Aquesta setmana ha arribat el darrer poema dels Dilluns Poètics. Ha estat el colofó de la celebració dels 20 anys de Dilluns Poètics.
Les persones que ho coordinen son mestres i professors de la zona d’Alacant i pobles del voltant (Mutxamel, Elx, etc.) i vaig tenir el privilegi de compartir amb ells la festa en una xerrada sobre la necessitat de mirar el mon amb uns altres ulls.
Ara, amb certa tristor per com estant anant les coses en l’àmbit educatiu ens han enviat aquestes paraules que comparteixo. Diuen:
Quan us arribe aquest email, en la Comunitat Valenciana estarem entrant en l’onzé dia de vaga indefinida en defensa de l’educació pública. Dilluns Poètics va sorgir fa 20 anys del fervent desig d’una mestra perquè un feix d’alegria es colara en els dilluns escolars de les seues companyes i companys de professió. Ara, dues dècades després, i estesos a altres àmbits fora de l’escolar, no ens oblidem d’on venim.
La majoria de les persones que formem Dilluns Poètics som docents i aquesta lluita és molt nostra, molt personal. Per això aquest final de trimestre havíem paralitzat els nostres enviaments habituals de manera simbòlica: volíem donar visibilitat a les reivindicacions del col·lectiu docent. Estem en vaga perquè volem un ensenyament públic, de qualitat i en valencià, una educació digna per als qui l’exerceixen i la reben. Tal com estan les coses hui dia, i per molt que donem de nosaltres, no sempre s’aconsegueix, ja siga per culpa de la massificació a les aules, les infraestructures inadequades, la falta de personal, la censura al valencià, l’excés de burocràcia que ens lleva el temps per al que vertaderament importa… i moltes més reivindicacions que, si ens posem a enumerar, allargarien indefinidament aquest text.
Però hui ens tocava compartir l’últim poema de l’any, un poema de Joan M. Serrat que pensem que és molt necessari en els temps que corren i en aquesta lluita en particular que tenim entre mans. Hui pot ser un gran dia, i demà també. Seguim en peus, continuem lluitant.
El mercat de la literatura infantil i juvenil és ben curiós. No sé ben bé com funciona una editorial, però crec es publica molt i els llibreters comenten que hi ha un bon percentatge d’obres que no es venen i es podrien haver estalviat perquè queden a les prestatgeries i ningú no els compra. D’altra banda, en canvi, hi ha llibres que es venen, es llegeixen i passen de mà en mà, any rere any. Malgrat tot, alguns es descataloguen.
Fa uns mesos buscava un llibre que es va publicar fa vuit anys, va ser premi Atrapallibres i del que s’han venut més de cinc-mil exemplars. És «Zoo de paraules», ara descatalogat. No ho vaig entendre.
Per sort, el seu autor, en Ramon Besora, segueix actiu i manté l’esperit i la il·lusió de fer que els infants llegeixin i estimin la poesia. Aquest dies ha publicat «Zoo literari» que presenta onze poemes, relacionats amb un animal, cadascun dels quals comença per una de les lletres del títol. Ho podeu descobrir anant a la contracoberta.
Els poemes ens parlen de la natura, d’animals coneguts i no tan coneguts. En Besora ho fa amb aquella mirada seva, entrenada a extreure de cada poema el detall oportú i la metàfora que ens fa somriure, amb aquell transitar per les paraules de manera agradosa.
Destaca, també, la manera de presentar-los amb una maquetació molt atractiva, amb encunyats, i que respira molt bé.
Cada poema ocupa quatre pàgines. Ho exemplifiquem, per exemple, amb el poema dedicat a l’eriçó:
A la primera pàgina, un dibuix de l’eriçó i el títol del poema. La segona, amb un altre color, l’inici del poema: Al capvespre, a la nit…
A la tercera, el poema sencer i, a la quarta pàgina, una il·lustració de l’Anna Font que interpreta el poema i li confereix un toc de delicada poètica visual.
Tant de bo l’editorial Meraki el conservi al seu fons i no s’acabi descatalogant.
Lectura recomanada a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: Zoo literari Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Anna Font Editorial: Meraki Pàgines: 56 Barcelona, 2026
La col·lecció “Akipoeta” arriba a la dotzena de bons títols. Aquest “A casa” és del tàndem M. Carmen Aznar i Raquel Catalina, que ja ens havien mostrat el seu talent amb “El jardí que habites”, dins d’aquesta mateixa col·lecció.
De què va?
Són poemes situats dins d’una casa, un lloc on acostumem a sentir-nos segurs i protegits. En aquesta ocasió, una nena fa d’exploradora i descobreix els misteris i les meravelles que s’amaguen en els diferents espais de casa seva. Així, a la cuina imaginarà que la nevera és un iglú, quan trobi l’armari creurà que és el rebost d’una bruixa, a l’estenedor veurà fantasmes i la seva habitació serà el millor lloc per explicar secrets. I també recorrerà la cambra de bany i altres estances de la casa.
El llibre està feta amb paper de gran qualitat i els exemplars van cosits a fil vista per facilitar que s’obrin perfectament.
Les il·lustracions són magnífiques i tenen un halo màgic que transmet una energia positiva increïble.
És un poemari per mirar, remirar i memoritzar els poemes per recitar-los i gaudir-los.
El meu llit El meu llit és un llit per saltar i fer tombarelles, un ring de lluites de coixins i pessigolles. Un llit per escoltar contes i per inventar-ne… els finals. És un llit per abraçar peluixos i somnis, per explicar secrets, per beure poemes. Un llit per tenir-hi sempre, els ulls oberts. Zzzzz.
El recomanem a partir de cicle inicial.
LES DADES: Títol: A casa Autora: M. Carmen Aznar Il·lustradora: Raquel Catalina Traductor: Josep Santaeulàlia Editorial: Akiara books Pàgines: 48 Barcelona, 2026
Ahir, a la secció “llibres per somiar” vam presentar aquest poemari que té un títol que és una declaració d’intencions perquè ens recorda que la poesia no és només qüestió dels dies previs a la celebració de Sant Jordi, sinó que és motiu de lectura al llarg de l’any.
En Ramon Besora, l’autor, té una mirada complementària, que és la d’una persona que ha fet d’editor i que s’arrisca a fer un leporello, un llibre que es desplega com un acordió de 3,80 metres, el text escrit a mà amb molta traça per la Sara Masià, autora també de les il·lustracions i tot plegat sobre un fons de color blau que és el color més difícil per a l’impressor.
El llibre conté dotze poemes, un per a cada mes i trobem els elements habituals que empra en Besora: els animals del bosc, la musicalitat dels sons de la natura, els arbres, el cel, el dia i la nit, etc. I tot això ben amanit amb imatges d’una gran bellesa formal i semàntica. També hi abunden les personificacions, que humanitzen encara més aquesta natura, com els pops i les estrelles de mar, que es gronxen, a l’estiu, a les ones del mar. O l’avellaner, que al mes de febrer és un pacient artesà que discretament fabrica les primeres flors, que, més tard, seran capsetes de fusta.
Destaquen les metàfores que ens ofereix la natura, metàfores com les papallones blanques del poema de gener, la flauta dolça del cant de la merla que canta cançons de bressol del poema de març etc.
Com a cada programa, formulem una pregunta relacionada amb el relat. Entre les participants sortejarem un exemplar del llibre, gentilesa de l’editorial Meraki.
La pregunta per al concurs sobre el llibre ««Poesia tot l’any» és:
Digueu una paraula que rimi amb mussol
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 d’abril.
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
El passat divendres 20 de març, quan només feia un parell d’hores que havíem entrat a la primavera, vam celebrar una tertúlia al voltant d’un llibre “La iaia no hi toca” i del seu autor, en José Ignacio Valenzuela, més conegut com “El Chascas”.
Volíem que fes una festa perquè fa deu anys es va publicar aquesta obra que ha tingut i encara té molts lectors aquí, als Estats Units i a tota Llatinoamèrica.
De fet, l’editorial mexicana Alfaguara, ha publicat una edició especial 10è aniversari que inclou un epíleg, una mena de making-of molt interessant i instructiu, on el propi Chascas fa una dissecció minuciosa de com va sorgir la idea i dels fets reals que podem llegir al llarg de la història.
Més que una presentació o anàlisi dels capítols (que també ho vam poder tractar) volíem celebrar que la literatura, la bona literatura infantil i juvenil, tingui aquesta vitalitat i esdevingui font d’inspiració per als joves lectors.
El que vam fer va ser una festa. I quins elements ha de tenir una festa perquè sigui una festa? Penseu en Nadal o Sant Joan, per exemple: cançó, regals, tiberi, riures i sobretot relat.
En la que vam poder viure, vam tenir música en directe perquè ens va acompanyar en Jordi Jardí, un dels músics fundadors de l’AMUC, l’associació de músics que toquen al metro. Els qui viviu a l’àrea metropolitana i aneu amb transport públic els haureu trobar als passadissos o vestíbuls de les estacions. En Jordi acostuma a tocar a la línia 5, la blava, i és l’únic músic que ho canta tot en català.
També vam tenir un moment de joc perquè es tractava d’endevinar tres moments en que la iaia del relat li demana al seu net que descrigui un objecte determinat sense emprar dues paraules. Per exemple “com descriuries un arbre sense dir tronc i branques?” o “Com descriuries papallona sense usar les paraules ales i colors?” El joc que vam plantejar va ser a la inversa. Vam donar la solució i calia endevinar de què es parlava. Dins de les caixetes, la solució.
La presentació va ser molt emotiva perquè ens vam sentir còmodes i el Chascas ens va explicar un munt de anècdotes personals i familiars, vam llegir un fragment del mític capítol setè, vam recordar el cartell publicitari de “Nitratos de Chile”, les cançons de Quilapayún, les obres d’escriptors xilens com Marcela Serrano o Alejandro Zambra, etc.
De què va “La iaia no hi toca”? Doncs es tracta de la relació d’una àvia excèntrica i el seu net. La poesia és el nexe i especialment l’amor per les paraules.
Els pares del Vicens, un nen de 10 anys, l’han de deixar algunes tardes, després de l’escola, a casa de la seva àvia Petúnia, o com diu el nen, la seva àvia boja.
L’àvia és una mica peculiar. Sempre porta un pentinat curiós, i cada matí es pinta una piga a una banda diferent de la comissura de la boca, segons el seu estat d’ànim. Gaudeix de la seva obsessió per escriure poemes i recita versos a ple pulmó quan el seu net, en Vicens baixa de l’autobús escolar, provocant el riure dels nois que van a l’autobús. L’avia és molt somiador i fantasiosa i per això hi ha qui pensa que no hi toca.
Una tarda, l’àvia li demana que descrigui el gran arbre del jardí sense dir les paraules tronc i branques. L’àvia s’emociona amb la resposta del nen i així comença el joc de les metàfores. En Vicens té molta facilitat i l’àvia li etziba que és poeta. A partir d’aquest moment, el nen comença a creure en si mateix, apren a descobrir la bellesa de l’escriptura, a veure el món d’una altra manera (amb els ulls tancats) i a gaudir de la vida des de la imaginació. Gràcies a la seva àvia descobrirà una infinitat de valors que fins ara no coneixia.
Bé, el final no l’expliquem però és molt emotiu, de llagrimeta.
En aquesta tertúlia també vam comptar amb la participació de l’editorial Birabiro. Qui va voler, va poder comprar un exemplar del llibre i el Chascas els el va dedicar.
El darrer quart d’hora li vam preguntar per la seva feina com a guionista de serials de les cadenes HBO i Netflix i ens va explicar com funciona aquest mon del mercat cinematogràfic i televisiu. Va ser molt interessant.
També es fa fer un sorteig del llibre per a la persona que endevinés el nom de la planta que hi havia a la taula (coincidia amb el nom de l’àvia). Vaig pensar que ningú coneixeria la petúnia, però oh! Sorpresa! em vaig equivocar.
Un dels moments més fantàstics de les tertúlies és el “cotorreo” que ve després, mentre prenem una copeta de cava (en aquesta ocasió, gentilesa de la D.O. Cava), parlem i comentem què ens ha semblat, establim connexions que van més enllà de la tertúlia, saludem a persones que fa tems que no vèiem, etc. No tinc més que paraules d’agraïment per als assistents per oferir-nos aquesta estona de felicitat. I un agraïment molt especial a les persones que van col·laborar directament en aquesta trobada. Gràcies Fali, Laura, Maria, Désirée i Ferran.
La propera tertúlia clandestina serà el dijous 7 de maig. Més endavant enviarem més informació però us podem avançar que tractarem dels jocs de taula i com estan entrant en les nostres vides en els darrers anys.
A la literatura infantil i juvenil trobem una bona varietat de models de família, des de l’estereotipada família tradicional passant per famílies monoparentals, pares de cultures diferents, separats, fills únics, etc. Per això, va bé plantejar lectures que tractin aquests temes i que presentin diferents models.
A l’escola o a la biblioteca convé tenir algunes obres que facilitin el diàleg i la reflexió. L’àlbum “Tres amb Tango“, per exemple, explica la història real d’un pingüí adoptat per dos pingüins mascles, “El meu pare és mestressa de casa” se centra en els aspectes coeducatius, “Visc en dues cases” narra les vicissituds d’una nena amb els pares separats, “Endevina com t’estimo” aborda la relacions entre adults i petits, «La meva súper família» ens introdueix al complex arbre genealògic de la família d’un nen, i així fins a un nombre considerable de bones lectures que ens ajuden a entendre el laberíntic univers familiar.
La literatura, a més a més d’entretenir i emocionar-nos, ens mostra com és el món. A través de les històries que ens expliquen els llibres, l’infant obre la seva ment a realitats diferents.
Segurament heu sentit o llegit la cèlebre frase que obre una novel·la de Tolstoi. A Anna Karènina llegim: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera“.
Anys més tard, la periodista i autora alemanya, Cathrin Kahlweit, va escriure que «Hi ha famílies que, senzillament, són diferents de la nostra. En realitat, la majoria». És així i, si els infants coneixen les diverses realitats que tenen a l’escola o al barri on viuen, podran comprendre i empatitzar amb els companys i amics que viuen en famílies diferents.
De llibres infantil i juvenils que parlen dels familiars més propers n’hi ha molts però en aquesta tertúlia ens centrarem en la visió d’un autor i la relació amb la seva àvia. D’aquí el títol (la culpa és de la iaia) però entenen el significat positiu de la paraula “culpa”.
Serà una tertúlia divertida perquè també es parlarà de música (però la culpa no és del txa-txa-txa), poesia (molta poesia), cinema i aniversaris. No podem explicar més.
Les dades de la Tertúlia Clandestina #22 «La culpa és de la iaia» Data: divendres, 20 de març de 2026 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. aproximadament. Lloc: Espai Llamps i Centelles Adreça: Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos 08901 l’Hospitalet Metro més proper: Torrassa (Línies 1, 9 i 10) es troba a cent metres de l’Espai
La contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: El color del vent
Com diries estel sense fer servir paraules com rombe o paper? Mmm… Jo, l’únic que sé, és que la meva iaia no hi toca. Ah, i que té la culpa de tot. Sí, de tot! Sempre hi ha algú que té la culpa que ens agradi allò que tant ens agrada, o que no ens agradi allò que mai no ens ha agradat. El cas és que entre el seu pentinat de Darth Vader, la seva obsessió per guanyar premis pels poemes que escriu i aquesta mania ridícula de recitar versos a ple pulmó quan baixo de l’autobús escolar, entre riallades i amb cara de voler desaparèixer (només per obligar-me a entrar ràpid a casa seva), jo també m’estic tornant boig. Els meus pares tenen feina, i no em queda més remei que passar-me les tardes a casa de la iaia Petúnia. Però sospito que en porta alguna de cap, i no m’ho penso perdre…
Encara recordo la presentació del llibre. La vam fer a Casa Anita, el 7 de juny de 2017 i vaig tenir la sort de conversar amb el Chascas, l’autor, i la Tina Vallés, la traductora.
Va ser una d’aquelles situacions que passen gairebé per casualitat perquè el Chascas estava de pas per Barcelona. A més, aprofitant de la seva amabilitat el vam portar a una escola d’Esplugues on els nois i noies de cicle superior havien llegit el seu llibre.
Uns anys més tard, va tornar a venir a Barcelona i vaig coincidir amb ell a la llibreria Lectors al tren! on vam presentar “El millor germà del món”. Un altre dia per recordar.
I ara, ens arriba la notícia que fa deu anys de la publicació de “Mi abuela la loca” i, esclar, ho haurem de celebrar, oi?
Pels que no coneixeu la història de Vicente i la seva àvia Petúnia, la boja, us explico que és una novel·la curta i molt divertida, ideal per als nois i noies de 9-10 anys.
L’àvia li ensenya al nen a sentir i viure amb sensibilitat tot el que li passa, tot el que veu, preparant-lo per ser escriptor i descobrir el mon d’una altra manera.
És un excel·lent llibre per comprendre com la història i els personatges es determinen mútuament, per parlar de poesia, de literatura, d’ètica, de valors, d’art.
Recomanat per a cicle superior.
Les dades: Títol: la iaia no hi toca Autor: José Ignacio Valenzuela (el Chascas) Il·lustrador: Patricio Betteo Traductora: Tina Vallès Editorial: Birabiro Pàgines: 150 Barcelona, 2018
Quién hubiera dicho que estos poemas de otros iban a ser míos… quién hubiera dicho que estos poemas míos iban a ser de otros. Mario Benedetti.
Un bon amic, en Toni, m’ha fet saber d’aquesta experiència que fa gairebé vint anys que funciona a Alacant i Mutxamel. No la coneixia i m’ha agradat molt perquè és pot compartir i pot ser una bona eina per a les escoles i instituts.
Què son els Dilluns Poètics? Con diuen al seu web «Dilluns Poètics és un projecte que naix en l’escola fruit del treball col·lectiu de mestres dels col·legis públics Lucentum d’Alacant i Manuel Antón de Mutxamel i té com a finalitat acostar la poesia a totes les persones de l’entorn més proper de l’escola posant paraules belles a aquests -fins aleshores- considerats dies grisos, dies durs: els dilluns.»
Es tracta d’una idea que va néixer el curs 2006-07 fruit de la inquietud per fer la poesia una mica propera, íntima i quotidiana.
Dilluns Poètics és un grup de treball emmarcat dins del M.R.P. Escola d’Estiu de les Terres del Sud del País Valencià. Es troben cada dijous i seleccionen els poemes que consideren idonis per a cada setmana.
La idea original és REGALAR POESIA, deixant el matí dels dilluns un poema a cada company/a de l’escola, sense altra finalitat que el gaudi del mateix poema.
Cada dilluns, els poemes es dipositen en la sala de mestres i cadascú agafa el seu. També es lliuren al personal no docent (cuineres, personal de neteja, manteniment, educadores, A.F.A.) i a tots aquells i aquelles que tenen alguna relació amb el centre (artistes, col·laboradors/as, antics/as companys/as etc.)
El poema de la setmana queda també exposat en un lloc destacat de l’escola, en un format ampliat, perquè el pugui a gaudir tota la comunitat escolar i després, passa a “un tauló poètic” on es van guardant tots els poemes.
També es lliura, el primer dilluns de cada mes, un poema a cada alumne del centre.
Els poemes també arriben, amb la col·laboració dels Ajuntaments de Mutxamel i d’Alacant que els reparteixen pels barris i també els fan arribar als centres de caràcter social i cultural (centres de tercera edat, biblioteques, aules de cultura, etc).
També es reparteixen a les botigues.
Des de fa un parell d’anys, el projecte es comparteix a través de les xarxes i aquí ens on ens afegim encantats de la vida. Cada dilluns compartirem a la columna de la dreta, el poema de la setmana.
Si us voleu afegir només cal que contacteu amb els companys dels dilluns poètics a través del seu web: http://www.dillunspoetics.org.
Els criteris de selecció dels poemes, segons expliquen, és el següent:
CRITERI PERSONAL. No és possible entusiasmar amb alguna cosa que realment no ens entusiasme. Ha de ser un poema que emocioni, que sigui significatiu per a nosaltres.
RITME. Donem molta importància a la musicalitat, el ritme, la sonoritat del poema.
TEMÀTICA. Les temàtiques són variades i van unides, en ocasions, a l’entorn i el ritme dels esdeveniments.
AUTORS I CORRENTS. Intentem portar a terme una selecció variada d’autores i autors de tendències, èpoques i corrents molt diversos, des dels clàssics de la poesia fins a les avantguardes literàries.
IDIOMA. Intentem respectar, sempre que és possible, la llengua en la qual està escrit encara que, com és lògic, predomina, sobretot, el castellà i el català.
A partir d’ara, aniré compartint els poemes que m’arribin a la barra lateral. Serà una manera de fer allò que en Ramon Besora sovint comenta quan diu “Poesia avui? No! Poesia tot l’any!”
Em vaig quedar fascinat quan l’any 1981 l’editorial Anaya, a la col·lecció mítica Altea Benjamín, va publicar “La aventura formidable del hombrecillo indomable” amb text i il·lustracions d’en Hans Traxler. Era una petita joia que, 44 anys després, encara conservo (i mira que, de tant en tant, faig esporga sense pietat).
Aquesta novel·la, de 80 pàgines, em sembla un exemple genial del que anomenem “non sense”, una fantasia caòtica on tot es torna absurd, si fa no fa, com ens passa en les nostres vides massa sovint.
L’exemplar que tinc és en castellà i podria reptar-vos a recordar els rodolins que formen cada doble pàgina. Perdríeu, segur. (Bé, potser no, perquè la meva memòria ja no és el que era, hahaha)
Ara, l’editorial Babulinka l’ha tornat a publicar però traduït al català. Si no coneixeu la història d’aquest home que un estiu va trobar una esponja a mà i, quan ningú el mirava, la va prémer per veure què passava, sabreu que, com totes les esponges, va deixar anar aigua i més aigua i més aigua, fins a inundar-ho tot.
A partir d’aquest inici esbojarrat, l’homenet passa per moltes peripècies calamitoses i fa un viatge, una mena de fugida intentant salvar la vida, per tot el món, per oceans, deserts i muntanyes. El veiem dins d’un barril, damunt d’un llit, volarà penjat d’un hidroavió, arrossegat per una bandada de gallines, arribarà a la Xina i acabarà a la lluna. Una aventura formidable.
Aquest homenet ens recorda que davant d’un mon que sovint no entenem i ens supera, no hi ha millor remei que enfrontar-nos-en de manera indomable (potser és la que aporta una mica de cordura a tot plegat).
Les il·lustracions són de línia fina i a cada pàgina doble hi ha una frase amb rima que ofereix un to còmic que agrada molt als infants d’entre cinc i set anys.
Un llibre per passar-ho bé, molt bé.
LES DADES: Títol: El viatge al·lucinant d’un homenet errant Autor: Hans Traxler Il·lustrador: Hans Traxler Editorial: Babulinka Pàgines: 80 Barcelona, 2025
Fa més de trenta anys que en Michael Rosen i la Helen Oxenbury no tornaven a coincidir fent un llibre. Recordem el mític “Anem a caçar un os” que tants bons moments ens ha fet passar, a casa i a l’escola.
Aquest segon àlbum, “Ai, renoi!”, també té una estructura repetitiva però l’enfocament és diferent perquè si a “Anem a caçar un os” la natura i els paisatges tenien molta presència, en “Ai, renoi!” han desaparegut completament i la il·lustradora es centra en els personatges i els animals.
L’argument és senzill. Es tracta d’un noi (recomano que li poseu nom) que va a fer unes compres. Se’l veu vestit amb una jaqueta vermella, cinturó i una gorra negra. Tot plegat li confereix un aspecte molt anglès. Passeja i ens convida a anar avançant amb ell. El seu objectiu és anar a comprar diferents objectes. A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.
Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les dues pistes que ajuden a identificar-lo:
Una és la visual perquè la forma de l’embolcall i un petit detall que es pot veure, ajuden molt.
L’altra recau en la destresa del narrador que ha de recordar que es tracta d’un text rimat i aquesta rima ajuda a deduir de quina bèstia es tracta. Per exemple, quan el noi diu “Renoi, quasi ploro! Em van donar un…” cal pensar en una animal que rimi amb ploro i si ens fixem en el paquet que li ofereix el botiguer podem intuir una cua vermella que delata la presència d’un lloro.
Si la rima diu “Renoi, quin disbarat! Em van donar un…” busquem el nom d’un animal que rimi amb disbarat. I així en cada episodi. Molt divertit.
Si us animeu a explicar-lo als infants de cicle infantil, va molt bé anar repetint a cada escena l’enfilall de bèsties que segueixen el noi perquè ajudarà a assimilar el relat. I, si us atreviu, es pot cantar la tornada (No és el que volia… M’ho quedo? I ara. Quina bogeria!”)
Lectura recomanada per a infants de cicle infantil.
LES DADES:
Títol: Ai, renoi! Text: Michael Rosen Il·lustracions: Helen Oxenbury Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pàgines: 40 Barcelona, 2025
La invitació a la lectura 