Lliurament dels premis Sambori i Pissiganya

El passat divendres 25 de maig al Casinet d’Hostafrancs es va celebrar, organitzat per Òmnium, el Tinter de les Lletres Catalanes, la festa que agrupa els premis literaris escolars d’autors d’entre 6 i 18 anys amb més prestigi dels Països Catalans, per tal de potenciar la creativitat dels infants i joves i reconèixer els valors emergents de les lletres catalanes.
Es van lliurar els guardons del premi Sambori i del premi Pissiganya.


El premi Pissiganya va néixer fa 7 anys amb l’objectiu de difondre el gust per la creació poètica dels alumnes de les escoles de primària, secundària i batxillerat. Té dues modalitats: la poesia escrita i la poesia visual.
Vaig tenir l’honor de participar al jurat i també vaig poder lliurar alguns dels guardons juntament amb l’Amàlia Ramoneda, la Laia Serrano, en Quim Rubio, la Martina Escoda i l’Andreu Galán.
A l’acte també es va retre un homenatge a la poetessa Montserrat Abelló en el seu centenari: «T’has d’enamorar de les paraules», deia.


El fina va ser força emotiu perquè en Marcel Mauri va fer un discurs adreçat als infants que va estar molt ben portat i amb un to positiu i paraules d’agraïment per a tothom:
“El Pissiganya ja compta amb més de 200 centres de Catalunya i el Sambori, amb més de 460. I als Països Catalans, fins a 130.000 alumnes han participat al Sambori, fet que el converteix en el premi literari escolar amb més participació d’Europa.”
“Felicitem tothom qui posa el seu granet de sorra per fer possible el Tinter: mestres i alumnes, pares i mares, voluntaris i membres de les juntes d’Òmnium”
“En aquests moments tan foscos volem fer un homenatge als mestres, a tots els que ajuden els infants a ser més lliures”


Després la Montserrat Gimeno, va llegir una carta d’en Jordi Cuixart que entre altres coses deia:
“Voldria felicitar especialment als qui no teniu el català com a llengua materna però us la sentiu com a pròpia: la societat catalana s’ha construït gràcies a l’esforç de ciutadans com vosaltres. Catalans i catalanes ho som tots, vinguem d’on vinguem.”

Però ai!, la foto que volíem era la d’en Jordi a dalt de l’escenari recordant les paraules del conte d’en J. de Vidre:
La veritat és més forta que qualsevol altra cosa, més clara que el dia, més terrible que l’huracà.

la fotografia que ens hagués agradat fer…

 

Trobareu més informació al web d’Òmnium, en els propers dies i podreu veure un reportatge fotogràfic ben bonic.

Anuncis

«Un batec alhora», un relat memorable

Trap-trap, trap-trap
Els peus nus colpegen l’herba
i jo corro, corro i corro
en l’aire i com l’aire
zigzaguejant a través dels arbres
volant sobre la terra

Un batec alhora (Heartbeat, en la versió original) és una novel·la escrita per Sharon Creech, autora de molta anomenada als Estats Units.

Té moltes curiositats. La primera és que està escrita en primera persona, en versos lliures que li confereixen un ritme brutal que va d’acord amb els batecs del cor però també amb el trap-trap de l’Annie, la noia protagonista que corre descalça i per plaer, acompanyada d’en Max, un noi que ho fa pel desig de competir i de guanyar curses. L’Annie corre per diversió, en Max corre per canviar el seu destí, gairebé és una obsessió.

Una altra curiositat és la història que ens explica perquè és una història de superació, de creixement, de canvis, d’acceptació d’un mateix i d’amistats. Als seus dotze i tretze anys veuen com les seves vides comencen a patir canvis.

En el cas de l’Annie, resulta que la seva mare està embarassada i l’arribada del germà (el nadó extraterrestre, li diu) plana al llarg de la novel·la:

Mentre el nadó extraterrestre
es va fent cada cop més gran
va multiplicant cèl·lules
que espero que siguin cèl·lules de nadó
I no de conill, de ratolí ni de cavall.

A casa de l’Annie també hi viu l’avi i la seva presencia serveix de contrapunt perquè està al final de la vida, perdent la memòria, i oblidant que ell també va ser un gran corredor, vencedor de nombroses curses.

L’habitació de l’avi és al costat de la meva
Annie!, diu. Annie, Annie, Annie!
Hi vaig corrent
i el trobo assegut a la butaca blava.
té un tros de paper a la falda
i un llapis a la mà.
Annie, Annie!
Com feia el pollastre fregit, jo?
La pregunta em fa venir ganes de riure
però ho diu molt seriosament
amb els celles arrufades
els ulls ben oberts.
No me’n recordo com feia el pollastre fregit!

Uns altres moments memorables estan relacionats amb les classes d’art de l’escola. La mestra els proposa dibuixar una poma durant cent dies, cada dia un dibuix de la mateixa poma.

I vaig pensar en la meva poma.
Podria dibuixar-la des de dalt
mirant cap a baix
i des de sota
mirant cap amunt.
Podria posar-la de costat!

Bella metàfora del pas del temps!

També m’ha agradat la història del noi, d’aquest Max que corre amb ella. La seva desesperació rau en que no té diners per comprar-se unes vambes i per això corre descalç però a la cursa no hi pot anar descalç. És el drama social, la veritat sobre la vida.

La lectura s’acaba massa aviat. Una sentada i au! ja has arribat a la darrera pàgina. Et quedes amb ganes de saber-ne més de l’Annie, de la seva mare, dels veïns, de la mestra d’art, de la senyora Cobber-puillover i del senyor Welling, personatges fascinants que planen per la novel·la i que de ben segur amaguen secrets insondables.

Hola, Annie!
Hola, Max!
I ens posem a córrer trap-trap,
l’un al costat de l’altre
i el terra glaçat em fa pessigolles als ulls.

A destacar l’excel·lent traducció de la Dolors Udina.

Com em passa sovint amb els llibres de Pagès edicions, no acabem d’estar gaire en sintonia amb les edats a les quals es pot adreçar. L’han situat a Nandibú jove (alumnes de l’ESO) i veig que a sisè de primària pot anar molt bé. Vocabulari entenedor, ritme, història lineal, versos lliures, etc.
Gran obra.

LES DADES:
Títol: Un batec alhora
Autora: Sharon Creech
Traductora: Doors Udina
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú jove núm. 5
Lleida, 2018

L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!

Un senyor anomenat Miquel Martí i Pol

Un poema molt conegut comença així:

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Un altre, encara més conegut, acaba:

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
La necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

I tanmateix, la remor persisteix

I encara un tercer ben musical que fa:

Mare, si fos mariner,
mariner de bona traça,
me n’iria mar endins
tot sol amb la meva barca;
el vent fóra un crit de goig,
la vela, coloma blanca
el cor, d’un blau com d’encís,
i els ulls, d’un verd d’esperança.

Són només tres exemples de la extraordinària tria que han fet les companyes vigatanes Maica Bernal i Carme Rubio, que continuen descobrint als ulls dels infants i joves d’aquests país els tresors que tenim.

El novè llibre de la sèrie Tant de gust… està dedicat al poeta Miquel Martí i Pol. És un llibre curt però deliciós per la tria tan acurada que han fet com pels comentaris i les observacions de la vida i l’obra del poeta que ens descobreixen o ens recorden aspectes emotius d’un dels més grans creadors dels segle XX a casa nostra, si més no dels més llegits.

Els textos han estat escrits segons el mètode de LECTURA FÀCIL de l’IFLA (Internacional Federation of Library Associations and Institution), adreçats a col·lectius amb dificultats lectores i de comprensió.

M’ha arribat especialment un comentari de les autores quan expliquen que «quan algú viu un esdeveniment especial i vol expressar el seu sentiment íntim, ho fa sovint amb versos d’aquest autor» i és ben cert perquè encara recordo a la mare recitant de memòria un dels seus poemes triat per recordar l’absència del pare.

A la Fundació Martí i Pol podreu trobar versos, entrevistes, fotografies, etc. que us poden ajudar a conèixer encara més aquest autor.

I dins d’aquest web, per exemple, també hi ha una quinzena de poemes musicats.

…que tot és possible!!!

Us passo unes emotives imatges de la presentació que es va fer a Roda de Ter, precisament :

Llibre molt recomanable, com tota la sèrie, per a infants a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: Tant de gust… senyor Martí i Pol
Autores : M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustrador: Jordi Sunyer
Editorial : Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Pàgines: 79

Els altres llibres de la sèrie són:

 

El hada acaramelada (Gloria Fuertes)

Diverses editorials s’han preocupat de recuperar els poemes de Gloria Fuertes fent que l’aniversari que ara acaba hagi estat un festival poètic inoblidable.
Vam comentar l’efemèride el 7 de novembre de 2016 en un post que intitulàvem Centenari Gloria Fuertes i ens fèiem ressò d’un recull de l’editorial Kalandraka. Amb posterioritat s’han anat editant nous poemaris (Anaya, Blackie Books, etc.) i l’últim que he llegit (El hada acaramelada) és magnífic, sobretot per la estimació amb que la Rocío Martínez, la il·lustradora, ha tractat cada poema.
La primera edició d’aquest llibre va ser l’any 1973 i és, per tant, un dels primers poemaris de la Gloria Fuertes.

Sovint diem que llegir poesia també es llegir, òbviament, i tot el que es diu de la lectura en general serveix per a la lectura de poemes, però amb un matís: El text poètic no és com els altres. La diferència no rau en les característiques de la rima, del ritme, etc. sinó en l’atenció particular que exigeix la poesia.
Georges Jean va escriure una vegada que “llegir poesia significa recórrer un univers conegut i nou alhora i captar les paraules no solament pel que diuen sinó pel que són”.
Amb els poemes de la Glòria Fuertes es posa en marxa la capacitat de commoure, d’accedir a un món imaginari i d’expressar vivències personals a través d’un codi conegut, ric i subjectiu que, a l’infant que llegeix o escolta llegir l’adult, li suggereix sensacions i sentiments que permeten veure el món amb uns altres ulls.

El hada acaramel·lada comença amb el conte poema que dóna títol al volum, la història d’una nena que vol ser fada:

De pequeña atolondrada
Pues soñaba con ser hada
De cucurucho y varita.
Su madre doña Rosita,
Dándole beso tras beso,
Le dijo: ¡Nada de hada,
Que ya no se lleva eso!
¿Cómo vas a ser un hada
Con ese flequillo tieso
Y esos ojos de ratón,
Si ya no se lleva eso?
-Somos pobres, no hay castillo,
Tu padre suda en el trillo,
Yo sudo en el lavadero

Segueixen un enfilall de poemes amb molt de ritme i musicalitat que recorden les cantarelles i jocs dels infants que juguen a les places dels pobles o als patis de les escoles. Vegeu l’inici d’alguns poemes i penseu què us recorda:

Cucú, cantaba la rana;
Cucú, debajo del agua.
Cucú asomó al cabeza.
Cucú, quería cerveza.
Cucú, pasó un tendero,
Cucú, vendiendo carero.

Este dedo uno
Es muy tuno.
Este dedo dos
Reza a Dios.
Este dedo tres
El más largo es.
Este dedo cuatro
Parece un pato.
….
¡Al carro de la zanahoria!
Comeremos escarola,
Lo que comen los jilgueros.
El puré para el abuelo.
¡Al corro de la batata!
Comeremos mermelada,
….

Hi ha, també, molts poemes que afavoreixen el joc creador i són fàcils de memoritzar. Per exemple, el que comença amb

Soy una mosca,
Me quiero casar
Con un mosquito
que sepa volar.
Soy un mosquito
me quiero casar
con una mosca
que sepa bailar.
….

Menció apart mereixen les il·lustracions, amb tons pastel. Són precioses perquè cada poema està tractat com si fos únic i especial i en passar pàgina ens trobem amb una sorpresa compositiva diferent i veiem com imatge i text es fusionen formant un cos únic. Podríem dir que les imatges són poètiques per se perquè van més enllà del propi text. Per exemple, el poema La luna es un globo (us sona?) acaba amb:

Y las ranas cantan,
y las vacas piensan
lamiendo su campo
que es todo de menta.


Y la Rocío, no té prou en dibuixar les granotes cantant i una vaca damunt d’un prat sino que va una passa per endavant i ens dibuixa una vaca verda, del color de la menta (que és com deuen quedar les vaques que mengen menta, i aquí la picada d’ullet a Rosa Caramel és evident)
El hada acaramelada és un llibre per tenir a casa però que a l’aula ens pot anar anar molt bé per jugar amb les paraules. M’ha recordat molt la poesia de Jiménez, d’Alberti i sobretot de Lorca. Alguns poemes són fàcils de passar a gestos per fer Poesia amb els braços, n’hi ha d’altres que són genials per practicar la Poesia amb forats i molts poden ser llegits com si d’un cor musical es tractés.
Com tota l’obra de Glòria Fuertes, aquest llibre també ens obre la porta a inventar-ne de nous “a partir de…”


Recomanat per a infants a partir de cinc anys

Títol: El hada acaramelada
Autora: Gloria Fuertes
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Nórdica Libros
Madrid, 2017
48 pàgines

Podeu llegir-ne les primeres pàgines AQUÍ

Lliurats els Premis Pissiganya de poesia

foto de família dels finalistes i guanyadors

El divendres 26 de maig, al Casinet d’Hostafrancs, es van lliurar els Premis Pissiganya juntament amb els Premis Sambori. La fusió d’ambdós premis, anomenada El Tinter de les Lletres Catalanes, va ser una gran festa de la literatura.
Amb el suport de l’editorial Andana, la Fundació Carulla i la Fundació Joan Brossa, que enguany s’afegeix al premi, vam poder celebrar el 6è premi Pissiganya de poesia infantil.
La dansa, les sorpreses i les rialles van acompanyar l’esdeveniment joiós.
El jurat, amb dues grans de la literatura del nostre país, l’Amalia Ramoneda i la Laura López, i el suport tècnic de l’Andreu Galán i  la Marina Escoda, vam tenir molta feina en triar els millors treballs dels moltíssims presentats. Sempre és un plaer escollir entre el bo i millor de les produccions que es presenten d’arreu del Principat.
D’ací uns dies al web de Pissiganya podreu llegir tots els poemes guanyadors però ara us avancem els noms dels finalistes i dels guanyadors perquè us en feu una idea de la quantitat de llocs on es treballa la poètica.

FINALISTES POESIA TEXTUAL
Cicle inicial de primària
Un floc de neu , de Jan Faneca Castillo de l’Escola Lloret, de Barcelona

Cicle mitjà de primària
El nus i el llaç , d’Eulàlia Torrent Merino, de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes, de
Barcelona

Cicle superior de primària
Barca meva , de Noa Capella Punsola, de l’escola Nostra Senyora de Lurdes, de
Barcelona

Primer cicle de secundària
El capvespre , de Paula Benito Vercher, de l’institut Salvador Espriu, de Barcelona

Segon cicle de secundària
Ombra , de Lourdes Carreras Vidal, de l’Escola Mestral, de Sant Feliu de Llobregat

Batxillerat i cicles formatius
Lladre , de Guillem Casola Puigvert, de l’escola Mestral, de Sant Feliu de Llobregat

L’Andreu Galán i la Marina Escoda lliurant un premi

GUANYADORS / GUANYADORES POESIA TEXTUAL (amb un vers escollit del poema)

Cicle inicial de primària

Floc de neu,
floc d’aigua,
qui s’amaga
darrere el paraigua?

Flocs i paraigües, d’Ona Perarnau Valls, de l’escola Pau Claris, de La Seu d’Urgell

Cicle mitjà de primària

El cavall amb la seva crinera
és bonic com un dia de primavera.
El cavall amb tu no pot parlar
però tot i així es fa estimar.

El cavall , de Càtia Nogués Ricart, de l’Escola Enric Casassas de Sabadell

Cicle superior de primària

Quan llegeixo, em submergeixo
en un món apassionant
on si vull em converteixo
en heroïna, drac o cantant.

Quan llegeixo , de Mar Alonso Roset, de l’escola Orlandai, de Barcelona

Primer cicle de secundària

Una espurna de llum
en la boira, a l’horitzó.
La miro, ho torno a notar,
i per què tant de dolor?

Espurna de llum , de Núria Cruz Fernández, de l’escola Mestral, de Sant Feliu de
Llobregat

Segon cicle de secundària

Si algun dia la mort m’atrapa amb les seves mans fredes
si algun dia la mort em roba el meu últim sospir
vull que em tapis amb el més preciós llençol de seda
i m’enterris amb cent boniques pedres de safir.

Si la mort m’atrapa, d’Anna Calpe xxxx , del Col·legi Pare Manyanet Les Corts, de
Barcelona

Batxillerat i cicles formatius

Si l’amor fóra només de l’hivern,
fóra flassada, flama; fóra niu.
A fora hi ha neu,
bufa el vent,
fa fred.
Dintre el meu cor només hi ha caliu.

Si l’amor fóra només de l’hivern , Maria del Mar Ventosa Arcau, de l’institut Joan Oró, de Lleida

Amb en Jordi Quer de la Fundació Carulla lliurant un premi

POESIA VISUAL

FINALISTES

Cicle inicial de primària
Lluna, d’Anna Marta Roche de Souza, de l’escola Vora Mar, de Salou

Cicle mitjà de primària
Paciència, d’Alex López Castilla, de l’escola Serra de Miralles, de Tordera

Cicle superior de primària
Gàbia, Maria Saurina Ricós, de l’Escola La Immaculada de Vilassar de Dalt

GUANYADORS/ GUANYADORES

Cicle inicial de primària
Desitjos al cel , d’Otilia Plamadeala, de l’Escola Diocesana de Navàs

Cicle mitjà de primària
El viatge escolar, d’Erola Castañeda Lladó, de l’escola Serra de Miralles, de Tordera

Cicle superior de primària
Xarxa social, de Mar Mallorca Mollfulleda, de l’escola Serra de Miralles, de Tordera

Segon cicle de secundària
L’evolució de l’home, de l’ Abril Solsona Castellà de la Institució Montserrat, Barcelona

Batxillerat i cicles formatius
Nutrició intel·lectual, de Genís Jordi Garcia, de l’Institut Carles Vallbona, de Granollers

L’any vinent, més!

I malgrat tot, si muove… La implicació dels ajuntaments amb el foment de la cultura.

A la revista Guix del mes de maig, la Maria José Orobitg ens explica com des de la Regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni de l’Ajuntament d’Abrera s’impulsa i es promouen la literatura i les arts al municipi, vinculant-ho amb un treball transversal amb la resta de serveis municipals i centres educatius. També hi col·laboren les entitats i el veïnat.

Segons la Maria José:
Parlar de Cultura en polítiques municipals és sovint parlar de la Ventafocs. Com parlar de les biblioteques escolars dins del sistema bibliotecari.
Sovint la cultura és entesa com activitat d‘oci. Es parla inclús de consum cultural com si la cultura, les manifestacions culturals, fossin activitats a consumir, digerir i, ràpidament, oblidar-se’n.
Tanmateix, la cultura és un eix central de la societat. No en va, ha estat definida per la UNESCO com el quart pilar per a un desenvolupament sostenible, després del creixement econòmic, la inclusió social i l’equilibri mediambiental.
Reforçar les polítiques culturals locals i integrar-les com un element fonamental en el nostre model de desenvolupament són les propostes de l’Agenda 21.
Volem parlar d’aquesta cultura entesa per afavorir la cohesió social, per transformar la societat, com a gaudi i com a creació, com a creixement individual i conjunt i els governs locals tenim una gran responsabilitat.

M’ha agradat tot el que hi diu, sobretot després que aquestes darreres setmanes hem viscut episodis desafortunats sobre com s’entén la cultura i com es viu des dels despatxos, ja siguin dels ajuntaments de ciutats grans com des del Govern, però aquesta és una altra qüestió. Com diu la Maria José: malgrat tot, si mouve.
L’article complet el podeu llegir al Guix número 434 i inclou l’exitosa experiència Pren la Paraula! de la que ja ens hem fet ressò en aquest web.