La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.

12a trobada d’il·lustradors

El proper dimarts és la Diada de Sant Jordi. A les escoles, és data assenyalada i a hores d’ara, ja ho tenen tot a punt (els jocs florals, les dramatitzacions, les accions solidàries, etc.) A la tarda, en acabar les classes serà moment de compartir amb la família un passeig per les paradetes i carrers i comprar alguns llibres. Com diuen els argentins, serà el moment de “carretear”.
Si esteu a Barcelona, una de les cites imprescindibles és anar a  la trobada d’il·lustradors que organitzen la llibreria Casa Anita i Ediciones Ekaré, amb el suport de l’Ajuntament de Gràcia. Això és al Pla de Salmerón, a l’inici del carrer Gran de Gràcia.

Nombrosos il·lustradors signaran els llibres que podreu comprar allà mateix a la gran parada que prepara la llibreria.
El cartell d’enguany és obra de l’Anna Aparicio i si voleu consultar els horaris de signatures, cliqueu AQUÍ.

Pueblo frente el mar, un llibre preciós que provoca una certa tristesa

Pueblo frente al mar és un llibre especial que està inspirat en fets reals: la dura vida dels miners de Cape Town (Canadà) on hi havia, el segle passat, una comunitat minera de carbó.
A la portada veiem un nen assegut dalt d’una teulada contemplant un mar brillant i immens que s’escampa davant seu. Les pàgines següents són un anar i venir dels espais tancats (casa, mina) als espais oberts (carrers, parcs i, sobretot, el mar).
El llibre produeix certa tristesa perquè el destí de l’infant sembla marcat d’antuvi i ell va recordant constantment que el seu pare és a la mina i que algun dia serà el seu torn, com ho va ser el de l’avi i el pare. «Soc fill de miner —diu— A la meva ciutat, és així.» Un cercle del que es difícil sortir. I malgrat el mar s’obre davant seu oferint la possibilitat d’anar a llocs llunyans, alhora és la barrera que el reté al seu món.

La part gràfica és molt bonica, amb unes tintes potents que remarquen molt bé el contrast entre els dos mons (el poble i la mina, l’exterior i sota el mar) perquè mentre anem veient què fa el noi durant el dia (jugar amb els amics, visitar la tomba de l’avi) ens va recordant que els seu pare està treballant a la mina que hi ha sota el mar i llavors, en passar pàgina veiem una negror que només ens deixa intuir, a la part de sota del full, les siluetes dels miners picant carbó. Impressionant.

Allò més colpidor és saber que aquestes mines existien de debò a diferents parts del món (es parla de Xile, d’Anglaterra i de Canadà) i de com als deu o dotze anys els nois ja començaven a treballar. No és estrany que el col·lectiu de miners hagin estat dels més reivindicatius i combatius pels seus drets laborals i per l’escurçament d’unes jornades de 12 hores diàries.

Per al cicle mitjà. Molt recomanable.

Ha rebut diveros (i merescuts) premis.

LES DADES:
Títol: Pueblo frente al mar
Autora: Joanne Schwartz
Il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Verónica Uribe
Editorial: Ekaré
28 x 21 cm
52 pàgines
Barcelona, 2019
ISBN 978-84-948900-2-4

Imatges extretes del web d’Ekaré.

El tràiler (bonic):

Una dolça història d’amistat entre l’Óssa i el Llop

Mireu aquesta imatge.


És la primera imatge (sense comptar la portada i les guardes) del conte de «l’Óssa i el Llop». Estem situats per sobre del llom de l’Óssa i veiem lluny un llop petit que ens esguarda. Està nevant al bosc i una pila d’arbres que envolten les dues pàgines confereixen una calma a l’acció que, a més, es veu reforçada per un text que ocupa un parell de línies a la part de sota. És una imatge molt tranquil·la i que transmet bones vibracions.
El text diu:
Era una nit sense vent i entre els arbres, a les profunditats del bosc, queien unes volves de neu brillants. L’Ossa havia sortit a passejar i va entreveure una cosa que sobresortia de la blancor resplendent.

Quan passem plana veiem el mateix enquadrament però des de la banda del Llop.

A partir d’aquí, els dos animals s’acosten, es miren i es parlen (—T’has perdut? —No, no m’he perdut. I tu? —No, no m’he perdut he sortit a passejar per sentir el fred a la cara,…) en un diàleg amable que anirà seguit d’una proposta:
—Vols passejar amb mi?
—I tant!

S’inicia així una aventura meravellosa on seguim els nous companys i anem veient imatges dels llocs per on passen i copsem la quietut i el silenci del bosc a l’hivern.


L’àlbum està dibuixat amb senzillesa però hi ha alguns plans que ens fan pensar en com està fet (picats i contrapicats, ombres, plans panoràmics espectaculars) i gaudir de les aquarel·les però sobretot dels traços a llapis que indiquen naturalitat, defugen els detalls i ens insinuen allò que veiem i que podem imaginar.
És un llibre per mirar una vegada i una altra, i per comprendre la força de l’amistat, el pas del temps i la bellesa de la naturalesa.

L’autor, en Daniel Salmieri, explica en aquest vídeo com va fer el conte. Val la pena contemplar com treballa.

https://vimeo.com/303806723

Recomanat per a cicle infantil

LES DADES:
Títol: L’Ossa i el Llop
Autor: Daniel Salmieri
Il·lustrador: Daniel Salmieri
Editorial: Ekaré
Traductora: Anna Gasol
48 pàgines
26,6 x 26,6 cm
ISBN: 9788494890017
Barcelona 2019

Web de l’autor: https://www.danielsalmieri.com/

Imatges extretes dels webs de l’autor i d’Ekaré Ediciones

Un Robinson Crusoe de carnaval

Peter Sis va néixer i crèixer a l’antiga Txecoslovàquia, on va estudiar a l’escola d’art. Però l’atzar i un premi que va guanyar al Festival de Berlín el van portar als EEUU el 1982 on va treballar en un projecte de cinema d’animació i on es va quedar a viure.
Sempre explica que el seu mestre va ser el gran Maurice Sendak, qui el va empènyer a esdevenir il·lustrador de contes per a infants.
L’últim dels llibres que publicat en castellà és Robinson i té molt d’autobiografia perquè està basat en uns records de la seva infantesa.
Tot va començar quan es va disfressar de Robinson Crusoe per a una festa escolar on tots els seus amics van anar disfressats de pirates. En veure’l amb els parracs se li van riure i el van ridiculitzar.

Com que a en Peter li va fer vergonya, va marxar i es va refugiar en els llibres i en els somnis que el van portar a una illa deserta, un lloc ple
d’arbres estranys, belles flors i ocells multicolors, on es va sentir com si ell fos l’autèntic Robinson.
Les imatges d’aquest àlbum il·lustrat són plenes d’efectes enginyosos, com quan el seu llit es converteix en un vaixell en diverses fases, amb la del mig amb un llibre obert que fa de pal major. Genial.

 

Ara que s’acosten les setmanes prèvies al carnaval, és un bon moment per llegir aquesta aventura i disfrutar amb les imatges que ens presenta Peter Sis.

LES DADES:
Títol: Robinson
Autor/il·lustrador: Peter Sís
Traductora: Teresa Malawer
Editorial: Ekaré
48 pàgines
Barcelona, 2018

Àlbums il·lustrats. Per saber-ne més.

El proper Sant Jordi se’n vendran molts, d’àlbums il·lustrats. Els autors i il·lustradors d’aquest tipus de llibre ja fa temps que ens ofereixen uns materials que podem considerar evocadors i sofisticats, llibres totals que estimulen la imaginació i contribueixen a que el lector sigui alhora, també, creador d’històries i pensador crític.
Fa vuit anys vam poder llegir una obra que abraçava aquest món complex dels àlbums il·lustrats. Fernando Zaparaín va escriure CRUCES DE CAMINOS. Álbumes ilustrados, Construcció y lectura, un llibre força útil per entendre com funcionen els àlbums il·lustrats i sobretot perquè les referències que hi apareixen són de llibres que tenim al nostre abast.

El 2016 l’Ana Castagnoli va publicar Manuale dell’illustratore, un altre llibre —en italià— que també ens ofereix recursos per entendre com funcionen els àlbums.

Encara un tercer assaig: Álbum[es] un magnífic treball de Sophie Van der Linden amb traducció i notes de la Teresa Duran. Una obra que ens aporta molta llum i analitza aquest fascinant món dels llibres àlbums. Álbum[es] té un objectiu clar: explicar com funciona la narració de les imatges i del text i orientar sobre com s’articulen els diversos elements dins dels àlbums. Es divideix en capítols que abasten els principis de construcció del propis registres (fabricació, tècnica, estil, signe i color, ús del punt de vista, ritme, muntatge, etc), el seu funcionament, les nombroses configuracions possibles en què es poden articular el text i la imatge i el camí que en el segle vint va determinar la seva forma tal i com els coneixem actualment.
Un llibre recomanable per als qui posem en mans dels infants aquestes joies que els ajuden a créixer.
Durant aquest mes, ja ho anticipem, en seguirem parlant i farem esment dels àlbums il·lustrats adreçats als adolescents, perquè la revista Íber ha programat un monogràfic sobre aquesta qüestió.

Les dades:
Títol: Álbum[es]
Autora: Sophie Van der Linden
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Ekaré
148 pàgines
Edició en castellà
Barcelona, 2015

Les següents imatges estan extretes del web d’Ekaré:

François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia