Un gos pudent, amb un cor molt gran

El lloc on has nascut marca el teu destí, sovint. El gos d’aquesta novel·la va néixer en un cubell d’escombraries, fa pudor de sardines, està ple de puces i el seu club de fans són les mosques.
Gos Pudent no té amics i els nens li fugen per la seva pudor. L’únic amic que té es un gat de nom Gatxafat, perquè quan era petit el va aixafar un camió i el va deixar pla con un full.
L’únic que vol el gos es trobar un amo que el cuidi i el passegi lligat d’una corretja, com als altres gossos. I això és el que intenta quan comença a caminar per la ciutat a la recerca d’algú que l’aculli. No serà fàcil i viurà moltes aventures perilloses.

Tot i la seva innocència i les trampes desagradables que li paren per la seva ingenuïtat, finalment se’n sortirà amb la seva i trobarà algú molt especial (la nena de les sabatilles vermelles), molt millor que si hagués trobar un amo.

Gos pudent és un llibre que es pot llegir a l’escola però a casa, llegit en família, serà molt més profitós. La història és divertida i ens ensenya que allò que importa a la vida és el que tenim al cor i que amb bons amics segur que podem reeixir.

Potser el fet d’haver nascut en un cubell d’escombraries no sigui tan determinant!

D’aquest personatge se n’han fet deu llibres i una pel·lícula. Ah! I també una edició en pop-up! (tot en francès, de moment)

Recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos pudent
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Blackie Books
Barcelona, 2019

La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

Bruna Valls, la il·lustradora del mes (maig de 2019)

He anat trobant referències a la Bruna Valls, la il·lustradora del mes, en diferents escenaris i per motius ben allunyats de la literatura infantil. Us ho explico.
Fa cosa de vuit mesos vaig anar de visita a l’Hospital de Palamós. Tenia ganes de veure una part del projecte amb el que hi estic col·laborant. Es diu AcompanyArt i us en parlaré properament. L’acció que volia conèixer era com estaven humanitzant els espais (passadissos, sales d’espera, quiròfans i habitacions) de la zona pediàtrica. Vuitanta il·lustradors van dedicar una setmana a guarnir-ho amb escenes marineres (peixos, barques) Doncs, allà en una de les parets vaig trobar la primera referència a la Bruna. El seu dibuix de línia clara, molt ben treballada, em va agradar i em vaig quedar amb el nom.


Després va passar per les meves mans “La colección del abuelo”, un àlbum mereixedor del premi d’il·lustració i que hem comentat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2019/02/11/la-colleccio-de-fotos-de-lavi/) Una meravella.

D’aquell àlbum, recordo que el seu estil em va conduir a un espai bohemi de la zona de Les Marolles (a prop del Sablon), a Brussel·les. Allà, a l’Atelier, hi ha uns quadres ben curiosos i que em van cridar molt l’atenció. Aquests:


Podeu imaginar quina sorpresa, quan vaig veure “La col·lección del abuelo”, oi?

Per acabar-ho d’adobar, fa unes setmanes, el 4 de maig, passejant pels carrers de Palafrugell, camí del museu dedicat a Josep Pla, vaig trobar aquesta pintada a la façana d’una perruqueria. Crec que, en aquell moment, em vaig fer fan de la Bruna Valls.


La Bruna ens explica (http://brunavalls.com) el següent:

Vaig néixer a Palafrugell el 1989 i vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, on es va graduar amb l’especialitat de pintura. Després va obtenir un títol de postgrau en il·lustració creativa de l’Escola Universitària de Disseny i Art EINA (Barcelona).
Ha il·lustrat diversos llibres de camps molt diferents com ara llibres de publicitat, llibres de cuina, llibres infantils i llibres d’estudiants.

Després ens recorda tota una tirallonga d’exposicions i treballs relacionats amb l’art que ha fet arreu del món. Una informació completa i detallada que us donarà una pista de per on es mou.
Tant de bo la puguem veure fent més treballs per a infants i joves.

Per saber-ne més, podeu llegir l’entrevista que li van ver a la revista digital Núvol: https://www.nuvol.com/noticies/bruna-valls-mai-he-tingut-por-de-dedicar-me-al-dibuix/

Feu-li una ullada, també, al seu web. Val la pena.
Algunes de les seves imatges, extretes del seu web, a continuació.

Una dolça història d’amistat entre l’Óssa i el Llop

Mireu aquesta imatge.


És la primera imatge (sense comptar la portada i les guardes) del conte de «l’Óssa i el Llop». Estem situats per sobre del llom de l’Óssa i veiem lluny un llop petit que ens esguarda. Està nevant al bosc i una pila d’arbres que envolten les dues pàgines confereixen una calma a l’acció que, a més, es veu reforçada per un text que ocupa un parell de línies a la part de sota. És una imatge molt tranquil·la i que transmet bones vibracions.
El text diu:
Era una nit sense vent i entre els arbres, a les profunditats del bosc, queien unes volves de neu brillants. L’Ossa havia sortit a passejar i va entreveure una cosa que sobresortia de la blancor resplendent.

Quan passem plana veiem el mateix enquadrament però des de la banda del Llop.

A partir d’aquí, els dos animals s’acosten, es miren i es parlen (—T’has perdut? —No, no m’he perdut. I tu? —No, no m’he perdut he sortit a passejar per sentir el fred a la cara,…) en un diàleg amable que anirà seguit d’una proposta:
—Vols passejar amb mi?
—I tant!

S’inicia així una aventura meravellosa on seguim els nous companys i anem veient imatges dels llocs per on passen i copsem la quietut i el silenci del bosc a l’hivern.


L’àlbum està dibuixat amb senzillesa però hi ha alguns plans que ens fan pensar en com està fet (picats i contrapicats, ombres, plans panoràmics espectaculars) i gaudir de les aquarel·les però sobretot dels traços a llapis que indiquen naturalitat, defugen els detalls i ens insinuen allò que veiem i que podem imaginar.
És un llibre per mirar una vegada i una altra, i per comprendre la força de l’amistat, el pas del temps i la bellesa de la naturalesa.

L’autor, en Daniel Salmieri, explica en aquest vídeo com va fer el conte. Val la pena contemplar com treballa.

https://vimeo.com/303806723

Recomanat per a cicle infantil

LES DADES:
Títol: L’Ossa i el Llop
Autor: Daniel Salmieri
Il·lustrador: Daniel Salmieri
Editorial: Ekaré
Traductora: Anna Gasol
48 pàgines
26,6 x 26,6 cm
ISBN: 9788494890017
Barcelona 2019

Web de l’autor: https://www.danielsalmieri.com/

Imatges extretes dels webs de l’autor i d’Ekaré Ediciones

Kathrin Schärer, la il·lustradora del mes (març 2019)

A la literatura infantil hi ha parelles d’artistes que comparteixen projectes durant molts anys. El cas més conegut és el de l’Axel Scheffler i la Julia Donaldson, però hi ha una altre equip molt potent que ja ha publicat 15 o 16 llibres, alguns d’ells espectaculars. Parlo de la il·lustradora Kathrin Schärer que fa tàndem amb en Lorenz Pauli, dos suïssos ben avinguts.

La Kathrin Schärer, nascuda el 1969, sabia quina era la seva vocació i per això va estudiar i treballar de professora de dibuix a Basilea. Després es va decantar pels àlbums il·lustrats i va dissenyar els seus propis llibres, a més de treballar amb Lorenz Pauli. El més conegut és «Johanna al tren», una llibre molts comentat i elogiat en el seu moment. La Kathrin ha estat nominada al Premi Andersen i al Premi Astrid-Lindgren, els dos premis internacionals més importants en el sector de llibres infantils i juvenils.

Johanna al tren va ser escrit el 2009 i explica com es fa una història sobre el paper. És genial perquè al centre situa un tren amb una porqueta que viatja i que intervé una i altra vegada en la creació del text i les imatges. Comença amb unes mans (les de l’autora) preparades per dibuixar, damunt d’un full en blanc (un ful en blanc que ja és famós i mític en la literatura infantil). A la taula, una pila d’estris de dibuix i pintura, llapis, bolígrafs, cúters, altres llibres (tres, d’autors suïssos, en concret) i a mesura que anem passant pàgines veiem com la porqueta va dient què cal fer i com.

Veieu com explica el seu procés creatiu amb Johanna al tren:
http://kathrinschaerer.ch/fragen-antworten

La majoria de llibres d’aquest parell d’artistes que han estat traduïts al català o al castellà son contes d’animals, a l’estil de les rondalles tradicionals, i amb un missatge força explícit. Els dibuixos de la Kathrin són molt naturalistes i expressius. Hi podem veure cérvols, conills, vaques, porcs, granotes i, sobretot, ratolins.

Els ratolins, segons la Kathrin, són bones figures per dibuixar perquè porten als infants a una identificació directa. El ratolí és un animal petit que sovint s’imposa als més grans i els dibuixa com si fossin nens amb dues potes petites com mans, entremaliats, divertits, expressius. Fixeu-vos en com els pentina, com els fa arrossegar les cues, les orelles caigudes.

La tècnica que empra és clàssica. Primer dibuixa i després acoloreix amb llapis de colors. Més tard amb el cúter retalla les imatges i fa com una mena de collage i els enganxa sovint amb paper marró perquè diu que ofereix més calidesa.

Altres llibres que podeu trobar d’aquesta il·lustradora són:

QUE SÍ! QUE NO!

Mentre juguen l’ós, la guineu i el teixó, tenen un accident i això els porta a discutir sobre qui i com han succeir realment les coses. El fet és el mateix, els testimonis són tres. Cada un té una versió diferent, fins que arriba l’esquirol i diu que sap com va passar l’accident. Un conte intel·ligent sobre l’amistat, la veritat i la tolerància.

Dolent, un llibre que ja vam recomanar en aquest blog.

I darrerament, s’ha publicar Rigo i Roc, un llibre que ens explica que “El Roc es va asseure a la pota del Rigo, els peus no li tocaven a terra. —Imagina’t que fessin un llibre sobre nosaltres! —va dir el Roc, assegut a la pota del lleopard i balancejant els peus. El Rigo va somriure: —Ai, Roc, un llibre sobre un lleopard i un ratolí… no se’l creuria ningú. A més a més, la nostra amistat és tan viva i càlida, tan gran, tan immensa… que no hi cap, en un llibre!”

Una visita al web de l’autora us aportarà més informació gràfica: http://kathrinschaerer.ch/

 

La col·lecció de fotos de l’avi

La colección del abuelo és un àlbum il·lustrat espectacular, una mica inquietant, que et convida a rellegir-lo i comentar-lo. De tant en tant, ens trobem aquestes meravelles i ens n’alegrem de poder-les veure i admirar.
La història ens narra com un llobató, en arribar a casa de l’avi, s’asseu a la seva butaca preferida i s’adona que hi ha un vell àlbum de fotografies. L’agafa, l’obre lentament, descobreix fotografies de moltíssims llocs i persones (?) i es pregunta com és que l’avi no li ha dit mai que té tants amics.
A la pàgina següent, l’avi s’hi asseu amb ell i comença a explicar-l i una a una totes les fotografies i, a mesura que anem llegint el que li explica ens adondem qui és en realitat i què amaguen aquells retrats perquè ell és, ni més ni menys que el llop dels contes.
L’àlbum és una faula on els personatges tenen cos de persona i cares d’animals, la qual cosa ens fa pensar i ens aporta pistes sobre com són, quins trets tenen i alhora ens fa pensar en quins comportaments animals tenim nosaltres.
Les imatges són magnífiques i la història resulta una mica estranya i no saps ben bé què està passant o per què t’ho expliquen. Bé, és quan estàs llegint les darreres pàgines, cap al final, hi caus i tornes a llegir el text d’una altra manera… i llavors tot té sentit.

一Mira, el de la silla es el director del periódico de Marsella en el que trabajé. Era un tipo duro. Los de abajo eran nuestros vecinos cuando vivíamos en Niza. La del vestido verde trabajaba conmigo en un diario en Génova. Tuvimos relación difícil; desconfiaba siempre. El papá con sus pequeños fue mi jefe en un hotel de Florencia. Estábamos de vacaciones. Era muy rico. Y aquellas dos amigas de tu padre, gritaban todo el tiempo en la piscina y, además, eran muy empalagosas.

Aquest àlbum va ser mereixedors del premi internacional «àlbum ilustrado Edelvives».
A la portada han tingut el detall d’escriure primer el nom de la il·lustradora, la Bruna Valls, perquè el seu treball és formidable.
Si cau en mans dels alumnes de l’ESO, ja ho hem dit, els enganxa, segur.

LES DADES:
Títol: La col·lecció del abuelo
Autor: Javier García Sobrino
Il·lustradora: Bruna Valls
Editorial: Luís Vives (Edelvives)
Pàgines 40
24 x 31 cm.
ISBN: 9788414016039
Saragossa, 2018