De ruta pel Pirineu

He tingut la sort de compartir unes sessions presencials amb alumnes de cicle mitjà de les escoles del Pallars Jussà i del Pallars Subirà. He pogut visitar centres de tota mena: públics de dues línies com l’escola Valldeflors de Tremp, concertats, i escoletes de les zones ZER com La Vall Fosca. A totes elles m’han acollit amb molta amabilitat, potser perquè feia temps que no podíem entrar als centres educatius. La novetat ha estat més sentida.

Ha estat una experiència molt emotiva. Hem centrat la sessió en reflexionar sobre els perquès de la lectura, quins són els motius que ens empenyen a llegir, i què busquem en la paraula escrita. He aprofitat, també, per recordar l’aniversari del gran Anthony Brown i fer una acció plàstica a l’estil Komagata que ens ha fet riure, crear i imaginar.

Són escoles i infants que viuen la vida d’una manera diferent a com la coneixem els qui som de ciutat. Tenen una filosofia d’educació tranquil·la on he notat les mirades encuriosides dels infants i una manera de treballar molt cooperativa entre ells. M’ha agradat la vivència, molt.

Agraeixo a l’escola La Closa d’Esterri D’Àneu que hagi fet un petit reportatge gràfic i que em permetin compartir-lo aquí al blog, clicant AQUÍ.

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

Poesia a l’Anuari

A l’Anuari de Biblioteques, Llibres i Lectures 2020 s’acaba de publicar un nou article sobre poesia. L’estudi l’ha fet la Margarida Prats amb el títol “Edició de llibres infantils i juvenils a Catalunya (2018-2019): la poesia”.

En aquest article l’autora destaca els trets més rellevants de l’edició de llibres infantils i juvenils de poesia durant el bienni 2018-2019 i observa un lleuger augment d’obres publicades, algunes de les quals contenen imatges poètiques que contribueixen a projectar una mirada estètica sobre el món; també comenta que es manté el nombre de creadors del període anterior i que s’afegeix alguna nova incorporació, sobretot en el camp de les versions d’altres cultures.

D’altra banda, destaca la recuperació de dues obres cabdals de la nostra tradició literària; la vitalitat de les col·leccions «Vagó de versos» i «Olívia» de les editorials Andana i El Cep i la Nansa, respectivament, i l’aparició de «Poesia», nova col·lecció de l’editorial Kalandraka. Amb relació a les publicacions per a diverses d’edats lectores, s’observa un augment de llibres adreçats als més petits, i un percentatge similar a anys anteriors en les obres per a la resta de lectors i d’obres interdisciplinàries.

Podeu llegir l’article sencer a https://revistes.ub.edu/index.php/Anuari-BLL/article/view/014

Felicitats, Andana!

Fa dotze anys naixia una nova editorial. Li van posar de nom «Andana». El març del 2018 ja en vam fer un elogi en aquest mateix blog. Ho podeu recordar AQUÍ.

Durant aquesta època han anat creixent i acompanyant-nos amb una pila de boníssimes lectures. Només cal que entreu al seu web per adonar-vos dels títols que ja formen part dels imprescindibles.

A la propera tria de Sant Jordi hem inclòs un parell de títols. Són els dos darrers que m’he firat. Un és de poesia i l’ha escrit la Fina Girbés. Es titula «El món al revés».



El segon és «Els invisibles», una història commovedora, en part basada en fets reals.

Està escrita i il·lustrada per Tom Percival i ens narra la història d’una nena que en un moment de la seva vida s’adona del que significa sentir-se “invisible”. Al web d’andana podem llegir:
Els invisibles ens narra la història d’una jove anomenada Isabel i la seva família. Hi havia moltes coses que la família d’Isabel no es podia permetre, però intentava no preocupar-se per les coses que no tenien. Però un dia, va passar que no hi havia prou diners per pagar el lloguer i totes les factures. Això els va obligar a deixar casa plena de records feliços i mudar-se a l’altre costat de la ciutat. Un lloc on eren invisibles.

M’ha semblat una història amable, commovedora, amb final feliç i un missatge potent. Un bon regal per a aquest proper Sant Jordi que pot donar motiu de conversa amb els nens i nenes a partir de sis anys. Conté una petita lliçó de vida que ens mostra com de freda es pot sentir una persona i com de fosc és sentir-se “invisible”. Bé, també és la història d’una nena que s’adona que tothom és digne i que alguna cosa es pot fer per canviar la dinàmica pròpia i la dels que t’envolten.

Les il·lustracions, fetes a ordinador, són expressives, recorden l’estil de Benji Davies, colors suaus, unes transparències ben aconseguides i que s’endinsen en el missatge directe i convincent del relat.

LES DADES:
Títol: Els Invisibles
Autor: Tom Percival
Il·lustrador: Tom Percival
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
Picassent (València), 2021

Ci vuole un fiore

Ahir vam començar la cinquena temporada de «Llibres per somiar», una secció que forma part del programa «L’ofici d’educar» i que condueix l’Elisabet Pedrosa.
Aquest any, com es fàcil d’imaginar, es dedicaran molts programes a seguir l’evolució de la pandèmia i com ens afecta a les famílies i a les escoles. Informar és una de les funcions de la ràdio.

Es va fer un Especial Escoles Bressol i es va convidar a la Rosa Gimeno Ventura, mestra a la llar d’infants Agora, cooperativa de mestres sense ànim de lucre de l’Eixample de Barcelona, la Sandra Ruiz Juvé, mestra, psicopedagoga i directora de l’EBM El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta, la Lara Terradas, psicòloga i mestra d’educació viva, i la Meritxell Poch, mare de la Gaia, que està en edat d’anar a l’escola bressol. També va participar l’Eva Bach amb la secció “Les lliçons de la pandèmia”.

Estic content i agraeixo que em tornin a convidar a parlar de llibres infantil i juvenils. Enguany, incorporem una nova activitat relacionada amb el llibre que presentarem a cada programa. Com sempre, recomanarem una lectura adreçada als infants —les edats i les temàtiques aniran variant per abastar totes les franges— i plantejarem una activitat relacionada que impliqui la participació dels oients. Qui escolti el programa i vulgui participar podrà —segons el que es demani— contestar una pregunta, cantar una cançó, fer un rodolí, enviar un dibuix, etc. que serà valorada per l’equip de «l’Ofici d’educar». Si us ve de gust participar, estarem encantats i ja veureu com les preguntes no seran difícils. Al final d’aquesta entrada us expliquem com ho podeu fer.

Com que la secció anirà quinzenalment, teniu temps per sentir el podcast d’ahir clicant a

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/gianni-rodari-que-ens-cal/audio/1078235/

i enviar la resposta. Al primer programa, vam parlar de Gianni Rodari i de la seva filastroca “ci vuole un fiore”.

Vam presentar el llibre titulat «Què ens cal?». Comença amb una afirmació: “Per fer una taula ens cal la fusta”. I després va explicant el que cal per fer la fusta, el que cal per fer un arbre i així successivament… una llavor, etc.  fins a un final que ens retorna, a manera de sil·logisme, a la situació inicial.

Al web de l’editorial llegim que El relat segueix una successió lògica i esglaonada sobre l’origen d’un objecte quotidià, que culmina en una de les coses més profundes i, a la vegada, més belles de la naturalesa: per aconseguir quelcom ben gran, a vegades n’hi ha prou amb el mínim. Un llibre que uneix l’elegància de la geometria, tot seguint una estructura literària circular, amb la fragància de la poesia i l’originalitat de la proposta estètica.

El recomanem a partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Què ens cal?
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Silvia Bonanni
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32

El concurs: Qui vulgui participar ha d’enviar un tall de veu amb un trosset o breu fragment de la cançó que reprodueix el conte.

Podeu enviar les notes de veu a través del grup de Telegram de l’ofici d’educar o bé al correu loficideducar@ccma.cat . Entre tots i totes els que l’encerteu farem un sorteig, i qui guanyi s’emportarà el llibre de Gianni Rodari “Què ens cal”, gentilesa de Kalandraka Catalunya.

Aquí teniu el text de la cançó:

Le cose di ogni giorno raccontano segreti
a chi le sa guardare ed ascoltare.

Per fare un tavolo ci vuole il legno
per fare il legno ci vuole l’albero
per fare l’albero ci vuole il seme
per fare il seme ci vuole il frutto
per fare il frutto ci vuole un fiore
ci vuole un fiore, ci vuole un fiore,
per fare un tavolo ci vuole un fio-o-re.

Per fare un fiore ci vuole un ramo
per fare il ramo ci vuole l’albero
per fare l’albero ci vuole il bosco
per fare il bosco ci vuole il monte
per fare il monte ci vuol la terra
per far la terra vi Vuole un fiore
per fare tutto ci vuole un fio-r-e

Per fare un tavolo ci vuole il legno
per fare il legno ci vuole l’albero
per fare l’albero ci vuole il seme
per fare il seme ci vuole il frutto
per fare il frutto ci vuole il fiore
ci vuole il fiore, ci vuole il fiore,
per fare tutto ci vuole un fio-o-re.

Si feu una cerca per internet trobareu moltes versions perquè a Itàlia és una cançó que canten tots els infants a l’escola, més o menys com el “sol solet”, “plou i fa sol” o “cargol treu banya” que cantem aquí.

És una cançó molt alegre, amb missatge ecologista. M’agrada.

La podeu cantar emprant la base musical, com si fos karaoke. Aquesta:

https://www.filastrocche.it/contenuti/wp-content/audio/karaoke/k0342.mid

I si voleu sentir la versió d’en Sergio Endrigo, cliqueu a l’enllaç següent:
https://www.canzoncine.it/testi/sergio-endrigo/ci-vuole-un-fiore

Ah, i la partitura per als mestres de música…

 

«Bella confusió», una novel·la sobre la depressió, l’amistat i l’amor

—Saps què diuen els japonesos de les coses trencades? En diuen Kintsukuroi. Agafen peces de porcellana i enganxen les esquerdes amb or. Creuen que les esquerdes poden fer més belles les coses, més valuoses.

Aquesta frase la pots llegir quan arribes més enllà de la meitat de la novel·la i és llavors que t’atures i tornes a mirar la portada que no havies acabat d’entendre. En aquest punt tot pren sentit: L’ombra dels dos joves que estan d’esquena i les esquerdes que recorren la portada.

«Bella confusió» és una novel·la que vaig llegir fa unes setmanes. La tenia aparcada —a la pila de lectures pendents— i quan la vaig començar, ja no vaig poder parar fins que la vaig acabar… amb el cor encongit i alguna que altra llagrimeta.

La novel·la narra la història de dos joves que tenen ferides profundes. Són l’Ava i en Gideon i quan les seves vides coincideixen, d’aquest encontre surt el millor (i el pitjor) de cadascun d’ells.

La noia està passant un procés de dol per la pèrdua de la seva millor amiga i el noi es troba en un moment d’ansietat i depressió. Els caps de setmana treballen junts unes hores en un establiment de menjar, un kebab. A partir d’aquesta coincidència, durant la setmana comencen una relació epistolar (en Gideon no té mòbil) ben curiosa.

La història va alternant les dues veus, capítol a capítol, i es fa prou entenedora. Crec que als joves els pot interessar perquè planteja situacions i pensament que són comuns. A més, els personatges estan molt ben definits i les situacions que s’expliquen passen per moments de gran dramatisme i d’altres de més còmics, fent que la lectura sigui prou engrescadora.

La relació que es desenvolupa entre l’Ava i en Gideon és complexa, plena d’esperança però també de moments dolorosos i que cal guarir, com la porcellana reparada de la tradició japonesa. L’or, per als joves, simbolitza el llenguatge de la poesia que plana per les pàgines, una poesia que manté el poder transformador de convertir els problemes en quelcom bell, una poesia que ajuda a cosir les ferides.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant AQUÍ

Al web de Pagès edicions opinen:
Tendra i absorbent, aquesta novel·la australiana de debut afronta temes importants, que inclouen el suicidi, l’autoestima, la gestió de la ira, les autolesions i la depressió, amb una mà oberta i afectuosa. Tracta d’un ventall d’emocions i planteja un procés de guariment harmoniós.

Lectura recomanada per al segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Si esteu en un Institut i voleu fer un favor als vostres alumnes, mostreu—los aquest llibre. Us ho agrairan.

Bella confusió va guanyar el premi de literatura infantil i juvenil TEXT 2016

LES DADES:
Títol: Bella confusió
Autora: Claire Christian
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 5
Traductora: Esther Roig
Pàgines: 296
Lleida, 2019

Premis SAMBORI i PISSIGANYA 2020

Falten pocs dies per a tancar el termini de lliuraments de narracions al Premi Sambori i de poesies al Pissiganya.
El Premi Sambori Òmnium és el premi escolar de narrativa que té per objectiu promoure l’ús literari del català a l’educació primària, secundària i post-obligatòria d’escoles i instituts del Principat, la Franja, Andorra i Catalunya Nord.
La convocatòria inclou la possible participació de tots els centres educatius d’aquests nivells.
Els treballs que optin a aquest premi de narrativa escolar en català es treballaran en els centres i hauran de ser individuals, originals i escrites en català o aranès.
La temàtica de la narració serà lliure.
La data límit de lliurament serà el divendres, 7 de febrer de 2020.

El Premi Sambori Òmnium consta de dues fases consecutives. En primer lloc es lliura el Premi Sambori Òmnium Demarcació. Les festes de demarcació es faran durant el mes de març. A l’Hospitalet i el Baix Llobregat, la festa de lliurament dels premis es farà a Cornellà el 27 de març.

Després, tots els textos guanyadors de cada demarcació passaran, amb un nou jurat, al Premi Sambori Òmnium Catalunya. El jurat escollirà un màxim de tres treballs per a cada categoria.

El veredicte dels escrits guanyadors de Catalunya es farà públic durant la festa del TINTER que tindrà lloc la segona quinzena de maig.
Animeu-vos a participar! Ens veiem al TINTER!

Tota la informació aquí
El qüestionari per participar el trobareu a https://sambori.omnium.cat/

 

Blackout, poesia amagada

La pel·lícula «70 binladens» narra el robatori, amb ostatges, d’una entitat bancària. Una de les dones que pateix el segrest troba la manera de comunicar-se amb la policia sense que se n’adonin els lladres. Ho fa mitjançant un codi ocult en els missatges que envia com a interlocutora dels malfactors. És una astúcia digna de les novel·les d’Edgar Allan Poe i que es fa servir al Blackout Poetry.
El «Blackout» és una manera molt senzilla de crear un poema partint d’un text escrit (article de diari o revista, fotocòpia d’una pàgina de llibre) i seguint unes instruccions concretes.
La idea és aprofitar algunes de les paraules que hi ha en el text i fer brollar el poema que s’hi amaga. No cal llegir amb deteniment, només triar una paraula que ens agradi i que estigui carregada de significat.
Aquesta paraula triada serà l’àncora on pivotarà el poema. S’encercla i s’anota en un full apart.
Després es van encerclant i anotant les paraules que es vulguin emprar. Es recomana no encerclar tres paraules seguides. L’atzar és part de la diversió.
Quan tinguem les paraules triades, es llegeixen i, si cal, es busquen lletres o connectors (“de”, “i”, “la”) i també s’encerclen.
Amb el poema elaborat, toca agafar el retolador, pinzell o bolígraf negre i emmascarar o tapar tot el que no forma part del poema. És el moment més divertit i s’agraeix una mica de música relaxant.
D’aquest recurs en parlem a la revista GUIX núm. 462 (en castellà, AULA) d’aquest mes de desembre, a la secció «viure l’escriptura». Estic força content de les aportacions de les companyes i companys que han col·laborat durant aquest any. A l’editorial, em consta que també i per això ens han demanat que continuem oferint idees per encomanar el gust d’escriure. De moment, ja tenim confirmat un article escrit per un conserge, un altre per un poeta, el següent per una bibliotecària i encara algunes mestres s’han ofert a compartir les seves experiències. Si us animeu, les pàgines de la revista estan obertes a les vostres col·laboracions.

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

Un profitós i literari cap de setmana al Món Llibre

He estat gaudint de nombroses activitats al «Món llibre» i he pogut saludar a moltes persones implicades amb la literatura infantil i juvenil. Allò que m’ha sorprès és veure tantíssima canalla petita, de menys de vuit anys, i moltes famílies amb cotxets gaudint de les narracions de contes i dels espectacles gratuïts tan bonics i suggerents.
De les activitats que he viscut en ressenyo un parell que m’han fet especialment feliç: La presentació d’un poemari i una narració de contes on m’han convidat a participar.

Vull ser lliure

A ma casa no hi ha panys,
No hi ha portes ni parets.
Tot aquell que hi vulga entrar
Només cal que encenga un vers.

Las banderes a ma casa
Són draps xops de llibertat.
Són la nostra roba estesa
Onejant sobre el terrat…

Així comença un dels poemes de «Vull ser lliure», el darrer llibre de l’Andreu Galán que es va presentar dissabte 6 d’abril. L’Andreu, com sempre, va estar brillant: Cantant, recitant, dramatitzant i fent-nos riure i pensar.
«Vull ser lliure» conté dinou poemes de temàtica variada però que comparteixen l’estimació per les paraules, els sons i les rimes a que ens té acostumats l’autor.
Si l’anterior «Qui no sap riure no sap viure» va ser mereixedor d’elogis i de diversos premis (insòlit dins el món de la literatura infantil que es reconegui la vàlua d’un poemari) aquest crec que també serà un llibre celebrat a les escoles i entre els alumnes.
Hi ha un poema que m’ha agradat especialment («De franc») que acaba amb una frase molt bonica:

El que ens mou i ens porta a viure
és de franc, no costa res.
Sols allò que és fet de vida
no ho embruten els diners.

LES DADES
Títol: Vull ser lliure
Autor: Andreu Galán
Il·lustrador: Morad Abselam
Editorial: Andana
Col·lecció: Vagó de versos, 16
58 pàgines
ISBN: 9788417497279
València, 2019

 

Amb l’Andreu

La iaia no és la mateixa

Un conte de la María José Orobitg que finalment s’ha traduït al català. És un llibre que es va publicar en castellà, a Xile, fa quatre anys.
Narra les peripècies d’una nena que va a passar els estius a un poblet de platja on hi viu la seva àvia. El llibre té tres parts diferenciades. La primera, narra la joia dels dies compartits jugant, cantant i nedant a la platja. La segona, quan l’àvia comença a patir oblits, i la tercera quan decideixen portar-la a casa de la família, a ciutat. Un llibre per tractar l’envelliment i el pas del temps.

LES DADES:

Títol: La iaia no és la mateixa
Autora: Maria José Orobitg
Il·lustrador: Carles Ballesteros
Editorial: Tierra Trivium
42 pàgines
ISBN: 9788494937262
Madrid, 2018

Amb la Maria José