poesia

by

«Los ecos del viento», homenatge a la bellesa

Agafo el llibre. Miro la contracoberta i, a part de l’inevitable codi de barres, no hi ha res. Penso que potser no cal perquè la coberta és prou explícita. O potser no.

Torno a mirar la coberta. A sota del títol —Los ecos del viento— dos noms.

El primer, Antonio García Teijeiro, nom associat a la poesia i en concret a la poesia escrita en gallec (ho heu notat per segon cognom, oi?).

El segon, Noemí Villamuza, és de la il·lustradora i, pels qui seguim la seva trajectòria, podríem afegir “pel seu estil característic” però seria una banalitat perquè si alguna característica té la Noemí és que va experimentant i modificant el seu estil, cada vegada més evocador i potent.

Fixem-ho en la imatge. Una dona que somriu, amb els ulls tancats, notant l’aire que li colpeja la cara i li remou els cabells, l’aigua (podem notar l’olor de la mar!) els cabells que també voleien i al seu cap, transparent, un ocell, una gavina, que amb les ales esteses ens recorda el casc d’Hermes (Mercuri en la mitologia romana), el missatger dels Déus de l’Olimp, el fill de Zeus i Déu dels lletrats i poetes, entre d’altres.

La imatge de la dona és bella i el posat altiu del cap, inserit a la part baixa de la coberta, i escorat cap a la dreta, ens convida a obrir el llibre i submergir-nos en aquest món oníric i meravellós que són els poemes que trobarem a dins.

Obrim i trobem uns pensament de l’autor on recorda que…

Escuché en silencio los ecos del viento. Eran versos de colores, amables limpios. Eran versos musicales, cristalinos con voz de mujer. Palabras que procedían de lugares conocidos y diversos. Muchas de estas palabras, no todas, había nacido del otro lado del océano…

És el preludi del que trobarem a continuació. Dotze poemes dedicats a dotze dones escriptores, de països com Uruguai, Argentina, Xile i Espanya.

Cada poema va acompanyar de la il·lustració d’una imatge femenina. N’hi ha de totes les edats: bebès, nenes, noies, adolescents, dones, àvies, soles o en grup, jugant, ballant, estimant.

En els poemes, l’autor expressa idees i emocions segons l’estil de cadascuna de les poetes: Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Maria Cristina Ramos, Mercedes Calvo, Maria Elena Walsh, Maria José ferrada, Cecília Pisos, Rosalía de Castro, Beatriz Giménez de Ory, María Teresa Andruetto, Laura Devetach i Gloria Fuertes.

Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.

LES DADES:
Títol: Los ecos del viento
Autor: Antonio García Teijeiro
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Pontevedra, 2024

by

«En un tancar i obrir d’ulls» a l’Ofici d’Educar

Ahir a l’Ofici d’Educar vam presentar un poemari per a joves, aprofitant que tenim aquí mateix la Diada de Sant Jordi, la primavera esclatant per tot arreu i l’ambient festiu que convida a la poesia.

Vam llegir alguns poemes i vam conversar sobre aquesta forma particular d’escriure poemes que es coneix com a tanka (té una sonoritat semblant a la del títol) .

Al web de l’editorial podem llegir que l’autora, Montse Maestre, ha caminat al costat de deu infants d’entre sis i dotze anys per crear un conjunt de poemes que recreen moments que es poden viure en un tancar i obrir d’ulls: una olor intensa que ens captiva mentre passegem pel carrer, el so lleuger que ens assalta en entrar dins un bosc, el tacte sobtat del vent a la pell, la imatge delicada del cel de nit…

Un dels bells poemes que podreu llegir és aquest Nits

Mentre em llegeixes
un conte, les paraules
tendres em gronxen.
A poc a poc s’esfuma
la teva veu. M’adormo.

Com a cada programa fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” i amb la gentilesa de l‘editorial regalem un exemplar del llibre entre els participants. En el cas de “En un tancar i obrir d’ulls” demanem que:

Digueu una paraula que rimi amb «mirada»

Envieu les vostres respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 21 d’abril.

Al darrer concurs la guanyadora va ser l’Alba (8 anys) i s’emporta un exemplar de «Burundi» . L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/en-un-tancar-i-obrir-dulls-de-montse-maestre/audio/1204052

by

«Un metre d’històries de metre» entre la poesia i la ciència.

Els qui vivim a Barcelona, ens agrada passejar pel carrers i descobrir detalls de la nostra història ho tenim fàcil perquè n’hi ha a cabassos.

A la Rambla de les Flors hi ha un lloc on anaven els barcelonins a posar en hora el seu rellotge perquè allà hi ha la unitat de mesura del temps, a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, al número 115, i ens marca l’hora oficial. Bé, ara mirem l’hora al mòbil. Els temps canvien.

A prop de la catedral es conserva encara un vestigi de la Inquisició. Molt a prop, en una cantonada, també veiem una mena de canal que usaven els comerciants per prendre les mesures de longitud. Se’ns fa estrany però en temps reculats les mesures eren parts del cos (pams, peus, braços) i això provocava no poques discussions entre compradors i venedors.

Hi va haver un moment que es va fer evident que calia una unitat que servís per a tothom, tant si vivia a la Xina, com a Paraguai. I la comunitat científica es va posar mans a l’obra. La gràcia de tot plegat és que es va decidir que es fes a Barcelona. Era a finals del segle XIX i, prenent com a referències l’Observatori Fabra i el Castell de Montjuïc, es va anunciar la mesura universal del metre que emprem actualment a gairebé tot el món, amb excepcions perquè els anglesos van a la seva i mesuren amb iardes, per exemple, i a la navegació marina les distàncies són en milles.

Si aneu a Montjuïc, a prop del Fossar de Santa Eulàlia i el Passeig del Migdia, encara es conserva una mena de perxa de colors blanc i blau que ens recorda les mesures que es van fer.

Un metre dels que usaven els fusters és també un bon estri per explicar contes perquè amb ell pots fer aparèixer com per art de màgia una casa, una espasa, o altres elements que acompanyen el relat, permetent el joc simbòlic tan estimulant per a la ment dels infants.

Segurament a casa teniu, a la capsa de la costura, un altre metre plegable que useu per mesurar la distància del terra a la ratlleta que marqueu amb un llapis darrera la porta de l’habitació per seguir el creixement de les criatures i que quedarà allà, inesborrable, durant molts anys.

Un metre és també l’inici del títol de l’àlbum il·lustrat que en Ramon Besora i l’Albert Asensio presenten aquests dies a diferents llibreries del país. Es titula Un metre d’històries de metre i han tingut molta cura en que aquest llibre acordió tingui precisament un metre de llargària quan està obert. Són quatre fulls de 25 centímetres cadascun. Un metre.

Apareix en un moment que el seu anterior treball «La lletra que tot ho canvia» ha estat guardonat amb el premi Crítica “Serra d’or” 2024 i és un doble motiu de celebració festiva de la creativitat i l’originalitat.

Dolors Feixas, del Grup Cultura matemàtica de les persones, a la contracoberta, sintetitza molt bé de què va el relat. Diu:

Què és un metre?—Pregunten els cucs de seda quan se’ls encomana fer un vestit per a la Kira, una serp que fa un metre de llargada. I gràcies a les explicacions de l’esquirol, del mussol i del pit-roig, poden començar a filar. Faran un vestit de metre!

En Ramon Besora, com a bon poeta i amant de la natura, es val d’uns animalons prou coneguts a casa nostra per fer-nos imaginar una situació que acaba amb sorpresa i un somriure còmplice.

En un article publicar a la revista “Viure als Pirineus” ens parla de l’art de la desproporció referint-se a aquest llibre i ho relaciona de forma enginyosa amb la literatura infantil i juvenil de tots els temps. El podeu llegir a continuació:

Per la seva banda, l’il·lustrador, l’Albert Asensio, ha sabut adaptar, amb el seu estil reconeixible, cadascuna de les tres micro-històries de la part del davant del leporello i fer-nos admirar l’esclat de color que trobem en girar el llibre.

Un llibre que es pot gaudir a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Un metre d’històries de metre
Autor: Ramon Besora
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Meraki
Pàgines: 16
Barcelona, 2024

by

La formació contínua indispensable

En els darrers mesos he anat als Serveis Educatius del Baix Llobregat, a Sant Feliu, on he tingut oportunitat de compartir moltes hores amb les mestres de les escoles del voltant. Ha estat un curs intens on he après molt. Sembla mentida, però és així. Et demanen que expliquis com organitzar la biblioteca escolar, quins llibres són adients per a cada edat, com dinamitzar determinades sessions, etc. i la preparació et convida a reflexionar i veure què funciona o què no va enlloc. A mesura que avancen les sessions et vas emocionant perquè has de pujar el nivell i això és senyal que les mestres venen força preparades i amb ganes de saber-ne més.

Després intentes fer-ho de la millor manera i confies que l’hauràs encertat. Sempre és un misteri. En el meu cas, tinc alguna màxima que procuro no trencar. Una és no llegir, una altra és emprar poc les pantalles i apostar pel contacte directe. També m’agrada que es pugui veure, tocar i valorar el material que presento. Es tracta de fer la formació amb rigor, honestedat i generositat. No sempre surt, esclar! Perquè un cop comences a parlar, vas d’una cosa a una altra, una anècdota et porta a un record, una pregunta et deriva cap a una crítica envers el Departament d’Educació o el Pla de lectura o determinades “modes” que només porten fum. I si cal riure, riem, i si cal fer una ballaruca, la fem.

En aquest curs he après molt, ja ho he dit, i en acabar, m’ha quedat la certesa que el curs vinent continuarem explorant aquest món meravellós que envolta la lectura i especialment les possibilitats que ens ofereix la (poc valorada) biblioteca escolar.

Recordo que el primer dia vam parlar de la història de la lectura i l’escriptura i tot va anar dirigit per l’Emmet Brown que ens va portar de viatge amb la seva màquina del temps.

A la segona jornada vam fer un “llamado por los malos poetas” i vam presentar un munt d’idees i recursos per explorar el món poètic a totes els edats. També ens va quedar temps per les novetats, mitjançant un “bingolectures”.

La tercera sessió va estar dedicada íntegrament a la biblioteca escolar i vam plantejar un combat literari, amb l’acompanyament de la Núria Vouillamoz, premi de pedagogia Rosa Sensat l’any 2022.

La quarta sessió va ser una allau d’accions que es poden fer a l’aula o al centre educatiu i que ajuden a que l’escola esdevingui un espai lector, tota ella.

I la darrera va ser una trobada a l’Espai Llamps i Centelles, on vam celebrar una festa presentant cadascú una proposta que li hagués funcionat al seu centre.

Voldria expressar un agraïment especial, sobretot, al Jordi Domingo del CRP per la seva delicadesa i acompanyament.

Una certesa que aquests dies em balla pel cap és comprovar que hi ha mestres extraordinàries que ho donen tot perquè els seus alumnes siguin creatius, col·laboradors, imaginatius, crítics, bones persones, vaja!

by

«En un tancar i obrir d’ulls», una joia poètica

Oh! Quina alegria ens produeix l’aparició d’una nova editorial adreçada al públic infantil i juvenil. És una festa!

Bé, aquest cas no és ben bé del tot així perquè l’editorial Trípode ja fa gairebé sis anys que publica novel·les i poemes per a adults. És una editorial independent centrada en les veus dels autors i autores catalanes.

El que sí és novetat és la primera obra que publiquen per a un públic jove. Es tracta d’un poemari ben particular, perquè com a objecte és preciós i només cal tocar el paper, admirar les il·lustracions i llegir alguns del poemes per adonar-se que estem davant una obra que s’ha de conèixer.

Fixeu-vos, per exemple, en la coberta, en aquesta noia de cara pigada i mirada calmosa, amb els cabells voleiant i despentinant-se amb la brisa i que ens convida a imaginar ves a saber què. Mira cap a l’esquerra i això en el món de la il·lustració significa que t’has d’aturar i pensar que la lectura del que vindrà s’ha de fer de manera tranquil·la, gaudint de cada paraula, de cada emoció.

Obrim el poemari i llegim:

IMPREVIST

Una bombolla
Sabonosa i petita
Plana lleugera
Per sobre les teulades.
Fins que plof!, una antena.

Què? Com us quedeu? Bonic, oi? Doncs com aquest poema breu en trobareu una quarantena sobre temes relacionats amb la natura.

Llegim al web de l’editorial que «l’autora, Montse Maestre, ha caminat al costat de deu infants d’entre sis i dotze anys per crear un conjunt de poemes que recreen moments que es poden viure en un tancar i obrir d’ulls: una olor intensa que ens captiva mentre passegem pel carrer, el so lleuger que ens assalta en entrar dins un bosc, el tacte sobtat del vent a la pell, la imatge delicada del cel de nit… Les il·lustracions de Delphine Labedan, que acompanyen alguns dels poemes, plasmen de manera preciosa i inspiradora aquests instants.»

M’ha agradat i penso que a les escoles ens pot anar molt bé un quadernet que hi ha al final, amb unes propostes d’escriptura, per introduir els joves en el món de la tanka (una mena de poesia japonesa, com el haiku) per captar els petits moments que ens envolten en el nostre dia a dia.

Lectura recomanada a partir de 10 anys i especialment per als joves.

Títol: En un tancar i obrir d’ulls,
Autora: Montse Maestre
Il·lustradora: Delphine Labedan
Epíleg: Susanna Rafart
Editorial: Trípode
Pàgines: 114
Barcelona, 2023

by

«Alí Bové i els quaranta nyigui-nyoguis», 100 endevinalles i 40 embarbussaments

Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una càpsula poètica que ens va oferir l’Andreu Galan fa uns dies, dins la Jornada “Ara ho entenc!” organitzada per la Fundació Bofill. Ens va mostrar algunes tècniques i idees per treballar la poesia a les aules i ho va fer amb la seva simpatia i professionalitat habitual. L’Andreu és mestre però també té el do de saber comunicar a través de la paraula i la música (sobretot la música) les emocions i els sentiments que ens provoquen els poemes, encara que no els acabem d’entendre del tot.

Va ser allà que em vaig assabentar del seu darrer treball “Alí Bové i els quaranta nyigui-nyoguis”, un recull d’endevinalles i embarbussaments que va guanyar el premi de poesia infantil atorgat per la Fundació Caixa cooperativa d’Algemesí, al país valencià, d’on ell és nascut i un enamorat i embaixador d’aquella terra.

El llibre conté embarbussaments i endevinalles de dificultat diversa i n’hi ha per a tots els públics. No patiu si no sabeu la solució perquè al final hi ha un solucionari. Si llegiu “Soc el túnel dels horrors per als llapis de colors” i no sabeu que es tracta de la maquineta de fer punta al solucionari ho trobareu. I si no sabeu de quin animal es tracta quan diu “I jo escric-cric a la nit i crec-cric que ja t’ho he dit” també ho trobareu al solucionari.

Per ajudar a trobar els respostes, l’Òscar Julve ha fet unes il·lustracions que ens donen pistes relacionades amb els objectes en qüestió.

A cada doble pàgina trobareu cinc o sis endevinalles, agrupades en temes com “Animals de companyia”, “A la taula i al llit al primer crit”, “No em mires, no em toques”, ”Fugint d’estudi”, “D’estar per casa”, “Tocats i posats” i “Calaix de sastre” i a continuació “Embarbussa’t, que fa fort!” amb els quaranta embarbussaments on no parareu de riure.
Proveu a llegir:

La Bimba belluga ballant bambú.
La Bimba belluga tallant bambú.
La Bimba belluga ballant amb tu.

Amb la tonalitat de la cançó de Little Richard “”Wop bop a loo bop bom bom” i ho entendreu.

Diu l’Andreu que les endevinalles i embarbussaments poden semblar només un passatemps, però tenen molts beneficis per al desenvolupament cognitiu dels nostres petits: Milloren el llenguatge expressiu i comprensiu; fomenten l’adquisició i ampliació del vocabulari; desenvolupen del pensament crític; incrementen l’atenció i la concentració; estimulen la memòria; consoliden l’aprenentatge; afavoreixen el procés d’associació d’idees; enforteixen processos cognitius més elaborats com la planificació o resolució de problemes; fomenten la imaginació, curiositat i enginy; milloren l’estat d’ànim; eleven els nivells de motivació; redueixen l’avorriment; estrenyen vincles afectius entre els qui comparteixen aquest tipus de jocs, etc.

I ens fan passar una bona estona. Són ideals per llegir-ne un cada dia, a començar les classes de bon matí i aprendre-les de memòria.

Ep, si voleu contactar amb l’Andreu perquè vingui a la vostra escola a explicar contes, recitar versos i fer-vos passar una bona estona, no us en penedireu.

Les primeres pàgines les podeu veure a continuació, clicant a:

primeres-paginesBaixa


LES DADES:
Títol:
Autor: Andreu Galán
Il·lustrador: Òscar Julve
Editorial: Andana
Col·lecció: Vagó de versos, 21
Pàgines: 87
Picassent (València), 2023

by

«En què somiava l’os», un àlbum intens, emotiu i poètic

Recordeu “El banc blau”? Segur que sí, perquè és un llibre que ens explica la vida vista des d’un banc situat en un parc (que s’assembla molt al Central Parc de NY). Doncs, acaba de publicar-se un altre llibre que podria ser la segona part d’aquell banc blau, però en aquest cas el protagonista és un os que s’ha escapat d’un circ i busca, afanyosament, algú que l’ajudi a ser poeta.

No li serà fàcil perquè la poesia costa de definir, és misteriosa, difícil de penetrar, presenta incògnites i no sabem ben bé a què respon. La poesia és subjectivitat i no ens importa què ens vol transmetre sinó què provoca en nosaltres (emocions, sensacions, intensitats, interaccions amb la paraula) i sobretot, la poesia és intuïció, una eina poderosa que ens obre camins. A més, la poesia no és racional, no s’acaba d’entendre però no ens importa perquè a la vida hi ha moltes coses que no entenem. Allò que compta és que ens aporta una visió del món diferent. És com si estiguéssim a la teulada d’un edifici molt alt i veiéssim la ciutat. És molt millor que anar pel carrer on només podem veure els edificis des de baix i poca cosa més.

Per sort, l’os troba una nena, l’Ona, que l’ajudarà a esdevenir poeta perquè els infants tenen imaginació per crear imatges i jugar amb les paraules, tenen memòria per conservar-les, relacionar-les i poden il·luminar la nit quan somien desperts.

L’os i l’Ona buscaran la manera de fer un poema i en el seu viatge recorreran llibreries, biblioteques meravelloses, coneixeran poetes, passejaran per camps i muntanyes fins que un dia arribaran al mar…

L’àlbum que ha escrit i il·lustrat l’Albert Asensio és, tot ell, un cant a la vida, una oda a viure i veure la bellesa del mon. Ens recorda al gran Goethe quan deia que hauríem de fer cada dia quatre coses: mirar un quadre bonic, escoltar una música que ens emocioni, llegir un poema i ser capaços de dir unes paraules raonables. Aquest “En que somiava l’ós?” és tot ell un quadre bonic, ens emociona, ens fa llegir poemes i les paraules que hi trobem escrites són més que raonables.

És un àlbum recomanat per a infants a partir dels vuit anys.

Si teniu oportunitat, aneu a la llibreria “Lectors al tren!” a Rubí perquè hi trobareu els originals d’aquesta obra i la Montse Marcet, la llibretera, us podrà explicar un munt de detalls del relat. I si busqueu un regal bonic, els originals estan a la venda. Les il·lustracions estan exposades fins al dia 8 de desembre.

LES DADES:
Títol: En què somiava l’os?
Autor: Albert Asensio
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 44

Barcelona, 2023

by

Vallverdú i les seves «Geografies»

L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.

Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.

A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) i on podeu llegir el següent:

Jo amb la host dels meus llibres

El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.

Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.

És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell…

Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.

Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).

La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.

Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.

No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura.
Salut hi hagi!

I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)

by

«La lletra que tot ho canvia», la màgia feta poema

Al mes d’octubre del 2022, a la tertúlia que vam compartir amb en Ramon Besora, ens va fer un regal en forma de primícia. Es tractava d’una idea que es trobava en procés d’il·lustració. Per exemplificar-ho ens va fer jugar amb unes lletres per composar paraules. Mireu aquest vídeo i ho entendreu perfectament:

Ara, cinc mesos després, el llibre ha vist la llum. Es tracta d’un poemari amb un títol prou explícit: La lletra que tot ho canvia.

Observem la coberta:
Al capdamunt un blauet que enfila directament cap al riu a la recerca del peixet que se’l mira esporuguit, però en el seu picat el que pesca és una lletra, la “T”, i això provoca que el títol canviï el seu significat i allà on deia “lletra” ara hi diu “llera” fent referència a la depressió de terreny que veiem per on corre el riu.

Girem full, intrigats pel que trobarem i les guardes ja ens alerten de què va la cosa, d’un joc de paraules nascudes de l’insòlit, de l’imprevist, de l’absurd, de tot allò que ens envolta. El color vermell —que és un símbol— també ens avisa que estem parlant de vida.

I comencen els jocs. Cada poema està estructurat de manera similar. Mirem el primer.

Una doble pàgina ens mostra, a l’esquerra una paraula de cos enorme on la primera lletra és de color vermell. Hi diu Tren.
a la pàgina senar el poema complet:

Passen coses ben estranyes!
Un tren, veloç, perdé la T:
Ara és un animal amb banyes.

I en aquestes tres línies trobem un avís del que vindrà (coses ben estranyes) i un joc en forma d’endevinalla que hem de resoldre. Aquesta és fàcil, oi?

A la part de sota hi ha un tren en marxa, a gran velocitat i per les finestres veiem quatre persones i un gat.

A la doble pàgina següent, la transformació!

Segueixen estan les persones, el gat i les vies però el tren ha desaparegut i en el seu lloc hi ha, ja us ho imagineu, un ren.

Si us fixeu en aquest i en tots el poemes hi ha les mateixes constants, com la presència del color vermell en detalls significatius. Cada quatre pàgines canvien el color del fons i en algunes de les poesies trobareu a peu de pàgina una explicació d’alguna paraula que pot resultar poc coneguda. S’agraeix.

Voldria remarcar la gran feina de l’Albert Asensio, l’il·lustrador, que ha entès perfectament el joc i, amb la seva perícia amb l’ús del llapis i la seva sensibilitat mesclant els colors, ha estat còmplice directe de l’espectacular resultat. Un breu vídeo perquè veieu com treballa:

M’ha agradat «La lletra que tot ho canvia», crec que és un llibre per regalar i, a l’escola o l’institut, us pot inspirar activitats similars partint del joc amb les paraules, la creació de nous llenguatges i potser amb els vostres alumnes us atreviu a inventar nous versos partint d’una premissa similar.

Per exemple, enlloc de treure lletres, se n’afegeixen d’altres i la paraula resultant té un altre significat. Imagineu que als vostres alumnes els dieu “sol”, segur que si n’afegeixen pel davant trobaran pèsol, mussol o bressol i si les afegeixen pel darrere soldat, solució o solter, entre d’altres. I au, a fabricar poemes.

Lectura recomanada a partir de cicle mitjà.

DADES:
Títol: La lletra que tot ho canvia
Autor: Ramon Besora
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Meraki
Pàgines: 48
La Seu d’Urgell, 2023

by

El certamen literari Francesc Candel ja està en marxa

Des de fa vint-i-nou anys se celebra un certamen literari que porta el nom d’en Francesc Candel i es convoca amb la finalitat d’incentivar la participació de la ciutadania en activitats culturals, promoure la creació literària i fomentar el plaer de la lectura. Hi participen joves i adults en diverses categories i tot i que la majoria d’originals arriben de Catalunya també hi ha una bona participació de la resta d’Espanya i de Sud-Amèrica.

He tingut l’honor de participar com a jurat en la categoria de relat Juvenil en moltes edicions i és una experiència genial perquè ens permet copsar el nivell i els temes que preocupen als joves. A més, la possibilitat de debatre, compartir punts de vista no sempre coincidents amb al resta del jurat és enriquidor i n’aprenem molt.

Enguany hi ha temps fins al 15 d’abril per presentar els relats de la categoria Relat Curt Juvenil (joves entre 14 i 18 anys) amb una extensió màxima de 5 fulls.

Entre els participants triarem els dos relats més reeixits. La persona guanyadora serà premiada amb un trofeu i 400 € bruts i la persona finalista serà premiada amb un trofeu i 200 € bruts.

Hi ha altres categories per a adults: Relat curt adult, reportatge periodístic i poesia.

Si coneixeu joves o treballeu en un Institut i els feu arribar les bases del certamen o els faciliteu estones a que posin negre sobre blanc els seus pensaments, segur que us ho agrairan.

Animeu-vos!

Podeu llegir les bases a continuació: