A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

L’elefant, la tortuga i la bicicleta

De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:

Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.

Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:

—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.

Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.

L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.

Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.

A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.

M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes  siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.

No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.

Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)

Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.

Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.

També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.

“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.

Recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:

títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021

Les primeres pàgines aquí

El video de presentació:

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

«Bella confusió», una novel·la sobre la depressió, l’amistat i l’amor

—Saps què diuen els japonesos de les coses trencades? En diuen Kintsukuroi. Agafen peces de porcellana i enganxen les esquerdes amb or. Creuen que les esquerdes poden fer més belles les coses, més valuoses.

Aquesta frase la pots llegir quan arribes més enllà de la meitat de la novel·la i és llavors que t’atures i tornes a mirar la portada que no havies acabat d’entendre. En aquest punt tot pren sentit: L’ombra dels dos joves que estan d’esquena i les esquerdes que recorren la portada.

«Bella confusió» és una novel·la que vaig llegir fa unes setmanes. La tenia aparcada —a la pila de lectures pendents— i quan la vaig començar, ja no vaig poder parar fins que la vaig acabar… amb el cor encongit i alguna que altra llagrimeta.

La novel·la narra la història de dos joves que tenen ferides profundes. Són l’Ava i en Gideon i quan les seves vides coincideixen, d’aquest encontre surt el millor (i el pitjor) de cadascun d’ells.

La noia està passant un procés de dol per la pèrdua de la seva millor amiga i el noi es troba en un moment d’ansietat i depressió. Els caps de setmana treballen junts unes hores en un establiment de menjar, un kebab. A partir d’aquesta coincidència, durant la setmana comencen una relació epistolar (en Gideon no té mòbil) ben curiosa.

La història va alternant les dues veus, capítol a capítol, i es fa prou entenedora. Crec que als joves els pot interessar perquè planteja situacions i pensament que són comuns. A més, els personatges estan molt ben definits i les situacions que s’expliquen passen per moments de gran dramatisme i d’altres de més còmics, fent que la lectura sigui prou engrescadora.

La relació que es desenvolupa entre l’Ava i en Gideon és complexa, plena d’esperança però també de moments dolorosos i que cal guarir, com la porcellana reparada de la tradició japonesa. L’or, per als joves, simbolitza el llenguatge de la poesia que plana per les pàgines, una poesia que manté el poder transformador de convertir els problemes en quelcom bell, una poesia que ajuda a cosir les ferides.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant AQUÍ

Al web de Pagès edicions opinen:
Tendra i absorbent, aquesta novel·la australiana de debut afronta temes importants, que inclouen el suicidi, l’autoestima, la gestió de la ira, les autolesions i la depressió, amb una mà oberta i afectuosa. Tracta d’un ventall d’emocions i planteja un procés de guariment harmoniós.

Lectura recomanada per al segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Si esteu en un Institut i voleu fer un favor als vostres alumnes, mostreu—los aquest llibre. Us ho agrairan.

Bella confusió va guanyar el premi de literatura infantil i juvenil TEXT 2016

LES DADES:
Títol: Bella confusió
Autora: Claire Christian
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 5
Traductora: Esther Roig
Pàgines: 296
Lleida, 2019

«Tan sols viure», un crit de valentia i esperança.

A la col·lecció Horitzons de Pagès edicions han publicat «Tan sols viure» un altre títol que segueix la línia potent dels anteriors “El mar i la serp”, “Sweet sexteen” o “Sachiko”. En aquesta narració trobem deu relats de deu joves que han fet sols un procés migratori des dels seus països fins a Catalunya. Són fets reals, històries de joves migrants que busquen una vida millor.

Els autors han visitat les zones on es produeix el trànsit (Ceuta i Melilla, per exemple) i on les condicions de vida són dures però la esperança d’emprendre un camí que els porti a llocs on sobreviure amb dignitat hi és present.

Amb paraules dels autors, la Sara Montesinos i en Martí Albesa:
«Ens hem adonat que la majoria d’històries les podíem trobar ben a prop de casa. I per això podem parlar de veïns i veïnes, amics i amigues, fugint de l’etiqueta de menors estrangers no acompanyats. No, no ha estat fàcil. Hem hagut d’aturar-nos quan entrevistàvem per abraçar aquests joves. No hem gosat preguntar sobre alguns moments i hem promès guardar secrets. Hem intentat mostrar respecte i hem marxat a casa desitjant que res no hagués passat. Hem fet entrevistes amb ulleres de sol per amagar la ràbia i hem tancat llibretes que no suportaven més violència.»

I, més endavant, parlant dels nois i noies que han conegut, diuen:
«Coneixeràs la valentia de la Noor, els somriures d’en Driss i la Maria, la intel·ligència de l’Ismael i la fortalesa de la Bouchra. També hi trobaràs la constància de la Farira, l’aprenentatge de l’Abdu i la seguretat de l’Amin. Viatjaràs amb l’Adam, caminaràs per Melilla i xerraràs amb en Massaliou. Tens per endavant deu històries plenes de dolor i tristesa, hi ha nostàlgia, violències i desgast. Però també hi ha força, valentia, coratge i, malgrat que sembli impossible, són relats plens de vida».

Crec que és un llibre que haurien de llegir els joves de casa nostra per entendre una mica com són els milers de joves que han arribat als nostre pobles i ciutats.
Recomano començar el llibre per la darrera de les entrevistes, precisament. La de l’Amine Outahar.

També podeu complementar la lectura amb el magnífic programa que va fer l’Elisabet Pedrosa, a l’Ofici d’Educar de Catalunya ràdio, sobre ”Menors no acompanyats, jugar-se la vida per una oportunitat”. El trobareu aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/menors-no-aompanyats-jugar-se-la-vida-per-una-oportunitat/audio/1062086/

Imatge extreta del web de l’Ofici d’Educar

A la contraportada de “Tan sols viure” llegim:
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. Tan sols viure.

Lectura recomanada a partir del segon cicle de l’ESO i Batxillerat

LES DADES:
TÍTOL: Tan sols viure
Autors: Sara Montesinos i Martí Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 6
118 pàgines
Lleida, 2020

En Thomas cria dracs


Us Imagineu que poguéssiu conrear dracs al vostre jardí? Doncs, és possible. O això sembla després de llegir aquesta divertida i tendra història sobre un nen, en Thomas, que descobreix una planta vella i estranya al fons del jardí de l’avi i s’endú a casa una curiosa fruita de l’arbre.
D’aquella fruita en surt un drac diminut! La planta és una pitahaya, anomenada «fruita de drac», i en Thomas té el seu propi drac, a qui posa de nom «Fulgor».
El nen aviat descobreix que la vida amb en Fulgor és molt divertida, però també molt imprevisible. Sí, els dracs són meravellosos, però també et calen foc al raspall de dents i et pengen els calçotets de l’antena de la tele. En Thomas ha d’aprendre a tenir cura d’en Fulgor, i de pressa. I després passa una cosa extraordinària: s’obren més fruites de l’arbre i en Thomas criarà dracs.
Aquest llibre forma part d’una trilogia que té força èxit a Anglaterra on els nens d’entre set i deu anys els llegeixen amb devoció. És el primer que s’ha traduït (bé, com acostuma a fer l’Anna Llisterri) al català.
Recorda l’arrancada dels llibres potterians de fa vint-i-cinc anys i té uns certs tocs d’un humor molt anglès, molt en la línia de Roald Dahl. Crec que tindrà recorregut.
Els de l’editorial Pagès, a més, adjunten una guia didàctica (que no he pogut descarregar, sniff) i que probablement aportarà idees per treballar-lo a l’aula.
La idea del llibre és fantàstica perquè l’autora, l’Andy Shepherd, interpel·la directament els infants: Qui no voldria criar un drac? Malgrat els embolics i problemes que li ocasionen al nen Thomas, tots voldríem tenir una bèstia com aquestes a casa, no?


El nen Thomas està molt ben descrit, la resta de personatges també són creïbles i cadascun d’ells ens envia diferents missatges. El pare és un amant de la música i està tot el dia enganxat als auriculars, la mare parla molt de pressa i la germana petita, de dos anys, superdivertida, ajuda al nen a mantenir en secret l’existència dels dracs. Bé, cal notar que encara no parla.
La història es complementa amb unes il·lustracions ben aconseguides en blanc i negre de la Sara Ogilvie (també ha il·lustrat contes de la Julia Donaldson) però és curiós que quan recordes el llibre veus les imatges acolorides.
Un llibre acollidor amb màgia, relacions familiars i amistats.
Recomanat per a cicle mitjà. Els infants poc lectors podran seguir la trama fàcilment.

LES DADES:
Títol: El nen que criava dracs
Autora: Andy Shepherd
Il·lustradora: Sara Ogilvie
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès
Col·lecció Nandibú +8 anys núm 10
Pàgines: 234
Lleida, 2019

Un vídeo de l’autora explicant el llibre:

 

Tot el que sap l’Alejandro, un clàssic reeditat

S’ha tornat a publicar «Tot el que sap l’Alejandro». Una bona notícia perquè estava exhaurit (L’havíem llegit en una edició d’Oxfort de l’any 2006) i ara Pagès editors l’ha traduït al català i el presenta amb una edició molt cuidada i que agradarà als nois de 10 anys.

La novel·la comença amb aquesta declaració:
“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”

El relat és dolç i ple d’humor. Els capítols són breus, com píndoles separades i que es poden llegir en qualsevol ordre. No cal seguir la numeració habitual però es recomanable.

L’Alejandro és un nen de vuit anys que va explicant tot el que li preocupa i l’envolta i pot pot ser un bon model per invitar als infants a explicar el que els hi passa “a la manera de l’Alejandro”. Per exemple, les lliçons de filosofia com, quan diu:

Ser algú a la vida vol dir ser enginyer o paleta o professor o policia. La mestra diu que, quan els nens es fan grans, acaben sent algú i que ens hem d’esforçar per arribar a ser algú bo. A mi em sembla que s’equivoca. Si és cert que ens tornarem algú ,ara què som, res? Jo crec que tots som alguna cosa, tant se val la mida que fem, ni si anem a l’escola o som grans i importants.

Les primeres pàgines aquí:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413030944_L33_23.pdf

LES DADES
TÍTOL: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductora: Yannick García
Editorial: Pagès
112 pàgines
170 x 240 mm
Col·lecció: Nandibú Singular
Lleida, 2019

«L’arbre dels desig», un relat ben construït

La Katherine Applegate té la mà trencada en això d’explicar històries i emocionar-nos. Ja ens va fer creïble la història de l’Ivan, el goril·la del centre comercial, posant la narració en primera persona, com si fos l’Ivan qui ens expliqués què li va passar. Ara ho ha tornat a fer, però encara és més fascinant perquè seguim els pensaments i les converses d’un arbre, un roure que ens explica els fets que van ocórrer els dies previs a l’u de maig, data en que se celebra una tradició centenària on moltes persones lliguen a les seves branques cintes, draps, notes, etiquetes, etc. amb els desigs més diversos que puguem imaginar.
«L’arbre dels desig» l’han situat a la franja «per a infants a partir de deu anys» i crec que està bé, però sobretot els adolescents —i els adults— podem disfrutar molt amb el llibre. A més a més de la peripècia que es narra, hi ha frases i pensament molt potents que són un tractat de filosofia de vida. Genial.
«L’arbre dels desigs» ens explica que el Roig és un arbre de ciutat, un roure vermell força alt, de mitjana edat —216 anys, com els anells que té—, i en el que hi viu un corb amic, la Bongo, pessimista, amb l’oïda fina i amb capacitat per emetre sons estranys i peculiars, i altres animals que ocupen les cavitats que hi ha al tronc (cries d’opòssum, cries d’òliba, petits ossets rentadors, etc.)
La única regla que hi ha en aquest arbre que és la casa de tots ells és que no poden parlar amb els humans.
Al barri on està l’arbre dels desigs hi han viscut des de fa molts de temps famílies vingudes d’arreu del món, italianes, xineses, espanyoles, africanes. Tot sembla estar en ordre, però un bon dia s’instal·la una família musulmana i aquí és on comencen els problemes perquè la comunitat (o una part d’ella) no els accepta. Hi ha conductors que els criden i els insulten quan passen pel davant amb els cotxes, hi ha qui els llença ous a la façana i, el pitjor de tots, un jove que amb un tornavís grava a l’escorça del roure la paraula «FORA!»
Aquest rebuig atrau a bona part de la comunitat. Els periodistes i la policia es presenten, i fins i tot, la propietària de les cases i de l’arbre vol aprofitar l’ocasió per tallar-lo, amb l’excusa que les seves arrels malmeten les voreres, que les fulles cauen als canalons que recullen l’aigua de pluja, que és molest, vaja! Decidida, contracta una empresa que ha de talar l’arbre de soca-rel.
A partir d’aquest punt, la novel·la fa un gir espectacular i la narració es torna més vital i ens toca molt la fibra sensible, convidant-nos a participar del conflicte veïnal, perquè al cap i a la fi, es tracta d’una situació que també vivim a casa nostra. Només hi ha una petita diferència i és que nosaltres no sempre tenim un roure com el del llibre, capaç de fer miracles, com si fos l’àngel de la guarda de la Samar, fent-nos entendre el poder que tenim les persones i com de valuosa n’és l’amistat.
L’arbre del desig es llegeix bé i recomanem la seva lectura amb una llibreta al costat per anar anotant els pensament filosòfics que seran un bon motiu de comentari i discussió a l’aula o al club de lectura.
Una de les accions que veiem al llibre pot ser fàcilment exportable perquè al pati de l’escola sempre hi ha un arbre que està esperant que li pengem cintes, llaços, dibuixos, fotografies, llaminadures o el que vulguem perquè, com el Roig, té la seva màgia i només cal que obrim bé els ulls i les orelles per sentir-la.

LES DADES:
Títol: L’arbre dels desigs
Autora: Katherine Applegate
Il·lustrador: Anna Clariana
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès (Col·lecció Nandibú)
ISBN: 978-84-1303-059-3
218 pàgines
14 x 20 cm
Lleida, 2019

Kathrin Schärer, la il·lustradora del mes (març 2019)

A la literatura infantil hi ha parelles d’artistes que comparteixen projectes durant molts anys. El cas més conegut és el de l’Axel Scheffler i la Julia Donaldson, però hi ha una altre equip molt potent que ja ha publicat 15 o 16 llibres, alguns d’ells espectaculars. Parlo de la il·lustradora Kathrin Schärer que fa tàndem amb en Lorenz Pauli, dos suïssos ben avinguts.

La Kathrin Schärer, nascuda el 1969, sabia quina era la seva vocació i per això va estudiar i treballar de professora de dibuix a Basilea. Després es va decantar pels àlbums il·lustrats i va dissenyar els seus propis llibres, a més de treballar amb Lorenz Pauli. El més conegut és «Johanna al tren», una llibre molts comentat i elogiat en el seu moment. La Kathrin ha estat nominada al Premi Andersen i al Premi Astrid-Lindgren, els dos premis internacionals més importants en el sector de llibres infantils i juvenils.

Johanna al tren va ser escrit el 2009 i explica com es fa una història sobre el paper. És genial perquè al centre situa un tren amb una porqueta que viatja i que intervé una i altra vegada en la creació del text i les imatges. Comença amb unes mans (les de l’autora) preparades per dibuixar, damunt d’un full en blanc (un ful en blanc que ja és famós i mític en la literatura infantil). A la taula, una pila d’estris de dibuix i pintura, llapis, bolígrafs, cúters, altres llibres (tres, d’autors suïssos, en concret) i a mesura que anem passant pàgines veiem com la porqueta va dient què cal fer i com.

Veieu com explica el seu procés creatiu amb Johanna al tren:
http://kathrinschaerer.ch/fragen-antworten

La majoria de llibres d’aquest parell d’artistes que han estat traduïts al català o al castellà son contes d’animals, a l’estil de les rondalles tradicionals, i amb un missatge força explícit. Els dibuixos de la Kathrin són molt naturalistes i expressius. Hi podem veure cérvols, conills, vaques, porcs, granotes i, sobretot, ratolins.

Els ratolins, segons la Kathrin, són bones figures per dibuixar perquè porten als infants a una identificació directa. El ratolí és un animal petit que sovint s’imposa als més grans i els dibuixa com si fossin nens amb dues potes petites com mans, entremaliats, divertits, expressius. Fixeu-vos en com els pentina, com els fa arrossegar les cues, les orelles caigudes.

La tècnica que empra és clàssica. Primer dibuixa i després acoloreix amb llapis de colors. Més tard amb el cúter retalla les imatges i fa com una mena de collage i els enganxa sovint amb paper marró perquè diu que ofereix més calidesa.

Altres llibres que podeu trobar d’aquesta il·lustradora són:

QUE SÍ! QUE NO!

Mentre juguen l’ós, la guineu i el teixó, tenen un accident i això els porta a discutir sobre qui i com han succeir realment les coses. El fet és el mateix, els testimonis són tres. Cada un té una versió diferent, fins que arriba l’esquirol i diu que sap com va passar l’accident. Un conte intel·ligent sobre l’amistat, la veritat i la tolerància.

Dolent, un llibre que ja vam recomanar en aquest blog.

I darrerament, s’ha publicar Rigo i Roc, un llibre que ens explica que “El Roc es va asseure a la pota del Rigo, els peus no li tocaven a terra. —Imagina’t que fessin un llibre sobre nosaltres! —va dir el Roc, assegut a la pota del lleopard i balancejant els peus. El Rigo va somriure: —Ai, Roc, un llibre sobre un lleopard i un ratolí… no se’l creuria ningú. A més a més, la nostra amistat és tan viva i càlida, tan gran, tan immensa… que no hi cap, en un llibre!”

Una visita al web de l’autora us aportarà més informació gràfica: http://kathrinschaerer.ch/

 

Amb la P de Pagès editors

Pagès editors  és una editorial amb tradició a casa nostra. Fa gairebé trenta anys que editen libres i al seu catàleg hi ha al voltant de 2.700 títols de temàtica diversa.
La voluntat del seu fundador, Lluís Pagès, ha estat sempre la mateixa, fer un treball seriós, de rigor i una aposta clara per la qualitat. Les diferents col·leccions de Pagès editors estan dirigides per professionals de cada àmbit d’estudi (historiadors, filòsofs, filòlegs, tècnics, etc.)

Des de fa quatre anys aproximadament han incorporat una nova col·lecció de llibres infantils i juvenils dirigida amb força encert per l’Alba Besora. El primer dels títols de la col·lecció Nandibú va ser el Bestiolari de Joana Raspall, un èxit de vendes.
Podeu consultar el seu catàleg entrant al seu web AQUÍ i trobareu els llibres agrupats per colors, mides i edats. Així, hi ha Petit Nandibú, Nandibú +6, Nandibú +8, Nandibú +10 anys, Nandibú Jove, Nandibú Singular, Àlbum Nandibú, Nandibú – Deixeu que… , Contes amb gust de fruita, Nandibú Historietes i Nandibú Horitzons.

Enguany dos dels seus títols formen part del Premi Atrapallibres (Un regal sense obrir) i Protagonista Jove (Sweet Sixteen), la qual cosa indica com estan fent de bé les coses.

En aquest blog hem relacionat alguns del seus llibres:
Un batec alhora
Un regal sense obrir
Sachiko 
La flor de bambú 
Sweet Sixteen 
El mar i la serp 
Train Kids 
Una editorial amb projecció, que camina amb pas ferm i objectius clars. Ens seguiran sorprenent amb propostes agosarades per a lectors juvenils.

Amb l’Alba Besora