«La platja màgica», el poder de les paraules i de la imaginació

Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.

Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.

Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.

«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»


I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.

Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.

És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.

Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.

A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.

L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.

Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.

«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.

LES DADES:
Títol: La platja màgica
Autor: Crockett Johnson
Il·lustrador: Crockett Johnson
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: Corimbo
Pàgines: 62
ISBN: 978-84-8470-633-5
Barcelona, 2021

L’armariet de l’Amy

Ja hi tornem a ser! Hem encetat aquest nou any —el tretzè del blog— amb la mateixa il·lusió de compartir experiències, idees, anhels i desitjos de fer de la literatura infantil i juvenil un motiu de trobada, de creixement i de, seguint a Octavio Paz, entendre la literatura com un mitjà per fer crítica creadora, constructiva, del món en que vivim.

Seguirem l’aventura de compartir les nostres experiències com a docents i persones compromeses amb la lectura, oferint recursos i reflexions per entendre i gaudir de la literatura infantil.

El primer dels llibres que volem comentar és un dels que m’ha tocat en el darrer any: «L’Amy i la biblioteca secreta». En vam parlar el 22 d’octubre — https://jaumecentelles.cat/2021/10/22/els-llibres-prohibits-de-lamy-i-la-biblioteca-secreta/ — i aquests dies hem rebut un regal molt especial. La família Guilera Guerra, generosos com són, i conscients de la devoció que li tinc a aquesta novel·la, han dedicat unes quantes hores a fer realitat l’armariet de l’Amy, i a guarnir-lo adequadament.

No cal ni dir que ara se’m gira feina perquè la intenció es emplenar-lo amb els llibres prohibits que s’esmenten al relat i amb altres que he anat guardant durant molt anys.

L’armariet té llum, un compartiment secret i, de moment, ja conté els primers llibres prohibits. L’hem instal·lat en lloc principal de l’Espai i ens servirà per fer algunes converses sobre censura, autocensura i altres temes que no s’escapen de la nostra visió del món.

Vivint l’aventura d’anar a caçar un ós

Durant els mesos de confinament, a l’inici de la pandèmia l’any 2020, es va fer popular un joc inspirat en el llibre «Anem a caçar un ós» que consistia en amagar ossos de peluix a diferents llocs de la casa i anar a buscar-los.

«Anem a caçar un ós» és un dels llibres més llegits des que es va publicar fa 30 anys i explica la història d’uns germans que surten a caçar un ós. Se senten valents i forts i caminen travessant paisatges diversos: un camp d’herba, un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu fins arribar, finalment, a la cova de l’os, fosca i profunda.

És un llibre de gran format, amb onomatopeies i frases que es repeteixen a cada escenari:
Anem a caçar un os, i en volem un de gros.
Qui té por de l’ós dolent? Ningú!
Som molt i molt valents!

Les precioses il·lustracions de Helen Oxenbury combinen pàgines a carbonet, en blanc i negre, amb altres amb aquarel·les, a color. Li confereixen vida a la narració.

El llibre d’en Michael Rosen ens permet fer un munt d’accions relacionades amb totes les àrees de coneixement.

A la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL, en castellà) expliquem com el presentem a l’escola i quines accions ens ha anant bé. Ho podeu llegir a les revistes núm. 112 que corresponen als mesos de novembre-desembre.

«El concert més animal», una aventura “boja”

De vegades, ens preguntem perquè ens atrau determinat llibre. Sovint és la il·lustració de la coberta.

Per contra, sovint, també, en llegir la història que hi ha pàgines endins quedem decebuts.

I encara una circumstància freqüent és quan una coberta poc atractiva no ens crida l’atenció, passem de llarg i ens perdem un bon relat.

És curiós, si més no, tot plegat. Per això convé girar el llibre i veure quines pistes ens aporta la contracoberta i també obrir el llibre i fer-li una ullada a la primera frase que sol indicar el ritme, l’estil i el vocabulari que s’emprarà.

En aquest “El concert més animal” hi diu:
Temps era temps, un matí de primavera, al corral de Mas Pagès va a haver-hi un gran enrenou perquè la gallina Fina, enlloc d’un ou en va pondre tres!

I així ja sabem que el relat té forma de rondalla, de conte atemporal (temps era temps) i està situat en un lloc concret (corral de Mas Pagès), en un temps (primavera) i ens anticipa el conflicte es pot derivar (la gallina pon tres ous enlloc d’un). Bon inici.

Si, a més, a la portada llegim que ha estat mereixedor del Premi Emili Teixidor, tenim un altre motiu per seguir amb la lectura.

I això fem, perquè el format és ideal per als infants de segon o tercer de primària. Ens costa trobar aventures per aquestes edats que no siguin àlbums il·lustrats sense mots o històries amb un missatge implícit des de la primera paraula, d’aquelles que ja veiem el que volen aconseguir i que tracten de sentiment i de com s’han de comportar les criatures.

«El concert més animal» és una aventura esbojarrada que ens fa riure i que, si volem, també conté un missatge (un parell de missatges, millor) però que no és indispensable perquè l’aventura per l’aventura s’ho val.

De què va? D’una gallina que pon tres ous i d’un masover que entra al corral per triar-ne una per fer-ne el brou per al sopar. La gallina Fina arreplega com pot els tres ous (un a sota de cada ala i el tercer al bec) i fuig com pot.

En la fugida, una sèrie de despropòsits fan que quedi allunyada dels ous i aquí comencen les dues aventures paral·leles: la dels animals del bosc que troben els ous i miren de covar-los com poden i la peripècia de la Fina en el seu intent de tornar i trobar els seus tres ous.

Una història força divertida que conté, al final, el concert de celebració i on hi ha entre els assistents un llop que també vol participar i cantar. La seva peça fa així:


Tots, bèsties i humans,
Sempre heu cregut que els llops som agressius.
Tots, petits i grans,
Ens acuseu de ser monstres assassins.
Sense pietat penseu això de mi,
I ara esteu tots amb el cul encongit.
Perquè … us han dit que em menjo iaies, sí,
I em carrego set cabretes, jo sol,
I amenaço els pastors.

….

Una bona lectura per als infants a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El concert més animal
Autora: Anna Fité
Il·lustrador: Pedro Simón
Editorial: laGalera
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

Història d’un cobwoy singular

És la història d’un cobwoy. El vaig substituir per un mico, perquè em van dir que un vaquer fa massa por amb les seves dents deteriorades i el seu mal aspecte. La seva pistola ha estat substituïda per un plàtan perquè una pistola és massa perillosa.

Comença així “Una gran historia de vaqueros”: A la pàgina esquerra, el text, en majúscules, explica el que fa el cob woy:
El vaquero es despiadado. Come conejitos bebès en el desayuno.

Aggg! Quin horror! Com ho podem arreglar? Com es pot il·lustrar aquesta escena tan violenta? L’autora es val del seu enginy corregint el text a la pàgina del costat i inventa un mico que es renta les dents.

La relació text – imatge és magnífica i divertida.

Totes les pàgines segueixen el mateix patró en aquest petit llibre que ens deixa entreveure com s’està burlant de lo políticament correcte.

Un llibre extraordinari per començar una sessió a la biblioteca.

Es genial que la traductora es digui Delfina!

LES DADES:
Títol: Una gran historia de vaqueros
Autora: Delphine Perret
Il·lustradora: Delphine Perret
Traductora: Delfina Cabrera
Editorial: Limonero
Pàgines: 32
Buenos Aires (Argentina) 2019

Felicitats, Pippi!

Comencem al revés, talment com fa la Pippi quan dorm amb els peus sobre el coixí. L’últim capítol de la trilogia de llibres que l’Astrid Lindgren va escriure —La Pippi no es vol fer gran— ens mostra una nena asseguda a la taula de casa seva, a Villa Kunterbunt, amb el cap recolzat sobre les mans, mirant endavant amb ulls somiadors, i apagant l’espelma que il·lumina l’estança. És un final apoteòsic, que tanca el cicle d’aventures i que es llegeix amb emoció.

Aquest any, a Suècia i altres països nòrdics, se celebren nombrosos esdeveniments que ens recorden els 75 anys de la seva publicació. Obres de teatre, circ, exposicions, etc. ocupen la programació, fins al Nadal.

Pippi Langstrump va ser un cas curiós dins el món de la literatura infantil. La seva publicació va aixecar unes quantes crítiques entre alguns adults ben intencionats i molta alegria entre els infants. Si ens hi fixem en com algunes obres han esdevingut clàssics de la literatura infantil trobem els que han passat directament de la literatura d’adults a la dels infants, com és el cas d’en Robinson Crusoe, per exemple, i altres que han arribat als infants amb el vist-i-plau de pares, mestres i pedagogs, com podria ser el cas d’en Pinotxo. En canvi, amb la Pippi la cosa va ser més complicada, perquè si bé els infants la va estimar amb passió, els adults tenien les seves reticències.

La Pippi, amb el seu cabell de color carbassa, la cara plena de pigues, la boca gran, una mitja negra i una altra de ratlles i un vestit fet per ella mateixa, és una nena de nou anys amb una força descomunal (pot aixecar un cavall amb una mà), viu sola a la seva casa i té una caixa plena de monedes d’or. L’acompanyen un mico anomenat Senyor Nilsson i un cavall. Si va tenir tan bona acceptació va ser perquè la Pippi, malgrat que als adults no els feia gràcia que en lloc d’anar a l’escola preferís viatjar als Mars del Sud, o passejar per la ciutat amb el seu mico, allò que la distingia de les publicacions de l’època era el seu esperit aventurer, les seves bromes intel·ligents (que s’assemblen a les angleses), el seus esperit d’ajudar els més febles, la seva generositat i sobretot que va alliberar els nens de la nyonyeria del ratolí Mickey i altres personatges avorrits que campaven per les pàgines dels llibres adreçats a ells.

Al web de l’Astrid Lindgren https://www.astridlindgren.com/en/characters/pippi-longstocking/congratulations-pippi hi trobareu molta informació, activitats i retallables per als vostres alumnes. Va! Que no sigui dit i el proper curs incorporeu la lectura d’algun capítol de les aventures d’aquesta nena inoblidable.

L’Astrid i la Pippi, l’any 1969

Trobareu totes les aventures de la Pippi Langstrump editades en castellà per Blackie Books, en un sol volum, en una edició de l’any 2012.

En català, Kókinos ha fet un esforç considerable per presentar-nos els tres llibres tal com es van publicar, però amb les il·lustracions de l’Ingrid Vang Nyman. També han fet una nina de roba que és genial.

Ah! No deixeu passar l’oportunitat de reviure algun capítol de la mítica sèrie de televisió.

LES DADES:
Títol: Pippi Calcesllargues, La Pippi s’embarca, La Pippi a les Mars del Sud.
Autora: Astrid Lindgren
Il·lustracions: Ingrid Vang Nyman
Traductor: Antoni Garcia Llorca
Editorial: Kókinos
Pàgines: 144 els volums primer i tercer. 128 el segon volum.
Madrid, 2020

La crònica de l’Iu Eskar, una metàfora animal

La darrera novel·la d’en David Nel·lo per a infants es diu «La crònica de l’Iu Eskar» i ens mostra un capítol de la vida d’un grup d’escarabats.

L’Iu Eskar és un escarabat jove que ens explica en primera persona la seva peripècia des del dia en que ha de fugir de la casa on viuen perquè la dona que hi vivia s’ha mort i abans que arribi la nova propietària fumigaran tot l’edifici.

L’escarabat i tota la seva nombrosa família preparen la diàspora camí al desconegut i emprenen un camí incert i perillós. Travessen clavegueres, es troben amb rates que els obliguen a pagar una quota (en vides) per poder passar, i finalment troben un lloc on instal·lar-se. Es tracta d’un hotel força pollós, brut i rònec, ideal per quedar-s’hi a viure.

El que no comptem és que a l’hotel Apol·lo —així es diu— hi viu, de fa temps, una altra colònia d’escarabats, d’aspecte més blanc, que els margina i els marca unes condicions força rígides, si es volen quedar a viure.

L’Iu té un esperit curiós i aventurer i en una de les seves escapades coneixerà a un altre escarabat de la tribu dels més blancs amb qui mantindrà una amistat secreta fins que nous perills els amenacin i hàgin de tornar a fugir.

El relat narra les peripècies i aventures d’aquest grup d’insectes. Entre línies, de forma metafòrica, podem entendre actituds molt humanes i actuals que ens remeten als refugiats sirians que han de fugir del seu país o la xenofòbia envers els diferents, contraposades als valors positius com l’empatia, la solidaritat o l’amistat.

Tenia ganes de llegir aquesta obra guanyadora del Premi Edebé de literatura infantil i vaig comprar el primer exemplar que vaig trobar, en castellà. El volia llegir en versió original catalana. Si podeu, aneu sempre a l’original.

Als nois i nois de cicle superior els farà passar una bona estona i els farà pensar.

LES DADES:
Títol: La crònica de l’Iu Eskar
Autor: David Nel·lo
Il·lustradora: Beatriz Castro
Editorial Edebé
Barcelona 2020

«El conill i la moto», un álbum sobre com superar les pròpies pors.

El nostre conill vivia en un camp de blat molt tranquil, i no se n’havia mogut mai –ni un sol cop–, tot i que cada nit somiava que ho feia.
El gos, en canvi, s’havia passat mitja vida recorrent el país en moto. Li agradava moltíssim parlar amb el conill i explicar-li històries sobre els llocs on s’havia sentit més viu.
Però un mal dia el gos se’n va anar, i no va poder explicar més històries al conill.

Aquest és el text de la contraportada d’un àlbum que explica una història de com afrontar les pors i ser capaços de fer coses noves i diferents.

El relat comença amb la imatge d’un conill que viu en una casa envoltada de camps de blat i mai no ha sortit de la seva zona de confort. El conill espera, cada dia, que el seu amic gos li faci una visita i li expliqui històries dels camins i dels llocs que hi ha carretera enllà. El gos és un aventurer que va amb moto, abillat amb la una jaqueta negra de cuir, casc i botes de motard.

Un dia, el gos no arriba. Veiem el conill assegut al porxo de la casa amb les orelles caigudes (les flors també caigudes). És una imatge trista però alhora molt poètica.

Unes setmanes més tard li arriba la moto que el gos li ha deixat en herència. Primer el conill amaga la moto, abandonada en mig del camp de blat, però finalment decideix agafar-la i portar-la a l’interior de la casa i (ja us ho podeu imaginar) allà, s’emprova la jaqueta negra i pensa que amb la moto pot anar «fins al capdavall de la carretera»… però la carretera és llarga, mooolt llarga.

El tema no és nou però l’autora, la Kate Hoefler, li confereix un bon ritme narratiu, talment com si expliques un conte de falda. Les il·lustracions, pastels i aquarel·les, de la Sarah Jacoby, són delicades i ajuden a entendre les emocions del conill i sobretot a interpretar els silencis. Combina les il·lustracions de detall amb dobles pàgines amb plans panoràmics que ajuden a seguir el ritme elegant de la història.

He comprat la versió en català —no conec el text original— i m’ha costat de seguir la traducció.

Un bon llibre per llegir, gaudir de les imatges i comentar les nostres pròpies pors. Per a cicle inicial.

LES DADES
Títol: El conill i la moto
Autora: Kate Hoefler
Il·lustradora: Sarah Jacoby
Traductora: Maria Cabrera
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017