François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

Anuncis

Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l’escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l’Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l’animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos…

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l’escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017
Les primeres pàgines, a continuació:

Dédalo y Perdiz

Darrera de Lemniscates s’amaga la Carme, una il·lustradora que ens ha tornat a sorprendre amb el darrer llibre «Dédalo y Perdiz» que segueix la línia encetada amb «Filemón y Baucis» i que ara ens ofereix una altra història de les «Metamorfosi» d’Ovidi.
La primera part de «Dédalo y Perdiz» ens presenta un relat que ja l’hem llegit en nombroses versions. Sabem com Dèdal va fabricar unes ales perquè el seu fill Ícar i ell mateix escapessin de la torre on estaven presoners i sabem com acaben les ales d’Icar quan s’acosta massa al Sol. El que potser no coneixíem és que l’aventura de Dèdal continua amb el seu nebot Perdiu i les habilitats que demostra ja que el llibre ens explica a la segona part la vida del xicot i els invents que va idear, com la serra o el compàs, entre d’altres.
Les il·lustracions, en blanc i negre amb un toc de color verd, són boniques i evocadores d’un temps llunyà. Molt aconseguides, amb força detalls.


Que el llibre tingui les mides tan reduïdes (13 x 17 cm) potser ajudarà a que els nois a partir de deu anys el veig com una lectura a la que apropar-se.
Un llibre sobre l’enginy i les petites coses.

Les dades:
Títol: Dédalo y Perdiz
Autora: Lemniscates
Editorial: Ekaré
Pàgines:28

Auferat hora duos eadem… la història de Filemó i Baucis

ekare-lemniscates-filemon-y-baucisHistòries d’amor n’hi ha a cabassos a la literatura i també a la literatura infantil i juvenil però una de les que m’ha acompanyat des de fa molts anys és la de Filemó i Baucis. Ovidi la va recollir al llibre Metamorfosis on trobem un bon grapat de llegendes, contes i mitologies. Fa uns mesos, l’editorial Ekaré va publicar, a proposta de Lemniscates, una adaptació d’aquesta història per a una nova col·lecció que s’ha encetat recentment. El resultat és un llibre de mides reduïdes (13 x 17 cm), molt bonic.
A dins trobem una adaptació lliure amb uns dibuixos fets amb linòleum en blanc i negre, que són força poètics. A cada pàgina, a més, hi ha un toc de color vermell que serveix perquè fixem la mirada en un detallet o dos que aparentment no són l’objecte principal de l’escena.vinetaFilemon
És un llibre que té un doble objectiu, al meu entendre. D’una banda, reforça la idea d’amor. La frase del llatí original (auferat hora, duos eadem…. que la mateixa hora se’ns endugui a tots dos) està al mateix nivell d’altres frases mítiques com aquella de “Love story” (amor significa…) però també hi ha un altre missatge molt potent, sobretot ara que durant els darrers mesos hem viscut (i encara vivim) la vergonya del tracte que hem donat als refugiats que truquen a la nostra porta.

Segons la mitologia, Filemó i Baucis eren una parella d’ancians units des del primer dia que es van conèixer. No tenien grans propietats ni fortunes i vivien en una casa senzilla i humil.

lemniscates-filemon-y-baucis-ekare-2
Un dia, el déu Zeus i el seu fill Hermes van baixar a la Terra amb aspecte d’ésser humà. Anaven demanant allotjament i hospitalitat casa per casa per veure l’amabilitat de la gent però ningú no va ser capaç d’obrir les portes a aquests dos déus disfressats de captaires. Els únics que els van rebre amb les mans obertes van ser Filemó i Baucis que els hi van oferir el poc que tenien i més.
Zeus, en recompensa, els hi va concedir un desig i li van demanar que poguessin morir junts, l’un al costat de l’altre. Aleshores, els va convertir en arbres, en Filemó es va transformar en un roure i la Baucis en un til·ler.
Crec que aviat sortirà una segona adaptació d’un conte d’Ovidi. Mentrestant podeu tafanejar pel web de Lemniscates, a qui recentment li han concedit un premi pel seu magnífic ARBRES.

http://www.lemniscates.com/

DSC04778 (2)

Escarabajo en compañía

ekare

L’escarabat i els seus amics s’ho passen d’allò més bé: empenyen una pilota gegant muntanya amunt, busquen la sabata del centpeus, preparen una festa molt especial … De vegades s’avorreixen (com qualsevol altre bestiola), però amb aquests amics fins i tot avorrir-se resulta divertit.

Escarabajo en compañía és un llibre format per cinc relats curts escrits per Pep Bruno i il·lustrats amb el toc personal de la Rocío Martínez.
En Pep Bruno, de professió “contador de contes” com el mateix ens explica a la nota de l’autor al final del llibre, fa un homenatge a “aquests contes i autors que l’han acompanyat al llarg de molts anys” com l’Arnold Lobel (autor de Sopa de ratolí, Històries de ratolins, Sapo y Sepo) l’Eric Carle amb el seu Grill silenciós, Leo Lionni i el seu ratolí poeta Frederick, i altres.ekaré 2
Aquest conte té molts detalles que agradaran als infants de cicle infantil i cicle inicial. El proper dissabte 22 de novembrer a les 18:00 h. es farà la seva presentació a Casa Anita (carrer Vic 14, al barri de Gràcia de Barcelona) i serà un bon moment per conèixer la seva gestació i l’inici d’una nova sèrie de contes de petites bestioles. La presentació anirà a càrrec de la Mariona Martínez Dorado, mestra i especialista en Literatura Infantil i Juvenil.
El llibre s’ha editat, de moment, en castellà.
Podeu trobar més informació al web de l’editorial EKARÉ i també al web d’en Pep Bruno. d’on he extret les imatges i les informacions d’aquest post.

ekare 3