L’elefant, la tortuga i la bicicleta

De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:

Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.

Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:

—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.

Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.

L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.

Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.

A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.

M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes  siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.

No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.

Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)

Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.

Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.

També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.

“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.

Recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:

títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021

Les primeres pàgines aquí

El video de presentació:

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

«Bella confusió», una novel·la sobre la depressió, l’amistat i l’amor

—Saps què diuen els japonesos de les coses trencades? En diuen Kintsukuroi. Agafen peces de porcellana i enganxen les esquerdes amb or. Creuen que les esquerdes poden fer més belles les coses, més valuoses.

Aquesta frase la pots llegir quan arribes més enllà de la meitat de la novel·la i és llavors que t’atures i tornes a mirar la portada que no havies acabat d’entendre. En aquest punt tot pren sentit: L’ombra dels dos joves que estan d’esquena i les esquerdes que recorren la portada.

«Bella confusió» és una novel·la que vaig llegir fa unes setmanes. La tenia aparcada —a la pila de lectures pendents— i quan la vaig començar, ja no vaig poder parar fins que la vaig acabar… amb el cor encongit i alguna que altra llagrimeta.

La novel·la narra la història de dos joves que tenen ferides profundes. Són l’Ava i en Gideon i quan les seves vides coincideixen, d’aquest encontre surt el millor (i el pitjor) de cadascun d’ells.

La noia està passant un procés de dol per la pèrdua de la seva millor amiga i el noi es troba en un moment d’ansietat i depressió. Els caps de setmana treballen junts unes hores en un establiment de menjar, un kebab. A partir d’aquesta coincidència, durant la setmana comencen una relació epistolar (en Gideon no té mòbil) ben curiosa.

La història va alternant les dues veus, capítol a capítol, i es fa prou entenedora. Crec que als joves els pot interessar perquè planteja situacions i pensament que són comuns. A més, els personatges estan molt ben definits i les situacions que s’expliquen passen per moments de gran dramatisme i d’altres de més còmics, fent que la lectura sigui prou engrescadora.

La relació que es desenvolupa entre l’Ava i en Gideon és complexa, plena d’esperança però també de moments dolorosos i que cal guarir, com la porcellana reparada de la tradició japonesa. L’or, per als joves, simbolitza el llenguatge de la poesia que plana per les pàgines, una poesia que manté el poder transformador de convertir els problemes en quelcom bell, una poesia que ajuda a cosir les ferides.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant AQUÍ

Al web de Pagès edicions opinen:
Tendra i absorbent, aquesta novel·la australiana de debut afronta temes importants, que inclouen el suicidi, l’autoestima, la gestió de la ira, les autolesions i la depressió, amb una mà oberta i afectuosa. Tracta d’un ventall d’emocions i planteja un procés de guariment harmoniós.

Lectura recomanada per al segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Si esteu en un Institut i voleu fer un favor als vostres alumnes, mostreu—los aquest llibre. Us ho agrairan.

Bella confusió va guanyar el premi de literatura infantil i juvenil TEXT 2016

LES DADES:
Títol: Bella confusió
Autora: Claire Christian
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 5
Traductora: Esther Roig
Pàgines: 296
Lleida, 2019

En Thomas cria dracs


Us Imagineu que poguéssiu conrear dracs al vostre jardí? Doncs, és possible. O això sembla després de llegir aquesta divertida i tendra història sobre un nen, en Thomas, que descobreix una planta vella i estranya al fons del jardí de l’avi i s’endú a casa una curiosa fruita de l’arbre.
D’aquella fruita en surt un drac diminut! La planta és una pitahaya, anomenada «fruita de drac», i en Thomas té el seu propi drac, a qui posa de nom «Fulgor».
El nen aviat descobreix que la vida amb en Fulgor és molt divertida, però també molt imprevisible. Sí, els dracs són meravellosos, però també et calen foc al raspall de dents i et pengen els calçotets de l’antena de la tele. En Thomas ha d’aprendre a tenir cura d’en Fulgor, i de pressa. I després passa una cosa extraordinària: s’obren més fruites de l’arbre i en Thomas criarà dracs.
Aquest llibre forma part d’una trilogia que té força èxit a Anglaterra on els nens d’entre set i deu anys els llegeixen amb devoció. És el primer que s’ha traduït (bé, com acostuma a fer l’Anna Llisterri) al català.
Recorda l’arrancada dels llibres potterians de fa vint-i-cinc anys i té uns certs tocs d’un humor molt anglès, molt en la línia de Roald Dahl. Crec que tindrà recorregut.
Els de l’editorial Pagès, a més, adjunten una guia didàctica (que no he pogut descarregar, sniff) i que probablement aportarà idees per treballar-lo a l’aula.
La idea del llibre és fantàstica perquè l’autora, l’Andy Shepherd, interpel·la directament els infants: Qui no voldria criar un drac? Malgrat els embolics i problemes que li ocasionen al nen Thomas, tots voldríem tenir una bèstia com aquestes a casa, no?


El nen Thomas està molt ben descrit, la resta de personatges també són creïbles i cadascun d’ells ens envia diferents missatges. El pare és un amant de la música i està tot el dia enganxat als auriculars, la mare parla molt de pressa i la germana petita, de dos anys, superdivertida, ajuda al nen a mantenir en secret l’existència dels dracs. Bé, cal notar que encara no parla.
La història es complementa amb unes il·lustracions ben aconseguides en blanc i negre de la Sara Ogilvie (també ha il·lustrat contes de la Julia Donaldson) però és curiós que quan recordes el llibre veus les imatges acolorides.
Un llibre acollidor amb màgia, relacions familiars i amistats.
Recomanat per a cicle mitjà. Els infants poc lectors podran seguir la trama fàcilment.

LES DADES:
Títol: El nen que criava dracs
Autora: Andy Shepherd
Il·lustradora: Sara Ogilvie
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès
Col·lecció Nandibú +8 anys núm 10
Pàgines: 234
Lleida, 2019

Un vídeo de l’autora explicant el llibre:

 

«Un batec alhora», un relat memorable

Trap-trap, trap-trap
Els peus nus colpegen l’herba
i jo corro, corro i corro
en l’aire i com l’aire
zigzaguejant a través dels arbres
volant sobre la terra

Un batec alhora (Heartbeat, en la versió original) és una novel·la escrita per Sharon Creech, autora de molta anomenada als Estats Units.

Té moltes curiositats. La primera és que està escrita en primera persona, en versos lliures que li confereixen un ritme brutal que va d’acord amb els batecs del cor però també amb el trap-trap de l’Annie, la noia protagonista que corre descalça i per plaer, acompanyada d’en Max, un noi que ho fa pel desig de competir i de guanyar curses. L’Annie corre per diversió, en Max corre per canviar el seu destí, gairebé és una obsessió.

Una altra curiositat és la història que ens explica perquè és una història de superació, de creixement, de canvis, d’acceptació d’un mateix i d’amistats. Als seus dotze i tretze anys veuen com les seves vides comencen a patir canvis.

En el cas de l’Annie, resulta que la seva mare està embarassada i l’arribada del germà (el nadó extraterrestre, li diu) plana al llarg de la novel·la:

Mentre el nadó extraterrestre
es va fent cada cop més gran
va multiplicant cèl·lules
que espero que siguin cèl·lules de nadó
I no de conill, de ratolí ni de cavall.

A casa de l’Annie també hi viu l’avi i la seva presencia serveix de contrapunt perquè està al final de la vida, perdent la memòria, i oblidant que ell també va ser un gran corredor, vencedor de nombroses curses.

L’habitació de l’avi és al costat de la meva
Annie!, diu. Annie, Annie, Annie!
Hi vaig corrent
i el trobo assegut a la butaca blava.
té un tros de paper a la falda
i un llapis a la mà.
Annie, Annie!
Com feia el pollastre fregit, jo?
La pregunta em fa venir ganes de riure
però ho diu molt seriosament
amb els celles arrufades
els ulls ben oberts.
No me’n recordo com feia el pollastre fregit!

Uns altres moments memorables estan relacionats amb les classes d’art de l’escola. La mestra els proposa dibuixar una poma durant cent dies, cada dia un dibuix de la mateixa poma.

I vaig pensar en la meva poma.
Podria dibuixar-la des de dalt
mirant cap a baix
i des de sota
mirant cap amunt.
Podria posar-la de costat!

Bella metàfora del pas del temps!

També m’ha agradat la història del noi, d’aquest Max que corre amb ella. La seva desesperació rau en que no té diners per comprar-se unes vambes i per això corre descalç però a la cursa no hi pot anar descalç. És el drama social, la veritat sobre la vida.

La lectura s’acaba massa aviat. Una sentada i au! ja has arribat a la darrera pàgina. Et quedes amb ganes de saber-ne més de l’Annie, de la seva mare, dels veïns, de la mestra d’art, de la senyora Cobber-puillover i del senyor Welling, personatges fascinants que planen per la novel·la i que de ben segur amaguen secrets insondables.

Hola, Annie!
Hola, Max!
I ens posem a córrer trap-trap,
l’un al costat de l’altre
i el terra glaçat em fa pessigolles als ulls.

A destacar l’excel·lent traducció de la Dolors Udina.

Com em passa sovint amb els llibres de Pagès edicions, no acabem d’estar gaire en sintonia amb les edats a les quals es pot adreçar. L’han situat a Nandibú jove (alumnes de l’ESO) i veig que a sisè de primària pot anar molt bé. Vocabulari entenedor, ritme, història lineal, versos lliures, etc.
Gran obra.

LES DADES:
Títol: Un batec alhora
Autora: Sharon Creech
Traductora: Doors Udina
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú jove núm. 5
Lleida, 2018