«Bèsties, poemes i altres bitxos», un gran poemari

Acabo de llegir el poemari de l’escriptora Leire Bilbao que ha publicat Kalandraka-Catalunya sota el títol «Bèsties, poemes i altres bitxos» i no puc estar-me de recomanar-lo.

Crec que si volem explicar que és la poesia per als infants, només cal que obrim el llibre de la Leire i llegir qualsevol poema.

Va! Provem-ho amb el primer dels poemes voladors (pàgines 8-9) que es titula “La mosca enamorada”. Doble pàgina. A l’esquerra una mosca morta (o estabornida, no ho sé) potes enlaire. Al mig, al plec, una taca de tinta vermella (entenem que és sang) i a la dreta el text del poema. Mireu i disfruteu:


Passem pàgina i ens trobem amb un poema capgirat. Es clar, es la poesia del ratpenat i s’ha de girar el llibre per llegir-lo. Bé, també hi ha entremig un efecte mirall genial.


I més poemes que tenen com a nexe les ales dels ocells i dels insectes (dos ocells damunt d’un cable, I el corb li diu a la merla, L’amor sona com un grill, El llum del sostre, Lluerna, La vespa, etc.) Fins a divuit pomes voladors.

Després venen els poemes d’aigua, i més endavant els poemes que repten, els poemes bramadors i acaba amb el poema de postres.

Les il·lustracions de la Maite Mutuberria i la traducció d’en Jaume Subirana deixen el nivell molt amunt.

Entreteniu-vos a mirar els detalls dibuixats a cada poesia perquè són una delícia. Es tracta d’un poemari ple de música, d’onomatopeies, de jocs de paraules, de creativitat.

Ideal per a iniciar-se a la poesia. Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Bèsties, poemes i altres bitxos
Autora: Leire Bilbao
Il·lustradora: Maite Mutuberria
Traductor: Jaume Subriana
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 72
Barcelona, 2021

«El concert més animal», una aventura “boja”

De vegades, ens preguntem perquè ens atrau determinat llibre. Sovint és la il·lustració de la coberta.

Per contra, sovint, també, en llegir la història que hi ha pàgines endins quedem decebuts.

I encara una circumstància freqüent és quan una coberta poc atractiva no ens crida l’atenció, passem de llarg i ens perdem un bon relat.

És curiós, si més no, tot plegat. Per això convé girar el llibre i veure quines pistes ens aporta la contracoberta i també obrir el llibre i fer-li una ullada a la primera frase que sol indicar el ritme, l’estil i el vocabulari que s’emprarà.

En aquest “El concert més animal” hi diu:
Temps era temps, un matí de primavera, al corral de Mas Pagès va a haver-hi un gran enrenou perquè la gallina Fina, enlloc d’un ou en va pondre tres!

I així ja sabem que el relat té forma de rondalla, de conte atemporal (temps era temps) i està situat en un lloc concret (corral de Mas Pagès), en un temps (primavera) i ens anticipa el conflicte es pot derivar (la gallina pon tres ous enlloc d’un). Bon inici.

Si, a més, a la portada llegim que ha estat mereixedor del Premi Emili Teixidor, tenim un altre motiu per seguir amb la lectura.

I això fem, perquè el format és ideal per als infants de segon o tercer de primària. Ens costa trobar aventures per aquestes edats que no siguin àlbums il·lustrats sense mots o històries amb un missatge implícit des de la primera paraula, d’aquelles que ja veiem el que volen aconseguir i que tracten de sentiment i de com s’han de comportar les criatures.

«El concert més animal» és una aventura esbojarrada que ens fa riure i que, si volem, també conté un missatge (un parell de missatges, millor) però que no és indispensable perquè l’aventura per l’aventura s’ho val.

De què va? D’una gallina que pon tres ous i d’un masover que entra al corral per triar-ne una per fer-ne el brou per al sopar. La gallina Fina arreplega com pot els tres ous (un a sota de cada ala i el tercer al bec) i fuig com pot.

En la fugida, una sèrie de despropòsits fan que quedi allunyada dels ous i aquí comencen les dues aventures paral·leles: la dels animals del bosc que troben els ous i miren de covar-los com poden i la peripècia de la Fina en el seu intent de tornar i trobar els seus tres ous.

Una història força divertida que conté, al final, el concert de celebració i on hi ha entre els assistents un llop que també vol participar i cantar. La seva peça fa així:


Tots, bèsties i humans,
Sempre heu cregut que els llops som agressius.
Tots, petits i grans,
Ens acuseu de ser monstres assassins.
Sense pietat penseu això de mi,
I ara esteu tots amb el cul encongit.
Perquè … us han dit que em menjo iaies, sí,
I em carrego set cabretes, jo sol,
I amenaço els pastors.

….

Una bona lectura per als infants a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El concert més animal
Autora: Anna Fité
Il·lustrador: Pedro Simón
Editorial: laGalera
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

«Mofeta i Teixó», una parella ben estranya

Mires la coberta i penses que és poc atractiva, i que un noi no se sentirà atret per aquests tons sèpia.
Comences a llegir les primeres pàgines i, de seguida, fas connexions perquè té força enginy, ens recorda a Arnold Lobel i la seva sèrie «Sapo y Sepo», i també a la pel·lícula «La extraña pareja». De mica en mica, vas entrant en aquest món de contrastos que ens ofereix l’Amy Timberlake, l’autora, amb el complement de les il·lustracions de Jon Klassen (recordeu la trilogia dels barrets) i uns dibuixos que recreen una atmosfera curiosa amb llapis i tintes.

Els personatges són dos animals, una mofeta i un teixó.

El teixó viu tranquil·lament dedicat a la seva “Importantíssima Investigació Mineralògica” i un dia arriba a la seva casa la Mofeta, impactant directament contra la seva vida i capgirant tota la seva rutina.

La mofeta és lliure, divertida, una mica esbojarrada, sap parlar amb les gallines, i sobretot és molt sociable.

Els diàlegs són divertits i la trama ens porta a un final que podem imaginar. La novel·la ens parlar d’amistat, de confiança, de vèncer la por al desconegut, d’il·lusió, d’empatia, de compassió. Te un punt estrambòtic que agradarà als lectors de cicle mitjà i superior.

L’editorial recomana que es llegeixi en veu alta. Em sembla bona idea. Al seu web podem llegir:

«Ningú vol una mofeta a prop. No se li obre la porta, a una mofeta. No se la convida a passar. I encara menys si a la casa s’hi desenvolupa una «Importantíssima Investigació Mineralògica». I, per descomptat, mai de la vida s’hauria de permetre que s’hi mudés. Però en Mofeta ha arribat a can Teixó per quedar-s’hi. I sembla que en Teixó s’hi haurà de resignar, encara que en Mofeta li capgiri l’existència.
El primer títol de la sèrie on coneixerem a Mofeta i a Teixó, dos oposats destinats a ser amics i a compartir el mateix sostre.»

LES DADES:
Títol: Mofeta i Teixó
Autora: Amy Timberlake
Il·lustrador: Jon Klassen
Traductora: Maria Callís
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 152
Barcelona, 2021

Un gat que no sembla un gat


Heu vist la portada aquí al damunt. Fixeu-vos que el títol està escrit amb lletres petites (majúscules, però petites) en comparació amb l’animal que hi ha representat. Diu “el meu gat” i el que veiem és un elefant i, de seguida, entenem que hi ha una contradicció, si no és que el gat aparegui a les pàgines interiors.

Obrim el llibre, encuriosits i veiem, altra vegada el títol i el dibuix però, en aquest cas, està tot canviat: les lletres són enormes i l’elefant és petit i camina cap a la dreta, com invitant-nos a passar pàgina. Ho fem i descobrim una història una mica boja. Són contradiccions que ens fan somriure i entrar en un joc ben divertit.

En aquest “El meu gat és molt bèstia” trobem detalls que ens mostren camins d’investigació, com la doble pàgina on es veu l’autor d’esquena pintant el seu “gat” a la manera d’altres artistes (podem reconèixer fàcilment a Jean de Brunoff, Picasso, Miró, Leger, Mondrian, etc.)

L’autor, Gilles Bachelet, segueix la línia clara d’una escola que podríem anomenar “francesa” perquè els seus dibuixos, la seva manera de presentar els personatges, i el seu sentit de l’humor adult, s’assembla força a Claude Ponti o a Gregoire Solotareff, entre d’altres. Una línia neta, amb fons blanc i un diàleg constant amb el lector.

Han tingut molt bon ull els de l’editorial EntreDos recuperant aquest clàssic que estava descatalogat i que ara, els nois i noies, a partir de cinc anys, podran tornar a disfrutar.

A l’escola, folreu el llibre, que no es vegi la coberta. Després feu la prova de llegir el text i demanar als vostres alumnes que expliquin que han entès o que intentin dibuixar el gat (que no han vist). Acabeu mostrant les imatges i riureu una bona estona, tots plegats.

També podeu partir del mateix títol o d’un altre similar inventat (el meu gos és molt perillós, per exemple) i jugar a imaginar contradiccions. Recordeu la sèrie d’aventures de «Carlota i Miniatura» o l’àlbum «l’Àfrica d’en Zigomar» que també van en aquesta línia.

LES DADES:
Títol: El meu gat és molt bèstia
Autor: Gilles Bachellet
Il·lustrador: Gilles Bachellet
Traductora: Teresa Duran
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes (Girona), 2021

«La feria de medianoche » a L’Ofici d’Educar

Ahir, a la secció «Llibres per somiar» del programa «L’ofici d’educar» vam presentar el llibre “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, amb il·lustracions de Mariachiara di Giorgi, i publicat per l’editorial Edelvives. Es tracta d’un àlbum misteriós, alegre i divertit que val pena posar en mans dels infants, recomanat per a cicle inicial, sense text i que s’ha de deduir el que passa de les imatges. El llibre comença quan en un poble s’instal·la la Fira d’atraccions pels infants; i quan arriba la nit, que tothom marxa de la Fira, els animals del bosc s’hi apropen, i passa alguna cosa màgica: tot es torna a engegar! i els animals gaudeixen molt de les atraccions.

Podeu sentir el que vam explicar, clicant al podcast:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-feria-de-medianoche-de-gideon-sterer/audio/1101819/

I si voleu participar al concurs només heu de dir el nom d’algun dels animals del bosc que van a la Fira.

Les respostes s’han d’enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat

Teniu temps fins al proper diumenge dia 30 de maig. Aprofiteu per participar que ja falten pocs programes per acabar la temporada i el llibre s’ho val.

Al darrer concurs va resultar guanyadora la Queralt Riera. Enhorabona, t’emportes els «Robatoris de llegenda». Segur que us agradarà!

Al mateix programa es va tractar un tema força delicat. Es va analitzar un dels trastorns que més ha crescut en els darrers anys. Es va parlar de la relació entre l’alimentació i el cos.

Segons es va explicar, un 73% dels joves estan insatisfets amb el seu cos i el volen modificar a través de dietes; i el confinament i la pandèmia no han fet més que agreujar-ho: les consultes per trastorns alimentaris han crescut un 25% i, els casos extrems, fins a un 60%.

Van parlar el Dr. Eduard Serrano, psicòleg, coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu; l’Elisenda Pascual, psicòloga d’acompanyament familiar; la Mar Romera, psicopedagoga i mestra, i en Víctor Amat, psicòleg de Teràpia Breu Estratègica. També s va sentir l’opinió de la youtuber de dinou anys Maria Bouabdellah Shaimi i de la Cristina Feliu, de Bindi Books, editora d'”Estima el teu cos”, de Jessica Sanders.

Ho podeu sentir al podcast del programa:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/es-disparen-els-trastorns-alimentaris-i-la-preocupacio-pel-cos-que-hi-ha-al-darrere/audio/1101818/

La vida «En un pot de vidre»

Seguint amb la idea del conte «No sin mis cosas preferidas» que comentàvem fa uns dies, un altre llibre que ens parla de canvis de població i de deixar enrere amistats i moments únics és «En un pot de vidre».

Aquest àlbum ens parla d’en Liam, un conill blanc amb unes llargues orelles a qui agrada col·leccionar tota mena d’objectes. Tot el que troba ho guarda en pots. Són coses petites, normals i corrents, com ara plomes, pedres o flors.
Un dia el cel es tenyeix de color pastís de cirera i en Liam baixa al moll carregat de pots de vidre. Allà coneix a l’Evelyn i quan té tots els pots plens de llum color de cirera li’n regala un.

A partir d’aquell moment, en Liam i l’Evelyn es fan amics i recullen tota mena de tresors al bosc. Passen junts algunes temporades fins que un dia l’Evelyn li diu que ella i la seva família se’n va a viure lluny, a un altre lloc. Llegim: «El Liam va sentir una buidor al cor tan profunda com un pot de vidre sense res a dins»

Aleshores en Liam té una idea…

«En un pot de vidre» és un llibre que ens parla de les coses intangibles, de moments que podem visualitzar com si fossin estels fugaços que il·luminen la nostra vida per uns instants. Són metàfores que ens parlen de les amistats que perduren al llarg dels anys.

Les il·lustracions són boniques i sobretot ens magnetitzen els pots plens dels objectes més estranys i curiosos que el conill va guardant: Petites meravelles de vivències extraordinàries, com postes de sol, tulipes, boles de neu, xocolata calent, meteorits, etc.

Estem davant d’un llibre que ens parla de records i d’amistats perdurables. Recomanable a partir de quatre anys.

Al web de l’editorial Astronave podem llegir que la Deborah Marcero és una autora i il·lustradora de diversos llibres infantils que han guanyat el reconeixement de la crítica. Després d’ensenyar en escoles públiques de Chicago com a professora de literatura, la Deborah va adonar-se que la seva gran passió era escriure i il·lustrar llibres.

LES DADES:
Títol: En un pot de vidre
Autora: Deborah Marcero
Il·lustradora: Deborah Marcero
Traductora: Isabel Rosell
Editorial: Astronave
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

L’oficial Correa i Glòria, amics i companys de feina

De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.

Un llibre que explica aquesta situació de visita d’un urbà a l’escola és «El oficial Correa y Gloria», un clàssic que va ser mereixedor de la medalla Caldecott fa molts anys i que, ara, l’editorial Ekaré ha tornat a recuperar.

A la portada de «El oficial Correa y Gloria» veiem al guàrdia amb el seu bigotet, la xapa de xèrif al pit, la llibreta de notes a la mà i una insígnia que és el dibuix d’una pell de plàtan ratllada a la màniga de la camisa.

La feina del oficial Correa és explicar les normes de seguretat però resulta tan avorrit que els nois s’adormen.


Un dia, li assignen un company, un gos policia anomenat Glòria i, a partir d’aquest moment, les coses canvien de manera radical. Els infants estan atents, riuen i aplaudeixen. Per què? Perquè la gossa que està al seu darrera dramatitza, sense que ell ho vegi, les consignes. La Glòria imita les terribles conseqüències de no fer cas a les normes que s’expliquen. Per exemple, la veiem saltant quan l’oficial diu “no hi deixis mai una xinxeta a la cadira on algú es pugui asseure” o amb els pèls electritzats quan diu “no vagis a nedar durant una tempesta elèctrica”, etc.


La demanda de visites es multiplica i totes les escoles volen que l’oficial Correa i Glòria vagin a fer les seves explicacions. Però, un cert dia, una cadena de televisió grava la rutina còmica i quan, al vespre, el guàrdia ho veu a la tele, s’adona que el mèrit no és seu i es deprimeix.

Bé, el que passa a continuació és genial perquè té una moralina que tanca el relat amb la norma de seguretat 101.

La història que ha bastit Peggy Rathmann (recordeu el seu altre best-seller “Buenas noches, Gorila”) ens parla del treball en equip. Allò que destaca són unes il·lustracions que ens recorden els dibuixos animats, amb una paleta de colors molt vibrant i un traç molt sòlid.

Lectura per fer en veu alta. Recomanada per a infants entre 4 i 8 anys.
No us perdeu les guardes. Són formidables.
De ben segur que la lectura d’aquest àlbum us farà venir al cap nombroses propostes plàstiques.

LES DADES:
Títol: El oficial Correa y Gloria
Autora: Peggy Rathmann
Il·lustradora: Peggy Rathmann
Traductora: Teresa Mlawer
Editoral: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021

Cutxi-Cutxi, un gos que vol ser com els altres

«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.

Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.

Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».


«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.

Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.

M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).

Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.

LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo de presentació de l’editorial BAULA: