25 Setembre 2020 by jcentell

«La meva Guia, el meu Capità», veure més enllà de les limitacions visuals

A cada grup classe hi ha algun alumne amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil, i un dels autors més sensibles a aquestes realitats és en Gonzalo Moure. Potser recordareu l’extraordinària novel·la «El síndrome de Mozart», que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams. Ara, ha publicat «La meva Guia, el meu Capità» on explica, amb força emoció i amb unes imatges molt boniques, l’amor entre un pare cec i la seva filla. I ho fa, resseguint el camí de casa a l’escola en un trajecte que sembla una aventura per la selva amb criatures salvatges, sons fascinants i altres misteris.

De camí a l’escola, el pare i jo avancem per una selva de llums
i ombres. I de sons. Juguem a endevinar cotxes-animals:
–Aquest és un Panda.
–Escolta! Un Escarabat!
–Un Jaguar, un Jaguar!
–M’ha semblat sentir un Seat León.
I somien arribar a sentir algun dia un Chevrolet Impala.
O un Ford Mustang, un cavall salvatge galopant per la ciutat!

Les il·lustracions són de la Maria Girón, que es manté fidel al seu estil, amb fons blancs, perspectives contrapicades, vistes des del darrera, com a l’anterior «L’espera».

Si us interessa el tema, un document molt útil és la bibliografia comentada «La discapacidad en la literatura infantil y juvenil» editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line, o clicant a: https://sid.usal.es/idocs/F8/FDO20396/Discapacidadyliteratura.pdf.

Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

«La meva Guia, el meu capità» el recomanem a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La meva Guia, el meu Capità
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Maria Girón
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

9 Mai 2018 by jcentell

«Un batec alhora», un relat memorable

Trap-trap, trap-trap
Els peus nus colpegen l’herba
i jo corro, corro i corro
en l’aire i com l’aire
zigzaguejant a través dels arbres
volant sobre la terra

Un batec alhora (Heartbeat, en la versió original) és una novel·la escrita per Sharon Creech, autora de molta anomenada als Estats Units.

Té moltes curiositats. La primera és que està escrita en primera persona, en versos lliures que li confereixen un ritme brutal que va d’acord amb els batecs del cor però també amb el trap-trap de l’Annie, la noia protagonista que corre descalça i per plaer, acompanyada d’en Max, un noi que ho fa pel desig de competir i de guanyar curses. L’Annie corre per diversió, en Max corre per canviar el seu destí, gairebé és una obsessió.

Una altra curiositat és la història que ens explica perquè és una història de superació, de creixement, de canvis, d’acceptació d’un mateix i d’amistats. Als seus dotze i tretze anys veuen com les seves vides comencen a patir canvis.

En el cas de l’Annie, resulta que la seva mare està embarassada i l’arribada del germà (el nadó extraterrestre, li diu) plana al llarg de la novel·la:

Mentre el nadó extraterrestre
es va fent cada cop més gran
va multiplicant cèl·lules
que espero que siguin cèl·lules de nadó
I no de conill, de ratolí ni de cavall.

A casa de l’Annie també hi viu l’avi i la seva presencia serveix de contrapunt perquè està al final de la vida, perdent la memòria, i oblidant que ell també va ser un gran corredor, vencedor de nombroses curses.

L’habitació de l’avi és al costat de la meva
Annie!, diu. Annie, Annie, Annie!
Hi vaig corrent
i el trobo assegut a la butaca blava.
té un tros de paper a la falda
i un llapis a la mà.
Annie, Annie!
Com feia el pollastre fregit, jo?
La pregunta em fa venir ganes de riure
però ho diu molt seriosament
amb els celles arrufades
els ulls ben oberts.
No me’n recordo com feia el pollastre fregit!

Uns altres moments memorables estan relacionats amb les classes d’art de l’escola. La mestra els proposa dibuixar una poma durant cent dies, cada dia un dibuix de la mateixa poma.

I vaig pensar en la meva poma.
Podria dibuixar-la des de dalt
mirant cap a baix
i des de sota
mirant cap amunt.
Podria posar-la de costat!

Bella metàfora del pas del temps!

També m’ha agradat la història del noi, d’aquest Max que corre amb ella. La seva desesperació rau en que no té diners per comprar-se unes vambes i per això corre descalç però a la cursa no hi pot anar descalç. És el drama social, la veritat sobre la vida.

La lectura s’acaba massa aviat. Una sentada i au! ja has arribat a la darrera pàgina. Et quedes amb ganes de saber-ne més de l’Annie, de la seva mare, dels veïns, de la mestra d’art, de la senyora Cobber-puillover i del senyor Welling, personatges fascinants que planen per la novel·la i que de ben segur amaguen secrets insondables.

Hola, Annie!
Hola, Max!
I ens posem a córrer trap-trap,
l’un al costat de l’altre
i el terra glaçat em fa pessigolles als ulls.

A destacar l’excel·lent traducció de la Dolors Udina.

Com em passa sovint amb els llibres de Pagès edicions, no acabem d’estar gaire en sintonia amb les edats a les quals es pot adreçar. L’han situat a Nandibú jove (alumnes de l’ESO) i veig que a sisè de primària pot anar molt bé. Vocabulari entenedor, ritme, història lineal, versos lliures, etc.
Gran obra.

LES DADES:
Títol: Un batec alhora
Autora: Sharon Creech
Traductora: Doors Udina
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú jove núm. 5
Lleida, 2018

13 Abril 2018 by jcentell

Un regal sense obrir

Alguns capítols d’ «Un regal sense obrir» comencen de manera similar:
“Si un bon dia ets a Copenhaguen…”
“Si un bon dia, cap a dos quarts de quatre de la tarda, passes pel carrer…”
“Si un diumenge de març passes per l’avinguda..”
És fantàstic! Recordeu «Sostiene Pereira»? Només la lectura de les primeres frases de cada capítol ja et fan sentir tan bé que no pots parar de llegir. Vegeu-ne per exemple, el començament del capítol «Un regal de Nadal en ple estiu». Diu:

Si una tarda càlida de maig te’n vas fins a la plaça de Vesterbro, veuràs que la majoria de finestres i balcons de les cases dels voltants són obertes de bat a bat i que, a les terrassetes dels cafès, hi ha tot de gent asseguda d’un humor excel·lent. També veuràs uns quants menuts que, segurament, aquell vespre aniran a dormir una mica més tard del que tocaria, i una nena que camina al costat d’una dona molt guapa amb un vestit elegant i unes sandàlies de taló daurades.

«Un regal sense obrir» és una novel·la que ens recorda a les novel·les d’Astrid Lingren, per les descripcions desgavellades però també per l’optimisme per la vida i per la confiança en les persones.
Al llibre hi ha dues veus narratives, una és la de nena protagonista, la Mona, que viu amb el seu pare, en Jan, un home que ha patit la mort de la dona i ha deixat la feina de carter. L’altra veu és la del narrador que ens va conduint pels mesos posteriors a la pèrdua de la mare de la Mona.
La nena i el seu pare viuen junts en un apartament petit però fan un canvi de pis i van a compartir casa amb la Susanne, una cantant d’una gran orquestra que viatja oferint concerts per tot el món, una persona vital i alegre que els influirà i els oferirà l’impuls necessari per superar les tristors.
Sobre aquests tres personatges avança la història però amb la presència constant del record de la Debbie, la mare de la Mona.
El canvi de barri comportarà conèixer noves amistats que suposaran un repte per a la nena però alhora li oferiran oportunitats de fer amics intel·ligents i optimistes.
«Un regal sense obrir» ens arriba directament al cor. Una bona lectura, molt adequada per compartir a l’aula. Un llibre amb diverses capes que recomanem especialment. Llegiu-lo per a vosaltres, per als vostres fills i alumnes perquè hi trobareu bona literatura, una història bonica i ben narrada.
Està recomanat a partir de deu anys però si es fa una lectura compartida pot anar bé a partir dels vuit.

L’autora amb la versió original danesa a la mà.

A la contaportada llegim:
L’autora, la Marianne Verge va néixer el 1976 a Skanderborg, Dinamarca. A més d’escriure, és dissenyadora de moda, una professió que va estudiar a la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts. El 2010 va escriure la seva primera novel·la, Wendys Vidunderlige Verden (El meravellós univers de la Wendy), una obra breu inspirada en part
en els personatges de Peter Pan, la novel·la de James Matthew Barrie.
La il·lustradora, l’Ester García va néixer el 1984 a Càceres. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, on descobreix la il·lustració com a vocació. Des de 2008 resideix i treballa a Madrid com a il·lustradora, encara que quan pot li agrada viatjar fora de la taula i del paper.
Recentment ha estat seleccionada en mostres com la 30a edició de la Mostra Internazionale d’lllustrazione de Sarmede, la IV Edició del Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, la Biennal de Bratislava o The Sharjah Exhibition for Children Books Illustrations.

LES DADES:
Títol: Un regal sense obrir
Autora: Marianne Verge
Il·lustradora: Ester García Cortés
Editorial. Pagès
Col·lecció: Nandibú
148 pàgines
Lleida, 2017

4 Desembre 2017 by jcentell

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»

L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.

Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.