«La feria de medianoche » a L’Ofici d’Educar

Ahir, a la secció «Llibres per somiar» del programa «L’ofici d’educar» vam presentar el llibre “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, amb il·lustracions de Mariachiara di Giorgi, i publicat per l’editorial Edelvives. Es tracta d’un àlbum misteriós, alegre i divertit que val pena posar en mans dels infants, recomanat per a cicle inicial, sense text i que s’ha de deduir el que passa de les imatges. El llibre comença quan en un poble s’instal·la la Fira d’atraccions pels infants; i quan arriba la nit, que tothom marxa de la Fira, els animals del bosc s’hi apropen, i passa alguna cosa màgica: tot es torna a engegar! i els animals gaudeixen molt de les atraccions.

Podeu sentir el que vam explicar, clicant al podcast:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-feria-de-medianoche-de-gideon-sterer/audio/1101819/

I si voleu participar al concurs només heu de dir el nom d’algun dels animals del bosc que van a la Fira.

Les respostes s’han d’enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat

Teniu temps fins al proper diumenge dia 30 de maig. Aprofiteu per participar que ja falten pocs programes per acabar la temporada i el llibre s’ho val.

Al darrer concurs va resultar guanyadora la Queralt Riera. Enhorabona, t’emportes els «Robatoris de llegenda». Segur que us agradarà!

Al mateix programa es va tractar un tema força delicat. Es va analitzar un dels trastorns que més ha crescut en els darrers anys. Es va parlar de la relació entre l’alimentació i el cos.

Segons es va explicar, un 73% dels joves estan insatisfets amb el seu cos i el volen modificar a través de dietes; i el confinament i la pandèmia no han fet més que agreujar-ho: les consultes per trastorns alimentaris han crescut un 25% i, els casos extrems, fins a un 60%.

Van parlar el Dr. Eduard Serrano, psicòleg, coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu; l’Elisenda Pascual, psicòloga d’acompanyament familiar; la Mar Romera, psicopedagoga i mestra, i en Víctor Amat, psicòleg de Teràpia Breu Estratègica. També s va sentir l’opinió de la youtuber de dinou anys Maria Bouabdellah Shaimi i de la Cristina Feliu, de Bindi Books, editora d'”Estima el teu cos”, de Jessica Sanders.

Ho podeu sentir al podcast del programa:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/es-disparen-els-trastorns-alimentaris-i-la-preocupacio-pel-cos-que-hi-ha-al-darrere/audio/1101818/

La vida «En un pot de vidre»

Seguint amb la idea del conte «No sin mis cosas preferidas» que comentàvem fa uns dies, un altre llibre que ens parla de canvis de població i de deixar enrere amistats i moments únics és «En un pot de vidre».

Aquest àlbum ens parla d’en Liam, un conill blanc amb unes llargues orelles a qui agrada col·leccionar tota mena d’objectes. Tot el que troba ho guarda en pots. Són coses petites, normals i corrents, com ara plomes, pedres o flors.
Un dia el cel es tenyeix de color pastís de cirera i en Liam baixa al moll carregat de pots de vidre. Allà coneix a l’Evelyn i quan té tots els pots plens de llum color de cirera li’n regala un.

A partir d’aquell moment, en Liam i l’Evelyn es fan amics i recullen tota mena de tresors al bosc. Passen junts algunes temporades fins que un dia l’Evelyn li diu que ella i la seva família se’n va a viure lluny, a un altre lloc. Llegim: «El Liam va sentir una buidor al cor tan profunda com un pot de vidre sense res a dins»

Aleshores en Liam té una idea…

«En un pot de vidre» és un llibre que ens parla de les coses intangibles, de moments que podem visualitzar com si fossin estels fugaços que il·luminen la nostra vida per uns instants. Són metàfores que ens parlen de les amistats que perduren al llarg dels anys.

Les il·lustracions són boniques i sobretot ens magnetitzen els pots plens dels objectes més estranys i curiosos que el conill va guardant: Petites meravelles de vivències extraordinàries, com postes de sol, tulipes, boles de neu, xocolata calent, meteorits, etc.

Estem davant d’un llibre que ens parla de records i d’amistats perdurables. Recomanable a partir de quatre anys.

Al web de l’editorial Astronave podem llegir que la Deborah Marcero és una autora i il·lustradora de diversos llibres infantils que han guanyat el reconeixement de la crítica. Després d’ensenyar en escoles públiques de Chicago com a professora de literatura, la Deborah va adonar-se que la seva gran passió era escriure i il·lustrar llibres.

LES DADES:
Títol: En un pot de vidre
Autora: Deborah Marcero
Il·lustradora: Deborah Marcero
Traductora: Isabel Rosell
Editorial: Astronave
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

L’oficial Correa i Glòria, amics i companys de feina

De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.

Un llibre que explica aquesta situació de visita d’un urbà a l’escola és «El oficial Correa y Gloria», un clàssic que va ser mereixedor de la medalla Caldecott fa molts anys i que, ara, l’editorial Ekaré ha tornat a recuperar.

A la portada de «El oficial Correa y Gloria» veiem al guàrdia amb el seu bigotet, la xapa de xèrif al pit, la llibreta de notes a la mà i una insígnia que és el dibuix d’una pell de plàtan ratllada a la màniga de la camisa.

La feina del oficial Correa és explicar les normes de seguretat però resulta tan avorrit que els nois s’adormen.


Un dia, li assignen un company, un gos policia anomenat Glòria i, a partir d’aquest moment, les coses canvien de manera radical. Els infants estan atents, riuen i aplaudeixen. Per què? Perquè la gossa que està al seu darrera dramatitza, sense que ell ho vegi, les consignes. La Glòria imita les terribles conseqüències de no fer cas a les normes que s’expliquen. Per exemple, la veiem saltant quan l’oficial diu “no hi deixis mai una xinxeta a la cadira on algú es pugui asseure” o amb els pèls electritzats quan diu “no vagis a nedar durant una tempesta elèctrica”, etc.


La demanda de visites es multiplica i totes les escoles volen que l’oficial Correa i Glòria vagin a fer les seves explicacions. Però, un cert dia, una cadena de televisió grava la rutina còmica i quan, al vespre, el guàrdia ho veu a la tele, s’adona que el mèrit no és seu i es deprimeix.

Bé, el que passa a continuació és genial perquè té una moralina que tanca el relat amb la norma de seguretat 101.

La història que ha bastit Peggy Rathmann (recordeu el seu altre best-seller “Buenas noches, Gorila”) ens parla del treball en equip. Allò que destaca són unes il·lustracions que ens recorden els dibuixos animats, amb una paleta de colors molt vibrant i un traç molt sòlid.

Lectura per fer en veu alta. Recomanada per a infants entre 4 i 8 anys.
No us perdeu les guardes. Són formidables.
De ben segur que la lectura d’aquest àlbum us farà venir al cap nombroses propostes plàstiques.

LES DADES:
Títol: El oficial Correa y Gloria
Autora: Peggy Rathmann
Il·lustradora: Peggy Rathmann
Traductora: Teresa Mlawer
Editoral: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021

Cutxi-Cutxi, un gos que vol ser com els altres

«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.

Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.

Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».


«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.

Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.

M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).

Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.

LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo de presentació de l’editorial BAULA:

Guido van Genechten, il·lustrador

imatge extreta de “la librería de la estafeta”

Els mestres de cicle infantil dediquem estones a explicar contes als nostre alumnes. Amb el temps et vas fent el teu propi repertori format per aquelles històries tradicionals o d’autor amb les que et sents més còmode o veus que agraden més als infants. En el meu cas, m’acompanyen la història d’en Martí i les galetes coco, Matrioska, En la casa hay un ratón, Els tres fadrins digodins, i alguns àlbums il·lustrats imprescindibles com Xocolata o Elmer i sempre procuro que n’hi hagi algun d’en Guido Van Guenechten.

Divendres passat em van convidar a fer una sessió de contes que havia de ser l’inici d’un projecte sobre una pintora japonesa, la Yayoi Kusama, artista coneguda pels quadres amb punts. Vaig incloure en les narracions Un llibre (Hervé Tullet), El juego de las formas (Anthony Browne), Quatre cantonades de no res de Jerome Ruillier, Triangles i quadrats d’en Tonucci i alguns més, entre els quals l’inimitable Quico de Van Guenechten.

Aquest autor i il·lustrador belga va començar en aquest món de la literatura infantil de manera casual. Després de treballar en feines variades com el disseny en una impremta, càrrega i descàrrega en una ferreteria, vendes, etc. va provar la il·lustració de llibres per a infants i va veure que allò li agradava i se li donava prou bé. Fins ara no ha parat de dibuixar i publicar.

El llibre d’en Quico (Rikki, en la versió original i també en les traduccions actuals que ha fet Nandibú) té una història bastant curiosa perquè inicialment era sobre ell i els seus germans i com es relacionaven, sovint barallant-se. Va triar exemplificar-ho amb conills i per ajudar-se amb els dibuixos va fer unes figuretes de fang. Quan es van assecar, a una d’elles l’orella li havia començat a caure. Aquest fet li va semblar interessant i va abandonar el projecte inicial centrant-se en què li passava a un conill amb l’orella caiguda, de qui els altres conills se’n reien.

Aquest conte i tota la sèrie s’ha traduït a una pila de països, més de trenta. A Bèlgica és molt popular. Recordo que en una estada a la ciutat de Bruges vaig veure a l’aparador d’una llibreria de la zona flamenca, una pila de merchandaising que feia feredat. No vaig poder resistir la temptació de comprar el ninotet i des de llavors que m’acompanya en algunes sessions de contes.
Aquest il·lustrador segueix un mètode de treball força habitual. Segons explica ell mateix:

Després de la idea i els primers esbossos, el següent pas és elaborar l’storyboard. Com que la història s’ha d’explicar en un nombre limitat de pàgines (32), intento adaptar la idea bàsica a aquest “format” el més ràpidament possible. Això passa per dividir la història en escenes. A continuació, comença la configuració dels personatges principals, l’ambientació i l’esquema de cada escena. Després d’aquesta fase, consulto al meu editor, faig els dibuixos finals i determinem el disseny (portada, tipus de lletra, col·locació del text, contraportada…) del llibre.
Faig servir de tot, com ara guaix, aquarel·la, llapis de colors, guix, tinta. Pinto, dibuixo, tallo, esquinço i enganxo. M’agrada provar noves tècniques i materials, només per mantenir l’emoció. Si no m’agrada a mi, és natural que no pugui fascinar els altres.

Altres llibres coneguts d’aquest autor són Què portes dins del bolquer?, Veig, veig, qui veus?, La meva mare, el meu pare, en Riqui no té por, Botes noves.

Enllaç al web de l’escola Gras i Soler: https://agora.xtec.cat/ceipgrasisoler/general/jaume-centelles-i-la-yayoi-kusama-a-infantil/

 

A la nit, es posa en marxa «La feria de medianoche»

L’any 2019 vaig comprar un llibre pop up que em va encantar i vaig pensar que algunaeditorial el traduiria i el publicaria a casa nostra. No ha estat així, de moment. Es titula “Les lueurs du soir” i és poètic i bonic perquè ens porta l’esplendor d’una nit estelada.


Explica com una nena i el seu pare viuen en un poble de pescadors i una nit van amb la seva barca a veure l’espectacle de les estrelles al cel i la llum de la lluna reflectida a l’aigua del mar. Com que és un pop up les pàgines permeten moure discos que fan saltar els dofins, fan brillar les estrelles i il·luminen els llums del far i, sobretot, una sínia que atrau la noia i el pare perquè és festa major al poble.


L’exemplar el tenia guardat fins que he vist “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, publicat per Edelvives. Va ser una recomanació de la llibretera Montse Marcet. És un àlbum sense text (bé, només hi ha una petita explicació a la contraportada i algun rètol en alguna pàgina) que ens narra l’arribada d’una troupe de les que arriben a les ciutats i pobles quan és festa major i que tots coneixem. En aquest cas, però, el recinte firal està a tocar d’un bosc i durant la nit, quan la fira és buida, els animals s’aventuren a passar una nit màgica i memorable.


Quan en mapatxe tira de la palanca, les muntanyes russes i les atraccions es posen en marxa en una explosió de llum i de color. Cérvols que es gronxen als gronxadors de cadiretes, un ós que guany un ós de peluix, un teixó conduint un cotxe dels autos de xoc, etc. Un espectacle fascinant.


Un llibre que ens acosta a la imatge benèvola dels animals, que ens els fa estimar i ens fa pensar en ells com criatures amables, intel·ligents i nobles que mereixen el nostre respecte. Serà veritat que les bèsties també disfruten jugant?

“La feria de medianoche” és un àlbum misteriós que val pena posar en mans dels infants.

Veieu-ne la presentació que fan els de l’editorial Edelvives:
https://www.youtube.com/watch?v=c3SXC3pQyJQ

Recomanat per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La feria de medianoche
Autor: Gideon Sterer
Il·lustradora: Mariachiara di Giorgi
Editorial: Edelvives
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

Jefferson, una novel·la policíaca i vegana

Un eriçó anomenat Jefferson és l’heroi accidental d’aquesta aventura policíaca. És petit, només fa 72 cm però són 72 centímetres de bon humor, d’amabilitat, de fer-nos sentir identificats amb ell des de la primera pàgina.

La novel·la comença un matí de tardor en que en Jefferson, després d’esmorzar i passar per la biblioteca, es dirigeix a la perruqueria K-bells per arreglar-se el tupé. Li agrada anar a la perruqueria del senyor Edgar però sobretot li agrada anar perquè allà hi ha la seva neboda, la Carole, i en Jefferson avui té intenció de demanar-li d’anar a fer una copa, en acabar la feina.

Ai, però avui és un mal dia per anar a la perruqueria perquè quan entra es troba al senyor Edgar mort:

En Jefferson va fer una passa més i va descobrir les dues cames paral·leles alineades a terra, la bata blanca acuradament cordada fins a baix de tot, i més amunt les grans tisores amb una de les làmines clavades fins al mànec al tors del senyor Edgar.

L’eriçó, horroritzat s’acosta al cadàver, s’agenolla al seu costat i sense pensar-ho gaire agafa les tisores per treure-les del pit. Error! En aquest moment, una clienta que estava mig endormiscada es desperta i veu a en Jefferson amb les tisores a la mà i el perruquer mort al seu costat. Ja sabem què imagina la clienta, una cabra que comença a cridar.

L’eriçó, —per cert, es diu Jefferson Bouchard de la Poterie, un nom ben bonic — fa el que tots faríem, cames ajudeu-me i sortir a tota pastilla, fugint del lloc, la qual cosa fa pensar a tothom que n’és el culpable.

La policia el busca, la seva casa està vigilada i només li queda demanar ajuda a en Gilbert, el seu millor amic. Gilbert és un porc i des del primer moment confia en la innocència d’en Jefferson.

Arribats a aquest punt comencem a saber que els animals i els humans viuen en zones distintes. Els animals són com nosaltres, parlen, es vesteixen i fan la seva vida. De vegades animals i humans poden coincidir, i malgrat que les relacions són de cortesia, procuren no confraternitzar gaire.

En Jefferson i en Gilbert investigaran la mort del perruquer i sabran que cada setmana feia una escapada a Vilaburg, ciutat dels humans. Seguint les seves passes s’embarcaran en una aventura perillosa en una investigació, a lo Holmes i Watson, que els mostrarà una terrible realitat.

M’ha agradat la novel·la, està escrita amb humor però hi ha una part que et fa pensar en la relació que establim amb els animals. També ens fa reflexionar sobre les idees preconcebudes i com ens comportem els uns amb els altres.

La novel·la té 276 pàgines que es llegeixen molt bé i, a més, hi ha intercalades unes il·lustracions fetes a llapis que són una delícia.

Els nois i noies de nou anys el poden llegir perfectament i segur que disfrutaran d’aquesta premiada història policíaca.

LES DADES:
Títol: Jefferson
Autor: Jean-Claude Mourlevat
Il·lustradors: Lisa d’Andrea i Antoine Ronzon
Traductor: Oriol Vaqué
Editorial: Nórdica
Pàgines: 276
Madrid, 2020

 

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí