Ahir, a la secció Llibres per somiar vam presentar “Mites al cel”, un llibre que està a camí dels coneixements astronòmics i les llegendes i mitologies que pouaven de la tragèdia grega, amb unes il·lustracions prou encertades que fan molt agradable la lectura.
Aquests dies que estem sentint i veient imatges d’objectes estanys al cel (globus als EEUU, línies de llums que creuen el cel català) és fàcil entendre que, quan desconeixem el fenomen que ho provoca ens inventem històries. Sempre és així i si, per exemple, cau un llamp i no sabem quin és el motiu ens inventem que hi ha un Déu al cel que ens l’envia.
“Mites al cel” ens recorda algunes de les constel·lacions més conegudes i la llegenda que hi ha al darrera. Per exemple la dels carros (ossa major i Ossa menor) i què hi tenia a veure Zeus en tot plegat, la d’Orió i les noies convertides en coloms (Plèiades), la del lleó, la del cigne, la dels bessons, i moltes altres.
Els qui vivim a ciutat i patim la contaminació lumínica no hi estem acostumats a veure estrelles, si de cas la Lluna i algun que altre planeta i poca cosa més. Quan sortim del nucli urbà i anem a Montserrat, al Montseny o a algun indret on poder gaudir del paisatge, ens sentim com els mariners que es guiaven per la Polar i reconeixien el camí que els marcaven les estrelles més brillants. De tot plegat en parla aquest magnífic llibre.
I com a cada programa plantegem una pregunta relacionada per participar al concurs de “Llibres per somiar”. En aquesta ocasió preguntem:
Com s’anomenen les figures que formen les estrelles més brillants?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 26 de febrer.
La guanyadora del concurs anterior i que s’emporta el llibre “Paraules de caramel” és la Pilar Biescas. L’enhorabona!
«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.
Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.
A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.
I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.
Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:
Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.
Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.
La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.
Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.
Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».
Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».
Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.
Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.
Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!
A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!
«Uught! Un relat del Plistocè» és un àlbum sense mots senzillament meravellós, a l’alçada dels d’Istvan Banyai, Roberto Innocenti, David Wiesner i altrs grans il·lustradors. En aquest cas, les imatges són fetes amb grafit i tinta blanca i el resultat resulta espectacular.
La història se situa, com podem deduir del títol, en el Pleistocè, un període del Quaternari que està datat entre fa 1,8 milions d’anys i fa 10.000 anys. Quan sentim a parlar d’aquest període, recordem diversos esdeveniments que han sacsejat el nostre planeta: les glaciacions, la desaparició dels grans mamífers i també la presència humana que comença a moure’s pel continent europeu.
És en aquella època on se situa l’aventura d’aquest grup d’humans que busquen refugi per passar l’hivern. Les imatges segueixen un petit grup de caçadors i ens centrem en la presència d’una nena que forma part de la tribu i que sembla no tenir gaire protagonisme en les lluites contra els búfals, tigres dents de sabre, mamuts, ossos i altres animals. També patim quan s’han d’enfrontar als perills naturals com tempestes de neu, senderis impossibles, roques enormes, etc.
Al final, alguns aconsegueixen arribar a una cova que els protegirà i és llavors quan la nena ens emociona dibuixant marques inesborrables a les roques.
Aquestes marques són dibuixos que expliquen una història, la seva. Ens recorda les pintures rupestres que coneixem.
Es tracta d’un homenatge als narradors orals, contacontes, talessingers, àvies i avis que amb les seves paraules ens commouen i ens transmeten mitjançant els seus relats els coneixements i la saviesa ancestral. També ens entretenen i ens emocionen, esclar!
Lectura molt recomanable.
Podeu veure algunes imatges clicant a l’Issue que han preparat els de l’editorial.
LES DADES: Títol: Uugh! Un relat del Plistocè Autor-il·lustrador: Rafael Yonkteng Autor-il·lustrador: Jairo Buitrago Traductora: Clara Jubete Editorial: Ekaré Pagines: 64 Barcelona, 2022
Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.
Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.
L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.
El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?
L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.
El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.
Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.
Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.
Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.
L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:
Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta. Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.
Durant els mesos de confinament, a l’inici de la pandèmia l’any 2020, es va fer popular un joc inspirat en el llibre «Anem a caçar un ós» que consistia en amagar ossos de peluix a diferents llocs de la casa i anar a buscar-los.
«Anem a caçar un ós» és un dels llibres més llegits des que es va publicar fa 30 anys i explica la història d’uns germans que surten a caçar un ós. Se senten valents i forts i caminen travessant paisatges diversos: un camp d’herba, un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu fins arribar, finalment, a la cova de l’os, fosca i profunda.
És un llibre de gran format, amb onomatopeies i frases que es repeteixen a cada escenari: Anem a caçar un os, i en volem un de gros. Qui té por de l’ós dolent? Ningú! Som molt i molt valents!
Les precioses il·lustracions de Helen Oxenbury combinen pàgines a carbonet, en blanc i negre, amb altres amb aquarel·les, a color. Li confereixen vida a la narració.
El llibre d’en Michael Rosen ens permet fer un munt d’accions relacionades amb totes les àrees de coneixement.
A la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL, en castellà) expliquem com el presentem a l’escola i quines accions ens ha anant bé. Ho podeu llegir a les revistes núm. 112 que corresponen als mesos de novembre-desembre.
«La giganta» és un relat preciós que ens ofereix l’escriptora sueca Anna Höglund per a gaudi dels narradors de contes que volten per biblioteques, escoles i festes diverses.
Crec que l’autora parteix d’un relat popular al seu país i que l’ha recreat a la seva manera delicada i efectiva.
Hi ha una nena i el seu pare que és un cavaller que surt a lluitar contra una geganta que té atemorida la població. La geganta és capaç de convertir en pedra a tothom qui la miri. Aquí la referència a la mitologia és evident i recordem la Medusa que va ser vençuda per Perseu.
El relat flueix molt bé i seguim a la noia en el seu periple a la recerca del pare que no torna.
Hi ha algunes pàgines que són una pura delícia. Mireu, per exemple, aquesta:
Emotiu, oi?
El conte és ple de símbols ( el viatge, la trobada amb la vella auxiliadora que li facilitarà l’objecte que la protegirà de la geganta, el mirallet, el bosc, la transformació, etc.)
M’ha agradat la idea que sigui un personatge femení qui aconsegueix vèncer la geganta, allà on el seu pare, el valent guerrer ha fracassat. I a més, sense violència, emprant l’astúcia per enganyar la geganta.
Les il·lustracions semblen fetes amb litografies i acolorides amb posterioritat amb llapis, creant un efecte molt bonic.
Ah! I quan tanques el llibre i veus la contracoberta amb el mirall que et reflecteix la teva cara difuminada, llavors ho acabes d’entendre tot.
Un bon llibre que és adient per a infants de cicle inicial però que també pot ser explicat, a manera de narració oral, als infants de cicle infantil.
LES DADES: Títol: La geganta Autora: Anna Höglund Il·lustradora: Anna Höglund Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie Editorial: Ekaré Pàgines: 48 Barcelona, 2021
Adolfo Córdova és un autor mexicà de qui darrerament hem vist algunes de les seves obres publicades aquí. A Meraki van traduir «El drac blanc» i els de Ekaré li van publicar una antologia poètica que va obtenir el Premi Bologna Ragazzi i que es titula «Cajita de fósforos. Antología de poemes sin rima.»
Aquest mes de setembre, també a Ekaré, ha aparegut «La noche de la huida», un llibre amb un títol i una portada inquietant. Es veu a una nena que sembla fugir, no sabem de què, espantada i mirant enrere, mentre s’endinsa en el bosc fosc i ombrívol.
Abans d’obrir-lo penses que potser és un altre llibre que parla dels refugiats i dels migrants però t’equivoques perquè ja a la segona pàgina llegeixes això:
Abre los ojos, grandes. Los cierra, recuerda. La punta del machete, la voz del hombre, el chillido de un jabato. Habían querido matarla.
I entens què està passant perquè recordes el conte dels Grimm on es parla de la Blancaneu i els set nanets i, en concret, el capítol on la seva madrastra, la Reina Malvada, ordena a un caçador que mati a la Blancaneu per tornar a ser ella la dama més bella del reialme. Bé, la història ja la sabeu, oi?
Però no és ben bé la Blancaneu la que fuig perquè més endavant s’entremesclen altres contes i veiem com aquesta fugida i entrada al bosc (símbol) és la mateixa que van viure els germans Ton i Guida (les pedretes al camí ens ho indiquen) i el Petit Polzet. També hi ha referències a la Princesa del pèsol, la bella Dorment i alguna altra més.
Bé, això són referències que ens recorden com els contes estan connectats i provenen d’un temps reculat i serveixen per explicar-nos la vida.
Es tracta d’un bon àlbum il·lustrat que inclou al final un escrit de l’Adolfo Córdova molt bonic i poètic que acaba dient “las historias sobrevuelan la oscura realidad, o la atraviesas, y nos guían hacia otros bosques”
Grans il·lustracions de la Carmen Segovia. En l’Issue que ha publicat l’editorial (el copiem al final de l’entrada) surten més clares del que veiem en el paper, que resulten més fosques i en destaca l’ús del vermell (un altre símbol).
Àlbum recomanat per a cicle inicial i mitjà.
LES DADES: Títol: la noche de la huida Autor: Adolfo Córdova Il·lustradora: Carmen Segovia Editorial: Ekaré Pàgines: 44 Barcelona, 2021
Fa vuit anys, l’editorial Bárbara Fiore va publicar un llibre basat en la vida d’en Matthias Sindelar, aquell jugador de futbol que va ser assassinat pels nazis per culpa de la seva actitud durant un partit entre Àustria, el seu país, i Alemanya. Abans de jugar es deia que Àustria s’havia de deixar guanyar per escenificar la submissió i fer ostensible la supremacia alemanya. Però no va anar així…
L’esport reflecteix sovint el que és la vida i com que té tants i tants seguidors és un bon lloc per deixar anar els missatges. Ho veiem amb les actituds homofòbiques i racistes que se senten darrerament a les graderies dels estadis. Tot plegat, molt lamentable, però que no deixa de ser una explicació de com som. Per aquest motiu, que la literatura infantil expliqui accions emotives, solidàries o combatives emprant el paral·lelisme o la metàfora futbolera resulta cada vegada més habitual. De vegades, amb poca gràcia però en altres ocasions amb molt d’encert.
Un dels elements simbòlics dels jugadors són les botes (en aquest blog en vam parlar el mes de març amb la novel·la gràfica “Toni o como aconseguir las Ronaldo Flash”, recordeu?)
Aquest dies he trobat un altre exemple molt inspirador i que m’ha semblat genial. Es titula «la millor jugada d’en Madani» i l’autor, en Fran Pintadera, es val del futbol per narrar-nos una acció molt bonica i emotiva.
Explica la història d’un equip de nois que tenen un gran jugador, en Madani, que es molt estimat. El veieu a la coberta amb una capsa a la ma, envoltat dels seus companys com si estiguessin fent-se la foto protocol·lària de l’inici de partit. Tots somriuen i semblen feliços. Fixeu-vos amb els peus d’en Madani. Juga descalç perquè no té diners per comprar-se unes botes. Aquesta és la clau del relat.
Feu-li una ullada a aquest àlbum il·lustrat i doneu-li una oportunitat perquè segur que us portarà a reflexions molt potents amb els vostres alumnes.
La il·lustradora, la Raquel Catalina, ha sabut trobar el punt perfecte per fer un relat atemporal, amb unes il·lustracions que plasmen la vida d’un barri humil, amb personatges entranyables. Empra el gouache i els llapis de colors.
A la contracoberta llegim:
Al barri no s’havia vist mai un futbol com el d’en Madani. Des que va arribar, els partits dels dissabtes són molt millors i els regatejos i els gols del nou jugador es continuen comentant al llarg de tota la setmana. Però la seva millor jugada encara està per arribar. Una emocionant història en què guanyen la determinació i l’afecte.
Lectura recomanada per a cicle mitjà.
LES DADES: Títol: La millor jugada d’en Madani Autor: Fran Pintadera Il·lustradora: Raquel catalina Traductor: Matías Adam Editorial: Ekaré Pàgines: 48 Barcelona, 2021
Ekaré és una editorial que té en el seu catàleg libres molt potents, amb contingut social i que ens fan reflexionar: «Els capibares», per exemple, és una delícia que ens interpel·la i ens colpeix.
L’últim que he llegit d’Ekaré també m’ha emocionat. Es titula «Los distintos» i d’entrada ja em tenia el cor robat per dos motius: Perquè les il·lustracions són de l’Eva Sánchez (de qui parlaré els propers dies) i perquè la primera part de la narració se situa al País Valencià.
Comença amb el pare de dos nens marxant del país per culpa de la guerra civil, o millor, perquè ell és un «rojo», la guerra ha acabat i està en el bàndol dels que han perdut. Aquesta presentació ja m’ha tocat perquè a la família vam viure quelcom de semblant. Recordo que mon pare m’explicava que va néixer a França perquè els meus avis van sortir del poble sense saber on anaven i allà van trobar acolliment i feina. El meu pare i la seva germana van viure força anys a França fins que van tornar al poble, a la província de Castelló. Podeu imaginar com he entès el relat.
De què va “Los distintos”? És el relat de dos germans, Paquito i Socorro, que han d’amagar la identitat del pare, malviure com poden en un poblet controlat pels falangistes i patint gana i les mirades de veïns i companys d’escola.
El relat combina capítols amb la veu narrativa del nen i la nena. Venen marcats pel color del títol i la lletra capital. Està basat en uns fets reals, la qual cosa afegeix interès a la història d’aquests dos germans. Les il·lustracions són efectives i complementen i acompanyen la narració de manera fluida.
Hi ha final feliç. Els germans i la mare es retrobaran amb el pare en un altre país, iniciant una nova vida.
Lectura molt recomanable per a cicle superior de primària. Pot obrir un debat força ric i endinsar els infants en un dels episodis més dramàtics del nostre país.
LES DADES: Títol: Los distintos Autora: Mónica Montañés Il·lustradora: Eva Sánchez Editorial: Ekaré Pàgines: 52 Barcelona, 2020
Podeu veure el vídeo de presentació, amb nombroses opinions d’expertes i també de l’autora i l’il·lustradora. És una mica llarg però val la pena. El trobareu a: http://www.ekare.com/ekare/los-distintos/
Ahir a “L’ofici d’educar”, vam parlar de llibre “Astronautas. Bitácora de un viaje espacial”, de Chang-hoon Jung, un llibre de coneixements publicat per Ekaré.
“Astronautas” ens mostra el viatge de tres nois a l’estació orbital, la fascinació que suposa veure la Terra des de l’espai i imaginar-se quines sensacions senten els astronautes amb la ingravidesa, i també veurem com s’ho fan a l’estació per dutxar-se, menjar, dormir, quins experiments fan allà dalt i quins perills els esperen quan fan una passejada espacial.
Una bona lectura per a infants de cicle mitjà i per a afeccionats a l’astronomia i els viatges espacials.
I, com sempre, fem una pregunta sobre el llibre. Entre els participants farem un sorteig i al guanyador li regalarem el llibre en qüestió. Aquesta setmana la pregunta del concurs és:
Amb què escriuen els astronautes quan són a l’espai?
Les respostes per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge i podeu guanyar un exemplar del llibre “Astronautas”.
En el darrer concurs del llibre “El primer cas”, els guanyadors han estat la Cristina i el seu fill Marc. L’enhorabona!
El programa d’ahir va estar dedicat als libres que han escrit mestres i professors fora de sèrie que afavoreixen l’esperit crític i la creativitat. Es van presentar cinc assajos i memòries de docents que entenen l’educació com un desafiament per aprendre i créixer com a persones. Ho podeu sentir clicant a:
La propera setmana, el diumenge 18, dedicarem tot el programa a presentar llibreters i llibreteres que ens recomanaran bones lectures de cara a Sant Jordi.
La invitació a la lectura 