François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

Anuncis

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017

 

 

Què bé que ens ho hem passat!, una novel·la de Michael Morpugo, inspirada en fets reals

Acabo de llegir un llibre que es basa en fets succeïts a la granja “Farms for City Children”. L’ha publicat Bambú i es titula Qué bé que ens ho hem passat!
El llibre narra les vivències d’un grup escolar que va a fer una estada d’una setmana a la granja i es centra en un nen, en Ho, un vietnamita que va ser adoptat per una família anglesa i que no parla ni es relaciona amb ningú.
Al web de l’editorial podem llegir:
La setmana que passen a la granja de Nethercott és la més esperada per la mestra i els alumnes d’una escola de Londres. Allà hi fan feina de grangers de debò: alleten els vedells, pasturen les ovelles, planten arbres, arrenquen patates, cullen ous, pomes, móres… Cada any tornen a la ciutat carregats d’anècdotes per explicar, però l’any que hi va anar en Ho, un noi orfe i refugiat, fou certament extraordinari.
El tema és seriós i ens remunta a infants que fugien de la guerra del Vietnam. Refugiats que van perdre tota la seva família a la guerra i que no tenien altre remei que fugir a un país estranger i intentar sobreviure.
El relat ens recorda, malauradament, el que vivim ja fa massa temps al Mediterrani. Històries que sovint escoltem a les notícies: històries de nens que han arribat a un altre país, esperant als seus pares i que no volen acceptar que els seus pares mai no vindran…
La nostra resposta als refugiats, als infants que fugen de la mort, de vegades no és l’adequada i sovint no entenem que hi ha una raó per la qual aquests refugiats estan fugint dels seus propis països. Venen perquè no tenen altra opció. Venen perquè estan desesperats.
Per això he dit que el tema és seriós, perquè en acabar de llegir el llibre tens una sensació de tristesa, malgrat la bellesa de les paraules i l’emoció que sempre ens produeix llegir a Morpugo (recordeu El regne de Kensuke o Cavall de guerra, per exemple) presentant-nos a en Ho no com a un en refugiat sinó com algú que té dificultats i com entre tots els qui l’acompanyen estableixen uns límits que no traspassen per no fer-li mal.


El llibre es llegeix ràpidament, només té 40 pàgines, però pot donar molt de joc per a posteriors converses.

Les dades:

Títol: Que bé que ens ho hem passat!
Autor: Michael Morpurgo
Il·lustrador: Quentin Blake
Traductor: Yannick Garcia
Editorial Bambú
Col·lecció Joves lectors
A partir de 8 anys

En Michael Morpugo i la seva esposa Clare van fundar unes granges per a nens de ciutat a Nethercott House (Devon) l’any 1976, que és on situen la novel·la. En aquestes granges ofereixen als nens de les ciutats angleses una oportunitat única per viure i treballar junts durant una setmana en una granja real, vivint una experiència intensa, “aprenent a través de l’experiència” d’una vida diferent. Diuen: Per als nens que no saben d’on procedeixen els seus aliments i tenen poques oportunitats d’explorar el món exterior.
En l’actualitat ja disposen de tres granges de treball on acullen uns 3.200 nens i 400 professors cada l’any.

Podeu fer un tastet del llibre, clicant AQUÍ
Ah! Les il·lustracions són d’en Quentin Blake.
En el vídeo següent podeu conèixer el projecte de les Farms for City Children:

 

Daniel Becerra, alias “lachistera”

En Daniel és l’únic mestre que conec que, a més a més, és bibliotecari-documentalista. Sempre s’ha preocupat per la figura del “teacher librarian” que, en alguns llocs dels Estats Units, forma part de l’equip de mestres. Sembla una utopia en aquests país nostre, i més ara que tenim l’excusa perfecta de la crisi i les retallades per autocensurar-nos col•lectivament i anar fent amb el que tenim.
D’aqui a una setmana, en Daniel veurà el seu somni fet realitat i podrà treballar de mestre bibliotecari. Ha hagut de deixar de banda altres projectes interessants però creu que aquesta nova aventura serà profitosa.
Se’n va a Changchun (la Detroit de la Xina) a treballar a la Changchung American International School que hi ha en aquesta populosa, gèlida i llunyana població.
Tant de bo li vagi superbé i ens pugui anar explicant les seves vivències a través del seu bloc “lachistera“.
A la foto ens podeu veure en el moment que em passa el seu nyaminyami d’explicar contes. Sap que li guardaré amb molt de carinyo. Bon viatge, company!