«L’illa dels frarets», un relat ecologista

Amb el temps i les lectures acumulades anem creant lligams invisibles amb autors que t’inspiren, t’emocionen i t’identifiques. Em passa amb alguns del Regne Unit. Un d’ells és en Michael Morpugo. El segueixo des dels formidables «El regne de Kensuke» i «Cavall de guerra». Aquesta recomanació, per tant, està esbiaixada per la devoció que li professo a aquest home que va fundar el projecte Farms for City Children (Granges per a infants urbans).

El darrer llibre per a infants que ha publicat l’editorial Bambú és «L’illa dels frarets», un relat que té molt a veure amb les seves inquietuds i el seu interès pels temes relacionats amb la mar i les illes Scilly. Si, a més, l’il·lustrador és en Benji Davies, un altre enamorat de la costa de Cornualles, llavors el resultat és extraordinari.

Que tot giri al voltant d’un far i que el faroner es digui Benjamin Postlehwaite, ja ens convida a seure tranquil·lament i a deixar-nos endur per l’aventura que ens expliquen. Si comenceu, no podreu parar de llegir fins que acabeu. Bé, amb una hora o menys el teniu acabat. Semblarà que torneu a l’època de les grans aventures.

Comença així:

En Benjamin Postlehwaite tota la vida va ser l’encarregat de garantir que la llum del far brillés amb intensitat a l’illa dels Frarets, on vivia. Mai, en tots els anys que va passar al far, el faroner va permetre que s’apagués el seu resplendor.

El relat ens explicat tota la vida d’un noi, començant pel dia que viatjant en un vaixell, una nit de tempesta, el fort onatge va fer impactar un vaixell contra les roques. Les veles es van esquinçar i els pals es van trencar. Quan els passatgers ja havien perdut totes les esperances, enmig de la foscor, van albirar un bot que s’acostava. Un home remava a contracorrent, per sobre de les onades, i s’anava apropant cada cop més al vaixell. Es tractava d’en Benjamin Postlehwaite, l’encarregat del far, que va arriscar la seva vida per salvar-lo a ell i a trenta cinc persones més.

Aquell fet va marcar la vida de l’Allen, el noi que relata en primera persona com va anar la cosa i com va canviar la seva existència. A partir d’aquí, anirem coneixent altres aspectes de la vida d’aquest noi que acaba d’una forma, en certa manera previsible, quan torna al far. Gràcies a ell i a en Ben, recuperen la vida de la zona i els frarets tornen a viure en harmonia amb la natura.

Novel·la amb missatge ecologista, que també ens explica el poder de l’art i com les amistats duradores ens fan la vida millor.
Recomanada per als infants a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: L’illa dels Frarets
Autor: Michael Morpurgo
Il·lustrador: Benji Davies
Traductor: David Nel·lo
Editorial: Bambú
Pàgines: 118
Barcelona, 2021

Tancho, guardià de les grues

Agafo el llibre «Tancho». És el primer, el que està al damunt de la petita pila de llibres que esperen torn per ser disfrutats. No puc evitar repassar els títols de les properes lectures i descobreixo que molts estan basats en fets reals. És una idea que em volta pel cap de fa temps. M’agraden els relats que tenen una part que ha passat de debò. Bé, potser també és temporal. A la nostra vida tenim èpoques amb inquietuds diverses. Recordo quan devorava novel·les de misteri i policíaques, sobretot dels USA (Hammett, Chandler, Ellroy, etc), o quan em vaig aficionar als autors sud-americans (Puig, Amado, Serrano, etc), els humanistes europeus (Goethe, Rilke, Sweig, etc) i altres moments de lectures variades, eclèctiques. Ara estic amb les basades en fets reals. Ves! quines coses…

L’àbum «Tancho» té un format bonic, amb una portada sense plastificar que fa de bon tocar, on es veu la carona d’un nen —després sabrem que es diu Yoshitaka, però li diuen Tancho que és el nom que li donen a les grues per la taca vermella que tenen al cap— i la seva mirada cap al cel i un mig somriure als llavis, un dia d’hivern nevat. Va ben abrigat amb gorra de llana i bufanda.

El relat explica la vida d’aquest nen i la seva relació amb les grues que cada hivern, amb les primeres neus, arribaven a l’illa de Hokkaido. El noi queda fascinant amb el ball que fan les grues i cada any espera la seva arribada, però se n’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho, s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.

Les il·lustracions estan molt bé. Els vestits, les mirades de les persones, el paisatge, tot plegat recorda, i molt, la cultura japonesa.

Una bona lectura per a infants a partir de quatre anys, amb un missatge ecologista potent al darrera.

LES DADES:
Títol: Tancho
Autor: Luciano Lozano
Il·lustrador: Luciano Lozano
Traductora: Elena Valls
Editorial: Akiara
Col·lecció: Akialbum, 18
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2021

El booktrailer:
https://vimeo.com/526631961

«L’aleteig de la papallona», un relat ecologista

Jordi Vila Delclòs és l’il·lustrador de la portada i també dels dibuixos a llapis de l’interior del llibre «L’aleteig de la papallona». N’hi ha una dotzena, a una plana, i ens ajuden a seguir la narració i a comparar el que hem imaginat amb el que ell interpreta (sovint diferent, aquesta és la gràcia). Per exemple, a la pàgina 24 es narra el següent:

I quan ho llegeixes et fas una composició mental del lloc, de l’aspecte dels personatges i del que estan fent. Després mires el d’en Vila Delclòs i confirmes o et sorprens del resultat.

En general, les il·lustracions que acompanyen els relats ajuden a seguir-lo i també són petits parèntesi que ens permeten respirar.

A la portada ja hem vist de què va la cosa perquè ens dona moltes pistes. Hi ha una noia al centre de la imatge. És la Rita, la protagonista i la narradora del que succeirà a l’interior del llibre. S’intueix un cert aire combatiu, tant per la samarreta reivindicativa com pel seu posat, amb les mans a la cintura. Al seu costat hi ha els altres dos protagonistes, el seu germà Jep i el seu amic Max, el dels cabells esbullats i ulleres. Tots tres seran els que miraran de fer realitat l’efecte papallona al seu poble. La idea que subjau sustenta la teoria que un simple moviment pot provocar grans efectes. Diu: L’aleteig de les ales d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre costat del món. És una metàfora per recordar-nos que una simple i senzilla acció, l’aleteig d’una papallona, per exemple, pot canviar el món.

A la portada, també veiem una dona amb uns fulls sota el braç on hi ha dibuixada una papallona blava semblant a la que vola per sobre dels caps dels nois. La dona en qüestió es diu Àgata i és la Tronada que hem llegit en el fragment anterior.

Al darrera d’ells intuïm una munió de persones que semblen fer-los costat, algunes com la vella Xuclà que apareixerà al relat de manera determinant.

Amb aquesta pista i la lectura del que hi ha a la contraportada, sovint en tenim prou per imaginar de què anirà la història. A la contraportada llegim:

Un matí de principis d’estiu, la Rita i el seu germà Jep s’adonen que tenen un veí nou: es diu Max i s’acaba d’instal·lar a la casa del costat amb el seu oncle. En Max té molta imaginació i és curiós de mena. Gràcies a ell, la Rita i en Jep també coneixeran la Tronada, la dona misteriosa que viu al final del carrer i que els alertarà d’un perill imminent: l’extinció de la papallona blaveta.

L’acció se situa en un poble imaginari i combina els conflictes i les relacions entre les persones d’una mateixa família amb els altres personatges del poble. Per sota, amplificant-ho hi ha una altra capa que ens remet a una qüestió ecologista: el canvi climàtic i la conservació del planeta.

L’autora, l’Anna Vilar ho fa molt bé. Amb un llenguatge amè, culte, directe, i farcit de diàlegs que li confereixen un bon ritme narratiu, ens fa entrar en la vida d’uns infants i d’uns adults que canviaran la percepció que tenen els uns dels altres i s’uniran per aconseguir que al seu poble es plantin “espantallops” i tornin les papallones blavetes.

El relat inclou, de manera discreta dades i referències a la contaminació, a les fàbriques que aboquen residus, a la emergència climàtica i també ens recorda les accions de la Greta Thunberg i els seus “divendres pel futur”.

En resum, un bon relat que pot agradar als infants a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: L’aleteig de la papallona
Autora: Anna Vilar
Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Animallibres
Col·lecció: la formiga vermella, 112
Pàgines: 124
Barcelona, 2021

«Si vens a la Terra», un llibre-regal reconfortant

Aquest àlbum de mides generoses ens explica en 80 pàgines com és el nostre planeta i ho fa de la mà d’un infant, en Quinn, que escriu una carta a uns imaginaris extraterrestres.
En Quinn s’està al seu dormitori, a casa seva, i ens portarà a fer una volta al món. Comença així:

Estimats visitants de l’espai exterior: Si veniu a la Terra, us caldrà saber unes quantes coses….
Vivim en tota mena de cases
Amb tota mena de famílies
Tots tenim un cos però cada cos és diferent

A la portada veiem el noi escrivint una carta que sembla no tenir final. Aquest mateix full anirà apareixent en diferents moments fins a l’acabament del relat.

És molt interessant l’explicació que en fa l’autora a la darrera pàgina on explica el com i el perquè d’aquest llibre. Recomano començar per aquí. Explica on va trobar la inspiració i ens parla dels milers d’infants que ha conegut en els seus viatges arreu del mon, en suport a l’UNICEF i a Save the Childrens.

En Quinn, el noi que narra, fa una crida als lectors a mantenir-nos units, a estimar el nostre bonic planeta, a tenir-ne cura els uns dels altres, a valorar les nostres semblances i les nostres diferències. El missatge filosòfic, ecologista, humanista, que apareix és força evident i s’agraeix perquè el llibre és una mena de compendi de tota mena d’essers vius i de la nostra forma d’habitar el món.
Hi ha unes pàgines centrals que són una meravella plàstica. A doble plana veiem, entre d’altres, aquestes dues:

Les il·lustracions estan fetes amb tinta xinesa i aquarel·la, i l’autora afegeix detalls delicats com els puntets daurats que podem veure repartits pel cel de la portada simulant estrelles brillants. Preciós.
Els diferents tons del color de la pell de les persones està ben aconseguits i acabareu enamorats de les galtes, ah! Quina cosa tan delicada.
M’ha encantat la imatge de gent reunida al voltant de la taula. Com es troba a faltar en temps de covid, oi?

Només de pensar com de divertit port ser llegir aquest llibre amb els nois i noies de cicle inicial i demanar-los després que dibuixin com imaginen els extraterrestres, ja ens fa somriure.

Convé estar alerta als petits detalls, els elements visuals que l’autora ha escampat per les pàgines. Per exemple, si torneu a mirar les il·lustracions segur que trobareu a en Quinn a moltes pàgines. Serà com el conegut joc On és en Wally?

I també hi ha picades d’ullet als adults perquè iniciem converses, com per exemple, a partir de la frase que escriu en Quinn «Vivim en tota mena de llars», però si us hi fixeu a la part inferior de la pàgina hi ha persones que han perdut la llar: «En un foc. En un aiguat. En una guerra».

Només fullejar-lo em van venir al cap dos nom: L’Oliver Jeffers pel seu memorable “On som” i la Rocío Bonilla per l’estil de les il·lustracions. Connexions que cadascú fa, no?
Llibre recomanat per a infants a partir de 6 anys

LES DADES.
TÍTOL: Si vens a la terra
Autora: Sophie Blackall
Il·lustradora: Sophie Blackall
Traductora: Muntsa Fernàndez
Editorial: Barcanova
Pàgines: 80
Barcelona, 2021

Si voleu sentir a la Sophie Blackall explicant els perquès d’aquesta obra, us passo un vídeo curtet però interessant on ho podreu entendre millor:

“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021

Les balenes arriben volant

Agafes la portada d’aquest àlbum i què veus? Una imatge surrealista d’un grup de balenes surant pel cel entremig dels edificis d’una ciutat. Es tracta d’un dibuix fet a llapis i la sensació que transmet és de tristesa.

Abans d’obrir-lo te n’adones que és una ciutat com qualsevol altra ciutat populosa del món perquè a la part inferior hi ha l’embús habitual dels cotxes i els edificis són alts (oficines?). També veus que les balenes no són totes de la mateixa espècie. Es distingeix una balena blava, un catxalot i una balena grisa, totes avançant cap a la dreta i convidant-nos a obrir el llibre.Abans, però, recordem que no fa gaire em llegit o hem vist a la tele la notícia que el govern del Japó torna a autoritzar la cacera de balenes adduint que és una tradició, i ens passa pel cap la idea fantàstica de pensar que potser les balenes el que fan és fugir dels pescadors i buscar refugi al continent.

Bé, tot això són suposicions perquè el llibre no té text. Anem passant les 40 pàgines i podem llegir les imatges i entreveure una història força salvatge. Els cetacis semblen tranquils i algunes persones aixequen els ulls i els admiren, sense mostrar sensació de por, potser una mica de sorpresa i prou.

Però, ai, las!, les autoritats no pensen el mateix i la seva reacció serà violenta i envien un exèrcit format per mariners proveïts d’arpons a liquidar les balenes. Fa pensar en les reaccions d’alguns governs davant l’arribada d’immigrants, d’uns governs que no acaben d’entendre què està passant. Les balenes no fan pinta de voler fer mal a ningú, es diria que senzillament van de camí no sé sap on, com si estiguessin fugint, o potser es volen trobar totes a la ciutat de Melville com apunta la dona del temps (gran homenatge a Melville; més endavant veurem la paraula Achab en un dels tancs).

Les imatges de les autoritats militars són tremendes, i mostren una agressivitat que corprèn. En lloc de quedar fascinats, bocabadats, davant la bellesa que suposen aquests animals, els manaires de la metròpolis acaben tirant pel dret, com si tinguessin por, i eliminant-les del tot.

Ja hem apuntat que l’obra no té text i, per tant, cadascú, interpreta allò que l’autor i l’il·lustrador ens volen mostrar.

Molts dels dibuixos ocupen dues planes i tots estan enquadrats, limitats pel blanc. La última vinyeta és espectacular.

Novel·la gràfica recomanada per a alumnes de l’ESO

LES DADES:
Autor: Davide Calì (Cornelius)
Il·lustrador: Tommaso Carozzi
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

«La mare i el mar», una història real de sirenes coreanes

Llegim per entretenir-nos, emocionar-nos i sobretot per conèixer altres vides. De vegades cauen a les nostres mans llibres que ens mostren persones que estan a milions d’anys llum de nosaltres, sobretot per com viuen, quina filosofia els acompanya i com estimen el lloc on han nascut. M’ha passat recentment amb «Si’ahl / Ted Perry: Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble» i sobretot amb «La mare i el mar».
En aquest àlbum il·lustrat per l’Eva Armisén i l’adaptació d’en Santi Balmes he conegut a unes dones increïbles, les haenyeo, dones del mar coreanes que viuen a l’illa de Jeju i amb una història que ve de molt lluny i resulta modèlica, ara que tant es parla de canvi climàtic, contaminació i respecte a la natura. Faríem bé d’aprendre una miqueta de la seva manera d’entendre la relació de les persones amb la natura.

«La mare i el mar» ens presenta la història de tres generacions d’haenyeo: Una filla, la seva mare i l’àvia. La mare i les seves companyes es preparen cada dia per anar al mar: S’equipen amb aletes per nedar, ulleres per bussejar, un cinturó de llastre per submergir-se i una xarxa per guardar la seva pesca. Aquestes dones bussegen el fons marí, on atrapen pops, recullen algues i pesquen marisc. Les haenyeo practiquen una tècnica mil·lenària de busseig mitjançant la qual se submergeixen sense bombones d’oxigen.
L’àvia d’aquesta família també és una haenyeo. La seva xarxa sempre està més plena que la de la mare, i és que moltes haenyeo són dones grans i experimentades que ensenyen a les més joves.

Un dia, la mare va intentar atrapar una orella de mar molt gran, però es va quedar sense aire als pulmons. L’àvia la va rescatar i li va oferir una valuosa lliçó: el mar no perdona la cobdícia humana, i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua, pots morir. Les haenyeo han fet una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites. D’aquesta forma, coexisteixen amb el medi ambient, respectant i cuidant l’ecosistema com si fos el seu propi jardí.
Les haenyeo són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des del 2016.
«La mare i el mar» és un llibre per a educació primària i secundària perquè té moltes lectures i permet aprofundir en la vida i cultura d’aquesta dones extraordinàries.

Vaig conèixer aquest llibre gràcies a la passió amb que em va explicar la seva peripècia l’Eva Armisén a qui coneixia de les col·laboracions amb la revista Catorze i els llibres de poemes i cançons escrits i il·lustrats en equip amb en Marc Parrot.

Amb l’Eva Armisén

L’autora és la Heeyoung Ko, una directora de cine sud-coreana que va dirigir el documental Breathing Underwater, que dóna a conèixer l’exemplar vida d’aquesta comunitat de dones.
Només cal que feu una cerca a internet i allà hi trobareu unes fotos que us emocionaran i si teniu una mica de curiositat, llegiu sobre aquestes dones i el cap us bullirà de pensaments, idees i reflexions sobre què fem i on anem.

LES DADES:
Títol: La mare i el mar
Autora: Heeyoung Ko
Il·lustracions: Eva Armisén
Adaptació: Santi Balmes
Editorial: Principal dels Llibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2019

OFF, un llibre que ens alerta sobre els desastres nuclears

Inundacions a Venècia, contaminació a la Índia, desglaç dels pols, cimeres per pal·liar els estralls del canvi climàtic, etc. Estem arribant a un punt de no-retorn i cal posar-hi remei urgent. Una de les maneres és prendre consciència col·lectiva i en aquest sentit la literatura ajuda molt.
«Off» és un àlbum sense text en que les imatges expliquen una història relacionada amb les centrals nuclears (més de 400 al món segons la faixa que acompanya el llibre)

La protagonista és una nena abillada amb una capa amb caputxa vermella que va muntada a lloms d’un cérvol. Caminen per un lloc erm, trist, sec i solitari fins que veuen, allà lluny, una central nuclear abandonada. I entren.
La composició de les imatges, fetes amb ordinador, el tipus de paper setinat i el traç net i ben definit d’en Xavier Salomó permeten resseguir la narració perfectament, tot i que calen un parell o tres de lectures per copsar tots els detalls que s’hi amaguen.
La resolució la trobem a les pàgines centrals i estan relacionades amb la poètica de les banyes del cérvol que creixen i creixen i creixen fins a transformar el paisatge que envolta la central i emplenar-lo de vida. El cérvol perd les banyes, però li tornaran a créixer i són el senyal de l’esperança que encara ens queda.
Un bon llibre per recordar tragèdies com la de Txernòbil o Fuckushima, per citar les dues més bèsties. Nuclear?, No gràcies.
Recomanat per a infants a partir de 8 anys.

L’editorial Flamboyant ha preparat un material força útil per si volem treballar aquesta lectura amb els alumnes. Podeu descarreguar la guia AQUÍ

LES DADES:
Títol: OFF
Autor i il·lustrador: Xavier Salomó
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 56
Barcelona, 2019

El murmuri de l’aigua és la veu del pare del meu pare

Avui se celebra a Nova York la Cimera sobre l’Acció Climàtica de l’ONU. Fa dies que se’n parla i el moviment estudiantil Fridays for Future es manifesta i mobilitza arreu del món.

Avui és un bon dia per recuperar les paraules de qui va ser Director General de la UNESCO, el senyor Federico Mayor Zaragoza que no es cansa de recordar-nos els perills de degradació del nostre planeta. La darrera vegada que el vaig sentir apel·lava al record de les paraules de Leonardo da Vinci — Tot d’una, ja no hi ha a bord rics o pobres, joves o gent gran, blancs o negres… només hi ha passatgers treballant en comú per sobreviure, per evitar el naufragi— i ens alertava del moment que estem patint, amb la mateixa intenció que ho fa el preàmbul del document «La Carta de la Terra» quan assenyala que «ens trobem davant d’un moment crític en la història de la Terra, un moment en el qual la societat ha d’escollir el seu futur. A mesura que el món es fa més interdependent i fràgil, el futur presenta alhora grans riscos i grans promeses. Per continuar avançant hem de reconèixer que, enmig d’una magnífica diversitat de cultures i formes de vida, som una sola família humana i una sola comunitat de la Terra amb un destí comú».

Avui també es un bon dia per llegir la commovedora carta que fa més de 160 anys, el cap indi de la tribu dels Suwamish va enviar a Frankin Pierce, el president dels Estats Units que volia comprar les terres on havien viscut els indis des de sempre. Aquella carta és un exemple del que significa estimar el lloc on vivim i val la pena llegir-la amb els alumnes perquè entenguin què significa tenir consciència ecològica.
La carta és un cant a la natura i val pena que dediqueu una estona a llegir-la en veu alta i, si pot ser, amb música índia relaxant de fons.

El text de la Carta el podeu trobar AQUÍ

Després, demaneu als alumnes que facin una segona lectura en silenci i busquin la frase que més els agradi o els hagi «tocat». Per exemple, alguna d’aquestes:
Som part de la terra i ella és part de nosaltres.
La saba que circula en els arbres porta les memòries de l’home de pell roja.
El murmuri de l’aigua és la veu del pare del meu pare.

Feu que l’escriguin en una cinta de color i aneu al pati de l’escola, trieu un arbre i pengeu les betes. Que quedi ben bonic!

Acabeu la sessió tornant a llegir la carta al voltant de l’arbre.
En tornar a l’aula, busqueu informació sobre el cap indi Seattle i el seu poble, la tribu dels Suwamish, i comenteu-la.

Trobareu més informació i propostes de treball al web del col·lectiu IMPLICA’T: http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/autors.html
El text de la Carta de l’indi Seattle està extret del web https://newsletter.collaboratio.net/mm/File/ca/Missatge_indi_Seattle_president_Estats_Units.pdf,
però a la xarxa el podeu trobar a molts altres indrets.
 

Amb la A d’Akiara books

Akiara books és el nom d’una editorial jove, nascuda aquest 2018, que camina amb pas ferm i decidit oferint uns llibres de molta qualitat.
Al capdavant del projecte està la Inês Castel-Branco que té una llarga història com a editora, escriptora i il·lustradora de llibres per a infants.
He tingut la sort de compartir una estona amb ella i conèixer de primera mà els seus llibres i, sobretot, els seus objectius i anhels. M’ha semblat una persona amb una visió prou clara de per on hem d’anar i quins són els reptes que tenim com a societat si volem fer un món més reflexiu, sociable i generós. Potser per això els seus llibres tenen una intenció clara d’aprofundir en “el cultiu de la saviesa, la interioritat i la qualitat humana”

La Inês parla i s’emociona explicant els detalls de cadascun dels llibres que han publicat. Mentre l’escoltes tens la sensació d’estar davant d’una extraterrestre perquè el seu pensament va tan de pressa que mentre intentes processar el que t’està contant ja et mostra un altre llibre i et fa adonar, ara un detall gràfic, ara una composició, una anècdota, un pensament, i ho expressa de manera amable i divertida.
Al seu web podem llegir que «AKIARA sona com l’expressió “aquí i ara”, però s’escriu amb la K, la lletra més juganera dels nens. També prové del mot japonès akira, que vol dir clar, brillant, alegre». I també que «AKIARA busca provocar debats, dilatar horitzons, combatre prejudicis i educar en el sentit estètic, la creativitat, l’empatia, l’equilibri emocional, la sensibilitat ecològica, la interculturalitat i el creixement espiritual.»

Els tres últims llibres que acaben de publicar, i que podreu trobar aquests dies entre les novetats, són Per què plorem?, Parco i D’on venen les idees? però el seu catàleg conté joies com Respira, La gota d’aigua o Les Històries de Nasrudin.

Per què plorem? És un àlbum que planteja una pregunta i ofereix moltes possibles respostes: plorem per tristesa, per ràbia, perquè no entenem el món, perquè ens ajuda a créixer o simplement perquè en tenim ganes.
A cada doble pàgina hi ha un text breu acompanyat d’una il·lustració poètica amb símbols (alguns evidents i altres no tant).
M’han agradat força les dues darreres pàgines que són una guia de lectura que ens convida a tornar a mirar el llibre amb uns altres ulls i a reflexionar sobre el que hem llegit.
És un llibre —com tots els que fan a Akiara— que no et deixa indiferent i fa evident allò que sempre comentem de que un llibre és bo si quan l’acabes notes que has canviat, no ets el mateix i alguna cosa s’ha remogut dintre teu.

Parco és una altra de les novetats. No és un llibre fàcil però és un llibre valent perquè planteja el tema de la mort. Bé, això ho agraïm els mestres i, en aquest cas, és una altra eina que tenim per tractar la mort, de manera poètica, si voleu. L’autor, l’Àlex Nogués, i l’il·lustrador, en Guridi, es valen de la tradició mexicana per fer-nos veure què queda d’una persona després de morta.

La tercera novetat és D’on venen les idees? i planteja una qüestió ben habitual com és què fer quan no et venen les idees i et quedes en blanc.

Un aspecte que m’agrada d’aquesta col·lecció és el format i l’aposta per la varietat d’il·lustracions. Es nota que ho cuiden molt.
Si voleu fer un passeig pel web d’Akiara segur que ho disfrutareu perquè hi ha booktrailers ben fets i les primeres pàgines de tots els llibres, la qual cosa s’agraeix perquè permet fer-nos una idea del que després hi trobarem.

WEB: https://akiarabooks.com/

CONTACTE:
AKIARA books, SLU
Plaça del Nord, 4, pral. 1.ª
08024 Barcelona
ESPANYA
tel.: (+34) 93 217 20 31
info@akiarabooks.com

Amb la Inês, editora d’Akiara