“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021

Cutxi-Cutxi, un gos que vol ser com els altres

«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.

Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.

Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».


«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.

Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.

M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).

Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.

LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo de presentació de l’editorial BAULA:

Guido van Genechten, il·lustrador

imatge extreta de “la librería de la estafeta”

Els mestres de cicle infantil dediquem estones a explicar contes als nostre alumnes. Amb el temps et vas fent el teu propi repertori format per aquelles històries tradicionals o d’autor amb les que et sents més còmode o veus que agraden més als infants. En el meu cas, m’acompanyen la història d’en Martí i les galetes coco, Matrioska, En la casa hay un ratón, Els tres fadrins digodins, i alguns àlbums il·lustrats imprescindibles com Xocolata o Elmer i sempre procuro que n’hi hagi algun d’en Guido Van Guenechten.

Divendres passat em van convidar a fer una sessió de contes que havia de ser l’inici d’un projecte sobre una pintora japonesa, la Yayoi Kusama, artista coneguda pels quadres amb punts. Vaig incloure en les narracions Un llibre (Hervé Tullet), El juego de las formas (Anthony Browne), Quatre cantonades de no res de Jerome Ruillier, Triangles i quadrats d’en Tonucci i alguns més, entre els quals l’inimitable Quico de Van Guenechten.

Aquest autor i il·lustrador belga va començar en aquest món de la literatura infantil de manera casual. Després de treballar en feines variades com el disseny en una impremta, càrrega i descàrrega en una ferreteria, vendes, etc. va provar la il·lustració de llibres per a infants i va veure que allò li agradava i se li donava prou bé. Fins ara no ha parat de dibuixar i publicar.

El llibre d’en Quico (Rikki, en la versió original i també en les traduccions actuals que ha fet Nandibú) té una història bastant curiosa perquè inicialment era sobre ell i els seus germans i com es relacionaven, sovint barallant-se. Va triar exemplificar-ho amb conills i per ajudar-se amb els dibuixos va fer unes figuretes de fang. Quan es van assecar, a una d’elles l’orella li havia començat a caure. Aquest fet li va semblar interessant i va abandonar el projecte inicial centrant-se en què li passava a un conill amb l’orella caiguda, de qui els altres conills se’n reien.

Aquest conte i tota la sèrie s’ha traduït a una pila de països, més de trenta. A Bèlgica és molt popular. Recordo que en una estada a la ciutat de Bruges vaig veure a l’aparador d’una llibreria de la zona flamenca, una pila de merchandaising que feia feredat. No vaig poder resistir la temptació de comprar el ninotet i des de llavors que m’acompanya en algunes sessions de contes.
Aquest il·lustrador segueix un mètode de treball força habitual. Segons explica ell mateix:

Després de la idea i els primers esbossos, el següent pas és elaborar l’storyboard. Com que la història s’ha d’explicar en un nombre limitat de pàgines (32), intento adaptar la idea bàsica a aquest “format” el més ràpidament possible. Això passa per dividir la història en escenes. A continuació, comença la configuració dels personatges principals, l’ambientació i l’esquema de cada escena. Després d’aquesta fase, consulto al meu editor, faig els dibuixos finals i determinem el disseny (portada, tipus de lletra, col·locació del text, contraportada…) del llibre.
Faig servir de tot, com ara guaix, aquarel·la, llapis de colors, guix, tinta. Pinto, dibuixo, tallo, esquinço i enganxo. M’agrada provar noves tècniques i materials, només per mantenir l’emoció. Si no m’agrada a mi, és natural que no pugui fascinar els altres.

Altres llibres coneguts d’aquest autor són Què portes dins del bolquer?, Veig, veig, qui veus?, La meva mare, el meu pare, en Riqui no té por, Botes noves.

Enllaç al web de l’escola Gras i Soler: https://agora.xtec.cat/ceipgrasisoler/general/jaume-centelles-i-la-yayoi-kusama-a-infantil/

 

A la nit, es posa en marxa «La feria de medianoche»

L’any 2019 vaig comprar un llibre pop up que em va encantar i vaig pensar que algunaeditorial el traduiria i el publicaria a casa nostra. No ha estat així, de moment. Es titula “Les lueurs du soir” i és poètic i bonic perquè ens porta l’esplendor d’una nit estelada.


Explica com una nena i el seu pare viuen en un poble de pescadors i una nit van amb la seva barca a veure l’espectacle de les estrelles al cel i la llum de la lluna reflectida a l’aigua del mar. Com que és un pop up les pàgines permeten moure discos que fan saltar els dofins, fan brillar les estrelles i il·luminen els llums del far i, sobretot, una sínia que atrau la noia i el pare perquè és festa major al poble.


L’exemplar el tenia guardat fins que he vist “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, publicat per Edelvives. Va ser una recomanació de la llibretera Montse Marcet. És un àlbum sense text (bé, només hi ha una petita explicació a la contraportada i algun rètol en alguna pàgina) que ens narra l’arribada d’una troupe de les que arriben a les ciutats i pobles quan és festa major i que tots coneixem. En aquest cas, però, el recinte firal està a tocar d’un bosc i durant la nit, quan la fira és buida, els animals s’aventuren a passar una nit màgica i memorable.


Quan en mapatxe tira de la palanca, les muntanyes russes i les atraccions es posen en marxa en una explosió de llum i de color. Cérvols que es gronxen als gronxadors de cadiretes, un ós que guany un ós de peluix, un teixó conduint un cotxe dels autos de xoc, etc. Un espectacle fascinant.


Un llibre que ens acosta a la imatge benèvola dels animals, que ens els fa estimar i ens fa pensar en ells com criatures amables, intel·ligents i nobles que mereixen el nostre respecte. Serà veritat que les bèsties també disfruten jugant?

“La feria de medianoche” és un àlbum misteriós que val pena posar en mans dels infants.

Veieu-ne la presentació que fan els de l’editorial Edelvives:
https://www.youtube.com/watch?v=c3SXC3pQyJQ

Recomanat per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La feria de medianoche
Autor: Gideon Sterer
Il·lustradora: Mariachiara di Giorgi
Editorial: Edelvives
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

Jefferson, una novel·la policíaca i vegana

Un eriçó anomenat Jefferson és l’heroi accidental d’aquesta aventura policíaca. És petit, només fa 72 cm però són 72 centímetres de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en que en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupé. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar però sobretot li agrada anar perquè allà hi ha la seva neboda, la Carole, i en Jefferson avui té intenció de demanar-li d’anar a fer una copa, en acabar la feina.

Ai, però avui és un mal dia per anar a la perruqueria perquè quan entra es troba al senyor Edgar mort:

En Jefferson va fer una passa més i va descobrir les dues cames paral·leles alineades a terra, la bata blanca acuradament cordada fins a baix de tot, i més amunt les grans tisores amb una de les làmines clavades fins al mànec al tors del senyor Edgar.

L’eriçó, horroritzat s’acosta al cadàver, s’agenolla al seu costat i sense pensar-ho gaire agafa les tisores per treure-les del pit. Error! En aquest moment, una clienta que estava mig endormiscada es desperta i veu a en Jefferson amb les tisores a la mà i el perruquer mort al seu costat. Ja sabem què imagina la clienta, una cabra que comença a cridar.

L’eriçó, —per cert, es diu Jefferson Bouchard de la Poterie, un nom ben bonic — fa el que tots faríem, cames ajudeu-me i sortir a tota pastilla, fugint del lloc, la qual cosa fa pensar a tothom que n’és el culpable.

La policia el busca, la seva casa està vigilada i només li queda demanar ajuda a en Gilbert, el seu millor amic. Gilbert és un porc i des del primer moment confia en la innocència d’en Jefferson.

Arribats a aquest punt comencem a saber que els animals i els humans viuen en zones distintes. Els animals són com nosaltres, parlen, es vesteixen i fan la seva vida. De vegades animals i humans poden coincidir, i malgrat que les relacions són de cortesia, procuren no confraternitzar gaire.

En Jefferson i en Gilbert investigaran la mort del perruquer i sabran que cada setmana feia una escapada a Vilaburg, ciutat dels humans. Seguint les seves passes s’embarcaran en una aventura perillosa en una investigació, a lo Holmes i Watson, que els mostrarà una terrible realitat.

M’ha agradat la novel·la, està escrita amb humor però hi ha una part que et fa pensar en la relació que establim amb els animals. També ens fa reflexionar sobre les idees preconcebudes i com ens comportem els uns amb els altres.

La novel·la té 276 pàgines que es llegeixen molt bé i, a més, hi ha intercalades unes il·lustracions fetes a llapis que són una delícia.

Els nois i noies de nou anys el poden llegir perfectament i segur que disfrutaran d’aquesta premiada història policíaca.

LES DADES:
Títol: Jefferson
Autor: Jean-Claude Mourlevat
Il·lustradors: Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon
Traductor: Oriol Vaqué
Editorial: Nórdica
Pàgines: 276
Madrid, 2020

 

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí

Truman, quin show de tortuga!

En veure la portada d’aquest àlbum, vaig recordar la gran pel·lícula “El show de Truman” i després de llegir aquesta bonica història vaig entendre perquè.

Resulta que Truman és una tortuga que viu en una mena de terrari amb parets de vidre i tal com li passa a Jim Carrey, sortirà del seu confortable espai per viure una aventura emocionant.

La tortuga Truman viu en un pis d’una bulliciosa ciutat, amb la seva propietària, la Sara. Un dia, s’adona que la nena li ha deixat set mongetes verdes al seu plat (dues més de l’habitual) i comença a sospitar que alguna cosa diferent és a punt de passar. També veu com la nena prepara una motxilla més gran que de costum, i després es fa un petó al dit, l’hi acosta a la closca i li diu “Sigues valent!”… A continuació, la Sara se’n va i, per primera vegada, puja a l’autobús número 11 que va cap al sud!

Truman espera, mirant per la finestra a que torni la nena i, després d’esperar, i esperar, i esperar molta estona, decideix anar a buscar-la!

Surt del terrari enfilant-se per unes pedres, arriba a l’ampit de la finestra, camina lentament, puja pel braç del sofà, llisca per una bota d’aigua i lluita contra les joguines de la Sara que estan escampades per la catifa.

Aconseguirà aquesta valenta tortuga reunir-se amb la nena?


Les il·lustracions de la Lucy Ruth Cummins són potents, fetes amb llapis de colors, carbonet, retoladors, guaix i acabats a l’ordinador.

Un llibre recomanat per al cicle infantil i especialment per als amants de les mascotes i pels aventurers.

Podeu descarregar-vos un paquet d’activitats (en anglès) clicant AQUÍ

LES DADES:
TÍTOL: Truman
Autora: Jean Reidy
Il·lustradora: Lucy Ruth Cummins
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: entreDos
Pàgines: 48
Blanes (Girona), 2020

Vaig coincidir amb la Cristina, una de les tres persones que han iniciat aquest viatge literari, i em va comentar que, de moment, només han publicat tres títols i que pensen anar a poc a poc. La Cristina té molta experiència en aquest sector de la literatura infantil i un ull avesat a descobrir llibres que valen la pena.

També han editat dos clàssics d’Arnold Lobel, els entranyables “Sapo y Sepo” que ara es diuen “Gripau i Gripere”. Dos llibres ben editats, amb tapa dura, format gran i una elaboració cuidada.
No vaig poder estar-me de fer-me una foto amb ella i desitjar-li molta sort en aquesta nova aventura.

Dins l’ou, una història que passa fora de l’ou

Dins l’ou ens mostra a la primera pàgina dotze ous de diferents mides i colors i una frase que comença dient “Tot era fosc i silenciós”.

Quan passem pàgina veiem l’interior dels ous on hi ha dotze animals simpàtics que sembla que estan satisfets i encantats de la vida que els espera. Llegim “calent i confortable

A la tercera doble pàgina els animals (l’ànec, el pingüí, la tortuga, el cocodril, la serp, etc.) han crescut i estan a punt de sortir de l’ou. En aquest moment imaginem què passarà, esclar, quan girem full. I així és. Neixen…

i després els veiem en una doble pàgina magnifica ocupant tot l’espai com en una mena de «tetris». Aquesta:


Més endavant una veu desconeguda diu “quan vaig sortir del meu ou, em va sorprendre constatar que no estava sola” i no serà fins més tard que no sabrem que qui parla és la serp pitó. Aggg!

Anem veient com a cada pàgina desapareix un animal i la panxa de la pitó s’infla i pren formes estranyes. Ai, ai, ai! S’està empassant els seus companys, sense dir ni “hola”, ni “bon dia” ni “encantada de saludar-te”.

Un àlbum per anar comptant. Molt divertit i que, quan l’expliqueu a classe, provocarà comentaris ben interessants dels infants perquè el que es desprèn del relat és que el més fort es menja el més feble.

Al final, serà la pròpia pitó qui desvelarà què li passa. Dirà que té molta fam. Bé, però sempre hi haurà algú més fort i amb més gana que la serp, no?

Aquest àlbum també pot servir per jugar a veure qui ha desaparegut. Com si juguéssim una partida de Pictureka.

Les imatges dels animals també van variant a mesura que avança la història i així la felicitat inicial i les cares de bonhomia, de mica en mica, es transformen en sorpresa i por. Els animals sembla que van entenent que el món exterior no és tan acollidor com imaginaven!

Un àlbum ben fet i que recomanem per a cicle infantil, especialment.

LES DADES:
Títol: Dins l’ou
Autora i il·lustradora: Emma Lidia Squillari
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Mides: 23,5 x 28,5 cm
Barcelona, 2020

El pdf de l’editorial AQUÍ

Un final inesperat, amb un llop que no és el que sembla

«Un final inesperat» comença amb la imatge d’un prat ple d’ovelles menjant herba, tranquil·les, el cel amb núvols blancs i tot molt bucòlic. A la portada hem vist la imatge d’un llop que ens mira directament als ulls darrera el teló d’un escenari i ja sabem que segurament ronda pels voltants atent a aparèixer d’un moment a l’altre per cruspir-se alguna ovelleta. Bé, sempre és així en els contes de llops.

En aquest cas, però, les ovelles tenen qui les defensi: La SUPEROVELLA! Una superheroïna que les organitza perquè el llop no hi pugui fer res contra elles. Quan ja estan preparades per fer front al llop, aquest no apareix.

Té una altra manera d’actuar ben curiosa. La Superovella va a buscar-lo i se’l troba estirat, dormint. Vaja, quin contratemps! A moltes històries —sobretot a les de llops—hi ha un contrari, algú que crea el conflicte. En aquest cas, sembla que el llop no està disposat a ser novament el dolent de la pel·lícula, o millor de l’obra de teatre, perquè el que estan fent és representar una obra, segons veiem pels detalls dels decorats amb rodes, per exemple.

De sobte apareix la Caputxeta Vermella que el reclama i, més tard, encara els Tres Porquets. Tots estan molt enfadats en veure el llop fent el dropo i negant-se a participar de les seves aventures.

Estem davant d’un relat que juga amb personatges coneguts i que ens fa creure que assistim a una història amb moralitat on el llop, finalment, serà diferent. Per moments, ens recorda aquelles històries que acaben amb el llop integrat a la societat, un llop bo i amable. Però només es un miratge? Alerta! Cal seguir llegint per veure com acaba…

Un àlbum amb format horitzontal amb indicadors que ens fan la sensació d’estar davant d’un escenari teatral. Una història enginyosa, divertida i original adreçada a infants a partir de quatre anys. Les il·lustracions, força explícites, permeten a l’infant que encara no sap llegir seguir la història.

LES DADES:
Títol: Un final inesperat
Autor: Jérome Camil
Traductora: Maria Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 48
Sant Feliu de Guíxols, 2020

 

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.

Ja hem apuntat que l’obra no té text i, per tant, cadascú, interpreta allò que l’autor i l’il·lustrador ens volen mostrar.

Molts dels dibuixos ocupen dues planes i tots estan enquadrats, limitats pel blanc. La última vinyeta és espectacular.

Novel·la gràfica recomanada per a alumnes de l’ESO

LES DADES:
Autor: Davide Calì (Cornelius)
Il·lustrador: Tommaso Carozzi
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 40
Barcelona, 2020