anys amb l’objectiu de difondre el gust per la creació poètica dels alumnes de les escoles de primària, secundària i batxillerat. Té dues modalitats: la poesia escrita i la poesia visual.
Vaig tenir l’honor de participar al jurat i també vaig poder lliurar alguns dels guardons juntament amb l’Amàlia Ramoneda, la Laia Serrano, en Quim Rubio, la Martina Escoda i l’Andreu Galán.
A l’acte també es va retre un homenatge a la poetessa Montserrat Abelló en el seu centenari: «T’has d’enamorar de les paraules», deia.


El fina va ser força emotiu perquè en Marcel Mauri va fer un discurs adreçat als infants que va estar molt ben portat i amb un to positiu i paraules d’agraïment per a tothom:
“El Pissiganya ja compta amb més de 200 centres de Catalunya i el Sambori, amb més de 460. I als Països Catalans, fins a 130.000 alumnes han participat al Sambori, fet que el converteix en el premi literari escolar amb més participació d’Europa.”
“Felicitem tothom qui posa el seu granet de sorra per fer possible el Tinter: mestres i alumnes, pares i mares, voluntaris i membres de les juntes d’Òmnium”
“En aquests moments tan foscos volem fer un homenatge als mestres, a tots els que ajuden els infants a ser més lliures”


Després la Montserrat Gimeno, va llegir una carta d’en Jordi Cuixart que entre altres coses deia:
“Voldria felicitar especialment als qui no teniu el català com a llengua materna però us la sentiu com a pròpia: la societat catalana s’ha construït gràcies a l’esforç de ciutadans com vosaltres. Catalans i catalanes ho som tots, vinguem d’on vinguem.”

Però ai!, la foto que volíem era la d’en Jordi a dalt de l’escenari recordant les paraules del conte d’en J. de Vidre:
La veritat és més forta que qualsevol altra cosa, més clara que el dia, més terrible que l’huracà.

la fotografia que ens hagués agradat fer…

 

Trobareu més informació al web d’Òmnium, en els propers dies i podreu veure un reportatge fotogràfic ben bonic.

«Un batec alhora», un relat memorable

Trap-trap, trap-trap
Els peus nus colpegen l’herba
i jo corro, corro i corro
en l’aire i com l’aire
zigzaguejant a través dels arbres
volant sobre la terra

Un batec alhora (Heartbeat, en la versió original) és una novel·la escrita per Sharon Creech, autora de molta anomenada als Estats Units.

Té moltes curiositats. La primera és que està escrita en primera persona, en versos lliures que li confereixen un ritme brutal que va d’acord amb els batecs del cor però també amb el trap-trap de l’Annie, la noia protagonista que corre descalça i per plaer, acompanyada d’en Max, un noi que ho fa pel desig de competir i de guanyar curses. L’Annie corre per diversió, en Max corre per canviar el seu destí, gairebé és una obsessió.

Una altra curiositat és la història que ens explica perquè és una història de superació, de creixement, de canvis, d’acceptació d’un mateix i d’amistats. Als seus dotze i tretze anys veuen com les seves vides comencen a patir canvis.

En el cas de l’Annie, resulta que la seva mare està embarassada i l’arribada del germà (el nadó extraterrestre, li diu) plana al llarg de la novel·la:

Mentre el nadó extraterrestre
es va fent cada cop més gran
va multiplicant cèl·lules
que espero que siguin cèl·lules de nadó
I no de conill, de ratolí ni de cavall.

A casa de l’Annie també hi viu l’avi i la seva presencia serveix de contrapunt perquè està al final de la vida, perdent la memòria, i oblidant que ell també va ser un gran corredor, vencedor de nombroses curses.

L’habitació de l’avi és al costat de la meva
Annie!, diu. Annie, Annie, Annie!
Hi vaig corrent
i el trobo assegut a la butaca blava.
té un tros de paper a la falda
i un llapis a la mà.
Annie, Annie!
Com feia el pollastre fregit, jo?
La pregunta em fa venir ganes de riure
però ho diu molt seriosament
amb els celles arrufades
els ulls ben oberts.
No me’n recordo com feia el pollastre fregit!

Uns altres moments memorables estan relacionats amb les classes d’art de l’escola. La mestra els proposa dibuixar una poma durant cent dies, cada dia un dibuix de la mateixa poma.

I vaig pensar en la meva poma.
Podria dibuixar-la des de dalt
mirant cap a baix
i des de sota
mirant cap amunt.
Podria posar-la de costat!

Bella metàfora del pas del temps!

També m’ha agradat la història del noi, d’aquest Max que corre amb ella. La seva desesperació rau en que no té diners per comprar-se unes vambes i per això corre descalç però a la cursa no hi pot anar descalç. És el drama social, la veritat sobre la vida.

La lectura s’acaba massa aviat. Una sentada i au! ja has arribat a la darrera pàgina. Et quedes amb ganes de saber-ne més de l’Annie, de la seva mare, dels veïns, de la mestra d’art, de la senyora Cobber-puillover i del senyor Welling, personatges fascinants que planen per la novel·la i que de ben segur amaguen secrets insondables.

Hola, Annie!
Hola, Max!
I ens posem a córrer trap-trap,
l’un al costat de l’altre
i el terra glaçat em fa pessigolles als ulls.

A destacar l’excel·lent traducció de la Dolors Udina.

Com em passa sovint amb els llibres de Pagès edicions, no acabem d’estar gaire en sintonia amb les edats a les quals es pot adreçar. L’han situat a Nandibú jove (alumnes de l’ESO) i veig que a sisè de primària pot anar molt bé. Vocabulari entenedor, ritme, història lineal, versos lliures, etc.
Gran obra.

LES DADES:
Títol: Un batec alhora
Autora: Sharon Creech
Traductora: Doors Udina
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú jove núm. 5
Lleida, 2018

L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!