Nandibú

by

«Un estiu de luxe» en un paradís inversemblant

Fa uns dies, una amiga ha tornat d’un viatge a Noruega, a Bergen concretament. Me n’ha parlat meravelles d’aquell país, de la seva cultura i del seu nivell de vida. No he estat mai a Noruega i la imatge que tinc coincideix amb el que m’ha explicat.

La lectura d’«Un estiu de luxe» m’ha fet veure que, a tot arreu, les classes socials estan ben incrustades, que la pobresa no és patrimoni de determinats països i que les desigualtats existeixen vagis on vagis.

Aquesta novel·la extraordinària de Marianne Kaurin presenta una història romàntica, malgrat que pugui semblar un cant a l’amistat i a l’aventura. També hi ha un transfons que ens fa pensar que les mentides no porten enlloc i que cal acceptar-se tal com és cadascú.

Al primer capítol ens explica el darrer dia de curs d’un grup d’alumnes de sisè que s’acomiaden fins al setembre, quan es trobin al primer curs de la secundària. Justament aquell últim dia de curs arriba un nou alumne, en Vilmer:

Té una mà a la butxaca i a l’altra hi té una gorra. La samarreta que porta és de les que venen al zoo, i fa l’efecte que els pantalons curts marrons com un cagarro li venen una mica grans perquè li fan bosses, però no la mena de bosses que estan de moda i que queden tan bé.Porta unes sabatilles de roba que fa un segle o dos devien ser blanques. Té els braços i les cames prims i més aviat pàl·lids, i sembla que tots aquells rínxols no parin de bellugar-se-li dalt del cap fins i tot quan s’està ben quiet.

En Vilmer i la protagonista de la història, l’Ina, son els dos joves que viuen en un barri deprimit, pobre, i són els únics que aquell estiu no aniran de vacances enlloc.

L’últim dia de classe, l’Ina explica als seus companys que ella i la seva mare passaran uns dies al sud en un complex hoteler de somni. «El sud no és cap lloc concret», protesta una de les nenes de la classe. I és ben cert que el sud no és cap país que un pugui assenyalar al mapa del món.

És una mentida ben grossa perquè la realitat és que l’Ina no sortirà del barri on viu amb la amb la seva mare.

El sud no és cap lloc concret, però si es pensa bé potser que el sud sigui qualsevol lloc.

A partir d’aquest punt, la novel·la va explicant l’estiu de l’Ina i com s’ho passarà de bé amb en Vilmer, el seu veí, amb qui construiran una mena de paradís perdut en un soterrani abandonat a prop de casa seva. Es barallaran, riuran, s’enamoraran i viuran unes vacances úniques.

És una novel·la que es llegeix força bé, que té bon ritme i que, de tant en tant, com a les bones novel·les, un fet inesperat fa trontollar tot el que estem esperant que passi.

M’ha agradat força i és una bona lectura per a recomanar als alumnes de primer d’ESO.


LES DADES:
Títol: Un estiu de luxe
Autora: Marianne Kaurin
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú
Pàgines: 286
Lleida, 2022

by

“Gilan, la princesa de les serps” a l’Ofici d’Educar

Ahir, a “L’ofici d’educar” vam presentar “Gilan, la princesa de les serps“, de Maria Skiadaresi, publicat per Nandibú.

És un relat relativament curt, però intens, ideal per a a adolescents. Està inspirat en el mite de la reina de les serps. L’acció es sitúa a les terres del Pròxim Orient on, des de segles immemorials, els homes expliquen les gestes de Sahmaran, la llegendària reina de les serps.

«Gilan, la princesa de les serps», és un relat al·legòric, que parla del poder i del seu exercici, de l’amor, de la mort, de la cobdícia i en general de les relacions humanes. Dins d’aquesta història que ens recorda els escrits de Shakespeare i de Valle Inclàn, ens adonem de com es pot trobar el sentit de la vida. És la història de 3 reialmes que conviuen junts: el dels humans, el de les serps i el dels llops, i les aventures de la princesa adolescent.

I com sempre, regalarem un exemplar, gentilesa de l’editorial, entre algun dels encertants de la pregunta relacionada. Aquest cop la pregunta és ben fàcil:

En quina zona del món se situa l’acció de la novel·la?

Si envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat entrareu en el concurs. Teniu temps fins diumenge 20 de març.

Els guanyadors del darrer concurs que s’han endut «La meravellosa i horripilant casa de la iaia» són la Raquel Pérez i família, el Carles, l’Alba i el Daniel. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/gilan-la-princesa-de-les-serpsde-maria-skiadaresi/audio/1128080/

En aquest mateix programa s’ha parlat de la vaga convocada per aquests dies i del canvis per al curs vinent. L’Elisabet Pedrosa, directora i presentadora de «l’Ofici d’educar» ens en fa un resum molt exhaustiu al web del programa. Escriu:

“Saps quan parlem davant dels nens com si no hi fossin? Així ens hem sentit.” La Núria, com una bona part del professorat de Catalunya, lamenta que ni docents ni alumnes hagin participat directament en el debat sobre educació abans de començar el curs.

L’anunci de l’inici de les classes el 5 de setembre a les escoles i el 7 a secundària i l’esborrany del currículum per a primària i secundària han posat en peu de guerra una part de la comunitat educativa, i per als dies 15, 16, 17, 29 i 30 de març es manté la vaga d’educació convocada pels sindicats.

“Ens han informat a través dels mitjans de comunicació, en un context d’esgotament total després de dos anys molt durs de pandèmia en què hem estat al peu del canó.”

El calendari de la discòrdia
Les vacances dels mestres sempre han estat a l’ull de l’huracà. En lloc de parlar de vacances, la Núria creu que s’ha parlar de quina és la feina d’un docent, què costa preparar un curs i quan es farà. Hi ha famílies que han celebrat la mesura d’avançar l’inici de curs, però també n’hi ha que no ho veuen clar, com l’Eli, autònoma i mare de dos fills.

“Quan ens diuen que és un benefici per a les famílies em sembla que ens prenen el pèl. És una mesura per ofegar més les famílies i privatitzar més els serveis educatius.”

El canvi de calendari és una decisió del Departament d’Educació. Segons la secretària de Transformació Educativa, Núria Mora, és fruit de 5 informes del Consell Escolar per a una racionalització del calendari per protegir els alumnes que durant 3 mesos de vacances no accedeixen a activitats de lleure. L’avançament de 5 dies lectius no toca la jornada del professorat, segons Educació.

“Es regularà com a laborable el mes de juliol per preparar el curs. S’ha de tenir en compte que només un 10% del professorat fa formació al juliol; per tant, un 90% ho podran fer.”

I al setembre es farà matí lectiu i tarda no lectiva però gratuïta per afavorir la conciliació familiar, explica Núria Mora.

El currículum, l’ADN del sistema educatiu

Diversos docents han posat el crit al cel perquè l’esborrany de currículum per al curs 2022-2023 proposa la desaparició d’assignatures com la Filosofia o la Tecnologia de secundària.

El currículum ve donat pel ministeri sota el paraigua de la LOMLOE, i des d’Educació s’ha fet un esborrany, explica la secretària de Transformació Educativa. Núria Mora assegura que per primera vegada en la història d’aquest país s’ha donat l’esborrany a consulta de docents, centres, grups de recerca i entitats. Han rebut moltes esmenes individuals i de grups, i algunes s’incorporaran segur al currículum definitiu
Pel que fa al currículum de Madrid, que redueix totes les matèries, explica que Catalunya té marge de decisió.

“Tenim un 50% d’autonomia per decidir i, sobretot, per donar la màxima autonomia als centres perquè triïn què posar al currículum. I faig un espòiler: la filosofia torna al currículum perquè és una visió de país i de pensament crític.”

Reconeix, però, que el temps és curt -al juny o juliol ha d’estar fet el decret i l’1 de setembre ja ha d’arribar als centres- i que potser no és el millor moment per als canvis després de dos anys de pandèmia.

Per Pere Vilaseca, mestre i membre del grup Avaluar per Aprendre, de l’Associació Rosa Sensat, aquest currículum és una oportunitat per acostar-nos a una nova manera d’entendre l’aprenentatge i l’avaluació, i se l’imagina com:

“Una xarxa de pescador. Els nusos són sabers, i les competències, fils que uneixen la xarxa. I el docent ha de triar quins nusos treballarà en funció del context, i, a l’estirar un fil, com que tot està relacionat, són múltiples els aprenentatges.”

I, pel mestre, en aquest nou paradigma l’avaluació ha de servir per ajudar l’alumne a aprendre.

Els docents com a facilitadors

El currículum dona més autonomia als docents, que són els que millor coneixen els seus alumnes. Per Núria Mora:

“És el moment en què els docents poden excel·lir més en el que saben, la pedagogia, i facilitar, avaluar i regular els aprenentatges dels seus alumnes.”

Tot i això, la secretària de Transformació Educativa compren el malestar dels docents davant dels canvis, però recorda que és una llei estatal, i que no poden no aplicar-la perquè no som independents.

“Quan tinguem el currículum definitiu l’explicarem i formarem professorat i centres, treballarem les resistències i donarem un marge d’adaptació al setembre.”

La Núria, professora d’anglès, reconeix que hi ha divisió a la comunitat educativa entre tradicionals i més favorables als canvis, i demana temps, debat i reflexió sobre cap on anem. Per Pere Vilaseca, el malestar dels docents neix de la por als canvis, i demana al Departament d’Educació que ho entengui i ho acompanyi.

“És el moment de fer un canvi radical d’educació, però per fer-ho possible calen polítiques valentes i la complicitat de tota la comunitat educativa.”

Protegir el català a l’escola i un batxillerat competencial

Des del Departament d’Educació continua l’avaluació de la realitat lingüística als centres perquè l’aprenentatge acadèmic és en català, però és evident que s’està perdent la presència social del català. D’aquí que ja s’hagi fet la primera sessió del Consell Lingüístic Assessor per afavorir l’ús social del català a l’escola i per respondre a la sentència del 25% del català.

“S’està treballant en un marc normatiu per protegir les direccions i acompanyar en els dos casos: quan la sentència és sobre tot el sistema, que recau sobre el departament, o sobre un alumne, que recau sobre el centre.”

La neurociència ens diu que molts joves als 16 anys no estan preparats per decidir el seu futur, explica Núria Mora. Es volen combinar matèries de diferents batxillerats perquè l’alumnat pugui triar el seu propi itinerari, i s’afegeix un nou batxillerat general més competencial de 3 anys, pilot, que doni més temps a l’alumne per decidir.

S’introdueix també convalidar idiomes, activitat esportiva o el voluntariat que facin fora del centre com a currículum optatiu, i per al 2024 es preveu ja una selectivitat competencial.

Si ho voleu sentir tot el programa a través del podcast, cliqueu a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/la-filosofia-tornara-al-nou-curriculum-educatiu-perque-es-una-visio-de-pais/noticia/3150961/

by

«Els comences a comptar?», un llibre per mirar del dret i del revés

Coincideixo amb en Ramon Besora en que la poesia transmet coneixements gràcies a la seva rima, musicalitat, joc, respiració, oïda, metàfores, etc. que fan possible que amb paraules puguem intuir —la intuïció és una eina poderosa que ens obre camins— coses que s’assemblin a la realitat.

I per altra banda, coincideixo amb ell en la idea que la poesia és per a ser viscuda, no explicada i, en aquest sentit, caldria desescolaritzar-la una mica més.

En aquest sentit, diu en Ramon Besora que «l’escola ha de facilitar que els infants vegin en la poesia una expressió lliure, no el fruit d’una rigidesa normativa i s’adonin que un poema no és de cap manera una assonància o un nombre de síl·labes, sinó l’expressió d’un sentiment, d’una vivència, d’un pensament: és allò que l’autor veu, sent, experimenta quan acluca els ulls, quan vol escoltar els reflexos misteriosos del món»

En els seus poemes adreçats a infants petits, en Ramon demostra una precisió i una manera de fer sincera i emotiva que és de molt agrair.

Ara acaba d’aparèixer el seu darrer poemari que ve a ser la continuació de «Què veus, eriçó?». L’ha titular «Els comences a comptar?» i en realitat són dos llibres en un, units de manera enginyosa per un joc matemàtic que ens obliga a girar el llibre quan arribem a la meitat.

El poemari l’ha il·lustrat la Natasha Domanova que ja va col·laborar a “Què veus eriçó?” i està adreçat a infants de cicle infantil. Les rimes són fàcils de recordar i giren al voltant dels números. Per exemple, mireu aquesta pàgina:

Recomanat per a infants de cicle infantil.
Us rapejo la primera part…

LES DADES:
Títol: Els comences a comptar?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Pagès
Col·lecció: Petit Nandibú Nº 16
Pàgines: 36
Lleida, 2022

by

Aventures i desventures de «Gilan, la princesa de les serps»

Quan he acabat la lectura d’aquesta novel·la breu (70 pàgines) he tingut la sensació d’haver viscut un relat antic, com els que narrava Shakespeare o, anant més enllà, Virgili. M’ha agradat.

Es tracta d’una novel·la amb molta acció i personatges que semblen sortits de la sèrie “Joc de trons”, però allò que realment importa i amb el que ens quedem és en la caracterització dels personatges com a arquetips de maneres de ser i de comportar-se. Trobem poderosos i altres que no ho són tant, qui actua amb justícia i qui amb ambició, també hi ha egoistes, venjatius i malvats. Trobem governants que actuen amb correcció i que volen tenir pau i bones relacions amb els territoris veïns. I l’amor, esclar, és present amb una trama ben curiosa perquè veurem l’amor de debò i l’amor malentès.
En fi, si voleu viure un munt d’emocions (enveja, saviesa, odi, valentia, etc.) i, de tant en tant, aturar la lectura per fer prediccions de com acabarà, aquesta és una bona novel·la.

A la contracoberta llegim:
A les terres del Pròxim Orient, des de segles immemorials, els homes expliquen les gestes de Sahmaran, la llegendària reina de les serps. Gilan, la princesa de les serps és un relat al·legòric, que parla del poder i
del seu exercici, de l’amor, de la mort, de la cobdícia i en general de les relacions humanes, adreçat no solament a nens sinó també a adults, que saben que dins un conte es pot trobar el sentit de la vida.
Una història d’un temps en què les criatures del món no tenien només una forma, sinó que canviaven d’aspecte i de mida segons les circumstàncies.
Una bona lectura per a primer cicle de l’ESO, sobretot si es fa a l’aula i en veu alta.

LES DADES:
Títol: Gilan, la princesa de les serps
Autora: Maria Skiadaresi
Trqaductors: Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí
Editorial: Pagès
Pàgines: 72
Lleida, 2019

by

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

by

L’elefant, la tortuga i la bicicleta

De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:

Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.

Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:

—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.

Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.

L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.

Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.

A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.

M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes  siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.

No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.

Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)

Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.

Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.

També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.

“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.

Recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:

títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021

Les primeres pàgines aquí

El video de presentació:

by

Viure. 68 relats ecologistes, feministes, poètics i vitals

Fa trenta anys es va estrenar una pel·lícula que mostrava una manera d’ensenyar poesia però també una manera de pensar críticament. Es titula El club de los poetes muertos i va ser dirigida per Peter Weis i interpretada fenomenalment pel malaurat Robin Williams. La pel·li narra la peripècia d’un nou professor en una escola d’elit on intentarà que els seus alumnes entenguin què significa fer realitat els somnis, a través de la poesia.

He recordat aquest film mentre llegia «VIURE», un text de la Maria González Reyes que m’ha emocionat. Es tracta de seixanta-vuit relats més o menys llargs (o més o menys curts) aparentment sense lligam entre ells però que tenen una segona capa que els uneix. Bé, de fet són dos grans temes que van planant pels relats: el feminisme i l’ecologisme.

Diu l’autora que es tracta «d’entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn de la nostra capacitat d’assimilar que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries.» Es tracta «de saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depen dels verbs als quals dediquem el nostre temps. Destruir o cooperar. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Gaudir. Estimar. Riure…»

Cadascun dels 68 relats comença amb un verb. N’hi ha de molt breus com aquest:

N’hi ha de molt bonics (Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ) on hi trobareu fragments on es parla de desnonaments, d’amistats, de solidaritat, de feminisme, de créixer feliços.

La gràcia d’aquest llibre rau en que cada pàgina ens obre possibilitats de reflexió i conversa, empenyent-nos a ser millors persones.

M’ha agradat molt l’estil, amb una escriptura senzilla, entenedora, on no hi falta res. S’agraeix l’esforç de l’autora en sintetitzar pensament claus i anclar idees força en cada relat.
La tipografia, el format elegant, les il·lustracions i els detalls que acompanyen cada pàgina fan d’aquest VIURE un llibre ideal per tenir-lo a casa i sobretot a l’escola o l’institut.

Felicitem a l’Alba Besora, editora de Nandibú i la seva aposta pels temes que ens porten a la conversa i ens emocionen moltísism (em va passar arribant a la pàgina 20), mentre ens recorda que l’humanisme pot tornar a ser un arma poderosa per canviar el món.

Si el professor John Keating (Robin Williams) de la pel·lícula “El club de los poetas muertos” hagués tingut aquesta joia a la mà, de ben segur que l’hagués fet llegir als nois de l’escola Welton.

Lectura recomanada a partir de cicle superior i, especialment, per a l’ESO.

LES DADES:
Títol: Viure
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Viginia Pedrero
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Singular núm. 9
Pàgines: 96
Lleida, 2020

by

«Bella confusió», una novel·la sobre la depressió, l’amistat i l’amor

—Saps què diuen els japonesos de les coses trencades? En diuen Kintsukuroi. Agafen peces de porcellana i enganxen les esquerdes amb or. Creuen que les esquerdes poden fer més belles les coses, més valuoses.

Aquesta frase la pots llegir quan arribes més enllà de la meitat de la novel·la i és llavors que t’atures i tornes a mirar la portada que no havies acabat d’entendre. En aquest punt tot pren sentit: L’ombra dels dos joves que estan d’esquena i les esquerdes que recorren la portada.

«Bella confusió» és una novel·la que vaig llegir fa unes setmanes. La tenia aparcada —a la pila de lectures pendents— i quan la vaig començar, ja no vaig poder parar fins que la vaig acabar… amb el cor encongit i alguna que altra llagrimeta.

La novel·la narra la història de dos joves que tenen ferides profundes. Són l’Ava i en Gideon i quan les seves vides coincideixen, d’aquest encontre surt el millor (i el pitjor) de cadascun d’ells.

La noia està passant un procés de dol per la pèrdua de la seva millor amiga i el noi es troba en un moment d’ansietat i depressió. Els caps de setmana treballen junts unes hores en un establiment de menjar, un kebab. A partir d’aquesta coincidència, durant la setmana comencen una relació epistolar (en Gideon no té mòbil) ben curiosa.

La història va alternant les dues veus, capítol a capítol, i es fa prou entenedora. Crec que als joves els pot interessar perquè planteja situacions i pensament que són comuns. A més, els personatges estan molt ben definits i les situacions que s’expliquen passen per moments de gran dramatisme i d’altres de més còmics, fent que la lectura sigui prou engrescadora.

La relació que es desenvolupa entre l’Ava i en Gideon és complexa, plena d’esperança però també de moments dolorosos i que cal guarir, com la porcellana reparada de la tradició japonesa. L’or, per als joves, simbolitza el llenguatge de la poesia que plana per les pàgines, una poesia que manté el poder transformador de convertir els problemes en quelcom bell, una poesia que ajuda a cosir les ferides.

Podeu llegir les primeres pàgines, clicant AQUÍ

Al web de Pagès edicions opinen:
Tendra i absorbent, aquesta novel·la australiana de debut afronta temes importants, que inclouen el suicidi, l’autoestima, la gestió de la ira, les autolesions i la depressió, amb una mà oberta i afectuosa. Tracta d’un ventall d’emocions i planteja un procés de guariment harmoniós.

Lectura recomanada per al segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Si esteu en un Institut i voleu fer un favor als vostres alumnes, mostreu—los aquest llibre. Us ho agrairan.

Bella confusió va guanyar el premi de literatura infantil i juvenil TEXT 2016

LES DADES:
Títol: Bella confusió
Autora: Claire Christian
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 5
Traductora: Esther Roig
Pàgines: 296
Lleida, 2019

by

«Tan sols viure», un crit de valentia i esperança.

A la col·lecció Horitzons de Pagès edicions han publicat «Tan sols viure» un altre títol que segueix la línia potent dels anteriors “El mar i la serp”, “Sweet sexteen” o “Sachiko”. En aquesta narració trobem deu relats de deu joves que han fet sols un procés migratori des dels seus països fins a Catalunya. Són fets reals, històries de joves migrants que busquen una vida millor.

Els autors han visitat les zones on es produeix el trànsit (Ceuta i Melilla, per exemple) i on les condicions de vida són dures però la esperança d’emprendre un camí que els porti a llocs on sobreviure amb dignitat hi és present.

Amb paraules dels autors, la Sara Montesinos i en Martí Albesa:
«Ens hem adonat que la majoria d’històries les podíem trobar ben a prop de casa. I per això podem parlar de veïns i veïnes, amics i amigues, fugint de l’etiqueta de menors estrangers no acompanyats. No, no ha estat fàcil. Hem hagut d’aturar-nos quan entrevistàvem per abraçar aquests joves. No hem gosat preguntar sobre alguns moments i hem promès guardar secrets. Hem intentat mostrar respecte i hem marxat a casa desitjant que res no hagués passat. Hem fet entrevistes amb ulleres de sol per amagar la ràbia i hem tancat llibretes que no suportaven més violència.»

I, més endavant, parlant dels nois i noies que han conegut, diuen:
«Coneixeràs la valentia de la Noor, els somriures d’en Driss i la Maria, la intel·ligència de l’Ismael i la fortalesa de la Bouchra. També hi trobaràs la constància de la Farira, l’aprenentatge de l’Abdu i la seguretat de l’Amin. Viatjaràs amb l’Adam, caminaràs per Melilla i xerraràs amb en Massaliou. Tens per endavant deu històries plenes de dolor i tristesa, hi ha nostàlgia, violències i desgast. Però també hi ha força, valentia, coratge i, malgrat que sembli impossible, són relats plens de vida».

Crec que és un llibre que haurien de llegir els joves de casa nostra per entendre una mica com són els milers de joves que han arribat als nostre pobles i ciutats.
Recomano començar el llibre per la darrera de les entrevistes, precisament. La de l’Amine Outahar.

També podeu complementar la lectura amb el magnífic programa que va fer l’Elisabet Pedrosa, a l’Ofici d’Educar de Catalunya ràdio, sobre ”Menors no acompanyats, jugar-se la vida per una oportunitat”. El trobareu aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/menors-no-aompanyats-jugar-se-la-vida-per-una-oportunitat/audio/1062086/

Imatge extreta del web de l’Ofici d’Educar

A la contraportada de “Tan sols viure” llegim:
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. Tan sols viure.

Lectura recomanada a partir del segon cicle de l’ESO i Batxillerat

LES DADES:
TÍTOL: Tan sols viure
Autors: Sara Montesinos i Martí Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 6
118 pàgines
Lleida, 2020

by

En Thomas cria dracs


Us Imagineu que poguéssiu conrear dracs al vostre jardí? Doncs, és possible. O això sembla després de llegir aquesta divertida i tendra història sobre un nen, en Thomas, que descobreix una planta vella i estranya al fons del jardí de l’avi i s’endú a casa una curiosa fruita de l’arbre.
D’aquella fruita en surt un drac diminut! La planta és una pitahaya, anomenada «fruita de drac», i en Thomas té el seu propi drac, a qui posa de nom «Fulgor».
El nen aviat descobreix que la vida amb en Fulgor és molt divertida, però també molt imprevisible. Sí, els dracs són meravellosos, però també et calen foc al raspall de dents i et pengen els calçotets de l’antena de la tele. En Thomas ha d’aprendre a tenir cura d’en Fulgor, i de pressa. I després passa una cosa extraordinària: s’obren més fruites de l’arbre i en Thomas criarà dracs.
Aquest llibre forma part d’una trilogia que té força èxit a Anglaterra on els nens d’entre set i deu anys els llegeixen amb devoció. És el primer que s’ha traduït (bé, com acostuma a fer l’Anna Llisterri) al català.
Recorda l’arrancada dels llibres potterians de fa vint-i-cinc anys i té uns certs tocs d’un humor molt anglès, molt en la línia de Roald Dahl. Crec que tindrà recorregut.
Els de l’editorial Pagès, a més, adjunten una guia didàctica (que no he pogut descarregar, sniff) i que probablement aportarà idees per treballar-lo a l’aula.
La idea del llibre és fantàstica perquè l’autora, l’Andy Shepherd, interpel·la directament els infants: Qui no voldria criar un drac? Malgrat els embolics i problemes que li ocasionen al nen Thomas, tots voldríem tenir una bèstia com aquestes a casa, no?


El nen Thomas està molt ben descrit, la resta de personatges també són creïbles i cadascun d’ells ens envia diferents missatges. El pare és un amant de la música i està tot el dia enganxat als auriculars, la mare parla molt de pressa i la germana petita, de dos anys, superdivertida, ajuda al nen a mantenir en secret l’existència dels dracs. Bé, cal notar que encara no parla.
La història es complementa amb unes il·lustracions ben aconseguides en blanc i negre de la Sara Ogilvie (també ha il·lustrat contes de la Julia Donaldson) però és curiós que quan recordes el llibre veus les imatges acolorides.
Un llibre acollidor amb màgia, relacions familiars i amistats.
Recomanat per a cicle mitjà. Els infants poc lectors podran seguir la trama fàcilment.

LES DADES:
Títol: El nen que criava dracs
Autora: Andy Shepherd
Il·lustradora: Sara Ogilvie
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès
Col·lecció Nandibú +8 anys núm 10
Pàgines: 234
Lleida, 2019

Un vídeo de l’autora explicant el llibre: