«El conill i la moto», un álbum sobre com superar les pròpies pors.

El nostre conill vivia en un camp de blat molt tranquil, i no se n’havia mogut mai –ni un sol cop–, tot i que cada nit somiava que ho feia.
El gos, en canvi, s’havia passat mitja vida recorrent el país en moto. Li agradava moltíssim parlar amb el conill i explicar-li històries sobre els llocs on s’havia sentit més viu.
Però un mal dia el gos se’n va anar, i no va poder explicar més històries al conill.

Aquest és el text de la contraportada d’un àlbum que explica una història de com afrontar les pors i ser capaços de fer coses noves i diferents.

El relat comença amb la imatge d’un conill que viu en una casa envoltada de camps de blat i mai no ha sortit de la seva zona de confort. El conill espera, cada dia, que el seu amic gos li faci una visita i li expliqui històries dels camins i dels llocs que hi ha carretera enllà. El gos és un aventurer que va amb moto, abillat amb la una jaqueta negra de cuir, casc i botes de motard.

Un dia, el gos no arriba. Veiem el conill assegut al porxo de la casa amb les orelles caigudes (les flors també caigudes). És una imatge trista però alhora molt poètica.

Unes setmanes més tard li arriba la moto que el gos li ha deixat en herència. Primer el conill amaga la moto, abandonada en mig del camp de blat, però finalment decideix agafar-la i portar-la a l’interior de la casa i (ja us ho podeu imaginar) allà, s’emprova la jaqueta negra i pensa que amb la moto pot anar «fins al capdavall de la carretera»… però la carretera és llarga, mooolt llarga.

El tema no és nou però l’autora, la Kate Hoefler, li confereix un bon ritme narratiu, talment com si expliques un conte de falda. Les il·lustracions, pastels i aquarel·les, de la Sarah Jacoby, són delicades i ajuden a entendre les emocions del conill i sobretot a interpretar els silencis. Combina les il·lustracions de detall amb dobles pàgines amb plans panoràmics que ajuden a seguir el ritme elegant de la història.

He comprat la versió en català —no conec el text original— i m’ha costat de seguir la traducció.

Un bon llibre per llegir, gaudir de les imatges i comentar les nostres pròpies pors. Per a cicle inicial.

LES DADES
Títol: El conill i la moto
Autora: Kate Hoefler
Il·lustradora: Sarah Jacoby
Traductora: Maria Cabrera
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

El senglar té singlot, un conte hospitalari

AcompanyArt és una entitat sense ànim de lucre que sota el lema «Fem que la nostra sanitat creixi en humanitat», intenta promoure una atenció pediàtrica més amable, posar en contacte el món escolar amb el sanitari, estimular el coneixement dels hàbits que permeten una vida més saludable i oferir a les famílies idees i recursos per acompanyar de manera tranquil·la la visita al centre mèdic, entre altres objectius.
Una de les accions que proposen és la creació de narracions que ajudin els nens i joves a conèixer i empatitzar amb el personal mèdic que els atén en les seves visites ordinàries al Centre d’Atenció Primària.

He tingut la sort de poder compartir durant aquest any el projecte de creació d’un dels contes (adreçat a infants de cicle infantil i inicial) sobre un petit senglar al que la visita al CAP li causa cert temor.


«El senglar té singlot» explica com són algunes de les àrees d’un centre mèdic i els procediments que se segueixen en la visita (perquè cal vacunar-se, els beneficis de menjar fruita, com guarir un refredat, etc.) Es tracta que l’infant lector connecti amb les seves pròpies emocions, obri la ment i el pensament a unes experiències que l’ajudin a afrontar la situació no sempre agradable que suposa la visita a cal metge.
El conte es complementa amb quaderns d’activitats, jocs de cartes específics, ninots manipulables, cançons sobre els personatges de les històries, etc., que estan en procés d’edició i difusió.
El projecte està en fase de desenvolupament i encara no podem oferir resultats avaluables. Ens caldrà més temps per comprovar la seva eficàcia, però segons l’experiència de les «Child Life Specialist» americanes i en les pràctiques dels centres experimentals en els quals s’ha iniciat el projecte, podem entreveure que anem en la bona direcció.
El «corpore sano» que preconitzava Juvenal continua tenint sentit i amb iniciatives que apostin per una «mens sana» farem un país millor.

El conte el presentarem a la biblioteca de Palafrugell el dia 29 de gener de 2020. Anirem informant.

LES DADES:
Títol: El senglar té singlot
Text: Laura Lagunas i Jaume Centelles
Il·lustracions: Raúl Castillo
Editorial: LluNNa
Pàgines: 36
ISBN: 9788494667855
Barcelona, 2019

Un zoo il·lògic i divertit

Un llibre que crida l’atenció per la portada on es veu un primat aguantant la «i» del títol per transformar un zoològic en un zoo «il·lògic». Els colors pujats de to ajuden a fixar-nos en la imatge. Sembla una tendència que ja hem vist recentment en llibres d’editorials com Baobab, Zahorí o Blackie books, entre d’altres.
També ho havíem vist en llibres infantils provinents de Portugal on es juga amb formes senzilles, com els de Planeta Tangerina.

En aquest cas les imatges i els fons són molt intensos, perquè empren tintes fluorescents, de colors cridaners.
El llibre és divertit i planteja endevinalles una mica boges (il·lògiques, com diu el títol) sobre animals impossibles, jugant a transformar els noms i creant -ne de nous.
Per exemple, si la pregunta és «¿Cuál es el animal que abre puertas?»

La resposta és «el llavestruz».

I així tot. Molt divertit.

A l’escola pot donar molt de joc si es fa quelcom de semblant agafant les propostes que hi ha al final del llibre i mirar d’il·lustrar-les. Se’n poden crear de noves i  també es poden fer en català. No és difícil, crec.
Recomanat a partir de segon de primària.

LES DADES:
Títol: Zooilógico
Autor: Raúl Romero
Il·lustrador: Ramón Paris
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

Un tastet, a continuació:

Imatges extretes del web de l’editorial Ekaré.

Un gos pudent, amb un cor molt gran

El lloc on has nascut marca el teu destí, sovint. El gos d’aquesta novel·la va néixer en un cubell d’escombraries, fa pudor de sardines, està ple de puces i el seu club de fans són les mosques.
Gos Pudent no té amics i els nens li fugen per la seva pudor. L’únic amic que té es un gat de nom Gatxafat, perquè quan era petit el va aixafar un camió i el va deixar pla con un full.
L’únic que vol el gos es trobar un amo que el cuidi i el passegi lligat d’una corretja, com als altres gossos. I això és el que intenta quan comença a caminar per la ciutat a la recerca d’algú que l’aculli. No serà fàcil i viurà moltes aventures perilloses.

Tot i la seva innocència i les trampes desagradables que li paren per la seva ingenuïtat, finalment se’n sortirà amb la seva i trobarà algú molt especial (la nena de les sabatilles vermelles), molt millor que si hagués trobar un amo.

Gos pudent és un llibre que es pot llegir a l’escola però a casa, llegit en família, serà molt més profitós. La història és divertida i ens ensenya que allò que importa a la vida és el que tenim al cor i que amb bons amics segur que podem reeixir.

Potser el fet d’haver nascut en un cubell d’escombraries no sigui tan determinant!

D’aquest personatge se n’han fet deu llibres i una pel·lícula. Ah! I també una edició en pop-up! (tot en francès, de moment)

Recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos pudent
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Blackie Books
Barcelona, 2019

La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

Bruna Valls, la il·lustradora del mes (maig de 2019)

He anat trobant referències a la Bruna Valls, la il·lustradora del mes, en diferents escenaris i per motius ben allunyats de la literatura infantil. Us ho explico.
Fa cosa de vuit mesos vaig anar de visita a l’Hospital de Palamós. Tenia ganes de veure una part del projecte amb el que hi estic col·laborant. Es diu AcompanyArt i us en parlaré properament. L’acció que volia conèixer era com estaven humanitzant els espais (passadissos, sales d’espera, quiròfans i habitacions) de la zona pediàtrica. Vuitanta il·lustradors van dedicar una setmana a guarnir-ho amb escenes marineres (peixos, barques) Doncs, allà en una de les parets vaig trobar la primera referència a la Bruna. El seu dibuix de línia clara, molt ben treballada, em va agradar i em vaig quedar amb el nom.


Després va passar per les meves mans “La colección del abuelo”, un àlbum mereixedor del premi d’il·lustració i que hem comentat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2019/02/11/la-colleccio-de-fotos-de-lavi/) Una meravella.

D’aquell àlbum, recordo que el seu estil em va conduir a un espai bohemi de la zona de Les Marolles (a prop del Sablon), a Brussel·les. Allà, a l’Atelier, hi ha uns quadres ben curiosos i que em van cridar molt l’atenció. Aquests:


Podeu imaginar quina sorpresa, quan vaig veure “La col·lección del abuelo”, oi?

Per acabar-ho d’adobar, fa unes setmanes, el 4 de maig, passejant pels carrers de Palafrugell, camí del museu dedicat a Josep Pla, vaig trobar aquesta pintada a la façana d’una perruqueria. Crec que, en aquell moment, em vaig fer fan de la Bruna Valls.


La Bruna ens explica (http://brunavalls.com) el següent:

Vaig néixer a Palafrugell el 1989 i vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, on es va graduar amb l’especialitat de pintura. Després va obtenir un títol de postgrau en il·lustració creativa de l’Escola Universitària de Disseny i Art EINA (Barcelona).
Ha il·lustrat diversos llibres de camps molt diferents com ara llibres de publicitat, llibres de cuina, llibres infantils i llibres d’estudiants.

Després ens recorda tota una tirallonga d’exposicions i treballs relacionats amb l’art que ha fet arreu del món. Una informació completa i detallada que us donarà una pista de per on es mou.
Tant de bo la puguem veure fent més treballs per a infants i joves.

Per saber-ne més, podeu llegir l’entrevista que li van ver a la revista digital Núvol: https://www.nuvol.com/noticies/bruna-valls-mai-he-tingut-por-de-dedicar-me-al-dibuix/

Feu-li una ullada, també, al seu web. Val la pena.
Algunes de les seves imatges, extretes del seu web, a continuació.