Lectures sorpresa amb Oks&bo

Fa uns dies, vaig tenir el goig de conversar amb la Núria Serra, una de les dues sòcies d’una nova empresa que han anomenat com a “Oks&Bo”, (un joc de lletres que em va costar d’endevinar) i que acaben d’iniciar una aventura gràcies al Verkami i a la seva pròpia empenta.

Es tracta d’una subscripció literària destinada a nens i nenes d’entre 3 i 7 anys. Et fas subscirptor i cada mes arriba a casa una capsa que conté un llibre sorpresa. Normalment és un àlbum, una novetat acabada d’imprimir. Em va explicar la Núria que llegeixen tot el que surt i trien allò que els sembla més bonic, interessant i educatiu. Per exemple, en la primera tramesa van incloure el llibre “Plores o fas sol” d’Akiara books. Bé, això és la sorpresa. No sabem que ens arribarà a la següent tramesa que és a punt d’arribar a casa.

A la capsa també inclouen una petita guia de lectura que ajuda entendre el tema triat i una proposta d’activitat per fer-la encara més engrescadora.


Han cuidat molt els detalls i totes les capses són de cartró 100% reciclable.


Si voleu saber més de com funciona aquest servei podeu visitat el seu web i allà trobareu tota la informació: https://www.oksandbo.com/ca/home/

I un vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=sdojNsx4xD0

Gràcies per les explicacions. Núria!

Amb la Núria, rebent de les seves mans, la primera de les capses de la meva subscripció.

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

Endevinacontes: Poemari? Àlbum il·lustrat? Llibre-joc?

La forma apaïsada d’aquest llibre convida a passar les pàgines lentament, a llegir els poemes (en principi, enigmes) i mirar d’endevinar de quin conte es tracta. Si no ho encertem, llavors podem mirar la part de sota i allà una il·lustració ens mostra mesclades dues històries, una de les quals és la que busquem.
És força enginyós i els poemes estan ben rimats (la traducció al català d’en Dani Espresate està molt aconseguida, gens forçada) oferint-nos pistes que ens ajuden a recordar els contes.
Per exemple, si llegim:

L’àvia avui està peluda
Té una fam que és atroç,
Les orelles punxegudes
I una mirada feroç…

Ja sabem quin conte és, oi? Si encara dubtem, mirem la imatge i segur que ho sabrem.

Són trenta-dos contes coneguts, repartits en setze làmines. Al final hi ha vuit propostes de treball per continuar jugant, llegint i escrivint.

Un bon llibre per a cicle inicial.

Al web de l’editorial podem llegir:
Els contes són com les persones: et diuen algunes coses en veu alta i altres te les ensenyen sense paraules, perquè et conviden a descobrir-les o a imaginar-les. Si coneixes bé els contes, pots permetre’t el luxe de jugar amb ells mitjançant les paraules i les imatges: els pots desmuntar, desendreçar, barrejar de manera divertida; pots convertir-los en endevinalles, disfressar-los de poesia i, finalment, tornar-los a endreçar dins el teu cap. Veuràs que, quan hi hagis jugat, entendràs millor cada conte, et sorprendran amb les seves diferències i semblances, riuràs i aprendràs que, quan comprens allò que llegeixes i ho observes bé, el món és molt més entretingut.

LES DADES
Títol: Endevinacontes
Autora: Berta Inés
Il·lustradora: Virginia Donoso
Traductor: Dani Espresate
Editorial: Bellaterra
Pàgines: 42
Barcelona, 2019

El dissabte 2 de febrer, el vam presentar dins del marc de la Jornada “El plaer en l’educació. L’alegria de viure, l’alegria d’aprendre” i crec que el vam disfrutar.

Velocirepte (12 mesos, 12 llibres)

Els qui vivim a prop d’una biblioteca som afortunats. Ahir vaig anar a tornar un parell de llibres i tres revistes i em vaig apuntar al Velocirepte. Havia vist les banderoles pels carrers i vaig pensar que era una bona iniciativa, molt semblant als cromocontes que fem a les escoles.
Al web del servei de Biblioteques he trobat la informació que ho explica. Pel que sembla la idea va néixer a la Biblioteca Sagrada Família quan el 2016 van decidir promocionar la lectura entre els seus usuaris a través de reptes mensuals, i per això es van inventar la figura del Velocirepte. Destinat tant a usuaris lectors com a no lectors, el programa va ajudar a descobrir obres que potser no haguessin escollit mai.

Ara la iniciativa s’ha escampat per tota Barcelona. M’agrada molt.  Potser no calia la despesa de banderoles, bossetes o punt de lectura, potser, però la proposta de participació i dinamització lectora és genial. L’objectiu és aconseguir llegir una gran varietat de llibres i descobrir autors i gèneres que d’una altra manera no triaríem. El repte és llegir dotze títols durant un any, de temàtiques diverses.
Em vaig inscriure i em van lliurar un passaport amb dotze caselles per segellar —quan llegeixi els llibres proposats en el repte— a la casella corresponent.


Com que el primer repte és «Àfrica no és un país» vaig agafar Bajo la jaima, un recull de contes populars del Sahara. Crec que m’agradarà.
El febrer, els protagonistes seran els monstres, mentre que el mes de març estarà dedicat a les dones pioneres. El mes d’abril, el repte continuarà amb una lectura d’una obra que tingui un llibre com a protagonista; el maig serà sobre un poeta contemporani; el juny la lectura serà sobre literatura i música, i el mes d’agost la temàtica serà París. Barcelona serà la protagonista de setembre, el cinema el mes d’octubre, els animals domèstics el novembre i, finalment, la gastronomia serà la protagonista del mes de desembre.
Si aconsegueixo llegir els dotze llibres proposats entraré en el sorteig de tres viatges que es donaran a conèixer per Sant Jordi.
A la web velocirepte.cat trobareu tota la informació.
Si esteu a altres poblacions i voleu fer quelcom semblant, ja ho sabeu, no és difícil, animeu-vos, segur que anirà bé.

Més informació AQUÍ

Juguem? un àlbum il·lustrat que reflexiona sobre els conceptes de plaer i felicitat

Si us pregunten «què és un álbum il·lustrat?» només cal que els mostreu Juguem? de l’Ilan Brenman i la Rocío Bonilla perquè concentra totes les qualitats que ha de tenir un bon àlbum  per a infants d’entre 3 i 7 anys (tractament del color, repeticions, imatges boniques, narracions paral·leles, sorpreses, fantasia, imaginació, etc.)
A la portada veiem un nen —en Pere— envoltat del seu cercle d’éssers estimats (la seva germana ,el seu amic, els companys d’escola, la mare, el pare i els avis. Tots mirant-lo a ell, tots somrients, cadascú amb un objecte a la mà, disposats a compartir uns moments de joia i de joc amb el noi. Enmig del cercle veiem al Pere, seriós, concentrat, la mirada absorta a una tauleta. La il·lustradora ens el presenta sense color, (una picada d’ullet, potser, al mític Hombrecillo vestido de gris?).
Aquesta primera imatge és la que cal que els lectors interpretin i sapiguem deduir perquè no hi ha decorat, què vol dir que el nen no tingui color, quina mena de jocs li proposen els qui l’estimen.,,
El conte planteja una situació que es va repetint amb diferents personatges. Sempre es veu el nen amb un dispositiu a la mà (un mòbil, una tauleta, el comandament de la consola) i algú que li pregunta:
—Pere, juguem?
I ell que contesta:
—Però si ja estic jugant.
Paral·lelament al text (breu) veiem algun personatge, molt acolorit, vivint una situació de joc realment divertida: la germana jugant a la banyera, el seu millor amic construint una nau espacial amb caixes de cartró, els companys d’escola amb el monopatí, el pare investigant la natura, etc. A un costat, sempre en petit i en tons grisos, el noi, la majoria de les vegades amb els ulls tancats, com absent. La gràcia de cada situació (per repetida és esperada i ajuda a avançar la història, anticipant la resposta per part de lector) és un desplegable que s’obre i ens fa deixar anar un «oooh» de sorpresa en veure el desplegament, en espacial, el darrer, el que tanca la història de manera rodona.

M’ha agradat molt veure referències als còmics de Tintín, al berenar a casa del barreter de l’Alicia, a Star Wars i fins i tot, m’ha semblat intuir una picada d’ullet a la bufanda del Petit Príncep.
És un bon àlbum il·lustrat i el que s’explica no està tan allunyat al que malauradament certifiquen els psicòlegs i educadors. No sé si us heu trobat amb un cas semblant però és trist comprovar aquests infants que estan amorrats al dispositiu i ni tan sols et saluden quan et veuen. En aquest sentit, el llibre s’ha d’interpretar com un toc d’alerta. No vol dir que s’hagi de prohibir l’ús de la tauleta, sinó fer-ne un ús adequat i pensar que hi ha temps per a tot.
Molt bones les reflexions de l’Ilan al final del llibre, en una mena d’epíleg per als adults on diu:
—He preguntat a moltes criatures què els fa felices i en cap resposta he trobat les paraules mòbil, tauleta tàctil o videojoc. Ben al contrari, el que he escoltat és: «estar amb la família», «un berenar calentó», «jugar a pilota», «anar al a piscina», «jugar amb els amics», «dinar amb la mare i el pare», «viatjar» i «escoltar contes».

Les dades:
Títol: Juguem?
Autor: Ilan Brenman
Il·lustradora: Rocío Bonilla
Editorial: Animalllibres
Pàgines: 24
Maig 2017

Podria ser una poma

De vegades els bons amics et fan regals que et commouen. M’ha passat fa uns dies amb en Daniel. Em va regalar «It might be an apple», un llibre per a infants i grans que és un autèntic tractat de filosofia.
La història comença quan un nen torna a casa des de l’escola i veu a sobre la taula una poma vermella i llustrosa.
Alto! És realment una poma?—Es pregunta el nen. Perquè podria ser un peix vermell cargolat, o una cirera molt gran, o fins i tot podria estar plena de dispositius, com si fos el motor de la poma.
Fins i tot podria ser un ou amb tota mena de criatures a l’interior.
Potser si es rega cada dia, podria créixer i convertir-se en una casa enorme, amb tobogans i torres i un arbre propi!


«It might be an apple» (Podria ser una poma) és una història bulliciosa que segueix els pensaments divertits d’un nen a través de totes les coses que podria ser una poma si no fos que, de fet, és una poma.
Aquest llibre no només és divertit, sinó que també qüestiona el món que ens envolta. El final és genial i et venen ganes de tornar a començar.
L’autor és en Shinsuke Yoshitake i amb unes il·lustracions monocromàtiques d’escenes completes ens presenta un obra visualment molt atractiva.
Un llibre entretingut i que fa pensar als infants.
Ara només falta que alguna editorial el tradueixi al català. Bé, i també el següent «Can i build another me?» que diuen que agrada més encara als infants.
PD. Ara cada vegada que veig una poma m’enrecordo del llibre i em pregunto si realment és una poma. Aggg!