amistat

by

«Cartes d’amor de 0 a 10», en format còmic

Fa uns vuit anys a la col·lecció Nandibú (editorial Pagès) es va publicar “Cartes d’amor de 0 a 10” i va ser un encert perquè la novel·la va tenir força èxit entre els nois i noies. Ara estem de sort perquè una altra editorial, Blackie Books, ha tornat a editar aquest relat però en format còmic, amb unes il·lustracions amables, senzilles però efectives. Un altre encert que ajudarà a passar bons moments de lectura als infants i joves.

Conec una llibretera que em va dir en certa ocasió que aquest és un relat que l’ha recomanat manta vegades (a nois i adults) i que té l’èxit assegurat, pel seu humor i la seva sensibilitat. Hi estic d’acord.

La història que ens explica la Susie Morgenstern es centra en un noi, l’Ernest, que té deu anys i una vida força ensopida i trista. Viu amb la seva àvia Nina de 80 anys i la Herminia, una institutriu que es cuida de la casa. La mare de l’Ernest va morir en néixer ell i el pare està desaparegut.

Amb aquest panorama, la vida del noi no sembla tenir cap al·licient. La casa sembla del segle XIX, no tenen televisió, ni telèfon ni surten mai a passejar o a dinar fora. Aixó sí, l’Ernest és un noi força guapot i va sempre molt ben vestit. De fet, a les imatges del còmic el veiem amb corbata i ben vestit. Té un encant especial.

Un dia, arriba una noia, la Victòria, a la seva classe i aquí el relat fa un gir espectacular perquè la noia és un terratrèmol, xerraire, divertida i optimista. Es farà amiga de l’Ernest i el traurà del seu ensopiment.

I les cartes? No les veiem fins a les darreres pàgines i serviran per emplenar el buit, l’absència dels pares, que ha tingut el noi durant deu anys.

Un còmic molt recomanable sobre la joie de vivre que ens fa somriure i ens fa venir ganes de viure com si no hi hagués un demà. Amb happy end, naturalment.

Les il·lustracions de Thomas Baas estan molt ben fetes, de línia clara.

LES DADES:
Títol: Cartes d’amor de 0 a 10
Autora: Susie Morgenstern
Il·lustrador: Thomas Baas
Traductora: Marina Espasa
Editorial: Blackie Books
Pagines: 86
Barcelona, 2023

by

«Els llops de la Lluna roja», una història d’amor i de guerra

Aquesta novel·la és un clàssic, si es pot dir així, que es va publicar per primera vegada fa vint anys. Encara conservo, la primera edició de “Columna” i també conservo (això és més valuós) l’amistat amb en Josep-Francesc, amb qui vam compartir els primers anys del Grup de treball “Passió per la lectura”.

El llibre el vam incloure en una de les primeres recomanacions que es deia “50 del XXI” i allà hi havia el bo i millor d’aquells dos primers anys de segle.

De què va “Els llops de la lluna roja”?

La Maria, la protagonista d’aquesta novel·la, és una pastora de tretze anys del Berguedà que té un molt bon amic: el seu gos Fílax. Quan arriba una llopada al poble, el gos s’enamora de la lloba i fuig dins del bosc. La Maria que no vol perdre el seu gos se’n va amb ell per protegir-lo.

Així, la primera part de la novel·la és el viatge d’aquests amics pels boscos i muntanyes de Catalunya. En la segona part de la novel·la, el final de la guerra civil pren tot el protagonisme.

En aquest relat seguim diverses trames interessants com la història d’amistat entre la Maria i els llops, la descripció minuciosa de la vida dels llops, la història d’amor de la Maria amb un soldat nacional i les conseqüències de la guerra en les famílies. Tot molt ben explicat fins arribar a un final del qual es desprèn que els dolents no són els llops, sinó les persones.

Com diu la Maria: Entre els llops he conegut gent més bona que entre les persones”. Aquella tarda no va parar de nevar. Els peus se m’ensorraven en la neu a sota els roures. La nit s’aventurava ben difícil. Però la tarda va ser el millor dia de la meva existència. Això que dic és injust, la meva família sempre m’havia estimat. Jo vaig tenir la sort de tenir uns pares i uns avis que m’estimaven i estaven per mi malgrat l’escassetat dels seus recursos. No tothom pot dir que els hagi tingut. Si dic que aquell dia va ser el millor és perquè uns animals tan perillosos com els llops m’estimaven.

Els llops de la lluna roja va obtenir el Premi Ramon Muntaner, l’any 2002.

Per als nois i noies, a partir de catorze anys és un gran relat que els pot portar a abordar diversos temes, com la geografia física (la Catalunya Nord, els Pirineus) i humana (el mon rural català), històrics (la Guerra Civil espanyola), filosòfics, morals, lingüístics (frases fetes, comparacions) i d’altres.

Podeu sentir l’autor explicant nombroses anècdotes i coneixements sobre aquesta novel·la en una entrevista que li van fer a Penedès televisió, clicant a:

https://www.youtube.com/watch?v=vDSj7dDCq_g&t=1s

Agraïm a Edicions del Roure de Can Roca, l’esforç per recuperar aquest títol que feia temps estava fora de circulació.

LES DADES:
Títol: Els llops de la lluna roja
Autor: Josep-Francesc Delgado
Editorial: El Roure de Can Roca
Pàgines: 320
La Garriga, 2022

by

«Paraules de caramel» a L’ofici d’educar

Curiosament, aquesta setmana he llegit «Corre, Kuru, corre!» un relat curt, bonic i basat en fets més o menys reals. El va escriure en Patxi Zubizarreta i va guanyar el Premi Ala Delta fa quatre anys. El tenia pendent. He dit curiosament perquè un dels personatges principals és una camella formidable que cuida, alleta i protegeixi una petita girafa durant la travessa del desert. La camella, a més a més, la defensen els homes de la caravana perquè, ella no ho sap, el seu instint maternal els portarà al seu destí. Una gran història que comparteix protagonisme amb “Paraules de caramel”, un altre camell.

Hem triat “Paraules de caramel” per celebrar els 200 programes dels Llibres per somiar i ens feia una especial il·lusió que fos una de les obres de Gonzalo Moure, un gran escriptor de literatura juvenil a qui admirem, a més a més, pel seu compromís amb causes com la del poble sahrauí (algunes de les seves obres estan inspirades en les seves estades allà, com “El beso del Sáhara”, “Los gigantes de la luna” i aquest “Paraules de caramel”, un llibre que s’ha reeditat fa molt poc, ara en català. Fa vint anys ja e va publicar en castellà).

L’hem qualificat com un relat dels imprescindibles.

I com cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. La d’aquesta lectura és la següent:

Quin és el nom del nen que narra la història?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de febrer.

I la guanyadora de la recomanació anterior (En Charlie Brown i companyia) és la Rosa Soler. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/paraules-de-caramel-de-gonzalo-moure/audio/1160825/

Al mateix programa s’ha tractat de com un degoteig de casos d’abusos i violacions activa totes les alarmes. Les convidades al programa, la Laura Ferrer, educadora social especialista en educació sexual i emocional que treballa amb els Mossos per a la prevenció i detecció d’agressions sexuals; la Mireia Expósito, mossa d’esquadra que treballa fent formació a les escoles, i l’advocada Sílvia Soliguer, especialista en violència sexual masclista expliquen que els Mossos es troben amb nenes de 12-13 anys per a qui la primera relació sexual és una agressió sexual no consentida; les capten a través de les xarxes amb perfils falsos i acaben en una violació. Quines són les conseqüències psicològiques de patir una agressió sexual a aquesta edat? I les conseqüències penals de fer-la? Hi ha certa impunitat? Com podem erradicar la cultura de l’abús i les violacions?

Podeu llegir l’article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/els-mossos-alerten-que-la-primera-relacio-sexual-per-a-moltes-noies-acaba-en-agressio/noticia/3210086/

També podeu sentir el programa entrant a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/

by

Uns infants a l’orfenat d’una illa màgica

«La casa a la mar més blava» és una novel·la situada en un món fantàstic que m’ha semblat molt bona i m’ha recordat l’emoció que vaig sentir fa més de vint anys quan va arribar a les nostres mans la primera aventura d’en Harry Potter. Allò va ser com una alenada de sensacions inimaginables. Amb aquesta d’en TJ KLune m’ha passat el mateix.

Vaig llegir que les bibliotecàries de Girona el recomanaven i, com normalment me’n refio d’elles, el vaig anar a buscar. Quan el vaig tenir a les mans vaig quedar fascinat per la coberta. Bonica, de debò.

He quedat enganxat des del principi. Per què? Perquè l’autor ha sabut fer versemblant un relat que, d’altra manera, hagués estat només un món imaginari on hi viuen éssers màgics. Aquest relat està ben escrit, és enginyós, amb tocs d’humor constants i moments de llagrimeta.

El protagonista és un home que podríem dir que és normal, avorrit, amb una vida rutinària, que treballa com a funcionari, treballador social, al Departament Responsable dels Infants Màgics. En Linus Baker (així es diu) té quaranta anys, viu en una petita casa amb un gat. Tot i la seva vida ensopida, amaga dins seu (aletargada) una passió i una empenta que durant la seva aventura a l’illa veurem com es desperta i el converteix en un personatge increïble.

Un dia, el Director del Departament el crida per a una missió que consisteix en investigar un orfenat molt especial que està molt allunyat, en una illa. És un cas especial perquè diuen que els nens són diferents als que hi ha als altres orfenats i el seu mestre, un tal Arhtur Parnassus, també és particular.

Com que no pot dir que no, passarà un mes a l’orfanat examinant els infants i també investigant el mestre Arthur Parnassus i la manera de fer la seva feina.

En Linus Baker agafa la maleta i puja al tren acompanyat del seu gat. Tan bon punt arriba a l’illa, s’adona que aquests nens són poderosos, peculiars, diferents, però encara són nens. Encara busquen amor, compassió. Encara necessiten que els cuidin, eduquin, alimentin.

Coneix també al seu mestre -enigmàtic, però encantador- i comprova com connecta amb ells i la feina increïble que fa.
Per primera vegada, en Linus trencarà totes les seves regles, empatitzarà amb aquests infants
(en Lucy, que té sis anys, la Txí, en Chauncey, la Talia, en Theodore, etc.) que tenen poders màgics i li faran entendre com som de diferents els uns dels altres.

«Les criatures tenen habitacions pròpies. Aquests primers dies he visitat les de la nana Talia (té les parets adornades amb més flors que els que sembla haver-hi al seu jardí), la fada Txí (em penso que el seu llit és, en realitat, un arbre que creix a través dels llistons de terra, tot i que no entenc de cap manera com és possible), el… Chauncey (hi ha un bassal permanent d’aigua salada a terra, tot i que se m’ha assegurat que el freguen un cop per setmana) i en Theodore (ha construït un niu a les golfes i només se’m va permetre visitar-lo en una ocasió…)»

Una història brillant sobre la descoberta d’un mateix, la recerca de la família i l’acceptació. Combina dos gèneres (una història d’amor i la fantasia) d’una manera subtil però commovedora.

No voldria explicar com acaba però ja podeu preveure que en Linus Baker en acabar la seva missió es replantejarà moltes coses de la seva vida, de la vida en general.

Lectura recomanada per a els joves a partir de catorze anys.

LES DADES:
Títol: La casa a la mar més blava
Autor: Travis Klune
Traductora: Anna Puente
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 464
Barcelona, 2022

Les primeres pàgines:

Feu clic per accedir a 49460_La_casa_a_la_mar_mes_blava.pdf

by

«El sot», un lloc encantat per jugar i crear

Enmig de l’allau de llibres que parlen d’emocions i de com s’han de comportar els infants, apareix “El sot”, un àlbum que és tot just el contrari i que va adreçat, també, als adults, especialment als mestres.

Imagino la possibilitat de començar un claustre llegint aquest llibre i m’agrada pensar la conversa que se’n derivi resultarà enriquidora. El sot va directament al moll de l’ós del que sovint passa als patis de l’escoles i, de fet, el tema central va més enllà dels joc dels infants perquè es tracta de la relació de poder adult-infant.

Però, anem a pams. L’argument ens explica que darrera de l’edifici del gimnàs de l’escola hi ha un gran forat on els nens juguen. És un espai màgic, que està ple de sorpreses, i permet l’experimentació, on els nois i noies inventen jocs, juguen a fer equilibris, salten, preparen pistes d’obstacles, un espai meravellós.

Però la mirada dels mestres no és la mateixa perquè el veuen com un lloc on es poden fer mal, on és fàcil patir algun accident, una caiguda o una esgarrapada. No entenen el potencial creatiu del sot i segurament també han oblidat quan ells eren infants i com de bé s’ho haguessin passat. Els mestres prefereixen que els nens juguin a futbol, que saltin a la corda, que es gronxin suaument, o que juguin a jocs més tranquils sota la seva mirada.

La solució que troben és tapar el sot, i així ho fan. Problema resolt? No! La imaginació dels infants és desbordant i trobaran altres maneres de divertir-se, lluny de la mirada de l’adult, allà on veritablement es creix.

Resulta curiós que l’única escena on una nena es fa mal passa a la porta de l’escola, lluny del sot.

M’ha agradat el posicionament de l’autora, clarament al costat dels infants. No sé el motiu pel qual ens arriben des del països del nord d’Europa aquestes històries amb personatges arquetípics, nens i nenes lliures, que són actius, que gaudeixen del joc, de la natura, experimentant amb la fantasia contínuament. Són infants feliços, uns relats on els avorrits són els adults. M’agrada veure els infants units en la seva causa, en la defensa del seu joc, de la seva imaginació.

Les il·lustracions són efectives, boniques i fresques.

Recomanat per a Cicle inicial i per a mestres.

LES DADES:
Títol: El sot
Autora: Emma AdBäge
Il·lustadora: Emma AdBäge
Traductora: Carolina Moreno
Editorial: entreDos
Pàgines: 32
Blanes, 2022

by

«Viatges en trens de primera classe», un conte amb olor de menta i mandarina

Si hi ha un escriptor que en sap de trens és en Mauricio Wiesenthal, i que ha recorregut Europa en els més luxosos i mítics ferrocarrils, com l’Orient-Express. En els seus relats ens mostra com és l’ànima humana i ens presenta la imatge d’un continent abatut i derrotat. La seva mirada traspua nostàlgia d’uns temps on l’humanisme era viscut i defensat per altres autors, com Stefan Zweig o Rilke, per exemple. Diu Mauricio, parlant dels trens de luxe:

«La literatura del tren tiene que ser, por fuerza, impresionista y confusa. El tren nos da un destino, una distancia, un más allá sin trascendencia ni juicio final. Y eso hace más bellas y voluptuosas las historias que, como las noches del tren o las aventuras de amor, no tienen principio ni fin».

Divendres passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del darrer llibre d’en Dani Torrent. Es titula «Viatges en trens de primera classe» i ell n’és l’autor i l’Il·lustrador. La presentació va ser a “Lectors, al tren!”, una llibreria que, com el seu nom indica, també estima els trens. Mireu, sinó, l’aparador que van muntar…


En Dani, acompanyat de l’editor de «Triqueta», una editorial gallega, va explicar els orígens del relat i com, fa uns anys, una conversa amb uns amics alemanys el van alertar d’un esdeveniment que és el que dona inspiració i fa créixer el conte.

També va explicar algunes de les imatges que podem veure i molts detalls significatius que, d’altra manera, se’ns poden passar per alt o desconeixem, com per exemple, el perquè del nom de la noia. I detalls sobre el tipus de paper triat, les dificultats d’impressió, etc.

Va ser una presentació agradable i inspiradora, molt ben conduïda per la Montse Marcet.

De què va el conte? Al resum que fa l’editorial diuen:

La Clementina, des de petita, havia estat educada pel seu pare per a entrar en l’alta societat de l’època. Tota la seva vida s’havia esforçat per aprendre els modals i l’etiqueta que l’alta societat exigia. El seu pare tenia l’esperança que, gràcies a les relacions que havia conreat durant anys de treball en l’administració pública, aconseguiria per a ella un bon matrimoni.

L’esclat de la guerra al seu país i la mort del seu pare, acaben de sobte amb aquests plans de futur. Sola, sense casa i sense tot just recursos a causa dels desastres de la guerra, Clementina idea un pla: gastar-se fins a l’últim cèntim dels seus estalvis en un vestit de seda i un passi d’un any per a viatjar en trens de primera classe. El seu objectiu, socialitzar amb els cavallers més distingits durant els llargs trajectes que l’abonament permetia amb l’ànim de complir un dels somnis del seu pare, trobar el bon matrimoni que hagués desitjat. Però, és aquest realment el somni de la Clementina?

Estructurat com un conte clàssic, Clementina té tres trobades, amb tres cavallers cadascun més ric que l’anterior, que li proposen ser la flor més bella del seu jardí, l’obra mestra de la seva col·lecció, i la joia més brillant de la Corona. Però un gir inesperat, converteix aquesta rondalla en una història d’autoconeixement i apoderament femení.

Lectura per als nois i noies de l’ESO.

LES DADES:

  • Títol: Viatges en trens de primera classe
  • Autor: Dani Torrent
  • Il·lustrador: Dani Torrent
  • Editorial: Triqueta
  • Pàgines: 72
  • Vigo, 2022
by

El Chinki Plonki, la joguina de moda al pati de l’escola

Fa un parell anys van aparèixer el dos primers números de la col·lecció «Llegendes del patí». El primer es titula «La mitja hora dels herois».

El segon, «Campions del món», és el més divertit al meu parer perquè ens explica que els nens protagonistes de la sèrie juguen a «Fet i amagar» al pati de l’escola i apareix un personatge que fa més de trenta anys que està amagat i ho capgira tot.

A aquella història delirant —fa riure molt—, la va seguir la tercera «Viatge pels patis infinits» i també la quarta que és la que vull comentar, «Conspiració a l’ombra».

Aquesta conspiració comença un dia, a la mitja hora del pati, quan la Martina veu que tots els companys de classe tenen un Chinki Plonki, la joguina de moda.

Als patis de les escoles és una imatge recurrent i cíclica. Hi ha èpoques de jugar a la baldufa, a cromos, a la corda, etc. Sempre són petits artugis que hi caben a les butxaques, lluny de la mirada de la mestra. De fet, els Chinki Plonkis són uns estris estranys que tenen als infants força enganxats.

És així, sempre ha estat així. No fa gaire parlava amb una nena que col·leccionava cromos de Pokemon i no sabia com s’hi jugava, però com que tots els amics en tenien, doncs ella també…

La Martina, com que no té Chinki Plonkis se’n va a jugar tota sola als gronxadors i descobreix un personatge estrany que volta per allà. El segueix i descobreix una societat secreta, que pertany a la industria farmacèutica i que són els responsables —això ja ho sabem, perquè és una llegenda urbana— dels polls que cíclicament apareix al cap dels infants, dels refredats i altre accidents que succeeixen habitualment als patis. Són els qui “mouen els fils a l’ombra per obtenir tot el benefici que puguin dels nens i nenes del món!”.

«Llegendes del patí» és una sèrie de còmics força divertida i ben il·lustrada.

Per als infants de cicle inicial i mitjà.

Crec que aquests mesos, es faran algunes presentacions amb l’autor i, potser, també l’il·lustrador. Anirem informant.

LES DADES:
Títol: Conspiració a l’ombra
Autor: El Hematocrítico
Il·lustrador: Albert Monteys
Traductora: Mercè Estévez
Editorial: Barcanova
Pàgines:
Barcelona, 2022

by

«El lleó sobre la porta», un relat emotiu i divertit

“El lleó sobre la porta” és una gran novel·la per a joves que explica una història força curiosa. Se centra en tres nois, en Leo, la Sangeeta i l’Olivia, que comparteixen grup classe en una escola d’un poble anomenat Whot. Tenen en comú el seu origen, amb uns avantpassats vinguts de Singapur, la Índia i Ghana.

Tot comença quan el mestre, el senyor Scott (un personatge singular), els proposa una sortida a visitar la catedral de Rochester. Allà, el noi Leo descobreix un nom en un memorial dedicat als herois de la Segona Gerra Mundial.

El nom és idèntic al seu i comença a fer-se preguntes sobre qui va ser aquest Leo Kai Lim, amb qui compateix nom i cognoms. No sé si us heu trobat mai en aquesta situació però resulta molt inquietant. Cada vegada que vaig al poble, a Castelló, visito pel cementiri on estan enterrats els meus pares, avis i altres familiars. Allà, en aquell petit cementiri hi ha una làpida d’un avantpassat amb el meu nom i els meus cognoms. Em crea cert neguit.

Tornem a la novel·la d’Onjali Q. Rauf. En Leo vol saber què va fer aquests heroi de les RAF britàniques i comença a investigar, preguntat als seus familiars, buscant informació a la biblioteca escolar, etc. Descobreix que els llibres d’història no esmenten els herois anònims, sodats d’Àsia i Àfrica que van lluitar ala Guerra Mundial, com el personatge en qüestió. Aquí el relat pren un aire de novel·la policíaca que segueix les passes dels tres nois, mentre la classe s’embarca en un projecte sobre els “herois oblidats”.

El racisme és present al llarg del llibre. Hi ha alguns nois de la classe, en Toby i la Catherine, que menyspreen al Leo i li generaran tota mena de problemes. Bé, és una bona oportunitat per parlar sobre el racisme que massa sovint aflora a les escoles i instituts.

La novel·la es llegeix en un tres- i-no-res, malgrat les 360 pàgines. M’han agradat molt les quaranta pàgines que hi ha al final, a manera d’annex, on s’esmenten casos reals i s’aporta molta informació sobre la Segona Guerra Mundial.

S’agraeixen novel·les per a infants i joves que tracten temes que sovint només podem llegir intercalats a les obres de ficció per a adults.

Lectura recomanada per als nois a partir de 12 anys i, especialment, per als mestres que trobaran una manera de fer i d’engrescar els alumnes en la recerca, discussió i presentació dels projectes.

LES DADES:
Títol: El lleó sobre la porta
Autora: Onjali Q. Rauf
Traductora: Lara Estany
Editorial: laGalera
Pàgines: 360
Barcelona, 2022

by

«Un estiu de luxe» en un paradís inversemblant

Fa uns dies, una amiga ha tornat d’un viatge a Noruega, a Bergen concretament. Me n’ha parlat meravelles d’aquell país, de la seva cultura i del seu nivell de vida. No he estat mai a Noruega i la imatge que tinc coincideix amb el que m’ha explicat.

La lectura d’«Un estiu de luxe» m’ha fet veure que, a tot arreu, les classes socials estan ben incrustades, que la pobresa no és patrimoni de determinats països i que les desigualtats existeixen vagis on vagis.

Aquesta novel·la extraordinària de Marianne Kaurin presenta una història romàntica, malgrat que pugui semblar un cant a l’amistat i a l’aventura. També hi ha un transfons que ens fa pensar que les mentides no porten enlloc i que cal acceptar-se tal com és cadascú.

Al primer capítol ens explica el darrer dia de curs d’un grup d’alumnes de sisè que s’acomiaden fins al setembre, quan es trobin al primer curs de la secundària. Justament aquell últim dia de curs arriba un nou alumne, en Vilmer:

Té una mà a la butxaca i a l’altra hi té una gorra. La samarreta que porta és de les que venen al zoo, i fa l’efecte que els pantalons curts marrons com un cagarro li venen una mica grans perquè li fan bosses, però no la mena de bosses que estan de moda i que queden tan bé.Porta unes sabatilles de roba que fa un segle o dos devien ser blanques. Té els braços i les cames prims i més aviat pàl·lids, i sembla que tots aquells rínxols no parin de bellugar-se-li dalt del cap fins i tot quan s’està ben quiet.

En Vilmer i la protagonista de la història, l’Ina, son els dos joves que viuen en un barri deprimit, pobre, i són els únics que aquell estiu no aniran de vacances enlloc.

L’últim dia de classe, l’Ina explica als seus companys que ella i la seva mare passaran uns dies al sud en un complex hoteler de somni. «El sud no és cap lloc concret», protesta una de les nenes de la classe. I és ben cert que el sud no és cap país que un pugui assenyalar al mapa del món.

És una mentida ben grossa perquè la realitat és que l’Ina no sortirà del barri on viu amb la amb la seva mare.

El sud no és cap lloc concret, però si es pensa bé potser que el sud sigui qualsevol lloc.

A partir d’aquest punt, la novel·la va explicant l’estiu de l’Ina i com s’ho passarà de bé amb en Vilmer, el seu veí, amb qui construiran una mena de paradís perdut en un soterrani abandonat a prop de casa seva. Es barallaran, riuran, s’enamoraran i viuran unes vacances úniques.

És una novel·la que es llegeix força bé, que té bon ritme i que, de tant en tant, com a les bones novel·les, un fet inesperat fa trontollar tot el que estem esperant que passi.

M’ha agradat força i és una bona lectura per a recomanar als alumnes de primer d’ESO.


LES DADES:
Títol: Un estiu de luxe
Autora: Marianne Kaurin
Il·lustradora: Lorena Rivega
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú
Pàgines: 286
Lleida, 2022

by

«Corneli i Garcia», bons amics

Els qui coneixeu a en Ricardo Alcántara sabeu que és un tipus extraordinari que no té mai un “no” per a ningú. Sabeu, també, que els seus relats són com ell: positius, amb una mirada oberta, sense prejudicis ni moralines.

L’últim que ha publicat és aquest «Corneli i Garcia» i ens explica tres episodis de l’amistat entre l’elefant Corneli i el ratolí Garcia. M’ha recordat a «Sapo y Sepo», aquella parella entranyable d’Arnold Lobel.

El llibre està estructurat en tres històries d’unes vint pàgines cadascuna, amb il·lustracions boniques de la Sophia Touliatou que ocupen, en alguns casos, bona part de les dues pàgines.

La primera història es titula “Bons amics” i, si voleu, podeu gaudir de la veu d’en Ricardo, llegint-la, a continuació.

La segona història “En Corneli tenia els ulls brillants” ens narra els intents de l’elefant per fer cara d’enfadat fins que, finalment, entén que és millor anar de cara i deixar-se estar de romanços.

La tercera “El concurs de disfresses” és força divertida perquè l’elefant intenta trobar una disfressa que li escaigui i fins que no la troba no para d’emprovar-se la de pirata, de príncep, de fantasma, etc. Però no us explico com acaba perquè sinó no té gràcia.

Si teniu fills o alumnes de 5 anys, els podeu llegir aquests històries i segur que passaran una bona estona. Si són més grandets, podran atrevir-se ells sols perquè el text segueix una seqüència repetitiva i lineal. També podeu llegir de forma compartida i llavors el plaer serà doble.

El llibre es queda una mica curt i volem més episodis. Crec que és a propòsit. Segurament, aquest serà el primer volum de noves aventures d’aquest parell de bons amics.

LES DADES:
Títol: Corneli i García
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Sophia Touliatou
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
Pàgines: 72
Barcelona, 2022