«Gorazde zona segura», periodisme en forma de còmic

Fa tres anys vaig estar visitant Bòsnia. M’interessaven un parell d’enclavaments. La biblioteca de Sarajevo i el pont del Drina.

La biblioteca ja no existeix i s’ha creat com una mena de mite al seu voltant recordant que va ser bombardejada i destruïda durant l’assetjament de l’exercit serbi. Bé, quan ets allà te n’adones que no va ser exactament així perquè, si bé és cert que la van destruir, resulta que estava en el mateix edifici on hi havia el govern municipal. En canvi el pont del Drina, a Visegrad, sí que em va fascinar. Era un somni estar allà i recordar la gran novel·la d’Ivo Andric.

La ciutat de Gorazde va ser una sorpresa. A indicació del guia que ens acompanyava, ens vam desviar de la ruta marcada i vam passar la tarda visitant aquell enclavament. Vam veure les restes de la guerra, els túnels i la passarel·la que usaven per creuar el riu sense ser abatuts pels franctiradors, etc. Un record colpidor i que et marca, sens subte.

Ara, he acabat de llegir el magnífic document en forma de còmic on Joe Sacco recull les seves vivència durant els dos anys que va estar fent periodisme i visitant la zona.

Recordo que quan a Bosnia es mataven entre ells, a Barcelona estàvem celebrant els Jocs Olímpics. Quines coses, oi? A dues hores d’avió, una guerra terrible i nosaltres de festa.

«Gorazde, zona segura» és una passada, un document que combina coneixements, art i emocions. Hem sentit a parlar molt de Sarajevo però el que va passar a Gorazde, a la Bòsnia Oriental, va ser encara pitjor: assassinats en massa i i el fracàs de l’ONU i la seva intervenció humanitària.

Durant aquell temps, el periodista Joe Sacco va fer quatre visites a Gorazde i va reunir material per al seu magnífic còmic. «Gorazde zona segura» mescla les pròpies experiències amb històries breus dels seus habitants, testimonis de primera mà. Es diferencien les seccions d’una forma enginyosa que és usar diferents fons de color blanc o negre segons sigui el cas.

El seu estil m’ha recordat a dos grans del còmic, Robert Crumb i Art Spielgeman.

Un còmic documental que hauria d’estar a les biblioteques dels Instituts.

Si us heu de fer un regal, aquesta és una bona opció.

LES DADES:
Títol: Gorazde, zona segura
Autor: Joe Sacco
Il·lustrador: Joe Sacco
Traductor: José Torralba
Editorial: Planeta
Pàgines: 298
Barcelona, 2016

Filo & Sofia, pensaments filosòfics que resolen casos policíacs

Recordo amb una certa boirina els anys que vaig passar a l’Institut Torras i Bages de Can Serra, a l’Hospitalet. Queden molt lluny. Però tinc presents alguns professors i els seus ensenyaments. Un d’ells, en Jaume Botey, ens va introduir en el coneixement de la filosofia. Eren unes classes amenes i on ens ho qüestionàvem tot. Així vaig entrar en contacte amb les idees de pensadors con Nietzsche, per exemple.

Uns anys més tard, es va publicar una obra que va remoure la literatura juvenil. Jostein Gaarder va escriure “El món de Sofia”, una mena de tractat dels corrents filosòfics de tots els temps en forma novel·lada que va tenir un èxit de vendes extraordinari.

En canvi, els estudis de filosofia a les universitats (no a totes) s’han anat diluint o s’han mesclat amb altres estudis, en una mena d’hibridació curiosa. Imagino que, en el món que vivim, tira més l’economia, la competitivitat, el poder dels diners, que el pensament.

Potser per tot plegat, els dos llibres de la nova col·lecció “Filo & Sofia” m’han atret especialment. No m’han decebut i em fan pensar que tindran bona acceptació entre els nois i joves. Són llibres que ens indueixen a investigar, més enllà de la pròpia trama novel·lesca o detectivesca, sobre qui era René Descartes, David Hume o Hipàtia i quines eren les seves idees o corrents de pensament.

El personatge principal de la primera història (l’assassí dels ossets de peluix) és un noi, en Rinus Descartes, que es queda orfe i va a parar a un orfenat ben particular i curiós, anomenat “l’Acadèmia” en record de l’Escola d’Atenes, una institució científica i pedagògica fundada per Plató, als afores d’Atenes. En aquest orfenat es trobarà a Sofia Hipàtia, una noia que fa de mestra i mare de tots plegats. El nom ja ens avisa que té el caràcter de la filòsofa, astrònoma i matemàtica d’Alexandria.

Els altres nois que hi conviuran amb en Rinus Descartes són en David Hume, en referència al filòsof escocès, el més destacat dels empiristes britànics, en Confuci, en Sócrates Jr., en Freddy Nietzche i en Karlitus Marx (compromés amb la justícia social i protagonista de la segona història “el cas de la fàbrica de la mort”). Els noms ja ens indiquen quina mena de pensaments i actitud vital corresponen a cadascun d’ells.

La novel·la es llegeix en un parell d’hores. Són gairebé dues-centes pàgines amb molt bon ritme, poques descripcions, força diàlegs, i frases curtes que fan que la trama avanci de pressa.

Hi ha diferents capes de lectura. Una primera, ens mostra l’intríngulis de la història. Els nois de l’Acadèmia col·laborant amb la policia per descobrir un assassí que deixa algunes pistes que aniran descobrint gràcies al mètode que usen, basant-se en preguntes i pensaments que segueixen els diferents corrents filosòfics (pensem per tant investiguem).

Una segona, ens convida a esbrinar qui van ser els filòsofs que encarnen cadascuna de les teories.

Encara, una tercera, per als més curiosos, ens porta a saber del perquè del serrell del protagonista o com era la vida de les dones a principis del segle XX (la novel·la ens situa a l’any 1910).

L’autora s’ha ben documentat i ens presenta unes novel·les que fan de bon llegir i que poden obrir múltiples vies de coneixement.

Llibres de tapa tova amb un format senzill, amb un preu per sota dels deu euros, cosa que és d’agrair.

Lectura recomanada per a alumnes de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: L’assassí dels ossets de peluix
Autora: Cuca Canals
Traductora: Martina García
Editorial: Edebé
Pàgines: 196
Barcelona, 2020

«El famosíssim catàleg de Walker & Down»: Aventures per llegir d’amagat dels pares

Recordo perfectament «Las aventuras de Tom Sawyer», una novel·la escrita per Mark Twain que narra les peripècies d’en Tom i del seu amic Huckleberry Finn. Hi apareixen també el malvat indi Joe i la bella Becky Tather de qui s’enamora en Tom, al capítol sisè. Aquesta història forma part del meu itinerari adolescent, juntament amb les novel·les de Jules Verne i altres clàssics que llegíem els anys seixanta com “La cabaña del tio Tom”, “Los tres mosqueteros”, “La isla del tesoro”, etc. totes en castellà.

Ara he llegit una novel·la que m’ha recordat molt, però molt, «Las aventuras de Tom Sawyer» i ho he tornat a xalar de valent. Es tracta d’un relat situat al bayou, a la zona pantanosa de la desembocadura del Mississipí, a principis del segle XX. El bayou és una perillosa xarxa de canals i pantans on hi ha mosquits a mansalva, serp verinoses i caimans (al·ligàtors, en diuen).

El títol és «El famosíssim catàleg de Walker & Dawn» i la novel·la narra les aventures de quatre amics, l’Eddie, en Te trois, la Julie i en Tit i tot el que els va passar arran d’una compra que van fer al catàleg, una mena de llistí telefònic amb il·lustracions que emplenaven les dues mil pàgines d’articles que es podien comprar per correu des de qualsevol punt d’Amèrica. Més o menys, com l’Amazon actual.

Els nois són ben diferents i en certa ocasió, pescant al riu, el ganxo de la canya queda atrapat en un pot que conté unes monedes (tres dòlars). Hi ha qui vol gastar-se’ls en llamins, però finalment decideixen comprar alguna cosa útil de els que hi ha al Catàleg. Pensen que una pistola i les bales pot ser una bona compra. El preu no és molt elevat i es poden fer càrrec.

Les complicacions comencen amb l’enviament de la sol·licitud de compra i amagant el fet als pares. Però això no és comparat amb el que vindrà després perquè quan els arriba el paquet al seu interior no hi ha un revòlver sinó un rellotge vell i espatllat i les sis bales. Sembla que ha estat un error uns però dies més tard es presenta a la zona un tal Jack que diu que és agent de la Walker &Down i els ofereix 50 dòlars pel rellotge. Els nois accepten l’intercanvi però descobreixen que es tracta d’un estafador i fugen. En la persecució, el tal Jack morirà en quedat atrapat en una zona d’arenes movedisses i ser cruspit per una caimana.

Què poden fer? Tot sembla misteriós i més quan saben que el propi Walker ofereix 4000 dòlars a qui torni del rellotge.
I aquí comença el viatge dels quatre nois que van seguint el curs Mississipí en direcció a Nova Orleans i després enfilant cap al nord amb la intenció d’arribar a Chicago, seu de l’empresa.

Una novel·la rodona que val molt la pena i que segurament als lectors a partir de 12 anys ( i als d’onze, bons lectors) els pot enganxar.

M’ha agradat com anomenen els capítols i les imatges tan elaborades que acompanyen el relat.

LES DADES:
Títol: El famosíssim catàleg de Walker & Dawn
Autor: Davide Morosinotto
Traductor: Carles Biosca
Editorial: Viena
Col·lecció: El jardí secret, 28
Pàgines: 400
Barcelona, 2020

Una botiga de vides que es canvien


Els llibres arriben a les nostres mans de diverses maneres. De vegades van associats a circumstàncies divertides i abans o després de llegir-los ens remeten a moments, persones o esdeveniments concrets.

És el que m’ha passat amb «La botiga de vides», una novel·la que vaig comprar el dia 4 de juny. Buscava un àlbum il·lustrat concret i em vaig assabentar que a l’Abacus de l’Hospitalet el tenien. Cap allà que hi vaig anar, Mentre remenava per les lleixes es va acostar la llibretera i em va indicar on es trobava.

De llibreteres n’hi ha de bones i de molt bones. Aquesta és de les molt bones. De fet, ja havíem parlat en altres ocasions i sempre m’havia semblat una persona que estima la seva feina i que està al dia de les novetats, llegeix tot el que pot i té criteri propi. Molt professional. Si aneu a l’Abacus de la Rambla de l’Hospitalet la podreu reconèixer fàcilment pel tatuatge que porta al braç esquerra… fins aquí puc explicar!

Després vam parlar d’altres llibres i em va preguntar si coneixia el llibre de l’Adrià Aguacil, un dels nominats al premi Llibreter, i me’l va recomanar.

Es tracta d’una obra que presenta una circumstància curiosa i que també em va remetre a una altra persona que conec, un familiar que, de tant en tant, en aquells moments de benestar, alegria compartida i mirada enrere, sempre diu que li agradaria tenir una vida extra per poder gaudir de tot el que ha aconseguit, referint-se als valors immaterials, impagables, que ens ofereix el temps viscut.

«La botiga de vides» va d’això, precisament. És el relat d’una noia peculiar, la Júlia, que no accepta la seva vida ni el seu cos, i se sent marginada a l’Institut. A les primeres línies ja ens ho deixa clar. Escriu, en primera persona:

Si us dic: la típica adolescent friqui de les pel·lícules, esquifida, maldestra, que porta ferros, ulleres rodones enormes i sempre s’amaga darrere d’un llibre, de seguida us ve una imatge al cap, oi?
Doncs abans de comprar-me una vida nova, jo era aquesta: l’empestada de la classe de les pel·lis americanes d’institut
.

La seva vida és complicada però un dia descobreix una botiga on se’n pot comprar una altra. L’única cosa que ha de fer és deixar la seva a canvi. Sembla fàcil, oi? Doncs, la Júlia ho fa i compra la vida d’una noia més gran, a la que ella admira. A partir d’aquest moment les aventures es van creuant i les vides de la Júlia, la seva família i les seves companyes d’Institut viuran peripècies que ens faran pensar, i molt.

La novel·la és de lectura ràpida, amb molts diàlegs, bon ritme, i sorpreses sobrevingudes. M’ha agradat i crec que es una bona lectura per comentar a classe o a casa. Perquè, a veure, què faríeu si poguéssiu canviar la vostra vida? That is the question, com diria Shakespeare.

La novel·la va ser mereixedora del Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil l’any 2020.

LES DADES:
Títol: la botiga de vides
Autor: Adrià Aguacil
Editorial: Animallibres
Pàgines: 152
Barcelona, 2020

«Negra», un còmic que explica la vida desconeguda de la Claudette Colvin

Claudette Colvin té 81 anys i per alguns de nosaltres ha estat una desconeguda fins no fa gaire. En concret, des que es va publicar el darrer febrer la seva història de lluita en defensa dels drets de la població afroamericana. Coneixíem, això sí, la peripècia de la Rosa Parks, abastament referida i posada com a exemple de lluita. El que no sabíem és que uns mesos abans, una noia de quinze anys, la Claudette Colvin, ja va fer un acte de resistència igual al de la Rosa Parks, negant-se a cedir el seu seient a un passatger blanc.

El cas de la Parks va esdevenir el detonant de la lluita pels drets civils als Estats Units i va suposar el final de la segregació, amb un matís: No es van acabar les tensions racials, com hem pogut comprovar en els darrers mesos.

He llegit amb interès aquest còmic ben editat que ens explica la vida de la Claudette Colvin. Està explicada de manera senzilla, evitant les emocions personals i mostrant les coses tal com van passar. L’inici és molt potent, adreçant-se al lector, adreçant-se a nosaltres directament, endinsant-nos ràpidament en la pell de la jove Colvet i situant-nos perfectament en els anys 50 del segle passat a la ciutat de Montgomery, Alabama.

Diu:
Inspira profundamente. Deja el lugar en el que te encuentras y cruza arroyos, ríos, el océano Siente la brisa. Sobrevuela Nueva York, la estatua de la Libertad, el Empire State Building. Bordea la costa y dirígete hacia el sur. El aire se vuelve más caliente. Virginia, Carolina del Norte, Carolina del Sur. Ahora estás en tierras algodoneras. Te alejas de la costa, te adentras en los campos de cultivo. Y giras hacia el oeste. Estás en Montgomery. A partir de ahora, eres negro. Un negro de Alabama. En los años cincuenta.

Els dibuixos són de la il·lustradora francesa Émilie Plateau i és una adaptació de l’obra del mateix títol escrita per la Tania de Montaigne. La majoria són imatges panoràmiques, sense entrar al detall dels primer plans, per evitar emocions i cenyir-se als fets. Uns dibuixos senzills, infantils, on destaca l’ús del color per a enfosquir les cares dels negres quan a la mateixa imatge hi ha persones blanques i deixant-les blanques quan està la Claudette sola en el dibuix. Curiós.

Algunes pàgines en negre i amb un text en blanc són realment colpidores.

Resulta interessant comprovar com la història ens mostra un Luther King vergonyós de la Claudette perquè és jove, estudiant i sobretot perquè es queda embarassada, en circumstàncies una mica tèrboles, d’un home blanc. Sembla que aquest no era el moment que esperava la comunitat negra. Van albirar la seva oportunitat uns mesos després amb els fets de la Rosa Park.

A les darreres pàgines hi ha una informació prou entendora i aclaridora de conceptes com les lleis « Jim Crown», l’associació nacional per al progrés de les persones de color, el consell de ciutadans blancs, el consell polític de les dones. També coneixem qui va ser la Jo Ann Gibson, en Fred Gray, en E.D. Nixon, la Rosa Parks, en William Gayle, etc.

Lectura recomanable per al primer cicle de l’ESO.

LES DADES:

Títol: Negra, la vida desconocida de Claudette Colvin
Autora: Émilie Plateau
Il·lustradora: Émilie Plateau
Traductora: Sara Bourehiyi
Editorial: Duomo
Pàgines: 136
Milan, 2021

Podeu veure una animació promocional de la versió original francesa, a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=k-uMl_6MrxY

«Robatoris de llegenda» a L’Ofici d’Educar

Ahir a «L’ofici d’educar» de Catalunya Ràdio vam presentar “Robatoris de llegenda“, de Soledad Romero, amb il·lustracions de Julio Antonio Blasco, publicat per l’editorial Zahorí. Una joia de llibre basat en fets reals, que recrea alguns dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats de la història de l’últim segle; com per exemple el robatori de la Mona Lisa o el del tren de Glasgow.

Un llibre de coneixements recomanat per a infants a partir de tretze anys, que expliquen com es van planificar i fer aquests robatoris, i finalment la investigació de la policia i si van o no enxampar els lladres. Es llegeix amb interès i, per moments, resulta apassionant.

Com sempre, fem una pregunta relativa aI llibre i entre els participants al concurs, algú s’endurà un exemplar. Aquesta setmana la pregunta és:

De quants robatoris parla aquest llibre?

Si voleu participar, envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat

Teniu temps fins diumenge dia 16 de maig. Repeteixo, de nou, la pregunta: De quants robatoris parla aquest llibre?

I al darrer concurs del llibre «La Carlota i el sentit de la vida», ha resultat guanyadora l’Ariadna i la seva filla Itzel. Enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/robatoris-de-llegenda-de-soledad-romero/audio/1100441/

En aquest mateix programa es va convidar a tres experts a que ens parlessin sobre com veuen o imaginen el món quan passi la Covid.

La pandèmia ha disparat malestars i ha aguditzat vells problemes del sistema educatiu com les desigualtats, l’abandonament i la segregació. I mentre els centres educatius ajuden a pal·liar les conseqüències de la Covid, s’obren noves oportunitats per repensar l’educació i les relacions humanes.

A “L’ofici d’educar”, l’Elisabet Pedrosa parla amb César Bona, mestre i autor d’«Humanitzar l’educació»; José Ramon Ubieto, psicoanalista i autor d’«El mundo post-Covid», i Sheila González, doctora en Polítiques Públiques i Transformació Social per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ho podeu seguir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/com-sera-el-mon-i-leducacio-post-covid/audio/1100442/

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

Tornen l’Atrapallibres i el Protagonista Jove

Un any més, i ja en són 25, el Consell Català del llibre Infantil i Juvenil convida a infants i joves de 9 a 16 anys a formar part del jurat d’uns premis ben singulars dels quals en són els veritables protagonistes. Aquesta edició en temps de pandèmia es una mica especial i per això s’han reforçat les propostes de dinamització de les lectures i de comunicació i difusió de la convocatòria. La organització i el funcionament és el mateix dels darrers cursos. Els qui heu participat en altres ocasions ho teniu fàcil. Recordeu que el termini d’inscripcions finalitza el 31 de desembre.

De què es tracta?
Durant tot el curs els infants i els adolescents llegeixen els llibres corresponent a la seva categoria, els comenten amb els companys de classe (o de biblioteca o llibreria) i els puntuen. Ells són el jurat que donarà el premi als llibres que considerin. Penseu que aquests són els únics premis d’aquesta naturalesa a casa nostra, i que hi participen gairebé 11.000 alumnes. Poca broma! Es tracta, ni més ni menys, de promoure la lectura, oferir-los una experiència lectora motivadora que els dona l’opció de convertir-se en Jurat d’un premi que va més enllà del seu centre escolar i contribuir a la seva formació literària

El Premi Atrapallibres, per a infants de 9 12 anys, està dividit en les tres categories següents:

El Premi Protagonista Jove, adreçat a adolescents de 13 a 16 anys, està dividit en dues categories:

Al llarg d’aquest període podran també participar en accions de dinamització dels premis ideades per l’espai o centre des del qual participen o per la mateixa organització dels premis.
Per llegir les bases i tota la informació relacionada, així com per inscriure-us podeu anar al web del CLIJCAT:
https://www.clijcat.cat/Atrapallibres-Inscripcio-i-Bases
https://www.clijcat.cat/Protagonista-Jove-Inscripcio-i-Bases

Ah! I si no sabíeu que regalar als vostres fills, parents o amics, aquesta és una molt bona opció.

Enguany també s’ha iniciat una acció que pot resultar útil i emotiva: Els clubs de lectura virtuals per a mediadors. El mes de desembre es faran dues sessions molt especials:

El 2 de desembre , sobre Bitxopoemes i altres bèsties en una conversa amb l’autora, la Leire Bilbao, i en Jaume Subirana, que n’ha fet l’adaptació al català. El mateix dia també es conversarà sobre El llop de sorra amb la Carolina Tena, la traductora, com a convidada.

El 10 de desembre la tertúlia és sobre Magus (el mag) i s’hi afegirà una estona en Jesús Cortés, l’autor.

Si hi voleu participar, teniu l’enllaç a la programació completa dels clubs de lectura i el formulari d’inscripció, clicant a:
https://forms.gle/j6Ewpx3UQDQdgVh96.

Val la pena participar i els vostres alumnes us ho agrairan. Endavant amb la lectura!

Like blau, a l’Ofici d’Educar

Ahir, 8 de novembre, es va emetre un nou programa de «L’Ofici d’educar», potser un dels pocs espais que tracten en profunditat i seriositat tot allò que està relacionat amb l’escola, la infància i la criança.

Tinc la sort de compartir uns minuts presentant un llibre infantil o juvenil i després fem un petit concurs (relativament fàcil de contestar). La secció l’anomenem “Llibres per somiar”.
En aquest programa vam presentar “Like Blau”, de la Gemma Pasqual, que parla d’una distòpia, una utopia que no acaba gaire bé, i que ens explica la vida d’una nena, la Kas, en un futur nascut dels cataclismes mediambientals i sanitaris (us sona?), en què es viu en una societat molt artificial dividida en classes socials. En aquesta societat futura tot es valora amb likes: Si fas les coses bé guanyes likes i si les fas malament te’ls treuen. La Kas fa una cosa prohibida segons les normes i l’envien a un centre de rehabilitació. Allà descobreix la gent de la Resistència que taral·legen una cançó molt coneguda. I aquesta és la pregunta del concurs de la setmana dels «llibres per somiar»:
Quina és aquesta cançó? Volem el nom, i que ens taral·legeu uns segons de la cançó i ens ho envieu amb una nota de veu. Les respostes s’han d’enviar al correu loficieducar@ccma.cat o bé en privat a través del grup de Telegram de “L’ofici d’educar”. Hi ha temps de participar fins al proper diumenge 15 de novembre.

També van donar el nom de l’afortunada que va guanyar el darrer concurs sobre «Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento» en que demanàvem algun mètode per eliminar els polls. L’enhorabona és per a l‘Anna Vilà.

Un agraiment, també a tothom que va participar i ens va fer riure amb les seves brillants ocurrències.

Ah! Estem pensant en un premi a la fidelitat perquè hi ha habituals del programa que hi sempre hi participen… sense sort.  Seguiu així i tindreu una sorpresa, segur.

gràceis, en aquest cas , també a l’editorial Barcanova, per fer-nos a mans l’exemplar que hem rifat.

Podeu Escolar el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/like-blau-de-gemma-pasqual/audio/1083402/


A més a més al programa d’ahir es va parlar amb els educadors socials i la pandèmia que, més enllà d’una crisi sanitària, és una crisi social, que afronta en el dia a dia, aquest col·lectiu compromès amb la transformació social que reclama visibilitat, reconeixement, acabar amb la precarietat laboral i recursos per aturar una emergència social que s’agreuja amb la Covid. Vam poder sentir les opinions d’en Manu Jiménez, educador referent de la Casa d’Infants de Sabadell de FASI, la Marta Darnés, educadora social a l’Institut Pere Alsius de Banyoles, en Jordi Domènech, educador social del consell comarcal de l’Anoia, la Maria Rosa Monreal, presidenta del Col·legi d’Educadors de Catalunya, i la Núria Simó, professora als estudis d’Educació Social de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
Si voleu sentir la conversa, cliqueu a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/educadors-socials-al-peu-del-cano-de-lemergencia-social/audio/1083403/

 

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.

Ja hem apuntat que l’obra no té text i, per tant, cadascú, interpreta allò que l’autor i l’il·lustrador ens volen mostrar.

Molts dels dibuixos ocupen dues planes i tots estan enquadrats, limitats pel blanc. La última vinyeta és espectacular.

Novel·la gràfica recomanada per a alumnes de l’ESO

LES DADES:
Autor: Davide Calì (Cornelius)
Il·lustrador: Tommaso Carozzi
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 40
Barcelona, 2020