La flor de bambú

Em dic així: Julia. I la meva tia també, la tia Julita.
El nostre poble es diu Los Barrancos, però no hi ha cap barranc. És un poble del nord, petit i estret, com molts altres pobles. Però Los Barrancos es especial. I no solament per la gent que hi viu. És especial perquè és l’únic a tota la comarca que té un bosc de bambú.

Aquest és l’inici d’una història atemporal que succeeix en un poble qualsevol i que comença quan una dona gran torna al poble després de molts anys. És la tia Julita i sembla que guarda un secret que té a veure amb un bosc de bambú que diuen que està amagat dins d’un altre bosc de faig i roures que envolta el poble. La gent del poble ho neguen però la Julia (dotze anys) i la seva germana petita, la Nandi (9 anys) estan disposades a descobrir el secret i a trobar el bosc de bambú perquè creuen una llegenda que circula pel poble: Quan el bosc floreixi la tia Julita morirà.
L’autora, la Mónica Rodríguez, ha bastit una història força emotiva que entronca amb el realisme màgic si partim del punt de vista de la narradora, la Julia, ple de imatges oníriques, pensaments i suposicions que va extraient de retalls de converses recollides aquí allà i que li fan imaginar un passat amb una tràgica història d’amor.
La narració és molt fluida, dividida en 34 capítols més o menys breus on anem veient els diferents punts de vista i com, segons qui expliqui la història, els fets es veuen d’una o altra manera.
Les repeticions d’algunes frases ajuden a situar els personatges, uns homes i unes dones ben peculiars com l’Antonio, el fruiter, que va deixar caure la caixa que transportava quan va veure la tia Julita i el poble s’ompli de taronges i la seva aroma ho esvalotà tot o com l’Amancio —el meu preferit— el boig, aquell que corria en calçotets durant els nits de lluna plena i refilava com un rossinyol o com l’àvia, la germana de la Julita, o els homes que juguen a dòmino al bar d’en Gustavo, o el senyor alcalde i el seu pare, o el senyor Marcelino, o el capellà o els nens, o…
La flor de bambú és una novel·la recomanada especialment per als nens i nenes de cicle superior, ideal per ser llegida i disfrutada però també pot servir per aprofundir en el món de les plantes perquè en acabar de llegir has aprés una pila de coses sobre el bambú, els rizomes i les flors.
Un llibre amb amor, secrets i misteri, que potencia valors com la solidaritat, l’estima cap als nostres avis o la cooperació.
Felicito a l’Alba Besora i l’equip de Nandibú, perquè de mica en mica està bastint una col·lecció de títols imprescindibles que defugen de les moralines i les modes i aposten per la literatura en majúscules.

LES DADES
Títol: La flor de bambú
Autora: Mónica Rodríguez Suárez, Mónica
Il·lustrador: Adolfo Serra
Traductora: Tina vallés
Editorial : Pagès
Col·lecció: Nandibú +10 Nº 04
Lleida, setembre 2017
Podeu llegir l’Índex i el capítol primer clicant AQUÍ

Anuncis

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó:

La Crida, un conte sobre la degradació del medi marí

Tots hi eren. S’havien desplaçat per debatre i buscar solucions a la convocatòria presentada per la Secretaria General. El tema era transcendental, la nota deia:
“Alerta, perill! Causes i efectes de la contaminació en el nostre entorn”
Abans que comencés la sessió, l’indret era un guirigall, es feien petits grups i tothom comentava amb els companys de més a la vora la seva preocupació:
—No hi ha dret! On anirem a parar?… I diuen que els humans raonen… S’han begut l’enteniment! —s’exclamava un dofí, iradament.
—Vols dir? De debò n’hi ha per tant? Doncs jo trobo que no estem tan malament com dieu…

La crida és un conte que posa l’accent en la degradació dels nostres mars i oceans i el conseqüent patiment per a la fauna, la flora i, de retruc, per als humans i per al planeta. Situa l’acció inicial en una reunió de dofins que se celebra a les profunditats del mar, en un indret recòndit, allà on amb prou feines arriben els raigs de sol. Els dofins acorden fer arribar als humans la preocupació per la degradació de l’ecosistema marí i, amb l’ajuda dels ocells i altres animals, organitzen una cadena per l’aigua, pel cel i per la terra, alertant dels perills, amb la intenció d’arribar als humans i fer-los entendre que cal prendre mesures.

El conte està indicat especialment per als infants de cicle infantil i cicle inicial però les seves reflexions també poden ser útils als alumnes més grans.
A més a més de la versió en català, es pot llegir en occità, castellà, francès, anglès, italià i braille.

La crida conté una magnífica introducció del senyor Federico Mayor Zaragoza on, entre d’altres, es poden llegir els següents pensaments:

Vull destacar les paraules de la dofí femella, perquè «serà la dona —em va dir el President Nelson Mandela, a Pretòria, l’any 1996— la pedra angular de la nova era, ja que només utilitza la força excepcionalment, quan l’home només excepcionalment no l’utilitza».

Per primera vegada, des de l’origen dels temps, la humanitat ha d’elegir el seu futur. La «crida» ens ajuda a no dubtar de quin ha de ser el nostre comportament per assegurar una vida digna a tots els éssers humans.

També es poden llegir unes paraules emotives de la senyora Montserrat Macià, directora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, afirmant que «En el món aquest que ens ha tocat de viure, tan ple de desigualtats, que un projecte treballi perquè els nens, tots, puguin escolaritzar-se perquè en el seu demà tinguin les mateixes eines que aquells a qui d’aquest servei ja en disposen de naixença, vol dir treballar un dret fonamental que ens condueix a la igualtat.»

El conte forma part de les activitats que promou el col·lectiu Implica’t + format per més de cinquanta mestres i professors entestats en fer avinents els manaments del document «La carta de la Terra». Es tracta d’un col·lectiu liderat per la Maria del Mar Lluelles que promouen un seguit d’accions que es poden consultar a la pàgina web del projecte (http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/)

Ahir a l’Institut d’estudis Ilerdencs es va fer la presentació en un acte amable en el que van destacar les paraules elogioses de la Montserrat Macià, els comentaris encertats d’en Miquel Àngel Cullerés i la lectura que va fer la companya implicada María del pròleg que ha escrit el senyor Federico Mayor Zaragoza.

Trobareu el text del conte si aneu a la pàgina de l’xtec següent:

http://xtec.gencat.cat/ca/recursos/racodecontes

La llegenda del Drac Dragui, un nou conte del projecte solidari «Cap nen sense conte»

M’ha arribat el tercer conte del projecte «Cap nen sense conte» que s’ha publicat amb motiu de la Diada de Sant Jordi d’enguany.
El conte porta per títol “La llegenda del Drac Dragui” i és obra com els dos anteriors d’en Toni Argent i la Núria Ramon. En aquesta història, el Drac Dragui i el cavaller Jordi cooperen per tal de salvar la princesa Elna, ja que el reialme on viu ha estat congelat per l’obra d’una bruixa dolenta.
Si us voleu descarregar el conte en format PDF només cal que cliqueu a LA LLEGENDA DEL DRAC DRAGUI

L’objectiu d’aquesta proposta és fomentar l’hàbit de la lectura entre els infants, així com la creativitat i la imaginació, amb unes històries plenes de valors en què es parla de temes com la importància d’educar en la diferència, del treball en equip, del valor de l’esforç, de superar les pors, etc.
El projecte “Cap nen sense conte” és possible gràcies a les aportacions d’empreses i institucions que han finançat tant l’edició dels contes com la seva distribució als centres hospitalaris, escoles i biblioteques. En els darrers dos anys, s’han fet arribar 40.000 exemplars de contes als nens i nenes de diferents escoles i hospitals de la província de Barcelona. Enguany amplia el seu àmbit d’influència per arribar també a centres de poblacions mitjanes i petites que disposin de servei de pediatria.
El mes d’octubre passat ja ens vam fer ressò d’aquesta bona iniciativa. Ho podeu consultar clicant AQUI
Felicitats als autors!

La Immortal, el món vist a través dels escacs

En els escacs es donen les mateixes situacions que en la vida: Hi ha naixements, morts, atacs, guerres, alegries, sacrificis, imaginació, defenses, lleialtat, covardia, valor…

En una tauler s’hi pot dibuixar la vida.

Aquesta no és una partida normal, és la més important que ha jugat la Judit mai amb Mister Aliyat i quan acabi, el futur de tots dos podria canviar per sempre.

les frases anterior són de La Immortal, la darrera novel·la d’en Ricard Ruiz Garzón, i ens narra una història amb molts fils. Centrada en el joc dels escacs i en una partida que esdevé mítica, la narració ens porta pels camins de l’art, la història, les relacions personals entre la protagonista i el seu avi o els conflictes amb els refugiats representats pel gran mestre d’escacs Mister Aliyat, entre altres, tot explicat per un narrador misteriós.
La novel·la manté un ritme i una intriga que no es resol fins a les darreres pàgines. M’ha agradat que ho embolcalli amb l’apassionant món dels escacs (la seva història, els grans jugadors, els orígens, les anècdotes, les jugades bàsiques, els enrocaments, etc.) perquè ho fa més interesant.  Crec que l’autor s’ha documentat força per oferir-nos una vessant fascinant d’aquest joc.
Tan si sabeu jugar a escacs com si no (si en sabeu ho xalareu més) la novel·la val molt la pena i així ho van considerar els membres del jurat del Premi Edebé de Literatura Infantil que la van premiar com a guanyadora.
Recomanada per al cicle superior.

La portada l’ha dibuixada la Maite Gurrutxaga i és un gran exercici de síntesi perquè en aquest petit rectangle es concentren els elements principals de l’obra d’una forma extraordinària, i si se sap llegir es descobreixen moltes pistes. La Maite també n’es l’autora de les il·lustracions interiors.

A la contraportada llegim:
La Judit té gairebé dotze anys i un do per dibuixar. Viu amb la seva mare i el seu avi a Ginebra. El seu pare, un famós pintor, va marxar a Hongria quan era petita.
La Judit està preparant-se per a un concurs de dibuix quan, inesperadament, els escacs es creuen en el seu camí i comença a aficionar-s’hi. La Judit jugarà moltes partides, però una d’elles li canviarà la vida: la que jugarà contra Mr. Aliyat, un estrany mestre dels escacs, nascut a l’Iran, que es comunica a través de notes enigmàtiques.

Les dades:
Títol: La immortal
Autor: Ricard Ruiz Garzón
Il·lustradora: Maite Gurrutxaga
Editorial: Edebé
Col·lecció´: Tucà
Pàgines: 200

Al web de l’editorial Edebé podem llegir el primer capítol. Cliqueu AQUÍ

Feridun Oral, l’il·lustrador del mes (desembre 2016)

feridun-kedili-fotograf1L’il·lustrador d’aquest mes el vaig descobrir en un viatge a Istanbul on, remenant per la secció de llibres infantils, vaig veure que n’hi havia un bon grapat d’àbums il·lustrats signats per ell. En vaig comprar alguns. En tornar a casa vaig comprovar que en català només n’hi havia un de traduït: La poma vermella. Vaig pensar que  la globalització es mou per paràmetres estranys.

A la seva biografia podem llegir que Feridun Oral va néixer a Turquia el 1961 i que la seva àvia li explicava molt contes. Sabem també que es va graduar en Belles Arts per la Universitat d’Istanbul Màrmara el 1985.
A més a més dels llibres per a infants, que són la seva activitat més coneguda, també treballa amb d’altres elements com els tèxtils, la ceràmica i la fusta.
A tots els seus llibres hi trobem una gran presència d’animals perquè creu que els infants s’estimen els animals i que d’aquest amor en podem treure ensenyaments per tal que els nens (i els adults, naturalment) aprenguem a respectar-nos i estimar-nos els uns als altres.
Els seus personatges es mouen entre el realisme i el surrealisme. Els animals que dibuixa són molt expressius i aquestes expressions ajuden els nens a identificar-se amb els protagonistes.
Feridun Oral usa colors càlids i acollidors que, al seu torn, desperten emocions càlides en els lectors. Utilitza les aquarel·les amb precisió per tal de donar detalls als seus personatges i al món que crea al seu voltant.
Ha guanyat diversos premis literaris, incloent el de Millor llibre il·lustrat de l’any el 2008 pel seu llibre La poma vermella.
3756El llibre d’en Feridun Oral que podeu trobar en castellà i català és precisament La poma vermella que explica com, un dia d’hivern molt fred, un conill famolenc va sortir de casa seva per anar a buscar una mica de menjar. Ni un bri d’herba ni res no va trobar. Tot estava cobert de neu.
Finalment, va trobar una poma vermella en un arbre, però la poma estava molt alta i per més que va saltar no hi podia arribar. Llavors va demanar ajuda a la musaranya i aquesta s’enfila damunt del conill però la poma encara està massa alta i no hi arribaven. La guineu els ajuda i intenta fer-la caure amb la cua però no ho aconsegueix. Ho proven enfilant-se els uns damunt dels altres però tampoc no hi ha sort. Després de molta estona de pensar com podien agafar la poma van sentir els grunys de l’ós que estava a la seva cova i li van explicar el cas.
Amb l’ajut de l’ós, s’enfilen l’un damunt de l’altre i quan ja són a punt d’agafar la poma, la guineu esternuda i cauen al terra, poma inclosa.
Van compartir la poma i després van dormir abraçats dins la cova del gran ós.

3755img1

3755img4

3755img7

3755img8

En francès i anglès en podeu trobar alguns altres.

tour-de-lapinTour de lapin
Que bons són els trèvols frescos! Com li agraden al conill! Quina delícia! Però, per què el gran gos els hi vol prendre cada matí? Per què? Senzill -pensa el gos- sempre ha estat així.
El conill intentarà resistir-se però el gos l’ataca dia rera dia… fins que el conill trobarà la manera de desempallegar-se del gos…

 

Une si longue nuit
une-si-longue-nuitEl petit conillet es desperta sobresaltat a la nit, després de tenir un malson. Intenta tornar a agafar el son però té gana. Se’n va a buscar menjar però tot està molt fosc. Gràcies a la lluna i la seva brillantor les coses seran més fàcils.

199 224 un-hivern

 

 

 

 

 

 

Si teniu oportunitat de viatjar a Istanbul i us passegeu per alguna de les llibreries, segur que en podreu comprar altres de bonics, d’aquest força desconegut autor-il·lustrador.

Les seves lecture són recomanades per a cicle infantil, entre tres i sis anys.

lluna

Fils d’aigua, rius de tinta

delta2

Sortida al Delta de l’Ebre

Yo no sé
lo que dicen los cuadros ni los libros
(no todos los cuadros ni todos los libros,
sólo algunos),
pero sé lo que dicen
todos los ríos.
Tienen el mismo idioma que yo tengo.

El río (fragment) Pablo Neruda

Com a ciutadans del món estem compromesos en el coneixement i l’estimació del nostre entorn més proper. A les escoles, s’intenta fer evidents els aspectes socials i naturals relacionats i es programen sortides que ajuden a interpretar i conèixer in situ la realitat que ens envolta.

Cada curs, moltes escoles s’impliquen amb l’agenda 21 i intenten avançar compartint una visió del món propera als postulats del que s’anomena ecoeducació. Es tracta d’educar pel canvi de les relacions socials i ambientals actuals i fomentar una cultura de respecte envers el nostre planeta. En aquest sentit, convé programar lectures d’obres de ficció que complementen l’estudi i el coneixement, per exemple, dels rius.

Les possibilitats pedagògiques que ens ofereixen les narracions que parlen sobre els rius són nombroses: els ponts, el comerç, l’aigua, el transport, els peixos, la contaminació, les inundacions, les granotes, etc. Depenent dels aspectes que es vulguin tractar, quan es visita la desembocadura o el naixement d’un riu, quan s’estudien les colònies tèxtils o els molins paperers, quan es creua un pont, quan es vol conèixer el cicle de l’aigua, etc., un relat relacionat amb aquest tema pot ajudar a fer-ho més entenedor.

Per exemple, un projecte sobre els ponts romànics és un bon projecte si es vol treballar les matemàtiques, la física i la història, i un projecte sobre la contaminació de les aigües fluvials involucrarà les àrees socials i naturals, també.jonás castellà

A les escoles, la música, la plàstica, la matemàtica, les ciències naturals i socials, etc. normalment formen part del mateix projecte si es treballa de forma globalitzada i s’entén que tot hi està connectat, que l’estudi ha de ser interdisciplinari i el treball cooperatiu. Per aquest motiu, les lectures de ficció relacionades poden esdevenir un bon aliat, una bona eina per a qualsevol tema que es vulgui investigar.

En aquest cas, si ens centrem en el riu com espai de vida i de cultura podem resseguir el viatge a través d’un riu amb la narració de Tomek, el rio al revés, si ens interessem pels recursos industrials i energètics ens pot anar bé recordar Las lavanderas locas, o si el que volem en aprofundir ens les comunicacions, L’ogre, el llop, la nena i el pastís és ideal.

A la revista GUIX del mes de desembre fem esment del treball que sobre els rius vam elaborar el curs anterior amb les companyes del Grup de treball “Passió per la lectura” i que ja vam apuntar en una entrada en aquest mateix blog. Els llibres treballats els podeu consultar, també, a l’apartat Propostes didàctiques.

delta3