Blas!, un gos melòman

A la revista GUIX INFANTIL número 114, de maig del 2022 a la secció «Menjallibres» publiquem una pràctica basada en el llibre «Blas!» escrit i il·lustrat per Elena Hormiga i editat per Apila. L’àlbum ens recoda que less mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat.

Probablement, teniu a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. El mateix passa quan es parla de tortugues, ocells, hàmsters, gats i, sobretot, gossos.

Amb els animals domèstics, a més, hi ha possibilitat de portar-los a l’escola, veure com són en realitat, com caminen, què mengen, etc.

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, i tot allò que s’espera d’ell.

Però Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

En aquestes mateixa revista trobareu articles i reflexions força actuals i necessaris, començant per l’editorial i sobretot pel monogràfic dedicat a l’educació científica.

M’ha agradat veure que la meva amiga Raquel Fernández també hi participa a la revista fent un parell de ressenyes de llibres per al 0-6.

Del llibre en vam parlar en aquest mateix blog:

https://jaumecentelles.cat/2020/10/28/blas-un-gos-especial/

Els contes d’animals

Ahir, al suplement «Criatures» del diari ARA, la Mar Domènech va fer un article sota el títol:

Resumeix algunes idees seves i de les persones que hi hem col·laborat reflexionant sobre si realment els animals com a protagonistes dels relats infantils segueixen sent un bon refent o ja han passat de moda.

La Maria Carme Bernal, professora emèrita de la Universitat de Vic, del departament de filologia i didàctica de la llengua i la literatura i professora de literatura infantil, la doctora Cristina Correro, professora de literatura infantil de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Nantes, i jo mateix hem anat opinant sobre el tema.

Il·lustració de la Màriam Ben-Arab

Podeu llegir l’article sencer clicant a:

https://criatures.ara.cat/lectura/animals-protagonistes-contes-infantils-bon-referent_130_4337688.html

«La roca del cielo», un àlbum sobre la fatalitat

Si sou fans de la trilogia del barret d’en Jon Klassen, esteu de sort perquè acaba de sortir un àlbum de cent pàgines amb cinc històries d’amistat i de frustracions protagonitzades per una tortuga i un armadillo que us farà riure i pensar alhora.

Són cinc capítols que expliquen aventures de tres animals (tortuga, armadillo i serp) amb un humor hilarant i divertit que combina un suspens visual amb unes històries força originals. Recomanem llegir-les en veu alta.

A la primera història, es veu una tortuga que està contenta al lloc on està però quan arriba l’armadillo i li diu que té un mal pressentiment, ai! Discuteixen si el lloc on està és un bon lloc o és millor canviar a una altra zona. Bé, ja heu entès de què va la cosa. Si no ho heu captat, torneu a llegir el títol i ho entendreu…
La roca és el protagonista i augura un final fatal. De roques en coneixem algunes mítiques com la de Sísif o la de Prometeu però aquesta caiguda del cel ens ha robat el cor.

A la segona història, veiem a la tortuga caiguda al terra d’esquena però no vol admetre que necessita ajuda. Típic dels nens.

Al tercer capítol, l’armadillo i la tortuga s’imaginen com podria ser el futur, però l’arribada d’un extraterrestre ho complica tot.

A la quarta, l’armadillo i la serp gaudeixen de la posta de sol.

A l’última història, veurem perquè està enfadada la tortuga.

Són cinc situacions explicades de manera extraordinària, amb unes il·lustracions sublims que ajuden als infants a parlar del que estan veien.

Il·lustracions de mida gran i només amb una franja blanca al capdamunt on va el text.

Les històries recorden una obra de teatre perquè l’escenari no es mou i els diàlegs tenen una força narrativa i dramàtica fortíssima. De fet, Jon Klassen empra sovint en els seus llibres la tècnica teatral de la quarta paret on veiem sovint els seus personatges dialogant amb el lector, més o menys com altres llibres del tipus “No deixeu que el colom condueixi l’autobús” “El mur al mig del llibre” o “Un llibre”.

Una altra gràcia de l’àlbum és que permet a l’infant anticipar què passarà (o millor fer prediccions, encertades o no) del que trobaran quan passin pàgina. Per exemple, sabem que la roca caurà (ho diu el títol) però la cosa és saber quan i on caurà. I al damunt de qui.


Ah! I els ulls dels animals són la cosa més increïble que fa en Klassen. Ens miren directament amb una expressió formidable, com si parlessin.
LES DADES:
Títol: La roca del cielo
Autor: Jon Klassen
Il·lustrador: Jon Klasen
Traductor: Salvador Figueirido
Editorial: NubeOcho
Pàgines: 100
Madrid, 2022

«9 kilómetros», el llarg camí cap a l’escola

Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.

Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.

L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.

El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?

L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.

El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.

Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.

Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.

Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.

L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:

Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta.
Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.

Este libro es esa canción.

lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: 9 kilómetros
Autor: Claudio Aguilera
Il·lustradora: Gabriela Lyon
Editorial: Ekaré
Pàgines: 56
Barcelona, 2022

«Els comences a comptar?», un llibre per mirar del dret i del revés

Coincideixo amb en Ramon Besora en que la poesia transmet coneixements gràcies a la seva rima, musicalitat, joc, respiració, oïda, metàfores, etc. que fan possible que amb paraules puguem intuir —la intuïció és una eina poderosa que ens obre camins— coses que s’assemblin a la realitat.

I per altra banda, coincideixo amb ell en la idea que la poesia és per a ser viscuda, no explicada i, en aquest sentit, caldria desescolaritzar-la una mica més.

En aquest sentit, diu en Ramon Besora que «l’escola ha de facilitar que els infants vegin en la poesia una expressió lliure, no el fruit d’una rigidesa normativa i s’adonin que un poema no és de cap manera una assonància o un nombre de síl·labes, sinó l’expressió d’un sentiment, d’una vivència, d’un pensament: és allò que l’autor veu, sent, experimenta quan acluca els ulls, quan vol escoltar els reflexos misteriosos del món»

En els seus poemes adreçats a infants petits, en Ramon demostra una precisió i una manera de fer sincera i emotiva que és de molt agrair.

Ara acaba d’aparèixer el seu darrer poemari que ve a ser la continuació de «Què veus, eriçó?». L’ha titular «Els comences a comptar?» i en realitat són dos llibres en un, units de manera enginyosa per un joc matemàtic que ens obliga a girar el llibre quan arribem a la meitat.

El poemari l’ha il·lustrat la Natasha Domanova que ja va col·laborar a “Què veus eriçó?” i està adreçat a infants de cicle infantil. Les rimes són fàcils de recordar i giren al voltant dels números. Per exemple, mireu aquesta pàgina:

Recomanat per a infants de cicle infantil.
Us rapejo la primera part…

LES DADES:
Títol: Els comences a comptar?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Pagès
Col·lecció: Petit Nandibú Nº 16
Pàgines: 36
Lleida, 2022

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…

Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.

Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada
día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

«L’escala vermella», amics que ajuden a pensar

Un ocell apareix caminant tranquil·lament amb una escala vermella sota l’ala. L’ocell té un bec rialler molt llarg, sembla un kiwi. No sabem on va però de seguida veiem que el seu propòsit és pujar dalt d’una teulada. I així ho fa. Recolza l’escala i s’enfila cap a munt. Com si volgués créixer, fer-se més gran, l’ocell va amunt, molt amunt.

Des d’allà estant, albira un arbre i té la idea d’enfilar-se damunt de la seva copa ajudant-se de la seva escala vermella. I després encara vol pujar més amunt (recordeu “a què fa gust la lluna? o “el pastís és tant amunt”?) fins als núvols i més enllà, ja imagineu on.

És un llibre bonic, ideal per als dos-tres anys, amb imatges molt ben definides. Un llibre tranquil que fa de bon explicar.

Quan arribem a la part central, el relat fa un retorn a la situació inicial i l’ocell torna a baixar. Pujada i baixada.

Després,  l’ocell i el seu amic, un conill que hem anat veien a totes les pàgines, es troben perquè l’ocell ha perdut la seva escala vermella.

És moment de tancar el llibre i deturar el relat per preguntar als infants com podrà fer l’ocell per trobar l’escala, o millor, com podrà l’ocell tornar a pujar tant amunt. Segur que troben la solució, oi?

Les imatges estan ben definides i és fàcil reconèixer els elements que hi apareixen.

Ens agrada trobar contes per als infants d’aquestes edats que, a més d’ajudar a descodificar el que estan veient, aportin un plus més, com en aquest cas que permet fer petites inferències, sobretot al final del relat.

Podeu veure un petit vídeo fet per Kalandraka televisió:

LES DADES:
Títol: L’escala vermella
Autor: Fernando Pérez Hernando
Il·lustrador: Fernando Pérez Hernando
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines:36
Barcelona, 2022

«Bèsties, poemes i altres bitxos» a l’Ofici d’Educar.

Ahir, a “L’ofici d’educar”, vam presentar el poemari de Leire Bilbao, publicat per Kalandraka, del que n’havíem parlat en aquest blog https://jaumecentelles.cat/2021/10/15/besties-poemes-i-altres-bitxos-poesia-que-enganxa/

No podíem estar-nos de recomanar-lo novament. Es tracta d’un llibre amb unes il·lustracions precioses i uns textos poètics que funcionen molt bé llegits en veu alta.

Dels poemes que tracten del animals que s’arrosseguen és d’on ens vam inspirar per fer la pregunta del concurs dels llibres per somiar:

Ens heu de dir un adjectiu que completi la rima de la coneguda cançó d’en Xesco Boix “Vaig conèixer un gripau blau, un gripau blau babau, que es creia ser, però de veritat, res més que un príncep…”

És relativament fàcil. Només hem de buscar un adjectiu que rimi amb «veritat» i no cal que sigui necessàriament el de la cançó! Segur que sou molt imaginatius.

Les respostes, com sempre, les podeu enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu de temps fins diumenge dia 20 de febrer.

I els guanyadors del darrer concurs són el Marc i els seus fills Lluc i Robin. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/besties-poemes-i-altres-bitxos-de-leire-bilbao/audio/1124981/

En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va mantenir una conversa molt emotiva i positiva amb l’escriptor Albert Espinosa, autor d’històries al·lucinants nascudes de la vivència personal amb el càncer que combinen patiment, alegria i coratge, com l’elogiada “Polseres vermelles”, de la que se n’ha fet 16 versions, també la de Steven Spielberg, i que ha triomfat a tot el món. Escriptor, actor, director i guionista de sèries i pel·lícules d’èxit com “Planta quarta” o “Los espabilados”, després d’un silenci a l’exposició pública, va explicar de què va el seus 11è llibre, que ha titulat “Estava preparat per a tot menys per a tu“, un llibre “salvaferides” que l’ajudarà a sobreviure al dolor el dia que mori la mare, i que se suma als ja publicats en 40 països, amb més de 2.500.0000 llibres venuts.

L’entrevista la podeu llegir al web de l’Ofici d’Educar o seguir-la al podcast:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/albert-espinosa-crear-en-catala-no-es-cap-impediment-per-arribar-a-tot-el-mon/noticia/3144860/

«Tancho» a l’Ofici d’educar.

Ahir, diumenge, 30 de gener, a “L’ofici d’educar” vam parlar de l’àlbum «Tancho» escrit i il·lustrat per en Luciano Lozano i editat per Akiara books.

El llibre explica la vida d’un nen que cada hivern queda fascinant amb el ball que fan les grues a l’illa de Hokkaido. Però s’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions són precioses, i és una bona lectura, amb un missatge ecologista potent al darrere. Molt recomanable, amb uns annexos aclaridors per entendre una mica més de la cultura japonesa.

Com a cada programa, regalem el llibre als qui participen contestant una pregunta relacionada amb el que hem comentat. I ho podem fer perquè, molt generosament, les editorials ens fan arribar un exemplar. Els ho agraïm molt sincerament.

I la pregunta del concurs d’aquesta setmana, relacionada amb el llibre “Tancho” és fàcil si heu escoltat el programa:

Què significa Tancho en japonès?

Les respostes han d’anar per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat
Teniu temps fins diumenge
.

També vam anunciar la guanyadora del darrer concurs i que s’endurà un exemplar del llibre «El nou»: L’afortunada va ser la Sara Arjona, l’enhorabona!

Podeu sentir el podcast a continuació:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/tancho-de-luciano-lozano/audio/1123403/

En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va entrevista a la psicòloga Alba Alfageme que ha publicat un llibre molt potent i aclaridor “Quan cridem els nostres noms, guia per a l’autoconsciència i resiliència feminista”.
L’Alba va explicar que una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència física o sexual i un 30% de les estudiants han tingut una primera experiència sexual forçada. L’antídot, segons explica, és educar nens i nenes en el feminisme: “El feminisme salva vides. A mi me la va salvar, és la millor guia per construir un món millor per a tothom, en el qual es posin la vida i el benestar al centre.

L’entrevista sencera a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/alba-alfageme-el-patriarcat-ens-empetiteix-ens-assassina-ens-agredeix-i-ens-viola/audio/1123402/

Un gall filòsof

Hi ha coses impossibles d’eludir
I si hom vol allunyar-les,
encara abans de temps les fa venir.

Així acaba una de les faules del llibre d’en Blasi i Rabassa que va publicar Salvatella l’any 1970, dins del volum titulat «Faules catalanes».

Correspon a la història del gall pensador, un animal que no volia acabar a la cassola el dia de Nadal i se les va empescar per escapar de tant trist final. Com ja heu pogut entreveure… «Hi ha coses impossibles d’eludir»

Us deixo el text, confiant que us tregui un somriure que bona falta ens fa.

Us desitjo que passeu uns dies tranquils, que feu bondat i que ens puguem retrobar després de vacances contents d’encetar un nou any amb un munt de projectes i il·lusions compartides.

Aquest blog quedarà uns dies en mode baix rendiment i només anirem pujant les informacions imprescindibles.

EL GALL PENSADOR

Un gall un xic filòsof es va dir
en començar el novembre:
—El mes que ve ens resulta un mes botxí,
car quan el mon remembra
la data en què Jesús nasqué al Portal,
o sigui per Nadal,
la gent no té amb nosaltres miraments
i ens ploma i ens degolla
i ens dóna mil turments,
abans no ens rep una cassola o una olla.
Allò sí que és la mort dels Innocents!!!
Només veig un camí
per defugir una sort tan trista i dura,
per defugir una fi
que és tan contra natura.
La gent ens vol ben grassos, no és això?
Els flacs ningú no els compra;
no fan cap goig per treure’n cap plat bo.
que essent tant durs, les dents se’ls poden rompre.
Doncs jo seré dels durs, ben dur, ben dur,
i així estaré segur. –
El gall va posar en pràctica el seu pla;
per perdre carns no hi ha com l’abstinència.
Per ço va començar per dejunar,
menjant només el just per l’existència.
I el gall a poc a poc s’anà aflaquint,
i flac va arribar als volts de la Puríssima;
en veure’l la mestressa, que sovint
baixava a l’era, deia alarmadíssima:

Aquest no el podrem vendre per Nadal,
i com que s’aflaqueix que dóna pena,
em sembla que més val,
ja que és demà la teva festa, nena,
matar-lo i fer-lo a l’ast, per sí o per no.
Així no haurem de mantenir un senyor. –

I així fou com el gall
més aviat va fer el darrer badall.

Llegim per imaginar un mon millor. BONES FESTES!