«Like blau», la dictadura dels like

La primera de les frases que he subratllat en llegir el darrer llibre de la Gemma Pasqual és aquesta. A la pàgina 15 diu:

Els likes atorgaven una puntuació a cadascun dels ciutadans en funció dels seus hàbits cívics, socials i de consum, les seves amistats i el seu compliment dels deures econòmics. Així mateix, la ciutadania també tenia el privilegi d’atorgar o treure likes als seus veïns, un fet que, a la pràctica, només podien fer els benestants, ja que la gent humil els necessitava per subsistir.

I tres línies més avall:
El nombre de likes marcava la posició dels ciutadans en l’escala social…

La novel·la està pensada per a un públic jove, té un ritme narratiu força fluid, amb un vocabulari entenedor i amb alguns apunts que els faran buscar l’origen de determinades frases o idees.

Si sou dels que disfruteu amb la ciència-ficció segurament trobareu elements que us recordaran a novel·les clàssiques d’Asimov, Huxley o Stanislav Lem però també a altres més moderns com els llibres de la Veronica Roth (sèrie «Divergent») i per descomptat a pel·lícules com «Blade Runner», «El show de Truman» i especialment a «In time». Si ho mescleu tot us sortirà «Like Blau»

Si no heu llegit ciència-ficció, potser us costarà entendre les primeres pàgines però de seguida quedareu atrapats en aquesta distòpia.

De què va «Like Blau»? Se centra en un període la vida de la Kas (Kassandra), una jove que viu en un món futur, anomenat de “la Reconstrucció”, sobrevingut després que la Terra passés per diversos cataclismes mediambientals i sanitaris.

Sota el comandament únic d’un tal Magnus, la societat es regeix per una normativa rígida (només hi has dos colors permesos —blau i blanc—, mengen barretes energètiques i batuts, no hi ha música, ni llibres, ni es poden mirar a la cara.) Naturalment els gestos d’afecte (petons i abraçades) no són ben vistos i tothom disposa d’un aparell anomenat rein que és com telèfon mòbil. La Kas, a més, té un robot que li fa d’ajudant, una espècie d’R2D2 d’Star Wars, anomenat Robbie (un robot de la sèrie T-245 descatalogat, en forma d’esfera, ampla i aplatada a la base, amb la superfície abonyegada i ratllada per l’ús. El cobria una fina capa d’un esmalt blau elèctric. Dues pantalles Il·luminades que semblaven els ulls l’humanitzaven. Feia olor d’oli de màquina.)

Un cert dia, es veu embolicada en un assumpte prohibit que la portarà a restar tancada durant tres mesos en un centre de reeducació. Serà aquí on coneixerà a altres persones que també estan recloses i el contacte amb elles farà que la seva vida canviï definitivament. Sabrà què està passant amb la gent gran que és enviada al “Paradís”, coneixerà un moviment anomenat “la Resistència” (com els maquis de la Guerra Civil) i ordirà un pla per despertar consciències.

El final m’ha descol·locat. Potser he vist massa pel·lícules… Si algun dia tinc ocasió de parlar amb la Gemma, tindrem un bon debat, segur.

Novel·la recomanada per a alumnes de segon cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Like Blau
Autora: Gemma Pasqual
Editorial: Barcanova
Pàgines: 192
Barcelona, 2020

 

«La Nacionalien», una novel·la gràfica sobre la alienació digital

El passat divendres 10 de juny es va presentar «La Nacionalien», una obra gràfica dibuixada per Sandro Bassi, artista veneçolà, que va compartir amb els assistents els “intríngulis” de l’obra, les seves motivacions, els dubtes i el complex procés d’elaboració.

A la magnífica llibreria “Lectors al tren” de Rubí, la Montse Marcet es va adreçar als assistents—amb mascareta i guardant la distància de seguretat— explicant, en primer lloc, l’àlbum il·lustrat “El encargo” de Claudia Rueda, per fer-nos veure que darrera d’una obra com la que es presentava hi havia una pila d’hores, d’esbossos i d’anar endavant i endarrere en el procés.

Una molt bona introducció que va servir perquè l’editor de “Libros del Zorro Rojo”, Fernando Diego, ens expliqués les seves impressions sobre el tema que planteja «La Nacionalien», i ho ve fer personalitzant-ho en la seva experiència d’aquests mesos de confinament lluny de casa.

Després, l’autor, en Sandro Bassi, ens va explicar alguns detalls curiosos del procés d’elaboració de la novel·la, del perquè dels noms de les estacions, de l’ús del blanc i negre, de les cares monstruoses que miren embadalides, com posseïdes, mentre caminen amb els telèfons mòbils a la mà i dels detalls que emplenen les pàgines (la inscripció en llatí de l’estació de metro, el gos, l’home del barret, etc.)


La millor part va ser el debat o tertúlia posterior perquè qui més qui menys té una relació particular amb el mòbil i així es va poder contrastar què té d’alienant l’ús del dispositiu i què té de bo. Alguns dels qui estàvem a la llibreria érem del gremi de l’educació i coincidíem en que pot ser una bona obra per llegir i generar debat amb els alumnes grans, especialment als instituts. És un tema que està obert i que genera no poques discussions al si de les famílies amb joves adolescents. Particularment interesants van ser les intervencions de l’Andrea Rovira, cap de premsa de l’editorial, i les dels lectors que ja havien llegit la novel·la gràfica.

Al web de “Libros del Zorro Rojo” diuen: “Las imágenes de este libro están basadas en la realidad. Cualquier semejanza o parecido no es casual”, eso advierte Sandro Bassi al final de su obra, cuando “La Nacionalien” ya ha dejado al lector conmocionado por su crudo retrato de los tiempos actuales. Un accidente que causa interferencias en los teléfonos de los pasajeros del metro revela al lector nuestra dependencia tecnológica.

I és que d’això va la història. De com un mal ús del telèfon mòbil pot comportar una dependència que ens allunyi del contacte humà amb els altres.

El tràiler que han fet per a la presentació és molt bonic. És aquest:

Els originals de “la Nacionalien” estaran exposats a la llibreria durant tot l’estiu.

LES DADES:
Autor: Sandro Bassi
Il·lustrador: Sandro Bassi
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2020

Amb en Sandro Bassi

«Coppelius, el creador d’autòmats», una història amb referències literàries i musicals

A finals del segle XVIII i principis del XIX pels pobles de centreeuropa corrien uns firaires que arribaven als pobles i mostraven els invents i les troballes més estrambòtiques. Un dels artefactes que més fascinaven eren els autòmats, éssers que podien moure’s gràcies als mecanismes articulats del seu interior.

A la literatura per a infants i adults hi ha algunes obres que parlen d’aquestes màquines, amb diferents punts de vista, més o menys ètics, científics o inquietants. Des dels clàssics l’innocent Pinotxo o el monstruós Frankenstein, els autors han trobat un camp obert on incloure tota mena d’aventures.

Especialment a la literatura juvenil, hi ha relats magnífics i que permeten afeccionar-se a la lectura. Probablement, ”La invenció de l’Hugo Cabret” de Brian Selznick, “El misterio de la mujer autómata” de Joan Manuel Gisbert i “L’extraordinari enginy parlant del Professor Palermo” de Jordi Sierra i Fabra en són tres dels millors.

La darrera novel·la que tracta aquests tema és “Coppelius, el creador d’autòmats”, títol que fa referència al ballet “Coppélia”. L’ha escrit la Rosa Maria Colom i ha estat mereixedora del Premi Fundació Bancaixa de narrativa Juvenil.

L’obra, molt ben escrita, narra les vivències d’un noi, en Jan, que ha perdut la seva mare, una famosa violinista. El noi pensa que el violí ha estat el culpable de la seva mort i creu que la única manera de tornar-li la vida a la mare és construir un autòmat que sigui com ella.

A la contraportada llegim:
Al cap de molts anys, el president d’un país minúscul rep una carta misteriosa on el citen a la Casa del Pou, on va viure en Jan quan era nen. A la reunió també estan convocats Sherlock Holmes i el Doctor Watson! L’amfitrió, l’enigmàtic professor Coppelius, els plantejarà un enigma que ens retorna a la història d’aquell violí.

Novel·la de lectura exigent i que potser requereix la mediació de l’adult. Per als afeccionats als misteris i per als nois i noies de segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Podeu llegir les primer pàgines AQUÍ
Al web de l’editorial Bromera, trobareu una proposta diàctica prou exhaustiva. També la podeu decarregar clicant a Proposta didàctica

LES DADES:
Títol: Coppelius, el creador d’autòmats
Autora: Rosa Maria Colom
Editorial: Bromera
Pàgines: 192
Alzira, 2020

A la carretera, un Kerouac retrobat

Repasso mentalment les prestatgeries amb les novel·les que m’han acompanyat (algunes les conservo, d’altres van ser prestades i no retornades, n’hi ha que les vaig agafar en préstec a la biblioteca) i veig quin itinerari eclèctic he seguit durant la meva vida. Com altres persones, molts anem passant per etapes lectores influenciats pels amics o per les circumstàncies personals. Algunes novel·les s’obliden perquè no aporten res, d’altres, en canvi, deixen una petja inesborrable en la nostra memòria i conformen el nostre corpus particular. Allà estan entre altres El petit príncep, El llop estepari, Lolita, Rayuela, La fiesta del chivo, El senyor dels anells, Crim i càstig, Cims borrascosos, Assassinat a l’Orient Exprés, Una realidad aparte, El beso de la mujer araña, La plaça del diamant, Madame Bovary, Pedro Páramo i tantes i tantes històries que ens han fet passar bones estones.

La llista és llarga i possiblement no compartida. Això va a gustos però el cert és que algunes de les grans obres de tots els temps ho són perquè enceten un nou camí, una nova manera de narrar, o presenten temes inexplorats. T’agradin o no, són com aquells ports d’alta muntanya que pugen els ciclistes del «Tour» de França i que estan considerats «hors catégorie». Per poder-les jutjar cal situar-se en el context, en el moment en que van ser escrites.

Algunes editorials fan bona feina recuperant títols que només es podien trobar a les llibreries de vell o en algunes biblioteques. Ens n’alegrem quan es tornen a editar.

Kalandraka és una d’aquestes editorials que fa aquesta bona feina, encara que no t’acabi d’agradar determinada obra. M’ha passat amb algunes de les seves propostes però probablement són qüestions personals.

Ara acaben de publicar «A la carretera», una de les novel·les mítiques de Jack Kerouac i m’ha fet molt content perquè és una de les històries que recordo amb estimació perquè em va obrir els ulls a un moviment que es produí als Estats Units d’Amèrica: El fenomen de la «generació beat» (paraula que deriva de “beatífic”, curiosament).

El llibre descriu una sèrie de viatges frenètics que fan diversos joves a través dels Estats Units. El destí no importa, allò que és transcendental és el viatge en si, estar “a la carretera” sense aturador, enamorats de la vida, la bellesa, el jazz, el sexe, les drogues, la velocitat i el misticisme, defugint els horaris, les hipoteques i totes les recompenses tradicionals nord-americanes.

Jack Kerouc i Neal Cassidy (a la carretera)

«A la carretera» es va convertir en un text clàssic de la contracultura literària nord-americana. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el relat del viatge d’en Sal Paradise a través d’Amèrica va representar la lluita per mantenir la llibertat del somni americà en un moment històric dur, auster i sobri. El viatge des de l’Est fins a la Costa Oest d’Amèrica, seguint la ruta 66, va ser clau de l’emergent cultura Beat, de la qual Kerouac —juntament amb figures literàries com Ginsberg i Burroughs— es convertiria aviat en un representant carismàtic.

Lectura recomanada per a joves que vulguin conèixer què va passar els anys 50 del segle XX als USA i per a estudiants de Batxillerat.

Podeu veure el què diuen des de l’editorial, clicant AQUÍ

LES DADES:
Títol: A la carretera
Autor: Jack Kerouac
Editorial: Kalandraka Catalunya
Traductor: Ferran Ràfols
Barcelona, 2020

«Tan sols viure», un crit de valentia i esperança.

A la col·lecció Horitzons de Pagès edicions han publicat «Tan sols viure» un altre títol que segueix la línia potent dels anteriors “El mar i la serp”, “Sweet sexteen” o “Sachiko”. En aquesta narració trobem deu relats de deu joves que han fet sols un procés migratori des dels seus països fins a Catalunya. Són fets reals, històries de joves migrants que busquen una vida millor.

Els autors han visitat les zones on es produeix el trànsit (Ceuta i Melilla, per exemple) i on les condicions de vida són dures però la esperança d’emprendre un camí que els porti a llocs on sobreviure amb dignitat hi és present.

Amb paraules dels autors, la Sara Montesinos i en Martí Albesa:
«Ens hem adonat que la majoria d’històries les podíem trobar ben a prop de casa. I per això podem parlar de veïns i veïnes, amics i amigues, fugint de l’etiqueta de menors estrangers no acompanyats. No, no ha estat fàcil. Hem hagut d’aturar-nos quan entrevistàvem per abraçar aquests joves. No hem gosat preguntar sobre alguns moments i hem promès guardar secrets. Hem intentat mostrar respecte i hem marxat a casa desitjant que res no hagués passat. Hem fet entrevistes amb ulleres de sol per amagar la ràbia i hem tancat llibretes que no suportaven més violència.»

I, més endavant, parlant dels nois i noies que han conegut, diuen:
«Coneixeràs la valentia de la Noor, els somriures d’en Driss i la Maria, la intel·ligència de l’Ismael i la fortalesa de la Bouchra. També hi trobaràs la constància de la Farira, l’aprenentatge de l’Abdu i la seguretat de l’Amin. Viatjaràs amb l’Adam, caminaràs per Melilla i xerraràs amb en Massaliou. Tens per endavant deu històries plenes de dolor i tristesa, hi ha nostàlgia, violències i desgast. Però també hi ha força, valentia, coratge i, malgrat que sembli impossible, són relats plens de vida».

Crec que és un llibre que haurien de llegir els joves de casa nostra per entendre una mica com són els milers de joves que han arribat als nostre pobles i ciutats.
Recomano començar el llibre per la darrera de les entrevistes, precisament. La de l’Amine Outahar.

També podeu complementar la lectura amb el magnífic programa que va fer l’Elisabet Pedrosa, a l’Ofici d’Educar de Catalunya ràdio, sobre ”Menors no acompanyats, jugar-se la vida per una oportunitat”. El trobareu aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/menors-no-aompanyats-jugar-se-la-vida-per-una-oportunitat/audio/1062086/

Imatge extreta del web de l’Ofici d’Educar

A la contraportada de “Tan sols viure” llegim:
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. Tan sols viure.

Lectura recomanada a partir del segon cicle de l’ESO i Batxillerat

LES DADES:
TÍTOL: Tan sols viure
Autors: Sara Montesinos i Martí Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 6
118 pàgines
Lleida, 2020

Victor Català, un nou títol de la col·lecció “Tant de gust…”

S’acaba de publicar l’onzè títol de la col·lecció «Tant de gust…», dedicat a l’escriptora Caterina Albert, que signava les seves obres amb el pseudònim «Víctor Català».

El llibre segueix l’estructura dels anteriors. Una primera part on les autores del recull, la M. Carme Bernal i la Carme Rubio, ens expliquen, de manera planera, didàctica i entenedora, la vida de l’escriptora: El seu naixement a l’Alt Empordà, els inicis com a narradora, les seves aficions, els seus estudis, les amistats, la família i la seva producció poètica i novel·lística. També ens narren la relació amb altres dones escriptores com Dolors Monserdà, Eulària Anzizu, Clementina Arderiu, Mercè Rodoreda, etc.

La segona part de llibre, els «Textos», analitza alguns relats, dites i narracions folklòriques i es centra en un extens resum i anàlisi de l’obra més coneguda de Víctor Català: Solitud.

Les explicacions s’acompanyen amb fragments de les obres comentades. El resultat de tot plegat és un bon llibre que ens acosta a una persona i una època que convé no oblidar. El llibre està amanit amb diverses fotografies i il·lustracions de la Gemma Capdevila a dos tintes (negra i rosa) i també s’agraeix que al peu de pàgina ens expliquin què signifiquen algunes expressions poc conegudes com “demora de goges”, “condícia”, “mal escarpida” o “boer”, per exemple.

Es desmillorà de pressa; no menjava ni feia res
i ella mateixa sentia fugir els colors i la tendror de la pell
i esborrar-se la claredat i vivesa de la mirada (…)
Perdé el gust de tot, fins i tot de la condícia,
i anava mal escarpida, amb les faldilles tortes,
i les mitges amb punts escorreguts…
(fragment de Solitud)

La col·lecció «Tant de gust…» està escrita sota les directrius de la Lectura Fàcil que identifica els materials elaborats amb la normativa de l’IFLA adreçats a col·lectius amb dificultats lectores i de comprensió.

Un bon llibre que hauria d’estar, juntament amb tota la col·lecció, a les biblioteques dels Instituts, per a gaudi dels alumnes de l’ESO.

LES DADES:
TÍTOL: Tant de gust de conèixer-la, senyora Víctor Català
Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustradora: Gemma Capdevila
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Col·lecció: Tant de gust… núm. 11
Pàgines:88
Barcelona, 2020

Autobiografia d’un tirà, amb il·lustracions d’Eva Sánchez

Entre les darreres novetats d’àlbums il·lustrats que he llegit, he pogut observar una tendència curiosa en la manera de tancar el text. M’ha passat amb «L’espera» de Gina Clotet, amb «La colección del abuelo» de Javier Sobrino i sobretot amb «Ningú com tu».

El text et va narrant uns esdeveniments que ens fan sospitar un desenllaç i al final, sorpresa!, resulta que no és el que hem previst.

A «Ningú com jo» (autobiografia d’un tirà) aquesta circumstància és molt evident i la darrera línia, la darrera imatge, capgira totalment el discurs. A més, pot passar que els lectors joves (i també els adults) desconeguin la identitat del personatge. Es tracta d’un animal que existeix en realitat. Això és fantàstic perquè ens obliga a fer una cerca a internet i conèixer una història molt curiosa i sorprenent, més sorprenent que els relats de “les mil i una nit”.

Les il·lustracions de l’Eva Sánchez reforcen el caràcter tirànic del personatge, juga perfectament amb els símbols i mostra unes metàfores que són evidents i que ajuden a avançar en la lectura. Les guardes aporten molta informació (el vestit nou de l’emperador?)

M’ha agradat però crec que l’edat lectora recomanada per l’editorial Kalandraka ha d’anar una mica més amunt, a sisè de primària o l’ESO.

LES DADES:
Títol: Ningú com jo» [autobiografia d’un tirà]
Autor: Ignacio Chao
Il·lustradora: Eva Sánchez
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: kalandraka
Barcelona, 2020

https://www.facebook.com/evasanchezilustracion/

La vida efímera dels paraigües

Ahir vaig sortir a fer uns encàrrecs. Plovia molt. Feia vent. I fred. El transport, com acostuma a passar en aquestes circumstàncies, exigia paciència. Vaig arribar tard.
En tornar, em va tocar fer un bon tros a peu i el vent em va girar el paraigües quatre vegades. La darrera, va quedar inservible i va acabar a la paperera. Vaig seguir caminant i vaig observar com a d’altres papereres hi havien deixat altres paraigües, també inservibles, amb les barnilles doblegades o trencades.


La imatge no deixa de ser poètica i vaig recordar un llibre bonic de la Maria Villa que es diu «Paraguas».

Es tracta d’un relat (o potser és una poesia) dels paraigües que, com el meu, acaben trencats i abandonats enmig de la pluja. El llibre compara les barnilles amb els ossos de les ales d’un ocell.

Les imatges en blanc i negre, a llapis, semblen extretes de fotografies. Algunes tenen un toc de blau.

El text, amb frases breus, potents, ens fa pensar en la sensació de rebuig i abandó que també es viu entre les persones.

«Paraguas» és una metàfora de la vida que poden entendre els nois i noies de primer curs de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Paraguas
Autora i il·lustradora: Maria Villa
Editorial: Tragaluz Editores
Pàgines: 32
2014

Els llibres bonics d’Animallibres

Hi ha editorials que aposten per l’educació i estan molt a prop de les escoles, oferint llibres variats i de qualitat. Els mestres ho agraïm. Un d’aquests segells és «Animallibres» i segur que a la biblioteca escolar teniu molts dels seus títols.
Al seu web diuen que estan «especialitzats en literatura infantil i juvenil que aposten per una literatura de qualitat que ajudi els nens i les nenes a créixer amb històries divertides, màgiques i originals. Tenim com a objectiu fomentar la lectura, amb llibres adaptats als interessos dels joves lectors, i amb una edició acurada tant pel que fa al text com a les il·lustracions. A més, volem col·laborar amb la tasca dels mestres amb propostes didàctiques que ajudaran els educadors a fer gaudir de les lectures i treure’n el màxim profit


Al seu catàleg tenen més d’una dotzena de col·leccions: Llibres de cartó per començar a llegir, àlbums il·lustrats, històries de detectius, de màgia, per fer-se un tip de riure, aventures per descobrir el que amaga la ciència i un grapat de relats per gaudir del plaer de la lectura des de ben petits.

La visita al seu web requereix una bona estona. És força complet i de disseny agradable. M’agrada comprovar que a la seva nòmina d’autors tenen a Olivier Tallec, Julian Press o Patxi Zubizarreta, entre d’altres. També trobareu el seu programa d’animació a la lectura.

LES DADES:
Web: https://animallibres.cat/
Facebook: https://www.facebook.com/Animallibres/
Canal Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCt1Adh5mWx5FVlC3PjiEYSg

 

Amb en Jordi Martín, editor. (fotografia feta per Désirée Grifé)

 

«Tot plegat semblava una broma», una novel·la valenta i ben construïda.

A les escoles usem diverses estratègies per intentar combatre l’assetjament però algunes s’han mostrat clarament insuficients o, directament, contraproduents. Per exemple, és habitual organitzar assemblees de classe on l’únic que s’aconsegueix és enviar un mossatge als alumnes que interpreten que el problema no és gaire rellevant.
Una altra tàctica habitual és animar a l’assetjat i la víctima a parlar del problema, cara a cara, o amb un mediador. Sembla una bona idea, però tampoc funciona i, fins i tot, hi ha psicòlegs que apunten que fa augmentar l’assetjament escolar.
Les dades que de tant en tant apareixen als mitjans escrits parlen de que, almenys un de cada quatre estudiants han estat assetjats. Són molts, i ens fa pensar què estem fent malament i com ho podem aturar.
Una de les activitats que sembla que funciona bé és promoure classes anti-assetjament i fer lectures que plantegen situacions on tothom es pot veure emmirallat.
En aquest sentit, el llibre de l’Anna Vilar resulta una bona eina. La narració està adreçada als infants a partir dels 12 anys i explica la història de l’Àlex, una noia que ha estat víctima dels insults i assetjaments d’alguns companys de classe perquè és grassa. També planteja l’altra mirada, la d’un dels nois que li han fet mal. I encara una tercera veu narrativa ens mostra una situació dura per la que passa una altra noia.
La novel·la té un al·licient afegit i és la manera com està escrita. Són 28 capítols, no gaire llargs, escrits amb una prosa valenta i una mica exigent. Les paraules estan ben triades i la construcció del relat recorda aquell moment del dia quan comença a clarejar. No és com fer clic! i ja està, no! Les ombres de la foscor va donant forma, a poc a poc, com quan la boira s’esvaeix. Així, funciona aquest relat. A poc a poc, anem ajuntant les peces d’un trencaclosques que culminen en una descoberta que ens deixa glaçats.

Lectura recomanable per als nois i noies de l’ESO.

L’obra va ser mereixedora del «PREMI CIUTAT DE BADALONA DE NARRATIVA JUVENIL 2019»

LES DADES:
Títol: Tot plegat semblava una broma
Autora: Anna Vilar
Editorial: Animallibres
Pàgines: 160
Barcelona, 2019

El proper dijous 12 de desembre, a l’Espai Betúlia de Badalona es farà la presentació. Estic feliç perquè l’Anna m’ha demanat que li faci els compliments. Si us animeu, les dades de l’acte són aquestes:


I si voleu llegir les primeres pàgines, cliqueu AQUÍ